dimarts, 20 de setembre de 2022

QUOTIDIANS TANMATEIX

Des que estic jubilat, ara fa 8 anys més o menys, puc dir que tot l'any estic de lleure, i no entenc que abans treballava vuit hores per l' Institut Català de la Salut, feia les inspeccions reglamentàries com a metge funcionari d'A.P.D. i tenia temps fins i tot per passejar el nostre gos Antoine tres cops al dia, i la millor la després de dinar, perquè tot i la calor de l'estiu, agafavem un barret, una ampolla d'aigua i una petit ensat per abeurar al gos, fins que un dia a la zona de les excavacions de la bòbila d'Ermedàs, el gos desapareixia i tornava ben xop de dalt a baix, desconeixia que aprop hi hagués una font; la vaig descobrir, era la Font de Can Farronic, que en aquells any es podia veure, més endevant es va ensorra la galeria que conduïa l'aigua i  vaig deixar de veure-hi, encara que l'Antoine seguia bebent i banyant-se, ja no vaig patir més, tot seguit parlava amb els arqueolegcs, alumnes, becaris i amb el Sr. Tremoleda , sobre com anava tot plegat; curiós  ara de jubilat em falta temps, el meu nebot em diu que no se organitzar-me, potser te raó, ja no m´ho deia el Dr. Moises Costa fa vint-i-cinc anys, però mai em va donar el secret per organitzar-me, encara que ell tenia la seva vida molt organitzada, i mai li  fallava res de res, pensava jo quina sort te aquest bon home, que tingui sort a la vida !!! de consells tothom en sap donar, però........ que la cosa surti be, ja és més diferent, ...la veritat es que donar  temps als més vulnerables, excluïts, sense sostre, en resum als invisibles, et manté ocupat i sense possibilitat d'aburrir-te, recomano que ho probin, segons diu Armand Puig i Tàrreg, sinó pensem una mica amb els altres ens tornem en gent aburrida. Ànims !!!!!!!!

Procuro adonar-me de tot el que m'envolta, de tot el que succeeix, de les persones que he trobat i trobo en el cami de la vida, de les persones que m'estimen i m'han ajudat a arribar on sóc com els meus pares, la meva dona, els meus fills, el meu estimat mestre Sr. Capell, els meus estimats companys de carrera, i no pocs professors de l'Autònoma i de l' hospital de Sant Pau, la gent dels diferents pobles on he exercit la medicina, de les que em toleren, de les persones que no he fet prou per elles, de'ls que tota la vida estaran agraïts, de les persones que sempre estaré en deute amb elles, de les mils de gràcies i somriures que he rebut com a premi a la meva dedicació, que és l' únic que om s'enduu , en fi que vaig ser feliç fent de metge, ep !!! i encara ho sóc.



A sant Antoni als matins anems tots a la platja, però després de fer migdiada, me'n vaig a la Biblioteca municipal, on repasso dos revistes que sempre m'han acompanyat que són Serra d' Or de l'Abadia de Montserrat i la Revisa de Girona , les dos les segueixo des de fa molts anys i els articles bons viatgen amb mi, per exemple El monestir de sant Miquel de Fluvià, de pobres a malalts, d'acollits a ciutadans: l'Hospital de santa Caterina, Joaquim Pla Dalmau, Josep Dalmau Carles, RCR Arquitectes : sentir l'espai, L'extraordinari silenci de Solius, Olot bressol de les escoles d'art, Les parròquies amb menys feligressos : Finestres, Sous i Rocacorba, Els monjos més violents.... o l'abat més odiats : el monestir de Sant Esteve de Banyoles, Records de la darrera carlinada, Vetusta Geli, El món medieval gironí vist per la ficció literària, 200 anys sense el baro de malda i 250 anys del " Calaix de sastre", El coratge de Job, Plensa el somni de la matèria, Josep de C. Laplana, per l'art cap a la trascendència, 50 anys d'animadors de cant per a la liturgia (pare Gregori Estrada), Memorials de la Barbarie : alemany Gunter Demnig de les vicimes del nazisme amb la creació de Llambordes cobertes d'una làmina de llautó (stolperstein), Jesus el nostre relat, Josep Berga i Boix i el monestir de Ripoll (1867). També em vaig endur de la biboioteca Els Catalans als camps nazis, de Montserrat Roig de l'any 2001, edicions 62. També segueixo de tota la vida la revista El Ciervo, que no sabria passar sense ella.

Enguany que portem mesos que no plou, i tots estem espantats quan sentim a parlar de restricció de l'aigua, s'ens posa els pels de punta, al menys a la baixa Segarra o també dit l'Urgell d'on un servidor es fill, tot el terme està ressec, els conills s'han menjat la mitat de la collita dels cereals, els porcs-senglars els raïms de verd en verd, els animalons al no trobar aigua en lloc, s'han dedicat a rosegar els ceps petits, els ametllers jovenets, els olivers acabats de plantar que són tendres, en fi, tot s'ajunta, donç be, aqui en el terme municipal de Gata, tenen aigua a dojo, moltes fonts abundants com aquesta, que raija nit i dia, mils de litres que se'n van al riu, una aigua bonissima i segons la tradició oral no minvent mai,  plogui o no plogui sempre el mateix cabal.


Com aquesta anomenada del Prado, aigua que serveix per regar diferents horts. Aigua bonissima i fresquissima, antiquissima segons els vells del poble..


No puc estar de posar-ne una altra a les afores del poble que es diu Fontanilla, fa només 20 anys regava dos dotzes d'horts, ara no s'aprofita per a res, a la zona ningu fa hort ni altres cultius, una llàstima, potser ha arribat el temps de ser austerts i estalviar i guardar pel que pugui ser, fins i tot guardar llenya, pels mesos d'hivern per no gastar amb gas i llum...De petit recordo els llums d'oli,  de l'oli propi de la collita de casa , i també tinc present a la  meva padrina que assecava les figues (Sejola) al sol, penjava raïms per convertir-los en pances, feia codonyac (membrillo) amb uns motlles de forma de peix, guardaven les nous, el pa amb nous es bonissim, amb ametlles també, les serves (Sorbus domestica), tothom procurava que ni hagués una a cada tros, es guardaven per l'hivern. 



ben madures son  un bon postre, les pomes i peres d'hivern, en fi calia guardar, la botiga del poble no venia fruita, és probable que tornem a imitar als nostres avis i pares, si voliam llet, calia tenir un parell de cabres al corral donç a la botiga no en venien, també es feien truites amb farina, bonissimes, mai se sap com serà la nostra vida en el futur.....la contingènca sempre està present.
Haurien de llegir un article de la revista El Ciervo, febrer de 2007, que es titula " Sea austero y disfrute " la contesta la fan diferents persones, però la del nostre amic Lluis Foix de te desperdici , ell afirma : Mejor la sobriedad (2007), aprofitin.



Només els he posat el que contesta en Lluis Foix, hi han moltes altres respostes interesantissimes sobre aquest tema.



No vull fer esment a totes les fonts, perquè ens canssariem, les vam contar fa molts anys amb el pare de´n Carlos (acs) el mecánic de Gata, i el tio Mariano ;  el meu  pare (epd) molts anys enrera va venir a Gata i va fer una excursió amb el pare del meu cunyat i no s'ho acabava de creure al veure que cada hort tenia una font o regava de l'aigua que li sobrava del vei, l'aigua raija per qualsevol marge.

Enguany com l'any passat, com que tothom sap la calor que està fent per tota España, aqui hem estat molts dies a 39ºC i per suportar millor la calor, em vaig instal.lar a la plana baixa, a sota de´ls meus peus encara hi la el celler, espai que respira frecor , molt confortable i realment om pot llegir la prempsa (digital) , contestar correus amb  l'ordinador sense patir, seguir el blog de Lluis Foix, de Josep Maria Via, el blog de LLorens, El café de Ocata de Gregorio Luri, Pot petit, bona confitura, Els sentits Vallbona de les Monges,  he de dir que per recomanació del Dr. Turró  estic llegint el llibre La mermelada sentimental i per recomanació del Dr. Griera La escuela no es un parque de atracciones, també de Luri. El meu nevot em volia comprar de segona mà i no els ha trobat, són Un as en la manga i Quien hacia la cena a Adam Smith, esperarem, cap pressa.


Amb la finestra oberta entra la llum, mitg esmorteïda per la cortina i una lleugera corrent d'aire i sense volguer  les converses del carrer, igual que amb la finestra tancada, des del primer i del segon pis també se sent tot, no es pot canviar, perquè els carrers són molt estrets, és un poble antiquissim, amb una església que sembla una catedral gotica, inevitablement bella i esteticament com Déu mana, no hi manca res, te el majestuós retaule barroc, el sindrom de Stendal i és present, si estiguessim a Roma el trobariem en el Panteó, el Coliseo, la Fontana di Trevi l'escalinata de la plaça d'España, la via  Margutta, etc; devant mateix de l'església si troba l'escut de l'emperador Carles V (llarga història) d'on raija un abundant doll d'aigua que convida a beure i tothom vells, joves i mainada ho fan. Ens trobem a la planta baixa de l'edifici i aprofito per repassar entre d'altres coses història de la familia.
Les converses varien a cada instant segons l'hora del dia. Són unes impressions extretes  la vida de la població en un dia de mercat. Thotom s'interessa per tothom, lo més petit e insignificant és motiu de conversa, tot és important, fins i tot el joc de la mainada, el toc de campanes per fer saber que una persona ha mort, em recorda un llibre que hi ha a l'arxiu de la catedral de Salamanca i ara en l'exposicio IERONIMUS, que narra un grapat llargs de tocs de campanes (1684), vaja uns 50 que van des de que el Viatic surt de la catedral, per auxiliar a un malalt greu (tañe) la campana grossa i repiquen unes altres campanes dites Pasqualejas toquen de tres en tres fins que el santissim torna a la catedral, quan entra i surt el bisbe, quan surt la processó del Corpus Cristi, el toc  de difunts, un toc especial sobre el foc en un edifici, un toc per a cada gran festivitat de la diocesi  paga la pena, també quan mort el rey  i la reina; passa igualment com a la catedral d' Astorga, sinó actualment, almenys si en el segle XIX. Algú explica que demà hi ha un concert, i  que dilluns vinent no hi haurà mercat. Una conversa tracta, d'un avi de vuitanta tres anys anys, aquest és queixava de les cites que li havien recomanat al centre sanitari, l'home explicava que mai havia estat malalt i ara que necessitava el metge, per sortir del pas l'havia visitat la infermera, i aquesta l'havia renyat perquè no podia presentar-se quan vulgués i que per mirar-se la pressió arterial, calia cita - m'han dit que tenia l'historial buit i calia seguir el protocol - quin protocol ?? tenia molt intrigat a l'home i bastant emprenyat perquè ell no volia res més que li miressin la T.A. i s'havia de fer no se que per mirar el cor ?, analisis ?, i altres coses que no venen al cas,  a la meva edat no cal, perquè em trobo be i mai he tingut cap malaltia, camino cada dia dos hores i no estic obés, tampoc fumo, a més visco sol i ningú em trobarà a faltar. L'infermera també li havia recomanat assistir a un taller de memòria per evitar una futura demència - no se que quiere decir la infermera, -si yo me acuerdo muy bien de todo el servicio militar en Cartagena y explicaria toda mi boda en un pueblo de los Montes de Leon, y los años trabajando en Suiza, en Alemania, y en la vendimia en Francia.



Des que estic jubilat, ara fa 8 anys més o menys, puc dir que tot l'any estic de lleure, i no entenc que abans treballava vuit hores per l' Institut Català de la Salut, feia les inspeccions reglamentàries com a metge funcionari d'A.P.D. i tenia temps fins i tot per passejar el nostre gos Antoine tres cops al dia, i la millor la després de dinar, perquè tot i la calor de l'estiu, agafavem un barret, una ampolla d'aigua i una petit ensat per abeurar al gos, fins que un dia a la zona de les excavacions de la bòbila d'Ermedàs, el gos desapareixia i tornava ben xop de dalt a baix, desconeixia que aprop hi hagués una font; la vaig descobrir, era la Font de Can Farronic, que en aquells any es podia veure, més endevant es va ensorra la galeria que conduïa l'aigua i  vaig deixar de veure-hi, encara que l'Antoine seguia bebent i banyant-se. 



Com cada estiu hem passat el mes de juliol a Sant Antoni de Calonge o oficialment dit Sant Antoni i el mes d'agost a l'alta Extremadura, a la Sierra de Gata, el poble és diu  Gata, just a 45 minuts de Ciudad Rodrigo, situat a 600 m d'altitud, enclavat en plena depressió d'Extremadura, hi ha una calçada molt ben empedrada de sis Km., no se si del temps de Roma, podria ben ser, maquissima, que puja fins l'altiplà de Castella a 1000 m. sobre el nivell del mar; una meravella, recordem una mica, antigament hi havia el Reino de León, després al col.legi deiem : Leon, Zamora i Salmanca, ara a canviat els cartells diuen Junta de Castilla-León. Durant la caminada per la calçada trobem diverses fons, fins i tot a sota l'ermita en surt una  fresquissima un premi pel cos després de la llarga pujada.



Enguany que portem mesos que no plou, i tots estem espantats quan sentim a parlar de restricció de l'aigua, s'ens posa els pels de punta, al menys a la baixa Segarra o també dit l'Urgell d'on un servidor es fill, tot el terme està ressec, el riu Corb no porta aigua, els conills s'han menjat la mitat de la collita dels cereals, els porcs-senglars els raïms de verd en verd, els animalons al no trobar aigua en lloc,s'han dedicat a rosegar els ceps petits, els ametllers jovenets, els olivers acabats de plantar que són tendres, en fi, tot s'ajunta, donç be, aqui en el terme municipal de Gata, tenen aigua a dojo, moltes fonts abundants com aquesta, que raija nit i dia, mils de litres que se'n van al riu, una aigua bonissima i segons la tradició oral no minvent mai,  plogui o no plogui sempre el mateix cabal.


Com aquesta anomenada del Prado, aigua que serveix per regar diferents horts. Aigua bonissima i fresquissima, antiquissima segons els vells del poble..


No puc estar de posar-ne una altra a les afores del poble que es diu Fontanilla, fa només 20 anys regava dos dotzes d'horts, ara no s'aprofita per a res, a la zona ningu fa hort ni altres cultius, una llàstima, potser ha arribat el temps de ser austerts i estalviar i guardar pel que pugui ser, fins i tot guardar llenya, pels mesos d'hivern per no gastar amb gas i llum...De petit recordo els llums d'oli, de l'oli propi de la collita de casa , i també tinc present a la  meva padrina que assecava les figues al sol, penjava raïms per convertir-los en pances, feia codonyac amb uns motlles de forma de peix, guardaven les nous, el pa amb nous es bonissim, amb ametlles també, les serves (Sorbus domestica) ben madures son  un bon postre, les pomes i peres d'hivern, en fi calia guardar, la botiga del poble no venia fruita, és probable que tornem a imitar als nostres avis i pares, si voliam llet, calia tenir un parell de cabres a la botiga no en venien, també es feien truites amb farina, bonissimes, mai se sap com serà la nostra vida en el futur.....
Haurien de llegir un article de la revista El Ciervo, febrer de 2007, que es titula " Sea austero y disfrute " la contesta la fan diferents persones, però la del nostre amic Lluis Foix de te desperdici , ell afirma : Mejor la sobriedad (2007), aprofitin.



Només els he posat el que contesta en Lluis Foix, hi han moltes altres respostes interesantissimes sobre aquest tema.



No vull fer esment a totes les fonts, perquè ens canssariem, les vam contar fa molts anys amb el pare de Carlos (acs) el mecánic de Gata, i el tio Mariano ;  el meu  pare (epd) molts anys enrera va venir a Gata i va fer una excursió amb el pare del meu cunyat i no s'ho acabava de creure al veure que cada hort tenia una font o regava de l'aigua que li sobrava del vei, l'aigua raija per qualsevol marge.

Enguany com l'any passat, com que tothom sap la calor que està fent per tota España, aqui hem estat molts dies a 39ºC i per suportar millor la calor, em vaig instal.lar a la plana baixa de la vivenda, a sota els peus encara hi la el celler, s'està més confortable i realment om pot llegir la prempsa (digital) , contestar correus amb  l'ordinador sense patir, seguir el blog de Lluis Foix, de Josep Maria Via, El café de Ocata de Gregorio Luri, Pot petit, bona confitura, Els sentits Vallbona de les Monges,  he de dir que per recomanació del Dr. Turró i Goula estic llegint el llibre La mermelada sentimental i per recomanació del Dr. Griera La escuela no es un parque de atracciones, també de Luri. El meu nevot em volia comprar de segona mà i no els ha trobat, són Un as en la manga Quien hacia la cena a Adam Smith, esperarem, cap pressa.


Amb la finestra oberta entra la llum, mitg esmorteïda per la cortina i sense volger s'escoltent les converses del carrer, igual que amb la finestra tancada, des del primer i del segon pis també se sent tot, no es pot canviar, perquè els carrers són molt estrets, és un poble antiquissim; ens trobem a la planta baixa de l'edifici, és un lloc fresc i molt agradable.
Les converses varien a cada instant segons l'hora del dia. Thotom s'interessa per tothom, lo més petit e insignificant és motiu de conversa, tot és important, fins i tot el joc de la mainada, el toc de campanes per fer saber que una persona ha mort, que demà hi ha un concert, que dilluns vinent no hi haurà mercat. Una conversa tracta, dún avi de vuitanta tres anys anys, aquest és queixava de les cites que li havien recomanat al centre sanitari, l'home explicava que mai havia estat malalt i ara que necessitava el metge, per sortir del pas , l'havia visitat la infermera, i aquesta l'havia renyat perquè no podia presentar-se quan vulgués i que per mirar-se la pressió arterial, calia cita - m'han dit que tenia l'historial buit i calia seguir el protocol - quin protocol ?? tenia molt intrigat a l'home i bastant emprenyat perquè ell no volia res més que li miressin la T.A. i s'havia de fer no se que per mirar el cor ?, analisis ?, i altres coses que no venen al cas,  a la meva edat no cal, perquè em trobo be i mai he tingut cap malaltia, camino cada dia dos hores i no estic obés, tampoc fumo, a més visco sol i ningú em trobarà a faltar. L'infermera també li havia recomanat assistir a un taller de memòria per evitar una futura demència - no se que quiere decir la infermera, -si yo me acuerdo muy bien de todo el servicio militar en Cartagena y explicaria toda mi boda, y los años trabajando en Suiza, en Alemania, y en la vendimia en Francia: La regió vinícola de Languedoc-Roussillon., tot això li explicava a una veina de més o menys la mateixa edat, que no sabia on era la regió Languedoc, els dos no tenien cap pressa, estaven asseguts tant tranquils i a més els que passaven pel devant afegien preguntes sobre el clima, els immigrans que anaven arriban, que sentia parlar el francès i també el català, l' eusquera, el noms dels darrers tres difunts..... que fulanito de tal se li havia cremat una finca gran, que abans hi havien moltes cabres al poble i que hi havia el "pastor de la Villa ",.





Me adonat que la mateixa gent se saluda varies vegades al dia, es pregunten pels fills, si vindran o no al poble, si els dos nets ja han acabat la carrera a Pamplona, que - és la mejor universidad del mundo,
les preguntes segueixen tot el matí , es troben dos dones i començen a parlar, que tal ? vinc del mercat a comprar bacallà i m'han dit que durant els mesos d'estiu no en porten, he comprat fruita, que per cert ha pujat de preu. L'altra dona no es troba be i explica que abans d'ahir va anar al metge a Majadaonda , per sort no va ser res d'important, un mòbil sona, la persona l'agafa i és el fill que diu que no arriba avui, que tardarà 10 dies més, la dona es disgusta perquè ja tenia el menjar preparat, ..... coses que pasen. El meu amic m'explica una visita que va fer : va venir el malalt perquè no es trobava be, tenia una llei de cosa i un cop visitat, el malalt pregunta al metge. - Doctor estic malalt ? I potser que  estigui tant malalt que em mori ? o només estic angoixat ?, jo tinc un malestar d'ença un parell de mesos , la meva parella em diu que tinc una certa inquietut tot el dia, - seré hipocondriac ? el meu jefe em diu que em veu amb desànim, algo de  raó te, però penso que  estic preocupat, no se perquè, podria ser que sigui una certa pobresa de cor ? el meu cunyat diu que tot el que em passa es una indisposició d'un tiberi que vam fer el setze de maig passat, la meva companya de feina em diu que em veu molt dubitatiu,  en fi no sé que pensar, doctor  m'ensortiré ? m'ho promet ? el meu gestor que em fa la declaració de la renda, em diu que probi un curandero, ....... sense paraules..... que en pensa doctor ? i el meu amic va quedar sense saber que re comanar, no continuo..... vostès mateixos, ara una mica babau el pobre pacient si que ho és. La història no ens diu com va acabar....
Veien aquesta foto, om veu un racó de món, preciós, tot verd, tranquil, com hem vist abans ple d'aigua per tots cantons, a finals dels anys 1980 era un poble d'uns 2500 habitants, ple de menestrals com : cadiraires, ferrers, cotoners, picapedres, mestres d'obres, corders de cànem, teixidors de llana, gremi de l'espart (articles d'esparteria), feien esportins pel molí per extreure l'oli , sastres, rajolers, fusters,  orives, manescals, lanyadors, matalassers,  sabaters, fabrica de espelmes, etc....



Com l'any passat vam gaudir de la companyia del meu company de carrera el Dr. Toni Griera, que atravessa España d'est a oest, passant per Gal.licia, entrant  per Portugal i baixa fins a Valverde i cap a Gata. Li encanten els ports d'alta muntanya, no n'estalvia cap, quantes més curves millor, la moto es una BMW impressionant i pesa molts kilos, perillós si t'enxampa els peus. La ruta per tornar cap a Sant Cugat del Vallès va ser atravessant las Hurdes per Pino Franqueado, i cap al port de Las Batuecas, passant just pel Desierto de San José de las Batuecas.  No puc passar per alt la pel.licula El gran silencioLa idea para el filme fue propuesta a los monjes en 1984, pero los cartujos dijeron que querían tiempo para pensar sobre ello. Le respondieron a Gröning 16 años después para decirle que estaban de acuerdo en permitirle grabar si es que aún seguía interesado. Gröning regresó a vivir solo en el monasterio, donde normalmente no se aceptan visitantes, durante seis meses entre 2002 y 2003. Grabó él mismo, sin usar luz artificial.

Gröning pasó luego dos años y medio editando la cinta. El corte final no contiene comentarios orales ni efectos de sonido. Consiste solo en imágenes y sonidos naturales que retratan el ritmo de la vida monástica, con títulos extraídos de las Sagradas Escrituras.1​ 



Monestir de Carmelitas Descalzos i fins l'Alberca, no explico més perque a aquest metge els seus viatges són un misteri, evita posar-se a una autopista, si es dona , es perque el GPS l'enreda, perquè l'aparell el vol portar cap a casa pel camí més recte i el més fàcil.

Monasterio-Desierto de Sant José de Las Batuecas, fundado a finales del siglo XVI


Amb el Dr. Griera em passat quasi dos tardes buscant una foto del casament del nostre estimat Dr. Ramon Gefaell de la Peña (e.p.d.) al club de golf de Sant Cugat i no la vam trobar de cap manera, tot i tenir-la guardada en diferents arxius tota una vida, coses que pasen i això ens va donar peu a parlar i reviure els records de la nostra vida universitaria dels tres primers cursos a Bellaterra i tornar-los a compartir i seguir repassant la vida a l'Autònoma, sense ordre ni concert, les anades amb els autocars des de Cerdanyola, amb elstrens catalans que sortien de la plaça de Catalunya i passaven per la Floresta, Valldoreix, Sant Cugat, Sant Joan, Bellaterra; sí, vam trobar el titol del Ramón, d'Especialista en Medicina Nuclear, casi res, ell volia ser cardioleg, però per no apartar-se de la seva estimada Pilós va escollir fer a Barcelona aquesta especialitat. També les hores d'estudi a la biblioteca , les hores d'estudi a casa meva, les hores d'estudi a una aula un dissabte o diumenge per a un alumne sol, o les hores de disecció també de cap de setmana, d'osteoteca amb el Dr. Domenech el cap de setmana, vigilant les estufes on s'incobaven els embrions de pollastre, en fi, que afortunats vam ser, ningú dubtava de nosaltres i ningu es va posar mai cap traba, circulavem lliurament per les dependències de lafacultat de medicina, segur que els zeladors apreciaven molt a l'estimat Dr. Domenech. 

Jo, en plena migdiada,  vaig treure una experiència meva relacionada amb els malalts terminals, el meu amic la va escoltar com un jove estudiant.

 He descobert, que a la pàg 65 del llibre de Qüestions de vida i mort : La resposta no ha de ser només reduir l'angoixa del present i mirar de posar-hi una mica d'esperança, sinó també fer inventari del passat: explorar els records, explicar el relat de tot el que s'ha aconseguit i dir explicitament una vegada i una altra totes les coses precioses que, massa sovint, només es diuen als funerals.

Cal que els metges trobin la manera de ser una peça útil d'aquesta exploració necessària,  sense interferir i sense fingir comprenssió quan no n'hi ha.

Un pacient meu, amb càncer li van dir al seu hospital (oncologia) que a partir d'ara el portaria el seu metge de capçalera !!! va d'acord. Al venir a veurem i em va dir :  he anat a l'hospital cada 15 dies , durant dos anys i ara em diuen que no hi torni que em portarà vostè !!!! Això vol dir ni mens ni menys que m'estic morin !!!. la meva familia per animar-me em diu que no, que de cap manera, no m'ho crec, doctor tinc els dies comptats oi ?????? Jo li vaig respondre, això no sabem quan arribarà, algun dia també m'arribarà a mi, sap una cosa ? caminarem junts, i vindré cada vespre a veuret i com que ja tindré la feina feta , parlarem i ens farem una torrada d'acord? i tant doctor, l'espero . Així ho vam fer, i vaig anar cada dia diumenge inclòs i vam fer un grapat de torrades amb all i oli i sal, vam parlar des que havia començat a treballar als 12 anys guardan cabres i xais i pels diferents treballs que havia realitzat més grandet, com va viure el noviatge que els seus pares no volien, el naixement dels dos fills , l'estalvi que va haver de fer per comprar-se una caseta, cuidar els seus avis, els seus tiets,solters els seus pares, moltes malalties i viatges cap a Girona, ajudar al veins quan estaven malalts, tornar el credit, les malalties d'un fill que va morir, els diferentd canvis de feina des d'anar a bosc a tallar arbres, a fer carbo, a anar a segar a jornal, treballar de paleta, d'ajudar als fills en les seves dificultats, tenir bucs d'abelles per vendre la mel, també anar a vendre els dissabtes verdura del seu hort a un mercat a Girona, fins a arribar a les portes de la mort, mai vam parlar del càncer, una hora abans ja esperava la meva visita amb el foc encès, la setrillera , els alls, l'oli, la sal i així començava cada dia la nostra trobada, va consumir molt pocs medicaments, perque no dir-ho vam tenir moments joiosos, vam riure junts i vaig descobrir que la visita d'un amic, d'un familiar i la del propi metge poc alleujerir molt el camí cap a la mort, quasi mai li preguntava pel dolor, excepte que fos ell qui em treia el tema...... Era ell qui em deia, doctor no he parlat mai de que sóc creient i m'agradaria parlar de les benaurances i de la importància del perdó i de la misericordia i resta de l'Evangeli.....Ningu a casa me'n parla, ni al poble, sembla que tothom te vergonya, parlar-me´n !!! i si, ho vam fer , junts vam treure molt de suc i vam gaudir de les diferents paràboles del Senyor com la dels vinyaters, la del fill pròdig, els jornalers de la vinya..... li vaig oferir la presència d'un sacerdot i va dir que sí !! .Va morir no en pau, sinó en la pau del Senyor, vaja molt consolat. Ho deixo aquí, evidentment que no és pot fer a tothom, però a algú sí, no n'explico més per no cansar-los. 


i recordar un a un cada professor, començant per l'ilustre Prof. Dr. Domenech Mateu, que en aquells anys a Bellaterra erem una promocio de mil cinc-cents que voliem ser metges, organitzats en cinc grups, i per la lletra del nostre cognom, ens va tocar a tots els meus amics amb el Dr. Domenech, una casualitat que sense saber-ho va ser la nostra salvació per sempre més.
Vam ser molt afortunats en l'assignatura de Fisiologia de tenir al gran Dr. Segura i Cardona, ampliament format, fins i tot a EE.UU i a Alemanya, era fill de la Segarra. El Dr. Antoni Griera ens podria explicar meticulosament com eren les seves pràctiques, l´amic Dr. Josep Mª Via, també va gaudir i aprendre molta fisiologia en sóc testimoni, un professor brillant.
També vam retrobar a l' egregi professor Dr. José Maria Gimenez Camarasa titular de dermatologia a l'Autònoma i a l'hospital del Mar, recordem clarament les lliçons de la malaltia de Pringle Bourneville i l'altra i de manera brillant el Sindrom de Peutz-Jeghers (presenten taques marronosses, i blau-grisaci i en els llavis, les encies, en el vesibul de la boca i la pell.... 

Caricatura del Professor Marius Foz, també tenim caricatures dels seus companys Dr. Rey-Joly i del Dr. Dalmau.

En patologia general vam tenir a l'exel.lent professor Dr. Marius Foz (epd) cosi germà de l' insigne professor Amadeo Foz, professor nostre de microbiologia, una assignatura fonamental de la professió mèdica i molt densa i pesada d'estudiar, molts noms dels microbis a recodar i tots en llatí, per a més inri; si llegim les memòries del distingit professor Dr. Felip Cid, diu d'Amadeo Foz : Tal vegada el professor més preparat i amb major carisma entre la població estudiantil, era la circumspecció personificada, educat i polit, usant un castellà de llibre. La bacteriologia fou el seu propi santuari. Parlant del Dr. Cid, li tinc molta més simpatia ara que de jove, ara que ja tinc l'assignatura d'història de la medicina aprobada, el veig fins i tot amb bons ulls, em dol no haver-lo tractat més d'estudiant, de jove no sabia que era un exel.lent poeta, ni un intel.lectual de primera, ni que era un gran amic de Salvador Espriu, vegeu: Correpondència de Salvador Espriu, editat per Perifèrics, són les cartes íntimes d'Espriu 2003, les 45 pàgines de l'Epistolari no tenen desperdici, un tresor sense més. Al cap dels anys i gràcies al meu amic Benet Sarsanedas exel.lent pintor que es coneixien amb un dels fills del meu professor, em va fer arribar l'obra poètica completa; Felip Cid, Obra poètica (1963-2006) Nueva carpeta. Amb una dedicatòria : a Josep Capdevila, en nom del meu pare, l'Anarquista Líric. David Cid. Sarsanedas molt més que agraït. Molt interessant llegir la bonica i pausada introducció d'Antoni Clapés, Tot esperant la Dama de l'Alba.
Encara voldria deixar escrit unes linies del seu llibre dit Memòries Inútils : Ens situem al poble de Sant Martí de Provençals, la condició de metge em permeté conèixer, en el seu element, els més diversos habitatges del barri: la majoria modestos sense deixar d´ésser misteriosament acollidors. Els martinencs no és deixaven vençer per les penúries. Vivien en pisos húmils i sumariament adornats, si es vol, i, valgui la paradoxa, amb un mal gust que no desentonava. Procurant guarnir les precarietats del parament amb solucions que inspiraven una infinita tendresa. Als habitants de planta baixa, els que duran l'estiu permetien prendre la fresca portant la cadira a la vorera,les exides tenien regustscpictòrics, de quadre amateur aplicat. Mai les oblidaré. Així com tampoc el mal que em feia cobrar uns honoraris ajustats, que sortien de calaixos i calaixeres, de tauletes de nit, especialment estalviats per a aquests casos o situacions. Els martinencs sentien un horror atàvic als hospitals. necessitaven tenir el seu metge de capçalera i li dipositaven una confiança corprenedora. Mai no vaig patir cap tipus de queixa. Adhuc en casos desesperats, desenllaços fatals, que et deixaven inerme. Materialment i animica aixafat contra una dura i àrida impotència que arrossegava dies i dies; tractant d'endur-me´n un miser munt de moments patètics esborrats contra la impotència. Les visites del metge enara mantenien un caliu familiar. El metge era quelcom més que un enviat salutifer....
 Tornem endarrera, aquell home assegut al pedrís de casa nostra, ho explicava tot a una veina de més o menys la mateixa edat, no tenien cap pressa, estaven asseguts tant tranquils i a més els que passaven pel devant afegien preguntes sobre el clima, els immigrans que anaven arriban a principis d'agost, que la calor era insuportasble, que la piscina municipal te molt d'èxit i que està plena, el noms dels darrers tres difunts.....novetats del nou tanatori que tenen, que enguany no hi ha fruita als horts, que el mossen es molt puntual  en començar els oficis, que las ferias van ser de primera, que no hi va faltar res de res, molta música, la xaranga pel poble a la sortida del sol i també a l'hora dels aperitius pels bars del poble, el tamboril no en van parlar. 
Me adonat que la mateixa gent se saluda varies vegades al dia, es pregunten pels fills, si vindran o no al poble, si els dos nets ja han acabat la carrera a Pamplona, que - és la mejor universidad del mundo,
les preguntes segueixen tot el matí , es troben dos dones i començen a parlar, que tal ? vinc del mercat a comprar bacallà i m'han dit que durant els mesos d'estiu no en porten, que si en vull hauré d'anar a Portugal a comprar-lo o a menjar-lo, he comprat fruita, que per cert ha pujat de preu. L'altra dona no es troba be i explica que abans d'ahir va anar al metge a Majadahonda per sort no va ser res d'important, un mòbil sona, la persona l'agafa i és el fill que diu que no arriba avui, que tardarà 10 dies més, la dona es disgusta perquè ja tenia el menjar preparat, ..... coses que pasen, ningú promet res.



Veien aquesta foto, om veu un racó de món, preciós, tot verd, tranquil, plàcid, com hem vist abans ple d'aigua per tots cantons, a finals dels anys 1980 era un poble d'uns 2500 habitants, ple  de menestrals com : cadiraires, ferrers, cotoners, picapedres, mestres d'obres, corders de cànem, teixidors de llana, sastres, rajolers, fusters,  orives, manescals, lanyadors, matalassers,  sabaters, fabrica d'espelmes i ciris, etc....botiguers de tota mena, el comerç de la familia de la meva dona, venia : aceite de linaza, alcanfor, alcohol, almidon, amoniaco, anilinas, alumbre cristalizado, asperón, atrapamoscas, azufre, aguas minerales, aceite de higado de bacalao ( jo de petit, menjava poquet i el nostre metge em receptava oli de fetge de bacallà) totalment fastigós, em feia vomitar i em posava malalt a l'hora de prendre´l. Aigua oxigenada, bicarbonato, bolas de sosa, brillantina, cera, colofonia, crema calzados, cepillos de dientes,  clorato, cloruro de calcio, cola, colores polvos, amarillo rey, azul ultramar, minio de plomo, negro de humo, rojo bermellón, rosa a la cal, verde a la cal, violeta a la cal, esmaltes, esencia e trementina, grasa para carro, holas de afeitar, hipoclorito calcico, jaboncillo, jabones, levadura, limpia metales, lejia, manzanilla, moldes de magdalenas, manzanilla, naftalina , nogalina, paletinas, papel de manila, pegamentos, pomez, purgantes, purpurinas, sulfato de cobre, sodas refrescantes, ..... tierras : blanco España, Ocre amarillo, ...la llista de tots els productes es llarguissima, a més és venien tota classe de teixits, de ferreteria, es tallaven vidres a mida, orinals, ceràmica, e infinitats de coses com llits, matalassos, que mai hagués pensat que es poguessin vendre en una botiga de poble.



Be, l'estiueig ha arribat a la seva fi, he repetit històries i vivències , ja viscudes en altre temps, perdoneu, al fer-me gran tendeixo a repetir com fan tots els avis. Un any més caminant per l'alta Extemadura, banyar-nos al riu com fa la gent d'aqui, una aigua netissima, transparent i fresquissima, gràcies a que no hi ha cap industria contaminant, tot es natural.
Dir que hem gaudit dels nostress cunyats de Gata, dels seus nebots i del meu fill petit i la seva parella Gal.la. Un altre dia us explicaré com ha anat la melmelada de mores de la nostra familia l'onze de setembre a Llorenç de Rocafort, i tot el terme de Vallbona, La Quadra de Mas Déu, de Rocallaura, de Montblanquet, de Montesquiu, dels Omells de Na Gaia i els seus camins, poca broma en un any de tanta sequera.

Pep





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada