LA SOBRETAULA.... i s'alçen de taula, sense parar i expliquen històries, ....

Qui ho diria que aquesta bona gent estan fent una sobretaula ?, ningú s'atreviria a dir-ho, perquè més aviat sembla una reunió per decidir quelcom important? o ves a saber què ? si contemplem aquesta colla, podriam dir que si paren atenció al que s'està dient, o valorant o criticant, fins i tot una jove  te la ma tapant-se la boca , com un apoio a la reflexió. Diria que tenen un tema entre mans, perquè la senyora que està d'esquena aguanta no se què ? Fins i tot un noi/noia mot jove , escolta amb atenció i es deixa portar pel tema que s'està parlant. De que parlaran aquesta família? jo penso que en cap cas es una família, potser son tres o quatre famílies ?. Algú pot assegurar que el que porta la veu cantant el del mig, però per la cara que posen alguns, diria que el tema es debatia entre tots, però el misteri del que parlaven era i continuarà sent una incògnita i no cal jurar que per l'ambient que es respira, es prestava a una llarga sobretaula, perquè sí era una sobretaula, amb cafè i alguna beguda aromàtica o digestiva i cognac Sempé, Vieil Armagnac, V.S.O.P. que la casa sempre disposa d'ell. Aquesta colla, puc assegurar que vam ésser agafats in fragantis pel retratista, en cap cas sembla una foto volguda, per això li confereix més encant a aquesta sobretaula.

.

Sí puc dir, que es va complir el que diu en Josep Pla en el Aigua de Mar, : El dinar i la sobretaula han durat de les tres de la tarda a quarts de deu de la nit. Hem passat la tarda fent roquills... Les cançons han estat abundants i directes... Hem esgotat la provisió de conyac nostre i la de la casa. La gent es infatigable i arriba a atabalar: canta, explica històries, menja, beu, fuma, s'asseu i s'alça de taula sense parar.... M'encanta llegir que els convidats portessin el seu conyac ! No puc criticar-ho perquè de vegades també ho he fet jo. Si vam treure conclusions i ens vam posar d'acord, sense canviar de lloc ni de taula, quan hi ha tema gruixut, es pot anar exprimint fins a l'infinit. A més aquí tots els comensals eren gent de tertúlia, fins el més jove també deia la seva. En un moment de placidesa, que sempre ni han en una  sobretaula, l'anfitrio va proposar un concert de piano als convidats, i clar un concert es un concert i no es pot renunciar , encara que a la vinya del Senyor hi ha de tot, tres es varen quedar a la taula saborejant un  Calisay antiquissimm , a mi aquests licors tant dolços em pujen al cap, no m'interessen.
Vam disfrutar del concert per a piano número 1 en si bemol menor , Op. 23 de Txaikovski.
Tot seguit i a la saleta de la biblioteca, que es al costat del piano, ara, sí tot el grup sencer vam continuar fent tertulia sobre la questió de la sexualitat, com diu molt be en R. Nogués en el seu llibre,: Sexo, cerebro y género; que  en l'encontre de dos essers humans lo primer que es fa palès i l' últim que s'oblida es el sexe al qual pertanyent, i més sobre l'experiència sexual humana, la qual es molt rica, complexa, amplia, variada,.....
També cal tenir en compta la sobretaula curta, entranyable, amb poca comoditat, amb poca gent, plat únic i amb cafè de termo, però molt entranyable, tendra, voluntaria, encantadora, interessant, intelectual, entre classe i classe,

Una  sobretaula diferent, amb gran sorpresa de tots va durar molt més, fins i tot el més jove feia esforços per no adormir-se i estar a l'aguaït del que no parava de passar. Em recorda a mi mateix,  quan era petit, a casa meva a Llorenç de Vallbona, els veïns,  els mesos de més calor, sortien al carrer a prendre la fresca ( la marinada ), després de sopar o sigui, podríem dir  a fer la sobretaula al carrer i allí es parlava de tot, dels transeünts que voltaven i que semblaven pòtols místics , de frares mendicants, d'uns missioners que havien vingut d'Africa per parlar amb els alumnes de l'escola i passar-los una pel.licula de com treballen entre la gent del Congo Belga, dels maquis, de concret que la Guàrdia Civil havia fet caure a en Quico Sabaté a Sant Celoni era l'any 1960 , dels gitanos que dormien sota la Roca la Bassa, d'uns altres gitanos que portaven ceràmica de tota mena i compraven plom, ferro, peces antigues d'aram i ho canviaven per la terrissa , entre les diferents peces, sellons o sillons negres de Verdú, que si tenen una taca blanca, no paren de traspuar i mantenen l'aigua fresquísima, sillons pouers, cantis, etc... i també adobaven cossis i tenalles de terrissa i paraven a la carretera entre la casa de  la Magdalena el forn i cala Milia, d'una família de castellans que vindrien a viure al poble, del mossèn que cuidava a la seva mare de 90 anys, que la senyora mestra s'havia enamorat,  dels homes d´arbeca, que havien vingut a treballar de mossos al poble,  de l'Era de les Bruixes, 

que els vells del carrer explicaven i que a mi em posaven la pell de gallina una i una altra vegada, les bruixes ballaven de nit i pobre del que les espiava, res de bo li esperava. L'era de les Bruixes es trobava i encara es troba, al vell camí de Vallbona a Maldà pel costat de la solana, una gran roca o dau com en diem a Llorens, al damunt de la sort del Borràs, era el lloc indicat, la roca la podem veure en la foto anterior.

El rector de Vallfogona i Lope de Vega.

També entre la gent asseguda a la fresca es parlava del rector de Vallfogona , el Dr.Vicens Garcia, que segons contaven anava molt sovint a cavall des de Vallfogona de Riu Corb a Vallbona de les Monges, dons en aquells anys a Vallfogona hi havien pocs atractius i a  Vallbona hi havia una cort important de joves i guapes donzelles de la noblesa catalana , les noies riques sempre han estat de bon veure.

Els vells del nostre poble en sabien moltes sobre aquest rector, o sobre la campana grossa o dita dels Perduts que tocaven les monges, a l'acabar el dia, que orientava als caminants sobretot en dies de boira al fer-se de nit.  Asseguren que aquesta campana se sent a disset quilòmetres de distància. Realment un s'hi ha d'haver trobat, pot ser molt complicat ortientar-te i sortir-te´n d'aquelles valls com els Perdigons, o Sant Miquel, etc..Jo i els meus pares ens hem perdut cap al tard, enmig de la boira al bosc que hi ha al Pla de les Eres, era cap al tard i la boira va arribar de cop; la mare buscava bolets i no arribava, la boira fa de cortina i no deia passar la veu, o sigui molts problemes per trobar-nos els tres. Parlant de la boira, tant nostra a casa nostra , m'abelleix posar-los un poema:

BOIRA

Ja ha tornat a arribar la bruixa blanca

relliscant amb peresa sobre el riu;

enguany porta miratges del que ens manca

i la promesa buida de l'estiu.

S'enfila, nus a nus, per cada branca,

cobreix de solitud tot el que viu,

envaeix tot el paisatge i ens hi tanca

com un llibertador que se'n desdiu.

Que ens doni temps el Temps, no hi ha esperança;

la nostra vida, decebuda, es cansa,

tots els  dies són vidres entelats.

I el món, com adonant-se'n, se'ns endola,

 i el nou desig cap al passat s'escola

degotant sobre imperis desolats.

Salvador Oliva. Terres perdudes. 1981

Cap nit faltaven els llargs comentaris sobre la cacera de diferents animals o ocells, empaitar un conill amb els gossos, calia posar atenció per no perdres en la narració del caçador, perquè el conill i el gos a mesura que corrien canviaven de finca i de marge i fins i tot es posaven en un cau, i llavors el caçador o tenia paciència o ficava la fura perquè fes sortir el pobre animal; he de dir que portar aquest animal estava prohibit del tot. El meu oncle el portava sempre.
Jo moltes vegades per no perdrem res de que els homes grans parlaven, em treia el sopar al carrer i així estava a l'aguaït de tot el que es parlava i aquesta sobretaula es repetia cada dia fins arribar quasi a Sant Miquel.
Ara, si que es necessari saber que vam menjar aquesta colla d'amics, que sempre tenen un budell buit: pasta italiana amb fungi i i crestes de gall i porc senglar amb naps i de postres,,,,

Només els posaré el vi, aquesta gran familia, sempre disposen de vi, et sorprenen continuament, igualment un vi francès, que una ampolla de vi de l'Olivera de Vallbona de les Monges.

Aquí no podem parlar de sobretaula, perquè tot just s'està com donant-li voltes a un plat que caldrà servir. Aquesta bona gent que per altra costat són amics meus de sempre, tots tenen un somriure a la boca, ben be, no sabem perquè, o si que ho sabem. Clar ,aquí hi ha un interrogant, quin són els hostes de l'altre costat de la taula i que no veiem ? El que queda clar es que els amfitrions estan la mar de contents, molt contents. Diria que aquest somriure te un punt de felicitat oi ? jo diria que sí. Estan orgullosos dels seus hostes ! Dins seu,  pensen que els espera un gran dinar, un dinar de festa major; tots sabem com són els dinars de festa major oi ?, donç sí , sorpresa rera sorpresa. Els convidats diria que n'han dit alguna de grossa, perquè aquest somriure duri tant, que els hauran dit ?. Clar aquesta bona gent tots plegats són mot savis, ep ! el jove també, al ser una gent del renaixement, poden treure a la palestra qualsevol tema. Ep ! entenen de tot, primer i més interessant com cuidar dels amics, fins i tot de música, un fill es lutier a Paris, d'art, el pater familias pinta, de matemàtiques, de medicina, de la construcció de violins, de grans narracions, experts en explicar contes, de contracultura dels anys setanta, de cent viatges per aquests monts de Déu, sobretot a Roma, de fotografia, d'excursionisme, enamorats de la natura i de l'oli arbequí i saben molta història i també histories de milmanda. O sigui que amb aquest somriure, un pot esperar gaudir del dinar, de la sucosa conversa que s'alvira, i  de la llarga sobretaula, tant típica d'aquesta nombrosa família i no aburrir-se gens ni mica. El meu fill gran es pregunta : papa, com podeu fer una sobretaula tant llarga sense acabar els temes ?? No se que dir-li, penso que es tot un misteri, però he de reconèixer que si un jove aguanta aquesta taula i sobretaula, puc dir i assegurar que tindrà èxit amb el sexe contrari. Tots sabem que les noies, quan els agrada un noi, lo primer que volen fer es escoltar el que diu, que pensa, que es de la seva vida, que opina del tercer món o del moviment 15-M, o de les seves creences; que quedi clar les noies, primer volen escoltar, després decideixen la seva actitud vers el jove i pot passar de tot.... només dir-los que estiguin alerta i no es perdin el llenguatge no verbal, molt interessant per tots.  

Be, aquesta sobretaula va superar l'horari marcat per en Josep Pla. En cap cas els explicaré de que vam parlar, perquè no em veig amb cor de fer un resum.
Hi ha sobretaules que al cap de poques hores poden acabar amb un e.mail d'agraïment . Els poso la resposta d'aquest inesperat agraïment::
Feia temps que no fruïa tan intensament d'una bona taula i una sucosa conversa ( o a l'inrevés, una bona conversa i una sucosa taula). Us estic profundament agraït per aquest acte d'amistat del que em sento molt honorat però que en veritat us honora a vosaltres de manera sublim.
Què vols que et digui: em vaig sentir molt orgullós de conèixer gent tan entranyable i notable com vosaltres. Una forta abraçada i fins aviat!! . Oi, que també us agrada  a vosaltres ? segur que si, a mi molt. Encara vam repetir un dinar més,  amb una sobretaula no tant llarga a la Fonda Europa, aquesta sobretaula si que va ser la última d'aquest gran, molt gran company i millor persona. Ell ens va alegrar amb el dia dia els 6 cursos de medicina, cada dia era sorpresa per a tots i amb la seva manera de ser vam arribar a final de camí, amb molta dignitat i ganes d' exercir la medicina que tant estimàvem tots plegats. Va continuar amb molta alegria, ensenyant i animant a molts metges de família a viure amb grandesa aquest vell ofici d'exercir la medicina. Mil gràcies amic. Ja t' enyorem.

Una sobretaula molt interessant, aquesta va transcórrer a marina com en diuen a la Garrotxa, estàvem a Sant Antoni de Calonge, un dia d'agost , ho se , perquè a l'agost sempre ve el meu nebot de Salamanca a passar una setmana. Per pocs que som aviat som 8 o 9 persones. Amb nosaltres estaven un matrimoni amb una amiga. Mentre paràvem la taula, per la tele estaven donant l'atemptat de les torres bessones, no cal dir que tots els comentaris del dinar van donar voltes sobre el terrorisme. Però quan es va servir el cafè, la ratafia Russet d' Olot, les Aromes de Montserrat i alguna que altra infusió, va sortir entre els assistents una conversa molt amena i curiosa, anava sobre dos paràboles de l'Evangeli: Tens enveja perquè sóc generós ?

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: Amb el Regne del cel passa com amb un propietari que sortí de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya: va fer tractes per un jornal, i els envià a la seva tasca. Sortí altra vegada a mig matí, en trobà d'altres a la plaça sense feina i els digué: Aneu també vosaltres a la meva vinya; us pagaré el que sigui just. I ells hi van anar. Pels volts de migdia i a mitja tarda, tornà a sortir i va fer el mateix. Una hora abans de pondre's el sol encara en trobà d'altres i els digué: Què feu aquí tot el dia desvagats? Ells li contesten: És que ningú no ens ha llogat! Els diu: Aneu també vosaltres a la meva vinya. Al capvespre, l'amo de la vinya digué a l'encarregat: Crida els treballadors i paga'ls el jornal. Comença pels qui han vingut més tard i acaba pels primers. Vingueren, per tant, els qui feia una hora que treballaven, i cobraren el jornal sencer. Quan tocava als primers, es pensaren que cobrarien més, però van cobrar el mateix jornal. En veure això, rondinaven i deien al propietari: Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar tot el pes de la jornada i la calor. Ell va respondre a un d'aquests: Company, quin mal t'he fet? No havíem fet tractes per un jornal? Doncs pren el que et toca i vés-te'n. A aquest darrer jo li vull donar igual que a tu. Que no puc fer el que vull a casa meva? Tens enveja perquè jo sóc generós? Així els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers.
i l'altra paràbola en discussió, era la del fill pròdig :

