dimarts, 3 d’agost de 2021

L'ESTIUEIG , QUAN UN ESTA JUBILAT

Al meu poble de Cornellà del Terri, on he exercit la medicina durant quasi un quart de segle, em diuen - apa, ara de vacances !!! jo contesto, no sabia que els jubilats tinguessim vacances ?, les vacances es una cosa molt bona per la gent que treballa de sol a sol o pels funcionaris  o per la gent que treballa en oficis varis, alguns molt cansats, o no, escribents, treballadors per comta d'altri, talladors de diamants o fins i tot per autònoms, en fi jo no sóc concient que ara estigui gaudin de vacances, penso en l'estiueig que mai vaig poguer gaudir de jovenet. A Calonge Sant Antoni aquest mes de juliol els pocs que som a la platja, al passeig, a missa, a les grands superficies, fent esport, a la biblioteca, sí,  dona la sensacció que els que som,  estem estiuejant.

No puc parlat de l'estiueig sense tirar molt enrera, vaja quan jo era molt petit a Llorenç aquell temps Llorenç de Vallbona (baixa Segarra); de cop i volta quan s'acostava el mes de juliol , algú deia la familia de cal Timoneda han marxat al Balneari de Sant Hilari de Sacalm, la gran noticia que era com una bomba, perquè en aquells finals dels cinquanta, ningú més estiuejava, cal dir que la familia Català era la més adinerada i amb més propietats de la vila; també cal dir que els senyors estiuejants no feien vacances . Catalunya està plena de balnearis. Els metges i els apotecaris, sovint recomanavem un canvi d'aigües, que era molt ben acollit per la població que podia, recordo que ningú hi posava cap pega, també  aconsellavem als malalts que per la malaltia que patien que els aniria millor un balneari concret (cal dir que no hi havien encara els viatges de l'Imserso Turismo y termalismo), i no un altre, en cap cas deixavem de banda si una familia disposava d'una Torre, s'havia d'aprofitar, per fugir de la ciutat i obtenir un aire net i el relax necesari per la familia, tenir una torre a Valldoreix o a Tiana, o a la Garriga o a  Vallfogona de Riu Corb, Viladrau o a Sant Vicenç de Calders era també  un bon remei per la salut, per  anar a fer excursions perquè els bessons que van néixer amb baix pes, els vingués gana, sense oblidar l'oli de fetge de bacallà  abans de dinar, fet servir a manta  per la classe mèdica, i mira que era dolent de prendre, però els metges d'aquell temps i confiaven amb els ulls tancats i els pares també; jo en el meu exercici de la medicina mai el vaig fer servir, potser perquè personalment el tenia aburrit, però sí, encara existeix. Alhora donavem consells com aquest: pocs banys a la piscina o al riu perquè l'agua dissipa, sincerament mai he sabut que vol dir -" que l'aigua dissipa "; era un contra-sentit recomanant un balneari, però la responsabilitat queia en de la família.

Mai, havia vist cap estiuejant de veritat, fins que em van nomenar metge del poble d'Anglès a principis dels anys vuitanta. Com que el municipi no disposava de casa del metge, en vaig haver de llogar una , però donada la gran feinada que tenia vaig optar per anar a menjar a la Fonda Selga, una fonda de tota la vida, amb molt de predicament a la comarca, rodalies i encara a la capital. Can Selga, era una institució i es menjava molt be, tenien una bona cuinera. Puc dir que als vespres sobretot es formava una taula llarga on hi sopaven tots els viatjants de Barcelona que tenien clients per la zona, gent molt especial, xerraven molt i explicaven anecdotes de tota mena (tot cridant)i de l'alçada d'un campanar, es criticaven mutuament i tothom portava millor producte que l'altre, tothom venia més que l'altre, uns i altres explicaven molts sopars de duro. Alli vaig conèixer el Sr. Joan Palau viatjant de rellotges de la casa Seiko, puc dir que vam fer una gran amistat que va durar uns vint-i-cinc anys, home preocupat per ser el millor venedor de la casa i cal dir que ho va aconseguir durant molts anys. Vivia a una urbanització al costat de Manresa; la familia ho era tot per ell i trucava a la seva esposa cada dos per tres, era un gentelman i sabia vendre; persona molt hipocondriaca, li preocupava molt la seva salut, em trucava als vespres durant anys a les vint-i-dos hores i si no em trobava parlava amb els meus fills, la meva esposa, la tia Mari (epd), fins que li deien on era i llavors es quedava tranquil per una estona, però novament trucava, i passavem revista a les lectures de la PA del mati al vespre i de la frequència cardiaca, i se'n anava a dormir en pau.... llàstima que moris tant jove.

Us he d'explicar una anècdota de'n Joan Palau que diu molt de com era ell, un bon dilluns anat a una reunió a Seiko  a la Diagonal, veu una cua de cotxes, un bon home oferia la revista LA FAROLA que penso que només la venien gent que estava a l'atur i vet-aqui que el mercedes que estava davant li va dir que no i en Joan al veure la negativa el va cridar fent-li un xiulet: - escolti jove, donguim'en 4, o millor dit quedisse-les i tingui els 4 euros que era el cost total. Tota una lliçó pel mercedes del davant i per l'altre cotxe que estava al darrera, ser solidari sempre es una lliçó. En Palau se sentia un home afortunat, es guanyava la vida, era el millor venedor de la casa Seiko,  tenia una familia única, i uns amics sòlids i això el feia anar pel món amb l'autoestima alta, molt alta, ningú el parava. Tossut com ell sol, i sempre va practicar l'art de compartir amb la gent marginada, pobra, sense sostre, vaja excluïda, no podia veure gent que passés gana.

 La senyora Amparo, mare de'n Jaume el propietari, era l'ànima de la casa, ella sempre donava la sensació que dormia amb la boca oberta en un sofa a la vora de la llar de foc, però veia passar qui anava a donar un vol al despatx de la fonda, o per obrir la nevera i agafar quelcom per rosegar, o beures un gotet de vi, lloc que no estava obert al públic ni a l'abast de tothom. La Fonda es destacaba per ser gent de paraula per la seva bondat, " saboir faire " de'n Jaume i s'havien guanyat la confiança de tot el poble, fins i tot els recaders hi deixaven paquets. Els diumenges les families considerades "ben situades o senzillament riques " venien a dinar a la Fonda. La Fonda estava farcida de bona pintura com Opisos, Cuixarts, Gussinyers, Maifrens, Iu Pasqual, de l'avi Berga, escultures de la Rosa Serra, de'n Lluis Curós, Emiliaq Xargay, Sarsanedas, ... centenars d´olis, aquarel.les, guaxos, gravats, dibuixos al llapis; entre d'altres detalls els passadissos estaven plens de rellotges de paret i tots tocaven , quan eren les dotxe tant del migdia con de la nit, s'engegava un veritable concert; en Jaume els tenia tots dos minuts adelantats, perquè li encantava com sonaven els carrillons, molts eren carrillons i tocaven els quarts i repetien l'hora, vostès mateixos, o estaves molt cansat o et costava dormir. Aqui entre aquestes parets em va neixer el cuc per la pintura i al costat de'n Jaume i el seu amic en Pep (acs) vaig començar a estimar i valorar l'art, cal dir que als vespres quan no tenia guardia anavem a visitar els estudis de pintors d'Olot o de Girona Capital a casa del pintor Perpiñà o fins i tot a l'Escala a casa del pintor Lluís Roura, molt abans de fer el llibre Les quatre estacions, per cert meravellós, els pobles de l'Empordà amb poesia de la Montserrat Vayreda, de l'estada a Terra Santa , que va editar un meravellós llibre titolat Terra Santa any 2000, per Josep Valls i Lluís Roura.

La senyora que em servia el menjar es deia Lola, una dona molt apersonada i que sabia l'ofici i l'excercia amb molta elegancia, "sabia llatí amb els viatjants". Una nit al portar-me els postres em va dir : demà haurà de canviar de taula perquè arriben de Barcelona els senyors estiuejants, vaig quedar estorat perquè pensava que  apartir dels anys setanta ja no existien, o s'havien exhaurit, donç no, a la Fonda Selga n'arribaven.

Tal dit, tal fet, quan acabo la consulta, me'n vaig  a dinar a la Fonda i sorpresa veig una taula llarguissima plena de persones vestides de blanc, amb barret blanc tant les senyores com els senyors, o sigui que es diferenciaven totalment de la gent del poble, en cap cas podien ésser confosos, Déu meu quina elegància.

Al mati no s'aixecaven mai abans de les nou, esmorzaven vestits de blanc i tots recollien La Vanguardia que hi estaven subscrits i junts en procesó cap al parc de la Font del Canyo aigua que neix a les Mines del Sant Pare, està canalitzada per un tunel com si fos una galeria d'una mina, al menys ho recordo així, pasava èpoques que no era gaire potable i als senyors estiuejants els provocava una mica de diarrea, i venien al metge, i els mateixos em deien doctor no es preocupi deu ser el canvi d'aigues i jo confirmava el diagnostic i mai vaig tenir cap problema.

El parc esta fet, d'arbres centenaris, inmensos i que fan una ombra impenetrable, molt apta per matar les hores els mesos d'estiu . Els senyors estiuejants com els anomenaven la gent del poble, dinaven i tot seguit migdiada fins a les cinc de la tarde que tornaven a sortir però amb roba ben diferent, de vegades venien tots en procesó a la consulta a mirar-se la pressió arterial que li donaven molta importància i també solien comentar les seves malalties com si un servidor no les hagués vist mai, vaja havia d'estar cofoi perquè m'ho vinguessin a explicar, un privilegiat, perquè al poble certes malalties no es donaven.

