Novament ens trobem a la meva estimada Baixa Segarra, be, que ningú s'enfadi, l'Urgell segons la Generalitat de Catalunya, però el meu pare em va inculcar que estem a la Segarra i lo que diu el pare va a missa, ep ! la mare també, només faltaria. Sigui com sigui ens trobem a Llorenç de Rocafort, a finals de la primera quinzena de febrer on tot el terme respira blancor, els ametllers són blancs, encara que no tots, perquè alguns, segons la classe floreixen 15 dies més tard, ara en tenim de dos colors blancs i de rosats, separats, però també
en un mateix ametller, alguns fins i tot tenen tres classes d'ametlles empeltats,(el pare ho feia molt sovint) serveixen per polinitzar-se mutuament, aquest bonic espectacle hi participen els sembrats que degut a les pluges estan molt crescuts, però alhora creixen a tota pastilla les males herbes, o sense ser males, simplement són herbes que es fan grosses i són indesitjables pel camp. Curiós d'endemà d'arribar, els pocs pagesos que encara queden sortien amb el tractor i una cuba plena de líquid, al preguntar a un jove agricultor, em va dir que anava a tirar un liquid per matar a l'herba que no pare de creixer degut a les fortes pluges, es la rebanisia que ho inunda tot .
La finalitat de la nostra vinguda a Llorenç de Rocafort es esporgar els ametllers que fa dos anys ho vam fer, amb el meu cunyat Josep Subirà ; esporgar es tot un art, cosa que un servidor no te, no vaig tenir temps que el nostre pare ens ensennyés, ell als vuitanta-vuit anys em va dir que tornaria a fer de pagès si tornés a neixeer, i que li havia encantat, n ' estava ben enamorat, clar al costat de la nostra estimada mare Isabel, que va ser la millor companya i la nineta dels seus ulls tota la vida, fins a la fi, encara de vegades li deia papalloneta del meu cor. Tot el que toquem ens recorda als pares, amb cents de records i de racons favorits als trosos, de fotografies en plena collita d'olives, o senzillament dinant asseguts en un marge. això sí sempre a recer del sol, que a l'hivern es el millor amic.
Una bonica imatge per començar el mati, era el despertar de la natura, com que de nit queia molta humitat, a l'escalfar el sol, es com si el terra tragués fum, per acabar d'aclarir el cel, cada dia bufava el vent de serè, que és penetrant, fresquissim, et quedaves amb el cos trastocat , per posar-te a treballar o per prendre una estona el sol, tot s'ha de dir les temperatures aquests cinc dies no baixaven de 14 graus al migdia, mai vist en aquestes terres fredes a l'hivern i fresques a l'estiu.
Just, estrenar una moto-serra comprat a Bellpuig a casa del Lluis Capdevila, al cap d'unes hores de treballar es va afluixar la cadena i mira va ser en Ramón Bergadà gran (Giné) qui me'l va arreglar vist i no vist i com que jo publico de tant en tant fotos antigues al meu Blog, ell, el segueix i em va assegurar que li agrada, em va ensenyar aquesta foto molt antiga i que a tots ens aporta molts records de tota mena de cadascuna de les persones que surten a la foto, cada persona està lligada una mica a les nostres vides, alguns molt i d'altres més poc, però quasi de tots podriam parlar una miqueta de cadascú d'ells, dir que tots guardem records diferents: com amistat, o els recordem com a persones de bon tracte, o tenien bones actituts, bondat i qualitats com alegria, esforç, il.lusió, sentiem caliu només d'estar asseguts al seu costat, tenien tolerància, respecte, eren empàtics, i que en moment dificils ens varen ajudar.
En Ramón Moix de cal Giner de Llorens m'ha donat aquesta foto de la seva colla de joventud on hi ha mossen Marceli Martí a la dreta i per l'esquerre un capella que ningu sap el nom, després en Quimet de cal Quim, el Pepito del Timoneda, el Jordi de cal Mora, el Jaumet del Forn, el Pepito de cal Perlo (acs), al costat en Ramon del Perlo, al darrera en Jaume de cal Mano (acs), el seu germà Ramón del Giné, el Ramon de cal Cabalé i l'ultim el Llorenç de cal Timoneda (acs), el Joan de cal Coix agenollat devant de tots. Tots anaven molt guapos, ves a saber si acabaven de rebre la confirmació, o la primera comunió, o potser tots feien d'escolans, i era al sortir de missa el dia de la festa major, en fi no ho sabrem, dedixem-ho.
En aquella edat, eren uns nens i es feia dificil veure en si mateix el potencial que cada un portava dins seu. Mirat en la prespectiva del temps, a més, ningú els havia promès res, tot restava per fer, tots anaven a l'escola del poble, el destí només Déu ho sabia. Pel somriure podem dir que eren feliços. Si cadascú de nosaltres, sobretot el que més els heu conegut i conviscut podreu viure dins vostre la seva història vital, com era el vostre germà o germana, amic, o amiga. Ben mirat cadascú de la familia podria escriure un llibre de la vida del seu germà; a mi no em toca, perquè en se molt poc d´ells, sabent molt no en se res.
La vida continua i l'endemà al sortir de casa vaig fer aquesta foto en que es veu Maldà, on Lluis de Vilallonga n´era Baró, he buscat a la Wiquipedia : José Luis de Vilallonga y Cabeza de Vaca, ix marqués de Castellbell, grande de España (Madrid, 29 de enero de 19201 - Andrach, Mallorca, 30 de agosto de 20072) fue un aristócrata, escritor y actor español. Era descendiente de Fernando I de León, y del Barón de Maldá (1746-1818).
 |
| Malda al fons i abans Maldanell |
Continuant el viatge, amb el meu remolc camí de las partida dels Perdigons (terme de Vallbona de les Monges ) i de les Pintades terme de la Quadra de Mas Déu segons figura en l'escriptura pública, alhora també del terme municipal de Vallbona, allí es on anava per fer-me una idea de la feinada que m'esperava. Quan estem devant de la cabana del Perlo a l'esquerre trobem una gran parada que abans era de cal Bergadà i ara penso que es de cal Giné, quedaran bocabadats l'han deixat més plana que un paper de fumar, impressionant mai vist per mi, o sigui que no fa gens o gota de pendent cap a cap costat, o sigui que si cauen 200 litres per m2. tots quedaran en el seu metre quadrat. No se que hi volen fer si plantar vinya i posar gota - gota o per sembradura, ja ho sabrem. Tot plegat una obra d'ingenieria agropecuaria. Un dia parlaré amb els amos i ells me'n faran cinc cèntims.
Primera sorpresa degut a les fortes pluges de les tres últimes setmanes, vaig trobar 4 marges caiguts, el més important es un que dona al cami dels Omells de Nagaia, les pedres tapaven tot el camí, però no se qui ha sigut, una ànima caritativa o senzillament un vei que necessitava passar si o si per accedir a la seva finca, o l'Ajuntament dfe Vallbona de les Monges , a vegades els ajuntaments tenen cops positius amagats, de totes maneres dono les gràcies a qui hagi sigut, sen diu be Comú. Molt agraït. Les pedres abans ordenades ara estan tirades ocupant un espai de conrreu, però no hi veig cap mena de solució, perquè no penso refer el marge, m'adono que els meus veins tampoc es posen a refer-los, d'entrada no hi han braços a les cases i dos, si ho ha de fer un altre val una fortuna, tots es quedaran desmuntats per la història ; jo de jove els havia vist refer tots amb el pare i el meu padrí, experts en col.locar pedres, o sigui marges de pedra seca, en aquells anys seixanta era una vergonya per una casa tenir marges caiguts. Com han canviat les coses Déu meu? pràcticament ningú se'ls mira, si unes pedres molesten s'aparten i solucionat.
Al gra, tocaba fer moltes coses, i al caminar per la finca (el tros), comença la contemplació, pas previ a qualsevol altre, clar el pare i anava cada dia i sabia perfectament l'estat de la questió, fins i tot l'havia sentit dir a la mare, aquest oliver quan el nen feia quart de medicina en va fer tres sacs d'olives increible, però quina memòria, jo seria incapaç de capir tantes dades e història, la mare també en tenia molta, sabia perfectament el dia de naixement de tots els membres de la familia, parent i veïns, fins i tot el dia del seu sant, sabia la data de les operacions de tota la familia, i mai es va anotar res de res, ben al revés que un servidor que si no m'ho apunto no me'n recordo; continuo i tot caminant vas veien un oliver sense esporgar i ple de llucs a la soca , o un ametller ben florit que s'ha d'esporgar, perquè li sobra molta rama i el tronc principal no pot suministrar tanta aigua sobretot en un pais tant sec com el nostre, o al passar pel costat d'un codonyer i no esporgar-lo i també tallar-li els llucs, en fi a poc a poc anar ficant-he de ple a lo que has de fer, perquè els arbres no pateixin tant.
Al costat de la cabana tenim una figuera inmensa, diria que gegant, no te cap dosis extra d'aigua i la que fa servir no se d'on la treu, recordant al pare, que una vegada asseguts a la seva fantastica ombra m'explicava que un any la va esporgar i va ser impressionant lo que va creixer , segur que va estar agraïda, donç enguany sense pensar-ho ho he fet una mica, sense passar-me.
 |
| Figuera històrica, les seves figues s'assecaven clavades en un ars, de dia es posaven al sol i de nit s'entraven a casa i així fins a deshidratar-les, aleshores serevien per postres a l'hivern, que al meu poble ningú venia fruita, i si ni havia alguna eren platans. |
Ara parlarem de plagues, però dir en primer lloc que la figuera fins al moment no li he vist cap plaga, les figues estan encara sanes i molt bones. El pare mai va ensofatar cap presseguer, ni els codonyacs, ni les oliveres, ni els ametllers, ni els cirerers, etc....si els noguers.
Acualment ja ensofatem quasi tots els fruiters, la vinya, etc, ja no parlem de les viandes, i els sembrats que els pagesos continuament estan matant el jull i la rebanissia. Fa tres anys va apareixer la plaga dels olivers/oliveras , que ens va deixar molt preocupats,aquesta setmana ens han informat de la greu plaga de l'ametlla que estàz produïda per La vespeta de l'ametller " Eurytoma amygdali ".
Eurytoma amygdali coneguda, com la vespeta de l’ametller, és un himenòpter de la família Eurytomidae,
que està àmpliament distribuïda per l’àrea mediterrània. Las primeres cites a Espanya són de Castella-la
Manxa (Albacete), 2010, Aragó (Saragossa, 2015), Comunitat Valenciana (2016) i Múrcia (2018). A
Catalunya, es detecta per primera vegada el 2019 a Tarragona.
Aquests són els municipis afectats, i s'han començat a fer xerrades per part de la DARP a : Borges Blanques, Arbeca, Omellons, Espluga Calva, Sant Martí de Riucorb..... Una preocupació més, una angoixa més, això és un no parar, si els productes es venguessin a un preu que les pagesos es guanyessin la vida, donç que be, però tot va per terra els raïms a preus irrisoris, els cereals a preu de fa vint anys, les olives una pena..... i ho deixo, no m'extranya que es parli de que els pobles queden buits, i que no es troba a ningú per a contractar, si repasso els poblets de la Vall del Corb, no se quin està més vuit, Llorenç que és el meu ja hi han carrers que no hi viu ningú i si deixem passar sis anys més, tot haurà canviat, fins i tot jo si hi arribo; evidentment si guaitem els mesos d'estiu quasi que s'omple, però a l'hivern quan es fa fosc no trobes ni una ànima per fer preguntar el nom d'una casa, just veure el fum sortin per la xemeneia que a Lleida li diem anxuminia.
Com que fa temps o anys que us complico la vida amb paraules que només es diuent a les terres de Ponent, aqui va un curset ràpid per a no iniciats en lleidatà, reconec que no és fàcil.
Els camins i a les vores dels camps sobretot els no conrreats com Déu mana com el meu, apareixen argelagues encara no florides, flor de sant Joan o Hypericum perforatum, mates de timó o romaní, espígul, ....
Ja es la cuatra vegada en un any que trobo parelles forasteres de Barcelona o de Reus, estan interessats pel nostre poble medieval que te l'església parroquial més antiga de la ex-baronia de Vallbona. Església gotico-renaixentista totalment restaurada. On laa patrona era la Mare de Déu que està a la clau de volta de la primera arcada gòtica de la nau i a la portalada hi figuren les paraules AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS.
M'emociona veure forasters fotografiant la creu de terme, i els carrers de Llorenç
Les campanes també estan dedicades a la Marededéu, són les autèntiques, o sigui que van sobreviure a la guerra civil.
Fa uns tres anys vaig adonar-me que a la cabana hi havia un mirall, un raspall per la roba, un altre pel cabell i una pinta i vaig intuir que era per endreçar-se una mica abans de tornar cap al poble, no oblidem que a la Catalunya Nova les finques estan lluny del poble i convenia tenir un refugi per axoplugar-se en cas d'una calamarçada o una tempesta , o senzillament per posar la mula durant el dia perquè no li toqués el sol i per fer migdiada la familia.
No em acabat d'esporgar els ametllers, després queden els olivers, o sigui que la vida continua, esperem no cansar-nos i mantenir la il.lusió per gaudir del camp com ho van fer els nostres pares.
Pels amants o enamorats de la ruta del Cister, Llorenç es una visita necessària per entendre la que fou en altre temps baronia, que començà en temps de l'Abadessa Saureneta d'Anglesola, una interessant història que poden llegir a l'Abaciologi de Vallbona de J.P. Piquer Jover.
Pep
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada