L'HORT, RECREACIO, DIVERTIMENTO ? PUNT DE TROBADA PER PASSAR L'ESTONA ?

Estem plenament ficats a tirar l'hort endavant, practicament tot està plantat, encara que sigui tard, encara que no hàgim seguit les recomanacions del calendari del pagès, del veí de 90 anys que es un savi en la matèria, encara que el cunyat tingui ja les tomaqueres d'un metre d'alçada, i amb tomàquets guapos, encara que ja faci dos setmanes que estan collint carabassons, encara que el savi de la colla, ja tingui el blauet posat a les tomaqueres d'ençà 15 dies i el sofre posat als carabassons d'ençà 8 dies, encara que diguin que ja es tard per replantar els cogombres morts, i les tomaqueres que no han tingut sort, encara que no hagis plantat els melons ni les síndries, ni els pebrots del "piquillo"; si tampoc has plantat  les  mongetes altes per la setmana santa, cap problema, si no has pensat amb les cebes, dons ànims, encara es poden plantar, dels alls ni parlar-ne, això si els "puerrros" s'han acabat, vam poguer trobar i plantar una planta de julivert en un racó de l'hort, tant necessari per qualsevol casa, encara que no sigui de pagès. Això sí ,no hi falten quatre plantes de tabac, ni tres d'alfàbrega per allunyar o minvar els mosquits, que per cert enguany ni han molts, potser degut a les altes temperatures. Ah ! les 4 plantes de carabassons ja tenen el sofre posar .

Hort , en altre temps del meus pares, com podeu observar a les afores del poble, però a tocar de les parets. Això és la Catalunya Nova, a dins de la vila ningú podia fer un hort, hi havia l'espai just per les cases.

Durant l'hivern ens fan companyia les canyes que vam guardar al desfer l'hort, sap greu llençar uns grapat de canyes bonissimes, com poden veure molt be, algunes porten fins i tot el nom pel que havien servit: tomaques de Montserrat, mongetes llargues, hibrid ple, planter que m'ha donat el meu consogre en Josep Maria, en fi tots són records de l'estiu passat, o sigui que ens recorda que vam plantar ara fa un any. Per descomptat que les tornaré a reutilitzar, perquè encara estan en perfectes condicions. Les canyes són un mitja econòmic per fer hort, encara que si un no en te, també es fan servir barres de ferro d'encofrar, aquestes duren tota una vida i no cal estar pendent de on anem a fer canyes. Cada dia està més en ús.

Canyes de l'estiu anterior que encara han servit per enguany.

 Es important pensar amb la lluna vella i en  la nova ??, segur que sí,  però els humans sempre tenim el cap en un altre assumpte i lo més calent a l'aiguera  i Déu sobretot, al final tindrà la culpa que el pagès va portar els fems massa tard, i es va llaurar el terreny 20 dies abans de la Pentecosta. 

L'Eli Subirà i el seu cosí en Lluís Capdevila a l'hort de Llorens l'any 2000.

Com podem veure els nens i nenes sempre han sigut uns bons companys de l'hort, que tindrà l'hort ? Jo també recordo de molt petit anar a passar les a l'hort que els pares feien a la sort del Perejaume, tenien aigua abundant  perquè pel costat hi passava la síquia que baixava de Vallbona de les Monges. Clar de petits els pares i padrins ens ensenyaven a lligar tomaqueres, que portava molta dedicació,perquè quan comencen a créixer no paren i no es bo deixar-les a la bona de Déu, 
Segons un gran entès que era el nostre pare (a.c.s.) deia - plantis d'hora o tard, a l'estiu tindràs de tot i més, fins i tot les tomaqueres de Montserrat i els apis i els porradells, tant apreciats per fer una bona sopa de verdura.

Vostès mateixos, sense paraules. La companyia inmillorable,  La dreta podem adonar-nos d'un pot de llavors per plantar (mongetes de quatre classes).

El regal més gran es tenir companyia mentre es va plantant l'hort, algú innocent que no opini sobre si aquelles tomaqueres són hibrides o no, o si són de Montserrat o no, en fi, el somriure d'un infant es el millor relax per l'esperit i aquesta tranquilitat es nota perquè les fileres de canyes han sortit més rectes, etc.

Hort enmig de boscos, està ballat per evitar els amics porcs-senglars que quedaria res dret. Aquests entranyables animals tenen molta memòria i vindrien cada dia a fer una visita.

Recordo al pare que sempre tenia dos horts el de la parada del costat de casa (darrera la Vila), on hi tenia una gran parra de moscatell i molts ametllers, codonys, dos grans noguers, un perer, un nesprer, un presseguer, etc.... com que era el lloc més aprop de casa, si passava més hores, a més mai li faltava l'aigua. L'altre hort el feia a l'era, l'era que tots coneixem, ja fa molts anys que no existeix, tant sols en queda el nom i un gran lledoner enganxat a una figuera que entre els dos fan una gran ombra tant necessària com estimada a casa nostra. L'era com a lloc romàntic, ple  per no dir carregat de records, que tots tenim a la ment, on cada juny començàvem a raure, o sigui a treure la palla i entremig l'herba que havia crescut i amb l'aixada o el xapo ens l'enduiem i quedava molt net, després d'escombrar-la amb la escombra de botxa, que el pare en feia cada any; sempre les havia anat a buscar al camí que baixa de l'era de ca l'oncle Rafelet cap a les Vinyes i cap als Caugrossos, tot s'ha de dir l'era quedava molt neta.  Un bon dia el pare decidia començar a batre , primer a potes, com en diem a Lleida, primer estendre la batuda i després enganxar el trill i el rodet a la mula i vinga a rodar, fins a triturar la palla i separar el gra d'aquesta, quan arribava la marinada, començar a ventar, fins que el gra quedava ben separat del boll; a Girona al no tenir la marinada, tots els masos tenien una màquina de ventar manual.  

La màquina i tot l'equip d'homes necessari perquè funcionés i així anant per les eras del poble.

Més tard amb la màquina Ajuria Victoria, per que aquesta treballés sense parar s'havien d'haver portat totes les garbes a l'era.

Hort preparat per no tenir herba.

Fa molts anys que el batre a l'era es va acabar, les cosetxadores van fer la revolució que encara dura; o sigui una feinada immensa, que avui dia es resumeix en un parell d'hores.

Cosetxant a la sort del Fondo, camí de Vallbona de les Monges.

L'era va perdre tot el seu món,per no tornar mai més, encara servem a la memòria els berenars amb la "fiambrera" que preparava la mama, una bona amanida de tomàquet, amb olives confitades, ceba i pel batre estrenàvem el pernil, que per cert ara no tenen el gust que llavors tenien i també la llonganissa confitada amb oli de les nostre olives arbequines i posada a la tupina, tot era especial.

Hort de Llorens, al capvespre, amb els pares al fons i la Tere, parlant de lo bonic i ben cuidat que tenien l'hort; aqui poden veure la gran pallissa al fons, junt amb el Lledoner i la figuera,  ombra necessària en un país que d'ombres molt bones ni han poques, la millor i mes espesa potser es la de la figuera i la del lledoner. La Tere sen va cap a casa amb una bona bossa de tomàquets, pebrots, oberginies i algun carabassó.

 Des de fa uns quaranta anys que el pare va convertir el tros de l'era, amb el seu lloc preferit, fent el seu hort. Aquest, era i encara es camí del cementiri nou (1908), perquè l'antic que li deien el Fosar, que estava i encara està darrera l'era del Domingo Aluja (acs), es molt petit, però per un poble medieval que fins el 1780 tenia les cases de la plaça i poca cosa més, amb aquest petitissim fosar, ja en tenien prou,antigament el fosar estava enganxat a les parets de l'església,  tots eren sebollits al terra, el nitxo és quelcom modern. Hi ha un mapa antic, que els poso (propietat de cal Timoneda), en que es pot veure el trosset ple de creus; també es veí de la nostra era, però ja es història i tant sols queda en el record de la gent de la meva edat, que som quatre gats, després ho descobriran un bon dia per sorpresa, fent qualsevol millora, o perquè caigui la paret que aguanta el fosar o perquè algú ho compri hi vulgui fer una casa que miri a la vall " Vallis Bona " que per altra banda es la vall més fèrtil que tenim al municipi . Un moment o altre l'història s'oblidarà d'aquest lloc històric i d'altres.

Mapa del que era el poble de Llorens  de Vallbona l'any 1873 ( a la dreta es pot veure un petit racó ple de creus, era el fosar del poble ). L'Abadessa - President era Maria del Carme de Mas i de Vedruna (Barcelona).

En l'actual camí , en un moment o altre del dia hi passa  tot el poble, per anar a donar un vol, per fer salut o per distreures o per prescripció facultativa, o be per anar a resar als familiars absents, cosa molt lloable. Es l'unic camí pla del tot que va des de la pallissa de cal Saltó fins el propi cementiri, no se quants metres hi ha, però ho preguntarem a la Maria Dolors de cal Gené o al seu marit en Ramón Moix que el fan a diari.  Per anar a caminar no cal massa històries, només cal tenir-ne ganes.
L'hort del pare, podriam dir que era el centre de la vida del poble, per l'hort hi passava tothom, si des del camí veien treballar al pare o a la mare (acs), pujaven a saludar-los i a fer petar la xerrada una estona. Els temes eren molt variats, el més freqüent sempre era sobre la climatologia, si plou o no plou, de la última rovinada i de les llargues sequeres tant pròpies de l' Urgell. Fins i tot jo mateix quan escrivia als meus pares des del colegi, sempre començava : Estimats pares, que Déu vos guard !!, jo estic be gràcies a Déu, desitjo que vostès també. Espero que hagi plogut...... A continuació donar una serie de consells, que per respecte el pare els escoltava, però sovint se li escapava el somriuen per sota del nas. Sisquet (Sisco), les tomaqueres no volen tanta aigua, se les ha de fer passar set !!! mira que be ?, no ho sabia ?, a més en aquest temps de sant Joan, ja haurien de portar totes el sulfat de coure !, els pebrots tenen mala pinta ? ´dons jo pensava que tenien salut !!, Perquè no feu patates ?, de cap manera,les patates van molt barates al Dia o al Bon Preu. Els carabassons ja haurien de portar el sofre posat !! .En general la gent en sap molt, es una sort tenir a qui escoltar. 
Sisquet, l'any vinent el que heu de fer es plantar espinacs per tothom ? vós que teniu terra de sobres. - Bona idea va respondre el pare, m'has convençut, - la llavor es barata, en podrà agafar tothom fins a cansar-se, però haureu d'esperar que els planti. 
Curiós, en va sembrar molts i arribat el moment, tothom anava a buscar-ne i les gràcies no eren freqüents, sí una lleugera crítica : què no els havia regat, que eren molt menuts ?? El que faltava, el que es donava gratis, si afegia la crítica. No coneixien al pare, ell només regava les hortalisses, pels espinacs confiava amb l'aigua que podria caure del cel.  El pare no en va plantar mai més, cosa que li va doldre, amb poca cosa en tenia prou; perquè costa tant ser agraït ?, l'altre no espera cap euro, però si aquell somriure en el qual ja hi van incloses les gràcies. Em de pensar que el món està ple de desagraïts ?? No serà tant, algun sí.

Mapa fet per l'ingenieur geographique P. Placide,  a Paris l'any 1792. On podeu llegir LLorens a la part alta, al costat de Val Bona. Aquest mapa es troba al Seminari de Girona.

L'ombra del gran lledoner ( Celtis Australis ) era un atractiu per a tothom,( a Llorens d'ombres d'arbres dins al poble no ni han, o estan contades, recordeu el poble de Montfalcó Murallat),  aprop de Les Olugues, que tenir una figuera en 4 m2. era i encara és tot un luxe. 

Un carrer estret del petitissim poble de Montfalcó Murallat, poble on les cases estan obertes als carrers del poble i rodejades de muralles. Les pedres de les muralles i de totes les cases, són molt fortes, d'una exel.lent qualitat.

 Els mesos de juliol i agost a l'era de casa , sovint cap al tard es formava un grup de cinc o sis perdones , on la conversa fluïa amb la frescor de la marinada i ningú tenia pressa. Si la marinada bufava fort, om podia escoltar els tocs de la Campana dels Perduts, que data del temps de  Maria-Teresa de Riquer i de Sabater, que fou abadessa-baronesa del monestir de Vallbona durant  trenta-quatre anys; aquesta  campana grossa fou fosa a Calaf l'any 1784, i segons el Dr. Martí de Riquer se sent a més de disset quilòmetres de distància (Llorens només n'està a dos), es normal que sovint la sentim.Veure el llibre  " Quinze generacions d'una familia catalana ".  El poble també en diu ara toquen " L'Oració dels Perduts ".

L'era també serveix per magatzem de llenya. Al fons la pallissa on guardàvem la palla per la mula en altre temps.

Com poden veure un bon tros de l'era està ple de llenya d'ametller i d'oliver/olivera,i algo de llenya de pi, es el magatzem natural quan la porten del tros, per altra banda no cabria a casa nostra, i ha d'estar a l'intemperie tot l'any. 

El lledoner a més de la utilització com a arbre ornamental,  s'ha utilitzat tradicionalment per fer eines agrícoles com forques, pales de ventar, mànecs, jous, etc.;  aprofitant la seva flexibilitat i duració; les seves branques han estat usades com a alimentació per al bestiar, i també se n'obtenia llenya i carbó, per això es troba freqüentment a prop de les masies a la Catalunya Vella.

Quan al pare, li deia que tenia moltes tomàquets, pebrots,oberginies,carabassons, enciams, mongetes, cogombres, etc, ell contestava - més en tindriam si la vostra mare no regalés tants !!!, com que la mare donar anava amb el seu tarannà i li feia contenta, la mare  sempre deia (hi ha més alegria en el donar que en el rebre ),dons ella sempre va donar al qui no en tenia, curiosament el pare mai li va prohibir, mai li va dir res. El pare estava enamorat de  " la nineta dels seus ulls " , aquella garrotxina que va endolcir la vida casa i la del meu poble, hi va posar un bell somriure, que encara el recorden/recordem i el troben/trobem a faltar. A Vallbona va trobar a l'Abadessa Maria Mercè Nogareda i Espígul, filla de Santa Pau que per sempre més seria la seva amiga fins a la seva mort l'any el 1961 . Les dos parlaven un intens Ieisme, tant propi a la Garrotxa . Poso uns exemples pels qui no ho sapiguin, de totes maneres, els joves d'avui dia, ja no el parlen, arrel de Pompeu Fabra que va posar normes; be de llavors ençà que ens em de mossegar la llengua:

vermell  /vermei/

palla  /paia/

estelles / esteies/ull   /uiera/

ullal  /uial/

ullera  /uiera/

cella  /ceia/

ovella  /oveia/

pallasso  /paiaso/

porcellana  /porceiana/

rellotge  /reiotge/

vell  /vei/

gall /gai/

fulla  /fuia/

full /fui/

al coll  /alcoi/

llavi  /iavi/

milla  /miya/

lluna  /iuna/

call  /caia/

llet  /iet/

medalla /medaia/

cavall  /cavai/

Quan arribaven forasters , normalment gent nascuda al poble o persones de fora que havien comprat una casa, tots passaven per sota el Lledoner i el pare feia honor al visitant i deixava tota la feina de l'hort per poguer asseures i parlar l'estona que fes falta, el pare ho sabia tot de Llorens, tenia 87 anys i havia nascut al poble, portava els dos cognoms més antics del poble : Capdevila-Pons. Ep !! que ningú s'ho prengui malament, si repassem el llibre de J.J. Piquer i Jover titulat La Baronia de Vallbona, si trobem altres cognoms també antics com : Arrufat, Ribelles, Siscart, Albarril, Brugueda o Bergadà ?, Capdevila, Mora, Timoneda, Capdevila i Mora, Martí.
Normalment el pare rebia lloançes sobre el seu hort, però sovint els visitants repassaven o passaven llista sobre el que no tenia: - Sisquet aquí hi falten tomàquets Cherrie ? tomàquets de Branca o també anomenats Canaris ? , el pare contestava, a la Isabel i a mi ens en sobre amb les de penjar per l'hivern, les de Montserrat, les de Pera i les d'amanir,son per ara per aquests dos mesos d'estiu, perquè tots disfrutem de tanta tomaca, i ens en sobra, tot i els obsequis que fa l'Isabel; miri ara mateix se'n emportaran quatre per a fer una bona amanida. 

Aqui poden veure com el pare guardava les diferents llavors assecades en cada cartró, amb el nom de cada una, això ho va fer tota la vida, o sigui mai va guardar llavors geneticament modificades.

A més les de penjar eren tant boniques i carnoses que el pare les feia servir per fer amanida de tomàquet junt amb l'escarola, o sigui que menjaven tomàquets tot l'hivern. Mai les utilitzava pe sucar pa o per a fer un pa amb tomàquet. Cada any la mare feia moltes ampolles i pots de conserva, que ens anaven molt be,per fregir i posar a la fiambrera amb conill, o amb botifarra negra una mica fregida.

Vista general del poble de Vallbona de les Monges, foto feta vinguen de Llorens.

Sobretot a l'estiu rebia visites de Vallbona  que venien caminant per la font dels Serradells a passar la tarda a Llorens, visitar el poble, la creu de Terme, que es una meravella i el poble que te tota la pinta de medieval, això és el que penso i també es el que m'han dit la gent de Girona, que han anat passant. Tota la expansió de Llorens es va fer sota el govern de l'Abadessa Domna Maria Teresa de Riquer i de Sabater , que fou abadessa de l'any 1767 al 1802. Com que els pares eren molt coneguts a Vallbona, dons la gent sabia que l'unic lloc per trobar-lo a l'estiu era a l'hort. Nosaltres de joves feiem el camí al revés, anavem a passar la tarde i berenar a la font dels Serradells. Una font que sempre ha raijat molt poc, però fresquissima. Ara en Joan Miró i la Minerva Sellés han construït un espai de relax per a tots els publics, on es poden olorar diferents espècies aromàtiques com el timó, el romaní, la salvia, etc i han construit una cabana on pots asseuret tranquilament a dins i contemplar els ocells que s'acosten a un pam del gran vidre i poguer fer fotos úniques, d' especies que mai haguessis pogut fotografiar, també hi ha una petit toll d'aigua, perquè els ocells puguin beure, el temps passa volant i no marxaries. Un somni a Vallbona.
Be, com hem pogut veure un hort dona per molt i tots contents i amb bon humor per tornar-hi  i tornar a valorar les tomaqueres i els carabassons que cada dia creixen i creixen, tothom n'hauria de fer un . A l'hort no es critica a ningú, tot son bones paraules i alabances a totes les persones, opinions, circunstàncies, sistemes de regadiu, plantes i fruits; de petits el pare no ens deixava criticar a ningú, tampoc o feia ell, fins i tot amb alguna persona que no s'havia portat be amb la nostra familia. Vaja, com deia en Carles Capdevila (epd) digueu-me coses boniques !!! quanta raó tenia. No costa res, fem-ho !!
Al setembre ja us faré cinc cèntims de com ha anat l'hort i l' estiu.
Només dir-vos que divendres vinent, marxem amb l'Hospitalitat de Girona cap a Lourdes, amb el nostre bisbe Dr. Pardo al davant i una multitud de persones entre malalts, pelegrins, brancadiers, infermeres , mossens, i demès personal que s'ocupa de que no falti de res. La gent d'intendència són admirables.  L'esperit de servei va per davant. Que la Marededéu ens ajudi .

Pep