Un dia mentre esperava que la Sra. Lola em servis el sopar una estiuejanta, que ja m'havia conegut a la consulta em va dir, que lo que portava pitjor era posar les fundes de roba a tots els armaris, al piano, taules, llits, sofas, cadires, vitrines, el rellotge de pared, les làmpades de tot el pis, les taules del porxo, tot, tot, tot, perque no si posés la pols, clar deixaven el pis de Barcelona tancat durant tres mesos i que venien a Anglès perque tots eren amics i coneguts d´altres anys, no hi havien sorpreses vaja els de sempre, i això tenia molt de valor. Ben mirat aquella bona gent mataven les hores, amb un relax impressionant, mai vist i l'estiu sels hi escapava de les mans de la manera més planera i a poc a poc; jo personalment no ho hagués resistit, perquè a casa meva ens van acostumar a treballar i a l'estiu quan haviem acabat el col.legi anavem a segar, a fer les garberes de blat, després venia el portar garbes a l'era amb el carro, batre amb tot el que comportava aquesta paraula ( veure el llibre Les feines de la vella pagesia de Miquel Pont) , fins a aconseguir tenir el blat ben net i la palla a la pallissa o fent un paller i després el pare amassava argila i amb el fang l'escampava amb la ma per sobre el paller com si fos un teulat, perquè al ploure  l'aigua no penetrés i fes malbe la palla i així dia rera dia fins que s'havia acabat de batre; ben diferent de l'estiueig.

També vaig trobar estiuejants a Amer que anaven a prendre les aigües de la Font Picant, que surt amb gas directament. A Les Planes d'Hostòles també vaig trobar estiuejants a la fonda de Can Remena, però eren diferents, vestient normal, també i potser d'una manera més fixa a sant Feliu de Pallerols, a l'estar a l'ombra de la muntanya on hi ha el santuari de la Mare de Déu de la Font de la Salut, donç si està molt fresc. Jo, hi havia anat moltes vegades a visitar quan el Dr. Xavier Oliu anava a portar la seva mainada a estudiar musica a Figueres. Molts vespres d'estiu anavam a prendre un cubata amb el meu amic Josep Massegur i Frigola, fill de Sant Feliu de Pallerols;  al Firal, als vespres a la fresca, estava ple de gom a gom, si estava d'allò més be i parlavem de les masies que jo visitava com a metge titular i ell coneixia a Cogolls com: la Codina, l'Estanyol, Pla Buscas, El Fontanil de la familia Arnau, la Catedral, la Pruenca, Molí de Sant Pelegri, El Rigall, La Clota, ja se que me oblidat de més de la mitat i també de Les Encies com : El Valls, L'Armangué, Gironella, Vilamala,  L'Olmera, L'arbosset, l'Oliveda, El Campvell, El Siubès i l'Hostal del Fang, més endins hi havia una masia que hi vivia una dona que es deia Flor Maria Abascal amb la seva parella que era un periodista . Déu ni do de les masies que em recordo i que alguna  vegada hi havia anat i deixo les de Sant Aniol de Finestres. En Josep al ser fill d'aquestes contrades te records de totes les families que hi vivien i alhora voltava tots els masos venen vi i pernils, o sigui que coneix tots els racons i raconets d'aquests pobles, recordo que sempre era molt benvingut als masos. Jo també tinc històries, de vegades moltes històries que no totes es poden explicar, més haviat he de guardar silenci sobre les questions personals (jurament Hipocràtic) i de salut pública sobre contaminació del riu Brugent o de la riera de Cogolls o del riu Llèmena i moltes més. Tanmateix he de guardar silenci de les malalties que vaig atendre de la gent d'aquestes contrades que per raons de titularitat o de suplències de companys necessitats vaig arribar fins Sant Iscle de Colltort i Sant Piquel de Pineda, per altra banda fins a Sant Climent d'Amer i fins a sant Marti Sacalm, no cal dir els pobles d'Amer, de Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, La Barroca, Les Encies i Cogolls, mai vaig anar al veinat de Les Medes perquè no hi vivia ningú, penso que si hagués hagut d'anar a peu, per exemple al mas més gran que potser era Ventós o  La Plana, hagués tingut greus problemes, clar calia anar a peu, no ho se però potser el millor camí era passar per la font dels Socals ??. Tot sigui dit també una temporada vaig pujar a peu a Costabella a visitar el vell Pere Torra, fins que un home d' Àngles dit l´Albó, propietari d'una gran boscuria va obrir una carretera suposo per treure la llenya d'aulina , per mi tema solucionat, ja podia pujar a Costabella amb cotxe.

Masia La Plana, una gran pairalia avui totalment abandonada i en desús.


Tornant a la nostra estada a Calonge i Sant Antoni, el mar de devant de casa te un efecte apaivagador, al mati cap a les onze baixem a la platja a fer el bany reglamentari, sempre amb un llibre, jo llegint Aventuras de un médico rural en Irlanda de Patrik Taylor, també El corazon con que vivo  de José Maria Pérez, encara un altre d'Arturo san Agustin " Amanecer en el Gianícolo" m'encanta aquest home, la Tere es una gran lectora i ja porta tres llibres de 800 pàgines com A la sombra del Arbol Kauri de Sarah Lark...... Dinar i després de fer migdiada cada dia me'n vaig a la biblioteca municipal per tal de repassar els ultims anys de la revista Serra d'Or de Montserrat. Hi vaig estar subscrit molts anys, però també en deu fer uns dotze que em vaig donar de baixa. No us explicaré els motius. Ara estic subscrit al butlleti del santuari.

El primer que em trobo es un article de Teodor Suau del maig d'enguany Aprendre a Perdonar, bon tema , important per a tothom, però molt més per a qualsevol cristià. Més articles de Teodor Suau com : Al servei de la veritat, Cal recuperar l'acció ètica, Responsables ? Un nou projecte moral per a la societat global i un premi per mi que sóc un enamorat de la familia Riquer, sobre tot de Martí de Riquer i Morera (epd) que, per que em dediques el llibre Quinze generacions d'una familia catalana, li vaig demanar amb una carta de dos folis i tot el meu escrit parlava del seu avi Alexandre de Riquer, el primer noble de la seva familia que es va guanyar la vida amb les seves mans i puc dir que n'estava cofoi, autor de les pintures de l'altar major de Montserrat i dels mobles del Cercle del Liceu i d'un llibre titulat Quand jo era noy, reeditat per l'Ajuntament de Calaf, Crisantemes, Anyorances, Aplec de Sonets, entre d'altres treballs de poesia i ..... un artista de primera...., el doctor De Riquer em va telefonar personalment per agrair-me la carta, cosa que em va omplir de goig i tot un honor........es molt llarg però ho deixo; també he trobat  un bonic article d'Alexandre de Riquer  i Palau " Bellesa intel.lectual i bondat espiritual "us el recomano .

Repassar sempre es bo i alhora un deure que tots tenim i guaitar Serra d'Or es com tenir una finestra oberta al món, una gran finestra al món de la cultura, del periodisme, de l'art, de la vida contemplativa del teatre i cinema i de la vida religiosa en general, museïstica, només cal llegir els interessants articles de Teodor Suau, que un servidor els guarda tots i també de l'Armand Puig i Tàrrech, el primer llibre que vaig llegir d'ell va ser Jesús un perfil biogràfic, meravellós, us el recomano, podria dir que en sóc un enamorat de tot el que representa Serra d'Or en la meva vida. Cada revista que obro des de l'any 1969 tot són records alguns viscuts personalment i d'altres seguits per la premsa, el primer que vaig llegir va ser l'enterro del pare abat Escarré i la sortida del feretre del monestir de sant Pere de les Puel.les amb un jove president Pujol devant de tot.

La biblioteca de Sant Antoni es un racó de pau, atès per dues noies molt servicials, amb un somriure molt empàtic i sempre a punt d'acompanyar-te en el que demanes, poca gent, afegeixo que si està molt fresc. El silenci i és present , només trencat per una mare llegint un compte al seu fill, però és molt agradable el fet i més agradable veure la cara del nen que és fa preguntes i escolta a la mare tot embadalit, el poder de les mares, admirable,  ! ho ha dit la mare !, ningú més ho pot fer, la mare es la mare i tot el que diu una mare dura tota la vida, recordo fa anys que vaig tenir una mestra jove que patia una anemia i li vaig dir que ben segur que era culpa de la menstruació i que hauria de prendre una tanda de ferro i ella em va contestar gràcies, no ho faré, beuré més vi, la mare sempre em va dir que el vi feia sang ??? no vaig perdre el temps dient el contrari, no podia lluitar contra el que li va dir la mare (acs). Les creences són per sempre.

A casa de la meva neta, fem un petit hort, sincerament mai he tingut èxit en tot, cada anys falla quelcom, un any no hi han tomaquets de penjar o d'hivern, un altre any han fallat les tomaques de Montserrat, l'altre les mongetes son altissimes però no hi ha mongetes, d'altres els carbassons estan esneulats, o es queden grocs , d'altres no he tingut cogombres, en fi una cosa tant senzilla com un hort, com feia tota la vida el meu pare a l'era de casa de Llorenç de Vallbona o de Rocafort.


Puc dir que tot li creixia be, tenia de tot, i quan dic de tot es de tot, no li faltava res, es guardava la llavor de les tomaqueres d'un  any per l'altre, cosa que un servidor ha deixat perdre. La lletra és del pare; a sota hi han altres cartrons amb l'altres tipus de llavors enganxades, mai en comprava, cosa que si faig jo. Penso que a Llorenç en alguna casa o dos encara guarden les llavors com el Jordi de cal Mora o en Josep Maria de cal Mano, que te unes tomaques diria que gegants, una meravella i no parlo d'altres plantes com els carbassons o les oberginies, en fi no en se i prou.


Fer hort també relaxa, el pare hi anava mati, i tarde i a sota el lledoner a la fresca de la marinada i descansava, de vergades se li feia fosc acompanyat de veins, era el lloc més frequentat de LLorenç, ara ha canviat, els pares ja no hi són i la verdor que donava l'hort, ha passat a ser tot sec, coses de la vida, sort de la parra de moscatell que enguany va carregada gràcies a les mans del Ramón (pare) de cal Giné que en sap molt, o sigui que només podem lluïr de la parra i de l'ombra del lledoner, i d'una petita figuera que va regalar en Jaume de cal Xepe (epd) al papa, es de la Gota de la Mel, fa molts anys que està plantada i no creix, potser hi ha massa pedra i poca terra, puc dir que sempre l'hem regat, però ......

Be, deixem l'hort que un cop a la setmana el vaig cuidant amb l'ajuda de la neta i dels seus cosinets.

Tornant al seguiment de Serra d'Or estem al desembre de 2020 trobem la mort del pare Hilari Raguer historiador i biblista de renom, amic de Paul Preston, el primer llibre que vaig llegir d'ell va ser La polvora y el incienso. La iglésia y la guerra civil española 2001, encara un altre sobre la vida que segueixen els monjos de Montserrat i els horaris de les hores liturgiques. Llegir l'homilia que va fer el pare abat Soler el dia del seu funeral, impressionant. D'aquest 2020 deixo anotat tots els articles de Teodor Suau: Que els vostres cors no s'entristeixin, Jo som el teu ametller, El Salm, Meditació en dies de pandèmia, Jo som la llum, Un dubte no resolt, Tot comentant un clàsic. 

Del meu admirat Lluis Duch (acs), Una reflexió a proposit de Déu per l' Ignaci Moreta , al llegir el nom de LLuis Duch em porta al primer llibre que em vaig comprar d'ell Déu un estrany a casa seva, de l'any 2001 i avui dia encara es més estrany. Un altre dia us explicaré una llarga història sobre un sopar col.loqui a la Fundació Barcelona, que el pare Duch n'era el convidat.També  he llegit d'ell La sortida del Laberint. Encara queda en el tinter una visita a Montserrat amb un grup de professors que duran l'estiu havien treballat a una onge d'una ordre religiosa de Bolivia, una odisea que va sortir molt be quan podia sortir faltal, va salvar la festa el monjo Jordi-Agustí Piqué, fill de Mollerusa, no puc explicar més. 

Una alegria un article del Dr. Josep Pont i Gol arquebisbe de Tarragona fet per Mn. Armand Puig i Tàrrech; encara recordo la seva visita pastoral al meu poble de Llorenç tot pujant la costa a l'arribar al repla de la creu, primer li van ensenyar la pica segons la persona que parlava de donar de veure als animals, recordo que el Dr. Pont el va corretgir, :- es diu la pica d'abeurar !!!, després la gran creu, es la més alta de Catalunya, la veritat es que en aquell moment era cert perquè en la guerra civil van destrossar la creu de terme del poble de Torrefeta i Florejacs que tenia 8 metres,  i ell va fer un somriure i va dir que era molt maca; llàstima que no estigués l'església restaurada. Una festivitat de la Mare de Déu d'agost al santuari del Tallat, vaig escoltar el millor sermó sobre la Mare de Déu. Temps més endevant el Dr. Deig se'l va endur al palau episcopal de Solsona per cuidar-lo i compartir la vida, resant, menjant, caminant, el Dr. Pont i Gol s'havia envellit molt, però mai va anar a parar a una residència d'avis.

El Dr. Pont i Gol es fill adoptiu de Bellpuig, li he enviat l'article al meu cunyat en Josep Subirà i Sala, que ben segur que gaudirà i molt, aprendrà coses que no sabia de tant ilustre vei del seu poble.

Seguim de tarde a la biblioteca, avui no hi ha nens ni mares, només tres dones grans que no s'entenien i havien de cridar per enterar-se del que deia l'altra. Estem al 2019 i començem per Teodor Suau : Pregaria en temps de crisi, La lliço de les pedres, Vosaltres heu estat cridats a la llibertat. La meva pau es la vertadera pau, l'Experiència de la resurrecció, Temps de victoria o de pau, Allò que Jesús pensa de l'art d'estimar, Sóc jo el guardià del meu germà ? Abraçar, Tot recordant a LLull, Una manera de crear futur .

Entremig ep ! un gran article sobre L'Eixample Malagrida d'Olot, la força d'un meandre. De la revista Serra d'Or setembre 2019.


Malagrida estava enamorat del Pla Cerdà i volia desplaçar el centre la la ciutat d'Olot en contraposicio del Paris del baró Haussmann, del temps de Napoleó III, la higiene per damunt de tot. Sempre m'ha agradat aquesta  ciutat-jardí. Quan era metge de Les Planes d'Hostòles, quan anava a Olot a buscar les receptes a l'ambulatori, on el Sr. Massegur ens atenia tant amablement, o a veure algun malalt que tenia ingressat a l'Hospital de Sant Jaume, sempre feia un passeig amb cotxe per darrera de la torre Malagrida, una maravella del Noucentisme. També anava a visitar al pintor Josep Pujol i Ripoll a la carretera vella de la Deu, amic del president Tarradelles i que a l'exili frecuentaven la casa d' Antoni Planagumà a Ivry sur Seine, al XIII districte de Paris

Gravat fet per en Josep Pujol i Ripoll, de les cases de Ivry sur Seine, fet l'any 1970 i guardat en un calaix, el va editar el seu fill Josep després del trapàs del seu pare.


Una llarga història; també a l'escultora Rosa Serra i el seu marit en Xavier Carbonell (acs)al seu estudi haviem parlat moltes vegades de l'escultor Lluis Curós queen Josep Pla el deixa a dalt de tot com a millor esc ultor del moment a casa nostra i que va fer l'escultura del Dr. Candi Agusti a la Caritat d' Olot i del Dr. Fleming i a en Rafel Griera gran pintor, i el pintor Clapera Mayà, en Congost apart de pintor era un avi encantador, no em puc oblidar del millor dibuixant de Catalunya en Joan Granados LLimona, exel.lent persona, haviem passat moltes hores al seu estudi de Sant Joan Les Fonts, fins les tantes de la matinada, (acs).



La plaça central de l'eixample Malagrida i la disposició en planta de bona part dels edificis que la circunden està feta a imatge i semblança de l'emblema urbanistic del Paris de Haussmann, la place de l' Etoile.

Olot sempre formarà part de la meva vida.

De cop veig citat el llibre de l'Eclesiastes també anomenat COHÈLET, és per gaudir llargament.

Tornem a fullejar Serra d' Or i compta ens parla de Bella-Terra ( jo sempre he dit Bellaterra), una ciutat - Jardí  entre el Noucentisme i la modernitat. Rapidament m'ha transportat a la meva carrera de medicina, que cada dia atravessava el municipi de Bellaterra; sí, veia uns carrers amplissims, moltes torres i de luxe, però es veia que eren habitades tot l'any i no solsament d'estiueig, però un servidor  anava al gra, tenia l'anatomia humana, la bioquimica, la biologia, l'estadistica al cap i no em preocupava gaires altres coses, com l'estil arquitectonic. El llibre De humani corporis fabrica libri septem (Estructura del cos humà, en set llibres), ens acompanyava a tots cantons, importantissim per nosaltres en els dos primers cursos i després el De Sedibus, no vaig perdre mai el temps estudiant el musculus coracobrachialis, una curiositat no necessària devant dels més de 650 musculs que te el cos humà, vustès mateixos ?  en fi, no vaig veure mai el club esportiu, ni l'hostal de sant Pancraç, ni la Font de la Bonaigua,  ni la plaça del Pi, segur que el Dr. Toni Griera ens ho explicaria fil per randa, ell es fill de Sant Cugat del Vallès. Deixem-ho per un altres estiu. 

Per acabar la distribució urbanistica era la ciutat-jardí com Olot i S´Agaró, que va exercir una gran influència sobre Bellaterra.

La llarga sequera que patim em preocupa molt, perquè ahir  divendres a missa al monestir de Solius, vam resar perquè el Senyor ens envii pluja, ells, els monjos em van confessar que tenen els dos pous secs, un gran problema i penso que com ells molta gent. Un servidor es fill de la baixa Segarra, ara dit l'Urgell i historicament no plou i patim els efectes de la sequera a llarg plaç tot hi que hi ha hagut una bona collita de gra, ja veurem el que passa amb les olives, d'ametlles no ni ha perquè a finals de març van baixar dos dies les temperatures sota zero i va matar les ametlles, però em de pensar amb els arbres dels ametllers, aquests poden morir per falta d'aigua, tot una pena, els ametllers sempre s'han mort, encara que ara els pagesos amb grans cubes els reguen i aguanten mès, encara que no tothom te aquest tipus d'estris. Els monjos de Solius em va dir a cau d'orella que la comunitat de Vallbona estava de sort, acabaven d'entrar dos joves per fer-se monges, una gran noticia, jo també estic molt content i els envio la meva enhorabona. Ep ! ahir dia  25 de juliol de 2021 va ploure a Llorenç, una gran alegria i el dia 1 d'agost també, algun poble veí una important calamarssada, llegir l'article de'n LLuis Foix: Una vinya trinxada per la pedra

Continuem amb les sorpreses que em dona Serra d'Or, al trobar un titol dit : Vicent Ferrer o la construcció d'una santedad ? per en Tomàs Martinez. Em crida molt l'atenció des que vaig seguir la publicació del Diplomatari Borja, amb un preciós article del professor Ximo Company i trobar un jove Alfons de Borja doctor en dret canònic, en dret civil, en dret romà, al servei del Magnanim i que a la Seu vella de Lleida va coneixer a Vicent Ferrer (frare dominic); en les seves prèdiques, un dia Vicent Ferrer li va dir -tu un dia seràs Papa i a mi em faràs sant !! si no es cert és ben trobat !! La veritat es que Alfons de Borja va arribar a Papa, sobretot Sant Pare Calixte III. Paga la pena llegir l'article; encara estem al maig de 2019. Ara estic llegint Roma i nosaltres de Josep V. Boira amb pròleg d'Antoni Puigverd. La presència de valencians, catalans, balears i aragonesos a la Ciutat Eterna, una meravella, apoteòsic. Antoni Puigverd acaba dient : " Els italianòfils estem d'enhorabona amb el llibre que tenim a les mans ". És cert, és un comopendi de saviesa per nosaltres enamorats de Roma i dels dos papes Borja.

Amb gran alegria trobo un article del pare Josep C. Laplana director del museo de Montserrat titulat : Per l'art cap a la trascendència (abril 2019). 

El pare Laplana el vaig coneixer arrel de la greu malaltia de la nostra amiga japonesa Naoko Nakamoto , la millor grabadora de Barcelona fins a la seva mort el 2016 i de la seva donació del seu taller i obra al museo de Montserrat. Llegir El Propileu nº 18 titolat :  El llegat de Naoko Nakamoto.

Bibuix de la Naoko  fet els últims dies abans de la seva vida. No està firmat.


Ara que parlem del pare Laplana, em trobo un altre article a Serra d' Or de'n Josep Maria Subirachs, que dona per molt, puc dir que la primera obra d'art que vaig veure d'aquest gran artista, va ser el monument a Narcís Monturiol amb "l'Ictineo", xaflà del carrer de Girona amb l'avinguda de la Diagonal devant de la Mutua Metalúrgica; el segon va ser a la façana del diari Tele/Exprés.Puc dir que sóc un fan d'aquest escultor català de renom internacional, conec moltes obres, més als carrers que en museus, es a l'abadia de Montserrat on n'he vist més. Punjant caminant pel carrer de la Força amb la pujada a la catedral de Girona, monument als metres d'obres en la primera reunió per decidir com continuar la catedral de Girona. 

Vaig sentir molta pena quan l'any 1986 alguns necis van volguer desprestigiar a l'escultor, sort que a poc a poc es va anar deixant. Sí,  he visitat  el petit museo de Sant Julià de Ramis amb 30  escultures i dotze dibuixos i les escultures de Montserrat, com l'altar del Santissim que lo sagrat queda palès, impressionant. Al Poble Nou hi ha un centre dedicat a Subirachs a l'antiga Cooperativa Pau i Justicia ( Sala Beckett) on jo de jovenet hi anava un dia a la setmana a assajar sardanes i després anavem de concursos per tot Catalunya. 

Lo  que realment em fa orgullós es que a L'Hispanic Society of América de Nova York tenen una obra seva que es un diptic Autoretrat 1999 pintat de manera hiperrealista sobre fusta i escaiola. Això em porta novament a més història, em porta al fundador de l'Hispanic Society of América a l'hispanista Archer M. Huntington, que va fer un poema sobre Vallbona titulat The Ladies of Vallbona , trobat per l'esposa de l'historiador J.J. Piquer Jover a la biblioteca de Catalunya, en el llibre Rimas i traduït a l'español per Marià Manent. aquest relat em va agradar tant que vaig titular el meu blog amb el nom de  The Ladies of Vallbona (Les Dames de Vallbona). Hi ha més història, però ho deixo aqui.

Us he de parlar de l'article titulat El coratge de Job pel monjo Damià Roure, estic esperant un interessant article sobre Job del professor ¨Dr. M. Fabré, fa temps que me l'ha promès i no acaba d'arribar; no tindrà desperdici com tot el que ell toca. Paciència, abans publicaré un nou article del professor titolat : POLITEISME - MONOTEISME . La domesticació de l'espiritualitat.

Els dissabtes vaig a missa a Sant Antoni i m'alegro molt de veure sortir de la sacristia a mossèn Josep Lafont, gran capellà i millor persona, es dels pocs capellans que es posa be el gel hidroalcoholic, ho fa tant be com un metge-cirurjà, es renta les mans abans d'entrar al quirofan. Fa molts poquets anys que era l' únic poble de Girona que deia la missa internacional  totalment en Llati i els cants en gregorià, una delicia per l'esperit, em portava a recordar abans del Concili Vaticà II que jo feia d'escolà, i ens sabiem totes les respostes en llatí i els cants també fins i tot el Page Lingua del dijous sant. De les exèquies de difunts Miserere mei Déus. Liberame, Dómine de morte aeterna.  In paradísum dedúcant te Angeli.  Benedicus Dóminus Déus Israel. Ego sum resurréctio et víta. De profúndis clamávi  ad te Dómine ( aquest psalm 129 em posava la pell de gallina siguent  escolà). Actualment poca cosa queda, per no dir res d'aquests cants. Era l' únic moment que el Dr. Fabré m'acompanyava a missa i puc dir que cantava un gregorià perfecte, se sabia Agnus Dei, qui tollis peccata mundi, dona nobis pacem de memòria. Em dol, perquè era un moment que compartiem i ara ja no tenim la missa internacional i ....

Del 2018 citaré els articles de Teodor Suau : No façis al altres allò que no t'agrada que et facin a tu.. Memòria dels justos, Reflexions a l'entorn de la resurrecció de Jesús, L'acció transformadora, La biblia un llibre interessant, Sacerdot, profeta i rei, La pau es obra de la justicia, la Posveritat.

Un plaer que em parlin del Requiem de Gabriel Fauré, no sóc músic, ho és el Dr. Fabré, ell, te escrit un rèquiem no publicat, titulat Dolens Rèquiem, segur que quan s'estreni serà un èxit tant per ell com per el músic P.J. Puértolas.



 La Dra. Reina Capdevila és professora de pedagogia musical i dona del Dr. Fabré. Al ser un servidor persona no iniciada en música, ella, quan hem tingut l'ocasió m'ha anat explicant com avança el Rèquiem que Fauré, explica que el va escriure  ple d'espiritualitat, de bellesa i de dolçor. Sí, recordo haver llegit el preciós article d'Arturo San Agustín que el van cantar en el funeral de Jaume Vallcorba a la basílica  sant Jus i Pastor, mort el 30 d'agost de 2014 en La Vanguardia; recentment he trobat un article publicat  a Serra d' Or d'octubre de 2018 per en Xavier Chavarria, titulat Una cançó de bressol per al viatge més llarg,  referint-se al Rèquiem de Gabriel Fauré. 

Encara una troballa més i aquesta molt joiosa i bonica, de cop obro el Serra d'Or del juny de 2017, trobo un article de Marta Porter sobre el cineasta Christophe Farnarier,  titulat El cinema com a acte de resistència.


Dona la casualitat que vaig ésser el seu metge i el de la seva familia durant uns quants anys. Sempre em va tenir al dia de les seves pel.licules i sempre convidat als estrenos començant pel Somni, La primavera i El Perdut. Sincerament les meves ocupacions de metge no em van permetre anar a veure-les , sí, El Perdut, que em va agradat molt i molt. D'ell i la seva esposa tinc grats records i va tenir un detall que el recordaré tota la vida, sense dir-me res, em va venir a acomidar el dia de la meva jubilació, o sigui l' últim dia al centre sanitari de Cornellà del Terri i em va demanar el mòbil i em va fer aquesta foto

 

Si podeu passeu una estona aquest estiu veien alguna de les seves pel.licules.

El dia 27 de juliol ja a les portes de deixar sant Antoni, vaig trobar un article fet pel pare Daniel Codina titolat Gregori Estrada i Gamissans, monjo i músic. Un mes de juny amb el pare estavem segant el blat a la sort en plena migdiada i veiem de cop i volta una persona caminant amb l'habit negre i amb l'escapulari recolzat a l'espatlla, anava direcció a Vallbona de les Monges, i al saludar-lo va quedar sorprès que algú el cridés pel seu nom, i em va dir que anava a ensenyar una mica de cant a la comunitat cistercenca de Vallbona. Impressionant, caminant a peu desde Bellpuig.

Encara cap a finals de l'horari de la biblioteca em va caure a les mans un article de Serra d'Or de Montserrat Guiol, filla de Josep Gudiol i Ricard gran expert en pintura antiga e historiador de l'art. La primera vegada que vaig veure un quadre de la Sra. Gudiol va ser el sant Benet de Montserrat, que ben segurt que tots vostès l'han vist, perquè tots vostès si van a donar un bes a la Moreneta i passen pel costat.


A la sala Gaspart compartin tertulia amb Montserrat Gudiol, no se quin any era, potser l'any 1990, que recordo que em va dir que ella sempre s'havia fixat més en la part tràgica de la vida.

El primer llibre que em va caure a les mans sobre pintura i ornamentació sacra va ser de de mossèn Josep Gudiol  i Cunill, (tinc els dos volums) conservador e impulsor del Museo Episcopal de Vic, que actualment es dels millors museus diocesans que hi ha a Catalunya.

Be dono per acabada la investigació del juliol de 2021, sobre Serra d'Or, en busca del que he sentit dir i he viscut, de les meves vivències de jovenet i de gran, que ben segur comparteixo amb molts de vostès. Tothom mata les hores com pot o com el deixen. He après molt i alhora he deixat moltes anècdotes en el tinter per no fer-me pesat.

Aquest estel te molta història per explicar

.

L'estiu vinent si tenim salut seguirem tirant enrera amb Serra d'Or, fins a arribar als inflables de'n Ponsatí i a la catifa o estel enlairat  de bosses d'escombraries que vam fer a les plaçes de Montserrat. l'any 1972. Bon estiu a tots.

 Pep                                                                                                




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada