UN AMIC DE LA CARRERA DE MEDICINA, A BELLATERRA , VA SER QUELCOM GRAN AQUELLS ANYS I SEMPRE I ARA FENT DE PAGÈS.

 

Evidentment que escric aquest post per parlar de casa meva a Llorenç de Rocafort i Rocafort de Vallbona (Antiga Baronia de Vallbona), però apart de parlar-los-hi de les penes que porta la sequera a tots plegats, els he de parlar del nou bisbe de Girona Fra Octavi Vilà que ha vingut de la Catalunya Nova, des de Poblet i precisament era el pare Abat, ara ja som dos que jo sàpiga a Girona de la Catalunya Nova, que realment no en sento parlar gairebé mai, com si no tingués pedigrí recordar la història, em pegunto si els professors d'història dels Instituts de batxillerat ens en parlen ??  o no cal ? quantes vegades en parlo al meu entorn i m'adono que la gent te un gran desconeixent d'aquest vell territori, farcit d'història, també en parlo al meu col.legi de metges i sort que fa dos anys els meus col.legues seniors van fer una excursió en autocar per la ruta del Cister (Verdú, Guimerà, Ciutadilla, Vallbona de les Monges....., encara que jo sempre i afgeigeixo el convent de franciscans de Sant Bartomeu de Bellpuig, que el manà construir RAMÓN FOLCH III DE CARDONA I ANGLESOLA, virrei de Nàpols, ara ja en podem parlar. 

La meva mare , quan es va casar amb el meu pare va venir de l'antic comtat de Besalú, els limits de l'est coincideixen amb l'antiga Via Augusta, via romana traçada a finals del segle I abans de Crist. La partió entre els comtats de Besalu i Perelada seguia aquest camí  al llarg de 35 km. pell coll de Panissars fins al sud de Bascara, prop de Terradelles i, per tant dividia l'actual comarca de l'Alt Empordà de nord a sud. A partir d'aqui passava entre Banyoles i Cornellà, on he estat de metge un quard de segle. La mare, que era filla de La Miana, ajuntament de Sant Ferriol arxiprestat de Besalú a la muntanya de Sant Julià del Mont, prop de les fonts del Junyell; a l'arribar a Llorenç després de casada, a Vallbona de les Monges, i va trobar una amiga l'Abadessa Domna Maria Mercè Nogareda i Espígul,

 filla de Santa Pau (Girona), o sigui que dos garrotxines a la baixa Segarra, les dos parlaven el IEISME, dialecte totalment desconegut a les terres de Ponent, i era motiu d'escarni i d'una certa mofa, els poso una mostra :

ullera  /uiera/

cella  /ceia/

ovella  /oveia/

pallasso  /paiaso/

ull   /ui/

ullal  /uial/

porcellana  /porceiana/

rellotge  /reiotge/

vell  /vei/

abella  /abeia/

vermell  /vermei/

palla  /paia/

estelles / esteies/

gall /gai/

fulla  /fuia/

full /fui/

al coll  /alcoi/

llavi  /iavi/

milla  /miya/

lluna  /iuna/

fonoll/fonoi/

abelles/abeies/

rostoll/rostoi/

genoll/junoi/

alls/ais/

polls/pois/

vull/vui/

podall/podai/

tall/ai/

dalla/daia/

cullera/cuira

No va ser fàcil per la nostra mare anar renunciant al seu dialecte tan sonor i tan bonic, per evitar la mofa i anar incorporant diminutius a tuti-ple ( marinada-marinadeta, finestra-finestreta, dona-doneta, poma-pometa, casa-caseta, escolà-escolanet, aixada-aixadeta, i molts més , etc..........cal consultar el llibre Lo lleidatà és fàcil. Txarra’l, sisquere!

Tornant al ieisme, actualment està totalment en desus i no és acceptat ni es normatiu en la vida acadèmica, tot i que per aquests masos de la Garrotxa(Vall de Sant Aniol de Finestres, Les Medes, o a Sant Iscle de Colltord o a Sant Miquel de Pineda o a Cogolls, a les Encies, o a Sant Feliu de Pallerols, a Les Planes d'Hostòles o a la Barroca (El Llapart), Sant Climent d' Amer, qualsevol racó de Cornellà del Terri i de la seva amplissima vall, encara om pot sentir parlar a persones grans amb un autentic ieisme.

Es interessant llegir l'escrit publicat per la festa major de Cornellà del Terri, com a pregó, titulat  EL SEGAR,  fet per l'adbocat Joan Geli i Rissech (e.p.d.) de Sta. Llogaia de Terri, en la setmana Santa de l'any 2006. Escrit ple de ieismes propis de la Garrotxa i del Pla de l'Estany, com ho podem llegir  en els llibres LA PUNYALADA, RECORDS DE LA DARRERA CARLINADA, I JOSEP DE COSTABELLA.

Aqui tenim la foto del mas Costabella terme de sant Aniol de Finestres, propietari del Dr. Candi Agusti i Trilla (e.p.d.), metge que olim va ser d'A.P.D de Sant Aniol i gran odontoleg de la ciutat d' Olot i millor persona, estimava els pobres, a la casa de la Caritat d'Olot hi ha un monument fet per l'escultor LLUIS CUROS, que tant valorat era per  l'escripor Josep Pla.  

Mas Costabella al fons, al darrera les grans boscuries i impressionants cingleres, paisatge únic, carregat d'història, molt ben explicada al llibre En Josep de Costabella de l'any 1957. Odissea d'un olotí durant el domini marxista. Autor Candi Agusti Trilla.

Els pobres cada dia anaven pels carrers d'Olot de casa en casa a recollir la caritat que els donaven i això era un mai acabar. El Dr. Agusti va aconseguir que les families arreglades de la ciutat li entreguessin els diners que destinaven a la caritat a ell i ell s'ocuparia de cuidar a tota aquesta munió de persones pobres a la casa de la Caritat d'Olot i així va ser. Per molts anys Dr. Candi Agusti, n'estem molt orgullosos de vostè.

Abans de continuar parlant de la pagesia de les terres de casa, em plau publicar un bonic i entranyable article de l'estimat periodista Antoni Puigverd sobre l'Eix Tranversal, que tants anys fa que un servidor i la meva familia l'agafem per anar cap a les terres de la Vall del Corb. Se que gaudiran d'ell :

La Vanguardia, Lunes, junio 10º 2024: Elogi de l’Eix Transversal

Antoni Puigverd

Uso sovint l’Eix per anar de Girona a Vic; o a Torelló, a visitar un gran amic d’infantesa. També la faig servir per citar-me amb els meus amics de les comarques de Ponent a la petita població d’Avinyó, que és a mig camí de Lleida i Girona i no té res a veure amb la provençal ciutat dels papes. Ens citem a la Fonda Maria, ideal per a butxaques primes i estomacs feliços, on no falta mai el famós porc de la Ral, de carn sucosa i blanca. Avinyó és terra de grans vins. Un dia em vaig passejar per unes vinyes del pare de la denominació Pla de Bages, Valentí Roqueta, del celler Abadal, que preserva varietats antigues de raïm, com el picapoll i el mandó. El picapoll fa un vi d’un blanc molt net i clar, simpàtic i seriós alhora, franc però reposat. Ara bé, jo, de vins, no hi entenc i m’hauria de limitar a dir que els blancs de picapoll del Bages em fan pensar en la meva infantesa, quan, entre setembre i octubre, les pageses de Fonteta, Cruïlles o Castell d’Empordà oferien en cistells de vims a la plaça de la Bisbal el raïm picapoll de granets menuts i translúcids, que el meu vell oncle Lluís es menjava per berenar amb una mica de pa.

