L'HUMANISME DEL PROFESSOR DR. JOSEP MARIA DOMENECH I MATEU, FILL DE VALLS

Aquest capvespre hem celebrat un homenatge al Dr. Josep Maria Domenech i Mateu, professor que fou d'Anatomia Humana i d'embriologia.

Aquí va el que he dit i a més tot el que hagués dit si hagués tingut per a mi sol 13 minuts, però com que per 4 metges, teníem tant sols 20 minuts, donç he preferit no llegir els cinc folis i repartir el temps entre tots, o sigui que van quedar moltes vivències en el tinter, aquí van.

Primer vull dir que no diré res d’ell que no hagi dit en vida. Un altre aclariment, ell feia les classes en castellà, no oblidem que tot just acabava la dictadura, i ens tractava de vostè, sobretot a classe, en la intimitat de tu.  I per no allargar-me més no desenvoluparé el seu amplíssim currículum deixant aquesta part a d´altres col·legues  més autoritzats que un servidor.

Si el Dr. Domènech ens està veien, que content que deu estar, de veure generacions de metges,  expressant l’estima que sentim cap a  la seva persona.

Primera classe. Tardor de l’any 1975. Entrada solemne a classe del Dr. Domènech .  El silenci va ser corprenedor i sense mes preàmbuls ens van dir : em dic Josep Maria Domènech i Mateu, soc professor d’aquesta Universitat per oposició, perquè tothom ho tingui clar, i que nadie se llame a engaño, vostès i jo hem vingut a Bellaterra a treballar, els seus problemes sempre seran els meus, si algun professor els posa un examen al mateix dia , jo sempre els canviaré el meu, tots vostès seran uns grans metges, tots trauran matricula d’honor , el meu despatx sempre estarà obert a qualsevol alumne que vulgui parlar sobre la marxa dels seus estudis o ampliar en la nostra assignatura. 

Amb aquestes paraules acabava de plantar la llavor per il·lusionar-nos a intentar ser uns grans metges, i que aquells mil sis-cents  ens motivéssim i tiréssim endavant.

Perquè, si ja va ser difícil accedir a ser estudiants de medicina, imaginar-se que un dia seríem metges, ni els hi explico !. Sentíem molt respecte, por en alguns moments. Havíem sentit tantes històries sobre el que passava al Clínic, on l’anatomia era un os dur de rosegar, tant que molts la repetien, que molts creiem que si aprovàvem anatomia de ben segur seríem metges! Tenim exemples d’excel·lents catedràtics que a primer van suspendre l’Anatomia Humana.

Sense paraules, com si acabéssim de colar-nos a la boda del segle. Amb aquests mots que acaben d’escoltar vam començar primer de medicina.

Penso que un servidor sense la passió i l'esperança que ens va donar el Dr. Domenech no hagués arribat a ser metge. Molts li devem molt !!!!!!!

Amb aquella gran acollida,  de forma natural, ens vàrem anar endinsant en el seu departament i al seu costat vam trobar més llibertat que al carrer. Eren anys difícils políticament parlant. 

En aquelles dependències, tots ens movíem com a casa:  l’osteoteca plena  a vessar, la sala de dissecció freqüentada a totes hores, companys dibuixant ossos, alumnes fent projeccions de talls d’embrions, per tal de fer reconstruccions amb cera, d’altres a la sala d’estufes on incubava els embrions de pollastre, voluntaris per tots cantons.

Ja, al tercer dia, parlàvem entre nosaltres de noms com Andreas Vesalius amb la seva obra: De humanis corporis fabrica libri septem,  parlàvem del disc embrionari, de l’ectoderma,  del mesoderma, de l’endoderma, del tub neural, de la notocorda com a primer derivat del Nòdul de Hensen. En fi, ens sentíem importants.

Per vacances, el Dr Domènech deixava ben clar que la Setmana Santa o el Nadal no tenien altre sentit que estudiar 10 hores diàries, i que  en tenia prou amb que 10 anéssim cada dia a Bellaterra  per suprimir les seves vacances a Grècia.
Curiosament no érem 10 sinó cinc vegades més i gaudíem d’allò més al seu costat i ens explicava anècdotes del seu pas per la Complutense i del seu estimat Dr. Ors Llorca, que ràpidament vam fer nostre, fins que un dia el va portar a Bellaterra en persona. Ens va dir portin el seu llibre d'anatomina humana que els podrà posar una dedicatòria.

El Dr. Domenech i el professor Dr. Orts Llorca a Bellaterra

“Estos alumnos también són los suyos profesor”, li va dir com un gran homenatge. Mai ho oblidaré, quin acte d’agraïment tant gran i que orgullosos se sentien els dos i de retruc tots nosaltres.

El professor Dr. ORTS LLORCA,  signant els llibres d'anatomia dels estudiants de Medicina de l'Autònoma.

També oferia que si algú no podia estudiar tranquil a casa seva, els dissabtes i diumenges sempre seriem benvinguts a Bellaterra, sobraven aules.
 No teníem  problemes per entrar i sortir de la facultat a qualsevol hora, tot un misteri.... Quantes vegades a les 10 de la nit anàvem cap a Bellaterra a fer dissecció.

Recordo esta dibuixant a la osteoteca a les 9 del vespre i veure acostar-se el Dr. Domènech i dir-nos: “he de sortir a sopar, convindria que a la una de la matinada em tanquéssiu l’estufa numero dos. I acceptar l’encàrrec . Ell en arribar una mica més tard i amb un gran somriure, es dirigia cap a nosaltres dient-nos una vegada més sereu uns grans metges, sou meravellosos.

Per a ell el temps no era igual a temps. 

Més d’una vegada ens havíem quedat sense transport públic i a altes hores de la nit, ell, va dur-nos a Cerdanyola o a Sant Cugat. 

Teníem veritables dubtes sobre si dormia o no. Puc dir, que tornant de nit de Barcelona a Sant Cugat per l'autopista, a les tantes de la matinada, hom podia veure llum al seu despatx i això ens interpel·lava encara més.

