 |
| No ens equivocaríem si titulés aquesta foto, com dos pòtols pels carrers de Vilassar, degut a no tenir res més que fer i matar el temps, cosa que als dos ens agrada, sinó passegem, fem sobretaules de quatre hores i vinga, enreda que fa fort. A la taula d'aquesta encantadora família, un se li pot fer fosc sense haver acabat els postres. Be, el professor Fabré, home cultivat per damunt de tot, se li nota molt que va estudiar als Jesuïtes i va aprofitar el batxillerat. |
Ara els afegeixo un poquet de la meva persona, ja que totes les històries son escrites pel Dr. Miquel Fabré,
 |
| Un agraïment d'un grup de 50 nens d'una escola de Sant Vicents dels Horts, després d'haver-los visitat durant quinze dies al caure la tarde, a una casa de colònies de la Vall del Llémena, municipi de Sant Aniol de Finestres (Garrotxa). Com poden veure aquest Sr. Metge fet de filferro i folrat amb un fil verdós, va pagar totes visites, les preocupacions i malalties d'aquests infants. Una vegada més Poc es molt. Em van donar el que tenien, qui dona el que te no està obligat a més. |
Pel Dr. Fabré la vida es un drama, hi ha gent que veu sempre el got mig ple i d'altres mig vuit, i segons paraules seves - jo no veig ni el got, sobretot que no hi hagin dubtes. Un servidor no li queda cap dubte, som amics des de la més tendra joventut i se que diu la veritat;erò dit això ell es capaç de trobar enmig de la tribulació d'aquest món, com l'home que està en un precipici, agafat a un branca, amb dos lleons que se'l volen cruspir, curiosament i en plena desesperació va trobar aquesta flor molt olorosa. Ell també troba flors per aquests món de Déu i ens les ofereix en forma D' Històries de Milmanda, L'estiu amb ulls de foraster : El poble i les mosqueps, El poble i les maneres, El poble i la pluja, El poble i l'orgull, El guardià urbà, El poble i els noms, El poble i el temps, El poble i l'acromegàlia.
Algunes d'aquestes històries han sigut observades i viscudes i escrites a la Conca de Barberà, molt aprop de Llorenç de Rocafort, el meu poble i el nostre i el vostre. Ell es una persona que amb poc li canvia el rostre, la seva cara estava radiant batzacant ametlles al tros de Les Pintades, terme de La Quadra de Mas Déu del municipi de Vallbona de les Monges, a primers d'abril, o veure esporgar els ametllers, ja florits . Llegiran més endavant : Les terres de ponent són seques, eixutes, de manera i de conreu. Les pluges, minses, i els posats escanyolits .... Aquesta primavera ha pogut veure com el nostre terme estava ben engalanat de verd, fins i tot esplendorós de tanta aigua caiguda. Be, només afegir que s'ha passat molts estius a Poblet, la qual cosa ens uneix molt sobre el que jo també estimo: El Tallat, Vallbona de les Monges, amb el seu monestir, el convent de Sant Bartomeu de Bellpuig, que és una joia o un bombó del gòtic tardà, el mausoleu de Ramon Folc III de Cardona-Anglesola, situat a la parroquia de Bellpuig, també Verdú poble del nostre estimat amic Francesc de Martí i Sanahuja, amb tota la seva bonica i tendra història de Sant Pere Clave i el conjunt esplendorós de la sala gòtica de l'Abat Copons i no cal dir Vallfogona de Riu Corb i tota la vall entera.
 |
| Aquesta faula, el primer que me la va explicar va ser l'Abat de Montserrat Cassià Maria Just, quan tenia 19 anys. |
HISTÒRIES
DE MILMANDA
L’ESTIU AMB ULLS DE FORASTER.
EL POBLE I LES MOSQUES.
La saviesa del poble, mil·lenària, és sovint cobejada
pel científic més incisiu i vigorós que veu de reüll com l’home senzill també
ordeix explicacions conclusives a les facècies
que l’envolten, ja siguin naturals o pròpies de la tècnica.
L’home de ciència, que es preua de ser-ho, malfia de
qualsevol enunciat que no satisfaci un seguit de requisits que, fil per randa,
s’han de complir per explicar-nos un fet. D’altra banda, sovint es deixa engalipar, i a
voltes, furtar, per qualsevol espavilat de cantonada que conegui el món.
L’home del poble,
el pagès arrelat
als solcs de la seva arada, que sap, sobretot,
com s’estripa un terròs, malfia
de tothom, i sempre, amb un roc a la faixa, pensa que li pinten la cigonya. Per
contra és ingenu amb les explicacions venturoses, àdhuc fetilleres.
Aquest dia, el meu amic, bonhomiós, proper de paraula, i
de la broma a cor què vols, va contar seriosament, amb aires d’estreller, que les mosques
tan molestes i brunzidores senten paüra davant la presència de l’aigua
suspesa en bosses de plàstic transparent.
El poble on passem l’estiu té un estrany esperit: Tots
els arbres tenen dues o tres bosses de plàstic amb aigua, (que de primer
els vailets petaven
a pedrades) i un reguitzell de brunzidores mosques arreu.
 |
| Tota pintura que hi ha en el present post, són originals de la colecció privada del Dr. Fabré. |
EL POBLE I LES MANERES.
Les relacions socials en un poble, no són més difícils o
perverses que a ciutat. Són, només, més denses, tupides, àdhuc públiques,
en el sentit de molt conegudes.
L’altre dia, a cal Bacallaner, on la Remei hi ven carn magra i cansalada, macarrons i galets, paper higiènic, pa de Vallclara.
També de ‘Bimbo’, olives, tonyina seca, alls
del seu hort, i, fins i tot,
bacallà; una gernació esperava, amb l’opinió
dividida.
Els uns deien que la Remei feia molt ben fet. Refotre!
Que aquestes coses valen el què són.
Els altres deien
no sé què de repicar
i anar a processó, i que el taulell mai no es pot deixar.
Entre els que blasmen i els que aproven, jo, foraster,
amb la profunda convicció que no ho puc entendre, i que si ho pregunto, a
més, seré inconvenient.
I la botiga de gom a gom, i més que n’arriben, i s’hi
queden en haver demanat la tanda, i s’afilien a un dels dos bàndols, i hi diuen
la seva amb rotunditat.
Sento de lluny els comentaris, com les campanades lentes
i ensopides. Sense res més bo a fer, miro els ciris penjats del ble, els ‘vermouts de la casa’, les llaunes de sardina,
les boles de naftalina...
I amb això
arriba, per fi, la Remei ! La marmanyera
més agosarada li xerra a cremadent:
-“No te n’has estat d’anar a donar-los la condolença, oi?”. Amb
gospires als ulls.
- “Si, vès, torba’t ! S’ha de fer per estar arreu”.
Que diu a corre-cuita la Remei tot cordant-se
el davantal, i rubrica: - “Si és que no m’explico, ja m’enteneu. Qui toca, ara?.
 |
| Mostra de l' obra del Dr. Fabré fins el 2002 |
EL POBLE I LA PLUJA.
Les terres de ponent són seques, eixutes, de manera i de
conreu. Les pluges, minses, i els posats escanyolits. Hom, si brega,
és de porta endins i manté, com qui no ho vol, les façanes florides. Del pou pregon, amb corriola
sisevada, lleven aigües que no sadollen ni deixen cap cossi sobrer.
S’escau sempre, a mig agost, la processó amb el rés de
l’aigua. Cap cap cofat, però hi ha una munió de mantellines negres,
calades, fetes per fines mans menestrals. L’escarritx penitent, rar, es confon amb el burburigme del sadollat que tant
li fa, però hi va.
La pesada imatge, sobre l’empostissat que no deixa els garranyics ni
quan s’atura, ha de menester més una acurada repolicromia que la
baldera passejada.
És capvespre, (les hores de calor no són bones per
aplecs) de lluny, el flauteig d’un tòtil anuncia
l’esdevenidor immediat apacible; no s’atura pas el xirigeigs dels grills. No plourà. Mes, plou! Quatre gotes, però plou. Increïble! Quatre gotes, això sí, poc que baixaran els eixidius.
Trintilleja la campana del mossèn amb renovellada vivor:
Gràcies! I ara, potser ens caldrà córrer.
El comentari ensulsiat prové d’entre les ennegrides
dents d’una velleta qualsevol. Totes les ànimes però, ho han pensat. Ningú no fa
el gest d’assentir per bé que estan d’acord,
i tots s’afanyen a cloure pregàries i tornar a cleda. Les quatre gotes no han xopat ni els roquets però han desfet el seguici.
Les bonomioses paraules d’en Tet, el flequer fenici, fan
el contrapunt a la mala lluna de tots: -Fet i fet, l’oliva cau de l’arbre i
l’avellana, com un gra d’arròs dins la clofolla, està perduda. Per això, que ja no ens ve de deu dies d’atendre
la pluja, i que no remulli els forasters
d’estiueig! Que altre aigua duen al poble.
Tampoc ningú no fa el gest d’assentir per bé que estant tots d’acord. I de quina
manera!
EL POBLE
I L’ORGULL
Al poble on passem l’estiu
hi ha, també, un personatge celebrat, és en Biel de ca la Calamanda,
el ferrer. Homenot sorrut i curt de paraula. Sempre va fet un fetge i totes les arrugues
del seu rostre es subratllen amb una definida línia negra, ho fa el sutge i el carbó, mes, pels ennegrits
porus respira un no sé què de bondat, deuen ser els ulls, i el seu blanc, d’un blanc més blanc per la
sutzura de la pell, i les gospires de l’esguard que venen directament del cor, i que semblen les que el seu mall fa saltar del ferro roig en picar-lo sobre l’enclusa.
Tota la forga del monestir veí del poble és obra seva.
És notori com el ferro negre sobre la
pedra poc colrrada pot ser tan recargolat i maliciósament serpejinós en les al·legories del mal, del món, dimoni i carn, i com n’és de recte i auster en
els canelobres de culte, i, en els filats que tanquen la clausura.
Això li ha valgut, de primer, el reconeixement popular,
despres sortir per la Tv i encara homenatges,
per fi premis.
He volgut acostar-m’hi per a saludar-lo i felicitar-lo,
però esquerp com és, fuig d’afalacs i xerrameques com de la glànola. M’ha fitat
de dalt a baix, ha clavat les pupil·les en les meves i ha dit, sense moure els llavis:
-Vós sou foraster!
Però foraster de tota la vida, oi? (Hi ha dues menes de forasters, els forasters execrables i indignes d’atenció, i els forasters de tota la vida, d’inprobable
integració rural però a qui es pot tenir en consideració.)
Després, va afegir just abans d’un cristal·lí repiqueteig de ferro contra
ferro: -No sé pas per què em feliciteu, el meu sant és a finals
de setembre, quan la verema. I l’enclusa sent el tintineig del mall, ritmat i musical.
EL GUÀRDIA URBÀ.
És la ironia dels pobles: El guàrdia urbà, baix,
rabassut, gros i lluent, untat de suor i amb olor de cansalada, llardós com l’embutit al
Sol, rep el malnom de ‘el Magre’.
El Magre és malcarat i geniüt com un solfista, i amb ell
no si val a discutir. Val més no piular quan et renya per qualsevol nimiesa.
Tot i que ell sempre en clava una al mall i l’altre
a l’enclusa, es creu en la possessió exclusiva de la veritat, i detenta la
patent de la raó.
Hi ha qui explica, en el poble, que ha estirat, tal com
ho escric, les orelles a un despistat que va deixar el vehicle en la zona
reservada per la fira del dijous.
Davant la seva voluminosa i llefardosa ira només ha ha una defensa esgrimible: El silenci capcot, cal
ser humil com la pelfa.
Cofat amb una gorra de plat, és el seu orgull
passejar-la sobre la closca colrada, i fer ben visible les lletres d’or que, al damunt de
la visera diuen: POLICIA.
Hom explica també,
al poble i fitant de reüll, amb recel, que el jorn que li varen concedir la gorra distintiva va córrer a casa seva per emprovar-se-la davant el mirall. I hom explica que se’l va sentir renegar des
del carrer:
Aquests enzes de la capital,
han escrit ‘Policia’
a l’inrevés !! En llegir les lletres d’or a l’espill
de casa seva.
EL POBLE I ELS NOMS.
El llegat hagiològic d’un poble és una part indestriable de l’ànima del poble. Forma unitat
amb la seva parla, els costums, l’íntima manera, en fi, d’entendre la vida.
Això és palès a nivell d’ètnia, nació o llogarret: Hom se sap solidari amb
un sentiment ancestral que ha de traginar de la generació precedent
a la consegüent; i, els nous, no en són part aliena.
Així les Montserrats són legió a Catalunya, mes, les
Claustres, només es troben a Solsona, i, Reus és farcit de Misericòrdies
(Coia, o, Cori, en carrincló).
El poble on passem tot l’estiu té l’ermita de la Trinitat
i es venera aquest Misteri
amb pietat. Em va cridar prou
l’atenció, en coneixer l’advocació trinitària del poble, no saber-ne cap, de vilatà,
que es digués Trinitat. He preguntat, i tothom, jove o vell, em diu que és un nom pressiós, Trinitat,
tant per a home com per a dona, però ningú no el lluu, i, el motiu d’aquesta mancança, vague
i entortolligat, no l’he pogut desbrinar.
La resposta més concloent a la meva questa, però, m’ha arribat d’en
Tet, el flequer, poca-solta senzill i taujà, de profundes i
pregones conviccions fenícies:- “Ací, en comptes de Trinitat, ens estimaríem més que
ens deixessin posar als nostres fills: Carquinyoli
!”
Cal dir-vos
que és el típic dolç del vilatge?
EL POBLE I EL TEMPS
Anar a comprar a cal bacallaner és una festa. Un
vertader regal a la vista i a l’enteniment despert. Això sí, has d’anar sobrat de
temps, i, amb el rellotge a cal ferrer, però
l’estona s’escola entretinguda
observant la insòlita varietat de mercaderies, que fan inversemblant el
concepte d’inventari, i la il·lògica disposició
d’aquestes en un espai de dimensions no massa generoses, fan sospitar
amb la presència d’una intel·ligència bisbètica.
Repassar amb deteniment els angles, i els metres veïns als angles, de la botiga,
i, associar a cada objecte un
substantiu i un qualificatiu és feina llarga i feixuga com l’obra de la Seu, però ajuda a passar les interminables esperes
de tanda, on dues persones
davant teu poden deixar caure, pel cap baix, quaranta minuts.
No és que en els altres comerços
del poble on passem l’estiu,
s’espavilin més amb la feina, i enllesteixin la parròquia amb prestesa, no, i ca! Arreu costa arribar al taulell; però als altres,
si més no, se’ls hi intueix un cert neguit
per treure’s la feina de les orelles. No ho aconsegueixen pas. Però és que a cal bacallaner i a mans dels fills de la Remei, l’Abdó i el Senén, hom presencia la perpetració de l’occició del temps amb avolesa.
L’altre dia, entre els comentaris de l’excursió amb bicicleta i l’últim preu del vi de la cooperativa, (ni diuen ‘comprativa’) una corsecada forastera
va clamar: - Que teniu vedella?.
El silenci, curt, fou més feixuc que l’espera. L’Abdó va alçar els ulls del socó on
tallava, i va dir amb veu prou fonda per donar sentència: - No, senyora, no. Ací només matem bèstia noble,
garrins i porcells.
I, de sobte, tot mirant el que tenia entre mans, sota la mitjalluna, va afegir: - I
pesquem, de tant en tant, algun bacallà.
Ningú no va
riure, però fet i dit, varen morir cinc minuts més de lenta mort.
EL POBLE I L’ACROMEGÀLIA
L’acromegàlia és una malaltia del sistema endocrí, en
que l’hormona del creixement, (GH), responsable de fer creixer els
infants, fa la seva aparició funcional en l’adult, qui no pot creixer, però sí que veurà les seves parts
anatòmiques més extremes
(les parts acres) afectades d’un creixement desmesurat,
desproporcionat, visible, i, sobre tot, fora de temps, car l’adult no ha de creixer. Això és, li creixerant les mans, els peus i la maixella inferiors d’una manera ostentosa.
Sense ser una malaltiafraqüent no és rara, i, avui dia, no és greu, pot ser guarida, mes,
allò que ha crescut no empetitirà.
Hem fet aquesta breu presentació fisio-patològica per
què cal conèixer el cas del sabater, el senyor Sust, venerable vellet, coix, de
dimensions corpòries prou notables. En el seu reduït catau amb immutable i perseverant olor de cola, encara es veu en Sust (crec que sóc l’únic que li diu senyor Sust) en Sust
es veu més gran i omplidor de l’espai enxiquit de l’obrador, que farceix fins a enfarfegar.
Bon home immens, va patir l’esmentada malura de les
glàndules endocrines quan encara era una malaltia
mal emmanegada: les seves mans fan petit
un sabatot del 43. La protuïda maixella, amb el prominent
i gibós nas donen al Sr. Sust un aspecte d’ogre en totes les de la llei. Ell , però, és un bonàs i tothom se l’estima, mai s’ha enfadat
per la solució del poble en manifestar l’absolut acolliment de
l’estrafet, (monstruós?) sabater coix.
El Sr. Sust.
En Sust, és per a tots els vilatans en Sustu.
Aquesta nomenclatura, aquesta forma d’esmentar, és vedada als
forasters, no cal dir-ho.
La Conca de Barberà.
Estiu de mil nou-cents noranta tres.
Miquel Fabre.
Com que s'acosta la berbena de Sant Joan, si opten per quedar-se a casa, tindran quelcom per llegir i esbrinar moltes vivències d'aquest metge savi .
He de dir que es un honor per a mi que el Dr. Fabré esculli el meu Blog per donar a conèixer els seus escrits acumulats de molts anys enrera com aquest. Descobriran com un home crescut a l'Eixample Barcelonès, esbrina,pregunta, interpela, xerra a la gent de poble, fent-se ell mateix un més i aconsegueix que més d'un el veigi com l'homenot sorrut que es el ferrer , el consideri un foraster de tota la vida, però ".... d'improbable integració rural, però a qui es pot tenir en consideració "
Espero que al tornar de la peregrinació al Santuari de la Mare de Déu de Lourdes a finals de mes de juny, els pugui penjar quelcom més per refrescar una mica la marinada, que, de per sí, ja es fresca a la ex-baronia deVallbona.
Una abraçada a la meva família, als meus parents, amics, veïns, coneguts i seguidors del Blog.
Pep
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada