UNA VIDA ENTRE DOCTOR, SENYOR, I MOSSEN ...

Escric aquest article als meus 66 anys, quasi a punt de complir-ne 67, Déu ni do.  Al primer poble de Girona que vaig exercir, érem quatre metges, i d'entrada als pocs dies d'exercici,  em va cridar l'atenció que entre els colegues, n'hi havia un que era tractat de senyor i els altres érem doctors. Sorprenent oi ?, no entenia res, senzillament em molestava que al company no li diguessin doctor. La veritat es que vaig tardar molts anys en descobrir-ho.  Tot pensant vaig recordar que abans als pobles,  hi havien set  senyors : el Sr. Manescal, Sr. Boticari, el Sr. Mestre, el Sr. Alcalde, si hi havia cuartel de la Guàrdia Civil, el Sergent també se'l tractava de senyor i el metge; el capellà tenia tracte de mossèn, que era més que senyor.
A la meva petita pàtria l'Urgell, sovint en viles una mica grans, se'ls podia veure jugant a cartes (manilla o al subhastat, al dòmino, etc. ) i parlant d'un munt de vivències, experiències, safareig per sobre de tot , política , de les obres que convenia al municipi i de l'estraperlo de la vila i del temps, sovint,  om , podia veure en el grup algun terratinent important de la població; curiosament quan dos o tres persones estaven juntes i t'acostaves a elles sempre parlaven del temps, quines coses oi ? donç si, un fet comprovat. El que s'ajuntessin " les autoritats " per parlar de les seves coses o per prendre el vermut al sortir de missa major , es donava a qualsevol poble de Catalunya i de Girona:  de la Selva, la Garrotxa interior, el Pla de l'Estany, el Gironès, etc.... a més,  la població ja ho donava com a normal, encara que aquesta pràctica no ha sigut mai de la meva devoció.

El Castell, mas remença. Propietat del Sr. Puigverd (a.c.s.).

Eren temps que encara el metge anava per aquests camins de Déu, per visitar una colla de  malalts molt envellits, que ja no sortien mai del mas, o d'altres amb una mala peça al teler, la gent encara vivia al mas, més aviat no havien deixat mai de viure al mas i cal dir que per un home,  fill de la Catalunya Nova, la Catalunya Vella era i és una sorpresa constant.

Aquesta Girona està farcida de masos, d'esglésies romàniques, de capelles i capelletes en mig del bosc,  i de monestirs escampats per tot el territori, ven be podriam dir que l'església no va deixar ni un pam del país sense ésser-hi present, cosa del tot admirable; la gent se sentia acompanyada, aconsellada no tant sols en la vertent espiritual, sinó també de la vida de cada dia i consolada en els moments difícils , que n'està ple. ; puc dir amb la veu ben alta que em passava moltes hores de mas en mas, moltes vegades havia visitat malalts que venien a peu, perquè eren temps de partits tancats i el seu metge vivia molt lluny.
Tenia un grup de persones grans que venien caminant durant 10 Km. i els visitava sense plantejar-me, si eren o no del peu " cupo " del seguro.

Sempre he estat admirat d'aquesta Garrotxa i no cal dir també del Pla de l´Estany, tot Girona es un tresor natural i artístic ,  una bellesa única. Una entranyable manera de ser de la gent d'aquests pobles del Pla de l'Estany, Garrotxa i la Selva;

 quan hi havia un malalt els familiars passaven per casa i et deien : - doctor quan pugui, passi a veure a l' àvia, fa dies que te una llei de cosa, que ben be no sabem de que es tracta ?. - Que bonic per un metge : quan pugui passi !!, 

Ben diferent , de fa quasi dos anys que em vaig jubilar com a metge del servei públic  de salut, que per telefon et donaven el domicili, i al preguntar si era urgent, et contestaven : allà usted/ vostè mateix, es su problema/és el seu problema, corri/corra, res clar . Després un cop a domicili , res de res, era per a fer unes quantes receptes per l'avi.....tots treballaven i no havien tingut tems d'anar al CAP;  vostès mateixos, per sort encara dura la correcció i la cordialitat principalment.