Un pare que té dos fills rep del més petit la petició que li lliuri la part d'herència que li pertoca per anar-se'n de casa i viure la seva vida. El pare hi accedeix i el noi se'n va. Lluny de l'ampara familiar, el noi es lliura a una vida desenfrenada, de luxe i de vici, que fa que aviat es quedi sense patrimoni.
Finalment, sentint-se desesperat, decideix tornar a casa del pare per implorar la seva clemència. Quan hi arriba, li demana al pare que l'aculli com a un dels seus jornalers perquè no se sent digne de merèixer res més. Però el pare és misericordiós i el perdona, crida a tots els criats i demana que  preparin una túnica nova, un anell i matin el vedell gras per celebrar un gran àpat per celebrar el retorn del fill perdut.
El fill primogènit, però, que havia restat a casa del pare i havia treballat i s'havia comportat com un bon fill, sent gelosia pel tracte que el pare dispensa al seu germà. El pare li explica que malgrat els errors comesos, l'alegria de retrobar el fill extraviat era el més gran per a un pare.
M'ha abellit posar-los les dos paràboles completes, per saber de que va la cosa, perquè ocupara una llarga sobretaula, tant sols amb l'evangeli, quines coses Déu meu !!!
Tot s'ha de dir entre els convidats, hi havia dos cristians culturals, dos practicants, un ateu  recalcitrant no practicant, s´ho mira tot des del punt de vista de la evolucio, un agnòstic amb un ull obert a l'eternitat pel que pugui ser, i un catòlic sense Déu, que no para de cercar-lo  i explica que  està llegint La Bíblia dels Nàufrags,  per si troba una mica de llum.  Aqui hi va tot.

Després d'un suculent àpat preparat mig per la Tere i mig per l'amic professor, i els postres pel meu nebot que ha estudiat tot el batxillerat als Salesians de Salamanca, això vol dir que es un home que ha fet tota la catequesi, i ha rebut els sagraments, fins i tot el de la confirmació. Amb això vull dir que es un gran coneixedor de l'Antic i del Nou Testament.  A més entre d'altres estudis, ha fet hostaleria.
No havíem encara començat amb els licors aromàtics, que un de nosaltres, deixa caure que no ha entès mai  la paràbola del fill pròdig, i que a sant de què, després de patejar-se la seva part de l'herencia, torna a casa i se´l reb per tot lo alt; ho troba del tot injust, i que mai ha entès aquesta paràbola. Si,  l'ateu opina tot dient : que qui la fa la paga, que a sang de que l'altre germà o l'hereu haurà de compartir altra vegada els bens de la família ? que d'entrada ell no li hagués donat res en vida, que s'espavili, no s'ho ha passat be ? donç aire, que vol dir vent. Jo, ni deixa´l entrar a casa. Per mi aquest tio no ha ha sapigut administrar be la seva diguem-ne llibertat i mira, ara amb les mans a la butxaca i ben escurat.  La Tere sempre la indignat aquesta paràbola del fill pròdig i mai l'acabat d'entendre i continuament li dona voltes, el resultat final també el troba injust. Ep ! encara ens trobem a la taula en vista de la mar.

Resposta del meu nebot : yo pienso que la respuesta de este padre,  es impensable en un padre de hoy. Después de la que hizo, que no fué poco, cuando esta delante de el pidiendole perdón, el padre no le deja continuar, lo abraza, manda traer una tunica nueva, un anillo que significa autoridad y calzado de persona libre. Este padre es todo misericordia y no lo entendemos, porque lo miramos con nuestros ojos humanos, no con  los ojos de Dios. Increible, em va convencer. L'agnostic diu home vist així fins i tot ho trobo l'allò més atractiu i m'agradaria ser com aquest pare. Els practiacants, entre ells jo mateix, hi vam estar totalment d'acord. Déu es misericordiós per exel.lencia.
Sobre l'altra paràbola dels treballadors que tenen diferents horaris de treball i l'amo a la posta del sol ordena que es pagui a tots igual !! Injust del tot contesta l'ateo, això es una burla de cara al pobre que havia treballat de sol a sol, això mai pot ser així. La veritat que aquest relat de l'Evangeli va mosquejar fins i tot a l'agnòstic i al descregut. Però aquí  ho vaig explicar jo i una mica també el meu nebot: Aquí el premi , o la paga no es més que Déu mateix. No importa el que tota la vida s'ha portat be, molt be i el que a la darrera hora s'adona que no va per bon camí i es converteix i ajuda i cuida al proïsme que te necessitats. Tant el primer com l'últim, no hi mèrits , l'important es fer el be tota la vida, sembrar i sense importar qui collirà. Tots el primer i l' últim tenen la paga del paradís, no hi ha més paga. Déu mateix.
L'amic docent agafa la paraula i ens diu, després de conversar sobre l'Evangeli amb vosaltres i aquest jove, m'adono que si els meus fills haguessin estat aquí no haguessin pogut intervindre. No en saben res de res.

Una sobretaula que tothom voldria disfrutar, al menjador de Can Tura, aquesta casa de pagès en que en Josep Pla va escriure part del llibre Un petit món del Pirineu. En Pla deia que el millor reclam per un restaurant es que l'amo sigui gotós; es segur que es menja be. Jo he conegut, tots els personatges que en Pla parla, el vell Tura que es deia Andreu, la seva esposa Maria, l'oncle Miquel, tots al cel siguin i el noi en Pep o Pepe, segons qui el cridi, que potser en aquells anys estava fent la mili o no? i la Nati la seva esposa filla de Can Riera, i ànima de la cuina de Can Tura, una bellissima persona, amb una paciència mai vista, no l'he trobat mai enfadada, això que cada dilluns durant 5,3 anys hi vaig anar a passar visita pels habitants de la Vall. Els cargols a la llauna estan per xupar-se els dits, els peus de porc únics, la cua de brau exel.lent, i totes les carns que ella prepara són com abans, uns rostits que tenen anomenada més enllà de la Vall. Una casa que tothom estava ocupat, fins i tot els avis, l'Andreu no, perquè amb el dolor de la gota ja no es podia moure de la vora del foc; però l'oncle Miquel no parava de traginar herba, naps,  userda, o anar anar cap al molí a cuidar  de l'hort. Sempre amb les seves cigarretes.

La Maria, tenia cura tota l'aviram, que en tenien molta. Thotom tenia la seva funció; i de tant en tant tots plegats mataven els pollastres, els conills, els ànecs, les guinees, etc...tots de casa. Tot quedava a casa.
Be, el dinar i la  sobretaula la vaig fer amb el periodista Salvador Carral, que havia treballat a l'emisora Punto Radio, antigament Ràdio Grup, Onda Rambla; en el programa que vostès poden veure clican el nom de Salvador Carral, es diu: Amb l'aigua al coll, interviu fet dins la piscina de l'hotel Fornells Park,  fet per Clara Sanchez. També ens va acompanyar un altre periodista amic seu i de can Tura de tota la vida. He de dir que a les parets del menjador del restaurant estan plenes de retalls de diaris enmarcats, els autors els companys  ques estan dinant amb mí, que coneixen a la família millor que jo, ho saben tot de Can Tura i ho han publicat en diferents publicacions .  Com poden veure ens acompanya en Josep Serra i Plantés, l'he tractat d'ençà l'any 1983 , es una bona persona, s'interessa gairebé  per tot, i es una font històrica de la Valll inmillorable, home de molta conversa, senzill i generós, aquesta es la més gran qualitat que poseeix, està orgullós d'haver fet el servei militar i a una petita saleta  de casa i te un retrat seu vestid de soldat, mai l'ha tret. En Josep està molt orgullós de la seva família , la seva mare es filla de can Plantes de Falgons, que segons explica en Josep no hi ha estat mai i el seu pare l' Andreu es fill de Mieras. En l'habitació de la llar de foc, hi ha l'arbre genealògic de la família Plantés; per cert molt interessant. Be gran coneixedor de tot el que passa a la petita Vall del Llèmena i de la vida dels seus masos, que són grans masoveries, algunes remençes com casa seva, el Castell i d'altres.....

Aquest es el mas el Castell, propietat del Sr. Puigverd de Sant Feliu de Pallerols, que te dos qualitat: parlar-me de l'èxit acadèmic dels seus fills i de les seves joves i anare a  visitar el mas i parar a Can Tura a fer un cafè o dos. El conec de fa molts anys. Sempre ha fet el mateix.
Tornant a la sobretaula amb el Sr. Salvador Carral, el seu amic, en Josep Serra i jo. Feia bon temps, la finestra com poden veure esta oberta, es un plaer dinar o parlar sentint baixar l´aigua del Llemena o la fresa de l' Ariet de Can Tura, que fauna freda especial i puja l'aigua a la Rectoria , sense cap mena de despesa i clar a can Tura també, cosa mai vista a la baixa Segarra o l'Urgell. Alli tenim poca aigua, ni tan sols fariem funcionar un Ariet com aquest.

La fressa que no cansa d'aquest ariet és la que se sent des de dalt el menjador de Can Tura. penso que el inventar el tio de'n Pepe, el ferrer o el manyar de Sant Esteve e Llemena Sr. Francesc Valenti, casat amb la Nuria Plantés.
Be, com que l'ofici de periodista sempre m'ha agradat, i el trobo d'allò més interessant, potser perque des de fa molt anys admiro el nostre amic Lluís Foix de Rocafort de Vallbona, que darrerament ha publicat el llibre Aquella porta giratòria, penso que un periodista a de tenir uns amplissims coneixaments de tota mena, quasi ha de ser un home del reneixament. En fi que no podia estar més ben acompanyat. En Salvador Carral em va explicar moltes aneccdotes de quan feia el programa Amb l'aigua al coll, des de la piscina de l'Hotel Fornells-Park. i la quantitat d'entrevistes amb persones del món de la cultura, empresarial, d'artistes, de restauració com a Can Tura.En fi una vida rica i plena fins que va tancar Onda Rambla que ja n'he parlat abans. He de dir que amb la finestra oberta del costat de la nostra taula, passava un airet, que ens refrescava la sobretaula i la tarda. De tant en tant treia el cap algun conegut meu dels anys que vaig estar de metge en aquestes contrades i que li feia il.lusió saludar-me i recordar moments entranyables viscuts a Can Tura ( video). Tots els de la taula teníem molts dinars i moltes sobretaules en aquest menjador o en qualsevol racó on et col.locava en Pep Serra, mai et deixava penjat, sempre per l'amic tenia lloc, qualitat que sempre li he admirat i agraït. Si més no et deixava la seva taula interior al costat de la cuina i de l'eixida, que si tenies calor podies sortir a donar un vol.
Sempre m'han agradat les eixides, que no te res a veure amb un terrat, les eixides les trobo de luxe, totes le que conec són altes i bastant inacxessibles a les persones, vull dir que es un lloc intim per a les famílies. En Josep Serra i la Nati et deixen la  taula pròpiament de la família i que només i tenien accés els amics de sempre, gent que fa molts anys que volten per Can Tura i que ja formen part del seu entorn intim per no dir de la seva familia.  Les parets estan plenes de plaques d'agraiment, de terrissa conmemorativa d'antics clients que ja no hi són, de grups de gent de la Costa Brava,  collages de'n Terri , de caçadors, molts quadres de pintors de " l'Escola d'Olot ", que han passat per can Tura i que en Josep Serra ha sapigut valorar la pintura i els  pintors ; molts quadres del restaurant han estat encomanats per ell mateix, jo , en tinc un que em va regalar quan vaig deixar de ser el metge de Les Planes i Sant Aniol de Finestres.

Vam continuar la sobretaula sota els arbres del petit jardí, que te una taula molt apropiada per estar a l'ombra durant la migdiada i que sense massa esforç pots arribar a l'hora de sopar. Alli, amb en Salvador Carral, periodista, la Nati Oliveras, exel.lent cuinera i en Pepe Serra es el que fa els honors als visitans, vam acabar de recordar temps passats, per certs plens d'anècdotes de tota mena i ens vam beure més cava, per cert fresquissim cosa que Can Tura tenen molt de compta. Parlant d'arbres, aquests son : una gran palmera, un abet, els dos plantats pel tio Miquel (acs), un nespre molt gran, dos grebols  grandiosos, amb una particularitat l'un es mascle i l'altre famella i tres boixos.
Només va faltar una cosa, una tempesta d'estiu per fer companyia en la sobretaula, tal com diu en Pla, els trons sonen i resonen com enlloc en aquesta petita Vall del Llemena.
De vegades passa que s'està tant cansat de caminar visitant una ciutat, de veure esglésies, monuments, places, caminar per muralles, visita als mercats a l'aire lliure, amb productes que són desconeguts per nosaltres, diferents però interessants, amb productes artesanals de bona qualitat, guarniments per mules i cavalls, estris per la pagesia, mel de jara, productes del porc ibèric com "chorizo, lomo, jamón de Guijuelo, salchichon ", tot de gran qualitat, degut a que tot es treu de porcs negres, que pasturen en " Las Dehesas ", on hi han molt aglans per menjar.

Aquesta bona gent han dinat i fan la sobretaula a l'ombra, fa tanta calor, que descansar es l' únic que desitgen i quasi amagats del sol; estan tant cansats que no flueix cap mena de conversa,  ningú fa cap esforç per trencar el silenci, en aquest cas es un silenci que no molesta, quasi es benvingut ; tot es possible, L'estat d'anim ajuda a una cosa o altra. O sigui que no sempre les sobretaules acaben amb el que diu en Pla, explicar històries, cantar, beure, continuar menjant, S'agraeix que ningú comenci cap conversa.

Ara toca parlar d'un dinar i sobretaula d'un dia de romeria a la Marededéu del Guilar. L'ànima d'aquest romiatge era el nostre oncle Pep de Can Xac d'Argelaguer, ell ho animava tot i mes. Volia que tot sortís, be, que tothom es sentis com a casa, ell donava la benvinguda a gent de pobles molt diversos, la veritat es que coneixia mitja comarca, i parlava amb gent de Maià de Montcal, o de Serinyà o d' Oix, o de Lligordà o de Queixàs o de Tortellà que era com casa seva, coneixia a tothom, i era molt estimat per tots, gent de Dosquers, de Crespià (Antonieta  (e.p.d.) i familia, de Cornellà del Terri amics de tota la vida,  d'Olot, de Banyoles, de Lledó, etc... com que la taula estava molt aprop del camí, ningú passava de llarg, sempre se sentia el nom de l'oncle, Pep, com va la festa ? i harà arròs per tots ? i tothom era convidat a fer un mos o una copa de cava, això si fresquissim. El dinar anava a càrrec de la nostra estimada tia Mercè que el preparava amb tot el cor i que sempre resultava d'allò més bo. Els postres eren variats i cadascú dels convidats portava els seus quin millor, nosaltres sempre portàvem el xuixos de les Planes de la pastiseria Cal Xuixo, de la família Alabau-Llover, que tant apreciava i tants bons records em porten.

Estan en plena sobretaula i disfrutant de la immensa vista des del Guilar, el tema va ser aportar llum sobre l'inmens territori que abarcava el comtat de Besalú, i quins eren els seus límits i en quins altres comtats feia frontera ? Tot parlant va començar a ploure, cosa que a mi em te el cor robat, m'encanta que plogui. Cap problema, tothom amb el seu paraigües i a continuar la sobretaula de la manera més feliç, per les cares podriam dir que tothom s'ho passava d'allò més be. Que curiós que tinguéssim tants paraigües ? Be,  amb un cafè i una copa de cava o de d'aromes de Montserrat o d'Estomacal a les mans vam començar a nomenar tots els pobles que des de dalt veiem i  mira vam començar per Argelaguer, Tortellà, Sales de Llierca,  Algú va dir allà darrera esta Llorona que pertany a l'ajuntament de Bassegoda, està a 790 m d'altitud i la festa la celebren per sant Andreu,, te com a sufragania l'església de Sant Martí de Corsavell, també veiem el Santuari de la Marededéu del Mont , Beuda, com a agregat te LLigordà i te guixeres, el primer d'agost celebren  la festa de Sant Sebastià; un diu allí hi ha Dosquers, Fares, Vilademiras, be ens ho em de creure perquè no ho veiem. Maià de Moncal, Segueró que pertany a l'ajuntament de Beuda , en temps antic,  diu un de la taula del costat que produïa molt d'oli i tenia una pedrera d'alabastre de molt bona qualitat. Aquest mateix veí diu que es interessant visitar el mas El Noguer, que es una casa senyorial. 
 Intuïm Besalú, però no el podem veure.
Entre uns joves, un ens aclareix els límits del comtat de Besalú són els comtats de:  Peralada,, Empúries, Girona, Vallespir, Conflent, Cerdanya, Ripoll, i Osona.

També tot dinant anàvem comentant com havia anat la missa i l'entrega d'ofrenes beneïdes, aquesta es una tradició que m'agrada, al meu poble de la baixa Segarra, quan fa un dia de temporal o una calamarssada es treuen a la finestra una ofrena de la peregrinació a la Marededéu del Tallat  i la gentada que hi havia per acomiadar-se de la Verge tot cantant els goigs i molta cua per recollir una ofrena o tres. Ah! per la tarda el mossèn de Tortellà que l' oncle Pep el va  a buscar totes les festivitats , ens convidarà a resar el sant Rosari. L'Oriol fins i tot va trobar companys seus d'estudis i gent del GEIEG. Jo també vaig  trobar gent coneguda de Sant Martí Sapresa, de  les Planes d'Hostoles i de Sant Feliu de Pallerols, fins i tot un de Sant Iscle de Colltort, anàven tota la colla junts i venien cada any, disfrutàven de la exel.lent arrossada.

Bonica foto amb les ofrenes.

Ningú s'espera que la sobretaula va durar tant, que la tia ens va proposar cap al tard de berenar i tots ens hi vam apuntar, sens va fer fosc; i estàvem tant be que ja no haguéssim anat als plans de ca l' Hornós com tothom, altres anys si i anàvem. Al marxar veia la cara de content de l'oncle Pep, perquè tothom el felicitava de lo be que havia anat la romeria i l'arrossada.

Ep! no podia faltar la sobretaula d'un esplèndid dinar de festa major. Es propi que el cap de casa abans de dinar convidi als familiars a fer un vermut al cafè. Després tots a taula per gaudir d'un generós dinar. Dinar que s'ha preparat dos dies abans, amb un rostit d'un pollastre comprat a pagès, d'aquells que s'alimenten amb blat de moro, a Lleida en diem panís, i que l'aviram corre per fora del mas i només entren al galliner al caure la tarde, per ajocar-se; sempre seguint fil per randa el cicle natural del dia. Dinar que es passa revista a la família, que fan els oncles que fan el cosins, les joves, els nebots i això porta molta d'una cosa a una altra, d'on eren nascuts els avis, morts de les famílies, germans solters, germans casats lluny, i altres històries que es treuen a la palestra,  masos que havien viscut, on havien fet la mili, etc. No hi falten els havans o les cigarretes, fins i tot com poden veure molt be, eren els primers anys de sortir a mercat l'aigua de Sant Aniol. Jo vaig ser testimoni de la troballa d'aquesta aigua bonissima, a la finca La Tayeda o Talleda.  Un comensal demanava que li llegeixi la composició fisico-química d'aquesta aigua que s'ha comercialitzat. Ho faig, queda conent. Diu que un diumenge al matí vol anar d'excursió a veure aquesa planta envassadora.

Hi han sobretaules al mig de la natura, aquí els pares acabant de dinar el pare i ja de sobretaula la mare. En ple hivern al sol. Ep! jo sóc el que faig la foto.  El pare sempre li ha agradat dinar al tros, sol o acompanyat per la mare. Sempre ha sigut com un premi, mai com un castic, sinó disfrutant de la natura, durant 91 anys. Veure el vol dels ocells, si pel voltant hi han altres colles que cullen olives.
Aquí la sobretaula, anava de la mala anyada, mala collita, que sortirien pocs quilos perquè el fred havia matat les olives i el 80% estaven al terra i que el poc que sortis, aniria molt car. La mare sempre treia a la conversa quan era petita a la Miana, a la serra de Mor amb el riu Juinyell, més tard a la vora del Fluvia i del riu Borró: El Borró és un riu de Catalunya, afluent pel marge esquerre del Fluvià. Neix als peus del puig de Bassegoda pel seu vessant sud-oriental, i va a parar al Fluvià, entre Argelaguer i Besalú després d'uns 14 quilòmetres de curs. Gran part del seu recorregut es troba dins l'espai protegit de l'Alta Garrotxa. El seu curs sol estar sec. La mare recordava sempre que hi anaven a pescar de nit amb la feiora, caminaven molt per dins el riu i tornaven al mas a altes hores de la matinada.

A casa vam passar de sobretaules sota els olivers/oliveres de quatre a dos persones,  Puc dir-los que canvia molt. Totes les sobretaules al sol, eren diferents. Tant  collint com dinant la conversa fluïa constanment, era un no parar, com que els records acumulats dels pares que tots superaven els 85 anys, clar els temes no s'acabaven mai. Fins que arriba un dia que estàs sol,  no en aquestes fotos que me las va fer el meu fill Lluís. L'entorn es idil.lic, la natura encara que sigui en una comarca que plou poc, totes les plantes segueixen el seu procés i es vesteixen de luxe.

Dinar sol al tros, dona peu a la contemplació, l'hora que destines a dinar, es anar recordant, pensant, mirant i oïnt el pas dels ocells i el seu cant. El silenci no es un tema que en parlem nosaltres, es un mot de ciutat, nosaltres vivíem immersos en la quietud i no soroll, poca cosa et distreu del que penses o medites.
Quand em conviden a dinar a un restaurant d' èxit per no dir car, gairebé sempre he dit que no, gràcies. Jo, ja fa anys que tinc sobrepès i no accepto un dinar per atipar-me, a mi , el que m'interesa són les persones, la seva vida, la seva història, les seves experiències, on tots podem explicar les nostres il.lusions, els neguits,  les angoixes, els estudis dels fills, dels nets, la vida de cada dia, les nostres creences , en resum fer de la sobretaula un lloc on disfrutar de l'altre i enriquir-nos amb el seu relat o relats, i fins i tot discutir o discrepar ampliament de l'amic o amics, per tot això sempre accepto un menú, es igual el preu; això si,  que no falti el  vi de la casa.
Inmillorable punt d'observació, es la part alta del tros de Les Pintades, la part obaga, el pare sempre  hi començava a collir olives els matins,  clar d'entrada ja hi tocava el sol i l'aigua de les rames s'evaporava molt més ràpid i també escalfava molt més, el fred es tolerava millor.
La vista arriba lluny i com que la vall comença com una paella, o sigui hi han moltes finques, la vall dels Perdigons es com la part ambpla de la paella. Sempre et passa pel cap, les histories que hauran contemplat aquests olivers/oliveras històrics , com el pas de la guerra de Successio , o les anades i vingudes dels Tercios de Flandes, les baralles  entre els monjos de Poblet senyors dels Omells i el Terme de La Quadra de Masdéu, testimonis de les trifulques entre el terme de LLorens i Vallbona; d'això en parlarem un altre dia.

Pep



Bibliografia : Diccionari-Nomenclator de pobles i poblats de Catalunya. Editorial Aedos. Bacelona 1964.