Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rocallaura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rocallaura. Mostrar tots els missatges

dilluns, 2 d’abril del 2018

A LA MORT DE MOSSEN RAMON BLAS

Bona Pasqua de Resurrecció a Tothom.
Per mitja de mossèn Josep Colomer, rector de Sta. Cristina d'Aro, i amic meu, m'he assabentat de la mort sobtada del que fou rector de Rocallaura, quan jo era molt jovenet i feia d'escolà amb mossèn Daniel Barenys .



Us poso aquesta foto de no se quin any, però en fa molts, aquí podem reconèixer perfectament a mossèn Daniel Barenys, al jove mossèn Ramon Blas, que dona a besar el Lignum Crucis al mossèn que presidia la romeria que era mossèn Venanci Plana, cosí germà de la nostra mare, l'escolà de la dreta era un servidor, potser podran reconèixer també algunes persones de Llorenç de Rocafort.



Jo, de gran, vaig tornar a tenir contacte amb ell a Cornellà del Terri, a la rectoria on vivia mossèn Josep Colomer amb l'Assumpció, que de jove va escollir ser la seva majordona i ho va fer llargs anys,fins a la mort, era filla d'Anglès, on jo havia visitat les seves germanes. 
Sovint, apareixia a Cornellà del Terri mossèn Ramon Blas, el recordo com una persona tímida, plena de bondat, tendra, amb gran capacitat d'escoltar, humil, senzill, mai es feia protagonista de res i no feia nosa ... se li veia que ho havia deixat tot pel Crist.
Una bona anècdota jo feia tres anys que buscava pels antiquaris de Girona, Barcelona i Salamanca un LÍBER USUALIS, i no hi va haver sort, fins que un bon dia parlant amb mossèn Josep Colomer, em va dir que si algú podia fer quelcom era mossèn Ramon Blas que cantava molt be i ens podria donar raó del llibre.  Els antiquaris-llibreters de Girona sempre em deien que aquest llibre i d'altres en llatí, després del Concili Vaticà II, van caure en desús, al fer servir la llengua vernacle del poble i els pocs que quedaven se'ls havien quedat les corals, i que feia anys que no en sortia cap a la venda.



Un bon dia vaig rebre un correu de mossèn Ramon Blas que em deia que ell tenia el que li havia donat Mossèn Jaume Corcoy de Girona, gran amic de mossèn Colomer i que me'l regalava.



A dins hi anava l'escrit de donació de mossèn Corcoy, que poden llegir.
Per correu li vaig agrair en lo que val el regal i li vaig fer dos preguntes que en el següent escrit me les contesta.
Jo havia fet d'escolà amb mossèn Daniel Barenys i contestàvem, recitàvem  i cantàvem en llatí encara que no en tinguéssim ni idea; però el record va quedar per sempre més.



Cantava molt be, jo vaig recuperar la seva veu educadíssima en el cant de les Lletanies dels Sants en l'inici del Concili Tarraconentse, a l'entrada de la catedral, llarguissimes lletanies, però  la veu de mossèn Ramon, donava credivilitat a la pregaria i endolcia la lenta processó. Un encert que ho fes ell.


Us poso aquest mapa, per que les persones sàpiguen on es troba el santuari del Tallat. Des de dalt es veu tota la Conca de Barberà.

Penso que els que teniu més de seixanta anys, el vau conèixer, i saber com era una persona que ens rebia amb tota l'alegria i la màxima cordialitat sempre es un plaer, aquí va l'escrit que ha fet una de les persones que més l'ha conegut i més aprop seu havia estat, es tracta de'n Xavier Maria Piquer Peiris:


Dimarts Sant (27-3-2018)



El passat dijous ens deixava un gran amic i un bon sacerdot, Mn. Ramon Blas.

M’han demanat fer una breu ressenya de qui hem compartit moltes hores junts. No em puc negar perquè el bé rebut ha estat immens. Escriure unes ralles és una manera de “pagar” amb la mateixa moneda.
I precisament escric avui dimarts, el dia setmanal que ens trobàvem junts Mn. Ramon Blas i jo. Aquest dimarts fem la trobada a distància: unim cel i terra. Tant a la missa de funeral, presidida pel Sr. bisbe de Tarragona, com avui dimarts, m’he hagut de sobreposar. Volia estar content malgrat el buit. Sentia la seva presència encara que físicament no hi era. M’he dit a mi mateix la salutació que cada setmana ens dèiem: “Tinguem Jesús enmig nostre” (Mt 18,20). És un misteri i una realitat a la vegada.
El vaig conèixer fa una colla d’anys i més en especial quan era rector de Riudoms. Va demanar a l’equip missioner claretià fer la missió del seu poble. Vaig estar preparant i exercint els diferents actes de la missió al seu costat. Donava gust. La seva senzillesa i disponibilitat permetia fer les coses amb unitat.
Puc dir, sense cap mena de por: “Feliç Ramon perquè has arribat a la mort des de l’estil de viure característic dels seguidors de Jesús, el Senyor”.
Ha passat la vida sense fer soroll però deixant un estel d’exemples admirables, de testimoni de fe, fent-se servidor dels altres en un amor delicat i concret.
El dimarts abans de la seva entrada al cel em demanava -quan ens vàrem veure- el sagrament de la confessió i un mes abans li vaig donar la santa unió dels malalts. Estava més que preparat.
L’enterrament va ser al seu poble -Alcover-. L’església plena de fidels amics. Va presidir el Senyor bisbe amb més d’una cinquantena de sacerdots.
Humanament parlant és un dolor no tenir-lo i a la vegada una gràcia, perquè ja viu la Pasqua eterna. Ens diu, sense paraules, que també per a nosaltres hi ha la vida plena per sempre. Ara ens uneix plenament cel i terra. Tenim un bon intercessor al cel.
Ara reposen els seus treballs i ministeris a tants diferents pobles i terra de missió de l’Àfrica. Però les seves obres l’han acompanyat al cel. Coneixent la seva vida, pel fet de trobar-nos cada setmana (81 de seguides aquí a Valls), puc ben dir aquelles paraules de Jesús: “Jo els dono la vida eterna; no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans”.
Pensant-hi, en venen a la memòria tants i tants moments viscuts amb ell. Sóc conscient que no hi ha paraules adients per expressar tants records que sento a l’ànima. Deixeu-me dir alguns pocs trets que m’han impressionat d’una forma especial.
-la seva fe gran en l’amor de Déu, en deixar fer la seva voluntat. Un Déu que el tenia com a Pare que estimava entranyablement, el que hi tenia un col·loqui personal i constant.
-un altre tret impressionant era la importància que li donava el fer el bé als altres i dels seus llavis sempre hi havia una paraula d’agraïment. Un gràcia a qualsevol persona o visita que tingués. El seu amor sempre era concret.
-l’acceptació del sofriment i contrarietats. En tot, hi veia el rostre de Jesús crucificat i Abandonat a la creu.Com anava acceptant que el Senyor li anés podant les seves energies, els seus ministeris fins al punt de deixar de servir a la parròquia i darrerament no poder sortit massa de casa seva. Sabia prou bé que el “dolor ofert per amor era el que més li agradava a Déu”. Ens ho havíem dit tantes vegades.
-impressiona també la seva confiança en la Mare de Déu (de la Candela, del Lledó). Molts anys portant “les nits de Maria”. L’Obra de Maria, del Moviment dels Focolars, li donava vida. Quantes vegades veiem vídeos sobre Maria a través de Chiara Lubich o del Papa.
-com volia fer les coses amb unitat. Les mateixes homilies dominicals o els escrits a revistes i full parroquial de la diòcesi ho veiem junts o amb algun altre sacerdot.
-també estimava la nostre terra. El feia patir tota la situació conflictiva de Catalunya. Però sempre amb un seny i amb una unció de serenor, de concòrdia i de diàleg.
Quantes vegades li havia sentit dir: “la vida és fantàstica, és bonica...” Intentava veure les persones i els esdeveniments amb els ulls de Déu. Subratllava sempre el positiu del seu entorn.
Sé que quedo curt, que podria seguir posant records i vivències que m’han fet bé. Però acabo com he dit algunes vegades: A Déu gràcies per la vida d’en Ramon. I a tu Ramon: a reveure!
Aquesta és la meva fe.
xavier maria cmf.

Be, no vull afegir res més, m'hagués agradat també posar-vos el sermó que li va dedicar el Sr. Arquebisbe Dr. Pujol en el dia del seu enterrament, descansi en pau.

Una abraçada
Pep

divendres, 15 de gener del 2016

EL POETA JOSEP CIVIT SALA DE BLANCAFORT

Amics, recordar ja sabeu que m'agrada i es una obligació de tots, tots hem de donar vida a persones que ja fa temps que van passar per la vida i que es bo fer palès fets de la seva vida, perquè no caiguin en l'oblit. 
Remenant i llegint quantitats d'escrits del pare Sisquet Capdevila, he trobat uns poemes signats per Josep Civit Sala de Blancafort, signats entre l'any 1981 i 1985. Vet aquí el pati interior del Santuari del Tallat.



El nostre pare, fa anys m'havia parlat d'aquest poeta de Blancafort, però jo no l'havia conegut. El pare l'apreciava, perquè ambdós compartien el gust per la poesia, cadascú a la seva manera, però tots dos en gairebé tots els escrits feien honor a la Marededéu del Tallat, que tanta devoció tenia el pare, el Sr. Civit i molta altra gent de les contrades.



M'abelleix moltissim publicar aquests poemes, perquè el pare els tenia molt ben guardats , tancats en un sobre al fons de la caixa. Segur que els valora, estan mecanografiats com vostès poden veure.



Aquesta Santuari a la vista de la Conca de Barberà, que des de molt jovenet havia pujat el pare, en aquell temps no era per venerar la Verge, sinó per buscar bolets; no estava restaurat.



Es ara  que pugem a casa per diferents motius, sigui per batzacar ametlles, per collir olives, per cotsetxar el blat, l'ordi o l'espelta, o per veure com creixer el sembrats, o per collir mores, que hem de fer una pujada al Tallat i resar una Salve a la que es la nostra patrona, al baixar gaudir del poble de Rocallaura, tant bonic, tant enlairat que es com una jogina. 



Al baixar, cal aturar-se al Balneari a fer un cafè o un refresc i disfrutar de la pau d'aquest centre termal, que tant bon nom s'ha guanyat.



Nosaltres el coneixiam des de molt petitons, sempre venia de pas , al pujar el poble de Llorens en romeria al santuari de Rocallaura, de petits ens agradava mirar si trobaven alguna teula que hagués caigut del teular, perquè eren ven diferents de les que trobàvem a casa, aquestes estaven vidriades, molt boniques.


Aquest poema em ve com l'anell al dit, es d'una dona de Girona, viuda, no saben si restava a Girona capital o província o estava casada amb un veí de Blancafort o de qualsevol poble de la Conca de Barberà. Eran temps que la gent començava a casar-se una mica més lluny que la seva comarca, ja hi havia canvis entre províncies. Algú, algun dia podrà esbrinar o dir-nos qui era la Sra. Carme Robert Domingo. El poema es molt bonic, segur que vostès hi estaran d´acort . Després de la guerra civil , trobàvem aqui en aquest racó de món,  dos dones 100% garrotxines, la una era l'abadesa del monestir de Vallbona : Maria Mercè Nogareda i Espígul, filla de Santa Pau, va governar el monestir en dos trienis (1946/1952) i després va exercir el càrrec de priora fins al seu decés l'any 1961, després d'haver assegurat la previvència de la comunitat i de la restauració del monastir. 

La mare Isabel Vila, estimava moltissim aquesta terra Urgellenca, la va fer seva.

Tot això està escrit en la seva lauda sepulcral que acaba amb  in Pace Quievit i després la mare Isabel Vila Gallostra, filla de la Miana a la Serra de Mor, amb el riu Juinyell. Les dos van ser grans amigues i confidents, donat que  ambdues es van alegrar de trobar-se en aquest racó de món; dos dones de Girona, que parlaven en un  ieisme molt sonor, i que sorprenia als que l'escoltaven i totalment desconegut a la baixa Segarra . Perquè vostès puguin ilustrar-se sobre aquest lèxic tant garrotxi i a hores d'ara quasi extingit :

A tots vostès els he d'explicar que el ieisme o substitució del so de la ela doble/ll/ pel so de la /i/ catalana o de la /y/ espanyola. La ela doble ( si no porta un punt al mig ) s'ha de pronunciar amb un so palatal ben diferent de la /i/. Per tant, el ieisme és un fenòmen fonètic que constitueix en la despalatalització de la consonant lateral palatal /ll/ que s'articula com una aproximació medio palatal sonora ( i consonàntica ). En la llengua catalana el seu origen és en la interferència de l'espanyol o localment, del francès ( com a Sóller o a la Catalunya Nord ) i es troba difós per les zones i sectors socials i generacionals més espanyolitzats o afrancesats.
El ieisme no és admissible en una pronúncia catalana genuina, ni en la informal, perquè fa desaparèixer una caracteristica fonètica bàsica del català.

Exemples:
---------------

ull  /uiera/
ullal  /uial/
ullera  /uiera/
cella  /ceia/
esternellats / esterneiats ovella  /oveia/
pallasso  /paiaso/
porcellana  /porceiana/
rellotge  /reiotge/
vell  /vei/
cullera / cuiera abella  /abeia/
vermell  /vermei/
palla  /paia/
estelles  /esteies/
gall  /gai/
fulla  /fuia/
full  /fui/
al coll  /alcoi/
llavi  /iavi/
milla  /miya/
lluna  /iuna/
call  /caia/
llet  /iet/
medalla  /medaia/
cavall  /cavai/.
gavellons / gaveions
parell / prei




Be, si,   m'agradaria saber qui es o era aquest poeta amic del pare i devot de la Marededéu del Tallat.
Penso que amb paciència també podrem saber qui era la Sra. Carme Robert Domingo. Amb aquesta Sra. Carme, tindrem tres dones de Girona a la Catalunya Nova.  Ep !!, a Maldà també vam tenir un bon home fill de Riudellots de la Selva (Girona) en Nicolas Mir Raurich .
Molts gràcies a qui ens pugui ajudar.
Be en poques hores d'haver publicat aquest post, el Sr. Santi Arbós que es el responsable del Blog de Llorens en dona tota la informació sobre la persona de Carme Robert Domingo :


Esquela de la Sra. Carme Robert Domingo:

"Vídua de Josep Girona Rodón, mestra nacional jubilada. Ha descansat en la pau del Senyor, a l'edat de 87 anys, el dia 21 de maig de 1994, havent rebut els Sants Sagraments i la Benedicció Apostólica. (A.C.S.) Els seus afligits: germans polítics, nebots, cosins, família tota i amics tots us preguen la recordeu en les vostres oracions. L'enterrament será avui, dia 22, a les 10.45 hores. Casa mortuòria: Sancho d'Avila, capella n. 13, per traslladar-la posteriorment al cementiri del Sud-Oest (Montjuïc). No s'hi invita particularment." 




























Pep

dissabte, 17 de setembre del 2011

LES MORES DEL TALLAT

Fa molts anys que a casa nostra, a Llorenç de Vallbona, al segon cap de setmana de setembre fem melmelada de mores. La iniciativa la te la Tere, amb l'ajuda dels nostres pares ,Sisquet e Isabel, que dies abans ja van collint mores pels voltants de Llorenç i pels trossos de casa Les Pintades, El Perdigó, Les Sorts, La Parada del costat de casa, en fi alli on hi hagi un esbarzer amb mores, alli cal anar-hi i molt més enguany que degut a les altes temperatures i a la baixa pluviositat, les mores quasi eren inexistents i si en trovabes, eren molt petites i quasi seques; els pares estaven preocupats perquè altres anys n'havien recollides moltes més. Ep ! la tia Mari cada any ajuda i supervisa les llargues hores de cocció de les mores, vigilant en tot moment el procés, aqui tothom te ocupacions; ningú es pot distreure.

Foto feta per en Lluís Capdevila
El dia 10/9/11, després de passar un parell d'hores a les Sorts del Fondo camí de Vallbona de les Monges, per recomanació de la mare i que ja n'havia collit dos dies abans,  i com podeu veure a la foto, Déu ni do le lo guapes que eren,però en pocs esbarzers i després de repassar la part obaga de les sorts, vam decidir per iniciativa del pare, anar al Tallat, que per la festa de la Marededéu , n'havia vist .

I no es maca aquesta foto ?, unes quantes mores be valen una escalada .

Estan aquí dalt de la serra del Tallat, que la veritat feia uns 5 anys que no hi havia pujat, em va venir a la memòria tot els poemes, cançons, i treballs històrics fets per Mossèn Ramón Bergadà i Solà, rector que fou de Rocallaura, com  La Memòria Històrica de la Miraculosa Imatge de Ntra. Sra. del Tallat . Tarragona 1900. Us poso només la introducció:


 Imprès a la Tipografia de F. Aris y fill. Any 1900.



Gràcies al llibre ROCALLAURA de M.Moix, F. Bergadà i A. Moix i A. Moix. sabem que es diu Hostal del Manta.
Llorens de Vallbona, patria de Monssèn Ramón Bergadà. Foto feta per en LLUIS CAPDEVILA, L'any 2009.
Colutea arborescens L. de la familia de les Papilionàcies.  En català Bufa llop, Esclafidors, Espantallops, Espeteeguers. En castellà : Espantalobos, Espantazorras, Fresnillo loco.
Mossèn Ramón Bergadà pels que no ho sapiguen va fer el cambril de la Marededéu del Tallat  a Rocallaura.
Antic hostal del Tallat, dit Hostal del Manta, Rocallaura. (Vallbona de les Monges)

Aqui, en les quatre parets que queden de l'antic Hostal del Tallat, lloc de pas pels que anaven camí de la Conca de Barberà , cap a Solivella, Blancafort, Montblanc....ens vam quedar. Anavem amb la Maria, en Lluís i el pare, Déu ni do de les que vam collir.


Sisquet Capdevila Pons, el nostre pare i avi.


Com podeu veure tots enfeinats, collin mores, ningú s'estavia més d'una punxada dels esbarzers, com diu el pare, o sigui normal acabar amb els dits tocats.



Ja se, que ho sabeu, que al Tallat i ha un important parc eòlic, es un bon lloc, donç i toca molt el vent , sobretot la marinada. Aquesta foto dona fe que les mores són del Tallat. La veritat es que va ser una sort , creure al pare, vam poguer collir les necesaries per fer la melmelada. 





Durant les quasi dos hores i mitja que hi van ser, només vam trobar un grup de caballistes que segons ens van dir venien de Blancafort, totes molt simpatiques, alegres i animades. No se el destí final, però ben be podia ser dinar al balneari de Rocallaura.




Fa mig any que busco el nom d'aquest arbust, que el conec i el recordo des de molt petit. Quan era la primavera el pare sempre al capvespre me'n portava un ram, que el trobava aprop de la cabana de cal Perlo de Llorens, (el propietari es deia Ramón Martí, la seva mare era de Rocafort de Vallbona, filla de cal Ventura) , anat cap al Perdigó, apretaves aquestes bosses o globos i petaven com un petart i era molt divertit. Si algú sap el nom vulgar o científic d'aquest arbust, agraïria que m'ho diguessin.




Són tants els records d'aquest lloc, que no tinc valor de continuar, sense posar-vos la cançó amb la lletra original de Mossèn Ramón Bergadà i Solà, la música del compositor Francesc de P. Brunet i Recasens, Cantich de la Romeria a Ntra. Sra. del Tallat. Vull fer notar que el càntic que es canta actualment a la Marededéu no es l' orignal de Mossèn Ramón, sinó que un altre de diferent. Encara que la música es conserva la original del músic Brunet. Aquest bon músic, fou un tresor de persona, i també de compositor, de professor, de músic, d'avi, de pare, d'amic, la guerra civil española li va partir la vida de compositor per la meitat, que era la principal i a Castellterçol va viure amb la seva famlia com va poguer; això si ,va dibuixar al llapis totes les masies . La familia te un album editat,que es una meravella.




Per la comarca  les fulles d' esbarzer ( Rubus ulmifolius ) es couent i l'aigua seveix com a astringent.




Parlant de plantes medicinals la nostra comarca te: l'Agram, el card o penical, Aubi (Populus Alba) l'escorza serveix com a tònic i les seves gemmes com a espectorant. També tenim l'Espigol, el Fonoll, l'Herba Prima, el Lligabosch, l'Om que suavitza les irritacions de pell i mucoses... etc.






Aquest trosset de mapa pertany a d'un altre ben complet fet a Paris l'any 1772 per P. Placide, Ingénieur Geographe, que es troba al hall de la biblioteca  del Seminari Diocesà de Girona. El mapa es de tot el territori del Principat de Catalunya. Hom pot veure, els pobles de Llorens, Val Bona, Montesquiu (ja no existia com a poble en aquest any), M.Blanquet, N. S. de Tallat, Omells de Nagaia. Segur que disfrutareu cercant pobles d'aquestes terres i a tots us portaran molts records.




Hom pot veure Rocallaura al fons.
Tot collin les últimes mores ens adonem que ja són un quart de tres de la tarda i pleguem.





Mai m'havia adonat de les restes de l'hostal del Tallat. Per altra banda no trobo cap data històrica d'aquest hostal. Només se que el Santuari era propietat del Monestir de Poblet, fins la desamortització de Mendizabal.





No  puc acabar sense posar  aquesta vista del Santuari, on es veu la part vella i la part restaurada




Trobant-nos aqui al Tallat, repassant el mapa d'aquest trosset de païs, m'ha  vingut a la memòria, veien els pobles de Llorac i Robinat, el llibre de'n Xavier Baladia " Abans que el temps ho esborri "  Records dels anys d'esplendor i bohèmia de la burgesia catalana. Per cert molt ben escrit i que ens aporta una visió sociologia completissima del seu temps.Un llibre per disfrutar. LLegint  tot l'esplendor viscut pels personatges de la novela, m'ha vingut a la ment la meva amiga (a.c.s.) Sra Glòria Sacrest Recolons, bellisíma persona , elegant a més no poguer, educadíssima,  respectuosa amb tothom , recordo que venia a Les Planes d'Hostòles amb la seva institutriu, persona ja molt velleta però d'una exquisita cultura. La senyora Glòria s'emocionava amb valors com amistat, que sempre va cultivar, fins a l'extrem , també li abellien les persones educades com ella mateixa. La Sra. Gloria, va viure tot el  glamur del món a Barcelona i a tot arreu on ella es movia. Jo només la vaig tractar a les Planes d'Hostòles, siguent un honor per a mi. Em va deixar, a part de la seva amistat, moltes hores de vivències de la seva vida a Barcelona i a Suïssa i al Liceu de Barcelona amb els seus amics, com el President Tarradellas, el senyor Ortinez, el Sr. Castella, el Marquès de Comillas, l'actriu Mari Sampere, etc.... També vam passar moltes hores parlant de l'amistat que unia el seu pare amb en Josep Pla.


Paisatge de Les Pintades terme de la Quadra de Mas Déu; molt aprop dels Omells de Na Gaia.


Per acomiadar-me us he de dir que ja portem dotze anys d'experiència  amb la melmelada de MORES i amb aquest tretze. La Tere de molt joveneta, va veure com a casa seva, la seva mare i la seva tia Mari en feien.El seu avi feia dolços i els anava a vendre pels pobles veïns. La noia s'hi fixava i com podeu veure encara li dura.  D'aquesta melmelada de mores, només se que porta moltes hores de cocció i molt de sucre, o sigui ingredients 100% naturals.






Llorenç de Vallbona segon diumenge de setembre de 2011.