ELS RECORDS QUE M'AJUDEN EN EL CONFINAMENT

Des que el Gobierno de España va declarar l'estat d'alarma, durant aquestes 6 setmanes he sentit parlar molt del gran silenci que fins i tot arriba a molestar sobretot a les grans ciutats per l'absència de cotxes, podria estar d'acord, sinó fos que un servidor ja i està acostumat a les terres de casa nostra a Llorenç de Rocafort o al terme municipal de Vallbona de les Monges, totes es troben dins la Catalunya Nova,  que molts no n'han sentit a parlar gens ni mica o sigui mai. Si coneguessin la Vall del Corb sabrien que no hi han masos com a la Catalunya vella o humida, que n'està farçit, la gent viu al poble la qual cosa vol dir que al tros no trobes ni una ànima, de vegades al poble tampoc trobes ningú. Silenci al tros, silenci al poble, un silenci que per tots els habitans de Llorenç es viscut d'una manera natural, el silenci es la norma, encara que de cent en celis puguis escoltar la fressa d'un tractor o de la meva moto-serra. Silenci volgut es el que tant valora el Dr. Josep Maria Via una i una altra vegada a lo llarg dels seus interessants articles en el seu blog, que us el recomano. Aquest silenci entremig d'ametllers i olivers no em molesta i no és silenci perquè tota l'estona sents cantar els ocells i els veus aixecar el vol o caçar mosquits com les falcilles, o la fressa caracteristica del picot (Pájaro carpintero) quan obre un niu al tronc d'un ametller, li agrada aquest arbre, una meravella de la natura.

Poden veure un magnific niu d'un Picot, a loa finca del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges.

A partir del dia 14 de març un cop arribat a Cornellà del Terri, com tothom un cop tancat amb pany i clau dins de la llar, vaig de fer-me una idea del que tenia a les meves mans i que podia fer que feia temps que no feia.
Aquests dies de confinament a casa, m'han donat  per posar al dia la documentació necessaria per a la declaració de la renda, ordenar els meus llibres que s'amunteguen desordenats a les estanteries de l'estudi i tinguen veritables problemes a l'hora de decidir-me entre El món d'ahir, de Stefan Zweig, o continuar amb la lectura del llibre Seixanta anys d'anar pel món, d'Eugeni Xammar que vaig deixar a la  pàg 189 on parla : A mitjan 1917 Barcelona era una ciutat febrosa, vull dir contagiada per la febre de la guerra Europea o Mundial, a gust del lector. Barcelona era una ciutat agitada i pròspera, molt atenta a les trifulques de la política espanyola..... o començar a llegir el llibre que fa un any em va deixar el meu amic Dr. Jordi Turró i Goula, metge de capçalera, enamorat de quasi tot, culte i gran humanista, la novel.la es titula  Els germans Karamàzov, versió catalana per Joan Sales, ja veuen he de prendre decisions importants o acabar primer,  Evangelis , versió nova del grec per Joan F. Mira, de moment estic a mig llegir Si puede no vaya al médico, d' Antonio Sitges-Serra , camino de sorpresa en sorpresa, interessantissim el món que envolta a la medicina, no ho diriau mai, un dia en parlem o poden llegir el llibre, vostès també quedaran bocavats d'aquest món que tant estimem i que de vegades ens fa patir i pot decepcionar-nos, però jo l'estimo amb un desesperat dolor com diria l'Espriu. També he llegit articles que mai caduquen de la revista El Ciervo: com: La nova pobresa, Els límits de la solidaritat, Les cares de la desigualtat , i de la revista de Serra d' Or que durant vint anys hi vaig  estar subscrit, sobretot la vida del Cardenal Albareda fins a la seva mort i també l'història de Montserrat (1945) del mateix Dom Anselm Maria Albareda, el monografic sobre la mort de l'Abat Escarré fill de l'Arboç i d'altres, revista sempre tant interessant però imprecindible, si volies ser algú els darrers anys del franquisme.
Molta companyia en fan els epigrames de l'amic arquitecte Joan Bosch i Agustí que arriben per sorpresa en el meu gmail dia si dia també i que m'alegren el dia i ara el confinament, titolats : Enginy,Defallim,Imaginant,Vestit nou, Sotrac, Promoció, Acollonits, Observant, Embogir, Entortolligats, sota el " Nostre Guinyol ".

Rellegir els meus diaris escrits en llibretes dels anys 2007 al 2010, perque a partir d'aquest any vaig començar a escriure el meu Blog The Ladies of Vallbona , per recomanació dels meus fills, i que ja anem per 174 post editats i 11 en espera de publicació.
També estic llegint o guaitan els CD de fotografies que tinc, i en tinc molts, de les primeres fotos que vaig fer amb les seguents càmeras digitals :  DIGITAL STILL CAMERA. Cyber-short .DSC-P1 , de l'any 2000 SONY corporation, la càmera Digital IXUS 860IS CANON, era l'any 2005, anys a venir va caure una càmera molt millor que fins i tot feia i encara en fa de subacuàtiques, conecció GPS via satelit és la NIKON, COOLPIX AW100; les dos me les van regalar els fills, encara que un bon dia en Lluís, el meu fill petit,  em va dir - papa l´iPhone 6 les fa molt millor, no m'ho podia creure, tant cofoi que n'estava jo, però en els meus setanta anys he vist superar-ho tot, primer a casa quan era petit segaven amb la dalla, despres va venir l'agavelladora, després la màquina de batre que e deia Ajuria Victòria, feia molta feina, a continuació  la cosetxadora que en un dia fa tota la feina que a casa durava juny i juliol  em passa pel cap que els metges quan arribavem a un mas feiem bullir la xeringa per posar les inyeccions, tot un ritual, no cal dir les converses que sorgien vora la llar de foc, anys més tard van sortir les xeringues  d'un sol ús que les compravem al col.legi de metges de Barcelona no gens barates i així també tota la tecnologia, aquesta que us acabo de parlar. Tot plegat em porta a pensar amb la càmera fotografica que l'oncle Baldomer Capdevila i Pons va enviar des de Paris al meu pare,  dies abans de ésser detingut per la Gestapo i d'entrar al camp de concentració alemany de Mauthausen (Gusen) Austria, era una Kodak made in USA, EASTMAN, ROCHESTER, aquesta que tenen a continuació.

Tenia un defecte que els carrets eren de 24 fotos i fins que no s'havia acabat de tirar no es revelava, això volia dir que podies desesperar perquè podia tardar 8 mesos tranquil.lament. Recordo que el pare feia fotos a la gent que li demanava, en va fer moltes, a tot Llorenç si poguessin veure les caixetes de fotografies de cada familia segur que ni trobariem, alguna jove del poble que ara ja es grandeta venia sovint a que el pare ni fes, encara que si la volia per enviar-la a algun xicot que li feia tilin, no se com tenia paciència d'esperar, algun dia li hauré de preguntar. Ho deixo aquí.
Coses a fer i que es converteixen en una rutina, es llegir  La Vanguardia digital encara que un servidor n'estigui subscrit des de fa més de trenta anys, el nostre padrí Pep (a.c.s.), només n'estava subscrit a l'hivern que les nits són més llargues. Dels articles de La Vanguardia sempre busco el de'n Lluís Foix, home amb criteri i seny i que en sap molt de tot, en Marius Carol, en Mas de Xaxàs, l'Antoni Puigverd, Lola Garcia, Enric Juliana, Llatzer Moix, Pilar Rahola, Ignacio Gonzalez Faus sj , Marius Serra ...
Faig coses que no he fet en anys, com ordenar i guardar obres d'art de diferents artistes com de la nostra amiga Naoko Nakamoto que a la seva mort va deixar tot el seu llegat al Museo de Montserrat, en Josep Pujol i Ripoll, d'Àngel Planells, de'n Josep Perpiñà , de'n Benet Sarsanedas, Rosa Serra, Xavier Carbonell, de'n Josep Cruanyes, de l'Aguilar Moré, de'n M. Cuixart, entre d'altres.... 

La escultora Rosa Serra al mig, en M. Cuixart, l'Arcadi Calzada, ÇXavier Carbonell, en Peré Solanilla, la resta n m'atreveixo.

tot ordenant m'han vingut a la ment les llargues hores de tertulia al seus estudis, els estudis dels artistes són llocs plens de curiositats, d'història de l'art i d'històries de persones començant pel propi artiste , lloc d'acolliment on es pot parlar de tot, i en qualsevol moment pot afegir-se pòtol que truqui a la porta , de vegades vells coneguts, però la caracteristica comunca es que estimem l'art.

Estudi de la Rosa Serra a Olot, on un multitud de persones em sigut acollides amb la més gran cordialitat.

Amb la Tere, que es la meva dona, parlem d'allò que em vist, d'allò que hem fet i del que fem cada dia com anar a l'hort de la nostra familia a les montanyes de Camós, i plantar les tomaqueres unes plenes i d'altres de Montserrat, les mongetes del ganxets, de mata baixa, i encara unes llargues de color lila, dels cogombres, dels carbassons que tant ens agraden, així com les oberginies i els pebrot grossos de color vermell, i anar pensant com puc omplir els metres quadrats d' hort que no faig servir, vigilar les carxofes que tenen mala pinta i que no tenen cap carxofa, tot en presència de la nostra neta mar, que s'ho mira des de fora de l'hort ( l'hort està vallat) i  sempre diu - avi ajudo ?, sempre vol ajudar, m'emociona, m'encanta mirar a la meva dona fent paswort, o punt de creu, o disfresses per la Mar, i també mascaretes de roba per ella i una per la seva nina o mantells de sobretaula, o punta al coixí que ella domina des de petita, o senzillament llegint llargues hores, cosa que jo sóc incapaç de tanta lectura; a petites dosis si que em veig capaç; ep ! llegeixo quasi tot el dia, però articles diferents i temes de medicina i sobretot escriure llargs correus als meus amics i no oblidar als meus companys metges jubilats més grans que jo i que estan sols . Aquests dies també he tret la pols de les meves estanteries de llibres, cosa que quasi mai faig i tot treient els llibres vaig descobrint noms que havia oblidat que els tenia, com Una vida entre burgesos. Memòries. Manuel Ortinez, que jo vaig coneixer a la casa de la Sra. Glòria Sacrest Recolons de Les Planes                    d'Hostoles, llargament explicat en l'article " Un dinar molt entgranyable al mas El Siubès de Les Planes d'Hostòles ".

de netejar la llar, d'ordenar les golfes, de fer la llista de la compra, de les penes i proesses que em viscut a la familia el darrer any i d'altres anys, de com vam viure els inicis de la democràcia, del pais que vam posar els peus per primera vegada, Roma, on ens agradaria tornar a trepitjar, per viure més intensament el món del Papa Alexandre VI, que ha deixat vestigis per tota la ciutat , com "il Passetto" que comunica el Vaticà amb castell Sant' Angelo, els murs Aurelians, ponte Milvio,  l'escut Borja al brocal del pou de Sant' Angelo, a Civita Castellana, com l' Apartament Borja, amb la torre Borja que només és pot veure des del cortile del Belvedere, m'encanten els cortiles com el de Sant Damaso, cortile del Pappagallo, Borgia, della Sentinella. L' Apartament Borja el formen entre d'altres la sala dels Pontifexs, la sala dels Misteris de la Fe, sala dels Sants, sala de les Arts Lliberals, sala del Credo, sala de les Sibil.les, ple de Pinturicchio.
Vinguen caminant de la via de la Conciliazione vam veure  un  vistós i gegant escut d'Alexandre VI de marbre de carrara incrustat al mur del castell Sant' Angelo,  del primer pais on vam anar junts de joves, Portugal, que el portem al cor i on vam ser molt feliços passant uns 4 anys les vacances a Santaren, parlem de les noves cares que hem conegut, dels núvols del cel de l'Urgell, de les tombades de verds dels seus sembrats, 

Una bona foto del Perdigó, on és fàcil observar els diferents colors del verd

tot el terme és una explosió de joia clorofílica, degut a les pluges, que sempre son esperades " A l'abril cada gota en val mil " i de les boles que fan els rebolls (agallas) en castellà, com li agrada el paisatge primaveral de Llorenç de Rocafort al meu fill Oriol , li encanta sortir a correr per aquest camins d'eternitat com els anomenava el meu amic Josep Maria Moix-Masramon (a.c.s.) en Zum pels amics, company de guardies al CAP Banyoles, te un llibre molt bonic que es titula KINNERET, Allibereu Els Salmistes (1988) Publiccions de l'Abadia de Montserrat i encara un altre La Biblia dels nàufrags (2013), editat poc abans del seu decés (a.c.s.).

Un reboll en primer terme i la cabana del Perdigó al fons

del bonic somriure de la nostra neta Mar, de llibres antics retrobats, com La força d'estimar de Martin Luther King (La mirada 1969) ... Quan en el nostre orgull espiritual ens vantem d'haver assolit el cim de l'excel.lència moral, Jesús adverteix: " Els publicans i les prostitutes us passen  al davant cap al regne de Déu " ... i també parla de .... quan deixem de correspondre a les necessitats dels desposseïts, el Mestre diu: " En la mesura en què ho vau fer a un d'aquests germans meus tan petits, a mi m'ho fereu ", impressionant oi ? fa pensar molt; aquest llibre La Força d'estimar, que tant be em va fer a les guardies interminables de la mili fent de sentinella en les garites de mala mort, de solitud i de fred, on el món exterior el miravem per una espitllera allargada, un món desconegut totalment i que un havia d'esforçar-se per a ésser feliç, malgrat la disort, ho vaig aconseguir, el servei als diminuits psiquics i amb mobilitat reduïda em va salvar els 16 mesos de mili lluny de casa, el meu amic Francesc de Marti i Sanahuja de Verdú ne's testimoni. Abans d'anar a dormir llegia els poemes del cubà Miquel Palomino amic de la Eulàlia Valdivieso i de'n Francesc de Marti, en Miguel va viure uns mesos a casa seva al carrer Fraternitat nº 40 del barri de Gràcia; però els poemes me'ls enviava la Lali a comtagotes. Aqui va un poema d'ell :

També tornar a llegir els poemes  de José Maria Valverde, molt aprop de Cristians pel socialisme i de la teoria de la Lliberació : 
" l'opció preferencial pels pobres ", del volgut Dr. Pau Viladiu " Mas allà del laurel ", i més poemes de Llorenç Gomis " Déu vos guard i passi-ho be ", i també la obra poètica de Felip Cid (1963-2006), professor meu a l'últim curs de medicina en l'assignatura d'Història de la Medicina, reconec que li tenia por, per la seva fama de molts suspensos, home molt serio i poc empàtic, quan vaig aprobar l'assignatura vaig llençar el llibre de text, però amb la prespectiva dels anys reconec que era un intelectual, un ilustrat, un savi no sols en la materia sinó fins i tot en l'art de la poesia, molt amic de Salvador Espriu, interessant fullejar el seu llibre Correspondència de Salvador Espriu (2002) per Perifèrics, un bonic relat les primeres 45 pàgines introductories, en cap llibre dels que jo he llegit havia vist una introducció tant extensa, també trobo interessantissim les seves Memòries inutils, editorial afers (2000), a hores d'ara puc dir que em dol haver llençat el seu llibre, a ratos entremitg de les oracions, pels amics i coneguts que ens han deixat, llegeixo per riure una mica  "La Création du Monde de Jean Effel. L'Homme et le roman d'Adam et Ève i no passaré gaires dies sense llegir el llibre que fa dies que tinc comprat" La sortida del laberint " de'n Lluís Duch.
Sense volguer correr, ja hem passat més de sis setmanes confinats entre quatre murs, i jo com tots els veïns, del meu costat donem voltes a la casa, que lluny queden les llargues passejades amb el meu gos Antoine que després de dinar anavem a caminar dos hores i mitja per la ruta de Soldados de Salamina i cap a la carretera de Can Quaranta, que la vaig veure restaurar totalment i el mas del mateix nom també i a poc a poc arribar a la creu de terme del poble de Palol de Revardit i tornar cap a Can Caselles passant per Can Batlle i pel costat de Can Colom, una ruta molt bonica i molt  solitaria, maxim que trobava de tant en tant era en Martinez de Palol amb el seu gos, bon pare i millor persona.
Mai havia tingut lliris plantats al petit jardí de casa nostra, en castellà (calas), tot s'ha de dir les vaig arrencar de l'hort que tenim a Gata, que com que hi passa un rec d'aigua tot l'any dons creixen sense parar i són de un metre d'alçada, una meravella i a dins de la part blanca que s'anomena Espata i creix el tronquet groc que s'anomena Espadice, que cap al maig li sortira aquesta pinya que estan veien en la foto, que ja grogueja i a dins hi van centes de llavors, una meravella.

Enguany al ser el primer any que dona calas, no les tallarem per posar en un gerro, les deixarem a veure que passa, m'encantaria que fes la pinya groguenca que estem veien. A Gata (Extremadura) es molt frequent a tots els horts, al haver-hi moltes fonts i tenir l'aigua necessaria per a tenir aquests lliris d'un metre d'alçada, mai vist.
També recordo els inicis de la Teologia de la Lliberació de Gustavo Gutiérrez, lacopció preferencial pels pobres i l'arribada de la Contracultura a Barcelona de la ma del jesuïta Salvador Guasch de grat record i de les colonies que vam fer a la rectoria de Gallifa on mossèn Dalmau n'era el rector, dormiam a l'esglesia als bancs, eren durs però també erem joves, dieta cent per cent vegetariana, molts passetjos pels camins, lectura, reflexions i parlar i a l'hora prendre cafè amb el ceramista Llorenç Artigues que erem veïns.
 Hem d’adaptar-nos a la incertesa. Qui més qui menys inicia un procés sense objectius clars...cada dia tenim noticies noves, fa sis setmanes la distància que calia guardar era d'un metre, dies després 1,5 m, després dos metres, i avui dia 28 d'Abril ens diuen millor 4 metres de distàcia. ?? , al principi el coronavirus afectava  a les vies respiratories (pneumonia), donant tos seca, febre, xafament, dificultat respiratòria, i amb el pas del temps, trobem un excés de resposata inmunitària que perjudica els alveols (tempesta de citoquines), els vasos es tornen permeables, es formen coalls, i fins i tot trombos i si s'actua tard i pot haver fallo multiorgànic i s'acaba intubat fins i tot varies setmanes,  els primers 10 dies de confinament es parlava de que l'omeprazol, l'ibuprofè, el lorazepam perjudicaven a les persones afectades pel virus, no ne'm tornat a sentir parlar, múltiples consells en els canvis en l'us de mascaretes, .....Tot canviarà, si més no les relacions humanes, ja no podrem abraçar-nos , ni donar-nos les mans per saludar i acomiadar, ni petons als fills , als nets, als germans, durant molts mesos,etc. La incertesa ens seguirà acompanyant molt de temps, practicament fins que tinguem una vacuna efectiva.  La desescalada no fa contents a ningú, la veritat si no hi posem responsabilitat personal, no ens ensortirem, el Gobierno no ens pot dir pas per pas tot el quepodem fer, aquest cap de setmana passat tots hem vist per la tele gups de persones amuntegades en parcs i avingudes de Barcelona i Madrid.
Avui La Vanguardia ha publicat aquesta noticia :

El Gobierno de EE.UU. prevé autorizar el antiviral remdesivir para el tratamiento de la Covid-19 después de que un ensayo clínico haya observado que acelera la curación de los pacientes, informó ayer The New York Times. Se trata del primer fármaco que demuestra eficacia contra el coronavirus SARS-CoV-2.

En el ensayo clínico, dirigido por el Instituto Nacional de Alergias y Enfermedades Infecciosas de EE.UU. (NIAID), el remdesivir ha acortado la duración de la enfermedad en un 31%, anunció Anthony Fauci, director del NIAID y asesor científico del presidente Donald Trump sobre el coronavirus.

Envejo Llorenç de Rocafort i els seus habitants perquè ningú els ha de dir que han de fer, ja són majors d'edat, cada dia surten al troç i no es troben, impossible contaminar i com a LLorenç a l'Urgell tenim molts poblets que no hi ha cap cas del Covid-19, molt afortunats, de moment no els molestarem.

Quedeu-vos a casa i cuideu-vos.

Pep

DES DEL BAR

Ja, a mitg estiu i amb mes temps per davant, degut a unes vacances merescudes , m’abelleix publicar un article de professor Dr.Miquel Fabré, escrit fa vint-i-tres anys , poca broma o sigui inèdit del tot.
L’estimat  professor com podran llegir continua essent una capsa de sorpreses i no filo prim si dic que les seves vivències sempre son humanament intenses i potens i quan toca un tema el desgrana fins l’infinit, treu molta punta al llapis, penso que encara s'ha de frenar.
Si no hagués guardat com una formiga aquests interesants articles, ara vostes i jo no frissariem per llegir una mica més d’aquest home ilustrat fet als jesuïtes de Casp a Barcelona.
Havent donat mostres d’un exel.lent escriptor i que segons l’ arquitecte Joan Bosch posseix un lèxic únic i  molt ric i que no és propi de l’eixample de Barcelona i tampoc de la Conca de Barberà ni de Garrotxa, ni de l'Empordà, estem ficats en un  laberint que només en podrem sortir amb l’ajuda del propi doctor.
Aprofitin aquestes publicacions, perquè no durarans sempre, el nostre doctor només escriu quan li va be, o en periodes de la tardor o de l'hivern quan el dia es curt i la nit llarga, més o menys com feia el meu avi Pep, només estava suscrit a La Vanguardia a la tardor i a l'hivern.

Ja que, el tema d'avui es titula des del bar, i com que a l'autor no li fan  massa gracia, em plau recordar a una estimada amiga gravadora per exel.lència, també pintora i dibuixant, es deia Naoko Nakamoto, filla d'Osaka, però afincada a Barcelona des de la més tendra adolescencia. Ella durant molts anys disfrutava pintant escenes de tabernes del Raval,  com li agradava dir " de los bajos fondos", seguia explicant que de vegades tenia que esperar llarga estona, fins que es formaven les taules per jugar al Canari  a la Manilla a la Botifarra i tsmbé al Dómino, ella mateixa li agradava comentar que mentre passava l'estona bebia una cerveza darrera una altra, i deia - m'encanten ! i aixi sense presses aconseguia obres de molta qualitat com la que els poso, es la més típica d'aquests " bajos fondos"; disfrutin de l'obra.

Amb el pas dels anys, aquestes tabernes del Raval, van anar tancant i quan ja no podia pintar els pensionistes, camioners,  i gent sense ofici ni benefici, va començar a pintar nens i nenas dels seus amics, com aquest que els poso.

En va pintar, dibuixar i els va fer en planxa, per convertir-los en estampes i moltes fetes amb la tecnica de punta seca.

DES DEL BAR

De vegades hi escric, des d’un bar. Penso en il·lustres antecessors d’escriptures de bar, i, em diverteix recordar filosofies inconsistents o narracions en argamassa, redactades en les taules d’aquests locals públics. 

Ara bé, si és que vull ser franc, no hi ha cap d’aquests locals que m’agradi. Si és un dels de moda, tant el lloc com la    gent que els farceix em fan basca, i els altres, són prou despersonalitzats. Els distingits em recorden massa els hipòcrites acabalats del Liceu, i, em fan sentir el cor d’anarquista, els arrossinats són la viva estampa del negoci-familiar-ben-portat. No m’agraden els bars. Hi vaig poc. 

No obstant, alguna nit, abans de tornar a la solitud domèstica, em capbusso en la solitud pública de la darrera copeta a la barra concorreguda i tranquil·la d’un bar sense confusions. 

Avui estic del tot obligat a escriure el que m’acaba de succeir. És una d’aquelles anècdotes que només et serveixen en un bar. 

Sóc a l’extrem intern de la barra d’un d’aquests indrets col·lectius, molt proper a la Plaça de la Universitat, poc il·luminat, però amb la suficient llum per a foragitar les propostes d’amors gratuïts o, de peatge. La gent del meu voltant són com jo: acabats, i acabats en acabar la jornada. 

Fa una bona estona, estava fent el “bogart” amb el mirall del darrera, amb una canya de cervesa a la mà, les begudes fortes em fan mal, quan l’home s’ha assegut al tamboret del costat. L’he estudiat de reüll, com s’escau de fer. 

Deixat, però amb un punt imprecís d’elegància, el cabell blanc mig llarg, d’unes cinc o sis desenes d’anys, amb l’esguard suau, per bé que perdut. Jo l’he vist, aquest rostre destenyit, però amable, amb retirada d’infant-vell, l’he vist abans, i no pas en un bar, no sé ben bé d’on, però m’és familiar aquesta pillastre bondat, o, si ho preferiu, aquesta serena picardia. 

Ha fet un senyal al mosso, qui l’hi ha servit un “escocès” sense petició prèvia i amb la familiaritat que es mereixen els coneguts clients habituals. El noi l’ha servit generós, i, ell ha engorjat el líquid d’una glopada, mentre amb la mà esquerra aferrava el xicotet per la màniga perquè no marxés sense servir-n’hi un altre. 

Mirant-se el got, no sense tendresa, l’ha deixat en el taulell, després d’una llarga besada que l’ha mig buidat; i, de primer mecànicament i després, fixant-s’hi, s’ha posat a jugar amb el rellotge. Se’l ha tret del canell, i, fent amb els dits com de jugador de futbol, l’ha xutat contra el got. L’ha picat contra la envernissada barra. Una peça d’aquestes, un rellotge com aquest, no mereix un tracte tan rude, més que cars, que ho són de cares aquestes joies, són dignes, il·lustres? Puc dir que un rellotge és il·lustre? L’ha picat tan fort contra la barra, que el mosso s’ha apropat creient que el cridava. S’ha begut d’una enviada el que restava en el got i ha donat una ordre precisa: “Si et plau, posa-me’n un altre, i, tu i ampolla, no marxeu gaire lluny”. Se l’ha obeït.  

Ha seguit jugant, l’ha auscultat, el rellotge, se l’ha mirat, i s’ha picat el front amb el cronògraf, el gest, més còmic que no pas tràgic, no ha acabat de deslliurar-se d’un cert aire funest, infaust. Potser perquè l’ha acompanyat, el cop al topi, d’un sospir profund, que, a mitja veu ha deixat sentir: “Només cinc hores perquè siguem a demà”. No ho deia a ningú, ni tan sol a ell. Però llavors s’ha fixat amb mi, que ja dec d’estar mirant-lo de fit a fit. 

S’ha girat amb feixuguesa vers mi, i amb una sonrisota divertida m’ha estudiat. He somrigut, i m’he dedicat a la meva cervesa. Ell, dolç i sever, m’ha pres l’avantbraç. Amb cert enuig, com si em renyés m’ha dit: 

- Sap res, vostè, de mecànica quàntica? Sí home d’això de la Relativitat? De la generació electromagnètica d’inestabilitats? - Suposo que ha estat la meva estorada cara de badoc que l’ha fet prendre un to molt més cordial, afable - N’ha sentit parlar de l’oscil·lació de fugues? Del col·lapse de masses, d’això que se’n pot dir ‘un forat negre’? 

- Miri, em sona... de fet... jo soc corredor d’una distribuïdora de llibres i em sento lletraferit, la literatura... l’art...Jo voldria publicar... tinc bones narracions, coses a dir, oi? Però d’això que vostè em diu, amb franquesa... 

- Ni puta idea, oi? Fill.  

- Home! 

- No, no s’ofengui, jove. Dispensi’m. Sobre tot, no s’ofengui. És millor no saber... A voltes...Tan sovint és millor no saber. 

Dóna la conversa per finida unilateralment. Es gira a poc a poc i centra la seva total atenció en el got, ens bandeja al rellotge d’or, i, a mi. 

Jo he vist l’oportunitat d’una divertida distracció, d’una conversa excitant, i, calçant-me el personatge que abans assajava al mirall li he dit: 

- Sempre inicieu una conversa passatgera així? 

Suposo que em faltava el barret d’ala de mosca, i la burilla als llavis (no fumo) perquè, amb una fitada de foc, em va respondre: 

- Qui es pensa que és, en Bogard? N’està molt lluny. I primer de tot hauria realment d’estar molt ofès, no jugant a ofendre’s. Faci’m un favor, avui no, no hi ha d’haver cap baralla avui. Ni com a joc de taverna, cap disputa. Asserenis. 

- No, si jo ho deia més per interessar-me en el col·lapse de fugues... 

- Col·lapse de masses! 

- Si, això. Perquè ho preguntàveu?- Que dic per tal de no deixar morir la conversa, jo no amollo una garlada així com així.  

Es gira a poc a poc envers on sóc aproximadament jo, pren de bell nou el rellotge i li estiba una trompada amb el puny. 

- Com diu?- Mentre torna l’esguard al joiell. 

- Que per què m’ho pregunta? Això del col·lapse...aquest. 

Ell que si, que em torna a fitar, però ara amb un cert dubte en la seva cara de vell-infant. Pren el got, el castiga, em torna a mirar... pren aire, i, ... Xarrola a la vista! 

- Quan era jove, a la facultat - Ha començat a dir-me, arrossegant la llengua per l’esperit begut, i, per la lentitud de la paraula meditada - Jugàvem al joc de les preguntes. Consistia a demanar en el campus, o en qualsevol festa algunes qüestions, com qui diu compromeses. Un joc prou cadell, potser estúpid, però a mi em va ajudar a lligar molt, i jo vaig depurar dos preguntes significatives. 

Els anys de ‘porreig’ m’ha fet valorar el que val una conversa saltatòria, i, no l’he volgut interrompre, però la por que no em digués les preguntes m’ho ha fet demanar com qui mira els estels. 

- De primer, preguntava a la gent, què faria si és que sabia, sense cap mena de dubte, sense possibilitat a cap altre possibilitat, si sabia que aquella nit s’acabava el món, què faria. El món s’acaba aquesta nit, què faràs ara? - Joc de lletó, ja ho he dit, però, amb un bon farcell de respostes, s’endevinaven tendències prou interessants. 

- Com ara...? amb cautela he inquirit. 

Ha somrigut, perdut en el passat, ha fet que si amb el cap, ha begut, i ha prosseguit. 

- Amb el temps, hom, se n’adona que només hi ha tres categories de respostes. Si, si escolti’m. Totes plegades i analitzades s’agrupen en tres categories: Uns deien que es passarien el temps que els resta follant, inflant-se en un banquet, o bevent fins a estossinar-se tant que no poguessin engolir més. O, escoltant música, caminant pel bosc o a la vora de la mar, o llegint els sonets de Petrarca. Tots són iguals, aquests, en essència són, són els que donen una resposta sensual. Bàquica. Són els dionisíacs. 

-... 

- Una altra categoria de respostes deien que farien per escapar-se’n. Sense pensar en la inutilitat del gest. Passarien els últims moments cercant frenèticament i tenaç, la forma de fugir de l’amenaça final. És la resposta pragmàtico-estúpida. El pragmatisme inútil a voltes consola, però la pregunta era prou clara: Sense dubte, sense remissió... aquesta és la darrera nit. 

-... ! 

- Hi ha, encara una darrera categoria de respostes, i, són, els que cercarien d’acceptar l’irremissible fi amb la pau interna. Meditarien, resarien, o, asseguts a casa, amb la gent que estimen, esperarien. Són els místics, els apol·linis. 

-... !!  

- Hi ha - I ha rigut, mig beode - Es clar! Els híbrids, els que barregen categories formals de respostes. Els que cerquen la salvació pregant-li a Déu que faci algun cosa d’ordre miraculós. Hi ha, segur, quelcom de sensual en l’orgia de meditació mística. Tanmateix, hi ha una gran dosi de recolliment espiritual en l’audició d’una fuga de Bach o en la lectura de Shakespeare... Però, si fa no fa... Combinacions de tres elements, presos de tres en tres. 

S’ha aturat per beure, tot passejant-se, edonístic, el licor per la boca, i, abans de prosseguir, ha fet un inequívoc senyal al vailet de l’ampolla, qui l’ha servit com un tret. 

- L’altre pregunta que els hi feia, la segona, era molt més difícil de considerar. Els preguntava: Si fossis l’únic que ho sabia, en tot el món, que la fi era imminent i irremissible, ho diries a algú? Els místics quasi sempre deien que sí, que ho dirien per a donar temps a d’altri a posar-se en pau, o almenys ho farien saber a qui estimen. Els pragmàtico-idiotes cercarien col·laboració d’un altre idiota, en la majoria dels casos. Però, algun idiota més pràctic encara, i pagat de si mateix, afirmava que evitant d’afrontar-se a una situació de pànic general podria trobar més oportunitats de reeixir una escapolida. Els sensualistes purs deien que no, que no ho dirien, perquè això és el més compassiu amb els demés, tot i que algun sensualista parlava de l’extraordinari plaer d’escampar la mala notícia... 

Una llarga estona de silenci m’ha fet considerar la necessitat d’intervenir. Mou el got lentament, pensant, de ben segur, en engorjar-lo. 

- I vostè, si ho sabia, ho diria a algú? - M’ha semblat oportú de dir. 

- No estic gaire per a jocs, avui, però podríem pensar-ho plegats. 

Medito una bona estona mirant-me el fons d’escuma gasiva del meu got. Hi ha moltes coses més que em ballen per la clenxa, no tan sols si ho diria o no diria res. 

- A pams. - L’hi dic - Si ho deia podria evitar l’imminent fi ? 

- En absolut! No estalviaríeu cap patiment a ningú! 

- Algú que pogués escapar-se’n... 

- No, no, a no ser que, en cinc hores, perdó en tres i dos quarts, pogués abandonar el sistema planetari. Cosa impensable amb la nostra tecnologia. 

- En aquest cas. - Traient-me les ulleres i prement-me amb l’índex i el polze la base del nas, just sobre dels llagrimals. - En aquest cas no diria res. 

- Bé. És raonable. - Em contesta serè de cop i àgil de llengua.- Jo tampoc he de dir res. 

S’ha alçat d’una revolada del tamboret que el suportava, i, sense fer gaires tentines, si considerem el ‘mam’ que s’ha dragat, ha marxat.  

De primer, quan l’he vist sortir a la llum del carrer, he pensat que ha marxat sense pagar, i, seriós com se’l veu tornarà tot seguit per abonar la despesa. De seguida he trobat a la barra, prou visible, el rellotge d’or que ha originat, en el seu joc, la meva preliminar atenció. Quina incúria! Tornarà prest a cercar-lo. 

El barman ha vingut per si mancava quelcom. He demanat una altra canya, i l’hi he comentat l’estrany comportament, i, la fugida del parroquià de cabells llargs i blancs. 

- Qui, el Dr. Bombelli? I ara! El professor és un bon client. Té compte. 

Ara he recordat on he vist aquesta cara. A la primera plana del NOTíCIES. La cara infantívola i vella del professor Lucca Bombelli, físic teòric. Premi de les Ciències Catalanes de la Generalitat, per l’anunci i les seves determinacions en esdeveniments a l’Univers. Tanmateix s’amara com una esponja de l’Adriàtic. 

Més que hi penso, tot escrivint, més me n’adono que la conversa ha estat prou singular, així que torni li ho diré. Ha de tornar, perquè aquest rellotge, tanmateix, no el pot pas perdre ací. El trobarà a faltar. Tanmateix tornarà d’un moment a l’altre. Fa una hora que ha marxat, ara tornarà. Tornarà per pagar, tot i que té compte, i per cercar el rellotge. 

Estic neguitós. 

Començo a amoïnar-me de veres. 

Miquel Fabre 

Maresme, novembre de l’any 1995 

© Picande de Milmanda. 

Felicitats a les Maries, en la seva festa " IN ASSUMPTIONE BEATAE MARIAE VIRGINIS "