dissabte, 28 d’agost de 2021

MES DE QUARANTA ANYS PASSANT L'ESTIU A GATA, ALTA EXTREMADURA (CORDILLERA CARPETO-VETONICA )

 Quaranta set anys estiuejant a la Sierra de Gata, concretament al poble de Gata, inserit a la cordillera Carpeto-Vetónica, formada per la :  Sierra de Gredos, la Sierra de Gata i la Sierra de la Estrella a Portugal, per mantenir un ordre. Tot el vessant de la muntanya està ple de fonts, en les escriptures notarials s'anomena  " la madre del agua " i alhora ple d'antics horts, que es veuen abandonats totalment, es nota que fa anys que ningú se'n ocupa, o perquè els propietaris han mort, o perquè els fills viuen a Santander o la Toscana,ves a saber on; he de dir que tots els horts tenen un diposit per a acumular aigua per a regar, però actualment no n'he vist cap de ple, sí, estan plens d'esbarzers i d'altres plantes; nota curiosa a totes les entrades dels horts, la porta és un vell somier, la majoria diferents , però tant li fa, cumpleixen la funció de deixar tancada la propietat, dona la sensació que no hagi de tornar ningú els propers vint anys. 



L'excés l'aigua fa que les finques abandonades s'amarin igualment, perquè l'aigua no es pot guardar ni aturar i va muntanya avall i les terres s'omplen, de pins, de roures, d'alzines sureres, de lledoners, de castanyers, molts castanyers i amb paciencia pots anar albiran petits o grans olivers com a record de lo que en altre temps havia sigut aquella finca. Aquí,  totes les finques i horts estan vallats amb una pared de pedra i moltes a més a més amb filferro ple de punxes per asegurar una mica més que no es coli cap cavirol ni porc senglar ni cap turista, ni passavolant, ni cap pòtol místic que passi per allí, enamorat de la natura. Una excursió bonica, es pujar caminant cap a la Manforta que es un camí que surt del poble i a poc a poc va pujant diria fins al castell o torre de defensa o torre de guaita,  anomenat per la gent d'aqui l' Almenara (origen àrab), possiblement en algun moment de la història havia estat en mans dels cristians, després dels àrabs i altra vegada conquerida pels cristians, ningú te certesa de res..... 



Donç be, caminant a plaer sense presa hom pot anar observant aquest verd  o verdissim paisatge, mai vist en km a la redona a l'Urgell, que t'acompanya durant dos hores, junt amb una munió de fonts que raijen per els marges entremig de les pedres, hom sent la fressa (soroll) que fa l'aigua tot el camí, no us puc posar els videos perquè no tindria espai, si alguna foto com aquesta . 




També tenim agradables sorpreses, situacions ja vistes en la nostra joventut com trobar-te un pastor amb un ramat de cabres, amb gran alegria de tots els nets de la familia, no ho havien vist mai, un relat bonic d'explicar. Recordo que a casa teniem un parell de cabres per tenir llet, encara no se'n venia a la botiga del poble i al sortir del col.legi el pare em feia anar a fer un feix de rames de freixe (Fraxinus), les cabres les rosegaven fruint sense parar.

I  quedar-te bocavadat al veure el ruc, que es un animal quasi de la familia i molt social , al passar pel seu costat s'aixeca i et segueix fins que no pot més (pared o valla ); la Mar li va recordar en Sauc de casa de la Clara i en Mateu.


No em diguin que la postal no és idil.lica del tot ?, ep !! no és veu cada dos per tres, només el vam trobar en aquest hort, fa tant sols 40 anys n'haguessim trobat un a cada hort. El ruc formava part de la nostra vida a pagès. ep !! i la mula també.



El meu cunyat li va donar herba i se la va menjar, amb tota la confiança del món.




I al costat mateix pasa aquest rierol, amb una aigua fresquissima com la de la font que veureu més avall. Quan estic cansat de pujar i pujar i decideixo tornar cap (degut al dolor dels meus genolls) a Gata em poso l' IPod de Apple amb música del grup Manel , van ser els meus fills Oriol i Lluis que en plena crisi del 2008, em van recomanar que escoltes les cançons d'ells en Guillem Gisbert, Martí Maymó, Arnau Vallvé i Roger Padilla i puc dir que rapidament mi vaig enganxar amb Els millors professors Europeus i després totes les que el grup van treure i encara segueixo escoltant-los. També escolto entre d'altres Georges Moustaki, Raimon, Llach , en Sisa i de tant en  tant repaso les cançons sobre l'Història de Catalunya que van editar les Caixes d'Estalvis, era l'any 1978, cantades per : Guillermina Mota, Josep Maria i Toni de la Trinca, Cor d'Escoles Virtèlia i com a narradora Angels Moll, també Els Avantpassats, El comte Guifré el Pilós, Catalunya i Aragó, Jaume I, El compromis de Casp, L'Emperador Carles V i El Tractat dels Pirineus. Va ser la primera vegada que ens explicaven la nostra història en català, si no l'han escoltat mai, paga la pena, jo tinc el cassette que s'aguanta pels pèls, és una meravella, i a base d'escotar-lo em va quedar per sempre més, em poden fer preguntes.
Catalunya i Aragó : El cavall, galopant ja se'n va a Lleida... Galopant se'n va el cavall... Galopant, galopant cap a Ponent. El cavall, galopant ja se'n va a Lleida... Galopant se'n va el cavall... Galopant, galopant i molt content...........


Al costat mateix de la font, hi passa aquest rierol, ple d'aigua a vessar. Tota l'estona que no m'aparto del tema de l'aigua, donç avui dia 18 d'agost de 2021 l'Ajuntament de la Vila de Gata, ha començat a tancar les aigües durant la nit. Que això passi a casa nostra a l'Urgell o a la Segarra ningú ho extranyaria, porta mesos sense ploure. M'han dit que a Llorenç que hi ha moltes olives però ja veurem si la sequera les deixa petites i amb poc rendiment, o que es quedin a dalt del oliver/olivera. Sempre  hi ha una sol.lució portar cubes d'aigua de manera periodica, perquè els arbres no pateixin, però no tothom te aquesta facilitat, jo no. Déu sobretot !!!, esperem que plogui. En el pais de l'aigua casi es subrealista el fet de quedar-te sense aigua de nit, encara que les dotzenes de fonts segueixen raijan a dojo. Curiós oi ? Ara a finals d'agost ha quedat arreglat el tema de l'aigua de boca.


Durant el passeig el que més molesta no són els horts abandonats, amb la fruita caiguda sota els arbres , no, sinó la gran quantitat de mosquits que generen els roures, roures grandiosos, centenaris, i clar protegits, ningú en pot tallar cap, hi han grans boscuries que arriben fins a Castella i evidenment la excesiva humitat ajuda a la cria de mosquits i també els castanyers gegants, algo mai vist. Es recomana portar un brot de falguera per complicar la vida dels mosquits i apartar-los de la cara, són pesadissims.


D'aquest arbre en diuen Negrillo, en català Om, són grandiosos, tots estan vora el riu, és veu que necessiten aigua, però es fan altissims, amb un tronc dos vegadeds més gruixuts que el meu torax i fan molta ombra, cosa que ja em va be, sobretot aquest estiu que estem sobrepassats per la calor .
Us poso una foto d'un castanyer perquè us agradarà veure les castanyes en ple mes d'agost,  maquíssimes, mai he estat aqui per collir-les quan cauen.



Estan plenes de punxes, això no és cap novetat, però indiquen que dintre de dos mesos justets serà Totsants i ben segur que tots en torrarem o les comprarem torrades a la Rambla cantonada Portaferissa, o a la plaça Urquinaona o a la Devesa per les fires de Girona o a la plaça de Sant Agusti . Dona bo passejar per Girona ben abrigat i amb una paperina de castanyes ben calentona a les mans i si potser convidar a algú a menjar-ne millor, i així neixer una bonica conversa tot pasejant i recordar el llibre Ciutat petita i delicada, de'n Jaume Ministral, ben cert l'home és un animal de relació.


Els horts estan farçits de fruiters : peres, pomes, prunes, figues de tota mena, fins ni ha que donen "brevas exclussivament" en català figues bacores, pressecs que aqui en diuen duraznos o alberchigos, llimones, taronges, mandarines aqui en diuen tangerinos, raims. Lo bo del cas es que els terres estan plens d'aquestes fruites, cauen i ningú les cull, tot un misteri, la majoria amb sort se les mengen els animals, però les persones ni cas. Per altre costat està la vergonya que algú et vegi collint els pressecs que ningú agafarà, està mal vist, rapidament dirien: que no en tenen a les seves finques ?, que no es guanyen la vida ??. Ningú n'agafa ni un, ni ara ni mai, es podriran tots i segur que són bonissims, però ....



Per un home nascut a la baixa Segarra, on praticament tenim el Riu Corb que es més testimonial que abundós, si mirem el mapa de pergamí a tot color que tenen les monges del monestir de Vallbona fet en temps de l'abadesa Estefania de Piquer l'any 1673, que va fundar el municipi de Vallbona, l'artista que el va fer va exagerar el cabal del riu perquè tothom sapigués per on passava i que "nadie se llamara a engaño", donç la poca aigua feia funcionar una dotzena de molins o més i així estalviar mal estar entre els veins. A Llorenç de Rocafort ens " conformem " amb les cisternes de casa i dels trossos, les basses dels trossos ( ara crec que no en queda cap, al Cau-gros  de cal Pere-Jaume ni havia una de molt gran, amb parets de pedra bona, ben feta i fonda, recordo que amb el pare (acs) en treiem amb una galleda o amb un silló lligat amb un vencill, o  sogall o una corda, per abeurar la mula tot i que alguna vegada veiem una serp pel mitg de l'aigua, el pare deia que purificava l'aigua );  recordo que el Cau-gros de cal Timoneda tenia una bona cisterna, feia l'aigua molt fresca i bona i una cogulla en alguna roca perduda , a casa nostra encara queda la de la foto junt amb el somriure del Dr. Toni Griera de Sant Cugat del Vallès, company de carrera a Bellaterra, que mai n'havia vist cap. Aquesta aigua serveix per què beguin els ocells, els conills, les llebres, i evidentment els porcs-senglars o "jabalis", teixons .... , però amb la greu sequera fa mesos que està buida, la vam trobar plena el dia 15 de maig d'enguany. Al Perdigó en teniem una altra de molt més gran a la part de la solana, que la van fer el meu padri i un home dels Omells, fa més de 130 anys i abans de començar a picar, aquest home va convencer al meu padrí que si la feien en territori seu hi hauria més pendent i sempre tindria més aigua !! Va convencer al padrí i vinga es van posar a picar i picar, la pedra es durissima, però amb dies i mesos els dos van aconseguir fer una cogulla de 120 cm de diametre i uns 35 cm. de profunditat; tots contents i si quan hi havia una tempesta s'omplia ràpid i els dos tenien aigua, per fer tractament a la vinya. Van passar els anys i els fills d'aquest bon home dels Omells es van vendre la propietat i el nou amo, va enterrar la cogulla, perquè havia quedat absoleta per la nova tecnologia i ja portaven l'aigua amb una cuba de 5000 litres des del poble. Quines coses que pasen Déu meu, ningú dels dos ho hagués dit mai que la vida de pagès evolucionaria, tot s'havia fet com el temps dels romans. Al poble les families benestants disposaven d'un aljup, era un gran diposit a l'aire lliure, recollia l'aigua de pluja que baixava per la costa, i amb ella regaven el seu freginal, l´hort o altres jardins particulars.


Aqui va un petit poema de Mn.Ballarin  o potser de Josep Maria Espinàs, que em perdonin la memòria se'n va, però, sí parla de la nostra terra de l'Urgell.

En aquesta terra austera
d'horitzons esbalandrats,
de rostolls i guaretades
i Poblets de murs torrats,
de cisternes i de basses                  
d'aigua bona i d'abeurar,
de coscolls i farigola
d'aspra fulla i ressecats,
de camins esmunyedissos
plens de pols i pedregam...

L'estiu a Gata es plaent, els dies són més llargs que al Pla de l'Estany, el sol es pont una hora més tard, i això dona sensació de que et sobra temps; els carrers estan totalment en silenci fins les nou del mati, ni la mainada/canalla respira, els carrers són estrets i la llum costa de que entri, o sigui que estàs be al llit, però enganyat. De calor en fa molta, però encara no he suat cap dia, a dins les cases si està força be, com que les parets son gruixudes donç costa més que hi entri la calor i si baixes a la planta baixa estàs fresc, no cal anar al celler. La vida al poble durant l'agost es bulliciosa, s'omple de propis i fills del poble que viuen fora i alguns excursionistes i gent del camping que diariament pujen al poble a comprar o senzillament a veure que diu la prempsa o a prendre un "vino de pitarra, tant propi de l'Alta Extremadura". La Vanguardia no la venen, la llegeixo per internet.
El poble te piscina municipal, clar amb limitació estricta de l'aforament i la gent va a banyar-se al riu que està al costat mateix, que fa anys van fer una presa que aguanta l'aigua que baixa de la muntanya sense passar per cap granja ni cap activitat humana, aigua no contaminada, per cert molt fresca i aqui no hi ha límit, tant sols preval el sentit comú de la gent que hi va.

Puente la Huerta


El terme municipal te un altre riu que baixa de l'ermita de Sant Blas, aquesta zona tant alta, camí de Castella, te grans manantials, fins i tot a sota l'ermita i neix un bon doll. Recordo que el dia de la peregrinació pel mes d'agost hi posaven les begudes en fresc, segur que abans del Covid encara els hi posaven i seguiran post-Covid.



 Quan aquesta aigua arriba a la vall, s'atura, l'ajuntament de Gata ha fet una altra presa " piscina natural", i te molta concurrència, fins i tot dels pobles veïns, es diu el Puente la Huerta, foto ja vista; és realment bonic.

Fotografia de Lluis Capdevila


Jo sempre havia vist el poble de Gata des de la part més alta, cal tenir present que el poble esta a la solana del vessant de Castella i llavors només contemples teulats i més teulats; el poble tot són carrers que pujen molt amunt, la calçada romana també. 

Calzada romana, que puja fins a dalt del tot "del Puerto", ja és Salamanca.


Ben empedrada, puja fins a castella, amb molt bones condicions, trobant de tant en tant una derivació inclinada perquè l'aigua no malmeti l'empedrat. Els romans amb aquestes vies es desplaçaven amb molta velocitat per tot l'imperi (100.000 km.)


Aquest estiu l'Ajuntament ha obert el campanar a la ruta turistica pel poble, per mi molt interessant perquè per primera vegada em permetria veure els teulats del poble des del centre del poble; be també alguna zona verda d'alguna casa , vull dir algun corral, però tant sols un parell o tres. Em vaig apuntar ràpid, es puja per una escala de cargol de bona fàbrica i des de dalt s'observen més teulats, racons i raconets mai vistos.


En primer terme tenim el gran teulat de l'església , acabat de restaurar, així com la façana principal que dona a la font del Canyo.
A la font del Canyo hi ha l'escut de l'emperador Carles V. Recordem que l'emperador es va retirar al monestir de Yuste comarca de la Vera, nordest de la provincia de Cáceres. Al monestir hi han monjos Jerònims; diocesi de Plasència. Amb això està tot dit molt aprop de Gata.



Una segona vista del poble, des de dalt el campanar.  a la dreta de la foto podem veure pel cim un gran jardí botànic que el va fer l'ilustre boticari Dr. Emilio Crespo, hi podem trobar tota mena d'arbres propis e importats de tota España i de fora, com : 



Palmeres altissimes, llimoners de tota mena, tarongers, cedres, pomelos, uns pins gegants que donen la imatge del poble de Gata, canyes americanes, lledoners, castanyers gegant, un magnoli gegant, cirerer d'arboç; a molt pocs metres al costat d'una font hi trobem grans garrofers de uns set metres o més d'alçada.

Garrofer carregat de manats de garrofes, algo mai vist.


Si amplieu la foto podreu gaudir de l'abundància de les garrofes.
El jardi dona la volta per darrera la vila; en altre temps bastant llunya una carretera va partir aquest jardi botànic per la mitat, cosa que va entristir aal senyor boticari.



És l´església gòtica més gran de la diòcesi sense contar la catedral de Coria ni la de Plasencia, és una gran nau, altissima i amb un gegant retaule a l'altar major, que preten imitar el retaule de l'Escorial.


Passen els anys i no deixa de sorprendrem aquesta impressionant església en aquest racó de món, segur que es deia aixecar en anys de molt bones collites d'oli. Hi han mils i mils d'olivers, es monocultiu. Però la majoria de finques estan abandonades plenes d'esbarzers o en venda, una llàstima ningú en compra, el preu de l'oli diuen que va com fa vint-anys i no paga la pena cullir-les. Tenir un tros  de 700 olivers es com no tenir res. Igual que tenir una plantació de roures i alzines sureres o castanyers , es com no tenir res; si valdria tenir-la a Cassà de la Selva o a Llagostera o a les Gavarres.

Castanyers gegants, enormes, ni han molts.

Aqui al poble es tradició de tota la vida, cap a les 12 hores anar de bars a pendre vins o d'altres refrescos i sempre amb familia. No m'agraden els bars, com a metge de poble me mantingut apartat a proposit i no els he frequentat mai, perdó alguna vegada si hi he anat, però tant sols al de la Mari de la Llar; ho feia per trobar i compartir un tallat amb el Dr. Pla Bartrina gran persona i millor endocrinòleg, els metges gironins li ddebem molt, escoltar-lo era un plaer, era un home del reneixament, . Quan va acabar l'especialitat a Barcelona , es va presentar personalment metge per metge a tota la provincia, una feinada ingent, mai vist. M'abelleix recordar que va ser el primer especialista en diabetes del nostre col.legi de Metges de Girona. Una altra persona que m'agradava trobar era el nostre rector Mossèn Marc Farré (acs). Ell era frare Franciscà a la Bisbal, i per obediència al Sr. Bisbe va sortir del  convent per fer de sacerdot diocesà, no n'hi havien . Home religiós fins i tot dormint (me´n vaig al llit i dormo en pau fins que em desperto...), auster , amb bondat, mai s'apartava de l'evangeli , escoltava i parlava amb tothom, sabia de "Qui" s'havia refiat. Patia i es preocupava pels pobres, sempre s'avançava i és feia proïsme abans d'hora.
Junts, al poble de Cornellà amb les seves múltiples parròquies i Palol de Revardit, vam ser molt feliços cadascú al seu lloc; parlar amb ell quan el visitava a la residència sacerdotal Bisbe Sivilla era un aprenentatge, amb paciència parlavem de tot i ens enteniem, donava les gràcies per haver sigut franciscà, entenia i acceptava la malaltia i agraïa el bon tracte al personal que tenia cura d'ell.
        

Sense paraules, només un gran agraïment per haver compartit tant.
El tracte era que ajudessim a qui ajudessim, mai ho sabria ningú; el que façi la ma dreta que no ho sàpiga l'esquerre i puc dir que es va cumplir. Encara guardo els impresos d'ingresos fets a La Caixa d'estalvis, ell no els volia guardar, em va tocar a mi. Déu sobretot !



No tot es tant romàntic en aquest poble tant bonic com pintoresc, també hi ha xafarderia i molta, (cal dir que l'home és xafarder per naturaleza) encara que al meu poble de la baixa Segarra que son poquets també ni ha; les relacions humanes en un poble son més denses, tupides i són públiques en el sentit de molt conegudes. 
Sembla mentida però de vegades gaudim si el veí li van malament les coses, llavors som més feliços, - que s'havia pensat !!!! . Sempre he sentit a dir que el que no te feina el gat pentina !!. La nostra felicitat en cap cas pot dependre de la infelicitat del vei. Siguem bones persones i gaudim del fet. Hi ha un llibre titulat El tallador del diamante que diu : No te sientas infeliz por el éxito ajeno !!!!!!!. Vinga ànims !
Avui al migdia prenen un vi amb el meu cunyat, amb veu alta es discutia sobre que el govern no governa, que els boscos estan abandonats, que els funcionaris es dediquen a viure com que no els poden acomiadar, donç "feliços ", que van a comprar en horari laboral, que els 20 minuts d'esmorzar es converteixen en 45 i no passa res dia rera dia, encara dura " el vuelva usted mañana", que no es vigila la gent que no porta la mascareta o que la juventud va en grups, etc.... que el numero de Covid ha augmentat al poble.....cosa que no havia passat durant la llarga pandèmia.


Gata està farcit de racons plens de pau, propis per contestar correus, per llegir, per meditar per passejar amb la familia i fins i tot per resar les vespres. La lectura es un bon company, però es la que pateix més perque un servidor es va endur dos llibres: El corazon con que vivo i la vida de un medico rural en Irlanda regalat per la Dra. Reina Capdevila i els dos estan a la mitat, sempre surten entrebancs encara que estiguis a una zona molt aillada. Les excursions han sigut abundants tant en les muntanyes del poble com anar a visitar els pobles importants de les rodalies, (Alta Extremadura) en diuen " pueblos bonitos ".


En certes hores del dia i després de sopar la plaça s' omple de families amb els seus petits, que amb tota llibertat juguen, corrent, donen voltes a l'ajuntament i no es perd ningú, així creixen feliçment els infants, amb total llibertat, encara que els pares no són lluny, cosa que a certs pobles no es pot fer, oi que no veuen cap cotxe ?, estan prohibids per l'ajuntament. Quan els infants i més grandets estan cansats, i els porten a dormir, llavors continua la festa de tota la gent jove i més gran fins a les 3 de la matinada, cantant, parlant en veu molt alta, en fi cap problema, encara que els bars tanquin a la una, la gent es queda al carrer.



Encara em fet més tasques que cal fer  cada dos anys i que no podem oblidar que es rentar la llana dels coixins i coixineres de tota la casa, que son  de  Llana Merino, aquesta llana te moltes qualitats :
 Té una propietat termoreguladora, el teixit es manté càlid a l’hivern i fresc a l’estiu, no fa picor en contacte amb la pell, com passa amb altres tipus de llana. Un altre dels avantatges de la llana merino és que degut a a seva transpiració i al seu contingut en escames de lanolina repèl les bactèries, els àcars i evita les males olors.


Tot  ordenant calaixeres i armaris i baguls, hem trobat una capsa plena de mantellines de tota mena, de mainada, de noietes adultes, de dones grans, d'anar de festa, de casades, de vidues, de casament, de primera comunió, etc... tot s'ha de dir a casa de la meva dona fa molts anys havien tingut una d'aquelles botiques de poble que om hi podia comprar de tot, fins i tot et tallaven un vidre a mida, o venien sal a dojo, bacallà, claus i objectes de ferreteria, orinals,  llits, roba de tota mena com : Sarga per fer camises, Popelin per fer camises de vestir, Hilo per fer manteleries, i llençols, Llenç per fer llençols, la Franel.la per fer tota mena de peces de roba, Batista per fer roba interior, roba de Cruzadillo, per fer roba interior, Piqué eraper roba pel bresol o la canastreta dels nadons, Vellut per fer xaquetes o capes, Seda natural per fer mocadors de coll per les dones, Pana per fer pantalons d' homes, roba de Drap (paño), Vichy per fer roba de les nenes de diari, roba de Perkal per fer bluses i xambres pels homes (blusa curta normalment de color negre), Lli per llençóls,Viscosilla roba de poca qualitat, Viyela, per fer vestits elegants, Crep per fer estovalles de taula, Panamà especial per bordar amb punt de creu . deixem-ho aqui.

Teler del segle XVIII


Estem  acavant l'agost i no ha plogut, no se que ha fet a Llorenç a casa nostra, però aqui que abunden les fonts , l'ajuntament ha reduït el cabal de les fonts públiques i de nit unes hores tancada, pel be de tots, com a tot arreu, alguns pocs reguen l'hort, però el mal no be d'aqui, també ho feia el pare (acs) a Llorenç, el problema es que no plou, el canvi climàic va en serio.



Avui dia vint-i-quatre d'agost veiem el primer nuvol de l'estiu, penso que és un bon  auguri, esperem que la pluja sigui una realitat, ho esperem en candeletes. 


Abans d'acabar em lau posar-vos una altra font, aquesta està a la vora de la carretera, raja tant que hi han cotxes a carregar aigua, ahir un amb 200 garrafes i així mati i tarda, evidentment aigua potable.
Cada dia he anat a caminar amb els dos bastons, donç l'artrosi dels genolls es present a cada moment, ho trampejem amb paracetamol i visites al traumatòleg de l'Hospital Josep Trueta. Pels carrers trobo molts avis asseguts als portals de casa seva o en un pedrís a l'ombra d'uns grans garrofers junt amb una font que surt una aigua fresquisima i parlem de com era el poble quan eren mainada , ara aquest bon home te 92 anys em va explicar els oficis que hi havien hagut al poble, quan era un noi  : serradores, ferrers, boters, flequers, terrisers, sabaters, llauners, paletes, sastres, fusters, orfebres, cadiraires, basters, cereries, .... 

Lliris carregats de llavors, aqui en diuen calas, tenen la tija molt llarga més de 1,10 cm.


Be, m'acomiado de vosaltres i del meu estimat poble, donan  dos voltes al pany de casa amb la clau de tota la vida, no tenim valor per canviar-la per una de més petita. 



Felicitats als Ramons, se que uns quants anireu al convent de Sant Ramon situat al poble de Sant Ramon a la Segarra, conegut per l'Escorial de la Segarra, està al costat de l'Eix Transversal, molt aprop de Cervera, això pels no iniciats.
Una abraçada i fins dintre d'un any o no ????. La contingència sempre està present.

Pep








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada