Avui vigília de l'onze de setembre he acompanyat a la meva germana a un enterro del pare jovenissim d'una amiga seva, companya dels serveis socials de l'Ajuntament de Lleida.
Hem escollit el millor camí per anar-hi, vaja una carretera segura i sense massa revolts. Des de Lleida la C-12 a Alfés i després cap a Torrebeces C-242 a La Granadella.
Abans d'arribar a la Granadella, m'adono que ja no estem al pla de Lleida i fa rato que em deixat el paisatge del pla d'Urgell, això es una altra cosa, s'assembla al paisatge de la baixa Segarra.
Be sense cap problema hem entrat al centre de la Vila, a la gran plaça del poble que ja tenien aixecat l'envelat , cosa que m'ha cridat l'atenció estaven muntant llotges com abans a Llorenç de Rocafort i a tots els pobles, perdoneu-me però feia anys que no ho veia; aquest divendres comença la festa Major del poble.
Hem arribat d'una manera quasi planera a la Granadella i en cap cas em pensava que ens trobéssim a 600 metres d'alçada. Clar, tot buscant el tanatori, i no havent entès les explicacions d'un amable ciutadà, ens hem passat de llarg i això ens ha donat una gran alegria, hem tingut una vista molt agradable de la vila i de la seva bonica església, en primer terme un interessant camp d'ametllers i de fons uns grans molins eòlics que d'entrada impressionen i també de cop i volta la meravellosa vista de la Vall de Bovera, que es grandiosa,tant immensa que la vista es perd en l'horitzó de tantes muntanyes i pics i serralades . Al passar aprop dels molins eòlics, sí que vaig pensar que havien d'estar a una certa altura, però en cap m'havia imaginat que a 600 metres. Tot i que a casa estem acostumats als molts molins de la Serra del Tallat.
Des d'aquest mirador plagat d'informació pels no iniciats, podem abastar : Les Garrigues, el Priorat, el Baix Camp, el Baix Ebre, la Terra Alta i el Segrià , i podem veure la Serra de Montsant, la Mola de Colldejou, la serra de Llaberia,la serra de les Obagues al darrera veiem la serra de Tivissa. Es pot observar les serres de Cavalls, de Plàndols i de la Fatarella, destaquen els Ports de Beseit, ho deixo però encara es veu mes territori i muntanyes.
Hem aparcat a distància de la plaça i ens hem anat al bar a fer un tallat, era ben be un " bar de cafè copa i puro " (s'ha de fumar a les cadires del carrer) , com ha de ser, els personatges molt grandets, tirant a padrins venerables, no desdeien gens ni mica del lloc, millor dit donaven categoria al bar.
A l'entrar a l'esglesia érem quatre gats, i a poc a poc s'ha anat omplint i quan ha entrat el fèretre uns homes grans, situats davant de tot, de la família Gibert, tots germans i cosins germans, canten des de petits; cantors per vocació, han entonat una lletra solemne i seriosa i potent pròpia d'una litúrgia de morts i no era cap Miserere, ni el psalm de Profundis, però cantada per veus masculines li donava la sobrietat de una ofici de difunts, que feia anys i panys que no escoltava. Preguntat el mossèn ens diu que el seu nom es: " Encén l'esperança en el teu cor "
| Altar Major de l'església de la Granadella. |
Un capellà molt jovenet, que es diu Mossèn Melcior Servat, porta 4 parròquies , dos dies després d'assistir a la missa d'enterrament, per telèfon vam sortir a parlar de l'Hospitalitat de Lourdes, de Càritas i que jo era metge i l'home molt content em va dir era net o fill de metge. He de dir que va fer un sermó molt entranyable i que a mi m'ha servit i consolat , sense ser parent ni conegut del difunt, imagineu-vos a la família ???. Aquest mossèn es un home molt sensible, cordial, empàtic ,consola fins i tot als agnòstics i als no practicants. Se´l veu molt entregat a la seva tasca pastoral. Molt afortunats els de La Granadella.
Nota curiosa, un cop acabada la missa corpore in sepulto, tothom passa davant l'altar a donar el pesem a la família, això només ho havia vist a Gata (Alta Extremadura), perquè en el meu poble de Llorenç de Vallbona (Urgell) la família al ser la primera de sortir de l'església al darrere del fèretre, es posa a fora al costat dret a esperar que la gent els dongui el pesem.
Al sortir la meva germana s'ha quedat per a saludar a unes treballadores Socials que havien treballat juntes a l'Ajuntament de Lleida . Mentre estant jo, he aprofitat el temps i he anat a veure si trobava la pastisseria o forn de pa de la família Miralles i mira l'he trobat, m'ha cridat l'atenció que s'anunciava que venien aurelletes, que a mi m'encanten, i no es fàcil trobar-les, però al no veure'n cap d'exposada no en vaig demanar . Veien el retol d'aurelletes, em va venir a la memòria que un hivern després de portar les aulives al molí de Sant Martí del Riucorb, vam anar a L'Espluga Calva a comprar-ne, perquè en LLuís ho havia vist anunciat per internet. Vam fer una hora de cua asseguts al carrer i a les fosques; de cop uns joves ens van dir que fins que la gent no arribava del tros de collir olives, la botiga no s'obria. En tenien ! al·leluia !, que afortunats, em vam comprar una gran capsa, no pel numero, sinó perquè les aurelletes eren molt grans. Pel camí de tornada cap a Llorenç de Vallbona ens les vam menjar totes,increïble.
| Mapa de P. Placide, ingenieur geographique, fet a Paris el 1792. La Granadella, motiu del present post. Aquest mapa és molt interessant perquè es poden fer una idea, de lo despoblat que eren les comarques de les Garrigues i l'Urgell, ara el Pla d'Urgell. |
Recordo que a casa meva a Llorenç les aurelletes les feia la padrina i més tard la mare les dos (a.c.s.) , sortien molt bones, però només se'n feien per la festa major, el trenta i trenta-u de juliol , sant Nin i sant Non o sant Abdó i sant Senén.
M'he presentat a la dona que atenia i li he explicat que havia fet la mili amb en Josep. -Viu fora, em va contestar i em va donar el telèfon, cosa que li vaig agrair.
A la plaça corrien aires de Festa Major, sota els arbres de la gran plaça, les taules del bar estaven plenes a les 12 hores, molta gent jove desvagada, per no haver començat encara els instituts ni la universitat, els homes que muntaven l'envelat no paraven, no se si eren funcionaris o no, ben be més igual.
Anant i tornant m'ha cridat l'atenció la quantitat de poblets que tenim a Lleida començats per Al, com Albatàrrec, Alcanó, Alfés, i d'altres que no estan en aquesta zona però els recordem : L'Albagés, Almatret, Alcarràs, Els Alamús, Alcoletge,Almenar, Algerri, Alguaire,Albesa,Almacelles ,Alpicat,Altadill ...
Amb en Josep Miralles havíem fet el servei militar al CIR d'Alcalà de Henares, ell era caporal a Correus, per una persona com jo, escriptor de nyigui-nyogui des de la més tendra joventut,era com l'anell al dit.Encara faig aig servir la paraula "escriptor de fira", sense escola, tant sols per dir-los-hi que m'encanta escriure per explicar històries de milmanda i de tota mena, tant sols per omplir pàgines per tal de relacionar-me amb els meus familiars, amics, coneguts i seguidors del present The Ladies of Vallbona. Tenir un amic a Correus em solucionava la meva angoixa i un neguit excessiu per tenir abans d'hora la correspondència que rebia a diari i és repartia per les diferents companyies massa tard. Cada dia escrivia com 5 o 6 cartes , entre família, i amics, encara que la majoria, eren de noies que no coneixia de Sant Vicents dels Horts, amigues de la Lali Valdivieso. Podria ser, que cap soldat hagués escrit tantes cartes, sempre dret i apoiat a la llitera, jo dormia a la del mig, i a dalt dormia un amic meu de Llorenç de Rocafort que es deia Joan Maria Capdevila com jo, fa molts anys que ens va deixar (e.p.d.); el cognom Capdevila es antiquissim a Llorens. Ningú praticament tenia taula, jo la vaig tenir un cop jurat bandera. Taula i llar de foc amb molta llenya.
Gràcies a tenir llar de foc, i alguna torrada amb all i oli per oferir, vaig conèixer al meu amic Francesc de Marti i Sanahuja de Verdú, poble on va néixer sant Pere Claver; ens va presentar el pater (capellà) del CIR. Una gran amistat que encara ens dura a la nostra vellesa. En Marti no veia mai problemes en lloc, només oferia solucions. Tàrrega ha sigut molt afortunada de tenir-lo de cap de la policia Local més de trenta anys.
La veritat , era el soldat que més cartes rebia de la meva companyia, tantes que l' encarregat d'anar a buscar-les a Correus, pujava dalt d'una llitera i cridava pels cognoms , i començava a dir Capdevila, Capdevila, Capdevila ........... els dos-cents soldats de la companyia s'emprenyaven.................
Un bon dia, estan de Guàrdia en una garita del quarter, em vaig adonar que en un edifici nou de trinca i ben al costat del CIR, hi havia unes monges amb l'hàbit blanc i al cap d'una estona van arribar uns autocars plens de gents. Al baixar em vaig adonar que eren gent minusvàlida, no ho podria assegurar amb tota la certesa, però semblaven minusvàlids físics, psíquics, o bordelains, potser també alguna persona anciana, no se. Això em va impactar moltissim, em va deixar preocupat, donç els comptes no em sortien, moltes persones necessitades i poques monges.
Una tarda, em vaig arreglar i tot xino-xano mi vaig acostar. Amb tota la cortesía del món i amb la més gran finesa em va rebre la mare superiora; persona molt com cal,alegre, empàtica, fent honor al seu hàbit de monja i als seus vots.
Una tarda, em vaig arreglar i tot xino-xano mi vaig acostar. Amb tota la cortesía del món i amb la més gran finesa em va rebre la mare superiora; persona molt com cal,alegre, empàtica, fent honor al seu hàbit de monja i als seus vots.
Em va donar totes les explicacions del món, sobre el que elles feien amb els minusvàlids e interns. Jo, ràpidament em vaig adonar que aquelles pobres monges necessitaven ajuda com l'aire que respiraven. Sense dubtar-ho em vaig oferir per anar-hi unes 3 hores cada tarda, per ajudar-les a parar la taula, donar sopar als minusvàlids, i altres feines que fossin necessàries i que m'encomanessin. Em van dir que sí. I dit i fet, l'endemà vaig començar. Clar, vaig haver de canviar de costums. Vaig suprimir la missa diària, deixant només la del diumenge, la correspondència amb els amics no la vaig deixar. L'atreviment em va costar un disgust, vaig rebre un serio advertiment d'aguns companys, ultra religiosos del CIR. Em van dir que els malalts, pobres i minusvàlids els tindriam sempre !!!!!. Be, no en vaig fer cas, però em van deixar de parlar. El meu futur va estar encaminat a ajudar cada dia a aquelles monges i mira , alguns soldats de Lleida i companys del cuartel es van animar i em van demanar si podien venir amb mi a les tardes per ajudar a la comunitat de HH. Mercedaris de la Caridad en la Ctra. de Meco s/nº en Alcalà de Henares, Telefon 918893570, evidentment vaig dir que sí, tot perquè els malalts i minusvàlids anessin atesos i ben servits i les monges una mica més descansades.
Tot això ho vaig poguer dur a terme perquè al marxar a la mili ja portava l'esperit de servei que vaig aprendre a Lourdes amb l'Hospitalitat (Charité n' a pas d'heure). En aquells primers anys dels setanta, no hi havia cap institució que no fos l'església catòlica per a fer voluntariat, Creu Roja estava militaritzada i les Onegés no existien. Només es podia fer per mitjà de les parròquies i institucions de l'església (colònies, escoltisme,hospitalitat de Lourdes, i poca cosa més.
| L'home de la foto no sóc jo, es el meu amic Xavier Durà (acs). Només dir que tot el que representa Lourdes forma part de la meva vida i l'esperit de servei el vaig aprendre al costat de'n Xavier. |
El fet d'anar a Lourdes de Jovenet, m'ha salvat la meva vida, Ep ! no ho dic per lluir davant de ningú, sinó amb molt d´agraïment. En el voluntariat es reb més del que es dona.
 |
| Merci , grâce àvous, cette Cité Saint-Pierre pourra accueillir un pèlerin de plus. Emportez ce cadran avec vous. En souvenir de cotre visite ici, à la CITÉ SAINT-PIERRA DE LOURDES. Il marquerà des heures de joie clez vous.... |
Encara que no sóc el millor ni de bon tros, sempre trobem persones que tenen molt ben entès que els altres son importants, o molt importants i seguint les recomanacions del papa Francisco, van a la perifèrica i sempre a l'intemperie i allí estan els més pobres, excluïts, marginats, sense sostre, els més vulnerables i quan jo em crec que ho faig tot be i estic a la cresta de la ona de la solidaritat i em penso que sóc un catòlic practicant i complidor, Jesús ens recorda " Els publicans i les prostitutes us passen davant al regne del cel ", oi que et deixa trastocat, dons be aquí va una vivència d'una amiga meva, que sí practica l'amor als altres i que jo admiro amb tot el cor. Us poso uns trossets de les seves vivències :
Sortida de nou dura, és tant inhumà ! Són com animals tirats, sense que ningú o quasi ningú els miri ... De nou sentiments de dolor, impotència, ràbia ... hem conegut en Teo, està molt fort, porta pocs dies al carrer, té fe, confia en l'ajuda de Déu... li dic que pensi que aquest temps passarà.... però aquest matí al llevar-me he pensat amb ell i he pensat com estarà d'aquí un mes, dos mesos...,tres anys... com podrà aguantar? Ahir la darrera conversa de la nit va ser amb en Quico, malalt mental que ha sortit fa poc de l'hospital, el miro, ens mirem, l'estimo en el silenci, l'abraço, l'abraço fort i ens comuniquen... i tots dos avui som una mica més feliços. L'amor tant necessari.
Una altra nit , una altra sortida :
Costa sortir, costa cada sortida per que costa deixar-los allà, al terra, al racó
fosc... pujo al cotxe amb el cor encongit, no és fàcil. Trobem el Pep malalt,
estirat al matalàs en aquell racó fosc, brut... el Francisco ens diu que fa 4 dies que està així. Ell explica que té dolor, febre, vòmits.. m’apropo al seu costat, li dic que sóc metgessa i li pregunto pel que li passa, li aixeco la samarreta i li toco la panxa...té dolor al costat dret, al fetge. Demano que algú amb la llanterna il·lumini la cara, els ulls...està ictèric.. és greu i el convencem per anar a l ’hospital. Ve l’ambulància i l’acompanyo... està brut, molt brut... fa molt mala cara, amb la llum de l’entrada de l’hospital encara m’adono més del color groc de la pell i els ulls... La infermera em pregunta si som amics i contesto que si. Entrem a dins. Es treu la roba i em diu “es que no tinc ni roba interior”, li dic que no es preocupi, que li durem... és una hepatitis greu. Fem el possible per acompanyar-lo, per que no estigui sol. La sola nostra presència al seu costat li retorna dignitat, és algú per algú, no és “el tirat”, “el sense sostre”. Com diu l'Amalia preocupada que farà quan surti, jo li responc ara és ara, ara hi som, ja
veurem que passarà demà. Per a mi,el camí no és nou, em retorna a les visites a Mohammed a l’hospital, quan li duia sucs, roba neta...
Oi que estan sense paraules, no sabem que dir davant tanta entrega als altres, tanta generositat, tant d'acolliment i tant d' amor al proïsme ? Jo , sóc un més que he quedat astorat pels relats d'aquesta amiga, ella es un referent per a mi, i jo no sóc capaç de tant. Un honor tenir-la com amiga.
Be, tornem a La Granadella , segueixo admirat de tota la vall i el coll de Bovera, al caminar pels seus carrers i carreteres, em va venir de cop a la ment lo be que junt amb el Josep Miralles, ens ho vam passar a la mili, junt amb en Francesc de Martí, el Jaume Culleré de Belianes, en Pablo de Montiel, i en Tomas xofer del coronel.
Davant del to despectiu i menyspreu d'alguns militars, vam optar per ser proactius i viure en positiu la mili obligatòria. En un article en el present Blog, titulat Vam ser feliços fons i tot a la mili, es cert. Vostès mateixos, però l'assitència com a voluntaris a la residència de les monges veïnes, ens va omplir d'alegria els mesos del servei militar. Aquest servei ens fa fer feliços i oblidar-nos dels militars, nosaltres passàvem d'ells i ells no ho sabien.
Un secret que també en parlo en l'enllaç que els he posat, de tant escriure, vaig acabar la mili amb unes vuit-centes cartes, que la meva estimada mare (acs) va cremar per tal de que no pugessin perjudicar a la futura senyora Capdevila; sempre més m'ha dolgut, com gaudiria ara de poguer-les llegir de nou !.Com heu pogut llegir en aquest relat de l' enterro a la Granadella, em viatjat pel nostre servei militar i més sobre el voluntariat que tant ens va beneficiar llavors i tota la vida. També admiració per la meva amiga que amb tota la compassió del món surt cada vespre pels racons i caixers automàtics de la ciutat donant escalf humà i escalf alimentici als pobres que va troban; espero que els dos relats d'ella els hagin mogut el cor.
Quedo en deute amb aquest territori tant desconegut per mi de la Vall de Bovera.
Josep Miralles tens una gran poble .
Pep
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada