APEDAÇAR, ADOBAR, APARIAR, APANYAR, REPARAR, SARGIR, RECICLAR.

Us vull parlar d'un tema, que tota la gent que tingueu més de seixanta anys us recordareu o encara ho teniu present o encara ho practiqueu. Qui de nosaltres no ha portat al sabater unes sabates per posar-lis mitges soles ?, jo sí, moltes vegades, perquè ho vaig veure practicar de petit els pares i jo ho he seguit fent quan ha calgut. Ara entendreu les paraules en que començo el present post : APEDAÇAR, ADOBAR, APARIAR,  APANYAR, REPARAR, SARGIR, RECICLAR VALDRE'S PER SI MATEIX, ESPAVILAR-SE, i més que ara no em venen a la memòria. Els avis, pares, parents, veïns i coneguts, no tenien en el cap, quan algun estri es feia malbé comprar-ne un de nou. Allò que ara es freqüent sentir: Tot bo i fet !!!!! , ara ja ningú cus uns pantalons,amb un set o esparracats, fa anys que no sento dir m'han donat la volta als punys de la camisa o m'han girat el coll de la camisa o reforçar un boto que està a punt de caure, ho ja ha caigut i cal posar-ne un altre, o be canviar la cremallera que ja no tanca, encara que els pantalons estiguin de bon us. Val més comprar-ne un de nou i tema sol.lucionat !! . Aquest llenguatge no es coneixia, tot tenia arreglo, només calia esperar que fes un dia de destorb i a casa es trobaven solucions quasi per tot, fins i tot si la galleda de treure aigua, queia al fons de la cisterna, teníem un cercapous, que el podem veure a la dreta de la foto, anusat a uns 4,5 metres de corda, per tal d'arribar al fons de la cisterna. En cap cas ningú pensava comprar una galleda nova; sempre les havia vist recuperar.
Recordo que de petit el poble en tenia un de propi, que el guardava l'agutzil. A la Baixa Segarra, ara dit l'Urgell, el poble disposava de bens comuns com : el forn de la vila, el pou de la vila, el molí d'oli de la vila, que els joves ja no saben ni on era, les escoles de la vila, el cercapous de la vila, això es molt propi de tota la Catalunya Nova.

Un dels atractius que podiam viure i gaudir en el poble de Llorenç de Rocafort,(Urgell), eren els oficis ambulants, com els esmolets que afilaven ganivets que havien perdut el tall, cadiraires que davant d'una cadira vella, que s'havia malmès el cul , ells amb tota diligència es posaven mans a l'obra i li feient un de nou de boga de bova o també dit de balca, en castellà dit Anea. Recordo que aquesta feina la feien pel Setembre.

Hecho por el gran artesano Justo Garcia Glez, hijo de Gata (Cáceres).

La bova la tallaven a baix el fondo de Llorenç, al costat de la sèquia/síquia sempre ni havia, i a més també se'n trobava molta a les sorts que hi havia aiguamolls, com la sort de casa i la de sota que havia sigut del Berenguer, camí de Vallbona de les Monges. L'artesà es podia passar uns dies a sota el pont de cal Bergadà, i les dones vinga a portar-li cadires.
No tots els arreglos es feien tot l'any, cada estació passaven els oficis propis del temps: els matalassers per l'octubre, al febrer els cistellers, els que feien canyissos, a l'agost passaven els que embalaven la palla,i pel setembre com ja he dit anteriorment, els que reparaven les cadires de bova; i d'altres que anaven rotant sense mirar prim amb els mesos.

Hom pot veure la gran esquerda que va patir aquesta tenalla, nova valia un potosí i tenia arreglo, Aquests especialistes ambulants, eren uns artistes i d'una manera ben calculada feien els forats i col.locaven les pinces de ferro de manera justissima. El pare hem va dir que un cop arreglada va guardar l'oli trenta anys mes.

També havia vist reparar material de ceràmica de pasta porosa, recoberta  d'un vernís vitrificat transparent o opac. Aquests objectes eren destinats a l' ús domèstic, vulgarment en dèiem pisa, com la tenalla que tenim a la vista.
Abans hem parlat de l'oli, no es guardava tot en aquestes tenalles, sinó que cada casa, tenia una gran pica de pedra on s'hi guardava l'oli de la teva collita, suposo que era per anar-lo venen a dojo ? tot es possible, a més en temps de l'estraperlo, tothom el devia amagar en aquestes piques que estaven una mica dissimulades i s'escapaven al control de la inspecció d'hisenda, 

Aquest es pel racionament del pa, però hi han d'altres com l' oli ,

clar tot estava intervingut i la gent disposava d'una llibreta de tikets pels aliments bàsics, distribuïda pels ajuntaments o per la Guàrdia Civil
Jo he vist apedaçar els sacs on es posava el blat, o les patates, o les olives, o les ametlles, com aquest que encara queda a casa. També trobaríem un manat de vencills d'espart per lligar garbes, o feixos de rama de pi o d'oliver, que antigament es portaven a l'era i quan estaven secs, s'aprofitaven , es sacudien els feixos i passaven comerciants que compraven les fulles. Cosa semblant també passava amb la clofolla de les ametlles, quan estava seca es venia,no se si per pinso pel bestiar o no ?

Aquest sac de cànem , que tenen davant està molt apedaçat, primer el gran del mig i després si mirem les puntes, veiem zones apedaçades. En aquells anys de la postguerra tot havia de durar, no hi havia diner en metal.lic, molts pagaments es feien en especies. Es una peça de muso, costa molt trobar-ne un.

Normalment les borrasses de collir aulives/olives, just quan s'acabava de trigar les ametlles, es començaven a repassar i a apedaçar, sargir, reparar, perquè a mig novembre estiguessin a punt per començar la collita. 

Pels que no ho sapiguin les borrasses estaven fetes de tela gruixuda de cànem, més o menys de la mida d'un llençol gran i servien per posar sota els olivers,en el moment de la collita d'olives, o d'ametlles,  per traginar palla de la pallissa de l'era a la pallisseta de casa, per menjar per la mula, també servien per tapar el munt de grà al batre si amenaçava pluja, etc. Aquests també s'apedaçaven con hem vist anteriorment.

També es feien servir els sacs d'espart per tapar les soques o per posteriorment omplir-los per portar les olives cap a casa i cap al molí més tard.

 A casa encara en queda una d'aquells anys, clar apedaçada.

Aquí tenim ja les ametlles assecades al sol i destriades i classificades segons la família com mollar, llargueta i marcona.Tot s'ha de dir així les paguen com Déu mana, sinó es destrien les paguen totes al preu de la ametlla més vulgar. Aquesta imatge us costarà tornar-la a veure, es història de la bona de casa i de totes les famílies pageses.

Avui dia ningú te temps de classificar les ametlles per famílies, com feien els pares en aquests sacs que veuen. Tot ha canviat.
Parlant de sargir aquí va una foto de les mans de la meva estimada mare, que estava sargint una borrassa en ple dia al tros de Les Pintades, terme de la Quadra de Mas Déu, que a l'edat mitjana havia pertangut a L'Abadiat de Vallbona, ara terme municipal de Vallbona de les Monges. Tot sobre la marxa, la mare sempre portava fil i agulla a la cistella.

La mare Isabel Vila, aquestes mans que tant havien cosit i sargit mitjons, i mitges i roba esparracada de quan érem petits, també sargia coses menys delicades com les borrasses.

També el pare arreglava marges de pedra seca que queien, amb el pas dels temps i sobretot de les grans pluges, només recordo, que junt amb el germà de la meva padrina corrien a refer-lo, no se com se'n sortien, amb les grans pedres que solien moure. 

Pels qui no ho sàpiguen, això es un marge de pedra seca.

Cada any es refeien tots els que queien. Igual que ara, que fa molts anys que no n'he vist refer-ne ni un, ep! parlo de casa meva no dels altres, jo als meus trossos no en tinc cap de enter, quan jo era petit tots estaven fets. Actualment al sacudir un oliver o ametller de la vora del marge, amb la gran potència del vibrador portat pel tractor, les pedres de la pared se'n resentent i tot va baixant, penso que no hi ha cap sol.lució, es el preu que paguem, pels canvis d'estils de vida a pagès i manca absoluta de mans per fer aquestes feines.
Tampoc es veia cap cabana enrunada, si caia el teulat ràpidament se'l feia nou, ara el terme està ple de cabanes sense teulat, i fins i tot a dins hi han crescut alguns roures i fins i tot algun ametller com una que conec. Aquesta te una cisterna que no s'ha enrunat, però no te ni un pam d'aigua. 

Era per muntar-lo en els marges, perquè no es perdessin les ametlles que queien abaix, entre matolls i esbarzers. Durant els últims 15 anys sempre es van fer servir les borrasses de polietilè. eren més gans més pràctiques a l'hora de treballar.

 Abans tant la mare com jo ens molestava haver de parar el banderado a cada ametller o oliver del marge, jo amb la mare (a.c.s.) em feia un tip de riure, perquè sempre s'amoïnava i demanava ajuda al pare i el pare li contestava - Isabel amb els anys que estem casats tu i jo, això de parar el banderado, no t'hauria de costar gens ni mica !!.

Aquí davant seu tenen un marge caigut, poden molt observar que el marge no es enter. Així es quedarà.

i s' adressavem els claus torcits,no es tirava res i es cosien els guarniments de la mula , albardes, collars,  

costella, punts de coixí, el civader, la cíngula, el vencilló, clar que gairebé tot això ho havia de cosir el baster,

Pedaços que el pare havia fet per arreglar aquest estri de la mula per portar el carro.

 però aquest no vivia al poble, i per la força de vegades era el pare qui cosia els desperfectes com una corretja grossa de cuiro, o altres parts tant necessàries per tirar endavant lla pagesia.

Collar de llaurar la mula.

les senalles que tant servien per anar al mercat, com per portar la vianda al defora, també s'adobaven, no cal dir les sàrries que eren d'espart, igualment veia al pare reparar el porgador quan s'havia trencat una fusta de les moltes que portava, servia per netejar les olives de branques i branquillons i de fulles i de pedretes, tot coses indesitjables  com trossos de fang enganxats al calçat, les olives al molí hi havien d'arribar lo més netes possible, les moles del moli només havien de xafar olives , per guardar la qualitat de l'oli.

Moles de moldre olives, dites Italianes, propietat de la família Català de Llorenç. No se'n troben, les que abunden més són les còniques. 

També em recordo quan la mare sorgia  les alforges, que estaven fetes de cànem, que es penjava al coll, on es posaven els aliments del dia.

Añadir título

Aquí teniu un cabàs llegendari a casa nostra, jo sempre l'he vist  (68 anys) i encara funciona, com poden veure molt be, està apedaçat per  tots cantons, fins i tot amb filferros que uneixen els trossos del cabàs. 

Un cabàs per un vida.

i trossos de cuiro en diferents llocs, tot per donar resistència i que duri en el temps. Puc dir que ha complert de sobres, ha acompanyat als pares fins al final i encara el faig servir un servidor.
Recordo de quan era petit, que a casa mai es comprava sabó, per rentar la roba, n'hi per rentar-se els cabells o en general tot el cos, feien servir el fet a casa: una anècdota especial, si s'utilitzava per rentar el cap aigua de la cisterna, que és aigua dolça com en diem a Llorenç o de pluja, aquests quedaven molt brillants, o sigui que tothom si fixava, era com anar vestit de diumenge.

Perol d'aram per fer el sabó casolà.

Fer sabó era tot una festa, era un fet important en una casa, vaja com la matança del porc. S'utilitzava sosa càustica, amb oli de diferents orígens, com l'oli dels inferns dels molins, olis bruts, cul d'oli de les tenalles, cansalades, ossos de pernils, etc. Es feia bullir molt i no es parava de remenar i remenar. De vegades calia bullir-lo tres o quatre vegades fins que quedés com més blanquinós possible. Es remenava amb un bastó de fusta. Un cop es donava per acabat el procés, es deixava refredar i després es tallava en grosses pastilles, com la següent que poden veure.

Pastilla de sabó de casa, de fa més de 45 anys. Feia molta escuma si s'utilitzava aigua de pluja, o aigua dolça com en diem a Llorenç de Rocafort.

Qui de la nostra edat no recorda, haver vist a la mare o a l'àvia sargir uns mitjons  trencats, posant a dins un ou de fusta ?. Qui de nosaltres no recorda que quan els colls i els punys d'una camisa estaven envellits se'ls hi donava la volta i quedaven les camises com noves i per una llarga temporada més ? i així no diguem més perquè tot s'arreglava d'alguna manera. Caminant tranquil.lament pel tros, per fer-se una idea de tota la feina que m'esperava, referent amb l'esporgada d'ametllers i d' olivers, vaig trobar sense cap esforç tots aquests cartutxos, que per la pinta que tenen ja fa anys que estan en procés de degradació, encara que no se com acabarà.

Com molt be poden veure, la natura va fent el seu procés de degradació del plàstic, no sabria dir quants anys fa que es van deixar a l'intemperie.

En època del meu pare els cartutxos eren de cartró, cosa que hagués sigut més fàcil la seva assimilació amb la natura tret del casquet de coure.

Curiosament tothom els guardava, per tornar-los a reutilitzar, els camps feien goig, no es trobaven deixalles d'aquesta mena ni d'una altra. Jo disfrutava veien el pare els diumenges per la tarda, sortint d'ofici,  obrin la maleta que  contenia tots els estris per, tornant a reutilitzar els cartutxos, posant-los-hi un fulminant nou amb tot el carinyo del món, la pólvora, els perdigons, amb la mesura que tocava, o sigui exacta. Aquesta feina a la presència del germà de la padrina, home molt entès en aquesta matèria, sempre generava discussions, que si has posat massa pólvora, que si pocs perdigons, que amb aquests cartutxos no mataràs ni un tudó...etc. al final el pare feia el que volia i no en parlem més, sinó no s'hagués acabat mai.Tot d'ha de dir després el l'oncle Lliberato caçava conills amb una fura, no del tot dins la llei.

i el fet de tapar-los de nou, previ atapeïment amb un cilindre de fusta, que el tenen en la foto que ve a continuació. Després tant sols calia passar-los per les màquines i vinga anar rodant perquè el cartutxo s' anés arrodonint i deixar-los nous per tornar a utilitzar-los.

Aquí tenim una imatge amb la marca d'aquell temps dels fulminants o pistons nous per recanviar-los i estant content e tenir los tots preparats per la nova cacera-

Quan  la darrera escombra, ja havia donat prou de sí o es trencava, el pare si era el temps es plantejava anar per la vora dels camins a buscar unes quantes mates de botges,  " conjunt de granellons " que es lliguen formant una escombra que serveix per escombrar l'era, el carrer de casa, el corral, l'entrada de la casa, i tot el que calgués, la veritat feien un gran servei.

De tantes que en va fer a l'era de casa, ara,  que el pare va deixar de fer-ne ara farà uns sis anys , aquestes que estan veien són les últimes, ara que ja ningú en farà mai més, perquè ja les venen fetes, ara a aquesta zona de l'era, m'ha crescut una plantació de botges, amb aquest detall el pare mai hi havia pensat i jo tampoc; ja tenim escombres que van creixent, sense haver de fer cap excursió per uns camins determinats.
Aquests dies previs a la setmana Santa uns amics que tenen un hotel a França , al veure que eren tant efectives me'n va demanar una per escombrar els voltants del complexe . Menys mal que algú encara s'adona que aquestes escombres  poden fer un bon servei.
Be, amics deixo aquí el tema de l'apedaçar, apariar, apanyar, adobar tots els estris de pagès que me'n deixo molts però ja no me'n recordo has passat molts anys. Però si deixar per escrit que res es donava per per perdut, fins i tot un filferro es guardava , eren temps que calia vigilar per on passava una pesseta.
Ah!! per tranquil.litat de tots, jo no he sortit caçador, tot hi haver viscut molt de petit aquest ambient a casa, en fi coses de la vida, igual que el fumar, mai ningú m'ho va prohibir, només fumo un cigar dos cops a l'any quan em trobo amb un company de primer curs de medicina, curiosament sempre paga el cigar ell, no ens hem plantejat de deixar-ho .
Una cordial salutació a tots els amics del blog.Feliç primavera.

Pep.