VIATGE A ROMA (QUADERNS DE BITÀCOLA)

Us presento a un metge, doctor i professor d' universitat, es músic, és pintor,  li encanta escriure i sense esforçar-se fa que els altres s'ho passin be, pare de tres fills patidor, espós patidor, exel.lent tertulià, home sensible, d'entrada no es fia de res ni de ningú, sense primer passar-ho pel sedaç dels seus recels, gran humanista, s'adona de tot el que passa al seu entorn, capficat en l'estètica, bon raonador, empàtic amb tothom, amic de molta gent, estimat pels seus alumnes, atractiu cuiner, amant de la bona taula i de la sobretaula, i més coses, m'oblidava, home solidari . Ah! la vida per ell es un drama ! Referint-se a mi, em diu ...tanmateix, com be sabem, només sóc un homínid perdut en recerca de destí !
El viatge a Roma, és inèdit, o sigui que vostès són uns privilegiats, els sorprendrà, els farà dubtar , l'envejaran, es preguntaran com es posssible que passin aquestes coses ?, millor llegir-ho amb familia o ben acompanyat,  riuran molt, ideal  per un dissabte plujós, després d'una bona sobretaula, si coneixen Roma, el trobaran molt sucós i si saben italià, encara disfrutran molt més, perquè està ple d'expressions que el doctor Fabré va fer seves els anys que va viure a Italia.
Ànims i ja em diran, penso que mai hauran llegit un relat semblan . Ah ! el Tractatus ad Parnasum, sobre les classes que el professor Fabré anava a impartir a Roma, les publico en un post a apart . Apendran molt sobre Art ! 
Bona lectura i bon Sant Jordi ! 

Pep

VIATGE A ROMA

Em disposo a narrar, explicar, un viatge breu. D’aquesta mena de viatges hi ha qui en diu ‘viatge llampec’ amb notòria exageració, amb tot i pensant-ho bé potser si que és un llampec perquè en certs aspectes em va fulminar. Vull descriure un viatge de tres dies a Roma l’abril de l’any dos mil dos.

No pretenc fer art amb la meva descripció, ho vull deixar clar, després, i al final, potser s’entendrà el motiu d’aquest aclariment, art no, literatura, en el seu estricte sentit n’estic obligat, fins i tot el prospecte del medicament contra el mareig és literatura, (si ens fixem en l’apartat de contraindicacions és literatura de terror). No faré Art, si me’n surto serà artesania de la narració, perquè explicaré amb més o menys gràcia allò que m’ha succeït, que he viscut, ni invento, ni fantasiejo. No creo, refereixo.

Com que no només vull fer una crònica-inventari i, per contra, vull deixar constància de certes impressions més íntimes, hauré de començar alguns mesos abans del viatge, i explicar-ne alguna circumstància col·lateral. Seré breu i concís, ho prometo.

Sóc docent en una facultat mediocre d’una universitat suburbial en el context de la vida acadèmica occidental. Dono classes dels fonaments biològics en l’explicació de la conducta animal a uns estudiants (estudiats?) de psicologia que presenten una forma prou humana. Sóc un professor, en general, bastant estimat, malgrat l’aspecte un xic ferotge i la immensa complexitat de la meva matèria, a classe no s’està mai en silenci, els alumnes riuen molt, gairebé mai no sé de què, (ja fa temps que no em pregunto si es rifen de mi, tinc clar, però, que no riuen amb mi) i als exàmens, fàcils, no els vigilo amb zel, les correccions són indulgents. Contat i debatut, bones valoracions.

Temps convulsos pel negoci de l’ensenyança universitària, molta competència per a captar alumnes, (són els qui paguen), mala gestió per part de doctorets en qualsevulla disciplina, (pedagogia, geografia, salut pública, física…) que amb seny deixen la gestió de llurs comptes domèstics en mans professionals i esfondren el negoci comú. Pèssima visió de recerca en mans d’un psicoterapeuta (qui afirma es mantindrà en la vicedegania fins haver amortitzat la seva hipoteca), nul·la ajuda en la redacció d’articles i la seva posterior publicació a revistes especialitzades, i per tant mala projecció internacional.

Tot plegat, més alguna miserable fotesa més, com ara la infame política d’ordenació universitària per part de les administracions que hem de patir després d’elegir-les a les urnes, fan un sac de dificultats insalvables per tal de superar el suburbi, les solucions que s’adopten, evidentment, amb tots els interessos particulars, la miopia general i els impediments polítics, neixen mortes, i, si molt m’apresses, tinc la sospita que en la mediocritat suburbial hi ha el medi natural de tants que s’exclamen, i no el voldran deixar, és prou fàcil identificar-los els mediocres de qualitat, sempre preconitzen per sobre de tot la fidelitat i abominen l’activisme, i de les noves tecnologies en fan l’ull de bou per on es ventila l’olor a naftalina.

Per deixar el suburbi cal l’excel·lència, no nomenar-la de per tot, exercir-la en silenci, però cal fer un pas al buit, si no, ens trobem en una solemne contradicció: des de la mediocritat no s’excel·leix sinó en això, en mediocritat, som uns exquisits mediocres, en publicacions, en congressos, en aportacions i conferències en el cor i en el bar. També en les il·lusions. Cal situar-se a l’altra banda de la riba i fa por mullar-se els peus. En som alguns que només volem ser el més pulcres que es pugui ser en allò que estimem, la docència. No sempre s’entén que aquest, encara que lent, d’anys, és el camí.

La vicedegana de ‘relacions internacionals’ em crida:

- Miquel, has d’anar a Roma.

Si m’hagués dit, “has d’anar a l’hades” encara acaronaria la possibilitat de cercar-hi feina, (anti Pau Riba, que cantava allò del taxista que l’hauria de dur al cel) sempre deu haver-hi alguna ànima per endreçar …però a Roma…

De fet no va anar ben bé així, sinó que a principis de curs s’ens va fer reflexionar en la necessitat i conveniència d’anar a donar classes a l’estranger, per Europa, de cercar la mobilitat europea del professorat… de donar-nos a conèixer… qui estaria disposat?

Quan vaig titubejar un tímid ‘potser jo n’estic en disposició de…’ el somrís s’estengué d’orella a orella, llavors no el vaig veure malèvol, ara em sembla que tampoc ho era de malèvol, era un riure neci. Abans de Nadal ja havia presentat currícul, tema, programa i índex de vuit hores de classe.

-  Miquel, has d’anar a Roma, el programa Erasmus de la Comunitat Europea ens paga les despeses d’un curs de vuit hores…

Vet-ho aquí, paga Europa. Bé cap a Roma hi falta gent.

-  Miquel, el programa Erasmus no cobreix la totalitat del pressupost, i és que Roma és tant cara…. no hi ha dietes.

- Les he de posar jo?

- També menjaries aquí, oi?

- Però… Roma és tant cara…

-  El què puguis solucionar amb diners ni t’ha d’amoïnar. L’esmorzar és inclòs en el val de l’hotel, amb un àpat fa, oi? (sic.).

No tinc prou llàgrimes per a contestar. Senyor, Senyor, la superviventça en la mediania no només es basa en no ser voluntari per a res, sinó ni tant sols semblar estar-ne disposat, i, ja ho he après, a més, cal no fer soroll, no se sap mai qui es pot brotar.

-  Miquel, per tal de reduir despeses, reduirem un dia la teva estança a Roma, una nit menys d’hotel.

-  Com? suposo que no heu considerat la possibilitat de fer-me dormir ‘sota d’un pont’? n’hi deu haver uns quants a Roma…

-  Has de passar la nit del dissabte a diumenge a Roma per tenir dret a la tarifa econòmica d’avió.

- Ah! m’envieu en avió…

-   No siguis beneit…dijous voles de bon matí, a la tarda dones tres hores de classe, divendres, un parellet d’hores al matí, i un parellet a la tarda…

- Això només fa set hores de classe.

-  Ningú no dirà res, dissabte lliure per Roma, diumenge voles cap a casa, dilluns em fas a mans l’informe.

- Quan serà?

-  A l’abril. Tens temps, preparat bé el tema, vas en nom de la Universitat, i més concretament de la facultat. Hi vas en representació nostra. Deixa’ns bé.

Així foren els prolegòmens, abans de partir hauré d’afegir-hi algun patiment de més.

- Miquel, què significa “L’arte, espressione dil pensiero simbolico”?

- L’art, expressió del pensament simbòlic.

- Si, això ja ho he entès, ja, però, que no ets el psicobiòleg, tu?

- Es que si he d’anar a dir el que ja dic aquí, no té gaire gràcia…

- Ets boig? A Roma els donaràs lliçons d’art?

-  De fet, és d’art del què més en sé. Les exposicions que no considereu en la memòria anual…les il·lustracions que no teniu en compte, els articles sobre art que no tenen lloc en les dues revistes de la casa, el llibre inèdit i purgat…Ara tinc a punt un tractadet d’art en aforismes que voldria presentar…

- Bé, bé, no m’hi he de posar, jo, en això, oi? Consulta abans, si és publicable.

Sona a censura, eh? No, no ho és, és control de qualitat per tal d’excel·lir.

D’aquest tractat en 152 aforismes, contingut en 36 preposicions i lligats a 7 capítols en podria fer un discurs apart, i ara mateix, no sé si afegir-lo com annexa de la present narració, per tal que vegi la llum, perquè el seu dissort acadèmic ha estat notable, el matalasser del meu poble, home taujà però sensible, que els diumenges cerca racons per dibuixar al natural, havent-ne llegit una còpia, cada cop que em troba me’n discuteix algun punt, tot manifestant-ne rendida devoció o total desacord, hi ha també un artesà de l’aquarel·la que, entusiasmat, el discuteix i el treballa amb els seus alumnes. Una senzilla i planera, oberta, mestressa de casa, m’ha respost amb un poema. La professora de dansa contemporània diu que no és ballable, però que és tant interessant el ritme com la idea.

El doctor en filosofia, catedràtic de ‘Filosofia de l’Educació’ amb tota la gravetat que el comentari requereix, aturant-se i emfasitzant cada síl·laba em va dir, mirant-me als ulls: “no tinc opinió”. Hi aquesta ha estat l’opinió acadèmica més pregona que he rebut del meu tractat d’art en aforismes, els demés no m’han dit res. Hi ha un catedràtic de teologia que l’hi deu haver agradat, n’ha copiat alguns paràgrafs sencers en articles seus, si bé que no hi ha caigut a citar-ne les fonts.

Primers de març, vagues notícies de l’Itàlia.

-  Miquel, que et sembla a finals d’abril?

- … bé…

-   Dijous 25 de bon matí voles cap a allà i diumenge 28 retornes, dilluns 29 l’informe, i d’aquesta manera estaràs per St. Jordi a casa, estàs content?

- …

- Posa’t en contacte amb Gianna M… de la Università T… di Roma.

Tasca ímproba, no hi és, no la troben, no s’hi posa. FAX e-mail. Un altre e-mail més telèfon. Finals de març. Llenço la tovallola, Sra. vicedegana ja hi parlaràs tu, si és que s’ha de parlar amb alguna Gianna…

Amb afalacs aconsegueix que insisteixi en l’empresa de posar-me en contacte amb la tale Gianna… tot prometent-me, la vicedegana, que ella també telefonaria.  No controlaré la seva qualitat de treball. Telefonaré.

Per fi, un dia, dues setmanes abans del viatge sento una gèlida veu i una seca expressió a l’altre cantó de la línia, no reproduiré el lacònic diàleg, només dir-vos que dijous o divendres tindria notícies de la prof.ssa. Sofia C… qui es faria càrrec de la meva estada, com que és una prof.ssa. molt ocupada si no m’ha trucat a finals de setmana, que la truqui jo dimarts que ve. Tinc el convenciment que trucaré el dimarts que ve.

Dimarts truco, res a fer, com és fàcil de suposar, no agafen l’aparell, de vegades el despengen i no contesten, altres me’l pengen amb sorolls estranys, la setmana que ve volo i el més calent, per part d’ells, és a l’aigüera.

L’endemà me’n assabento per la premsa que Itàlia ha estat en vaga general, tot aturat, el consum de energia elèctrica a estat inferior a un diumenge d’agost, diuen els diaris. Respiro fons. No desespero, tornaré a trucar, m’hi va la vida, ho faré demà, avui encara estic escaldat.

Sorpresa! Rebo un e-mail d’una tal Silvia P…, no sé qui és però em dona el número del mòbil de Sofia C…. li responc el e-mail, mai més en sabré res d’aquesta Silvia P…

Au! truca el ‘telefonino’ (així en diuen al mòbil els italians, per la meva formació inicial m’agrada més com en diuen els argentins: ‘celular’), truca el ‘telefonino’ de la Sofia, truca que trucaràs.

Dimecres, demà volo, sigui el què Déu vulgui, no torno a trucar a la Sofia, ho provo per última vegada:

-  Pronto?

- Sofia C…? sono Miquel F…

- Ah! Certo, quan arribes?, he tingut tanta feina…ara mateix torno de Nàpols…

(Normalment els altres sempre tenen molta feina, i, s’entén, que tu estàs al món per a vaguejar i comprendre la molta feina que ells tenen.)

- Arribo demà a mig matí…

- Domani? Quants mesos et quedes?

- Mesos? Retorno el diumenge!

- Domènica? I què vens a fer?

(Sóc a temps de reprimir un sanglot que em vol pujar per la gola, no s’ha de manifestar per telefonia mòbil la desesperació de desvagat que per un moment se sent desvalgut.)

-  Vinc per tal pronunciar tres conferències al voltant dels fenòmens psíquics que acompanyen la creació artística, la primera demà per la tarda, les altres dues el divendres. Dissabte descansaré i diumenge tornaré a casa.

- Sei ebraico?

- … Perdona?…

- Com que dius que descansaràs il sabato…

- …

- Bé, arribes demà, a quina hora has dit?

- Seré a l’aeroport abans de les dotze, suposo que a les dues seré al l’hotel.

- A quin hotel t’allotges?

Li dic, i li repeteixo el nom de l’hotel, i la seva direcció, em quedo amb recança, amb un ai al cor, ella continua,

- Senti demà a les dues seré al teu hotel i en parlem.

- D’acord.

Es talla la comunicació. No m’he de queixar, tinc una cita amb la prof.ssa. Sofia C…en un lloc i una hora precisa, intento imaginar-la. No, potser serà millor descansar els nervis.

El viatge.

Dia 25, dijous, la matinada en el meu poble és esplèndida, veig néixer el Sol des del tren estan, s’augura un bon dia. Canvi de tren a Mataró, no hi ha cap escull, terminal d’Iberia, sobre rodes, i em deixen triar lloc, finestreta del davant, una mica més de mitja hora per pujar a l’avió, (n’hi diuen embarcar, que ve de barco, Ai! Que naveguem).

Fites la gent, no hi ha res més a fer, sembla que hi són tots els de la darrera vegada que vares prendre l’avió, (no ho faig sovint, això de prendre l’avió, i crec que ara és la primera vegada que ho faig sol) hi són tots. Quanta gent que viatja, sempre em sorprendrà la quantitat de viatgers i la repetició de tipus, el nen que es creu executiu agressiu, sense saber que no és la forma professional que es porta ara mateix, però té tot l’equip: portàtil amb mòdem i equip de telefonia sense mans, corbata i sembla que també un vestit de marca convinguda, com les sabates i les mitgetes.

L’individu enorme, més de cent setanta quilos a la canal, i més alt que els pannells d’anuncis, segur que té una indiscutible procedència americana, l’entrada edat el descarta com jugador de bàsquet, deu ser un malson veure’l menjar, la imatge infantívola de l’ogre. La noia mona, molt mona, totes les hostesses dretes com si s’haguessin empassat una escombra, i, es clar, amb una escombra a la gargamella no es pot ni tant sols encetar un somriure, ho faran en el vol. Deu ser una consigna laboral regida pels sindicats, ‘només somriuràs en hores de feina i mai fora de l’aparell’.

Ells hi són tots, no els vull repassar, i jo no hi sóc gaire, tinc ganes d’arribar a Roma d’ací no res tinc un compromís amb una aula plena d’estudiants de l’Itàlia, i jo fa més de dos decennis que no mantinc una conversa sencera en italià. Com he pogut ser tant il·lús. Parlar d’art, a la terra de l’art, en la seva llengua, i amb el temps dens. El meu cervell és dens, mira, els parlaré d’això per començar, del cervell, en sé un tou i els puc treure de pista. Va, respira. He sentit parlar molt del desastre que representa el menjar militar, però el de les companyies aèries, crec, podria causar més d’un conflicte diplomàtic. Ja arribes, són quarts de dotze, perfecte, a la una a l’hotel com a tard a les dues conversa amb la Sofia. A les tres a la facultat, a les set a la banyera.

L’aeroport de Fiumicino sembla de joguina, però una joguina en mans d’un nen maldestre, vella, bruta, i trencada, segur que tenen un altre aeroport per els diumenges, perquè aquest…

Trobo a qui m’ha de dur fins l’hotel, l’he de seguir, és un finíssim romà darrera un nus de corbata, deu ser la moda d’ara, un nus de corbata que no s’abasta amb les dues mans, tots els que duen corbata porten aquest impediment del volum d’un esquellot sota les barres. Per fi en veig un amb dos telefonnini, un per cada orella, tenia  la secreta juguesca amb mi mateix que aquesta mena de personatge existeix.

-  Trigarem molt en arribar a l’hotel?

- Depèn de le dimostrazioni.

-   Manifestacions? Quines manifestacions? Fa dues setmanes vàreu lligar una vaga general, i ara?

- És 25 d’abril, avui.

- Si, ho sé, i què?

- És la Festa de la Liberazione.

- I?

- És Festa Nacional, els qui no van a la platja, es manifesten.

- I de què us heu alliberat?

- Bromeja, el professor?

- Tot tancat?

- Tot tancat. És Festa Nacional.

Primera constatació, no conec les festes d’alliberació europees, segona constatació els italians no saben de què s’han alliberat, tercera, no saben quan tenen una festa nacional: ELLS m’han acceptat en un dia com avui. Tenen tota la documentació i el calendari de fa setmanes. Jo tinc còpia dels ‘faxos’ en que s’especifica les dates i l’horari del meu viatge. Un dia de festa nacional és el millor dia per dictar una conferència en una universitat tancada. Com és que no arrenco a plorar?

Els pins de Roma, m’impressionen, no tenen res a veure amb Respighi, són uns ésser francament magnífics, i tinc tant de temps per a contemplar-los…les manifestacions no deixen avançar gaire ràpid.

Via Appia

Per fi arribada a l’hotel, no és cap meravella, pregunto a recepció, són les dues i cinc, tinc un missatge deixat en mà. Una llista de números de telèfon i la llegenda ‘ens parlarem per telèfon. Sofia’. Hem quedat a les dues, són i cinc. A quina hora us han deixat aquesta nota? Fa una estona. Una estona, en italià, és un temps molt imprecís. Pujo a l’habitació, res de banyera, una dutxa de raig esquifit, tant se val, avui tampoc suaré gaire, acadèmicament parlant. Em llenço sobre el telèfon. Perquè m’ha deixat un llistat tant llarg? Truca aquí, no, no hi és, truca a allà no se sap on és, truca l’altre, està equivocat, Sr. En aquest altre el ‘contestador automàtic’ està saturat i no gravarà cap missatge. Hi ha un número de mòbil, sento la veu però es talla, no aconsegueixo refer la trucada. No aconsegueixo parlar amb Sofia. No aconsegueixo. No aconsegueixo perdre els nervis del tot. M’atipo, però, d’estar penjat del telèfon en una habitació individual, petita, fosca, interior, assegut en un llit estret, que més que ser dur, és que m’expulsa de damunt seu, és un bon dia per passejar.

Quin cel més blau, i tant ratllat de falciots, a casa encara no han arribat, ni les orenetes ni els falciots, i les fonts de Roma, res a veure amb Respighi, les fonts quotidianes, les populars, les del carrer sempre rajen, n’hi ha tantes i l’aigua és tant bona…

Camino, camino, Roma és desendreçada, és dia de festa i està molt tranquil·la, es veu poca gent pel carrer, cerco el riu, amb la guia als dits. Estupor, em perdo, vull dir que perdo l’orientació, (el meu sentit de la orientació és proverbial entre tots els qui em coneixen, no perdo mai la direcció, cal dir que no faig res per aconseguir-ho, és un do, i com a tal, és gratuït, per això mateix mai no me n’he ventat, ni ara, però sempre me n’herefiat, i molt) amb la guia als dits i mirant el nom dels carrers i comprovar que estic anant en direcció contrària, o desviat més de 70o .

He de preguntar cap on és el Tevere. De primer m’avergonyeixo, però de seguida m’envaeix una sensació nova, semblant a l’angoixa que conec prou bé però no del tot igual, deu ser la sensació del perdut, mai no l’he sentit, i no m’agrada, després veuré que hi ha més història.

La posta des del riu és esplèndida. Em torno a perdre, i ara la sensació de pèrdua és de dins, em sorprenc de les columnes del temple d’August. D’allà estant no sé trobar el Colosseo, que és a tocar, definitivament és una pèrdua de facultats, i el sentiment comença a ser de dol. No en parlaré gaire més, però aquesta percepció, de  desorientació i pèrdua d’eines no em deixarà en tota la estada a Roma, elaborar-ne el dol és una feina que em plantejo de debo, quelcom s’ha acabat.

Arribo al Colosseo, em fa basarda, no puc deixar de pensar que és un monument a la pena de mort, no puc deixar de pensar en la quantitat de patiment que fou fruït pels romans amb ciutadania, no el visito per dins el miro per fora i marxo compungit.

Torno cap a l’hotel, no he dinat, està caient la nit, em perdo, tinc gana i estic trist, no ho vull estar i penso en aquesta tristor, per tal d’entendre-la, és enyor, sobretot és enyor, a la meva edat, i sentir-me enyorat. No em deixaré mai de sorprendre.

Trigo força en arribar a l’hotel hi ha molts establiments tancats, tinc gana, i de cop veig una visió ben estranya, d’entrada no m’ho sembla però en els posteriors dies cada cop em resultarà més rara, un carretó de fruites, begudes i pizza al taglio. Compro un parell de panini, que m’escalfa en un microones, demano una ampolla de chianti, és l’únic barat de Roma, les dietes van al meu compte i he d’anar en compte. Demano que m’obri el vi, i es manifesta d’una gentilesa molt balsàmica per a mi. Vi obert, pa calent, a jóc.

Sol a l’habitació de l’hotel, els entrepans i el vi em revifen, telefonaré a la tale Sofia, per què no sigui dit. L’encerto! A la primera puc parlar amb Sofia:

-  Ah! Per fi, jo sóc a casa i tu ets a l’albergo, podrem parla tota l’estona que volguem, oi? Perquè avui ha estat festa aquí, i demà, els alumnes fan pont, i que tomba i que gira, i que com és que has vingut avui…

(la conversa la pago jo, no vull semblar excessivament català però no, no és el cas de solucionar els problemes d’organització a costa meva)

- Em sembla que ens hem, necessariament, de veure, no en podem parlar així.

- Si, si es clar però la teva vinguda en uns dies tant estranys…a qui se l’hi acut…

-  He dut la còpia dels FAXs, amb totes les especificacions de la meva visita, les conferències, els títols, i el calendari de la meva arribada.

- …

- Sofia? Algun responsable deu haver-hi, oi?

- Si, ens hem de veure.

- Demà de bon matí. A primera hora on tu vulguis.

- No cal tant d’hora, a les deu a la facultat.

- Serà oberta? Pregunto per tu a recepció? I seràs?

- T’esperaré a la porta, a les deu.

- Fins demà.

- Ciao, a domani.

He de dormir. És el què em resta fer avui, ho veig venir, no serà fàcil, però faré com si res, em faré l’adormit.

Divendres 26  

Em llevo d’hora, potser una mica massa, però prefereixo estar dret que en aquest llit, i tinc gana. Esmorzaré (el tinc pagat) i donaré una volta abans d’anar a la facultat. Dutxa de rajolí i vergonya d’esmorzar, hauria d’estar prohibit, o penat amb presó. Calla i endrapa. Com és possible un horror de cafè, una mortadel·la prima tallada de dalt a baix que t’has de llescar tu amb un ganivet mal esmolat…

Passejada, quin cel, com pot ser tan blau? i les volades xiscladores de mils de falsiots i les fonts que ragen… Sta. Maria degli Angeli, en un racó del que havien sigut les termes de Diocleziani, el terra, un mosaic de marbres, em meravella, hi ha un rellotge de Sol d’uns cent setanta metres de llargada, era el regulador de tots els rellotges de Roma durant els S. XVII i XVIII.

Poc a poc vaig cap a la facolta he de passar per l’estació Termini on prendré el tren per anar a l’aeroport l’últim dia, com que sóc un bon exemplar de neuròtic, vull fer-me càrrec de com és, i de quina via hauré de sortir. Hi entro. Primera sensació, l’habitual desordre, trenta vuit finestretes per vendre bitllets, només vuit d’obertes, unes cues indignes, amb desgovern i confusió, és divendres al matí tots els dies serà igual? Sortida del tren cap a Fiumicino cada mitja hora de la via vint-i-sis, aquesta via està lluny, al final de l’andana, uns tres-cents o quatre-cents metres més al fons, hi vaig, veig el tren , la via vint-i-sis i unes finestretes de venda bitllets buides, sense ningú, m’hi acosto i pregunto:

-  Ací veneu bitllets per anar a Fiumicino?

- De ben cert, quants en vol?

-  No, no és avui que he de viatjar, però es que m’ha sorprès la cua per comprar el bitllet a l’entrada de l’estació…

- Aquí el bitllet val 10 euros amb 30 cèntims.

- Ah! És car contant que no hi ha ni trenta quilòmetres…

- A les altres finestretes, les de l’entrada val 8 euros amb 20 cèntims.

- ….?

- Aquesta és l’última oportunitat per a comprar el bitllet, si s’escapa el tren…

-  Però, aquests tres-cents metres deuen ser els metres més inflacionaris de tot Europa, deixant de banda especulacions ètiques, aspectes morals, ajut al  viatger, i respecte a les bones costums…

- Miri, això és així, vol algun bitllet?

-  No, no ja li he dit que avui no, marxo però no pas perquè hi hagi cua darrera meu esperant-se per a comprar cap bitllet…

- Buon giorno.

Em gira el cap i jo refaig el camí amb una certa sensació de no entendre del tot com està pensat aquest complex món.

La facultat, falta poc per les deu, algun minut, quin edifici, quina sensació… m’és familiarment estrany. Obra vista amb plafons de pedra artificial, maldestre i tronat, una entrada sòrdida, sense cap element de bon gust, i els decoratius haurien d’haver-se’ls estalviat, em manca algun element per poder identificar aquest edifici…què és, què era… hi ha una ordenança distreta.

- La prof.ssa Sofia…

- Secondo piano.

No hi és. Baixo, em diu que fa mitja hora que ha vingut a la facultat, que hi ha de ser. Torno a pujar. Ve cap a mi…

- Salve, tu sei Micel…

- Miquel, sono Miquel, salve.

- Piacere. Tanto piacere… vedrai… è adeso…

Ras i curt, sóc en mans de la parla irreprimible d’una agradabilíssima bella dama, amb més de deu triennis acumulats en la docència que em convenç de ser en la millor Universitat de tota la Itàlia, i que el seu prestigi va molt més enllà de les fronteres, tot i ser una universitat que no té encara deu anys d’existència, alguns docents, com ara ella, van deixar la pública per, sense deixar de ser funcionaris, engegar aquesta universitat, però, avui, lamentablement els alumnes fan pont, com pot ser que hagis vingut avui? Jo et presentaré totes les eminències que trobarem, no seran tantes, ahir era venti-cinque d’aprile…quina ocurrència venir en aquestes dates, si ja m’ho has dit que tens els faxs. No t’has d’amoïnar per res, jo et signaré el certificat de haver impartit les vuit hores de classe, i t’hi estamparé un bell segell…

No em queda cap dubte, sóc com a casa, una mediocre facultat d’una universitat escindida de la central, i que per dissident i per mèrits propis ha sigut  relegada al suburbi acadèmic, però no respiro la fretura de casa per deixar la tebiona mediania. En comptes de debatres per ascendir, es miren el melic. Si no és més sa, és més tranquil i suportable.

Camino per passadissos estrets amb moltes portes. Entrem a la sala de ‘profes’ no hi ha cap eminència, de fet no hi ha ningú, em crida l’atenció l’estrany aplic del sostre, com per poder suportar un bon fanal. Segueixo la Sofia, anem a recollir el seu correu a una bústia d’un armari de bústies blanques, pugem al secondo piano, al seu despatx, i noi, no para de parlar, sembla una cunyada, parla que parlaràs.

El despatx és una agradable estança desendreçada fins la follia, amb un gran finestral que dona a un claustre verd de xiprers i pins (som a Roma), em relaxo, em crida l’atenció que en la paret hi han dues làmpades de capçal de llit, no puc estar-me d’interpelar-la:

-  Aquest edifici era un hospital, i aquests són els llums que hi havia sobre dels llits, això era una habitació…

- I no les heu tret encara?

- Amb deu anys no hi hagut temps, desconnectant-les n’hi ha prou, no et sembla?

- La sala de ‘profes’ era el quiròfan, oi?

- Si, perquè ho dius?

Ara sé el què em faltava per a reconèixer l’edifici, l’olor d’hospital, i aquesta mancança m’ha desorientat de nou, manca l’olor tan conegut. El demés hi és tot. Veig les còfies.

Sofia va parlant i obrint cartes, a un punt em diu:

- Mira, els teus faxs!

- Com, els faxs per correu?

- Com vols que els rebi si no? això explica tantes coses…

- Perdona, a mi no m’explica res de res.

-   Sí home…que tomba que gira… que jo no podia saber de la teva arribada perquè els faxs eren a la bústia, que no ha estat culpa de ningú, que quins errors, eh? Però no ens hem de molestar per això, que ja et faré fer alguna cosa…

No tinc cap gana de baralla, he de passar uns dies sol amb mi i no vull alterar-me miro per la finestrada, enyoro els arbres de casa, sento la remor de les seves paraules com qui sent la fressa d’un motor llunyà, dec ser en l’antiga planta psiquiàtrica, i en aquesta estança hi eren reclosos els psicòpates poc agressius.

- Ja sé, què et sembla si fas una video-conferència per les classes no presencials?

-  Com dius? Jo tinc a punt unes classes amb la presència d’alumnes de segon de llicenciatura amb els que vull establir una relació…

-  Aquests no hi són avui, pel contrari tinc en l’aula magna tres càmeres de video digital, que poden gravar-te i després editem unes conferències per post-grau.

- Això ho tenies preparat!

- Com dius? No voldràs que pensi que tu penses que jo…

- Deixa-ho, no em sento en ànims de pensar res, com vols que pensi a fer pensar.

- Bé una video-conferència, et signo el certificat i ja està.

-  No tinc el material apropiat, no tinc el nivell assumit, no m’he fet el càrrec de parlar sol, no concentraré les meves vuit hores de conferència en dues, no he assumit una imatge davant la càmera… amb tot, potser…

- Bravo! Andiamo verso la cappella.

L’aula magna abans era l’antiga capella de l’hospital, apartada de l’edifici principal, i amb tota claredat veïna de l’institut anatòmic forense de la institució (edificació petita, discreta, quan érem estudiants en dèiem la ‘morgue’). Em consolo amb el pensament que allí hi anaven els que ja eren morts, que no els executaven. No em trobaré amb cap botxí, una bafarada imaginària m’inunda el record: cloroform amb cadàver aviscerat, no, no, és la meva memòria, l’olor que percep el meu sentit i que transmet al meu encèfal és molt afalagador, llessamí. Llessamí per tot, enlaire blau intens, hom diria espès, ratllat de sagetes negres xiscladores, em sento vulnerable, i lligat amb tota la situació, conduït al sacrifici, d’ací la tensió i els viatges de la imaginació. Respira! Respira i calma.

La capella, perdó, l’aula magna és tot el lleig del món resumit en una nau mal enguixada. Les proporcions, les finestres mal tapades, algunes mal tapiades, el què em diu que era el cor, d’on les monges de clausura oïen missa, (en un hospital monges de clausura?)  és  un  reixat  escandalós,  els  bancs  de  ‘fòrmica’  escantonada,  el  terra de ‘linòleum’ desenganxat, la sentor de resclum quasi em fa desitjar el què suara he imaginat, i els llums… només puc mirar en dins, en dins meu, fora, tot és una bufetada. Les càmeres són agressives, hi ha un tècnic desvagat darrera una taula de comandaments. Tinc la certesa que tot això estava preparat, no vull saber, no vull discutir, vull fugir. Prestaré declaració i marxaré.

Tinc pressa per enllestir, ella xerra, jo escampo apunts i transparències per la taula ranca, de laminat malmès i esdernegat, no sé què em diu de les presentacions i assenteixo, em comenta de la conveniència de projectar les transparències i tallo dient que són en català i que el què volia era traduir-les mentre les explicava, concedeix, no les projectarem.

Són gairebé les onze, demana conformitat al tècnic i comença: - “Tenim la sort d’acollir al Dr. …”

-  Scusa, come è il tuo nome…(perdó com et dius?)

- …Però… que no estem gravant?

-  Ah! No et preocupis pas per això, ho gravem tot i després l’editarem com ens convingui, per això que si t’equivoques, no has de patir.

“- Tenim la sort de tenir entre nosaltres l’insigne Dr. Micel Fabre…

- Miquel!

- Appunto! Micel Fabre de la Universitat de Barcelona…

-  Scusa, jo sóc de Barcelona, cert, però no sóc de la Universitat de Barcelona, sinó de la …

- Així com ho dic… de la Università di Barcelona…

No cal que torni a protestar, no em diverteix gens, i no serveix pas per a res, ni tant sols l’enfurisma, que podria ser vistós, no, no es descompon i segueix amb el seu discurs sense mudar el somrís. La deixo dir, i el meu pensament vagareja distret i distès per primer cop en molta estona. Quan retorno em trobo a la tale Sofia en una disquisitòria nauseabunda sobre Gaudí, les conegudes vulgaritats respecte les línies inclinades de la naturalesa i la conveniència de no oblidar-se dels genis i retre’ls homenatge quan fa un tant que són morts, tal i com diu ella que fem a la ciutat de Barcelona en el centenari (sic!) de la mort de Gaudi. Fa un quart que parla a les càmeres (de fet no ha deixat de parlar des de que l’he trobat) i ara em pregunto si em deixarà intervenir, i si ho fa, callarà mentre jo parli? No esclatarà, si calla? Torno a estar distret, és la millor manera d’estar.

Em retorna a la realitat, un: “- Ha la parola Micel Fabre.” Que sona com una cleca.

Em poso dempeus, cerco un hipotètic oient, evito de mirar les càmeres, i començo un discurs en una llengua que flueix d’una manera estranya fins i tot em sorprèn a mi, fa molts anys que no ho feia, això. Us evitaré els detalls, sobretot per què no en tinc una clara consciència del que vaig dir, sé que des d’una aproximació a la psicologia de l’art, vaig derrapar cap a la paleoantropologia, i les emergències de la imaginació, donat un ineludible estudi del suport biològic envers el pensament simbòlic, vaig culminar en l’experiència de l’angoixa vital. Cites i dates em surten per la boca sense demanar permís, i mestres, jo em pregunto quins arguments estic desgranant, però hi ha un moment en que em resulto fins i tot a mi mateix, convincent, i en aquest punt penso que ja he donat massa. Miro el rellotge: un quart i mig d’una. M’assec, “- Hi alguna pregunta?” Llenço un esguard envers un inexistent públic, passejo els ulls per tants bancs buit, i de sobta, a la meva dreta sento una veu que surt darrera un impertorbable somrís:

-  Io vorrei domandare… (jo voldria preguntar…)

La tale Sofia! Me’n havia oblidat! Era allí escoltant amb immutable somriure, es clar, tanta estona silenciosa l’havia esborrat de la meva fràgil memòria. I ara vol preguntar…

- Scusa, non ho capito…

-   Voldria preguntar-te, gentil professor, després d’aquesta profunda reflexió sobre la necessitat de l’art i l’educació sensible, que canalitza el pensament, la seva emergència intel·lectual, i la seva representació imaginària que ateny el cim en el pensament simbòlic, per tal de poder ser el què som, en l’abassegadora consciència del caos, éssers humans…

- Homínids!

-  Això, éssers humans, i arran d’haver-nos fet comprendre la inherència de la ‘voluntat de saber’, i la necessitat de la ‘voluntat d’ensenyar’, i per tant la necessitat de formar la sensibilitat, com es pot conèixer aquell que certament és un docent? Com conèixer aquell que té la ferma voluntat d’ensenyar?

La miro de fit a fit, no m’està prenent el pèl, està preguntant amb inqüestionable interès pedagògic, científic, està delerosa, està radiant, el seu somriure, el seu esguard, però, sobretot el seu silenci respectuós, no poden amagar una gran satisfacció, admiració. Què he dit? Què ha satisfet fins aquest punt la meva amfitriona? Contestaré a l’alçada de les circumstàncies. Desgrano una idea molt potent, crec jo, de les què avui he sostingut, potser de les més potents, alhora la més simple evident i modesta, i, a més, és una idea que no és meva, me la va servir la meva dona, no sé si és seva però jo, a ella l’hi dec:

-    Ensenyar, el què es diu ensenyar (no ensinistrar, instruir o adoctrinar), ensenyar, sensibilitzar, és com encomanar una malaltia, i aquesta malaltia ha de sotragar el deixeble, l’hi ha de sotragar tot l’ésser, de soca-rel, de dins cap en fora, l’ha de fer patir una crisi vital, una passió que ha de llençar-lo al llit del dolor a fer una vida de convalescència. Però, per poder encomanar una malaltia, un virus, hom, abans, l’ha de patir, ha de ser-ne portador del virus, el docent ha d’estar malalt, ha de portar i patir el virus de la sensibilitat artística, si vol encomanar la sensibilitat del coneixement estètic. El docent de l’art, o  és sensible al sublim fenomen de l’art, o no és docent, ni és res. Temo que és així qualsevol matèria.

- Eccellente!

Les meves paraules em ressonen per sobre de les oracions de comiat de Sofia junt amb la seva expressió darrera, ‘excel·lent’, i penso si de debó he encomanat alguna passió ara mateix, i com sempre, acabo pensant si jo en pateixo certament cap, de passió, exigu professoret que m’és més fàcil dubtar de mi mateix que recalar en les meves troballes, la fe ben entesa ha de començar per un mateix, i jo sóc un descregut. No tinc el do de la fe. Tremolo, deixem-ho, estàs cansat, i sempre manifestes el cansament amb baixada d’ànims. Sofia es mostra, està veraçment exultant, potser si que he fet quelcom de bo.

Em lliure el certificat on resa que he fet un femer hores de classe molt satisfactòries, em lliure una lletra d’agraïment i recomanació per el meu degà, (“- Aquesta lletra no calia, però és voluntat meva que se sàpiga el grau de satisfacció, òptim.”) em dona la mà, em fa un petó a cada galta i marxa. No la tornaré a veuré més.

Encara no són tres quarts d’una, sóc a la porta de la facultat, acaronava l’estalvi de ser convidat a dinar, però potser si que serà millor no prosseguir la meva conferència en un dinar de franc, entro a consergeria i demano si no tenen algun almanac o memòria de la universitat, amb indolència em donen un almanac i una memòria.

Surt al carrer nano, sol, estranyament sol, amb la cartera plena i dos llibrots sota el braç, cansat, més que cansat, lassat. Atuït amb un garbuix de pensaments rebotint-me el cap, ara si, aquí comença el meu viatge a Roma.

De primer aniré a l’hotel a deixar cartera i llibres, també deixo, llenço, damunt el llit el galimaties de pensaments i paraules que reboten per la testa, cal anar lleuger d’equipatge, surto, amb la cara neta i els ulls oberts, la ment, dòcil, no farà soroll.

A dinar! És exquisit, pasta, es clar, i gairebé crua, en diuen al dente, ja no me’n recordava, i una deliciosa ‘trippa a la romana’. Sóc molt ben servit, en una taula ben parada al cantó d’un finestral que dona al carrer, quina diferència d’ahir, la ciutat és viva, hi ha gent que crida, que gesticula, que s’atura per emfasitzar el que està dient, el vino dil castello m’ajuda a percebre la lluïssor de vitrall de les llambordes, tot i estar seques, brillen. Els gests de la gent es repeteixen.

A caminar, Sta. Maria Maggiore està tancada, baixo, o pujo, ja comença la sensació de desorientació, baixo per via Depretis i em trobo amb una botiga de  queviures esplèndida, acolorida i d’olors saborosos, m’encaterina el caràcter de la pasta, n’he de comprar pels de casa, no m’han demanat altre.

Mentre penso així, una petitona rosseta viva, d’ulls de guspires blaves, ha decidit que he de comprar-li la pasta que em miro. S’apropa, que dic, s’abalança i em fa l’article. És intel·ligent, de seguida, sense dir-li res, s’adona que atabalar-me és perdre’m, fa un pas enrera i amolla ímpetu, i llavors no només l’escolto, m’hi fixo, en ella, i en d’altres qualitats més que mostra a més de les tot just exposades, i m’agrada de travar-hi conversa, de primer sobre la pasta després, anem a la deriva. Triga a fer-me notar que sap que sóc foraster, i ho fa per dir-me que ella tampoc no és romana, és de Varsòvia, tot i que fa tant de temps que és aquí, s’estableix una mena de complicitat entre desplaçats. No ha estat mai a Barcelona, li agradaria, li ho confirmo, li agradarà.

Compro, amb gust, sense pagar la conversa, una quantitat respectable de diverses pastes, els consells per fer-les apropiadament crues cada una d’elles són de franc, però me’ls escriu amb cura, arrodoneixo el lot amb un quart de quilo llarg de funghi porcinni secs, nosaltres en diem ceps. Ens acomiadem amb gentils afalacs. Estic content i carregat. Em surt a compte tornar a l’hotel a deixar-hi el botí i poder tornar a caminar content i lleuger. Tal dit, tal fet.

Vaig cap a la ciutat del Vaticà, em perdo per carrerons i no aconsegueixo retrobar la noció del Nord. Trobo, però sense esperar-me’l, el pont Umberto I i des d’aquí tot està sota dels ulls, el Castel Sant’ Angelo, la piazza san Pietro. Seria un bell detall informar de l’horari del museu del Vaticà, per les tardes és tancat. Estalviaria una caminada. Cal voltar tota la muralla del Vaticà per trobar l’entrada tancada.

He caminat molt, a la plaça Belli m’assec en una terrassa, i començo a prendre les notes que em duran a la present redacció, em torno a sorprendre, no sóc aficionat escriure relats de cap mena, ara me’n venen ganes, tinc curiositat per veure que en sortirà, aquesta pressa per saber el final… farà que no neixi, he de trobar el ritme del meu pensament lligat a la narració d’experiències. Em diverteixo observant-me de nou. Faig equilibris per no caure a pensar en el garbuix del matí, que he deixat sobre el llit de l’hotel, m’agrada veure’m esquivar idees. La cervesa és bona.

Cerco el pont Fabrici, em fa tendre gràcia de creuar-lo, l’esmento tant sovint a Girolamo Frabrici que és una manera molt pueril de retre homenatge a un quasi homònim no prou admirat, el trobo, la plaça de l’Ospedale Fatebenefratelli és un racó de pau fluvial, paga la pena sentir la caiguda del Sol per darrera el pont Garibaldi, (aquest nom el lligo sempre a la meva infantesa, per els ‘mistos’).

Començo a retornar, entre extraviïs i sentiments de desorientació, hi ha cansanci a les cames, he caminat molt, molt. És el que m’agrada, que el cap calli apesarat pel clam de les cames, caic a la Piazza di Spagna quin corcó és aquesta españa, hom no se la treu del damunt ni a l’estranger.

És una plaça petita, allargada, molt bonica, amb l’església de la trinitat al cim, i plena, plena de gent, gent alegre que va i ve, i gesticula, i s’atura per emfasitzar amb gests que començo a reconèixer. M’hi assec, en un pedrís, i prenc el primer pols als romans, aquesta barreja desvergonyida d’infants i pagats de si mateixos que els dóna l’aire de pinxo de moll i perdonavides me’ls fa poc atraients, i tampoc els seus locals em criden l’atenció, em sembla que no coneixeré cap romà, em causen una certa química de repèl.

Començo a retornar. És tard, i procuraré no perdrem gaire, prenc la via delle Quatro Fontane que desemboca a la via Depretis. Les quatre fonts em sembla que són trenta tantes, i totes ragen. La lluna fa el ple, algú la mira amb mi? Passo pel davant de la botiga de pasta. La rosseta de Varsòvia, surt en aquest moment, em reconeix. Em dona el ‘salve’ i m’avalua prou cansat, li ho admeto, estic cansat però radiant, si vull passar la botiga és oberta fins bastant més tard, no gràcies vaig cap a l’hotel, però mira, una ampolla de bon vi si que em farà servei, quin vi vols? ho he de deixar a les teves mans…

La conversa gira sobre la qualitat d’alguns vins i la varietat d’alguns raïms, també de la conveniència de beure’n, de vi, amb el desig de mimar els sentits, se’n tria un per a ella, i me’n tria un per a mi, pago el meu vi…

- Que beus sola?

- Beuré amb tu.

- M’acompanyes a l’hotel?

Se’m penja del bracet, i no bada boca fins la sòrdida habitació. Posar-se còmoda inclou una dutxa, i restar en uniforme de bany…

De fet no va anar ben bé així, la pregunta que he escrit cinc línies més amunt no la vaig formular, tot i pensar-la amb força i sentir-me convidat pels ulls blaus a expressar-la, no vaig voler proferir un innocent “que beus sola?”.

Pago el meu vi, li dono les gràcies i li faig saber que més d’un glop serà a la seva salut, somriu, just en marxar li demano un darrer favor, que em pots obrir l’ampolla, es   desfà per complaure’m amb tota la seva gràcia. Cap deix de sorna, cap insinuació fora de les subjectives, cap manifestació d’anhel o dilusió, bona nit, bona nit.

De camí cap l’hotel, sense ningú penjant del bracet penso en el sentit de la fidelitat, contraposat al de vergonya, i la meva fantasia desgrana l’altra escena, la que ella, nua, em serveix el vi. No l’he convidat per fidelitat, per timidesa, per por a un ‘no maco, que t’has cregut’ o per mandra? Hi ha més possibilitats? Ara mateix no veig cap altra possibilitat, per tant puc examinar-les totes quatre amb delitosa calma, en el gust d’un Sannio Greco del segle passat. Compro un parell de panini gràvidi, jo em prenc la dutxa i resto amb l’uniforme esmentat, i em disposo a pensar.

Recordo que he de fer una trucada, duc el número del Salvador P… un dels grans caps de la meva universitat, potser el gran cap, amb més poder que el rector, és el president, i que s’està aquí en la gregoriana, el truco:

-  Salvador, sóc Miquel…

- Que content de sentir-te, com anat?

-   Perfecte, cap problema, encantadors, hospitalaris!, les conferències un èxit, crec però, que he fet una cosa que potser no devia, però no he sabut dir que no…

- Quina n’has fet!? Eeh…què has fet?

- M’he deixat gravar en suport digital…

- Estan satisfets, els has complagut? has deixat bon gust?

- I tant! estant refulgents de felicitat i gratitud, vessen alegria i bones paraules.

-  Estic content, bé, gràcies Miquel, mira no et puc acollir gaire bé perquè tinc uns dies molt atrapats, molta feina, tribunals de tesis, presentacions de llibres… i a més, demà és la Mare de Deu de Montserrat, i hi ha dos celebracions a Roma, l’una oficial amb l’ambaixador i les autoritats eclesiàstiques al Vaticà, després hi ha un dinar, serà en castellà…

Le Voyage Pitoresque et Historique de l'Espagne. À Paris 1806

- La Mare de Deu de Montserrat, estel de la Catalana Terra, en castellà?

-  No vull ni veure’t, ni t’acostis, no vinguis. Vine a la tarda a l’Institut Pontifici de Música Sacra, prop de la Piazza Carpegna, que ens trobarem un grup de catalans de Roma, farem un berenar en català.

- I tu vas a les dues celebracions?

-   T’espero a la tarda, et presentaré els professors del institut de música, el director és de casa.

Perfecte, és fàcil d’entendre, no sóc bo per sentir ni deixar-me veure en bajanades oficials de marca opressora per què són en castellà, el dia la festa mariana de Catalunya, no sóc indicat per menjar delícies romanes pagades per españa, però si que se’m pot passejar i mostrar sense perill als arreplegats que celebren la festa de la patrona de Catalunya en català. Les cordials relacions diplomàtiques amb el nunci, l’ambaixada, el clergat i la independència de casa nostra no deuen passar pas pel moment més distès, ni en sé res, ni res en vull saber, i si quelcom en sabia, faré com si res no en sabes. 

Vista de Montserrat des del pas dels Francesos. Voyage Pittoresque et Historique de l'Espagne. À Paris 1806.

- No hi faltaré…

- Fins demà a la tarda, Miquel, i que bona nit.

Tornem a la solitud esplèndida i plena d’un got de vi, de gust nou, i alhora tan conegut, m’he dut de casa el meu gotet de vi, de vidre transparent i gruixut a la mida, sóc un tant fetitxista, com qualsevol neuròtic que es preui, el meu got em fa el vi més familiar, però el gust i les olors tenen aquest encant de sorprenentment nous i profundament coneguts, o podria dir, sense forçar massa la metàfora, (la metàfora és una eina de percepció), puc dir de desconeguts records vells? Sóc en mig d’un festival saborós de flaires, d’aromes i essències novelles i tanmateix reconegudes i properes, familiars. Frueixo.

La pensa vol retornar a la noia de Varsòvia, (no sé com es diu) però s’atura en el meu refús de seducció, “la fidelitat és una virtut, també ho és la inconstància” recordo la deliciosa sentència de ‘Les mil i una nits’, fidelitat a qui? A què? Un ‘clau’ escadusser a dos mil quilòmetres de casa és infidelitat? És inconstància? refusar-lo és fidelitat? A qui? A què? Qui em deurà gratitud per la meva renúncia? Per qui pot ser un regal? Si no té la vàlua de present, d’ofrena, en té d’altre, de valor, la fidelitat sexual? Sempre plana en la nostra manera de pensar l’ambigüitat. L’ésser humà és, més que una altra cosa, ambigu.

A pams, i per començar, qui diu que convidar a beure una noieta d’ulls blaus és clavar un clau? Crec que ho diu una manera mascle d’afrontar les relacions entre humans en la nostra cultura, però, és mascle, o animal? vull dir, hi ha altres cultures amb maneres d’entendre-ho diferents? Sabem que hi ha formes més radicals: a la dona no se li dirigeix la paraula, hi ha cultures en que mirar als ulls d’una dona casada, pot tenir el mateix valor de l’adulteri si ella manté l’esguard.

Això de pensar en termes de mascle em fa somriure, començo a estar arrugat. De tot arreu. Solc dir que sóc un exemplar descatalogat. Penso, ara, que els exemplars de vell, descatalogats, tenen més valor. Sé de força gent que es neguiteja en sentir-me parlar en termes relatius a la meva vellesa.

Sé que sóc vell perquè me’n sento, per dins i sobretot, per fora, no arrio, el cos no tira, i allò que es diu que si no te’n sents no ho ets, que la joventut és a dins, a l’ànima no és veritat, l’ànima només hi és en les lletres dels ‘tangos’. En tot cas, la meva no és jove.

Fa poc que ho sóc de vell. Si em sento vell és perquè no hi estic fet, és una relació nova amb mi, prou nova. Això explica que quan em pregunten l’edat me’n poso de més, tinc pressa per a ser vell, per poder sentir-m’hi del tot i provar de senti-m’hi bé, en la vellesa. És que sempre tinc pressa, per tot, eh! i no fa gaire de vell, la pressa.

Torno a Varsòvia. No l’he convidada per por a la vellesa? La fidelitat en les relacions humanes no sempre és injusta. Pressuposa una acceptació incondicional del nexe. En la relació de parella, però, sempre es refereix exclusivament a l’entrecuix, i, es clar, és aquí la desproporció. No he de ser fidel a la posem pel cas, intolerància feixista de l’altre o a la crueltat del discurs de convivència, però a la fregadissa de mucoses… i la fidelitat es refereix només al contacte muco-cutani, portat a l’extrem en algunes cultures que hi inclouen el lligam visual i temporo-espacial. A l’altre extrem cultural es toleren vel·leïtats molt ‘profundes’ però, i aquest és el curiós i transcendent, no exemptes de sofrença i aflicció. En una relació fora del vincle de parella, si és de caràcter sexual, i gairebé només si és d’aquesta sucosa mena, algú pateix.

El vi no em vol portar a pensaments grans i originals, però si que porta la pensa amb agilitat, amb comoditat, hi ha una declinació absoluta a esbrinar possible causes del què acabo d’escriure, barrino a l’engir de la fidelitat sexual com a obsequi, com a finesa.

Ara mateix no puc saber si és una idea gaire fresca i original, inèdita, tanmateix se’m en fot, penso a Gide que deia que “tot ja està dit, però com que ningú no ho escolta, es pot repetir impunement tantes vegades com es vulgui”.

Voldria donar voltes als conceptes abans exposats, la mandra de lligar, o a la por tímida de rebre un moc, em sembla que amb l’ampolla a punt d’expirar, en queda un quartet, és millor fer el simulacre d’anit i fer veure que tinc ganes de dormir.

Dissabte 27

Em llevo d’hora. Dutxeta migrada, infame esmorzar, és una infàmia de característiques descomunals, deu ser l’herència de l’avituallament de les guarnicions  romanes. No tenen perdó, el tribunal dels drets humans els deportaria a Somàlia, zona de gana endèmica, però no per pal·liar-la, pobres, sinó perquè la patissin, avui és pitjor que ahir, tremolo pel què em puc trobar demà. Algú creia que el decurs del temps és innocu?

Al carrer!, a caminar, aniré al marcat principal, al museu Vaticà… però… però que els he fet? Ara plou, com que l’habitació és interior, també el menjador, fins que no he posat els peus al carrer no me’n he adonat.

És estupend, el meu dia de passeig plou. Hi ha alguna maledicció de baixa intensitat que plana amb perseverança sobre el meu regalat destí?

Surt el porter de l’hotel en veurem atordit i destarotat.

-   No prengui fatiga el professor, l’estat inclement del temps estava anunciat, pronosticat pels serveis meteorològics.

- A si? Si estava previst he d’estar més tranquil?

-  No durarà tot el dia, amainarà de seguida, però abans sortiran, com els caragols, els nois de diversos colors foscos que li vendran un pràctic ombrello. A bon preu.

- Gràcies, ara si que em sento millor.

No plou gaire, esperaré un d’aquests venedors de pell acolorida tot caminant. Perquè en diuen ombrello si no hi ha una sola ombra quan plou? El cel és de plom, els falciots estan desats, hi ha una Roma especular a terra.

Vaig cap a la via Nazionale, de seguida sóc assaltat per un venedor de paraigües, plou cada cop menys, si compro un paraigües deixarà de ploure sense dilació, si  no li compro, no pararà fins l’hora de dinar. Vist així adquireixo la butlla que conjura la pluja.

El Sol fa una ullada abans no arribo a l’església San Ambrogio, en la via del Corso, tremenda la quantitat d’objectes d’art, però, de cop m’envaeix la mateixa sensació de basarda que vaig sentir al Colosseo, sóc en un monument a la pena de mort. Res no està representat millor aquí, que el suplici. Hi ha un seguit de magnífics relleus en bronze que fan feredat, les estacions del via crucis.

Lluny de la gran destresa artesana, de l’innegable repte de dibuix, de l’atreviment en la composició, de les agosarades proporcions, de la severa factura en bronze negre, que ens mostra aquest via crucis, ressona per sobre de totes les consideracions artístiques el títol i la interpretació magistral en metall bru de la primera estació: ‘Jesús és condemnat a mort’, tot gira al l’entorn d’aquesta condemna, tot. Tota la civilització, la resurrecció queda diluïda amb el pes de la capacitat estèril de l’home de damnar un altre home. La resurrecció serà, si s’esdevé, un acte diví, la condemna a patir dolor, vexació, submissió i mort inútil, inútil, són actes humans propis de la religió que empara la nostra civilització.

Arreu d’aquest temple, de tots els temples, del museu del Vaticà, que després, més tard visitaré, arreu hi ha la magnificació de la sofrença, i el patiment és arreu fruït, fruït com a patiment, per ell mateix, sense projecció, expressat amb cruesa, és sempre  amb crueltat que s’expressa l’inútil sofriment d’un ésser dotat de l’ambigua capacitat del dolor més enllà de la qualitat fisiològica de la protecció de la integritat física, i que se’n poden fer sublimacions simbòliques del martiri, del mal, però que em sembla, es queden a mig camí. Sublimacions potser si, però, en tindran res de sublim? Què diu que es vol enaltir i altificar amb el dolor d’altri? Si hi ha de forma natural dolor en la vida, biològica o sentimental, d’art, d’aproximació a la creació? Estem autoritzats a proporcionar-lo, escampar-lo i fruir-lo en l’altre, aquest dolor, en comptes d’evitar-lo sempre i a tothom?

Camino compungit, he sortit del monument a la pena de mort, hi ara mateix només veig homenatges al triomf de la mort de pertot. He dit que anava al Vaticà i cal ser disciplinat, segueixo fins la piazza del Popolo, l’obelisc m’impressiona, i com que no sé llegir gairebé gens els jeroglífics, només sé algun signe dispers, i no en sé fer lligams, no sé si es parla de mort o vida, no llegeixo la traducció al llatí ni a l’italià, per no decebre’m, un dels signes que sé en jeroglífic tardà és el de sang i ja l’he localitzat tres vegades.

M’enfilo un xic per les escales cap a Vila Borghese, però això em distraurà de la ruta pensada. M’adreço cap al Vaticà. El Sol lluu amb decisió condicional,  els xisclets negres en forma de creu, creuen un cel prou blau. Anunci de treva pluvial. No em menjaré el paraigües perquè no és de xocolata, però em fa tanta nosa que penso seriosament de llençar-lo, obert, al curs del riu així que hi arribi, no ho faré, recordo que és la butlla expiatòria de pluja sobre el meu cap, amb tot, ara mateix no tinc cap consciència ecològica que m’impedeixi fer una dolenteria civil.

Faig carrers i places, passo el Tevere, no li obsequio una andròmina de nilon negre, i faig camí, en la plaça del Resorgimento topo amb la gernació que ha pres avui idèntica decisió de visita que jo: hi ha més d’un quilòmetre de cua fins la porta del museu, si faig cas de les indicacions topogràfiques de la meva guia, (1/10000) només són set-cents cinquanta metres de cua, però no és cua endreçada d’un en un, sinó en amplis i desigual grups, que avancen amb discontinua lentitud i llargues aturades absolutes.

Faig cap al cap de la cua, és a dir, encara que s’entengui de sobres, vaig a la porta del Vaticà. Allí fent-me petit per un minut i portant-me com el-distret-que-cerca-algú, em colo, i en la porta giratòria que no pot engolir només que dues persones per sector entro amb dos esquifits xinesos, tan menuts que no s’adonen de la meva notòria corporeïtat, o no fan palès d’esment la presència. Ningú no ha proferit cap queixa, ningú no he ofès, m’he colat d’una manera neta, impune, i silenciosa, discreta, mai no ho havia fet tan bé, de fet, no ho havia fet mai. Com que, fora de la nosa contra la pluja, no duc cap equipatge ni bossa, no he de passar per l’altra cua, la llarga cua dels arcs magnètics i cambres de raig X contra atemptats terroristes, compro l’entrada, 10C, i entro pensant en la possibilitat d’un paraigües explosiu, ple d’àcid corrosiu, de substàncies radioactives, de gasos tòxics sufocants, amb suspensió bacteriològica emmetzinant, raig làser lacerant, gomes empastifants, hi caben més coses destructives en un paraigües? M’he tornat dolentot de cop? Sóc dins, he de seure a reflexionar, ho he de fer ara, abans de res.

Aquest viatge sembla un via crucis d’estacions de reflexió, però algú em sap dir per a què és, sinó, un viatge? En el sentit ferm de l’expressió és un moment d’inflexió, no només anar a qualsevol lloc, que a occident és sempre igualment diferent, i a orient no, que no entenem res, a occident tot són no-llocs, a l’orient no trobem el lloc. Així pensant que he de pensar, i sentint que el ver viatge és aquell que no té retorn, em trobo en una plaça immensa, amb una pinya de pedra, i, crec que per això n’hi diuen la plaça de la pinya, però no n’estic segur que es digui així. És un espai gran, al mig hi ha una escultura esfèrica de bronze daurat, començo a estar tip del bronze, serveix per a fer canons i passions, escultures i em sembla que impostures.

Resum d’emocions, estic content d’haver-me esquitllat de la filera, tot i saber que és un acte molt poc cívic, la pregunta que vol ser ètica sempre és, ‘i si tothom feia el mateix’, la resposta em brolla: caldria un altre ordre de filera, perquè si tothom s’esmuny, hi ha una corrua d’esmunyits, i llavors jo hauré d’anar per la cua normativa i institucional, si vull un tracte diferenciat, perquè vull un tracte diferenciat? És un tracte edificant no fer corrua? No, no és ni tant sols un tracte diferenciat, ni edificant, l’individu és mortificat per haver estar-se dempeus, sol, i lleuger d’equipatge com vaig, alleugereixo la meva espera sense perjudicar a ningú, i em fa sentir compensat, no és el comportament cívic una conveniència? Podria ser d’una altra manera, per exemple que als cinquanta metres de cua hi hauran bancs fent rotllana i s’organitzaran debats entre els pacients espirants a entrar sobre la necessitat de visitar museus famosos i oblidar els altres museus. S’escau la pregunta ontològica, he de vetllar jo per les cues que la gent accepta?

La descripció del museu i les seves obres us l’estalvio, està molt millor en la pitjor de les guies turístiques editades que el què jo sàpiga referir, però hi ha unes sensacions meves inexcusables, per anar a la capella Sixtina s’ha de creuar la galleria delle carte geografiche amb una cinquantena de mapes pintats al fresc, ple de gent no m’imagino al Papa de torn repassant territoris fidels a la cristiandat catòlica i romana.

La capella, hi arribo, entro a la Cappella Sixtina, al mes d’abril em dóna la mateixa sensació que la platja mediterrània al mes d’agost, o la pista d’esquí pirinenca al mes de gener: la gernació atapeïda i febril, en soroll festiu i suc de converses, amb rialles i algun crit petit, fan impossible copsar la magnitud de la mar, la imponent massa de la muntanya, les blavors de l’aigua i el cel, la blancor de la neu i la seva tova, aeria, fredor o les proporcions tosques de la capella, la volta pintada en trompe l’oeil, el terra, que no sé si és original, les pintures de darrera l’altar del Bunarrotti, les diferents figures de Perugino i el seu lliurament de les claus a Sant Pere, o de Signorelli pintant la mort de Moises, Boticelli i els rebels, o Pinturicchio, no puc localitzar les estampes de Ghirlandaio ni les de di Cosimo, la llum de les altes finestres es veu enterbolida per la remor de tanta gent, no se què hi faig aquí al mig, no entenc res, m’atordeix tanta presència humana i no puc, no em deixa copsar res. Fujo.

Hauré de tornar a la Cappella amb una altra estratègia, tornaré mai a Roma? Refaig passadissos que diuen menen a la biblioteca. Riqueses i més riqueses, objectes i més objectes. Torno a l’inici, al trencall que duu a la Cappella o al museu egipci, vaig cap l’Egipte, i m’espera una agradable visita, poca gent (tots cap a la Sixtina!) i peces molt acurades i ben posades, amb explicacions entenedores, la mòmia d’una joveneta que diuen té disset anys, em corprèn, és bellissima, les mans, els dits fins i tranquils, les faccions de la cara, tot i seques, tan correctes, el cabell delicat tenyit amb henna.   Penso en el negre de Banyoles, no han tingut la mateixa sort, no puc dir qui és l’afavorit per la sort, però no gaudeixen d’un destí igual, em convenço, ni la mort no ens iguala. La sort.

Penso en la sort. Quan se’m pregunta, amb avolesa, què fa que un determinat artista passi a la posteritat, sigui de tots conegut i conreat i l’altre de iguals mèrits és oblidat, només tinc una resposta honesta: en un paradigma social determinat, (el nostre actual és el valor de comerç) en qualsevol que sigui el valor social, sempre el succés d’una obra, del seu autor és cosa de la sort. La sort són dos mots que no defineixen gran cosa, dir la sort és no definir res perquè la sort és de caràcter caòtic, i les progressions estadístiques no poden explicar perquè els lieders de Franz Schubert, se senten de tant en tant, els de Hugo Wolf són absolutament desconeguts. Sona rar, però és per determinació caòtica que coneixerem i apreciarem diferents obres o artistes.

No tenen la mateixa Sort que el egipcis, els etruscs, estic sol a la segona sala amb els mobles i objectes d’or de la tomba di Regolini-Galassi, del segle VII, les esteles funeràries són més, o menys meravelloses que les ceràmiques votives?  Estic en mig d’un tresor cultural desconegut i fascinant. Quan topo amb el primer sarcòfag de terrissa sento pujar l’emoció. Quina expressió tan pacífica sobre el sepulcre, quina pau damunt la mort, quin parell de peces de terra cuita tan ben acoblades, són a tocar, les toco. Estic embadalit.

Els mosaics romans, les escultures gregues, la sala d’escultures d’animals, començo a estar embafat, però tinc el cor eixamplat, m’he perdut Michelangelo, i he trobat un feix d’emocions, referides a la mort des de angles prou diversos. Em manca la pinacoteca, no la he de oblidar. Té una miqueta de tot, m’aturo a Raffaell, el Sant Jeronimo de Leonardo, i gairebé tots els homenatges a la pena de mort, de Caravaggio, truculent, Veronese, Poussin sensual, i aniria posant adjectius amb certa gràcia però poca novetat.

A fora, al carrer, he dissipat un xic més de dues hores i dos quarts. Sinó m’afanyo em trobaré el marcat tancat, però he de reposar un moment, per prendre quatre notes de les impressions que ara escric, i per deixar que les cames reprenguin la consistència pròpia d’òrgan deambulatori, ara mateix no sé ni de qui són, ni de què són.

El marcat Andrea Doria, és, m’han dit, el més representatiu dels marcats populars, està molt a prop, via Santamaura i m’hi topo. Quin desengany! Què em feia esperar una Boqueria? Però això, és el mercadillo dels dimecres al meu poble, paradetes amb sostre de llauna, les millors. Sense un sostre de ferro modernista, ni una nau que els empari, parades amuntegades sense criteri ni ordre, per descomptat, sense cap encant, ací verdures tristes allí pollastres que han fet bé de fer-se matar, més enllà les mateixes verdures i els mateixos pollastres, morts de mala mort de nou.

No m’esperava la Boqueria, però Santa Caterina, o la Concepció, pel cap baix…res, res a fer, no es poden imaginar aquest romans què pot significar un marcat de viandes fresques, sigui carn, sigui verd. Veig el peix allunyat, molt a part de la resta, albiro el motiu a mida que m’hi acosto, bé, no l’albiro, el flairo. Ni en l’antic mercat central de peix al carrer Wellintong de Barcelona havia sentit tanta fortor. La varietat de peixos que s’exhibeixen és, més que migrada, miserable, ratjades, dues menes, morenes i congres, rap i lluç, alguna sípia i muntanyes de conquilles, copinyes, i closques. La sentor és tan forta que al final fins i tot em fa riure, de veritat, sembla un acudit brut que es pugui arribar a pudir així.

Més enllà, quasi a la sortida hi ha una paradeta amb sostre de fibrociment que fa pasta per a coure, de diverses formes, textures, gruixos i colors, l’estant fent ara mateix. No me’n sé estar, els de casa estaran contents, doble ració de pastes per a bullir. La dona, poc entrada en anys i en discret, i agradós greix, és molt gentil i  galana, elegant, m’escriu les indicacions per a coure amb correcció cada mena de pasta que adquireixo, tranquil tothom! estricte relació de client-passavolant amb venedora-competent. Cap vel·leïtat o extravagància frívola, cap indicació vers la reflexió. Només una breu pregunta fora de programa, si hagués d’anar a dinar, aquí a la vora, on aniria? La resposta em trasbalsa:

-  Amb tu?

- Com si fos amb mi, però hi aniré tot sol.

-  Si jo hagués d’anar a dinar amb tu aniria a il bar sotto il mare, surt per aquella porta i baixant, la segona cantonada i, si hagués d’anar a dinar tota sola, malaguanyat, també aniria allí.

- Gràcies, potser he estat una mica massa brusc, no volia pas ofendre…

- No estàs fet a les romanes foraster, per ofendre’m hi caldria un pic de més.

- Gràcies de totes maneres, i perdó.

- No es mereixen cap dels dos compliments. A reveure.

I es gira tan tranquil·la. Em nego en rodó a analitzar la situació, si algú en pot treure una conclusió satisfactòria, se la guardi per a ell tot solet, i com diuen aquí que es cogui in il suo brodo. No en vull saber res més però, simptomàticament, trobo de seguida il bar sotto il mare, són tres quarts d’una, a Itàlia és una bona hora per a dinar, a Roma encara és una mica d’hora, no hi ha cap taula servida, demano a, jo diria l’amo, pel gros bigoti i el somriure ampli i satisfet, li demano si puc entaular-me ‘ci mancherebbe’ faltaria més, trio una taula al cantó de la finestra, es veu el tragí del mercat que plega, m’agrada.

La veritat, estic tranquil, em sento respirar prou cansat i satisfet segurament, per sentir- se satisfet, hom ha d’estar cansat. Penso, no me’n sé estar, vaig pensant, en totes les satisfaccions cansades i per tant en els cansaments satisfactoris que recordo fins que arriba la cambrera esplèndida, la miro de cua d’ull, amb les dues darreres dones que he parlat aquests dies m’he ensopegat, estic allò que en diuen escamat, gat escaldat… només amb el buon giorno, ja sé que tindrem conversa, i pot ser llarga.

Ànims, no és sinó, una altra envestida, no refusaré el desafiament. Sabré sortir-me’n, aquest cop? Quasi que em crida la curiositat, com acabarà? Sempre la maleïda pressa per saber com acaben les coses en comptes de assaborir-les mentre són.

És una agradable romana de pell bruna i ulls una mica clars, rotunds, alta, enrinxolada, amb un somrís franc m’informa que també puc demanar pasta amb salses de carn, encara que no són a la carta:

-  Estem especialitzats en peix.

- Ai!

-  No has de témer res, el tenim molt bo. T’ho explicaré, a plaça no venen el peix que nosaltres servim…

M’ha llegit el pensament? Pot saber la pèssima impressió que tinc del peix a Roma? La miro, la remiro amb altres ull… no, és vox populi i està jugant, es posa a riure, es recolza amb els nusos dels dits a la taula, i sense donar-hi més voltes, amb un blanc i franc somriure em diu que la pasta a le vongole és un plat que no oblidaré. Ho he dit, oi, que no refusaré el desafiament.

- Tenim altres plats, es clar, però sé que aquest…

- És molt abundant?

- Podràs atrevir-te a un segon, què vols veure?

- Vi negre, em mostres la carta?

-   Et duré dels nostres, el més bo, el tastes i si tens la més petita queixa o desavinença, te’l canvio, una gerreta de quart?

- No, mig, mig litre.

S’alça alegra. Dóna ordres a la cuina, varette a le vongole, entra cap el que crec que ha de ser el seu celler, i torna amb un flascó de vidre gravat a mola que és bonic, bonic, amb un líquid, vi, es clar, fosc. No goso preguntar d’on és, ni el vi ni el pitxer, el sol fet de preguntar segons què, ja ofèn, m’informa de la procedència del vi, no ho retinc, em retira la copa, i em porta un calze petit, de cristall, digne de Lúcul, l’omple i, abans de marxar em proposa de tancar la finestra, li prego no ho faci, el temps no és tant benigne com ahir però l’atmosfera del mercat és un regal exquisit, m’embadaleix, marxa molt més que satisfeta, l’esguard que em destina, crec que és d’admiració, després sabré que és filla de mercat, i sense saber-ho l’he afalagat en el més pregon de la seva procedència.

Estic cansat, ja ho he dit, i també assedegat, mentre espero le varette em bec dos calzes d’un vi exquisit, jove però amb un cos apreciable, i el flaire és entre floral i de roure, estic encantat, ve el bigotut amo, i comenta que, pel que es veu no m’ha de canviar el vi, de cap de les maneres, és extraordinari, que són varette?, spaghitti molt més gruixuts triguen força a coure, em dic Virgilio, però tu no ets un turista, oi? No, estic aquí per feina. Puc preguntar-te quina feina, i em perdones pel tuteig?

Virgilio acaba assegut a la meva taula, Nicoletta, així es diu la cambrera, s’emporta la gerra de vi que encara no és buida, i la torna plena, amb un altre calze, Virgilio demana permís, per beure amb mi i parlar mentre no arriba il primo quan ja ha demostrat ser un esplèndid amfitrió amb un antipasto de prudents conserves de peix que no he demanat, delícia, en saber de la meva dedicació professional, i el motiu de la meva visita a Roma, es mostra radiant, crida a Nicoletta, que seu, i li diu que sóc professor com a intuït, no he de patir, non è una strega no és una bruixa, m’ha dit, continua parlant Virgilio, m’ha dit la Nicoletta que ets una persona amb qui es pot tenir una bona conversa, t’ha vist disposat, i jo el què més estimo del bar és el contacte, si t’atabalo m’ho dius, però no caldrà, ho veurem abans.

Tenim una extraordinària conversa breu no més de deu minuts, (el temps de coure la pasta) on em parlen sobre la llegenda de les bruixes romanes, se’n riuen, on els parlo sobre la sensibilitat de relació entre les persones, lligada al coneixement sensible de l’art, com essència, no com vehicle, s’encanten. I, de cop, Nicoletta s’alça i torna amb un plat immens ple de cloïsses, de tomàquets nans fregits, vermells com la meva golafreria amb una cort de diferents herbes verdes tallades amb escrupolosa precisió que s’han agafat a uns llarguissims fideus d’un gruix impensable.

Estic bocabadat, i tot just ara començo a flairar, Virgilio s’alça’t, no me’n he donat compte, torna amb un platàs de porcellana, per les closques, diu. Marxa, em deixen sol amb el meu festival de plaers.

Que agradable tot plegat! M’estic fent un fart de saboroses petxines, la pasta de presència rotunda a la boca, és dura, quasi cruix als queixals, amb la delicadesa que s’han allunyat, amb tants gustos, amb tantes sensacions veig brollar del cor (les emocions no rauen en el cor, però s’hi fan presents) un sentiment de gratitud àmplia, inefable, als que hi sou i als que m’heu deixat, gràcies a tots.

Quan s’acosta el final del plat de menjar i la plàtera de closques comença a vessar, Virgilio torna, verbalitzo la meva satisfacció, alhora la meva estranyesa per la pasta tant grossa i crua, crua? Canvia la cara. M’afanyo a puntualitzar la meva molt ‘agradable’ estranyesa, afluixa les faccions, la pasta no es menja d’altra manera, mig minut més de bullir i està passada, per llençar. No insisteixo, crec que seria motiu d’ofensa. El cert és que m’ha agradat. Amb tot però, ell copsa amb satisfacció la meva veritable fruïció, Nicoletta vol saber què menjaré després, Virgilio em durà mitja graellada, jo no  he pogut dir res, està decidit. Entra una parella, van a atendre-la, segueixo amb el poc que resta al plat, lamento que s’acabi, però encara en queda prou per mantenir l’èxtasi.

He acabat, m’eixugo els llavis, observo la parella, asseguda prou a la vora, ell més gran que jo, amb ulleres fosques, parla sinistre amb la boca de gairell, ella un xic més gran que la meva filla no és la seva filla. Després m’ho confirmarà.

És més interessant el tragí del mercat, té, ara passa una dona carregada, ara un faquí escardalenc recolzat en el seu carretó es mou com el coll d’un camell, surt una grossa peixatera amb esclops de plàstic blau, el gest d’abocar l’aigua des d’una galleda, i el sòlid patac del líquid contra terra em transporten una estona a l’eixida de casa,  on l’aigua es vessa així.

Sense mirar-se la carta el d’ulleres fosques i boca torta encomana a Virgilio pels dos. És un client habitual, també ell és professor, sento que diu Virgilio, senyalant-me amb la mirada, de Barcelona, conclou. Ens mirem, em pot semblar, perquè darrera els vidres tintats no veig els ulls, esbossem un somriure cada u.

Cadascú als seus afers, però de manera diferent com fins ara, ens estem observant sense observar-nos, ell segueix amb la seva pupil·la, i jo per la finestra, amb el meu mercat. Un bastaix remagrit deixa la vagoneta al mig del pas, una dona amb senalla l’ha d’esquivar, li surt un pomell de flors del cistell i una blasfèmia de la boca molsuda, l’altre ni es gira, fa un gest obscè. El professore de l’altra taula no es pot contenir, desenfunda una pregunta a cremadent: vostè, de què és professor?

Què té que no m’agrada? Virgilio ens vigila de lluny, per ell, per Virgilio em comportaré, miri jo sóc professor de fonaments biològics de la conducta, centrat sobretot, en l’estudi del fenomen de l’art des de possibles visions de la vida, l’art com el què em sembla que és un gran garbuix biològic, i no vull ser reduccionista. I vostè?

-  Jo sóc Catedràtic de filosofia de l’art a la Università T… di Roma.

- Ospa!

- Perdó? No l’he comprès, ara.

- Tenim temes en comú, amb angles diferents, oi?

- Ella és doctoranda de psicologia de l’art, i jo dirigeixo un punt de la seva tesi.

Ahir mateix jo era en aquesta Universitat, sembla que ja hagi passat un any, i ara que hi penso, no sé de què és professora la tale Sofia C... que em va trinxar tant com que ni això vaig saber d’ella, i si no era professora? I si era un agent dels serveis secrets del meu deganat? Aquest lligon de postgraduades em vol fer servir per pujar graons al tàlem de la noia. Ho té clar. Ell pagarà els plats trencats. No tinc cap ànsia de revenja, mai he sentit el menor plaer en la venjança, però amb el to, amb el deix foteta que em diu:

- És de formació eclèctica la seva disciplina.

Amb la mofa que ho ha dit ha jugat més que fort, eclèctic per a ell és del tot despectiu, sento que m’altero, no sé perquè em busca, aquí em té. Tota l’artilleria:

-  Sí, és prou sabut que no només ens cal saber neurologia i endocrinologia, que també hem de saber d’on venim com individus (embriologia) i com espècie (paleontologia), sinó que, només la simple definició biològica  d’individu planteja problemes seriosos als que no ens hi hem d’acostar mai amb la frivolitat de l’especulació filosòfica. T’has parat a pensar que cal plantejar-s’ho també i més que mai ara, que tot trontolla, des de l’immunologia?, existeix la immunitat? I perquè no penses honestament en l’estudi de la història de la immunitat, biològica i parlamentària? Pot tenir repercussions en això que en diuen psicologia? Què hi fa l’art, aquí al mig? Perquè l’estudio? És l’illa de llibertat de la persona, hi ha qui creu, per això, que cal destruir-la. Vull considerar que hi ha drets que immanen de l’individu, però des de Machiavelli són conculcats en favor del príncep, que representa l’estat, diuen, una organització que està per sobre de la comunitat, però que sotmet l’individu. Qualsevol cosa que representi la llibertat de l’ens és un perill per l’estat i el príncep l’ha d’escapçar, això si, sempre fent creure en el dret individual, mai però, l’afrontarem biològicament o etològica?

Potser he tirat massa fort, no sap gaire per quin camí agafar, m’estovo una mica i parlo de la formació de la sensibilitat de la persona amb una visió vers la llibertat, deixant el progrés com una impostura que cal saber utilitzar per no patir-la. Em sorprèn  la resposta:

-  Jo tinc una solida formació filosòfica, des d’Aristòtil, que cal llegir-lo en grec, fins Kant, que s’ha de llegir en alemany…

-    …A Kierkegaard que el llegiràs en danès,oi? a Maimònides i la seva perplexitat i elucidació en àrab o en hebreu? a Séneca en llatí, Confuci en xinès i Ramon Llull en Català, Coneixes Ramon Llull? Ets capaç de prescindir d’algun d’aquests autors, o a desmerèixer-ne els mèrits des seus pensament. Els llegiràs a tots ells en l’original, és clar.

-  La formació d’un filòsof és àrdua, i llarga, i jo he cregut sempre que per fer una cosa ben feta, ni que sigui des del coneixement, només s’ha de fer una cosa, és el pensament pur que demana una formació exclusiva. La formació d’un filòsof és àrdua, i llarga.

-  No t’ho discutiré això de la dificultat de formar un filòsof, només em pregunto què vol dir fer una cosa ben feta des del coneixement, i, depenent de la definició que em donis, a qui li cal fer-la ben feta? O que algú la faci res ben fet en aquest paràmetre que em donaràs?

-  Una cosa ben feta, és aquella que té una vàlua social, que és edificant pel grup que encomana uns homes de tremp alt a dur a terme el coneixement

-  Penso que si la vàlua social es mesura amb la dificultat i durada de formació, el pilot d’avió de caça és el rei i la guardera de llard d’infants, la toia. Amb tot el grup no és social, i parles de l’estat, com sempre de forma emmascarada. On resta la persona? Però ves per on, els dos camàlics que he observat  per la finestra, m’han semblat portadors d’una bona filosofia de la vida, sobretot, simple i recolzada en una aproximació de la veritat seva, ignota per a nosaltres.

La conversa és aspre, la noieta no bada boca, Virgilio de lluny estant sembla divertit, i Nicoletta és gairebé transparent. La conversació s’estén de taula a taula sense alçar-nos mai la veu, en tot moment hi ha respecte de paraula a dos, no hi intervé ningú més, el diàleg és una justa entre cavallers, però, i no sé perquè, és una justa a mort, mentre, han entrat dos parelles, turistes amb tota claredat. I ens anem ventilat la graellada. Ell i jo.

Segueixo amb l’aproximació a la veritat individual, aproximació apassionant però impossible, i més des d’un pensament racional que exclou el coneixement sensible. Parla del meu concepte de racionalitat i em tracta d’esquifit, el titllo de totalitari perquè es creu en possessió del coneixement de valors universals, em diu:

-  El respecte a la vida és un valor universal.

-  Ni en totes les cultures, ni en totes les ètnies. Aquest concepte, el respecte a la vida, no es contempla per un igual, ni tant sols d’una forma afí, si no li concedim que emergeix de la pròpia vida, no és un valor universal.

-  Ets un nihilista, barceloní, i és la postura més fàcil, desentendre’s, perquè, si sabem que són justos, no creus que els podem imposar, els drets humans?

- A sang i foc, ja ho han fet els darrers segles les religions, no em necessiteu.

- No faràs res per impedir que matin inútilment els teus fills?

-   Aquest sí que és un raonament impecable contemplat des de l’especulació filosòfica, però, no et rebregaré, si aconsegueixes definir-me el concepte de mort útil en el gènere humà, i també fora d’ell, en les altres espècies tret de la mort nutrícia de discussió difícil, si et convences honestament d’una sola mort útil, al marge de la demagògica mort heroica, o ritual, també de difícil discussió, la victòria és teva. Quina és la mort útil de l’individu?

He dit que era un torneig a mort, segueixo sense saber perquè, però era així, no el vaig amollar, no va poder fer cabre cap exemple sense acabar per haver d’acceptar que en algunes societats l’infanticidi femení era útil, no se’n podia sortir, es va ensorrar, va pagar i quan marxava li vaig aviar que mai la mort, o la vida, s’havien de tastar des de la utilitat, ni la humana ni de cap expressió vital observable. La vida és una meravella massa gran, en totes les seves expressions, per xifrar-la amb utilitats. El vaig rematar, acorat per la seva pròpia agressivitat, no se’n recordava que el seguia una astorada noieta.

No em sento ni satisfet ni contret de la llisa i mort d’un petulant que mira des de dalt, del lloc dels perdonavides. És una bajanada la violència verbal, com totes les violències, mai ens apropen a cap altra veritat que som vulnerables, entre filòsofs potser es dóna massa. L’ambient, l’aire, davant meu, es tallava amb serra circular, i Virgilio em va venir a tranquil·litzar i felicitar, semblava que havia mort el drac, però jo no estava invulnerat. Em va deixar intuir que aquell client era un pet bufat, i que calia un escarment, perquè l’havia d’infligir jo, l’admonició?

Em vaig dedicar a la fi de la graellada que era a mitges, però el gust no era el mateix, Nicoletta estava atenent els quatre turistes que res havien copsat de la tragèdia  filosofal, i per treure ferro a la meva tensió, em diu des de la taula dels turistes:

- Són espanyols, com es diu en espanyol vongole?

- Almeja.

- Ah! Que bé, d’on ets. - Em diuen en espanyol els espanyols.

- Sóc de Barcelona, i vosaltres? - Els hi dic en castellà.

Em contesten que de Salamanca, i afegeixen a rengle seguit i sense demanar cap mena de permís, amb paraules desagradables i sornes, despectius i repulsivament orgullosos, en to i posats, alçant l’índex, i prement-lo sobre la taula, cedint-se el torn de paraula l’un a l’altre com si ho tinguessin assajat: que quan trigarem a posar fronteres a espanya, els catalans, que quina mania que tenim de parlar diferent, el catalans, que tots els nacionalistes la final no són sinó, uns terroristes, que els arxius de la Generalitat no sortiran de la seva ciutat…

Per avui, per unes quantes setmanes, ja he fet la quota de mala llet. Els responc amb concisió i en castellà, que m’entenguin: - Cadascú, ja que som vius, té el dret humà de triar la naturalesa de vida i la relació social que mantindrà amb els demés humans. Desgraciat aquell que no pot exercir aquest dret, més desgraciat és encara qui no pren consciència que ha d’exercir aquest dret, i encara més desgraciat, miserable, malnat qui conculca, trepitja, o malmet aquest dret a un altre ésser humà, desgraciat. Es pot pensar altrament, jo ho vull resumir en tres categories, esclau, súbdit, o ciutadà, i en cap de les tres mai no s’ha d’ésser client. Si teniu un rei i l’altifiqueu amb el tractament d’altesa, és que heu triat la segona categoria, súbdits, jo he triat ésser ciutadà, vençut, en una guerra de fa quasi tres-cents anys, per un rei despòtic, com qualsevol monarca. Sóc vençut, però ciutadà i no puc, sinó lamentar l’enviliment i la baixesa d’aquells que renuncieu a la dignitat humana vulnerant aquest dret i fent-ne blasó d’un trofeu de guerra, mal heretat d’un dictador feixista i sanguinari, sanguinari, revoltat contra la República que us instaurà la monarquia i la idea de grandesa imperial, i el vici del clientalisme social, desgraciats!. Perdoneu-me, però si sóc a dos mil quilòmetres de casa meva, és també per no sentir, ni haver de pensar en la llengua que em tenalla. Que tingueu una bona estada a la Ciutat Eterna.

Un va fer el gest irat d’alçar-se, la seva femella el va refrenar, Nicoletta, ràpida, es va interferir, va esdevenir opaca i va omplir tot el camp, parlant-me en l’aparatós italià de Roma, donant-los l’esquena, em va dir:

-   Tenim uns postres fets a casa deliciosos, per tots els teus morts! No pots marxar sense tastar-los.

-  No vull marxar encara, no en tinc les forces necessàries, i no sé perquè no en tinc la voluntat, pel què fa a les postres em manca la gana…

- Et manca vi, te’n duré un d’apropiat, superior, exquisit, veuràs. Ara vinc.

I no es mou de davant meu, tot parlant-me, i gesticulant amb exageració romana, abans era transparent ara és densa i atapeïda, granítica, no la traspassa res, m’encanta, em pacifica i tranquil·litza, arriba Virgilio i fa més contundent la espessa pantalla amb els españols bel·ligerants, ara, amb Virgilio al seu lloc marxa a cercar-me el vi i els postres que un cop més no he demanat, Virgilio em parla, i gesticula, no sé bé de què. Ja està,

Nicoletta torna amb vi i postres, i la distància que ara hi ha entres les dues taules és de dos mil quilòmetres.

Em trobo davant un bonic plat de fruites partides per la meitat, curosament buidades, i farcides del seu gelat, ací estem fets a la llimona gelada, allò era un altre festival: dos nous, tres castanyes, una pera, un kiwi, plàtans nans, i un grapat d’ametlles amb gelat de crocant. Em pregunto, divertit, pel gelat de cafè. O el de cirera. I el de pinyó?

Passa l’estona, el restaurant, que ja era quasi buit es buida del tot, i ràpid, em sembla sentir que es buida amb un insult groller dirigit a la meva genealogia, no en paro ni atenció, ni alço l’esguard. L’insult és proferit en una llengua estrangera, que a la força conec prou bé. Estic acabant els gelats.

Ara comença una sobretaula esplèndida i veritablement amical, sense cap angúnia, coneguts de tota la vida Virgilio i Nicoletta, s’asseuen a la meva taula i repassem experiències viscudes suara, i parlem dels etruscs, ells viuen en una vila etrusca a quasi cinquanta quilòmetres de la ciutat de Roma, quina casualitat, també jo habito a cinquanta quilòmetres de Barcelona en un poble molt actiu, però que no en té res ni d’etrusc, ni d’arqueològic, si no fem cas a algun tarannà, em diuen el nom del poble, no el recordo, es queixen que és massa tranquil, el meu és massa mogut, tornem a les ardides i tensions viscudes, no s’imaginaven el comportament dels meus compatriotes, els agraeixo que evitessin amb tanta eficàcia la violència física, i més quan jo ja era lassat, sembla mentida entre compatriotes, diu ella, no, es que no tenim la mateixa pàtria, i de fet, jo dubto també d’aquest concepte de pàtria. Has anat contra el monarca, ets republicà? No, em sembla que no, potser sóc el què a casa s’anomena lliurepensador, anarquista, alguns em diuen, però el lliurepensador és qui no es vol sotmetre a cap autoritat dogmàtica o carismàtica, i maldà per no sotmetre’s, no em fa res de ser anomenat anarquista, amb tot, qui de de bo vull ser és en Miquel, és poc original, però és el què vull ser, ni que sigui en l’últim alè de la meva vida, i no sé si això, ho aconsegueixi o no, podrà justificar-la la meva vida, també em qüestiono si la vida s’ha de justificar, o poden quedar els marges esfilagarsats. Riuen, riem perquè a la fi, d’alguna mena manera a la que t’allunyes de dogmes i canons i els refuses activament, tots sentim el mateix vertigen, i la contradicció ens amara. Ara parlem d’art, ara de vida. Em sento per primer cop en tant de temps acollit, amb tota l’extensió del  mot acolliment, elogien el meu italià, només que confonc l’ésser i l’estar massa sovint, em sento afalagat. Elogio el seu beatífic acolliment.

Són quasi les cinc, he estat més de quatre hores, potser és l’hora de plegar, perquè no tornes al vespre? hi haurà la nostra filla que va la Universitat T… di Roma. No els ho puc assegurar, els explico on vaig, i què hi vaig a fer, com hi hagut una doble celebració, i no sé si tindré algun compromís, mai se sap com acaben aquestes coses.

Els demano el compte, no me’l volen fer, no home, no és això, jo he fet una despesa llarga, et cobrarem el què has demanat: varette a le vongole i vi, de fet les varette tampoc les has demanat, te les he encolomat jo riu Nicoletta, i la pasta era crua, em queixo jo, per sorpresa de Virgilio, que se l’ escapa un somriure, es posa a riure francament divertit, a molt poca gent li permeto insultar la meva pasta, el proper dia la serviré al teu plat com avui, que és la perfecció. Mira, no hi ha res més a dir, tu has fet una despesa i nosaltres te l’hem feta a tu, ha estat una classe magistral tot el dinar, i tots hem après, alguns amb més dolor que d’altres, jo amb tot el goig, pago jo, diu Virgilio, crec que és la classe més ben pagada, i que amb més delectació cobro, dic jo, i afegeixo,

jo també he après, i molt, i he après una nova amistat. Ens sap greu el comiat, qui sap si ens reveurem, però segur que no ens oblidarem.

Caminar, caminar cap la plaça Carpegna, per pair el molt abundant i molt bon àpat i les moltes coses viscudes i reviscudes, només per aquestes quatre hores, crec que s’ha santificat el meu viatge a Roma, l’experiència d’amistat tan pregona i intensa, l’interès per mi i de mi per a ells, les ganes de conèixer i donar, de participar en la vida d’uns i altres, els conceptes desgranats, no ho faré petit posant-hi un adjectiu o una semblança.

Penso ens les vegades que he viscut una experiència d’amor talment com aquesta, àmplia i gratuïta, i em puja de nou el sentit d’agraïment difús i extens, en són moltes les vegades que en la meva vida he tastat aquest amor, i crec les recordo totes. De fet recordo totes les que recordo. Moltes.

La plaça és a l’altra punta de Roma, passo barris i barris, Roma ha crescut malament, com tantes ciutats que en el segle que em deixat s’han fet de desastres arquitectònics monstruosos. La plaça rep el nom d’una vila, amb jardí mal cuidat, colonitzat per joves marginals de la seva individualitat, que trinxen la salut i la consciència amb substàncies psicoactives de procedència rara, desconeguda, mai ritual, i que representen, aquestes substàncies, un nou abús de poder per sobre les llibertats de la persona, alhora que uns ingressos econòmics per alguns.

Arribo a l’església, no en recordo el nom, entro, quin horror! Qui ha fet aquestes pintures? Segur que és mateix que ha dissenyat el vestit de les hostesses de vol, demà les tornaré a patir, i el menjar de l’avió, qui el deu haver dissenyat? Al fons, en la paret de darrera l’altar hi ha un orgue que l’asimètrica disposició dels tubs presenta un ritme tan agradable que la vista deixa de veure els altres horrors i es centra en l’instrument que ja trona amb prepotent orgull i ressonàncies magnífiques, que bé que sona, i quina gana de música que tenia, ara me’n adono que la dieta de música no m’és massa bona, escolto, devoro amb l’oïda els sons que, com una inundació ho omplen tot, l’organista, el Dr. Misserachs, és formidable.

Hi ha una trentena de persones, sóc assegut darrera del tot, discret, ningú no m’ha vist entrar, em sembla, sento l’orgue i observo la concurrència, els puc veure prou bé, em

sembla que de tots plegats, crec, sóc l’únic que tinc reconegut l’exercici del sexe, tots són oficialment celibataris, després faran, si són honestos, el què la consciència els deixi, i si no ho són d’honestos prescindiran de la consciència, el celibat és la perversió sexual més insòlita i contradictòria. Tots són o monges, o capellans.

El meu avi deia que hi ha quatre menes de persones: els homes, les dones, els tenors i les monges, pot ser divertit el comentari fet fa més de quaranta anys per un comerciant, però ara hi ha una submena que l’avi no podia conèixer de cap manera i que és molt curiosa, la monja disfressada de dona.

Surten els celebrants, una dotzena, entre ells en Salvador P… massa cosa a notar no hi ha, molt bona música, i en el moment de consagració, tots, tots els mascles allí reunits, a dalt de l’altar i baix, tots allarguen la mà dreta, per un moment, distret crec que és un gest ritual que jo he de repetir, el reprimeixo a temps, què passaria si jo el fes, aquest gest? Res.

S’acaba la celebració eucarística de la festivitat de la Mare de Déu de Montsserrat, la catalana celebració. Sona el ‘Rosa d’abril’, mira, no m’emociona el més mínim, dec ser un  caragirat?  Diuen  que  lluny de  casa  les  sardanes  emocionen,  no  voldria  res més

apartat de mi ara, una sardana, el virolai està bé però em deixa sec, amb tot, però, m’agraden les harmonies noves que sento, i a la setena estrofa ja no puc empassar-me la conçoneta ni amb les noves harmonies, estic atrapat, no puc fugir, en Salvador m’ha somrigut de la trona estant. Com pot ser tant llarg aquest virolai? Tot s’acaba, convidada general a passar tots plegats al claustre, per berenar una mica, som-hi. El claustre és bonic, molt verd, les dues taules amb quatre pastetes inqualificables no en tenen res de bonic, més aviat són patètiques. Sort que vinc tip. Ningú no em diu res fora del poc compromès i obligat ‘bona festa’ que retorno amb una petita inclinació del tòrax i el cap, quinze, vint discretes reverències en resposta a tantes ‘bona festa’ dit amb elevat somrís místic.

Surten de la sagristia els que eren dalt l’altar sense els revestiments ritual, i en Salvador s’apropa a mi i em fa una ostentosa abraçada eclesiàstica, després de la qual, ja se’m podrà dirigir algun mot més que el desig de ‘bona festa’, de seguida algú m’interroga sobre procedència i funcions, respostes correctes i exquisides en tot moment, s’afegeixen a l’interrogatori d’altres, sempre en català normatiu, i molt interessats pel lligam biològic que cal cercar en l’espiritualitat. Les monges disfressades de dona no passen del desig somrient de ‘bona festa’. El Dr. Misserachs és molt agradable, i val la pena de parlar amb ell, fins i tot de música.

En Salvador m’anima a menjar, gràcies, i a beure, serveix-te, i m’ assenyala una tauleta amb, Horror! Cocacoles i taronjades no filiades! Ni una trista cervesa, ni un got de vi, ni cava català que seria el correcte, no és que ara volgués ingerir gaire més d’alcohol, però la correcció és la correcció en qualsevol circumstància, i la celebració de la ‘Moreneta’ tan a la vora del Penedès com està vol cava, el demés són incorreccions. En Salvador em somriu i diu mirant-se la tauleta dels horrors:

- Mira Miquel, hi ha una ampolleta d’ ‘Aromes de Montserrat’ et ve de gust?

- No gràcies, no, les ‘Aromes’ volen sobretaula i gel.

- Si, si que és veritat.

Tot el què resta de la meva vida em preguntaré si és cert que no hi havia la més gran de les befes en aquesta petita escena col·loquial, d’un flascó petit de licor en mig d’impius beuratges comercials, befa propinada per un diocesà a una ordre monàstica. S’acaba aviat, per què, de fet no ha començat res, no he parlat amb cap monja, m’hagués agradat, però són inaccessibles, s’esmunyen, es camuflen, es giren d’esquena, quan hi ets a tocar, un capellà t’aborda i t’interroga, et distreu… res a fer, sóc un don Giovani fracassat, ara si que me’n en ric, és l’hora de retirar-se, no hi ha doña Inés.

M’acosten al Quirinale, és tota la cortesia de què són capaços, allí sóc a idèntica distància del bar de Virginio que del hotel, són gairebé les nou. Crec que avui ja he viscut prou, tornar a da Virgilio seria una repetició massa espessa, prefereixo, gustar tot el record, i anhelar un retorn. Em queda un culet del vi d’anit, compraré un panino per tirar-lo avall i a dormir crec que és el que he de fer.

Encara tinc temps i ocasió de fer servir el paraigües, torna a ploure, amb moderació, em recorda que, de matí, ha començat aquest dia, amb la primera decepció per la pluja, i quantes emocions després, camino a poc a poc, paladejant els records de tot un dia.

Diumenge 28

Joc de poques taules, mala dutxa, pitjor esmorzar, hi passo de punteres, cua de vint minuts per un bitllet de tren, cua de tres quarts per aconseguir la tarja d’embarcament, quin desordre, i una estoneta a la sala que correspon a la meva porta de sortida, totes les sales d’espera per embarcar en el món occidental són iguals, amb la mateixa gent ja referida en el viatge de vinguda, però aquí em crida l’atenció un parell d’espècimens nous, les corrues de capellans amb coll blanc de plàstic en una peça de tres per quatre centímetres, i les monges uniformades de monja, i ara me’n adono que les monges, totes les que no van disfressades de dona, són de ‘diversos colors foscos’ aquí i al Vaticà, no he vist cap monja d’ètnia europea-occidental, és a dir blanca, vestida amb hàbit, si algú en vol treure alguna conclusió de supremacia ètnica endavant, jo ni l’aprovaré ni el censuraré, encara que em sembla que no cal.

El vol amb els horrors ja referits, i potser augmentats per una pantalla de quars líquid on, en circuit tancat i per fer les delícies d’idiotes, en el sentit etimològic i vexatori del mot idiota, idiotes sense cap mena de sensibilitat ètica, es passaven per totes les pantalles de l’avió episodis de ‘càmara oculta’ on un pobre llàtzer de torn és escarnit per una situació grotesca pel goig de la burla impune.

L’aeroport del Prat, ja sóc a casa, galopo per agafar el tren, evident, s’escapa als meus lloros, el proper és d’ací mitja hora, calma, respira, aviso per telèfon a la família, vindran a cercar-me a Mataró, quina delícia, relaxació. A Mataró, gran alegria, hi són tots i molt cofois, menys la nena, que exerceix el dret de l’adolescent de no rebre el pare que torna de viatge.

Casa, udols de la gossa, alegria de observar la pasta adquirida, comentaris quasi totals de la forma en que fou adquirida, explicació d’anècdotes, calor, gairebé s’acaba el viatge, manca l’informe, el faré demà, ara he de satisfer l’enyor de sofà i música.

Dilluns 29

La vicedegana, no només vol l’informe, em vol veure i vol que li expliqui les meves impressions i experiències, anem-hi doncs. En el seu despatx acabarà el què en el seu despatx va començar.

-  Ja estàs de tornada, com t’ha anat? Com t’han acollit?

-  Perfecte, cap problema, encantadors, hospitalaris!, hospitalaris, les conferències un èxit, crec però, que he fet una cosa que potser no devia, però no he sabut dir que no…

- Quina n’has fet!? Eeh…què has fet?

-  M’he deixat gravar en suport digital una conferència destinada a uns postgraus no presencials…

- Estan satisfets, els has complagut? has deixat bon gust?

- I tant! estant refulgents de felicitat i gratitud, vessen alegria i bones paraules.

- Estic contenta, bé, gràcies Miquel, tanta por que tenies.

- M’han donat per a tu dos presents, l’almanac, i la memòria de la facultat.

-   Oh! Que ho veus, quanta amabilitat, gràcies i gràcies a tu per portar-m’ho, pesen el seu, són grossos... Els escriuràs?

- I tant, de seguida i en nom teu, no t’hi amoïnis.

La carta adreçada al degà on es canten totes les meves virtuts, i excel·lències, ni l’esmento, la guardo, de tota la vida que és a la màniga on fa més servei un as.

M’està parlant, la vicedegana, ho veig amb atenció, ulls fixes ben oberts, no l’escolto, he de complir la meva vague voluntat d’escriure un conte que he viscut, amb les quatre notes preses, i la multitud de percepcions, externes i internes, de pensaments, ara que s’acaba el viatge, he de explicar tantes coses i anècdotes, i penso ara, que s’acaba el viatge i l’escrit, en aquesta dolça emoció, i el sentiment d’haver sobreviscut, deu ser el què més atrau d’una situació anòmala, sobreviure al treball d’escriure i al treball de viure, quan s’escriu també es viu… lligo amb l’inici d’aquest relat, on dic que no faré art, i ara que acabo l’escrit ho ratifico, estic referint el què he viscut, subjectivament, es clar, però no m’adreço a cap elaboració simbòlica, he vist art, he sentit art, he parlat d’art, però ara mateix només penso, no en faig d’art, penso a expressar-me, i l’art mai no és expressió racional, tot i que a voltes expressi o cerqui expressar, estic fent clara referència al meu tractat, penso que quan pinti una col·lecció de quadres a partir de les emocions viscudes a Roma i davant l’ordinador, si provaré de fer art, pintant si, però hauré d’esperar que sorgeixi, no surt quan vull, només surt quan vol, i sovint, ara ho temo, amb dolor, tanmateix ara, ara miro com em parlen, i penso, penso en les hores que he passat davant l’ordinador i recordo que el programa té una eina prou curiosa ‘contar palabras’ la premo: DISSET MIL SIS-CENTES TRENTA VUIT PARAULES, no deixa de ser un bon títol pel què estic descrivint, i 80.914 caràcter, que vol dir cops de dit a les tecles, quin mal, la sonata en Si menor de Liszt, té tants cops de tecla? La vicedegana gesticula una mica més, què diu?:

- Miquel, Miquel, que et dic que si estàs disposat a viatjar a Coimbra?

- Aaaah!!

FI.