divendres, 26 de març de 2021

ESPORGAR OLIVERS I AMETLLERS POST TEMPORAL FILOMENA, ESPECTACLE DANTESC, ELS 40 CM. DE NEU VAN SER NEFASTOS.

 

Feia quasi 6 mesos que no haviem estat a Llorens de Rocafort, el meu poble on vaig neixer ara fa setanta un anys. Llorenç a la Catalunya Nova es un be de Déu, poble medieval cent per cent, que va formar par de la baronia de Vallbona des del temps de l'abadessa Saureneta d' Anglesola (1380) que comprà al rei Pere III El Cerimoniós la jurisdicció sobre els seus dominis per vint-i-dos mil sous, d'aquesta manera obtingué la jurisdicció civil i criminal, alta i baixa, el mer i mixt imperi, dels llocs i termes de Vallbona, Llorenç, Preixana, Valerna, els Eixaders, els Omells de Na Gaia, Vilamanyanor, Rocafort de Vallbona, Montesquiu i el Mas del Sant Esperit i terme de la Quadra de Mas Déu. De tal "sort" Vallbona es constituïa en un domini feudal de tipus eclesiastic. Així els  1200 habitants de la baronia passaven a ser vassalls de la prelada (Abadessa). Era el ple triumf del sistema feudal en terres de Vallbona. Dit això, em resta dir que la Catalunya vella estava formada per masos 



i vells cenobis benedictins, els masos (solitut) significaven pau al territori, cosa que no trobem en la Catalunya Nova, aquesta va ser en comanada al Cister amb un gran encert. La Segarra i l'Urgell estan plens de castells, (volia dir fragilitat) i els pobles van anar creixent al voltant de les fortificacions que alhora els " protegia " de les incursions dels serraïns que es trobaven a Lleida a la Suda i a les muntanyes de Prades. Fixeu-vos en aquest mas, està rodejat de grans boscuries que no s'acabven mai, realment un servidor pujava a dies alterns a visitar a l'avi li curava les llagues i parlavem del temps de la guerra, dels maquis que s'amagaven per aquells racons intransitables; la soletat era lo pitjor. 

Llorenç vist des de la solana, cami del Vilet que ens portarà als trossos dels Solans. També veiem unes petites casetes al fondo (la vall), que són propies dels horts, i a dins totes tenien el pou, la vila també tenia pou propi, ep! encara el te; la vila tenia més coses comunes com el moli per molturar les olives, el forn per courer el pa municipal, els sefareig per rentar la roba al fondo aprofitant l'aigua que baixava per la siquia (sèquia), els camins del terme també s'arrejaven de manera comunal entre els veïns del poble, la fossa al cementiri per enterrar els morts també es feia per torns, el cercapous també era comunitari (Peça de ferro proveïda de crocs o ganxos i fixada al cap d’una corda, que serveix per a pescar les coses caigudes al fons d’un pou, o d’una cisterna, que en aquell temps en tenien en totes les cases, a casa meva encara en queden dos una pels animals, on hi anava la primera pluja i una altra per les persones, on si girava el doll d'aigua quan consideraven que els teulats ja estaven nets. segur que m'oblido de més solidaritat i reciprocitat, parlo dels anys seixanta.

Des del temporal Filomena el 10 de gener d'enguany, que sabem la destrossa que havia provocat en els olivers a praticament tot l'Urgell i estan nosaltres confinats, vam creure a les autoritats sanitaries i no ens vam moure de Cornellà del Terri, fins que el 25 de febrer rebent els advertiments del departament d'Agricultura de la Generalitat, sobre les seves recomanacions que calia fer als olivers partits o amb rames arrencades de qualsevol manera, retorcides, recargolades, vam decidir anar cap a Llorenç amb un full d'autodeclaració a les mans; realment no sabiam quin mal havia fet tanta neu al teulat de casa ni en el de la pallissa i evidentment tampoc a de les oliveres. La veritat es que no vam trobar cap Mosso d'Esquadra des de Girona a Llorenç de Rocafort. El primer que vaig fer es anar al tros de Les Pintades , molt aprop del poble dels Omells de Na Gaia a veure que havia fet el temporal de neu batejat com Filomena,


Com poden veure la primera foto, al terra està farcit de grans rames trencades altres no trencades del tot penjen dels olivers.


Son olivers de l'obac i tant al terra com a dalt dels arbres,  de rames arrencades o trencades per la mitat, donen un aspecte desolador.

El problema em va venir de cop a la ment, mai havia esporgat, o practicament mai perquè ja ho feia el meu pare. Fa uns nou anys el pare ens va agafar a mi i a l'Oriol i al Lluis i vam anar a fer una practica d'esporgar, perque si ell faltava algo sapiguessim


Be, un mati va servir de poc, i ja al final de la seva vida li vaig preguntar - pare no se esporgar ? i ell em va contestar : - tu esporga, si ho fas malament a l'agost totes les oliveres/olivers faran molt de goig !! i amb aquest record vaig començar una feina immensa junt amb la Tere, la meva dona, sóc molt afortunat.

Ja erem al vint-i-cinc de febrer i es plantejava un dilema, per on començar si pels ametllers o que ? Pels ametllers començava a ser tard, i vaig cosultar-ho al meu amic Ramon, un home que ja ha complert els vuitanta anys, amb molts coneixements sobre tot el que toca a la pagesia, ha après des de la més tendra joventud , a la seva edat sap l'ofici amb els ulls tancats, està joiós del que ha fet i gaudeix del que sap, està orgullós de ser pagès i ell amb el cotxe es velluga per tot el terme, els diumenges junt amb la deva dona li agrada donar una volta per les seves propietats i veure com creien els sembrats i com floreixen els ametllers, gaudir de la feina feta, com recordo que feia el meu pare (epd), però ell a peu; en fi veure com la primavera va a tota pastilla. El nostre Urgell abans dit Baixa Segarra quan es més maco es durant la primavera.


El territori es vesteix de festa, es trasmuta, s'engalana com mai, a més enguany em vist en persona durant 21 dies i en càmera lenta com esclatava la floració dels ametllers, i la bona marxa dels sembrats, aqui tenim una vista de la vall que va de la Portella cap els Perdigons, que tant li agrada al meu fill Oriol, fer esport tot veien aquest luxe le tombades de verd que son diferents si estracta de blat, de l'ordi o de l'espelta. El verd segarreta és únic, espès. Enguany es nota que i ha una bona saó. Després cap al juny, tot s'asseca i s'ha de mirar amb uns altres ulls, fins i tot les plantes aromàtiques ja han perdut les flors. Quan veig aquests sembrats tant guapos i que tiren endevant, m'ha vingut a la ment quan erem petits que dins dels sembrats trobavem els nius de les perdius sobretot al segar al mes de juny recordo que primer el pare ho feia amb la dalla, després amb una agavelladora Trepat i més tard ...... quan trobavem les perdius començaven a correr i mai vaig aconseguir d'agafar-ne una, tant petitones i com corren impressionant, i admirable, alhora també voltaven les serps que si trobaven un niu de perdius es menjaven un ou darrera l'altre.


Vam decidir amb la Tere començar per esporgar els ametllers del fondo de les Pintades, perquè tenen una alçada desproporcionada, molt i molt alts, massa, ametllers amb molts de llucs, alguns gruixuts el doble dels meus canells i segons el Ramon això no es bo, diu que els ametllers quan més baixos millor i aquests llucs de 5 metres d'alçada cal treure´ls perquè són xupadors, i no paren de creixer arribarien al cel. Ep ! ho he après enguany, els ametllers només han de tenir tres branques i prou,  per tallar els troncs tant gruixuts sempre s'ha de fer per damunt d'un petit brot que està naixent, com el que teniu a la foto.



El forat es d'un picot o " pájaro carpintero ". Aquest petit brot verd es tot un tresor, s'ha de guardar, perque l'ametller te la pell molt dura, atravessar-la es tota una proesa. El cuidem i el deixem per si un dia les rames de mes amunt es morissent, aquest brot ens salvaria l'ametller. 


Al terra podem veure les rames esporgades i al peu de cada ametller la fusta tallada. Com he dit abans era la primera esporgada de la meva vida i potser la última mai se sap, em faig gran o millor dit sóc gran i van sortin malalties sobretot de les articulacions, no cal enumerar-les, segur que les encertariau, be gràcies als consells del Ramon vaig perdre la por a fer aquesta feina tant necessària, diuent que les ametlles no surten dels troncs, amb això està tot dit, llavors cal ser agressiu i eliminar  metres de fusta que no aporten res, el que passa, que tampoc et pots passar, tinguent en compta que un arbre ha de tenir la mateixa proporcio d'arrels que de branques per respirar, i si treus moltes rames, l'arbre no podrà fer aquesta funció importantissima la funció clorofílica, o sigui que enguany no hem pogut ser tant agressius com si haguessim esporgat pel gener, un altre any serà. Per primera vegada vaig veure altres partides del terme de Llorenç de Rocafort de les mans del Ramon com : La Comunclot, l'Alsina del Portumeu, Alsina Prejaume amb la seva cabana en estat ruinós, l'Alsina del Cantó (erma), Alsina de cal Mano, l'Alsina de cal Xepe, l'Alsina de cal Puça, lo Vals (terme del Vilet) La Collada de cal Ton, els Solans  del Sileta de Vallbona, Solans del Saltó, Solans de cal Xepe al damunt de cal Mano. Mai a la vida havia conegut aquesta part tant gran de la solana o dels Solans, en tenia moltes ganes, es tot un món molt gran i desconegut per mi. Segur que en Lluis Foix de Rocafort ja ho te tot caminat. De la solana només coneixia la masia de cala Adelaida i al costat del cami un tancat de pedra amb uns quants olivers i una cabana era de cal Damià o encara o es ? o no ?.


Ara una fotografia del poble de Llorenç des del punt més alt els Solans de cal Coix.



Abans de dinar vam anar cap a la Convidal del Mora i de cal Cabalé on veiem la casa o pallisa perquè hi ha l'era i un tancat amb pared de tàpia molt frequent cap a Belianes, Preixana, a Llorenç com podeu veure també en tenim, per exemple la pared del freginal de cal Mora també te un bon tros de tàpia; el tancat de darrera la Cabana de cal Cabalé no se si servia de corral per criar gallines o conills o també tenir alguna cabra o un tocino ? no ho sabrem mai; segons el Ramon, hi ha un pou que sempre te aigua a uns 50 metres de la cabana. També trobem una altra era al Tossal del Coix amb un pou que te aigua.


També la Comametlla i a la vista teniam la Rocasabata de cal Saltó. Tot verdissim.
Quan vaig veure aquesta construcció que no puc assegurar si era una simple cabana, perquè te una finestra al damunt de la porta i això vol dir un possible pis per quedar-se a dormir, o feia de pallissa per guardar la palla, no es petita, segurament també hi havia una era, la foto està feta de lluny. Quan la vaig veure vaig pensar amb el meu amic Josep Maria Boix-Masramón ex-monjo de Montserrat (Zumm per als amics) , company del que en altre temps fou el nostre rector en Joan Costa; quan venia a LLorenç en Zumm sempre em demanava una foto d'alguna cabana, li agradava aquesta terra eixuta i els seus camins, que en deia camins d'eternitat. En Josep Maria era nebot del que fou prior de Montserrat en temps de l'abat Cassià Mª Just. L'any 1988 va publicar un llibre titulat  KINNERET. Allibereu Els Salmistes, molt interessant perquè narra la seva vida després que va sortir del monestir, estada al kibbutz Ga´aton a la Gal.lilea Nord, als EE.UU, el pelegrinatge es important en la seva vida,  va al  Mar Saba, al desert de Judà i a la Gal.lilea, enamorat de l'Urgell a la Terra Ferma ( va fer una temporada de collir fruita, deixan molts amics a Tàrrega),  parla del Petit Princep amb tot el carinyo, comparant els dos Princeps el de Maquiavel i el de Saint-Exupéry i com a final deixa apuntada la frase " L'essencial és invisible als ulls. Només s'hi veu be amb els ulls del cor "..... Amb en Josep Maria haviem fet moltes guardies junts al CAP DE BANYOLES, ell tenia la plaça de zelador i rebia els malalts amb tota l'empatia del món i amb un somriure mai vist, fins i tot i afegia si era una criatura " on va aquesta reina tant bonica, guapissima, entra-entra,vine que et presentaré al metge, porta barba, i afegia ens encanten les visites ", perquè no veniu més sovint ?;  rebia a la gent com mana sant Benet en la seva regla : "acollir als altres (pelegrins) com si fossin el mateix Crist " , i me'ls feia passar, i als vespres junt amb l'infermera parlavem fins a les tantes de la matinada de qualsevol tema, i així dies i dies i mesos, dormiem poc però sempre era interessant i junts ens enriquiem. Abans de morir em va regalar un altre llibre seu editat de la seva butxaca titulat : BIBLIA DELS NÀUFRAGS, que també li va regalar a en Joan Costa, va ser una bonica trobada després de molts anys de no veure's a la clínica Salus Infirmorum de Banyoles.



Sovint els meus amics em pregunten quines classes d'ametlles hi han, i quines son les primeres en florir :  la Desmai o llargeta es la que floreix primer després la Marcona , una mica mes tart la soleta i la belona, les mes tardanes son Ferragnès, Ferranduel , Frajulio, Cristomorto, Tuono, Planeta, Garrigues....i algunes mes que no recordo. A casa nostra les que més abunden són la Marcona , la Llargueta i la Mollar. A hores d'ara les 4 nits que les temperaures han estat sota zero les ha mort.


Ja portavem 10 dies esporgant, i pujant amunt, amunt al tros  de Les Pintades, practicament els últims marges abans del bosc, que el nostre pare ja feia 2 anys que les deixava per perdudes pel mal cami, fent neteja per passar vaig tallar un  Coscoll i al moment vaig descobrir un niu preciós amb aquests ous verdosos, es tracta d'un niu  de Merles, confirmat pels entesos; quan devant dels ulls apareix aquesta bellesa, surt el nen que portem a dins, de petit trobar un niu era tot una proesa, i ho comunicavem a tothom pares, amics, parents, com si haguessim trobat una perla.


La vida al poble es d'allò mes tranquil.la, hi ha molta pau, degut a les poquetes persones que hi dormen cada dia, una trentena, pots caminar pels carrers practicament no es troba ningú, però si que a cada racó veus les persones que un servidor he conegut, que son moltes, amb les seves virtuts i la seva manera de viure i de fer, i de com era la vida quan jo era petit, persones amb bondat, altres persones que mai van criticar a ningú, persones que amb el seu somriure ho omplien tot, solidaritat a dojo, encara em venien a la ment veure una dona portant una olla amb 3 litres de caldo de gallina per una familia que tots estaven malalts, o de portar verdura de l'hort a qui no en tenia, alguna bali-balaga, bretols amb la seva història, cada persona porta el seu relat, cada persona es una novel.la; segur que m'oblido de més solidaritat i reciprocitat, parlo dels anys seixanta.

Any 1593, no va ser parròquia fins el 1634.

L'església gotico-renaixentista contribueix a l'assossec d'aquest racó poble, on hi ha uns piques de pedra picada que servien per rentar la roba al costat del pou de la vila o per abeurar el bestiar, ara fan companyia al visitant que des del mirador contempla la solana tant gran i el poble de Maldà. A l'interior sota les voltes de creueria es troba la primera lauda sepulcral d'un tal Pere Capdevila anys 1624. L'església parroquial es la més antiga de la baronia de Vallbona, data del temps de l'abadessa  Arcàngela de Copons .



Sí, un pot sertir dringar les campanes plenes de filigranes i unes lletres gòtiques precioses; són les campanes originals, que vam tenir la sort que durant la guerra civil española no es toquessin. En aquesta campana major pose la imatge de Maria amb la inscripcio OH MATER DEO, podrien estar fetes a Calaf, com la campana Grossa o dels Perduts del monestir de Vallbona, per la prelada Maria Teresa de Riquer i de Sabater, segons en Joan Yeguas i Gassó l'embelliment d'aquesta campana és fastuós.
Tot just portem 4 dies a Llorens esporgant ametllers al fondo i al pla del Perdigó, veins de Sant Miquel, de cop em trobo un ametller amb la mitat empeltat de prunera i crida l'atenció quan el trobes. El pare li encantava empeltar als ametllers pruneres, ni ha en diferents llocs com en el racó del Perdigó i també a les Pintades, ep!! fan unes prunes grogues molt grosses i bones.
Del dolor articular que patim laTere i jo, practicament no ens enrecordàvem, ens fa fer uns dies de sol fins i tot calor i això i el estar sota el cel  del mati al vespre, va ser un gran remei. Tot s'ha de dir al vespre arribavem cansats, però contents i orgullosos de la feina feta.
El diumenge dia 7 de març vaig anar a missa, no hi va haver missa, sinó celebració de la paraula per part de la germana Maria Magdalena de la comunitat Llum i Vida, fan unes celebracions molt dignes, però amb grandesa, es respira fe, tota la celebració a poc a poc, donant la sensació de que el temps no es igual a temps i amb abundància decants, quan acaben la celebració elles es queden a parlar al carrer amb els pocs feligresos, tots ells fidels al dia del Senyor, tot un detall, que fa parròquia i també fa festa. Que seria el nostre petit poble sense missa els diumenges ? Felicitats a tots vosaltres.



Entre oliver i oliver m'arriben noticies de persones que cap el tard van per Girona repartin menjar o un plat calent als pobres que viuen al ras o en un cotxe abandonat o en el caixer automàtic d'algun banc o caixa d'estalvis, ho fins una capsa de cartro amb una sola manta o sota un pont, us poso una reflexió d'una voluntaria i us en posaré alguna més, sense paraules, sense comentaris, només que cadascú ho llegeixi i s'ho guardi en el seu cor : 

Fidelitat diumenge rera diumenge, estimació, vincle...mirades, abraçaddes, algunes paraules... no trobem en Lluis, però al deixar en Joan llegeixo el missatge que hi ha algú dormint al caixer de Bankia i allà el trobo estirat al terra.... es desperta, agraeix el menjar...és tard, no sé expressar el que sento, no hi ha paraules, em passen de nou molts dels rostres tornant cap a casa, encara miro els racons que em vaig trobant per si queda algú que no hem vist.... no serà fàcil adormir-se ni el descans, però res comparat amb ells, em costa suportar-ho.


Aqui podem veure, l'oliver un cop esporgat, amb la llenya que ha sortit al peu, cosa que ens costarà uns quants viatges, ja ser que enguany tindrem una minsa collita, però s'havia de fer; el Filomena manava.
Tornant a la vida de poble, mai haviem estat tants de dies a Llorenç, quan marxem al mati cap al tros, sempre deixem la llar de foc preparada per a encendre-la, i així ho fem; hem cremat una bona pila de llenya d'oliver, assecada durant 5 anys, crema molt i molt be, de tant en tant i barregem un tronc d'ametller que sol durar més; si  en pocs dies hem gastat una bona pila, si haguessim fet foc de novembre a final de març, no vull ni pensar-ho. A Llorenç no hi ha cap botiga, per la qual cosa hem d'anar a Maldà o a Bellpuig, aquests dies per esmolar la cadena del moto-serra hi he hagut d'anar varies vegades, ep! i també per comprar aliments,, per posar gasoil al Ranger Rover, visitar la farmacia que són molt amables i servicials, dona bo anar-hi.
Parlant de Bellpuig avui vigilia de la Mare de Déu dels Dolors, me conectat al Septenari que fins avui s'ha fet a la parròquia. Pels que no coneixeu Bellpuig, us recomano el convent de Sant Bartomeu  i el mausoleo de Ramon Folc III de Cardona i Anglesola virrey de Catalunya, està fet de marbre de Carrara i es troba a la parròquia, segons Alexandre de Laborde es un be de Déu, lo millor de Catalunya, encara que Laborde troba el poble de Bellpuig mal fet i lletg, en una paraula mal dissenyat. Es admirable el grabat que va fer del mausoleu.


Aqui tenim una bonica troballa, olives mortes per les diferents glaçades, llàstima que només era una rama, si n'hagués trobat més millor, perquè a mi m'agraden com agradaven als meus pares. Si us en poseu una a la boca i la mastegueu la trobareu dolça. Aqui va una recepta per amanir-les, que és del Dr. Fabré, un cuiner de primera, te moltes qualitats, entre elles és la de fer un menú per dinar i no repetir-lo en un mes; aqui va un bon regal pels qui tingueu la sort de trobar olives mortes, no és fàcil:
El tema de les olives negres és apassionant, hi ha tants parers, tantes menes de maneres d'abordar una exquisida menja que no sempre era aprofitada per altri que els senglars o els esquirols o la mateixa terra... són, les arbequines mortes, bones de debò.
Cal primer rentar-les amb força aigua clara, ben esbandides, en cabat cal llevar-les-hi l'amargor, i això es fa deixant-les en abundosa aigua prou salada un parell o tres de setmanes, no només per hidratar-les, per treure'ls-hi l'amargor, com ja hem dit... i ací venen totes les variants: en aquestes aigües jo hi poso fonoll i llorer, que després, per amanir les olives llançaré. La pell de cítrics (taronja o llimona) a mi no m'abelleix, tanmateix no és descartable. Tampoc no augmento l'acidesa amb vinagre.
Cambio l'aigua un parell o tres de vegades.
Ja està! Ací la fantasia! Un polsim d'orenga? un pessic de pebre negre? un branquilló de farigola? El què sí és cert que uns dies en oli bo és el toc fonamental.
Estan a l'era un dia al principi considerat de destorb per la boira pixanera, fent llenya petita per encendre la llar de foc, va parar un tractor i va pujar en Ramon fill i em va demanar el moto-serra i es va posar a esporgar els ametllers de l'era, un servidor vaig quedar sense paraules, devant la gran esporgada que els va fer, ell mateix va dir, es la única manera que algun dia façis moltes ametlles, encara que enguany no en faràs, en aquells dies ningú s'imaginava que al cap de 10 dies les baixes temperatures matarien les ametlles de floració primerenca. Una llàstima per tots !!. Un altre escrit sobre lo dur que es viure al carrer:

Expressa ahir en Francesc com de dur li ha sigut l'hivern que ha passat, se l'hi ha fet dificil... i expressa que s'ha sentit sol i que els 15 minuts diaris a la Sopa ( per anar a recollir l'entrepà) l'hi ha sigut el més dificil... aquests 15 minuts que defineix insuportables, enmig d'altres persones del carrer... Ell intenta ensortir-se´n estudia un curs, fa la rehabilitació cada dia, va a la biblioteca... una vida que intenta ser però que és al carrer.... avui he entès una mica més el desastre que és per a les persones viure al carrer, la solitud, i el que han de suportar .....

La feina d'esporgar continua dia a dia, no tenim cap més feina, a més una feina que mai havia fet, però que m'esforço per fer-la be, després Déu dirà. 


Aqui va una inpactant fotografia de com va quedar un oliver després del Filomena, poden veure dos troncs arrencats de socarrel, imagineu-vos el pes de la neu que si va dipositar, mai ho havia vist.
La meva dona afilera les rames que jo tallo amb les tisores electriques que van amb bateria i que fan un tall fins a 3,7 cm en rodó, una precisió absoluta i potent, a més porten un mànec telescopi que s'allarga fins a medir uns dos metres i mig en total mésde 700 euros.


Imagineu-vos la gran quantitat de rames que caldrà triturar, perque si s'haguésde cremar seria impossible, perquè tota la finca està així , lo més bo es que una màquina ho trituri tot i que quedi al terra com adob.
Al anar a poc a poc pel tros, t'adones de moltes  coses que anant depresa un no veuria com per exemple aquest bosc del pla del Perdigó que mai hi havia entrat. On caminar per dins es com un conte de fades, està ple de plantes aromàtiques com el romani, el timó, la farigola, l'espigul, la salvia, l'orenga, l'argelaga florida, el vesc i el reboll i com no també uns quants pins però no massa, ni han més a l'altre costat de la finca tocant amb el Nadal de Vallbona.... que ningú a trepitjat els ultims trenta anys. No es pot tocar, s'hauria de demanar permís als forestals, perquè a l'Urgell queda poquet bosc, donç els nostres abans passats o van arrabassar al màxim, gairebé fins al cim dels turons.


Clar, a Llorenç no llegiam la prempsa, tant sols una estona les noticies per la tele, però com que anavem molt cansats rapidament ens adormiem a la vora del foc, com uns nens a la falda de la mare.
Al tros de les Pintades tinc un vei molt jove, es el fill de la senyoreta mestra que un servidor va tenir, es un home enamorat de la pagesia, li agrada, i es nota, es una persona de bon tracte, quan parla amb tu sembla que te tot el temps del món, escolta amb empatia i gaudeix, no trobo massa gent com ell. Puija i baixa de Rocallaura el seu poble. Aquests dies m'ha fet molta companyia, un moment o altre del dia feia per trobar-me i una mica de relax sempre va be.


Paisatge que veig cada dia quatre vegades, una vista excepcional, a lo lluny el poble de Maldà, tot el fondo de Llorens i part de Maldà, on els sembrats ja fan el paisatge més dolç i en primer terme aquesta antiga construcció de pedra, que era ni més ni menys que la entrada de la cisterna, on guardaven l'aigua per rentar la roba i també pels animals; al costat mateix hi han dos piques amb les caracteristiques de safareig; l'aigua en un pais que no en te, la d'aprofitar de la pluja del cel i guardar-la per si decàs. Tothom feia el mateix. Els més grans recipients per a guardar l'aigua de pluja es diuen Aljups.
Estan enmig d'un gran silenci rodejat d'olivers i d'un estol d'ocells, vaig rebre per WhatsApp la noticia de la mort del meu amic mossèn Marc Farré, rector del nostre poble, havia nascut a Navàs 1936, havia sigut frare Franciscà al convent de la Bisbal, va ser ordenat prevere a Solsona , també havia estat a missions a Bolivia un bon dia el bisbe de Girona li va demanar si voldria sortir del convent perquè li faltaven capellans i ell va demanar dispensa a Roma i l'any 1985 aqquesta  va arribar es va incorporar a la Diòcesi de Girona.
 

Junts vam col.laborar en les diferents tasques que ell tenia encomanades , una parròquia es un lloc de trobada de la comunitat i alli es comparteix tot. El mossèn era un home que cercava activament els pobres, o els que estaven en risc de pobresa, els excluits, les families vulnerables que no arribaven a final de mes, els sense sostre, patia pels que no tenien res en aquest món, ell era pobre però personalment es considerava "ric" e ingressava a Càritas cada mes quasi la mitat del seu sou, ell era el consol per un grapat de  pobres. Jo també li enviava persones amb molta necessitat i puc dir en veu ben alta que mai es va rebelar el nom de les persones a qui ajudavem des de la parròquia, quan havia fet l'ingrés a la Caixa em donava els comprovants perquè jo els arxivés a casa meva perquè ningú de l'església els pogués trobar al netejar. Portava al cim l'esperit de sant Francesc. Com a Càritas ens alegrem dels petits èxits, ell també estava content si ajudava a una sola persona a viure millor, ja justificava tota la seva ajuda, dedicació i acompanyament . Els últims anys de la seva vida els va passar a la residència Bisbe Sivilla de Girona capital, una casa de repòs per a capellans malalts o molt grans, donç quan l'anavem a veure amb el seu cosi Ramon i la seva esposa Marta, estava molt content; el pobre estava molt limitat en la seva mobilitat i en la parla , però amb paciencia ens enteniem i molt. Un bon dia em va dir que totes les seves malalties e incapacitats les portava millor degut a la seva vida de disciplina rebuda i d'austeritat i pobresa al convent de la Bisbal i portant al damunt per sempre més l'esperit de Sant Francesc, que sempre l'ajudava, mai li va faltar una rialla a la boca. Home agraït per damunt de tot; trobava que el personal de la residencia el cuidaven molt be i cada dia els donava les gràcies. Quan estava be, sempre anava a fer un cafè amb llet al bar de la Mari de la Llar i d'aquesta forma anava coneguent al poble i es socialitzava amb tots tant els que anaven a missa com els que no hi anaven. Admirable, no va tardar a fer-se un més del poble.


M'abelleix posar aquest escrit seu, m'honra per haver estat en sintonia amb ell, durant els anys de rector del nostre poble i de Palol de Revardit i de totes les petites parròquies de la Vall del Terri. Descansi en pau. En memòria de Mossèn Marc Farré, ell si va viure a recer de l'Altissim.

Salm 90

Certesa de la protecció de l'Altíssim


Tu que vius a recer de l'Altíssim
i passes la nit a l'ombra del Totpoderós,
digues al Senyor: "Sou la muralla on m'emparo,
el meu Déu, en qui confio".

Ell et guardarà del parany de l'ocellaire
i del flagell de la pesta;
t'abrigarà amb les seves plomes,
trobaràs refugi sota les seves ales;
et cobrirà fidelment com un escut.

No et farà por la basarda de la nit,
ni la fletxa que vola de dia,
ni la pesta que s'esmuny a la fosca,
o l'epidèmia que al migdia fa estralls.

Ni que et caiguin vora teu un miler
o deu mil al costat mateix,
a tu res no et tocarà.
Només obrint els ulls,
veuràs com acaben els injustos.
Quan deies: "M'emparo en el Senyor",
feies de l'Altíssim el teu refugi.

No et passarà res de mal,
ni s'acostarà a casa teva cap desgràcia,
perquè ha donat una ordre als seus àngels
de guardar-te en els camins;

et duran a les palmes de les mans
perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres;
trepitjaràs lleopards i escurçons,
passaràs sobre lleons i serpents.

"Ja que ell s'ha fet tan meu, jo el salvaré,
el protegiré perquè coneix el meu nom.
Sempre que m'invoqui l'escoltaré,

estaré vora d'ell en els perills,
el salvaré, i tothom l'estimarà;
saciaré el seu desig de la llarga vida,
i fruirà de la meva salvació".


Ant. T'abrigarà sota les seves ales, no et farà por la basarda de la nit.


A la part alta de la finca , hem trobat una gran ferida d'un oliver, que ja estava pintada amb sulfat de Coure, vol dir que fa uns 4 anys, ja hi debia haver algun temporal que va esquinçar aquest oliver i l'hem trobat pintat de blau.

A poc a poc amb la Tere anem pujant obac amunt, fixeu-vos que al peu de cada oliver trobareu la llenya de l'esporgar, llenya que un dia o altre servirà per escalfar-nos. 


No se quan acabarem, ni a quina hora acabarem, de moment anem tirant. 
.

Un cel preciós. Ja es molt tard, em recorda al pare que sempre arribava al poble quan era fosc, jo faig igual, em costa deixar de treballar.


Em ve de gust posar-vos aquesta foto, es tracta d'un ametller florit, que guarda totes les ametlles de l'estiu passat, l'ametller guarda el fruit. Jo quan esporgava ametllers al fondo de les Pintades, cada ametlla que trobava me la posava a la butxaca per guardar-la per la Mar, al final en vaig recollir un bon cistell, que a poc a poc les anem trencant junt amb la petita que li encanten.
El dia de Sant Josep , treballant del mati al vespre vam donar per acabada la feina desporgar , deixant totes les rames ben afilerades perquè fossin triturades per nostre amic en Xavier Amenós. O sigui vam celebrar sant Josep treballant, però molt contents després de 21 dies. Vaig escoltar la  Carta apostòlica del nostre sant Pare Francisco PATRIS CORDE (Amb cor de pare).
Diumenge 21 de març va sortir publicat a La Vanguardia , el reportatge" Legado Dantesco " Parla del Novisimo Testamento: equiparacion con la pasión de cristo. Lengua Vernácula: El nacimiento del italiano literario. Neologismos:Rico vocabulario de factura propia. Dante representa a la humanidad perdida y extraviada que necesita redimirse, afirma J.M. Micó. Contrapaso  : Concepto que ha hecho fortuna. " El infierno y los castigos que describe se han incorporado en el imaginario popular" segun J.F. Mira. Alegorias: Un mundo de simbolos: Los hombres y las mujeres actuales siguen  siendo personajes de la Comedia, una  de las claves de su éxito. Numerologia: La constancia del numero tres. Politica: El modelo del monarca justo. Infierno :La vision occidental del castigo. Clasicismo: El maestro Virgilio. Sabiduria : El papel dela mujer. Estrellas: El fina de ls tres cantos. Modernidad: Un a obra inmortal. Sentido Vital: La salvacion por meritos propios.
Avui hem celebrat la Mare de Déu dels Dolors i aqui va per tots una bonica reflexió-oració que diu molt de Càritas :

"Que aquesta festa dels Dolors de la Mare de Déu ens posi en comunió amb el dolor del nostre món, per així fer-nos propers als qui pateixen, i ajudar tots els qui es troben aixafats per la llosa del sofriment."

Per acabar, us poso unes linies més d'experiències viscudes per les meves amigues que cada vespre parlen i reparteixen menjar pels barris de Girona :

Les darreres sortides han estat un mar de dolor... la trobada del noi marroquí amb el cop de calor, l'home tirat al mig del carrer, la discussió amb l'Ismael - que ens fa percebre els limits i com de profunda pot ser la seqüela del carrer, amb quina violencia ens respon-, la negativa d'ajuda d'en Rafael - en molt mal estat al caixer... tornem a casa amb molts impactes de dolor, " tocades "... és dificil pair-ho... estem exposades al seu dolor, malestar, patiment i sentim com aquest ens travessa el cor, d'una manera brutal, sens poder-ho controlar... com alliberar-nos? com poder-nos recuperar ? que fer-ne d'aquest patiment ? No som de pedra...Intueixo un camí, el de no voler "resoldre", el d'estar al costat des de la impotència, la petitesa... i el d'arrapar-me fort a Jesús.... no hi ha límits per l'AMOR i en aquests marges Déu també hi és present... ser-hi amb aquesta força i amb aquesta confiança.


De moment que tots plegats passem una bona setmana santa , aqui va un bon record del últim Via-Crucis pels carrers, que vaig viure a Llorenç, amb els meus veins i amb gent de Vallbona de les Monges o de Barcelona que estaven a l'hostatgeria del monestir, com en Josep que ja no hi es (epd).


Una abraçada, al maig tornarem amb els olivers, això mai s'acaba.

Pep


Bibliografia :

Art de l´època del Renaixement a Llorenç (Sant Martí de Riucorb, per Joan Yeguas i Gassó.
El Cister. El patrimoni dels monestirs catalans a la Corona d'Aragó. Joan Fuguet Sans i Carme Plaza Arqué. Col.lecció Nissaga, núm.14. Editor Rafael Dalmau, Barcelona 1998.
Breu Història del Monestir de Vallbona. Gener Gonzalo i Bou. Episodis de la Història. Editor Rafael Dalmau , Barcelona 2003.
Kinneret, Allibereu els Salmistes ! Josep Maria Boix-Masramon. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Impremta  de Montserrat.1988
La Baronia de Vallbona. Josep-Joan Piquer i Jover. Càtedra de cultura catalana " Samuel Gili i Gaya". Institut d'Estudis Ilerdencs. Lleida 1981.




Cap comentari:

Publica un comentari