També faig servir l’Eix per anar a les terres de Lleida, on de tant en tant encara em conviden a donar conferències, segurament perquè en aquell territori La Vanguardia és un diari molt llegit i estimat. L’altre dia vaig ser a Tàrrega, on vaig conèixer persones excel·lents que, ja a la tardor de la vida, fan possible la constant primavera cultural d’una ciutat que ha sabut convertir-se, tot i la seva posició perifèrica, en una envejable capital de teatre. El cel era lluminós i rialler, enjogassat per núvols panxuts. De retorn, entre Manresa i Vic, va caure un últim xàfec d’aquesta primavera que ha excitat de verdor els marges i ha enardit els sembrats.

Hi haurà bona collita, aquest any. Malgrat la dramàtica amenaça del canvi climàtic, el paisatge convida en aquest final de primavera a l’alegria. Sostenia Stendhal, parlant de l’amor, que la bellesa és una promesa de felicitat. Sabem que la bellesa no perdura. Potser la fúria de l’estiu incendiarà els boscos i rostirà els camps que ara s’emplenen d’or. Però de moment aquesta primavera plujosa ens ha esbargit els ulls. Hi ha moltes raons per al pessimisme. El dolor del món és enorme. El futur és inquietant. Però la bellesa també hi és, encara; i pot ser tan penetrant com el dolor.

El dolor del món és enorme i el futur, inquietant: però la bellesa aguanta.

Els recomano que si tenen temps que caminin una mitja hora per dins de Montfalco Murallat, mai hauran vist un poble que totes les cases les taulades estan inclinades a dins de les muralles, les entrades principals de les cases sempre són per dins del poble, l'aigua va a parar a la gran cisterna de la vila. Eren temps dificils, el forn per coure el pa també era de la vila.

Tot vinguen de viatge vam sortir a parlar de la gran exposició que està fent el museo de l'Abadia de Montserrat sobre les donacions entre els anys 

Entre els molts donants hi ha l'artista japonesa d'Osaka Naoko Nakamoto (epd) amiga nostra i que va optar tota convençuda de fer donacio de tot el seu taller i obra al museo de Montserrat. En poso un, perque vegeu com dibuixava, però no està dins de la donació.

Com que tot l'article està compartit amb el meu amic Dr. Toni Griera , fill de Sant  Cugat del Vallès i que vam fer els primers cursos de la carrera de medicina a l'Universitat Autònoma de Barcelona a Bellaterra, (cal llegir el llibre del professor Felip Cid titulat : Memòries Inútils de l'editorial Afers (personatges) i sabran com es fa construir l'Autònoma), el qual mai em posa cap pega quan li demano ajuda per fer feines de la vella pagesia com arreglar marges de pedra seca que amb el pas dels anys van caiguent i les grosses pedres impedeixen llaurar els bancals. Jo tinc l'honor d'haver refet un marge caigut en aquesta mateixa finca amb el pare i l'oncle Lliberato en català Llibert ( curiós que després de la guerra civil, tots els noms de les persones quedesin castellanitzats, com la meva padrina Dolors, ja sempre més la van cridar per Dolores, Josep per José, Francesc per Francisco, Antoni per Antonio, tots quedaven canviats en el DNI, per sempre. Tornar a parlar de marges, a principis dels anys seixana era motiu de critica a la creu de Llorenç tenir un marge caigut i per evitar la mofa, tothom coria a refer-lo, recordo que el pare el feia tant ben fet que li faltava pedra i vam desfer un altre marge una mica amagat per deixar el més visible com Déu mana; puc dir que al cap de 15  anys degut a una robinada va tornar a caure i ja ningú el va tornar a refer, continua caigut i ningú si fixa, com han canviat les coses, ara degut a la gran sequera, tot va malament, la terra està tant seca que els ametllers es moren i les ametlles són minúscules, la collita dels cereals ??, i no corren gaire bones noticies sobre la collita d'olives.

Des d'aquest altipla dels Perdigons sentim el toc les campanes del monestir de Vallbona que toquen les hores liturgiques, normalment diem mira ara toca la campana grosa que es la peça de més relleu i la d'ús més necessari, és diu MARIA ASUMPTA BENETA BARBARA, els dels pobles veïns li diem ara toca la campana dels Perduts, toc que es feia després  de l'ofici de Completes i quan les monges es retiraven a les seves celdes, i sobretot quan la boira de l'hivern es feia més espessa i el vianant es podia perdre, també la sentim des del Perdigó o des de l'era de casa nostra quan toquen a l'Ofici de Vespres, impressiona , és com si et convidés a ajuntar-te a les oracions de les monges. Una curiositat quan les campanes tocaven a l'ofici de maitines, la gent del poble antigament deient ara toquen a "fandango".

Aquesta flor de color groc es diu Helichrysum Italicum, també dita Sempre viva.

Quan la planta sempre viva creix, vol dir ni més ni menys que la finca està deixada de la ma de Déu. Una estona de repòs i de contemplació de la vegetació 

La Tere, va tenir el sostre de la botiga de Maçanet plena de rams de flors seques molt variades, però sobretot molts de Sempre Viva, que mantenien el perfum durant mesos, per no dir un parell d'anys.

Poso un article més, perquè ve com ni pintat sobre el que un servidor pensa sobra l'amistat i li escau cent per cent al meu amic Dr. Griera. Gaudeixin:

La Vanguardia, Viernes, mayo 24º 2024: L’amic argentí

Carlos Zanón

Per fortuna, la gran majoria de nosaltres no som un lleó rugint a l’avinguda i tenim amics al llarg de la nostra vida, i de tan bons, que no ens aturem a pensar de quin material tan meravellós està fet això anomenat amic. En especial, quan no saps que hi és, quan no es fa notar, quan no el necessites. És una presència a la teva mateixa ciutat o a milers de quilòmetres de tu, que t’acompanya encara que no li escriguis ni hi parlis ni el vegis. Ell segueix amb les seves coses i tu, amb les teves, però la vida no seria el mateix sense ell. Passen els dies, els anys i no trobes mai el moment de dir-l’hi. Potser perquè no cal. Ja ho sap. És part de l’alquímia d’en què consisteix ser amic: no ressaltar l’evident.

Un sap l’essencial del seu amic i per això hi ha fins i tot amics que, a estones, et cauen­ malament o són indefensables. Tant se val. És com entendre el que no pots explicar. Hi ha amics que enyores fins i tot quan es casen­ amb el teu amor. Llevat­ que un sigui un cretí absolut, sempre pensem que un mateix és pitjor amic dels seus amics que ells de tu. Envelleixes amb ells, t’hi equivoques, t’avorreixes en festes amb ells.

Però el material del qual està fet el que t’atreu d’ell, que et fa sentir-te bé, protegit, sabut i tranquil, és un material estrany, tan diví com pot ser el perdó. També necessita generositat i saber de què està fet això d’ésser humà, mal dissenyat i més mal datat però imprescindible. 35 anys és massa temps per a gairebé tot. Especialment, per tenir el primer amic.

Sempre pensem que un mateix és pitjor amic dels seus amics que ells de tu

El pare anava cada dia al tros i a poc a poc ho tenia tot net i pulid, tot cuidat, ara un servidor hi vaig 4 cops a l'any i vull fer tota la feina de l'any, i és cosa dificil. Des de la mort dels pares que mai vaig a Llorenç a matar el temps, o ha relaxar-me,  o a gaudir d'anar a fer turisme per la ruta del Cister o be pels pobles dels voltants com a l'Albi, Cervià, Albayés, Soleras, la Pobla de Cervoles, Vinaixa, Blancafort, Vimbodi, Vilosell, mai he estat a cap d'aquests pobles, cosa que em dol a la meva edat (74), però com sempre les coses van com van i......no es pot fer tot, algo ha de quedar per quan sigui més vell.

