Tothom de casa i de fora de casa sap el meu carinyo per Montserrat; de la meva devoció a la Moreneta.
El meu primer contacte amb l'Abadia de Montserrat va ser l'any 1969, mi va portar el Sr. Lluís Abarca i Médico que era oblat de Montserrat i amic de cal Justo de Llorens. Em va proposar anar a un recés que feien els Oblats i mira mi vaig apuntar i va ser un gran encert; mai a la vida havia pujat al monestir de Montserrat, si sóc sincer tampoc hi havia dedicat massa temps en pensar-hi, no formava part important a la meva vida. Alli vaig coneixer el germà Esteve Palenzuela (a.c.s), al germà Pius Tassies , al germà Carles, sacristà, que de vegades m'havia convençut perquè li passes la fregona pel gran presbiteri, al pare abat Cassià Mª Just, que el primer dia que vaig dinar amb la comunitat, vaig intuir que amb poques pessetes a la butxaca, la tarda seria llarga i passaria gana , donç quan tothom havia acabat de dinar , vaig agafar un troç de pa del meu veï i em vaig posar a menjar-lo, sense adonar-me que el pare abat estava apunt de tocar la campana per donar per acabat l'apat, ell va deixar la campana i em va regalar un somriure del tot inocent i amb tota la paciència del món, va esperar que jo acabés de mastegar el troç de pa; li agraeixo moltissim i mai ho oblidaré.
Recordo molts monjos jovenets com el pare Daniel Codina fill de la Cellera de Ter, actualment prior de Cuixà, el pare Salvador Plans, el pare Olidó, el pare Marc Taxonera, el pare Miquel Estradé que tants bons consells ens donava a la Lali Valdivieso i de pasada a mi també( ens va aclarir per sempre quan faltavem a Déu Nostre Senyor o dit d'una altlra manera , quan pecavem) ,sempre l'he estimat i recordat, encara guardo molt escrits seus pubicats a Serrador, per exemple: Divagant a estones sobre " pastor i ovelles " Fe i Pensament Pels Camins de la Terra , fins a 4 articles, tots ells únics.
Vaig continuar pujant a Montserrat periodicament amb els oblats, recordo un oblat que es deia Sr. Roca, un altre Sr. Creus, penso que aquest era el president d'ells. Un dia de l'any 1970 quan van arribar a Montserrat ens van dir ben directament el que havia passat en primera persona, es van tancar a Montserrat més de tres-centes persones perquè no soportaven les condemnes a mort contra sis etarres. No ho explicaré ara perquè està molt ben explicat al llibre d'en Josep Mª Muñoz Pujol " LA GRAN TANCADA" editorial Columna 1999.
Aquesta foto me la va regalar el meu fill Lluís, feia un dia d'un gran temporal de pluja, vent, boira i fred. Montserrat, 12 de novembre de 2005. Aquesta es la foto que sempre havia volgut i no tenia.
Un dia el germà Esteve em va dir tu que ets jove, hauries de pujar a l'ermita de la Sta. Creu on hi viu un ermità el pare Estanislau que li fa falta menjar i medicaments i jo sense pensar-m'ho vaig dir que si, que hi pujaria; després de dinar em va carregar una motxila a l'esquena i jo li vaig dir que mai hi havia pujat?, ell somrient em va acompanyar per dins dels jardins conventuals on de cop va apareixer una escala rectissima i molt dreta, per això li diuen L'Escala Dreta, construïda per l'Abat Cisneros el 1499, que permetia pujar ràpidament a les ermites mitjançant els 600 escalons tallats en la mateixa roca i que acostumava a ser reparada amb el florí de les ermites vacants, quan n'hi havia. El 1778 el general Benito Uria y Valdés, futur bisbe de Ciudad Rodrigo, manà que aquesta escala fos destruïda. Em vaig despedir i amb una escombra a la ma i amb molts anims amunt , sense mirar enrera, per la por a l'alçada, tot pensant que baixant seria pitjor. El germà Esteve em va despedir amb un somriure als llavis, donamt-me ànims i volguer dir que Déu t'agafi confesat ! Amunt !
Aquesta no es l'ermita de la Sta. Creu sinó la de Sant Dimes, potser que actualment sigui la que està en ús i millor conservada.
 |
| En Lluís Capdevila a la vora del precipici, just pel damunt del monestir, gairebé al front de la vista de l'ermita de Sant Dimes. |
L'any 1809, Laborde va publicar L'ITINERAIRE DESCRIPTIF DE L'ESPAGNE ET TABLEAU ÉLÉMENTAIRE DES DIFFERENTES BRANCHES DE L'ADMINISTRATION ET DE L'INDUSTRIE DE CE ROYAUME. Editat a Paris chez H. Nicolle, a la librairies stereotype, rue de Seine, nº 12 Et LENORMANT, cloître S. Germain-L'Auxerrois. MDCCCIX .Aquest Itineraire, es lo més semblant a una guia turistica de les que avui s'estilen.
D'entrada Laborde comptava amb el mecenatge del rei CARLES IV, fins i tot havia dedicat els primers exemplars a Godoy, fins que de cop i volta s'endevinà els pensament de Napoleó d'envaïr Espanya i Portugal; l'ajud reial s'acabà. Hom pot veure que tota la carrera polìtica de Laborde es vincula amb Napoleó, més endavant, el va nomenar comta de L'Imperi.
Donç be, sense massa dificultats vaig trobar l'ermita i un venerable ermità, em va explicar que aquell dia feia 25 anys que era monjo de Montserrat i que al cap d'una hora celebraria una missa i que esperava unes ermitanes que eren 4, i cadascuna d'elles vivia en una ermita; una d'elles es deia i encara es diu Rosaura que després de tants anys som amics, quines coses Déu meu? He de dir que vaig encertar en acceptar la invitació. Va ser una tarde molt entranyable amb missa i un bonic sermó, fins i tot l'ermità pare Estanislao ens va convidar a vi dolç amb panses, avellanes i nous.
Abans de continuar vull dir que l'eremitori de Montserrat estava dividit en dues zones : Tebes ( amb les ermites de Sta. Magdalena, Sant Onofre, Sant Joan, Sta. Caterina i Sant Jaume ) i la Tebaida ( amb Sant Salvador, Sant Benet, Santissima Trinitat, Santa Creu i Sant Dimes ) i la regió del Tabor, que era la més allunyada amb les seguents ermites : Sant Jeroni, i Sant Anton.
Una altra vista de l'ermita de Sant Dimes, just al damunt del monestir de Montserrat.
Anys avenir vaig canviar de grup, vaig continuar pujant a Montserrat amb l'Hospitalitat de la Marededéu de Lourdes, alli hi vaig coneixer en Xavier Durà i Riera (a.c.s.) i en Josep Mª Collell i en Ramón Xifré de Maldà i el Pep Abella un bellissima persona que no tenia un no per ningú, la Motserrat Portet (a.c.s.),en Josep Santamaria i la Rosa Borau en aquells anys formaven una bona parella, en Martí Olivella, que de jove ja prometia molt en el camp de la solidaritat entre els més desvalguts i marginats, de gran no us explicaré la seva inmensa obra , només cal consultar l'internet per fer-se una idea de qui es ell, en Jesús Biarnés un home amb molt bons sentiments i millor persona, el germà Pius Tassies de Tàrrega; tot traslladant malalts de Montserrat cap a Monistrol, vam fer una llarga amistat que encara dura. En Pius, durant molts anys em va enviar els sermons del pare abat Cassià Mª Just ,ciclostilats res de fotocopies ( 1972-1981), són tot un tresor, aqui en va un.
Així us podreu fer una idea de com era el pare Cassià en el dia a dia, parlo pastoralment, els guardo com un tresor. Entre ells, hi ha el sermó que va fer el dia 18 de maig del 1975 dia de les professions solemnes dels germans Jaume Vila i Josep Mª Soler, actual Abat de Montserrat, vosaltres mateixos:
Es dificil de llegir, però el document paga la pena llegir-lo, més que tot es per saber la manera de predicar del pare Abat Cassià Mª Just.
Després d'aquests joves que pujavem amb l'Hospitalitat de Lourdes vam formar un grup amb el nom de C.C. Joves, orientats pel germà Andreu Soler de Montserrat (a.c.s.), un monjo molt actiu i que aglutinava molta joventut i es feia estimar per la seva inmensa generositat. Aquells anys no ens costava gens anar a passar un cap de setmana a Montserrat, el problema d'allotjament no era cap entrebanc, si no hi havien cel.les dormiam al camping, encara que estigués tancat, no importava que fos el més d'abril festa de la marededéu de Montserrat erem: En Miquel Fabré, en Cesc Rovira, la Maria Prat Alsina, que el seu pare tenia un restaurant que es deia El Xiroi i era fill d'Artés, penso que era a l'Avda. Mistral,. Recordo que el grup estavem al camping i a l'anar al mati al monestir, vam trobar un grup que feient un estel gegant anusant bosses d'escombreries de tots els colors, pensava que les bosses totes eren negres, quines coses oi? donç ja en aquells anys ni havien de colors.
Va ser el temps que el Pare Daniel Codina va organitzar les trobades de joves de Santa Cecilia que tant d'èxit van tenir, cal dir que també era el temps que els joves començaven amb les peregrinacions a Taizé. Jo mai hi vaig anar, sempre m'ha dolgut i encara em dol, però ??. no es pot repicar i anar a la processó.
Si que vam disfrutar de les trobades de Sta. Cecilia, en Cesc Rovira i l'Enric de Las Heras i els germans Campà, sempre tocaven la guitarra amb cançons com Susana te una casa enllà de la rivera, o Puff era un drac màgic que vivia al fons del mar, però sol s'avorria molt i sortia a jugar. La cruel guerra brama i en Joan ha de partir, jo no vull restar sola, de dia i nit....... Deuen ser grisos els teus ulls,sota la pluja......
Aquesta planxa es una foto d'un autentic gravat de'n Laborde, es impressionant la feina feta per aquest home, que va trobar que ser ermità de Montserrat era la " quintaesencia " d'aquest món.
Aquest es un bonic gravat de l'interior de l'ermita de Sant Dimes, on podem veure com vivia un ermità, mobiliari , llibres, rellotge de pared.
En Laborde va dibuixar totes les ermites de Montserrat.
L'ermita de la Santissima Trinitat estava " situada- diu l'abat Pedro de Burgos- en más apazible lugar y de más llanura que todas las otras, por una parte está arrimada al pie de unas muy grandes peñas y por todas las otras tiene grandes arboledas y frescuras y muy buenas entradas y salidas.
Alexandre de Laborde diu que estava " situada sota un turó i en un dels llocs més printorescos. L'envolta una rica vegetació i recorda els quadres de Caspar Poussin o de Salvatore Rosa. Els edificis cón més grans i més ben distribuits que els de les ermites veïnes, i s'assemblen a les belles cases de camp dels voltants de Florència". I el Pare Albareda l'anomena " El palau de les ermites".
 |
| Quan els tres vam arribar al Pla del ocells, Ens vam adonar que ens haviem passat de llarg el camí que ens duia a les ermites; clar , el camí surt tot pujant a la dreta, però com es normal els monjos no el tenen indicat, potser per evitar turistes a les ermites. |
Ara faig un gran salt, però no puc escrire tant. El dia que vaig aprobar les oposicions a Metge Titular d'A.P.D., tota la familia vam pujar a Montserrat a donar les gràcies a la Moreneta, i tots la Tere i els nens van coneixer al meu amic Pius Tassies de Tàrrega. Va estar molt content.
Un altre salt era l'any 2005 un dia de setembre el Lluís es despenja que perquè un dia no els porto a Montserrat amb el seu amic Albert Costa ? No m'ho vaig fer repetir, feia anys que ho esperava, rapidament vaig organitzar la pujada al novembre al Monestir; el meu amic Joan Palau i Pla (a.c.s.) va volguer que ens quedessim a dormir a casa seva a Sanpedor-Navarcles i ho vam aceptar.
Escrit d'agraïment del meu fill Lluís.
L'escrit si l'amplieu, potser que us emocioni, com a mi.
De bon mati el nostre amic Joan Palau i Pla (a.c.s.) ens va portar fins al cremallera i vam pujar amb el primer que pujen tots els treballadors de les botigues del santuari; o sigui que a les 8 ja erem a dalt de Montserrat.
 |
| En Joan Palau i Pla (a.c.s.) amb mi un dia molt fred i enboirat al santuari del Miracle a Solsona, el matei dia , vam visitar la Santa Cova de Manresa i vam anar a la missa conventual del monestir de Montserrat. |
El primer que vam fer va ser anar a fer un petó a la Moreneta, perquè ella sola es tot Montserrat, després vam pendre un cafe amb llet i com que feia un temporal de pluja, vent i boira, no podiam fer massa coses.
Jo , mai havia pujat a Sant Joan, quines coses Déu meu?, des dels meus 18 anys pujant molt sovint a Montserrat i mai havia sortit de la plaça del monestir; mai havia anat a la Sta. Cova, mai aSant Joan, mai al camí dels Degotalls. Si havia anat un grapat de vegades a Sta. Cecilia a peu, era el temps de les trobades de Joves que va començar a organitzar el Pare Daniel Codina amb altres monjos i que tant d'èxit van tenir; els que no podiem anar a Taize, ens conformavem en assisstir a aquestes trobades de Santa Cecilia. que per cert van ser molt valides per tots nosaltres en aquells anys, ara potser seria díficil tornar-les a organitzar.
He de dir que quan el dissabte estavem descansan al Pla dels Ocells, el meu fill en va dir, suposo que demà diumenge anirem a la Misa Conventual oi? Mira, jo no m'atrevia a dir-los-ho i ells em van fer aques entranyable regal. Tots junts vam anar a misa.
De grandets amb la meva esposa ens encanta anar a la Vetlla de Santa Maria o sigui la vigilia de la Marededéu de Montserrat; elsmonjos fan una festassa, tiren la casa per la finestra. Treuen els seients a l'atri i el terra de la Basílica s'entapissa de catifes de tots colors, perquè la gent pugui seure al terra. Així es fa en general.
Vostès mateixos poden jutjar el caliu espiritual que es respira en aquesta vetlla, venen gent de tots cantons i molts es queden a dormir a les cel.les i d'altres se'n van.
No vull deixar-me de posar una foto de com era l'ermita de Santa Anna en temps d'Alexandre de Laborde
El mateix Laborde descriu amb tot el cor i apassionadament un llarg cami ,que en un diumenge els condueix cap a les quatre de la matinada a l'ermita de Sta. Anna. Laborde oí missa en aquesta ermita, un diumenge de 1800. Diu que quan hi arribaren " alguns ermitants estaven ja en oració; un d'ells tocà la campana i els vam veure entrar en nombre de deu; els altres eren absents o estaven malalts.Pregaren una estona, després hom encengué dos ciris. El sacerdot entrà i començà la missa, que fou ajudada per un dels ermitants.Era un bell espectacle veure aquests deu vells de llargues barbes, vestits amb hàbits marrons i llurs figures venerables i uniformes, arrenglerades als dos costats de la capella, semblaven dues fileres de benaurats prosternats davant el Tron de l'Etern.
A l'acabar la Sta. Missa el mateix Laborde començar a dibuxar-la.
Donç aquest dia amb el meu fill Lluís,el seu amic Albert Costa de Cornellà del Terri i jo, vam pujar ells i jo per primera vegada a Sant Joan, per la roba que portem ja us podeu figurar que anavem preparats per la pluja i el fred; Montserrat mai se sap ?. Un cop a dalt a la plaçeta del funicular van anar a les ermites de Sant Joan i Sant Onofre, en ruina total, vaja que no en queda res.
Tots els gravats que poso de les ermites no existeixen, en la realitat, tots són ruïnes i poques, només queden gravats fets per Laborde o Langlois, i algun dibuix de Pere-Pau Montanya, tots són una meravella.
Una vegada vam disfrutar de la esplèndidad vista, vam començar a baixar caminant, i vam dinar a la capella de Sant Miquel i tot seguit vam continuar cap al monestir, junts ens vam animar a anar a la Sta. Cova i just al baixar del funicular va començar a ploure i devalent, veien que era una temeritat continuar caminant , vam tornar a pujar cap a les palces. Com que era d'hora, i no plovia, ens vam dir, pujem per l'escala a veure si troben les ermites ? Dit i fet, amunt i amunt fins que vam arribar al Pla dels Ocells, sense trobar el cami de les ermites. Estavem cansats i ens mereixiam un descans i vam aprofitar per menjar-nos el berenar que en Palau ens havia preparat iel vam trobar bonissim. Tot descansan, el Lluís, el meu fill petit em va fer un gros regal: em va dir pare demà diumenge anirem a la missa conventual?, la veritat es que jo no s'havia com demanar-los que hi anessim.
En aquesta foro podem veure el pas dels Francesos, un bonic descans. Repeteixo mai a la meva vida hi havia pujat, que ja es dir !! Tant parlar de Montserrat i era un perfecte desconegut de la Santa Montanya.
Ve per llogica, les ermites estaven més avall, i ens haviem passat de llarg el trencant que tot s'ha de dir els monjos no hi tenen cap cartell que ho indiqui. Ho vam trobar fent servir el sentit comú, i de molta distància vam poguer fer una foto a l'ermita de Sant Dimes que ja l'hem vista quasi al començar. Com que la tarde anava caiguent i es feia tard i si ens escapava l' últim cremallera, ens quedariem fotuts, vam deixar les ermites per un altre dia.
El diumenge de bon matí l'amic Palau que ens va acollir a casa seva amb la més gran cordialitat, un cop esmorzats, cap a Montserrat s'ha dit.
El dia pintava molt malament, tot pujant ja tornava a ploure, com el dia abans vam anar a donar un petó a la Marededéu i seguidament vam anar a la porteria del monestir a saludar al germà Pius Tàssies que no vam tenir sort, donç es trobava indisposat i no vam insistir i si ens va rebre el pare Oriol Mª Diví, tot cordialitat, va parlar extensament amb els nois i després ens va dedicar el seu llibre sobre Xilografies: ORIOL Mª. DIVI. EX LIBRIS, Oriol, Mª. Diví, poeta de senyals i de signes (Montserrat 12 de novembre de 2005) editat a Italia per la editorial ARTIFEX , d'una tirada de 99 exemplars, jo tinc el nº 38 i digirit pel Professor Dr. Francesc Orenes.
Tots plegats guardem un grat record de l'estona que vam passar amb ell, l'Albert i el Lluís eren la primera vegada que tenien un monjo benedicti al costat. Els monjos són molt acollidors i et fan sentir important al seu costat, surts com reconfortat. Jo em vaig atrevir a demanarli que si podia ensenyar-lis el Monestir per dins i em va dir que no podia, però que ho anava a demanar. De cop va arribar acompanyat del Pare Salvador Plans i amb molt de gust ens acompanyaria. Ens van despedir del Pare Oriol amb tot l'agraïment.
El Pare Salvador Plans es va desfer amb explicacions , els va ensenyar el que en diuen la plaça de Catalunya que son uns 4 0 6 rajols blancs en mig d'una gran sala de mosaic negre, els va ensenyar la sala capitular i el claustre i jardins, el cor, els va explicar que alli hi resaven la primera oració del mati Maitines i l'última de la nit Completes. També ens va explicar quantes vegades resaven a la sala capitular i quan la feien servir pel pendre desicions important per la comunitat de monjos, sempre presidits pel pare Abat i el prior.
Com podeu veure si anavem ben equipats, sobradament equipats.
Em ve a la memòria arrel de sortir tantes vegades en Joan Palau i Pla, fa uns 10 anys un bon dia em va proposar fer una ruta especial, gairebé mariana i jo vaig acceptar.
(Terraseta de l'antiga ermita de Sant Joan, ara totalment destruida a l'eliminar un restaurant que hi havia fa cosa de 3 anys. Al costat mateix hi havia fa molts anys l'ermita de Sant Onofre, els ermitants podien parlar, però per estar junts havien de donar una gran volta. )
Vam esmorzar a Santpedor, i tot seguit a les 9 del mati ja estavem agenollats a la Sta. Cova dels Jesuïtes de Manresa, cridava l'atenció un jove jesuïta o potser era postulant, no ho se, però si que impresionava la devoció que estava el noi, com si al seu costat no hi hagués ningú més que ell i Deú Nostre Senyor; els Jesuïtes con únics, a mi m'encanten, sempre penso la sort que va tenir el meu estimat amic Dr. Miquel Fabré d'haber estudiat als Jesuïtes del carrer Casp; sempre els he admirat i valorat, són lo més gran que li ha passat a l'ésglesia Catòlica. M'encanten totes les seves publicacions, començant pel llibre "100 Jesuïtes es confessem" i després tots els escrits del pare Ignacio Gonzalez Faus, son únics i et trasbalssen i et remouen l'ànima.
 |
| Poso aquest gravat de Manresa en honor al meu estimat amic Joan Palau i Pla, ( a.c.s ) un bon pare, un bon espós, un bon ciutadà i un home enamorat de la seva feina a l'empresa Seiko. |
Després amb en Palau vam pujar cap a Montserrat, voliam anar a besar a la Moreneta i a la missa conventual de les onze. En Palau no es va veure amb cor de caminar des del parking fins a la basílica i em va esperar, llegint el diari i que després, anant a dinar a CAL MILIU de RAJADELL 08256, Telèfon 938368076, Avda de la Estació s/n. m'anava explicant anecdotes de Montserrat que més em podien agradar. Ell sempre guardava totes les noticies referents a l'Abadia i els seus monjos i escolans.
Després de dinar, vam anar cap al santuari del Miracle a Solsona, jo feia 35 anys que no hi havia estat, i guardava un bon record. Un cop alli van caminar pels voltants, feia un dia de boira i una mica trist. Van entrar a l'església i vam quedar meravellats del gan retaule; en una capella lateral feien missa, eren uns 5 monjos , pels seus hàbits eren benedictins de Montserrat. No ens vam quedar perquè ja era tard i voliam arribar a Solsona a una bona hora i poguer entrar a la catedral i vam poguer.
Un cop a dins a la catedral, vam estar de sort, al ser dissabte, van sentir cantar LA SABATINA, per l'escolania i Mossèn Clos , chantre de la Catedral per oposició, dirigint; tot un personatge, que quan se jubili no trobaran substitut.
GOIG EN HONOR DE LA VERGE DE'L MIRACLE
A Riner us heu descosa
Rosa vera celestial:
Del Miracle Verge hermosa
deslliureu-nos de tot mal.
El bell prat de Bassadòria
un capvespre reflorí
amb poncelles de la glòria
fet del cel com un jardí:
éreu Vós mistica Rosa
que hi florieu virginal.
Ara que estic acavant d'escriure sobre Montserrat, em ve a la memòria el poeta Cubà MIGUEL PALOMINO, amic de la meva amiga Eulàlia Valdivieso i de'n Francesc de Marti i Sanahuja i que jo mai vaig coneixer. Algun dia us explicaré la llarga història que em va portar a viure d'aprop la poesia i la història d'aquest cubà (e.p.d). Us escric un poema d'ell fet a l'Abadia de Montserrat l'any 1971:
EL VIAJERO
Han llamado a mi puerta. Ya es de noche cerrada.
Quizás algún peregrino que ha perdido el camino,
cansado y sudoroso, viene a pedir posada.
Quizás un peregrino.
He acabado mis rezos, he terminado el día,
y al silencio del orbe mi silencio se ha unido.
¿Quién llamará a mi puerta? Desde la noche fria
un viajero ha venido.
¿ Quien eres tú, viajero, que a través de la muerte
te acercas a la puerta de mi mundo distante?
¿Que suerte del destino te ha traido a mi suerte?
¿Quién eres, caminante?
No es hora de visitas. No perturbes mi sueño.
Mi lámpara se apaga. La noche ya culmina.
Para dos no hay bastante con mi mundo pequeño,
y mi tiempo termina.
Y no abro. Su presencia quema la madrugada.
Y él espera, impasible, con la noche y el frio.
No abro porque yo temo que, en la noche estrellada,
el rostro del viajero no sea otro que el mío.
Monserrat, 10 de setembre de 1971.
Be, se que em deixo moltes més anecdotes, però potser un altre dia les afegiré. Tots plegats guardem un inmillorable record d'aquesta visita, amb la seguretat que un altre dia i tornarem, però sense l'amic Joan Palau i Pla (a.c.s). Vam baixar amb el cremallera, que quasi la perdem, i que va costar una bona cursa a l'amic Albert Costa, per trobar al meu fill Lluís, que estava fent la foto de Montserrat que encapçalo el present escrit. Us explico perquè quasi perdem el cremallera: plovia i a les places no passava ni una ànima, en Lluís pacientment va esperar que algú atravesses la plaça i ho va aconseguir una persona amb paraigues ha quedat com a testimoni, d'aquest capvespre a Montserrat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada