TEMPS DE FER LLENYA

Ja a mig setembre, amb un temps que recorda més el ple estiu  que l'entrada de la tardor, em vingut a Llorenç de Rocafort com cada any, per tal de fer melmelada de mores, cosa que va introduït la Tere fa una pila d'anys i continuem fent-la, amb una diferència que quan els pares eren vius, ells, dies abans ens en collien, amb una paciència infinita al fondo dels Perdigons, ara quan, arribem com diuen en català " lo més calent a l'aigüera ". També una curiositat l'any passat no en vam fer, o sigui que no sempre podem fer-ho tot, quelcom s'ha de quedar pel camí. En aquesta tasca sempre ens ajuda en Josep Subirà, amb la companyia de la Dolors i la Eli, que amb el seu gran acolliment ens sentim com a casa i tot es ple tendresa i bondat.

 Actualment, les hem d'anar a collir de la primera a la última, però degut als cultius i a les intenses ensofatades per combatre les males herbes, també reben els esbarzers del voltant i desapareixen les mores. 

El pare, ens va ensenyar a no desesperar i buscar altres esbarzers més llunyans o de trossos abandonats com el del meu veí de Les Pintades(antic terme de la Quadra de Mas Déu), que porta 40 anys abandonat, camí dels Omells de Na Gaia, que per cert a l' Urgell tot i les grans sequeres n´hi han molt pocs que no es cultivin, però amb pocs ens conformem; els esbarzers creixen descaradament, la sequera no els afecta. Quan érem petits, al temps de les mores, agafàvem un tija d'alguna herba llarga i vinga a enfilar mores, feia goig, quan arribaves al poble tothom s'enamorava del fruit. 

Primer pas fer fer la melmelada mores

Fa un mes i mig, vaig arribar de passar el mes de juliol a l'Alta Extremadura al poble de la meva dona i allí practicament la majoria des trossos estan abandonats (olivers/oliveres), tot i la gran quantitat d'aigua de que disposen, vostès no s'ho poden imaginar. No es questio d'aigua i jo sempre l'he enyorat per Llorens. Vostès diran, dons de que es qüestió ? ho deixo sense resposta.... 

Ametlles a punt de batzacar.

També és un temps molt bonic per passejar-te pels trossos per veure com estan els ametllers, les ametlles es un fruït  molt preuat,recordo que els pares s'hi esforçaven molt, no en quedaven cap al terra, i un cop netes, assecades al sol i classificades per classes, les guardaven, no tenien pressa per vendre-les, era com tenir un taló signat i garantitzat, vaja com un xec al portador.  Els cascalls son les ametlles que no arriben a madurar, sigui pel motiu que sigui, tenen el gra molt migrat i la clofolla no es separa, els pares els guardaven per a fer ametlles garapinyades; a casa encara en queda un sac que va deixar el nostre pare.

La primavera passada els vaig esporgar tots (mai ho havia fet, ja ho feien els pares), d'abans de la mort del pare, o sigui feia uns 5 anys que no s'havien esporgat i ja tocava.La poca aigua que hi ha en el subsol no pot alimentar ametllers tant grans i aquests es moren; cal reduir les rames mitjançant una bona esporgada. Inocentment pensava que al setembre hi hauria una gran collita !, fins que els pagesos veterans i experts i savis de Llorenç em van dir que no, que l'any vinent sí que es notaria, confio en ells. Tot s'ha de dir, abans , fent les coses com la vella pagesia, fer tota la collita d'ametlles era una història com la collita d'olives, com el segar, com la verema, tot costava  en el món de pagès, mai tenien un moment, recordo que quan la mare (acs) li demanava quelcom al pare, el pare sempre contestava - ho farem quan plogui !, o sigui aprofitaven un dia de destorb, sempre hi havia feina,

Collar de la mula, amb un sargit fet pel meu pare.

 cosir o apedaçar borrasses (tela grossera de cànem), sargir els sacs amb l'agulla saquera, apedaçar les sàrries, o arreglar l'albarda o arreglar unes aubarques/abarques,  treure les rodes del carro per posar-les llard (un greix especial), perquè rodessin be, vigilar els frens del carro, en fi era un mai acabar....

Paisatge típicament Urgellenc, Olivers grans i petits a primer terme, poden veure una mica de boscos només al cim de les muntanyes, o sigui que a l'Urgell tenim pocs boscos.

Els olivers petits que tenen un plàstic blanc al tronc, tenen deu anys, aqui en poso un a primera vista, són més alts que jo.

Estem molt aprop de l'hivern i cal fer llenya, a les cases dels pobles no sol haver-hi calefacció central i totes les cases funcionen amb estufes o llars de foc. El pare portava llenya tot l'any,i la deixava a l'era, sobretot quan esporgava els ametllers i els olivers, ambdues cremen molt be.
Enguany junt amb el meu cosí Josep Pons, que porta un dels cognoms més antics del poble, hem anat al tros del Perdigó, passant per Vallbona de les monges, deixem a la dreta la pallissa de la Cristina Sais, la Cooperativa la l'Olivera i la font dels Serradells amb el bonic racó titulat Els Sentits Vallbona de les Monges de Minerva Sellés, tot un èxit, ho podran comprovar vostès mateixos si entren a l'enllaç que els acabo de facilitar. 

Els sentits . Vallbona de les Monges

Passem pel terme de Vallbona perquè tenen molt bons camins, fins i tot molts bocins  asfaltats i a poc a poc passen pel pla el Tudons , el fondo de Sant Miquel i sense adonar-nos-en ja estem al Pla del Perdigó on farem llenya, per quan vingui el fred. El Josep es un home molt hàbil e il.lusionat per fer hort amb el gota-gota,llaurar-lo, cuidar-lo, gaudir dels seus arbres fruiters, de donar un vol per l'era, que d' ençà un temps fins i tot hi te un dipòsit per recollir aigua de pluja i mira poguer tirar alguna galleda d'aigua als ametllers i a algun que altre arbre fruiter,sempre es un plaer i un relax . L'era es un lloc que si està molt be i porta bons records, es solejat i molt alt, la marinada hi toca de valent. En Josep des de sempre que està enamorat del seu poble i terme i també de fer-se ell les coses com per exemple fer llenya. Aquí al Pla som veïns de cal Gené (Giné) de Llorens i del Joan Ramon Amenós. El Ramon de cal Gené és una mica més gran que jo i sap totes les fites des tros i quan tinc dubtes ell m'ho aclareix.

Josep Pons molt animat

Aprofitant que tenim un grapat de pins que es van arrencar degut a un tifó considerable que va passar pel terme ara farà més de 10 anys, aprofitem la llenya, que a l'estufa crema molt be.
A pagès per petites que siguin les coses de la vida diària t'omplen el cor de goig,com veure com creixen els sembrats, veure si hi haurà collita d'olives, o d'ametlles, el caminar lentament pels camins i trossos, la Soledat, el silenci,el treball, les hores passen lentament i el dia es llarg, de vegades els únics canvis que veus durant el dia son els canvis de núvols.  

Josep Capdevila, també animat

Be, amb una horeta vam tenir el remolc ple i llavors vam donar un vol pel bosc per si trobàvem algun rovelló o algun negret o també dit fredolic, res de res, encara que el sotabosc no estava sec, però igual li faltava un altre ram.
 Ja que ens trobàvem al tros, vam donar un vol pels ametllers i de cop davant l'unic oliver que tenia el pare que no era arbequí, ells sempre li varen dir el sevillano, per les olives grosses que feia, que el pare les guardava amb sal, per fer els vermuts amb els forasters i convidats que venien a casa, o sigui per tal d'obsequiar-los, les arbequines les trobava massa petites; n'hi han però no moltes.

Aquesta foto contempla quasi totes les plantes de que parlo

 Caminant pel pla, varem trobar a sota els marges plantes pròpies d'un tros conreat a mitges, el pare tenia els marges ben nets i recordo que quan érem petits, marge que queixa, marge que es tornava a fer, però això fa anys que va passar a millor vida, ara en tinc un grapat de caiguts i allí es queden. 

Aquesta gran extensió de flor del Corpus, no toca dins del tros.

Fins i tot a la solana trobaríem al peu d'un ametller un romaní petitó però molt eixerit, no se perquè, ha de ésser al peu d'un jove ametller i no d'un oliver ?

Perpètua, Mançanilla, flor del Corpus. Helichrysum Stoechas De Candolle.

 Les Plantes que trobem al voltant dels marges son : argelagues, romaní, timó o dit farigola, Perpètua o Mançanilla o flor del Corpus. (Helichrysum Stoechas De Candolle), 

 Camamil·la, broida femella, camamilla groga, camamilla blanca, camamilla de la Mola (a Maó), herba de Sant Joan, botja de Sant Joan, flor de Sant Joan, cordone i l'espigul.

Foto d'arxiu del Perdigó (Vallbona de les Monges). Un reboll a primea vista.

El dia no podia estar millor, i vam baixar cap al fondo de la finca, on hi ha una cabana de pedra seca, que tant orgullosos n'estaven els pares i que l'any del crac del   Ledman & Brothers (2008), van fer-ne el teulat nou, o sigui que si surt una tempesta,o una calamarsada, om si pot refugiar i estar aixopluc tranquilament. 

Cabana tipica de l'Urgell, amb una conducció d'aigua al dipòsit per guardar l'aigua de pluja.

El tros tenia una altra cabana a la part més alta, perquè no tenien temps de baixar al fondo, actualment en total ruïna, només queden les parets. Vam estar guaitant els múltiples codonyers, que tant be anaven a la família per fer el codonyac (membrillo) per l'hivern, temps que no teniam fruita fresca, ni poguer-la comprar al poble; la família havia de tirar ma del que guardava, com pa amb codonyac de postres, les nous, les panses, les conserves de préssecs, ara tots desapareguts; quan el pare arribava amb la mula i carregades les sàrries de préssecs, la olor arribava abans de que el pare i la mula estesin davant de casa. Quines coses Déu meu ??

Carregant sacs d'ametlles,

Al bell mig de la vall veiem un gran noguer, i en front del noguer una gran figuera que sempre ha fet moltes figues que l'avia i després la mare les penjaven en un o dos ars i cada dia les posaven al sol per deshidratar-les i poguer-les menjar a l'hivern, pa amb figues.

El pare, ensofatant el gran noguer , que no li costava de pujar a dalt de l'arbre per tal d'ensofatar-lo, darrera seu es pot veure la gran figuera, que a principis de setembre poden trobar moltes figues i per  cert molt bones.

 pa amb vi i sucre, pa amb oli i sucre, fins i tot a l'hivern a les novícies del monestir de Vallbona per esmorzar les donaven pa amb vi i sucre, les monges professes, només feien un àpat al dia de la tardor fins per setmana Santa. 

El pare Sisquet Capdevila als 84 anys pujat a dalt del noguer per ensofatar-lo, cada 15 dies, per tenir nous per l'hivern.

Jo i la meva germana ens vam fer un tip de menjar per berenar pa amb vi i sucre i no vam sortir tocats .
Veien amb en Josep tot el gran fondo dels Perdigons em va confessar que feia tants anys que no l'havia vist que ja ho se´n recordava, ep !! jo tampoc, me'n recordo de la majoria de les partides de que es composa el nostre terme municipal, només diré les que no recordo o que mai hi he estat :
L'Astinclar, Comametlla, Comapregona, Comuncluat, Comunsaris, Convidal, Culroig, les Forques, Mallola,  Solans,Tornellet, sol no els trobaria; tothom coneix la partida on estan els trossos de casa seva.

Les Pintades per nosaltres i els de Vallbona son els Perdigons.

Amb el Josep tot tornant del tros del Perdigó parlàvem de que quan la tingui a casa la tallara a trossos més petits i després amb els tascons esberlarà els troncs amb un cop de maça, m'encanta perquè te recursos per tot, jo no recordo la vegada que vaig fer servir els tascons.
Portada la llenya , el meu cosí em va ajudar a fer un altre viatge per portar llenya del tros de Les Pintades, antic terme de La Quadra de Mas Déu, municipi de Vallbona de les Monges, o sigui que ni ell ni nosaltres passarem fred aquest hivern si anem a Llorenç es clar.
També es temps de collir raïms. Fa anys que el pare a arrencar la vida del fondo del Perdigó, actualment a casa tenim dos parres de moscatell, l'una a la parada de darrera la vila i l'altra a l'era, per cert dolcissima. Tots l'esperem amb candeletes, sort que el meu cunyat les rega, sinó no tindríem cap raïm.

Tros de l'era, al fons la gran pallissa

A l'era, vull dir a pocs metres del poble, cami del cementiri també hi tenim plantats sis noguers, que ja s'han fet grans des de l'any 2008, sembla que el terreny els agrada, si tinguéssim temps d'ensofatar-los tindríem un sac d'anous/nous, el pare, del noguer del Perdigó en recollia dos sacs, perquè cada 15 dies com he explicat abans, els ensofatava de maig a agost i tenia èxit. També cal dir que cada dos per tres i pasava amb la mare a collir-ne perquè sinó passen els porcs-senglars i se les mengen. A l'era també tenim plantats un pomer reineta que enguany ha fet 4 pomes , un perer, un guindo garrafal que va venir de la Rioja, que no acaba de rutllar, no se si es per regar-lo massa o que,  un gran lledoner que al mig de l'era fa una ombra molt espessa tant necessaria en una zona de clima continental i cap a les 4 de la tarda quan arriba la marinada si està d'allò més be, va ser un encert plantar-lo, a Girona aprop dels masos, sempre en trobes un o dos, molt més grans que el nostre.
 També hi han 7 ametllers, i tres figueres, dos de poca qualitat i la tercera  dita de la gota de la mel, bonissima, encara que el lloc on la va plantar el pare, no te massa terra per a créixer...l'esqueix li va regalar en Jaume Moncusi.

Joves de Llorenç d'excursió a Vallbona de les Monges, davant la impessionant porta romànica d'entrada a l'església del monesetir.

També aquests dies hem compartit un foto històrica de la nostra juventud,una anada amb grup a Vallbona com sempre per la font dels Serradells, una excursió segura donç anava apartada de la carretera i veies el poble de Vallbona i el monestir des de dalt com ho va veure Antoni Aulestia y Pijoan( 1884) España, sus monumentos y artes. Su naturaleza e história CATALUÑA por Don Pablo Piferrer y Don Francisco Pi Margall, quan es van posar de moda els llibres de viatges.
M'abelleix publicar el gravat més antic i únic que tenim del monestir de Vallbona de les Monges, es d'en Parcerises, el vaig veure per primera vegada al llegir QUINZE GENERACIONS D'UNA FAMILIA CATALANA (Quaderns Crema), del Dr. Martí del Riquer, quan parla de l'abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabaté, i més tard vaig poguer arribar a l'original que vaig escanejar de la col.lecció Recuerdos y Bellezas de España,editat entre el 1839 i 1841, el primer volum dels onze es dedicat a Catalunya,

litografia del monestir de Vallbona de'n Parcerises.

Els poso el següent escrit tret del llibre : El llibre com a obra d'art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910). De  Pilar Velez i Vicente. Premi Fundació Güell 1988. Biblioteca de Catalunya. Barcelona. El llibre romàntic vers el 1850: el llibre de viatges. 
Dins de la producció romàntica per excel.lència hi ha un tipus de llibre il.lustrat , de gran format, amb clara pretensió “ DE LUXE “, molt representatiu de l’època. Em refereixo al llibre de viatges, que nasqué al segle XVIII. Un dels vessants de la Il.lustració divuitesca fou el desitg de conèixer món nou, de traspassar fronteres, de cercar els orígens de la cultura europea , en un paradis perdut, que igual podia ser Grècia, itàlia o Espanya. Antoni Marí, en un article intitulat Viatge al Jardí de les Hespèrides, feu un sintetic i clar recorregut per aquest tipus de literatura i diu: “ El viatge a Espanya és un viatge al primitivisme. Espanya ofereix al romàntic l’encís d’una cultura medieval i l’exotisme de la civilització oriental. La vida espanyola de la primera meitat del segle XIX gaudia d’una estructura social que als països europeus es considerava perduda... El viatger romàntic que viatja a la península ve a cercar el fonament original de totes les cultures romàntiques.... Espanya és considerada com la nació romàntica per excel.lència perquè conserva els costums, els hàbits, els codis de comportament, les tradicions i les llegendes que els romàntics, en llur país d’origen, han de cercar amb paciència i meticulositat científica. Don Quijote representà, sobretot per als anglesos i alemanys, el prototipus de les qualitats romàntiques essencials: amant dels llibres i llegendes medievals, assumia en la seva persona l’ideal cavaller, enamorat idealment d’una dona, a la qual ofereix la seva gesta, i disposat sempre a lluitar a favor del dèbil i a enfrontar-se a la brivallada del poderós. Un precursor d’aquest viatge romàntic fou Alexandre de Laborde, Conde de Laborde, que amb el seu VOYAGE PITTORESQUE ET HISTORIQUE EN ESPAGNE, comencat a publicar el 1806, inagurà aquest tipus de literatura relacionada amb Espanya i en concret amb Catalunya, car de les 339 planxes que il.lustren tota l’obra 143 corresponen als Països Catalans – Principat i País Valencià. A partir dels anys trenta,aquest tipus de viatge es feu ja molt corrent, sobretot des de França, Anglaterra i Alemanya. Aquesta eufòria per redescobrir l’Espanya romàntica, també arriba a Catalunya en l’obra de RECUERDOS Y BELLEZAS DE ESPAÑA de Pau Piferrer, iniciada el 1839, Piferrer confegí els dos volums dedicats a Catalunya, el segón en morir ell l’acabà Pi i Margall. Parcerisa fou l’editor, promotor i gairebé l’únic il.lustrador dels onze volums dels Recuerdos que conclogué el 1872.
Espero que els hi agradi la litografia del monestir, així com els llibres dels que els parlo. 
Per acabar només dir-los que el proper dia 28 d'octubre d'enguany  es procedirà a la benedicció de l'església de Llorenç de Rocafort a les 4 de la tarda.
Assistència lliure, no poso cap fotografia, perquè sigui una gran sorpresa tot l'esplendor del conjunt arquitectònic d'aquesta esglesia renaixentista, amb el sostre amb arcades gòtiques, els transportarà a l'època dels Cardona senyors d'aquestes terres i també en plena baronia de Vallbona.
Clar la sorpresa arriba, perquè tots tenim una imatge de com havia sigut, i en cap cas s'espera tanta bellesa, dins la simplicitat del císter.

Portalada de l' església parroquial de Sant Abdól i Senen, antigament dedicada a Sta. Maria de Llorenç de Rocafort. Urgell.

Any de 1593,

Pep