Puc dir que la família ja t'esperava,  gairebé tothom sabia el dia i l'hora que hi aniries a visitar-los. ( Us recomano que us llegiu el Petit Príncep i ho entendreu).  Que hi anés el metge era com fer festa, s'alegraven de veuret, ràpidament et feien seure a taula per oferir-te un pa amb tomàquet amb embotit  de la matança del porc de la casa, feta els mesos de fred. Tot s'ha de dir, eren els propis avis o pater ,familias, qui ordenava que es servís quelcom al metge  ( abans de la visita ) i les dones de la casa s'ho prenien amb molta cura. Ningú et preguntava si tenies ganes de prendre quelcom ?, sinó que amb diligència paraven la taula. Em venen a la ment en aquest moment, avis i famílies entranyables de Sant Martí Sapresa, d' Estanyol, d' Osor, de la Barroca, de Cogolls, de Sant Aniol de Finestres, de les Medes, de Sant Esteve de Llémena, Sant Feliu de Pallerols, Sant Climent d' Amer,  de Sant Iscle de Colltort, Sant Miquel de Pineda, les Encies i d'anar a convidat a algun aplec, tot eren atencions i més atencions, vaja quasi per quedar-se a aquella ermita. Ara que parlo d'aplecs, si algun dia visiteu el museo de Montserrat, veureu un oli sobre un aplec, es de l'avi  Berga,  ( Josep Berga i Boix) ; junt amb en Joaquim Vayreda i Vila, van fundar l'Escola  de pintura d'Olot, influenciada per la l'escola de Barbizon.

Una meravella de pintura i puc dir que, es tal qual l'avi Berga ho fa palès en aquest impressionant oli, tota la Garrotxa està farcida de diferents santuaris dedicats a la marededéu, des de  sempre hi ha  hagut molta devoció , des de petit que venia a passar els estius a la Garrotxa i estic convençut que aquesta zona gironina, molt més religiosa que el meu Urgell, abans Baixa Segarra.

Tota aquesta gentada formava la l' Aplec de la marededéu no se d' on, però si m'agradaria saber on es aquest indret. Es interessant fixar-se que , cada grup està enfeinat, a preparar el dinar de la festa, es troben un cop a l'any i s'expliquen mil coses , com a passat l'any, si l'hereu ha tingut fills, si el germà ha tornat del servei militar, si el noi que estudiava per capellà ja ha acabat la carrera i si ha cantat la primera missa, s'interessent per la família que fa anys que no veuen; el capellà  i el metge ,sovint i eren convidats.
Cada família guardava lo millor del porc per aquesta diada, les famílies tiraven la casa per la finestra.
Jo recordo molt be, quan el poble d'Argelaguer pujava en romeria a la marededéu del Guilar i l'oncle Pep , n'era l' ànima d'aquesta peregrinació i també de que tot sortís lo millor possible, sobretot que no faltessin uns panets que se'n deien " ofrenes " i a més que tothom se'n pogués emportar un i l'arrossada gegant, per cert any rera any boníssima.

Al anar a peu a certs masos, de vegades una mica costa amunt, o carregosos d'anar-hi degut als camins no gaire nets o gens endreçats, els aiguats feien de les seves i el camí quedava intransitable, la gent ho sabia i la majoria de vegades t'ho compensava, amb escreix.

 Jo un bon dia pujant sota els cingles de Costabella, sota mateix del santuari de Santa Maria de Finestres, de cop vaig trobar aquestes  " cireres de pastor " com en diem a l' Urgell, són cireres d'arboç oi ?, donç estaven super vermelles i madures, feien i encara fan un goig que et convidava a menjarte'n unes quantes, no m'imaginava el que passaria, un rato més tard . Vaig quedar com marejat, com begut i problemes per tornar cap a casa.

Impressionant marededéu, que Josep Pla tant be coneixia.

Una qüestió, que vull fer palès i que sempre em sorprenia,  era que a cada mas hi havia una capelleta amb la imatge de la Marededéu, ep ! encara avui dia, la marededéu ocupa un lloc preferent als masos, mai ningú es vendria la talla de la Verge, forma part de la família i es venerada per tots. Aquesta , com poden veure esta fotografiada fora de casa amb els arbres de fons, mai els amos l´havien deixat treure fora de casa, cosa que els ho agraeixo amb tot l' ànima (el mas és remença amb tota seguretat) , antiquissíma, de l' època dels Remences, molts masos d'aquestes terres garrotxines i del pla de l'Estany tenen una petita o gran capella com el Noguer de Segueró,

 o mas Geli de Sanct. Leocadie Dezterria, o El Sobirà de Sta. Creu , amb una bonica capella tota de mosaics blaus, a les Planes la primera casa anant cap a Cogolls, El LLover, el mas tenien una capelleta amb la mare de Déu dels Dolors (tenien un oncle canonge a Cuba ), tots aquests masos teníem la cambra del bisbe, el LLover la tenia, vol dir quelcom, jo l'he vista en tots els que us acabo d'anomenar, interessant per la gran solemnitat en que estava muntada, fins i tot el llum d'oli era noble; només la pols que hi havia al cim dels mobles delatava que el bisbe feia molts i molts anys que no se havia quedat a dormir.  Era curiós, però sempre ho he entès, temps era temps i el bisbe al fer la visita pastoral, per força s'havia de quedar a dormir al poble i normalment es quedava a la casa més rica. La seva dignitat l'obligava; i també el secretari i el patge, que no faltava mai, que ja formava part de la família del Bisbe.  Al principi de fer de metge a Girona em preguntava perquè el Sr. Bisbe tenia tantes i tantes habitacions escampades pels diferents masos i veïnats  ?  Com  m'hagués agradat tenir cambra digital en aquells anys, per poguer fer fotografies per l'història i a poguer-les mostar, però no en tenia.                                                                                                                                                                                                                                                  

 Aquestes capelles i esglesioles, denoten la gran religiositat d'aquestes terres, per mi molt estimades, la meva mare Isabel (a.c.s.) va néixer a la Miana (Serra de Mor) i va fer gran  a Argelaguer, al mas on vivien encara recordo que a la sala gran s'hi trobava una capella amb la marededéu dels Dolors.
Era tal la confiança amb el metge de capçalera, que no poques vegades, no poques tardes a l'eixida, que a aquella hora el sol ja havia girat, amb presència dels grans de la família, repassàvem els àlbums de fotos de la casa, amb una llimonada natural fresquissima ; el plaer era doble escoltar la història de la casa de la veu dels avis o tiets solters que per tot ni havia i contemplar les fotografies que no cal dir que eren de les primeres que es varen fer a la província; era una activitat que alhora repassaves també la història del poble, de la comarca i de la provincial. Meravellós, moments únics a les tardes d'estiu. També vull dir que a la Catalunya Nova no abunden les eixides, els temps eren molt difícils i els sarraïns estaven molt a la vora i dia si , dia també hi havien escaramusses, que pertorbaven la pau del territori i la gent vivia amb l'ai al cor. Només cal veure , que a quasi totes les cases que a partir dels anys 60 , van fer una petita finestra que la part baixa o sigui l'estable, o la cambreta (on es guardava l'ordi de la mula ) pugessin tenir llum i respirar una mica, els temps havien canviat.

Els poso aquestes flors, que durant anys anant a peu o amb cotxe m'he trobat pels camins.
A quedat clar que el metge, a poc a poc s'anava impregnant de la història de la casa i  es feia un d'ells. No era estrany que se'l convidés a noces d'algún fill o filla, a dinar un diumenge, a un aplec que assitia la família o a la posta de llarg d'una jove que acabava de complir els 18 anys, o fins i tot a viatjar o a passar unes vacances junts en algun lloc: recordo que,  un dissabte de tardor, la Maria, majordoma de la Sra. Sacrest, em va telefonar que la senyora em volia veure;  tant aviat com vaig poguer hi vaig anar; estava acompanyada de dos senyors l' un era un banquer francès que és deia Thierry Vernes, propietari de la Banca Vernes de França , tant acaudalat com els germans Rotchild, acompanyat d'un altre senyor amic seu molt alt i més gras , que va morir fa uns 4 anys aproximadament,  es deia Guy Schuster, nebot del famós Cardenal Schuster. Amb gran sorpresa meva, el Senyor Thierry Vernes ens va convidar a la Sra. Glòria i a mi,  a anar a passar un mes a la seva casa de Paris, que ho compartiríem amb uns 15 dies a l'altra casa que poseïa a Suïssa. Evidentment vaig dir que no; sempre m'ha sabut greu, però com diuen en castella " al hecho pecho ". Ara , 26 anys després hagués dit que sí.
 Altres moments que el metge podia ser convidat a la matança del porc, que era tota una festa en tot aquesta amplissima Garrotxa.

I a poc a poc s'anava perden el nomenament de doctor per passar a dir-te Sr. Josep, que anys enrere era el normal. Jo recordo a companys meus dir-los senyor Joan, Senyor Àngel, .... A Cornellà mateix hi havia un metge molt estimat pel poble, que li deien Senyor Pepet. I a Sant Aniol de Finestres hi vivia un metge que exercia de dentista a Olot que va morir l'any 1963 i sempre va ser el Sr. Candi.

Des de sempre, hagi exercit on hagi exercit, molt sovint quan trucaves a la porta i aquesta era oberta, els avis et deien passi, passi , la porta està oberta, bon dia, passi mossèn, endavant ; els familiars ràpidament a corretgir l'avi, dient-li no, no es el mossèn, es el metge, es igual passi mossèn ????, això ho he trobat a totes les comarques abans esmentades, però sempre era amb gent molt gran, que quedi clar ! . Només em va passar pel cap consultar-ho amb diferents col.legues de tota la província i la resposta es : - a mi també em passa !!!  Penso que es deu tractar o no de quan fa pocs anys els metges anaven vestits amb levita ?  o senzillament un gran respecte vers el metge que s'iguala al del mossèn del poble, i davant d'aquest dilema, s'utilitza el tracte de mossèn. Després de jubilat, quan encara faig una visita de cortesia a algún mas, res ha canviat. Considero que es un tema d'estudi, que aquest fet es dongui per tota la província. Personalment no em molesta, ni li dedico dos minuts a que em tractin d'una altra manera, els avis si troben còmodes, donç res a dir. Recordo que a Anglès al pare del Dr. Àngel Vinyes  (e.p.d.) , era metge titular, sempre el tractaven de mossèn Ramón, jo no el vaig conèixer, tot explicat per la mateixa família.  El  fill del Sr. Ramón i colega meu (e.p.d.) tothom el tractava de Sr. Àngel . Tot un misteri.

Pep

Bibliografia

Una Història de la diòcesi de Girona. Josep Maria Marquès. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2007.


Afegeixo els comentaris i aclariments que ha aportat el Sr. Santi Arbós, però no el puc afegir a comentaris, perquè sortiria com escrit per mi i no es així:  

"En aquest cas, l'ús de 'mossèn' per referir-se a persones no relacionades amb el clergat deu ser un arcaisme que s'ha conservat en alguns llocs i segurament ja només en persones d'edat avançada, ja que antigament es feia servir aquest tractament també per gent amb un estatus social elevat. Així ho podem veure en l'entrada corresponent del Diccionari Català-Valencià-Balear: 

MOSSÈN m. 

|| 1. ant. Tractament que s'anteposava al nom o al títol de personatges de categoria social elevada (als sants, als prínceps, prelats, cavallers, clergues, graduats en Dret, etc.); cast. monseñor. Hauia gran devoció en servir mossèn Sent Johan, doc. a. 1379 (Miret Templers 430). Molt honorable mossèn Francesch Sagarriga, caualler, gouernador del regne de Mallorques, Codi Çagarriga 110. Lo advocat de la senyora Reyna, lo qual és a present mossèn Ramon Tolsa, doc. a. 1393 (Col. Bof. xli). Lo dit dia intrà en la present ciutat de Barchinona lo reverent mossèn Jacme, bisbe de Barchinona, Ardits, ii, 238. Curial és stat vencedor certament, e mossèn sant March, qui és leó, li ha ajudat, Curial, i, 30. Al molt honorable e de gran saviesa mossèn Jaques Cuer, argenter, doc. a. 1444 (Capmany Mem. ii, 249). Al molt magnífich mossèn lo comanador del dit loch, doc. a. 1452 (Miret Templers 574). Digau, mossèn Jaume Gaçull, molt afable, gentil caualler, ministre de pau, Proc. olives 465. a) S'usava també com a substantiu autònom, o sia, sense precedir al nom o títol de la persona. Mossèn molt magnífic e de molta saviesa, doc. a. 1479 (Capmany Mem. ii, 291).En els documents de l'antipapa Pedro de Luna trobam usat Mossèn de Barcelona, Mossèn de Tortosa, etc., amb el significat de «el bisbe de Barcelona», «el bisbe de Tortosa». Lo papa haja confiança del Mossèn de Tortosa... Lo papa deurà trasladar lo dit Mossèn de Tortosa al bisbat de València, doc. segle XV (ap. Puig Pedro de L., 454). 

|| 2. Títol que es conserva modernament aplicat al nom de clergues, sobretot si no són graduats. (Als graduats sol donar-se el tractament de doctor). He vingut a veure si hi era mossèn Pau, Vilanova Obres, xi, 74. També s'aplica als canonges i preveres graduats: Mossèn Jaume Collell, Roq. 7; Mossèn Alcover, Obrador Arq. lit. 50; Mossèn Miquel Costa, Barceló Poes. 7. a) S'usa en el català occidental com a substantiu autònom: lo Mossèn significa ‘el rector’ (Fraga, Pla d'Urgell). «Bon dia, Mossèn!»: bon dia, senyor rector!—b) Mossèn Serà: nom humorístic que es dóna als seminaristes mancats de disposició per als estudis.

    Fon.: musέn (or.); mosén (occ., val.); mosə́n (mall.); mosán (Pla d'Urgell); mósen (Maella, Aiguaviva, Valljunquera).

    Var. form.: mossènyer, mosseny, mosson.

    Etim.: reducció de mossènyer."

Fes-ho servir com vulguis i en tot cas el mèrit gairebé exclusiu és de Mn. Alcover i de Francesc de Borja Moll i del munt de corresponsals arreu dels Països Catalans que els van permetre crear el DCVB, una joia dins de les llengües romàniques i més enllà.

Una abraçada i bon estiu,

Santi Arbós