LLORENÇ DE ROCAFORT UN BON REFUGI, ARA I SEMPRE.

Els que som fills de Llorenç de Rocafort i perquè no dir-ho de la baixa Segarra i actualment dit l'Urgell, tots patim un neguit especial, que mai deixem de preguntar en les nostres converses telefòniques, els emails, els watssApps, els xats, cartes escrites, sempre està present el tema del temps, " ha plogut ?, plourà o no plourà " ; jo des de petit en les meves cartes des del col.,legi als meus pares i padrina, totes començaven amb un gran interès per la climatologia. Clar totes les collites de casa - el gra, les ametlles, la vinya i les olives, si ploia tot era diferent, les collites eren més generoses. Recordo llegir les cartes del germà de l'abadessa de Vallbona, Maria Teresa de Riquer i de Sabater,  al Marquès de Benavent (Felip de Riquer), instal.lat al carrer Escudellers de Barcelona i a l'inrevés preguntar-se mutuament sobre si havia plogut o no, questió que el 1776, tenia la mateixa importancia que avui dia, sobre les seves consequències sobre l'agricultura tant important per tots nosaltres i evidentment també pel monestir de Vallbona. Ara que tornem a ser uns cinc dies de Llorenç per motius familiars, com fer la melmelada de mores com cada any d'ençà més de vint, batzacar unes quantes ametlles sense canyes, cosa curiosa si la veiessin els nostres pares, no tenim canyes per batzacar , amb el pare no passava, mai es va quedar sense, anar al tros sense les canyes era un pecat, per menys l'havia vist tornar a casa i tornar al tros, temps era temps. A la pallissa de l'era sempre hi guardava les canyes més llargues i gruixudes, però no en queda cap. Tota la vida el pare estava tranquil perquè mesos abans de plantar l'hort ja tallava les canyes a la sort, però d'això han passat uns quants anys.

Ultima foto del pare en Sisquet Capdevila Pons i un servidor en el mateix moment de tallar canyes i les dos  que tenim a les mans, precisament eren per batzacar les ametlles.

I jo que em pensava que em robarien les canyes que tinc a la Sort, al fondo de Llorens, al costat mateix de la carretera anant cap a Vallbona ?  donç ha arribat un moment que no interessen a ningú, sempre li havien fet un gran servei al pare , abans cada casa tenia el seu hort, ara només en queden tres o quatre al meu poble i en algun he pogut veure barres de ferro d'encofrar, ja no caldran mai més les canyes. 
Parlant de batzacar ametlles, recordo que un cop pasat l'onze de setembre començava la collita més bonica i pausada de casa nostra.

Un servidor sermpre em guardava 15 dies de les meves vacances per anar-los ha ajudar i junts feiem la collita. Cada mati carregavem la carreta del tractor i vinga cap al tros, amb la cistella de menjar que la nostra mare Isabel tant dolçament ens preparava.........
 Estan l'ametller parat amb les borrasses que el pare creia convenient i un cop batzacat, el pare sempre ens feia donar un tomb al perimetre de les borrasses per si  alguna ametlla havia anat a parar una mica lluny degut al cop que li ventaves amb la canya.                        

Una curiositat, ametlles collides pels dies de l'11 de setembre i el ferro que veieu es que es tracta d'una borrassa que feia de banderado, recordo que a la nostra mare (acs) no li agradaven gens ni mica, eren borrasses per a collir en un marge.

Us poso una foto d'un servidor rient per sota el nas, tot parant el banderado que li tocava a la mare i ella protestava al pare, no li agradava tensar i clavar el ferro al terra perquè el pes o el vent no engequés el banderado a fer punyetes.

Després de tot el procés d'esquetllar les ametlles amb una màquina que les treia la clofolla, quasi res !!!

Les ametlles surten així de netes de la màquina, t´estalvies un grapat de feina, la clofolla surt per un altre costat.

després les posaven a dalt la terrassa al sol,per tal de deshidratar-les i de nit les tapaven amb una borrassa i així fins a aconseguir la qualitat adequada . 

Foto del nostre arxiu particular, les ametlles de casa posades al sol del mati al vespre, cosa impensable avui dia, encara que ho he vidt fer , posant les ametlles al damunt d'una carreta del tractor, no al terra. Abans a Llorenç els arrers estaven plens de catifes d'ametlles al sol.

Tot seguit venia el classificar les ametller per families : llargueta o desmai, marcona, esperança i mollar: Els pares ho feien religiosament fil per randa, tenien tot l'octubre i mig novembre per dedicar-los a les ametlles i sense moures de casa.  
Nota curiosa, batzacan els ametllers om troba a cada arbre fins a tres classes d'ametlles, era per assegurar el tir, si el fred en matava una classe sempre et quedaven les altres dos perquè florien més endavant.                                                         

Transcric les paraules escrites al darrera d'aquesta fotografia pel meu fill Lluís : Pare i fill / Padrí i papa per mi / Un moment de reflexió ! . Desitjo que t'agradi. Signat : Lluis Capdevila. Llorenç de Rocafort, hivern de 2006. Fa molts anys.
Arrel d'aquesta foto em ve a la memoria, que totes les families estenien la clofolla a les eres, i la canalla ens passavem hores remenant-la a l'hora de la sortida del col.legi, buscant les ametlles que havien caigut, i després ens les veniem, sempre a un preu més baix de l'oficial; puc dir que a tothom a l'esquetllar a ma ( encara no havien arribat les màquines ), li queien ametlles al terra, fins i tot al meu pare que parava molt de comte. Antigament la clafolla assecada també la compraven, o sigui que tot s'aprofitava.
Aquesta fotografia ens aporta història familiar: el pare estava remenant la clofolla d'ametlla per que s'assequés més depressa, després es guardaria dins la pallissa, per tal de tenir reserves per l' hivern, la clofolla te al poder calorific, ideal per cremar-la a l'estufa tot barrejant.la amb algun tronc de llenya d'oliver o d'ametller. Sempre ho he vist així, segur que ha llorenç ja no ho fa ningú; perquè la clofolla la màquina (vibrador) ja la neteja al tros i queda tirada pel terra , o sigui que a casa no n'arriba gens ni mica. Tot això em fa pensar que els nostres pares, ho aprofitaven tot, recollien les rames d'esporgar els olivers i en feien feixos que els portaven cap a la pallissa, recordo que també servien per donar de menjar als conills que els deixaven pelats, els altres s'assecaven del tot i després els sacudient a l'era  i la fulla la venien i les rames pelades es guardaven per encendre el foc a l'hivern.

In memoriam del nostre pare Sisquet Capdevila, trencant ametlles, en el seu racó preferit

Abans de tots Sants s'havien de partir les ametlles, per tal de fer els panellets ,  com que era l'especialitat de la nostra padrina i més tard de la mare i realment en feia molts i molts variats, el pobre pare es passava hores al seu racó de sota la terrassa partin les ametlles, en la més estricta soletat , cosa que mai ningú li va agraïr, sempre els elogis anaven dedicats a la mare, - Isabel que bones les ametlles garapinyades, que bons els panellets, i així any rera any. 

Ls familia Capdevila Vila i el meu cunyat Josep Subirà que forma part de casa des de sempre, tornant de batzacar ametlles fa uns 7 any, fixeu-vos amb la carade felicitat de tots pelgats, sobretot de la mare i el pare. El sol anava de baixa, això vol dir que estavem cansats de treballar tot el dia, però per damunt de tot ens sentiem afortunats.

Ara jo ocupo el lloc del meu pare i els panellets els fan entre el nostre fill Lluis, la tieta Dolors i la Tere. Però com que la memòria de tots plegats falla, el Lluis fa un any que va penjar a internet la formula exacta de fer cada panellet i amb la bascula al costat no es cometen errors. Amb això vull dir que ja fa tres dies que he començat a partir ametlles, ben mirt se'n necessiten moltes per a tres families.

Retrocedim als dies 14,15,16, i 17 de setembre, que una altra questió que ens ocupava, era fer la melmelada de mores com cada any, enguany estavem molt preocupats per la gran sequera que ha patit el nostre territori, i des de Girona, parlavem sovint amb el meu cunyat Josep Subirà , per tal que ens informés sobre si trobariem mores i si ni havia , si encara eren verdes, tot un problema. Ens va dir que si que ni havien ! problema sol.lucionat.

Sí, tots a una, escampats pel terme a buscar mores, hores i hores, al tornar al vespre tots contents perquè déu ni do de les que portavem.

Moltes hores de cocció, passar tota la massa pel xinu i finalment bullir la resta fins a trobar-li el punt de dolçor i envasar-la.

Certament ha sigut un any de una bona collita de mores amb una exel.lent melmelada, la sequera ha ajudat. N'estem ben cofois.
Una altra tasca a fer a Llorenç es anar a veure com estan de carregats els noguers. Sí ni han, però hem de donar les gràcies al meu cunyat que cada 15 dies ha ensofatat els noguers perquè no si poçi la plaga i després surtin totes bones, em recordo del gran noguer del perdigó, que el pare l'ensofatava fins als 85 anys que encara pujava dalt del noguer perquè a mi no em passés res. El pare i la mare cap a la tardor passaven per sota el gran noguer mati i vespre, per tal de recollir les nous que havien caigut i d'aquesta manera tenir nous tot l'hiver. A llorenç al no haver-hi botigues a l'hivern no teniem fruita, cada familia tenia el que guardava com les serves, les figues seques, pomes d'hivern, conserva de pressec, confitura de codonyac o també dit  " membrillo " 

Tothom menjava el que tenia i para de comtar. El codonyac quan més vell es millor, de vegades costa de tallar, però m'encanta. Els tros del Perdigó n'està ple d'aquest arbres tant pel fondo, com per l'obac som pel racó de la solana, fa dos anys els vaig esporgar i enguay n'estan carregats.

A l'esquerre els codonys nous que encara estan creixent i a la dreta ametlles.

  De cap manera em puc oblidar d'anar a donar un vol a l'era per veure com estan els ametllers, la figuera de la mel, la parra de moscatell que va plantar  la nostra mare Isabel, tal com poden veure la nostra neboda Eli, en Josep i la meva germana Dolors els han collit i n'han tret 23 kilos, Déu ni do; en tindrem per molts dies.

fa un grapat d' anys, els 6 noguer que vam plantar l'any 2009 i que han crecut molt, que fa el guindo del racó mirant cap al fondo ??, em pogut comprobar com s'ha mort, i precisament no ha sigut per falta d'aigua, també donar un cop d'ull al pomer del Lluís que és de la classe Reineta, molt apreciada per reposteria., enguany n'ha fet mitja dotzena, esperem que no es mori i en tinguem moltes.

Carrau pel seu us durant la setmana santa,

No puc acabar l'estada al bell i vell poble de Llorenç , poble que cumpleix el petit poema de mossen Ballarin que diu : 

en aquesta terra austera
d'horitzons esbalandrats,
de rostolls i guaretades
i poblets de murs torrats,
de cisternes i de basses
d'aigua bona i d'abeurar, 
de coscolls i farigola
d'aspra fulla i ressecats,
de camins esmunyedissos
plens de pols i pedregam....

Sense parlar del Joan de cala Milia que en pau descansi o millor al cel sigui, que no en tinc cap dubte, perquè el conec desde petit, junts vam fer d'escolà i curiosament encara estava viu quan vaig trobar el carrau de casa nostra que segons el meu pare l'havia fet l'oncle Baldomer Capdevila Pons també al cel siga, i es un carrau que ens uneix especialment amb en Joan, i amb d'altres, el divendres i dissabte sant no es podien tocar les campanes i mitja hora abans els escolants sortiam als carrers amb els carraus i deiem anem a matar jueus, en realitat no en vam matar mai cap, però si que comvocavem les dones que anessim a missa, curiosament dels homes no en parlavem o l'hora santa o al via-crucis o més senzillament als oficis i ens ho passavem d'allò més be, apretavem i feiem sonar els carraus devalent, més soroll que les propies campanes. En Joan estava ple de bondat, era el seu estat natural, feia favors a qui el necessitava sense esperar res a canvi, a mi personalment em va portar una gran carretada de troncs d'olive de Les Pintades a l'era i que de manera esponania com un misteri dia a dia ha anat baixant i baixant, n'hauré de portar més perquè els pobres no passin fred el proper hivern. Joan no saps com et vaig agrair aquell viatge pel bancals de les Pintades, descarregar-la a l'era i mai em vas volguer cobrar res. Pel camí dels Perdigons em vas assegurar que no coneixis gens tot aquell indret ja terme municipal de Vallbona de les Monges.
Erets un home senzill del tot, transparent, no tenies doble vida, tot el que feies es podia mirar, no hi havia doble sentit en la teva mirada, en poc quasi erets feliç, els teus passetjos diaris amb el teu gos cap a dalt de la vostra era (Roca la Bassa), era la pimera persona que es possejava pel poble amb un somriure als llavis. Persona de bon tracte, que es el que ens demaa l'Evangeli el qual tu sempre hi vares creure, ho se perque durant anys vaig ser  el teu company de banc a l'esglesia i l'Evangeli ens demana que siguem persones de bon gracte i més coses, pero siguen de bon tracte en tenies molt de guanyat. Bon veí, solidari en moments dificils, bon ciutadà, bon tertulià , amic dels seus amics i que junts us asseiu a baix a la pista o a les escales de ca l'Antonio, per passar bones estones sense fer mal a ningú. Tots t'anyorarem i no oblidis que no et faltaran les nostres oracions. Fins al cel amic.
Tornant a la familia, durant aquests poquets dies , hem reviscut tot allò que feien els nostres pares Sisquet e Isabel, que contemplat en la distància no era poc, sinó que no paraven. Ens ha vingut moltes coses a la memoria, com que sempre donava i sempre servia als veins, però sobretot la mare que des que va arribar a Llorenç va haver de fer un gran esforç per a ser feliç, i ho va aconseguir ,practicament tot li va anar en contra, a més una joveneta de 18 anys molt prima i que parlava un  garrotxi purissim, i això era motiu de burla quan anava a comprar el pa, al passar davant dels homes que estaven asseguts a la creu de Llorens o a l'anar a la carnisseria a comprar una terça de xai, o a l'anar a missa o anés a collir panís o a qualsevol casa del poble, però malgrat tot va ser una exel.lent persona i un millor mare i va posar un somriure permanent a aquest Llorenç que ès el meu, que prouta falta li feia, això és un mèrit reconegut per tothom, ven mirat encara avui dia som sorruts, mal fiats i amb un humor de canya xiula, que el que no el coneix ens mira de reull. Aqui van unes paraules que usava la mare a l'arribar a Llorenç i després jutgin vostès mateixos :

ull   /uiera/

ullal  /uial/

ullera  /uiera/

cella  /ceia/

ovella  /oveia/

pallasso  /paiaso/

porcellana  /porceiana/

rellotge  /reiotge/

vell  /vei/

abella  /abeia/

vermell  /vermei/

palla  /paia/

estelles / esteies/

gall /gai/

fulla  /fuia/

full /fui/

al coll  /alcoi/

llavi  /iavi/

milla  /miya/

lluna  /iuna/

call  /caia/

llet  /iet/

medalla /medaia/

cavall  /cavai/

Aquesta foto va dedicada a en Joan Costa el que ha sigut el nostre company en el camí de l'Evangeli diumenge rera diumenge i també pels nostres camins del terme. Ja t'enyorem.

Pep

UNA VEGADA MÉS A L'INTEMPERIE

No tenim temps de res, o de practicament res, els dies passen volant i curiosament la natura fa el seu camí i ens deixa sovint com a carallots. Perquè  sí, cada feina te el seu moment i ens diem allò que es tant tranquilitzador "No hi res que s'esperi tant com la feina " i així avança la primavera i ens espantem quan comencem a veure algun ametller florit, llavors recordem allò, Març, temps d'esporgar, Abril, carretejar la llenya del esporgar cap a casa i poca cosa més. Aquests bons consells de la cultura popular de la baixa Segarra , res de res; tot ho anem aparcant per un motiu o un altre,  el cuidado de la tia, que si talaiar a la petita Mar, que algun dolor lumbar que ens ronda a mi i a la meva dona,una estada de dos dies a Montserrat per la festa de la Marededéu,  en fi totes les ocupacions són bones per no anar cap a les terres de Ponent.Llorens de Rocafort, ara es considera de l' Urgell, mi hauré d'adaptar o sinó sempre ens quedarà Llorens de Vallbona; que ningú s'enfadi. Ara amb veu baixa, pesa molt lo de la ex-baronia de Vallbona i la seva història oi que tinc raó ??? Be, ho deixo perquè cadascú tiri per allí on vulgui i si voleu podeu donar-ho per inoït. 
A casa nostra, hem arribat al més de maig practicament sense esporgar o podar, sí que algo haviam fet al passat mes de març amb el comando Serrano i el meu cunyat Josep, persones molt eficients en tot, per aquest motiu encara més bons companys de la feina d'esporgar. Molt hàbils amb la motoserra, però sobretot en voluntat d'ajudar, cosa que els ho agraeixo molt. 

Dos arcades gòtiques , que deuen ser les restes d'una important construcció medieval, de la que era l'antiga Quadra de Mas Déu, propietat de l' Abadiat del monestir de Vallbona.

Vam començar de baix a dalt del tros de Les Pintades, terme de La Quadra de Mas Déu, municipi de Vallbona de les Monges a preparar la finca d'olivers/oliveras perquè tard o d'hora la pugui collir la màquina vibradora, i aquesta només admet un sol tronc. He dit tard o d'hora, però rectifico més d'hora que tard, els meus genolls que ja em fan mal, em fallaran, l'hernia que tinc a L3 donarà problemes i pot ser que sigui realitat una altra a L4, i tot això farà que no pugui o puguem ser tant atrevits per anar fent d'ajudant de pagès, perquè pagès, allò que es diu pagès no n'he sigut mai. Un pagès ha de saber molt, cosa que jo no sé.
Sempre he ajudat als meus pares, els dos ( e.p.d.) a fer les collites tant la d'ametlles com la d'aulives i quan s'acostava el temps de preparar l'hort, amb el pare anàvem ajudats del Lluis i un servidor amb la crysler voyager, que era molt gran, i que duia la vaca que ens havia servit sempre per anar a esquiar i carregar el material de tota la colla i ara ens serviria per carregar els feixos de canyes que haviam fet a la sort de més amunt, camí del monestir de Vallbona de les Monges.

El pare Sisquet Capdevila i Pons i un servidor fent canyes per l'hort.

 Aquesta setmana em vaig adonar, que tot i estan al costat mateix de la carretera, ningú les agafa, han perdut valor ? o tenim altres alternatives per enfilar les tamaqueres ?. Sí,  envejo els pagesos que saben fer empelt de canut, d'escudet i d' d'agulla, o encara empelts de cep; sense tenir vinya, mai se sap. Ara es el moment de recordar que al tros del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges tenim un parells d'ametllers empeltats de prunera clàudia 

Vostès em diran, no veiem cap pruna, ni cap ametlló ( quan l'ametllà es tendra, a Llorens li diem ametlló ). Te explicació : com que en el seu moment no es va esporgar tot l'arbre, dons ens em quedat " in albis ", esperem que l'any vinent puguem lluïr d'ambdues coses en el mateix arbre. Els entesos que són tots vostès, poden veure la presència de les dos diferents fulles oi ? .També trobem per totes les finques dels pares, ametllers que fan ametlles de tres classes : llargueta, marcona i mollar principalment; el pare ho feia per assegurar la collita, unes anaven més barates però en feien molts quilos i d'aquesta manera equilibrava la producció; trucos de la vella pagesia. Clar això també comportava més hores de classificació, però es feia en la pau de la llar, com a Girona fan l'espellonar el blat de moro.
El pare arribada l' època del cosetxar, li agradava segar amb la seva dalla, a les vores de les parades , sota els marges, sota el gran noguer del Perdigó, sota els ametllers, sota els codonyers, sota la gran figuera,  sobretot si estava ple de cogula o sègol banyut ( és el sègol atacat per un clavíceps ) , el pare també l'arrencava i el llençava a una punta del tros, abans de que es pogués reproduïr.

Adjunto aquesta entranyable fotocomposició, feta per un amic i expert en aquestes arts del disseny i la creació , recordant a Machado" No hay camino, se hace camino al andar " "aquest home ho practica cada dia, es un savi, un home que l'interessa gairebé tot, culte, està enamorat de la vida i l'estima. M'ha fet aquest regal, que l'acepto de cor, m'encanta i es ell com em veu en aquest món, un home que te la debilitat d'apartar les ones electromagnètiques per tal d'esbrinar i alhora xafardejar, racons de la nostra història, que passa en la vida dels homes i dones  i procura recordar fets de tota mena, que no caiguin en l'oblit per insignificants que siguin i sapiguem que la contingencia en la nostra vida sempre hi es present, i tot allò que és, pot no ser, es lo contrari de lo que és necessari. Moltes gràcies Joan Bosch; ell es arquitecte.
Tornant a la feina de pagès, estem a finals  d'abril i ens em d'espabilar i tornar a agafar el toro per les banyes i esporgar doblement el que toca i les branques trencades per la gran nevada del passat abril i del tifó que va acompanyar tot seguit, una veritable destrossa en totes les finques, les nostres també.
Amb el que porten llegit, em parlat varies vegades de Vallbona de Les Monges i de la Quadra de Masdéu, dons em ve com  anell al dit. Aquesta setmana que avui dia vint-i-u acabàvem han donat el premi Princesa de Asturias a la Hispanic Society of América de Nova York. L' Hispanic Society es una de les intitucions més representativa de la cultura española a Nova York. Ho te ben guanyat, feina feta  durant més de cent anys.

http://epaper.lavanguardia.com/share/article/5958a32b-928f-4856-b855-e22ecf484598/ad8a7acf-a1da-46a0-9ebd-104af998711f

Hem de recordar que el fundador de l'Hispanic Society of América, fou Archer Milton Huntington, també es l'autor del poema The Ladies of Vallbona , que forma part del llibre Rimas, i que el va trobar la muller del gran historiador de Vallbona J.J. Piquer Jover. Estava en anglès i el va traduir en Marià Manent amb el nom de Les Dames de  Vallbona . Puc dir que es un poema bellisim; i que  Huntington el va regalar al Conde de Romanones, Don Alvaro de Figueroa  Torres,  cap del partit Lliberal, i tres vegades president del consell de ministres. Ens preguntem- Quin agraïment li devia a aquest senyor Romanones, o va ser pura cortesia  ??? , a aquestes alçades ens és igual, disfrutint de " Les Dames de Vallbona " en català, el trobaran , traduït per Marià Manent. Lali, ha tu que estimes tant Vallbona, t'agradarà més.
A hores d'ara estic orgullós d'haver escollit aquest titol pel meu Blog. Arirbar-hi va ser una bonica e interessant i llarga història. 
Resultat de la feina feta, la setmana pasada, molta llenya d'oliver i llenya d'ametller a la vora dels marges o be a la mateixa soca, esperant portar-la cap a l'era.
Aquesta setmana ens tocara cuidar la familia petita  d'olivers/oliveras, que estan plantats de l'any del crac de les hipoteques subprime, que Déu ens agafi confessats.
No vull acabar sense dir-los-hi que estic molt content del premi Cervantes al bisbe emèrit de Säo Félix do Araguaia (Brasil), Pere Casaldàliga, fill de Balsareny (1928) des de jovenet que ha sigut un referent per a mi i els meus amics Martí, Cesc, Lali i Miquel.
No és el millor premi, peerò benvingut sigui. Ell ja te el premi d'haver cuidat, mimat i estimat als seus, al ramat que vatenir confiat durant anys; ho va donar tot per ells. No va ser tant mimant ni estimat per la jerarquia catòlica, perquè,? sí,  ell havia entès l'Evangeli !!! Que més havia de fer per rebre un premi no metàlic, sinó un consol de germà per part de Roma ?, l'home sempre ha de ser consolat, ho necessitem. Ánims als que manen, que tothom trobi refugi al vostre costat i més al que ho ha deixat tot per amor al Crist !!!!!!!! .
Ah! he parlat d'ametlles i no vull pasar per alt a la mare, que tot i no sent d'aqui va aprendre de la padrina Dolores, com es feien les ametlles garrapinyades i sempre li van sortir molt bones, cap diferència amb la padrina (a.c.s.), fins i tot el Sr. Duch ex-secretàri de Vallbona de les Monges , les trobava molt bones.
Una abraçada

Pep

MEMORIA DE LA FESTA DELS REIS DE L'ANY 2007 I DEL 2008 A LLORENS DE ROCAFORT

Espero que tots plegats hagiu passat un molt bon Nadal i que l'any nou que acabem d'encetar sigui venturós i ple d'esperança en un món més humà. Felicitats a tots !!

Qui és aquest nen, que ja deu ésser tot un home ????
Tots els veïns de Llorenç recordem, que ses Magestats ens acompanyaven tota la missa , situats a dalt l'altar a la part esquerre, tradició que va durar anys. Donaven encara un to més festiu a la diada de Reis. Jo de petit mai havia vist els Reis, si sabia que existien, però quan els pares em treien a la finestra perquè els havien sentit passar, només s'escoltaven les campanetes que les seves cavalgadures portaven penjades al coll, amb molta sort podiam veure en la foscor la cua de l'animal de l' últim Rei, que pujava per la costa de l'era de cal  Saltó, camí de l'era de cal Xepe, per encarar-se cap al fondo que els portaria a Maldà.

El pare, un cop el Sr. Alcalde havia donat la seva benvinguda a ses magestats els Reis Magcs d' orient, llavors ell els llegia la seva benvinguda , que ara mateix podrem llegir la que va fer l'any 2007 i després la del  2008, l'any del crac econòmic de les hipoteques subprime o de les hipoteques basura, detectades ja l'estiu del 2006. 

Església parroquial de Sant Abdó i Senen de Llorens de Rocafort, en temps de la Baronia de Vallbona, totes les esglésies que pertanyien al Cister, tenien com a patrona a Sta. Maria, que avui dia 1 de gener celebrem la seva festa com a Mare de Déu. A la façana hi figura escrit Ave Maria gratia plena Dominus !!! i la primera clau de volta que es veu a dalt del cor, s´hi troba la Marededéu amb l'infant Jesus als braços amb la rosa de Jericó.

Foto del pare Sisquet Capdevila i Pons, després del parlament, i d'haver donant una càlida abraçada plena de carinyo a ses majestats.Són fotos d'arxiu, en cap cas són del propi any; repassar l'història sempre es bo.

Les Pintades, terme de la Quadra de Mas Déu del terme de Vallbona de les Monges

Després de la lectura el pare sempre els regalava , una ampolla de cava i un petit paquet de ametlles garrapinyades, que feia la mare Isabel , perquè al marxar si tenien un cuc a la panxa,  després de tantes hores de cabalgar i treballar , puguessin matar la gana.

Be, jo també mantinc els mateixos desitjos del meu pare (acs), ilusió, tendresa, admiració, esperança, alegria, i una molt bona acollida als Reis d'Orient, que cada any venen carregats de juguets pels nens i de bona voluntat pels no tant nens i grans.
Bon Any 2016 i molt bona festa dels Reis a Llorens i tot el món.

Pep

BATZEGAR PEL SETEMBRE

Una de les feines pròpies d'aquest mes d'octubre es el batzegar ametlles, una ocupació , molt agradable perquè com el collir olives es pot fer en família i dona molt de si, primer perquè es pot parlar i la jornada es més plaent i Segon pel bon temps que sol fer i encara que  els dies s'han escurçat molt, encara hi ha unes quantes hores de sol; la dita es certa " A finals d'agost a les set es fosc " el que no diu  es que sempre es dona per suposat que es hora vella, a pagès tota la vida s'ha anat a l'hora vella i no ha passat res.

Batzacant al solà de Les Pintades, terme de la Quadra de Mas Déu (Vallbona de les Monges).

La collita d'ametlles es pot retrassar tot el que es vulgui, l'ametller guarda a dalt de l'arbre les ametlles, o sigui que es pot batzegar fins i tot pel desembre, cosa que a casa no ha passar mai; però si que tot collint olives hom pot trobar un ametller oblidat enmig del olivers i mira ja tenim postres: pa amb ametlles es boníssim, ep ! i un traget de vi !!!, al camp sempre hi ha alguna sorpresa.

Les classes d'ametlles que tenim son: llarguetes o desmai, marcona, esperança i mollar.

La nostra mare Isabel Vila Gallostra, en plena recollida d'ametlles.

No pretenc explicar-vos del principi a la fi com es desenvolupa la collita, sinó que un cop tenim les ametlles collides, classificades per famílies i assecades al sol, després, o  be vendre-les o guardar-les, cadascú fa el que vol, les ametlles es guarden anys, avui dia tots aquests tràmits es redueixen al màxim.

El pare i la mare batzacant al tros del darrera la Vila.

Van del camp a la cooperativa, encara que el preu cau avall,  molt menys per kilo, però enguany nosaltres es el primer any que no ho farem després de tota una vida dels avis i del pare que ara te 90 anys complets.

El pare i jo partin ametlles que es una feina poc valorada i que ningú la te en compta. Les felicitacions de les ametlles garrapinyades sempre van ser per la mare. 

A casa tot la vida sempre s'han fet ametlles garrapinyades , torrades, o ratllades per fer panellets per tots sants o be per guarnir la mona de pasqua, o sigui que es imprescindible per nostra rebosteria de la baixa Segarra i Urgell i de retruc a tota la Catalunya Vella i Nova, ben mirat no se si ens be dels àrabs o que ? Trencar ametlles una feina obligada, o sigui que algú de la família ho ha de fer, sinó ?

Primer hom s'ha de passar unes quantes hores partint les ametlles, tasca necessària e imprescindible, sense la qual no es pot fer res. Ara que em toca a mi fer-ho, quan porto una hora partint em fa mal el canell, el colze, les mans, en fi he de descansar. El pare em diu que ell ho fa fet tota la vida, no una hora sinó quatre hores seguides, això durant seixanta anys set anys seguit.  Feina anònima totalment, ningú se'n adona ni ningú dona les gràcies a qui fa aquesta tasca tant amagada,pesada i monòtona ; el que sempre ha lluï ha sigut la nostra estimada mare (a.c.s.) que tothom li alabava les ametlles garapinyades, -son execel.lents, són bonissimes, que maques, que ben torrades, etc. això si la fama de la mama fent ametlles era prou coneguda arreu .

Enguany he trencat les ametlles perquè per primera vegada els panellets els faria en Lluís amb l'ajuda de la Maria; i no anirien de Lleida cap a Girona sinó al revés.

Durant molts i molts anys els pares ens han fet arribar puntualment els panellets per la festivitat " Omnium Santorum " a casa nostra Tots Sants.

La recepta dels panellets ja la vaig publicar en un article l'any passat, seria pessat tornar-la a escriure-la.
Enguany tot es diferent, és el primer any que no fem la collita tota la colla com tants d'anys. Les úniques ametlles que he collit , ho he fet jo sol.
Pares com us anyorem, vosaltres vau estar sempre a les verdes i a les madures, la vostra vida de pagès es va allargar fins als 88 anys, però el vostre amor va arribar fins a la mort, i el pare us va anyorar moltissim després de la seva mort, va patir molt, va ploar molt i us va recordar dia a dia fins a l'últim. Una abraçada als dos.

 Em sap greu haver de comprar-les tinguen-ne moltes de collita pròpia, sense les quals aquests panellets tant saborosos com bonics no els podríem fer; ni tampoc les mones de pasqua, tant nostres.

La resta de la collita, esperarà dalt dels ametllers, l'ametller sempre guarda el fruit,  he sentit que moltes vegades es cullen després de les aulives al desembre, encara que no hi estem acostumats, en aquest temps ja ens agrada tenir el fruit a casa. Avui dia 17 de novembre de 2013 es el segon dia que plou sense parar, després de mesos de no fer-ho. Saó que convenia a tots els arbres grans i petits; no plou mai a gust de tothom.
Enhorabona Lluís pels panellets.
Adéu-siau amics.

Pep