EL CORONAVIRUS FA ESTRALLS I LA NATURA SEGUEIX CUMPLINT AMB EL SEU RITME ESTACIONAL

Trosets de la meva vida camperola, es molt poca cosa, però és el que hi ha, si visqués més aprop, donçs seria un honor repetir amb més frequencia les anades al tros, les trobades amb la gent del poble, i en resum l'història viscuda fins al moment que no es poca. Aquesta vegada a l'ombra del Coronavirus, que de cop ens ha abaixat els fums als humans, ens pensavem i jo el primer que erem els reis del mambo particulars i governs amb la tecnologia més sofisticada a les nostres mans  i quasi no arribem al....sóc un cuc i no un home .....  del psalm 22, tota una lliçó d'humilitat. Escrit el present post en ple periode d'aillament manat pel gobierno de España; tot lo viscut és anterior a les ordres del consell de ministres d'avui dissabte dia catorze de març, com no podia ser d'una altra manera.

Avui ( 11-3-20) al mati , cap al migdia, he arribat a Llorenç de Rocafort, per tal de veure com esta la poda dels meus ametllers del Perdigó i de Les Pintades, que m'havia de fer en Jordi un expert en poda de Sant Martí de Maldà. 
He tardat més del compte per l'Eix transversal, no se perquè, penso que al no trobar trànsit me relaxat i mira he contemplat el paisatge i els pobles com Calaf, carregat d'història i les Olugues, que penso com deia ser aquesta Segarra abans de que hi passés l'Eix Transversal . He passat per Ibercaja de Bellpuig per tal de demanar hora per fer la DUN  2020, m'han donat hora per dimarts vinent dia 17, l'he acceptada encara que es dimarts i es fa mercat, i està massa ple, tot i donar gràcies perquè per aquest racó de món, Bellpuig és un bon refugi. 
Un cop a Llorenç i descarregat el Ranger Rover, me posat la roba  pròpia d'anar al tros, he entrat una mica d'encenalls pel vespre poguer encendre el foc i he anat a la pallissa per treure el remolc i que en  principi no el trec mai , sinó l'omplo de clofolla d'ametlles, guardada amb tant de carinyo pel padri i la iaia, ells cada tardor quan l'havien assecat estesa a l'era, i

la guardaven a dins la pallisa, anys enrera se la venien i més tard va deixar de tenir valor i servia per cremar-la a l'estufa 

Sacs de clofolla per portar-la a casa per l'estufa.

i ara jo l'he de tirar, per tal de netejar la pallissa i tenir lloc. La pallissa sempre ha sigut un lloc de mals endreços des que el pare va canviar la mula pel tractor i ja no va caldre guardar la palla per aliment de l'animal. Com sempre he escampat la clofolla per l'era, sota els ametllers, fruiters i els noguers, serà un adob natural, aviat veurem el resultat.

El verd dels sembrats i la blancor dels ametllers engalanen com mai les nostres terres de la Baixa Segarra, un regal per l' ànima caminar pels camins i asseures a contemplar tot plegat. Encara hi ha a Llorenç pagesos grans que els diumenges  després de missa surten a contemplar com creixen els sembrats, això el pare ho va fer tota la vida.

He anat directe al pla del Perdigó, passant per Vallbona de les Monges i mira per on, la casa de la Cristina Sais estava oberta, però "toda mi gozo en un pozo", la persona que hi havia em va dir que , ella venia a passar el dijous i divendres, mala sort, un altre dia serà. Direu perquè vaig per Vallbona al Pla del Perdigó ? donç molt senzill perquè tenen molts trossos de cami asfaltats i a poc a poc arribo a la vall de Sant Miquel i amunt i ja sóc al pla del Perdigó, veí de cal Giné; es nota que l'Ajuntament de Vallbona tenen més diners que el nostre.  A l'arribar al tros i no veure cap ametller podat o esporgat, la por se'm va ficar al cos, més tard vaig trucar al Jordi i va quedar tot clar. 
Me dedicat a repassar els joves olivers (50 ) plantats pel Josep Subirà i jo mateix quan feia 2 anys que havia mort el nostre pare ,Sisquet Capdevila. La tardor passada  vam tirar un kilo d'adop a cada oliver i mira, sorpresa, han fet una estirada o sigui que han crescut, han passat d'estar com aturats o adormits, a estirats i amb moltes rames i més verds.  Jo pensava que fent-los un rebassó a cada oliver perquè poguessin omplir-se d'aigua de pluja, ni havia prou i no, si vols que creixin cal posar-li adop, ha funcionat. 
Me passat la tarde posant nous ferros més llargs, enfilant i adjuntant noves brides un a un, posan nous plàstics al tronc per protejir-los dels conills i tallant rames que sobren, i aixi un a un.... cal deixar-los ben lligats a la barra de ferro, perquè el vent no els torçi i els trenqui, no hi ha res que no costi. Sorpresa molts que els donava per morts, han ressucitat i ja tenen dos pams, vaja un miracle.

Noteu que cada brida porte una mica de matalas d'herba, perquè a l'apretar no quedi tallant la sava que puja pel tronc.

També he fet mitja carretada de llenya d'ametller, molt seca, i que mai la deixo al tros, per estalviar  disgustos, per això porto el remolc, a poc a poc el vaig carregant; és una llenya bonisssima per la llar de foc.

L'estancia es molt plaent a part de no parar , la companyia es del sol, i dels ocells i de nit amb el cel , nitit, grandiós, espectacular, que content estaria l'Eduard Punset (acs), ell que ens deia que erem els ultims privilegiats, perque els altres humans que vindrien només veurien 2 o 3 estrelles al mirar el cel, que l'univers s'espandiria tant que només veuriem poques estrelles. De matinada abans que el despertador toqués, ja cantaven els ocells a la finestra , intensament, sense parar, volguent dir apa a treballar, quan era petit i els pares tenien aviram, recordo el cant del gall, que no fallava.

M'ha recordat l'acudit del llibre La Création du Monde, de Jean Effel, que fa tres anys em va reglar la Mia Corominas, és una meravella, són tres llibres:  Le ciel et la terre, Les plantes et les animaux, La femme, Le roman d'Adam et Êve i Le Petit Ange, 

vaja per gaudir molta estona, sobretot dies com aquestos d'estar sense contacte amb la gent , un servidor no he trobat ningú, he de dir que encara no hi havien ordres expresses governatives de no tenir contacte amb ningú o sigui que he estat 4 dies sol, de casa al tros i lluny del poble, dinar a sota un ametller i quan es fa fosc cap a Llorenç i com el pare arribar al poble amb les llums dels carrers enceses; un cop a  casa, encendre la llar de foc, descarregar la llenya del remolc, portar-la al pati del darrera, llegir una mica La Vanguardia on-line, perquè estic tant cansat que m'adormo, sopar, posar-me a l'ordinador a veure si tinc sort i tinç wifi i puc contestar algun correu, sinó tornar a descansar, perquè demà el dia serà molt llarg.

El dijous dia 12 al vespre, abans de sopar, vaig anar a donar un vol pels carrers del poble i no vaig trobar ningú, curiós però ningú,sincerament tampoc esperava trobar ningú i al passar devant de les cases de la plaça vaig anar repassant el que tantes vegades haviam fet amb el pare i la mare (a.c.s.), ah ! els gossos si donaven senyal de la meva presència :

 Cal Cantó , a sota hi havia una altra casa que es deia Cal Racó (abans cal Perejaume), Cal Martí (Amenós) , L'abadia on vivia el mossèn, el Forn del poble o de la vila  i al damunt la vivenda de la senyoreta mestra, al costate ca l'oncle LLiberato abans cal Gloria ( hi vivien el de cal Puça Amenós), Cal Saltó, Ca l' oncle Bori (Figueres) una vegada a dins l'entrada, aquesta servia per les dos cases l'altra era cal Bartomeu, Cal Pasqualet (es deia Josep Capdevila Pons) que curiós igual que el meu avi, una filla la Rosita (pubilla) es va casar amb l'hereu de cal Perlo, Ramón Martí (pubill),  (la mare del Ramón Martí era de Rocafort, filla de cal Ventura), es van ajuntar les dos hisendes. L'era de cal Pasqualet tenia un  aljup, encara queden les restes , corral del tocino, cup del vi i l'era, el meu pare recorda que feien 800 sacs d'olives, i teniem dues mules ; van tenir dos fills el Pepito (a.c.s.) i el Ramón que és viu i que mai més hem vist. L'actual l'hereu de cal Perlo es el fill del Pepito i que no coneixem.

Mapa de Llorenç de Vallbona any 1873, propietat de lka familia Català

Actualment cal Pasqualet i viu en Joan Sallés i la Teo vinguts fa molts anys de Barcelona i que són uns exel.lents veïns i millor persones. Després  ve cal Cots, també propietat de'n Joan Sallés, cal Llarch, ara no hi es, es l'entrada al pati de'n Joan Sallés, ara també casa de la MInerva, deprés ve Cal Damià on hi vivien tres germans tots ells solters: La Radolfa, el Tonet i l'Angeleta que a mi em posava les inyecccions quan estava malalt, es deien Pons i Pons. Després be cal Timoneda, ara familia Català, Cal Camés comprada per cal Xepe, Cal Jaume el Rafel (oncle Jaume segons el meu pare o sigui ben parents, les dos cases modernament han format el que molts hem conegut per cala Càndida (a.c.s), actualment propietat de la Montserrat Foix, després cal Magí heretat per cal Quim i es va fer tot una casa : cal Quim , Timoneda de cognom, Cal Bergadà i devant cal Gallo i Cal Mora les tres davant del Portalet que donava entrada al poble, cal  Gené o Giné de cognom Bergadà, després cal Jan (abans hi vivia en Francesc de Barcelona), Cala Quica Vella ( hi havia viscut la mare del padri del meu pare Rosa Cristies, Cal Coix Vell (Padrins de la Maria Bergadà). Una catifa de camamilla a la nostra era. Jo, de petit encara recordo qui vivia a cada casa, era temps que a Llorenç hi vivia molta gent, però els noms que els posaré ara correponent a la gran memòria de la meva mare Isabel Vila quan va arribar a Llorens als 18 anys el 1946 i són no només de les cases del clos antic, dins de la muralla del poble, sinó de tot el poble: Carrer del Sol : Cal Pep de l'Andreu: Josep, Dolores, Francisco e Isabel. Cal Miró: Miquel, Marieta, Angeleta i Pilar. Cal Eusebio: Maria, Lola, Maria i Hortensia. Cal Peremano: Adelaida, Josep Mª, Maria. Cal Damià: Ramón, Marieta, Tonet, Radolfa, Angeleta.Cal Llarc Vell: Pasqual, Antonio, Rosita. Cal Bartomeu: Tomas i Marieta. Cal Bori: Ramón, Rosalia. Cal Saltó: Pere i la seva minyona Dolores. Cal Lliberato: Mercè, Lliberato i Teresina. Cala Mestra: Donya Carmen. Ramonet: Carme, Ramón, Juanito, Maria Carme criada. Cal Martí: Dolores. Cal Semi:Francisco,Dolores, Ramona, Maria. Cal Cantó: Margarita. Cal Coix Vell: .............Cal Pauet de Puiggros: Maria , fill i filla. Cal Jan: José, Pura, Rosita. Cal Gené:  Ramón, Ramón, Rosita i  la criada i el mosso.Cal Gallo: Francisco, Mundeta, Ramón, Lluís i Cecilia. Cal Mora: Modesto, Mercè, Pepito, Juan, Lola, Jordi, Montserrat. Cal Andreu: Baldomero, Maria, Andreu, Elisa i Antonieta. Cala Munda:  Esteve, José, Rosita i Maria Mercè. Cal Gallo: Pau, Maria, Laureano, Teresina, Lola. Cal Ton:  Jaume, Pepita, Cecilia i Josefina. Cal Coix: Joan, Carme, Tonet, Juan, Maria. Cala Quica: Milia, Laureano. Cal Tomas:  Maria. Cal Ton del Perlo: Elvira, Juan, Paquita, Domingo, Mauri, Angelina i Nuria. Cal Roig: Francisco, Maria, Federico, Montserrat. Cal Sileta: Ramón,Remei, Jaime, Antonieta, Ramón, Lourdes, Anneta. Cal Puça:   José, Maria, Ramón, Cecilieta, Montserrat, Maria Antonieta. Cal Cabalé: José, Geronima, Pepito, Tonet, Ramón, Camila, Ramona, Pepita, Maria Pilar, Annita, Rosé. Cal Perló:  Victoria, Ramón, Rosita, Pepito, Ramón. Cal Rafelet: Cecilia, Ramón. Ramona, Roc, el mosso Vicente. Cal Xifré: José, Roseta, Ramón, Magdalena, Rosé. Cal Vit, Cal Meca, el Forn:  Jaime, Malena, Jaumet i Maria del Carme. Cala Milia:  Jaumet, Genoveva, Tonet, Maria, Ramón, Tecla. Cal Conde: Quim, Madalena, Albert. Cal Perejaume:  Pepa, Jaime, Pepeta, Chepe:  Jaime, Pep, Pepa, Jaime, Eloi, Ramonet. Cal Mano:  José, José, Ramona, Jose Maria, Jaime, Ramón. Silo: Pasqual, Ramona, Domingo, Sivina.  Cal Sebastià: Juan , José Mª, Carme. Cal Blasi: Ton, Agustina, Ramón , Rosita. Cal Timoneda:                                                                      Càndida, Maria, Francisco, Teresa, Francisco, Pepito, Llorens, Montserrat, Teresa, Rosé i Antonieta. Criades: Ramona i Jovita, mosso: Salvador que ens feia corre a tots i per la seva serietat li teniem por tant sols de veure'l a distància. Cal Quim: Marieta, Ramón, Ramona, Quimet, Josep Mª, el mosso: Joaquim. Cal Bergadà:  Juan, Mundeta,José, Lola, José, Maria Dolors i el mosso . Segarreta: Maria Tofol, Mª Lourdes, Maria, Candida. Repassant tants noms de veïns em venien a la ment la quantitat d'ells que van ser modèlics no solsament pels de casa seva sinó també per la resta del poble, bones persones, que miraven sempre si al vei li faltava alguna cosa, si el podien ajudar, gent que ens va alegrar la nostra juventud, gent que es van convertir en referents per mi, i sovint me recordat d'ells, modèlics en tot, plens de virtuts o de valors com se'n diu ara, simpatia, empatia i s'ajudaven, qui no es va menjar un meló a la fresca de la Creu, ja de nit, pujat en un sac a l'esquena per l'Eusebi de l'hort del Fondo, ara ha canviat tot, cadascú ja s'espavilarà, només faltaria, encara que de bones persones en quedarà sempre.  En aquells anys seixanta tothom mirava d'educar a la canalla que anavem pel carrer, la gent no ho deixava tot en mans de la mestra, sinó que tots plegats miraven que el noi o noia anés per  "bon camí", a Llorenç necessitavem ciutadans rectes i amb bondat. Alhora em vaig  recordar que molta gent estava subscrita a La Vanguardia com el meu avi Pep, però tant sols sis mesos a l'any, quan les nits eren més llargues; el padrí els encuadernava, encara volten per casa, això també ajudava a adquirir una certa cultura.

Tot treballant , alhora veus altra feina que també cal fer, però com que ningú la veu es queda per fer, com tallar els ametllers morts d´ un any cap aqui. Al decidir posar el motoserra en marxa per tallar un ametller mort, m'adono que està carregat d'ametlles totes maques i bones. L'ametller quan es veu en perill de mort, guarda el fruiit i queda ben enganxat a l'arbre i poden estar més d'un any a dalt. Em va passar pel cap portar-les a la Mar, la nostra neta, que li fa molta il.lusió recollir els " Ametllons " del pati de la seva escola " El Pla de l' Ametller ", i portar-los cap a casa per la seva mare. ( A Girona a les ametlles se'ls diu ametllons, nosaltres a casa nostra (Urgell), només en diem ametllons quan son tendres i ens els podem menjar a mossegades, de petits ens els menjavem amb sal, fins i tot n'havia vist posats en vinagre pels de casa, com el broquil ).

La feina a pagès mai s'acaba, però durant el dia et vas emportant veritables sorpreses com aquestes flors de color violeta, l' espigul, el timó o farigola , la botxa, i falta l'argelaga escandalosament groga en aquesta època, etc... En aquest tros que està ple d'ametllers, sovint trobem un  romaní que creix al peu d'un ametller, que curiós oi podria creixer a qualsevol lloc del bancal oi ?

LES ABELLES POLINITZEN , PER SORT, LES FLORS DELS AMETLLERS,

Zona fora muralles, on es van fer les pallisses amb les seves corresponents eres per batre el blat i l'ordi, podem veure d'esquerra a dreta l'era del cal Timoneda, el cementiri vell, l'era del Domingo Aluja, l'era del pare Sisquet Capdevila, l'era de cal Bergadà . D'eres ni han moltes més.

Quan vaig a Llorenç des que falten els pares, sempre és per treballar, per anar al tros, en cap cas és obligatori, però els el punt que ens uneix amb els pares, perquè ho vam viure des de petits i perquè sempre se'ls veia feliços, mai tenien mandra i sempre marxava primer el pare amb el tractor i més tard la mare a peu, quasi sempre l'atrapava, coses de la vida, la mare mai va patir osteoporosi, tant present els els temps actuals, ni dolor articular (artrosi), va caminar tota la vida, una anecdota saborosa : si a mig matí la mare es recordava que aquell dia era el sant del papa, s'agafava a si mateixa i vinga cap al tros on treballava, una hora d'anar i una altra de tornar : Sisquet felicitats, dos petons i una abraçada i que passis un bon dia, i cap al poble. He de dir que  pel pare sempre va ser la nineta dels seus ulls, fins al final, una vida visquen l'un per l'altre. 

Ho he dit moltes vegades que a la Catalunya Nova, les terres de cultiu en poques ocasions es troben aprop del poble, sinó una mica lluny, avui dia amb el cotxe són a cinc minuts i això qualsevol ho troba aprop. Els dos trossos El Perdigó i Les Pintades, es troben a la vall dels Perdigons com diuen a Vallbona de les Monges ,si continuessim arribariem al poble dels Omells de Na Gaia. Be, quan arribo a una d'elles sempre em bellugo entre els ametllers o els olivers, encara que no sigui època de fer la collita, també miro de reull la gran figuera, la meva paddrina les assecava per l'hivern, els codonyers, la mare feia un codonyac durissim que es podia tallar amb el ganibet, i el gran noguer, tant gran com una casa, a la vall no ni ha cap altre que se li assembli, a casa sempre vam tenir nous, perquè els pares vigilaven, ara se les mengen els porcs senglars.

 Es moren  ametllers, el pare sempre em va dir que no plantes ametllers que a ell se li morien, i n'estava tip, ben be no sabia perquè ? modernament es diu que es per massa troncs que superen el perimetre del tronc principal, com que plou poc cal anar en compte en que no pateixin sed. Curiós sense pressa i a poc a poc es moren els olivers que vam plantar ara fa 12 anys, i clar com que tots porten un ferro de 2 metres d'encofrar perquè creixin lligats, i el vent no els pugui trencar, al morir cal retirar-los algú es podria fer mal. Al principi amb el pare a tots els vam posar una canya de les que tota la vida vam posat a les tomaqueres, però no vam pensar que als dos anys estarien podrides i així va ser. El meu consogre en Josep Maria Colls fa 5 anys em va regallare canyes de Bambú que han durat fins ara, i algunes encara duren, altres els animals les han trencat i les he substituit per ferros. 

La foto que us acabo de posar, em recorda el que em diu el nostre fill Lluis, són dos finques de propietaris diferents, la del fons és  d'olivers en fila i les olives les cull una cosetxadora  gegant, sota seu presenta un tunel on passen els olivers i per succió s'emporta les olives. Ell fa el seu tractament per tenir el camp net. La verda la zona més propera es la nostra que mai fem cap tractament , ara tot  es verd però dintre d'uns dies veurem molta varietat, oi que bonica la seguent foto???  Si l´amplieu gaudireu de la seva bellesa.

En el futur no trobarem cap tipus d'herbes ni bones ni dolentes; tampoc trobarem , aquesta joia de  flors Perpètua o dita també Mançanilla ( Helichrysum Stoechas De Candolle ). de casa nostra, orgullós de tenir-la i també tota l'altra varietat. Paga la pena protegir la natura, en Lluis te tota la raó del món. Aaquesta foto de color groc que es de la Perpètua, impressiona perque medeix una catifa de 5 metres de llarg per un i mig d'ample, poques vegades l'havia vist a la vida, com que només hi cau aigua quan plou, te una quaitat moot bona, fa molt bona olor sobretot si la tanques a casa teva penjada al sostre, espero gaudir-la cada primavera.

La foto primera del correu anterior mostra un oliver jovenet, amb la guia de ferro i dos lligadures per assegurar-la que el vent de marinada que sol bufar fort no els trenqui, van dos lligadures. No torno a posar la foto per no ocupar espai i després resulta molt pesat.

Va quedar pendent en l'última vinguda ara fa uns 20 dies acabar de tallar els grans llucs o vástagos de les soques dels olivers antics , que feia 5 anys que no es tallaven  i eren grandiosos, moltes vegades ni es veia el gran tronc de la olivera.

Quan passo pel tros del Perdigó no puc passar de llarg, m'encanta mirar una mica la bonica cabana, restaurada de l'any 2008 i els sembrats com creixen i la floració dels codonyers que teniu en primer terme, enguany també els he esporgat, que l'any passat els va anar com l'anell al dit, un del "racó" en va fer molts kilos, són antiquissims, la seva olor es molt més poten que els nous; dona bo olorar-los, recordo que van estar en un hotel amb la Tere a Puente la Reina que pels passadissos tenien coves plens de codonys i també a les sales, al menjador, a la reecepcio, etc....

t

Els ametllers estan espectaculars, vesteixen una flor de luxe, estan engalanats i plens d'abelles que els polinitzen, una fressa seguida i constant que hom no està acostumat a escoltar-la.  Tots aquests dies no he parat de pensar amb el coronavirus com a metge i com a persona, la solidaritat , el be comú, i creure amb l'aillament personal i obeir totes les instruccions de les autoritats sanitàries ens portarà a millors temps i ho superarem, tinguem confiança i esperança, alhora més que mai ens adonem de la fragilitat humana. 

També em va impactar la mort el dia 8 de març de'n lluis Racionero que jo vaig seguir d'ença que ell va tornar de la universitat de Berkeley (California) disfressat de Hippie, es va sentir incomode amb la societat de Barcelona que va trobar ell , no el van compendre, ni tampoc al jesuïta Salvador Guasch que jo vaig coneixer i molt, un home llestisim, un savi que jo vaig coneixer i molt  va crear  El Instituto de Potencial Humano; va tenir contacte amb el món de la Contracultura americana, va coneixer a Alan Watts (Psicoterapia del Este, Psicoteràpia del Oeste), Norman Brown (Ensayos sobre el Apocalipsis), Herbert Marcuse, Jane Howard (Tocame por favor) fins i tot Jiddu Krishnamurti, curiosament jo guardo un llibre d'ell que es titula : Un Mundo Nuevo (12 conferencias pronunciadas en Bombay 1948) Editorial Krishnamurti 1952. feia la mili al poble de Meco al CIR nº 2, aprop d'Alcalà d'Henares, me'l va deixar en Guillem Paris, que mai més vaig tornar a veure.

De'n Racionero tinc : Converses amb Pla i Dalí, Memorias de un liberal Psicodélico i molts retalls de La Vanguardia.

No he llegit el llibre que els he fotografiat la portada : el libro de los pequeños placeres, quan el trobi me'l llegiré.

Me l'ha recomanat la nostra amiga Amelia Encinas, seguidora i fan de sempre de'n  Racionero, ella si que te tots els llibres que ha publicat aquest Liberal psicodélico.
A Llorens sempre he tingut uns quants llibres, pensant en un refugi en èpoques de mal temps o dies de destorb que sempre surten al món de paguès; entre d'altres en tinc un de curiós que es es titula "  Diari de guerra del mestre Miquel Oliveras i Casas ", Abril del 1938 a l Maig de 1939. A la pàgina 132 diu textualment : Hem arribat a Belianes,lloc del nou destí a les 9 de la nit, després de passar per Valls, Pla de Cabra, Cabra del Camp, Maldà, ( Llorenç ni el nombra), una vegada situada la companyia, hem anat a sopar en un establiment del poble, poble rústic, polsos, sec i no massa simpàtic; no oblidem que tornem a ésser en terres lleidatanes .... Curiosa descripció la del mestre Oliveras, igual si hagués parlat de Llorenç ens hagués deixat pitxor, mai ho sabrem.

El pare i jo trencant ametlled i conversant sobre la història de la nostra familia i del preu de les ametlles, que el pare i la mare les classificaven per families.

Coses que vaig deixar per fer, i que m'agrada molt es trencar ametlles, que tantes vegades ho havia vist fer al meu pare, estem acostumats de tota la vida a tenir ametlles a casa per fer-les garrapinyades o torrades, també pels panellets per Totsants; es una feina que es guarda pels dies de destorb, a la nostra neta Mar de cinc anys també li agrada. Avi trenquem ametlles ? 

Puc dir que em va saber greu marxar de Llorenç abans d'hora, amb la por de que el president Torra tanqués el territori i em quedés aillat a Llorenç. Quan vaig arribar a Cornellà vaig enviar al meu fill petit a l'apartament perque treballa i per evitar l'entrar i sortir de casa, ell si pot treballar a distància per internet i així no,aixi no contaminaria,  no oblidem que la meva dona i jo tenim més de setanta anys, som persones de risc. L'Oriol també esta confinat amb la seva dona i petita a casa seva, cumplint l'aillament obligatori per tothom.

Be acabo tornant el dissabte al mati de matinada per l'Eix transversal cap a Girona, semblava que fugia, que feia una cosa mal feta, però em consolaven els cartells lluminosos que avisaven d'un accident a 5 km. etc.... donç havien canviat el xip i deien Quedis a casa, Quedis a casa, Quedis a casa......................començaven els consells per la població, bons consells, epidemiologicament molt ben trobat i com a metge que sóc , així ha de ser perquè entre tots puguem guanyar al virus i cada dia que ens quedem a casa trillons de virus no troben un nou hoste per colonitzar i hauran mort, algo es algo.

Ara estem tots tancats a casa i fent lo just, o sigui endreçar la casa, cada dia una habitació i les tasques propies d'una familia, cuinar,  llegir on-line La Vanguardia, llegir el llibre del Dr. Antonio Sitges-Serra " Si puede no vaya al médico " , El arte de contar cuentos, El Tramvia groc, primer llibre de memòries de J.F. Mira, Els Evangelis de'n Mira, Comfessem-nos de'n Jaume Ministral, etc.... i també donar un repas al present blog i a d'altres bogs com el del meu amic Josep Maria Via, en Foix de Rocafort, i d'altres.

La setmana entrant ja tindrem més feina. Pel carrer no veig passar a ningú només els Mossos d'Esquadra que no paren de vigilar.   Des del diumenge passat que guardem un aillament estricte, hem vist que alguns no han entès be les normes del Gobierno de España i de la nostra Generalitat, també no acaben de creures les normes de la epidemiologia médica; serà molt !!!!

Dr. Griera cuidat,et necessitem en forma,  els de les terres de ponent una forta abraçada i gràcies per tot.                                                  

Per acabar l'estada al tros , sorpresa, vaig trobar un sac d'olives que ens va caure del remolç i mira aqui estan tant tranquil.les, ja ho deiem amb la Tere que ens semblava que n'haviem fet més kilos i era cert, coses de la vida, les aprofitaran les merles.
Dimarts passat vaig an.nular l'hora per fer la DUN, que són les petites ajudes que dona la comunitat Europea. I enguany no seguirem esporgan els ametllers , jo en vaig fer uns 40 en total, però en quedem molts i que volia que els fes un expert com en Jordi de Sant Martí, be qui no es conforma es perquè no vol.

Olives arbequines perdudes sense volguer, algun ocell les aprofitarà.

Fins no se quan, penso que tenim confinament per moltes setmanes, anims i que no manqui l'esperança, si sabeu llatí,  que si que en sabeu : SURSUM CORDA.

Pep