PREGO DE LA FESTA DE SANT MIQUEL A PALOL DE REVARDIT

PREGO DE LA FESTA MAJOR DE PALOL DE REVARDIT 2016-09-07

___________________________________________________________ 

Be, bon dia de Sant Miquel a tot el poble, que ha Lleida tenim un refrán que diu “ per Sant Miquel lo berenar se’n puja al cel “, vulguen deixar clar que el dia s’està escurçant i cal anar per feina. Encara que a Palol en sabeu més de refranys del sant, per això es el vostre patró i també el meu per adopció .

Il·lustre Sr. Jordi Xargay i Congost alcalde de Palol de Revardit i President del Consell Comarcal del Pla de l’Estany  senyors regidors, alcaldes dels pobles veïns, Diputada al Parlament Sra. Dolors Rubirola, Sr. Jutge de Pau Sr. Alfons Ribas , mossèn Marc , ex-regidors de l'ajuntament de Palol i de tots els pobles veins, companys metges i infermeres , familiars d’ambdós costats, veïns de Palol i de tots els pobles de la Vall del Terri, fins i tot dels refugis de la Mota ,( recordant l’amic Mingo de can Puig,  que baixava amb la seva atrotinada moto i arribava a Cornellà) , forans, amics i amigues, i sobretot la meva estimada neta Mar de Can Magot, a tots gràcies per estar aquí fent-me companyia en aquest pregó de Festa Major.

Diria una mentida si no manifestés públicament en aquest acte, la gran alegria que vaig experimentar quan el nostre  alcalde , perdoneu per lo de nostre, jo sempre he tingut i tindré dos alcaldes, sóc molt afortunat. Que no s'enfadi el Sr.  Salvador Coll.

El dia que em va proposar d’esser el pregoner, una vegada feta la proposta ho van segellar amb un somriure i una encaixada de mans, voguen dir sí. Per dos motius principalment , l’un perquè Palol es com a casa em considero Palolenc i segon perquè no sempre un te la ocasió tant selecta per dir allò que pensa de la seva gent, dels seus records, de les seves vivències, de la vida camperola i de com a poc a poc ha vist canviar de dalt a baix el poble de Palol. Gràcies Sr. Alcalde per confiar el prego a una persona que no ha nascut aquí. La qual cosa està lluny del prego de l'amic Pere Vilà ple de records d'infantesa i que m'ha aclarit per sempre més el nom dels masos del municipi, molts no els coneixia o simplement han caigut, o han canviat d'amo, o no hi són ;  dels altres pregons de fills/filles de Palol també m'han aclarit part de la història de Palol i m’han refrescat la meva vida de petit a un poble també de pagès a Lleida, que en cap cas es diferencia va massa del vostre, amb poca cosa érem quasi feliços.

 Dona la casualitat que fa 25 anys que em van nomenar metge titular de Cornellà del Terri i de Palol de Revardit, dos municipis amb encant. Moltes gràcies per aquesta oportunitat, tant preuada i per parlar d’algo més, que casa nostra, amb el vostre permís poguer parlar-vos de la Garrotxa que ha sigut la meva vida i la del naixement de la meva estimada mare (a.c.s.), una vida de dalt  a baix pels camins de la Garrotxa. No podria ser d’una altra manera i també us parlaré d’anecdotes d’un metge de poble d’aquí i d’altres pobles, tranquils no diré cap nom, la meva professió no em deixa i pesa com una llosa. Quan sentiu alguna anècdota, mai es per en riures de cap pacient, donç al darrera del que ens pot  portar una rialla, hi ha una persona que ha patit o que  pateix i es mereix tot el meu respecte.  Aclarit ho deixo aquí.

Les fotos que aniran veient es una barreja de moltes situacions de la meva vida de metge de poble en exercici,  

de metge-ciutadà jubilat, de voluntari donant una classe sobre la circulació de la sang a l’escola, o sobre la mort digna a casa, o d’avi, o de més voluntariat a Lourdes, gràcies als bons consells de l’amic i metge Jordi Turró i Goula aquí present i que durant anys us va acompanyar, cuidar i sobretot consolar de les vostres malalties. Veuran fotos de tota mena per aquestes terres i d'altres de la Garrotxa i el Pla de l’Estany, tot caminant vaig descobrir Sra.Diputada Dolors Rubirola, que el seu municipi es immens,  preciós, i  m’encanta.

En l'exercici de metge, també hi veuran les eines  que fèiem servir en aquells anys , poques,  la Seguretat Social, només es demanava el títol de metge.

Per començar una anècdota molt curiosa: Estaven en un acte al paranimf de la Universitat i nomenaven un doctor honoris causa a un escriptor, i el doctorant que estava fent el discurs protocol·lari , es va marejar i va caure al terra; el Rector de la Universitat que presidia l’acte, per megafonia va demanar si -us- Palau un doctor, es van posar drets 140 doctors, o sigui tot el professorat de la universitat, i tornant a agafar el micro , va donar les  gràcies, poden seure,  amb un metge em conformo.

 Palol de Revardit el formen els que han nascut aquí i els que han vingut a viure al poble per diferents raons, la més important gairebé ha sigut per motius de matrimoni, o per buscar una millor vida. Repassant la memòria i recordant als avis, molts han vingut  de pobles llunyans (dir això actualment es fer riure) però encara aquesta setmana he sentit a persones de 45 anys que anar a passar la tarde de Rabós a Cornellà era tot una festa), segueixo,  com  Sant Miquel de  Campmajor, de Vilavenut, d’Olot, de Canet d’Adri, de Girona , de Esponellà, de Viert, de Bilert, de Maià de Montcal, i de més lluny , etc,  vaja que tots plegats heu ajudat a configurar el caràcter i la manera de ser del Palol d’avui.Tots molt vàlids, importants i tant necessaris per continuar aquest progrés palolenc.

Avui es la festa major del nostre poble i tothom a hores d’ara ja te el dinar  fet, jo només volia dir, que per celebrar  sant Miquel no cal demanar cap recepta fora del poble, teniu moltíssimes receptes publicades al Nunci, una de les millors es la de la Maria Gelador de  Can Redressa i filla de Camós (e.p.d.) que tant be coneixia , el platillo de murgules . Jo havia dinat alguna festa major a casa seva i es cert una gran cuinera, o la millor cuinera de Palol .

 Avui us diria,  que us podeu saltar sense mes ni més els bons consells que ens va donar el metge Santi Giol de Can Comas, quan li varen fer la pregunta Mengem be ? .

Quan li vaig dir que sí al Sr. Alcalde, ràpidament vaig pensar i el pregó ¿ tot de cop em vaig recordar del pregoner del meu poble que a cop de corneta per les cantonades dels carrers, deia aquelles paraules tant nostres i que portem a dins com “ En nom del Sr.Alcalde es fa saber, que  diumenge al sortir de missa un home de cada casa es presentarà a la casa de la Vila per tal d'anar al Comú, saben el que es anar al Comú ? ( si que ho saben perquè tant Palol com Cornellà ho han practicat i Cornellà ho farà altra vegada molt aviat “ L’ajuntament convida a una jornada de treball un dissabte d’octubre, per tal de fer conjuntament amb els voluntaris poder desbrossar i adequar el camí que va des de Sords fins a Sant Andreu), Això és anar al Comú “ o  “ En nombre del Sr. Alcalde se hace saber ..........l’agutzil alternava, perquè no fos dit , el castellà era obligatori“, aquí no es tractava d’ això, ni de llegir cap escrit fet pel senyor secretari, sinó que el Sr. Alcalde em deixa la màniga ampla per dir tot allò que  faci més festa i més proper a vosaltres. Vull que sigui el pregó de l’amistat amb tantes famílies d’aquest poble. Un pregó de Festa Major, que ens transporta des de ja  a les nostres arrels; em pregunto que tindrà això tant petit , que ens lligui per sempre més a un determinat poble ? . Perquè s’enyora tant desproporcionadament aquell tros de no gran cosa que són les arrels ? ¿ Que bonic es tenir arrels i cuidar-les com feu vosaltres. Les festes majors serveixen precisament per això. Escoltats la majoria de pregons , gairebé tots ells parlen de les arrels del poble, històries des de petits que ja mai més s’oblidaran i que ens agermanen. M’agrada que el Sr. Josep Gifreu, de Can Quaranta , que deia als seus amics  de Barcelona “ sóc de Palol de Revardit “ ignorants, estudieu geografia.

Primer donar les gràcies al Sr. Alcalde i amic Jordi Xargay per tot el que ha dit de mi, i dels meus estudis, cosa que agraeixo moltissim  Gràcies per a per tot , m'honora moltissim.

Palol de Revardit, vist des dels camps de can Vila

 La gent de fora que han vingut a viure aquí, sempre m’han preguntat si jo em trobava be  en aquest poble ¿ jo sempre els deia que sí , penso que de vegades es pensaven que els prenia el pel ¿  S’està molt be , vora el Revardit ¡ i sinó que ho preguntin al Dr. José Luis Fraguas, que encara el recordo quan van arribar i d’altres veïns escampats pel municipi com en Miquel Bofill , la Marta Oró  que viuen al veïnat de can Vinardell,  als amics de Can Paxaques en Jussi i la Sara i els de Can Bufarol  l’Amelia i en Rogelio, que sempre més si han quedat.Sempre els he vist contents de viure al mas i plens d'activitats  i tants d'altres que no puc anomenar, però que també si troben com el peix a l'aigua. Palol enganxa per sempre més.

Des del dia que vaig dir que si, he recordat que  seria difícil superar els pregoners anteriors, el Sr. Carles Cornellà (secretari d'ajuntamnet durant molts anys) , del Sr. Joaquim Comas mestre que fou de Palol, dels testimonis i protagonistes  de  Soldados de Salamina ) Maria de Can Borrell i el de la Fonda Comas de Banyoles) , a en Josep Gifreu ,fill de Can Quaranta, l’amic Antoni Escubedo, el de l’amic Pere Vilà , el de la meva companya en sanitat la Maria del Collell Roure i Bustins que tant enyorem,  , de’n Narcis Mir filll de cal Hermano,i germà de l’ordre de Sant Joan de Déu, el de l’ex -alcalde Josep Nadal, el de’n Lluis Martí i Salló, el del company metge de Can Comas el Dr. Santi Giol fill de Bellvis (Lleida), un fet que ens uneix més als dos,  en Jesús Zuferri, fill de la Franja, en de’n Francesc Farres i Porxas (Can Batlle) , l’emotiu de la Elena Bassols Mià i el de la Maria Vilà Mir de cal Pastor. Un repte difícil de superar. De tots he après molt. Son les arrels de que parlava abans. Molt agraït a tots.

Al final del prego de l’Antoni Escubedo parla de l’amistat i de les arrels, paraules que són presents en tots els pregons.  

En aquest prego , aniran totes les virtuts d’aquest poble i d’altres de la vida d’exercici d’un metge que ha sigut un nòmada per exel.lencia, podeu esperar de tot, però primer dir les virtuts que més m’agraden del vostre poble que son:  la Bonhomia, l’ Hospitalitat,  l’amor a la família, la fermesa , el seny , l’esperit treballador , de companyerisme en les tasques pròpies de la pagesia , de bon veinatje i sobretot  de l’amistad.

No puc passar per alt recordar al que fou el meu primer alcalde, en Jaume Ribas i Tornabells, va ser ell qui em va donar la més cordial benvinguda a Palol, posant-se a la meva disposició per tot el que convingués en temes de salut pública o en l’assitència als malalts.  Els dos teniam clar el tema de la salut de la gent, sempre vam col.lborar i solucionar temes derivats de la famosa llei d’ Activitats Classificades com a nocives, perilloses e insalubres, cosa que ens va portar algun petit enrenou amb alguna empresa innovadora com era Xauxa Park amb el tema de parcs aquàtics, que en aquells moments que es va implantar molta gent els desconeixia i possiblement no en tenien ni a Lloret i la pagesia amb el tema de les granges i els purins, però que amb el seu bon fer, el diàleg, la seva cordialitat i el seu bon criteri, tot quedava solucionat. Recordo que em va dir que feia poc que era alcalde de Palol. A ell li debem la xarxa de suministrament d'aigua potable  i durant la mateixa legislatura la realització de la segona i tercera fase de la xarxa  d'aigüa potable, cosa importantisssima de cara a la salut pública.

Ha fet més per Palol aquesta xarxa  d'aigua que jo mateix.

 Des de la perspectiva que dona el temps demano disculpes al Dr. Santi Giol, per haver-li capgirat molts estius amb les meves inspecccions sanitàries de les diferents dependencies de la casa i sobretot la cuina i la piscina. Sempre acompanyat d'un company farmacèutic com la Sra. Marta Negre,  el Sr. Joan Gratacós, el Sr. Pere Alsius, la Sra. Carme Frigolé  .Però dit això, Can Comas es un lloc privilegiat per descansar el cos i l’ànima. Sempre vaig desitjar visitar-lo de paisà o sigui de ciutadà sense càrrec. Els ho recomano el metge Santi Giol es un exel.lent profesional i un exel-lent tertulià i anfitrió; sense ell aquest racó de món no seria el mateix. Anar a Can Comas es una bona elecció, està ben indicat, l'Ajuntament va fer un bon arranjament del camí,  perdres es impossible.

Dels primers anys recordo varies festes majors, que feien tir general al plat, recordo especialment un que es va fer davant d’uns camps de Can Colom, en Julià feia anar la màquina de llençar els plats, confidencialment aquell dia en va tirar  1500, Déu ni do. Deia quedar rebentat. Palol tenia bons tiradors , com l’amic Pere Comas de Can Frigola,(potser casa seva es de Rabós ? ) era molt bo (e.p.d.), en Josep Serra , en Moises de Can Redresa, en Josep de ca l’Estanyol , en Salvador Soler, en  Pere de ca l’Aubó, etc….però el primer premi se’l va endur el metge de Perelada, quines coses oi ¿ Aquests actes de tir al plat també s’havien fet als camps de Can Vila, de Can Borrell , segons m’han explicat, no se ben be per quin ordre. Els anys passen i el que els grans t’han explicat coses que s'aniran evaporant en la memòria .

Del record de l’Alcalde Ribas tinc la primera (1996) i segona (1998) pujada al Revardit fins a Biert, un llarg treball per netejar l’antic camí, i d’això se’n va ocupar l’ ACEP (Associació cultural esportiva de Palol), sinó vaig equivocat en formaven part entre d'altres en Francesc Farrés i Porxas, l’Esteva Pla i Congost, en Josep de ca l'Estanyol i els nois de can Redressa, ep! per mi encara sou nois. Van fer una feinada de gegants, durant tot el camí, pero penso que sobretot més apartir de cal Sereno , era l’any 1996.  Tres hores i unes 70 persones, amunt i depressa, pensaba que hi debía haver algun premi, però no, era per amor propi i prou. Els guanyadors o els primers en arribar  van ser el nostre estimat jutge Pere Xargayó (e.p.d.) i en seu cosi en Josep Xargayó, de ca l' Estrolic.

L’ambient creat per la gent de Palol em va animar a apuntar-me i vinga ,  cap a Biert, recordo  que vaig patir molt perquè no estava preparat, a l’arribar al primer habituallament, penso que els vaig fer llàstima i em van animar a seguir amb doble ració de fruita. Al sortir de l'ajuntament  la primera casa per on vam passar va ser Can Redressa, després Can Mateu, can Ginebreda, ara els caçadors en diuen El Porxo , Can Coll, Can  Valenti i cal Sereno.

A aquestes alçades puc dir que portava la meva cambra fotográfica per deixar alguns records dels 18 km de caminada ( deixo que algú em corretgeixi si no són els Km que dic), no en vaig fer ni una, tenia d’altres problemas. Recordo que de cop vaig veure un retol clavat en una aulina que posava  “ Cal Sereno “, i alli en una feixa hi havia un home  que estaba arrencant patates  i li vaig dir ara ja se perquè us diuen  El Sereno. Sense pensar-s’ho em va proposar que li comprés el mas a  bon preu; però degut al gran cansament i l'aïllament del mas li vaig dir que no. Per resumir vaig arribar l’últim a la rectoría de Biert, cansadissim, la última pujada em va costar molt, però com que sentia veus em vaig animar a arribar a la rectoria, però tant l’alcalde Ribas, com d’altres de la familia de Can Peric, la Quimeta i en Josep Romañach Maderm (e.p.d.) i els de can Casas i d’altres que no recordo els noms, i la colla d’habituallament m’esperaven, era “vox populi” que el metge era l’ultim. Puc dir per les 4 fotos que vaig fer,   tots erau molt joves.

Dintre del gran cansament vaig poguer esmorzar amb alguna beguda isotònica i  fer unes fotos de dalt l'eixida i el pou de la rectoría, que si podrem veure avui, la baixada va ser amb autocar per la carretera de Pujarnol, cosa que vaig agraïr moltissim.

Hi va haver una segona pujada als dos anys i sí vaig repetir, però amb la preparació adequada, no vaig ser l’ últim, vaig ser el penultim, però em vaig veure amb cor de tornar a Palol caminant amb la jove de Can Carré, Assumpció, jove molt animada i parladora, que no he vist mai més.

Durant el seu mandat hi va haver una gran sequia, es varen perforar nous pous . Encara recordó que molt sovint anava a visitar a la tia de la familia de Can Parella, la Maria Bosch Salló que era germana de l’ Angela Bosch Salló i tenia una cosina al veïnat de can Querol de santa Llogaia , Can Bayés, es deia Maria i sempre em donava records, jo feia com de missatger. En Josep Parella un bon dia em va dir que el pou quasi estaba sense aigua, tenian una palmera preciosa que feia molta ombra, i al veïnat de la Beguda sempre hi ha fet un airet que refrescava les nits més caluroses del Pla de l’Estany, be jo li vaig contestar, miri si conecta amb l’aigua de la xarxa municipal, no tindrà mai més cap ensurt, tindrà aigua si o si. Puc dir que va conectar  en el seu moment la mar de convençut. Era un any d’una gran sequia, potser no tant com enguany, que tot el país te problemas d’aigua . Només puc dir que la palmera de Can parella va morir ja fa anys, i jo pensava que tenia molta salut. A l´altre costat , al veïnat de Can Gelada, a ca l’Estrolic, també hi fa un airet que Déu ni do. Recordo com si fos ahir que amb la Lourdes hi anàvem quasi cada dia degut a l’estat dels peus de la Carmeta , tot fent una torrada que en Pitu les feia a conciencia sempre ens donava orientacions sobre els límits del municipi de Palol, fins on havíem d’arribar, i quan l’explicavem que de nit havia anat a Can Llusca, Can Farinelis s’estirava els cabells. Sempre deia a l’arribar a dalt dels refugis o sigui molt més amunt de l’església de la Mota, posa terme de Canet d'Adri, oi que si, dons fins allí arribem.  Fins i tot un bon dia em va acompanyar amb el cotxe per ensenyar-me els límits.

Vam arribar a l’any 1998 on l’amic i alcalde Jaume Ribas ens va deixar de manera fulminant. ( sempre el recordarem).

Encara recordó la primera salutació de l’alcalde actual Sr . Xargay, que he tingut la sort d’acompanyar durant llargs anys. Anant amb cotxe o caminant pel terme, he sigut un testimoni privilegiat de totes les millores fetes al poble, rodalies , camins i carreteres (variant), el pavelló polivalent, etc.  En molts casos ha sigut anar de sorpresa en sorpresa, però podía disfrutar de les millores en primera persona. Anant pels masos es com es fa país.

Es el moment d'agraïr al nostre regidor d'Urbanisme i Obres Públiques en Miquel Camps i Franch, la gran paciencia que ha tingut amb mi, sempre li he preguntat sobre qualsevol tema, sobre quan asfaltaran la carretera de can Vila a cal Pastor, dintre de tres dies començaran, perque la carretera de Can Vinardell, només arribava asfaltada a Can Colom ...?, Quan començarien a restaurar el castell, dilluns vinent doctor ! i així fins a l'infinit, mai es va molestar per excés de preguntes. Mil gràcies Miquel. Jo mai et podré tranquilitzar tant.

M’abelleix parlar de la construcció del nou cementiri de Palol, de treure el cementiri de Riudellots de la Creu, no sense fer les excavacions necessaries i d’acord amb els veíns i finalment el trasllat definitiu de les restes del cementiri vell del poble, al municipal. Puc dir que el primer en estrenar el cementiri va ser en Rosendo de Can Batlle (a.c.s.). El tema  dels morts porta molts problemas a qualsevol poble, a Palol s’ha  fet amb la máxima normalitat i sense polèmica, consens total. Jo per la meva feina he hagut de recomanar la clausura d’un cementiri d’un poble de 6500 habitants d’avui per demà, algo molt seriós i que em va portar molts problemas i també d’ algún de més aprop com va ser el de Corts, que també ens va dur per camins indesitjables durant molts mesos, fins que en el moment present el poble gaudeix d’una exel.lent plaça davant l’esglesia i ningú es recorda de res del que va pasar en altre temps. Fins i tot la plaça de Corts es bonica de nit, fins i tot escoltar un concert m’encanta, vist amb el pas dels anys va ser un encert.

Encara que sembli que em despisti continuo parlant de Palol:

Mai havia estat en un poble que la gent de pagès anés a Girona a fer mercat dels seus productes i així vaig coneixer la Pilar de Can Bosch (e.p.d) que  venia verdures, els de Can Cases la Montserrat i Pere amb un gran hort, Can Sisó (la Pilar i l’Andreu que tantes hores vam parlar a la vora del foc i de les llargues caminades que li feia fer a l’Andreu amb l’ajuda de la Pilar) .) ambdos a.c,s, Can Batlle, tota una història des del principi amb el somriure i bondat de l’Emilia Matamala que sempre portaré al damunt i de la seva filla Pepita i la seva gran hospitalitat , i l’hort que també si apuntava els joves de la casa; de Cal Ferrer, que avui dia la coneixem com Ferreteria Soler que anaven a fer mercats com a Tordera, Girona, Olot i Figueres a vendre els productes que en Vicens que tant anyorem,  fabricava : falç, ganivets, destrals, i a casa, picar les dalles, esmolar, ferrar cavalls i eugues, amb algun ajudant que li espanava les mosques, etc, en Vicens aquest bon  veï i millor persona es feia les ferradures, vaig pasar llargues hores veient-lo treballar, a ratos amb en Salvador i el net Miquel que per això han après tant be l'ofici, com feien anar la Farga, posan el ferro vermell per després aprimar-lo per a  fer una flaç o una destral amb la marca sempre igual VICENTE SOLE, ell mai va volgue canviar la seva signatura, signatura que mai més s'esborraria, estaba cofoi del que feia. 

Com en Salvador pica una dalla i està esmolant eines com les fals, amb una mola que encara està fora de la casa, quina eina tant important per la vida dels pagesos de Palol i rodalies. Ep ¡ i mai l’han robat, que curiós, jo fa 25 anys que la veig allí mateix, vaja com si la vigilés, no entro mai a veure a la Maria sense mirar-me-la.

Totes les cases s’ajudaven en les feines del camp, com per entrar l’ocerda, a Lleida en diem alfals, o per ensilar perquè amenaçava pluja o perquè tocava. Jo,  ja no vaig veure mai com batien amb la màquina que anava d’era en era i s’ajudaven amb la casa del costat i que els vells expliquen, jo sempre he vist a Palol les cosetxadores.  Si que parlant durant tants anys amb els avis que ara ja no hi són, com en Ramón de Can Redresa (a.c.s ) i el seu fill Narcís vam pasar molts vespres seguits parlant de la vida pagès de Palol i forçant la memoria penso que s’ajudaven els amb cal Hermano i els de can Vila,  ca l’Auger amb can Garrabà i can Vinardell,  ca l’Aubó amb can Vila i Can Garriga, Can Xargay s’ajudaven amb can Xargayó, ….. També va sortir parlant amb en Narcis que per batre els fesols i els cigrons feien servir les Batoies, que mai n’havia sentit a parlar, i d’aquí vam començar a parlar de com se deient les coses de pagès com del macho en deien Bayo, de l’era en deien la yera,

ullal  /uial/

ullera  /uiera/

Aquest era el parlar de la meva mare als seus 18 anys, i que al casar-se amb el pare, i anar a viure a Lleida, en un poble medieval, que pensaven que tothom parlava amb la e OBERTA : com mare, pare, i amb diminutius, (aquesta caseta es molt petiteta, aquesta noieta, es molt donoseta, l’airet de la tarde es molt fresquet,  deixeu la finestreta oberta que sentirem el ramonet que farà el pregonet, ) ,era motiu de comentaris i la mare va haver d’anar deixant de banda el parlar d’aquí, tant bonic i tant vostre; i arrel d’en Pompeu Fabra ja no es normatiu i ens hem de mossegar la llengua tots plegats, encara que els joves ja parlen el català normatiu cent per cent.

La nostra neta Mar, a l'eixida de casa seva a Camós.

 Recomano tornar a llegir el bonic i entrañable relat titulat PEL SEGAR, fet en motiu del prego de Festa Major de Cornellà del Terri  l’ any 2006, pel nostre vei de Santa Llogaia en Joan Geli i Rissech de mas  Blanc.

“ El noi s’ha llevat quan encara era ben llostre,  i mentre el pare i el mosso “ condaeixen “ el bestiar gros, ell s’ocupa de preparar i portar al bassi l’ aburai de les “ lluones “.  Es molt més llarg, paga la pena llegir-lo.

capella del mas can geli de santa Llogaia del Terri

Jo mentre escoltava al Sr. Geli  em perdia a cada frase, vaja no entenia res, tot i portant tants anys a la Garrotxa i uns quants a la Vall del Terri i el pregó , reconec que es una meravella i emocionant per qualsevol persona d'una certa edat, el relat que ha fet el Sr. Joan Geli es un regal per tots.

Jo, al haver sigut durant 7 anys metge de les Planes d’Hostoles vaig haver, d’acostumar-me de bell nou a tot el bell parlar d’ aquesta inmensa Garrotxa que arriba fins aquí mateix. I quedar astorat quan un bon home em deia, doctor tranquil que quan be el bon temps l’avi  s’ eixoriveis . o passi que la mare esta arrodida a la vora del foc. O en un altre moment senyor Josep haurà de pasar per casa, el meu marit s’entrebancat i ha anat a botir al rec i te uns bussocs al cap, que el treuen de pollaguera.

Una família em diu aquests veïns de ca l Hornós a cap hora ja treballen, porten un bon rem !! Que voldrà dir ?

Vaig anar a peu a un mas i al arribar em diuen senyor metge s’haurà d’esperar, les vaques frissen, com que no sabia que volia dir, em vaig esperar, quan el malalt va acabar de munyir,  el vaig visitar tenia 40º de febre,  tenia una pulmonia. A pagès amb les coses de menjar no si juga.

Perdoni´l es un home molt surni, perdonat, però que vol dir surni ? si home que es molt  sorrut, vaig quedar igual.

Fa estona que espero, perdoni, estava talaiant les cabres perquè l’hereu es molt murri i no ajuda en res. Està per la xicota, i no pensaven res més, encara que jo penso que sempre serà un tap de cossi.

Les Planes d'Hostòles vista des del Santuari del Far.

Segueixo a Les Planes ve una noia al despatx i em diu : venia perquè em cardessis un certificat, un certificat ??? M’ho pot  repetir ?  Be, tant li carda un paper que digui que tinc salut per donar  i per  vendre, per presentar a una substitució d’ensenyament.

Entro a una casa a Les Planes i crido, Des.vos guard i no contesta ningú i jo vaig pujant per tal de trobar el malalt, el trobo i l’home em diu entri doctor, la meva dona no se on es , però no tardarà. Al moment arriba i em diu perdoni, suara estava condaint el bestiar. Jo li vaig contestar , cap on el porten, el canvien de corral ???? No havia sentit mai aquesta paraula. Ara ja fa més de 30 anys que la tinc integrada totalment.

Un fet molt bonic, es que quan portava uns tres mesos de metge d’aquí , vaig rebre una carta d’un amic meu de 92 anys , al final de la carta  em va desitjar….. una bona adaptació a la gent que tengui encomanada, no n’hi ha prou de ser un bon metge, vostè haurà de fer seu, la seva manera de viure, de parlar i d’ obrar. Quanta raó tenia, i acaba la carta enviant-me una abraçada d’un Nyerro de cor ¡ Que ho vaig entendre sense més, clar jo havia viscut intensament amb els “ pescallunes “ del poble veí, on vaig fer moltes hores de metge durant els mateixos anys . Dit això continuo amb els primers dialecs  dels Nyerros :

Em porten un jove amb unes taques blanquinoses a la pell de l’esquena i la mare per ajudar-me a fer el diagnostic em diu : Com hi ha món, si nos’hagués banyat cunill, no estariam aquí.  Cunill ???

Miri , que li havia dit al meu home , fa que no/fa que si, però ell masell, guaitil be, perquè al seu pare li passava el mateix, tot el que toca o trenca

Dia de  la inaguració del centre sanitari de Palol de Revardit amb la presència de la consellera de Salut Honorable Sra. marina Geli.

Explicant aquestes anecdotes, em be a la memoria el dia de la inaguració del nostre centre sanitari ( 27-9-2008) a Palol de Revardit, cosa trascendental per un poble que  en pocs anys ha vist doblada la seva población i alhora te una gran de quantitat de persones envellides i també per fer una medicina de millor de proximitat, qualitat i amb més aparatatge que a domicili i … Puc dir que va ser un encert del Sr. Jordi Xargay poguer construir el centre sanitari sense massa ajuda de la  Generalitat de Catalunya, i si algo de la Diputació , segons informació.  Tenir el metge i l’infermera treballant un dia al poble dona molta tranquilitat i es un valor  afegit a la vila de Palol.  Recordo el llarg interrogatori que va fer  la consellera Geli a la nostra infermera en aquell moment la Bea  Luque, no se de que van parlar. Puc dir que els anys que jo vaig ser el metge titular sempre vam atendre a tota la gent que venia de Cornellà i de qualsevol poble de la Vall del Terri, que necesites atenció sanitaria. També cal dir que al revés també funcionava a la perfecció, Cornellà sempre ha sigut un centre d’acollida per tothom. Recordo que els dimecres a Cornellà quan obria als matins trobava un grupet de unes 10 persones que eren de Vilamari i que venien caminant pel dret,  “mai he sapigut, quin es el camí que va pel dret de Vilamari a Cornellà “, jo no era el seu metge, i els hi recordava que havien d’anar a Bascara amb el Dr. Surina, però ells em contestaven que Bascara era molt lluny , be,  resumint els vaig atendre durant cinc anys, la Seguretat Social mai em va amonestar per les receptes fetes a gent que no era del meu cupo. Tot s’ha de dir després anaven a mercat a Banyoles. L’atenció a aquesta bona gent de Vilamarí va acabar com el rosari de l’aurora.....

Paisatge del municipi de Vilademuls

Quand vaig disposar  d’un centre com el vostre,  un va recorda temps passats, que el metge de poble (no parlo dels companys metges d’ambulatori) anava pel món amb una ma davant i una altra al darrera. La Seguretat Social només et donava un piló de receptes vermelles i un altre de verdes, lligades en un cordill,per si havies de caminar per agafar la TEISA, com feien alguns companys  i entre mig ti entafonaven un parell de talonaris per fer derivacions als especialistes i res més, tot lo altre ho havia de posar cadascú, no era res d’estrany que entre els metges veïns ens deixéssim l’otoscopi, o l’aparell de mercuri per mirar la pressió arterial un dia a la setmana , o l’oscil.lometre per mirar la potencia del pols de les cames , o sigui no tothom tenia de tot, deixar-se grapes entre companys per suturar una ferida, Mil problemas. Recordo que tot s’havia de comprar a la cooperativa del col.legi de metges de Barcelona.

Ara es el moment de parlar-vos de quan fer de metge era més complicat. El consultori de Palol tant de bo l’hagués tingut 36 anys enrera.

Tinc un grapat d’anecdotes, que n’explicaré un parell.

Més tard, en un poble que no tenien lloc per que el metge pogués fer les receptes, em van deixar molt amablement la casa que feien de correus, el menjador, i allí s’aplegava la gent i vinga , mentre visitava a un,  l’altre esperava un certificat de defunció per enterrar el seu pare, l’altre estaba llegint una carta d’algun parent llunyà i les llàgrimes li queien cara avall,  una altra persona, plori que no tinc pressa,  la seguent que li tocava estava dictant una carta a una dona pel seu novio que feia la mili a Alcalà de Henares, be, l’altre acababa d’obrir una carta del notari, un altre que comprava segells enmig de la consulta, l’ambient era d’allò més estrafalari, fins i tot desitjava que m’arrivés alguna carta per a mi, però no.Però era el que hi havia i encara gràcies. Quan ningú em feia cas, feia les piles de receptes que la gent anava deixant durant la semana i vinga Déu sobretot i ànims.

A la facultat de medicina , no t’ensenyent ni et parlen de tot aquest mon que et trobaràs a fora. Ni de la manera de parlar de la gent, no hi ha cap manual i de cop et trobes questions com aquestes  que costa encertar el diagnòstic :

-       El meu problema doctor es que tinc un nervi que em puja cap al cap  i un altre  que em baixa i quan els dos es creuen s’em posa el fetge i la melsa a 39º de febre i  ?

-       Dr. Se m’ha evaporat la ferida amb 48 hores, com es possible ?

-       Em van diagnosticar una promoció cerebral i des de llavors que faig el pipi vermell ?

-       Fa un any em van diagnosticar una hernia discal a l’estomac i miri se ma curat de cop.

-       Jo, es que tinc la sang marejada , em porta de volit, de vegades em puja cap amunt i d’altres cap avall, però quieta, lo que es diu quieta mai, Ep! parlant amb el Carnicer del poble diu que a ell també li passa.

-        

La historia continua, puc dir que encara em podía sentir afortunat, perquè un company metge que el van desterrar del poble, degut a una mort d’un infant, al poble on treballava, el Departament de  Sanitat el varen destinar a un altre poble lluny del seu, però ja en aquell temps la prempsa ho publicava  tot,  no li varen deixar pendre possessió del “consultori “ i va visitar dins el cotxe durant dos anys.

Un altre poble, que no teniem consultori, l’hostal del poble es va oferir perquè el metge o sigui un servidor pogués pasar visita un dia a la semana. L’espai, era compartit amb el mostrador de la barra del bar i a l’esquerre en una taula rectangular que asseguts hi cavien 12 persones, allí a partir d’aquell moment seria el meu consultori un parell d’hores a la semana. L’unic problema serio que em portava es que al sostre hi havien una sinquantena de pernils penjats, que degataven gotes de greix i de tant en tant, una taca al canto i la recepta quedava nul.la, ja ho portava escrit, “ no taxadures i taques “, la roba era un altre tema .

. Ep! eren temps que d'altres companys també passaven visita en algun racó d'algun bar prou conegut sota la actual via del tren tots els dies de mercat, que eren els dissabtes, i no passava res. Era el Dr. Ricard Deulofeu i Carbona de Vidreres, que els dissabtes passava visita a La Granja Llenas de la Plaça Marquès de Camps al fons a l'esquerre,  tenia molta clientela i era molt valorat i estimat per molta gent del Gironès i la Selva i no cal dir de Girona capital .

Un venia per receptes per l'avi, però aprofita per dir-me si li vull mirar la pressió arterial ( ja que sóc aquí ), li dic que sí i vinga a fer les coses com Déu mana, No haurà pres café aquest mati oi ?.- no, no  m'agrada, resultat 130/80 mm Hg, doncs les pastilles que li vaig receptar fa 15 dies funcionen, clar i el no menjar sal ajuda molt. Sí doctor, però desenganyis, vaig trobar un home d'Hostalets de'n Bas, que pren  aigua  de fulles d'olivera,  i explica que li ha  sigut la solució, després de provar tres tractaments amb pastilles  jo,  la veritat ho he provat i miri, ja estic be i jo que no m'ho creia ho fa tothom i funciona. "Todo mi gozo en un pozo", jo que pensava que ho havia fet be ! l'altre em va retirar tot el possible mèrit. Que faig amb les seves pastilles ? donç vostè ja es major d'edat, si creu que l'aigua de fulles d'olivera es la solució doncs endavant probi de deixar-les. Quant torno ? - vostè mateix.

Seguint amb la vida d’un metge de poble:

Be, també vaig passer visita a una taberna plena de bucois o tines de vi, pero buides, al mitg una estufa i la gent s’asseia al voltant per tal d’estar calentons, la gran diferencia era que no hi havia mirons,ni es servia cafè, el silenci era la norma, no hi havia consells que no fossin els meus. La llenya la pagava la propietaria, una cosa curiosa, però solidaria amb els veins , amb els pocs que quedaven.

També com a consulta durant uns mesos vaig  tenir l’ombra d’uns pins, que durant dos anys abans cada dimecres veia moltes dones al voltant d’un cotxe I em preguntava si aquell bon home vendria betes I fils o algun altre producte per la llar ? o algo de merceria, perquè sempre estava rodejat de dones, segons la meva manera de veure les cosesj tenia algun bon producte per vendre, però - on eren els homes ? ni un. Fins que va arribar un bon dia que Sanitat em va nomenar metge d’un ampli territori , amb molts veïnats I poblets petits. I de cop vaig demanar a un ajuntament petit on era el consultori I l’agutzil em va dir que no ni havia, que era a l’entrada del poble sot uns grans pins, que feien una bona ombra, clar la taula va ser el capo del cotxe I el seient del darrera servia de camilla d’exploracions.  De cop I volta aquell personatge era jo,pensava no pot ser,  increible però cert, la vida dona moltes voltes.

Sort que eren altres temps que a poc a poc van anar quedant superats.

Puc dir ben alt que la meva vida de metge ha estat rodejada d’exelents metges i de grans especialistes, però també  plena de curanderos de tota mena, la gent de la Garrotxa no se’n estava, jo mai em vaig enfadar per aquesta costum que ja venia de pares a fills, el que si que em venien a explicar els remeis, cosa curiosa, perquè jo no hi entenia, però com a curiositat mel’s apuntava, de vegades no hi havia diagnostic. Per exemple : Ma dit que lo meu es el fel sobreixit, perquè tinc  tiricia, però que sera llarg, tres mesos de llit. ??

Barrets de capellà o també Hiosciamus Niger

També hem de parlar d’anecdotes que omplen la vida dels metges, a mi  també me’n han Passat de tots colors.  Em ve una pacient de l’especialista I li pregunto que li ha dit, - I em diu, dir-me, no m’ha dit res, m’ha receptat aquestes pastilles I prou, però quina malaltia pateix, no em quedat en res, I quan hi he de tornar, no hem quedat en res, com ho farem ? si em va be el tractament  donç donare la malaltia per curada, Mira que be !, no se que dir-li. No em digui res, Déu dirà.

Ens diuen que els metges expliquem molt poc el curs de les  malalties, el tractament i  d’altres possibles alternatives i I les  conseqüències que poden aparèixer, els efectes secundaris i adversos i tenen tota la raó del món. I per això la gent proba altres medicines alternatives, com homeopatia, acupuntura,  flors de bach, aromateràpia, antipsiquiatria, polseres magnetiques, piràmides de metacrilat,  meridians energetics, etc. Estic convençut que hem de millorar ,  vaig  començar a ferho.

Quan un bon dia, vaig proposar-me explicar  ampliament al malalt i a la seva esposa,  tot sigui dit, els dos amb grans coneixaments acadèmics; la malaltia que patia el marit que era una tromboflebitis a una cama i les complicacions que podia tenir, la pauta escrita de com havien de fer el tractament i la seva durada i que cada dia el volia veure per valorar l’evolució; de cop toquen al timbre, era una veina molt amiga que venia a visitar-los; jo com que ja tenia el diagnostic fet i les explicacions oportunes sobre la malaltia , la seva evolució i tractament que calia seguir, vaig demanar una taula,  mentre escribia les receptes, la veina pegunta :  així que ha dit el metge, la esposa li contesta, ha dit que te un gran cansament a la cama dreta, però amb repos tot anirà be, quan encara escribia arriba una altra veina I fa la mateixa pregunta, - reposta : el metge ben mirat no em entès res del que ha dit,  farem el tractament, li posaran una injecció a la panxa cada dia, però em quedat amb molts de dubtes, sort que ha assegurat que vindrà cada dia a visitar.lo ?

Vosaltres mateixos. Deu ni do !!!

Estic fent el present pregó estan a punt de fer dos anys que estic jubilat, recordo que era l’any 2005, que pel butlletí El Nunci nº7 en van demanar un escrit, el vaig fer amb molt de gust, el títol era PREPAREM-NOS PER AL DIA DE DEMÀ I LA JUBILACIÓ, em vaig esplaiar tant que el van haver de publicar en dos vegades. Qui ho havia de dir que tot em serviria per a mi, la vida dona moltes voltes i passa volant. Una de les moltes recomanacions que faig , es que la gent es quedi en el poble on ha passat els últims anys de la seva vida.  La meva dona i jo així no em entès, ens em quedat. Seguiré llegint el llarg escrit que ben be ja no me’n recordo de tot, però ens servirà ben segur..

La reforma del castell la vaig viure del principi al final. Encara recordo de quan vaig arribar a Palol que per una porta lateral hi havia un femer, cosa no gens estranya a pagès,i el basterral , aquest el vaig veure destar-talat, vaja vuit sense res, no recordo que hi visqués ningú, segur que vosaltres em podriau dir els noms de tots, però jo ho vaig  trobar així.

Abans de continuar permeteu-me recordar a mosen Eduard Puigbert, fill de Tortellà,  que va ser un bon rector i professor de llatí al seminari del futur mossèn que vam tenir que va ser el nostre rector  Mossèn Josep Colomer, recordo que els dos van tenir molt bona relació amb l’amic Esteve de Can Banayeta (e.p.d.), aquest els ajudava en les tasques per preparar els oficis. Mossèn Josep ja és grandet però encara diu missa cada dia a la parroquia de Sta. Cristina d’Aro i Romanyà, fins i tot aquest estiu ha ajudat als monjos del monestir de Solius a dir la missa conventual diària de la comunitat. Ell i l’Anna que li fa de majordona, els diumenges d’agost  sempre ens trobem a vespres al monestir i podem parlar llargament de tants anys d’estar a Cornellà; asseguts sota els xipres, sempre que el veig em dona records per vosaltres i per Cornellà. Recordo que va estar molt content quan es va posar la campana al campanar de la església de la Mota per la festa major , apadrinada pel Sr. Soler i la seva família.

Parlant del castell, vaig vigilar com ho feia l’amic Felix, que més tard us en parlaré. Cada setmana entrava i parlava amb els paletes, i m'explicaven com anava tot i de les complicacions que  anaven apareixen i les possibles solucions, jo estava més que content. Quan ja s'acabava i quedava com una caixa de  bombons, pensava que hauria de ser un punt de trovaba per la gent jove i els grans i tenir com un bar senzill amb alguna màquina, i que es poquesin fer xerrades i exposicions de pintura, d’escultura, de  fotografia, etc ; la preocupació no era només meva, penso que l'equip municipal li donava més voltes que jo. Ara al cap de tres anys dono les gracies a l'equip format per L'Enci Valero, per la Rosa Trullàs, per en Julian Triguero , per en Rosendo Cuberta i per l'Asssumpció Palomeras regidora de l'Ajuntament, per lo be que porten el centre, per les festes que celebren, i per tota la seva dedicació i carinyo que es fa palès en totes les trobades, i setmanalment els dies que obren. Dono les gràcies per tenir-me present en tot moment. Felicitats i continueu així , es  un bon lloc de trobada per practicar les relacions humanes i alhora distreures de les cabòries que no ens deixen. També felicitar al consistori per les múltiples exposicions de pintura i escutures i fotogràfiques que si han fet.

Del meu record, la gent es trovaba al sortir de missa els diumenges i no tenien cap pressa, per això si us doneu alguna volta algun dia per la Vall del Llemena, o sigui des de Sant Gregori fins a Sant Aniol de Finestres a totes les esglésies  (parròquies) trobareu un porxo per si ploia, la gent que vivien en masos tant i tant separats poguessin interessar-se per les famílies o amics que estaven malalts o d’altres interessos de la pagesia. Tota informació era benvinguda.

Vaig tenir una gran alegria quan l’ajuntament van posar una font a la plaça de Palol i l’altra a la  de Riudellots, m’encanta trobar una font i beure. A can Redressa ho saben molt be, durant els anys que vaig anar diàriament a veure a en Ramón , lo primer que feia era anar a beure a la font que tenen davant de casa i que omple un gran safareig.

Tornant al tema del caminar, l'any 1999 vaig fer el cami de Sant Jaume, i per preparar-me, a dies alterns pujava caminant fins a Can Llusca o fins la casa del barco que ningú m'ha sapigut dir com es diu, es ja camí de Fontdajau. Jo deixava el cotxe a Cal Rajoler on vivien dos bones persones la Maria Massó la mare de'n Xavi  i de'n Jaume Sala  i  en Paquito  , home molt afable,rialler i cordial, sense obrir la boca ja  m'oferia beure alguna beguda o fer una torrada al foc en temps de fred, sempre més guardaré un gran record. Allí em sentia com a casa. Deixava el cotxe aparcat i vinga amunt i durant mesos sempre trobava la mateixa gent com els amics Escubedo ( Toni i Assumpció i , en Francesc Perez i la seva parella Gemma que abans havien viscut en una casa al veïnat de la Beguda, els de can Serrats (julia i Miquel) que sempre parlavem de porcs senglars,i d'una berra que encara li diuen (Ramona o Ramoneta) que quasi era o es de la família, entra i surt de casa al seu aire. La Julia ha sigut l’unica persona que m’ha sapigut explicar i situar un dels meus primers domicilis , com metge de Cornellà, una nit vaig haver d’anar a Can Farinelis un mas que ella hi va viure perquè hi tenia el seu padrí, però reconeix que s’aburria molt, preferia anar a passar temporades a la Torre de Pujarnol, on va néixer i  que feien d’hostal i allí hi havia més ambient amb el jovent que els diumenges venien des de Falgons, Sant Miquel de Campmajor, Camós, etc. Be de Sarrià de Dalt per anar a Can Farinelis primer es passa per Can Sopa, Can Mai Negre i es troba Can Farinelis i si hi anem baixant de can Comas pel pont de Can Caus, en altre temps enrunat, ara fa anys en perfectes condicions, primer es  troba Can Biel i després Can Farinelis.  De tant en tant trobava el fill de'n Mingo (epd). També era freqüent trobar l’amic metge Santi Giol i la seva esposa, i els seus clients que baixaven caminant fins a la Republica, segur que era per completar el règim aconsellat pel nostre benvolgut doctor i vei, també a la Sra. Mariajosepa Gallofre, professora de la Universitat i , experta en Josep Pla, es tot una sort tenir-la de veïna els caps de setmana. la  caminada arribava fins el terme de Canet d’Adri, o sigui més avall de Can Puig la casa on vivia en Mingo que era de tots conegut , passaca per Can Llusca i arribava fins la casa del barco que fins fa 4 dies no he sapigut com es diu , va per tots , es diu “ La Castanyeda “. Que ningú ho oblidi.

Un bon dia el nostre fill  gran i la seva parella ens van portar un gos petitonet, el seu pare era un xarpei autèntic, però el gosset era un encreuament amb un pastor català, pel fet es igual, era tant bonic que tot i no havent tingut mai cap gos, , ens el vam quedar i com he dit abans ens va canviar la vida. 

De cop ja vam escollir un veterinari, el nostre vei de Camós el  Sr. Joan Mariscot , que la portat durant 15 anys, va ser un gos estimat des del primer dia, ell donava el seu carinyo de manera molt repartida a cadascú el que li tocava, cap cas tots igual, Tots teniam les tasques de cuidar-lo ben repartides; a un servidor li tocava el passeig.. Va entendre molt be des de petit que a mi la gent o els meus malalts em paraven anant pel carrer per explicar-me les malalties, ell s’asseia el rato que fes falta i vinga tornem-hi.

 Jo al principi li portava una ampolla d’aigua i un petit ansat perquè pogués veure. Com que les excavacions sempre m’han agradat,i cada dia passàvem pel costat mateix, donç cada dia quedava encantat mirant als alumnes del  director de les excavacions el professor  Joaquim Tremoleda, parlo de la Bòbila , que era una fàbrica de ceràmica romana, pels que no la coneixen encara, clicant a internet surt tota l’historia d’aquesta bòbila de nostre recorregut, la finca es de la família Coll de Salt . 

 Fa tres anys vaig tenir l’honor de fer una visita guiada amb el nostre alcalde de Cornella  i un grup nombrós de veïns del poble. El Sr. Tremoleda ens ho va fer viure amb tota la il.lusió que ell i els alumnes ho havien excavat. 

Dibuix de la clau que tancava la fàbrica  o sigui la bòbila romana, va ser una sort trobar-la.

Fins i tot ens va ensenyar el dibuix de la clau que tancava la porta principal de la bòbila, segur que,  el que la va llençar, deia pensar que de Roma no en tornarien.

Ens ho van explicar en tant d'entusiasme, vaja , com si la bòbila estigués en plena producció.Fins i tot ens va ensenyar els plànols i el dibuix de la clau que servia per tancar i obrir la bòbila, algú la va llençar pensant que ja no tornarien mai més. 

Bet aqui una teula mig trencada  d'aquell temps, ens van dir que cada una pesava uns vint kilos. Déu ni do, però la que estem vient no es entera.

 Un goig tenir aquesta bòbila romana al costat mateix del circuit de Soldats de Salamina. Aquestes dos teules que les tenim quasi enterrades, feien una canalització de les aigues pluvials cap al riu Comanell.

M'encanta que els romans ja fessin servir el mateiral que trovaben al costat mateix, en aquesta pared ho poden observar: cantos rodats, del riu tot un detall.

Encara en una altra diapositiva veurem pedra de Banyoles o del Pla de L'Estany o travertí.
Qui mes , qui menys s'interessa, per les excavacions i les mira i pregunta per elles, pensar que els voltants de Cornellà del Terri eren tant importants per Roma , això no passa cada dia,

De cop apareix el meu gos  l’Antoine , que es el nom que els meus fills li van posar,  tot xop, moll de dalt a baix i jo fent el ridícul amb l’ampolla d’aigua. 

Aquell mateix moment  em vaig posar les piles i vinga buscar bosc endins una font, no em va costar trobar-la, parlo de la font de can Farronic, que està com ficada en un cràter, o sigui que de lluny no es veu.

Be, amunt fins a arribar a un encreuament que si vas recte arribes a can Borrell i a Can Batlle i si escolleixes el camí de la dreta vas aparar a la carretera de Les Ribes i en una curva a dalt d’un turonet trobes Can Quaranta que jo vaig tenir la sort de veure-la restaurar de dalt a baix, puc dir que es un lloc molt tranquil, bonic i molt solitari, jo havia patit molt en aquella zona quan ploia, tot era fang . Alli mateix surt un camí que va fins a les granges de Can Pena i si segueixes amunt vas a parar a Can Paisà i a Can Padrès a casa de la família Cubarsi, avis de la nostra neta Mar.

 Jo, nomes  he fet aquest camí una vegada, perquè sempre he escollit caminar cap a Palol, es troben zones de molta ombra, fins i tot en ple mes d’agost,  si està d’allò més be. Siguent un assidu caminant  de mes de deu anys, us diré el nom de les persones que he trobat : el primer  l ‘ amic Francisco Martinez amb seu gos, una veïna meva de Cornellà ,  Mariangels Vicens i Teixidor, convençuda esportista, es veloç, qui la d’atrapar encara ha de néixer, quan la veia, la perdia de vista en un moment, ella també es una gran coneixadora de la ruta de Soldats de Salamina . La família de can Batlle, la Pepita, l’Assumpció i en Francesc,  una tarde de diumenge, els  vaig trobar a la carretera de Les Ribes  caminant placidament.

També he trobat en plena ruta de Soldats de Salamina  a l’Elvireta Puig,  la Carme Oliver i la Concepció Serrat, , durant molt de temps freqüentaven aquestes rutes.

Un bon dia, vaig trobar a en Pere Xargayó i Llaho (e.p.d.) anava amb el seu tractor ell hi te alguna finca i be em va rebel·lar un secret per escurçar el camí i no sempre haver d’anar a parar a casa de l’Angelina la filla de la Rosa de Can Carré . Em va dir que el seguís i ho vaig fer molt content i em va portar fins a cal Carreteric i, ja em vaig veure salvat.

No vull oblidar-me de quan escollia el camí  per pujar a Palol passant per can Caselles, 

que ho feia sovint i si estava cansat i abans d’arribar a la granja de vaques de Can Colom girava a la  dreta i amb les tisores de podar, anava baixant i netjant el camí perquè d’altres persones no patissin fins a arribar a la casa Nova, en molt mal estat.

Anant per can Casellas, sempre trobava les mateixes persones, si era diumenge a la tarda, no fallava mai trobar passejant o asseguda a l’ombra una mica apartada de la casa a la Maria Bover Aradas,  després qualsevol dia de la setmana trobava a la Hilaria Romero amb la  Assumpcio Bustins i la seva mare, que totes tres caminavent mes ràpides que jo. Després  he trobat l’ Oliveras del Castell de Rabós, i  amb bel tractor en Marc Ametller, el seu pare Joan, en Julià Colom i el seu fill , tothom amb un somriure als llavis, i fins i tot de vegades hem fet petar la xerrada . Sempre m’ha agradat molt arribar amb el gos fins davant mateix de la granja de’n Julia i la Margarita i veure com donaven menjar a les vaques , com munyien, fins i tot havia probat mes d’una vegada la llet, per cert boníssima. Moltes gràcies .

El nostre gos l’ Antoine va morir a casa, acompanyat l’endemà del dia de Reis de l’any passat. Mai va mossegar ningú. Ens ha deixat moltes pagines de records. Em va anar molt be llegir el prego del Sr. Jesus Zuferri, de cal Ros, els seus consells de com tractar els collies són els que vam aplicar al nostre Antoine i es va convertir en un més de la família. Moltes gràcies Sr. Zuferri

No puc acabar sense mencionar a la Dolors Busquets, de Can Ametller, fa anys que l’admiro, ella i el seu ramat, els he trobat per molts llocs, clar amb els seus gossos, però la cosa que mai havia vist i potser molta gent tampoc, es que tot el ramat a l’engegar el 4 x 4 la seguient sense cap dubte i no paravent fins on ella decidia que alí podien pasturar i això durant anys. Felicitats per la seva constància i perseverancia.  

Tot i ser en altre temps un bon caminador, i reconèixer que el municipi de Palol es un dels pobles que te els camins millor arreglats, mai he participat a la marxa popular, però si se que es  una de les més antigues, consolidades  i ben organitzades amb molta assistència d’atletes. Tampoc he participat en la nocturna.Tampoc a la Nit de Misteri.

 El  voltar cada dia per Palol m’adono de quasi tot, la Variant tot èxit, i el carril peatonal amb proteccions en els llocs problemàtics i alhora il.luminat servirà per a tothom, ara que aviat serà fosc, serà ideal per fer fúting, caminar, servirà per grans i petits, tot el que sigui per promocionar la salut es una bona inversió. Felicitats al consistori. A mi que el futbol em diu poca cosa, encara que a casa tenim grans seguidors del Barça, m’encanta que a Palol hagi nascut una Penya Blaugrana. Enhorabona. A Palol ho aprofitent tot fins i tot ara que comença el curs començarà pel qui vulgui al Pavelló Polivalent, un curset per apendre a ballar sardanes i  Anglès, Gimnastica, Català, classes de memòria,  unes classes de dansa que es diu Zumba i tantes altres activitats que ho deixo aquí.

.

Rectoria de l'església de Riudellots e la Creu, vista des del darrera.

Be , se que a aquestes hores , ja teniu gana i el vermut ens espera, si algu s’aixeca no ho diré a ningú, ja teniu permis, jo  se que sóc un pesat i m’allargo molt. Perdoneu. Però encara he de continuar una estona més.

Em dol moltíssim però, he de donar el meu comiat a la Mercè de ca l'Oliva de Riudellots de la Creu,  persona estimada per mi i per tot el poble  De Riudellots també anyorem en Marcel.li Puigdemont per la  seva bondat i per ser el primer home i promotor, de la nostra coral de Cornellà del Terri, el seu exemple va donar molt de fruit,  ara son 9 homes , des del cel deu estar orgullós. Mil gràcies Marcel.li.

La gran festa que vau fer per la inauguració de la restauració de l’esglesia i de tot el seu entorn va ser molt lluida, la plaça sempre em va agradar, a partir d’ara es un bon lloc per descansar i llegir el diari i per fer tertulia amb qualsevol vei que hom hi pugui trobar. Les festes majors , que n’he assistit a unes quantes sempre han sigut molt lluides, encara recordo quan veïna mossèn  Gabriel Roura , historiador, professor  i degà del capitul de  la catedral de Girona.

En època dels bolets no puc passar sense recordar-me de'n  Pitu Bosch de Can Martorell, sabia on es feien les murmugules  i el bosc no tenia cap secret per ell .

Us parlaré només de tres persones ja grans del poble de Palol, ara toca parlar de l’Encarnació Pallerols de Can Garriga, amb ella em passat llargues hores recordant als de casa seva de Canet d’Adri i de la seguent historia :

Vam parlar del molí de Can Tura, segons en Josep Serra i Plantés, masover de la propietat des de tota la vida , explica que es el  més important de la vall del Llémena, ell recorda de petit que funcionava  perfectament, un salt d'aigua preciós. 

Lo que queda del molí de Can Tura a Sant Aniol de Finestres

Una llàstima, tot ho deixem enrera. Des de Can Tura a Sant Gregori ni havia un grapat : Molí de Can Tura, Molí del Molinot, Molí de Can Mitjanes, Molí del Clascar, molí de'n Camós, moli de'n Gloria, al Pla de Sant Joan el molí Peredalta, Molí del Castell de Ginestar, un a Sant Gregori que no es recorda del seu nom. L’Encarnació,  filla d'Adri de  86 anys, me'n havia parlat feia pocs dies, i em deia que després de la guerra civil española, el seu pare amb el carro carregat de sacs de blat de moro, blat, ordi, civada,  anava de nit a moldre el gra a Can Tura, 

molt amunt, però era l'unic que disposava de dos moles una molt fina, per fer el farro i l'altra més granelluda per moldre els altres  grans,   per fer el menjar de les vaques.. Fixeu-vos quan de sacrifici i risc, perquè en aquell temps tot estava intervingut pel “ Servicio Nacional de Trigo “, si t’ho pescaven t’ho requisaven tot.

També us he de parlar del meu amic en Josep Vilà de cal Pastor, sempre l’he tractat, parlant la gent s’enten, nosaltres sempre ens hem entès, anés a l’especialista o l’hospital, tenia un do, ell sempre escoltava i entenia als metges i sabia mes tard al arribar al poble explicar fil per randa el diagnòstic que li havien dit, en cap cas feia venir cap dels fills.

Molt poques vegades vaig haver d’anar a veurels a cal Pastor, o sigui a casa seva, algunes vegades ha sigut tant sols parar el cotxe per saludar-los i parlar una estona, i veurels i saludar-los . He de dir que al llegir el pregor de la seva filla Maria Vilà el vaig veure retratat en la seva bondat i constància per tirar endavant, home incansable i enamorat de la pagesia.  Fins ja molt gran sempre ha vingut a la consulta amb el seu cotxe, sol o amb la companyia de la seva esposa Carmelita. Jo de gan m’agradaira ser com ell.

Abans us he dit que us parlaria de'n Felix, el meu veí els últims cinc anys, però pacient meu tant ell com la seva estimada esposa Rosa durant quasi 20 anys, els dos (e.p.d.), abans de començar a dir com era humanament en Felix, si que em va agradar que l’any 2004 reformés la façana, li va donar vida i molts van repassar els records acumulats:

Home vigilant-guardià de tot el que podia passar a l’ entorn de la plaça del poble i més. A casa seva es podia trobar tots els queviures necessaris per sortir del pas per fer un apat i alhora magatzem de pa del flaquer de Cornellà. Persona de varies professions, cosa habitual d'una casa de pages petita en aquell temps, tant podia llaurar, munyir les vaques, tallar els caveis o afeitar i amb molt de gust servia vermuts amb olives o “almejes” avui en diem cloïsses, amb lo qual això provocaba que mantigués una bona conversa ilustrada amb  anecdotes del poble: que havia passat durant la setmana o el mes i per tant el dia clau per fer les seves tertulies era el diumenge al sortir de missa o a les tardes amb els veins que anaven a fer la partida de cartes : el canari, el truc, la brisca, la manilla, i la botifarra, i alhora molts d'ells fer un bon berenar (especialitats en galtes de porc amb alli oli i sang i perdiu) , i venien veins desde Camós, i la Mota i de Riudellots de la Creu.  Tenia una moto "  Lube negra " que havia sigut del metge Candi de Banyoles. Els dimecres en Felix anava a probeir de queviurees per la seva botiga a Can Paulino (  ara Can Riera ) i la moto no es veia de tant plena de paquets ni per davant ni per darrera. Ep ! cada setmana m’explicava les intencions que tenia l’amo del castell que era metge, jo ho faria d’una altra manera, hi perdrà diners, si el seu pare ho veiés ?, aquest home em fa patir, i ara segur que aquesta setmana aniran al notari, per vendre tot aquest pla  de davant del castell ,  segons informacions que tinc, hi volen encabir moltes cases, vindran molts castellans cap a España, expressió molt antiga de’ll quan sortia el tema de l’arribada dels primers immigrants els anys seixanta. Per acabar, i gracies que l’entrada al consultori era just davant del seu hort, a l’entrar i quan no tenia gent, vam parlar de tot tipus de vianda i de les llunes si plena o vella, de si era millor plantar les patates per sant Josep, si Pasqua cau a l’abril es planten les mongetes altes d’enfilar i si el temps es bo també es poden plantar les tomaqueres primerenques, en fi no acabaria mai. Una anècdota curiosa, no li agradava gens que la Rosa de Can Carré li cacés els cargols de l’hort, i la Rosa Badia, molt parladora i bona persona li deixava caure alguna de fresca, però al cap d’una estona  com si no hagués passat  res entrava a comprar a la seva botiga. Això si que són bons veïns. Només dir que en Felix i un servidor van tenir molt bona relació i ell sempre va confiar amb mi. Em direu com ho pot saber tot això ? Es que he parlat moltes hores amb els vells i no tant vells d’aquest poble i ell mateix també m’ho havia explicat llargament el que havia sigut de la seva vida. Mainada que ara tenent 65 ans, recorden que anar a Can Felix un diumenge a la tarda s’ho passaven d’allò més be, escoltant històries de tota mena, allí tant es parlava de la guerra civil, com de bolets, de cacera i d’històries amoroses que solien parlar-ne sovint i donava per molt. Un d’aquesta colla recorda com si fos avui que en Felix va rebre un MANDAT emès per la Guardia Civil que anés amb la seva moto  “ Lube negra “ a Can Bosch per avisar a en Joanet que deia ser el jefe del Somaten a portar-li el parte que a Can Clarà de la Mota s’hi trovaba el maqui Sabate, s’havia de passar per can Parades i can Bardera i a sota hi havia aquest mas. En Felix va complir fil per randa, l’ordre de la Guardia Civil, tot s’ha de dir, la Guardia Civil anava en  bicicleta i comprendran......  

De totes les virtuts que els ciutadans i ciutadanes de Palol porteu al damunt, només queda parlar de l’amistat i com que amb vint-i-cinc anys ja he tingut prou temps per comprovar que es ben cert, només us diré unes paraules que no són meves, però si que són certes :

L’amistad es aquella afecció dels humans que duplica les alegries i divideix per la meitat les angoixes.

Només per acabar dir que Palol sou gent de portes obertes, signe d’hospitalitat que he parlat com una gran virtud vostra, ja no em queda més, ho he viscut tot. Ho he de, dir que els primers nens que van néixer el 1991 van ser : la Sira Perez Ayats i l’Eudald Rubirola Jimenez , per tots ben coneguts. Ho dic perquè en aquells anys Catalunya era on teniam la natalita més baixa d’España. Els col.legis tant privats com públics tancaven aules.  

Gràcies per escoltar aquest llarguíssim prego.

Agraeixo moltissim les felicitacions dels dos alcaldes aqui presents, Sr. Jordi Xargay i Sr. Salvador Coll. Més que agraït per la vostra gran cordialitat, en vers la meva persona i la meva familia,  present en el Prego.

Visca Sant Miquel, Visca Palol i la seva gent, una forta abraçada per tots

Bona festa major a propis i forans.

Sr. Alcalde he dit!

Josep Capdevila i Vila

Palol de Revardit 25 d’octubre de 2016, dia de Sant Miquel, Festa Major del poble i just celebrar els  25 anys d’estar entre vosaltres.

Al sortir del prego , varem anar junt amb la Tere, la meva esposa, a donar dos petons a l'estimada Encarnació Pallarols que tants anys vam compatir les malalties de la seva familia que ella tant be va cuidar i més endavant les seves propies, una llarga amistat e història dels seus pares . La seva voluntad hagués sigut venir a escoltar el Pregó a la sala d'actes de l'Ajuntament de Palol. Les seves patologies li dificulten la visió  i d'altres que ella mateixa s'adona i en parla, d'una manera ben concient. Rebi una segona abraçada plena de carinyo, aquesta on-line.
Adéu-siau.