CASA MEVA A GIRONA CAPITAL : CAN GELI, I TAMBÉ LA BIBLIOTECA DEL SEMINARI, I LA CASA DE CULTURA, I L'ARTISTICA .

 

Ben segur que començo tard, molt tard a escriure el present article, el meu fill petit en Lluís, que viu a la mateixa Rambla de Girona i des de sempre és usuari de la Llibreria Geli com jo mateix, em diu que a partir del 31 de maig tancarà definitivament l'estimada llibreria. Un servidor vaig coneixer en Pere Rodeja pare l'any 1982 siguent metge d'Anglès, Ossor i més tard de Bescanó, Les Planes d'Hostòles, Sant Aniol de Finestres, Cornellà del Terri i Palol de Revardit, una història compartida. Una justificació, llegint l'anunciat del post, pordran veure que a Girona capital he tingut molts refugis on reposar o ficar el cap, amb bons amics com en Pere Rodeja i el seu fill en els darrers temps.

He de dir que en tots els pobles vaig tenir dificultats de tota mena com inspector de sanitat i com a metge de la S.Social, però en el terreny personal em vaig sentir fins i tot estimat, ep !! un cop jubilat encara mi sento.

Un metge de poble calia que anés a la capital, per necessitats de formació , de relació amb el col.legi de Metges i els seus col.legues, o a  l'ICS a fer algun reciclatge, o fer una visita a un malalt ingressat a l'Hospital Trueta o al de Santa Caterina o a alguna de les cliniques privades,  als malalts mai se'ls deixa sols, siguin alli on siguin, o a casa del meu amic Josep Perpiñá i la seva esposa Piua Salvatella que els vaig coneixer a la famosa Fonda Selga d'Anglès quan erem molt joves, coses de la vida, aquesta amistat ha durat fins avui i espero que continui, l'hospitalitat d'aquesta parella es la norma de la casa. Aqui tenim en Perpiñà fent-me un dibuix sobre a circulació de la sang per anar al col.legi public de Cornellà del Terri a donar-los una classe sobre la circulació de la sang.

Quan anava de visita a alguna masia, després d'atendre la persona malalta i la majoria de vegades amb una curta tertulia tot prenen un cafè, o fem una torrada a la llar de foc, preguntava sobre si algú de la casa, havia sortit mai del mas, normalment algun tiet o fadristern o la mestressa, afegia - jo em vaig casar amb l'hereu i sempre més no me mogut d'aquesta casa, sempre m'ha tocat munyir les vaques, vostè no sap que si no es munyeixen a l'hora que toca, les vaques frissen i s'han d'atendre, per la qual cosa  mai he anat a Olot ni a Girona, sempre és el meu marit que hi va per comprar al mercat, fins i tot els dimecres al d' Amer; només sortim per anar al metge. La gent practicament no viatjava, ep! parlo de l'alta Garrotxa !

Cap a Girona de vegades amb la TEISA encara que  la majoria de vegades amb el meu cotxe particular, els metges de poble per poguer exercir la missió encomanda, calia que tinguessim cotxe particular i carnet de conduir i telefon al servei del poble i la dona de secretària per agafar els domicilis que sortissin i posar-los per ordre d'urgència , clar pagan nosaltres, tot s'ha de  dir, a vegades l'ajuntament tenia casa pel metge, no sempre, la llei l'obligava a aquest a residir al municipi.  L' Institut  Català de la Salut,  estava i encara està al carrer de Santa Clara, a la planta baixa, en aquesta  hi havia un llarg mostrador amb uns quants funcionaris, que et saludaven molt amablement i t'anaven presentant els metges alli asseguts esperant el mateix, o sigui els dos feixos de receptes , això sí,  ben relligats, perquè arribessin a casa, sense perdren cap pel carrer.                                                                     Dr. li presento als doctors:  com el Dr. Roca de Vilobí, el Dr. Vallverdú del Perelló-Vilablareix, el Dr. Sixto de Sant Gregori, el Dr. Latorre de Bescanó, el Dr. Gironés de Riudarenes, el Dr. Turró de Santa Coloma, li presento al Dr. Pompeio Pasqual, en Peio per molta gent de Llagostera;  una vegada em va regalar un dibuix seu, allí es feien coneixences, perquè era dificil alternar amb els companys de llocs llunyans com Cadaqués, o Ribas de Freser, d' Agullana, de Puigcerdà o de la Jonquera, etc....eren temps que la mobilitat era la justa, que els metges estavem aïllats geograficament, però també per llei, no ens podiem moure del poble aixi com així, necessitavem permis escrit de l'alcalde, poca broma, a mi un any per Nadal se'm van denegar els 15 dies de vacances que em quedaven i tranquils " que no cunda el pánico ", i havia una epidèmia de grip. Avui dia no s'ho creu ningú.

La Seguretat Social, al metge de poble , només els donava les receptes per passar visita,  i cap més estri per l'exercici de la medicina (excepte els d'ambulatori), ni la bata blanca; havia de ser el metge que anés pel seu compta a la Cooperativa de Col.legi de Metges de Barcelona a comprar tot per tal de donar un bon servei, en cap cas ni havia prou en tenir un boligraf per omplir les receptes, calia un otoscopi, un oftalmoscopi, un fonendoscopi una mica bo per afinar el diagnostic, un aparell de mirar la pressió arterial, una llinterna, una taula amb dos cadires, una llitera, un megatoscopi per mirar les radiografies, una bata blanca, un termometre de mercuri per guaitar la febre dels malalts i que es trencava sovint i en cap cas podies cobrar-los-hi a la familia del malalt. El material quirurgic per les sutures de les ferides calia que el comprés el metge i així les gasses, benes, l'anestèsia, els guants, etc..... també calia compra-te una xeringa per treure els taps de cera dels oïdes, un martell per explorar els reflexes, un diapassó per explorar l'audició aèria i per la via òssia i els parells cranials. Tot s'ha de dir el pare del meu estimat Dr. Gefaell de la Peña, (e.p.d.) quan va saber que haviem aprobat la última assignatura (Història de la Medicina del professor Dr. Felip Cid, molt amic de Salvador Espriu ), ens va regalar un grapat de material com pinsses, porta bisturis, tisores, de diferents tipus,  cogers, mosquits, de la casa Motric, que encara els guardo.

Recordo que després de trencar-se´n un grapat, vaig decidir comprar el primer termometre digital de la casa Toshiba, em va costar la friolera de 25.000 pessetes, jo en guanyava noranta mil i sí, em va durar quasi tota la vida.

Aquestes agulles i d'altres van bullir moltes vegades, el cost era zero, a Barcelona ja feia temps que en venien d' un sol ús a 100 pessetes, unitat, era un cost inassumible per la gent i per mi mateix. Aquest tipus d'agulla intramuscular, moltes families ja tenien les propies i si en la meva visita calia posar alguna injecció d'urgència al pacient, la mestressa de casa et sortia, - doctor potser que li porti la xeringa i les agulles bullides ?, perquè parla de les agulles ? perquè com que la penicilina cristalitzava a dins l'agulla donç calia tenir-ne una altra per i si de cas. També vaig trobar un poble amb  persones que havien passat la hepatitis B per no bullir correctament les xeringues i alhora deixar-se-les els uns als altres.

Amb tot aquest petit equip, només calia ànims per instal.lar-te en un petit poble de la Garrotxa o d'on fos a exercir la medicina amb tota l'autoestima i dignitat, cap tribunal et jutjaria si l'exercici de la medicina era com Déu mana i menys el Deontològic del Col.legi de Metges. Recordo que el metge ho era tot per ells. Els pacients amb tota la bona fe t'advertien que el metge anterior ho feia molt be i que ja et podies esforçar a ser com ell, que havia deixat el llistó ben alt, fins i tot vestia als morts. Be, donç a començar i que sigui el que Déu vulgui. Ep ! el senyor apotecari el mestre o la Senyoreta, també ho eren tot pel poble, com el manescal pel bestiar, que en aquells anys ni havia molt, i sovint coincidiam als masos. També consolava molt el capellà, totes les festes del poble la religió ho omplia tot, encara ara no hi ha cap festa major que no hi hagi l'ofici " missa ", normalment a la Garrotxa amb orquestra i sinó aneu per santa Llucia a Sant Aniol de Finestres.

Com que mensualment em traslladava a Girona per motius diferents o be a la S. Social  pel tema nòmines o signar algun document o be per portar les copies de les actes que com a metge d'A.P.D. feia per activitats Classificades; Molestes, Insalubres, Nocives o Perilloses o els controls de vacunacions dels col.legis i calia portar-les a les Pedreres que durant molts anys hi havia Sanitat, o be al col.legi de metges per les receptes de morfina, i alhora  aprofitava per anar a la llibreria Geli a preguntar per algun llibre de medicina que en Pere sempre me'l trobava i sinó  es preocupava de demanar-me'l.

Acabava de coneixer en Pere, i pels llibres que li demanava, va intuir que un servidor era metge. Mutuament ens vam descobrir, i ja per sempre més. Evidenement que un servidor i entrava per que volia un llibre en concret, però també per trobar l'amic que només per estar al seu costat sense dir res om gaudia d'una certa pau, que curiós, realment ell vivia dins una gran armonia, estimava l'ofici i la familia, un home carregat de bondat per no dir la llarga corrua d'adjectius que tots s'han dit a la prempsa després de la seva mort i tots veritat, un home irrepetible. Començan per en  Joaquim Domingo en Ramon Llorente Varela, en Jordi Xargayó, Josep Lopez de Lerma, Enric Roca, Lluis Muntada, Jose Maria Fonalleras, Narcis-Jordi Aragó, en Salvador Garcia Arbós, en Guillem Terribes i tants d'altres persones que no recordo el nom .

Sempre m'explicava anecdotes del temps del seminari , sortien vells professors que sempre va admirar com el Dr. Damià Estela , i d'altres, va tenir uns bons referents,  sempre li vaig sentir parlar be de la seva estada al seminari, em deia amb un punt de joia que alli li van donar una gran formació humanistica, que tant trobem a faltar avui dia, n'estava cofoi. La disciplina també li havia servit per tirar endevant a la vida. 

Moltes vegades entrava a la llibreria com si fos casa meva, de cop i  de lluny estan i amb veu baixa deia bon dia doctor Capdevila, bon dia Pere -com va pel poble ? encara va a visitar als masos ? i tot seguit entravem en conversa sobre el que fos, el tema podia ser qualsevol per exemple,  - em deia se que vostè és fill de la Baixa Segarra, expliquim com està la ruta del Cister, la cuiden ? on comença i quins pobles en formen part?  s'explica o no l'antiga baronia de Vallbona i que va comportar pels seus subdits ?, acostumen a donar un passeig per fora del monestir i així explicar més història d'abans del concili de Trento, que tants maldecaps va portar per la continuitat del cenobi ? , gaudia del que un servidor li explicava i et seguia amb tota l'atenció del món, viivia sempre el moment present.

En Xavier Delòs i un servidor

Estic molt orgullós d' aquesta foto, primer perquè es Can Geli i segon perquè estic al costat del Xavier Delòs fill de Les Planes d'Hostòles; un servidor en altre temps havia cuidat als seus pares i de tot el poble que comprenia a més de Les Planes d'Hostòles, Cogolls, Les Encies, Sant Pelegri, Sant Aniol de Finestres amb les Medes i Sant Esteve de Llemena, i la Barroca. L'amic Delòs sempre ha sigut un be de Déu, un home carregat de bondat,  un home que a donat i segueix donant pau amb un lleuger somriure, atent i educat, empàtic, i porta la cortesia a l'extrem , tant propia dels nyerros ....... També és un plaer trobar en Josep Ponsatí i Domenech, home atent i que porta la literatura al damunt escrita amb curiosos tatuatges de frasses que impacten el primer dia i tots els altres, coneix molts autors, només faltaria, però a mi em satisfà quan em diu doctor ha sortit un altre llibre de'n J.F. Mira, el primer que em va servir o aconsellar va ser Borja Papa, fantàstic, que un cop començat un no pare, deixeu-me posar un comentari de la Sra. Mariangela Geli ex-catedràtica numerària de batxillerat de Llengua i de literatura Castellanes :

Referent a la prosa del professor Mira, m'agrada perquè usa molt bé la sintaxi hipotàctica, o sigui subordinada o de llarg periode, que normalment es destina a la reflexió i l'argumentació, però aquí i  gràcies a la primera persona del narrador protagonista ( parla el papa Borja amb un llarg monóleg interior) li dóna un toc més íntim, ple de melodia. Sembla com si estiguessis flotant sobre les onades que venen acompassades ritmicament i es repeteixen en un temps i un clima molt agradables, lírics i poètics.

No sé si m'explico, el que vull dir és que aquesta prosa magnífica i solemne podria ser distant i freda i, en canvi, és propera i plena d'afectivitat, com si fos escrita amb sintaxi paratáctica, d'oracions simples o de peride curt.

Abans de continuar deixeu-me estar una estona més amb en Ponsatí, ell quan jo buscava una obra antiga d'en J.F.Mira, a ell se li escapava un lleuger somriure per sota el nas, om podies intuir que ell els tenia tots, i quan parlo de tots es que és així, el considero un home afortunat, home cultissim i molt entès en poesia. Un servidor només tinc : El desitg dels dies, Viatge al final del fred, Els treballs perduts, Borja Papa, Purgatori, El professor d'història, Quatre questions d'amor, Els cucs de seda, Un estudi d'antropologia social al pais valencià: els pobles de Vallalta i Miralcamp, Cap d'any a Houston, Els Borja familia i mite, Divina Comedia, Els Evangelis, Tots els camins, La vida , el temps, el món: sis dies de conversa amb en Mira, El tranvia groc.

Amb el seu quart llibre de poesia, (Domenech Ponsatí) El Càcol, va guanyar el Premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater (2014). El Càcol és una proposta radical en més d'un sentit: d'una banda, perquè l'autor aposta per tractar temes que els poetes solen deixar fora dels seus versos (aspectes nus i descarnats de si mateix, tan aparentment prosaics com ho pot ser l'ús de la pornografia); d'altra banda, perquè cada poema és fruit del joc més respectuós amb la genuïnitat de les paraules. Així, El Càcol és alhora un llibre descarnat i refinat, ple d'una poesia d'altíssim voltatge.

 L''altre,  el Diplomatari iniciat pel pare Batllori. Em vaig enamorar del capitol escrit per en Ximo Company de la Universitat de Lleida , titulat . Lleida en la projeccicó internacional dels Borja ( pàg. 229 del Diplomatari I, dirigit per Miquel Batllori sj. una meravella de com parla d'Alfons de Borja....... Alfons de Borja jurista, eclesiàstic, diplomàtic, al servei del rei, hàbil, de reexit sentit comu,empàtic i alhora bonhomiós, gentil, afable i amb desacostumada, tenaç i persuasiva capacitat de treball. En fi, l'Alfons de Borja canonge, bisbe, cardenal i papa; papa sobretot, Sant Pare. 

I del papa Alexandre VI :

D' Estatura considerable, ert, tibat fins als seus darrers dies, mans sedoses, rostre i nas enèrgics, amb els ossos de la galta prominents i un pèl apujats, boca i llavis ferms, ulls rodons i mirada jovenívola, neta, oberta, devota, plena de seny; per més que el posat global en resutés un esvorell eixut, circumspecte.

Encara un llibre més, de la ma de l'amic Pere Rodeja, es tracta de LUCRECIA BORJA de Maria Bellonci, prologat pel pare Miquel Batllori, d´Edicions 3 i 4, traducció i notes de J.F. Mira i presentació del pare Miquel Batllori i Munné. Es un llibre exepcional. Molta història dins d'aquest llibre que va des dels modestos inicis a Xàtiva, fins a la seva grandesa a Roma, lloc on comença la decadència de la gran família; ho  van ser tot en aquest món i alhora molt envejats , per les millors families romanes, lloc també, on va començar la seva decadència; encara que Lucrècia va continuar la seva vida cortesana a Ferrara. Els transcric literalment un trosset, un fragmen del llibre: el petit Ercole dormia el son relaxat de la primera infància, creixia i és feia més bonic: tenia encara i tindria sempre, aquell nasset esclafat i aquells ulls clarissims, els ulls "blancs " de la mare, però, com deia un vell cortesà, era bonic i suau i blanch com la llet quallada .....)

Uns 10 anys enrera, en Pere com tantes vegades, m'havia recomanat, vam sortit a parlar del llibre Quinze generacions d'una familia catalana i puc dir que va ser un encert. Ell i jo haviam parlat moltes vegades del monestir de Vallbona de les Monges,  i que era el monestir femení més important de la antiga Corona d'Aragó, i que per alli havien passat lo bo i millor de les filles de la noblesa catalana, només calia llegir l'Abaciologi de l'historiador Josep Juan Piquer Jover, ell, en Pere, era el que sabia més sobre Vallbona . He de dir, que el seu arxiu està dipositat a la biblioteca Josep Finestres de Cervera. A proposit li vaig recordar arrel de parlar del Dr. Marti de Riquer , que a Vallbona una avantpassada seva Domna Maria Teresa de Riquer i de Sabater 

havia sigut abadessa durant més de trenta anys amb grans dots de comandament. Durant el seu govern va dur a terme la porta principal d'entrada al cenobi i també la gran portalada que comunica el claustre amb l' església; tot l'esplendor i engrandiment de cases i pallisses de Llorenç de Rocafort se li deu al seu Abadiat. També s'interessaba que li expliques la gran colecció de laudes sepulcrals, i fins i tot quan les abadesses començen a portar el casc o sigui quan comencen les abadeses caballeresques; van començar amb Victoria de Vallbona i de Riglós 1626, o sigui la primera  i va durar fins l'abadessa Maria Lluïsa de Dalmau i de Falç 1853, un aclariment en les laudes sepulcrals el casc i el bàcul miren cap a la dreta, senyal de jurisdicció (alt i baix imperi), poca broma. El cenobi de Vallbona era una baronia.

 Però en Pere,  gaudia quan jo li parlava del Bisbe Cartaña que era fill de Vilavert del Camp . ( El municipi dee Vilaverd es troba situat a la part més meridional de la Conca de Barberà. El seu terme municipal, està sota  els contrafords orientals  de les montanyes de Prades, es molt accidentat. Està situat a l'entrada e l'Estret de la Riba, que comunica la Conca amb l'Alt Camp ).

I que ell havia conegut molt be al seminari, jo no, però si que tenia interès en ell, perque una familia de Llorenç de Rocafort també dit antigament de Vallbona, tots els fills s'havien fet religiosos (5), dos van arribar a canonges de la seu metropolitana de Tarragona , per la qual cosa ben coneguts d'ell i li havien regalat un llibre de la historia de la propia familia Bergadà i Solà de Llorenç . Recordo que el meu pare em va dir que la familia en va regalar un a cada casa del poble quan es va editar l'any 1933, però els anys no passen en va i després de deixar-lo a alguns parents o coneguts, el llibre ja no va tornar mai més a casa. Ara es el moment de dir que en una de les meves visites al seminari de Girona on hi tenia un bon amic Mossèn Josep M ªMarquès (a.c.s.), era per llegir articles de  medicina els dimarts al mati, un lloc únic amb pocs lector i qu es respira pau a Girona, molt millor que qualsevol altra biblioteca, fins i tot la de Carles Rahola que Déu ni do de lo llouminosa i guapa que és. Al seminari trobem  l'Albert persona clau a la biblioteca sempre m'ha atès amb un somriue, amb la bonhomia que el caracteritza, convertint-lo en una persona de bon tracte. Un bon dia vam trobar sense volger i nou de trinca el llibre Fra Romeu del Cor de Jesús, no m'ho podia creure, era ben palès que els germans Bergadà li havien regalar al seu amic bisbe de Girona.

Aquest mapa està penjat a la biblioteca del seminari de Girona, és molt interessant.

Podeis ver que de Llorens en linea recta se encuentra Cerviá y tambien Albayés tienen tienda en Nova-York, en fin somos afortunados en el tema del aceite. Vuestro paladar lo confirma.

Este mapa esta hecho en Paris el años 1792, por P. PLACIDE ingenieur geographique, es de toda Catalunya.Vuestra madre (Soledad Torrent Brunet) recuerda, que llegavan a Bellpuig en tren i de alli en carro pasando por Belianes, Maldá, Valdanel, Llorens de Vallbona, Val-Bona (Vallbona).  Tiene su encanto.

Un dimarts pel  demati, vaig ser afortunat, sense massa seguretat i per probar vaig demanar a l'Albert si trobariem L'ITINERAIRE DESCRIPTIF DE L´ESPAGNE ET TABLEAU ELEMENTAIRE ...., d' Alexandre de Laborde i sí, hi era, son 4 volums.

 La primera edició és començà  a publicar l'any 1806 i la segona l'any 1808, però una sèrie de fets  ens fan creure que Laborde va escriure primer  L' Itineraire i després el Voyage.

Una vegada Mossèn Josep Maria Marquès, al saber que un servidor es trobava a la biblioteca, em va demanar un favor - bon dia senyor metge de Cornellà del Terri, li he d'explicar una questió - tenim un sacerdot que està acaban un llibre i alhora està molt malalt i el Sr. Bisbe li ha donat permís per què es quedi a dormir aqui al seminari i d'aquesta manera podrà avançar i acabar d'escriure el llibre- voldria demanar-li si ens ajudaria a baixar un llit articulat que pesa molt des de pati del seminari al segon pis, i tant el que el vaig ajudar, m'ho va demanar tant be, pesava molt, però entre els tres ens en vam sortir. A la seva mort, em vaig adonar que el mossèn era ell mateix i es tractava del llire editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat Una història de la diocesi de Girona. No podem passar de llarg sense llegir un preciós escrit de'n Pep Vila, que és filòleg, el coneixia molt be, el deixa retratat en tots els aspectes com a persona, historiador, arxivista, capellà, en fi article que de tant en tant l'he de tornar a llegir. Es va publicar a la Revista de Girona numero 247 entre març i abril  de 2008.  També en Joan Busquets li va escriure un altre alticle titulat  L´últim llibre de Josep M. Marquès, molt dens, no és deixa res de la seva trajectòria.

No se si s'han publicat les seves memòries, que m'agradaria molt llegir-les.

Be tornant amb en Pere Rodeja, fos l'hora que fos, sempre m'atenia ell, i va ser ell que em va explicar la malaltia de la seva estimada filla (epd).  Sempre m'ha dolgut no estar a Girona el dia del seu funeral missa corpore in sepulto, li hagués fet companyia sense ni pensar-mi, però lo pitjor va ser que tampoc em trobava a Girona capital en la mort d'en Pere , no hi hagués fallat, de cap manera. Per tal d'aclarir-nos a en Pere no l'apreciava, sinó que l'estimava, s'ho havia guanyat a pols, o de la manera més natural del món, siguent ell mateix, el somriure als llavis volia dir benvingut i de tal manera que apoiat a la pila de llibres descansava dels que portava i iniciavem la trobada.

Tirant trenta anys enrera, els dimecres feia "festa", o anava a passar el dia a l'hospital de Sant Pau, (on vaig fer la carrera ),

al servei de dermatologia del Professor Dr. José Maria de Moragas, Dr. Agustí Alomar, Dr. Xavier Noguera, casat amb la Mari Paz Corominas, gran nadadora que va representar a España en els jocs olimpics de Mèxic l'any 1968, fent un reciclatge de malalties de la pell o anant al servei de medicina interna al costat mateix del Dr. Cesar Diaz Lopez gran reumatoleg, i amic del nostre vei de Llorenç en Sans, on vaig aprendre molt. 

Hi havia dies que pel motiu que fos no podia anar a Barcelona, em quedava a Girona  a visitar algun malalt meu ingressat a l'Hospital Trueta, a fer aclariments amb el meu gestor, fer cosetes com emmarcar quadres dels pintors de l'Escola d' Olot com en Pere Gussinyé, en Griera, en Codinach, o algun dibuix de'n Granados Llimona o de´n Josep Pujol i Ripoll exiliat molts anys a Paris on frequentava la casa de l'Antoni Planaguma amic de'n Josep Terradellas, a Ivry sûr Seine. 

A l'arxiu Terradelles de Poblet hi han 52 cartes de l'Antoni Planagumà i 8 de'n Josep Pujol, que algun dia hauré de llegir. També hi ha un quadre de Iu Pasqual, mestre de'n Pujol i també un oli del propi Pujol, segons una treballadora son olis que d'alguna manera no va volguer el fill Terradellas i per això estan en l'arxiu  de Poblet. 

Com que posiblement en Pere Rodeja em veia un home que només sabia medicina i això segons el Dr. Letamendi es perillós, en Pere aprofitava per presentar-me personatges que visitaven la llibreria i també més d'una vegada fer-me dedicar algun llibre si l'autor es trobava present, cosa que agraïa, com per exemple el llibre  de l'Avi Siset de'n Ponç Feliu Llansa, un home molt educat, de bon tracte planer i encantador els dos vam gaudir, la dedicatòria no pot ser més entranyable.

 Gràcies a ell vaig llegir el llibre del Dr. Martí de Riquer i Morera, VIII Conde de Casa Dávalos, i membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, el llibre Quinze generacions d'una família Catalana. Un bon dia li vaig demanar a en Pere si em podria fer dedicar el llibre per l'autor i em va dir que si, que tenia bona relació amb en Jaume Vallcorba (e.p.d.),   de Quadrens Crema, va tardar molt i molt. però ho vam aconseguir.  M'abelleix posar informació del final de la vida de'n Jaume Vallcorba, aqui va un article de'n Lluis Foix https://www.foixblog.com/2014/08/23/vallcorba-un-renacentista-moderno/.

El Requiem de Gabriel Fauré : Una canço de bressol per al viatge més llarg.....Llegir

Llegir el seguent escrit d'Arturo San Agustin, bonissim. La Vanguardia 30-8-2014.                                                                                                Un altre tema que haviem parlat amb en Pere -vostè que ha estat molts anys de metge per la Garrotxa, es veritat que la gent creu en els curanderos ? i hi van quan tenen un problema? hi confien ? els recepten herbes ? li venen a explicar ?. Sí,  Pere,  totes aquestes preguntes són reals, hi van sovint, i hi confien, i m'ho venen a explicar i sí,  els recepten herbes i cataplasmes ; mai els renyia ni els renyo, tothom ha de confiar en algú, però en cap cas deixava que m'expliquessin la exploració ni el tractament, no ho volia saber . Sabia de'n Caseca d'Olot, però mai el vaig coneixer i antigament que un curandeo de d'Adri tractava a la gent :  pel mal de pedra, per lo fel sobregit, Remei per la còlica, Remei per ser fluig d'orinar, Purga, Consells per conpondre oli de granotas, Remey per flatos, Remey per mal de melsa, Elixir de nous verdas, Purga per a criaturas per quan tenen una ventrellada, Remey per Brians,  Remey per les morenes, Remey per confortar los ulls, Remey per orinar sang, Remey per humors frets,  Remey per curar los perellons, Remey per reforsar las dents, Remey per escrofulas, Remey per los que haguessen menjat bolets venenosos, Remey per curar la cremadura, Remey per fortificar la vista, Pomada per curar la Roña,  Per traurer la duresa dels pits de las parteras,  Remey per curar los cuchs de las criaturas.... aquest temes sobre la salut donen per molt i oferin tants remeys no m'extranya que la gent dels masos hi confiés i ara encara confien en els que queden, la gent s´ho diuen els uns als altres i és un no parar. Penso que la garrotxa i el Pla de l'estany són dos territoris que hi confien amb els ulls tancats.                                                                     

Sovint recordavem l'obra " Ciutat Petita i Delicada ", de Jaume Ministral, ell em deia Dr. també podriau trobar Nosaltres els mestres, Confessem-nos, Tramuntana boja,  els articles del Dr. Caparrós , medicina general, ben be ho coneixia tot d'ell.   No el vam trobar, va ser un bon dia que l'infermera Margarida Vila, que va treballar amb mi una llarga temporada a Cornellà del Terri i em va dir ho preguntaré a la familia Baró i el resultat es que ells tampoc el tenien. Després de mesos de cercar em diferents parracaires i anticuaris que la Margarida coneixia i un servidor també que un bon dia ella el va trobar; vam fer fotocopia i rapidament a llegir-lo sense parar i a mig mati ens deiem una frase i l'altre l'acabava , per exemple :    " S'obrien els afraus del cel i els oceans s'aplomaven sobre els terrats de la ciutat perduda mentre els trons petaven amb gran retruny de vidres. El riu ...... (la  Margarida contestava- bullia.  Les cases s'esberlaven  fuetejades pels llamps i els carrers s'anaven convertin en un munt de ....... (runes). Seguia plovent fins a la matinada, hora en que es presentava el gran...... (cataclisme).   Sincerament vam gaudir i seguim gaudin d'aquesta novel.la tant bonica i entretinguda, vam arribar a saber-la quasi de memòria.

Amb en Pere no acabavem mai els temes de conversa i al dir-li que un servidor havia viscut a Barcelona la Contracultura arribada de les universitats Californianes com Berkeley, l'any 1970, 1971, 1972, per mitjà de'n  Salvador Guasch i de'n Lluis Racionero i mossèn Dalmau rector de Gallifa..... També Pániker va estar a California i sense pensar-s´ho es va endur La Contracultura a Barcelona, per mitja de la seva editorial Kairós, on va pubicar uns quants llibres o quasi tots relacionats amb la Contracultura, entre d'altres, en Pere em diu han passat molts anys, però penso que encara ni trobaré dos o tres i al quart d'hora surt amb un somriure als llavis portant-los i jo contentissim, aqui va una relació dels que tinc : El nacimiento de una  Contracultura de Theodore Roszack , El anarquismo en la sociedad de consumo DE MURRAY BOOKCHIN, Amb pròleg de S. Panniker,  El hombre autorealizado d'Abraham Maslow, Paul Godman : La nueva reforma. Un nuevo manifiesto anarquista. Alan Watts El Gran Mandala: Ensayos sobre la materialitat. També d'Alan Watts: El libro del Tabú de Kairós . California Trip d'Anna Ragué Arias de Kairós . El lenguaje del Cuerpo de Julius Fast, Ensayos sobre  el Apocalipsis: Brown, Cohn-Bendit, Fromm, Laing, Marcuse y otros, pròleg de Lluis Racionero . Herbert Marcuse, Erich Fromm, y Please Touch (Tocame por favor)  de Jane Howard,( la LL. Barbero el va traduïr al castellà); Es tracta d'una visió panoràmica de la multitud d'institucions dedicades a la revitalització sensorial, la desinhibició i la comunicació corporal i llenguatge no verbal. 

Hablan las Women's Lib de Mara José Ragué, La nueva reforma d Theodore Roszak, El anarquismo  en la sociedad consumo de Murray Bookchin. Parlant de Contracultura 

Un tema més que va donar per molts moments de conversa, i que n'haviem tret de tot aquell moviment. Algo em vam treure, però només cal llegir les memòries de'n Racionero (Un liberal Psicolélico) per veure que aqui a Barcelona la gent estava per altres pensaments, a més tot plegat anava relacionat amb el moviment Hippy, una mica estrany i fins hi tot mirat amb desconfiança a Barcelona.

 La contracultura y el underground en la Catalunya de los años 70, un libro y una exposición comisariada por el escritor Pepe Ribas, director de la revista Ajoblanco, que desde su apertura el pasado junio (2021) en el Palau Robert de Barcelona, ha recibido más de 60.000 visitantes. El dia que hi vaig anar tots els curiosos teniam setanta anys complerts.  Un encert fer l'exposició, de joves tots vam gaudir aquest moviment a Barcelona, ja que per falta de diners no vaig poguer anar a l'India, al Japó, ..... tothom que s'apreciava anava a l'India, jo em vaig quedar a Barcelona, no vaig poguer anar ni a Taizé, que ja es dir.

Be, gràcies a tots els que  heu fet que jo fos acollit a casa vostra, i pugués entrar i sortir amb un somriure, durant anys i més anys.

Be, a tots els de Llorenç de Rocafort, el cartell del programa de festa Major, es molt complet, entretingut a totes les edats, una bona festa de Sant Cosme i Sant Damià, Sant Nin i Sant Non, a tots vosaltres a més els sants patrons ho són també dels hortelans i dels metges.

Pep