LA CONTRACULTURA A BARCELONA, ALS PRINCIPIS DELS SETANTA

Escriure i recordar aquells anys , hi ha el perill de no fer-ho del tot be, o si més no d'haver oblidat o canviat el relat en un tant per cent no despreciable, però no ha sigut fins ara que m'ha vingut a la memòria que en aquells anys uns quants companys meus van ser persones molt afortunades, que sense sortir d'Espanya, ni de Barcelona, vull dir sense passar per les Universitats Californianes, o sigui Berkeley, com va fer en Lluis Racionero, el jesuïta S. Guasch, o el viatge de mossèn Dalmau per California, vam viure d'aprop tot aquest món que precisament a Barcelona no havia ni començat, i els que arribaven, s'els miraven "agilipollados " com explica en Racionero. Tampoc vaig viure d'aprop el moviment hippie, mai vaig anar a Ibiza ni a l'India,de retruc vaig estar i viure molt aprop délls a Barcelona. UN personatge importantissim d' aquesta època va ser en Krishnamurti, curiosament jo guardo un llibre d'ell que es titula : Un Mundo Nuevo (12 conferencias pronunciadas en Bombay 1948) Editorial Krishnamurti 1952. Feia la mili al poble de Meco al CIR nº 2, aprop d'Alcalà d'Henares, me'l va deixar en Guillem Paris, que mai més vaig tornar a veure, segurament que em va veure molt pardillo i que no sabia el que calia saber d'espiritualitat oriental en aquels anys principis dels setanta, quan molta gent estava viatjant vers l´India i el Japó, o de tornada.

Sí, que vaig viure que per la part baixa de Barcelona algo diferent es començava a moure´s, a la Rambla i a la plaça reial i al barri de la Ribera al costat mateix de la basilica de Santa Maria del Mar (El Zeleste), en el qual es veien personatges de tota mena.

També Pániker va estar a California i sense pensar-s´ho es va endur La Contracultura a España, per mitja de la seva editorial Kairós, on va pubicar uns quants llibres o quasi tots relacionats amb la Contracultura, entre d'altres: El nacimiento de una  Contracultura de Theodore Roszack , El anarquismo en la sociedad de consumo DE MURRAY BOOKCHIN, Amb pròleg de S. Panniker,  El hombre autorealizado d'Abraham Maslow, Paul Godman : La nueva reforma. Un nuevo manifiesto anarquista. Alan Watts El Gran Mandala: Ensayos sobre la materialitat. També d'Alan Watts: El libro del Tabú de Kairós. California Trip d'Anna Ragué Arias de Kairós. El lenguaje del Cuerpo de Julius Fast, Ensayos sobre  el Apocalipsis: Brown, Cohn-Bendit,Fromm, Laing, Marcuse y otros, pròleg de Lluis Racionero . Herbert Marcuse, Erich Fromm, y Please Touch (Tocame por favor)  de Jane Howard,; Es tracta d'una visió panoràmica de la multitud d'institucions dedicades a la revitalització sensorial, la desinhibició i la comunicació corporal i llenguatge no verbal. 

Psicoterapia del Este, Psicoterapia del Oeste.

En S. Guasch,  havia arribat de fer un master en economia a Berkeley i va venir impregnat del moviment contracultural, havent conegut en persona a Norman O.Brown, Alant Wats, Marcuse, .........
No vull oblidar-me de Jack Kerouac i la seva novela publicada l'any 1957, On the road ( La vida es no parar-se, no aturar-se, no dormir-se, gaudir, viure, sentir, anar, estar present com Sal i Dean - els protagoniestes de Kerouac  En el Camí. Després  Els pòtols místics també de Jack Kerouac Ed. Proa; a la meva vellesa l'he tornat a llegir i ja no m´ha interessat, quines coses oi ? Encara un altre Hablan las Women's LIB, movimiento de la liberacion de la mujer, de Naomi Weisstein, Anna Koedt, Laurel Limpus y otros.

Vista de la Santa Cova de Manresa.

Al pare Guasch li debem molt, home volgudament pobre,  (encara que els seus amplissims estudis acadèmics no el deixessin ser  " pobre " ), senzill, de bon tracte,  brillant, molt inteligent, savi, amb visió de futur, pròxim, intuitiu al màxim , empàtic, afable, simpàtic, acollidor, sempre aplicava  ( Ad majorem Dei Glòria ) consolador dels essers angoixats, inquiets, neguitosos, amargats, dubitatius, o tocats per les desgracies de la vida, ell només de pujar al metro a Barcelona veia rapidissim a la persona que duia els ulls fixats a l'infinit, inquieta o que anava cega per la vida, rapidament es posava al seu costat i no el deixava fins a parlar llargament amb ell i descobrir quin era el seu potencial humà; i aqui radicava tota la seva força, descobrir el més important d'aquell home/dona a la deriva, perquè algo de bo havia de quedar en el seu interior ? .  Fins i tot anys més tard se'n va adonar el gran periodista Josep Maria Carandell en la seva Guia Secreta de Barcelona , pàgina  377; Instituto de Potencial Humano: Bajo este curioso nombre, tan a la norteamericana, el P.Salvador Guasch ha fundado en el Paseo de Santa Eulalia, 23, una institucion para el desarrollo de la persona y de la comunidad con los siguientes objetivos:  a nivel creativo, investigar y elaborar nuevos modelos culturales en la linea del Humanismo Integral ; a nivel operativo, detectar, desbloquear y ayudar al potencial humano en sus problemas  especificos de desarrollo personal y crecimiento social; a nivel educativo, realizar su misión mediante, cursos, conferencias, estudios, medios de comunicacion, exposiciones y congresos.............. P.V.P. 400 ptas. la veritat  quan va sortir, no el vaig poguer comprar.

Església de Bethelem al pla de la Boqueria, a la Rambla de Barcelona.

Parlant de Guies de Barcelona, em plau parlar  d'una altra prou interessant titolada BARCELONA PAM A PAM. CIRICI. Editorial Teide, S.A. amb fotografies d'Oriol Maspons . Capital Marítima, Capital Industrial, una Gent Espavilada, Un port dificil, Una Indústria Âgil, Uns Serveis, Una Segregacio.
Una guia molt últil si hom pensa fer una visita a poc a poc de Barcelona. La guia tant et parla dels Filipons, de la plaça de Sant Felip Neri , de la casa dels Canonges, o del Saló del Tinell, com de la casa Bassols i la del Real Cercle Artístic, de l'església del Pi , de les tombes romanes de la plaça Vila de Madrid , en ple carrer de la Canuda, on hi ha el palau dels marquesos de Sabassona, actualment l'Ateneu Barcelonès, o t'orienta per anar de la basílica de la Mercè a la Llotja, passejar per jardins de Pedralbes,  o trobar la biblioteca Arús delpasseig de Sant Joan,en fi una guia de l'any 1979, que sempre serà últil per saber tots els monuments, palaus, esglésies que vas troban, barris, i moltes més coses e informacions impensables.

Als EE.UU. el S. Guasch com he dit abans va tenir contacte amb gent tant important com Norman Brown, Alan Wats, Herber Marcuse, Allen Ginsberg i d'altres.
Llibres que vam llegir i treballar, entre d'altres : Psicoterapia del Este, Psicoterapia del Oeste d'Alan Wats de Kairós, El cuerpo del amor, de Norman Brown, Apocalipsis y/o Metamorfosis, també de Norman Brown.

Aquest article ja es tardà, jo estic parlant del principi dels anys setanta.

Any 1975

Del pare S. Guasch ,vaig coneixer els seguents  llibres , que els tenia a la seva biblioteca: Sincer envers Déu ( Honest to God ) Editorial llibres del Nopal de John A.T. Robinson.editat l'any 1966. 
La presència de l'Etern ( The eternal now ) de Paul Tillich; el pare Guasch me'l va regalar tot subrallat amb un retolador vermellós i a la primera pàgina amb la seva lletra em posa : REVOLUCION ES AMOR, VENCEREMOS CON AMOR.  Salvador 1973.

Lletra del pare Salvador Guasch.

Recordo amb tot el carinyo, un statge a Gallifa per parlar-nos : Introducció a la psicologia humanistica-olistica, era l'inici de les comunes. El petit grupet vam viure a l'església romànica de Gallifa, dormiam amb sacs als bancs ho recordo be, clar de dia com que eram vegetarians no haviam de fer foc sinó pelar i ratllar pastanagues, posar enciam a l'aigua, pebrots, cogombres, algun dia fer una arrossada, i rentavem amb l'aigua que baixa per un petit torrent. Al mati meditacio i lectura d´algun llibre triat per en Salvador, Cada dia anavem d'excursió i tot era un aprenentatge. Per les tardes començavem prenent cafè a casa del famós ceramista Llorenç Artigas, que era un bon tertulià i disfrutavem escoltant-lo, ens ensenyava els forns per coure la ceràmica i una llarga història del mural de'n Miró de l'aeroport de Barcelona, i es queixava - que li havia tingut els forns bloquejats durant dos anys i que al final no li va acabar de pagar. Jo penso que es normal entre amics, i ells eren molt amics, en fi mai va arribar l'aigua al riu.

Foto de'n F. Català-Roca, del llibre Guia de Catalunya , text de Josep Pla .  Editorial Destino any 1973.  Miró passava temporades pintant a Gallifa.

Com que dins a casa tenia dos caixes amb trossos de ceràmica li preguntavem que representava tota aquella trencadissa. Ens va aclarir: - quan un gerro no surt ben cuït, o surt esgarrat el trenco i el tiro al darrera al taller que hi passa un rec. Un bon dia vaig descobrir que la gent de Barcelona agafava tota la trecadissa i reconstruïa els gerros. Jo em vaig dir s'acabat:- en guardo un bocí i no podran reconstruïr-lo.
L'stage o colonies, van durar un mes i mig. Jo només hi vaig poguer estar una setmana.
En Miquel recorda que alguna de les tardes a casa de'n Llorenç Artigas si trobava el pintor Miró i li havia donat alguna que altra llicó i li havia dit " No facis mai res lletx , a la teva vida ". Curiós oi ?
Una troballa d'aquells primers anys (1971), i editat per Kairós el 1972 del llibre Please Touch , que traduit es El arte de desinhibirse. La traducció la va fer alguna persona del grup de Gallifa, era una novetat tant gran que només estava en anglès. Es tracta que Jane Howard, és una reporter de " Life " que visita l'Institut Esalen dels Estats Units i altres centres de Potencial Humà (1972). L'Institut Esalen es un centre per explorar les linies que, dins de les ciencies de la conducta, la religió i la filosofia, emfatitzar les potencialitats i valors de la existència de l'home. Poseeixen un equip instrumental d'experiencies sensorials no-verbals , per a ajudar a descobrir que es l'ésser humà. Es una colonia espiritual, una oportunitat, un simbol del futur. Molt interessant en aquells anys i posterior anys mil nou-cents vuitanta.

Avui, que ja ha contestat Bob Dylan sobre el seu premi Nobel, avui surt un bonic e interressant article a La Vanguardia , d'Oriol Pi de Cabanyes, llegint-lo em trasllada a altres temps.

Be, ho deixo aqui, va ser una gran sort poguer coneixer un home bo, que estimava als germans i que primer eren els altres, no tenia res seu, apart dels seus amplissims estudis acadèmics i eclesiastics.
Jo sempre li estaré agraït, ell va ser una finestra oberta al món de la cultura, i de la contracultura, de la bondad, de la caritat, i del saber, sempre feia honor al slogan de sant Ignaci " Ad Majorem Dei Gloriam ". 

Tenia jo 20 anys, quan els que voliam ser  algo progres els diumenges anavem a missa als caputxins de Sarrià, a missa de 12 que la deia el pare Jordi  Llimona, els seus sermons eren molt critics amb la dictadura franquista, tant que de vegades teniam por que els  " Grisos a caball " ( policia del règim) , entressin a l'esglesia, encara que sabiam que pel Concordat ho tenien prohibit, això ens tranquilitzava de moment. Els  sermons del pare Llimona ens animaven a tots, era un risc que acceptavem. Al sortir de missa , moltes vegades la policia secreta, m'havien demanat el DNI, tant sols per fitxar  a gent d'esquerres que frequentavem aquella església i els sermons del pare Jordi Llimona.

Jo sempre em guardava 10 pessetes cada setmana que es el que valia pujar i baixar amb els trens de Sarrià des de la Plaça de Catalunya. Quan no tenia un duro hi pujava caminant, deu ni do de la pallissa de pujar i baixar, però tenies uns moments viscuts amb intensitat espiritual i perquè no dir-ho politica (al règim franquista li tocava ells collons) , a més tenies un relat per explicar al dilluns, que es coia als Caputxins de Sarrià i alhora també com anava l'Assamblea de Catalunya si havien detingut algún membre , algun es va escapar d'una forta detenció, per estar al dentista i arribar tard en alguna reunió. 

Altres que en formaven part:  Josep Benet, Lluis Maria Xirinachs, Jordi Carbonell, Pere Portabella, Agusti de Semir, Antonio Gutierrez Diaz, Rafel Ribo, Josep Andreu i Abelló, etx, sempre hi havien xibatassos i la policia s'enduia algú detingut i cap a la presó model. L'Assamblea de Catalunya estava sempre present en les nostres converses i d'altres tertulies d'intelectuals com ara a l'Ateneu Barcelonès o a la Peña La Punyalada, del paseig de Gràcia, i en molts d'altres cercles d'església (parròquies) Universitats, gent procedent dels boiescauts i del PSUC. El PSUC  ho dominava tot, era present a tots cantons.

Be, va ser a aquesta esglesia que vaig sentir per primera vegada cantar Blowin' in the wind. i cada diumenge el cantavem al final de la missa, a contes de cantar el Rosa d'Abril o alguna altra cançó piadosa.

El pare Llimona sempre va estar als ulls del franquisme, no per ser estimat, ni valorat sinó tot al revés. Va estar una temporada a Olot. Com a pensador seguia la linia de Pierre de Chardin, amb un pensament religiós sempre en recerca i amb hipòtesis agosarades.

També era mal vist per la curia de l'Arquebisbat de Barcelona pel Dr. Gonzalez Martin, que li va fer un " Ad Divinis ", pels seus escrits massa  avançats en les relacions prematrimonials. L'any 1970 li  varem prohibir donar classes a la facultat de Teologia de Catalunya.

Duran la meva vida, però més de més jove havia comprat els seguents llibres   d'ell : Sempre Nòmades (1970), Fe sense fronteres, Humans tanmateix, Viure 1996. i últim.

Tot aquest llarg escrit tant sols per fer memòria de la part meva viscuda en relació a ROBERT ALLEN ZYMMERMAN, , NOBEL DE LITERATURA i a la seva cançó : Blowin' in the wind.

Tornant al principi i a lo viscut amb en Salvador Guasch,

ben segur que la nostra juventud no hagués sigut lo mateix sense tenir a la nostra vora aquest bon jesuïta. Arrel d'ell sempre he intentat posar un jesuïta a la meva vida, fins ara. Tota una sort !!!!!!!!!!!!!

Tot s'ha de dir mai en la meva juventud vaig tenir cap contacte amb en Lluis Racionero, tot el que se d'ell ha sigut per la prempsa, i pels llibres publicats, l'últim que vaig adquirir es titula MEMORIAS DE UN LIBERAL PSICODELICO. Luis Racionero. R.B.A. Narrativas. Premio Gaziel de Biografias y Memorias 2010, es completissim, no es deixa res en el tinter, un exel.lent llibre per estar al dia de la Contraculura.

Us poso una Contra de La Vanguardia que aclareix com era el món de la Contracultura a Barcelona :

La Vanguardia, Martes, octubre 12º 2021: “La Barcelona de los setenta fue el crisol de lo mejor de España”

Víctor-M. Amela

Llibert Teixidó

Pepe Ribas,

agitador cultural

Qué hizo el 20-N de 1975?

Estaba en casa de mi padre y llegó Luis Racionero, para irnos al taller de Quim Monzó.

¿Qué decía su padre?

Los anarquistas le habían destrozado la fábrica en 1933 y asesinado a su padre. Arias Navarro lloraba, y él dijo: “Tancat!”.

Fin. ¿Qué hizo con Racionero y Monzó?

Celebrarlo, y mirar los retoques de Quim a su grafismo de la cabecera de Ajoblanco, que lancé dos años antes. Monzó escuchaba en bucle Obladi-oblada de los Beatles.

Defina la revista Ajoblanco.

Plaza común de movimientos inquietos: sexualidad libre, feminismo, ecologismo, naturismo, antipsiquiatría, bioagricultura, objeción de conciencia, orientalismo, psicodelia, hippismo, anarquismo...

¿Anarquismo? ¿Qué diría su padre?

“Solo una cosa te ruego, violencia, nunca”, me dijo al irme de casa, con 21 años.

¿Qué buscaba usted afuera?

La vida. El sexo, la música, la creatividad, ¡la libertad! Vida y arte eran lo mismo.

¿Qué le hizo a usted libertario?

La traición de los comunistas. Los estudiantes de la universidad íbamos a ocupar la catedral, y nos lo impidió la policía, ¡porque fue avisada por Bandera Roja!

¿Pasaba todo en Barcelona?

Respirábamos contracultura en la Rambla, locales, teatros... Y todos aquí: Ceesepe, Almodóvar, Ouka-Leele, el Hortelano... ¡La semilla de la posterior movida!

¿Se muestra todo esto en la exposición del Palau Robert?

Sí. Acababa en noviembre, pero se prorroga hasta marzo, a causa de su éxito.

¿A qué atribuye este éxito?

Visualizas cómo Barcelona fue crisol de lo mejor de España: cómic, música, teatro, cine, poesía, fanzine, punk, arte, cabaret...

¿Por qué Barcelona atrajo la cultura?

Porque aquí hubo tenderos, artesanos, clases medias, fabricantes... que son los que crean cosas. Y, así, florece la cultura.

¿Y ahora?

Todo ha pasado a manos de agencias de publicidad, audiencias, funcionarios e instituciones, y así tenemos decadencia.

Ya.

Debatías con cada amigo con quien te cruzabas, con impulso de creatividad. Fue una revolución de la cotidianidad. De Berkeley llegó Maria José Ragué y publicó California trip, manual de contracultura.

¿La droga tuvo su lugar, no?

Traían ácidos entre páginas de libros, para rituales de expansión de la conciencia. Luego, como reacción al destrozo de la heroinomanía, hubo huida al campo.

Recupere una estampa de aquellos días.

En la Rambla, Gabo en una terraza y Llach en la de al lado, y todos éramos iguales, y todos construyendo con ilusión, sobre un vacío. Y así lo cambiamos todo.

En lo cotidiano, me señalaba.

Eso es, querías hacer una tortilla y te salía un huevo frito, y viceversa, pero ahí estabas tú aprendiéndolo todo.

¿Esto que me dice es literal?

Claro, yo me puse a lavar, planchar, coser, cocinar, limpiar, no por mandato externo, sino por ganas de hacerme yo mismo todo. Fuimos espontáneamente feministas.

¿Queda hoy algo de todo aquello?

El capitalismo salvaje es devorador y materialista, y hemos perdido metafísica. Pero es posible aún mejorar la sociedad.

¿Lo cree de verdad?

Si vas a Berlín, encontrarás reductos de creatividad políglota, productividad...

Si usted mandase, ¿qué haría?

Educación. Humanista y práctica. Qué escándalo que la Generalitat deje sin estudiar este año a 22.000 jóvenes catalanes deseosos de formación profesional.

Lo es.

Eso es matar el futuro. Nos conviene regresar a los oficios, a tocar el mundo real.

No vamos por ahí, sino a la virtualidad.

Grave error, porque un día fallará la electricidad o los transportes y no tendremos qué llevarnos a la boca. Y entonces, ¿qué haremos, volver al canibalismo?

Hombre...

Cuidado, cuidado, podría suceder, no es tan distópico. Es urgente volver a escuchar al otro, a debatir entre nosotros.

¿En Catalunya?

Sí, tener el modelo de la Alejandría en la que se hablaban todas las lenguas, y no el de Madrid y su centralismo centrípeto y anticatalanista visceral. Todo nacionalismo es decadencia, así que no nos automaltratemos. Suficiente es que nos maltraten.

Mientras montaba usted esta exposición, ¿ha redescubierto algo?

El amor. El amor a la obra del otro. Reconocer a toda una generación rebelde.

¿Qué le diría a la izquierda de hoy?

Repensad la sociedad sin hipocresías.

¿Y a la derecha?

No os extreméis, centraos a lo Merkel.

Tengo 70 años. Soy de Barcelona. Soy agitador cultural. En pareja hace diez años. Sin hijos. ¿Ideas políticas? Humanista libertario. ¿Creencias? Espiritual: puedo vivir solo en un bosque. Cultivo rosas. Comisario la exposición ‘Underground y contracultura en la Catalunya de los setenta’

Underground
y contracultura

¡Abrid las rejas! ¡Tumbad los muros! ¡Saltad los abismos! Son proclamas que inspiraban a los jóvenes de los años setenta en una Barcelona efervescente que acrisoló alrededor de la Rambla lo mejor de la cultura en España. Una “revolución de lo cotidiano”, me señala Pepe Ribas, uno de sus agitadores (desde la revista Ajoblanco): la documenta en la exposición: Underground y contracultura en la Catalunya de los setenta (en el Palau Robert), montaje magnífico. Para complementarlo y difundirlo, Pepe Ribas y Canti Casanovas publican ahora (edición del Palau Robert-Generalitat de Catalunya) un voluminoso libro –es más que un mero catálogo– que fija y da esplendor a una época, a una generación y a un lugar que han modelado buena parte de lo mejor de lo que ahora todavía somos y tenemos. Mai  he tingut a les mans una revista de AJOBLANCO, mai n'he llegit cap ni una.

La revista va aparèixer per l'impuls de José Ribas, un estudiant barceloní de Dret procedent d'una família burgesa, que va aglutinar a la seva al voltant a filòsofs, poetes, arquitectes, artistes i dibuixants de còmics de l'escena contracultural de Barcelona dels anys 70.^[2] Tots ells van participar en un projecte que conjuminava l'oposició al règim franquista amb la independència dels partits d'esquerres de l'oposició (especialment, el PSUC, l'Assemblea de Catalunya i Bandera Roja). Al costat de la política, els interessos de la primera etapa d'Ajoblanco inclouen continguts socials inèdits fins llavors a Espanya com l'antipsiquiatria, l'ecologisme, el col·lectivisme, el moviment gai i l'urbanisme sostenible. Al voltant de Ribas s'establix un equip de redacció no jerarquitzat que incloïa Toni Puig, Fernando Mir (Ribas, Puig i Mir eren, en realitat, el nucli dur d'Ajoblanco), Lluís Racionero, María José Ragué, Quim Monzó, Santiago Soler Amigó, Juanjo Fernández, Jordi Alemany, Ramon Barnils (director davant les autoritats de la revista), Ana Castellar, Albert Abril, Maria Dolls Nuria Amat, Karmele Marchante, Federico Jiménez Losantos... A ells es van sumar les contribucions dels lectors de la revista, fins a 2.000 al llarg del període 1974-1980 (segons el càlcul de Ribas, expressat en una en una entrevista al diari El Mundo, el 12 de maig de 2007).

En el seu moment de major èxit (cap a 1977) Ajoblanco va comptar amb un milió de lectors, a pesar que les seves estructures mai van arribar a professionalitzar-se del tot. De fet, van ser freqüents les dissensions dintre de la redacció de la revista, on convivien l'impuls àcrata de Ribas (que va arribar a afiliar-se a la CNT) i Racionero, amb altres membres de l'equip, més propers al comunisme o al catalanisme. A partir de 1978, la revista entra en una crisi que s'accentua quan, en 1979, Ribas (que pretenia traslladar una part de la redacció a Madrid) abandona Ajoblanco. Un any després, la revista deixa de publicar-se per culpa dels seus problemes financers i de l'enfrontament entre els seus dos gerents.

No puc acabar sense deixar escrit que a finals del seixanta un amic meu, junt amb un altre company van decidir fer el viatge iniciàtic cap a l' India van embarcar fins a Istambul, deprés van trobar un alemany amb una furgoneta Mercedes van quedar amb el preu i van atravessar tota la Turquia i van acordar un nou preu fins a arribar a l' Afganistan i així va ser, a l'Afganistan un va agafar el còlera, i es va posar molt malalt, amb molta diarrea i sense trobar cap metge va morir. L'altre va arribar a Benarés i més tard a Bombai, on va malviure per haver perdut el seu pasaport i no podia recollir els diners que li enviava la seva mare, a la llista de Correus, vivia de la caritat, va arribr a Barcelona que se li movient totes les dents. Greu problema, va malviure fins que el consul el va repatriar cap a Barcelona, les va passar molt putes parlant clar. Temps era temps, haver estat a l'India era un valor afegit, era un atractiu personal més, poca gent, podia lluir d' aquest viatge . D'aquell temps recordo anar als vespres a La Enagua al carrer Casanova, al Zeleste, vaig estar a les 12 hores de cançó a Canet, unes 30.000 persones, tot un èxit. També era normal trobar-nos mes d'un vespre a un pis del costat de la plaça de sant Felip Neri a escoltar asseguts al terra a Lluis Llach, Raimon, Serrat, amb un conyac Mascaró a les mans, i algunes espelmes enceses per fer ambient, amb la música baixa per tal de que cap vei no ens denunciés. 

Eren temps que els joves marxavem de casa ben joves 19 o 20 anys, i ningú vivia sol en un pis, sempre compartit per un grapat de persones que entraven i sortien com al pis del meu amic Martí i la seva germana Pilar (epd), que cada dia om podia trobar persones noves, de cop una amiga porta un grupet de comunistes que la policia els empaitava i s'han d'amagar, una sevillana que acaba d'arribar a l'estació de França i no te cap lloc on caure morta; la Pilar a cada sortida portava cap a casa algun pobre o necessitat, una filla d'un metge que l'havia deixat el marit amb un fill petit, es va quedar a viure al pis, un altre et portava 10 kilos de fulletons del PSUC, perquè els cremessis o els tiressis pel water i aquest s'atascava i a patir, una altra noia que s'havia quedat en estat i els pares l'havien tirat fora de casa, sense feina i sense un duro, alguns només venien a dutxar-se perquè al seu pis no tenien dutxa......i corria la veu, ho deixo aqui, tot es complicava i tot  podia acabar com el rosari de l'aurora...

A Barcelona convivien la Gauche Divine i la Contracultura Undergraun, però no es tenien gaire carinyo, perquè uns se separaven de parella i els hippies creien en l'amor lliure, cosa ben diferent.

Un llibre senzill, però molt aclaridor sobre  els Hippies, es titula The Hippies: an American " Moment "  Barcelona 1970. 

Us recomano anar al Palau Robert, penso que l'exposició durarà fins a finals del mes de febrer. Ah !! tots visitants que vauig trobar, tenien més ho menys més de setanta anys, jo també.

Pep