EL SOL SURT PER A TOTHOM

Estimats, escric aquestes cuatre ratlles sobre aquesta exel.lent obra de  teatre , El Sol surt per a Tothom, dirigida pel rellevant actor-director Ricard Borràs, a fets consumats.  Lleida va disfrutar i un servidor va ser com colar-se al casament del segle. Des del primer dia que m'assabentaren que hauria de participar en l'obra, ja em vaig sentir afortunat.
Per continuar essent una persona agraïda, he de dir que tot el mèrit es del meu cunyat en Josep Subirà, pare de la meva neboda Eli, que tant estimem i que tant feliços ens ha fet a tots començan pels meus pares tots e.p.d. veritablement els va alegrar la seva vida i vellesa, un tresor.  L'Eli té paràlisi cerebral.

Escriure-ho abans potser no hagués sigut massa correcte, mai m'agradat que ningú xafi o pugui xafar un relat que potser molt bonic e interessant o fins i tot únic com aquest. Tot anava i encara va , sobre la coneguda Paralisi cerebral. 

L'obra està composta de les següents escenes : 

El pròleg de la Presidenta Sra. Mercè Batlle, coreografia, diagnòstic, invissivilitat, flash, xumet, sladium, familia, flash Javi Ariño, conte,  immigració, elaboracio tablet,  dialegs tablets, teatrillo, flash, superació i  desfilada.

Jo vaig debutar dins el tema de la familia, sóc el tiet de l' Eli.

Jo vaig dir d'ella :
Fa anys que veig que tothom estima la meva neboda. Per què serà ?

Doncs no sé la resposta, perquè aquesta només la sap ella. Se que el seu somriure és autèntic. Te present a totes hores les persones que estima, recorda fets i esdeveniments que nosaltres ja no ens en recordem. Estima tots els regals que li fan, els gaudeix i els comparteix amb la gent que té al costat, està orgullosa dels seus. Quan està amb un amic o parent estàs cent per cent amb ell, avui dia, d'això se'n diu empatia. Viu el dia a dia amb tot el que comporta.

Sempre ens ha donat pau; una pau que ho omple tot. 

El seu somriure és transparent.

Bé, podria dir més qualitats i virtuts de la meva neboda, però....... deixem-ho aquí.

Ella és paralítica cerebral.

El suspens s'ha de mantenir intacte, fins al moment de la inaguració o sigui que ningú se'n ha anat de la llengua. A  hores d'ara, després que tothom ja sap que l'obra ha sigut un èxit; ho sabem perquè hi hem participat directament i l'hem vist i en els assatjos, a trossos , en cap cas completa fins el moment d'avui, ja vindrà , pels grans aplaudiemnts del públic. i per la prempsa en general i per TV3 que no parava de filmar ( va filmar l'obra integra ? o només flashos i preambuls, ja ho sabrem ).

El diari El Segre ho explicava tal com ho han pogut llegir, en el retall anterior del dia 24/X/16.

Moments abans de l'estreno i durant els primers moments del estreno tot aguantavem l'alè, però a mesura que anava avançant i que sortia be, van deixar de patir.

També pels parlaments dels nostres polítics, pel representant de la Generalitat a Lleida Sr. Ramón Farré, pel parlament de l'Alcalde de Lleida Àngel Ros, per la representant de la Diputació de Lleida, en absència del seu President, Sra. Rosa Pujol, i les paraules d'agraïment de la presidenta d'Aremi, Sra.  Mercè Batlle, escoltant les seves paraules, hom podia treure la conclusió que ho haviem fet be i que l'obra enviava un missatje clar a la societat primer de Lleida i després de la resta del Territori i al món sencer, sobre la paràlsi cerebral.

No sempre es parla de paràlisi cerebral, més  aviat si es pot s'aparca el tema i a " otra cosa mariposa "
aquests nens hi seran sempre...... l'obra no deixa  racó de la malaltia per tocar, estic molt agraït al R. Borràs per aquesta sintesi d'aquest amplissim món de la paràlisis cerebral. Jo des del primer dia he vist esforç i bon rotllo o bon humor, en l'equip directiu entregat i per extensió a tots els col.laboradors que potser alguns han quedat a l'hombra en l'anonimat ;   a aquests tota la meva cordialitat i més que agraït, mil gràcies...............................................................................................

Hi ha un abans i un després sobre la paràlisi cerebral i discapacitats similars. Tots sabem més, fins i tot jo que sóc metge, he palpat d' aprop tot aquest món tant ric en emocions positives. La tendresa, en que en Ricard Borràs ens ha presentat aquesta obra intimista i apassionant com diu el l'escrit que vareu trobar a cada seient de la Llotja. La paralisi cerebral es converteix en el fil conductor d'una obra innovadora, arriscada i sorprenent.  

Els recursos escènics acompanyen persones amb paràlisi cerebral que manifesten sensacions, experiències i inquietuds, convertint-se en actors de la seva pròpia vida. Una vista general de la platea del teatre , ple fins a rebossar, més de 1000 entrades venudes.

.Aquesta foto que es el final de tot, en que estavem tots molt contents i eufòrics, després de moltes dosis d'aplaudiments per part del públic, i que les nostres cares no podien estar més radiants, en Ricard Borràs , (junior), ens va fer aquest impressionant selfie , que ens deixa molt bon gust de boca a tots plegats. Aqui ja no ens en recordavem de les dificultats viscudes durant els assatjos. Ara tot es alegria i abraçades i petons i sonriures, amb fer-se l'ullet entre tots, caricies i petons entre tot el personal de l'obra, en fi molt d'esforç recompensat, molta complicitat entre tots, com m'agradava veure darrera del bastidors, quan una actor o un grupet acavaba i es retirava, en Borràs els abraçaba, dient-los nois ho heu fet molt be. Aquesta abraçada o paraules no tenen preu , a tots ens agrada que ens valorin i en Borràs no parava de fer-ho.

El claustre de la Seu Antiga de Lleida

El primer assaig el varen fer al pati del Centre Aremi i abans de continuar ,vull explicar que L'Associació Aremi, és una entitat que des de fa 40 anys atent a persones amb paràlisi cerebral i discapacitats similars. L'any 1976 , un grup de pares va lluitar, amb tots els mitjans possibles per fer realitat el somni de trobar una resposta per atendre les necessitats d'escolarització dels seus fills.

Actualment Aremi compta amb una escola, un centre ocupacional, una residència, una Fundació Tutelar i amb el servei d'assessorament a la comunitat Sirius-Aremi:

Des del principi vam ser :

Bibi, Idoia, Anna R, Maribel, Ares, Anna E. Annasse, Maria, Glòria, Ma Carmen, Adela, Marisa, mercè M., Alex, Genís, Ruth, Facundo, Vanessa, Joana, Marta A, Rafa, Teresa, Josito, Lourdes, Rassib, Núria, Dani, Wendy, Àngel, Julià,  Jaume, Mònica P, Marta, Pilar, Jesús, Mònica G, Javi, Belén, Agustí, Noemí,  Eli, Glòria, Maria José, Sandra,  Roger, Ninnie, Pere, José, Estther, Joan,  Edu, Victor, Juanjo, Javier,  Rosa, Enric, Miquel, Jordina, Lola, Mariví, Elisenda, Josep Maria, Neus, Josep,  Ma Carme, Liza, Marc,  Ricard,  Héctor, Mercè B, Ferran i Aleix. 

He de dir que ,  des del primer assaig, que vaig ser acollit amb la màxima cordialitat, per part de tots els que formen Aremi i nens, voluntaris, personal de la casa i per la junta directiva presidida per la Sra. Mercè Batlle i també pel director  de l'obra Ricard Borràs i la Liza.
Feia dies que estava en cos i ànima preparant el prego de la festa Major del poble de Palol de Revardit i no escoltava practicament ni les noticies de la televisió ni de la ràdio. Des que vaig saber que també m'hauria de mullar en l' obra que estem parlant dons, encara he viscut més aillat, com si em preparés per lo més important , per algo transcendental, i realmenet la paralisi cerebral  s'ho mereix. 
Qualsevol notícia ens omplia de goig, de cop em van dir, es que aquell  migdia en Ricard Borràs i altres de la junta i alguns alumnes i personal que treballa a Aremi i de les SGAE i algun representant de l'Ajuntament, donaven una roda de prempsa,  

Els últims dies, pasaven per mitja de watssaps entre el Josep Subirà i jo, que si horaris de trens de l' Ave, que si canvis de dia dels assatjos, que si canvi d'horari, si pots venir abans, en fi, res de l'altre món, però que si viviam cent per cent per  la bona marxa " El Sol surt per a Tothom ".

Tot hi tenir-hi la meva neboda des de gairebé els seus inicis, no hi havia entrat, sempre respectuós amb el tarannà de la casa. Ara si he vist el departament d'administració, de fisioterapia, les classes, les màquines que ajuden a  millorar l'aparell musculo-esqueletic de cada noi/noia, el menjador, les classes, el gran pati, instalacions de cuida, sala de relaxament, en fi m'he fet una idea d'on viuen i treballen els meus amics i amigues.

En tot el personal que m'he relacionat he pogut palpar : 

Generositat, tendresa, alegria, confinça, valentia, voluntat, positivitat, empatia, humilitat, igualtat, llum, somriures-rialles que convençent a qualsevol, cordialitat, entrega, implicació en la bona marxa del centre. 

Pels de fora, aqui va un interessant planol de Lleida una mica anticuat, però si es veuen apurats sempre us pot orientar .

Plànol del poble i castell de Lleida, amb els accessos , realitzat pels exèrcits espanyol i francès, sota les ordres del Duc d'Orleans durant el setge que va començar el 2-10-1707.

Em va passar per la ment que amb tots aquests valors que jo vaig palpar, no m'extranyava gens ni mica que aquell centre funcionés tant espectacularment i els mateixos valors els auguren un futur tant esperançador com el present que estem vivint.
Amplis esmorzars a primera hora del matí a una bodega molt antiga del carrer, Anselm Clavé, restaurant  El Galeó,  on el meu cunyat era molt ben rebut, pel seus propietaris Manolo i Mariví, amb una professionalitat mai vista.  Home, aquests esmorzars no abundent molt, però si agraden molt o moltissim. Després dels assatjos, també arribaven els dinars d'aquests d'una ran sobretaula, on encara seguiam parlant de l'impacte que tindria l´obra a la ciutat de Lleida, del repartiment de posters gegants pels centres civics de la ciutat del Segre, d'una campanya de difusió molt potent; d´altres maneras de publicitar l'obra, de mil ajudes que la ciutat de Lleida els concedia , amb això vaig poguer adonar-me de lo molt estimada i valorada que es AREMI a Lleida i provincia.

Aquesta imatge es entre bastidors, esperant per ordre tornar a sortir a escenari, la veritat es que la paciencia va ser tota una gran virtut de tots ells. Exemplars i jo admirat.
En el penúltim assaig en el cameri de la dreta de l'escenari o de l'esquerra depend com se miri, hi havia una petició curiosa, escrita a ma i amb llàpis, on els nois i noies i algun que altre voluntari, demanaven el seguent, perdoneu, però ho vaig trobar tant simpàtic que ho he de publicar; el que no se se es si es va cumplir , el dia de l'estrena anavem tant atavalats que no hi vaig pensar.

Los del camerin nº 2 : Volem fer una reclamació: 

1 - Volem pantalla per veure l'escenari.
2 - Pllanxa per la roba
3 - Penjadors
4 - Begudes a la càmara
5 - I, si voleu portar algo  de pica-pica, no us direm que no.

Be de la posta en escena final sabeu més vosaltres que jo mateix, espero en un dia no massa llunyà veure tota l'obra entera i poguer gaudir directament i completament de El sol surt per a tothom.
Un plaer i un honor haver-hos conegut a tots i haver compartit l'obra.
Una abraçada ben càlida a tots vosaltres i sobretot donar les gràcies al Ricard Borràs i la seva parella Liza i al seu fill, per laseva aportació musical.

També donar les gràcies a tota la junta directiva d' Aremi, pel gran esforç fet, per que l'obra hagi sigut un èxit i per tota la feia de durant l'any. Sou únics. Un honor haver-ros conegut.
El tiet,

Pep