diumenge, 13 de febrer del 2011

EL MAS-DEU A 607 METRES D'ALTITUD, EN EL TERME DE LA QUADRA

Sempre m'ha agradat saber coses d'aquest Mas-Déu o també conegut per La Quadra de Mas-Déu.  A casa sempre n'havia sentit a parlar, però mai  havia conegut la localització exacta d'aquest mas, en la escriptura del tros de Les Pintades i figura que pertany al terme de La Quadra; fa 5 anys un diumenge a la tarda, a peu pel camí de les Creuetes vaig engrescar-me per anar a la recerca de la 




La Quadra de Masdéu,  i al baixar cap el Pla el Tudons, per un bon  tros de carretera asfaltada, en perfectes condicions a l'esquerre, vaig trobar-me aquestes restes de parets de tàpia ( parlant de tàpia, a Llorenç trobem al fondo,  els horts de cal Puça, de cal Mora i cal Cantó, tots ells estan enmurallats de tàpia, encara que avui dia ja caiguda en molts trossos, aquests horts tots regaven de la sèquia d'aigua que baixava de Vallbona, però un ,recordo que tenia un moli de vent , el de cal Mora); no se si corresponen  per la seva grandària a una pallisa o a una vivenda com un mas o una gran cabana, a més no tinc ni idea de qui es? tot lo anteriorment citat podria ser !, però si que no era el MasDéu i vaig continuar la caminada , al cap d'una bona estona de caminar, passat el Pla del Tudons, vaig trobar una cabana petiteta a la vora del camí, la qual tenia una canal en la mateixa paret de la cabana i l'aigua anava canalitzada cap a una cisterna o bassa, no ho se. Al cap de 5 minuts de caminar, vaig  arrivar a una construcció molt senzilla , potser massa, res que fes notar noblesa a l'edifici, podriem dir que ,




quasi humil, com una cabana  gran, amb un corral, tot més rustic impossible, com que la casa estava tancada, me'n vaig anar, sense saber si havia arribat al Mas-Deu o no.
Estan alli vaig sentir molt aprop l'alarma d'una ambulància i em va fer adonar que estava molt aprop de la carretera dels Omells de Na Gaia i així va ser.
 El pare sempre m'havia parlat que hi havien dos arcades ?, no es veien. Al cap de dos anys o més ho vaig comentar a Ramón de cal Gené, perquè ells a Sant Miquel (al costat del nostre Perdigó) i tenen un tros i es relativament aprop de la Quadra i es va oferir per portar-nos hi un dia. El segon intent va ser ara fa més o menys un any amb el pare, un diumenge al sortir de missa, ens vam animar. El pare, si , que hi havia anat, feia molts anys  a buscar bolets, però ben be ja no recordava on era. Van agafar la Crysler direcció a Vallbona i vam pujar per damunt de la font dels Serradells amunt fins al cim on el cami es divideix en cuatre camins(un va cap a Llorens, l'altre cap el Cau-gros, un altre cap a Montblanquet i el de Vallbona) i per pura orientació, vam escollir el  mateix cami que jo havia fet; i passat el Pla del Tudons a l'esquerre vam arrivar a la mateixa cabana i el pare va dir que era la Quadra de Mas-Déu,


Entrada principal al Masdéu-


sorpresa, la porta estava oberta, i des de fora estan, ja no era una cabana qualsevol, sinó que es veien dos arcades gòtiques,  com restes d'alguna construcció o d'una  església antiquissima, tot l'esplendor d'un temps passat que ens lliga a tots. El meu pare, sempre m'ha explicat que els avantpassats i anaven a pagar les contribucions.



Aquesta es la vista a l'entrar a la casa des de fora, a més dels dos arcs es veu una menjadora d'animals d'esplaçada del seu lloc, com tirada al terra a propòsit o es degut al pas del temps ?


La noticia més primerenca que disposem del Mas-Déu és el testament de Pere Traginer el 18 d'octubre de 1232 , el qual s'enterra al cenobi de Vallbona, la gent noble elegia els monestirs com a indret segur per a repòs de la seva ànima.


La segona visita ja va ser amb junt amb el Lluís l'últim dia de la collita d'olives al Pla del Perdigó, com que cau molt aprop, al marxar vam passar a ensenyar-li aquest bonic i tranquil indret. També ens acompanyava els amics  Anton  i la Joana, els quals havien compartit un dia amb nosaltres ,com l'any passat, també ens acompanyava la Rosaura .




En a primera visita ens vam adonar que s'havien endut les escales de pujar al primer pis, i havien deixat les vigues apuntalades , perquè no els caigués el sostre al damunt, feia molta pena; pels forats de la paret que havien deixat els escalons i entrava rajos de sol, iluminant una mica l'estança.  Caurà la paret ? esperem que no.
El dia de Sant Esteve, per la tarda, mentre tothom feia una becaina, jo i l'Oriol ens vam avenir a que conegués el Mas-Déu. Sorpresa s'havien endut les pedres del damunt de les arcades gòtiques que feien de canal per dur l'aigua del teulat cap a la cisterna, la bonica cisterna feta tota de pedra picada, impresionant; potser es la cisterna més ben treballada que conec.


Realment  del recinte, el que impressiona més són aquestes arcades en forma d'ametlla i les grans llambordes, molt gruixudes i d'uns 4 metres de llargada que tapen la cisterna, el broc també es de pedra picada, molt ben fet, molt bonic, encara amb la seva galleda per pouar l'aigua.




Com poden observar el lloc es de lo més tranquil i respira tota la pau del temps i de l'últim ermità.
Aqui podem veure la corriola per treure aigua de la cisterna, una gran cisterna, encara amb aigua, per una casa tant petita, penso que el motiu de tenir tanta aigua era, que, a més de les persones que habitaven aquest "mas", segur que era per abeurar el bestiar del corral, que a la força n'havien de tenir, a més no hem d'oblidar que es un pais de molt baixa pluviositat , cal guardar per quan no plou. Per documents antics sabem que els cistercencs eren ramaders i que les ermitanes del temps fundacionals s'alimentaven de llegums, llet i formatges.




El pare , miran la construcció antiquissima, els ultims anys hi va viure un ermità. Es va sorpendre de que la cisterna estigués en tant bones condicions i plena d'aigua dolça com en diem aqui a l'Urgell. A casa nostra, gota que cau, gota que es guarda o be en una cisterna, bassa, aljup o cogulla.




En aquesta foto om pot veure els escalons de pedra picada arrencat de la pared, clar costa menys robar-los que fer-los; a la pared es veu ben clar el dibuig que ha deixat l'absència de les pedres. Com es pot veure aquesta barra verda apuntala al sostre perquè no caigui; sincerament no se qui li l' ha posada si els que van canviar les pedres de lloc o els propis propietaris.



Disfruteu d'aquesta panoràmica del Mas Déu, està feta a final de Novembre de 2010.
No vull deixar-me una foto de la visita que hi vam fer amb el meu fill Oriol, cap a la posta de sol del dia de Sant Esteve.





Be avui dia el Mas-Déu és una gran extensió d'olivers en forma de bressol, molt a prop de la carretera de Vallbona a els Omells.


Paga la pena, anar amb la familia a fer una excursió a aquest mas, la historia ens transporta a l'època feudal, que a Vallbona de les monges va començar amb la venda del mer i mixt imperi, l'alta i baixa, ,jurisdicció  civil i criminal dels  llocs que integraven la baronia del monestir, pel preu de 22.000 sous, a l'abadessa  Saurena d'Anglesola l'any 1380, per par del rei Pere III del Punyalet o també dit El Cerimoniós.  D'aquesta  sort els habitants dels poblets de la baronia passaven a ser vassalls de l'abadessa de Valbona.




Tot està molt ben documentat a l'arxiu del monestir, on encara queda molt per estudiar.
Bona nit a tothom, i passi el que passi ja no oblidarem com era el Mas-Déu i esperem que no empitjori i poguem continuar disfrutan d'aquesta antiga granja del monestir o santuari ? han passat molts segles i tot canvia, primer va ser una granja, després una església i després el Masdéu?
Les granges foren una creació cistercenca, que donà grans resultats en els aspectes econòmics i laborals. Gràcies a elles  els terrenys salvatges es transformaren  en camps de producció agricola, s'hi crearen ramats de tota mena d'animals i dels boscos se'n treia la fusta i la llenya, tant necesariies en aquells temps  per la construcció i la calefacció del monestir. A la granja hi vivien germans conversos, germans llecs, amb els treballadors i si la distància era molta també tenien el servei d'un capellà.


D'aquesta planta en diuen  " Pa de mixó " o Crespinell  rupestre (Sedum rupestre L), molt present a les nostres terres de l'Urgell i Baixa Segarra, ja podeu veure on creix, subsistencià pura i dura.
Al monestir de Poblet també de la mateixa ordre que Vallbona, trobem que tenia moltes  granges disperses pelsseus territoris, encara avui trobem als voltatns del monestir una sèrie d'edificis que ens recorden aquells temps, en el context d'una societt feudal i rural tan allunyada de la nostra :  a prop del Monestir, Milmanda ( de nom àrab)


Milmanda , granja propia del monestir des de la seva fundació pel comte de Barcelona en el seu real privilegi i carta fundacional.

es la més ben conservada i la de més riquesa arquitectònica i la de Ridabella que ha sofert moltes transformacions en el segle XIX; mal anomedades castells, mai ho han sigut, encara que ara si es parli del castell medieval de Riudabella, transofrmat en un cinc estrelles enmig del camp, en Vimbodí.


Segons el Pare Finestres (1752), la granaja de Riudabella " es una casa de gran recreo  y de hermosaas vistas porque está  en un alto que domina el valle, y descubre hacia oriente no solo el monasterio, sino tambien algunos lugares de la Conca de Barberá....
Milmanda i Riudabella , es troben envoltades de vinyes al peu de les montanyes de Prades.
Després troben la granja anomenada Mitjana molt senzilla que més aviat sembla una masoveria, encara una altra: la granja de Castellfollit, es una barrreja de castell i convent, 


La Granja de Castellfollit, barreja de castell i convent, es una casa de vacances dels monjos.


després trobem les granjes de La Pena,  Titllar , Doldellops al Camp de Tarragona. A LLeida Poblet tenia : Barbens a l'Urgell, Rocaverd i Torrellà, a la Noguera, Torre de Ferran, Utxesa i Avinganya, al Segrià. Cèrvoles i la Novella, a les Garrigues. Estopanyà i El Viverol, a la Llitera ( El nom d'aquestes granjes les he tretes del llibre " La ruta del silenci " d'Eduard Castellarnau, Columna)  Un llibre magnific, per qui li agrada la història de la Catalunya Nova,  es un bon repàs i repassar sempre es bo i a més l'entrellat de la novel.la et manté a l'aguait  del desenllaç ; penso que els reis de Catalunya van ser molt afortunats de encomanar el territori a l'ordre del Cister, aquesta ordre no va decepcionar a ningú.


Al parlar de les granjes del Monestir de Poblet, m'abelleix d'adjuntar-vos aquest mapa de Poblet que tal com diu la llegenda escrita al peu de la reproducció que va fer mossèn Francisco Bergada`i Solà, hom pot veure totes les terres que disposava l'esmentat monestir. 



L'Abadiat del Monestir de Vallbona tenia dos granges en les seves propietats, l'una era el Mas del Sant Esperit, que ben ve no saben on era i l'altre es el Mas Déu, el qual es motiu del present treball. Podem comprobar com eren d'importants les granges en el Cister.



Boca de la cisterna del Mas Déu, on encara podem veure que aguanta l'aigua del teulat, foto feta abans de desmontar la canal de damunt de les arcades gòtiques ; es possible que a partir d'ara al no entrar més aigua  del teulat a la cisterna, aquesta s'esquerdi i es perdi per sempre, seria una llàstima.

Esbarzer (Rubus Ulmifolius). Cada any amb l'ajuda del nostres pares Sisquet e Isabel, la Tere la segona setmana de setembre, fa melmelada de mores, he de dir que amb molta paciència li surt d'allò més bona; també en fa d'altres però aquesta es la més buscada pels fills, familiars, amics i coneguts. 
El Dimarts 12/4/2011, va sortir publicat al diari El Segre, pel periodista X. Santesmasses un article que es titula " VALLBONA DENUNCIA L'ESPOLIACIO D'UN SANTUARI DEL SELGE XIII. Es refereix al Mas-Déu del terme de La Quadra. Article que agraïm , al periodista, i a la gent de Vallbona en concret a en Manu Ayats que vigila per que el patrimoni de Vallbona i terme no es malmeti o desapareixi.




No em puc estar de posar-vos una foto de la  litografia de Francesc Xavier Parcerisas, d'una vista exterior del Cenobi de Vallbona i potser la única d'aquell temps que ha arribat fins a nosaltres; de l'interior del monestir no en tenim cap de com era el claustre i les cases gòtiques del damunt del sobreclaustre, que es van derruïr en temps de l'abadessa Dalmau i de Falç, per tal de construir pisos i cel.les com si fos un convent.


Dibuix més antic que es disposa del monestir de Vallbona. Fixeu-vos on eren les escales que baixen de la plaça i l'aigua de la font o de l'abeurador? baixa pel mig del carrer.
Del llibre Recuerdos y Bellezas de España  de Pau Piferrer; iniciada l'any 1839, Pifarrer confegí els dos volums dedicats a Catalunya - el segón en morir ell l'acabà Pi i Margall.
Parcerisa fou l'editor, promotor i gairebé l únic il.lustrador dels onze volums dels Recuerdos , que conclogué  el 1872, a causa de les desfavorables circunstàncies socio-polítiques del moment.
Deixeu-me dir que el volum  dedicat al REINO DE GRANADA que compren les provincies de Jaen, Granada , Málaga y Almeria, data de l'any 1850, es una meravella tot ell, però la litografia de l'Alhambra del " Balcón de la Sala de Embajadores, es algo gran. El volum está dedicat a SS.MM. LA REINA I EL REY.




No vam tenir la sort, que Alexandre de Laborde vingués a Vallbona, es va quedar a Bellpuig a pesar de dir que es un poble està mal construit i mal ordenat ,dit d'una altra manera, no el va trobar gaire atractiu.


Però al veure el mausoleo de RAMON DE CARDONA-ANGLESOLA I DE REQUESENS 1522, VIRREY DE SICILIA I DE NAPOLS va dir que era el monument més bell del renaixement del segle XVI, una meravella , paga la pena anar a veure aquesta importantissima obra d'art, que es troba a l'església parroquial de Bellpuig. " Raimundo Cardona qui regnum Napolitanum praerogativa pene regia tenens gloriam sibi ex mansuetudine comparavit Isabelle, uxor infelix, marito optimo fecit."
En Laborde es deixa a la dreta Cervera, Tàrrega i d'altres llocs importants com Vallbona. Si va anar a Poblet. De Bellpuig se'n va cap a Cardona, es queixa de les males comunicacions que hi ha.
Cal veure LE VOYAGE PITTORESQUE ET HISTORIQUE EN ESPAGNE i també una altra obra que es titula L'ITINÉRAIRE DESCRIPTIF DE L'ESPAGNE.
Es emocionant de com parla de les ermites de Montserrat, diu als ermitans " envejo la vostra sort " " om us deu semblar dolça per a viure aquesta estança! " Aquest lloc es bell " .




(Ermita de Sant Benet, que era l'estatge del Vicari i Director dels ermitants, dibuxat  a la planxa, i esta feta pel mateix Alexandre de Laborde, ) molt més tard aquests grabats van servir per un cop passada la guerra civil española, per reconstruir tot el que s'havia malmès.
Aqui us poso una postal molt més moderna que la litografia de Parcerisas, una postal de Vallbona que mai l'havia vist, i que m'agrada molt, perquè es diferencia molt be la part monàstica a la dreta de la foto, om pot veure poques finestres, les justes, donç eren dependències monastiques que es van cedir als habitants que es van traslladar des de Montesquiu i  de la part totalment nova, que són les cases noves que la gent que arrivaba anava construïnt.;  m'he la enviat en Manu Ayats , estic content de tenir-la , li agraeïxo.

Abans de baixar els habitants de Montesquiu al cenobi de Vallbona, aquest estava emmurallat, amb un sistema semblant a Montfalcó i Guimerà, on les cases estan posades d'esquena a fora i de cara a dins. Vegeu la part dreta de la foto, te tota la pinta de muralla, on les finestres es van obrir molt més tard. Al clos del cenobi si entrava per tres portals: el  de Dalt (desmontat l'any 1913), el de Baix (abans de 1917) i el de la Muralla (el 1920).
Qualsevol dia es bo per coneixèr el monestir femení més important de la Corona d'Aragó.



Ara tots plegats sabrem una mica més del nostre gran patrimoni, una gran història bonica, per tots els pobles que formaven la baronia de Vallbona, entre els quals el meu poble de Llorens i d'altres, amb caracteristiques molt peculiars  en tots ells, una d'aquestes peculiaritats es que tots tenien una fortificació fins tot el Vilet.
Aqui la mesura dels " tres quartans de Montesquiu " pels qui no la coneixiau:

Peça de pedra, per tradició popular son " els tres quartans de Montesquiu"

Montesquiu era un típic poble com bona part dels sorgits de ls repoblació de la comarca per gent cristiana arran de la conquesta dels serraïns d'aquests indrets, els segles XI i XII. Un exeple del que dic i podem veure encara i amb  molt bon aspecte son els llogarets de Montblanquet i Glorieta.

Modernament quan jo era petit me'n recordo que es feien servir aquestes mesures de tres quartans per mesuras el blat  i l'ordi a l'era. (Mesura propietat de cal Gené)

A la part nord del mapa surt: Montesquiu, Montblanquet

Abans he parlat de la troballa d'una construcció de TAPIA, estava convençut de que les parets de tàpia eren propies de l'Urgell, però m'ha vingut a la memòria que a Llorens hi havien diverses construccions de tàpida com l'hort de cal Quim,  la pared del freginal de cal Mora,  de mitja pared en amunt de la pellisa de cal Cabalé,  la pallissa del Domingo de cala Elvira, els horts del fondo i més que ara no me'n recordo.
Jo que pensava ,que aquestes construccions només es trobaven a l'Urgell i que a casa nostra totes les parets eren de pedra.

Baronia de Vallbona. J.J.Piquer Jover. Institut d'Estudis Ilergetes, Lleida 1981.
Abaciologi J.J. Piquer Jover.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada