SOM AFORTUNATS O NO ???????

 

Niu d'un Picot, en un ametller

Començo per Càritas, sincerament no podria viure sense pensar en el proïsme que pateix, els pobres s'ho mereixent tot, nosaltres tenim una familia que ens estima, uns fills que es guanyen la vida, casa, tenim on ficar el cap, fins i tot podem demana una hipoteca o ja la tenim pagada, podem menjar i vestir, tenim amics, som afortunats, sí tenim un imprevist com pagar una sanció de transit, la podem pagar, els impostos municipals cada vegada més alts també , haver d'anar al dentista, o que l'avaria del cotxe que no esperavem  costa 900 euros, o que la rentadora o nevera ja no donen més de si perquè gasten molta llum i s'han de canviar, o no podem pagar el lloguer de la vivenda, podem anar de vacances, ens sentim afortunats oi ? , sempre tindrem algú que ens treurà d'apuros ? ells els manca les necessessitats més bàsiques i no tenen ningú en qui confiar, o sigui no tenen ni parents ni xarxa, o sigui són exclosos del tot; cal que nosaltres que volem ajudar repassem a Mateu: 25-31 i Lluc: 10-30. Ànims.......i si no ens aclarim demanem ajuda al nostre amic teoleg o algun jesuïta o monjo benedicti o del Cister que ens ho deixi ras i curt, tindrem més pau i la nostra vida serà diferent, recordem que hi ha més alegria en donar que rebre. Una persona es pot considerar pobra si cumpleix set dels tretze de la seguent llista :

- No pot permetre´s anar de vacances almenys una setmana a l' any.

- No pot permetre´s un menjar de carn, pollastre o peix almenys cada   dos dies.

- No pot permetre´s manenir l'habitatge amb una temperaura adequada.

- No té capacitat per a afrontar despeses imprevistes (de 650 euros).

- Ha tingut retards en el pagament de despeses relacionades amb   l''habitatge o en compres a terminis en els ultims 12 mesos.

- No pot permetre´s disposar d'un automobil.

- No pot substiuir roba espatllada per una altra nova.

- No pot substituir mobles espatllas o vells.

- No pot permetre´s dos parells de sabates en bones condicions.

- No pot permetre´s quedar amb amics/familia per a prendre alguna       cosa almenys una vegada al mes.

- No pot permetre´s paricipar regularment en activitats d'oci.

- No pot permetre´s gastar una pertita quantitat de diners en si mateix/a.

- No pot permetre´s connexió a internet.

Tirar endevant és passar de demanar a tenir alguna cosa per oferir. La Contra de La Vanguardia 10-9-2026

Us poso aquesta foto publicada a La Vanguardia el dia del Corpus Cristi d'enguany, on podem veure una munió de nanos buscant entre deixalles, oi que us trenca el cor i no ens agrada gens ni mica, donç, si llegiu l'article que ha escrit el periodista Celeste Lopez, parla que la pobresa s'enquista a España, quasi tres milions de nens son pobres.

Déu vost guard, fa molt temps que no escric, potser massa, ja ho vaig dir un bon dia m' he fet gran (76), he fet poques coses a la vida, però una d' elles ha sigut llegir informes mèdics a manta, publicacions de tota mena, estudiar cada dos per tres avanços mèdics per posar-me al dia, assistir a classes i més classes a la reial acadèmia de medicina, a les diferents assossiacions mèdiques de Catalunya, també me fet un tip d'escriure pàgines i més pàgines. Ara el meu refugi és La Vanguardia que fa uns 40 anys que sóc soci, quasi no llegeixo cap llibre, ja no m'esforço, m'aixeco a les vuit o sigui una mica més tard d´encà onze anys, si visqués a Llorenç de Rocafort o de Vallbona ho faria a les 6 del mati  (toc de maitines del monestir de Vallbona) i amb un vent de serè que bufa de nord-oest. Es un vent molt sec i sa, que escombra els núvols, fet que justifica el seu nom. A l'estiu ofereix una fresca molt agraïda, però a l'hivern és un vent fred i intens, aquest airet ajuda a mantenir la disciplina tant necesària a l' Urgell, sinó seriam uns dropos i vinga cap als Perdigons, o les Pintades, (Terme de La Quadra de Mas Déu, antiga granja del monestir de Vallbona de les Monges ) cami dels Omells de Na Gaia a fer feina com: tallar llucs dels olivers, i veure com creixen els 200 olivers que amb el pare (acs) vam plantar l'any 2008 junt amb el meu fill Lluis i recollir pedres pels bancals de l'obac, que van caiguen de mica en mica i dificulten el moviment del meu 4x4 i remolc i de maquinaria com el tractor que s'ha de bellugar per dins del troç, el llaurat si es que un dia ho faig i un cop carregat el remolc portar-les cap al pla o al racó del Perdigo, on els marges han anat caiguent a l'arrencar ametllers morts i que un dia o altre caldrà refer algun d' ells  per petit que sigui, recordo que el darrer marge que vam refer amb el meu pare i l'oncle llibert  o Lliberato (acabada la guerra es van castellinitzar tots els noms del poble; la meva avia es deia Dolors i sempre més li van dir Dolores ) . El marge caigut ( 1960) va ser al fondo aprop de la cabana, o sigui al bell mitg del fondo. Als pocs anys va tornar a caure, degut una robinada i tornar a començar, i si no ho feies als vespres a la fresca de la Creu, els veins del poble (homes) et criticaven descaradament, o sigui calia portar-se be en els aspectes agricoles, familiars, de bon veïnatge, que els fills fossin educats, treballadors, respectuosos i estudiosos, ( si un vei estava malalt en el temps de la sega, calia anar a ajudar-lo a segar-li els seus sembrats, fer les garberes, portar les garbes a l'era, perquè l'home pugués batre.....i tenir algun ingrés per mantenir la familia ) , tot anava ple de religió que volia dir anar a missa el diumenge, a rosari a la tarde, a fer el mes de Maria, en cap cas dir renecs, compta en jugar diners al remigio, al truc, a la butifarra, o be la manilla, al dòmino, i no tenir deutes perque cada dia t'ho passaven per la cara devant de tothom. Ep ! no quedava be i estava mal vist anar begut, encara que tothom aixcava el porró. La creu de Llorenç va ser un turment per a moltes families.

Quan marxes al troç sempre penses si trobaras algun caminant, veí, conegut o algu que no esperes com els caçadors, que un dia a la setmana tenen permis de caça i fan molt de soroll, porten bones escopetes i en saben, recordo que un dia estavem collint olives amb la Tere, la meva dona i de cop ens apareix un jove arquitecte del meu poble i que li agradava i li segueix agradant anar de caçera : és diu German que ens va alegrar el mati perquè ens va fer fotos de la meva dona i jo collint olives, no en teniam cap, els transeunts són molt escasos per no dir que he passat dies sense veure ningú aprop. 

Abans hem parlat de caçadors i de cacera, aqui va l'escopeta que fa 90 anys el meu avi i pare ( era la de casa nostra de l' època dels SOMATENS ARMATS DE CATALUNYA,  caçaven quan els tornaven el permís que sovint els retiraven la guardia civil per ser d'esquerres o dits roijos i tardava en tornar a arribar a casa, llavors el pare caçava amb rateres, o sigui que a casa entraven proteines sí o sí.

Als socis de La Vanguardia, aquesta ens facilita pel mateix preu la edició digital que al llegir-la cap a les  24 hores i trobar articles que poden interessar a algun metge amic, o algun conegut, o a la Junta de Càritas, donç faig el que els anglesos en diuen : CONTENT CURATOR i la gent que ho reb, normalment està contenta perquè, ho be, no ho harien llegit o potser que no estiguin subscrits a la premsa; pensant en mi, m'agrada que algu que m'aprecia m'envii un article dient-me que m'agradarà; vaja tot un detall, cada dia tenim menys temps per buscar noticies tot i tenir el google al mòbil.

Abans de continuar, només dir-vos que sí, que estic llegint un llibre molt interessant que m'ha deixat el meu col.lega el Dr. Jordi Turró i Goula (A.P.D.) el metge més humanista que conec del meu antic CAP, es diu ANATOMIA DE L'ESPERANÇA de Francesc Torralba, premi Josep Pla 2026. Edicions Destino. Si consulteu el Blog de Josep Maria Via també trobareu dos post que parlen : A PROPÒSIT DE L'ESPERANÇA, PENSANT EN EL MODEL SANITARI CATALA  (I). de 22 de juliol i A PROPOSIT DE L'ESPERANÇA, PENSANT EN EL MODEL SANIARI CATALA (II) de 31-7-26. 

Mai vaig veure acabar la feina al nostre pare Sisquet Capdevila Pons, la majoria de vegades des de la seva mort, si li sobrava temps abans d sopar escrivia versos a la Marededéu del Tallat i escrits dedicats als fills, als parents, als caçadors del poble, als forasters que s'hostajaven a casa  o coneguts de la familia en general, en te cents d'escrits. De bon mati passava els escrits per sota la porta i al aixecar-nos cadascu trobava el seu. Compartim la feina, la que sigui amb el meu amic de promoció a la UNIVERSITAT AUTONOMA DE BARCELONA, o sigui a Bellaterra el Dr. Toni Griera , és fill de Sant Cugat del Vallès, que segons la llegenda "tothom en parla i ningú sap on és ". Aprofito per donar-vos un consell que us pot agradar es llegir MEMORIES INUTILS, del Dr. Felip Cid, catedràic d'Història de la Medicina de la Universitat Atònoma, veureu com es va fer dia a dia l'Autonoma i els seus personatges, jo le llegit 3 vegades, tot i no caurem be el difunt Dr. Felip Cid, en sabia molt i era un savi, gran poeta com diu l'Antoni Clapés, convindria llegir la seva crònica en el dia de la seva mort, un meravellós article, en Clapés també en sap molt.

Me oblidat de dir que en la recuperació del meu genoll, m´ enduc un gran llibre que es titula INSTRUCCIONS PER LA ENSENYANÇA DE MINYONS ESCRIT PER LO REVERENT BALDIRI REIXACH Prevere i Rector de la iglesia parroquial de Sant Martí de Ollés, bisbat de Girona. Em dol veure tanta gent que no te cap interès per aprendre. Aquest bon capellà indica molts apartats que cal saber com : llengua catalana, llatina, espanyola, francesa, italiana, de llegir, d'escriurer, dels talents de l'esperit, respecte als mestres, de la soledat. converses, visitas, divertiments, jocs....matemàtiques.... bona caligrafia,...... Repassar sempre es bo, i podem adonar-nos en que em canviat tant, només cal llegir la prempsa els mestres estan decebuts de com els tracta el govern i alhora tristos amb els alumnes que van arribant, no saben com tractar als seus mestres. Nosaltres si sabiem com tractar el nostre mestre/mestra, cap dubte.

Aquest preciós grabat del professor Jordi Catafal i Rull, l' ha titulat LA BELLEZA DE LA SOLITUD, realment em costa veure-ho així. Més aviat canviaria el titol per la soledad no desitjada, o persona invissible , que ha perdut l' últim cosí que el deixava dormir al sofà del menjador de casa seva i la familia s'ha cansat d'ell i a anat a parar a  l'intemperie, vol dir al carrer sense cap conegut ni cap amic. La postura de les mans al cap dona que pensar oi ? i no veure ningu al seu entorn, és la soletat no desijada i cada dia serà igual..... En Jordi va ser professor de gravat de la Naoko Nakamoto (epd). 

Si ens sobra temps o tornem aviat del troç anem a l'era a fer llenya d'ametller amb tascons com feien amb el nostre pare i avi, al poc de començar, ja tenim una bona companyia que opina d'aquesta practica sense haver-ho fet mai, però com que criticar es gratis donç vinga. Haig  d'aclarir quan parlo de llenya d'ametller, no parlo de la que hem esporgat fa uns mesos, parlo d'arbres que fa trenta anys que son morts i no s'han podrit ni fet malbé, l'ametller sempre em sorpren netejant l'era he trobat troncs molt grosos enterrats a un pam sota terra i no estan podrits, estan saníssims, sorpreses ens dona la natura.

De tant en tant cal fer escombres de botja ( conjunt de granellons que es lliguen formant una escombra que serveix per escombrar l'era, el carrer o alguna que altra dependència rustica) , que després de tants anys d'anar-les a tallar lluny de casa i potar-les cap a l'era, de tanta llavor que va caure, ara no cal fer ni un pas, tallem la que necessitem segons les escombres que ens fa falta per casa nostra, segueixen sen bones.

Antigament del meu record no recordo a la mare escombrar en cap altra escombra que aquestes de botja; fins i tot en tenia una per escombrar la cabana del Perdigó.

Ara tota l'energia va encaminada a cuidar les dos netes una d'onze anys i l'altra de tres , les dos em transmeten, joia, innocencia, estimació, tendresa, i el repetit i per què ?, quaranta vegades cada tarde, i avi, avi, avi, avi, avi, avi,avi,avi..... en una paraula entre les dos em fan sentir important, ja no em recordo si sóc metge o no.

Fa anys que sóc avi i fa temps que me adonat que som pacients, tendres, generosos, disponibles només amb una trucada, imaginatius vinga a llegir contes i canvi de jocs quan calgui, fem la vista grossa quan convé, som atents, conciliadors, som útils, savis, somrients a tope, vull anar a coll cap problema sigui un kilometre o dos, vull aigua fresca vinga, berenar vinga, cal fer de transport cap aqui cap allà cap problema, hem de fer un banay i rentar el cap vinga, donar de sopar, vinga, i fem la vista grossa quan una cosa no surt be. Déu ni do oi ?

Quan em vaig jubilar, alguns companys em van dir suposo que ara faras una altra llicencitura, tothom la fa !!!! No, de cap manera,  he estudiat tota la vida per ser un metge honrat i fidel als meus malalts, no, no vull tornar a la universitat, ara vull ser un noi de poble i puguer ajudar a la familia, als pobres, als malalts que pateixen i als meus veins i a qui convingui, fins i tot donar consells mèdics tot caminant pels carrers o be a la porta de casa, l'ofici mai s'abandona.

Amb la gran fem com " catequesi " amb tota la seva naturalitat, ella m' explica l'història de la reina Ester, l'història de Rut i Noemi, m'explica les Benaurances,  i la desobediencia del profeta Jonas, l´història de  Josep i els seus germans, avi, t'explicaré una vella però bella història: Josep  era fill de Jacob i de la seva esposa Raquel, era l'onzè i preferit del seu pare dels 12 fills que tenia, els altres onze eren fills de Lea o de les concubines del seu pare.  Per enveja els seus germans el van vendre a uns mercaders que anaven cap Egypte i un cop alli va entrar al servei d'un alt funcionari del faraó, que es deia Putifar, van sortir serios problemes i va anar a parar a la presó............... ho deixo aqui que vostès ja saben com va l'història que falta i acaba la bella història dient que Josep sempre va actuar proactivament envers als seus germans, mai va pensar en una revenja...... Ella m'explica com manejar-me amb la Biblia, com trobar per exemple del llibre d' Isaïes, 55, 6-9, un servidor als 76 anys mai ho he sap sabut com trobar-ho, estic content que una nena d'onze anys m'ensenyi .

La nostra neta te les seves sortides amb els escoltes, m'encanta que sigui escolta i visqui profundament els seus valors com : Esforç, respecte mutu, respecte i cura de la pròpia persona, honestedad, responsabilitat, sinceritat, participació en la vida colectiva, estimar la natura, solidaritat, compromis, austeritat i generositat, alegria i optimisme, estima i interès pel pais. 

Recordant la meva junventud  a la Baixa Segarra no vaig tenir l'oportunitat, vaja ni se'n parlava, la vida i la terra no estava per orgues, maxim que feiem era sortides de tant en tant amb el mestre Sr. Capell, un savi fent de mestre de poble, lo curiós del cas és que ningú, mai li demanà que fes tant. Alhora també amb el senyor rector de Vallbona, però un cop a l'any anavem al santuari de la Bovera i no donava per més, ser escolà era gratuit, les poques sortides que feiem era anar de tant en tant a fer una berenada a la font dels Serradells, abans d'arribar al poble de Vallbona de les Monges, fa cinc anys que al costat mateix es troba una zona d'observació de fauna anomenada ( ELS SENTITS, que es del David i la Minerva amb els anys ha aconseguit molt de renom i molts seguidors) o a la font del Tossal Gros i com a premi anar caminant al cinema a Maldà el diumenge a la tarde, o amb bicicleta que no tenia canvi de marxes, i la llum estava espatllada des de feia anys i de nit tornar a les fosques. Ah ! m' oblidava, el dilluns de Pasqua anar a menjar-nos la Mona a unes roques de l'hort de cal Pasqualet ara penso que en altre temps era l'hort més alt del terme, per regar tenien un petit aljup que recollia l'aigua de pluja de les roques del damunt de l'hort i ara es propietat del Magi Anemós de cal Martí. Parlant d' horts, aqui va l´hort dels escolants de Montserrat. Grabat d' Alexandre de Laborde sobre el 1800.

Hort dels escolans Montserrat , gravat d'Alexandre de Laborde.

Així era el pare, un home feliç en el seu racó de l'era, no envejava res, només se sentia orgullós de lo seu i de la seva familia.  Era l'hort més complet de dins el poble,( be, en tenia dos) no parlo de fora muralles o fora de la vila, com el de cal Mano i d'altres del fondo, aquest era un tresor, el papa  hi tenia de tot, tenia aigua a dojo ( amb un comptador de l'ajuntament  que encara hi es, ho dic  (" para que nadie se llame a engaño.") i la mama en regalava a tothom que s'acostava a l' era, coneguts, parents, amics o pasavolants dels pobles veins, o be algu que anava a peu cap a Vallbona o Montblanquet o els Omells de Na Gaia o que feia el Camí de Sant Jaume que de Vallbona passa pel mitg de Llorenç, o gent que tant sols valorava l'hort, gent que venia a fer "turisme" i passar la tarda al que fou el seu poble, però com que feia anys que s'havien quedat sense la casa, a la nostra era sempre hi havia i encara hi ha, una bona ombra i uns seients rudimentaris tallats d'algun pi gegant, per descansar, o per trencar la son i agafar forçes, ja ni havia prou, i aigua potable sempre ni havia i encara ni ha, només cal engegar-la i a beure i recordar-se de tancar-la . Molt sovint  li  deia papa,  teniu moltes tomaquets i ell contestava més en tindriam si la vostra mare no en regalés tantes, però el papa (acs), mai li va prohibir, regalar era una qualitat de la nostra mare, i si en alguna casa del poble hi havia algu que estava sol i no sortia de casa, encara s'esforçava en portar-li més verdura . 

Aqui a Llorenç quan arribava la marinada gairebé sempre fresqueta, la gent que anava a caminar fins al cementiri perque es l' unic cami pla del tot des de la pallissa de cal Saltó , tothom, absolutament tothom pujava a l'hort a veure a qui trobaven i de que es parlava, sempre hi havia algun tema per fer la xerrada i asseures sota el gros lledoner (CELTIS AUSTRALIS), i parlar gairebé de tot, de quan va comenzar a batre la màquina AJURIA VICTORIA que va ser un canvi radical, perquè jo amb 12 anys recordo que batiam a " potes", vaja com s'havia fet tota la vida, la van comprar una colla de pagesos i després si apuntaren tots.

Recordo que a casa encara hi han tots els estris per batre com dos trills, dos rodets, un estiràs, una pala de ventar, una forca triança, un rampill de treure palla, dos porgadors, un erer........

Un bon tema era el coto de caça del terme del poble i qui formava la colla de caçadors i dels dies que tenien permís per caçar.

Cap al tard a l'hort es parlava de tot, com de les parelles que s'havien casat passada la guerra, o dels mossos que hi havia a les cases de Llorenç, de la gent que vivia a LLorenç l'any 1946 o dels que s'havien casat amb persones de fora del poble, o parlaven que quan algú veia sortir de Maldà la parella de la Guardia Civil, tothom a tremolar i amagar el que es podia considerar estraperlo com l' oli, o que els aljups de cal Timoneda, de cal Bergadà, de cal Perejaume, o de cal Pasqualet estaven a rebossar, o parlar de receptes per fer conserva de tomaquets, cadascú donava gratuitament els seus coneixaments sobre les hortalisses, i quina classe de tomaquets van millor per la terra de secà com per exemple aquestes llavors assecades de Girona de l'any 2012, el papa deia que el canvi de terra li anava molt be, i era cert va anotar, tot pot ser i no alhora, m'agrada haver trobat la lletra del pare TOMATA GROSSA GIRONA, FER CONSERVA,  i sí,  les tomaques de Girona sortien molt grans (no tant com les de cal Mano) , boniques i dolçes, puc dir que amb els 12 anys de la mort del pare tot s'ha perdut, no queda cap llavor per sembrar, el pare feia servir unes quantes llavors antigues, vull dir no mofificades genèticament , vaja que tampoc les sembraria, tenir hort podria sortir " més car el mall que l'enclusa ". També es parlava que feia anys que ja no passa l'home que repassava els matalassos, ni el que feia els culs de les cadires de boba o de boga, o valca, o d´enea, o el que arreglava paraigues o arreglava les tenalles esquerdades, també els esmolets, o algun  "charlatan" ( home que parla molt i sense substància), vaja que venia duros a  quatre pessetes, etc.....

Pla de Llorenç de Rocafort, propietat de cal Timoneda any 1873

Els més grans repassaven els trossos o finques que tocaven diguem-ne a la " muralla " de la vila i sempre sortia que al darrera i costat de la pallisa de cal Xollat fins l'any 1908 hi havia el Fosar (cementiri), ningú ho ha tocat mai, perquè està ple d'ossos i seria una profanació, ningú podia assegurar si era propietat del poble o de l'església, en l'edat mitjana el Fosar havia sigut a l'hort del rector, o sigui enganxat a les parets de l'església

He de dir que  no tothom i estava d'acord, algun li deia que posava les canyes massa altes i gruixudes, que perdia el temps en pelar-les, no calia tant d'esforç, però el pare sempre ho havia fet i li era igual la critica; les canyes eren gratuites de l'antiga sèquia de la part obaga de la sort., encara  ni han a centes, perquè ja no interessen a ningú, curiós fa tant sols 4 dies tenien un gran valor, però com quasi tot, ja no valen res, fins i tot carreteres o be obres publiques i pasen la màquina i arrasen les canyes a cero, no tenen cap valor, els temps han canviat.

Ja que parlem de l''hort , vull recordar que a casa guardem tots els estris de la vella pagesia, tant del segar, com del batre, com de la verema, com de collir olives, com d'eines per canviar una roda dl carro, d'inesper farrar un animal, sellons (sillons) els barcelonins en diuen cantis, son negres i servien per guardar l'aigua fresca de la cisterna, feien una aigua bonissima, d'un savor especial, es aigua de pluja o aigua dolça com en diem a LLorenç de Rocafort.

Fa molts estius un dia que feia molta marinada i fresqueta i dels 6 que erem amb el pare, cap tenia pressa, havia un home que venia caminant de Vallbona, penso que no era de Vallbona (estiuejant??) i que explicava remeis que havia après d'anar amb tants curanderos  des de la Riba, a  Montblanch ,  a Verdú, Santa Coloma de Queralt, a l' Albagés, i l'Albatarrec, explicava un remei per curar els perellons vaig escoltar atentament perquè també m'interessava i explicava : pendreu una porció dels cascos de les besties quant les ferran, les faràs courer amb oli comú i untar-ne bent calent los perellons i si son rebentats, se sufregirà pell de serp ab oli comu y se untarà. No va explicar quants dies s' havia de fer ???? ni quantes vegades al dia. 

Un altre dia un remei pel mal de canyó : Pendreu una olla petita nova, y hi posareu vi claret bo, posant-ho al foc amb les herbes seguents : malves, violers de bosch i plantatje, escorsa de magrana de gabarrera, vincle per vincle, caps de romaguera tendra,  tot junt es farà bulllir amb el dit vi, tirant-li després un polssim de sal de Cardona, quedan lo vi ben salabrós i ja es pot fer gargarismes.

Un altre dia explicava un remei pels sustos, però no me' n recordo . Aquest home s'havia la tira, però els oients no ens ho preniem en serio per estrafalari i novedós alhora.  El proper estiu ja l'esperavem i no va tonar  ?? Tot això del curanderisme, està al dia a Les Planes d'Hostoles Sant Aniol de Finestres, Sant Iscle de Colltort, Sadernes,i  quasi tota la Garrotxa i Pla de l'Estant i a Cornellà també, tenen molt de predicament i curent molta gent amb dolor crònics i gent que està espatllada..

.

Un entes que no feia hort també opinava sobre els carbassons, i deia que quan la planta esta ben seca, si li poses molt de sofre i la regues abundanment torna a fer carbassons. Un altre que de tant en tant venia caminant del Vilet i deia que per tenir unes bones oberginies calia tirar quatre dits de cendra del foc de l'hivern, "probat ", exit segur, passava un parell d'hores i se'n tornava a peu pel cami dels Serradells, que era molt més tranquil, que la carretera. En general sempre hi havien més dones que homes, però cap al tard arribaven els homes, no hi ha res que duri sempre, quan era petit la trobada sempre era a la creu de Llorenç, això si, tot homes i es va acabar com el rosari de l'aurora, que per altra banda mai he sapigut com va acabar el rosari de l' Aurora.

El pare la major part dels dies tornava cap a casa a les fosques perque feia poca feina de tanta conversa, entre regar i parlar i no saber dir que no a ningu, collir tot el que pensava que havia d'endur-se cap a casa, donç se li feia fosc, al troç a l'hivern li passava igual " desapareixen mons no persones ".

El pare sempre va fer seguir dos horts, tenia de tot  tomaquets, alberginies, carbassons, ensiams, mongetes a dojo, cebes, alls, etc..... i l'altre hort era sota mateix de casa diguem-ne a la parada, on el pare tenia conecxió a la xarxa pública d'aigua (amb contador oficial de l'Ajuntament igual que l'hort de l'era) , en fi mai vam patir, sempre vianda a dojo, però a la vida tot s'acaba, però estem molt agraïts dels anys que va durar el fer hort, al pare li deia que tenia moltes tomaquets i carbasons i sempre contestava més en tindriam si la vostra mare no en regalés tants.

Parlant del llibre que estic llegint, em ve a la memòria quan vaig marxar de metge de Les Planes d'Hostoles, vaig regalar als meus amics i pacients i coneguts com un remolc ple de llibres de tota mena, i quan em vaig jubilar de funcionari l'any 2014, vaig buidar altra vegada les meves estanteries del consultori mèdic plenes de llibres de medicina i de literatura, art de diferents museus: Vatica, Prado, Loubre, l'Hermitage, llibres de divertimento com: Erase una vez el hombre, Teo, Quest, Ibai, Tin-Tin Barrroc, etc....acumulats durant un quart de segle, i que valien un capital quan els vaig comprar, i ara no tenen preu, o sigui cap valor, ningu els vol, perquè tot està en el Google i a més els llibres ocupen lloc als pisos , els vaig oferir a uns quants d'estudiants de medicina de la comarca i ningu en va volguer cap ni un, com ha canviat el món; jo els guardava com un tresor com per exemple  els 4 volums del  L. TESTUT.  A. LATARJET. ANATOMIA HUMANA i els primers Harrison de Medicina Interna i els primers 2 volums de Medicina Interna FARRERAS ROZMAN en català que va editar HACOURT BRACE (tretzena edició)  i amb el pas dels anys estava molt equivocat. A casa quan un servidor va neixer l'any 1949, només hi havia un llibre que es deia : LLIBRE DELS MIRACLES DE NTRA. SENYORA DEL ROSER Y DEL MODO DE DIR LO ROSARI DE AQUELLA. A LA SERENISSIMA REYNA ....

Por Real Cédula de Su Magestad, expedida en Balsain a veinte y tres de Junio del año mil setecientos diez y ocho, y declaracion del Consejo, tiene Privilegio privativo la UNIVERSIDAD DE CERVERA (estava regentada pels Jesuïtes) de imprimir, y vender el libro : MILAGROS DE LA VIRGEN DEL ROSARIO, EN CATALAN, con las penas de comiso, y otras arbitrarias contra los Contraventores.

Després rebuscant a les golfes vaig trobar el  CATECISME DE LA DOCTRINA CRISTIANA del meu padrí Pep Capdevila, explicat i adaptat a la capacitat dels noys i noyas y adornat ab moltas estampas per lo reverent D. ANTON CLARET, prebere, segona edició. Barcelona 1849, Estampa dels Hereus de la V. Pla.

Ja que parlem de llibres i de lectura, he de dir que tenir llibres sempre m'ha agradat i m'ha donat seguretat i confiança, per això sempre m'han agradat tant les biblioteques, sempre he frequentat la biblioteca com l´Arús, la Biblioteca de Catalunya del c/ Hospial 56 de Barcelona  i l' Ateneu Barcelonès, més les biblioteques especialitzades en medicina i també la biblioteca del Seminari de Girona, amb l' il.lustre Mn. Josep Maria Marquès (acs), del qual tinc una bonica historia per explicar.

De la col.lecció de l'artista Naoko Nakamoto, tot el seu taller el va deixar al monestir de Montserrat.

No vull oblidar-me d'aquesta petita història sobre art i artistes, ja que en aquest post en parlem llargament.

Tret del Propileu nº 18 del Museo de  Monserrat

El Dr. Josep Capdevila, de Cornellà del Terri (Pla de l’Estany), és metge, col·leccionista i era amic personal de Naoko. Va ser ell que em va avisar de la greu malaltia de l’artista i qui va fer d’intermediari en l’afer de la donació del seu taller a Montserrat.

Naoko Nakamoto pocs dies abans del seu decés a Bacelona.

Amb la neta d'onze anys,  dos dies per setmana fem història de l'Antic Testament (abans del neixament de Jesús) ,història sagrada podriam dir catequesi, o  repas del nou Testament. Ella està molt orgullosa de saber l'història del profeta Jonas, que va desobeïr al Senyor, l'història de la reina Ester, m'explica quina Benaurança li agrada més, que no coincidim, però així és la vida. Jo ja no recordo de qui son els Saduceus , ni la funció de la piscina de Siloé, repassem l'exil.li a Babilònia, ... la meva neta m'explica que es el Sabbat, la Pasqua,  m'explica que  La Torà que esta formada per els cinc pimers llibre de la Biblia : Gènesi, Èxode, Levític, Nombres, Deuteronomi). que també es coneixen amb el nom de Pentateuc. Els llibres poètics són: Job, Salms, Proverbis, Eclesiastés i el Cantar dels Cantars.

Ahir divendres estaven passant la tarde a casa les dos netes i un servidor i de cop la petita li demana  que li llegeixi un conte i la meva neta gran li comença a llegir 

LA CREACIO DEL MÓN, il.lustrat per Michaela Reiner de la editorial ELFOS. La Mar li llegeix El primer dia : Al principi Déu creà el cel i la Terra.

La Terra era un món buit, sense cap formes,

i les aigues al fons de l'abisme

eren cobertes de foscor.

Déu digué: " Que existeixi la llum ".

I la llum existí.

Déu veié que la llum era bona de debò.

La separà de la foscor

i donà a la llum el nom de "dia"

i a la foscor , el de "nit".

Hi hagué un vespre i un matí,

i fou el primer dia.

Puc dir que la petita encantada d'escoltar el relat sobre la Creació del Món i sorpresa meva , que estava en una certa distància, van fer el segon, el tercer dia, després la petita va perdre l'interès i van descansar sine die.

Vaig fer tot el catecisme per fer la primera comunio i la confirmació, la comunió solemne que fan a Girona mai és va fer a Tarragona, era temps del cardenal Don Benjamin de Arriba y Castro. Donç no tinc cap record , tant sols classes de repetició de les respostes dels escolans al peu de l'altar al començar la missa com :  Confiteor Deo omnipotenti, beatae Mariae semper Virgini, beato Michaeli Archangelo, beato Ioanni Baptistae, Sanctis Apostolis Petro et Paulo, omnibus Sanctis, et vobis, fratres, quia peccavi nimis cogitatione, verbo et opere: mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa. Ideo precor beatam Mariam semper Virginem, beatum Michaelem Archangelum, beatum Ioannem Baptistam, sanctos Apostolos Petrus et Paulus, omnes Sanctos, et vos, fratres, orare pro me ad Dominum Deum nostrum.

Ho haviam de pronunciar tal qual, si deiam : Domino Deo nostro, el mossèn s' enfadava molt i vinga castigats a estudiar les respostes correctes de la missa.

Fer de mainadé no s'acaba mai, per això ens estimen molt, els avis no són vells, són el savis. 

També em dedico a restaurar algun petit moble dissenyat pels arquitectes de la Gauche Divine, de l'època Coderch, envellits pels anys o trencats de tant usar-los i canviar-los de domicili i apartats a les golfes de casa, però sempre portant-nos el millor record d'una època, Vinçon ho era tot en la nostra joventud, llàstima que era car. Encara recordo que amb en LLuis, el meu fill petit vam recuperar del no res la lampada Coderch i les peces que no estaven a la venda de feia mesos, no es trobaven, amb paciencia vam tornar-les a dissenyar des del principi o sigui fer-les noves, vaja va sortir car i una feinada tant sols per quatre lampades; però vam gaudir molt.

Lo dificil és començar a muntar la primera i tenir les peces que no es podien comprar, sinó disenyar-les des de casa, i fer-les, tot una odisea, i  tenir l' èxit esperat per gaudir-les i que tothom quedés enbadalit i es preguntessin on les heu comprat ???? no hi havia resposta, haguessim perdut l'encant.

Calia les mans d'aquest gran ebanista, avui dia fa molts anys que està jubilat. Aqui monta la primera lampada "Coderch", després de mesos de no trobar-se res al mercat ni de segona ma.

Dona bo veure muntant la lampada Coderch des del pincipi, no m'extranya que al cap de 50 anys, encara tingui tota la bellesa del món. 

Aquesta lampada era el millor regal els anys setanta i vuitanta si anaves de noces, aquesta lampada dona el caliu necesari per el racó intim de la llar; un gran regal.

Aqui va un gmail del gran arquitecte Joan Bosch Agusti de data 9-2-2018 :

ENHORABONA!

Safata d'entrada

Cerca tots els missatges amb l'etiqueta Safata d'entrada

Suprimeix l'etiqueta Safata d'entrada d'aquesta conversa

Joan Bosch <joan.bosch.agusti@gmail.com>	9 de febr. 2018 23:30		Afegeix una reacció Respon Més
per a mi

Pep, molt bo el relat i les peripècies per la confecció d'aquestes quatre làmpades Coderch.

Magnífica la descripció d'aquest manyós Agustí que només té ulls per millorar les coses i, sobretot, per com es poden fer, amb l'ajuda teva i del teu fill.

Mentre es va llegint, esperant si sortiran o no les làmpades, vivim el dia a dia de l'Agustí, el seu taller i màquines, fins i tot ens fas anar a pescar amb ell. Ets un gran narrador que mantens l'interès de la lectura fins al final del relat, amb un desenllaç victoriós.

L'enhorabona!

El segont moble que estem restaurant es una cadira-balanci trencada i retirada de circulació durant molts anys.

Aqui tenim una màquina que l'Agustí l'anomena copiadora-fressadora, explica que ha treballat centes d'hores amb ella i mai l'ha deixat penjat.

Aquest artilugi només el podria arreglar el gran  ebanista Agusti Bosch, molt admirat per l'arquitecte Joan Bosch Agusti (epd).

En fi, després de mesos, vam aprofitar una peça d'aqui una d'alla , en total tres peces del total de la làmpada i amb molt d'afecte per part del meu fill i de l'Agustí que es el millor ebanista que he conegut a la meva vida, home humil, senzill, enamorat de la seva feina, meticulós per defecte, pràctic, primmirat,investigador de nous materials, educadissim, empàtic, mai es posa cap mèrit, tinguent-los tots, escolta com a norma, mai te pressa quan te una persona al seu costat, tendre, amb un somriure que no molesta a ningú, orgullós d'haver escollit aquest ofici, que el va aprendre del seu pare i que mai la donat per acabat,guarda molts records, per no dir tots, també molts  materials antics en prestatges des dels seus inicis, cada dia apren algo nou, li agrada contemplar la feina com va avançant, pensa com millorar-la a  cada pas , tot ha de cuadrar a casa seva, res a la improvització, poques vegades veu impossibles, sinó improbables.

Parlant d'art, fa més de deu  anys que no he comprat cap obra d'art, sigui dibuix, pintura, grabats, litografies o escultura. Jo vinc d'un llarg recorregut, era l'any 1982 que caminant des del carrer havia observat com una serie de senyors molt elegants passaven els dissabtes a la tarde alli amb tertulia no va ser fins 15 anys després no vaig saber qui era aquesta colla de personatges alguns estrafalaris com podem veure en el llibre que va editar el Dr. Manel Sarró i Palau que era psiquiatra.

 PENYA LA PUNYALADA;; records d'un tertulià (1976-1998)

La vinguda de'n Benet Sarsanedas a Barcelona es providencial, perquè en principi estava programat anat un servidor i el meu company Dr. Toni Griera a Darmós (Tivissa), de la Ribera d'Ebre, donç mai he passat de la Fatarella, Benissanet, Torre de l'Español, Riba-roja d'Ebre, Miravet, Ascó, Flix . L'amic Benet Sarsanedas va venir a Barcelona per escoltar al Liceo a una soprano que cantava en Le nozze di Figaro, és diu Sara Blanch i és filla de Darmós són amics, un vegada sapigut el fet i abraçats,  li va fer il.lusió anar a dinar als jardins romantics de l' Ateneo Barcelonès del qual sóc soci d'honor, degut als més de 50 anys d' antiguitat a la casa, ell abans d'anar a viure a Darmós també n´era soci. 

Abans de continuar, he de dir-vos que en Benet va arribar a la Plaça Villa de Madrid ben carregat, portava la seva obra i també la del seu i nostre amic Josep Cruañas, que viu a Vilafranca del  Penedes i sempre que Càritas està en dificultats ens ajuda amb els ulls tancats.

Vull explicar l'ajuda que fa el pintor Benet Sarsanedas per Càritas, quan alvirem en la llunyania un cel de tramuntana, a la primera trucada em diu sí, us ajudaré, abans que li demani, perquè dins la nostra gran amistat, si no estic apurat per ajudar als més vulnerables, mai el truco, ara mateix feia 6 anys que no el trucava i tant content, ell es dedica a lo seu i jo a lo meu, sabem que un està al Pla de L'Estany i l'altre a la Ribera d'Ebre, em recorda l'amic argenti :  Per fortuna, la gran majoria de nosaltres no som un lleó rugint a l’avinguda i tenim amics al llarg de la nostra vida, i de tan bons, que no ens aturem a pensar de quin material tan meravellós està fet això anomenat amic. En especial, quan no saps que hi és, quan no es fa notar, quan no el necessites. És una presència a la teva mateixa ciutat o a milers de quilòmetres de tu, que t’acompanya encara que no li escriguis ni hi parlis ni el vegis. Ell segueix amb les seves coses i tu, amb les teves, però la vida no seria el mateix sense ell. Passen els dies, els anys i no trobes mai el moment de dir-l’hi. Potser perquè no cal. Ja ho sap. És part de l’alquímia d’en què consisteix ser amic: no ressaltar l’evident.

Un sap l’essencial del seu amic i per això hi ha fins i tot amics que, a estones, et cauen­ malament o són indefensables. Tant se val. És com entendre el que no pots explicar. Hi ha amics que enyores fins i tot quan es casen­ amb el teu amor. Llevat­ que un sigui un cretí absolut, sempre pensem que un mateix és pitjor amic dels seus amics que ells de tu. Envelleixes amb ells, t’hi equivoques, t’avorreixes en festes amb ells.

Però el material del qual està fet el que t’atreu d’ell, que et fa sentir-te bé, protegit, sabut i tranquil, és un material estrany, tan diví com pot ser el perdó. També necessita generositat i saber de què està fet això d’ésser humà, mal dissenyat i més mal datat però imprescindible. Trenta cinc  anys és massa temps per a gairebé tot. Especialment, per tenir el primer amic.

Tret de La Vanguardia del 24-5-25 Carlos Zanon.

Aqui en Benet ens mostra l'obra que en Cruañas ens ha regalat per que Càritas tirem endevant, ajundant als que dormen al carrer, als invissibles, als que no poden llogar una habitació,  ja no dic un pis que es un luxe, sense vivenda no hi ha intimitat, ni dignitat.

En una sobretaula ben llarga, va dona peu als inicis de la nostra relació i de la fundació de la penya La Punyalada la qual jo mai vaig viure, si saber d'ells , de tota la colla de pintors vaig coneixer al propi Benet Sarsanedas, en Josep Cruañas, Ramon Barnadas, Morató Aragonès, en Rafel Griera, en Jordi Curós, en Xavier Blanch, Enric Jardi, Frederic LLoveras...........Parlant de pintors relacionats amb la Penya La Punyalada l' any 1986 vaig coneixer en Josep Pujol i Ripoll d' Olot que vivia en un tercer pis del carrer sant Ferriol aprop de sant Esteve i ens vam fer amics, ja havia guanyat el premi  de la Penya Punyalada de Barcelona, era l'any  1965, que li significà , entre d'altres coses, entrar  al Museo  d' Art Modern;  era l'any l'any 1980 ja havia rebut la medalla de la ciutat d'Olot i l'any 1985 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya; quan va deixar el pis del carrer Sant Ferriol i va marxar a viure a la carretera vella de la Dèu, on vivia el seu fill Jordi, vaig passar a ser el seu metge, junt amb el cardioleg Dr. Joan Sala, que cada dos per tres feiem viatges Olot per vetllar per la salut cardiopulmonar del gran pintor d'esquerres (patia un enfisema pulmonar) que segons Josep Pla en el seu llibre el deixa pels nuvols a la pàgina 580 amb el titol " El pintor Josep Pujol i l' Escola d' Olot " RETRATS DE PASSAPORT. 

Em permeto posar un article publicat a La Vanguardia l´u de juny del 2021, titulat LA ESCUELA DE  OLOT LA " FAKE NEWS" QUE SEDUJO A LA BURGUESIA " paga la pena llegir-lo.

Quan anava a casa seva sempre em deixava fer les fotos que tenia als caballets, i en tenia dos de molt grans que van presidir el seu estudi i que va deixar sense signar, com totes una meravella. De nit pintava fins a altes hores de la matinada, per fer unes meravelloses miniatures la postura inclinada del torax li era molt favorable.

En Benet Sarsanedas explica que a Barcelona els dilluns els pintors anaven a prendre cafè a la COVA DEL DRAG al carrer Tusset. El mateix dilluns a la tarde o cap al tard anaven al Reial Cercle Artistic a la sala de jocs i escaxs  a jugar al Dòmino, al Remigio, al Poker, a la Manilla, al Bacarrà, ............

Alguns artistes es feien pujar el sopar a la sala. Alguns jugaven al Poker fins a les 4 de la mainada. Hi assistien molts pintors així com gent de la farandula com en Capri, i un altre que li deien el forense, mai ningu va sabe el seu com.,

Els dissabtes anaven a la Penya La Punyalada del carrer Rosselló, passeig de Gràcia.

En Benet explica que quan va passar lo de´n Tejero estaven sopant al Reial Cercle Artistic amb en Barnadas . En Sarsanedas explica que pels carrers de Bacelona no hi havia ni una ànima i continua que va portar tranquilament a en Barnadas al c/ Mallorca / Povenza. Tot tranquil, com si no passés res de res.

Una cosa ens porta a l'atra, quan vam fer la visita al Monestir de Poblet a l'Arxiu Tarradellas amb el meu estimat amic en Quim Estivill vam viure i reviure històries i records que ja coneixiem: En Sarsanedas li encanta repassar tota la seva vida d'artista, ell sol es tot un mon.

Ja saps,que només entrar a la gran sala dels arxius i veure penjat un quadre del meu amic pintor  Josep Pujol i Ripoll ( Creu de Sant Jordi) i al costat el que fou professor seu i amic Iu Pasqual, em va arribar a l'ànima, no m'ho esperava.  Em va agradar perquè com et vaig dir jo vaig ser el seu metge en els darrers ultims 5 anys a Olot. Sé de l'amistat amb el president. Tarradellas. 

Aprofito per dir que  l'arxiu Terradellas del monestir de Poblet conte 52 cartes d’Antoni Planagumà  i 8 de'n  Josep Pujol i Ripoll, i a les seves parets podem troba obra d'un Pujol i de l' Iu Pasqual i de l'avi Berga, que van ser els seus mestres.

El pintor Pujol no li agradava que el tractessin de senyor; deia, des de quan sentiu ha dir mira, un quadre del Sr. Picaso, o del Sr.  Miró, o del Sr. Dalí, oi que no ? Donç mira els pintors mai hem sigut senyors. Em ve molt de gust enviar-te unes obres de' Pujol la primera es l'església de Sant Esteve d'Olot, que es lo que veia des del seu terrat,

 l'altra es un gravat del poble d' IVRY  SUR SEINE a la periferique de Paris, on ell en l'exili havia passat llargues temporades a casa del seu amic Antoni Planagumà i Gelada , lloc de visita també del President Tarradellas, si no vaig equivocat.

Es un gravat preciós, que mai es va editar, fins a la mort de´n Pujol, fet publicar pel seu fill junt amb un altre sobre el poble de Setcases ; sent van fer 20, un el tinc un servidor i l'altre el te el que en altre temps fou cardioleg del Trueta el Dr. Joan Sala.

Hi ha un llibre d' ALEXANDE CUELLAR I BASSOLS titulat CINC PINTORS OLOTINS: Vicenç Solé Jorba, Pere Gussinyé, Ramon Barnadas, Joaquim Marsillach i Josep Pujol i Ripoll.

M'hagués agradat trobar un apartat del pintor Josep Berga i Boix conegut com  l'avi Berga, que tant estimava en Josep Pujol i mai he trobat cap monografia sobre ell.

Aqui va un oli de l'avi Berga està exposat al museo de Montserrat, pels que no el coneixeu de res: és el mas anomenat “El Mir”, a la falda de la muntanya dels Tossols, a tocar d'Olot i sobre el riu Fluvià. (gràcies X. Valls), un servidor fa molt de temps que cada any per la vigilia de la festa de la Marededéu vint-i-sis d'abril entro sense pressa i com si el veiés per pimera vegada i a gaudir de totes les sales, una vegada més.

Aqui va una de les miniatures de´n Pujol :

Estimat Benet fa més de 41 anys que som amics, i sempre que ens trobem no fem més que repassar sobre art, sobretot el teu  que tant m'agrada a mi i a molta gent sobretot als teus amics Folch. Com m'agradava anar a la Sala Comas  (galeria) del Passeig de Gràcia

Aqui tenim Pep Capdevila, Benet Sarsanedas, Josep Cruañas i el metge Lluis Carrera (Neuroleg).

Tota aquesta trobada i tot el repas sobre art, m'ha portat a repassar la memòria i he trobat aquest relat :

UNA REVISTA  : LE FIGARO " VAN GOCH ".  Exel.lent regal de la  Mia Corominas (epd)  M´ha sorprès ,com em vaig quedar bocabadat en la primera visita que vaig fer al musée Jeu de Paume , a Paris l'any 1975, acompanyat de la meva dona Tere i de la familia Estivill del Poble Nou. Era molt jove i amb petites coses gairebé erem feliços. Directe de l'estació al musée, amb les maletes a les mans, aquest fet demostra lo que dic, una gran il.lusió. Tots anavem com fans a veure els impressionistes que els sabien de memòria, en aquells anys per "lligar" s'havia de tenir una certa cultura i un servidor ho practicava i em divertia saber, recordo que també lligaven els amics que tocaven la guitarra. Ve anant al gra, entre els impresionistes sempre m'agradat Van Gogh ! també Sisley, Gauguin,Camile Pissarro, Renoir, Monet, Manet, Cézanne, Edgar Degas ( m'encanta l'oli de La classe de danse, També Berthe Morisot, en fi no recordo més. A Paris vam visitar el palais de la Découverte o petit palais, a la Découverte hi havia una gran exposició cientifica, com explicació de les Lleis de Mendel, o com funcionen les lents optiques i per cada acivitat posava una hora i deia que vindria monsieur professor de la Sorbona a explicar les Lleis de Mendel.... etc. meravellós mai ho havia vist, van passar els anys i a Barcelona La Caixa va fer un museu de la Ciència, però sense professor que ho explicaria, be, segur que amb el pas dels anys va millorar, he de dir que va ser revolucionari.

Molts, em van agradar, però ara parlem d'aquest ilustre pintor, em van quedar per sempre a la memòria , sempre més m'he recordat de : Chaumes de Cordeville, l' Eglise d' Auvers-sur-Oise, Terrasse du café i La Chambre de Van Gogh  i La Sieste. Una meravella tot l'artista. L'any 1992 amb la Tere els nens i la meva nevoda de Salamanca Cristina, i vam tornar i els impressionistes s'havien traslladat a musée d' Orsay, clar no era el mateix, però la bellesa de les obres era la mateixa. 

Tot i ser un assidu de l'abadia de Montserrat mai havia frequentat el seu museu, no se perquè, no recordo si estava obert, o si estava més amagat, si era facil l'accés els anys setanta, vaja ningu m'havia parlat de la gran col.lecció d'impressionistes que tenen exposats:  Claude Monet, Edgar Degàs, Camille Pissarro i Alfred Sisley.

Estant encara dins el museu de Montserrat, no podem passar de llarg devant els Vayreda, segons el pintor Josep Pujol i Ripoll el vell Vayreda va crear l'Escola d'Olot i ell mateix se la va endur. Però trobem el propi Pujol i els mestres de'n Pujol, l´Iu Pasqual, i l´avi Berga , que són els únics que vaig poguer veure al Palau de l' Abat a Poblet on hi ha l'arxiu J. Terradellas, en cap cas vull dir que no ni havien més d'altres pintors, però a u servidor amb aquests en tenia prou, home m'hagués agradat trobar un Solé Jorba    

Aquest oli de Monistrol i la muntanya de Montserrat es una meravella , es del pintor Iu Pasqual, mestre de´n Pujol.

Aqui va un del llac o l'estany de Banyoles de'n Vicenç Solé Jorba.

Parlant i escrivit tota l'estona de velles històries, no vull deixar de costat que escriure m'ha salvat la vida, duran el servei millitar que el vaig fer a Alcalà d'Henares al CIR nº 2 acompanyat dels meus amics Joan Maria Capdevila (epd) , de´n Jaume Culleré de cal Gato de Belianes, de'n Francesc de Marti i Sanahuja de cal Barra de  Verdú (epd) i un jove de cala Lliberata de Sant Marti de Maldà, tots exel.lents persones , als 76 anys he oblidat noms, disculpeu..... Al mati instrucció i a les tardes sortida lliure del CIR a les 5 de la parde. El temps lliure d'entrada, vaig optar per cartejar-me amb els meus amics, pares i germana; cada dia escribia quatre cartes  i en rebia quatre i fins i tot algun dia alguna més. La meva taula era la llitera del mitg que em va tocar, em venia a mida. Quand arribaven cartes, la gent m'explicaven coses dels amics comuns, se sap com ho estan passant després de deixar de festejar, i els secrets que ens volen explicar, cosa que es d'agrair, com ha anat l'estiueig, que fan les amigues de Sant Vicent dels Horts, com van les classes de comunisme, com va anar la primera trobada de Joves de Santa Cecilia de Montserrat on el pare Daniel Codina  (epd) i va tenir molt a veure, m''ho va explicar una tarde de juliol a Solius després de la missa.

Quan vaig acabar la mili tenia 800 cartes ficades en capses de detonadors, plenes a arrebossar; a l'arribar a cassa, les vaig amagar a les golfes, darrera d'una biga buida per dins, junt amb un llarg dietari d'un company que no tenia lloc on amagar els 5 volums perquè el seu pare home de poques bromes i molt rigit no els trobes, segur que li hagués caigut l'herència que calia repartir-la entre 9 germans. Be, un bon dia passat dos anys en volia repassar algunes i no les trobava, li vaig preguntar a la mare i em va dir que les havia cremat, perquè no puguessin perjudicar a la futura senyora de la casa (la meva dona). Gran disgust, però a "grandes males grandes remedios ", vaig tornar a escriure, però no cada dia, vaig omplir molts diaris, fins que els meus fills, em van recomanar escriure aquest blog i així tots ho tindriam on-line i aixi porto fent catorze anys.

Tornant a l'hort, si que hi va haver un vei que era mossèn Josep Sendra,  que era fill de cal Damià i portava una vida de rector a Vallvidrera, on era molt estimat per tothom, però molt per la familia Rossell, els va pintar tota l''església, era un virtuós de l'orgue, i poseia una gran formació acadèmica a Roma, era un gran artista i pintava a casa, i a la façana de la seva casa, com queda palès a la seva casa pairal de Llorenç de Rocafort, tot era molt festiu a la seva parroquia; la mare (acs) li va regalar una SINDRIA, algo insignifican quasi molt poca cosa, donç ho va agraïr amb una obra d'art feta per ell mateix, el seguent acròstic que el conservem amb molt de carinyo.

Mai haguessim pensat que regalar una Sindria portés tant d'agraiment, tothom que tingui hort ho podria probar de regalar 

una sindria a qualsevol vei de Llorenç i veure si correspont un gran agraiment com va fer Mossèn Josep Sendra; personalment no tinc paraules, però podriam tenir sorpreses.  Ànims.......això s'encomana.

Tinc un gran record de l'antifona que van cantar a  l' Ofertori de la missa conventual del dia 16 d'agost titulada : "Bonus est confiteri Domino"  Salm 91 : Antifona cantada pels monjos :

Joan Maria Mayol,  LLuis Juanós, Jordi Castanyer i Lluis Maria Miralves

Tu que vius a recer de l’Altíssim

    ¹ Tu que vius a recer de l’Altíssim
i fas nit a l’ombra del Totpoderós,
    ² digues al Senyor: «Ets la muralla on m’emparo,
el meu Déu, en qui confio.»  

De la missa d'avui 30 d''agost a Solius.

Salm 119:

Davant els reis parlaré del teu pacte
i no hauré d’avergonyir-me’n. 

De cop i volta m'ha recordat que, l´abadessa de Vallbona de les Monges,  Maria Isabel de Gallart i de Grau, 1854-1872 (parenta dels Riquer, tenia aquestes paraules en el seu escut : Devant dels reis parlaré del teu pacte.

El pare  va fer de pagès fins a la seva mort als noranta un anys, per la qual cosa te totes les eines de la vella pagesia, totes que no cavent en aquest article com el carro i la màquina d' agavellar Trepat i l' ensofatadora tota l'aram, una joia en aquell temps i ara, devia valdre una fortuna, el perol de fer sabó casolà i per coure les botifarres del tocino (porc), etc....

Al terra podem veure esportins per exprimir la pasta d'olives, son de la meva dona que a casa seva a Extremadura, tenien una almazara (molí) propi i al tancar-la van quedar las "capacetas" , en català esportins, ara molta juventud no sab ni que són, ni perque servien, es pensen que són per fer bonic  o potser tenen raó .

Aquests ferros que servien per clavar el banderado al terra al colli olives o al batzacar ametllers, els vaig fer fer a una manyar molt manyós, savi, que a part de fer això també sap fer màquines complicades, fa tots els estris de pagès e industrials, parla un inglès perfecte, no te por de res, te bondat, i és un exel.lent avi, es pot confiar en ell amb els ulls tancats, un sí és un sí, no li cal prometre que cumplirà. Al collir olives al clavar els ferros que la borrassa en portava dos enganxats, es torcien amb molta facilitat i no es clavaven correctament amb el possible vessament d'olives i el disgust correponent. Aquests anclatges eren perfectes, llàstima que no van pogué servir més de dos temporades, al posar el peu al damunt sempre es clavaven i fora patir; després de 10 anys de la mort dels pares, ara sóc jo que no se clavar un banderado. Es important parlar del rasclet o grapa de colli olives, una peça vital, a casa, sempre en portavem una per cada persona de la familia que venia a colli olives. L'any 2014  vam començar a collir amb el vibrador que portava el tractor, impressionant, amb pocs segons queien totes les olives; tot i així sempre he fet seguir la grapa clàsica, vaja l'any passat encara la vaig fer servir per fer les bagues que el vibrador mecanizat no fa caure, i al tros veiem que els olivers queden negres d'abaix, o sigui sembla que l'arbre no s'ha collit .

Be, ho deixo aqui, la meva familia ja saben quelcom més dels meus interessos, de la meva ajuda als pobres que dormen al carrer, de la meva afició a l'art i a les necessitats de l'art per agafar oxigen per ajudar als més , vulnerables, o sigui als invissibles de la nostra societat. No oblidar mai als amics que t'han ajudat a creixer i t'han acompanyat i escoltat sempre.

Recordo que els primers anys del setanta passaven moltes coses com marxar de casa, anar a viure en comunes a Eivissa, fer UN VIATGE INICIATIC A L'INDIA que començava a Barcelona, Marsella, Genova, Nàpols, Alexandria, Beirut, Damasc, Bagdad, Banandaj, Hamadan, Teheran, Meixad, Herad (Afganistan) Kandajar ( Afganistan). Jo tenia un amic que junt amb el seu col.lega van enbarcar-se junts cap a l'India i després de mil peripècies, robatoris, quedar-se tirats a l´entrada de Kandajar, l'amic degut a una disenteria molt potent va quedar deshidratat i va morir, ell el va enterrar quedant sol per arribar a la India, que va necessitar Déu i ajuda; per mala sort va perdre el passaport i va haver de quedar-se dos anys a l' India, fins que l'embaixador es vacompadir d' ell i el va repatriar, clar pagant la seva mare.  Un altre amic va anar a treballar un any a un kibut a Israel; i un altre grup va anar a viure una vida de hyppis a Eivissa.
Eulàlia Valdivieso, gràcies a tu vaig descobrir al Miguel Palomino, gràcies al Palomino vaig descobrir en Francesc de Martí i Sanahuja de Verdú i gràcies a en Martí vam fer de la mili un lloc profitós i per la nostra actitud en compartir i anar cada tarde a cuidar els ancians de l' asil vam deixar els militars en un pam de nas, no ho entenien, vam lluitar per trencar la llegenda de " A la mili es perd el temps ",  un lloc bonic, un lloc fins i tot segur, un lloc de servei als malalts d'un asil de la carretera de Meco (Alcalà de Henares).

Un lloc per fer bons amics, un lloc per despertar conciencies i xerrar amb tothom sobretot amb un soldat de Montellà i Martinet que només sabia anar de cacera del senglar, mai havia sentit a parlar del maig del 68, ni de la contracultura, ni que la gent marxava cap a la India passant per Barcelona, Nàpols, Beirut.....ni els que anaven a treballar a un kibbutz a Israel durant un any, ni els que anaven a la berema a França, ni del moviment d'objectors de conciència de Can Serra d'Hospitalet, etc...

En Miguel Palomino te recopilats 115 poemes que li van editar a l' impremta de Montserrat l'any 1973. Són una meravella, aqui en van dos, són en castellà com tots, ell era nascut a Cuba :

LA CASA

Nadie reside aqui, la casa es vieja.

Añosa y resignada ha envejecido.

Solo su llanto triste han conocido

la araña gris y el polvo que la aqueja.

 

Nadie reside aqui. La casa es buena

y es hermoso el jardin, hoy descuidado

porque nadie la puerta le ha encontrado...

... y la casa està sola con su pena.

 

La casa triste abriga una esperanza

de redención y fe entre sus paredes,

su corazon espera entre las redes

de telarañas, amor... y confianza.

 

Cada mañana espera un peregrino

sin hogar, para darse toda entera.

Cada mañana azul la cas espera

un milagro de amor por el camino.

 

Y muere lentamente, sin mirarse

en sus propios espejos interiores,

por miedo a deshacerse, y derrumbarse.

 

Y nacen, mueren, dias, noches, flores,

por el sendero nadie ve acercarse:

La casa  esta muriendose de amores.

 

                                                              (Montserrat, 26 d'Agost 1971)

 

EL VIAJERO

___________

Han llamado a mi puerta. Ya es de noche cerrada.

Quizas algun viajero que ha perdido el camino,

cansado y sudoroso, viene a pedir posada.

                  Quizás un peregrino,

He acabado mis rezos, he terminado el día,

y al silencio del orbe mi silencio se ha unido.

¿ Quién llamará a mi puerta ? Desde la noche fria

                   un viajero ha venido.

¿Quien eres tú, viajero, que a través de la muerte

te acercas a la puerta de mi mundo distante ?

¿Que suerte del destino te ha traido a mi suerte ?

                   ¿Quién eres, caminante?

No es hora de visitas. No perturbes mi sueño.

Mi lampara se apaga. La noche ya culmina.

Para dos no hay bastante con mi mundo pequeño,

                    y mi tiempo termina.

Y no abro. Su presencia quema la madrugada.

Y él espera, impasible, con la noche y el frio.

No abro porque yo temo que, en la noche estrellada,

el rostro del viajero no sea otro que el mío.

Miguel Palomino.

Abadia de Montserrat 10 de setembre de 1971

A Miguel Palomino Vidal. Cubano, guitarrista y poeta. 

   

Amigo de tantas noches de vino y soledad.                

Soñador de un mundo más alto.                            

In memoriam.                                              

Miguel, amigo cansado                                    

de soledades y sueños,                                    

¿por qué te has ido tan pronto?,                          

¿por qué has matado tu tiempo                            

sin avisarnos, sin cantos                                

sin palabras y sin versos?                                

¿Qué soledad desbocada                                    

te arrastró hacia el desespero?                          

Sólo sé que era de noche                                  

cuando dejaste tu cuerpo,                                

que había estrellas muy blancas                          

y Dios se hallaba muy lejos;                              

que una sombra negra y larga                              

se te posó, como un cuervo,                              

sobre el hombro de la vida                                

y la seguiste en silencio.                                

Y nos dejaste sin canto                                  

porque tu canto está muerto                              

y no hay voz que lo repita                                

ni voz que diga tus versos.                              

Hoy tu guitarra se cansa                                  

de ser madera sin sueños,                                

de ser silencio dolido                                    

sin caricias de tus dedos.                                

Ya nos faltan tu palabra,                                

tu inquietud y tu desvelo,                                

tu sed de Dios y de altura,                              

de verdades y de encuentros.                              

Miguel, amigo cansado,                                    

¿por qué te has ido en secreto?                          

Dinos si hay una sonrisa                                  

detrás de este mundo nuestro,                            

si hallaste el camino limpio                              

para ser libre por dentro;                                

si allá la angustia no ronda,                            

si la soledad no es peso.                                

Miguel, amigo cansado                                    

que me duele en el recuerdo.                              

La otra noche las estrellas                              

te llamaron a su encuentro                                

y tú te fuiste a buscarlas                                

para ser su compañero.                                    

 JORGE DORE

Bona tardor

    

Pep