LA VIDA DE PAGES EN BLANC I NEGRE

Sempre que escric sobre la vida de pagès dels meus pares, que ho van ser fins als vuitanta nou anys el pare i vuitanta sis la mare, em porta a un món proper, molt estimat com antic, un món que sense sortir de Llorenç de Rocafort o de Vallbona, 

Vista del poble ded Llorenç, la carretera que edstem veient daa de la dictadura de  Primo de Ribera, abands la carretera passava per dins el poble i arribava a Vallbona pel cami de la Font dels Serradells, o sigui tota l'estona pel cim de la muntanya.

segons costum, era un mon ric i ple, quasi complet, ple de vivències de tota mena, ple de records de persones concretes (no dic noms perquè ningú s'ho prengui malament), carros cap aqui o cap allà, els camins del terme eren molt transitats i plens de vida, cada dos per tres hom sentia cantar pels trossos; als anys seixanta al poble hi  havia de tot, menys ferrer , encara que sí teniam el de Maldà, quan era manester, que més d'una vegada l'havia vist ferran la mula de casa al sortir de l'hivern, donç amb tantes hores amb els fems de l'estable a les potes, els cascos els creixien  i fins i tot se´ls afluixava algun clau i perillava la ferradura i s'havia de ferrar de nou, al meu pare no li agradava fer totes les potes i les feia ferrar de dos en dos, a mi m'agradava mirar, l'ofici no era fàcil. També recordo al ferrer soldant alguna canella amb estany, amb un aparell que sortia una gran flamarada i és regulava per tenir més temperatura, aquest fins i tot m'arreglava la meva bicicleta de dona, que utilitzava per anar a escola a Maldà amb el Sr. Capell ; tampoc teniam farmacèutic, ni manescal ni metge,  que residien als pobles del costat com Maldà i Vallbona de les Monges, de metges només tinc record del doctor Nolla, anys avenir va ser el president del nostre col.legi oficial de metges de Girona, recordo que va morir molt jove (acs), estava casat a Maldà; no existia la seguretat social a pagès, els pares pagaven una clínica de Lleida per si s'havia d'operar algun de nosaltres o calia anar a un especialista, i estavem aconductats o igualats amb el metge del poble, les medicines sempre s'havien de pagar,  tampoc teniam l'ofici de baster ni de carreter, es el que feia els carros, tant necessaris en la vida de pagès, un gran ofici, potser el més gran abans de la mecanització del camp, gairebé era un grau superior de F.P. o molt més; el carro de casa encara està intacte, després d'haver funcionat la vida del meu padrí i la del pare, el guardem a la pallissa amb tots els guarniments necessaris per enganxar-lo a la mula, junt amb el trill, aquest anava enganxat darrera la curra de pedra i els dos anaven donant voltes a l'era per sobre les garbes que previament s'havien escampat a l'era, recordo que durant la migdiada el pare i el germà de la padrina es turnaven perque no parés i ens deixaven pujar al damunt del trill i vinga voltes, era un gran divertimento,  la màquina de segar Trepat, també se'n deia agavelladora , guardem el coixí de llaurar, les bosses del carro, que servien per donar més cabuda de càrrega, jo quan era jove als estius, a l'ajudar al pare, anava curt de son i mi posava a dormir, era terrible, podies arribar reventat de tants cops, però era jove, ho aguantava tot  i a més tenia al cap altres ocellets.  

Al pare, al marxar de casa anavem al tros amb el carro, sempre li feia preguntes curioses : recordo que li preguntava com estava fet el carro, quines fustes feien servir, si era molt complicat fer les rodes amb l'aro de ferro, en fi no parava de preguntar i el pare em contestava el que bonament sabia, per exemple : referent a les fuestes que es feien servir em deia : fusta de freixe, de xop, fusta de faig, fusta d'om, de roure, d'àlber, d'alzina, de lledoner i alguna altra que no me'n recordo. Li preguntava, de quina fusta estava fet el botó de la roda (circumferència interior de la roda on s'acoblen els raigs i al seu interior hi ha la boixa), el pare contestava de freixe de Girona, i els braços del carro ? de fusta de faig i les baranes del carro, de fusta d'om i els empostissats ? - de fusta de xop. En fi allò semblava un interrogatori, però la paciència del pare no tenia límits.  També recordo  que a l'època  del batre i de portar les garbes, si afegien uns estaquirots a les baranes on si podien clavar les garbes, per guanyar més altura i aprofitar cada viatge cap a l'era. En fi el carro era imprescindible per la vida d'un pagès. També recordo que fins i tot hi havien carros bolquet o carros de trabuc, també recordo carros de torn, que transportaven una bota o bocoi de vi d'un poble a l'altre,  carros de tragí, de vegades als carros si posaven unes veles de lona, per anar al mercat a Tàrrega, o per si plovia i un fanal on si posava una espelma gruixuda per a fer llum, penso que deia ser tant pobre que no feia llum, penso que en plena nit el carro passava desapercebut, temps era temps i no hi havia una altra cosa. Encara recordo a LLorenç una tartana de cal Timoneda la feien servir per traslladar la familia per anar de viatge, eren més cares i  més costoses de fer, segurament que ni deia haver d'altres però no me'n recordo.

i d'altres guarniments com el collar de cuiro farçit de llana i subjectast per dos costellers de fusta, que posen envoltant el coll de la mula que s'ha  d'enganxar al carro o a l'arada. 

El pare Sisquet Capdevila, traient la pols acumulada de molts anys.,a petició del Lluís

També guardem les portadores,  una màquina de fer farina de la postguerra que es feia servir d'amagat, el blat s'havia d'entregar  totalment al Servicio Nacional de Trigo, també trobem  una mesura de tres quartans, molt propia de les nostres terres de Ponent, coves, la dalla, el rampill, el diable de treure la palla, el porgador d'olives, ni han dos de fusta i un més modern de tires de filferro , que separa les pedres, les fulles i els brots, abans de portales al molí, un parell de reus amb els seus carros per anar fins al tros, un fanal de carro amb un ciri a dins ( poca llum podia fer) per anar els dilluns que convenia a mercat a Tàrrega i portar des d'abop (Nitrato de Chile) a tot el que convingués a la casa , moltes forques diferents : forca de dos pollegons, força pallera, forca de triança, forca fementera, forca  de manec de fusta i  dos pollegons de ferro que servia per carregar feixos de llenya, un rascle que fa molts anys que no le vist funcionar, 

Rateres d'ocells, cadascú amb un troç de canya que es clavava al terra.

moltes rateres per ocells (aquestes venen del temps de guerra i de postguerra, com que la familia havia sigut d'esquerres, donç el pare fins els primers anys dels seixanta va estar "com castigat " per la guardia civil a no tenir permís d'arma, vull dir d'escopeta i així morir-se gana, les rateres van suplir els tirs i sempre vam tenir ocells i conills per menjar). Los que ganaron la guerra, van tenir molt de temps per pensar i barrinar com complicar la vida dels que havien sigut republicans; 

fins i tot he trobat rateres per animals més grans, no se per a quins animals anaven destinades sí guineus, llops, teixons, ?? no ho se, dos volants de segar amb el seus esclopets, jo mai els havia vist funcionar.

 un parell de sedassos de malla molt fina, per separar la farina de les pells després de molta, i porgadors de diferent tamnay ( pel blat, cigrons, ...), uns quants sillons negres de Verdú, que feien  a l'estiu l'aigua fresquissima , l' última persona que vaig veure fa pocs anys que encara el feia servir i penso que amb aigua de la cisterna era el Niñet de Sant Martí (a.c.s), dins del taller, a casa hi ha un altre silló d'un sol broc, no se perquè servia o si servia per omplir-lo a la bassa del tros on es recollia l'aigua de pluja i servia per abeurar els animals i per les persones, curiosament mai vam tenir problemes, actualment seria impensable, tascons per esberlar la llenya i una maça d'asclar, em deixo coses però si hi ha un xurrac de llenyataire de dos manecs

 o sigui  que es necessitaven dos persones per fer-lo anar i uns tres llums d'oli , que servien per baixar quan era fosc al celler a omplir el porró, quan era un nen em feien molta por les ombres que en sortien, a més la bota rajava poc i el porró tardava molt a omplir-se, quin patir Déu meu. Evidentment també el feiem servir quan marxava la llum elèctrica, que en aquell temps era frequent. Recordo haver resat molts rosaris a la llum d'un llum d'oli i sopars quasi a les fosques, vostès probin d'encendre un llum d'oli i veuram quanta llum fa. Impensable avui dia.

Llum d'oli amb el seu ble

He de dir que jo de petit sempre vaig veure llum electrica a casa, tenim el primer contracte amb la Hidro Electrica del Segre, S.A. de data 1 de març de 1930 a nom del meu padrí Pep Capdevila , encara guardo algun rebut . 
La veritat es que no se que fer amb tants estris, guardar per potser més enllà llençar, són els records i les arrels que ens menen a guardar, pensant com els feiem funcionar en temps passats. Me oblidat del rodet de pedra que s'ha quedat a l'era, era massa pessat per dur-lo a la pallissa, arriscant que algú se'l pugui endur, no hi podem fer res; servia per xafar la palla i que es desgranés el blat o l'ordi.

La mare Isabel Vila, una garrotxina que va posar un somriure a Llorenç. A dalt de tot om pot veure la famosa creu de terme del poble.

Ara es parla de la Catalunya buida o despoblada, i és ben cert, però aqui va la nostra estimada mare Isabel, caminant a les set del vespre un dia d'hivern cap a casa, havia acabat la partida de cartes amb les altres dones al local de la pista; 

Foto d'arxiu, de la vida social d'un poble, res a veure en l'actualitat.

no és una foto de fa cinquanta anys, és una foto de fa 14 anys, Llorenç de Rocafort, ja havia començat la devallada, llavors es salvaba per la gent gran  que encara vivia, que Déu ni do dels que eren, ara de grans allò que es diuen grans només en queden cinc. La foto te el seu interès i misteri, és una foto de molta calidesa e intima, sobretot dona sensació de que practicament tot el poble està aquí oi ? Al pujar només et podies fixar amb la creu de terme ( 1618 ), que està situada devant de cal Bergadà, majestuosa fins i tot de nit. Es una creu de terme situada al replà abans d'entra al portalet, que donava l'entrada al petit poble del Llorenç medieval. Es tracta d'una esplèndida columna  de  7,10 m d'alçada, a dalt de tot hi han sis fornícules que acullen personatges d'apostols : sant Jaume el menor, sant Pau amb l'espasa, sant Pere amb les claus i sang Andreu amb la creu d'aspa. Ara si sóm els únics que tenim aquesta exel.lent obra d'art, pero fins l'any 1936 també en tenien una fins i tot més alta ( no inferior a 8 metres) a Torrefeta (municipi de Torrefeta i Florejacs, vers el 1916. Creu del Fossar. Història Gràfica de la Segarra, pàg. 175. lleida 2002, Consell Comarcal de la Segarra i Centre municipal de cultura, Institut d'Estudis Ilerdencs.
Llorenç era un poble medieval i encara ho sembla , l'església data 1593 ( Abadessa Arcàngela de Copons ), la primera sepultura es 1624 (Abadessa Dorotea de Ferrer i de Lliure ) d'un tal Pere Capdevila i no va ser parròquia fins l'any 1634 (Leocàdia de Ricart i de Cardona ), i no va ser fins l'abadiat de l'abadessa Anna Maria de Castellvi i de Pons (1700) que no tenien reserva del Santissim a la parròquia, fou el Papa INNOCENCI XII  que va donar el permís per poder tenir la reserva, fet que els vilatans ho agrairen moltissim a l'abadessa;  una teula de cal Bartomeu, guardada a casa nostra  posa 1637, de l´abadessa  Leocàdia de Ricart i de Cardona. No va ser fins l'abadiat de Maria Teresa de Riquer i de Sabater 1790, que per ordre de l'arquebisbe de Tarragona va haver de posar un vicari que fos perpetu i estable a Llorens es deia mossèn Jacinto Rafi.

El pare Sisquet Capdevila , pel costat d'aquest bonic i gran marge del Freginal de cal Timoneda, vinguent carregat de llenya ben de nit.

Una altra persona que trobem ben entrada la nit es el nostre pare Sisquet Capdevila , amb el seu carretó amb llenya per la llar de foc i per l'estufa, el carretó erà el seu mitja de transport des de l'era a casa, tot a peu pla.  Podem observar la bonica pared del freginal de cal Timoneda, llegir article en el present blog. Ningú de fora vila que estigués de turista esperaria trobar-se un personatge com el pare tirant d'un carretó a aquelles hores. Darrerament si puc dir que he trobat algunes parelles de turistes,caminant per dins els nostres carrers i demanar per l'història del poble, cosa que em fa molt feliç, gent de Barcelona, Tarragona, Reus, .....
Els pares quan no podien anar al tros del Perdigó o al de Les Pintades (La Quadra de Mas Déu), ambdós del terme municipal de Vallbona de les Monges, anaven a l'era, l'era ho era tot, alli i feien l'hort, on hi havia gran varietat d'hortalisses, allí el pare hi feia les escombres de botxa per escombrar el carrer i la propia era quan era ben llisa al temps de batre, quan van apareixer les cosetxadores l'era va deixar de tenir utilitat, van desapareixer els pallers i sobrava espai, alguns la van plantar d'ametllers o la van llaurar, o la van abandonar deixant-la a la deriva, a l'era el pare hi portava la llenya d'esporgar els ametllers i els olivers, tenia muntanyes de llenya per cremar a l'hivern, mai ni va faltar, tenien dos estufes que en una casa de pagès feien falta; fins i tot el pare per tenir ombra a l'era, al vell mig hi va plantar un lledoner aquest va creixer i  sota el mateix es resguardaven del sol i  hi prenien la fresca de la marinada apartir de mitja tarde cap al tard, sempre hi era present alguna persona del poble que passava per anar passejant fins al cementiri, s'asseient una estona de tertulia al passar o al tornar, ara un, ara un altre i mentre estan mataven l'estona fent una mica de safareig, lo millor que es podia fer a les tardes d'estiu un cop passada la calor, això si amb un jersey prim al damunt, la marinada pot arribar a refrescar e incomodar bastant.
Cal recordar que tots els carrers fora de la plaça o sigui fora del casc medieval, foren oberts per l'Abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater, totes les cases de tot el raval, les de la carretera, de cal Mano, de cal Perejaume, del carrer de la Bassa, del carrer del Sol totes foren construïdes sota el govern de l'abadessa Riquer, filla de Lleida, noble per tots costats, governà la baronia durant trenta anys.
El carretó encara ens dura, està carregat d'història per tots costats, no ha servit per res més que portar a passejar a l'Oriol, l'Eli i el Lluís de quan eren petits i després per portar llenya de l'era cap a casa tal com podeu veure en la foto nocturna pels carrers del poble, també servia per portar les hortalisses de l'hort fins a casa i de vegades el pare el deixava a qui l'havia de menester..

Quan arribava el temps de collir olives, tothom es posava en solfa, arreglan les borrasses ( tela grossera de cànem de la mida d'un llençol gran, que a més de posar-la sota un oliver també servia per portar la palla a casa, i per l' època de batzacar les ametlles), cosin els troços trencats en fi tapant forats per no perdre les olives o les ametlles), preparar els bancs (escales per collir olives) , en veurem en varies fotografies, la foto de sota mateix hi han dos bancs,  

Els pares i un servidor collint olives, amb un gran banderado de fons

El pare mai feia servir el banc, ell sempre pujava a dalt de l'oliver, fins al final, tot perquè jo no em fes mal. 

El pare molt atrevit.

Quan es collia a ma amb la raspa, era normal sentir cantar a les colles, i explicar-se l'historia de la familia, del poble i de les bones o males relacions entre veïns, si els quintos que ja havien marxat a la mili, si enguany arribaria el Pla Marshall per tot europa, sobre la qualitat de l'oli de la oliva de Verdú, .... no quedava res per tocar, tothom era molt llest, ara es parlaria de la vespeta de l'ametller :

El símptoma més característic és la presència d’ametlles buides i momificades, de mida més petita, que s’ennegreixen i que romanen a l’arbre després de la collita. En arribar la primavera s’observa a la closca de l’ametlla l’orifici de sortida de la vespeta. 

Aqui veiem a la mare carregada amb un banc típic de collir olives amb una raspa a la ma, raspa que des del temps dels romans que no havia canviat, a casa,  enguany les hem tornat a fer servir per collir els olivers que vam plantar el 2008 i que estaven carregats.

actualment amb els grans vibradors tant sols serveixen per fer les bagues ( dit del conjunt que formen les rames  més baixes dels arbres) normalment estan carregades d'olives, però el vibrador del tractor no les fa caure i queden a l'oliver, de mig oliver fins al terra queden totes, sembla que no haguis collit.

Típic banc de collir olives de les nostres terres de l'Urgell

Si era un any de bona collita es gaudia molt, perquè al vespre quan anaves a la coopertiva de Sant Martí en portaves bastants sacs i al tornar portaves un albarà amb els kilos entregats, el pare estava molt content i jo també. Cada any em guardava 15 dies per ajudar-los a fer la collita, igualment em guardava 8 dies per recollir les ametlles, ells veia que eren molt feliços de tenir-me al seu costat en els moment més importants de l'any, la resta que no era poc, ho feien ells, cada dia agafaven el tractoret i cap al tros, encara que la mare tota la vida va anar més depressa a peu que amb el pare.

Un tractoret a la seva mida

Evidenment al darrera hi anava jo amb la Crysler que tenia gran capacitat per portar els sacs d'olives o d'ametlles, cap problema i així vam tirar fins la  collita de 2012, el juny de 2013 moria la mare.

Aqui tenim els dos, carregats amb els estris necessaris : borrasses, raspes, cabassos i bancs; aqui entrant a la finca on hi han més olivers i més feina. L'any 2008, l'any del crac del Lehman Brothers, les hipoteques subprime, els actius tòxics, l'esfondrament de Vall Street, vaig començar a sentir per primera vegada el nom de les agències de qualificació de riscos com  Standard & Poor´s, Moody's, la famosa triple A, veient com estava el món, el pare va volguer plantar mes de 250 olivers d'un any de vida, ara ja medeixen més de 2 metres, són una meravella, encara que no tots, uns 30 s'han mort.

Una gran alegria era quan canviavem de tros, el gran,  sempre el deixavem pel final, o sigui primer feiem el Perdigó més aprop de Llorenç i Les Pintades més aprop dels Omells de Na Gaia el deixavem pel final.

Aqui ens hi passavem uns 9 dies segurs, pel mig hi passavem sant Andreu, lo pitjor era la boira pijanera que durava dies i dies, de nit glaçava i de dia desglaçava i tot era fang, fang que s'enganxava a les bambes o a les xiruques i que arrastraves tot el dia enbrutin les olives. a més del pes que portaves tot el dia enganxat als peus. Recordo que de oliver a oliver el pare posava un fusta, per caminar sobre ella i no trepitjar fang, tots els engings eren pocs per arribar al final de la jornada, per altra banda tot s'aprofitava fins a l'infinit com poden veure en aquest cabàs de goma ben apadassat des de temps immemorial.

Be, ara sense volguer ens trobem amb la collita d'ametlles de fa uns quant anys, els pares no cal dir eren una mica més joves. 

La mare tirant de la borrassa plena d'ametlles

Aqui tenim la mare arrastran una borrassa d'un ametller a un altre amb el pare al darrera. No cal dir que la borrassa va carregada d'ametlles i pesa.

Fotos històriques dels pares tretes de l''arxiu, 

Tot el dia es el mateix, batzacar que vol dir fer caure les ametlles i vinga canviar les borrasses cap a un altre ametller. Al vespre cap a casa i això sense parar, he de dir que al mes de setembre fa molt bo al camp, millor dit molta calor. Quan la collita està recollida i tota a casa, llavors venia la feina dels pares a casa, totes passaven per una màquina que les deixava sense la clofolla, o sigui que quedaven ben netes, llavors es posaven al sol uns tres dies , per tal de desidratar-les, després es sense pressa es posaven a un lloc ben arresserat a classificar-les per families : Llargueta o desmai, Marcona, Esperança i Mollar.

Racó de la casa on els pares esquetllaven les poques ametlles que la màquina havia deixat passar i també es feia la classificació per classes, un cop passades pel sol. A l'esquerre podem veure els sacs plens. M'agradaria que es veiés la bàscula de pessar, que encara funciona a la perfecció.

Aquesta feina de posar al sol les ametlles i després classificar-les durava fins el primers de novembre, perquè a partir del dia 16, ja es podia collir olives i la feina de les ametlles havia de quedar aparcada, vull dir totes classificades i guardades, si no necessitaves els cèntims eren un xec al portador en qualsevol moment, un secret les pagaven molt millor, que vendre-les totes barrejades com fem ara i a més sense passar-les per les hores de sol necessaries, fa anys que a cada bugada perdem un llençoli ja no canviarà.
Tot recordant la vida dels meus pares, de cop em passa per la ment que un servidor he passat els setanta anys, o sigui que quasi tot lo de casa ho he viscut, per això ho estimo tant. Em ve a la memoria que siguent funcionari titulat superior de la Generalitat, m'hagués agradat treballar fins als setanta, aquest havia sigut el meu desitg tot veient treballar al Dr. Turró, però una llei aprobada pel Parlament de Catalunya va truncar la meva esperança i demà no torni, al poc va morir el pare a Llorenç i me'n vaig tornar cap a Girona, pensava que estava de vacances, quan de cop em vaig dir, noi tu no tornes a treballar, la vida de metge de sanitat i de l' ICS s'ha acabat per sempre, no puc amagar que el " destete " es potent en aquesta professió, quan  un s'ha passat una vida estudiant fins la última setmana. Be, professionalment tot s'acabat. Diuent que la paraula jubilo, vol dir  "estar boig d'alegria", mira que be !!! Vaig ser molt afortunat perque avui (1-4-2015), fa 5 anys va neixer la nostra estimada neta Mar, puc dir que le gaudida a vessar, a dojo, sí, le vist creixer, hem passat moltes hores i dies junts, hem jugat a tot i més, junts ens hem emocionat amb les floretes del jardí, hem passat moments únics a l'hort plantant cogombres, tomaqueres, fent forats i posant 3 mongetes a cada forat, junts amb el seu pare hem lligat tomaqueres, hem rigut, en moments de cansanci hem dibuixat i explicat comtes, hem fet CineXin, artilugi amb la carcassa de color blau de l'any 1983 més o menys, amb piles, en una habitació a les fosques, les pel.licules son  mudes,  tenim el capitan Garfio, Popeye el marino soy, los Pitufos, etc.... encara es conserven,  per Mar es tot molt interessant, fins i tot si l'acompanya alguna cosineta ,vol passar-li les pel.licules , gaudeix moltissim, i les posa i les treu ella sola, com li agrada anar amb patinet aqui devant de casa del nostre amic Albert Costa i al park infantil d'aqui mateix, s'ho pasa "pipa"amb la tirolina , també gaudeix d'allò més anar a casa de la Claudia Balboa a jugar.

Al pare li encantava anar a buscar bolets, i com que havia nascut aqui a Llorenç i sabia tots els racons on anar a buscar cada classe de bolets, sempre quedava be amb el nostre fill Lluis, dient-li entra sota aquets pins que trobaras rovellons o  al costat d'aquell marge trobaras mucoses i trobar-les, el pare se li escapava el somriure per sota el nas.

El pare quan es feien bolets, el que fos, encara que fossin negrets que a Girona en diuen Fredolics, plegava de la feina abans i vinga fins que es feia bosch a omplir la cistella,ell sabia els llocs on se'n feien perque era fill del poble i coneixia tot el terme.

El pare Sisquet, pujan costa a munt de la finca,amb la cistella a ma esquerre i amb la dreta ajudat d'un bastó per arribar a dalt de tot que es on hiha el bosc.

Junts, cada desembre treiem de les golfes les capses que guarden les figures del pessebre i les desenboliquen una a una, tot preparant-les per quan junts posem la molsa o diferents tipus de molses, fem els camins, posem els arbres, i fem alguna muntanya d'on sortiran els Reis d' Orient, i a poc a poc posem alguna masia escampada amb les seves gallines, conills, oques, porquets, xais de diferents ramats, fins a arribar a posar la cova .......Ep ! la iaia també es complice junt amb la Mar de vestir l'arbre amb totes les boles de colors, angelets, cors de roba grans i petits, les llums, etc.... les dos s'ho passen d'allò més be. Sovint la Mar em demana - Avi, llegeix-me un compte ! i jo rapidament sense ni pensar-m´ho n' agafo un i vinga, de vegades ella diu aquest no, un altre, un altre : començo a llegir i l'acabo, quan acabo, ella tenca el llibre i em diu: -avi ara te'l explico jo a tu !!, a mi m' escapa el somriure per sota el nas!! i no es maco això. No cal esperar grans coses, les petites ens omplen la vida.

Tot escribin aquestes linees, em be a la memòria el que diu en Piem en el seu llibre " Avis i Néts " Edicions La Campana. Manual d' ús i diu que els avis són : somrients, disponibles, imaginatius, generosos, savis, atents, pacients, útils, conciliadors, tendres, mal.leables i perplexos, els avis no son VELLS.

No puc deixar de posar unes paraules del periodista Antoni Puigverd publicat a La Vanguardia : 

Cuando amas a un nieto, tú desapareces. La obra es él y a él todo lo subordinas. El amor cortés de los trovadores se realiza, de hecho, con los nietos. Es el único amor que en vez de dejar cicatrices, las cura.

Diuent que el numero 7 (dels 70 anys) porta en si: l'art, la llibertat, la simpatia, l'amor, obertura, l'equilibri, el relativisme, el plaer .... Fent cas a tot això ara podré actuar per amor, " Estima i fes el que vulguis " de sant Agusti, em sento privilegiat. Fa temps que no tinc desenganys, tot es relatiu i seguiré obrint-me a la vida sense esperar res a canvi, encara que un somriure sempre es benvingut i senyal d'agraïment.
Ben mirat no pateixo la crisi dels setanta, tampoc vaig patir la dels seixanta, tot es una faula. Ara, amb la meva familia d'aqui i la de Lleida, amb la petita Mar que ja ne parlat i que ens alegra la vida dia a dia, els meus ex-pacients que encara m'estimen i em valoren, i els invissibles i vulnerables de Càritas i els seus voluntaris que em donen tot el que tenen, si més no sento cada moment la paraula gràcies, gràcies, que bonica i que m'omple el cor de goig, em sento un privilegiat de primera. Tornant a les memories familiars, els pares els agradava molt ballar, eren els primers en obrir el ball fos a Llorenç o fos a Rocallaura o a Rocafort de Vallbona o a Belianes, tenien un gran sentit de la festa; la mare sempre deia que el pare de tant en tant li convenia  descansar, el que passava es que a ella no li agradava tant ballar , tot està dit.

Els pares Isabel i Sisquet.

He de dir que totes les fotos de gran format, van estar exposades a Barcelona al Centre Cívic GOLFERICHS , especialitzat en fotografia mitjançant l'Espai Francesc Català-Roca a Gran Via de les Corts Catalanes nº 491. 08015-Barcelona. Es possible que algunes d'aquestes fotos ja les hagiu vist en diferents articles d'aquest blog, però si les poso es que per mi tenen un altre significat, el nostre fill petit en Lluís fa anys  va veure la vida dels avis així, en blanc i negre, són les emocions que em venen al cor, quan vinc a Llorenç, i donat els anys sempre quedaran en blanc i negre.
Cuideu-vos del coronavirus ! Quedeu-vos a casa !

 Bona Setmana Santa 2020, a pesar de tot; sempre podem resar i viure-la amb els de casa i seguir els oficis per la televisió.

Pep

Bibliografia :

Abaciologi de Vallbona. Història del Monestir 1153/1990. Segona Edició. Josep Joan Piquer  i Jover.
Història Gràfica de la Segarra, pàg. 175. Lleida 2002, Consell Comarcal de la Segarra i Centre Municipal de Cultura, Institut d'Estudis Ilerdencs
Bibliografia: La Baronia de Vallbona. J.J. Piquer Jover. Lleida 1981. Institut d'estudis Ilerdencs.
Geografia de Catalunya. de Josep Lorman-Ignasi Planas. Editorial Claret.Barceloa 1987.
Els imprecisos límits de la Segarra. Sanfeliu i Rochet, Guiu.