Aquesta foto esta feta des de la era de la pallissa de la Dra. Cristina Sais, metgesa que fou de Vallbona, Llorenç i potser Rocallaura els anys 1975........, i en altre temps a Girona fou la superiora meua a la direcció general d'atenció primària, lo seu sempre va ser un gran esperit de servei de la cosa publica, metgesa de vocació i millor persona.

L'únic que em relaxa és anar a visitar a les amigues monges com sempre va fer la meva estimada mare i jo vaig reprendre l'amistat amb la comunitat..... com amb la germana Neus Maria  Castells Capafons, que fa temps que no la vaig a visitar, i que durant anys vam parlar llargues hores a la sala on es venien records, es venien les entrades i s'acollien les persones que acudien al monestir per consol espiritual. Ara difunta des del dia 24 de juny d'enguay, vigilia de anar jo de voluntari al Santuari de Lourdes.

Amb el Dr. Griera anem treballant i quan acabem el que fem, busquem altres tasques que cal fer com arreglar els plastics trencats de cada oliver que el pare va plantar l'any 2008. Puc dir que ha costat Déu i ajuda fer-los pujar, anar canviant els ferros, a mesura que anaven creixent, primer de mig metre , després de metre i no ni havia prou, després més ferrós de metre i mitg, al cap d'un temps tallar-ne 200 de 2 metres, al cap d'uns mesos canvi de ferros, perque els olivers havien crescut molt més, ara ferros de 3 metres, amb els temporals de vent alguns es torcien i no es podien deixar a la deriva i calia seguir assegurant que creixesin rectes, vaja una feinada. 

Fixeu-vos aqui podeu veure que ell suport de l'oliver es una canya de bambú que em regalava el meu cunyat Josep Maria Colls.

 Calia regar-los durant els primers anys, per vencer les minses pluges de la baixa Segarra, sort que els pares els dos eren vius i mai es cansaven. Sempre ompliam les garrafes amb aigua de la cisterna, o sigui aigua de pluja emmagatzemada, millor impossible.

Que arribessin a grans " adults" a costat Déu i ajuda, sincerament han sobreviscut mes els olivers de l' Obac de les Pintades que els del Fondo i els de la Solana que han mort més de vint-i-cinc. Mala sort i em dol, a tots els hem cuidat igual. Les Pintades es una finca del terme de La Quadra de Mas Déu, dins el municipi de Vallbona de les Monges.

Aquest que tenim devant, el plastic no està trencat pels conills, son lesions a la pell de l'oliver feta per les banyes dels cabirols. Ho deuen fer per tenir quelcom per rosegar  o per menjar ??  El curiós del cas és que no s'ha mort ??

La gran sequera de mesos ha fet que els conills arrenquessin els plàstics i roseguessin la pell dels olivers.

Veieu com deixen els plastics de les bases de l'arbre, si rosegant li donen la volta a l'oliver, aquest a la fi és mort.

Si puc dir, que vam portar unes 4  garrafes de 50 litres i unes altres 10 garrafes de 10 litres per regar uns quants olivers que feien mala cara i molt grocs.

Cisterna de casa 

L'aigua la traiem de la cisterna de casa, o sigui aigua de pluja, o també dita aigua dolça,  a casa hi han dos cisternes una d'aigua per les persones i l'altra aigua pels animals. Ara no gastem ni un litre d'aigua, la qual cosa vol dir que les cisternes estan plenes del tot i per això la faig servir per regar els olivers trec aigua de les cisternes amb la galleda que veuen en primer  terme i així no gasto aigua de boca, ni un litre. Estalvi total.

Tots els plastics de cada oliver , els va posar el Dr. Griera l'hivern passat, la majoria encara duren.

Aqui tenim el meu amic Toni, retallant les fundes de plastic per anar substituint els trencats o desapareguts, però devant del canvi climàtic i que podem passar uns mesos d'estiu sense pluges, cal tornar a cubrir tots els troncs dels olivers de la finca, per si decàs els conills tornen a necessitar quelcom fresc per alimentar-se i aconseguir aigua.

Junts vam començar a recollir grans pedres que amb els anys han anat caiguent dels marges a l'obac del tros del Perdigó (terme de Vallbona de les Monges), lloc carregat de codonyers i d'ençà nou anys ningú n'havia retirat cap i clar si algú ha de llaurar els bancals no vol trobar pedres escampades i aprofitant la força del Dr. Griera, vam començar per una punta i vinga anar carregant el remolc, molt ilusionats, sense pensar en cap sorpresa, que inocents.

Va arribar un punt que no podiam maniobrar per donar la volta, si o si haviam de desenganxar el remolc, per canviar de direcció, sorpresa al desenganxar el remolc del tractor mireu que va passar el remolt inclinat del tot i no tenir nasos els dos de baixar-lo i enganxar-lo de nou, resultat vam haver de descarregar quasi tot el remolc, una feinada, be ens en vam sortir, sort que no ens va veure cap pages ni transeunt, vam ser molt afortunats.

Cabana del Perdigó, que el meu pare li va fer el teulat nou l'any 2008. Recull tota l'aigua de pluja.

Les pedres les vam portar al costat esquerre de la cabana, donç hi ha un bo troç de marge destrossat degut que l'any passat una màquina em va arrencar tots els metllers morts del bancal de darrera la cabana i ara amb paciencia l'haurem de refer i després i plantaré un bonic magraner, sempre es bo tenir algun fruiter al tros, també tinc preparada una figuera procedent de d'Andalusia (Jaen) que fa unes figues molt bones.

Aquest forat a la roca, en diem una cogulla, recull l'aigua de pluja i en veuen els animals, ocells, porcs-senglars, l'amic Dr. Griera li agrada quan be a Llorenç omplir-la, molt atent amb la natura. També recull tots els cartutxs dels caçadors i ampolles de plastic que troba al peu dels marges, no vol que res contamini el camp.

Us he de dir que si plou i tenim sort, tindrem moltes olives , perquè hi ha molta rapa, senyal d'una gran collita. Cal dir que a favor nostre tenim que no hi ha hagut practicament cap glaçada forta, esperem que cada flor sigui una oliva i puguem collir més de 10 litres d'oli, són ua miseria, però qui no es conforma es perquè no vol. A pesar d'aquesta pobresa l'oli arbequí extra verge segueix siguent un be de Déu. Espero que aquest 230 que va plantar el meu pare al 2008 creixin i es façin ben grosos i els meus fills puguin tenir més oli que jo.

Com molt be poden veure, els olivers/oliveras estan ben florits, esperem que no perdin la flor i tindrem una bona collita d'olives.

M'abelleix posar unes paraules de Josep Mª Espinàs sobre aquest pais nostre : 

...en aquesta terra austera d'horitzons esbalandrats, de rostolls i guaretades i poblets de murs torrats, de cisternes i de basses d'aigua bona i d'abeurar, de coscolls i farigola d'aspra fulla i ressecats, de camins esmunyadissos plens de pols i pedregam.

Be, ja es diumenge a mitja tarda i decidim guardar el remolc a la pallissa, carregar un parell de sacs de llenya d'ametller que es un tresor, carreguem les coses que vam portar i per acabar anar al cementiri a resar una oració pels meus pares, i donar-los-hi les gràcies per la educació que ens van donar a la meva germana i a mi, mai els ho podrem agraïr. 

Vull deixar escrit que després de 10 anys de la mort de la nostra mare Isabel, moltes dones grans recorden la seva alegria, el seu somriure, el seu esperit de servei, i que estava alerta de tot, fins i tot donava verdura de l'hort a tothom, cal dir que de vegades el pare em deia que potser massa , però mai li va dir.

Gaudiu d'aquest racó de món que és interesant per si sol, molta història per un petit territori. Pels que no ho sapiguin el cami de Santiago passa pel bell mig de Llorenç, seguint les fletxes grogues ningú és pot perdre.

Quedem amb el Dr. Griera que tornarem a Llorenç quan vagin sortin necessitats que un sol no pot resoldre.

Pep

ELS ESTORNELLS OMPLEN EL CEL DE LLORENS DE ROCAFORT I TOTA LA VALL DEL CORB

Mai havia pensat començar un article parlant dels estornells, però no tinc més remei que fer-ho. Arribant al poble de Sant Martí de Maldà, veiem al cel un estol gegant de molts cents de metres de  cua , quasi inacable, que travessave lo cel de la vila, cosa mai vista per mi en aquelles contrades,prou conegudes i estimades per mi. Ep! ,  a l'arribar a Llorenç de Rocafort el meu poble es repeteix el mateix, veiem un impressionant estol  sobrevolar el petit poble medieval i de cop posar-se als grans pins, quasi gegants,  que hi ha al freginal de cal Timoneda,( família Català ), però amb la curiositat de que cada pi n'acull a cents, amb la particularitat que en repòs no paren de cantar o d'expresar-se a la seva manera, amb qui està al costat, trencant el silenci que caracteritza el poble de la ex-baronia de Vallbona. De cop aixequen el vol cents i cents i a l'instant un gran silenci es fa present, quan volen no, xisclen, no murmuren, estan ocupats, no per molta estona, però si per uns minuts, fins que en grup es deixin caure al cim dels pins i torne-m'hi. Els estornells no se com s'ho fan per no tocar-se els uns amb els altres a la velocitat que van i els canvis de sentit bruscs, deuen tenir un sisè sentit, que sens escapa de les mans, si es toquessin en algun moment podrien perdre l'equilibri i anirien caiguen i clar amb els cents que hi han no en cau cap ni un.

De bon matí, dissabte passat dia vint-i - quatre de febrer,a la solana del Perdigó,al costat de Sant Miquel i no lluny de la Quadra de Mas Déu, tot terme de Vallbona de les Monges, a tres graus negatius, i tot carregant llenya feta de resultes d'esporgar els ametllers 

al remolc,i posats val a dir, es la millor que tenim junt amb la d'oliver per cremar a la llar del foc, cap d'elles tira espurnes fora de la llar, que posi en perill el parket o una catifa, dona molta tranquil.litat i escalfa molt; el pare guardava la de pi per cremar-la a les estufes de casa .

Picot a punt de començar el niu:

Tot i el fred, en un moment de relax i a recer del sol i contemplant la natura, vaig sentir com feia quasi cinquanta anys,  el tamborineg d'un picot, una bonica sensació (un dejà vu)  per l'anima, el ta,ta,ta,ta,,ta,ta........ moltissimes vegades per minut, i torne-m' hi, incansable aquest ocell, que no se si es tractava d'un picot gran, mitja o un picot garser petit, però el record del martilext era ben familiar, a poc a poc em vaig  anar acostant i més i més a prop, però el picot em va veure  de reüll i va arrencar el vol. L'últim record meu, es remunta als meus 12 anys a la sort del Borràs, al fondo de Llorenç camí de Vallbona de les Monges, en un ametller centenari i molt gruixut, però el niu el poden fer en altres arbres secs, i depend del tamany del forat podem deduir de quin Picot es tracte; un cop a dins engrandeixen el niu, són molt treballadors. M'encanten aquests ocells tant curiosos . Ep ! tots em meravellen, fins i tot el senzill pardal, que aprofita els forats de les nostres parets de pedra seca de les cases o de les pallisses del poble per niari.
Canviant d'ocells i perquè val més una imatge que mil paraules, els poso les següents fotografies, perquè vostès disfrutin i aclareixin dubtes al observar un niu.

Propietat de Toni LLobet

Parlant d'aquests nius, encara que més endavant us en tornaré a parlar, ara vull fer esment dels que tinc a casa. De petit volia tenir algun niu d'orenetes, però es veu que per l'encaració del teulat cap al sud i potser poc protegit de la marinada i de les pluges, dons mai vaig tenir un niu. Però coses del destí o simplement un misteri, ara fa uns 8 anys que en tenim 5  de nius, d'orenetes, i de roquerols, de falciots no en tinc cap. Les orenetes son de cua-rogenca i de cuablanca i tant sols un niu de roquerol i sembla que n'estiguin començant un altre, però quines coses, ben separats de les orenetes, perquè serà ?

Aquesta fotografia que els poso dels nius són de fa 4 anys, ara ni han més, però a l'altre extrem i un de roquerols, que esta tot obert pel damunt.
Parlant altra vegada sobre els estornells, en una estona de conversa amb el Francisco Català, em va dir que no era d'estranyar que tinguéssim aquests estols d'estornells, perquè els agraden molt les aulives i enguany no sabem ben be perquè però mils d'elles no han caigut al passar -les pel vibrador, a finals de febrer, primers de març els olivers n'estan plens. Conclusió, tenim estornells fins l'entrada de l'estiu.

Aqui tenen una rama d'un oliver d' uns 10 anys, finals de febrer, te totes les olives dalt de l'oliver i vives, que després d'aguantar les quantioses glaçades estarien mortes.

A continuació els poso una rama amb les olives arrugades, o sigui mortes, perquè votès se'n façin un ideia.

Hi ha una exel.lent recepta, per guisar-les entre d'altres ingredients amb pell de taronja, vinagre, oli, però primer al posar-les 3 o 4 dies amb aigua per rehidratar-les. Curiosament si menjem en aquest temps una oliva morta es "dolça".

El meu pare sempre explicava que els estornells baixen i roben les aulines del munt de les borrasses i s' emporten una amb el bec i quan venen a visitar-nos les grives, n'agafen una amb el bec, i una altra amb cada pota i arrenquen el vol tant contentes i les transporten molt lluny d'aqui. Déu meu fins i tot els ocells tenen recursos diferents !!!! 
Be, el fet de venir a Llorenç de Rocafort, era per esporgar els ametllers i els olivers que d'ençà uns 6 anys no si havia fet res, el pare no podia, perquè a la darrera collita d'olives/aulives, ja anava tot el dia amb la mangala (2012),
en articles anteriors ja queda constància de l'impediment.
Totes les activitats de pagès s'han de fer al seu temps. Jo recordo al germà de la meva padrina l'oncle Lliberato que després de collir olives, es dedicava a arrabassar, que consistia en arrencar les mates d' un terreny erm  i treure'n les arrels i les rabasses per posar-ho en cultiu. L'oncle Lliberato després en feia carboneres, que eren un munt de llenya, provinent de l'arrencada d'una serra i tapada amb herba i terra per fer-ne carbó, mitjançant la carbonització de la fusta, ho recordo a l'aixarmada de cal Bergadà més cap a les Creuetes , després de l'era de cal Mano, quasi enganxades hi han les pallisses la de cal Bartomeu i la de cal Xifré, les dos famílies compartien una era. 

Dos pallisses que compartien una era. Cal Portomeu i cal Xifré.

A Llorenç això de compartir sempre ha sigut una virtut necessària, per exemple cal Bori i cal Portumeu compartien una sola entra per la plaça i ves a saber més històries medievals, com entre cal Claudio (abans cal Bori) i cal Saltó s'hi troba un preciosa arcada gòtica tapiada des de sempre, deixem-ho aquí.
Els trossos a Llorenç són lluny de casa, no em canso de dir que es tracta de la Catalunya Nova, la gent no vivia en masos com a Girona que n'està farcit, sinó que vivien i encara viuen tots junts aprop del castell o del senyor feudal, ara formant petits pobles amb molt d'encant; la vida era molt dura per aquestes terres, els sarraïns estaven a les muntanyes de Prades o a Lleida o sigui molt de compta; dia si, dia  també hi havien trifulgues en aquest Pla d'Urgell.
Tornen a la feina, cal marxar de casa amb tots els estris, deixar-se'n un vol dir tornar cap a casa i invertir molt de temps, a mi m'ha passat més de tres vegades. 

Cal notar una cabana a la part dreta de la vall, perquè si feia mal temps, om si pugués refugiar i fins i tot per posar la mula per evitar tantes hores de sol. Si afinem una mica podrem observar els ametllers florits.

En aquest temps que els sembrats ja tenen set o vuit dits d'alçada, la baixa Segarra o també dit l'Urgell es transmuta, es festeig de festa, cada racó amb els seus ametllers florits, encara que no tots, els tardans encara trigaran 15 dies a estar ben florits, tot està  engalanat.Un luxe pels ulls i per l'esperit. 
Adoro reveure els trams de camins coneguts, sempre hi descobreixo coses noves, m'emociona veure plantes com  els matolls que creixen a la vora dels camins i altres plantes com aquesta que no se com se diu, però a la posta de sol es maquíssima. 

Cada pas dels vells camins, em porten, a recordar, aquí darrera hi ha una gran roca amb una cogulla plena d'aigua, en aquesta cabana enrunada al terra hi ha una cisterna que feia una aigua fresquissima, amb data d'avui encaa hi és, però ha perdut la tapa.

Cuiosament dins de lacabana hi ha crescut un gan ametller; això vol dir que fa anys que està enrunada.Al costat d'aquests àlbers segons els anys si fan mucoses, penso que a Girona se'n diuen Llenegues, sota aquest marge de pedra seca hi ha una servera que fa unes serves bonissimes ( Sorbus domestica ), aquí hi ha un sol cep en tota la finca que es va lliurar de la gran plaga " La Filoxera ". Fins ara una persona se'n cuidava, des de empre, però va morir fa més d'un any i ....... A poc a poc us aniré explicant les troballes de la natura, que potser altres anys ja us les he explicades, però segueixo meravellant-me una vegada més  i estimo la monotonia i no em molesta que tot sigui senzill, encara que no simple. El cercle sempre es repeteix, fins a l'infinit, però a cada canvi d'estació tenim l'oportunitat de quedar-nos bocabadats de com es compleix tot el que està escrit en l'ADN de les plantes i dels ocells que per altra banda en sabem molt poc.

Aquí podem veure una cabana sense teulat, o sigui en ruïnes, està a la part alta de la finca, els nostres avantpassats enteniment molt e que davant d'una calamarsada no hi havia temps de baixa a la vall a refugiar-se..

Penso que convé que us posi algun paisatge típicament urgellenc, per anar fent-se una idea de com es la realitat en aquest racó de món. Al contemplar la fotografia següent podem veure que els bocins conreats arriben molt amunt en els petits turons, o sigui que boscos i conreus estan entrellaçats, en cap cas hi han grans boscúries, ni grans conreus, tot està barrejat aquí a la Baixa Segarra o Urgell. A la Garrotxa on he fet de metge de poble, he tingut l'oportunitat d'anar de mas en mas i de veure grans boscúries, impensables amb la mentalitat de l'Urgell.

Aquest racó de món pertany a la conca hidrogràfica del riu Corb, el qual limita  pel nord amb la depressió del Sió ( Ribera del Sió); per l'est amb la Serra del Tallat (Conca de Barberà); pel sud amb la vall del Set (Garrigues) i per l'oest amb el pla d'Urgell (Pla d'Urgell). 

Ametller centenari, es l'únic que queda a la finca.

Aquest ametller florit, es el mes vell de la finca, o sigui centenari, ni havien tres més però a poc a poc s'han anat morin,semblava que havien de durar tota la vida.                 

                                           
Al veure aquestes fotografies no es pregunten com pot ser que el bosc arribi tant aprop de la finca ? Durant anys i mes anys la norma va ser apartar el bosc del conreu, i arrencar els arbustos que xupaven dels adobs que el pagesos hi tiraven, perjudicant els conreus. Abans em parlat dels arrabassaires oi ?, be actualment, degut ha que han quedat tants pocs boscos a l'Urgell, que no es pot tocar de la vora del tros, ni un reboll o roure (Quercus coccifera), ni les mates de romaní ( Rosmarionus Officinalis), ni cap pi (Pinus Sylvestris), ni l'aromàtic timó ( Thymus vulgaris) , ni cap Sàlvia ( Salvia Officinalis), ni cap Orenga ( Origanum vulgare), ni el Lligabosc ( Locinera implexa), etc... Un veí del meu poble, amb una màquina va remoure uns 10 metres de la vora del bosc, per  " millorar l'entorn " de la finca i li va costa una multa de 500 €.  El poc bosc està molt protegit.
El primer dia  d'estar a la finca, calia cremar la brosta (amb permís de l'Ajuntament de Vallbona de les Monges), que vaig tallar dels olivers en el mes de novembre, feina que no esperava, però que degut a una nevada amb neu carregada d'aigua, va pesar tant que van petar moltes rames gruixudes, i junt amb un fort vent, vam tenir la destrossa servida.  Les rames mortes no es poden deixar penjades a l'oliver o a l'ametller, fan molt mal efecte i donen sensació d'abandó i són troncs on crien les larves de les mosques que més endavant picaran les olives, s'han de cremar, parlo de les d'oliver.

Quan les xarxes socials, els xats, els watssaps, el twiter, ens atabalen continuament i no ens deixen temps d'adonar-nos de tot el que ens envolta i de disfrutar de lo senzill, puc dir que en aquesta vall dels Perdigons no tinc cobertura i el telèfon està en silenci sense demanar-li, un recorda més que mai aquella frase que jo vaig llegir en el capitul del Petit Príncep de'n Zum : " L'esencial és invissible als ulls. Només s'hi veu bé amb els ulls del cor ".

Aquests camins tant solitaris, en Josep Maria Boix-Masramon, "Zum" pels amics, que era nebot del pare Maur Maria Boix , olim prior de l'abat Cassià Maria Just, a les guàrdies que junts havíem fet al CAP Banyoles, sempre em deia que aquest camins d'aquest racó de món, del terme de Sant Martí de Maldà, de Maldà, de Llorenç,i de  Vallbona de les Monges eren Camins d'eternitat; ho explica molt be en el seu llibre Kinneret, Allibereu els Salmistes !. Al final de la seva vida va escriure un llibre titulat La Bíblia dels nàufrags, que el va auto editar, us el recomano . Com a bons amics me'l va regalar i dedicar:
" Per en Josep Capdevila, metge del cos  i del cor, recercador sovint entre boires.Amb agraïment i amb esperança de vida plena " Gener de 2014.
Tot es tant solitari, que en dotze dies al camp només he trobat el Josep Maria de Cal Mano, que va passar pel costat on cremava la brosta dels olivers; va parar el tractor i va baixar a saludar-me: - salutacions cordials dels dos i relaxadament vam parlar de diferent temes de dia a dia de tots plegats i entre tant, em va dir que els diumenges sortia de casa i anava als seus trossos per veure com creixen els sembrats ! Admirable !!,: -però si ja els veus cada dia !, em respon :- el diumenge es contemplar, cosa diferent de  veure. El pare des de petit que després de missa, sinó era època de caça, marxava cap al tros del Perdigó, a veure com creixien els sembrats, ho tinc gravat al cap, igual que el Josep Maria; són les dos úniques persones que m'ho han dit, deu ser que es porta dins , la contemplació de la feina feta sempre m'ha agradat. El pare va ser molt feliç fent de pagès i al final de la seva vida, em va dir que si tornés a néixer escolliria el mateix ofici, el Josep Maria pensa el mateix. Per molts anys, val a dir que ambdós van encertat el seu ofici.
Be, vaig començar a esporgar ametllers pel pla del Perdigó, on hi ha una barreja d'olivers vells i de jovenets, apart dels ametllers històrics. Parlant amb en Josep Maria, deia notar  que els anys poleixen la sensació d'ignorància per part meva, que deu ni do de la que tinc, ja que sempre he fet d'ajudant dels pares en les collites d'ametlles i en la d'olives; dit això, arribem a la conclusió de que un ajudant mai es un pagès amb majúscules, cosa molt important i que ja no es pot donar, tots els oficis s'aprenent amb els anys. 

Tipic color de la fusta d'ametller, aquest estava mort.

L'ametller a diferencia de l'oliver es mort molt, i has de pensar que l'esporgada serà important, perquè entre d'altres feines s'han de tallar els ametllers morts. Cada any se'n moren una dotzena llarga. El pare sempre em deia que ell d'ametllers n'havia plantat més de dos mil en la seva vida i no era rentable perquè quan els tenies grans es morien. A més les grans sequeres com la d'enguany de mes de 5 mesos no han ajudat gens ni mica, han patit molt.
Tot caminant pel tros, vas veient els olivers petits que tenen 3 anys i que ja van estar plantats en un estiu de molta sequera.

Com aquest oliver, ni han quaranta més o menys i que estan protegits per un plàstic de 40 cm.perquè els conills o llebres o altres rosegadors no es mengin l'escorça de la tija i que ja te 3 anys, com poden veure tenen a més la protecció d'una canya americana, aquestes són més fortes i duren més, es fa per què sinó tinguessin protecció el propi vent i els porcs-senglars els arrasarien i quedarien tots trencats.

Oliver de tres anys, ha superat la gran sequera de 5 meos, sense una gota d'aigua

 
Aquests dies he conviscut entre ells i molts tenin el plàstic trencat o rossegat i calia novament protegir-los. Sorpresa, a dins del tub de plàstic hem trobat en la majoria un vesper sense vespes, clar degut al fred , que a l'estiu al tocar-los sortien les vespes i  llur  fiblada  es molt dolorosa i a més no moren com les abelles; molt de compta. Curiosament i personalment mai he vist mel en aquestes cel.les ???? 
Tot esporgant ametllers, he trobat el primer niu, que ben be no se de quin ocell es tracta.

Afegeix la llegenda

Aquí tenim uns bonic codonys, a la finca ni han més d'una dotzena, enguany els he podat tots, senzillamen perquè són històrics, o sigui que ja hi eren quan jo tenia 12 anys, o sigui que no són millorats genèticament. Ja veurem el resultat de la gran esporgada, fins i tot vaig trobar un niu a 15 cm. del terra, l'ocell que la fet es molt atrevit, perquè a  aquestes altures les serps es mengen tot el que troben. Pregunto pot ser el d'una Cadernera ?

Aixo ho fan amb els ous de les perdius, que fan el niu arran del terra i la serp s'empassa un ou rera un altre i es queda tant tranquil.la. Quan erem petits els propietaris del "coto de caça ", ens donaven un tant per serp morta, de cara a protegir els nius.

Cal notar que estem veient al costat del niu, una ametlla de l'any passat i noves flors d'enguany.

Aquí tenim una altra interessant troballa, un niu d'alt d'un ametller ! Segur que es tracta de la mateixa especie de sempre, perquè els ocells no varien d'arbre. Pregunto podria ser d'un Verdum ? tot són dubtes, potser ens ho podria contestar la nostra amiga Minerva Sallés, que d'ocells i les seves formes de vida en sap molt

Encara un altre niu , també trobat quasi a uns 25 cm del terra, ous de color verdosos, com m'agradaria saber de quin ocell es tracta i fent el niu tant baix, corrent gran perill; em pregunto podria ser de Merles ? Espero que algú entès en la matèria em contesti amb una mica de llum, que trist no entendre gens d'ornitologia ! ja em perdonareu .
Acabat el dia me'n porto cap a casa la llenya que he fet d'esporgar , sempre serà com un regal a la família, així podem encendre el foc sense patir.

La llenya sempre es benvinguda, aquests dies passats, sort en vam tenir de la llenya feta del nostre pare i avi, que n'ha deixat tonelades a l'era, i resulta que un veí d'un poble de les rodalies me la robava pensan que la llenya no era de ningú, que estava abandonada, quins pensaments tant il.lusos oi ?; aquest món es ben complet.
Al migdia sempre dino al tros i busco un recer ben assoleiat, encara que façi fred, el pare tota la vida ho va fer, ell solia dir que dinava a" l'Hostal del Sol ", li encantava, mai estava menys d'una hora, i deia - un treballador be es mereix una hora de descans.
A l'estar sol dino molt ràpid i després descanso i com que el silenci i la natura conviden a recordar, dons el primer record que mai he oblidat i que encara m'emociona, es que 

el pare a casa posava la sàrria a la mula, i vostès em diran que es la sàrria dons be és un recipient d'espart, d'un metre a vuit pams de llargària, que forma una bossa a cadascun dels extrems i serveix posat de traves damunt la mula per transportar estris necessàris pel camp; dons be el pare en un costat mi posava a mi i a l'altre el que fos i així marxavem cap al tros, bastant equilibrats, la mare solia venir més tard portan el menjaren una cistella amb unes carmanyoles. Ah ! a casa l' última sàrria va desapareixer fa uns trenta cinc anys.
Jo en aquesta mateixa cabana, ben arrasserat jugava amb pedretes a fer una planta d'una casa ben distribuïda d'habitacions per cada membre de la família, pels padrins que llavors viviem tots a casa, un estable per guardar la mula, un corral per les gallines, una estància pel porc/tocino, una altra per la cabra, animal necessari si volies tenir llet, en aquells anys de postguerra encara no en venien de pasteuritzada, en fi els pares mai em van porta un juguet de casa, jo m'entretenia amb qualsevol cosa i el dia anava passant fins a l'hora del dinar que la mare feia bullir un tupí amb aigua per fer una sopa de primer, menjar calent era important, el segon plat ja el portava fet. Quan he parlat que amb pedretes marcava el corral, on corrien les gallines, donç alli mateix també si guardavem la llenya que portavem del tros i s'amuntegava al bell mig i les gallines per pondre els ous, a part dels ponedors "clàsics " s'amagaven entre la llenya i de tant en tant era com una festa descobrir un racó amb vint ous, motiu d'una gran alegria.
Després tot recordant com que havia vist al pare parar trampes o rateres, per caçar algun conill, o alguna perdiu, dons les repassava i si en trobava algun d'enganxat cridava al pare. També en aquesta sobretaula al sol, vaig repassar el que feiem els diumenges per la tarda abans d'anar a ofici (resar el rosari a la parròquia), anavem al bosc  a " follar nius " , activitat que suposava pujar pel pi, molt amunt i agafar els ous del niu i baixar, la majoria de vegades, amb els pantalons plens de resina i trencants/esparracats o els ous també " Todo mi gozo en un pozo " i lo pitjor venia després, la bronca dels pares, que d'entrada ja quedaves castigat durant un mes sense sortir el diumenge per la tarda de casa, tant sols anar a rosari i prou. Els entreteniments es convertien en " juguets ". Cap nen tenia juguets, ens els feiem nosaltres mateixos amb qualsevol material que trobavem, com les varilles dels paraigues, les afilàvem i feiem fletxes que disparàvem amb un arc que ens feiem, per sort mai va passar res. Recordo que no hi havia cap nen que no tingués una fona que feiem amb una rama d'un arbre o una peça de ferro manipulada, en forma de " Y ", on lligàvem dos gomes de pneumàtic i un boci de cuiro i la feiem servir per tirar pedres i altres objectes i apuntar als pardals, Moixons, i altres animals petits, fins a fer-los caure morts al terra.També era motiu de distracció veure treballar un matalasser, un reparador de tenalles,amb grapes molt ben posades i quedava com nova, aquesta després de quasi cinquanta anys encara dura.

Aquesta tenalla es una joia. Eren temps de postguerra que s'adobava tot. Servia per guardar, oli, aigua i el pa de la setmana.

El ferrer de Maldà del qual no recordo el nom, si que quan anava a escola a Maldà sempre m'arreglava la bicicleta al moment, perquè era de fora; cada dos per tres, sempre el teniam a Llorenç, venia a soldar alguna canyeria de plom que s'havia foradat o s'havia d'allargar cap a l'esgolfa o cap al corral, en aquells anys no hi havien lampistes,fins i tot feia portes metàliques, de vegades amb massa franquícia... etc.

Una canella.

de posar una canella de segona ma, per soldar-la amb estany , usava un soldador com aquest:

 un afilador de ganivets (un esmolet), un home que ferrava els cascs dels animals de peu rodó, per mitjà de claus que aguantaven ben fixada la ferradura, feta a mida del casc de l'animal a casa nostra teniam una  mula, que el pare se l'estimava molt i es desfeia en cuidados, els cadiraires que posaven un cul nou de bova a les cadires, 
 

Disfruteu d'aquest cul de balca/bova/nea/nou que s'està fent

els cistellers, els xarlatans que venien a vendre mantes i parlant, parlant, entabanaven a la gent, per vendre'n més. Gent que adobaven calderes de coure, la matança del porc que era tot un espectacle i que reunia tota la família, veure fer la fossa per enterrar els morts, enfangar un paller amb argila, perquè les pluges no podrissin la palla, destinada a menjar per la mula, anar per les eres quan la clofolla de les ametlles era estesa per assecar-la per vendre-la a remenar per trobar ametlles caigudes, anar a agafar fruita dels trossos veïns fins que ens descobrien i deien allò que quasi et deixava sense respiració - ho direm al senyor mestre i al capellà o pitjor ho direm al teu pare !!;era anar de disgust en disgust.La disciplina era un pilar de la convivència del meu poble, i pobre de tu si no estaves a l'aguaït dels costums.
El repòs post-dinar, arribava a la seva fi, i no voldria  enllestir aquesta revisió nostàlgica de com jugàvem i matàvem el temps els nens del petit poble de Llorenç de Vallbona, sense dir que cada temporada tenia el seu joc, a les boles de vidre, jugant-he amb  patacons, a amagar,també a fer guerra entre nosaltres, a bitlles,al palet,tirar la baldufa, sempre teniem recursos, i això era un tresor, erem totalment auto suficients.

Dos professors universitaris posats a batzacar ametlles durant unes 2 hores escasses, a finals de febrer, i molt propera la posta de sol. Tots ens ho vam passar d'allò més be; vam arribar al poble de llorens que les llums dels carrers ja estaven enceses.

A finals de febrer no es temps de batzacar ametlles,però vam rebre la visita d'una parella d'amics de tota la vida i després de dinar el dissabte els vaig proposar anar a collir ametlles, ja que al no estar els ametllers ben esporgats d'ença uns sis anys, vaig optar al setembre per no manar collir tot el tros, tinguen en compte també la gran sequera de quatre mesos i que em" costaria més el mall de l'enclusa " o sigui que moltes van quedar a dalt dels ametllers. 

Arrrossegant les borrasses amb la Reina

Els tres hi varem anar cap a les 17,30 h. una mica tard per ser a l'hivern, al tros més lluny de casa,  les Pintades terme de La Quadra de Mas Déu,segons consta en l'escriptura i amb dos borrasses, varem començar a colpejar els ametllers (batzacar) i la Reina , estava emocionada de la manera de caure tant fàcil i ràpida les ametlles, amb 4 cops teniam l'ametller fet i vinga a canviar borrasses, i nou ametller i així sense parar. ..
Mentre estant el seu espòs, en Miquel, va preferir collir-les una a una amb un cabàs ell sol, el va omplir, el veiem content i estava cofoi, perquè mai ho havia fet, ep ! la Reina tampoc, o sigui que tots emocionats perquè amb hora i mitja n'haviam fet dos sacs ben plens i un cabàs, la tarda avançava i el sol ja era post,abans que es fes fosc vam carregar els estris i contentissims de tornar cap a casa amb tantes ametlles fora de temporada, personalment també era la primera vegada de batzacar a la sortida de l'hivern. 

Al final del dia toa ensacar el fruït, estem contents, Déu ni do del queem fet.

Les vam compartir, els propers panellets estan assegurats, i també la reposteria d'ambdues famílies i les ametlles garapinyades que tant ens agraden, i fer ametlles torrades,per postres o senzillament per passar l'estona de tertúlia vora el foc. Be, resumint ens vam divertir i no haurem de comprar cap ametlla en tot l'any.
El diumenge varem anar a missa a l'antic pis de la senyora mestra, perquè l'esglesia parroquial està en restauració molt avançada, però i fa molt de fred.

L'ocell es un griu, que servia de braç a la llàntia barroca, que ben be es podria assemblar a la que mossen Gudiol te publicada al seu llibre Arqueologi Sagrada Catalana. Noteu que te dos politges, per a tirar de la llantia amunt i avall. Cal tenir present que la nostra església era molt fosca en el temps medieval.

El nostre mossèn es diu Joan Costa, era molt amic de'n Josep Maria Boix-Masramón, els dos van coincidir de monjos al monestir de Montserrat. L'evangeli anava sobre la Transfiguarció del Senyor i la discussió dels apòstols sobre allò " que volia dir la resurrecció dels morts ?.el seu sermó va ser molt senzill i entenedor i fins i tot els dos amics meus agnòstics purs, els va agradar. Un cop acabada la missa ens va convidar a visitar l'església i junts amb tota la colla hi varem anar, a mi em convenia perquè feia mol que no l'havia vist.

 Després de tants mesos de restauració, les arcades gòtiques, les capelles laterals autèntiques, i tot el que s'ha fet per eliminar els marbres del altars,ara es respira la senzillesa del Cister, es com si et trobessis dins del monestir de Vallbona, en la nostra esglesia no hi ha cap luxe en les mènsules, ni en les claus de volta, només en tenim una de decorada amb Santa Maria amb el nen Jesús als braços i a l'altra la Rosa de Jericó.

Em salvat una mènsula gòtica que sempre va estar darrera del broc de la cisterna de l'hort del rector.

Es l'església parroquial més antiga de la Ex-Baronia de Vallbona, totes les esglésies que depenien del Cister estaven dedicades a Sta.Maria a Llorenç al fris de la portalada ho deia ben clar. AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS. Any 1593.

A Bellpuig ne'm trobat una de la mateixa fàbrica, i hi posa :

" SINT OCULI TUI APERTI DOMINE SUPER DOMUM ISTAM DIE AC NOCTE (1583) "

"Que els teus ulls, Senyor, estiguin oberts  sobre aquesta casa, de dia i de nit " (1583). Bonica inscripció !!!! 

Aquesta es la portalada de la casa  de la Cort del Batlle de Bellpuig. 

Deu anys de diferencia amb la de Llorenç. Es troba davant de l'Ajuntament de Bellpuig, al carrer d'Homenatge a la Vellesa.

Tornem a l'església de Llorenç, les campanes són les originals, són una meravella, la campana grossa amida 55x64, te una inscripció en lletra gòtica que es tot un luxe, el text està summament decorat amb fullatges al voltant de les lletres, però tota en ella es fastuós.

A la part superior del templet posa " O MATER DEU " que traduït diu : O MARE DE DEU. La datació de la campana pot ser sobre la segona mitat del segle XVI.

Be totes les millores, estan quedant d'allò més be. Esperem que ben aviat puguem inaguar-la de bell nou.

Abans de visitar el monestir de Sant Bartomeu, vam anar a visitar el mausoleu de Ramon Foch III de Cardona-Anglesola a l'esglesia parroquial de Bellpuig, 

Raimundo Cardona qui regnum Napolitanum

praerogativa pene regia tenens,

gloriam sibi ex mansuetudine comparavit

Isabellla, uxor infelix, marito optimo fecit.

Gravat fet per jove Alexandre de Laborde, puc pujar un altre reaaule fet r,

Alexandre de Laborde escriu   El Viatge Pintoresc i Històric, el Principat:  "  Aquest mausoleu fet d'un bell marbre blanc, presenta un gran bloc d'arquitectura de trenta peus d'alçada. Al centre hi ha el sepulcre de Ramón Foch III de Cardona-Anglesola, sostingut per esfinxs i col.locat en un ninxol semicircular que aguanta l'estatua de l'heroi , ajagut i armat a l'antiga..... 
Bellpuig es un poble d'uns mil cent habitants, mal construït, i mal ordenat, però situat al mig de camps fèrtils i notable principalment per un monument molt bell del renaixement de les arts durant el segle XVI. Hom el veu a l'església del convent dels franciscans situada a mig quart de llegua del poble. Aquest convent quasi només te això de remarcable, encara que el seu claustre gòtic és curiós pels ornaments dels capitells i per la seva arquitectura: però aquesta mena d'obres són tant nombroses a Espanya que hom acaba per acostumar-s'hi i no fer atenció a una classe de belleses que excitarien la imaginació a un altre lloc. No passa igual amb el monument que em vist que es d'un treball superior a tots els que enclou la provincia."

Em plau posar-los la planxa del mateix mausoleu, feta per Aulestia

No vam tenir la sort que Alexandre de Laborde anés a Vallbona de les Monges.
Tot seguit varem anar a fer una visita al monestir franciscà de Sant Bartomeu de Bellpuig que està a l'entrada del poble.

Sostre de la Sala Capitular

Aquest sostre es únic, ple de filigranes que mai havia vist. També gaudeix d'una impressionanat col.lecció de plats de ceramica catalana, que es varen trobar fent excavacions al'esglesia parroquial de Bellpuig.

Abans que tot ,tant  sols dir que servo una grata impressio de la Maria Pilar que es l'anima del monestir., ens va acollir correctissimament, ens va revisar d'edat de jubilats i la condició de professors en actiu de la Universitat i ens va donar la benvinguda i totes les explicacions possibles sobre les destrosses del monestir, durant la guerra del francès i durant la guerra civil española. Fins i tot va tancar les portes per poguer-nos acompanyar.

Una porta de quasi igual fàbrica es la de l'entrada al Palau Abacial de Vallbona de Les Monges, feta en temps de l'Abadessa Dorotea de Ferrer i de Lliure.

 Ens va dir que les visites són contades i que si volien algo ja tocarien el timbre. Està en la ruta del Cister, però està molt mal indicat, a més baixant de Belianes, el pis més al  de la residencia d'avis, no deixa veure el campanar, un motiu més per passa de llarg. Jo he passat de llarg durant 64 anys.

Porta actualment tapiada, però si imortant, feta duant l'abadiat de l' Abadessa Dorotea de Ferrer i de Lliure. Abadesa enterrada al bell mitg de cor amb una gran lauda sepucral.

Aqui va la porta de porta d'entrda al palau Abacial del monestir de Vallbona de les  Monges

Eren les 13 hores quan vam començar la visita i vam ser les uniques 4 visites del diumenge. Siguent una joia del gòtic tardà i siguent tot el monestir una caixa de bomboms, es una llàstima de lo poc que es coneix; no n'hi ha prou de fer un concert a l'estiu com a Vallbona, Poblet, Santes Creus i de fer casaments civils, a lo millor també entra  la gran sala gòtica de l'Abat Copons de Verdú ?, hauria d'estar anunciat a la carretera nacional, a l'autovia de Barcelona-Lleida i en tots els fulletons que donen a la recepció dels tres grans monestirs del Cister.

La gran galeria gòtica ens impressiona, així com els dos claustres i l'escala de pujar al campanar, d'on es divisa tota la ciutat de Bellpuig. Una meravella d'escala, una veritable obra d'ingenieria.

Mai hagués pensat que la l'història del monestir de Vallbona anés lligada amb tanta grandesa de la família del baró de Bellpuig i Virrei de Napols, la família Cervera, Anglesola i Cardona, tots emparentats. 

No sabia el gran curriculum de Ramón Folch III de Cardona-Anglesola, fins i tot estava en posessió del Toisó d'Or.

Vista general de Bellpuig

Des del campanar podem veure el terreny que era el veritable hort del convent, cm poden veure hi neix l'aigua, o sigui ple d'aiguamolls, que el feia únic per cultivar la vianda dels frares.
Vam acabar el diumenge  amb una gran parrillada a la brasa, que la va fer en Miquel, que hi posa els 5 sentits en cuinar.
Llorenç carregat d'història i com a poble es més antic que el de Vallbona i quan nosaltres ja teniam capellà Vallbona encara va tardar molts anys a tenir-ne, apart de tot això Llorenç llueix un espectacle de la naturaleza, tot esta vestit d'una gran bellesa, gracies a la espectaular floració dels ametllers.

Impressionant foografia amb Maldà al fons de la vall, i en primer pla una cistena medieval, amb dos rentadors enganxats al costat, evidententment la cisterna recollia noés aigua de pluja. Els ametllers estan ben florits.

En primer lloc tenen una cisterna medieval , a les afores del poble i al fons el poble de Maldà, amb el seu castell, que havia sigut de la familia d'Amat i de Sentmenat, autor del llibre Calaix de Sastre.
Els recomano la ruta del Cister amb el monestir de Sant Bartomeu de Bellpuig inclòs. Disfrutaran !!
Pep

Boibliografia:  Joan Yeguas i Gassó
El Convento de Bellpuig de R. Lacorte.C.M.
Viatge Pintoresc i Historic . El Principat. per Alexandre de Laborde
J.J. Piquer Jové..