UN PREMI NO ESPERAT : BONASTRUC ÇA PORTA

 Aquest es l'Hospital de Sant Pau, on jo hi vaig fer la carrera de medicina. Era una Unitat Docent de la Universitat Autònoma de Barcelona (Bellaterra), junt amb l'Hospital del Mar i l'Hospital de la Vall d'Hebró; vaig ésser molt afortunat i aquí vaig aprendre molta medicina, al costat de grans professors com el Dr. Cèsar Díaz López, Dr. Nolla, Dr. Moragas, Dr. Solé Balcells, Dr. Cabero, Dr. Vilaplana, Dr. Barraquer Bordas, Dr. Puig la Calle, etc... junt amb companys molt brillants que els estimo molt, i d'altres que ja no hi són, arribar junts al final és demanar molt, la contingència sempre està present.
Anant al premi Bonastruc Ça Porta, el primer contacte que vaig tenir amb el nostre Col.legi oficial de Metges de Girona va ser una trucada personal del president Dr. Vilaplana, comunicant-me que havia sigut designat premi Bonastruc Ça Porta i que em donava l'enhorabona i si l' acceptava !! Clar que sí president  i tant !!! molt agraït !!. En aquells moments amb la meva neta de 4 anys estàvem regant el jardí, imagineu-vos la il.lusió que em va fer i la ràpida deriva emocional que vaig patir (llàgrimes), que la petita Mar em va dir avi ens estem mullant; com poden imaginar-se l'alegria era immensa, la vaig omplir de petons i ràpidament vam entrar a casa per comunicar-ho a la meva dona, que no podia estar més contenta, i al vespre quan van venir a buscar a la nena ho vaig comunicar als dos fills, una gran alegria els va omplir el cor, al veure al pare tant content. 

Als pocs dies va arribar aquesta carta del col.legi, comunicant-me de manera oficial la concessió del guardó Bonastruc Ça Porta, vostès mateixos.

Dies després, una comunicació del dia de la edició dels premis Bonastruc Ça Porta :

Benvolgut/da,

Amb la present, em plau convidar-lo/-la a la celebració de la quarta edició dels Premis Bonastruc ça Porta a la trajectòria professional mèdica, que tindrà lloc aquest mes de maig a Girona.

Amb aquests Premis, el Col·legi Oficial de Metges de Girona vol retre un homenatge a l’extraordinària tasca professional que metges i equips mèdics d’arreu del territori duen a terme en l’àmbit assistencial, quirúrgic i de recerca. Es tracta d’una iniciativa impulsada l’any 2016 i amb la qual, tenim el propòsit de contribuir al prestigi del col·lectiu mèdic i de donar valor a la dedicació i el compromís dels professionals.

En aquesta quarta edició, i coincidint amb el 10è aniversari de la Facultat de Medicina a Girona, ens proposem també posar el focus en la importància i la definició del model de formació que reben els futurs professionals de les nostres comarques. Durant l’acte de lliurament dels guardons, també es farà entrega de les beques Joan Bruguera de formació mèdica, preferentment, a la Universitat de Montpeller que atorga la Fundació Joan Bruguera de Girona, una de les entitats més emblemàtiques de Catalunya, i, també, la segona beca e-Health COMG destinada a projectes de recerca i innovació en tecnologies de la salut que atorguem conjuntament amb el Campus Salut de la Universitat de Girona.

L’acte de lliurament dels Premis Bonastruc ça Porta tindrà lloc el dijous 16 de maig a les 19.00 a l’Espai Caixa (Plaça Poeta Marquina, 10, de Girona).

Prego confirmin assistència posant-se en contacte amb Laura Rivera, secretària de direcció del COMG, mitjançant la següent adreça de correu electrònic: secretaria@comg.cat

Serà un plaer saludar-lo/la aquest dia.

Ben cordialment,

Josep Vilaplana i Birba

President del Col·legi Oficial de Metges de Girona
President del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya

Girona, 29 d’abril de 2019

Bona tarde a tothom, Autoritats acadèmiques, autoritats civils, col.legues, família, amics i coneguts.

President  Vilaplana , volguda i distingida Junta del nostre col.legi, gràcies per atorgar-me aquest premi Bonastruc ça Porta, el qual accepto de tot cor i m'honora. Mai havia esperat arribar tant lluny. 

Jo després de 4,6 anys de jubilat ja en tenia prou cuidant i jugant amb la nostra neta Mar de 4 anys, fent amb ella l'hort de Camós, amb els antics pacients, amb els meus companys de Càritas Pla de l'Estany i de l' Hospitalitat de Lourdes, i amb els ametllers i olivers de (Llorenç de Rocafort) .
 De totes maneres l'agraïment dels malalts arribava amb el primer somriure i continuava amb les primeres cireres, les primeres tomàquets, les primeres múrgoles, el present en la matança del porc, el bunyols de dijous sant, amb tantes atencions ja em sentia pagat,  la veritat no esperava cap honor. 

Visitant al pacient al seu hort, junt amb els veïns que estaven de tertúlia. El pacient, donada la patologia que patia al mati tenia d'haver vingut a control de la frequencia cardíaca i no se'n va recordar.

Però un metge de rural ? Jo i perdoneu-me sempre havia pensat que els honors eren pels companys que jugaven a la primera divisió com el Dr. Ramon Brugada i el seu equip, o pel Dr. Àngel Izquierdo i el seu equip, els quals felicito de tot cor , pels seus merescuts guardons, no  pels que estàvem a les trinxeres, ara rectifico, estava equivocat, la primària es present en aquesta quarta edició dels Bonastruc Ça Porta.

La mitat del premi es de la meva dona  i dels meus fills , sense la seva ajuda i comprensió no estaria avui aquí. Gracies Tere i gràcies Oriol i Lluís ; us estimo molt.

Visitant un pacient al seu cobert, tot prenent el sol un dia de primavera a Pujals dels Pagesos

 Eren temps que el metge de poble calia que posés a disposició del seu municipi, la seva vivenda,  la seva família, el seu telefon, el seu cotxe,el seu despatx a més calia que comprés tots els estris per passar consulta, la llitera, la taula on escriure,la bata, otoscopi, oftalmoscopi, fonendoscopi, xeringa de ferro per fer rentat d'oïdes, aparell de la pressió arterial, estris per suturar ferides, maletí per portar el material per anar pels  masos, etc....Després del nomenament a Sanitat a Les Pedreres, calia anar a la Seguretat Social  al carrer Santa Clara i molt amablement et feien un altre nomenament , sense cap consell sobre el que calia que fes en el poble, calia fer de metge ben senzill, i al moment  et donaven dos paquets de receptes l'un de vermell pels pensionistes i l'altre de color verd pels treballadors, lligats amb un cordill d'embalar o sigui ben rudimentari i vinga un paquet a cada ma i ala a agafar el cotxe de linia i cap al poble , ja erets metge amb majúscules ; abans de marxar encara una pregunta i les xeringues ?, els funcionaris somrient, però callaven, pensant ja s'ho farà.. que innocent, però amb el meu nomenament de metge titular interí més content que un gínjol i a exercir la medicina que tant desitjava i tant m'agradava.
Un viatge amb el cotxe de línia em va convertir en un parell d'hores en metge titular interí , no sense donar-me el vist i plau l'alcalde a l'acte de presa de possessió de la plaça a l'Ajuntament, davant del secretari de la vila com a testimoni que donava fe i deixant-ho tot ben signat, i de cop i volta, vinga a exercir en serio, sense manual d' instruccions, ni horari,ni altres poblets o municipis agregats, una curiositat , el meu antecessor visitava dins el seu cotxe, fent-se unes cues llarguíssimes, l'Ajuntament no li va deixar el consultori per motius que em fa vergonya explicar-los i mira, ell a la seva manera complia..... ànims....o deixo aquí.

Fotos com aquesta costarà de veure, l'alcalde, el metge un servidor, el sergent de la
Guàrdia Civil, falta el mossèn, el mestre i el farmacèutic, el mossèn havia acabat la missa i encara estava dins l'església, el director del campament fent un parlament.

La dona com a secretaria d'obrir i tancar el despatx, de parlar amb la gent, de prendre nota dels avisos quan trucaven a la porta o pel telefon, ordenar els domicilis per gravetat dels símptomes, mai deixar desatès el domicili pel que pogués passar i els fills també formaven part d'aquesta intendència que rodejava la meva persona : els nois també obrien la porta i sense passar ni un minut s'enfrontaven amb una pregunta : - noi on esta el teu pare ? - ha anat a la Barroca, 

r

Església de Sancti Andree de Sobre  Roca (Barroca) Sant Aniol de Finestres.

- tardarà molt ?, - sol tardà, però vostè que es fill d'aquí sabrà millor que jo on es La Barroca, el  pare parla de que hi va per sant Climent d'Amer i amunt  fins El Llapart - he passat tota la nit amb mal de cap, que puc prendre ? l'Oriol contestava - això ho diu el meu pare, resposta :- el meu fill està estudiant per ingenier i quan ve els caps de setmana munyeix les vaques, alguna cosa sabràs tu de medicina?, - quan tinc mal de cap el pare em dona paracetamol ? - ho veus com en saps ! -moltes gràcies, i així molts exemples, una altra qüestió - el nen de dos anys te molta febre, on he el teu pare ? 

El mas de Costabella a la vista, sota els singles de Santa Maria de Finestres, casa del Dr. Candi Agustí i Trilla.

el pare ha anat a Costabella sota Finestres, tardarà molt ?, - sol tardar , que puc fer amb el nen  ? - això ho ha de dir el meu pare?, com sempre algo sabràs tu de medicina ? -be, el pare quan estem amb molta febre ens posa a la  banyera amb aigua freda? - o veus com en saps ! , curiosament dels consells donats pels meus fills i dona, mai en va resultar cap denuncia, el poble donava per entès que la família del metge també hi entenia. En aquest tema dels consells, a la dona i als nens sempre se'ls posava contra les cordes.  Els metges d'aquell temps ens trobàvem de tot, fins i tot aviam hagut de passar visita sota uns pins a prop d'Anglès , a una bodega  abandonada a El Perelló o a la casa de la família que portava el Correu a Estanyol , allí fèiem les receptes de tots els masos del voltant,  o a la vora del foc a una fonda de viatjants de comerç i senyors estiuejants de Barcelona i com a Sant Aniol de Finestres, que no tenien un lloc on el metge pogués passar visita, perquè el consultori era situat a Sant Esteve de Llémena, el poble de Sant Aniol tampoc no tenia ni capellà, que vivia a Les Encies, ni el senyor mestre que vivia a Sant Esteve, ni el metge que vivia a Les Planes d' Hostoles, estaven arreglats. 

Els habitants dels masos de la Vall del Llémena es van posar d'acord amb l'Andreu Serra que era el masover de Can Tura i aquest va deixar la taula gran del bar perquè el metge  passés visita; com a nota curiosa el sostre estava ple de pernils penjats, sorpresa, de tant en tant queia una gota de greix i una recepta menys, però curiós ningú protestava, era considerat lo més normal del món .

En aquesta taula de Can Tura, (Sant Aniol de Finestres) molt diferent d'ara, perquè hi havia molt pernils penjats al damunt, en aquesta taula vam passar visita un dia a la setmana, sense cap mena de problema, no existia el dret a la intimitat ni la protecció de dades; tothom donava per entès que en els petits llogarets no hi ha intimitats, tot es públic. A la foto podem veure la Nati, en Josep Serra i el metge del moment Josep Capdevila i el gos; més rural impossible.

Vostès han estat a Can Tura ? Can Tura era una casa de pagès que feia menjars. En Josep Pla hi va escriure el llarg capitul del llibre Un petit món del Pirineu " Mieres i la Garrotxa".

Dons dit i fet ," li deixem el bar ", al bell mig de tothom vaig passar visita  cinc anys i mig més o menys. Tothom opinava de tot , fins i tot em donaven consells sobre com tractar una depressió..... doctor una noia de Sant Gregori te aquests símptomes i li van diagnosticar una depressió i el Seroxat li va anar molt be !, Ep ! el metge sóc jo. Un operari d'una companyia elèctrica que estaven treballant al mas em diu : un consell doctor abans de tot faci-li uns anàlisis de tiroides, pot tenir sorpreses, increïble però cert, tenia exel.lents  "clínics " a la barra del bar tot remenant un tallat amb unes gotetes de whisky, la consulta era interessant i la gent no tenia pressa en marxar per si de cas  es perdia quelcom. 

Quan arribava, ja trobava tots els pacients asseguts a la taula, l'un prenent un cigaló, l'altre amb una cervesa, l'altre amb una copa d'anís, l'altre amb un cafè sol, l'altre amb unes Aromes de Montserrat, l'altre amb un Pipermint i una dona gran amb una aigua de Cua de Cavall, i algú  es despenjava dient poseu-li una cervesa al metge i la portaven. Jo recordant aquells fets em ve a la memòria lo escrit per en Josep Pla, en el seu llibre Un petit món del pirineu, diu que tota la filosofia de la Garrotxa es basa en  un alcoholisme ordenat, i segons el que jo acabo d'explicar dona entendre de que així era; mai, vaig veure cap borratxo cridaner pels camins.

Ofereixo aquest premi als meus companys metges de poble, dits d'APD, o Titulars, i també a les infermeres i llevadores titulars , que tota la vida van estar en municipis, dispersos per aquestes muntanyes o be aïllats geogràficament o  pel BOE. Eren temps que no et podies moure del poble sense permís de l'alcalde ( que no s'ho prengui malament cap alcalde aquí present ), però cert, si el metge no tenia bona relació amb l'alcalde estava llest, podia patir molt i molts van patir. L'Alcalde tenia molta autoritat sobre nosaltres. Personalment ho vaig patir amb un alcalde que " per raons del servei "" havia arribat la grip ", em va suprimir els 15 dies de vacances que em quedaven, podia haver vingut un substitut que en aquell temps en teníem, no com ara . A tots aquests col.legues metges rurals la societat els hi deu molt, es van passar la vida visitant masos allunyats, llargues caminades amb el paraigües a les mans per si de cas, treballant amb mitjans diagnòstics escassos, amb molta eficiència, diagnòstics  lo més acurats possibles sense ajuda d'imatges, acompanyant, cuidant, i sempre consolant aquella bona gent que a part del mestre, el capellà i el metge, poca cosa més tenien al seu entorn i molts no havien anat mai a la capital Olot o a Girona.  Perdoneu però no s'assembla en res, ser metge d'un Cap, a ser un metge rural, tot es diferent, coneixies els hàbits de cada  persona, si eren caçadors, si  jugaven a cartes, si anaven a missa, si els agradava el futbol, els trobaves pel carrer, si fumaven ho sabies, etc. , participaves de les seves vides, costums i festes, i a poc a poc et feies en un mes d'ells, fins ha quedar-te de jubilat al poble.

 A aquests metges abnegats ofereixo aquest guardó. També als metges  de família dels CAPS, que  tant he compartit amb ells amb guàrdies, formació de tota mena i més, són clau per tots nosaltres. He tingut la sort de fer-me gran al costat dels companys especialistes de l' Hospital Trueta, que sempre m'han ajudat amb els ulls tancats.

Foto propietat Josep Capdevila, aquí el Dr. Domenech ja estava malalt. Foto en el seu despatx de Bellaterra.

A primer curs de medicina, tothom sabia que s'enfrentava a una assignatura dura de rosegar, al menys a l'Hospital Clínic amb el famós Dr. Taure, que era l'anatomia humana, molts repetien i a hores d'ara he sabut que algun gran catedràtic de medicina havia suspès l'anatomia humana. Dons be, jo estava convençut que si aprovava aquesta assignatura seria metge !. El primer dia de classe a Bellaterra, va entrar un senyor amb una bata blanca impol·luta, i es va dirigir a nosaltres dient : - em dic Josep Maria Domenec i Mateu, sóc professor titular d'aquesta facultat per oposició " para que nadie se llame a engaño ", vostès i jo em vingut a Bellaterra a treballar, el seu problema sempre serà el meu, si un altre professor els posa un  altre examen al mateix dia , jo sempre els canviaré el meu, el meu despatx estarà obert mati, tarde i nit per vostès, podrem parlar d'aquesta bonica assignatura, de la carrera i de la vida en general. Tots vostès trauran matricula d'honor, tots vostès seran uns grans metges ! 

Amb aquestes paraules acabava de plantar la llavor per il·lusionar-nos a intentar ser uns grans metges. Feia tanta llum la seva assignatura, que indirectament va influir perquè totes les altres brillessin i tiressin endavant. 
Personalment li dec estar avui aquí, ell va ser clau per estudiar l'Anatomia Humana i arribar a bon port ; el passat 7 de febrer li rendíem un homenatge In memoriam, al col.legi de metges de Barcelona, acompanyat amb vells professors com el Dr. Ramon Segura catedràtic de Fisiologia i amb metges de més de 20 promocions.

D'esquerra a dreta : Dra. Margaret Creus, Dra. Elvira Bisbe, Dr. Josep Capdevila i Dr. Cristian Delgado.

 Avui una vegada més li dono les gràcies estimat Dr. Josep Maria Domenech i Mateu i li ofereixo aquest premi Bonastruc ça Porta .  
També l'ofereixo el premi als meus pares (a.c.s.).

Dia 3-XI-96, dia d'entrada del Dr. Josep Maria Domenech i Mateu a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. Morfogènesi del sistema His-Tawara i record anatòmic de l'esquelet fibrós del cor.
Al seu costat el catedràtic  d'Anatomia Humana de Bellaterra Professor Dr. Alfonso Rodriguez Baeza.

Els poso una foto del dia que el Dr. Josep Maria Domenech va entrar de membre numerari a la Reial Acadèmia de Medicina, acompanyat de l'altre catedràtic d'Anatomia Humana de l' Autònoma Professor Dr. Alfonso Rodríguez Baeza.

D'esquerra a dreta: Dra. Ester Oliva i Poch, Dra. Montse Figueras Bajona, Dra. Rosa Coll i Jordà, Dra. Anna Bustins i Terrats; falten la Dra. Neus Gonzàlez Arnau, el Dr. Toni Borés i Domenech, la Dra. Mariona Teixidor i Camps i el Dr. Joan Padrosa i Pulido. a part de moltes infermeres de Santa Madrona de Barcelona, el que passa que en aquell temps no teniam càmeres fotogràfiques tant a ma, com ara es el telèfon mòbil.

Arribar fins aquí, també m'han ajudat en altre temps tenir estudiants d'infermeria de Santa Madrona de Barcelona en pràctiques de salut pública,i estudiants de medicina començant per la Dra. Maria de les Neus Gonzàlez Arnau (Neurofisiologa clínica) , la Dra. Anna Bustins i Terrats (Hematologia clínica), la Dra. Montse Figueras i Bajona (Medicina del Treball), Dra. Rosa Coll i Jordà (Hematòloga clínica).

Dra. Rosa Coll i Jordà.

 el Dr. Toni Borés i Domenech (Otorrino), el seu besavi havia sigut el metge A.P.D. de Cornellà del Terri , conegut com el senyor Pepet, a seques.

Amb el Dr. Toni Borés i Domenech ja metge i de pràctiques al nostre consultori de Cornella del Terri., no recordo la data.

La Dra. Mariona Teixidor i Camps, que està fent el MIR de família a l'Hospital de Sant Pau a Barcelona, la Dra. Ester Oliva i Poch (Oncologia radioteràpica)

Dra. Ester Oliva i Poch

i el Dr. Joan Padrosa i Pulido, que està fent el MIR de medicina interna a l'Hospital Clínic de Barcelona. 

Joan Padrosa i Pulido, fent index de YAO amb un diabètic.

Perdó a la Dra. Neus Gonzàlez i a la Anna Bustins, en aquells anys no teníem el mòbil a la butxaca i no tinc cap foto de la vostra estada, només el record que vosaltres i jo guardem.
Tots ells van fer una estada d'un mes o més al meu costat aportant-me coneixements universitaris recents i la il.lusió per aprendre, tot ells em meravellaven de les seves ganes de posar en pràctica els seus coneixements que eren molts. Tots ells van aprendre molta medicina i els protocols del moment de l'ICS, i com tractar als malalts de totes les edats, sobretot els més grans i una qualitat que els ha fet semblants ha sigut la bondat, cosa molt necessària per ser creïbles i bons metges, el malalt es conforma amb poc, mai demana el teu currículum. Tenir estudiants de medicina també es una manera de mantenir la il.lusió per arribar a bon port i no patir pel camí la síndrome de Burnout.

Mariona Teixidor i Camps, alumna de segon curs del grau de medicina de la Universitat de Girona a Cornellà del Terri. Juliol de 2012.

Ara els llegiré el correu que em va dedicar l'últim dia de pràctiques la Dra. Mariona Teixidor i Camps, a més ho faig per doble motiu, enguany es  celebren els 10 anys de la Universitat de Girona i ella es alumna d'aquesta Universitat i dos perquè algun bon record li va quedar del nostre Centre Sanitari de Cornellà  del Terri, perquè  està fent el MIR de medicina familiar i comunitària a l'Hospital de Sant Pau. Enhorabona doctora Teixidor.

Dra. Mariona Teixidor i Camps, Dr. Wilfred Ricart, Josep Capdevila, el dia del premis Bonastruc Ça Porta 2019

Hola Doctor,

Moltissimes gràcies per les fotos, són molt xules i és un record molt bonic! L’escrit també, ja me l’he imprès i guardat, m’ha agradat molt J

La veritat és que m'he sentit molt afortunada de poder venir i que dediquéssiu un temps tant preuat per vosaltres en ensenyar-me el que fes falta. 

M'he adonat que el món de l'atenció primària és molt més interessant del que ens fan creure als estudiants. Tenim com a referència els hospitals, en canvi, el que primer utilitza la gent és el metge d’atenció primària i el seu equip. La gent explica les seves intimitats, i això, en un hospital no és tant freqüent. He conegut la part més humana de la medicina. Perquè al teu costat he pogut aprendre que a part de ser metge, primer ets humà.

He de confessar que la nit abans de començar les pràctiques em vaig adormir pensant en com seria la meva primera experiència dins aquest món i m'ha servit per veure que realment m'agradava allò que estava estudiant, perquè és molt diferent posar-se davant dels llibres que el dia a dia davant dels pacients.

També m’ha agradat molt la bona convivència entre vosaltres i que treballar en equip és bàsic! M’ha sorprès el que els pacients poden arribar a estimar el metge!

Els llibres són importants, però ho és molt més, una persona amb experiència!

Estic molt contenta d'haver vingut a Cornellà del Terri i m'encantaria poder tornar a repetir l’experiència més endavant! 

Moltes i moltes gràcies per tot!!  

Mariona Teixidor i Camps

Be, sense paraules, però es molt entranyable que la Dra. Teixidor estigui fent metge de família a l'hospital de Sant Pau, que va ser el meu. Enhorabona Dra. Teixidor, ets la primera metgessa/metge que ha passat pel meu costat i ha escollit com a primera opció ser especialista en medicina familiar i comunitària.

Hospital de Sant Pau (Barcelona)

No puc deixar passar per alt infermeria que ha treballat amb mi i de la qual he après molt, i em van ajudar a ser feliç en l'exercici de la medicina : Mercè  Mundet, Lourdes Fort, i Maria Gonzàlez i la Mercè Masoliver del CAP Besalú.

 La infermeria sempre ha sigut important, ara es una part fonamental  de l'atenció primària.

Mil gracies a  tots els amics que m'acompanyeu aquest capvespre, vosaltres ens heu alegrat la nostra vida en el vostre poble. Gràcies als grup de metges jubilats aquí presents..

Ser metge de poble ha estat un honor, un servei i un prestigi, tornaria a passar una vida en aquesta entranyable i estimada Garrotxa terra de la meva mare i també tornaria a repetir a Cornellà del Terri i els seus poblets que configuren la Vall del Terri, sense oblidar Les Planes d'Hostoles,Sant Aniol de Finestres, Palol de Revardit  i Besalú per molts motius.

Amb el Dr. Toni Griera i López amb els seus dos fills un dia de guàrdia al CAP de Besalú l'estiu del 2002

Al CAP de Besalú hi vaig fer guàrdia els dijous durant 5,5 anys, al ser una àrea pionera en l'atenció primària , allí vaig tenir l'avantatge d'aprendre de tot, sobretot en el moment d'informatització de l' història clínica , de fer els informes de cada persona, al sortir d' urgències i de la prescripció electrònica, al costat de la infermera Mercè Masoliver, a la qual agraeixo la paciència que va tenir en mi.

L' entrega de premis va ser una gran i fastuosa vetllada, jo em sentia important, perdoneu-me l'expressió, però per un senzill metge de poble era com haver-se endinsat a la boda del segle, enmig de metges tant importants, .....

Un cop finalitzat l'acte, ningú tenia pressa, per marxar, al cap d'un bon rato encara estàvem parlant a la platea de l' Espai La Caixa, amb vells amics especialistes del Trueta i un estimat metge d'APD de Sils, fill d'Extremadura  i millor persona, ja jubilat, que en altre temps em va ajudar a preparar temes de les meves oposicions a metge Titular. Encara que no present també li dono les gràcies al primer metge especialista en medicina familiar i comunitària , que vaig conèixer i fill de Santa Coloma de Farners un home savi, i millor  metge, ell també em va ajudar a fer part del temari de les meves oposicions. Mil gràcies als dos.

Poden llegir la premsa de l'endemà

No puc altra cosa que donar una vegada més les gràcies al president Vilaplana i a la Junta del nostre Col.legi de Metges de Girona per  concedir-me aquest preuat premi Bonastruc Ça Porta. El portaré amb molt d'honor.

Pep

TEMPS SERÀ TEMPS

Penso que a aquestes alçades de la vida i després d'haver llegit diversos treballs del Dr. Miquel Fabré i a hores d'ara ja deuent estar convençuts que la seva intenció, és que tots nosaltres ho capim, li donem voltes i gaudim.
Em pregunto perquè no tenim temps ??? Un servidor fa molt poc exercia de metge 8 hores al dia i ho feia seguir tot, i ara que tinc tot el dia per a mi, no tinc temps ?  Potser que des de l'escola no m'ensenyessin a gestionar el temps, per disfrutar cada moment de la meva vida ?'?.  El dia de la meua jubilació, un conegut em va deixar caure aquesta sentència : ara hauràs de gestionar el temps !!, jo li vaig contestar que no pensava fer-ho perquè l' ICS tota la vida me l'havia gestionat . Hem falta temps per reflexionar , per visitar familiars, per trobar-me amb els amics, per participar en la comunitat, per formar-me, per gaudir de la vida camperola, per visitar museus, anar al teatre, fer un curset de filosofia, fins i tot per anar a Roma a visitar la torre Borja i l'apartament Borja d'Alexandre  VI, en el  Cortile del Belvedere, ... i moltes coses més, com dinar amb el Sr. Josep Cambras gran encuadernador de llibres i el Sr. Jordi Catafal exel.lent professor de gravat, anar de tant en tant a l'Ateneu Barcelonès a escoltar els molts savis que allí hi freqüenten..., passar una llarga sobretaula amb la familia Fabré-Capdevila, visitar més vegades la comunitat cistercenca de Vallbona de les Monges, pujar una vegada més a Montsderrat, etc.  Deixo la pregunta sense resposta, vostès mateixos, igual els passa el mateix i en la societat actual es la norma ? 
Jo, per començar i per trencar el gel, els poso tres fotografies que per si soles ens sugereixen quin temps fa  (no és aquest el temps que ens parlarà el Dr. Fabré), a la baixa Segarra, ara dit l'Urgell (Catalunya Nova), la gent quan parla del temps, solen parlar sobre climatologia, a pagès l'expressió no tinc temps no l'he sentida mai i menys de la boca del meu pare, que a cap hora o sigui ben fosc marxava de casa i tornava tard amb les llums enceses del poble, o sigui que treballava al camp de sol a sol, en aquells anys la gent s'esforçava en lloc de queixar-se i si es queixava era de cansansi.
Aquestes imatges són  camins d'eternitat, del terme de Vallbona de les Monges, camí dels Omells de Na Gaia, que tant li agradaven a en Josep Maria Boix-Masramón (Zumm pels amics), olim amic de'n Joan Costa, el nostre rector de Llorenç de Rocafort . En Josep Maria (acs) és autor de KINNERET, Allibereu els Salmistes (1988), editat per Publicacions de la Abadia de Montserrat i de La Biblia dels Nàufrags, autoeditat. 

Els Perdigons, camí dels Omells de Na Gaia

El professor és un home que no pare de pensar, estic convençut que dormint també li dona a aquest vell ofici del rumiar. 
Des dels anys noranta, segons el llibre d'Albert Chillón que es titula La condición ambigua " Diálogos con Lluís Duch " Herder, diu que el meu amic Miquel formava part d'un d'un grup d'antropologia de l'Universitat Ramon LLull, cercle de reflexió que es reunia mensualment  entorn del pare Duch, i eren una colla de professors de mitjana edat, entre ells : Xavier Marín, Anna Pagès,
Francesc Torralba, en Joan-Carles Mèlich, el mateix Chillón i en Miquel Fabré .  

Just a  les  primeres hores de sortir el sol, terme de Llorens de Rocafort (Urgell)

Jo al seu costat sempre he estat un aprenent, sempre estic en camí , ell es exel.lent pel seu lèxic ilustrat i bon professor, que de vegades costa de seguir pels seus alumnes perquè el seu català es riquissim i ningú ha pogut esbrinar d'on surt, així ho deixa palès en els seus escrits.

Just a la Portella, camí dels Omells de Na Gaia.

El Dr. Fabré ens dóna una serie de reflexions en la lectura del present treball, així que fem-li cas : 

Lento assai: a poc a poc.
Attaca subito : no t'esperis.
Allegro sostenuto : ràpid, bastant ràpid.
Piu animato, ma semre poco a poco: amb ritme però a poc a poc.
Grave: molt a poc a poc. Cada nota te el seu pes.
Resolutivo. Con moto: sense aturar-te, però amb moviment.
In tempo d'un menueto e come un sospiro : com una dança, com un respir.
Tempo primo : Com el primer temps.
Presto alla tedesca: ràpid, amb elmarcatge alemany.
Moderato cantabile molto espressivo:   poc a poc, com si fos cantat , però molt expressiu.
Scherzo: joc, jugar,
Allegro molto  e con brio : más ràpid amb força.
Allegro maestoso:  ràpid amb majestat  .
Andante sostenuto: Bastant lent com si caminessis. No perdis el compàs.
Allegretto graziosso:rapid amb simpatia  diferent.
Da capo: Ho heu de tornar a llegir.
Coda: Es el final de la peça, resolució del tema.

Només dir-los que l'autor te formació musical, ell ens porta per on s'ha de bellugar el lector. L'autor ens porta a disfrutar com ja he dit al principi. Bona lectura.
                       

TEMPS SERÀ TEMPS

ELOGI D’UNA PROPOSTA DE DEFLAGRACIÓ TEMPORAL

Dr. Miquel Fabré

Tema con variazioni

 Suggerimento

Si no m’ho pregunteu, sé el què és el temps. Si m’ho pregunteu, no que no sé el què és.
                                                                              Agustí de Hipona.

Lento assai

Es podria descriure el temps com la durada i la successió del món, entès aquest com el conjunt de totes les coses, i en la consideració del món contínua, uniforme i que s’és capaç de mesurar intersubjectivament per l’observació de fenòmens consecutius esdevinguts a intervals regulars i cíclics, i per tant, en previsió de repetició.
Hem provat de descriure’l, el temps, i, en aquest primer paràgraf només pretenem això, descriure’l, i no pas definir-lo, i ho hem fet amb aquests mots perquè en afrontar- nos a un concepte genèric irreductible a qualsevol altre, ens trobem que no és susceptible de definició.
Nogensmenys sempre s’ha provat de definir-lo, segurament des que l’home és home, d’això només fa uns dos-cents mil anys (és molt de temps?). Procedents de la ciència de la filosofia els intents han estat presents en totes les escoles. Plató se’n referia com la imatge mòbil de l’eternitat i Aristòtil parlava de la mesura del moviment segons l’abans i el després, (això és, segons el transcurs del temps!) tanmateix en la nostra descripció també s’hi contempla una previsió, i un decurs temporal.

Attaca subito.

De totes les descripcions i definicions que coneixem que, segur, només són una ridícula part de totes les moltes existents i possibles-, estimables definicions i descripcions formulades referides al temps, degudes a grans ments o senzilles, inspirades plomes, la que més ens agrada, per humil, per ingènua, per càndida i franca alhora, i tanmateix, per contenir tot el misteri d’una possible Revelació, és la que encapçala el present escoli, en il suggerimento, que devem a la filosofia escolàstica.
Però aquesta referència absoluta, d’una imatge mòbil, d’una mesura de moviment, de fet, és en la que ens és permès d’endreçar la pròpia experiència, del que ha succeït com de l’expectància de l’esdevenidor, i, tot i que ens dirigim a una referència absoluta, la seva mesura es fita d’una manera relativa perquè l’experiència, i l’experiència del temps depenen del nivell orgànic de sensibilitat, de l’activitat orgànica, i, en definitiva de l’organització vital subjectiva.

Allegro sostenuto

Pot semblar desencertat afirmar que enjondre de la vida no hi ha transcurs temporal, però, encara més, creiem que fet i fet, defora de la consciència no hi ha decurs temporal. Aquestes dues afirmacions semblen pel cap baix eixelebrades, i per intentar de sostenir-les ens aproparem, més endavant, a una de les tres fonts de coneixement que disposem a l’occident, l’Art i, sobretot, a la música que és principalment organització del temps, i, sembla, molt propera a la ciència denominada matemàtica, per la manera comuna d’endreçar el discurs del pensament, i, si és que hem de creure a les denominades neurociències, tant el pensament matemàtic com el pensament musical tenen seu en l’hemisferi dret de l’encèfal. Hi ha més coincidències en la manera que s’estructuren ambdues disciplines, no volem seguir aquest interessant i nerviós camí.
No voldríem tampoc entrar gaire en la Revelació com a font de coneixement del temps, però no ens sabem sostreure a la temptació d’il·lustrar el problema que ens ocupa amb una citació d’un llibre sagrat, l’Alcorà, que, segons s’afirma amb rotunditat peremptòria, en la Kalam, no és una emanació divina sinó un atribut de la divinitat, com la seva Ira, o la seva Bondat. En la sura II, ayat 261 llegim: “ I diu que Déu el feu morir per cent anys, després l’animà i l’hi preguntà: - Quan de temps has estat aquí? - Un dia, o part. - Respongué ”.

La ciència, entesa com a font de saber intersubjectiu, conscient, demostratiu i amb vocació predictiva, de fites reproduïbles, ha esmerçat molts dels millors esforços a copsar la naturalesa i les conseqüències de l’ergàstul temporal, i, com li és propi, a més de la comentada filosofia, en la branca metafísica, és la ciència física qui s’afronta amb més deler a la tresca d’aquesta capsió. Mes, ai las! No se’ns mena per un camí florit, no.

Piu animato, ma sempre poco a poco

Car des de la ciència física no és tan clara la circumstància subjectiva del decurs del temps i els intents d’aprehendre’l topen amb l’insostenibilitat lineal. Ja en el 1824 Nicolas Léonard Carnot fa el primer enunciat i, segurament sinó un dels més elegants, si un dels més funcionals enunciats del segon principi de la termodinàmica, que després foren inclosos, en nova formulació, en les lleis de la termodinàmica. Aquesta segona llei que fa referència a l’augment del desordre porta implícita la vinculació temporal dels esdeveniments entròpics. No suportarà l’avanç inexorable del coneixement cièntific.
Lorentz-Fitzgerald, el 1895 enuncien la formula de transformació provant d’explicar l’observació anòmala de l’experiment de Michelson-Morley que en el 1881 i treballant sobre la velocitat de llum, aürta amb els conceptes establerts del decurs del temps, per bé que hi passi de puntetes. Aquestes investigacions esdevingueren els principals estintols a l’article de 1905 “Zur Elektrodynamik bewegter Körper” d’Einstein. Punt de sortida de la teoria de la relativitat. Al 1908 Hermann Minkowki treballarà amb les equacions de quatre dimensions del món físic i introduirà el concepte d’espai-temps entès com un tot continu, prou conegut i més que acceptat, es pot dir que és capible per tots, en els seus plantejaments elementals.
Per a Einstein el temps d’un esdeveniment és la indicació d’una mesura en un punt de l’espai on té lloc l’esdevinença. Així, la noció de temps comporta, a la velocitat màxima de la llum, la noció d’espai. I tanmateix, la propagació d’una interacció no és instantània, sinó que té valors finits, valors que són justament la velocitat de la llum, i és en aquest punt que s’ha de revisar el concepte de simultaneïtat i, per tant, trontolla el concepte d’una escala de temps absolut. Ras i curt, dos esdeveniments, independentment de l’espai on es produeixin, són percebuts com a simultanis per un observador, i no necessàriament per un altre observador situat en un sistema diferent de referència que es mogui respecte al primer amb un moviment uniforme rectilini.

Werner Heisenberg el 1927 va demostrar que era impossible de mesurar exactament i simultània dues variables canòniques i determinar-ne les corresponents valoracions conjugades, com ara la posició en l’espai i el temps d’una partícula. És el principi d’incertesa, un dels principis fonamentals de la mecànica quàntica.

Grave

L’Univers s’expandeix augmentant l’acceleració. Contradiu l’essència de l’entropia o al menys la posa en seriosa qüestió, tal i com la coneixem. A principis del darrer any, i avalat per Science amb el títol de l’avenç científic més important del proppassat any, s’ha descobert, per dos equips diferents d’investigadors, que l’Univers s’expandeix en constant augment de l’acceleració. Les teories astronòmiques postulaven que, com que l’expansió universal depenia de la inèrcia del Gran Esclat (big bang, en anglosaxó), la gravetat hauria de contraposar-s’hi i frenar aquesta diàstole. Lluny de poder reforçar aquesta teoria s’ha comprovat que és a l’inrevés, es guanya velocitat expansiva, en el suposat confí de l’univers i en qualsevol punt de referència expansible.

Resolutivo. Con moto.

Es pot explicar? Einstein havia predit que l’Univers es veu sotmès a una força que a gran escala contraresta la Gravetat, que ell va denominar Constant Cosmològica. Aquesta és la explicació més senzilla, però Einstein es va retractar i va retirar la Constant Cosmològica de les seves equacions, entre altres problemes per la remodelació que exigia del concepte temps. Ara com ara, Bruno Leibundgut de l’Observatori Austral Europeu veu aquesta observació, el guany cinètic d’expansió, com una prova de la necessitat de desempolsar la Constant Cosmològica d’Einstein, amb totes les seves conseqüències. Lucca Bombeli en la Universitat de Montreal estudia un model de temps quàntic on es reformula el temps lineal i continu, considerant-lo com quantas de dimensions constants al voltant de deu elevat a menys vint-i-nou metres.

In Tempo d’un menueto e come un sospiro.

Aquestes malairoses notes d’història que semblen escalabornades a cops de mall, tal com ho semblen els blocs ciclòpics de l’Empori, no són sinó per mostrar l’arduós camí que li resta a la ciència en apregonar-se el concepte de temps. Amb tot, però, no podem estar-nos de referir una observació epigramàtica, garneua, la paternitat de la qual no sabríem amb certesa a qui atribuir i que, tot i que supeditat una disciplina científica a una altra, les desqualifica ambdues, afirma el desconegut malintencionat: malaparellada esdevindrà la nostra perquisió metafísica amb els asinartets coneixements de física que barallem. Hom sempre podrà apuntar que aitals arguments no admeten rèplica, i no produeixen la menor convicció.

Tempo primo

El temps, paràmetre real no negatiu que constitueix una de les quatre coordenades del suposat conjunt continu, el món, permet de situar un punt material individualitzat d’una successió d’esdeveniments. Mes, essent així, on resta la nostra percepció conscient del decurs temporal?
Nosaltres no situem punts ni és del tot clar que observem la projecció d’imatges en la cova, i, tanmateix sentim la presa que fa carn en la percepció, en el discerniment, en aquell fur més intern, en l’ànima.
Ací, en aquest suport subjectiu, en aquesta innegable presència, és l’art qui ens farà més suportables les angúnies de la idea temporal, però com totes les idees, la idea temporal, lluny de projectar-se, necessita de ments conscients com vehicles per a la seva manifestació i més que cap altra cosa, per la seva naturalesa insubstancial. La contemplació pot a voltes qualificar-nos per intuir, per comprovar la veritat, i més encara, la bellesa d’un enunciat, d’una manera que no podria fer cap algoritme.
Tanmateix, i ja que hem esmentat el mot algoritme, i per a romandre més si cal enjòlit, no podem fer ulls clucs al teorema de la incompleció de Gödel, que tot i restar emmarcat en un intuïcionisme matemàtic, presenta les relacions indeterminables en el si d’una teoria, si aquesta no és contradictòria i si els axiomes de l’aritmètica són teoremes de l’esmentada teoria.

Presto alla tedesca

L’art l’entenem com la cognició perceptiva de naturalesa sensible, els límits de l’art són la pròpia sensibilitat humana, no en sabem albirar l’horitzó. Vàrem defensar en una anterior ocasió l’origen de la necessitat d’expressió artística en la gargolització d’un insuportable neguit del coneixement humà, l’angoixa. Ara voldríem que ens fos permès d’apuntar que l’angoixa de l’home és la de pensar el temps, angoixa que és el límit de l’horror humà essència de l’home, i que el temps que pensem és indeturable, i, intuïm, indestriable de l’espai pensat.

Spinoza afirmava que el temps és una manera de pensar i l’art pretén modificar aquesta manera de pensar des d’una recerca de coneixements propis de la praxi, no de la pensa, fills de la intuïció, de la contemplació, no de la provació, Braque en estat d’art afirmava “les proves cansen la veritat”. La intuïció estètica no proporciona coneixements immediats, per ventura hi ha alguna disciplina que ens ofereixi aquesta deu de saviesa? No hem d’oblidar que la revelació és un acte diví no una disciplina humana. Però, tot i no accedir al coneixement aquesta intuïció forma la nostra pensa en la base de quelcom que ens ve donat, que som capaços d’arrabassar, d’una forma d’allò que seria la revelació. La qüestió de l’existència objectiva dels objectes intuïts és la replicació de la qüestió de l’existència objectiva del món.

Moderato cantabile molto espressivo

La agudesa penetrativa, aquesta visió perceptiva pròpia de l’art porta al coneixement, al saber, per viaranys tan correctes i no exempts de geni com d’altres. Així, quan començava la desestructuració dels conceptes de temps absolut, i era emergent la necessitat de l’espai-temps el 1882, Wagner al primer acte de Parsifal, en el castell de Montsalvat, li fa dir a Gurnemanz: “aquí el temps esdevé espai.” (zum Raum wird hier die Zeit.) Al segle XIII, el infante don Juan Manuel, escrivia “El brujo postergado”, delicat conte que planteja les giragonses del temps distingint-ne l’espai i la velocitat de desplaçament mental.
Per aquelles mateixes dates, (no ens vindrà d’algun lustre) Guillaume de Machaut, ens ofereix el rondeaux “Ma fin est mon commencement” amb la mateixa exposició del problema, però amb una evident manipulació del temps, tot cercant-li la ciclicitat que fa un mil·leni observem. Per esmentar un altre exemple qualsevol, Richard Strauss fa planar el seu Op.24 Tod und Verklärung, en el cicle. També hem de recordar que tota l’obra de Cesar Franck és cíclica i ens convida a contemplar “l’etern retorn”. Els intents de fractura del cicle ens arriben per la detenció temporal, Ernst Krenek, de mans de Béla Bartók, la ciclicitat provarà d’ésser exorcitzada amb l’acceleració temporal.
Totes les arts s’apropen al pensament, al saber. D’ací parteixen i aquí arriben, i no perinvenciósinóperdescobriment,talcomelsnombresimaginaris(\/-1 )són,iningú no els inventa, sinó que els descobreix. La poesia és, i, per tant, el treball del poeta no rau en la poesia, rau en la invenció de raons perquè la poesia sigui admirable, en la troballa de la poesia, perquè la poesia ja és.

Scherzo

Sigui’ns permès, en aquest punt, d’exposar un problema de lògica matemàtica, i gaudir de la delícia de la seva resolució poètica, que no lògica ( a Luigi Nono, la lògica li evoca filferrades ). Problema: una cel·la, un ergàstul. Dues portes, l’una vers l’abisme, l’altre mena a la llibertat. Enfront de cada porta un custodi. L’un sempre mistifica, menteix. L’altre mai. No sabem qui és qui. Hi ha a la cel·la un captiu amb dret a una pregunta, quina serà aquesta pregunta per tal d’esdevenir lliure, i no caure en l’abisme?.
La solució lògica és gairebé popular, només cal formular la qüestió que interelacioni ambdós porters, “- que ens dirà l’altre si li preguntàvem quina porta ens mena a l’abisme”, la resposta sempre indicarà la llibertat. Aquest mateix problema lògic una mica atenuat, formulat a Kaspar Hauser, per tal d’avaluar la seva intel·ligència, segons que ens explica Herzog en un inoblidable film. Kaspar, el nin salvatge, havia de descobrir el mentider, la resposta fou com un llampec: “digues-me, tu, que sóc un gripau verd?”. Si plantejàvem aquest trencaclosques amb tota la seva complexitat a Jep Nuix, el músic, no ens hauria de sorprendre la solució de naturalesa desconeguda i molt propera a la poesia que Jep aportaria per tal de resoldre l’enigma: sortiria per qualsevol porta, Jep Nuix sap volar per sobre els abismes, talment com els poetes pintats per Chagall.

Allegro molto e con brio

No es pot entendre el multifacètic i polirítmic present, el món en que ens hem de veure immersors, sens l’anàlisi seriosa d’alguns fenòmens socials i, no es pot dubtar, sense l’anàlisi dels diferents gèneres musicals. Gèneres en que, massa sovint, el medi de difusió és el missatge. El reconeixement de l’omnipresència de les noves tecnologies i els nous canals de distribució i difusió musicals en què es sustenten, sobretot, en la tibialització per la voluntat de la homogenització de les emocions, o en les emocions referides a un altre producte emotiu (una pel·lícula, una sintonia) una ràdioformula molt més visual que no pas auditiva allunyada de les referències de introspecció. Hem d’acceptar que la música contemporània és la d’aquest moment, que és filla de la música d’ahir, i que ens esforcem a voler-la desconèixer, a menystenir-la, aquesta nostra música és sorgida de les convulsions dels primers anys del quasi benanat segle XX. i ens hi hem d’apropar amb un interès sobretot estètic, pregon en la contemplació. A Milhaud devem la possibilitat de contemplar la poliritmia, explorada i explanada en la contemplació de la politonalitat.

La contemplació serà l’actitud que ens aproparà al coneixement dut de la ma de l’art, absent de prejudicis, com ja hem dit, perquè cap art no ha manipulat més la manera de pensar, el sentiment de temps, que la música, potser per que la creació fou un acte sonor. Primer fou la paraula, la ordre, en les mitologies dels pobles veïns d’Israel la creació és descrita com una lluita entre la divinitat i el caos, i en el triomf de l’ordre s’expressa la divinitat. En la Bíblia el món comença, la creació s’inicia amb la paraula de Déu, un acte sonor. L’acte sonor és la presència d’organització dodecatònica.
D’aquí potser que sigui adient que l’art dels sons manipuli el pensament temporal, però no exclusivament. En la base de tot pensament artístic sempre, i per sempre més hi rau la Poesia, no pas entesa com la conjunció de les paraules, sinó l’expressió del contingut espiritual, la plasmació en una intensitat sublim de conceptes preexistents o recreats. La imaginació és la capacitat de arrabassar i patentitzar sense por allò que no pot imaginar-se ni dir-se, el poeta té la facultat de fer present el que no existia, però que més que res, era.
Amb tot, la paraula és rica perquè conté l’experiència i la imaginació. De fet, en la paraula hi té cabuda tot, àdhuc la idea de quelcom més enllà de la paraula. La paraula ha d’ésser silenciosa, ha de tenir una sonoritat virtual i imaginària ( \/-1 ) per poder ser perfecte. Amb aquest tremend artifici, hom es veu abocat a la creació de la poesia.

Allegro maestoso

Déu crea. Mes, crea de fora el temps estant. La creació és essència divina, prèvia a tot, també a la tàvega conscient, al temps, i esdevé primigènia. Crear és fer del no-res. Creat a imatge divina, l’home, manifesta el seu ens vital en la presumpció de creació que s’escau d’essència a acte. L’acte creatiu. I s’esdevé en aquest acte ell mateix fora del temps. És en la transmutació d’essència divina en acte humà. El succés a faïment humanal comporta un treball estintolat en la sofrença de la fregadissa de propietats i qualitats manllevades a l’adaptació de la vida feréstega, al medi inhòspit esclau del conjunt continu . És a dir, per tal de poder crear, activitat, tanmateix, impròpia de l’ésser humà, aquest, l’home, no fa un nimi treball de subsistència, o d’adaptació al medi, ni

adapta el medi a les seves pressures, desplega tot el seu potencial, arrabassa dels déus el foc, esdevé creador al preu prometeic.

Andante sostenuto.

El treball de creació sovint li cal del que ha estat anomenat creativitat. El mot creativitat ens duu a un dèdal de conceptes, no sempre ben definits, i lligats, no sempre d’una manera constant, a la psicologia cognitiva. L’expressió creativitat és bastant recent en la seva cada volta més amplia utilització, fins al punt que molt sovint és utilitzat com anàleg d’imaginació. De bell antuvi per comptes de creativitat hom es referia al geni, mot que ens aboca a la divinitat que segons els antics vetllava per cada persona i s’identificava amb la seva sort, la seva persona amagava aquest geni. Gènìus deriva de gignère: “engendrar”, engendrar és una de les accepcions de crear. Hem de considerar, en mig de tot això, que el jo creador es caracteritza per un marcat desnivell en els models de funcionament mental, hom parla d’immergir-se en regressions, alteracions discursives del temps i es refereix a dissociacions en l’aprehensió del decurs del temps, en l’acte humà de “crear”. El jo creador que pateix la regressió i la dissociació ha d’ésser capaç de controlar-ne l’una i l’altre, i, tolerar-ne les falconades, per no perdre peu, i no esdevenir socialment foll, en abocar-se, i badar en els límits de l’espai-temps i paladejar el Caos.
“El primer i lleu batec de Lolita el vaig experimentar el 1939. L’estremiment inicial d’inspiració el provocà la notícia d’un simi que, al Jardin des plantes, havia esbossat el primer dibuix al carbó que mai hagi fet un animal, després de ser instigat amb afalacs durant molts mesos per un científic: L’esbós representava els barrots de la gàbia de la malaurada criatura.” Vladímir Nabòkov.
La paraula creació, en l’animal humà, no sempre serveix, en enantinodròmia a pensaments exposats més amunt, per a expressar determinades experiències, i quasi mai pot expressar experiències noves. Sovint, un sol, ampli gest, diu molt més, per qui ho expressa, sobre la novetat d’allò que hom emocionalment i mental sent. L’aporia de la creativitat rau en aquests quatre mots ací escrits: “Per qui ho expressa”. Hom fa fendi així que es vol adreçar l’expressió a comunicació, pel simple, oblidat ofec necessari de coordinar els diversos temps, en va! El temps és propi i no es pot transferir, pertany indestriablement a cada expressió de la vida, és de cada subjecte vital, d’una espècie, d’una mola, d’una niada, d’un estol, d’un clan, d’un ardat, i, sembla, al darrer graó conegut de la filogènia, d’un individu. La seva renúncia, la renúncia al temps, esdevindrà la seva dissolució, la dissolució del subjecte vital.

Allegretto grazioso

La primera aproximació humana a saber, al coneixement, i per extensió, al pensament genial, segons Kant esdevingut de la praxi, la implosió en la frònesi aristotèlica, en el moment àlgid de l’anagnòrisi, no és sinó, filla d’aquesta distinció entre consciència i projecció còsmica. L’activitat operatòria que correspon a la fusió i a la fractura del jo, no-jo, és una màgia, és també l’art. La màgia és una praxi, permet un aprenentatge. La conducta objectiva adequada obté una recompensa en forma d’èxit real. L’art esdevé màgia en la possessió de la clau del temps subjectiu.
Del caos còsmic inaprehensible es va diferenciant el coneixement racional del subjecte, consciència del jo i la manera de pensar temps. Amb ells i gràcies a la praxi, la màgia, i la presència de l’art, emergeix la presencia del pensament temps. El coneixement objectiu del món pren rellevància, protagonisme, dit altrament, apareixen les relacions objectives de les coses entre si, fent les abstraccions de les significacions subjectives, és a dir, de les relacions entre les coses i el subjecte.

                                                                                          Da capo.

Coda.

Es pot pensar, sense malícia, que determinar tempi musicals en un petit assaig sigui una extravagància, o, ara amb avolesa, una vulgar voluntat d’originalitat. Es pot pensar car de ben segur no és la primera vegada que es fa aital híbrid. La nostra voluntat és de provar d’induir, en un espai, diversos temps de lectura, i per tant, modificar els diversos ànims de comprensió i més quan és la música qui en aquests afers en recull les palmes.
Voldríem en resolució tònica, car ens movem en un sistema extraordinàriament conservador, voldríem tornar el patrimoni manllevat des de diverses àrees del saber a qui ens sembla més just que el conri: L’art, sistema explorador de la matèria sensible ha d’ésser el dipositari de l’estudi dels béns debel·lats amb la sensorialitat, per la sensibilitat.
El present treball ha estat pensat com una sonata programàtica, la voluntat de la presència de l’essència musical ho ha omplert en tot moment. Aquesta Coda és inspirada en la cadència conclusiva de les grans sonates romàntiques, on calia recuperar el temps dilatat i projectat d’un passat envers un futur sense consideracions en un possible present, sempre sostingut, i alhora detingut entre les línies del pentagrama, com els barrots del simi numen de Lolita. I, a més, he volgut fer-ho així.

Esclafit contra el pensament genial de l’artista, el sentit del temps porta a fer-ne totes les possibles atzagaiades, girar-lo, sobreposar-lo, fagocitar-lo, deturar-lo, en una paraula: manipular el temps que creiem o sentim real, car no és sinó ardit i truc de la pensa. El primer joc temporal, en la nostra història d’occident fou sobreposar diversos temps. En la sobreposició del temps evoquem, ens immergim en els tremends misteris, encara per revelar de la Scholia enchiriadis, i la música ficta, són les beceroles de l’harmonia.
El temps que retorna, retorna i retorna com ja hem comentat de Guillaume de Machaut, de C. Franck. Podem afegir encara a Shöenberg en el seu Pierrot Lunaire el numero divuit, Mondfleck, (la taca de lluna) o el temps que retorna però que ho fa a poc a poc, amb mandra, amb parsimònia millor, però sense repòs en l’ofrena musical.
Parsifal suspèn el temps, com ho fa Isolda. O ens trobem amb un temps dins l’altre en les complexitats del Christus, en l’observació d’un canibalisme intramoviment, com si d’esquals in utero es tractés, molt més que del festí de Saturn (Goya) el trobem gestat en la simplicitat del Via Crucis. Ferenc Liszt de primer vol córrer, i corre tant que s’atrapa a ell mateix per darrera, fugint, s’avança, i fa música fora de la tonalitat, com els núvols que fan el temps i en són defora. Enceta l’atonalitat, que s’abocarà en el dodecatonisme, els camins col·laterals com la politonalitat són poc explorats, cal fressar-los.
El temps va endavant, el temps va endarrera, el temps a voltes no va. La música que és una activitat conscient de la consciència, i per a la consciència, manipula conscientment el temps i com la tremenda negació de la realitat entropica, en el decurs temporal per comptes d’adquirir una més i més gran cota de desordre s’aconsegueix una major ordenació. L’entropia es detura, es deté el transcurs del temps, i guanya la consciència que vol imposar un ordre.
Constatem que des de la música escrita hi ha un esforç per modificar el curs del temps invertint-lo, eixamplant-lo, aturant-lo, i aquell qui lliura un objecte musical al món sent el ressonar d’una veu original, d’un verb primigeni, que el bressola en l’èxtasi creador, és a dir fora del temps. Exclòs del temps, en èxtasi, és quan l’home més proper és a la imatge a que fou creat.

MUSICOGRAFIA.

BARTOK, B. (1910) Quatour.
FRANCK, C. (1886) Simphonie.
KRENEK, E (1926) Sonate.
LISZT, F. (1866) Christus.
MACHAUT, G.(1367) Rondeaux. MILHAUD, D. (1922) La création du monde. NONO, L. (1972) Come la forza e la luce NUIX, J.(1992) Punt per punt. SCHÖENBERG, A.(1912) Pierrot Lunaire. STRAUSS, R. (1889) Tot und Verklärung. WAGNER, R. (1882) Parsifal.

Abstrat

La percepció del temps ens prové de la consciència del jo, i de la asimetria virtual que la vida imprimeix als desenvolupaments entròpics. Amb tot, per ventura, el temps no és. La percepció temporal és de caire sensible i, segons ens proposa l’autor, angoixogena, i no pot ésser atesa si no és pel coneixement sensible: l’art. L’art que es fonamenta en la sensació del decurs temporal, per l’autor, és preferentment la música. A ella apel·la l’article en forma de tema amb variacions, on proposa la suggerent idea que la música detura, encercla, inverteix, suspèn o desnaturalitza el decurs del temps.

Ben segur que han  gaudit una llarga estona, tot esperan  que en un moment o altre tornin a llegir l'article segons recomanació de la expressió  " Da Capo " .

A tots vostès, seguidors del present Blog

Del pessebre de casa nostra

" Glòria in Exelsis Deo ... "

En aquest Nadal de 2018, continuem sentint el càntic dels àngels, que s'adreça als sentiments més nobles de les persones.
Amb el meu desitg de feliçitat per a vostès i les seves famílies.
Bon Nadal i any nou !
Ep! aquest bon desitg també va pels germans Valdivieso i també per tots ls veïns de Llorens de Rocafort. (Nota: les fotografies que encapçalen l'article són ben nadalenques, paisatge típic de l'Urgell en el temps de collir olives).


Pep