Vivia cent per cent dedicat a la investigació i tres alumnes aquí presents recorden el moment que ens va dir que tenia el carnet de conduir caducat.  I no recordava, si mai s’havia examinat per tenir-lo. Li vam assegurar que no li havien regalat. 

El jove professor es va trobar a Bellaterra en uns anys molt difícils, amb un canvi social important, professor titular molt jove i una multitud d’estudiants molt joves, i aquests punts el van esperonar a tirar endavant,  perquè arribéssim a bon port.

Eren anys de massificació. La nostra promoció era de mil i escaig, i la facultat va adaptar com a classe la famosa aula L que tota la nostra promoció recordarà molt bé. 

Donava les classes al cim d’un pòdium amb molta il·luminació. El conjunt li esqueia molt. Un espectacle  -entre cometes-,  sublim. Un dia per recordar va ser el dia que va entrar a l’aula plena de gom a gom, amb gent asseguda per terra, d’altres asseguts a les finestres que donaven al campus, companys drets, alumnes d’altres grups, i amb el mosso de càtedra al darrera, portant una safata coberta amb un drap verd, que amagava un os que  no podíem veure, va dir : “ Eus aquí l’os Temporale, el terror de la medicina, el pànic dels metges “. Pel que fa a El peñasco del temporal, tots vostès trauran matricula d’honor . Llavors ens va explicar una anècdota del Dr. Taure del Clínic que em callo.

Quan va acabar la classe, com sempre va dir: “algun dubte, cap dubte, més dubtes, si algú s’ha quedat in albis repeteixo la classe”.

Tres alumnes van aixecar la ma, i va repetir la classe, curiosament ningú es va aixecar. Increïble però cert !!. 

Sovint afegia el següent comentari: amb tants coneixements assolits, podran discutir  i donar consells a cardiòlegs, neuròlegs, otorrinos, traumatòlegs, etc....curiosament ell mai va ser un metge clínic.

El Dr. Domènech pels passadissos ens saludava pel nostre nom, preguntava si sabiam quelcom d'un alumne que no s'havia presentat a l'exàmen, si un alumne estava amb una seria malaltia l'anava a veure a casa seva, jo vaig tenir una púrpura trombocitopènica i es va preocupar i va venir a passar una estona amb mi més d'una vegada, un cop acabada la carrera a l'anar a Bellaterra, seguia l'interrogàtori sobre dotzenes de companys on havien anat, quina especialitat havien fet, fins i tot preguntava pel Dr. Josep Maria Via que mai havia sigut alumne oficial d'ell i tants d'altres que ens sorprendríem. Déu meu quin home, tant especial, tant cordial i que per tots cantons a més d'un exel.lent professor ha demostrat ser un bon amic i company de viatge.

Puc dir que algun metge aquí present, quan feia primer, es colava a  l’aula L per seguir les seves classes de segon d’anatomia.

El seu prestigi arribava al Clínic. L’aula L, en cap cas desitjable, es va convertir en el Santa Sanctorum de la facultat, mai li calia demanar silenci. N’hi havia prou amb que es poses a dibuixar a la pissarra. Els alumnes ens transformàvem i gairebé ni respiràvem. 

Recordo que sovint per matar l’estona fèiem avions de paper,  i els tiràvem amunt i avall de l’aula, de cop va arribar el Dr. Domènech i va dir " que felices que les veo “, pero ahora les llevo algo mucho mas atractivo….la articulacion subdeltoidea o segunda articulación del hombro de Sezé. Reconvertia les situacions de divertimento en moments únics.

El seu secret, era que constantment ens donava reforços positius, ens valorava, ens feia confiança, ens estimava, i es feia palès tot el que ens va dir el primer dia de classe.

Com li agradava que els de la primera promoció anéssim de tant en tant a veure´l a Bellaterra i ens quedéssim a classe aquell dia, com gaudia que anéssim a la darrera classe de cada promoció, somreia de veure’ns asseguts a la primera fila i públicament ens valorava molt.

Sovint esmentava que l’ acte de la seva carrera del que es sentia més orgullós havia estat l’ entrada a la Reial  Acadèmia de Medicina de  Catalunya d’any 1996.

Recomano que tots vostès,  llegeixin íntegrament el discurs de recepció de l'acadèmic electe, així com el parlament de benvinguda del Dr. Laporte i Salas, que presenta un Dr. Domènech molt entregat, tendre i humà, amb totes les qualitats acadèmiques e intel·lectuals que posseïa.

Del final del parlament del Dr. Domenech, diu : I del cor a l' ésser humà enter ...  : A més,  la consideració d'aquest òrgan com un element que participa en la constitució de tot el cos ens porta a la concepció integradora que en dóna a conèixer l' ésser humà en la sea realitat individual i diferencial. D'aquest ésser tant ric en secrets que estima, que estudia, que investiga, que plora, que riu, que juga, que s'enyora, que s'ofen, que perdona, i que, per damunt de tot, té el do de l' esperança. Sense paraules, vostès mateixos !!!

El Dr. Domenech en el seu despatx de Bellaterra,l'any 2013. Fotografia feta per un servidor i utilitzada ampliament per la prempsa escrita i per les xarxes.

Encara recordo que durant un examen, van entrar a classe uns alumnes de la mateixa universitat en vaga, per rebentar l’examen i el Dr. Domènech se’n va sortir airós dient – Nois, veieu  aquests alumnes si no vomiten tot el que sabem es posaran malalts, no veieu la cara que fan ? i com per encanteri se’n anaren i poguérem fer l’examen.

Sempre pendent de les nostres necessitats, va demostrar com la passió es l’ànima de la docència. Feia tanta llum que mai ens vam adonar de les seves febleses.

Som testimonis que el Dr. Domènech fins i tot rebia i escoltava els pares que anaven a demanar-li que amonestés al seu fill o filla perquè estaven perdent el temps i ell ,els escoltava. Quedàvem admirats.

A segon curs ja ens tractava com si ja fóssim metges, quina importància Déu meu, això ens donava un “subidon” d’autoestima. Ens interpel·lava consta ment amb preguntes de tota mena, no ens deixava descansar.

Encara ara em posa la pell de gallina quan repasso la primera lliçó del desenvolupament del cor, que comença així : “El corazón es un vaso modificado ". El Dr. Domènech, desenvolupà a través en 18 classes magistrals tota la embriologia del cor , mil·límetre a mil·límetre, i dia a dia, les malformacions més rellevants i l'estructura i el funcionament del cor i dir que 43 anys després llegir aquestes lliçons és un regal per l'anima. “Tots vostès faran diagnòstics brillants i els felicitaran”.  Sincerament ens sentíem únics, com si fóssim  alumnes particulars del Dr. Domènech.

Un grup d’estudiants ens preguntàvem sobre la formació humanística del nostre estimat professor ?? No vam tardar gaire a saber-ne, era un home del renaixement i enamorat de Salvat-Papasseit, Espriu, Sagarra, etc…. En algun acte públic a Bellaterra , quedàvem meravellats del gran coneixement d’autors de la  Bernat Metge , que orgullós estava d’haver presentat l’any 2000 a Sant Cugat del Vallès” Leli (de l’ Amistat) , traduïda al català pel professor Pere Villalba i Verneda“. També vam saber de la seva afinitat per la òpera . Impressionant, el parlament humanístic que va fer amb motiu de la celebració dels 20 anys de la nostra promoció a una sala de festes de Barcelona. Articles de premsa a La Vanguardia, al Vallenc, Pregó de Les Festes  Decennals de la 

Mare de Déu de la Candela 2001, del seu Valls natal. 

Els alumnes de l´any 2000, entre ells  el Dr. Cristian Delgado, van deixar escrita una interessant entrevista amb el Dr. Domenech, que els aportarà molta informació de la seva formació i cultura,  a la revista Numero 14 de La Pastilla “ Seguimos dando guerra “.

Quan ja érem metges,  li agradava compartir les seves publicacions amb nosaltres. Valgui com exemple el treball sobre la morfogènesi del Ronyó en ferradura a la revista The Anatomical Record  d’EE.UU. amb un extraordinari èxit internacional.

Horseshoe Kidney: A New Theory on lts. Embryogenesis Based on the Study of a 16 mm. Human Embryo
J.M. DOMENECH MATEU and X GONZALEZ COMPTA.
Faculty of Medicine, Department of Anatomy,Autonomous University of Barcelona Spain.

De fet, totes les assignatures de primer de medicina es van veure beneficiades de les classes del Dr. Domènech. 

El pòsit que ens va deixar el Dr. Domènech per a la resta de les nostres vides ha estat, tenir sempre present i no oblidar que, ser metge és tot un honor i motiu d’orgull, alegrar-nos sempre dels èxits dels altres, mirar de deixar petjada com a metges, tenir present sempre l'aptitud i la bondat, que la il·lusió ens durés dia a dia fins al final, que tota la vida ens sentíssim afortunats de tractar malalts -com el seu pare el metge Domènech de Valls, que encara el recorden- que gaudíssim d’ensenyar  als altres metges i tot plegat sense esperar res més que la legitima satisfacció de fer les coses ben fetes, de la manera més natural del món.

Acabo amb unes paraules del Dr. Lain Entralgo, sovint esmentades i lloades pel Dr. Domènech que valorava  molt l'amistat:  una bona amiga, un bon amic ho mereixen tot. En con seqüència amb la mort del Dr. Domènech í perdem una llarga i entranyable amistat.

Josep Capdevila junt al professor Dr. Josep Maria Domenech al hall de la facultat , després de convidar-me a un café.

Abans i després de l'acte, vam saludar una colla de metges com el Dr. Aramburu, Dr. Mijares, i també a l'estimat professor de Fisiologia Dr. Segura que va entrar a Bellaterra el mateix any 1975 i que tant be ens va explicar  la seva assignatura, el Dr. Josep Nebot, Dr. Alex Pasarin, el Dr. Toni Griera, el Dr. Josep Maria Via, el Dr. Salvador Carreras, companys estimats de la meva promoció, el neuròleg Dr. S.Lopez Pousa, Dra. Maite Codina Nesplé, el Dr. Alvar Vilaplana, al Dr. Jaume Padrós president del Col.legi de Metges de Barcelona, Dr. Josep Vilaplana presidet del col.legi de metges de Girona, al Dr.Josep A. Bombí , Dr. Fonollosa, una persona molt interessant e interessada per la medicina de familia.

D'esquerre a dreta, la Dra. Margaret Creus, pediatra d'Agramunt, que li va donar les gràcies que li havia hagut de donar en vida, molt emocionant  i que quan ho explicava, en venia a la ment que en un altre professor hagués estat un suspens i al setembre sense més preambuls,a ella li va dir - senyoreta i si ho tornem a probar demà ??, l'endemà ho va fer molt be ; jo havia estat un matí examinant-me de patologia general oral junt a d'altres 23 companys, i a les tres preguntes sense resposta al setembre ipso facto; tranquils vaig aprobar. Seguint d'esquerra a dreta, un servidor Josep Capdevila i el Dr. Cristian Delgado, l'alumne de la poromoció de l'any 2000. També vaig saludar al nostre company de promocó el  Dr. Roque Lucas.

Ha sigut un gran acte d'agraïment a la persona del professor Domenech, al mestre per exel.lència, tots i hem estat d'acord, la seva grandesa humana ho superava tot, i la seva fidelitat amb tots nosaltres ens va a portar a ser metges cent per cent. Jo, vaig tenir l'honor de compartir una llarga amistat des dels inicis fins al final de la seva vida. Dr. Domenech descansi en pau, l'estimem molt !

Pep 

La vida dona moltes voltes, i quan venim a aquest món ningú ens promet res, igualment quan ens casem ningú ens promet res, però en la meva vida hi han hagut certeses que no promeses, i ha sigut l'estimat i anyorat Dr. Domenech, catedràtic d' Anatomia Humana que ha sigut fonamental en la meva vida i en la de cents i cents de metges. Era tant dificil aquesta asignatura que motls  companys del Clinic havien repetit curs dos o tres vegades per aquesta asignatura. Per això el dia que em van concedir el reconeixament professional Bonastruc Ça Porta 2019, ho vaig dir ben alt, a l'auditori poeta Marquina, que si lograva aprobar l'Anatomia Humana seria metge, i així va ser, apareixent en escena per primera vegada a l'Autónoma de Barcelona a Bellaterra el professor Domenech, després d'escoltar la primera classe vaig dir-me: seré metge !!!!!!!!!!!!!!!!!!!! El que ens va dir el professor ja està explicat mantes vegades.

Jo m'havia fet un tip de passar hores dibuixant ossos, de tot l'esquelet humà a la osteoteca; el Dr. Domenech també havia dibuixat moltissim, per explicar tot el que veia al microscopi, per explicar-nos a classe tot l'esquelet humà, he de dir que feia a la pizarra, uns dibuixos meravellosos, llàstima que s'haguessin d'esborrar, no existien els mòbils, no queda ni rastre, nosaltres ho plasmavem als nostres apunts.. Per això, en el fet acadèmic més trascendent de la seva vida, l'entrada com a numeràri  a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya ,  ep !! això dit per ell mateix, ho va calificar com extraordinàri , fastuós i apoteòsic, em va convidar amb molt de temps, però no vaig poguer  assistir-hi, com m'hagués agradat, però circumstàncies familiars. No és d'extranyar que per el tema que volia tocar com a electe a la Reial Acadèmia  de Medicina seria la Morfogènesi del sistema His Tawara i record anatòmic de l'esquelet fibrós del cor.

Dibuix fet per l'artista Josep Lluís Leon Celma, inserit en el llibret del dia de la entrada a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya.

Contactés amb un expert artista com tu, artista de gran recorregut i solvència. 

Segons el mateix artista explica que l' experiència va començar fa uns 35 anys de la mà d'un gran professor d'anatomia, Celestino Barastegui, que va creure en ell  i li va fer tots els dibuixos del crani a mà per un programa per ordinador d'aprenentatge del cos humà pels seus alumnes. A partir de llavors i introduït d'alguna manera al hospital clínic, vai començar a treballar en dibuixos de tècniques quirúrgiques en trasplantament de ronyó pels Drs. Carretero i Talbot editan també un llibre sobre trasplantament renal i baixant també als quiròfans per prendre notes. A partir d'aquest moment va treballar pel profesor Fernandez- Cruz i Garcia Valdecasas amb els que va tindre més relació.

L'atzar ens ha portat anys després d'una exposició de la seva pintura al nostre col.legi de metges de Girona,  a trobar-nos en Pere-Lluis León Celma i un servidor. Estem a l´any 2021, contentissims d'aquest fet. I m'alegro molt que Pere-Lluis fes una entrada més en el món de l'Anatomia Humana en un acte prou important pel Dr. Domenech, secret, el professor ja el deia coneixer, encara queda un petit interrogant ? Per saber molt més de la vida d'aquest gran artista, podeu consultar a les seguents adreces : perelluisleon.wixsite.com/artistbook i perelluisleon.com. El Dr. Domenech va fer una bona elecció. Ho poso perquè crec que s'ha de saber un fet que en cap cas ha de quedar a l'ombra. Felicitats per haver sabut interpretar tant brillantment el que el professor necessitava, el cor per ell ho era tot, per això va escollir aquest tema per a fer la brillant entrada a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya de la ma del també brillant professor Josep Laporte i Salas. Una recomanació als estudiants de medicina i els companys metges que us llegiu o rellegiu els dos parlaments, sabreu encara més i gaudireu més d'ambós catedràtics. 

A reveure

Pep

L´EXTRAORDINÀRIA MISSIÓ DEL DOLOR

Aquesta lliço magistral que ens dona el volgut professor Dr. Miquel Fabré en el seguent article, es la que mai em van donar a la facultat de medicina, tot i  agradar-me molt la fisiologia i tenir una exel.lent nota d'anatomia humana II, ha sigut a aquestes alçades de la vida (68) que me sumergit en la psicofisiologia del Dolor . Tot s'ha de dir que ambdós venin d'una exel.lent formació en bioquimica, histologia, fisiologia i anatomia i vam creixer i disfrutar amb noms com Andreas Vesalius amb el seu llibre De Humanis Corporis Fábrica, Librem Septem,  amb Giambattista Morgagni amb el seu llibre Desedibus, més d'una vegada havia desitjat que algún metge al final de la seva vida em regalés el De Humanis, que era molt demanar, encara que fos en facsimil  o anar un diumenge al mercat de Sant Antoni a visitar algun anticuari amb la inocencia de trobar-lo o que algun amic me'l portés del Marché aux Puces de Paris, que son Els Encants parisins,  més endavant també ens va seduir i portar de bòlid  René Théophile Laennec, que culminà amb la invenció de l' estetoscopi, el primer  instrument per a explorar l'aparell cardiorespiratori  dels pacients.

 El món de Rudolf Virchow ens va captivar amb la seva obra Cellularpathologie.
En fi tot ens emocionava, i lluitavem per que totes les asignatures fossin importants; sempre n'hi havia de preferides, jo encara somio que no tinc aprobada la Farmacologia Clínica !!! .

Aquesta lliçó, que suara publico, està exposada no solsament per a metges, sinó per tota mena de llicenciatures o diplomatures, també la fem a ma perquè els curiosos, els savis, els estudiosos,  els intelectuals, els bretols inocents  i en general tothom que tingui us de raó  i puguin capir dins el seu cervell tota aquesta fastuosa presentació dels intringulis de les cinc menes de  receptors sensorials, adaptats a unes concretes categories energètiques, i puguin fruir durant l'estona que duri la seva lectura i posterior record.  Que gaudeixin d'aquesta magistral lliçó.

PSICOFISIOLOGIA DEL DOLOR.
 Dr. Miquel Fabré.

" S' acaba de ser jove quan es comprenc que expressar un dolor ho deixa tot igual ". 

Cesare Pavese

Apunts d'Anatomia sobre els parells cranials.

Una de les quiditats més notòries i evidents de la vida, i per aquesta mateixa condició palmària i palesa menys comentada i més oblidada en la seva obvietat, és que la vida és una interrelació constant i dinàmica enfront el medi extern i, per tant, la determinació d’un medi intern.

Podríem esmerçar tot l’espai concedit a aquest escoli, i no en va, a considerar i discutir les moltes derivacions que es poden contemplar de l’existència d’un medi intern dinàmic en la relació vital, però ens haurem de centrar en l’insòlit, no per poc freqüent, sentiment del dolor, i, encara, bandejant la explosió vital del planeta, des de l’expressió unicel·lular a totes les formes multi, refusarem tota observació fora de la nostra espècie (Homo sapiens sapiens) si no és per il·lustrar algun comentari.

El dolor acompleix una important tasca biològica, ens informa que quelcom del medi intern no es desenvolupa com hauria de fer-ho. A voltes, és el medi extern qui compromet la dinàmica tranquil·litat del medi intern, i llavors també el dolor satisfà l’esmentat tresc informatiu, en el cuca-amaga entre el medi intern i el medi extern podem entendre l’extraordinària missió del dolor.

Això és cert per al dolor denominat agut i, tanmateix, per una particular habilitat del nostre medi intern, a voltes una percepció d’un incident en el desenvolupament d’un afer en el medi extern i prou llunyà del nostre medi intern ens duu a l’experiència del dolor. I encara a una ressonància amb el dolor d’altri. Encara hem de considerar que el dolor també es desferma en una compressió determinada del món, el solem denominar pena, que seria l’expressió interna (física) d’un dolor psíquic o patiment. Hauríem de concloure que el dolor és una experiència íntima desitjable, en tant que protectora, i conformadora.

La sensació dolorosa aguda permet prendre consciència d’una agressió i desfermar, àdhuc per mecanismes reflexos, la reacció necessària i adient per a defugir l’escomesa. Tots però, el temem i l’eludim. El dolor és desagradable, molt. Sovint, és amargant com la cuixa-barba, i sempre és així, mai no és agradós ni dolç (la desitgebilitat morbosa del dolor ens fa pensar més en una desestructuració de la ment humana, i només humana). La resposta positivista a la pregunta de per què ha d’ésser desagradable una funció biològica tant útil, és perquè així li fem cas, i modifiquem la conducta en favor de reparar l’agressió. No estem del tot segurs de compartir aquesta explicació, i no ens entusiasma d’adherir-nos-hi.

Hem de distingir, arribats en aquest punt, entre nocicepció, percepció del nociu, i patiment. La capacitat de l’organisme de reconèixer i detectar un estímul noïble àvol o malsà, és la percepció dolorosa, la nocicepció, el dolor. El patiment, és la conducta emocional assumida per cada individu enfront del dolor.

És a dir, hem d’acceptar dos components essencials en l’experiència dolorosa dins de la percepció sensorial, l’un discriminatiu i l’altre, afectiu. Centrat en aquest marc conceptual, el neurofisiòleg abraça la consideració del component discriminatiu com la capacitat per a identificar qualsevol situació lesiva a l’àmbit dels teixits somàtics o viscerals, i poder-la localitzar en el temps i l’espai, tot captant-ne la intensitat. Tanmateix, és el component afectiu qui definirà la resposta emocional, demés l’avaluació del perill, i la conducta assumida.

Es considera, la percepció sensorial, com de mena especial i general. En el primer grup, en la mena especial, s’inclouen les sensibilitats destinades a l’aportació d’informació específica del medi extern, són, en la nostre espècie, l’audició, la visió, l’olfacció i la gustació. En la segona mena, la general, cal distingir entre la sensibilitat general superficial, esteroceptiva, i la profunda o propioceptiva.

La sensibilitat esteroceptiva capta els estímuls que actuen en la superfície cutània, i ens donarien la sensació tàctil (grossera o fina, informa del contacte), la tèrmica (encara que siguin categories físiques inacceptables, ens assabenta del fred i de la calor), i la dolorosa que ens aporta els estímuls nociceptius.

La sensibilitat profunda inclou la propioceptiva, que recull les sensacions que provenen dels òrgans profunds, ossos, articulacions, músculs i fàscies; i l’enteroceptiva dita també visceral. A part d’aquesta observació elemental, caldria tenir en compte altres modalitats molt més complexes i virtuts de la nostra sensibilitat tàctil que fóra interessant abordar (la grafoestèsia, l’esteognòsia...) però és més convenient emfasitzar i subratllar la distinció entre la sensibilitat protopàtica, poc subtil i l’epicrítica, fina i descriminada.

Qualsevol tipus de sensibilitat que considerem, requereix d’uns receptors específics intransferibles que captin els estímuls originals modulats per uns òrgans accessoris que facin assumible l’estímul. L’estructura d’un receptor i, la configuració i la forma de l’òrgan que l’acompanya determina la mena d’energia a la qual respondrà.

Centrats com estem en el dolor, això també és d’aquesta manera, per bé que a voltes no trobem els esmentats òrgans accessoris i parlem de terminacions lliures. Unes fibres nervioses duran el senyal rebut vers la medul·la, i unes vies ascendents el conduiran fins als centres supraespinals (més amunt de l’espina o medul·la) des d’on, per diversos esglaons de conducció, arribarà fins l’escorça cerebral, on, sembla, la sensació dolorosa es farà conscient, serà integrada com dolor i despertarà per compromís de les estructures límbiques el component afectiu i emocional del dolor.

Aquesta esquematització ens duria a considerar en primer lloc l’estudi dels receptors cutanis del dolor i els seus òrgans, per descriure després les fibres aferents primàries, l’organització de la banya posterior o sensitiva de la medul·la, els fascicles ascendents, els centres nerviosos superiors i el desés a les estructures emocionals, bastant celebrades darrerament. No podrem abordar-los tots, ni tant sols fer-ne una aproximació correcta per algun, mes, cum granum salis, i per a fer-nos càrrec de l’extrema complexitat del camp on ens aproximem comentarem:

Receptors.

L’ésser humà disposa, bàsicament de cinc menes de receptors sensorials adaptats a unes concretes categories energètiques. De primer considerem els termoreceptors que reconeixen canvis tèrmics, canvis que tot i no ser ben bé de tot certs són categoritzats intel·lectualment i afectiva, i per escàndol d’estudiants de física ens fan dir expressions com “tenir o agafar fred” i ens fan refusar la sopa de galets massa freda.

Els mecanoreceptors, qui reconeixen les deformacions mecàniques degudes a la pressió suportada per l’òrgan receptor o per les cèl·lules veïnes. A aquests receptors els hi devem el tacte i l’oïda.

Els quimioreceptors, responsables de les sensacions olfactòries i gustatives, però que també responen a nivells inaceptables, en més o en menys, en el pH de la sang o en la seva concentració de diòxid de carboni, o a canvis un tant sobtats en l’osmolaritat dels líquids extracel·lulars del nostre organisme (es podria encetar aquí una catilinària encesa, i no gens estèril, referida al medi intern de l’organisme humà oposat al medi intern de les cèl·lules que el componen.)

Receptors electromagnètics que albergats en un òrgan denominat ull tapissen, en la nostra espècie, el cantó més extern de la retina i, en captar els fotons que hi arriben, filtrats, destriats i rebotits pels elements òptics de l’ull, ens permeten la visió. Tanmateix els trobem, aquests receptor electromagnètics, constituint la part noble d’un nucli important al bell mig de l’encèfal on no arriba cap fotó, parlem de la glàndula pineal, que en la cara dorsal del diencèfal dels vertebrats posa a prova tota explicació de què fan un grapat de fotoreceptors on no hi arriba mai la llum. ( Hi ha cultures molt arcaiques, aprofundides en la tradició de la interpelació del home en el món, que han intuït la presencia d’aquestes cèl·lules sensibles a la llum, en zones fosques del més íntim del nostre sistema nerviós central, i parlen del tercer ull, i n’expliquen possibles funcions sense, però, haver-ne fet cap determinació histològica.)

Finalment els nocireceptors, els quals receptors són específics per a reconèixer el dany tissular, sigui aquest reversible, o irreversible, sigui quina sigui la naturalesa de la lesió en un teixit, física o química. Si hi ha injuria tissular, són aquesta mena de receptors els encarregats de localitzar-la i d’informar-ne, no solen enquibir-se en cap òrgan i sovint són anomenats terminacions lliures.

Els diferents receptors són sensible només a la naturalesa de l’energia per a la qual han estat concebuts: un quimioreceptor és absolutament insensible a la llum, no hi ha la possibilitat que un fotoreceptor s’estimuli per un canvi tèrmic. Nogensmenys, els nocireceptors no s’estimulen si el contacte no representa una possible imminent lesió o una lesió efectiva tissular.

Podrem observar ací la primera paradoxa (n’hi ha tantes!). Cada sensor respon amb una extraordinària precisió i sensibilitat a una sola categoria energètica, donant-ne el senyal convenient. Si l’estímul al que és sotmès el receptor depassa el límits entesos de seguretat, el senyal esdevé dolorós sense la intervenció dels nocireceptors, que serien els especialistes en les sensacions doloroses. Un crit, un soroll desmesurat és molest, dolorós a l’oïda per estímul excessiu dels fonoreceptors, que són receptors de canvis de pressions o mecanoreceptors. La visió directa del Sol és dolorosa per la informació que prové dels fotoreceptors retinians. Es poden advertir dues maneres de produir l’estímul dolorós al nivell més perifèric, pels receptors especialitats, o bé pel sobreestímul dels diferents receptors.

Una característica especial dels diferents receptors sensorials és que, després d’ésser estimulats durant un cert temps, s’adapten a l’estímul rebut, i se saturen en el seu mester, això fa que no tinguem contínuament la sensació del cinyell que ens estreny, o el coll de la camisa lacerant-nos la pell, i que després d’una estona en una habitació d’ambient carregat, puguem flairar una flor sense ofendre’ns per la sentor de l’aire. (Els hedonistes ho saben prou bé, en netejar-se les papil·les gustatives cada mos que fa tres o quatre amb un mesurat glop espirituós.)

Segona paradoxa, això exposat darrerament no és pas així pels nocireceptors, que no cedeixen fàcilment en els dolorosos anuncis. Aquests receptors no s’adapten, o ho fan molt lentament, ja fa una hora que m’he cremat i encara em fa tant de mal! Se’m dirà que el teixit està lesionat, i respondré que si, que ja fa una hora que ho sé, i l’avís de la lesió no minva. El compromís emocianal que aquest fet provoca ha de ser estudiat amb delicadesa, (sobretot perquè és el meu gran dolor somàtic). No ens pot passar gens inadvertit la extraordinària complexitat del que acabem de referir, i ens ha de corprendre la certesa que només som al primer graó, a la pell.

Fibres nervioses.

Els diferents estímuls originats en els nociceptors es transmet a la medul·la pels nervis perifèrics, que formen fibres de diferent diàmetre i, per tant, de diferent velocitat de conducció. Les fibres nervioses són els axons de les cèl·lules. Els axons són una part de cèl·lula nerviosa que s’estén des del seu cos i que constitueix la via per on els senyals poden viatjar lluny, tan lluny com que han d’arribar a la medul·la.

Aquestes fibres nervioses, parts acurades de les neurones, per aconseguir més grans velocitats de conducció dels estímuls presenten uns complicats embolcalls lipídics produïts per cel·lules diferents a la neurona, aquest embolcall anomenat beina mielínica que, nova antilogia, és en les seves mancances, en els punts en que la beina despulla l’axó, per on més gran velocitat de conducció adquireix el nervi (són els denominats nòduls de Ramvier.).

Sembla que la única funció dels nervis perifèrics és transportar l’avís de l’estímul, i en l’aspecte que això modularien és només la velocitat de conducció. No en podem tenir la certesa. Hi ha teòrics que sostenen que si la primera modulació de la sensació dolorosa s’esdevé en el receptor sensorial, el nervi transmissor també hi deu dir la seva. No es sosté en lloc. Ni a favor ni en contra.

Banya posterior de la medul·la.

Així que arriben les fibres a la medul·la, n’ingressen en la part posterior, on segueixen un model citoarquirectònic laminat que Rexed, en una comunicació ja clàssica, el 1952 va sistematitzar i numerar en la medul·la del gat dels estrats I al X, amb l’alternància de cèl·lules mielíniques amb les que no ho són. Hi ha però una certa contesa i polèmica desfermada pel fer de no correspondre’s les troballes neuroanatòmiques amb les respostes neurofisiològiques.

Es considera, en general, que la làmina I està constituïda per cèl·lules que responen tan sols a estimuls nociceptius i es correspondrien amb cèl·lules de la làmina III, l’orientació i distribució d’aquestes cèl·lules difereix molt d’una espècie a una altra.

En les diverses làmines es troben diferents tipus de neurones que responen a estímuls nocius distints: tèrmics, de pressió, cutanis superficials ... no podem estendre’ns més en aquestes consideracions anatomo-fisiològiques, però si volem reiterar la seva importància en la modulació de la sensació dolorosa, i més encara en la variabilitat observada d’espècie a espècie i també d’individu a individu.

En els primats sembla que seria la làmina I d’orientació retrògrada, el principal punt d’origen del axons que constitueixen el sistema espinotalàmic un dels sistemes que ascendiran l’avís d’estímul fins el tàlem contralateral a la regió postero-lateral, tot i que unes cèl·lules es projecten també a la formació reticular del tronc encefàlic.

Vies medul·lars ascendents, i encèfal.

La transmissió de la informació nociceptiva i, el que és més extraordinari, la modificació afectiva i emocional que es pugui esdevenir en el seu recorregut ascendent reivindica unes vies de conducció elaborades que posin en contacte la zona d’origen del impuls nerviós nociceptiu amb els centres superiors corresponents.

Tanmateix les estructures i funcions d’aquests centres encefàlics no presenten cap simplicitat, i les seves moltes interrelacions evoquen a unes ignotes intervencions afectives. Els fascicles espinotalàmics i espinoreticulars són els principals representants, en l’home, de les vies nociceptives amb una notable participació dels feixos espinomesencefàlics i espinocervicals, tots corren per la substància blanca medul·lar associats en un sol sistema mielínic, es compren la rapidesa de viatge de l’estímul com la característica pricipal d’aquest sistema que, per la seva localització topogràfica, rep el nom de sistema anterolateral.

El destí dels axons sembla ser principalment la formació bulbo-pontina del tronc i d’altres nuclis mesencefàlics, però no volem sobrecarregar les explicacions anatòmiques que sabem són feixugues i córrer el risc de perdre massa audiència, mes, no podem olvidar la projecció de totes les vies sensitives en l’escorça cerebral, per seguir després el camí vers el sistema límbic.

Tots aquests circuits modulen, implementen o silencien les sensacions rebudes i les valoren. I ara ens hauríem de inquirir: quan ens trenquem una costella, ens fa mal l’os o bé el cervell? Crec que pel que hem exposat de les interrelacions dels medis extern- intern la resposta és tots dos. I quan ens deixa l’amic, què ens fa mal? En aquest cas potser només el cervell, que a voltes dicta que faci mal el pit. L’experiència dolorosa física per un òbit, una estació mística o creadora no és refutada per ningú. Altra cosa és provar d’explicar-ho amb més concisió que quedar-nos amb la teoria del tot-és-u.

Voldríem esmentar alguna de les teories que intenten explicar com podria ser el model de funcionament, només les esmentarem i ens referirem a les que han rebut major nombre de defensors:

Teoria de l’especificitat. Proposa que un mosaic de nociceptors específics, localitzats en diferents teixits corporals, projecten els estimuls fins el centre específic encefàlic.

Teoria de la sumació. Suggereix la convergència de fibres transmisores, la sumació de les aferències aconsegueix la intensitat suficient per a esdevenir nociceptiva.

Teoria de la interacció sensorial. Planteja les diverses convergències en termes d’inhibicions en un sistema multisinàptic negatiu.

Teoria de la porta d’entrada. És la més original, i per tant la que més controvèrsies a despertat, proposa un seguit de sistemes de gallets o disparadors que activarien el control i la sensació del dolor.

Nombrosos i entortolligats trajectes neurals col·laterals, connexions, i circuits retrògrads fan molt complex l’estudi anatomo-fisiològic d’aquestes vies i centres, quines vies, quins centres, insistim, difereixen tant d’un grup biològic a un altre. Aquesta insistència és per emmarcar les consideracions que l’observació de l’enorme pressió evolutiva de que la vida a dut a terme en provar de depurar la sensació dolorosa, tant en la filogènia com en l’ontogènia, és més que gegantina, i, si considerem que hi ha altres estímuls de compliment inexcusable per a la vida, per a la conservació de l’espècie, la pervivença de l’individu i el seu tarannà en equilibri en el seu conjunt medi extern-intern i que culminen amb una obligada modificació de la seva conducta i que no són desagradables ni en el seu requeriment ni en el seu compliment, hem de concloure que la nostra visió i vivença del dolor està mancada d’una correcta intel·lectualització, o, per una desconeguda raó, només és la nostra manera de viure el dolor que ens duu a equivocar les relacions afectives que se’n puguin derivar.

La història de la malaltia, la seva explicació i els seus guariments, són la història de la humanitat quadrada en les diferents cultures. Tanmateix hem de considerar que forma part de la història, la posició humana enfront del dolor. La posició personal de l’individu afectat de dolor, i la posició social que determinat grup humà pren enfront del dolor, i encara més quan dictamina què és dolor, i que no ho és independentment del que pugui opinar la sensibilitat de l’organisme sotmès a una experiència dolorosa, i l’organisme que és disciplinat accepta aquest dictat social. No voldríem entrar a discutir, però ho hem almenys d’anunciar, que el dolor és socialment de diversa categoria moral, i fins ètica, i no solament per l’expressió popular en parlar de mal lleig, o mal dolent, sinó fins en determinacions vergonyants o laudables del dolor.

De tots és sabut que en diverses zones del planeta es perpetren entumits rituals enduridors d’indiferència estoica vers el dolor. Incisions i escares al rostre, les extremitats, el pit o els genitals, mutilacions o ablacions, evulcions, talls i amputacions que ens esgarrifen només de pensar-hi, i que poden ésser suportats amb indiferència i sense analgèsia pel neòfit sotmès al corresponent ritus iniciàtic.

Hem d’inferir que no els fa mal? El dolor sembla veure’s notablement afectat per l’aprenentatge, l’experiència, l’emoció i la cultura, i hem d’afegir per la motivació i més encara per l’atenció. Hi ha alguna d’aquestes categories psicològiques fàcilment abordable? A l’inici d’aquest treball parlàvem de la consideració del patiment aïllada del dolor i ací en podríem tenir una escletxa de consideració, anècdotes referides a tolerància dolorosa induïda per circumstàncies heroiques, místiques, creatives o esportives en coneixem tots i podríem recarregar l’article fent-hi referència, o esmentant tots els experiments duts a terme per provar d’objectivar científicament la sensació dolorosa a partir de la informació verbal del subjecte sotmès a estudi. No creiem que sigui un camí massa fructífer, menys quan els estudis de llei objectiva sobre el dolor són a l’abast de tothom. Amb tot, aquests estudis presenten un problema, un escull difícil de salvar, voldríem prevenir-nos contra la idea d’establir una equivalència entre categories sensorials i expressions unívoques. Les categories psicològiques de les sensacions nocives, fins i tot pensat només en les cutànies s’han desenvolupat independentment de les categories estructurals dels receptors i de les seves funcions.

Hi ha però una observació personal inèdita a l’entorn de l’expressió del dolor que voldríem referir tot i que transgredeix els límits d’espècie que ens hem imposat: ras i curt, hem sentit el crit de dolor d’un batraci (Xenopus laevis) qui per raons que no fan el cas, compartia terrari amb un belicós artròpode, (Auteuchus sacer). La granota fou mossegada per l’escarabat i va cridar.

Primera consideració: l’expressió del dolor no és una aristocràtica troballa dels animals dits superiors, hi ha un intent de socialització, de comunicació del dolor, que en aquest cas no és exclusiu d’un animal dit superior, sinó que és observat en un amfibi.

Segona consideració (més pedestre): com que l’anur mai no proferia cap queixa amb les nostres manipulacions i puntures, potser més doloroses que la mossegada del coleòpter, podríem inferir que tenia devoció per la tresca científica de la que formava part (la pitjor part) o, molt més probable, que era aterrida en les nostres mans i el pànic li bloquejava tota possibilitat de protesta envers el dolor físic, es sent com era el patiment molt superior. (No ho digueu a ningú que penso coses així de la possible existència del binomi del dolor i el patiment dels vertebrats, però no vaig l’únic científic de sentir i penar per la llagosta, Palinurus vulgaris queixant-se amb el frec de les banyes en ser immolada a la manera de Brillat-Savarin, pobre invertebrat saborós. En aquesta digressió, puc afegir que la granota em va despertar un patiment que va conduir a la seva alliberació en una badina amb categoria d’estanyol. Sense petó.)

En el punt en que som arribats i amb el convenciment que massa coses no podrem sentenciar referides al dolor i el patiment, i que per ara ens movem amb sagacitats, a causa del desconeixement del suport neurobiològic, cercaríem d’apropar-nos al coneixement per incerts camins més recolzats en la intuïció que en cap altre de les certeses certes. Hem de manifestar un cert desacord amb el vers introductori, tot i la seva bellesa i profunditat psicològica manifesta més un desalè que la negació del valor humà de la socialització del dolor.

No és el lloc de fer una crítica a la ciència ni al mètode que l’emparra, a més, no seria de cap originalitat. Però si tota la comunitat científica admet una observació, només una contraria a una llei per a derogar aquesta llei, hem de dir que l’observació del patiment i el dolor no és exclusiu dels vertebrats superiors. L’observació és bona, la interpretació peca de greus mancances, creiem, pot obrir diversos viaranys que esdevindran camins.

Proposem primerament un exhaustiu estudi de terreny semàntic on es recolzen les expressions de dolor, pena, patiment, mal i les seves relacions etimològiques, i ho podríem estendre a mots col·laterals de la situació de sofrença. Es podria cercar, en segon lloc, uns valor socials comuns de la manifestació del dolor contraposant-nos al poeta. Podríem encara, fer l’esforç de cercar el motiu evolutiu i biològic de la sensació desagradable que acompanya el dolor, sense haver de cercar en altres àmbits. Ens podem interrogar per què aquelles persones més desvalgudes, infants i vells, són qui pateixen dolors més difícils de tolerar (podríem dir cruels?) tot fent temps, per esperar respostes neurobiològiques més entenimentades on recolzar conceptes d’altra llei.

PAVESE, C. (1962) Il mestiere de vivere. Torino: Giulio Einaudi. Editore.


Oi que no ho sabien ?  Ep ! jo tampoc, ara un servidor com a metge m'haurien d'examinar i posar-me nota, vostès se'n salven; mentre ho puguin explicar ni ha prou. 

El professor Josep Maria Domenech en el seu despatx de la cátedra d'Anatomia Humana de la Universitat Autònoma de Barcelona en el campus de Bellaterra. Disfruteu de les fotos d'embrions, de la pared del fons; l'embriologia va ser la seva passió i ben cert ens la va encomanar a tots nosaltres.

El nostre agraïment al professor Dr. Josep Maria Domenech i Mateu, al qual li devem molt, ell, a l'inici del primer curs, ens va assegurar que tots seriem uns grans metges i no va escatimar esforços perque aprenguessim sense mesura, gaudin a la osteoteca aprenguen i dibuixan tot l'esquelet humà fins a saber-lo de memòria i amb els ulls tancats, a la sala d'incubadores , a la sala de disecció i a les seves espectaculars classes a la l' aula L, que ens deixava embadalits explicant-nos els forats de la base del crani i el complicat os temporalis, va ser el millor professor de la nostra carrera. El Dr. Fabré també signa aquesta declaració, perquè ell estima amb veneració  al Dr. Domenech, Ep ! un servidor també.

Pep,