UN AMIC DE LA CARRERA DE MEDICINA, A BELLATERRA , VA SER QUELCOM GRAN AQUELLS ANYS I SEMPRE I ARA FENT DE PAGÈS.

 

Evidentment que escric aquest post per parlar de casa meva a Llorenç de Rocafort i Rocafort de Vallbona (Antiga Baronia de Vallbona), però apart de parlar-los-hi de les penes que porta la sequera a tots plegats, els he de parlar del nou bisbe de Girona Fra Octavi Vilà que ha vingut de la Catalunya Nova, des de Poblet i precisament era el pare Abat, ara ja som dos que jo sàpiga a Girona de la Catalunya Nova, que realment no en sento parlar gairebé mai, com si no tingués pedigrí recordar la història, em pegunto si els professors d'història dels Instituts de batxillerat ens en parlen ??  o no cal ? quantes vegades en parlo al meu entorn i m'adono que la gent te un gran desconeixent d'aquest vell territori, farcit d'història, també en parlo al meu col.legi de metges i sort que fa dos anys els meus col.legues seniors van fer una excursió en autocar per la ruta del Cister (Verdú, Guimerà, Ciutadilla, Vallbona de les Monges....., encara que jo sempre i afgeigeixo el convent de franciscans de Sant Bartomeu de Bellpuig, que el manà construir RAMÓN FOLCH III DE CARDONA I ANGLESOLA, virrei de Nàpols, ara ja en podem parlar. 

La meva mare , quan es va casar amb el meu pare va venir de l'antic comtat de Besalú, els limits de l'est coincideixen amb l'antiga Via Augusta, via romana traçada a finals del segle I abans de Crist. La partió entre els comtats de Besalu i Perelada seguia aquest camí  al llarg de 35 km. pell coll de Panissars fins al sud de Bascara, prop de Terradelles i, per tant dividia l'actual comarca de l'Alt Empordà de nord a sud. A partir d'aqui passava entre Banyoles i Cornellà, on he estat de metge un quard de segle. La mare, que era filla de La Miana, ajuntament de Sant Ferriol arxiprestat de Besalú a la muntanya de Sant Julià del Mont, prop de les fonts del Junyell; a l'arribar a Llorenç després de casada, a Vallbona de les Monges, i va trobar una amiga l'Abadessa Domna Maria Mercè Nogareda i Espígul,

 filla de Santa Pau (Girona), o sigui que dos garrotxines a la baixa Segarra, les dos parlaven el IEISME, dialecte totalment desconegut a les terres de Ponent, i era motiu d'escarni i d'una certa mofa, els poso una mostra :

ullera  /uiera/

cella  /ceia/

ovella  /oveia/

pallasso  /paiaso/

ull   /ui/

ullal  /uial/

porcellana  /porceiana/

rellotge  /reiotge/

vell  /vei/

abella  /abeia/

vermell  /vermei/

palla  /paia/

estelles / esteies/

gall /gai/

fulla  /fuia/

full /fui/

al coll  /alcoi/

llavi  /iavi/

milla  /miya/

lluna  /iuna/

fonoll/fonoi/

abelles/abeies/

rostoll/rostoi/

genoll/junoi/

alls/ais/

polls/pois/

vull/vui/

podall/podai/

tall/ai/

dalla/daia/

cullera/cuira

No va ser fàcil per la nostra mare anar renunciant al seu dialecte tan sonor i tan bonic, per evitar la mofa i anar incorporant diminutius a tuti-ple ( marinada-marinadeta, finestra-finestreta, dona-doneta, poma-pometa, casa-caseta, escolà-escolanet, aixada-aixadeta, i molts més , etc..........cal consultar el llibre Lo lleidatà és fàcil. Txarra’l, sisquere!

Tornant al ieisme, actualment està totalment en desus i no és acceptat ni es normatiu en la vida acadèmica, tot i que per aquests masos de la Garrotxa(Vall de Sant Aniol de Finestres, Les Medes, o a Sant Iscle de Colltord o a Sant Miquel de Pineda o a Cogolls, a les Encies, o a Sant Feliu de Pallerols, a Les Planes d'Hostòles o a la Barroca (El Llapart), Sant Climent d' Amer, qualsevol racó de Cornellà del Terri i de la seva amplissima vall, encara om pot sentir parlar a persones grans amb un autentic ieisme.

Es interessant llegir l'escrit publicat per la festa major de Cornellà del Terri, com a pregó, titulat  EL SEGAR,  fet per l'adbocat Joan Geli i Rissech (e.p.d.) de Sta. Llogaia de Terri, en la setmana Santa de l'any 2006. Escrit ple de ieismes propis de la Garrotxa i del Pla de l'Estany, com ho podem llegir  en els llibres LA PUNYALADA, RECORDS DE LA DARRERA CARLINADA, I JOSEP DE COSTABELLA.

Aqui tenim la foto del mas Costabella terme de sant Aniol de Finestres, propietari del Dr. Candi Agusti i Trilla (e.p.d.), metge que olim va ser d'A.P.D de Sant Aniol i gran odontoleg de la ciutat d' Olot i millor persona, estimava els pobres, a la casa de la Caritat d'Olot hi ha un monument fet per l'escultor LLUIS CUROS, que tant valorat era per  l'escripor Josep Pla.  

Mas Costabella al fons, al darrera les grans boscuries i impressionants cingleres, paisatge únic, carregat d'història, molt ben explicada al llibre En Josep de Costabella de l'any 1957. Odissea d'un olotí durant el domini marxista. Autor Candi Agusti Trilla.

Els pobres cada dia anaven pels carrers d'Olot de casa en casa a recollir la caritat que els donaven i això era un mai acabar. El Dr. Agusti va aconseguir que les families arreglades de la ciutat li entreguessin els diners que destinaven a la caritat a ell i ell s'ocuparia de cuidar a tota aquesta munió de persones pobres a la casa de la Caritat d'Olot i així va ser. Per molts anys Dr. Candi Agusti, n'estem molt orgullosos de vostè.

Abans de continuar parlant de la pagesia de les terres de casa, em plau publicar un bonic i entranyable article de l'estimat periodista Antoni Puigverd sobre l'Eix Tranversal, que tants anys fa que un servidor i la meva familia l'agafem per anar cap a les terres de la Vall del Corb. Se que gaudiran d'ell :

La Vanguardia, Lunes, junio 10º 2024: Elogi de l’Eix Transversal

Antoni Puigverd

Uso sovint l’Eix per anar de Girona a Vic; o a Torelló, a visitar un gran amic d’infantesa. També la faig servir per citar-me amb els meus amics de les comarques de Ponent a la petita població d’Avinyó, que és a mig camí de Lleida i Girona i no té res a veure amb la provençal ciutat dels papes. Ens citem a la Fonda Maria, ideal per a butxaques primes i estomacs feliços, on no falta mai el famós porc de la Ral, de carn sucosa i blanca. Avinyó és terra de grans vins. Un dia em vaig passejar per unes vinyes del pare de la denominació Pla de Bages, Valentí Roqueta, del celler Abadal, que preserva varietats antigues de raïm, com el picapoll i el mandó. El picapoll fa un vi d’un blanc molt net i clar, simpàtic i seriós alhora, franc però reposat. Ara bé, jo, de vins, no hi entenc i m’hauria de limitar a dir que els blancs de picapoll del Bages em fan pensar en la meva infantesa, quan, entre setembre i octubre, les pageses de Fonteta, Cruïlles o Castell d’Empordà oferien en cistells de vims a la plaça de la Bisbal el raïm picapoll de granets menuts i translúcids, que el meu vell oncle Lluís es menjava per berenar amb una mica de pa.

També faig servir l’Eix per anar a les terres de Lleida, on de tant en tant encara em conviden a donar conferències, segurament perquè en aquell territori La Vanguardia és un diari molt llegit i estimat. L’altre dia vaig ser a Tàrrega, on vaig conèixer persones excel·lents que, ja a la tardor de la vida, fan possible la constant primavera cultural d’una ciutat que ha sabut convertir-se, tot i la seva posició perifèrica, en una envejable capital de teatre. El cel era lluminós i rialler, enjogassat per núvols panxuts. De retorn, entre Manresa i Vic, va caure un últim xàfec d’aquesta primavera que ha excitat de verdor els marges i ha enardit els sembrats.

Hi haurà bona collita, aquest any. Malgrat la dramàtica amenaça del canvi climàtic, el paisatge convida en aquest final de primavera a l’alegria. Sostenia Stendhal, parlant de l’amor, que la bellesa és una promesa de felicitat. Sabem que la bellesa no perdura. Potser la fúria de l’estiu incendiarà els boscos i rostirà els camps que ara s’emplenen d’or. Però de moment aquesta primavera plujosa ens ha esbargit els ulls. Hi ha moltes raons per al pessimisme. El dolor del món és enorme. El futur és inquietant. Però la bellesa també hi és, encara; i pot ser tan penetrant com el dolor.

El dolor del món és enorme i el futur, inquietant: però la bellesa aguanta.

Els recomano que si tenen temps que caminin una mitja hora per dins de Montfalco Murallat, mai hauran vist un poble que totes les cases les taulades estan inclinades a dins de les muralles, les entrades principals de les cases sempre són per dins del poble, l'aigua va a parar a la gran cisterna de la vila. Eren temps dificils, el forn per coure el pa també era de la vila.

Tot vinguen de viatge vam sortir a parlar de la gran exposició que està fent el museo de l'Abadia de Montserrat sobre les donacions entre els anys 

Entre els molts donants hi ha l'artista japonesa d'Osaka Naoko Nakamoto (epd) amiga nostra i que va optar tota convençuda de fer donacio de tot el seu taller i obra al museo de Montserrat. En poso un, perque vegeu com dibuixava, però no està dins de la donació.

Com que tot l'article està compartit amb el meu amic Dr. Toni Griera , fill de Sant  Cugat del Vallès i que vam fer els primers cursos de la carrera de medicina a l'Universitat Autònoma de Barcelona a Bellaterra, (cal llegir el llibre del professor Felip Cid titulat : Memòries Inútils de l'editorial Afers (personatges) i sabran com es fa construir l'Autònoma), el qual mai em posa cap pega quan li demano ajuda per fer feines de la vella pagesia com arreglar marges de pedra seca que amb el pas dels anys van caiguent i les grosses pedres impedeixen llaurar els bancals. Jo tinc l'honor d'haver refet un marge caigut en aquesta mateixa finca amb el pare i l'oncle Lliberato en català Llibert ( curiós que després de la guerra civil, tots els noms de les persones quedesin castellanitzats, com la meva padrina Dolors, ja sempre més la van cridar per Dolores, Josep per José, Francesc per Francisco, Antoni per Antonio, tots quedaven canviats en el DNI, per sempre. Tornar a parlar de marges, a principis dels anys seixana era motiu de critica a la creu de Llorenç tenir un marge caigut i per evitar la mofa, tothom coria a refer-lo, recordo que el pare el feia tant ben fet que li faltava pedra i vam desfer un altre marge una mica amagat per deixar el més visible com Déu mana; puc dir que al cap de 15  anys degut a una robinada va tornar a caure i ja ningú el va tornar a refer, continua caigut i ningú si fixa, com han canviat les coses, ara degut a la gran sequera, tot va malament, la terra està tant seca que els ametllers es moren i les ametlles són minúscules, la collita dels cereals ??, i no corren gaire bones noticies sobre la collita d'olives.

Des d'aquest altipla dels Perdigons sentim el toc les campanes del monestir de Vallbona que toquen les hores liturgiques, normalment diem mira ara toca la campana grosa que es la peça de més relleu i la d'ús més necessari, és diu MARIA ASUMPTA BENETA BARBARA, els dels pobles veïns li diem ara toca la campana dels Perduts, toc que es feia després  de l'ofici de Completes i quan les monges es retiraven a les seves celdes, i sobretot quan la boira de l'hivern es feia més espessa i el vianant es podia perdre, també la sentim des del Perdigó o des de l'era de casa nostra quan toquen a l'Ofici de Vespres, impressiona , és com si et convidés a ajuntar-te a les oracions de les monges. Una curiositat quan les campanes tocaven a l'ofici de maitines, la gent del poble antigament deient ara toquen a "fandango".

Aquesta flor de color groc es diu Helichrysum Italicum, també dita Sempre viva.

Quan la planta sempre viva creix, vol dir ni més ni menys que la finca està deixada de la ma de Déu. Una estona de repòs i de contemplació de la vegetació 

La Tere, va tenir el sostre de la botiga de Maçanet plena de rams de flors seques molt variades, però sobretot molts de Sempre Viva, que mantenien el perfum durant mesos, per no dir un parell d'anys.

Poso un article més, perquè ve com ni pintat sobre el que un servidor pensa sobra l'amistat i li escau cent per cent al meu amic Dr. Griera. Gaudeixin:

La Vanguardia, Viernes, mayo 24º 2024: L’amic argentí

Carlos Zanón

Per fortuna, la gran majoria de nosaltres no som un lleó rugint a l’avinguda i tenim amics al llarg de la nostra vida, i de tan bons, que no ens aturem a pensar de quin material tan meravellós està fet això anomenat amic. En especial, quan no saps que hi és, quan no es fa notar, quan no el necessites. És una presència a la teva mateixa ciutat o a milers de quilòmetres de tu, que t’acompanya encara que no li escriguis ni hi parlis ni el vegis. Ell segueix amb les seves coses i tu, amb les teves, però la vida no seria el mateix sense ell. Passen els dies, els anys i no trobes mai el moment de dir-l’hi. Potser perquè no cal. Ja ho sap. És part de l’alquímia d’en què consisteix ser amic: no ressaltar l’evident.

Un sap l’essencial del seu amic i per això hi ha fins i tot amics que, a estones, et cauen­ malament o són indefensables. Tant se val. És com entendre el que no pots explicar. Hi ha amics que enyores fins i tot quan es casen­ amb el teu amor. Llevat­ que un sigui un cretí absolut, sempre pensem que un mateix és pitjor amic dels seus amics que ells de tu. Envelleixes amb ells, t’hi equivoques, t’avorreixes en festes amb ells.

Però el material del qual està fet el que t’atreu d’ell, que et fa sentir-te bé, protegit, sabut i tranquil, és un material estrany, tan diví com pot ser el perdó. També necessita generositat i saber de què està fet això d’ésser humà, mal dissenyat i més mal datat però imprescindible. 35 anys és massa temps per a gairebé tot. Especialment, per tenir el primer amic.

Sempre pensem que un mateix és pitjor amic dels seus amics que ells de tu

El pare anava cada dia al tros i a poc a poc ho tenia tot net i pulid, tot cuidat, ara un servidor hi vaig 4 cops a l'any i vull fer tota la feina de l'any, i és cosa dificil. Des de la mort dels pares que mai vaig a Llorenç a matar el temps, o ha relaxar-me,  o a gaudir d'anar a fer turisme per la ruta del Cister o be pels pobles dels voltants com a l'Albi, Cervià, Albayés, Soleras, la Pobla de Cervoles, Vinaixa, Blancafort, Vimbodi, Vilosell, mai he estat a cap d'aquests pobles, cosa que em dol a la meva edat (74), però com sempre les coses van com van i......no es pot fer tot, algo ha de quedar per quan sigui més vell.

Aquesta foto esta feta des de la era de la pallissa de la Dra. Cristina Sais, metgesa que fou de Vallbona, Llorenç i potser Rocallaura els anys 1975........, i en altre temps a Girona fou la superiora meua a la direcció general d'atenció primària, lo seu sempre va ser un gran esperit de servei de la cosa publica, metgesa de vocació i millor persona.

L'únic que em relaxa és anar a visitar a les amigues monges com sempre va fer la meva estimada mare i jo vaig reprendre l'amistat amb la comunitat..... com amb la germana Neus Maria  Castells Capafons, que fa temps que no la vaig a visitar, i que durant anys vam parlar llargues hores a la sala on es venien records, es venien les entrades i s'acollien les persones que acudien al monestir per consol espiritual. Ara difunta des del dia 24 de juny d'enguay, vigilia de anar jo de voluntari al Santuari de Lourdes.

Amb el Dr. Griera anem treballant i quan acabem el que fem, busquem altres tasques que cal fer com arreglar els plastics trencats de cada oliver que el pare va plantar l'any 2008. Puc dir que ha costat Déu i ajuda fer-los pujar, anar canviant els ferros, a mesura que anaven creixent, primer de mig metre , després de metre i no ni havia prou, després més ferrós de metre i mitg, al cap d'un temps tallar-ne 200 de 2 metres, al cap d'uns mesos canvi de ferros, perque els olivers havien crescut molt més, ara ferros de 3 metres, amb els temporals de vent alguns es torcien i no es podien deixar a la deriva i calia seguir assegurant que creixesin rectes, vaja una feinada. 

Fixeu-vos aqui podeu veure que ell suport de l'oliver es una canya de bambú que em regalava el meu cunyat Josep Maria Colls.

 Calia regar-los durant els primers anys, per vencer les minses pluges de la baixa Segarra, sort que els pares els dos eren vius i mai es cansaven. Sempre ompliam les garrafes amb aigua de la cisterna, o sigui aigua de pluja emmagatzemada, millor impossible.

Que arribessin a grans " adults" a costat Déu i ajuda, sincerament han sobreviscut mes els olivers de l' Obac de les Pintades que els del Fondo i els de la Solana que han mort més de vint-i-cinc. Mala sort i em dol, a tots els hem cuidat igual. Les Pintades es una finca del terme de La Quadra de Mas Déu, dins el municipi de Vallbona de les Monges.

Aquest que tenim devant, el plastic no està trencat pels conills, son lesions a la pell de l'oliver feta per les banyes dels cabirols. Ho deuen fer per tenir quelcom per rosegar  o per menjar ??  El curiós del cas és que no s'ha mort ??

La gran sequera de mesos ha fet que els conills arrenquessin els plàstics i roseguessin la pell dels olivers.

Veieu com deixen els plastics de les bases de l'arbre, si rosegant li donen la volta a l'oliver, aquest a la fi és mort.

Si puc dir, que vam portar unes 4  garrafes de 50 litres i unes altres 10 garrafes de 10 litres per regar uns quants olivers que feien mala cara i molt grocs.

Cisterna de casa 

L'aigua la traiem de la cisterna de casa, o sigui aigua de pluja, o també dita aigua dolça,  a casa hi han dos cisternes una d'aigua per les persones i l'altra aigua pels animals. Ara no gastem ni un litre d'aigua, la qual cosa vol dir que les cisternes estan plenes del tot i per això la faig servir per regar els olivers trec aigua de les cisternes amb la galleda que veuen en primer  terme i així no gasto aigua de boca, ni un litre. Estalvi total.

Tots els plastics de cada oliver , els va posar el Dr. Griera l'hivern passat, la majoria encara duren.

Aqui tenim el meu amic Toni, retallant les fundes de plastic per anar substituint els trencats o desapareguts, però devant del canvi climàtic i que podem passar uns mesos d'estiu sense pluges, cal tornar a cubrir tots els troncs dels olivers de la finca, per si decàs els conills tornen a necessitar quelcom fresc per alimentar-se i aconseguir aigua.

Junts vam començar a recollir grans pedres que amb els anys han anat caiguent dels marges a l'obac del tros del Perdigó (terme de Vallbona de les Monges), lloc carregat de codonyers i d'ençà nou anys ningú n'havia retirat cap i clar si algú ha de llaurar els bancals no vol trobar pedres escampades i aprofitant la força del Dr. Griera, vam començar per una punta i vinga anar carregant el remolc, molt ilusionats, sense pensar en cap sorpresa, que inocents.

Va arribar un punt que no podiam maniobrar per donar la volta, si o si haviam de desenganxar el remolc, per canviar de direcció, sorpresa al desenganxar el remolc del tractor mireu que va passar el remolt inclinat del tot i no tenir nasos els dos de baixar-lo i enganxar-lo de nou, resultat vam haver de descarregar quasi tot el remolc, una feinada, be ens en vam sortir, sort que no ens va veure cap pages ni transeunt, vam ser molt afortunats.

Cabana del Perdigó, que el meu pare li va fer el teulat nou l'any 2008. Recull tota l'aigua de pluja.

Les pedres les vam portar al costat esquerre de la cabana, donç hi ha un bo troç de marge destrossat degut que l'any passat una màquina em va arrencar tots els metllers morts del bancal de darrera la cabana i ara amb paciencia l'haurem de refer i després i plantaré un bonic magraner, sempre es bo tenir algun fruiter al tros, també tinc preparada una figuera procedent de d'Andalusia (Jaen) que fa unes figues molt bones.

Aquest forat a la roca, en diem una cogulla, recull l'aigua de pluja i en veuen els animals, ocells, porcs-senglars, l'amic Dr. Griera li agrada quan be a Llorenç omplir-la, molt atent amb la natura. També recull tots els cartutxs dels caçadors i ampolles de plastic que troba al peu dels marges, no vol que res contamini el camp.

Us he de dir que si plou i tenim sort, tindrem moltes olives , perquè hi ha molta rapa, senyal d'una gran collita. Cal dir que a favor nostre tenim que no hi ha hagut practicament cap glaçada forta, esperem que cada flor sigui una oliva i puguem collir més de 10 litres d'oli, són ua miseria, però qui no es conforma es perquè no vol. A pesar d'aquesta pobresa l'oli arbequí extra verge segueix siguent un be de Déu. Espero que aquest 230 que va plantar el meu pare al 2008 creixin i es façin ben grosos i els meus fills puguin tenir més oli que jo.

Com molt be poden veure, els olivers/oliveras estan ben florits, esperem que no perdin la flor i tindrem una bona collita d'olives.

M'abelleix posar unes paraules de Josep Mª Espinàs sobre aquest pais nostre : 

...en aquesta terra austera d'horitzons esbalandrats, de rostolls i guaretades i poblets de murs torrats, de cisternes i de basses d'aigua bona i d'abeurar, de coscolls i farigola d'aspra fulla i ressecats, de camins esmunyadissos plens de pols i pedregam.

Be, ja es diumenge a mitja tarda i decidim guardar el remolc a la pallissa, carregar un parell de sacs de llenya d'ametller que es un tresor, carreguem les coses que vam portar i per acabar anar al cementiri a resar una oració pels meus pares, i donar-los-hi les gràcies per la educació que ens van donar a la meva germana i a mi, mai els ho podrem agraïr. 

Vull deixar escrit que després de 10 anys de la mort de la nostra mare Isabel, moltes dones grans recorden la seva alegria, el seu somriure, el seu esperit de servei, i que estava alerta de tot, fins i tot donava verdura de l'hort a tothom, cal dir que de vegades el pare em deia que potser massa , però mai li va dir.

Gaudiu d'aquest racó de món que és interesant per si sol, molta història per un petit territori. Pels que no ho sapiguin el cami de Santiago passa pel bell mig de Llorenç, seguint les fletxes grogues ningú és pot perdre.

Quedem amb el Dr. Griera que tornarem a Llorenç quan vagin sortin necessitats que un sol no pot resoldre.

Pep