En aquest blog,escriuré records de la meva infantesa a Llorens de Vallbona, i del seu entorn, de la família de Llorens, també bonics records per les terres de Gata, els llargs estius passats allí, anecdotes dels diferents pobles que he passat fent de metge i d'història dels termes que formaven l'Abadiat de Vallbona i com no de la Vall del Corb (recordant l' il·lustre periodista Lluís Foix que d'ençà molts anys escriu a La Vanguardia, fill de Rocafort de Vallbona, d'ell es el comentari de "massa història per un petit territori" i estic d'acord; només de contemplar un mapa del riu Corb de l' època de l'Abadessa Arcangela de Copons (aproximadament , de l'any 1580), om pot veure que en 8 Km hi havien 4 senyors jurisdiccionals: el marquès de Ciutadilla, el bisbe de Vic a Nalec, l'Abadessa de Vallbona a Rocafort i el Vilet ( abans dit Vilamanyanor) i a Sant Martí de Maldà la família Cardona; ho sigui, un riu Corb molt aprofitat i discutit alhora, veure el Plet de l'aigua del riu Corb mogut el 28 de setembre de 1272, entre el monestir de Vallbona d'una part i Ramon d'Anglesola, senyor de Bellpuig d'altra part, davant Andreu de Contijoc, assessor del Veguer de Montblanch, per el qual Vallbona pretén que ni Anglesola ni els seus vassalls puguin prendre l'aigua de la bassa del molí de la Torre, situat enfront a Belianes (veure el llibre de la Baronia de Vallbona del Sr. Piquer. Per tots cantons trobem records d'èpoques passades, començant per una teula de l'any 1637, tal com diu el títol , amb que encapçalo el present l'escrit.
Cal dir que se fill de Llorenç es tot un honor, pocs llocs per no dir poble perquè l'any 1157 era un simple destacament dels Cardona situat a l'avantguarda del comtat de Manresa, tenia capellà i ferreria, en le mateix temps Vallbona no tenia capellà. La existència d'una ferreria és rara i extraordinària , si tenim en compte que aquella època el MANYÀ és considerat com un orfebre que forja les llances i les espases dels herois i els instruments de treball complicat dels agricultors. ( Les eines senzilles, se les feien ells mateixos) . El poblat de Llorenç podia ésser un lloc d'avituallament on els ferits eran curats i rebien assistència espiritual - per això hi havia un capellà -, al mateix temps que els esmolaven les armes de tall,, mentre que a la plana d'Urgell el serraïns atacaven. ( veure J.J. Pique Jover " La baronia de Vallbona".
(Teula de l'època de l'abadessa LEOCADIA DE RICART I DE CARDONA (1631-1657, abadessa que va viure de ple la guerra dels Segadors )
Pot semblar una tonteria una teula, però donat que a Llorens no abunden dades escrites sobre les llindes de les cases, si cal mencionar-ne alguna ben antiga, però no massa, com Cal Gené 1626(la llinda ara no hi es degut a que es va treure per fer les obres de l'entrada, Cal Bergadà 1616, Cal Martí 1588, Cal Damià 1777 al costat de l'antiga casa de cal Llarch, cal Timoneda la portalada que dona davant de cal Damià data de l'any 1735 i després només ens queda com a data antiga, una teula, del teulat de Cal Bartomeu (Pons antigament), el Tomaset del Bartomeu havia sigut batlle de Llorenç (actualment propietat de la família Capdevila Vila) ; en quan al pergamí més antic que fa referència a Llorens, data de l'Abadessa Dorotea de Ferrer i de Lliure (1604-1626).
 |
| Safareig públic de Llorens, molt senzill, però útil durant segles. |
(Safareigs públics de Llorens, que perdurent tossudament a pessar dels anys, aqui les dones venien a rentar la roba; aprofitava l'aigua que baixava per la sèquia del fondo que venia de Vallbona, i encara m'enrecordo de les dones retant la roba .
S'ha d'entendre, tots els pobles de la baronia de Vallbona, estaven dalt d'un turó a redós del castell i a les cases només hi havia cisterna d'aigua dolça i en algunes ni això, per la qual cosa es feia necesari aquest servei públic, que també hi es a Vallbona, encara que aquests són quasi de luxe, comparats amb els nostres.
 |
| Imatge més completa del safareig de Vallbona de les Monges. |
Foto del safareig que està a la sortida del poble camí de Rocallaura, que s'alimenta del doll d'aigua que va donar la última Abadessa Jurisdiccional Maria Isabel de Gallart i de Grau al poble de Vallbona de les Monges
 |
| Hom pot veure el sobreixidor del safareig que va per regar els horts del costat |
(Pica de pedra d'una sola peça, que en la meva juventut estava al costat del pou de la vila, ni havia tres com aquesta i l'aigua es treia del pou, però tinc dubtes si servien per abeurar les mules, matxos, eugues i rucs o si també servien per rentar roba ?)
A Llorens tenim molts pocs documents antics escrits, els més antics els tenen a casa de cal Català o més conegut com Cal Timoneda, però on abundent més es al monestir de Vallbona de les Monges :
Trobem a Vallbona l'any 1762 que Agnès de Cortit i de Colomina, abadessa del monestir de Vallbona elegeix Josep Timoneda, veí de la vila de Llorenç de Vallbona, DELMER MAJOR DE LA PARROQUIA de Llorenç de Vallbona. Tres anys més tard el 1765 Natali Ortiz Lanzagorta, procurador del monestir de Vallbona,comunica a Josep Timoneda, pagès de la vila de Llorens de Vallbona i delmer major del monestir de Vallbona, que aquesta vila no pot elegir una casa major delmera, per ésser una parròquia sugragània de Vallbona, on exerceix com a delmer major Roc Torremader, pagès de la vila de Vallbona, Natali Ortiz Lanzagorta.
Maria Teresa de Riquer i de Sabater, abadessa de Vallbona, e el batlle de la Quadra de Masdéu, juntament amb d'altres batlles de la baronia, convocats expressament per la seva senyora jurisdiccional, delimiten el terme de LA QUADRA DE MASDEU, d'acord amb els dictàmens d'alguns experts nomenants per a resoldre aquesta qüestió. Gaspar Cases i Ferer, notari de Tàrrega.
Abans de continuar vull posar uns petits apunts històrics i molt resumits del nostre poble:
 |
| Composició de l'amic J. Nadal |
Us escric el text del que diu l'etiqueta, per millor lectura de tothom.
APUNTS D’HISTORIA SOBRE LLORENS DE VALLBONA
Pere de Bellvís a l’any 1181 i Pere de Pavia i Arnau i Ramón de Montrós a l’any 1193, cediren
a favor de Santa Mª i Monestir de Vallbonatots els bens i drets que tenien en el poble de Llorens i en el terme de Maldanell. El 1193 el Vescomte de Cardona cedeix tot el dret que tenia en el terme de Llorens a la Sra. Abadessa de Vallbona Dª Ermesenda de Rubió, que fou la segona de les abadesses i parenta del fundador Sant Ramón d’Anglesola. Amb l’abadessa Berenguera d’Anglesola i de Pinós (1359) a Llorens hi havien 10 cases i l’any 1787, governant la baronia de Vallbona l’abadessa Dª Mª Teresa de Riquer i de Sabater, segons document que es conserva en l’arxiu diocesà de Tarragona, hi havia 20 cases que eren les següents : Pons (Biel)-Capdevila (Pere Jaume)-Martí Amenós-Saltó-
Bori-Pons (Bartomeu)-Capdevila (Llorigó)- Cots - Pons (Meca)-Pons (Damià) - Timoneda-
Capdevila (Cames) - Capdevila (Reyner) -Pons (Pobre de mi)- Bergadà - Capdevila (Mora) - Gené - Pons (Meca de fora) - Molí.
L’any 1334, trobem una venda feta per Ramón Capdevila de Llorens.
Déu ni do, de la nostra petita història. Totes les cases anteriorment esmentades, excepte Capdevila(Mora), Capdevila (Pere Jaume), Pons (Meca de fora) i el Moli, la resta totes estaven dins de muralla tancades a la plaça i s'entrava pel Portalet (entre cal Bergadà i cal Gené). Una nota interessant es que en l'escriptura de cal Bartomeu (Pons) explica que dona al carrer de la muralla, el seu gruix de la pared de la casa ens ho recorda.
 |
| Foto feta per en LLuís Capdevila, dia de Sant Esteve a Llorens de Vallbona, encara que oficialment es més conegut per Llorens de Rocafort. |
Llorens de Vallbona , vist des de la Roca la Bassa . Des d'aqui hom pot anar a fer una passejada fins a l'era de cal Quim on trobarem una bellissima cisterna, potser la única que queda sencera i que es tota una joia de les nostres terres, ben segur que ni deu haver alguna més però no la conec, aqui va:
Cisterna de l'era de cal Quim de Llorens, actualment en desús, que no te cap utilitat.
Acabo aquest escrit amb unes paraules de no se quin autor, potser que sigui de mossèn Ballarin, però no ho recordo, si que em serveixen per recordar a qui no coneixen la nostra terra de com es:
En aquesta terra austera
d'horitzons esbalandrats,
de rostolls i guaretades
i Poblets de murs torrats,
de cisternes i de basses
d'aigua bona i d'abeurar,
de coscolls i farigola
d'aspra fulla i ressecats,
de camins esmunyedissos
plens de pols i pedregam...
( La mateixa cisterna de cal Quim , vista d'esquena, tot un joia del nostre poble de Llorens )
A Llorens i ben segur que a molts altres pobles de l'Urgell i Baixa Segarra, per guardar l'aigua de la pluja les families benestants al poble al seu freginal disposaven d'un ALJUP, tots recordarem el de cal Timoneda per la seva majestuositat, era el més gran de tots, impressionant, el seguia el de cal Bergadà, també grandiós i el de cal Perejaume entre la casa i l'era (el freginal), i el de l'era de cal Pasqualet (que es aquesta foto que segueix,
de tots ells es l´únic que hom encara pot veure les ruïnes deixades "a la bona de Déu" - "a la babalà", aquests aljubs tenien el seu encant, podien guardar mils de litres d'aigua, jo de petit recordo tots ells plens d'aigua. No se si a l'hort de cal Cantó (actualment es la pista i local social), també ni havia un aljub , que es possible que estigués cobert i recordo que li havien posat una bomba per treure l'agua per regar. El meu pare Sisquet Capdevila i Pons m'assegura que sempre hi va haver dos cisternes cobertes, que hi entrava l'aigua que baixava per la costa i més tard i van posar una bomba per treure l'aigua per regar l'hort. Al morir el Sr. Cantó ho va deixar en herencia pel Sr. Rector del poble; en aquests moments hi ha la pista per ballar en la festa major i el local social, que tant be fa al poble.
Al troç per guardar l'aigua de pluja que s'escolava pels camins o muntanya avall rebia el nom de bassa, encara recordo que amb el pare i ompliam els sellons per tenir aigua per beure en ple estiu. Encara recordo que a prop de les cabanes també si feien cogulles, però aquestes estaven fetes buidant la roca, i la seva capacitat per l'aigua era molt reduïda, hom pot veure encara les petites canals marcades a la roca, per orientar l'aigua de pluja cap a la cogulla (cogulla del Perdigó), també en bevien els ocells propis d'aquelles terres com: l'estornell, la falsilla, la garsa, la griva, la mallarenga que mai n'he vist cap, la merla, el mussol, l'òliba (en castellà lechuza), l'oreneta, l'oriol , el pardal , la perdiu, el pigot, el puput, els roquerols, els tords, els tudons que tant li agradaven al pare, i després tant tranquils beviam nosaltres i no passava res, que curiós oi? quines coses?, avui dia impossible d'entendre?
( Freginal: Petit camp encerclat que radica prop de la casa pairal, on s'acostumava cultivar farratge i altres aliments per a les bèsties)
Cogulla del fondo del Perdigó, on i beuen els ocells i conills i d'altres animals del bosch.
Aquest Cap de setmana del 12/13-3-11 a Llorens hem repassat amb els meus pares les cases de l'interior de la plaça del poble: Començant per dalt : Cal Cantó i a sota hi havia una altra casa que es deia Cal Racó (abans cal Perejaume) Cal Martí (Amenós) , L'Abadia on vivia el mossèn, forn del poble o de la vila de Llorens i al damunt la vivenda de la Senyoreta Mestra, a cal l'oncle LLiberato abans cal Gloria ( hi vivien el de cal Puça (Amenós), Cal Saltó, Cal Oncle Bori (Figueres) una vegada a dins l'entrada servia per les dos cases l'altra era cal Bartomeu, Cal Pasqualet (es deia Josep Capdevila Pons) que curiós igual que el meu avi, una filla la ROSITA (pubilla) es va casar amb l'hereu de cal Perlo Ramón Martí (pubill), (la mare del Ramón Martí era de Rocafort, filla de cal Ventura), es van ajuntar les dos hisendes. L'era de cal Pasqualet tenia un aljup, encara queden les restes , corral del tocino, cup del vi i l'era, el meu pare recorda que feien 800 sacs d'olives, i teniem dugues mules ; van tenir dos fills el Pepito (a.c.s.) i el Ramónque és viu i que mai més hem vist. L'actual l'hereu de cal Perlo es el fill del Pepito i que no coneixem.
Actualment cal Pasqualet i viu en Joan Sallés i la Teo vinguts fa molts anys de Barcelona i que són uns exel.lents veïns i millor persones. Després ve Cal Cots, també propietat de'n Joan Sallés, Cal Llarch, ara no hi es, es l'entrada al pati de'n Joan Sallés, deprés ve Cal Damià on hi vivien tres germans tots ells solters: La Radolfa, el Tonet i l'Angeleta que a mi em posava les inyecccions quan estava malalt, es deien Pons i Pons. Després be Cal Timoneda, ara familia Català, Cal Camés comprada per cal Xepe, Cal jaume el Rafel (oncle Jaume segons el meu pare o sigui ben parents, les dos cases modernament han format el que molts hem conegut per cala Càndida (a.c.s), després cal Magí heretat per cal Quim i es va fer tot una casa : Cal Quim Timoneda de cognom, Cal Bergadà i Davant cal Gallo i Cal Mora les tres davant del Portalet que donava entrada al poble, -després cal Jan (hi viu en Francesc de Barcelona), Cala Quica Vella ( hi havia viscut la mare del padri del meu pare Rosa Cristies, Cal Coix Vell (Padrins de la Maria Bergadà).
( Disfruitin d'aquest aljup que resisteix tossudament el pas dels anys, es l'ultim que ens queda a Llorens, els altres ja fa temps que van entrar en desús i van ser colgats )
L'aigua en un pais tant sec com el nostre també la necesitem per què els nostres arbres no pateixin i poguin creixer i donar les collites que esperem com: els olivers, els ametllers, els presseguers, les pruneres, les serveres,
(Servera: Sorbus domestica, quan esta madura, es bonissima, al nostre poble i rodalies ni han a tots els trossos ), i també, figueres, encara que aquestes toleren molt be les sequies.,els noguers, els codonyers que a cada tros ni ha un o dos o tres, els cirerers, etc.
També l'aigua de pluja l'esperen les plantes medicinals tant variades com perfumades en la comarca de l'Urgell com: l'Agram, l'Arnica, el Card o Penical, el Cirerer de Pastor, la Corretjola (es depurativa), els Creixems, la Didalera (porta digital), l'Esbarzer, l'Escanyavelles, l'Espigol, el Fonoll, Gallarets (Purgant), Ginebre, Herba Prima, Barrets de Capellà, Heura, Juliverd, Magraner, Lligabosch, Malva, Om (Olmo en castellà), Orenga, Ravenissa, Romaní, Ruda, Ruella, Salvia, Timó, Vesc ( Viscum Album)....i moltes d'altres.
Encara necessitem l'aigua per als alls, les cebes . el blat, la civada, panís ( a Girona en diuen Blat de Moro), els llegums com el cigró, la faba, els fesols , guixa, la llentia (encara que fa temps que no en veig cultivar), el pèsol, la veça, les trumfes o patates, els ceps amb totes les seves varietats.
Que ha les nostres terres ( Les Garrigues, el Segrià, el Pla d'Urgell i la Baixa Segarra ) i plou poc, ho sap tothom i ja ve de molt temps enrera; en el llibre Quinze generacions d'una família catalana el Dr. Martí de Riquer, explica que l'Abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater, ja esqueixava de les sequeres de la Segarra, o sigui que aquest païs sempre hs sigut sec, i això es degut a que tot aquest territori semiàrid, està envoltat pels Pirineus i les serrelades costeres i l'altipla central i priven que arrivin els vents humits. Tenim llargs mesos de sequera i les pluges cón molt escases. Enguany al no ploure de l'abril fins al novembre, ens ha fet caure el 60% de les olives, feia llástima veure el terra negre, com una alfombra d'olives (llegir La Vanguardia del dia 8 d'octubre de 2011, titulat " La sequia disminuye las reservas y arruina el olivo". Els que som de Llorens i d'aquelles comarques, saben de les temperatures extremes i de la gran oscil.lació tèrmica, els vents freds i eixuts que baixen del Pirineu, netegen els cels d'aquestes comarques i ...... Llorens es un poble fred a l'hivern i fresc a l'estiu, costa d'entendre però es així, es frequent que a mitja tarda quan arriva la Marinada en ple estiu, hom hagi de posar-se un jersey a les espatlles.
El 1842 Llorenç encara era muncipi amb tots els drets. Els 1847 , es va incorporar al municipi de Rocafort de Vallbona. L'any 1972 junt amb Rocafort, el Vilet forma un municipi amb Sant Marti del Riucorb.
Gràcies a la exel.lent memòria de la nostra mare Isabel Vila Gallostra , podem disfrutar del que ens ha descrit, amb una gran paciència el nom de les cases i la gent que i vivia en elles l' any 1946:
Tots aquets records de la mare, venen dels primers temps a Llorens un cop casada, era molt joveneta, tal com la veieu a la foto de dalt, ara te 84 anys i segueix amb una memòria privilegiada.
Carrer del Sol : Cal Pep de l' Andreu: Josep, Dolores, Francisco e Isabel. Cal Miró: Miquel, Marieta, Angeleta i Pilar. Cal Eusebio: Maria, Lola, Maria i Hortensia. Cal Peremano: Adelaida, Josep Mª, Maria. Cal Damià: Ramón, Marieta, Tonet, Radolfa, Angeleta.Cal Llarc Vell: Pasqual, Antonio, Rosita. Cal Bartomeu: Tomas i Marieta. Cal Bori: Ramón, Rosalia. Cal Saltó: Pere i la seva minyona Dolores. Cal Llierato: Mercè, Lliberato i Teresna. Cala Mestra: Donya Carme. Ramonet: Carme, Ramón, Juanito, Maria Carme criada. Cal Martí: Dolores. Cal Semi: Francisco,Dolores, Ramona, Maria. Cal Cantó: Margarita. Cal Coix Vell: .............Cal Pauet de Puiggros: Maria , fill i filla. Cal Jan: José, Pura, Rosita. Cal Gené: Ramón, Ramón, Rosita i la criada i el mosso.Cal Gallo: Francisco, Mundeta, Ramón, Lluís i Cecilia. Cal Mora: Modesto, Mercè, Pepito, Juan, Lola, Jordi, Montserrat. Cal Andreu: Baldomero, Maria, Andreu, Elisa i Antonieta. Cala Munda: Esteve, José, Rosita i Maria Mercè. Cal Gallo: Pau, Maria, Laureano, Teresina, Lola. Cal Ton: Jaume, Pepita, Cecilia i Josefina. Cal Coix: Joan, Carme, Tonet, Juan, Maria. Cala Quica: Milia, Laureano. Cal Tomas: Maria. Cal Ton del Perlo: Elvira, Juan, Paquita, Domingo, Mauri, Angelina i Nuria. Cal Roig: Francisco, Maria, Federico, Montserrat. Cal Sileta: Ramón,Remei, Jaime, Antonieta, Ramón, Lourdes, Anneta. Cal Puça: José, Maria, Ramón, Cecilieta, Montserrat, Maria Antonieta. Cal Cabalé: José, Geronima, Pepito, Tonet, Ramón, Camila, Ramona, Pepita, Maria Pilar, Annita, Rosé. Cal Perló: Victoria, Ramón, Rosita, Pepito, Ramón. Cal Rafelet: Cecilia, Ramón. Ramona, Roc, el mosso Vicente. Cal Xifré: José, Roseta, Ramón, Magdalena, Rosé. Cal Vit, Cal Meca, el Forn: Jaime, Malena, Jaumet i Maria del Carme. Cala Milia: Jaumet, Genoveva, Tonet, Maria, Ramón, Tecla. Cal Conde: Quim, madalena, Albert. Cal Perejaume: Pepa, Jaime, Pepeta, Chepe: Jaime, Pep, Pepa, Jaime, Eloi, Ramonet. Cal Mano: José, José, Ramona, Jose Maria, jaime, Ramón. Silo: Pasqual, Ramona, Domingo, Sivina. Cal Sebastià: Juan , José Mª, Carme. Cal Blasi: Ton, Agustina, Ramón , Rosita. Cal Timoneda: Càndida, Maria, Francisco, Teresa,Francisco, Pepito, Llorens, Montserrat, Teresa, Rosé i Antonieta. Criades: Ramona i Jovita, mosso: Salvador que ens feia corre a tots i per la seva serietat li teniem por.
Cal Quim: Marieta, Ramón, Ramona, Quimet, Josep Mª, el mosso: Joaquim. Cal Bergadà: Juan, Mundeta,José, Lola, José, Maria Dolors i el mosso . Segarreta: Maria Tofol, Mª Lourdes, Maria, Candida.
( Llorens de Rocafort, vista del poble per darrera la vila, fotografia de principis del segle XX).
La mare diu que tots aquests habitants vivien a Llorens quan ella va arribar l'any 1946, i Llorens en aquell temps formava part del municipi de Rocafort
( Publiquem la cançó de " Lo Riu Corb " i ho penjem al Youtube am el degut permís de la Sra. Soledad Torrent i Brunet, hereva del compositor F.P. Brunet i Recasens i l'autorització del compositor i director de l'orquestra La Principal de la Bisbal, Sr. Francesc Cassú i Jordi i la soprano Sra. Salomé Petit i Boyero.
Sobre el riu Corb, el monestir de Vallbona te un mapa de pergamí de l'època de l'abadessa Arcàngela de Copons ( 1580) . El mapa de Vallbona va ser publicat a Lleida per l'Institut d'Estudis Ilerdencs el 20 de febrer de 2009; el títol de l'exposició es deia CARTOGRAFIA: TESTIMONI VISUAL DE LES TERRES DE LLEIDA A TRAVÉS DEL TEMPS ( SEGLES XIII AL XIX).El mapa amida 68x256 cm, esta fet de tres pells enganxades o cosides, li manca el tros conflictiu que, passant pels Eixaders, va de Sant Martí a Preixana i Bellpuig. El pergamí està està dibuixat i acolorit a mà i, donada la indumentària i les armes de l'època els personatges que circulen pels camins es de principis del segle XVII.
El riu Corb neix a 726 m. d'altitut, a la font de Rauric, dins el municipi de LLORAC, a l'extrem sud-oriental de la Segarra. Pasa per Vallfogona de Riu Corb, Guimerà, Ciutadilla, Nalec, Rocafort de Vallbona, Vilet, Sant Martí de Maldà, Maldà, i a Belianes es fon en l'àrida planuria urgellenca. Es reconstrueix aprop de Bellpuig, atravessa els termes de Castellnou de Seana (poble de Sisco Pasqual Greoles, escriptor interessantissim ), el Poal, Linyola, Bellvis, Termens i Vilanova de la Barca, el riu desenboca al Segre després d'un recorregut de 57 Km.
Partit Judicial de Cervera. Bisbat de Tarragona ( En aquells anys teniem el Cardenal Don Benjamin de Arriba y Castro i el seu bisbe auxiliar Don Laureno Castan Lacoma, que els dos per separat havien vingut a Llorenç a fer la visita pastoral). Comarca de la Segarra ara l'Urgell. La correspondència venia i encara i arriva per Bellpuig . La festa major el 30-31 de juliol, els patrons Sant Abdó i Sant Senen o també coneguts per Sant Nin i Sant Non patrons de la parròquia i protectors dels hortalans.
A l'època medieval n'era titular Santa Maria com en la major parts dels temples construïts per les monges cistercenques de Vallbona, tots podem veure en la clau de volta del damunt del cor " la Marededéu, el nen i la rosa de Gericó a la ma, simbolisme que he vist fins a tres vegades al monestir de Vallbona " i a la façana renaixentista de l'església de Llorens hi posa " AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS " i la campana mitjana de Llorens es diu Maria Bárbara.
No vull acabar sense recordar que l'any 1923 va esser enderrocat el forn comuncal, que era al lloc on es feien les reunions del poble i de l'ajuntament, per tal de posar-hi les escoles.
La Bassa d'aigua recollida de la pluja. com a tants pobles eixuts de la Segarra, s'usa per a beure fins a principis del segle passat.
A l'era de casa a part d'arbres fruiters variats i de noguers, al mig i ha un Lledoner ( Celtis Australis L),que en castellà se'n diu ALMEZ, el fruit , el lledó , és comestible, però te un pinyol gros i poca carn; són dolços i agradables, aqui no surt, però ja us posaré una foto.
A prop de la pallisa s'hi fan els JUSQUIAM NEGRE ( HYOSCYAMUS NIGER L.)
Aqui us poso la planta quan ja es madura, a Llorens també en diuen Barrets de capellà, a dins i van les llavors.
 |
| Cisterna, on es guardava l'aigua de pluja, ( a Llorens en dien aigua dolça ), al costat , podeu veure uns safareig, per rentar la roba). |
Acabo aquest escrit amb unes paraules de no se quin autor, potser que sigui de mossèn Ballarin, però no ho recordo, si que em serveixen per recordar a qui no coneixen la nostra terra de com es:
En aquesta terra austera
d'horitzons esbalandrats,
de rostolls i guaretades
i Poblets de murs torrats,
de cisternes i de basses
d'aigua bona i d'abeurar,
de coscolls i farigola
d'aspra fulla i ressecats,
de camins esmunyedissos
plens de pols i pedregam...
( La mateixa cisterna de cal Quim , vista d'esquena, tot un joia del nostre poble de Llorens )
A Llorens i ben segur que a molts altres pobles de l'Urgell i Baixa Segarra, per guardar l'aigua de la pluja les families benestants al poble al seu freginal disposaven d'un ALJUP, tots recordarem el de cal Timoneda per la seva majestuositat, era el més gran de tots, impressionant, el seguia el de cal Bergadà, també grandiós i el de cal Perejaume entre la casa i l'era (el freginal), i el de l'era de cal Pasqualet (que es aquesta foto que segueix,
de tots ells es l´únic que hom encara pot veure les ruïnes deixades "a la bona de Déu" - "a la babalà", aquests aljubs tenien el seu encant, podien guardar mils de litres d'aigua, jo de petit recordo tots ells plens d'aigua. No se si a l'hort de cal Cantó (actualment es la pista i local social), també ni havia un aljub , que es possible que estigués cobert i recordo que li havien posat una bomba per treure l'agua per regar. El meu pare Sisquet Capdevila i Pons m'assegura que sempre hi va haver dos cisternes cobertes, que hi entrava l'aigua que baixava per la costa i més tard i van posar una bomba per treure l'aigua per regar l'hort. Al morir el Sr. Cantó ho va deixar en herencia pel Sr. Rector del poble; en aquests moments hi ha la pista per ballar en la festa major i el local social, que tant be fa al poble.
Al troç per guardar l'aigua de pluja que s'escolava pels camins o muntanya avall rebia el nom de bassa, encara recordo que amb el pare i ompliam els sellons per tenir aigua per beure en ple estiu. Encara recordo que a prop de les cabanes també si feien cogulles, però aquestes estaven fetes buidant la roca, i la seva capacitat per l'aigua era molt reduïda, hom pot veure encara les petites canals marcades a la roca, per orientar l'aigua de pluja cap a la cogulla (cogulla del Perdigó), també en bevien els ocells propis d'aquelles terres com: l'estornell, la falsilla, la garsa, la griva, la mallarenga que mai n'he vist cap, la merla, el mussol, l'òliba (en castellà lechuza), l'oreneta, l'oriol , el pardal , la perdiu, el pigot, el puput, els roquerols, els tords, els tudons que tant li agradaven al pare, i després tant tranquils beviam nosaltres i no passava res, que curiós oi? quines coses?, avui dia impossible d'entendre?
 |
| Dos cisternes a casa a Llorenç, l'una per les persones i l'altra pels animals, d'aigua de pluja, dons a dalt de la vila no hi havia aigua de pou. La poca que cau del cel s'ha de guardar. |
Cogulla del fondo del Perdigó, on i beuen els ocells i conills i d'altres animals del bosch.
Aquest Cap de setmana del 12/13-3-11 a Llorens hem repassat amb els meus pares les cases de l'interior de la plaça del poble: Començant per dalt : Cal Cantó i a sota hi havia una altra casa que es deia Cal Racó (abans cal Perejaume) Cal Martí (Amenós) , L'Abadia on vivia el mossèn, forn del poble o de la vila de Llorens i al damunt la vivenda de la Senyoreta Mestra, a cal l'oncle LLiberato abans cal Gloria ( hi vivien el de cal Puça (Amenós), Cal Saltó, Cal Oncle Bori (Figueres) una vegada a dins l'entrada servia per les dos cases l'altra era cal Bartomeu, Cal Pasqualet (es deia Josep Capdevila Pons) que curiós igual que el meu avi, una filla la ROSITA (pubilla) es va casar amb l'hereu de cal Perlo Ramón Martí (pubill), (la mare del Ramón Martí era de Rocafort, filla de cal Ventura), es van ajuntar les dos hisendes. L'era de cal Pasqualet tenia un aljup, encara queden les restes , corral del tocino, cup del vi i l'era, el meu pare recorda que feien 800 sacs d'olives, i teniem dugues mules ; van tenir dos fills el Pepito (a.c.s.) i el Ramónque és viu i que mai més hem vist. L'actual l'hereu de cal Perlo es el fill del Pepito i que no coneixem.
 |
| Cogulla del terme de Llorenç , on es pot veure la regata feta a la roca, per tal de recollir com més aigua millor. agafada del Blog de Llorenç. |
Actualment cal Pasqualet i viu en Joan Sallés i la Teo vinguts fa molts anys de Barcelona i que són uns exel.lents veïns i millor persones. Després ve Cal Cots, també propietat de'n Joan Sallés, Cal Llarch, ara no hi es, es l'entrada al pati de'n Joan Sallés, deprés ve Cal Damià on hi vivien tres germans tots ells solters: La Radolfa, el Tonet i l'Angeleta que a mi em posava les inyecccions quan estava malalt, es deien Pons i Pons. Després be Cal Timoneda, ara familia Català, Cal Camés comprada per cal Xepe, Cal jaume el Rafel (oncle Jaume segons el meu pare o sigui ben parents, les dos cases modernament han format el que molts hem conegut per cala Càndida (a.c.s), després cal Magí heretat per cal Quim i es va fer tot una casa : Cal Quim Timoneda de cognom, Cal Bergadà i Davant cal Gallo i Cal Mora les tres davant del Portalet que donava entrada al poble, -després cal Jan (hi viu en Francesc de Barcelona), Cala Quica Vella ( hi havia viscut la mare del padri del meu pare Rosa Cristies, Cal Coix Vell (Padrins de la Maria Bergadà).
( Disfruitin d'aquest aljup que resisteix tossudament el pas dels anys, es l'ultim que ens queda a Llorens, els altres ja fa temps que van entrar en desús i van ser colgats )
L'aigua en un pais tant sec com el nostre també la necesitem per què els nostres arbres no pateixin i poguin creixer i donar les collites que esperem com: els olivers, els ametllers, els presseguers, les pruneres, les serveres,
 |
| Servera: Sorbus domestica. |
També l'aigua de pluja l'esperen les plantes medicinals tant variades com perfumades en la comarca de l'Urgell com: l'Agram, l'Arnica, el Card o Penical, el Cirerer de Pastor, la Corretjola (es depurativa), els Creixems, la Didalera (porta digital), l'Esbarzer, l'Escanyavelles, l'Espigol, el Fonoll, Gallarets (Purgant), Ginebre, Herba Prima, Barrets de Capellà, Heura, Juliverd, Magraner, Lligabosch, Malva, Om (Olmo en castellà), Orenga, Ravenissa, Romaní, Ruda, Ruella, Salvia, Timó, Vesc ( Viscum Album)....i moltes d'altres.
Encara necessitem l'aigua per als alls, les cebes . el blat, la civada, panís ( a Girona en diuen Blat de Moro), els llegums com el cigró, la faba, els fesols , guixa, la llentia (encara que fa temps que no en veig cultivar), el pèsol, la veça, les trumfes o patates, els ceps amb totes les seves varietats.
Que ha les nostres terres ( Les Garrigues, el Segrià, el Pla d'Urgell i la Baixa Segarra ) i plou poc, ho sap tothom i ja ve de molt temps enrera; en el llibre Quinze generacions d'una família catalana el Dr. Martí de Riquer, explica que l'Abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater, ja esqueixava de les sequeres de la Segarra, o sigui que aquest païs sempre hs sigut sec, i això es degut a que tot aquest territori semiàrid, està envoltat pels Pirineus i les serrelades costeres i l'altipla central i priven que arrivin els vents humits. Tenim llargs mesos de sequera i les pluges cón molt escases. Enguany al no ploure de l'abril fins al novembre, ens ha fet caure el 60% de les olives, feia llástima veure el terra negre, com una alfombra d'olives (llegir La Vanguardia del dia 8 d'octubre de 2011, titulat " La sequia disminuye las reservas y arruina el olivo". Els que som de Llorens i d'aquelles comarques, saben de les temperatures extremes i de la gran oscil.lació tèrmica, els vents freds i eixuts que baixen del Pirineu, netegen els cels d'aquestes comarques i ...... Llorens es un poble fred a l'hivern i fresc a l'estiu, costa d'entendre però es així, es frequent que a mitja tarda quan arriva la Marinada en ple estiu, hom hagi de posar-se un jersey a les espatlles.
 |
| Creu de Terme de Terme de Llorens, que és el monment més important del poble. No saben res d'ella ni la data de construcció, només que es tracta d'una obra d'artesania anònima i única a Cataluna per la seva llargada ( 8,20 metres) molt austera, i sense elements de decoració; encara que al peu de la creu hi ha una llegenda que jo mai he pogut llegir i que darrerament ha estat publicada en el blog de Llorens. Foto de LLuís Capdevila. |
Gràcies a la exel.lent memòria de la nostra mare Isabel Vila Gallostra , podem disfrutar del que ens ha descrit, amb una gran paciència el nom de les cases i la gent que i vivia en elles l' any 1946:
Tots aquets records de la mare, venen dels primers temps a Llorens un cop casada, era molt joveneta, tal com la veieu a la foto de dalt, ara te 84 anys i segueix amb una memòria privilegiada.
Carrer del Sol : Cal Pep de l' Andreu: Josep, Dolores, Francisco e Isabel. Cal Miró: Miquel, Marieta, Angeleta i Pilar. Cal Eusebio: Maria, Lola, Maria i Hortensia. Cal Peremano: Adelaida, Josep Mª, Maria. Cal Damià: Ramón, Marieta, Tonet, Radolfa, Angeleta.Cal Llarc Vell: Pasqual, Antonio, Rosita. Cal Bartomeu: Tomas i Marieta. Cal Bori: Ramón, Rosalia. Cal Saltó: Pere i la seva minyona Dolores. Cal Llierato: Mercè, Lliberato i Teresna. Cala Mestra: Donya Carme. Ramonet: Carme, Ramón, Juanito, Maria Carme criada. Cal Martí: Dolores. Cal Semi: Francisco,Dolores, Ramona, Maria. Cal Cantó: Margarita. Cal Coix Vell: .............Cal Pauet de Puiggros: Maria , fill i filla. Cal Jan: José, Pura, Rosita. Cal Gené: Ramón, Ramón, Rosita i la criada i el mosso.Cal Gallo: Francisco, Mundeta, Ramón, Lluís i Cecilia. Cal Mora: Modesto, Mercè, Pepito, Juan, Lola, Jordi, Montserrat. Cal Andreu: Baldomero, Maria, Andreu, Elisa i Antonieta. Cala Munda: Esteve, José, Rosita i Maria Mercè. Cal Gallo: Pau, Maria, Laureano, Teresina, Lola. Cal Ton: Jaume, Pepita, Cecilia i Josefina. Cal Coix: Joan, Carme, Tonet, Juan, Maria. Cala Quica: Milia, Laureano. Cal Tomas: Maria. Cal Ton del Perlo: Elvira, Juan, Paquita, Domingo, Mauri, Angelina i Nuria. Cal Roig: Francisco, Maria, Federico, Montserrat. Cal Sileta: Ramón,Remei, Jaime, Antonieta, Ramón, Lourdes, Anneta. Cal Puça: José, Maria, Ramón, Cecilieta, Montserrat, Maria Antonieta. Cal Cabalé: José, Geronima, Pepito, Tonet, Ramón, Camila, Ramona, Pepita, Maria Pilar, Annita, Rosé. Cal Perló: Victoria, Ramón, Rosita, Pepito, Ramón. Cal Rafelet: Cecilia, Ramón. Ramona, Roc, el mosso Vicente. Cal Xifré: José, Roseta, Ramón, Magdalena, Rosé. Cal Vit, Cal Meca, el Forn: Jaime, Malena, Jaumet i Maria del Carme. Cala Milia: Jaumet, Genoveva, Tonet, Maria, Ramón, Tecla. Cal Conde: Quim, madalena, Albert. Cal Perejaume: Pepa, Jaime, Pepeta, Chepe: Jaime, Pep, Pepa, Jaime, Eloi, Ramonet. Cal Mano: José, José, Ramona, Jose Maria, jaime, Ramón. Silo: Pasqual, Ramona, Domingo, Sivina. Cal Sebastià: Juan , José Mª, Carme. Cal Blasi: Ton, Agustina, Ramón , Rosita. Cal Timoneda: Càndida, Maria, Francisco, Teresa,Francisco, Pepito, Llorens, Montserrat, Teresa, Rosé i Antonieta. Criades: Ramona i Jovita, mosso: Salvador que ens feia corre a tots i per la seva serietat li teniem por.
Cal Quim: Marieta, Ramón, Ramona, Quimet, Josep Mª, el mosso: Joaquim. Cal Bergadà: Juan, Mundeta,José, Lola, José, Maria Dolors i el mosso . Segarreta: Maria Tofol, Mª Lourdes, Maria, Candida.
( Llorens de Rocafort, vista del poble per darrera la vila, fotografia de principis del segle XX).
La mare diu que tots aquests habitants vivien a Llorens quan ella va arribar l'any 1946, i Llorens en aquell temps formava part del municipi de Rocafort
( Publiquem la cançó de " Lo Riu Corb " i ho penjem al Youtube am el degut permís de la Sra. Soledad Torrent i Brunet, hereva del compositor F.P. Brunet i Recasens i l'autorització del compositor i director de l'orquestra La Principal de la Bisbal, Sr. Francesc Cassú i Jordi i la soprano Sra. Salomé Petit i Boyero.
Sobre el riu Corb, el monestir de Vallbona te un mapa de pergamí de l'època de l'abadessa Arcàngela de Copons ( 1580) . El mapa de Vallbona va ser publicat a Lleida per l'Institut d'Estudis Ilerdencs el 20 de febrer de 2009; el títol de l'exposició es deia CARTOGRAFIA: TESTIMONI VISUAL DE LES TERRES DE LLEIDA A TRAVÉS DEL TEMPS ( SEGLES XIII AL XIX).El mapa amida 68x256 cm, esta fet de tres pells enganxades o cosides, li manca el tros conflictiu que, passant pels Eixaders, va de Sant Martí a Preixana i Bellpuig. El pergamí està està dibuixat i acolorit a mà i, donada la indumentària i les armes de l'època els personatges que circulen pels camins es de principis del segle XVII.
El riu Corb neix a 726 m. d'altitut, a la font de Rauric, dins el municipi de LLORAC, a l'extrem sud-oriental de la Segarra. Pasa per Vallfogona de Riu Corb, Guimerà, Ciutadilla, Nalec, Rocafort de Vallbona, Vilet, Sant Martí de Maldà, Maldà, i a Belianes es fon en l'àrida planuria urgellenca. Es reconstrueix aprop de Bellpuig, atravessa els termes de Castellnou de Seana (poble de Sisco Pasqual Greoles, escriptor interessantissim ), el Poal, Linyola, Bellvis, Termens i Vilanova de la Barca, el riu desenboca al Segre després d'un recorregut de 57 Km.
 |
| En aquest trosset de mapa (1792), om pot veure, tres petits llogarets com: Montesquiu, Montblanquet i Glorieta. Tot seguit un mapa més modern on ja hi es Montesquiu. |
 |
| No trobareu Montesquiu, perquè amb l'Abadiat d'Estefania de Piquer, després del concili de Trento, l'any 1573 dona la primera carta municipal de Vallbona; l'any 1575 a Vallbona hi han 25 familíes amb 121 veïns. Els habitans es van traslladar en massa a Valbona, per tal d'adequar el decret:Decretum de regularibus et monialibus. |
 |
| Clau de volta de l'església de Llorens de Vallbona, la Marededéu amb el nen i la rosa de Jericó ( Rosa de Jericó: Planta herbàcia anual de la família de les crucíferes (Anastatica Hierochumtica), de fulles ovals i dentades, flors blanques en raïms petits i fruits en silícula) |
 |
| Foto molt interessant perquè ens permet veure cal Bergada gairebe sencera, els locals de cal Timoneda no estaven construïts.Es veuen perfectament les eres de cal Bergadà i de cal Perejaume. |
La Bassa d'aigua recollida de la pluja. com a tants pobles eixuts de la Segarra, s'usa per a beure fins a principis del segle passat.
 |
| Camp de noguers ( Juglans regios L.) |
A l'era de casa a part d'arbres fruiters variats i de noguers, al mig i ha un Lledoner ( Celtis Australis L),que en castellà se'n diu ALMEZ, el fruit , el lledó , és comestible, però te un pinyol gros i poca carn; són dolços i agradables, aqui no surt, però ja us posaré una foto.
A prop de la pallisa s'hi fan els JUSQUIAM NEGRE ( HYOSCYAMUS NIGER L.)
 |
| Jusquiam , també en diuen Tabac de paret, Queixals de vella, gotets, herba queixalera, molt TOXICA. |
 |
| El Jusquiam és molt tòxic i cal evitar pendre'n , els seus efectes són comparables a la belladona. Ningú n'ha de pendre'n. HYOSCYAMUS NIGER. |
Agraeixo als meus fills la exel.lent idea de fer un Blog. Un altre dia us diré perquè vaig escollir el títol del meu Blog, només dir-vos que te el seu encant per mi. Em va costar molt descobrir el poema The Ladies of Vallbona, tota una llarga i bonica història; un dia en parlarem.
 |
| Calabruixa petita (Muscari neglectum Guss.Marge anant cap a l'era de cal Quim |
Adéu-siau.
Bibliografia: La Baronia de Vallbona. J.J. Piquer Jover. Lleida 1981. Institut d'estudis Ilerdencs.
Geografia de Catalunya. de Josep Lorman-Ignasi Planas. Editorial Claret.Barceloa 1987.
Els imprecisos límits de la Segarra. Sanfeliu i Rochet, Guiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada