DIUMENGE XXVIDE DURANT L'ANY.

Avui dia 29 de setembre de 2013. El pare s'està recuperant lentament i es va animant , s'esforça i amb el seu caminador i no para , amb molta cura va des de la Pallissa de cal Saltó fins a cal Damià, cantonada cal Timoneda, fent les parades corresponents per asseure´s i fer una estona de repòs, per recuperar forces . Sovint el trobem amb la mirada pensativa com perduda, fixa en l'horitzó, repassant la seva vida amb la mare, la seva estimada Isabel  (a.c.s.) seixanta set anys junts, o senzillment matant el temps.

A LLorens com a tots els pobles de la Segarra a la part més alta hi havia l'església i el castell, o sigui  una estructura plenament medieval. Els catells era dels Cardona i l'església segurament que també, però això ja es el passat.
L'església estava dedicada a Sta. Maria, com totes les que pertanyien al Cister. Ara els patrons són sant Abdó i sant Senén.

Hem decidit amb el pare anar a missa, com a ell li agrada i a mi també, hem sortit amb temps i amb el cotxe hem pujat fins a la mateixa porta, de l´església com que l'església estava tancada ens em assegut en el pedrís que formen les pedres per tal de pujar al campanar. El sol ja apretava, eren les deu i el pare i jo, hi estàvem molt a gust. Recordant que volia dir l'escut del barret al damunt de la llinda de la portalada de l'Abadia i de quan hi vivien els rectors o vicaris de la parròquia, a poc a poc al pare li van venir a la memòria els següents :

 quan era petit l'any 1931 hi havia mossèn  Bartomeu Tomàs que li va ensenyar la doctrina cristiana, encara guarda el llibre. Del 34 al 36 mossèn Pere Vallverdú , després mossèn Marceli Martí, al 1939 Ramón Marimón, l'any 1945 Josep Dalmau, el 52 va arribar mossèn Josep Serra, el 1956  mossèn Jordi Rossell i Farré, jo feia d'escolà , recordo que era rosset i grassonet, l'any 60 va arribar mossèn Daniel Barenys i LLauradó també feia d'escolà, recordo l´actitut d'aquell bon home, dur amb si mateix i exigent amb els altres; encara guardo les cartes que m'escrivia al col.legi. L'any 1968  va arribar mossèn Pasqual Gasol, recordo que era capellà-obrer. Després mossèn Francesc Vives i Pascual ( conegut desde Poblet com el pare Romuald , va donar la primera comunió al nostre fill Oriol; morí el desembre de 1992. L'any 1993 mossèn Armand Carbonell i el 98 mossèn Pere-Lluis Ramón i Martori (a.c.s.) mori ara fa 2 anys i es enterrat al seu poble de Mont-rois del Camp, recordo moltes anècdotes seves, sabia molta teologia, ahir a la meva consulta de Cornellà una pacient per casualitat em va dir que havia estudiat la carrera d'ingenier tècnic agrònom (especialitat en ortofruticultura i jardineria, amb en Pere-Lluís, el recorda amb molt de carinyo, diu que era un jove molt alegre i que es feia estimar molt, no sabia que era mort, tampoc ho saben els de la seva promoció. El pare recorda un capellà que hi havia hagut  després de la guerra que no va ser gaire evangèlic predicand l'evangeli; quina llàstima. 
Mitja hora d'espera van donar per molt, fins i tot el pare va recordar  la primera missa  que es va fer després de la guerra civil, aquesta es va fer amb l'altar dins de l'entrada de Cal Saltó, propietat del Sr. Pere Saltó. Els bancs de l'església que fem servir, encara són els d'abans de la guerra civil, es van guardar a la pallissa de cal Saltó. Els va fer un fuster que es deia Pere i era de Vallbona.

Llinda d'una finestra de l'Abadia de LLorens, data del govern de la baronia de Vallbona , siguent abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater.

Matant el temps, va arribar Mossèn Joan Costa, puntual com sempre i ens va saludar amb la més gran cordialitat. Em va dona aquesta  llista que teniu al davant i que ell va trobar endreçant els calaixos de la sagristia, tot una sort que estigués tant endreçada . Tots els que formeu part d'aquesta relació d'alumnes , ben segur que us portarà bons records d'aquells anys amb la Srta. Mª Teresa Ribera, fins i tot a mi m'ha agradat veure aquesta lletra tant clara, que no la he oblidat mai. Potser que fins i tot algú de vosaltres ja hagués oblidat algun company o companya ? Eren temps molt difícils, a Llorens havien arribat persones de fora per treballar el camp,  recordo que van ser molt ben acollits, valorats i estimats . S'ho mereixien  i s'ho van guanyar. Sempre més els hem recordat i més després d'haver llegit l'escrit . La veritat es que no conec a tothom, uns quants no se ni qui són, ni la seva cara. El temps ho esborra quasi tot.

L'evangeli del diumenge XXVI de durant l'any de l'evangelista Lluc ens narrava lo següent "  Hi havia un home ric que anava vestit de porpra i de lli finíssim, i cada dia celebrava festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s'estava estirat vora del seu portal amb tot el cos nafrat, esperant satisfer la seva fam amb unes engrunes que queien de la taula del ric. Fins i tot venien els gossos a llepar les seves úlceres. El pobre morí, i els àngels el portaren a la falda d'Abraham. El ric també morí i el van sepultar..........
Un evangeli durissim i sense misericordia pel ric , dona molt que pensar a tots plegats.
Al sortir de missa, el pare va volguer que el portés al tros del Perdigó per veure com estaven les olives. D'aquesta classe no arbequina, només tenim un oliver, i la nostra família sempre l'hem fet servir per confitar-les per fer el vermut. Decepció ràpida, vostès mateixos poden valorar l'estat de les olives. en cap cas vam poguer clavar l'ungla a cap oliva, de fortes que estan. Es sequera pura i dura. No ha plogut en tot l'estiu i els olivers ho pateixen. Si no plou aviat cauran a terra i ens quedarem sense collita.

Sense baixar del cotxe també vam anar a veure com estaven les ametlles,

 les figues de la classe sajola,per cert bonissímes, acasa les assecaven per l'hivern.

 i el noguer.

les nous, i les figues. Les nous encara estan a dalt del arbre i les figues de la classe sajola estan caiguen, són molt dolces i mai es fan malbé. Ni han moltes, abans recordo que la padrina les punxava en un ars i les posava al sol per assecar-les per l'hivern que no teníem fruita; eren els postres preferits junt amb ametlles i nous; també codonyac i serves. Sí recordo pomes i peres d'hivern, però eren poques, també les panses de moscatell que eren boníssimes.
El diumenge ha acabat llegint una mica història de la nostra antiga baronia de Vallbona, i anat amb el pare fins a l'hort per disfrutar una mica del que ell havia plantat abans de l'accident. Està content de que amb pocs cuidados hagi donat molt de fruit com les tomàquets, els carabassons que ben regats i posant sofre han donat varies vegades fruits, cosa que mai m'havia adonat. Amb llarga estada a Llorens sincerament m'he adonat de moltes coses , vivències, com actua la natura en tots els aspectes i mira he tingut moltes alegries que la gent del poble ja les viu de sempre,

les oberginies i els pebrots, moltes mongetes; també api, que mai m'ha agradat; ens hem adonat que els raïms estan molt macos , encara que una mica verds. En collim. La tarde va avançant sense ploure.

M'abelleix publicar l'entranyable foto dels parroquians que érem a missa el diumenge passat a aquest de l'evangeli. Molt content per accedir tots a fer-vos aquesta foto amb el meu pare que tanta il.lusió li va fer poguer assistir a la primera missa post accident.

Ahir  dia 4 d'octubre de 2013, va ploure a Llorens, segons m'ha dit la meva germana , uns 20 litres m2. no cal dir que tots estem contentissims, un regal pels olivers i per nosaltres. Tot s'ha de dir, les basses, les cogulles, les cisternes i els aljups del poble i terme, ja no esperen les pluges. Tot ha canviat, ara ja hi arriva el canal Garrigues -Segarra. Una llarga història.
Dono gràcies a Déu i a la Marededéu del Tallat per les pluges tant necessàries.

Pep

QUI VIVIA A LLORENS DE ROCAFORT L'ANY 1946 ?

L'història ens ajuda, ens dona coneixaments, ens fa entendre la vida, ens fa pensar d'on venim, com era el nostre poble, quanta gent  vivia a cada casa, el nom de cada casa, en fi repasar sempre es bo per tots, els de la nostra edat també ens convé. Tot això ho farem de la ma de la nostra estimada mare Isabel (ae.p.d.)Si forçem la memòria , alguns encara aniríem troban els noms de cadasqun/una de les persones que vivien a cada casa; la veritat , jo, no sóc capaç d'enumerar-les i menys el nom propi de cada persona, sincerament han passat massa anys des del 1946.  La mare (a.c.s.) si que ho va deixar escrit fa molts anys, ella sempre va tenir una exel.lent memòria, cosa envejable a la seva edat; sabia perfectament el nom de les persones que van venir a veure el nostre fill Oriol a la clínica el dia que va neixer; també se sabia de memòria tots els aniversaris de tota la familia de Llorens i de Girona, així com el dia del sant que mai deixava de felicitar, del poble de Llorens sabia perfectament l'història de cada familia; on es casaven els fills del poble si anaven a viure a Barcelona fins i tot sabia el nom del carrer o del barri on residien.

LListat de la gent que vivia a Llorens de Rocafort l'any que la mare va arribar al poble convertida amb l'esposa del Sisquet Capdevila  Pons. Tenia 18 anys , amb aquesta cara tant bonica no es estrany que el pare se'n enamorés.

Cala Mestra  sis, més una  criada . La Masia cinc, Cal Lliberato tres, Cal Pusa sis, Cal Saltó un i una criada. Cal Cabalé onze, Cal Bori dos, Cal Perlo quatre, i un mosso, Cal Bartomeu dos, Cal Rafelet  quatre, i un mosso, Cal Coix cinc, Cal Xifré  cinc, Cal Damià cinc, El Forn quatre, Cal Pep de l'Andreu quatre, Cala Milia sis, Cal Miró quatre,  Cal Conde tres, Cal Eusebio cinc, Cal Sileta vuit i un mosso, Cal Pere el Mano quatre, Cal Roig  quatre, Cal Blasi  quatre, Cala Elvira set, Cal Sebastia  quatre, Cal Tomas un,  Cal Silo quatre, Cala Quica dos, , Cal Mano sis,  Cal Xepe sis, Cal Ton quatre,  Cal Gallo cinc, Cal Perejaume tres , Cal Timoneda onze , un mosso i dos criades, Cal Quim quatre i un mosso, Cala Munda cinc, Ca l' Andreu cinc,  Cal Mora set , un mosso  i una criada, Cal Bergadà sis un mosso, Pep del Gallo sis, Cal Gené tres i un mosso,  Cal Marti un, Cal Cantó un .

Aquesta llista de cases i de persones són les que hi havia l'any 1946 a Llorens de Rocafort o de Vallbona com vostès prefereixin, Déu ni dó, podem dir que Llorens era un poble molt habitat.
L'Alcalde era en Jaume Capdevila, L'aguatzil en Pau de Puig-gros, el Metge el Senyor Nolla que anys avenir va ser el president del col.legi de metges de Girona, el meu president al colegiar-me a Girona,  casat a Maldà, el capellà  era mossèn Marcel-li.
Bon dia de Sant Miquel als Miquels, sobretot al Dr. Miquel Fabré, que tant estima a la nostra familia i al poble de Llorens i tota la comarca de l'Urgell. Moltes Felicitats.

HORTS DEL POBLE DE LLORENS, QUE ES TROVABEN A LA SÍQUIA ESQUERRE BAIXANT DE VALLBONA

La meva intenció ara, és només recuperar-los de la memòria, fer-los presents i deixar-ho escrit. Aquestes petites peces de terra, eren importantissimes, car tothom en volia tenir una per fer la vianda de l'any, tomaquets de penjar, patates, fesols, etc. Recordo de com eren de boniques les tardes, anant per aquests horts, per tal de  veure com treballava o regava la gent, sempre hi havia visites com passavolants  o algun veï assegut fent temps perquè li arribés l'hora de regar o fent petar la xerrada tant sols pel plaer de parlar; en aquells anys el temps no era igual a temps.  Cal dir que a trossos la síquia passava per sota algun dau de pedra, donant més frecor al lloc, també cal dir que el trajecte estava farçit de freixes, arbre que sol neixer en llocs humits, deu ni do de la sombra que donent i que s'aprofitava de debò. Recordo com a nen que la síquia també servia per posar les begudes al fresc i també algun meló o síndria. Calia anar en compta, perquè a la nostra familia el veure l´aigua tant fresca i transparent ens va proporcionar el tifus. També hi havia algun hort apartat  en mig d'una parada del fondo com el de cal Quim; recordo que un ruc o una mula donava voltes per tal de pujar l'aigua cap al dipòsit.

El pare feia l'hort a la sort de cal Perejaume més amunt, recordo que a part de lo propi de l'hort, també hi feia molt de panis i fins i tot a la part de la solana hi feia les patates que les regava amb l'aigua de la síquia de la solana, aquells anys era una joia, tots disfrutavem hi havia aigua a dojo, la veritat que fa molts anys que no he tornat a veure aquesta imatge tant bonica, d'un fondo verd. Cadascú feia de les seves fins passat Llorens. A sota Llorens encara queden els hort murallats de tàpia com el de cal Mora amb moli de vent. A la foto que tenen a la vista al costat de la bassa  hi tenien i encara el tenen l'hort a Cal Xepe., més avall a cala Milia el tenien murallat de tàpia amb pou propi.

Per ordre de Vallbona cap a Llorens, de la sort del Nadal en avall  : Ca l'Andreu. cala Milia, cal Roig, cal Ton, cal Pere el Mano, Domingo l'Elvira, cal Coix, hort del capellà, Magdalena el Forn, hort de cal Quim, Cal Mano, cal Gallo ( no confondre  amb el del Sisco el Gallo ),

cal Bori, cala Blasi ,cal Saltó, cal Jan, més avall cal Cabalé, cal Xepe,

Portomeu, Damià, Rafelet, Martí, Cantó, Mora i Pusa.

Vull deixar clar pels que no siguin de Llorens, es que totes les families volien tenir un tros de terra al Fondo, perquè es la zona del terme més fèrtil, precisament per l'aigua que baixava per les dos síquies de la vall, i més estimada i com no productiva del terme.

Si algú de vostès em vol corretgir , canviant l'ordre o afegint algun que m'he deixat, ja te permis, cap problema, clar només parlo dels horts del fondo. De  l'hort més alt ja en vaig parlar en un article anterior, titulat : Un hort, un racó , una història en miniatura.
Bona nit.

Pep

LOS TERRATENIENTES DEL PUEBLO DE VALLBONA

Benvolguts amics, encara que un hagi llegit, i rellegit i a voltes ha sigut una rata de biblioteca, i no donar mai res per poca cosa, sinó que tot document escrit es una peça que ens pot portar llum sobre la nostra petita història o gran segon el periodista Lluis Foix; també ens pot donar a  coneixer els usos i costums del nostre poble medieval de Llorens, alhora altres sorpreses, sempre boniques, increibles, interessants o desconegudes per mi.

Fa dos hiverns repassan escriptures d'uns amics de Llorens en una d'elles, el notari de Les Borges Blanques describia la finca o el tros de la seguent manera :

......... lindante a oriente con tierras de Ramón Bergadá, a medio dia con tierras del Camino de la Solana, a poniente con tierras de D. José Pons, y los terratenientes del pueblo de Vallbona de las Monjas y á norte con tierras de ......... ( 7-3-1871)

Jo, sorprès perquè pensava que l'any mil vuit-cents setanta-u, ja no hi havien terratinents a les nostres terres, donç mireu quina sorpresa ? ... los terratenientes del pueblo de Vallbona de las Monjas....... 

Els poso un planol de l'època, perquè vostès puguin disfrutar i alhora els ajudi a pensar i aportar una mica de llum sobre quins podien ser aquests terratinents del nostre poble veï. Lo facil seria pensar que no fossin les monges, però en aquest any la desamortització de Mendizabal ja havia fet estralls, o sigui que no podien ser les monges. Tot un misteri, si em perdoneu, Si algú pot aportar els seus coneixaments ho agraïré moltissím. Estaran d'acord que el tema dona per pensar oi ?

Aqui va un trosset d'història dels trossos de Llorens de l'any 1873, encara que no te res a veure amb el tema dels terratinents del poble de Vallbona de les Monges, però si es del mateix temps, es 
de la familia Català. Si, poden veure com es conegut per tothom de Llorens que està ple del cognom Capdevila, o sigui que pocs anys enrera a cada casa i havia un Capdevila, només cal repassar l'història notarial del nostre petit poble . En el llibre La Baronia de Vallbona del Sr .J.J Piquer Jover en parla abastament dels cognoms medievals de Llorens i el Capdevila ja era present en el selge XIV.

Una mica de paisatge urgellenc i com no podia ser menys una foto de Llorens.

Bona nit a tots, tot esperan les pluges d'aquest cap de setmana, que prouta falta fan, a Girona va núvol des del migdia.

LO TOCH DE " L'ORACIÓ DELS PERDUTS "

Des de sempre, a Llorens quan fa marinada se senten els tocs de les campanes del monestir; només està a dos Km. De nit impressiona sentir aquest tot de la campana monastica , sobretot si hi ha boira, que no es veu res de res i no t'orientes, s'ha d'haver viscut per explicar-ho; amb llum de dia costa orientar-se si la boira es espessa, donç posem'hi a més la foscor de la nit. L'unic que pot orientar al caminanat, o peregrí perdut o desorientat es sentir aquest toc i poder orientar-se en la foscor. Des de Llorens sentim tots els tocs monàstics i el poble li va posan noms diferents dels que li diuen les monges, d'això ja parlo de molts anys enrera. Al toc de maitines a principis del segle passat, la gent del poble li deien  lo fandango.
De petit sentir als vells parlar, de la campana dels perduts em posava els pels de punta; era costum explicar històries a la vora del foc quan les nits eren molt llargues o beels mesos d'estiu al parar la fresca al carrer. Donava lloc a esplaiar-se en les sotides que feien els somatens armats de Catalunya, de l'estaperlo molt abundat a casa nostra, de pobres que passaven a demanar caritat i que no veien mai més, de mossos d'Arbeca que bucaven feina  a Llorens, perquè el consideraven un poble ric, d'històries de Milmanda, de la gent que es trobava a cap hora vinguent a peu dels Omells de Na Gaia a buscar el cotxe de linia a Llorens de caçadors furtius que caçaven amb la fura. històries de maquis, de gent que s'havia de casar d'amagat perquè la dona havia queedat embarasada i ningú ho podia veure, en fi per les orelles d'un nen tot era molt interessant.

Abans de pasar-vos els apunts de mossèn Francisco Bergadà i Sola, vull començar per escriure les paraules que el Dr. Martí de Riquer, escriu al seu llibre " Quinze generacions d'una familia catalana " . Es important situar a qui feu construïr aquesta importantissima campana que encara la podem contemplar i escoltar avui dia, encara que  restaurada. Fou fosa a Calaf l'any per LLohis y Atjutori mestres de Calaf any 1784 .
" Maria Teresa de Riquer i de Sabater, fou abadessa de Vallbona trenta-quatre anys, car morí quan en tenia vuitanta-nou, el 10 de gener del 1802. Fou un llarg regiment durant el qual l'abadessa Riquer dugué a terme obres i reconstruccions al monestir, com la gran portalada, datada el 1775; el retaule major, decidat a l'Assumpta (1797), cremat l'any 1936, i altres millores i restauracions. Encara hi resta la campana grossa, dita popularment "" la campana dels perduts " , que se sent a més de disset quilòmetres de distància .....". La inscripció  que porta la campana es : MARIA ASUMPTE BENETA BARBARA ORATE PRO NOVIS,. IESUS CHS REX GLORIE VENIT YN PASE. A FULGURA TEMPESTATE LIBERA NOS DOMINE. MUY ITI SA DA MARIA THERESA DE RIQER Y DE SABATER. ABSA DEL RE MONASTERIO DE VALLBONA. ME FEU LLOHIS Y ATJUTORI MESTRES DE CALAF ANY 1784.
Ja he dit abans que desde Llorens la sentim, però avui ho preguntat a Maldà i no l'havien sentit mai; no se que pensar ? però si el Dr. Martí de Riquer ho diu, penso que en te coneixament del fet.

Dibuix de Parcerissa 1846. Aquesta litografia es importantissima, perquè anteriorment no ens queda cap testimoni de com era el monestir de Vallbona. Fixeu-vos on era la escala en aquell any, actualment esta en un altre lloc, que tots coneixem.

Lo toch de " l'oració dels perduts " :

Aqueix es lo nom popular que'l pais de la baixa Segarra, done a un dels tochs mes solemnes del Monastir de Vallbona. La tradició que es la vida dels pobles constituhint y perpetuant sa història sens necessitat de llibres, sab donar a coses y fets, per altra  part insignificants considerats aisladament, tota la importancia que´s mereixen si´s  miren baix lo prisma de costum o tradició regional; y es perque en si mateixos tenen una poesia inimitable y natural y respiren un cert ayre de respecte y misteri que fa que-s gravin en lo cor del poble formant com si diguessim part integral de la seva propia vida.

Tal succeheix ab lo toch de referencia que no es altre que´l toch d´ànimes que tot l'any, entrada ja la nit,
senyala les monges d'aquest Monastir al retirarse á les seves celdes respectives, pro que'l poble y´ls habitants del encontorn l'anomenen vulgarmen ab lo dictat de " toch de l'oració dels perduts " nom molt apropiat si´s considera la situació  topografica del Monastir y l'influencia que sobre sos antichs vassalls tenie en los passats sigles.

Edificat lo MOnastir en los temps mitjevals en l´aspra comarca de la baixa Segarra solcada de valls tortuoses y rodejada de serres coronades de boscos seculars, se compren facilment que serie un lloch despoblat, sens camins practicables y molt apta pel reculliment y oració. Allí s'hi ibterbà lo noble  penitent Ramón de Anglesola pera pendre possessió del antich territori de Colobres cedit per lo compte de Barcelona Ramón Berenguer IV, ab lo fi de que s'hi alces un MOnastir dedicat a Sta. Maria y a la orde del Cister  ( Cistells en documents antichs ). Les filles dels nobles cavallers de nostra terra catalana li donaren lo contingent, contant ben prompte en son claustre lo numero respectable de 150 monges. La obra de Déu per una part, que no es altrausa segons la Regla de Sant Benet que l'oració vocal y mental, la salmodia, les lectures de les colacions dels P.P. del desert, los examens de conciència, les vigilies y mortificacions y per altra lo treball de mans, han sigut sempre practicades en aquest Monastir desde sa fundació, imbuhint l'esperit d'aquestes virtuts als primitius habitants de aquesta comarca, qui atrets per l'influència d'aquesta Orde monastica eminentment contemplativa  s'acolliren baix la seva sombra benefactora, fundatse uns aumentantse altres dels pobles que després en lo temps formaren la celebre e historica Baronia del Monastir.

Es tal l'importancia que´l Monastir de Vallbona done á la obra de Déu, que li dedique la major part del dia y anuncie sempre los seus diferents actes ab toch de campana alçada; pro lo més solemnial y´l que ha quedat més fixat en la memoria dels habitants de la rodalia, es lo que ells anomenen lo toch de " l'oració dels perduts ".

En efecte, tot l'any, pro d'un modo especial al ivern qüant la nit ab ses sombres se exten com un mantell portant lo silenci y.l repós al moviment del dia, la monja d'obediencia que està de setmana, a quarts de 10 del vespre, passant sola per la part del claustre de les difuntes, se dirigeix á la iglesia que resta solitaria y plena de sombres agegantades per la debil llum de la llantia del Sagrament y del llantió que porte per companyia y no sentintse altra manifestació de vida que´l  can típich del óliba en lo cimal del gòtich cimbori, toque acompassadament y de tres en tres, nou, que en aquelles hores de quietut se  senten á llargues hores de distancia multiplicantles lo ressó de fondalada en fondalada, avisant als habitants dels antichs pobles de la Baronia perque recordin a unir sos prechs  als de les religioses que en aquells instans mediten en ses celdes ab un De profundis lo misteri de la mort enviant á Déu la ultima oració de misericordia en sufragi dels fidels difunts, y al propi temps perquè serveixi de guia als vianants que de retorn a ses llars se troben esmaperduts y desorientats en aquestes encontrades per la espessó de la boyra e les sombres de la nit; toch que com un angel de la guarda, els porte la pau al cor y als llabis l'expressió d'agrahiment en favor d'un Monastir que tant se desvetlle per ells.

Firmat : F.B. Pvre.

He conservat el lèxic de la escriptura de l'autor, cosa que te un gran atractiu, donç així escrivien els nostres avis i la gent de Llorens.


Bibliografia: Notícies del Gremi de Campaners Valencians. Número 13 - València - març 2001.
                     Quinze generacions d'una família catalana. Dr. Martí de Riquer. Quaderns Crema .
                     Barcelona 2000.

Pep.

VALLBONA DE LES MONGES, AQUI MATEIX . UNITS ,OLIM, PER JURISDICCIO I ARA PER AMISTAT. PRIMERA ENTREGA DE NO SE QUANTES.

Estimo el nostre territori tant com vosaltres, Llorens tenim un terme municipal molt petit, podriem dir petitó, però no ens fa res, estimem lo poc que tenim i estem orgullosos de les coses de casa com de la seva història i del nostre clima, fred a l'hivern i fresc a l'estiu, dels  dos vents, al mati bufa el serè (fresquet) i a la tarda  la marinada  (qui no bat al juliol, amb marinada no  bat quan vol ) al juliol els dos vents son cumplidors, en canvi a l'agost pots tenir tres dies de serè i un de marinada, donant problemes en altre temps per ventar la batuda . Hem ve present el refraner català que  diu als darrers d'agost a les set és fosc (clar en hora vella). Seguim,  per no tenir no tenim cap font. La més propera es la font dels Serradels que es  de Vallbona igualment amb la font del Tossal Gros que també és  del mateix municipi. Sí,  tenim lo riu Corb, encara que queda una mica lluny, però formem part de la seva vall. Parlan d'aigua recordo que quan era petit pel fondo, a cada costat passava una sèquia amb aigua abundant, però això ja és història i el canvi climàtic també ens afecta.
Els nostres fondos ja estan cosetxats, i els pagesos s'afanyen a embalar la pala, perquè encara no ha plogut i la palla es de molta més qualitat. Ahir vaig quedar parat amb la impressionant maquinaria que fant servir els pagesos, vist i no vist ja queda la feina feta i cap un altre tros.
Les figueres ja donen les primeres figues, que al mati fresquetes amb un tros de pa , es el millor esmorzar. Tots els fruits van madurant, les ametlles es fan grosses, la vinya ja llueix uns bons raïms i els pagesos s'afanyen a ensofrar.

Monestir de Sta. Maria de Valbona l'any 1974

Amb el gra a casa tothom descansa, enguany hi ha hagut molt bona collita.
Com que m'abelleix escriure-us records de mossén Francisco Bergadà i Solà sobre el Monastir de Vallbona, ja publicats en el seu temps al setmanari quinzenal de Maldà dirigida pel Sr. Josep Iglesias Guizard, i també publicats a la revista de la Diputacio de Barcelona Atracion de forasteros, començo primer per una pinzellada sobre la nostra petita història de Llorens també publicada pel  mateix mossèn Bergadà; per cert molt ben estudiada per J.J.Piquer (veure La Baronia de Vallbona). Tot va començar amb donació d'una roca, i d'una capellania i una ferreria.

Amb aquesta roca comença la nostra història.

APUNTS D’HISTORIA SOBRE LLORENS DE VALLBONA

Pere de Bellvís a l’any 1181 i Pere de Pavia i Arnau i Ramón de Montrós a l’any 1193, cediren

a favor de Santa Mª i Monestir de Vallbona tots els bens i drets que tenien en el poble de Llorens i en el terme de Maldanell. El 1193 el Vescomte de Cardona cedeix tot el dret que tenia en el terme de Llorens a la Sra. Abadessa de Vallbona Dª Ermesenda de Rubió, que fou la segona de les abadesses i parenta del fundador Sant Ramón d’Anglesola. Amb l’abadessa Berenguera d’Anglesola i de Pinós (1359) a Llorens hi havien 10 cases i l’any 1787, governant la baronia de Vallbona l’abadessa Dª Mª Teresa de Riquer i de Sabater, segons  document que es conserva en l’arxiu diocesà de Tarragona, hi havia 20 cases que eren les següents : 
Pons (Biel)-Capdevila (Pere Jaume)-Martí Amenós-Saltó-

Bori-Pons (Bartomeu)-Capdevila (Llorigó)- Cots - Pons (Meca)-Pons (Damià) - Timoneda-

Capdevila (Cames) - Capdevila (Reyner) -Pons (Pobre de mi)- Bergadà - Capdevila (Mora) - Gené - Pons (Meca de fora) - Molí. 

L’any 1334, trobem una venda feta per Ramón Capdevila de Llorens.

Dels apunts històrics de Mossèn Fco. Bergadà i Sola capella que fou del monestir durant 32 anys:

Al meu estimat germà Mn. Ramón, devot admirador de les tradicions del monestir de Vallbona.

Lo fondo de Llorens vist de l'era del Sisquet Capdevila.

Sitiat a casa per les passades neus y no quedant-me altre refugi que´l confortant escalf de la llar pera millor soportar una temperatura de quatre graus baix cero he passat  llargues hores llegint documents inedits del arxiu de aquest Monastir que, degut als seus nombrosos privilegis, vingué a essér en los temps mitjevals lo cap y centre de tota la comarca.

Les Abadesses de Vallbona per concessió del Papa Sixte IV any 1483, gosaven del privilegi de notari apostòlich qui no sols intervenie en la autorització de tots els documents y escriptures del monastir, mes també en les dels vassalls del Abadiat format pels pobles de Vallbona, Rocallaura, Omells, Llorens, Eixaders, Preixana, Vilamanyanó (Vilet) y Rocafort de Vallbona.

A mes d'un procurador general per tots los negocis del abadiat qual nomenament se procurave fer recaure en persones distingides y emparentades ab alguna de les senyores religioses, com succehi en 1573 ab Pere de Bellver y de Montrós, doncell de la vila de Tàrrega, y en 1576 en la persona de Huch de Guimerà, germà de la religiosa Elena de Guimerà, la abadessa nomenave lo batlle general per tot lo Abadiat y los batlles dels llochs o póbles pertanyents a la seva dominació. 

A mes tenia altres procuradors que entenien en assuntos especials, com per exemple un tal Pere Romer de la vila de Padres que en l'any 1577 fora comissionat per l'abadessa Dña. Arcangela de Copons pera " demanar, exigir, recuperar i rebrer tots los llegums y altres coses y drets que per rahó dels mateixos eren deguts al Monastir de Vallbona y eren detinguts per les persones del insigne monastir de Escala Dei ó sigui de Cartoxa y del comptat de Prades " Lo dret de exigir aquestos llegums radicave de la donació que desde Tortosa y a 14 de Mars de 1257 feu lo Sr. Rey Don Jaume I a favor del Real Monastir de Vallbona de 3 cafissos de cuirons sobre los redits reyals de la vila y montanyes de Prades, mesura de dita vila pagadors tots els anys per los batlles; lo dia de Ntra. Sra. d'Agost ( Armari 6 sach S. Ferrant nº 11 )
En totes les escriptures de capitols y pactes matrimonials que feyen entre´ls subdits de la dominació de la abadessa, s´hi llegeix invariablement la seguent clausula. " les dos parts prometen que entretant no contravindran el present matrimoni fahedor, ma dit contracte, en pena de 100 liures moneda barcelonesa, guanyadores y aplicadores la meytat á la part obedient, y l'altra mitat als cofrens de la molt iltre. Senyora abadessa........ Abadessa del insigne monastir de Vallbona " Per cert que un d'aquestos contractes matrimonials se refereix a casa nostra. Un tal Bernabé Bergadà (any 1573) fill de Joan Bergadà batlle de Llorens y de Joana Savesa, estipula pactes matrimonials ab na Isabet Borràs filla dels honorables Andreu Borràs batlle y Madalena Marquesa, pagesos del lloch de Vallbona fent notar los pares del dit Bernabé en una de les clausules dotals a favor dels demès fills, com deixem 100 lliures á Fra. Joan Bergadà fill seu y monjo del monastir de Poblet y altres tantes a Francesch Bergadà estudiant de capellà.

Pisatge tipicament urgellenc, els Perdigons del terme de Vallbona de les Monges.

Disfrutin que hi ha apunts per a rato, mossèn Francisco Bergadà va ser un gran historiador del monastir de Vallbona; va treballar moltissim i va deixar moltes notes escrites. La majoria d'aquests apunts ja estan publicats fa molts anys, però repassar sempre es bo.
Bona nit a tots, bon estiu acompanyats de la marinada, el gran regal de les nostres vesprades. Que be, que si està a les nits a LLorens !!! .

Pep.

MAMA

COMIAT DE LA NOSTRA MARE ISABEL VILA I GALLOSTRA, EN LA MISSA- FUNERAL  DEL DIA 29 DE JUNY,  FESTA DE SANT PERE I SANT PAU, A LA PARRÒQUIA DE  LLORENS DE ROCAFORT.

Publico l'escrit complet que es va llegir dins l'església, per què els amics i gent del poble que no haguessin pogut entrar a l'interior de l'església i degut a una megafonia molt feble a l´exterior, no és va poguer escoltar correctament ;  també ho farem  després del text, amb el vídeo projectat  al final del funeral .

Mare, aquestes campanes que van tocar primer per vos i després pel pare, també us fan companyia; les coneixiau de sobres.

En primer lloc donar-vos les gràcies per tota la companyia i suport que ens heu donat aquests dies, tan personalment com per telèfon. En tot moment ens hem sentit consolats davant la pèrdua d'un ésser estimat. No cal dir-vos que encara costa més pel fet de ser inesperada i tràgica.

Davant d'aquesta trista realitat, el cor ens porta a recordar els últims moments de quan vam celebrar el norantè aniversari del nostre pare, fa tot just poquíssims dies : recordem que estava en tot moment molt carinyosa, amb un somriure permanent, se la veia feliç, donant gràcies per tot i sobretot repetint que es sentia molt afortunada per la família que tenia, que tan l'estimava i cuidava, i sobretot pel seu estimat Sisquet que per ella ho era tot; i al revés igual: pel pare, ella  sempre ha estat la nineta dels seus ulls. Sempre va tenir clar que en la seva joventut es va endur " la flor més perfumada del jardí Gironí ", com al pare li agradava dir, en definitiva una entranyable història d'amor, que només ha sigut trencada per l'infortuni  que tots coneixem.

La mama ens deixa un profund dolor que només el temps i la vostra companyia ens ajudarà a superar.

Isabel Vila Gallostra

Al seu costat ens hem fet grans, d'ella recordem infinitat de vivències: la seva disponibilitat, deixar-ho tot quan l'Oriol, el Lluís o la Eli estaven malalts; no s'ho feia dir dos cops, la mare feia la maleta, deixava el pare sol i agafava el primer cotxe de línia cap a Cerdanyola, Sant Cugat, Lleida capital, Anglès, Les Planes d'Hostòles o Cornellà del Terri, i no calia dir-li res, ella cuidava com ningú dels nens i s'hi estava els dies que fes falta. Però tot s'ha de dir, als pocs dies enyorava el Sisquet.

De la iaia recordarem les seves cassoles de caragols que ens xupàvem els dits, les orelletes, les ametlles garapinyades que molts dels aquí presents les heu provades. Per Pasqua mai van faltar les mones, tot un art fer-les i adornar-les. I per Tots Sants arribaven puntualment els panellets.

Gràcies mama per tant. La veritat és que ho esperàvem i vos mai ens vau decepcionar.

Més profund que les coses materials ens deixa la seva fe en el Bon Pastor i en la Mare de Déu del Guilar d'Argelaguer, que sempre va estar en el seu rerefons de l'ànima i sovint s'hi encomanava.
També donava gràcies cada dia a la Mare de Déu del Tallat, la Verge de casa. Ella, tot i ser garrotxina, li va agafar tota la confiança del món. El pare no cal dir-ho; els dos hi confiaven a ulls clucs.

Encara més coses ens venen a la ment, la mare sempre ha sigut una gran dona, valenta, emprenedora, pagesa cent per cent, tota la vida va fer companyia al pare en les tasques del camp i totes les collites. Enguany els dos van fer la " seixantena sisena collita d'olives " , del mati al vespre, per cert, amb aquella il.lusió del qui estima el què fa; qui havia de dir que seria l' última ? He de dir que tant jo com el meu fill, més d'un dia dinant al tros , ens miràvem i pensàvem el mateix.

Per damunt de tot hem de parlar del gran amor al padrí, que avui amb tot el seu dolor i immensa tristesa no pot acompanyar-nos. Però des del seu llit de l'Hospital Arnau de Vilanova ens acompanya. D'aquest gran amor en són testimonis la família de Girona aquí presents; la mare quan parlava, sempre deia " que fan els de casa ", referint-se  sempre als seus estimats germans Pep, Eudald i Martí. També en són testimonis la gent de Llorens que durant els llargs 67 anys han estat al seu costat, compartint aquella il.lusió desmesurada per les coses senzilles de cada dia, amb el seu somriure a la boca, anant d'aquí d'allà i sempre disposada a ajudar a qui ho necessités. Tot s'ha de dir, la iaia disfrutava més donant que rebent. Sempre va ser així, fins al final.

Sense ser d'aquí, la mama es va fer una més del poble, es va posar el poble a la butxaca; ells sempre l'han acollit, estimat i valorat, doncs era un referent de bondat per tots. I així ens ho han fet arribava totes les persones que hem parlat. Ells i nosaltres l'enyorarem molt.

Una de les seves qualitats era l'hospitalitat. La mama disfrutava com una nena, quan la venien a veure els parents de Girona, feia festa major. Tenir els seus a Llorens l'omplia de felicitat. Ella i el padrí ho deixàvem tot per atendre'ls. Aquesta hospitalitat s'allargava fins l'infinit amb la resta de la família del pare, amics i coneguts. Els rebien amb la més gran cordialitat. Alguns amics aquí presents en escoltar aquestes paraules els vindran llàgrimes als ulls, perquè així ho van sentir i viure al seu costat.

Mama, com li hagués agradat al padrí estar ara i aquí per dir-li el darrer adéu i llegar-te un escrit, dels mils que li ha fet durant aquests 67 anys. El padrí ha deixat la seva estimació i carinyo escrits. Com li agradava al padrí que de cop i volta, vostè fes dos hores de camí a peu, tant sols per felicitar-lo en el dia del seu sant. Ben segur que li diria que vostè ha estat l'amor de la seva vida i que sempre li ha estat fidel. Segur que li donaria les gràcies per ser el motor de la família; el pare sempre s'ha sentit afortunat d'haver-se casat amb vostè. En els moments difícils de la familía, no va tenir por de res, us cau convertir en emprenedora com li havia ensenyat el seu pare (a.c.s.) a la petita Miana.

Gràcies de nou a tots els que heu vingut de molt lluny i de més aprop. Us ho agraïm des de l'ànima. Estem més que agraïts.
Adéu-siau mama; t'estimem; no t'oblidarem.

 Degut a les greus lesions del nostre pare ingressat a la UCI de l'Hospital Arnau  de Vilanova, no era possible que ens acompanyés en la cerimonia d'enterrament, amb tot el dolor que aquesta absència ens provocava a tota la família, el nostre fill Lluís va recuperar aquest vídeo que per sort havia filmat el nadal de 2011, on el pare llegia un escrit a la mare i a la família felicitant les festes nadalenques. Era una manera de fer present al pare en el darrer adéu a la nostra estimada mare. Vostès mateixos.

Mare us vull posar el poema que us va fer el vostre net gran L'Oriol el dia que vau celebrar el cinquantè aniversari del vostre casament a l'esglesia de Sales de Llierca l'any 1996.

ODA ALS CINQUANTA

És l'amor, que en el silenci del vent

esbotza paraules mudes.

Que xiuxiuegen en les orelles sordes del temps,

no obstant això la marinada, les recull amb delicadesa i recel.

Cinquanta estels intranquils i juganers s'enfonsen en

ribera d'eterns,

ribera afluïda de vida.

Puix quan encara sento dir a l'home,

t'estimo , amor meu !

El cor se'm trenca i se'm fa un nus.

Oriol Capdevila Martin.

Encara un entranyable e.mail que vaig rebre entre molts i que després de llegir-me´l varies vegades, em va consolar molt , el deixo aquí posat després de llegir-lo a la missa-funeral que li vam fer a la mare el dia 12-7-13 a l'església de Cornellà del Terri:

Déu te guard !!

Només Ell te paraules de consol, car només Ell 

pot parlar-nos a cau de cor i acariciar la nostra

ànima llatzerada per la mort de la mare.

Quan la mare fa el traspàs, tots tornem a ser infants,

ni que sigui transitòriament i retornen

a nosaltres, afloren profundes 

vivències que mai no hem pogut compartir amb ningú i sentim

que el nostre àngel de la guarda plora al costat nostre.

No tinguis por, perquè la teva mare

tornarà, a poc a poc, convertida en un dolç record i una

llum amiga que et farà companyia  en el capvespre i t´ajudarà a  mirar amb 

ulls nets i esperançats cada dia que comença.

MossènMarti Amagat Matamala (a.c.s.)

La mort no és res; jo tan sols sóc a l'altre costat.

Jo sóc jo, vosaltres sou vosaltres.

El que he estat per vosaltres, ho seré sempre.

Anomeneu-me pel meu nom que sempre m'heu anomenat.

Parleu com sempre ho heu fet:

no empreu pas un to diferent,

ni solemne ni trist.

Continueu rient del que ens rèiem junts.

Reseu, somrieu, penseu en mi.

Que el meu nom sigui pronunciat a casa nostra

com sempre s'ha fet, sense enfàsi ni angoixa.

La vida significa el que sempre ha significat

l´eix és el que sempre ha estat, el fil no s'ha tallat.

Per què estar fora del vostre pensament 

simplement perquè sóc fora de la vostra vida ?

Jo us espero. Jo no sóc pas lluny,

just a l´altre costat del camí. 

                                                                                                          Carles Peguy

Mil petons mare. Ahir el Lluís et va portar dos roses. Adéu-siau.