Tancat a pany i clau i dins d'una bona capsa de cartró i ben enrollat amb paper de diari, per si de cas, perquè el paper de tant vell que es no es malmeti, que ja ho està, els anys no perdonen i en cap cas voldria el meu pare que es perdessin i jo tampoc.
Si que en aquell estiu tothom en parlava, però jo no se on era o si que o sé, podria ser que estigués fent els primers diagnostics per Girona i aquell estiu no hagués vingut ni un sol dia a Llorens , clar per no tenir vacances ?
El pare si recorda que aquest marge de pedra seca no va ser ni el primer ni l'últim, que es va fer a Vallbona. Explica que els marges es feien de setembre fins a la collita d'aulives. Si recorda haver participat en els següents marges : el de sota el camp de futbol, el molt llarg de lal carretera abans de la font pública el de sota de cal Romeret i un tros de la muralla del monestir més avall de la casa de la Pilar.
Els margetés van ser : Josep Ayats, Sisquet Capdevila, el Bepasé, el Jaumet de la Fonda, el Pep Marina i en Manuel de cal Lel i segons la memòria del pare, ni havia més : el Pere de la masia, de cala Escoda (dos de solters), un de Rocallaura que anava de company amb el Tomàs de l'Eloi, també voltava per allà un germà del Pep Marina.
Segons el pare , el que sabia treballar més la pedra era en Josep Ayats i que al seu costat en va apendre molt.
Esmentarem tant sols alguns noms de les noies que van participar al camp de treball: Marina, Angels Torras, Natalia, Mercè i Lidia Morell.
Segons en Manu Ayats de tota aquesta història practicament no en queda res en lloc ni a l'Ajuntament i al Google, lo just a la memòria d'aguns privilegiats com els seus pares i el meu , tant sols una carta d'agraïment del pares d'una noia, que la publico perquè en quedi constància d'una experiència que si va deixar bons records.
De joves Vallbona ho era tot , des del punt de vista de vivències de tota mena, clar el monestir sempre ha irradiat i ha atragut a molta gent de Barcelona i de tot arreu. Recordo que de Barcelona venien a passar l'estiu una familia amb molts de fills que es deien Valdivieso, encantadors fins i tot la seva filla Lali, una exel.lent persona, acollidora com ningú, amb molta empatia i amb un somriure que no tenia límits.
Be, amics meus, espero que us hagi agrat el petit relat d'aquesta, senzilla, humil i entranyable història.
 |
| Josep Ayats i Sisquet Capdevila, amics per sempre |
La història d'un marge l'estiu del 1982. Ben poca cosa, però alguns d'aquests marges encara duren.
Pep.
Sóc la filla gran de Jordi Ayats i Àngels Torras i he trobat la teva publicació a Google. Ho he compartit amb els meus pares y germans i ens ha fet molta il·lusió. Hem sentit moltes vegades la història de com els nostres pares es van conèixer, i sempre fa gràcia tornar-ho a sentir. Avui els meus pares viuen a Vallbona i sempre que caminem pel camp o que anem amb cotxe amb el tiet Manu a fer turisme, cau el comentari: "Aquesta paret la va fer el padrí".
ResponEliminaHola Anna,
ResponEliminaQue bonic escoltar del teu pare : Aquest marge el va fer el padri !!! Que entranyable , que d'una cosa realment modesta, senzilla, gairebe no res, hagi esdevingut font d'una gran alegria per part teva/vostra i de molts de Vallbona que o no se'n recorden o be no ho van viure . Els marges queden per sempre, en Ll. Foix els anomena la catedral dels pobres. Els meus pares, deixat-ho res i curt S'ESTIMAVEN amb els padrins de cal manco, ha quedat palès en diferents escrits, pero alhora s'admiraven i lloaven mutuament. Un, ho hagués fet tot per l'altre i aquest bon rotllo va durar fins a la fi. Personalment sempre he seguit els pasos d'aquesta amistat amb el teu pare i tiets, son gent que han heretat la bondat dels pares , ep ! tu Anna ben segur que t'ha tocat un boçi d'aquesta bondat que tant ajuda en el moment present i a tirar endevant. Gracies per valorar tant el meu escrit, un honor. Quan erem petits Vallbona era el nostre tresor , no feiem cap mes excursió, Maldà era massa lluny. Una mica mes d'història, quan les coses anaven maldades per la comunitat de monges als anys seixanta, la germana Mercè Solà que fa dos anys va morir, em va dir que el nostre pare els hi va ensenyar a criar conills i els va anar molt be i van poguer menjar i guanyar alguns duros. La meva relació d''adolescent va neixer quan a Vallbona 1972 van fer una setmana santa del Secretariat d'universitaris Cristians , dirigida per filipó Salvador Pié-Ninot , vaig gaudir molt i molt, del bon rotllo del grup , la gent vivia a les pallisses al voltant del poble. Realment la carta de la familia Morell que vaig publicar en el present article , mai ningu l'havia llegit, l'agraiment als teus avis es fora de serie, ells també van intuir que la familia Ayats eren molt acollidors, com recomana sant Benet en la seva regla.
Be, si alguna vegada veniu per Banyoles m'agradaria ensenyar-vos el gran estany. Ep ! ja sóc a tocar els 77 anys, això vol dir que cada cop em costa més viatjar. Sempre ens quedarà poguer-nos veure a Llorenç i a Vallbona.
Gracies per llegir-me al meu Blog The Ladies of Vallbona. Una abraçada per cadascun de la teva familia i una per tu.
Us estimo.
Pep Capdevila.
Perdó la monja del monestir de Vallbona es deia MERCE JOVE, no MERCE SOLÀ.
ResponElimina