Sant Lluc en els Fets dels
Apòstols ens ho explica d’aquesta manera, amb molta senzillesa i sense
protagonisme.
Jesús s’enlairà
davant d’ells i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista. Encara s’estaven
mirant al cel com ell s’enlairava, quan es presentaren dos homes vestits de
blanc, que els digueren: "Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel?
Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, tornarà de la manera com vosaltres acabeu de
contemplar que se n’anava al cel”
(Ac
1,11).
Un altre dia, també els trobo al poble, entre setmana i els dic: - que no aneu a colegi a França ? i em respon : - es que a França fem festa, perquè celebrem La Pentecosta. Quedo astorat, aquesta jove, m'ho contesta amb seguretat i amb un to festiu i se la veia contenta; important saber perquè hom fa festa oi?
Això em porta a recordar que al nostre païs, els alumnes fan festa del col.legi i si pregunto per quin motiu, la majoria no ho saben; o màxim que obtinc, es : - l'Ajuntament ho ha disposat així per un canvi d'una altra festa !!! Si saben quant son les festes del Tura d'Olot i de Sant Martirià de Banyoles, encara no ho hem perdut tot.
Durant tota una vida, dieu-me romàntic, però sempre me entès correctament amb la gent gran, sense tenir el calendari davant. Doctor quan torno ? : - Per Sant Miquel, d'acord aquí em trobarà. Quan torno : - Per sant Andreu, d'acord i el jove que acompanyava a l'avi, diu i quan es sant Andreu ? i l'avi em mira a mi i em diu, doctor, tenim un greu problema !!!!. i mirant el net, li diu: - al novembre " fill meu ", Totsants el primer i sant Andreu lo darrer ! Conclusió :Tot un món cultural ha desaparegut, de la manera més ràpida .
La Pentecosta (del llatí pentecostés literalment "cinquantena", venint del grec pentekosté (heméra) "el cinquantè dia") o Pasqua Granada és una celebració cristiana que s'escau el cinquantè dia després del diumenge de Resurrecció i que commemora el descens de l'Esperit Sant sobre els apòstols i l'inici de llur activitat de l'evangelització, per això també se la coneix com la celebració de l'Esperit Sant. A la litúrgia catòlica és la festa més important després de la Pasqua de Resurrecció i el Nadal. L'eucaristia inclou la seqüència medieval Veni, Sancte Spiritus.
D'aqui en endavant el que escriu es l'amic Quim Estivill, un home cultissim i enamorat de França i la seva cultura i com no de Napoleó Bonaparte. A Ell li devem tota la traducció de la present carta entre l'emperador i el Papa Pius VII i comentaris sobre el que va intuir que el Papa li reclamava a Napoleó. Fa dos anys vaig demanar al Vaticà si era possible l'original de la carta del Papa, però mai ha arrivat. Insistirem dintre d'uns anys.
L'amic Josep Capdevila, el doctor Capdevila, em sorpren de tant en tant amb alguna nova joia bibliogràfica que m'ensenya amb del·lectació i jo contemplo amb reverència. Una d'elles és un tom de la correspondència de l'emperador Napoleó I, un "tomarro" que pesa un quintar, editat a les impremtes imperials franceses l'any 1858 (in-4).
Fa un temps en Josep em va demanar que li traduís alguna carta d'aquest tom, i d'entre les que ens van semblar més sucoses vam seleccionar finalment la que adjunto (adjunto la traducció, s'entén). És la resposta, molt florentina (no pas en sentit futboler, sinó en el d'esgrima expressiva, de maquiavelisme refinat) de Napoleó al Papa Pius VII, datada el 1805, a partir de les peticions que aquest li hauria fet poc abans. Llàstima de no disposar de la carta original del Papa, perquè també devia ratllar a gran alçada en la forma, si bé el seu contingut es pot desprendre de la contesta napoleònica. Es pot entendre que el Papa reclamava:
Punt 1.- Que el codi civil (el "codi napoleònic") fos canviat en els punts referents al divorci per tal d'acomodar-se a la doctrina catòlica sobre el matrimoni.Punt 2.- Que la jurisdicció sobre els delictes comesos pressumptament pel clergat quedés reservada a l'Església, i no a la justícia civil.Punt 3.- Que s'incrementessin les dotacions estatals a les despeses de l'Església francesa, i que el reclutament militar no s'apliqués als joves "que voldrien dedicar-se a l'estat eclesiàstic".Punt 4.- La renovació de les antigues lleis sobre la celebració dels diumenges i les festes catòliques, que el Codi havia substituït. Sobre el calendari republicà, vegi'shttp://fr.wikipedia.org/wiki/Calendrier_r%C3%A9publicain Punt 5.- Que l'educació religiosa estava negligida en els instituts públics, on per exemple es donaven casos de capellans que s'havien casat i seguien donant classes.Punt 6.- Alguna cosa en relació als bisbes dits "constitucionals" (vegi'sPunt 7.- El restabliment de les congregacions religioses, que s'havien suprimit.Punt 8.- Que la religió catòlica fos declarada la religió oficial de França.Punt 9.- Restablir els col·legis i seminaris fundats a França pels catòlics irlandesos.Punt 10.- Suport a les ordes religioses "consagrades a les missions" (vegi'sPunt 11.- Restablir el pagament que feia el Govern francès pel manteniment de l'església i el capítol de Sant Joan de Letran, a Roma.
A mesura que traduïa, podia veure la imatge de l'Emperador dictant, caminant amunt i avall per la sala (amb l'escrivent anant de bòlit per la rapidesa d'expressió) i de tant en tant aturant-se, gesticulant nerviosament i deixant anar expressions com "Bien entendu que ...", "Sa Majesté ...", "Votre Sainteté ...! ó "L'autorité séculière ...". O sigui, una petita peli particular que em va regalar aquesta feina tant plaent.
Resposta tramesa per l’Emperador a S.S. El Papa
La Malmaison, 30 de ventôse del XIII (aprox. 21 de març del 1805)
Sa Majestat, commogut per l’afecte paternal del qual Vostra Santedat no deixa de donar-li testimonis evidents, i convençut que la major prosperitat de la religió només pot tenir la millor influència sobre el bé dels seus estats i sobre la felicitat del seu poble, ha examinat amb una atenció filial les observacions i les peticions que li han estat presentades en nom de Vostra Santedat. Ella (Sa Majestat) s’afanya a respondre els diferents articles que contenen aquestes observacions i peticions.
La Malmaison, 30 de ventôse del XIII (aprox. 21 de març del 1805)
Sa Majestat, commogut per l’afecte paternal del qual Vostra Santedat no deixa de donar-li testimonis evidents, i convençut que la major prosperitat de la religió només pot tenir la millor influència sobre el bé dels seus estats i sobre la felicitat del seu poble, ha examinat amb una atenció filial les observacions i les peticions que li han estat presentades en nom de Vostra Santedat. Ella (Sa Majestat) s’afanya a respondre els diferents articles que contenen aquestes observacions i peticions.
I
Vostra Santedat manifesta que les disposicions del Codi civil sobre el divorci no estan gens
en armonia amb el dogma religiós de la indisolubilitat del matrimoni. Vostra Santedat
desitjaria un canvi en aquesta part de la legislació francesa.
La llei civil no podia proscriure el divorci en un pais on es toleren els cultes que l’admeten.
Hauria estat poc assenyat, en tot cas, voler canviar de sobte una jurisprudència que quinze
anys de revolució havien naturalitzat a França, en el moment de procedir a la confecció del
nou Codi civil.
En general, les lleis civils només són d’una bondat relativa. Haurien de ser adaptades a la
situació en la què un poble es troba. És amb el temps que es van perfeccionant. Només és
propi de les lleis religioses recomanar el bé absolut, que és, per la seva naturalesa,
immutable.
Tanmateix, per tal que la conducta dels ministres del culte catòlic no estiguin mai en
contradicció amb els dogmes que professen, Sa Majestat ha establert, a través del seu
ministre dels cultes, en una carta circular del 19 de prairal de l’any X (1802) que els
ministres del culte catòlic són lliures de negar la benedicció nupcial als esposos que es
casen després d’un divorci, abans que el primer matrimoni sigui dissolt per la mort d’un
dels cònjuges. Sa Majestat ha establert també que el refús per part dels ministres del culte
catòlic no podia ser objecte de recurs per part del Consell d’estat.
II
Es tracta, en aquest article, de reservar als bisbes la inspecció natural que els compet sobre
els costums i la conducta dels clergues sotmesos a la seva jurisdicció. Las lleis franceses han
evitat d’atribuir als agents de l’autoritat civil els drets essencials quin exercici no pertany
sinó a la jurisdicció episcopal.
L’autoritat secular ha de conèixer incontestablement els delictes dels eclesiàstics, quan
aquests delictes vulneren les lleis que obliguen tot ciutadà; atès que hom no deixa de ser
ciutadà pel fet de ser capellà, i en conseqüència hom continua estant sotmès a les lleis i a les
autoritats, a les quals tot ciutadà deu submissió i obediència. Tanmateix, si es tracta de
delictes purament eclesiàstics, de delictes que només afecten a la disciplina, i que són
únicament susceptibles de penes establertes pels cànons, és intenció de Sa Majestat que els
bisbes siguin els jutges d’aquests delictes. L ’autoritat secular pot només prendre’n
coneixement en cas d’abús.
Així mateix, en nombroses d’ocasions, els eclesiàstics han estat adreçats, per les ordres
expresses de Sa Majestat a la censura pastoral dels bisbes, quan aquests eclesiàstics han
estat denunciats per fets relatius a faltes que podien vulnerar els deures o la dignitat del
sacerdoci. Si es donen comportaments discordants per part d’alguns agents de l’autoritat
civil, és perquè no tothom és prou assenyat per actuar tothora dins dels termes precisos de
les seves atribucions. Sa Majestat desitja que aquests comportaments siguin evitats o
reprimits.
III
Aquest article conté vàries peticions quin objectiu general és donar al clergat catòlic els mitjans de viure decentment i de perpetuar-se per a la religió la qual no pot subsistir sense ministres.
La llei del 18 de germinal de l’any X havia dotat només els arquebisbes, bisbes i capellans. La benèvola generositat de Sa Majestat s’ha fet extensiva successivament a la resta de les categories de ministres.
D’altra banda, per donar esplendor al restabliment de la religió catòlica, Sa Majestat ha desitjat que els prelats francesos fossin revestits amb la porpra romana; Vostra Santedat ha accedit a aquest desig, i l’Església de França, reprenent la seva antiga magnificiència, ha incorporat varis cardenals, que han estat dotats per les decisions dels 7 de ventôse i 15 de thermidor de l’any XI, i dels quals tres formen part del Senat, primer cos de l’Estat.
Una disposició del 14 de ventôse de l’any XI ha assegurat la retribució dels vicaris generals i els canonges.
Des de l’estada de Vostra Santedat en aquesta capital, Sa Majestat s’ha ocupat de la sort dels ministres que atenen les parròquies i, per un decret del 5 de nivôse darrer, 24.000 d’aquests ministres reben cadascún una assignació de 500 francs, i s’han pres mesures per a garantir el manteniment i la subsistència dels qui no reben cap assignació del tresor públic i resten al càrrec dels municipis.
Vostra Santedat veurà, en aquestes diverses operacions, l’especial protecció que Sa Majestat atorga al culte i als seus ministres, i el desig que aquesta complagui sempre Vosta Santedat pel major bé de l’Església. Enmig de les necessitats de la guerra, Sa Majestat ha desplegat, a favor del culte i els seus ministres, recursos que no semblava possible materialitzar més que després de varis anys de pau.
El culte catòlic comporta despeses indispensables per a la reconstrucció i la reparació dels edificis consagrats a aquest culte, pels ornaments i guarnicions necessàries pel servei religiós. Una disposició de Sa Majestat, del 7 de thermidor de l’any XI, ha lliurat a les esglésies els bens no alienats que havien estat propietat de les antigues cúries, i quins rendiments poden sumar-se a la pietat dels fidels en el sufragi de les despeses del culte.
Pel cas que els bens restituits que hem esmentat no fossin suficients per acomplir l’objectiu que Sa Majestat es proposava, la llei de finances de l’any XIII, publicada després de l’estada de Vostra Santedat a Paris, autoritza els consells generals de departament a imposar un cert nombre de taxes addicionals per a reparacions, manteniment d’edificis i suplement de despeses de culte.
Ja Sa Majestat havia convidat en diverses disposicions els consells generals de departament a expressar les seves propostes sobre aquests assumptes. La nova llei els posa a l’abast la realització d’aquestes propostes, tot autoritzant els impostos necessaris per a sufragar-les.
Sa Majestat pensa, com Vostra Santedat, que l’establiment de seminaris és l’únic mitjà de perpetuar el clergat i de formar els ministres que han de reemplaçar els que moren o es fan
III
Aquest article conté vàries peticions quin objectiu general és donar al clergat catòlic els mitjans de viure decentment i de perpetuar-se per a la religió la qual no pot subsistir sense ministres.
La llei del 18 de germinal de l’any X havia dotat només els arquebisbes, bisbes i capellans. La benèvola generositat de Sa Majestat s’ha fet extensiva successivament a la resta de les categories de ministres.
D’altra banda, per donar esplendor al restabliment de la religió catòlica, Sa Majestat ha desitjat que els prelats francesos fossin revestits amb la porpra romana; Vostra Santedat ha accedit a aquest desig, i l’Església de França, reprenent la seva antiga magnificiència, ha incorporat varis cardenals, que han estat dotats per les decisions dels 7 de ventôse i 15 de thermidor de l’any XI, i dels quals tres formen part del Senat, primer cos de l’Estat.
Una disposició del 14 de ventôse de l’any XI ha assegurat la retribució dels vicaris generals i els canonges.
Des de l’estada de Vostra Santedat en aquesta capital, Sa Majestat s’ha ocupat de la sort dels ministres que atenen les parròquies i, per un decret del 5 de nivôse darrer, 24.000 d’aquests ministres reben cadascún una assignació de 500 francs, i s’han pres mesures per a garantir el manteniment i la subsistència dels qui no reben cap assignació del tresor públic i resten al càrrec dels municipis.
Vostra Santedat veurà, en aquestes diverses operacions, l’especial protecció que Sa Majestat atorga al culte i als seus ministres, i el desig que aquesta complagui sempre Vosta Santedat pel major bé de l’Església. Enmig de les necessitats de la guerra, Sa Majestat ha desplegat, a favor del culte i els seus ministres, recursos que no semblava possible materialitzar més que després de varis anys de pau.
El culte catòlic comporta despeses indispensables per a la reconstrucció i la reparació dels edificis consagrats a aquest culte, pels ornaments i guarnicions necessàries pel servei religiós. Una disposició de Sa Majestat, del 7 de thermidor de l’any XI, ha lliurat a les esglésies els bens no alienats que havien estat propietat de les antigues cúries, i quins rendiments poden sumar-se a la pietat dels fidels en el sufragi de les despeses del culte.
Pel cas que els bens restituits que hem esmentat no fossin suficients per acomplir l’objectiu que Sa Majestat es proposava, la llei de finances de l’any XIII, publicada després de l’estada de Vostra Santedat a Paris, autoritza els consells generals de departament a imposar un cert nombre de taxes addicionals per a reparacions, manteniment d’edificis i suplement de despeses de culte.
Ja Sa Majestat havia convidat en diverses disposicions els consells generals de departament a expressar les seves propostes sobre aquests assumptes. La nova llei els posa a l’abast la realització d’aquestes propostes, tot autoritzant els impostos necessaris per a sufragar-les.
Sa Majestat pensa, com Vostra Santedat, que l’establiment de seminaris és l’únic mitjà de perpetuar el clergat i de formar els ministres que han de reemplaçar els que moren o es fan
vells. De fet, segons el Concordat, el Govern no tenia cap obligació de dotar aquests
establiments; tanmateix Sa Majestat, tenint en compte només el desig de fer prosperar la
religió, atorga diàriament els bisbes que les reclamen, les cases de propietat nacional que
poden destinar-se a l’ús esmentat, i autoritza totes les donacions i llegats, fins i tot en
immobles, que poden fer-se als seminaris. A més, Sa Majestat, per una llei de l’any XII, ha
fundat ella mateixa deu seminaris metropolitans, que estaran totalment a càrrec del tresor
públic.
La llibertat donada als departaments de cobrar impostos per a sufragar les despeses de culte s’estén indefinidament a totes les coses i a totes les persones consagrades al culte; aquesta mesura acabarà d’equilibrar els recursos amb les necessitats.
Sa Majestat s’ocuparà de proveir de capellans les tropes de terra i de mar, així com els hospitals militars, quan les circumstàncies ho permetin. Ha autoritzat ja els capellans en els hospitals civils; aquests capellans són remunerats a càrrec de les administracions a les quals són assignats.
Sobre les admonicions de Vostra Santedat en favor dels religiosos i religioses quina pensió no ha estat encara abonada, Sa Majestat ha renovat les ordres que ja havia donat anteriorment al director de la liquidació, de continuar aquesta feina sense dilació. És impossible reparar tots els danys que ha produït la revolució; però han estat preses totes les mesures per a suavitzar els que no poden ser reparats pels homes.
Els religiosos vàlids i de bones costums estan gairebé tots empleats en l’organització eclesiàstica. Sa Majestat, per tal de facilitar a les religioses els mitjans de subsistir amb més comoditat, les ha autoritzat a viure en comú, a condició de fer-ho conforme a les lleis de l’estat. D’entre les religioses, les que per la seva antiga orde estaven consagrades a la instrucció pública, han estat autoritzades, quan ho han demanat, a incorporar-se a la seva institució anterior, per tal que puguin obtenir els recursos que la seva pensió no els oferia.
Una de les principals demandes i observacions de Vostra Santedat fa referència als obstacles que el reclutament militar posa als candidats que voldrien consagrar-se a l’estat eclesiàstic. Sa Majestat, prenent aquest assumpte en la més gran consideració, farà tot el possible per a conciliar els més alts interessos de la política amb les necessitats urgents de l’Església.
Així, posarà atenció a la situació de cada diòcesi, al nombre de capellans que hi són empleats, al de candidats que s’ofereixin a entrar en l’estat eclesiàstic, als bons testimonis que donaran els bisbes de la vocació provada i de la capacitat reconeguda d’aquests candidats; i autoritzarà les ordenacions que siguin necessàries pel bé del servei.
IV
Vostra Santedat desitjaria la renovació de les antigues lleis sobre la celebració dels diumenges i les festes. Sa Majestat comparteix els sentiments de pietat i les raons de bon ordre que animen Vostra Santedat; tanmateix està convençuda que, en tot allò que es refereix a l’observància de les pràctiques religioses, els bons exemples i les exhortacions tenen sempre més força que les lleis, d’ordinari mal executades. Si bé és de lamentar que els diumenges i les festes no siguin dignament observades, aquest fet es dóna menys als pobles que a les ciutats. La gent del camp és més religiosa, i el dur treball al qual es lliuren fa que per a ells sigui més necessari el descans i el repòs. A les ciutats, la religió no té un predicament igual en tots els cors i, fins i tot en els homes que segueixen al màxim els seus deures religiosos n’hi ha que hom no podria prohibir-los tota mena de treball els diumenges i les festes sense comprometre la seva existència i la seva vida; l’experiència
La llibertat donada als departaments de cobrar impostos per a sufragar les despeses de culte s’estén indefinidament a totes les coses i a totes les persones consagrades al culte; aquesta mesura acabarà d’equilibrar els recursos amb les necessitats.
Sa Majestat s’ocuparà de proveir de capellans les tropes de terra i de mar, així com els hospitals militars, quan les circumstàncies ho permetin. Ha autoritzat ja els capellans en els hospitals civils; aquests capellans són remunerats a càrrec de les administracions a les quals són assignats.
Sobre les admonicions de Vostra Santedat en favor dels religiosos i religioses quina pensió no ha estat encara abonada, Sa Majestat ha renovat les ordres que ja havia donat anteriorment al director de la liquidació, de continuar aquesta feina sense dilació. És impossible reparar tots els danys que ha produït la revolució; però han estat preses totes les mesures per a suavitzar els que no poden ser reparats pels homes.
Els religiosos vàlids i de bones costums estan gairebé tots empleats en l’organització eclesiàstica. Sa Majestat, per tal de facilitar a les religioses els mitjans de subsistir amb més comoditat, les ha autoritzat a viure en comú, a condició de fer-ho conforme a les lleis de l’estat. D’entre les religioses, les que per la seva antiga orde estaven consagrades a la instrucció pública, han estat autoritzades, quan ho han demanat, a incorporar-se a la seva institució anterior, per tal que puguin obtenir els recursos que la seva pensió no els oferia.
Una de les principals demandes i observacions de Vostra Santedat fa referència als obstacles que el reclutament militar posa als candidats que voldrien consagrar-se a l’estat eclesiàstic. Sa Majestat, prenent aquest assumpte en la més gran consideració, farà tot el possible per a conciliar els més alts interessos de la política amb les necessitats urgents de l’Església.
Així, posarà atenció a la situació de cada diòcesi, al nombre de capellans que hi són empleats, al de candidats que s’ofereixin a entrar en l’estat eclesiàstic, als bons testimonis que donaran els bisbes de la vocació provada i de la capacitat reconeguda d’aquests candidats; i autoritzarà les ordenacions que siguin necessàries pel bé del servei.
IV
Vostra Santedat desitjaria la renovació de les antigues lleis sobre la celebració dels diumenges i les festes. Sa Majestat comparteix els sentiments de pietat i les raons de bon ordre que animen Vostra Santedat; tanmateix està convençuda que, en tot allò que es refereix a l’observància de les pràctiques religioses, els bons exemples i les exhortacions tenen sempre més força que les lleis, d’ordinari mal executades. Si bé és de lamentar que els diumenges i les festes no siguin dignament observades, aquest fet es dóna menys als pobles que a les ciutats. La gent del camp és més religiosa, i el dur treball al qual es lliuren fa que per a ells sigui més necessari el descans i el repòs. A les ciutats, la religió no té un predicament igual en tots els cors i, fins i tot en els homes que segueixen al màxim els seus deures religiosos n’hi ha que hom no podria prohibir-los tota mena de treball els diumenges i les festes sense comprometre la seva existència i la seva vida; l’experiència
prova d’altra banda que, a les grans ciutats, tots els moments robats al treball són dedicats
als vicis o al delicte.
L’essencial és que els funcionaris i els ciutadans il—lustrats donin exemple a les masses. De fet, amb les lleis actuals, tot treball exterior i públic resta prohibit als funcionaris de tots els rangs i de totes les classes. Serà suficient advertir les administracions públiques de no desenvolupar cap obra pública els diumenges i festes, excepte en els casos urgents que no admetin pausa ni demora.
V
La intenció de Sa Majestat és que no s’admeti en l’educació pública cap capellà o religiós que sigui casat. Aquesta intenció s’ha manifestat des de fa molt de temps. Sa Majestat donarà ordres precises per tal que l’educació de la joventut no sigui mai confiada a capellans que no estiguin en comunió amb llur bisbe.
Sa Majestat no creu en absolut que l’educació religiosa estigui negligida en els instituts; i, per assegurar-se que les seves intencions no siguin mai ignorades en aquest punt, col—locarà els bisbes en les institucions que dirigeixen aquests establiments.
VI
Havent-se dut a terme la reconciliació dels bisbes dits constitucionals amb Vostra Majestat, Sa Majestat tendirà la mà al manteniment de la pau religiosa que ha de ser el feliç resultat d’aquesta reconciliació.
VII
Sa Majestat lliurarà al culte el temple de Santa Genoveva, patrona de Paris.
Així mateix, invitarà els bisbes a fer celebrar l’ofici quotidià a llurs catedrals. Ha estat sempre el seu desig mantenir la dignitat i la solemnitat del culte. Quant al restabliment de les congregacions religioses, Sa Majestat es reserva d’examinar amb deteniment aquesta important qüestió. En els primers anys d’una nova organització eclesiàstica, cal que el clergat pugui prendre una certa consistència abans de constituir al seu costat institucions que podrien esdevenir aviat més fortes i poderoses que el mateix clergat.
Tanmateix, Sa Majestat s’ha apressat a restablir totes les congregacions conegudes sota els noms de germanes de la Caritat o de germanes Hospitalàries, consagrades per la seva institució al servei dels malalts i a l’educació de les noies pobres. Així mateix, a fi de donar un signe particular de protecció a establiments tan útils a la humanitat, ha anomenat la Senyora mare de l’Emperador, protectora d’aquests establiments.
VIII
Vostra Santedat ha demanat que la religió catòlica sigui declarada dominant a França. De fet ja ho és, atès que aquesta és la religió de Sa Majestat, de tots els membres de la família imperial i de la gran majoria dels francesos. Una llei que declarés dominant la religió catòlica no tindria doncs cap utilitat real, i comportaria grans perills per a la religió mateixa. En la disposició actual dels esperits, una tal llei desvetllaria antics odis, i procuraria nous enemics al catolicisme.
IX
L’essencial és que els funcionaris i els ciutadans il—lustrats donin exemple a les masses. De fet, amb les lleis actuals, tot treball exterior i públic resta prohibit als funcionaris de tots els rangs i de totes les classes. Serà suficient advertir les administracions públiques de no desenvolupar cap obra pública els diumenges i festes, excepte en els casos urgents que no admetin pausa ni demora.
V
La intenció de Sa Majestat és que no s’admeti en l’educació pública cap capellà o religiós que sigui casat. Aquesta intenció s’ha manifestat des de fa molt de temps. Sa Majestat donarà ordres precises per tal que l’educació de la joventut no sigui mai confiada a capellans que no estiguin en comunió amb llur bisbe.
Sa Majestat no creu en absolut que l’educació religiosa estigui negligida en els instituts; i, per assegurar-se que les seves intencions no siguin mai ignorades en aquest punt, col—locarà els bisbes en les institucions que dirigeixen aquests establiments.
VI
Havent-se dut a terme la reconciliació dels bisbes dits constitucionals amb Vostra Majestat, Sa Majestat tendirà la mà al manteniment de la pau religiosa que ha de ser el feliç resultat d’aquesta reconciliació.
VII
Sa Majestat lliurarà al culte el temple de Santa Genoveva, patrona de Paris.
Així mateix, invitarà els bisbes a fer celebrar l’ofici quotidià a llurs catedrals. Ha estat sempre el seu desig mantenir la dignitat i la solemnitat del culte. Quant al restabliment de les congregacions religioses, Sa Majestat es reserva d’examinar amb deteniment aquesta important qüestió. En els primers anys d’una nova organització eclesiàstica, cal que el clergat pugui prendre una certa consistència abans de constituir al seu costat institucions que podrien esdevenir aviat més fortes i poderoses que el mateix clergat.
Tanmateix, Sa Majestat s’ha apressat a restablir totes les congregacions conegudes sota els noms de germanes de la Caritat o de germanes Hospitalàries, consagrades per la seva institució al servei dels malalts i a l’educació de les noies pobres. Així mateix, a fi de donar un signe particular de protecció a establiments tan útils a la humanitat, ha anomenat la Senyora mare de l’Emperador, protectora d’aquests establiments.
VIII
Vostra Santedat ha demanat que la religió catòlica sigui declarada dominant a França. De fet ja ho és, atès que aquesta és la religió de Sa Majestat, de tots els membres de la família imperial i de la gran majoria dels francesos. Una llei que declarés dominant la religió catòlica no tindria doncs cap utilitat real, i comportaria grans perills per a la religió mateixa. En la disposició actual dels esperits, una tal llei desvetllaria antics odis, i procuraria nous enemics al catolicisme.
IX
Les circumstàncies no han permès Sa Majestat mantenir els diferents col—legis o seminaris
fundats a França pels catòlics irlandesos. Cap d’aquests establiments hauria pogut sostenir-
se per sí mateix ja que, amb la revolució, tots haurien perdut recursos considerables. Ha
estat necessari reunir tots els bens i totes les administracions per a formar un col—legi o un
seminari que pugui respondre dignament a l’objectiu dels primers fundadors.
Com que tots els col—legis o seminaris destinats a la instrucció dels catòlics irlandesos tenen
el mateix objecte, la reunió de tots els establiments en un de sol ha estat possible i fins tot
sensat o, millor dit, necessari.
La unitat no pot resultar un inconvenient en circumstàncies on es tracta de donar i rebre la
mateixa instrucció. Aquesta unitat és, pel contrari, un gran avantatge, doncs garanteix el
mateix esperit i la mateixa doctrina en homes consagrats a seguir i a ensenyar la mateixa
religió.
X
Existien a França tres establiments consagrats a les missions: els pares Lazaristes, el
seminari anomenat de les Missions estrangeres, i el del Sant Esperit. Independentment
d’aquests establiments, vàries ordes religioses, tals com els Recolets, els Caputxins i
d’altres, estaven dedicats a les missions.
El decret imperial del 7 de prairial de l’any XII ha restablert l’orde anomenada dels
Lazaristes. Aquest decret els atorga una casa i els assegura una dotació anual de 15.000
francs. També estableix una procura per augmentar els recursos dels missioners. Aquesta
missió, així com l’establiment eclesiàstic, es troba sota la jurisdicció de M. l’arquebisbe de
Paris per tot allò que es refereix a la disciplina i el bon ordre de la diòcesi. Però M.
l’arquebisbe no dóna ni pot donar cap poder als eclesiàstics que van a exercir el seu
ministeri a les altres diòcesis o a l’estranger. Aquest prelat no és el director de les missions.
Sa Majestat dotarà de bon grat els seminaris de les Missions estrangeres i proveirà amb
abundància tot allò que la propagació de la fe pugui requerir. Per un objectiu tan
important, els majors sacrificis li semblaran lleugers.
XI
Sa Majestat reemplaçarà per una quantitat equivalent la que el Govern francès pagava
antigament en favor de l’església i el capítol de Sant Joan de Letran a Roma, a condició que
Sa Majestat gaudirà dels drets, prerrogatives i honors que han gaudit sempre els sobirans
de França.
Sa Majestat no deixarà passar cap ocasió favorable de concórrer, amb Vostra Santedat, al
major bé de la religió i dels seus ministres.
Per ordre de l’Emperador.
Espero que hagin disfrutat de la lectura d'una carta original (resposta) de l'emperador Napoleó I a sa Santedat el Papa Pius VII.
Com hauràn llegit l'emperador cedeix en quasi tot, menys a la petició del Papa de que França sigui declarada oficialment Catòlica.
Aquesta carta està escrita sota l'ombra encara de la revolució Francesa.
França és làica amb grandesa i així ho viuen els seus ciutadans catòlics.
Si tenen temps el recomano que llegeixin José Maria Diez-Alegria, en el seu article La laicidad del Estado : Cual debe ser la relación entre religion y poder civil.
Pep
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada