DES DEL BAR

Ja, a mitg estiu i amb mes temps per davant, degut a unes vacances merescudes , m’abelleix publicar un article de professor Dr.Miquel Fabré, escrit fa vint-i-tres anys , poca broma o sigui inèdit del tot.
L’estimat  professor com podran llegir continua essent una capsa de sorpreses i no filo prim si dic que les seves vivències sempre son humanament intenses i potens i quan toca un tema el desgrana fins l’infinit, treu molta punta al llapis, penso que encara s'ha de frenar.
Si no hagués guardat com una formiga aquests interesants articles, ara vostes i jo no frissariem per llegir una mica més d’aquest home ilustrat fet als jesuïtes de Casp a Barcelona.
Havent donat mostres d’un exel.lent escriptor i que segons l’ arquitecte Joan Bosch posseix un lèxic únic i  molt ric i que no és propi de l’eixample de Barcelona i tampoc de la Conca de Barberà ni de Garrotxa, ni de l'Empordà, estem ficats en un  laberint que només en podrem sortir amb l’ajuda del propi doctor.
Aprofitin aquestes publicacions, perquè no durarans sempre, el nostre doctor només escriu quan li va be, o en periodes de la tardor o de l'hivern quan el dia es curt i la nit llarga, més o menys com feia el meu avi Pep, només estava suscrit a La Vanguardia a la tardor i a l'hivern.

Ja que, el tema d'avui es titula des del bar, i com que a l'autor no li fan  massa gracia, em plau recordar a una estimada amiga gravadora per exel.lència, també pintora i dibuixant, es deia Naoko Nakamoto, filla d'Osaka, però afincada a Barcelona des de la més tendra adolescencia. Ella durant molts anys disfrutava pintant escenes de tabernes del Raval,  com li agradava dir " de los bajos fondos", seguia explicant que de vegades tenia que esperar llarga estona, fins que es formaven les taules per jugar al Canari  a la Manilla a la Botifarra i tsmbé al Dómino, ella mateixa li agradava comentar que mentre passava l'estona bebia una cerveza darrera una altra, i deia - m'encanten ! i aixi sense presses aconseguia obres de molta qualitat com la que els poso, es la més típica d'aquests " bajos fondos"; disfrutin de l'obra.

Amb el pas dels anys, aquestes tabernes del Raval, van anar tancant i quan ja no podia pintar els pensionistes, camioners,  i gent sense ofici ni benefici, va començar a pintar nens i nenas dels seus amics, com aquest que els poso.

En va pintar, dibuixar i els va fer en planxa, per convertir-los en estampes i moltes fetes amb la tecnica de punta seca.

DES DEL BAR

De vegades hi escric, des d’un bar. Penso en il·lustres antecessors d’escriptures de bar, i, em diverteix recordar filosofies inconsistents o narracions en argamassa, redactades en les taules d’aquests locals públics. 

Ara bé, si és que vull ser franc, no hi ha cap d’aquests locals que m’agradi. Si és un dels de moda, tant el lloc com la    gent que els farceix em fan basca, i els altres, són prou despersonalitzats. Els distingits em recorden massa els hipòcrites acabalats del Liceu, i, em fan sentir el cor d’anarquista, els arrossinats són la viva estampa del negoci-familiar-ben-portat. No m’agraden els bars. Hi vaig poc. 

No obstant, alguna nit, abans de tornar a la solitud domèstica, em capbusso en la solitud pública de la darrera copeta a la barra concorreguda i tranquil·la d’un bar sense confusions. 

Avui estic del tot obligat a escriure el que m’acaba de succeir. És una d’aquelles anècdotes que només et serveixen en un bar. 

Sóc a l’extrem intern de la barra d’un d’aquests indrets col·lectius, molt proper a la Plaça de la Universitat, poc il·luminat, però amb la suficient llum per a foragitar les propostes d’amors gratuïts o, de peatge. La gent del meu voltant són com jo: acabats, i acabats en acabar la jornada. 

Fa una bona estona, estava fent el “bogart” amb el mirall del darrera, amb una canya de cervesa a la mà, les begudes fortes em fan mal, quan l’home s’ha assegut al tamboret del costat. L’he estudiat de reüll, com s’escau de fer. 

Deixat, però amb un punt imprecís d’elegància, el cabell blanc mig llarg, d’unes cinc o sis desenes d’anys, amb l’esguard suau, per bé que perdut. Jo l’he vist, aquest rostre destenyit, però amable, amb retirada d’infant-vell, l’he vist abans, i no pas en un bar, no sé ben bé d’on, però m’és familiar aquesta pillastre bondat, o, si ho preferiu, aquesta serena picardia. 

Ha fet un senyal al mosso, qui l’hi ha servit un “escocès” sense petició prèvia i amb la familiaritat que es mereixen els coneguts clients habituals. El noi l’ha servit generós, i, ell ha engorjat el líquid d’una glopada, mentre amb la mà esquerra aferrava el xicotet per la màniga perquè no marxés sense servir-n’hi un altre. 

Mirant-se el got, no sense tendresa, l’ha deixat en el taulell, després d’una llarga besada que l’ha mig buidat; i, de primer mecànicament i després, fixant-s’hi, s’ha posat a jugar amb el rellotge. Se’l ha tret del canell, i, fent amb els dits com de jugador de futbol, l’ha xutat contra el got. L’ha picat contra la envernissada barra. Una peça d’aquestes, un rellotge com aquest, no mereix un tracte tan rude, més que cars, que ho són de cares aquestes joies, són dignes, il·lustres? Puc dir que un rellotge és il·lustre? L’ha picat tan fort contra la barra, que el mosso s’ha apropat creient que el cridava. S’ha begut d’una enviada el que restava en el got i ha donat una ordre precisa: “Si et plau, posa-me’n un altre, i, tu i ampolla, no marxeu gaire lluny”. Se l’ha obeït.  

Ha seguit jugant, l’ha auscultat, el rellotge, se l’ha mirat, i s’ha picat el front amb el cronògraf, el gest, més còmic que no pas tràgic, no ha acabat de deslliurar-se d’un cert aire funest, infaust. Potser perquè l’ha acompanyat, el cop al topi, d’un sospir profund, que, a mitja veu ha deixat sentir: “Només cinc hores perquè siguem a demà”. No ho deia a ningú, ni tan sol a ell. Però llavors s’ha fixat amb mi, que ja dec d’estar mirant-lo de fit a fit. 

S’ha girat amb feixuguesa vers mi, i amb una sonrisota divertida m’ha estudiat. He somrigut, i m’he dedicat a la meva cervesa. Ell, dolç i sever, m’ha pres l’avantbraç. Amb cert enuig, com si em renyés m’ha dit: 

- Sap res, vostè, de mecànica quàntica? Sí home d’això de la Relativitat? De la generació electromagnètica d’inestabilitats? - Suposo que ha estat la meva estorada cara de badoc que l’ha fet prendre un to molt més cordial, afable - N’ha sentit parlar de l’oscil·lació de fugues? Del col·lapse de masses, d’això que se’n pot dir ‘un forat negre’? 

- Miri, em sona... de fet... jo soc corredor d’una distribuïdora de llibres i em sento lletraferit, la literatura... l’art...Jo voldria publicar... tinc bones narracions, coses a dir, oi? Però d’això que vostè em diu, amb franquesa... 

- Ni puta idea, oi? Fill.  

- Home! 

- No, no s’ofengui, jove. Dispensi’m. Sobre tot, no s’ofengui. És millor no saber... A voltes...Tan sovint és millor no saber. 

Dóna la conversa per finida unilateralment. Es gira a poc a poc i centra la seva total atenció en el got, ens bandeja al rellotge d’or, i, a mi. 

Jo he vist l’oportunitat d’una divertida distracció, d’una conversa excitant, i, calçant-me el personatge que abans assajava al mirall li he dit: 

- Sempre inicieu una conversa passatgera així? 

Suposo que em faltava el barret d’ala de mosca, i la burilla als llavis (no fumo) perquè, amb una fitada de foc, em va respondre: 

- Qui es pensa que és, en Bogard? N’està molt lluny. I primer de tot hauria realment d’estar molt ofès, no jugant a ofendre’s. Faci’m un favor, avui no, no hi ha d’haver cap baralla avui. Ni com a joc de taverna, cap disputa. Asserenis. 

- No, si jo ho deia més per interessar-me en el col·lapse de fugues... 

- Col·lapse de masses! 

- Si, això. Perquè ho preguntàveu?- Que dic per tal de no deixar morir la conversa, jo no amollo una garlada així com així.  

Es gira a poc a poc envers on sóc aproximadament jo, pren de bell nou el rellotge i li estiba una trompada amb el puny. 

- Com diu?- Mentre torna l’esguard al joiell. 

- Que per què m’ho pregunta? Això del col·lapse...aquest. 

Ell que si, que em torna a fitar, però ara amb un cert dubte en la seva cara de vell-infant. Pren el got, el castiga, em torna a mirar... pren aire, i, ... Xarrola a la vista! 

- Quan era jove, a la facultat - Ha començat a dir-me, arrossegant la llengua per l’esperit begut, i, per la lentitud de la paraula meditada - Jugàvem al joc de les preguntes. Consistia a demanar en el campus, o en qualsevol festa algunes qüestions, com qui diu compromeses. Un joc prou cadell, potser estúpid, però a mi em va ajudar a lligar molt, i jo vaig depurar dos preguntes significatives. 

Els anys de ‘porreig’ m’ha fet valorar el que val una conversa saltatòria, i, no l’he volgut interrompre, però la por que no em digués les preguntes m’ho ha fet demanar com qui mira els estels. 

- De primer, preguntava a la gent, què faria si és que sabia, sense cap mena de dubte, sense possibilitat a cap altre possibilitat, si sabia que aquella nit s’acabava el món, què faria. El món s’acaba aquesta nit, què faràs ara? - Joc de lletó, ja ho he dit, però, amb un bon farcell de respostes, s’endevinaven tendències prou interessants. 

- Com ara...? amb cautela he inquirit. 

Ha somrigut, perdut en el passat, ha fet que si amb el cap, ha begut, i ha prosseguit. 

- Amb el temps, hom, se n’adona que només hi ha tres categories de respostes. Si, si escolti’m. Totes plegades i analitzades s’agrupen en tres categories: Uns deien que es passarien el temps que els resta follant, inflant-se en un banquet, o bevent fins a estossinar-se tant que no poguessin engolir més. O, escoltant música, caminant pel bosc o a la vora de la mar, o llegint els sonets de Petrarca. Tots són iguals, aquests, en essència són, són els que donen una resposta sensual. Bàquica. Són els dionisíacs. 

-... 

- Una altra categoria de respostes deien que farien per escapar-se’n. Sense pensar en la inutilitat del gest. Passarien els últims moments cercant frenèticament i tenaç, la forma de fugir de l’amenaça final. És la resposta pragmàtico-estúpida. El pragmatisme inútil a voltes consola, però la pregunta era prou clara: Sense dubte, sense remissió... aquesta és la darrera nit. 

-... ! 

- Hi ha, encara una darrera categoria de respostes, i, són, els que cercarien d’acceptar l’irremissible fi amb la pau interna. Meditarien, resarien, o, asseguts a casa, amb la gent que estimen, esperarien. Són els místics, els apol·linis. 

-... !!  

- Hi ha - I ha rigut, mig beode - Es clar! Els híbrids, els que barregen categories formals de respostes. Els que cerquen la salvació pregant-li a Déu que faci algun cosa d’ordre miraculós. Hi ha, segur, quelcom de sensual en l’orgia de meditació mística. Tanmateix, hi ha una gran dosi de recolliment espiritual en l’audició d’una fuga de Bach o en la lectura de Shakespeare... Però, si fa no fa... Combinacions de tres elements, presos de tres en tres. 

S’ha aturat per beure, tot passejant-se, edonístic, el licor per la boca, i, abans de prosseguir, ha fet un inequívoc senyal al vailet de l’ampolla, qui l’ha servit com un tret. 

- L’altre pregunta que els hi feia, la segona, era molt més difícil de considerar. Els preguntava: Si fossis l’únic que ho sabia, en tot el món, que la fi era imminent i irremissible, ho diries a algú? Els místics quasi sempre deien que sí, que ho dirien per a donar temps a d’altri a posar-se en pau, o almenys ho farien saber a qui estimen. Els pragmàtico-idiotes cercarien col·laboració d’un altre idiota, en la majoria dels casos. Però, algun idiota més pràctic encara, i pagat de si mateix, afirmava que evitant d’afrontar-se a una situació de pànic general podria trobar més oportunitats de reeixir una escapolida. Els sensualistes purs deien que no, que no ho dirien, perquè això és el més compassiu amb els demés, tot i que algun sensualista parlava de l’extraordinari plaer d’escampar la mala notícia... 

Una llarga estona de silenci m’ha fet considerar la necessitat d’intervenir. Mou el got lentament, pensant, de ben segur, en engorjar-lo. 

- I vostè, si ho sabia, ho diria a algú? - M’ha semblat oportú de dir. 

- No estic gaire per a jocs, avui, però podríem pensar-ho plegats. 

Medito una bona estona mirant-me el fons d’escuma gasiva del meu got. Hi ha moltes coses més que em ballen per la clenxa, no tan sols si ho diria o no diria res. 

- A pams. - L’hi dic - Si ho deia podria evitar l’imminent fi ? 

- En absolut! No estalviaríeu cap patiment a ningú! 

- Algú que pogués escapar-se’n... 

- No, no, a no ser que, en cinc hores, perdó en tres i dos quarts, pogués abandonar el sistema planetari. Cosa impensable amb la nostra tecnologia. 

- En aquest cas. - Traient-me les ulleres i prement-me amb l’índex i el polze la base del nas, just sobre dels llagrimals. - En aquest cas no diria res. 

- Bé. És raonable. - Em contesta serè de cop i àgil de llengua.- Jo tampoc he de dir res. 

S’ha alçat d’una revolada del tamboret que el suportava, i, sense fer gaires tentines, si considerem el ‘mam’ que s’ha dragat, ha marxat.  

De primer, quan l’he vist sortir a la llum del carrer, he pensat que ha marxat sense pagar, i, seriós com se’l veu tornarà tot seguit per abonar la despesa. De seguida he trobat a la barra, prou visible, el rellotge d’or que ha originat, en el seu joc, la meva preliminar atenció. Quina incúria! Tornarà prest a cercar-lo. 

El barman ha vingut per si mancava quelcom. He demanat una altra canya, i l’hi he comentat l’estrany comportament, i, la fugida del parroquià de cabells llargs i blancs. 

- Qui, el Dr. Bombelli? I ara! El professor és un bon client. Té compte. 

Ara he recordat on he vist aquesta cara. A la primera plana del NOTíCIES. La cara infantívola i vella del professor Lucca Bombelli, físic teòric. Premi de les Ciències Catalanes de la Generalitat, per l’anunci i les seves determinacions en esdeveniments a l’Univers. Tanmateix s’amara com una esponja de l’Adriàtic. 

Més que hi penso, tot escrivint, més me n’adono que la conversa ha estat prou singular, així que torni li ho diré. Ha de tornar, perquè aquest rellotge, tanmateix, no el pot pas perdre ací. El trobarà a faltar. Tanmateix tornarà d’un moment a l’altre. Fa una hora que ha marxat, ara tornarà. Tornarà per pagar, tot i que té compte, i per cercar el rellotge. 

Estic neguitós. 

Començo a amoïnar-me de veres. 

Miquel Fabre 

Maresme, novembre de l’any 1995 

© Picande de Milmanda. 

Felicitats a les Maries, en la seva festa " IN ASSUMPTIONE BEATAE MARIAE VIRGINIS "