 |
| Herba foradada Hypericum perforatum, també en diuen , herba de cop, flor de cop, flor de Sant Joan; viu a la vora dels camins. |
L'HOME QUE LLAURA
______________________
Per un vell caminet humit i pla
que té l'herba menuda, perfumada,
un home va a llaurar.
Guaita una alosa desaparellada,
que es deixa caure vora el marge humit;
en un bassol hi ha l'aigua congelada
del gran fred de la nit.
Un home va a llaurar, i la parella
de bous camina lenta al seu davant,
i una cançó com un belar d'ovella
entre les dents li va vibrant.
Ja és aaquell raconet de l'olivera
on passa el reguerot;
llaurarà tot el camp, però al darrera
d'ell van els anys i gairebé no pot.
Ja ha començat la feina: el cel somiu
de fred i de blavor; i ell para el cant,
i veu un prat de color verd molt viu,
i el reposar d'una hora molt tranquil.la,
i quan ell era infant
i jugava a la plaça de la vila.
I és com un fons de nuvolets i estrelles
aquesta visió
que li aclara la pols de les parpelles.
I reprèn la cançó:
- On és anat aquell contentament
de la vida daurada,
i aquell repòs del pit ample i calent
de la mare cansada?
I aquella germaneta que tenia
poruga de tothom;
i aquell cabrit tot negre, que ens fugia,
i el varem bajetar, i ens en enrèiem
quan ens tirava a terra de sobtada,
i es va fer molt esquerp i el van matar
per la Pasqua Granada,
i ens va costar un dia de plorar! -
L'home llaura tot sol damunt la plana,
i el cant que vibra ran de dents,
perfumat del cabrit i la germana,
li alegra els pensaments.
Oh quin aire d'abril
flota rande la testa escabellada!
Ell va llaurant tranquil
corbat damunt l'arada.
- Quan anàvem corrent per la riera
s´amagaven les banyes dels cargols.
Rient apedregàvem la figuera,
fugien els oriols
que picaven les figues més madures
i els donaven dolçor.
Grassa figuera que ja no fugures
adofmida am el verd de la tardor! -
Oh aquest home que llaura mansament,
corbat damunt l'arada,
i en els braços te l' adoloriment.
de la vida passada!
Ha vist el sol lluent
l´or de les ales d'una cogullada,
que es deixa caure lentament
sobre el silenci de la prada.
De Josep Maria de Sagarra.
També calia birbar per treure les males herbes, i cap al juny venia la sega, que en aquell temps es feia amb la dalla, i més tard amb la màquina Trepat, feta a Tàrrega , tirada per la mula i deixava les gavelles fetes i només calia fer la garba i apilonar-les fent una garbera i així quedaven als trossos fins al batre, era bonic de veure , li donava un punt tranquilitzador, de la feina mig feta. El batre , començava amb el portar garbes cap a l'era, tot plegat una llarga història, que jo vaig viure des de molt petit ajudant al pare a portar les garbes amb el carro carregat fins a dalt de tot i així tot el dia. Els pitjors viatges eren el d'abans de dinar i el primer de la tarda, recordo que cada vegada paravem a veure aigua de la cisterna de la cabana del Perlo
( Ramón Martí, la seva mare era filla de cal Ventura de Rocafort de Vallbona), el pare sabia on era la clau i vinga amb molta cura treure un silló d'agua, per cert fresquissíma, el pare sempre deia beu-ne poca, que es posa a les cames, jo no ho entenia, fins que un dia de molta calor en vaig abussar bastant, resultat : les cames no em portaven per arribar a casa, clar era" aigua dolça " de pluja i no porta minerals, o sigui que la rehidratacaió no era la correcta del tot.
 |
| Cabana de cal Perlo, ara totalment enrunada. A dins al terra hi ha una cisterna, amb una aigua boníssima. Penso que en l'actualitat ningú ho sap, també podriem dir que no interessa a ningú. L'aigua es porta dins del tractor i a més fresquíssima. Els actuals propietaris fa molts anys que van emigrar cap a Barcelona; mai més els he vist. Be quedem que l'aigua (dolça), aigua de pluja amb el seu gust peculiar era bonissíma i més quan un te set. |
EL SEMBRADOR
Sembla que ja agavelli ab la brassada
ampla de gest, de dret a dret seguint.
Alsat el cap y fixa la mirada,
arreu escampa la llevó, esbargint
la gestació de la vinenta anyada;
el pà de casa; y si'l goreig es prim,
confiat espera d''hivernal ruxím,
bon sementer, fructifera sembrador.
No canta pas, la seva feyna es muda,
guarda la veu pel temps de la batuda,
quan s'engrunen per l'era los blats d'or.
Tot el que sembra es dubte y esperança;
cada xarpada fa un batech son cor;
sembla l'enigma del demà que avança
(del llibre Aplech de Sonets pàg 87), en tots
els poemes conservo fidelment la seva escriptura)
En aquesta foto hom pot veure la cabana del tros del Perdigó (terme municipal de Vallbona de les Monges), que tanta utilitat te per soplujar-se quan plou, jo recordo haver vist al pare fer la migdiada als mesos de calor, i fins i tot si guardava la mula, per que descansés de les fortes calors. A l' Urgell com que els trossos, són lluny del poble, solen tenir una petita cabana com la de la foto, el terme n'està ple, algunes ja caigudes pel desús i abondó dels anys; parlem de la Catalunya Nova, on tothom vivia a redós del castell del senyor feudal, que a LLorens era l' Abadessa del monestir de Vallbona, baronessa del següents pobles: Rocafort de Vallbona, El Vilet, Llorens, Els Omells de Na Gaia, Preixana, Els Eixaders, el terme de La Quadra de Masdeu, El Mas del Sant Esperit i el mateix Vallbona que l'abadessa Estefania de Piquer ( li va donar la carta de municipi l'any 1573 ), a aquesta abadessa li va enganxar de ple el concili de Trento. Vallbona s'anà poblant i Montesquiu desapareixia com a poble i lloc de vivenda.
 |
| El nostre fill Lluís i el seu estimat padrí a la sort camí de Vallbona de les Monges. |
Tots aquests pobles formaven l'Abadiat del Monestir, que era ni més ni menys que la baronia. Permeteu-me que us parli un moment de Girona, terra on va néixer la meva mare i terra que porto vivin la meitat de la meva vida; aqui a Girona no hi han cabanes als trossos, donç aquests estan gairebé tots al voltant de la masia i en cas de mal temps el refugi està a quatre passos; no cal dir-ho es la Catalunya Vella. Un territori sembrat de masos, no vol dir res més que hi havia una certa pau. En el mateix periode de temps, les coses eren molt complicades, a les nostres terres de la Segarra, l'Urgell, i la Conca de Barberà.
LES VIRBADORES
En l'esplanada immensa se frisa'l camp de blat
tendrivol qu'envelluta la llum esmortuhida;
un derrer cant de guatlla pel terrer fecundat.
se pert en la distancia blavosa, indefinida.
Se gronxa lentament l'alta espiga adormida;
un gran regué'emmiralla lo cel incendiat,
y enllà les virbadores, la falda ben guarnida
de cugula, de gram, niella y rajolida.
havent mort la mala'herba, al lluny se va perdent
confoses en la fosca que ja cobreix la plana.
D'una antiga cansó les cobles reprenent,
junten ses veus al drinch llunyà de la campana,
ofeguen de reynetes y grills lo remoreig,
mentre un estel anuncia lo nocturnal corteig.
(Aplech de Sonets, pàg 89, d'Alexandre de Riquer )
(Jo amb el meu pare, l'estiu passat del 2010 al tros de la Sort, camí de Vallbona de les Monges )
Vull posar una poesia del Sr. Ramón Saladrigues de Belpuig:
LA SEMBRA DEL BLAT
¡ Mireu els pagesos! ¡ Mireu-los com sembren !
com llencen la reixa a ruix pels gorets.
¡ Mireu com se mouen ! N'apar que cel.lebren
la festa gojosos dels més grans esplets.
¡ Quin goig dona veure la ma sembradora !
¡ Que hermós l'entusiasme d'enterrar llevors !
Que llauri i que sembri el pagès en bona hora;
que súi i treballi d'engunia i dolors.
El món miserable ¡ si'l blasma i detesta!
l'aparta del rocle d'honor i llorers;
premia al xerraire i gandul, que és la pesta
i l'honra pagesa no veuen ¡ Rastrers!
No veuen com cullen el pa que'ls fa viure
ni veuen com viuen patint constantment.
Si topen pagesos, es claven a riure
perquè tingallosos van casiindecents
Jamai consideren la fam espantosa
que porta erma terra sens vert ni conreu;
la vaga pagesa seria horrorosa,
fatal cataclisme,misèria més greu.
Si feu tant desprèci dels pobres pagesos,
¿perquè'l pa blanquissim voleu devorar?
¿Creieu, per ventura que¡l fan els marquesos
o gent ben vestida sens mai treballar?
Planyeu els pagesos que llauren la terra,
que sembren i cullen el blat per fer pa,
tingueu-los respecte, feu paus de la guerra
encesa i odiosa que'ls feu sens parà.
Sembreu bons pagesos en terra saonada
el blat que avidola a totes les gents,
a ruix, que reboti damunt la llaurada,
germini i apunti amb brulls violents.
Llenseu en ser hora llevors beneïdes
herois d'una lluita en la qual norirèu.
Si el mon vos detesta durant vostres vides,
penseu rebre un dia, el gran prèmi de Déu.
( Tret del llibre ENGRUNES , DE RAMON SALADRIGUES) VOLUM I. BELLPUIG. ANY 1928
LA BATUDA
Giravoltant les mules, les dexen engrunades
les grans espiques d'or que les eres omplenen;
de tant en tant els mossos les alsen fent girades
qu'aplanen el traspàs dels trills que van y venen.
! Bon pit! ara es el temps de les belles cantades
que d'altres batedors al lluny del lluny reprenen,
monòtones, vibrants, suaument allargades.
Som a més de mitxdia y les mules emmenen;
! Cop de força y amunt ! quin bell temps per ventar!
el boll fa com un núvol de polsina daurada;
la pila ja està feta, y cap a mesurar.
D'aquesta xexa'n fan el pa blanch los forners
! Aparieu els matxos per alsar l'ensacada
y de tant be de Déu ompliune los graners.
(del llibre Aplech de Sonets pàg. 92), D' Alelxandre de Riquer
El llibre Aplech de Sonets conté els següents sonets:
Sol Ixent, El Llaurador, Germinal, El sembrador, Les Virbadores, El Segador, L'Espigolaura, La Batuda, El Vi, Dubte y Esperansa, La Brema, Les Funyadores, El Trascolar (ja ha fermentat el most y vam per trascolà... )
Any 1906, imprès per la Casa Thomas de Barcelona.
Acaba dient " Laus Deo" " Sempre a tu qui es sempre teu ".
 |
| El trill, que mb els seus ferros incrustats a lapart de sota, actuaba com a ganibets partin la palla, o sigui fent-la petita. |
El trill que encara està guardat a casa, després de molts anys de no fer-lo servir, perquè com a tot arreu la tecnologia l'arraconat, però si el tinc present en el meu record, que funcionava i molt, amb el pare i pujàvem al damunt mentre la mula anava donant voltes en plena migdiada quan el sol apretava més, damunt del munt de garbes desfetes de blat o d'ordi , fins que quedes la palla petita i separat el gra de la palla.
 |
| Rodet |
Cala Adelaida amb pellisa, Cal Rafelet amb cisterna i pellisa, la de cal oncle Ton amb pellisa, l'era del Perlo, aprop del poble i amb cisterna, era la Quica, cabana de volta i pallisa, era de cal Puça amb pellisa, l'era el Coix feien pallé,era de cal Quim amb cabana i cisterna i pallissa, era del Ton, era de cal Llarch amb cisterna, ara propietat de cal Xepe, era de cal Pasqualet amb pellissa i aljup, era el Tomas, era de cal Gallo tenien pallisa, hort i també un aljup, era el Sileta Vella amb cabana de volta, era del Sileta Nova amb pallissa, cisterna i pou amb molí de vent, a les Setze de cal Timoneda hi havia casa que hi vivia el mitjé (NAYOS) de Maldà, la Convidal de cal Cabalé, amb cabana que tenia un pis i pou, era de Sant Miquel de cal Gené, era del Caugròs del Timoneda, amb cisterna i cabana, xalet del Cantó al Pla de les Eres amb casa i cisterna, era del Damià a la Solana, junt amb la masia abans era del Miquel del LLarch Vell, tenia bassa.
De ben jove recordo feines de cada estació de l'any del que es feia realment a pagès a la baixa Segarra , encara que n'haviem fet moltes; recordo especialment que la vida passava a poc a poc, mai arribava el diumenge, fins i tot la mula amb el carro anava a poc a poc, l'home i l'animal eren una sola cosa, els dos anaven cap al tros sense cap pressa, com que la jornada era de sol a sol, perdre una mica de temps parlant amb el veï o amb els que anaves trobant no tenia cap mena d'importància, si era cap a migdia i feia molta calor, s'aturava el carro i el pare deia en aquesta cabana hi ha una cisterna que fa l'aigua molt fresca i bona, clar aigua dolça com en diem a l'aigua de pluja. Si una cosa no l'acabes avui s'acabaria demà.
Un record que em durarà sempre es que el pare sempre va tractar amb carinyo a la mula, tant anant amb el carro com quan llaurava els guarets o rostolls del camp, mai li vaig sentir maltractar a l'animal amb renecs de cap mena, molt propis d'aquell món de pagès, ni amb fuetades, la relació amb l'animal que ens donava de menjar era exel.lent, el pare la mimava, mai li faltava la bola de sal a la menjadora i a l'hora de la migdiada era capaç de caminar mitja hora per anar-li a buscar dos galletes d'aigua a la cisterna del Caugròs del Timoneda, perquè la mula no patis set.
Sempre de petits abans d'anar a jugar, el pare manava que anessim a fer menjar pels conills, com corretjoles, rabenissia, amb la meva germana ompliem lo més rapidament el cabàs o el sac. Encara quedava una altra tasca, anar a fer un feix de rames de freixa al fondo al costat de la síquia, era el lloc on creixien, i es feien mes grans i amb més ramatge, clar i passava l'aigua de regar i vinga amb la feina feta a jugar.
Com diu l´ Álvaro Pombo a La contra de La Vanguardia del dia 20-2-12 ....De joven cualquier pequeño bienestar ¡ era un lujo ! Disfruté mucho de las cosas muy sencillas . Jo també puc dir lo mateix, pràcticament era la natura que ens deixava maravellats en cada estació de l'any. Donavem per fet que la matança del porc o del tocino com es diu a Llorenç, era tot un espectacle, donç començava de matinada i a mi em deixaven aguantar la cua del pobre animal. Després les dones de la casa i parents feien el " mandongo " o sigui la neteja exahustiva dels budells de l'animal. Els nens, si el mestre ens manava una redacció sobre la matança, eram tant meticulosos que narravem pas a pas d'aquell esdeveniment. Igualment quan a Cal Quim mataven els bens a la plaça, la canalla tots al voltant miran com si fos lo millor del món en aquells moments, tot era motiu de quedar envadalits; però sempre en coses del poble, perquè viatjar només és feia per malalties, ningú viatjava per plaer . Tornem a parlar de coses del poble.
Una altra festa era anar al corral i mirar als ponedors que estaven a una certa alçada del terra, encara no se perquè, donç mirar i trobar 4 o 6 ous, era tota una festa, vaja els portava a l'avia com qui tenia un tresor. Amb quines coses ens conformavem Déu meu !
A la meva terra parlavem de jornals de terra, el que un home podia llaurar de sol a sol era un jornal, o sigui una família tenia 20 o 30 jornals de terra, aquesta mesura tothom l'entenia.Tinc una imatge que m'ha acompanyat sempre i es que el pare quan al vespre tornava del camp, sempre lligava la mula a un forat que encara hi ha a la pedra el portal de casa , després , em deia mira, que t'he portat i vès per a on, del carro, o de les sàrries en podia sortir de tot: una rama d'un arbre que anava carregada de flors inflades , que a l'apretar-los explosionaven,
 |
| Colutea arborescens L, familia: Papilionàcies, génere: Colutea. Es diu Bufa de llop, Esclalfidors, Espantallops, Espeteguers, en castellà: Espantalobos, Espantazorras, Fresnillo loco. |
no recordo el nom, a mi m'encantava; al dia seguent em portava un ram de LLigabosch a casa en diuen Peus de Nostre Senyor; un altre dia per sorpresa em portava els primers préssecs, per cert molt olorosos o uns raïms de moscatell, les primeres cireres, o be els primers rovellons que es feien, a mi el meu pare era una sorpresa constant, sempre amb els productes del camp, que la natura anava oferint, però aprofitant-los per ser una sorpresa constant per a mi . De vegades portava algun conill que havia caçat o algun tudó.
 |
| Aquesta mesura " Dels tres quartants " o una varietat tota de ferro colat,la recordo jo a l'era tot l'estiu i cap al tard funcionava d'allò més be, per mesurar el blat, l'ordi o la cibada. No recordo quin any va ser la seva retirada. |
Tot seguit venia la festa major 30 i 31 de juliol Sant Abdó i Sant Senén " dits d'una altra manera "Sant Nin i Sant Non " patrons de la parròquia i advocats dels escolans. La veritat es que era molt esperada pels petits, pel jovent i pels grans. Ja era una festa, plantar l' envelat a l'era de cal Mora ( família Capdevila-Capdevila), ens ho passàvem d'allò més be. El poble s'omplia de forasters , que sempre donaven un toc festiu al poble. Clar l'estada era de dos dies, més impossible. I que dir de les noies de fora que ens visitaven ? era un vertader plaer per l'ànima, disfrutavem com nens que érem. Quines coses Déu meu, amb poca cosa érem feliços. A cal Gallo, botiga del poble venien bolados (era sucre esponjat) i eren bonissims, no teníem res més; fins i tot ens sentiem cofois amb un tros de gel d'aigua, que el portaven en barres
Començava la festa en honor dels sants màrtirs. Al mati missa amb orquestra i a la tarda processó segons resen els goig en honor dels sants patrons.
 |
| Mesura dels tres quartans cedida per cal Gené de Llorens, que servia per mesurar tot el gra que es feia cada dia en la batuda a l'era. |
Una vegada havia acabat la batuda dels cereals blat o ordi,venia el setembre amb la collita d'ametlles, realment la viviam poc, perquè ja començava el col.legi.
Era una collita que feien els grans, però que nosaltres la veiem al sortir de col.legi, primer s'havia d'esquetllar les ametlles i classificar-les per classes, i posar-les al sol per tal de deshidratar-les, deu ni do de la feina que portava.
 |
| L'Alià Fabré Capdevila batzacan ametlles amb el meu pare aprop del poble de Llorenç. |
(Diferents estris que conformaven la vida camperola del meu poble de Llorens de Vallbona)
Encara que a casa meva vam tenir llum elèctrica o l'electra que en deia la gent d'ençà l´1 de març de 1930 amb la companyia Hidroelectrica del Segre S.A. amb contador Siemens 12468775, el contracte era d'un any, signat a Tàrrega pel meu avi Josep Capdevila Pons, o sigui que quan jo vaig neixer, a casa ja feia 19 anys que tenien lluny. Tot i tenir lluny electrica, per anar al celler a omplir el porró sempre havia d'agafar un llum d'oli , no cal dir que ple d'oli, sinó no cremava el ble i et quedaves a les fosques.
De llums s'oli ni havien de diferents, però ara us poso el que , que podien cremar o il.luminar pels 4 costats, veieu a la foto i ple de por ,anava al celler a omplir el porró de vi, fins i tot cantava, perquè es cert allò de "qui canta els seus mals espanta". En la foto també podeu veure un volant, peça molt anterior a la dalla i l'esclopet per posar-se a la ma per tal d'evitar ferides indesitjables. i el fus, peça molt important per lligar les garbes.
La festa grossa a l'era , es donava cap a les 17 hores, quan jo o la mare portàvem la cistella amb el berenar, amanida de tomàquet amb ceba, olives de conserva de les nostres i llonganissa confitada o pernil, que sempre es guardava pel batre, no se perquè recordo el berenar com algo especial i jo menjava com els grans.
Quan arrivaba la Marinada es ventava, feina importantissima per destriar el gra de la palla o millor dit del boll, si no baixava la marinada teniem problemes molt seriosos, donç tota la batuda quedava amuntegada a l'era, esperant l'endemà, doble feina, per sort encara que fos tard sempre baixa aquest vent tant estimat a casa nostra, que ens treu la calor a les tardes dels mesos més forts juliol i agost.
Al setembre es començava amb la collita d'ametlles i clar fins que no començava el col.legi calia anar a ajudar als pares, després continuaven sols i si als vespres després de berenar (per berenar sempre menjàvem pa amb vi i sucre, encara que es podia variar a gust l'altre tipus era pa amb oli i sucre; el pa a l'hivern sempre es podia torrar ) els ajudaven a esquetllar les ametlles. Que es posàven al sol a l'era o pels carrers al damunt de les borrasses, fins que quedàven deshidratades; després es classificàven per classes: marcona,llargueta, esperança i mollar.
A finals de novembre es començava la collita d'olives. Els pares s'ho feien sols, de vegades amb l'ajuda del germà de la nostra avia l'oncle Lliberat, però ja fa més de 30 anys que es mort (a.c.s.). Ara que els pares s'han fet grans, els ajudo, només faltaria, ells ho van fer tot per mi. Quan s'acosta la temporada del collí Olives i els pagesos que configuren la Cooperativa del Camp de Sant Martí de Maldà es posen d'acord, i de cop i volta comença la collita i vinga, ja no es descansar fins el darrer dia.
(Aquesta vista es la del poble de Llorens de Vallbona, vista per darrera la vila; hom pot veure una mostra del temps que sol fer per collir les olives, la boira i el gebre formen part del dia a dia, només cal abrigar-se i tot es veu d'un altre color.
 |
| LLenya feta pel nostre avi Sisquet, al tros de Les Pintades i al Perdigó. |
CREMA+AMB+MOLTA+FACILITAT.jpg)
L'Urgell és el país de la boira, i de vegades si queda molts dies, s'ha de conèixer d'aprop. Nosaltres som d'un pais que es fresc a l'estiu i fred a l'hivern. També cal dir que fa uns 12 anys que la segona quinzena de novembre fa "bon temps" no parlem del fred, aquest no es cap problema.
 |
| LLenya d'ametller, de gran podrer calorífic |
Be un dia de collir qualsevol, de bon matí cap al tros, si no hi ha boira, ni gelada i surt el sol, pot ser un gran dia , diu el pare.
A sota les oliveres parlem de tot, sobretot la mare que te molta memòria i nosaltres seguim fins on podem. Els ànims van directament lligats si hi ha una bona collita, aquest fet invita a llargues xerrades, com repassar els parents morts d'ambdues famílies, els mossèns que hem tingut a Llorens començant per l'actual Mossèn Pere-Lluís Ramón i Martori (1998) abans Armand Carbonell i Bergés (1993), abans recordem a Francesc Vives i Pasqual mort al desembre de 1992(amb ell va fer la primera comunió el nostre fill gran Oriol ), Pasqual Gasol, d'aquest mossèn recordo que feia de capellà-obrer, jo l'havia vist treballant amb paletes fent un marge a Vallbona, Francesc Huguet, Mossèn Daniel Barenys Llauradó (1960) jo vaig fer d'escolà i abans recordo un capellà rosset que es deia Jordi Rossell Farré (1956) els pares recorden a M. Amenós Berengué, Josep Serra , Marceli Martí, Josep Dalmau i el pare recorda al 1936 Pere Valverdú era fill de Cal Flari de Maldà ( una persona molt, molt, molt especial, i no massa evangèlica).
De les mestres que hi han hagut a Llorens, com la Srta Pilarin, la Srta. Paquita de Rocallaura, la Srta. Mª Teresa Ribera. De les que guardo més records a la memòria, és de la Srta. Paquita i de la Srta. Mª Teresa, més d'aquesta perquè entre altres coses estava casada a Llorens amb el Roc de ca l'oncle Rafelet, les dos disfrutaven que nosaltres aprenguessim ; curiosament de la Srta. Pilarin els records els tinc ,de fora de l'escola, no se perquè.
Parlem de les bones i de les males collites. Els pares tenen tanta memòria que fins i tot saben que determinats olivers els kilos que van donar l'any 2000, no se com poden, jo tots els veig iguals.
Les oliveres de Les Pintades i del Perdigó , ben segur que han vist desfilar per sota seu els romans que tenien a quatre passos a la Imperial Tarraco i els musulmans, que dir d'ells, el pou del poble segons la tradicció està fet per ells, i es possible, a més ells vivien molt aprop a les montanyes de Prades, ben mirat aqui mateix. Aquestes oliveres ven segur que van veure desfilar els "Tercios de Flandes", hom els ha vist ben dibuixats i a dojo pels camins del Vilet, Rocafort i Nalec en el mapa medieval del riu Corb propietat de les monges de Vallbona.
 |
| La nostra mare Isabel Vila Gallostra, carregant el banc de collir olives. Era l'any 2002. En l'actualitat practicament no es fa servir. |
 |
| Olives del tros de les Pintades tardor de 2010 |
Al tros de Les Pintades,va ser, on per primera vegada a la meva vida vaig veure un Àlber,varietat blanca (Populus alba) i he de dir que des de molt jovenet que em van agradar tenir-los allà a la vora, mira els trovaba atractius, donç com que tot són pins, algun roure, algunes freixes, i molts olivers i ametllers, ah! algun cirerer de pastor, però contats. Tenir uns arbres blancs al costat donaven companyia.
 |
| Àlber, varietat blanca.Populus alba. En castellà Alamo Blanco. que a la tardor es converteix en una taca groga, bonica i efímera ; diuen que el nom de Poblet li ve de l'abundó d'aquest arbe a la zona del monestir i va agafar aquest topònim, ben pensat tirant pel dret Poblet es molt aprop , potser el vent va portar algunes llavors i mira ven quedar ben arrelades i van creixer. Tot s'ha de dir el noste estimat vehí els va tallar tots ja fa anys. Ara només queden dos al nostre Perdigó, que no penso tallar-los, a veure que passe i m'agradaria que en neixesin més. Em pregunto que hi fan aquets arbres solitaris, i que costa creure que algú els plantés. Han nascut tot sols i els del Perdigó que també i són a la part obaga del tros? el pare diu que indiquen que sota ells hi passa un deu d'aigua. |
 |
| Estem veien la partida de Les Pintades, darrera dels pins que veiem està La Quadra del Masdéu, ja municipi de Vallbona de Les Monges. Paisatge tipicament urgellenc. |
 |
| El pare Sisquet Capdevila recollint les nous abans que passi el porc senglar pel Perdigó i això ho fa cada dia, només es te el que es recull, si vols nous, vigila abans que passin els inteligents porcs senglars que tenen molta memòria. Tinc molt present que els diumenges el pare anava a misa primera, a les 6 del mati, al monestir de Vallbona, per després tot seguir anar de caçera. Se'n duia la única escopeta que tenia, que havia sigut del meu avi, que alhora havia format part del Somatens armats de Catalunya i encara avui i queda com a record inesborrable la cinta per penjar-se-la a l'espatlla.  De jovenet m'encantava escoltar a la vora del foc, als grans de casa, parents , amics dels avis i veïns del carrer, parlar de les partides dels somatens, quan al terme entrava algúna persona perniciosa, o amb delictes de sang o algún lladre de renom. A cop de campana es formava el somatent, que esta format per els caps de familia de les cases i sortin amb escamots pel terme, per si podien localitzar el malfactor.  Segons havia escoltat a casa, els veïns que formaven part del Somatens Armats de Catalunya , en cap cas cobraven, era un honor formar part del cos.  Recordo que el pare de jove sempre posava rateres al tros del Perdigó, i m'ho ensenyava acuradament i amb molta paciència, fins i tot amb il.lusió el que calia fer per encertar que el conill i quedés agafat. Jo em quedava meravellat de que sapigués exactament els passos obligats d'aquests aminals i encara més meravellat quan trobavem al capvespre algun d'enganxat, era el menjar per tota la familia per un dia quasi res! . Els nens del meu poble també feiem servir rateres, però només per enganxar mixons; era una activitat diguem extra-escolar, com anar a follar nius, anar a caçar cuquetes de llum, jugar als patacons, saltar a corda, etc,jugavem tot el dia al carrer i els juguets ens els feiem nosaltres mateixos; quines coses Déu meu? |
 |
| L'Anton Oller, la Joana Fornés i el nostre pare Sisquet Capdevila i Pons al Mas Déu, hivern de 2010, després d'un dia de collí olives. De petit recordo que pel poble passavem molts captaires, no m'atreveixo a dir pobres, perquè entre ells , també passaven frares d'ordres mendicans amb mules a recollir oli, patates o el que fos, deien que eren pel convent o mantenir els novicis que cada ordre tenia a la ciutat. Passaven cada dia uns quans no m'atreveixo a dit una dotzena, perquè diria una mentida, però si uns quans, i com que viviem de cara al carrer amb la porta de bat a bat i per llògica cridaven ...una caritat per l'amor de Déu... i mira ma padrina sempre els donava un tall de pa no sec, sinó d'una barra nova i sempre la veia fer una creu al dors del pa i si queia al terra sempre el recollia i li feia un petó; deia que el pa era sagrat ! El captaire s'acomiadava amb un ...que Déu li pagui.... la padrina responia ..Déu ho façi.  M'abelleix posar-vos un poema de'n Ramón Saladrigues de Bellpuig de l'any 1928, del seu llibre ENGRUNES Volum I A PARAR RATERES Quan encara la ruada lluënteja les teulades i la gent embollcada va amb les mans embutxacades. Veig dos nens, tots blaus de fret; portenn quatre o cinc rateres, ben llampants fan el saltet digirint-se vers les eres. *** _ Allà, als munts que hi ha bulló els pardals ¡ hi van saltant! El Tonet de can Rulló en cassà tres a l'instant. _ Jo també'n tindria dos si aquell home amb les someres i la pota d'aquell goç no'm desparen les rateres. _Sí, i aquell que ja picava per allí al muntet de fem quan ta mare a tu't cridava? _Bé ho se prou._ Anem, anem. *** Arriven al pla de l'era embaubits de les dos mans, per parar una ratera passen treballs, els més grans. S'els desparen als seus dits mentres ells volen parar-les, n'estan casi penedits i van per abandonar-les. Quan a dalt de les parets treu el cap un gros pardal, els vailets queden quiets al racer d'un freginal. Egeguts, sens respirar ells espien els mixons que giriguen al llindar de la porta, en dos recons. N'ha volat ja dos a terra, saltironen d'ací a allà, picotejen la desderra i retornen a volà. Ara arriva un gros esvolt, ve dels arsos del camí, mes en tants, i ni un de solt vol picà el pa que hi ha allí. Es passegen boi saltant per tot l'ample de aquella era, això que'l pa es veu surant prò no toquen cap ratera. Ve que es posen dos o tres picant on surt el pa blanc; els vailets no poden més, estar quiets a l'esvoranc. De totes les direccions van venint a picà alli. Quan està plé de moixons que'ls dos es creuen tení. Surt sa mare cridant fort ¿Josepet! ja us daré ja; els pardals fugen a l'hort els nens amb greu desconhort a les deu van esmorsà. Us poso una foto de l'ambient de Llorens a final de novembre de 2011  Un avi de 90 anys recorda que un any la boira si va quedar 30 dies seguits, gravissim, per la pagesia. En aquest temps on tothom està tant enfeinat, tenir per nassos trenta dies de d'estorb, no s'aguanta. Tot s'ha de dir , a la Segarra han desaparegut alguns conrreus com : el cànem, el noguer, el safrà, l'avellaner, el lli, l'espelta, el noguer (encara que d'aquests ni han alguns de dispersos pels diferens trossos). A Llorens no hi ha cap botiga, ni perruqueria, ni farrer ni fuster, no hi ha cap bar i menys restaurant, qui vol menjar ha d' anar a Vallbona o al Balneari de Rocallaura.  La gent del poble, per tal de distreures una estona obren el local social 3 dies als vespres, la mare sempre hi anava i jugaven a cartes i alguns miraven o llegien el diari atrassat o alguna revista igualment atrassada, o d'altres parlaven en petit comité, sobre la vida camperola i les seves collites. Escoltar sempre podia reportar nous coneixaments del camp. En aquesta imatge podem veure la mare tornant cap a casa a sopar. La foscor indica ja ven entrada la nit. El pare també tenia costum de tornar cap a casa ben tard,molts dies arivaba a les fosques.  Una llarga e interessant història, be, potser només per mi, però tracta de casa nostra i de la vida del poble de Llorenç de Rocafort. Acasa com a moltes cases d'aquest païs portaven una llibreta amb els comptes de les collites d'oli, kiloss de blat o ordi, despeses en kilos de pa, jornals fets i cobrats o fins i tot i figura els dies de destorb que plovia i no es cobrava.  Fins i tot hi figura els homes que han fet l'ultim enterro per rigurós torn i també qui o quins homes han fet l'ultim clot per enterrar els morts; no és ni el primer ni l´ últim a Llorens n'hi han de molt més complexos on fins i tot hi figura els centims d'anada al mercat a Tàrrega, o viatges al metge a Lleida, o per comprar ciris, etc. Pep. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada