Dons be, arrel de descobrir tot el món que rodeja Costabella i el Dr. Candi Agustí i Trilla, i a l'entrevistar al seu últim masover en Pere Torra i Artigas, em va explicar mota història del lloc i de Sant Aniol,la seva família tots son fills de Sant Aniol. Arrel de parlar també amb els germans Carme i Quim Daunis i llegir les seves memòries sobre la vida de Costabella , feina del camp, festes, matança del porc, noms dels masovers, quan pujaven la màquina de batre per aquells camins, com arribaven amb el cotxe de línia a Sant Esteve de Llémena, i després caminar fins a cal Sastre on llavors carregaven de queviures o el que calgués.... Be, degut a tot el conjunt d'escoltar i de llegir que em va entrar ganes de conèixer aquest món que mai vaig conèixer siguent metge Titular de Les Planes d' Hostoles.
Ahir dia 4 d'abril de 2017, vam començar a conèixer aquestes muntanyes que ens portarien a conèixer un grapat de masos, entre ells el mas La Plana, propietat de la família del Dr. Verdaguer (a.c.s.) de Mieras.
En Ferran Massegur ens va deixar el seu 4x4 i amb en Josep el seu pare al volant, el veí Cosme Soler fill de la Codina i un servidor, vam anar cap a les Encies, i davant del camí que va cap al Siubès, a l'esquerra van dirigir-nos cap a les granges dels Arcous, un camí evidentment per cotxes 4x4, camí mai vist per mi, grans pedres que no podiam apartar, de cap manera, carretera dolenta cent per cent, jo mai havia fet un trajecte curt amb 4x4 i aquest tenia tota la pinta de ser llarguissim, i vinga semblava que anéssim per la selva, dins del cotxe anaves d'un costat a l'altre, com si ens perseguissin. Be, el paisatje garrotxi és fastuós, una verdor que enlluerna, únic, però el camí quasi el 90% del trajecte es de pedra, la terra se la endut els aiguats. De cop vam arribar a un indret, on en Cosme va recomanar que ens paréssim, que hi havia una font, que ell havia netejat aquell indret per encàrrec d'algun club de ciclista que feien alguna cursa o per ordre de l'ajuntament.
Aparquem el cotxe i de cop comencem a baixar una mica, fins que veiem un cartell clavat en un pi, que posava Font dels Socals.
Font molt intima, recollida sota una vauma que segons el Cosme havia sigut més bonica, ara s'havia esfondrat i tot i així convidava a un lloc recollit, amb un doll d'aigua important, que segons en Cosme sempre es el mateix hivern i estiu. Espectacle únic per un home de la Baixa Segarra, amb una font així seriam rics a Llorens de Vallbona, Maldà i Belianes.
Aquí asseguts vam esmorzar un saborós entrepà de pernil que ens havia fet l'Antonieta Vilà, l'esposa del Josep Massegur. En Cosme te una vista molt fina per observar la natura, i de cop diu veig una múrgola i allí estava, ningú l'havia vist, o potser que feia molts dies que ningú passava per la font.
En Cosme ens va explicar que de múrgoles ni ha de riu, d'avellaners i de carboneres (negra), aquesta es la que més abunda a la Garrotxa, dons a Les Planes , Sant Esteve de Llémena i a Sant Aniol de Finestres a l'hivern tothom feia carbó d'alzina i clar el carbó es feia en les carboneres i es al voltant d'aquestes carboneres que es fan les múrgoles, i sempre se'n troba, en canvi les de riu en pots trobar moltes, però mai més ni tornes a trobar al mateix lloc. Veieu aquesta, esta enganxada a la roca, envoltada de molsa i molt aprop de l'aigua, que l'aporta la humitat que necessita. En castellà es diuen Colmenilla, en català Múrgola, ni han : de grises, de forma cònica, petita ( arigany petit ), fosca ( Morchella umbrina ), també de riu com la que tenim a la foto, que creixen al costat de l'aigua. Segons en Pere Torra, que havia sigut masover de Costabella des de l'any 1966 fins enguany, diu que aquesta font per molt poc pertany al Serrat, però el terme de la propietat de Costabellas començauns set metres més avall.
Un cop esmorzats, vam continuar per un camí no massa ample, just per passar el 4x4, amb moltes basses profundes d'aigua, que no se com podien sortir les rodes, amb molts metres de grans roques, que feien anar el 4x4 d'un costat a l'altre, fins i tot ens relliscava el cotxe, molts de revolts, en un moment donat davant d'unes grans roques vam quedar atascats, per molt de gas, les rodes treien fum i no avançàvem.
Jo com que de mecànica no hi entenc res de res, vaig fotografiar una planta protegida i molt estimada per les festes del Nadal, es diu grèvol o boix, no tenien boles vermelles.Se que estan protegides, però ens van acompanyar tot el camí, ni han moltes.
Vam haver de telefonar al Ferran perquè ens donés instruccions de com anava la reductora, jo pensava ben be que no podiam continuar i que hauríem de tirar enrere i donar la sortida per acabada.
Tirar enrere també era un perill, perquè a ma dreta,fora del camí, es veia un petit cingle que no em feia gens de goig, sort que hi havien uns arbres i no es deixava veure.
Tirar enrere també era un perill, perquè a ma dreta,fora del camí, es veia un petit cingle que no em feia gens de goig, sort que hi havien uns arbres i no es deixava veure.
En Cosme en un cop de volant i donat-li tot el gas va poguer remuntar aquell grup de grans roques i ja vam estar amb el camí més transitable. Vinga amunt i vam arribar als plans verds del mas La Cadavall. Només es veien els teulats.
Els masos abandonats que són la majoria, es cobreixen de malesa, esbarzers, plantes enfiladisses i arbres varis que arriben a tapar la façana o be la casa entera.
A uns dos-cents metres trobem l'església de Sant Joan de les Medes, molt petitona .
A mi m'agrada aquesta Garrotxa, perquè està sembrada d'esglésies o d'ermites, cosa que no ho puc dir de l'Urgell. L'església es va assegurar que la seva presència fos eficient en tot el territori, per lluny que fos, una meravella.
Pel finestró de la porta vam poguer fer córrer un passador i vam poguer entrar i veure-la; queda una mostra ben clara de com era la última pintura que van fer aquella bona gent de pagès, que tot els costava molt i molt.
Per un túnel de grans lloses s'entra pel costat esquerre de l'església fins a una estància molt petitona, que igual era per guardar la burra o el ruc, que servia pels desplaçaments del pobre mossèn, per tal d'administrar els sagraments de l'església catòlica. Res era fàcil. Com m'agradaria que un rector com d'aquesta església petitona o parròquia, hagués deixat algun escrit o diari de com era el dia a dia d'aquesta bona gent i la seva pròpia. Segurament que sortiria que el mossèn mateix feia de mestre de la mainada d'aquelles vuit cases. Clar, tot el que dic , són suposicions i elucubracions meves, perquè , potser que el que dic, es donés o no.
En aquells anys els destins eren per oposicions, i possiblement els que treien millors notes, trigaven les millors parròquies i els menys afortunats cap a les que ningú volia, les més isolades en un racó de món. Que Déu els ho pagui, perquè humanament no hi ha preu. En aquestes parròquies tant petites, els capellans vivien com a pobres sense haver fet el vot de pobresa. Ja està dit !.
En temps del bisbe Lorenzana 1777 el clergat a Girona era de 1.200 capellans, Tots els bisbes coincidiren que el clergat era excessiu. Tot te la seva explicació però no avui.
Aquesta es el túnel que dona accés a la petita estancia de darrera l'altar major.
Aquesta porta dona entrada a la vivenda del mossèn, es petitissima, només dos habitacions i una finestra que la estan tapant les plantes enfiladisses.
Poden veure l'estat del sostre, super apedaçat per algunes bones persones, que els hi dol que baixi tot i les parets ben molles, sobretot la de l'esquerra del a foto.
Aquesta habitació te l'entrada i la finestra que estan veien, i que dona a la veïna casa del Serrat de les Medes, però que algun malfactor es va endur totes les pedres i parets i escales i llindes de les finestres i arcades i tot el que li va fer goig, amb tractors, sense respectar res de res, ep ! en cap cas era el propietari; però si mirem el llibre publicat tant sols fa 7 dies : MASOS I MOLINS DE SANT ANIOL DE FINESTRES: Vida, records i transformació ( pàg. 19 ), hi han les fotos de cada mas, dons be, el lloc que li correspont a El Serrat de les Medes hi ha una fotografia antiga del mas, ( no ha sigut possible fer-la en color, perquè no existeix el mas ).
Hem tingut molta sort de trobar qui tenia una foto en blanc i negre del mas, perquè ens fem una idea de com era la casa abans d'enderrocar-la, per treuen algun benefici particular, algú que d'entrada no estima el país i només s'estima o s'estimava a si mateix. Això es destrossar l'història, que tant necessitem, per coneixer les arrels, que per petites que siguin son importantissimes i ens lliguen per sempre mes. ( la foto està treta del llibre Massos i Molins de Sant Aniol de Finestres.... ).
Be amb l'ajuda de l'Albert de la biblioteca del bisbat em pogut saber: Sembla que sempre va ser sufragània de la parròquia de Cogolls (malgrat trobar-se al municipi de Sant Aniol de Finestres): per tant es probable que el mateix rector de Cogolls en fos el vicari i hi celebrés missa eventualment. L'Albert ens explica que ha trobat un benefici fundat per Josep Serrat, prevere que exercí a Cogolls , però era originari del mas El Serrat del veïnat de Les Medes el 1738. Un altre Josep Serrat havia creat una causa pia el 1639 en benefici dels descendents del mateix mas. Interessant oi ??
S'ha pogut esbrinar que s'hi va fer culte fins el 1936 i que almenys al 1729 l'encarregat de l'ermita ( ja era considerada així ), era el rector de Cogolls. MIrarem de saber més sobre el mas, ja en parlarem.
A les pareds de l'ermita, si troben troços de greda volcànica fent de paret, està omnipresent a tots els masos de la zona volcànica de la Garrotxa. Me adonat que les Medes, és per damunt de tot un gran territori per si sol, allunyat del nucli de Sant Aniol i de dificil accés sense donar una volta.
Ara un marge, ara una cabanya, ara una pared entera, sembrada de roques de lava, com aquesta, això passa fins i tot en les pareds dels masos.
Al portal d'entrada a la que era la casa del senyor rector ni ha una de molt negra, les roques produïdes per la lava estan escampades per tot arreu, fins i tot pel mig dels camins en vas trovan.
M'agrada veure la construcció de les cases, era ben be material que es trovaba in situ, no estaven per massa viatges, havien de guanyar-se el jornal cada dia per poguer menjar.
No em puc treure del cap com acaben tots els masos, coberts per la malesa d'aquesta Catalunya humida, molt humida.
Be, després d'un bon repòs en aquesta església, marxem cap el camí que ens portarà a La Plana ; segons la gent de Sant Aniol m'han dit que es el mas més gran de Les Medes.
A l'arribar crida l'atenció un aixamplament de la vall, donant nom al mas " La Plana ", es un inmens camp verd, que en aquells anys donava per molt; el Dr. Verdaguer havia de rebre unes boniques rendes. Gran mas, ja vist en el llibre que van presentar dissabte passat a l'Ajuntament de Sant Aniol de Finestres, titulat MASOS I MOLINS DE SANT ANIOL DE FINESTRES: Vida , records i transformació. Autor Joan Carreres. Aquí surten tots els masos, encara que estiguin enrunats. ( La Mar va fer dos anys ).
Dons La Plana surt com un grandiós mas, penso que tant important com a Ventós. Ventós està molt ben restaurat i es hotel rural, molt bonic e interessant, situat a la part més elevada de Les Medes. Fa honor al seu nom.
Les vaques a la Plana, podien pasturar a dojo, ramats de xais i així els porcs, els vedells, l'aviram, penso que aquests masos eren totalment autònoms, poca cosa havien de comprar; potser l'oli, el vi i les espardenyes. La natura era i es generosa i el lloc és idilic.
El mas està fet de manera molt segura, les parets interiors estan fetes de pedra picada, tot molt artesà, més endavant ho veurem en una de les parets se les quadres i corts del bestiar.
Ben segur que els masovers hi feien : patates, userda, blat, blat de moro (panís a l'Urgell), fesols, cigrons, fajol, etc. Per la grandiositat del pla, prometia i promet molt.
Be, tot el indica que havia de ser una grandiosa propietat, rica en cereals, aulines per fer carbó i fusta, pasturatges per criar vedells, cabres, ramat de xais i molt més, la casa disposa d'una gran pallissa.
Aquest edifici donava per ell sol la importància del mas. Molt interessant. La part on s'entra al mas es a partir de l'era; sempre ha sigut així a la Garrotxa; era un espai on passava la vida del mas, era un lloc important, sempre estava ple de transeünts, amics, coneguts, pobres que demanaven almoina, ordres mendicants de demanaven caritat, en fi uns veïns que havien vingut a veure als humans.
No em vaig atrevir a entrar el mas, per la porta de l'era.
Tot els masos tenien una eixida, aquest també, però des d'abaix no es veu ,però era al cim d'aquesta pared de grands pedres, tant ben posades, i la zona de l'eixida està plena de malesa de tota mena.
Be, tampoc em vaig atrevir a continuar caminant pel soterrani, però podem veure que les parets són molt bones. Sí vaig entrar una mica per la cort de les vaques per fer aquesta foto.
Segons en Pepe de Can Tura aquest edifici de la dreta no era cap masoveria era una serreria de fusta.
Des d'a qui es podia anar a Sant Aniol de Finestres, passant pels bonics indrets del Pont del Diable i la Font dels Socals.
Tot i estar el mas a la vall, déu ni do de la fondària del pou ( 30 m) , un pou molt ample, fet a conciència i encara aguanta.
A mi em va impressionar molt, tot es molt bonic, tot i l'abandó del mas; un ha de fer un exercici de tirar enrera, i situar-se a l'any 1955, encara havilitat per la família Franch-Busquets i els seus fills.
D'aqui , camí de retorn però, vam pujar fins al volcà de Puigrodó .
Aqui tenim aquest idili lloc del cràter del volcà de Puigrodó amb el Far a la llunyania.
Aquí no es pot aparcar el cotxe, sota pena de sanció per trepitjar l'herba. D'aquí vam anar al camí dels morts, on quatre homes a ma baixaven les caixes dels morts fins al cementiri de Cogolls. Hi ha una dita que diu : De viu seràs de Sant Aniol de Finestres i de mort seràs de Cogolls ". Impressionant .
Des de les vistes de la Gubert i trepitjan el cami dels morts, podem observar: Sant Salvador, La Canova dels gats, El Portet, La Codina, L'Estanyoll de Salt; també veiem el santuari de la Salut, Falgars ( Sancti Cipriani de Falgars), Cingles d'Ayats i el Collsacabra.
Segons l'amic Cosme aqui es fan molts bolets : Escarlets, Russinyols, Múrgules i Moixarnons.
També explica en Josep Serra i Plantes de can Tura de Sant Aniol que el dilluns sant el mossèn i els escoltants anaven a tots els masos de Les Medes a fer El Salpàs i pel camí s'enportaven una rajola de xocolate amb pa, i s'aturaven a una font i disfrutaven d'aquest senzill esmorzar o berenar. (El Sapàs: Benedicció de les cases amb aigua i sal durant el temps pasqual. Es costum, practicat encara en algunes parròquies rurals, que te els seus origens en la celebració pasqual jueva. La benedicció de la sal, que aportaven els devots, es solia fer el dilluns sant. Posteriorment, el sacerdot espargia la sal, barrejada amb aigua beneita, sobre els portals dels masos i cases i de les corts. La sal sobrant es donava al bestiar i l'aigua es feia beure a les criatures, que quedaven així protegides contra les malalties. També es col.locaven a les portes de les cases creus fetes amb fulles de palma beneïdes per tal de protegir-les dels llamps i les tempestes).
Des del cami dels morts podrim fer una llarga caminada passant per les Tres Creus, Els Cingles del Migdia i arribar a l'església de Les Encies, però piano-piano.
Mai havia estat tant enlairat i mai hagués pensat veure tant de territori conegut des d'a qui, jo màxim que havia estat es al mas de Pla Buscàs amb l'amic Ton, al cim de Cogolls, però mai tant alt.
Un espectacle per quedar embadalit de tanta bellesa. Al fons a l'esquerre podem entreveure Les Planes d'Hostoles, al cim el Far i tota la vall de Cogolls. Si mirem be a la part esquerra de la foto i gairebé al cim de tot si pot veure el santuari de la Marededéu de la Salut, de la Sant Feliu de Pallerols.
A baix a la vall podem veure el petit nucli de Cogolls amb l'església i el cementiri.
Tot el territori de Les Medes està ple de color groc, en aquest cas es de l'argelaga.
Ja hem arribat a la Casanova de les Medes ( o del Serrat), s'ubica al sud del mas Ventós el qual el podríem veure enlairat a l'altra vora del clot de Matabous.
Al fons podem veure el mas Ventós.
Arribar fins aquí es una meravella d'excursió, contemplar tots els masos de les Medes un privilegi. Ventós, ara amb el seu hotel-rural ****, be val una anada l'han deixat molt ben restaurat i hi ha un personal molt acollidor, de bon tracte i es respira tota la pau del món un ja s'hi quedaria.
Trobo aquest mas molt coquetó, ben situat, bonic, i ben construït, amb molt bona vista i a pesar del seu abandó, no està enrunat, sembla que encara el vigilen.
D'aqui voliam anar cap a L'Estanyol d'Abaix, però vam trobar una cadena amb un candau, volguen dir, per aquí no si pot passar. En Cosme ens volia ensenyar La Font de la Canaleta, que es de quatre propietaris: La Codina, l'Estanyoll d'Abaix, l'Estanyoll de Dalt i la Casanova de l'Estanyoll. Més amunt segons el Cosme hi ha una altra font que li diuen La Font Boja, que només raja quan l'estany de Banyoles està ple i rebossant; que curiós oi?, perquè el lloc està molts metres per sobre de Banyoles.
Vam haver de tirar per un altre camí, molt dolent, ple de grans pedres, molt pendent i Déu sobretot, jo no les tenia totes, vam quedar bastant sacsejats al final de la jornada. Vam anar a para a la carretera del mas Ventós i d' aqui vam anar cap a Sant Iscle de Colltort.
Dono les gràcies a en Josep Massegur i en Cosme Soler per la gran coneixença del territori. Seguirem amb les excursions per conèixer molt més de Les Planes i Sant Aniol, fins a Santa Maria de Finestres i conèixer si pot ser els masos dels Arcs i el Clescar i d'altres de la vora del camí que va cap a Mieras i Santa Pau i per l'altre costat fins a Bustins i l' Alou, que en aquell temps em diuen que hi havia una mina d'or, segur que ho deien per les quatre filles : Gràcia, Concepció, Lourdes i Maria, filles de'n Joan Arnau i Joaquima Masegur, podria ser que aquestes noies fossin molt guapes i modernes i per això la llegenda de " la mina d'or ".
Publicat l'endemà del diumenge de Rams .
Bona Setmana Santa a tothom.
Pep.
Bibliografia:
Una Història de la diòcesi de Girona. Josep Maria Marquès. Publicacions de l'Abadia de Montserrat.2007.
Masos i molins de Sant Aniol de Finestres: Vida, records i transformació. Editorial Oliveras. Sant Joan les Fonts. Publica i patrocina l'Ajuntament de Sant Aniol de Finestres. 2017.
Hem perdut l'Oremus. Salvador Alsius. Edicions La Campana. Capellades 1999.
Aquesta habitació te l'entrada i la finestra que estan veien, i que dona a la veïna casa del Serrat de les Medes, però que algun malfactor es va endur totes les pedres i parets i escales i llindes de les finestres i arcades i tot el que li va fer goig, amb tractors, sense respectar res de res, ep ! en cap cas era el propietari; però si mirem el llibre publicat tant sols fa 7 dies : MASOS I MOLINS DE SANT ANIOL DE FINESTRES: Vida, records i transformació ( pàg. 19 ), hi han les fotos de cada mas, dons be, el lloc que li correspont a El Serrat de les Medes hi ha una fotografia antiga del mas, ( no ha sigut possible fer-la en color, perquè no existeix el mas ).
Hem tingut molta sort de trobar qui tenia una foto en blanc i negre del mas, perquè ens fem una idea de com era la casa abans d'enderrocar-la, per treuen algun benefici particular, algú que d'entrada no estima el país i només s'estima o s'estimava a si mateix. Això es destrossar l'història, que tant necessitem, per coneixer les arrels, que per petites que siguin son importantissimes i ens lliguen per sempre mes. ( la foto està treta del llibre Massos i Molins de Sant Aniol de Finestres.... ).
Be amb l'ajuda de l'Albert de la biblioteca del bisbat em pogut saber: Sembla que sempre va ser sufragània de la parròquia de Cogolls (malgrat trobar-se al municipi de Sant Aniol de Finestres): per tant es probable que el mateix rector de Cogolls en fos el vicari i hi celebrés missa eventualment. L'Albert ens explica que ha trobat un benefici fundat per Josep Serrat, prevere que exercí a Cogolls , però era originari del mas El Serrat del veïnat de Les Medes el 1738. Un altre Josep Serrat havia creat una causa pia el 1639 en benefici dels descendents del mateix mas. Interessant oi ??
S'ha pogut esbrinar que s'hi va fer culte fins el 1936 i que almenys al 1729 l'encarregat de l'ermita ( ja era considerada així ), era el rector de Cogolls. MIrarem de saber més sobre el mas, ja en parlarem.
A les pareds de l'ermita, si troben troços de greda volcànica fent de paret, està omnipresent a tots els masos de la zona volcànica de la Garrotxa. Me adonat que les Medes, és per damunt de tot un gran territori per si sol, allunyat del nucli de Sant Aniol i de dificil accés sense donar una volta.
Ara un marge, ara una cabanya, ara una pared entera, sembrada de roques de lava, com aquesta, això passa fins i tot en les pareds dels masos.
Al portal d'entrada a la que era la casa del senyor rector ni ha una de molt negra, les roques produïdes per la lava estan escampades per tot arreu, fins i tot pel mig dels camins en vas trovan.
M'agrada veure la construcció de les cases, era ben be material que es trovaba in situ, no estaven per massa viatges, havien de guanyar-se el jornal cada dia per poguer menjar.
No em puc treure del cap com acaben tots els masos, coberts per la malesa d'aquesta Catalunya humida, molt humida.
Be, després d'un bon repòs en aquesta església, marxem cap el camí que ens portarà a La Plana ; segons la gent de Sant Aniol m'han dit que es el mas més gran de Les Medes.
A l'arribar crida l'atenció un aixamplament de la vall, donant nom al mas " La Plana ", es un inmens camp verd, que en aquells anys donava per molt; el Dr. Verdaguer havia de rebre unes boniques rendes. Gran mas, ja vist en el llibre que van presentar dissabte passat a l'Ajuntament de Sant Aniol de Finestres, titulat MASOS I MOLINS DE SANT ANIOL DE FINESTRES: Vida , records i transformació. Autor Joan Carreres. Aquí surten tots els masos, encara que estiguin enrunats. ( La Mar va fer dos anys ).
Dons La Plana surt com un grandiós mas, penso que tant important com a Ventós. Ventós està molt ben restaurat i es hotel rural, molt bonic e interessant, situat a la part més elevada de Les Medes. Fa honor al seu nom.
Les vaques a la Plana, podien pasturar a dojo, ramats de xais i així els porcs, els vedells, l'aviram, penso que aquests masos eren totalment autònoms, poca cosa havien de comprar; potser l'oli, el vi i les espardenyes. La natura era i es generosa i el lloc és idilic.
El mas està fet de manera molt segura, les parets interiors estan fetes de pedra picada, tot molt artesà, més endavant ho veurem en una de les parets se les quadres i corts del bestiar.
Ben segur que els masovers hi feien : patates, userda, blat, blat de moro (panís a l'Urgell), fesols, cigrons, fajol, etc. Per la grandiositat del pla, prometia i promet molt.
No em vaig atrevir a entrar el mas, per la porta de l'era.
Tot els masos tenien una eixida, aquest també, però des d'abaix no es veu ,però era al cim d'aquesta pared de grands pedres, tant ben posades, i la zona de l'eixida està plena de malesa de tota mena.
Be, tampoc em vaig atrevir a continuar caminant pel soterrani, però podem veure que les parets són molt bones. Sí vaig entrar una mica per la cort de les vaques per fer aquesta foto.
Des d'a qui es podia anar a Sant Aniol de Finestres, passant pels bonics indrets del Pont del Diable i la Font dels Socals.
Tot i estar el mas a la vall, déu ni do de la fondària del pou ( 30 m) , un pou molt ample, fet a conciència i encara aguanta.
D'aqui , camí de retorn però, vam pujar fins al volcà de Puigrodó .
Aqui tenim aquest idili lloc del cràter del volcà de Puigrodó amb el Far a la llunyania.
Aquí no es pot aparcar el cotxe, sota pena de sanció per trepitjar l'herba. D'aquí vam anar al camí dels morts, on quatre homes a ma baixaven les caixes dels morts fins al cementiri de Cogolls. Hi ha una dita que diu : De viu seràs de Sant Aniol de Finestres i de mort seràs de Cogolls ". Impressionant .
Des de les vistes de la Gubert i trepitjan el cami dels morts, podem observar: Sant Salvador, La Canova dels gats, El Portet, La Codina, L'Estanyoll de Salt; també veiem el santuari de la Salut, Falgars ( Sancti Cipriani de Falgars), Cingles d'Ayats i el Collsacabra.
Segons l'amic Cosme aqui es fan molts bolets : Escarlets, Russinyols, Múrgules i Moixarnons.
També explica en Josep Serra i Plantes de can Tura de Sant Aniol que el dilluns sant el mossèn i els escoltants anaven a tots els masos de Les Medes a fer El Salpàs i pel camí s'enportaven una rajola de xocolate amb pa, i s'aturaven a una font i disfrutaven d'aquest senzill esmorzar o berenar. (El Sapàs: Benedicció de les cases amb aigua i sal durant el temps pasqual. Es costum, practicat encara en algunes parròquies rurals, que te els seus origens en la celebració pasqual jueva. La benedicció de la sal, que aportaven els devots, es solia fer el dilluns sant. Posteriorment, el sacerdot espargia la sal, barrejada amb aigua beneita, sobre els portals dels masos i cases i de les corts. La sal sobrant es donava al bestiar i l'aigua es feia beure a les criatures, que quedaven així protegides contra les malalties. També es col.locaven a les portes de les cases creus fetes amb fulles de palma beneïdes per tal de protegir-les dels llamps i les tempestes).
Des del cami dels morts podrim fer una llarga caminada passant per les Tres Creus, Els Cingles del Migdia i arribar a l'església de Les Encies, però piano-piano.
Mai havia estat tant enlairat i mai hagués pensat veure tant de territori conegut des d'a qui, jo màxim que havia estat es al mas de Pla Buscàs amb l'amic Ton, al cim de Cogolls, però mai tant alt.
Un espectacle per quedar embadalit de tanta bellesa. Al fons a l'esquerre podem entreveure Les Planes d'Hostoles, al cim el Far i tota la vall de Cogolls. Si mirem be a la part esquerra de la foto i gairebé al cim de tot si pot veure el santuari de la Marededéu de la Salut, de la Sant Feliu de Pallerols.
A baix a la vall podem veure el petit nucli de Cogolls amb l'església i el cementiri.
Tot el territori de Les Medes està ple de color groc, en aquest cas es de l'argelaga.
Ja hem arribat a la Casanova de les Medes ( o del Serrat), s'ubica al sud del mas Ventós el qual el podríem veure enlairat a l'altra vora del clot de Matabous.
Al fons podem veure el mas Ventós.
D'aqui voliam anar cap a L'Estanyol d'Abaix, però vam trobar una cadena amb un candau, volguen dir, per aquí no si pot passar. En Cosme ens volia ensenyar La Font de la Canaleta, que es de quatre propietaris: La Codina, l'Estanyoll d'Abaix, l'Estanyoll de Dalt i la Casanova de l'Estanyoll. Més amunt segons el Cosme hi ha una altra font que li diuen La Font Boja, que només raja quan l'estany de Banyoles està ple i rebossant; que curiós oi?, perquè el lloc està molts metres per sobre de Banyoles.
Vam haver de tirar per un altre camí, molt dolent, ple de grans pedres, molt pendent i Déu sobretot, jo no les tenia totes, vam quedar bastant sacsejats al final de la jornada. Vam anar a para a la carretera del mas Ventós i d' aqui vam anar cap a Sant Iscle de Colltort.
Dono les gràcies a en Josep Massegur i en Cosme Soler per la gran coneixença del territori. Seguirem amb les excursions per conèixer molt més de Les Planes i Sant Aniol, fins a Santa Maria de Finestres i conèixer si pot ser els masos dels Arcs i el Clescar i d'altres de la vora del camí que va cap a Mieras i Santa Pau i per l'altre costat fins a Bustins i l' Alou, que en aquell temps em diuen que hi havia una mina d'or, segur que ho deien per les quatre filles : Gràcia, Concepció, Lourdes i Maria, filles de'n Joan Arnau i Joaquima Masegur, podria ser que aquestes noies fossin molt guapes i modernes i per això la llegenda de " la mina d'or ".
Publicat l'endemà del diumenge de Rams .
Bona Setmana Santa a tothom.
Pep.
Bibliografia:
Una Història de la diòcesi de Girona. Josep Maria Marquès. Publicacions de l'Abadia de Montserrat.2007.
Masos i molins de Sant Aniol de Finestres: Vida, records i transformació. Editorial Oliveras. Sant Joan les Fonts. Publica i patrocina l'Ajuntament de Sant Aniol de Finestres. 2017.
Hem perdut l'Oremus. Salvador Alsius. Edicions La Campana. Capellades 1999.
El mossèn dels anys '40 a '50 (del segle passat) s'en va aprofitar de la bona fe d'aquesta mainada que vivia aquí dalt..
ResponEliminaUna mala persona...Era mes del règim del d'abaix que el del de a dalt...