EL CORONAVIRUS FA ESTRALLS I LA NATURA SEGUEIX CUMPLINT AMB EL SEU RITME ESTACIONAL

Trosets de la meva vida camperola, es molt poca cosa, però és el que hi ha, si visqués més aprop, donçs seria un honor repetir amb més frequencia les anades al tros, les trobades amb la gent del poble, i en resum l'història viscuda fins al moment que no es poca. Aquesta vegada a l'ombra del Coronavirus, que de cop ens ha abaixat els fums als humans, ens pensavem i jo el primer que erem els reis del mambo particulars i governs amb la tecnologia més sofisticada a les nostres mans  i quasi no arribem al....sóc un cuc i no un home .....  del psalm 22, tota una lliçó d'humilitat. Escrit el present post en ple periode d'aillament manat pel gobierno de España; tot lo viscut és anterior a les ordres del consell de ministres d'avui dissabte dia catorze de març, com no podia ser d'una altra manera.

Avui ( 11-3-20) al mati , cap al migdia, he arribat a Llorenç de Rocafort, per tal de veure com esta la poda dels meus ametllers del Perdigó i de Les Pintades, que m'havia de fer en Jordi un expert en poda de Sant Martí de Maldà. 
He tardat més del compte per l'Eix transversal, no se perquè, penso que al no trobar trànsit me relaxat i mira he contemplat el paisatge i els pobles com Calaf, carregat d'història i les Olugues, que penso com deia ser aquesta Segarra abans de que hi passés l'Eix Transversal . He passat per Ibercaja de Bellpuig per tal de demanar hora per fer la DUN  2020, m'han donat hora per dimarts vinent dia 17, l'he acceptada encara que es dimarts i es fa mercat, i està massa ple, tot i donar gràcies perquè per aquest racó de món, Bellpuig és un bon refugi. 
Un cop a Llorenç i descarregat el Ranger Rover, me posat la roba  pròpia d'anar al tros, he entrat una mica d'encenalls pel vespre poguer encendre el foc i he anat a la pallissa per treure el remolc i que en  principi no el trec mai , sinó l'omplo de clofolla d'ametlles, guardada amb tant de carinyo pel padri i la iaia, ells cada tardor quan l'havien assecat estesa a l'era, i

la guardaven a dins la pallisa, anys enrera se la venien i més tard va deixar de tenir valor i servia per cremar-la a l'estufa 

Sacs de clofolla per portar-la a casa per l'estufa.

i ara jo l'he de tirar, per tal de netejar la pallissa i tenir lloc. La pallissa sempre ha sigut un lloc de mals endreços des que el pare va canviar la mula pel tractor i ja no va caldre guardar la palla per aliment de l'animal. Com sempre he escampat la clofolla per l'era, sota els ametllers, fruiters i els noguers, serà un adob natural, aviat veurem el resultat.

El verd dels sembrats i la blancor dels ametllers engalanen com mai les nostres terres de la Baixa Segarra, un regal per l' ànima caminar pels camins i asseures a contemplar tot plegat. Encara hi ha a Llorenç pagesos grans que els diumenges  després de missa surten a contemplar com creixen els sembrats, això el pare ho va fer tota la vida.

He anat directe al pla del Perdigó, passant per Vallbona de les Monges i mira per on, la casa de la Cristina Sais estava oberta, però "toda mi gozo en un pozo", la persona que hi havia em va dir que , ella venia a passar el dijous i divendres, mala sort, un altre dia serà. Direu perquè vaig per Vallbona al Pla del Perdigó ? donç molt senzill perquè tenen molts trossos de cami asfaltats i a poc a poc arribo a la vall de Sant Miquel i amunt i ja sóc al pla del Perdigó, veí de cal Giné; es nota que l'Ajuntament de Vallbona tenen més diners que el nostre.  A l'arribar al tros i no veure cap ametller podat o esporgat, la por se'm va ficar al cos, més tard vaig trucar al Jordi i va quedar tot clar. 
Me dedicat a repassar els joves olivers (50 ) plantats pel Josep Subirà i jo mateix quan feia 2 anys que havia mort el nostre pare ,Sisquet Capdevila. La tardor passada  vam tirar un kilo d'adop a cada oliver i mira, sorpresa, han fet una estirada o sigui que han crescut, han passat d'estar com aturats o adormits, a estirats i amb moltes rames i més verds.  Jo pensava que fent-los un rebassó a cada oliver perquè poguessin omplir-se d'aigua de pluja, ni havia prou i no, si vols que creixin cal posar-li adop, ha funcionat. 
Me passat la tarde posant nous ferros més llargs, enfilant i adjuntant noves brides un a un, posan nous plàstics al tronc per protejir-los dels conills i tallant rames que sobren, i aixi un a un.... cal deixar-los ben lligats a la barra de ferro, perquè el vent no els torçi i els trenqui, no hi ha res que no costi. Sorpresa molts que els donava per morts, han ressucitat i ja tenen dos pams, vaja un miracle.

Noteu que cada brida porte una mica de matalas d'herba, perquè a l'apretar no quedi tallant la sava que puja pel tronc.

També he fet mitja carretada de llenya d'ametller, molt seca, i que mai la deixo al tros, per estalviar  disgustos, per això porto el remolc, a poc a poc el vaig carregant; és una llenya bonisssima per la llar de foc.

L'estancia es molt plaent a part de no parar , la companyia es del sol, i dels ocells i de nit amb el cel , nitit, grandiós, espectacular, que content estaria l'Eduard Punset (acs), ell que ens deia que erem els ultims privilegiats, perque els altres humans que vindrien només veurien 2 o 3 estrelles al mirar el cel, que l'univers s'espandiria tant que només veuriem poques estrelles. De matinada abans que el despertador toqués, ja cantaven els ocells a la finestra , intensament, sense parar, volguent dir apa a treballar, quan era petit i els pares tenien aviram, recordo el cant del gall, que no fallava.

M'ha recordat l'acudit del llibre La Création du Monde, de Jean Effel, que fa tres anys em va reglar la Mia Corominas, és una meravella, són tres llibres:  Le ciel et la terre, Les plantes et les animaux, La femme, Le roman d'Adam et Êve i Le Petit Ange, 

vaja per gaudir molta estona, sobretot dies com aquestos d'estar sense contacte amb la gent , un servidor no he trobat ningú, he de dir que encara no hi havien ordres expresses governatives de no tenir contacte amb ningú o sigui que he estat 4 dies sol, de casa al tros i lluny del poble, dinar a sota un ametller i quan es fa fosc cap a Llorenç i com el pare arribar al poble amb les llums dels carrers enceses; un cop a  casa, encendre la llar de foc, descarregar la llenya del remolc, portar-la al pati del darrera, llegir una mica La Vanguardia on-line, perquè estic tant cansat que m'adormo, sopar, posar-me a l'ordinador a veure si tinc sort i tinç wifi i puc contestar algun correu, sinó tornar a descansar, perquè demà el dia serà molt llarg.

El dijous dia 12 al vespre, abans de sopar, vaig anar a donar un vol pels carrers del poble i no vaig trobar ningú, curiós però ningú,sincerament tampoc esperava trobar ningú i al passar devant de les cases de la plaça vaig anar repassant el que tantes vegades haviam fet amb el pare i la mare (a.c.s.), ah ! els gossos si donaven senyal de la meva presència :

 Cal Cantó , a sota hi havia una altra casa que es deia Cal Racó (abans cal Perejaume), Cal Martí (Amenós) , L'abadia on vivia el mossèn, el Forn del poble o de la vila  i al damunt la vivenda de la senyoreta mestra, al costate ca l'oncle LLiberato abans cal Gloria ( hi vivien el de cal Puça Amenós), Cal Saltó, Ca l' oncle Bori (Figueres) una vegada a dins l'entrada, aquesta servia per les dos cases l'altra era cal Bartomeu, Cal Pasqualet (es deia Josep Capdevila Pons) que curiós igual que el meu avi, una filla la Rosita (pubilla) es va casar amb l'hereu de cal Perlo, Ramón Martí (pubill),  (la mare del Ramón Martí era de Rocafort, filla de cal Ventura), es van ajuntar les dos hisendes. L'era de cal Pasqualet tenia un  aljup, encara queden les restes , corral del tocino, cup del vi i l'era, el meu pare recorda que feien 800 sacs d'olives, i teniem dues mules ; van tenir dos fills el Pepito (a.c.s.) i el Ramón que és viu i que mai més hem vist. L'actual l'hereu de cal Perlo es el fill del Pepito i que no coneixem.

Mapa de Llorenç de Vallbona any 1873, propietat de lka familia Català

Actualment cal Pasqualet i viu en Joan Sallés i la Teo vinguts fa molts anys de Barcelona i que són uns exel.lents veïns i millor persones. Després  ve cal Cots, també propietat de'n Joan Sallés, cal Llarch, ara no hi es, es l'entrada al pati de'n Joan Sallés, ara també casa de la MInerva, deprés ve Cal Damià on hi vivien tres germans tots ells solters: La Radolfa, el Tonet i l'Angeleta que a mi em posava les inyecccions quan estava malalt, es deien Pons i Pons. Després be cal Timoneda, ara familia Català, Cal Camés comprada per cal Xepe, Cal Jaume el Rafel (oncle Jaume segons el meu pare o sigui ben parents, les dos cases modernament han format el que molts hem conegut per cala Càndida (a.c.s), actualment propietat de la Montserrat Foix, després cal Magí heretat per cal Quim i es va fer tot una casa : cal Quim , Timoneda de cognom, Cal Bergadà i devant cal Gallo i Cal Mora les tres davant del Portalet que donava entrada al poble, cal  Gené o Giné de cognom Bergadà, després cal Jan (abans hi vivia en Francesc de Barcelona), Cala Quica Vella ( hi havia viscut la mare del padri del meu pare Rosa Cristies, Cal Coix Vell (Padrins de la Maria Bergadà). Una catifa de camamilla a la nostra era. Jo, de petit encara recordo qui vivia a cada casa, era temps que a Llorenç hi vivia molta gent, però els noms que els posaré ara correponent a la gran memòria de la meva mare Isabel Vila quan va arribar a Llorens als 18 anys el 1946 i són no només de les cases del clos antic, dins de la muralla del poble, sinó de tot el poble: Carrer del Sol : Cal Pep de l'Andreu: Josep, Dolores, Francisco e Isabel. Cal Miró: Miquel, Marieta, Angeleta i Pilar. Cal Eusebio: Maria, Lola, Maria i Hortensia. Cal Peremano: Adelaida, Josep Mª, Maria. Cal Damià: Ramón, Marieta, Tonet, Radolfa, Angeleta.Cal Llarc Vell: Pasqual, Antonio, Rosita. Cal Bartomeu: Tomas i Marieta. Cal Bori: Ramón, Rosalia. Cal Saltó: Pere i la seva minyona Dolores. Cal Lliberato: Mercè, Lliberato i Teresina. Cala Mestra: Donya Carmen. Ramonet: Carme, Ramón, Juanito, Maria Carme criada. Cal Martí: Dolores. Cal Semi:Francisco,Dolores, Ramona, Maria. Cal Cantó: Margarita. Cal Coix Vell: .............Cal Pauet de Puiggros: Maria , fill i filla. Cal Jan: José, Pura, Rosita. Cal Gené:  Ramón, Ramón, Rosita i  la criada i el mosso.Cal Gallo: Francisco, Mundeta, Ramón, Lluís i Cecilia. Cal Mora: Modesto, Mercè, Pepito, Juan, Lola, Jordi, Montserrat. Cal Andreu: Baldomero, Maria, Andreu, Elisa i Antonieta. Cala Munda:  Esteve, José, Rosita i Maria Mercè. Cal Gallo: Pau, Maria, Laureano, Teresina, Lola. Cal Ton:  Jaume, Pepita, Cecilia i Josefina. Cal Coix: Joan, Carme, Tonet, Juan, Maria. Cala Quica: Milia, Laureano. Cal Tomas:  Maria. Cal Ton del Perlo: Elvira, Juan, Paquita, Domingo, Mauri, Angelina i Nuria. Cal Roig: Francisco, Maria, Federico, Montserrat. Cal Sileta: Ramón,Remei, Jaime, Antonieta, Ramón, Lourdes, Anneta. Cal Puça:   José, Maria, Ramón, Cecilieta, Montserrat, Maria Antonieta. Cal Cabalé: José, Geronima, Pepito, Tonet, Ramón, Camila, Ramona, Pepita, Maria Pilar, Annita, Rosé. Cal Perló:  Victoria, Ramón, Rosita, Pepito, Ramón. Cal Rafelet: Cecilia, Ramón. Ramona, Roc, el mosso Vicente. Cal Xifré: José, Roseta, Ramón, Magdalena, Rosé. Cal Vit, Cal Meca, el Forn:  Jaime, Malena, Jaumet i Maria del Carme. Cala Milia:  Jaumet, Genoveva, Tonet, Maria, Ramón, Tecla. Cal Conde: Quim, Madalena, Albert. Cal Perejaume:  Pepa, Jaime, Pepeta, Chepe:  Jaime, Pep, Pepa, Jaime, Eloi, Ramonet. Cal Mano:  José, José, Ramona, Jose Maria, Jaime, Ramón. Silo: Pasqual, Ramona, Domingo, Sivina.  Cal Sebastià: Juan , José Mª, Carme. Cal Blasi: Ton, Agustina, Ramón , Rosita. Cal Timoneda:                                                                      Càndida, Maria, Francisco, Teresa, Francisco, Pepito, Llorens, Montserrat, Teresa, Rosé i Antonieta. Criades: Ramona i Jovita, mosso: Salvador que ens feia corre a tots i per la seva serietat li teniem por tant sols de veure'l a distància. Cal Quim: Marieta, Ramón, Ramona, Quimet, Josep Mª, el mosso: Joaquim. Cal Bergadà:  Juan, Mundeta,José, Lola, José, Maria Dolors i el mosso . Segarreta: Maria Tofol, Mª Lourdes, Maria, Candida. Repassant tants noms de veïns em venien a la ment la quantitat d'ells que van ser modèlics no solsament pels de casa seva sinó també per la resta del poble, bones persones, que miraven sempre si al vei li faltava alguna cosa, si el podien ajudar, gent que ens va alegrar la nostra juventud, gent que es van convertir en referents per mi, i sovint me recordat d'ells, modèlics en tot, plens de virtuts o de valors com se'n diu ara, simpatia, empatia i s'ajudaven, qui no es va menjar un meló a la fresca de la Creu, ja de nit, pujat en un sac a l'esquena per l'Eusebi de l'hort del Fondo, ara ha canviat tot, cadascú ja s'espavilarà, només faltaria, encara que de bones persones en quedarà sempre.  En aquells anys seixanta tothom mirava d'educar a la canalla que anavem pel carrer, la gent no ho deixava tot en mans de la mestra, sinó que tots plegats miraven que el noi o noia anés per  "bon camí", a Llorenç necessitavem ciutadans rectes i amb bondat. Alhora em vaig  recordar que molta gent estava subscrita a La Vanguardia com el meu avi Pep, però tant sols sis mesos a l'any, quan les nits eren més llargues; el padrí els encuadernava, encara volten per casa, això també ajudava a adquirir una certa cultura.

Tot treballant , alhora veus altra feina que també cal fer, però com que ningú la veu es queda per fer, com tallar els ametllers morts d´ un any cap aqui. Al decidir posar el motoserra en marxa per tallar un ametller mort, m'adono que està carregat d'ametlles totes maques i bones. L'ametller quan es veu en perill de mort, guarda el fruiit i queda ben enganxat a l'arbre i poden estar més d'un any a dalt. Em va passar pel cap portar-les a la Mar, la nostra neta, que li fa molta il.lusió recollir els " Ametllons " del pati de la seva escola " El Pla de l' Ametller ", i portar-los cap a casa per la seva mare. ( A Girona a les ametlles se'ls diu ametllons, nosaltres a casa nostra (Urgell), només en diem ametllons quan son tendres i ens els podem menjar a mossegades, de petits ens els menjavem amb sal, fins i tot n'havia vist posats en vinagre pels de casa, com el broquil ).

La feina a pagès mai s'acaba, però durant el dia et vas emportant veritables sorpreses com aquestes flors de color violeta, l' espigul, el timó o farigola , la botxa, i falta l'argelaga escandalosament groga en aquesta època, etc... En aquest tros que està ple d'ametllers, sovint trobem un  romaní que creix al peu d'un ametller, que curiós oi podria creixer a qualsevol lloc del bancal oi ?

LES ABELLES POLINITZEN , PER SORT, LES FLORS DELS AMETLLERS,

Zona fora muralles, on es van fer les pallisses amb les seves corresponents eres per batre el blat i l'ordi, podem veure d'esquerra a dreta l'era del cal Timoneda, el cementiri vell, l'era del Domingo Aluja, l'era del pare Sisquet Capdevila, l'era de cal Bergadà . D'eres ni han moltes més.

Quan vaig a Llorenç des que falten els pares, sempre és per treballar, per anar al tros, en cap cas és obligatori, però els el punt que ens uneix amb els pares, perquè ho vam viure des de petits i perquè sempre se'ls veia feliços, mai tenien mandra i sempre marxava primer el pare amb el tractor i més tard la mare a peu, quasi sempre l'atrapava, coses de la vida, la mare mai va patir osteoporosi, tant present els els temps actuals, ni dolor articular (artrosi), va caminar tota la vida, una anecdota saborosa : si a mig matí la mare es recordava que aquell dia era el sant del papa, s'agafava a si mateixa i vinga cap al tros on treballava, una hora d'anar i una altra de tornar : Sisquet felicitats, dos petons i una abraçada i que passis un bon dia, i cap al poble. He de dir que  pel pare sempre va ser la nineta dels seus ulls, fins al final, una vida visquen l'un per l'altre. 

Ho he dit moltes vegades que a la Catalunya Nova, les terres de cultiu en poques ocasions es troben aprop del poble, sinó una mica lluny, avui dia amb el cotxe són a cinc minuts i això qualsevol ho troba aprop. Els dos trossos El Perdigó i Les Pintades, es troben a la vall dels Perdigons com diuen a Vallbona de les Monges ,si continuessim arribariem al poble dels Omells de Na Gaia. Be, quan arribo a una d'elles sempre em bellugo entre els ametllers o els olivers, encara que no sigui època de fer la collita, també miro de reull la gran figuera, la meva paddrina les assecava per l'hivern, els codonyers, la mare feia un codonyac durissim que es podia tallar amb el ganibet, i el gran noguer, tant gran com una casa, a la vall no ni ha cap altre que se li assembli, a casa sempre vam tenir nous, perquè els pares vigilaven, ara se les mengen els porcs senglars.

 Es moren  ametllers, el pare sempre em va dir que no plantes ametllers que a ell se li morien, i n'estava tip, ben be no sabia perquè ? modernament es diu que es per massa troncs que superen el perimetre del tronc principal, com que plou poc cal anar en compte en que no pateixin sed. Curiós sense pressa i a poc a poc es moren els olivers que vam plantar ara fa 12 anys, i clar com que tots porten un ferro de 2 metres d'encofrar perquè creixin lligats, i el vent no els pugui trencar, al morir cal retirar-los algú es podria fer mal. Al principi amb el pare a tots els vam posar una canya de les que tota la vida vam posat a les tomaqueres, però no vam pensar que als dos anys estarien podrides i així va ser. El meu consogre en Josep Maria Colls fa 5 anys em va regallare canyes de Bambú que han durat fins ara, i algunes encara duren, altres els animals les han trencat i les he substituit per ferros. 

La foto que us acabo de posar, em recorda el que em diu el nostre fill Lluis, són dos finques de propietaris diferents, la del fons és  d'olivers en fila i les olives les cull una cosetxadora  gegant, sota seu presenta un tunel on passen els olivers i per succió s'emporta les olives. Ell fa el seu tractament per tenir el camp net. La verda la zona més propera es la nostra que mai fem cap tractament , ara tot  es verd però dintre d'uns dies veurem molta varietat, oi que bonica la seguent foto???  Si l´amplieu gaudireu de la seva bellesa.

En el futur no trobarem cap tipus d'herbes ni bones ni dolentes; tampoc trobarem , aquesta joia de  flors Perpètua o dita també Mançanilla ( Helichrysum Stoechas De Candolle ). de casa nostra, orgullós de tenir-la i també tota l'altra varietat. Paga la pena protegir la natura, en Lluis te tota la raó del món. Aaquesta foto de color groc que es de la Perpètua, impressiona perque medeix una catifa de 5 metres de llarg per un i mig d'ample, poques vegades l'havia vist a la vida, com que només hi cau aigua quan plou, te una quaitat moot bona, fa molt bona olor sobretot si la tanques a casa teva penjada al sostre, espero gaudir-la cada primavera.

La foto primera del correu anterior mostra un oliver jovenet, amb la guia de ferro i dos lligadures per assegurar-la que el vent de marinada que sol bufar fort no els trenqui, van dos lligadures. No torno a posar la foto per no ocupar espai i després resulta molt pesat.

Va quedar pendent en l'última vinguda ara fa uns 20 dies acabar de tallar els grans llucs o vástagos de les soques dels olivers antics , que feia 5 anys que no es tallaven  i eren grandiosos, moltes vegades ni es veia el gran tronc de la olivera.

Quan passo pel tros del Perdigó no puc passar de llarg, m'encanta mirar una mica la bonica cabana, restaurada de l'any 2008 i els sembrats com creixen i la floració dels codonyers que teniu en primer terme, enguany també els he esporgat, que l'any passat els va anar com l'anell al dit, un del "racó" en va fer molts kilos, són antiquissims, la seva olor es molt més poten que els nous; dona bo olorar-los, recordo que van estar en un hotel amb la Tere a Puente la Reina que pels passadissos tenien coves plens de codonys i també a les sales, al menjador, a la reecepcio, etc....

t

Els ametllers estan espectaculars, vesteixen una flor de luxe, estan engalanats i plens d'abelles que els polinitzen, una fressa seguida i constant que hom no està acostumat a escoltar-la.  Tots aquests dies no he parat de pensar amb el coronavirus com a metge i com a persona, la solidaritat , el be comú, i creure amb l'aillament personal i obeir totes les instruccions de les autoritats sanitàries ens portarà a millors temps i ho superarem, tinguem confiança i esperança, alhora més que mai ens adonem de la fragilitat humana. 

També em va impactar la mort el dia 8 de març de'n lluis Racionero que jo vaig seguir d'ença que ell va tornar de la universitat de Berkeley (California) disfressat de Hippie, es va sentir incomode amb la societat de Barcelona que va trobar ell , no el van compendre, ni tampoc al jesuïta Salvador Guasch que jo vaig coneixer i molt, un home llestisim, un savi que jo vaig coneixer i molt  va crear  El Instituto de Potencial Humano; va tenir contacte amb el món de la Contracultura americana, va coneixer a Alan Watts (Psicoterapia del Este, Psicoteràpia del Oeste), Norman Brown (Ensayos sobre el Apocalipsis), Herbert Marcuse, Jane Howard (Tocame por favor) fins i tot Jiddu Krishnamurti, curiosament jo guardo un llibre d'ell que es titula : Un Mundo Nuevo (12 conferencias pronunciadas en Bombay 1948) Editorial Krishnamurti 1952. feia la mili al poble de Meco al CIR nº 2, aprop d'Alcalà d'Henares, me'l va deixar en Guillem Paris, que mai més vaig tornar a veure.

De'n Racionero tinc : Converses amb Pla i Dalí, Memorias de un liberal Psicodélico i molts retalls de La Vanguardia.

No he llegit el llibre que els he fotografiat la portada : el libro de los pequeños placeres, quan el trobi me'l llegiré.

Me l'ha recomanat la nostra amiga Amelia Encinas, seguidora i fan de sempre de'n  Racionero, ella si que te tots els llibres que ha publicat aquest Liberal psicodélico.
A Llorens sempre he tingut uns quants llibres, pensant en un refugi en èpoques de mal temps o dies de destorb que sempre surten al món de paguès; entre d'altres en tinc un de curiós que es es titula "  Diari de guerra del mestre Miquel Oliveras i Casas ", Abril del 1938 a l Maig de 1939. A la pàgina 132 diu textualment : Hem arribat a Belianes,lloc del nou destí a les 9 de la nit, després de passar per Valls, Pla de Cabra, Cabra del Camp, Maldà, ( Llorenç ni el nombra), una vegada situada la companyia, hem anat a sopar en un establiment del poble, poble rústic, polsos, sec i no massa simpàtic; no oblidem que tornem a ésser en terres lleidatanes .... Curiosa descripció la del mestre Oliveras, igual si hagués parlat de Llorenç ens hagués deixat pitxor, mai ho sabrem.

El pare i jo trencant ametlled i conversant sobre la història de la nostra familia i del preu de les ametlles, que el pare i la mare les classificaven per families.

Coses que vaig deixar per fer, i que m'agrada molt es trencar ametlles, que tantes vegades ho havia vist fer al meu pare, estem acostumats de tota la vida a tenir ametlles a casa per fer-les garrapinyades o torrades, també pels panellets per Totsants; es una feina que es guarda pels dies de destorb, a la nostra neta Mar de cinc anys també li agrada. Avi trenquem ametlles ? 

Puc dir que em va saber greu marxar de Llorenç abans d'hora, amb la por de que el president Torra tanqués el territori i em quedés aillat a Llorenç. Quan vaig arribar a Cornellà vaig enviar al meu fill petit a l'apartament perque treballa i per evitar l'entrar i sortir de casa, ell si pot treballar a distància per internet i així no,aixi no contaminaria,  no oblidem que la meva dona i jo tenim més de setanta anys, som persones de risc. L'Oriol també esta confinat amb la seva dona i petita a casa seva, cumplint l'aillament obligatori per tothom.

Be acabo tornant el dissabte al mati de matinada per l'Eix transversal cap a Girona, semblava que fugia, que feia una cosa mal feta, però em consolaven els cartells lluminosos que avisaven d'un accident a 5 km. etc.... donç havien canviat el xip i deien Quedis a casa, Quedis a casa, Quedis a casa......................començaven els consells per la població, bons consells, epidemiologicament molt ben trobat i com a metge que sóc , així ha de ser perquè entre tots puguem guanyar al virus i cada dia que ens quedem a casa trillons de virus no troben un nou hoste per colonitzar i hauran mort, algo es algo.

Ara estem tots tancats a casa i fent lo just, o sigui endreçar la casa, cada dia una habitació i les tasques propies d'una familia, cuinar,  llegir on-line La Vanguardia, llegir el llibre del Dr. Antonio Sitges-Serra " Si puede no vaya al médico " , El arte de contar cuentos, El Tramvia groc, primer llibre de memòries de J.F. Mira, Els Evangelis de'n Mira, Comfessem-nos de'n Jaume Ministral, etc.... i també donar un repas al present blog i a d'altres bogs com el del meu amic Josep Maria Via, en Foix de Rocafort, i d'altres.

La setmana entrant ja tindrem més feina. Pel carrer no veig passar a ningú només els Mossos d'Esquadra que no paren de vigilar.   Des del diumenge passat que guardem un aillament estricte, hem vist que alguns no han entès be les normes del Gobierno de España i de la nostra Generalitat, també no acaben de creures les normes de la epidemiologia médica; serà molt !!!!

Dr. Griera cuidat,et necessitem en forma,  els de les terres de ponent una forta abraçada i gràcies per tot.                                                  

Per acabar l'estada al tros , sorpresa, vaig trobar un sac d'olives que ens va caure del remolç i mira aqui estan tant tranquil.les, ja ho deiem amb la Tere que ens semblava que n'haviem fet més kilos i era cert, coses de la vida, les aprofitaran les merles.
Dimarts passat vaig an.nular l'hora per fer la DUN, que són les petites ajudes que dona la comunitat Europea. I enguany no seguirem esporgan els ametllers , jo en vaig fer uns 40 en total, però en quedem molts i que volia que els fes un expert com en Jordi de Sant Martí, be qui no es conforma es perquè no vol.

Olives arbequines perdudes sense volguer, algun ocell les aprofitarà.

Fins no se quan, penso que tenim confinament per moltes setmanes, anims i que no manqui l'esperança, si sabeu llatí,  que si que en sabeu : SURSUM CORDA.

Pep

ELS ESTORNELLS OMPLEN EL CEL DE LLORENS DE ROCAFORT I TOTA LA VALL DEL CORB

Mai havia pensat començar un article parlant dels estornells, però no tinc més remei que fer-ho. Arribant al poble de Sant Martí de Maldà, veiem al cel un estol gegant de molts cents de metres de  cua , quasi inacable, que travessave lo cel de la vila, cosa mai vista per mi en aquelles contrades,prou conegudes i estimades per mi. Ep! ,  a l'arribar a Llorenç de Rocafort el meu poble es repeteix el mateix, veiem un impressionant estol  sobrevolar el petit poble medieval i de cop posar-se als grans pins, quasi gegants,  que hi ha al freginal de cal Timoneda,( família Català ), però amb la curiositat de que cada pi n'acull a cents, amb la particularitat que en repòs no paren de cantar o d'expresar-se a la seva manera, amb qui està al costat, trencant el silenci que caracteritza el poble de la ex-baronia de Vallbona. De cop aixequen el vol cents i cents i a l'instant un gran silenci es fa present, quan volen no, xisclen, no murmuren, estan ocupats, no per molta estona, però si per uns minuts, fins que en grup es deixin caure al cim dels pins i torne-m'hi. Els estornells no se com s'ho fan per no tocar-se els uns amb els altres a la velocitat que van i els canvis de sentit bruscs, deuen tenir un sisè sentit, que sens escapa de les mans, si es toquessin en algun moment podrien perdre l'equilibri i anirien caiguen i clar amb els cents que hi han no en cau cap ni un.

De bon matí, dissabte passat dia vint-i - quatre de febrer,a la solana del Perdigó,al costat de Sant Miquel i no lluny de la Quadra de Mas Déu, tot terme de Vallbona de les Monges, a tres graus negatius, i tot carregant llenya feta de resultes d'esporgar els ametllers 

al remolc,i posats val a dir, es la millor que tenim junt amb la d'oliver per cremar a la llar del foc, cap d'elles tira espurnes fora de la llar, que posi en perill el parket o una catifa, dona molta tranquil.litat i escalfa molt; el pare guardava la de pi per cremar-la a les estufes de casa .

Picot a punt de començar el niu:

Tot i el fred, en un moment de relax i a recer del sol i contemplant la natura, vaig sentir com feia quasi cinquanta anys,  el tamborineg d'un picot, una bonica sensació (un dejà vu)  per l'anima, el ta,ta,ta,ta,,ta,ta........ moltissimes vegades per minut, i torne-m' hi, incansable aquest ocell, que no se si es tractava d'un picot gran, mitja o un picot garser petit, però el record del martilext era ben familiar, a poc a poc em vaig  anar acostant i més i més a prop, però el picot em va veure  de reüll i va arrencar el vol. L'últim record meu, es remunta als meus 12 anys a la sort del Borràs, al fondo de Llorenç camí de Vallbona de les Monges, en un ametller centenari i molt gruixut, però el niu el poden fer en altres arbres secs, i depend del tamany del forat podem deduir de quin Picot es tracte; un cop a dins engrandeixen el niu, són molt treballadors. M'encanten aquests ocells tant curiosos . Ep ! tots em meravellen, fins i tot el senzill pardal, que aprofita els forats de les nostres parets de pedra seca de les cases o de les pallisses del poble per niari.
Canviant d'ocells i perquè val més una imatge que mil paraules, els poso les següents fotografies, perquè vostès disfrutin i aclareixin dubtes al observar un niu.

Propietat de Toni LLobet

Parlant d'aquests nius, encara que més endavant us en tornaré a parlar, ara vull fer esment dels que tinc a casa. De petit volia tenir algun niu d'orenetes, però es veu que per l'encaració del teulat cap al sud i potser poc protegit de la marinada i de les pluges, dons mai vaig tenir un niu. Però coses del destí o simplement un misteri, ara fa uns 8 anys que en tenim 5  de nius, d'orenetes, i de roquerols, de falciots no en tinc cap. Les orenetes son de cua-rogenca i de cuablanca i tant sols un niu de roquerol i sembla que n'estiguin començant un altre, però quines coses, ben separats de les orenetes, perquè serà ?

Aquesta fotografia que els poso dels nius són de fa 4 anys, ara ni han més, però a l'altre extrem i un de roquerols, que esta tot obert pel damunt.
Parlant altra vegada sobre els estornells, en una estona de conversa amb el Francisco Català, em va dir que no era d'estranyar que tinguéssim aquests estols d'estornells, perquè els agraden molt les aulives i enguany no sabem ben be perquè però mils d'elles no han caigut al passar -les pel vibrador, a finals de febrer, primers de març els olivers n'estan plens. Conclusió, tenim estornells fins l'entrada de l'estiu.

Aqui tenen una rama d'un oliver d' uns 10 anys, finals de febrer, te totes les olives dalt de l'oliver i vives, que després d'aguantar les quantioses glaçades estarien mortes.

A continuació els poso una rama amb les olives arrugades, o sigui mortes, perquè votès se'n façin un ideia.

Hi ha una exel.lent recepta, per guisar-les entre d'altres ingredients amb pell de taronja, vinagre, oli, però primer al posar-les 3 o 4 dies amb aigua per rehidratar-les. Curiosament si menjem en aquest temps una oliva morta es "dolça".

El meu pare sempre explicava que els estornells baixen i roben les aulines del munt de les borrasses i s' emporten una amb el bec i quan venen a visitar-nos les grives, n'agafen una amb el bec, i una altra amb cada pota i arrenquen el vol tant contentes i les transporten molt lluny d'aqui. Déu meu fins i tot els ocells tenen recursos diferents !!!! 
Be, el fet de venir a Llorenç de Rocafort, era per esporgar els ametllers i els olivers que d'ençà uns 6 anys no si havia fet res, el pare no podia, perquè a la darrera collita d'olives/aulives, ja anava tot el dia amb la mangala (2012),
en articles anteriors ja queda constància de l'impediment.
Totes les activitats de pagès s'han de fer al seu temps. Jo recordo al germà de la meva padrina l'oncle Lliberato que després de collir olives, es dedicava a arrabassar, que consistia en arrencar les mates d' un terreny erm  i treure'n les arrels i les rabasses per posar-ho en cultiu. L'oncle Lliberato després en feia carboneres, que eren un munt de llenya, provinent de l'arrencada d'una serra i tapada amb herba i terra per fer-ne carbó, mitjançant la carbonització de la fusta, ho recordo a l'aixarmada de cal Bergadà més cap a les Creuetes , després de l'era de cal Mano, quasi enganxades hi han les pallisses la de cal Bartomeu i la de cal Xifré, les dos famílies compartien una era. 

Dos pallisses que compartien una era. Cal Portomeu i cal Xifré.

A Llorenç això de compartir sempre ha sigut una virtut necessària, per exemple cal Bori i cal Portumeu compartien una sola entra per la plaça i ves a saber més històries medievals, com entre cal Claudio (abans cal Bori) i cal Saltó s'hi troba un preciosa arcada gòtica tapiada des de sempre, deixem-ho aquí.
Els trossos a Llorenç són lluny de casa, no em canso de dir que es tracta de la Catalunya Nova, la gent no vivia en masos com a Girona que n'està farcit, sinó que vivien i encara viuen tots junts aprop del castell o del senyor feudal, ara formant petits pobles amb molt d'encant; la vida era molt dura per aquestes terres, els sarraïns estaven a les muntanyes de Prades o a Lleida o sigui molt de compta; dia si, dia  també hi havien trifulgues en aquest Pla d'Urgell.
Tornen a la feina, cal marxar de casa amb tots els estris, deixar-se'n un vol dir tornar cap a casa i invertir molt de temps, a mi m'ha passat més de tres vegades. 

Cal notar una cabana a la part dreta de la vall, perquè si feia mal temps, om si pugués refugiar i fins i tot per posar la mula per evitar tantes hores de sol. Si afinem una mica podrem observar els ametllers florits.

En aquest temps que els sembrats ja tenen set o vuit dits d'alçada, la baixa Segarra o també dit l'Urgell es transmuta, es festeig de festa, cada racó amb els seus ametllers florits, encara que no tots, els tardans encara trigaran 15 dies a estar ben florits, tot està  engalanat.Un luxe pels ulls i per l'esperit. 
Adoro reveure els trams de camins coneguts, sempre hi descobreixo coses noves, m'emociona veure plantes com  els matolls que creixen a la vora dels camins i altres plantes com aquesta que no se com se diu, però a la posta de sol es maquíssima. 

Cada pas dels vells camins, em porten, a recordar, aquí darrera hi ha una gran roca amb una cogulla plena d'aigua, en aquesta cabana enrunada al terra hi ha una cisterna que feia una aigua fresquissima, amb data d'avui encaa hi és, però ha perdut la tapa.

Cuiosament dins de lacabana hi ha crescut un gan ametller; això vol dir que fa anys que està enrunada.Al costat d'aquests àlbers segons els anys si fan mucoses, penso que a Girona se'n diuen Llenegues, sota aquest marge de pedra seca hi ha una servera que fa unes serves bonissimes ( Sorbus domestica ), aquí hi ha un sol cep en tota la finca que es va lliurar de la gran plaga " La Filoxera ". Fins ara una persona se'n cuidava, des de empre, però va morir fa més d'un any i ....... A poc a poc us aniré explicant les troballes de la natura, que potser altres anys ja us les he explicades, però segueixo meravellant-me una vegada més  i estimo la monotonia i no em molesta que tot sigui senzill, encara que no simple. El cercle sempre es repeteix, fins a l'infinit, però a cada canvi d'estació tenim l'oportunitat de quedar-nos bocabadats de com es compleix tot el que està escrit en l'ADN de les plantes i dels ocells que per altra banda en sabem molt poc.

Aquí podem veure una cabana sense teulat, o sigui en ruïnes, està a la part alta de la finca, els nostres avantpassats enteniment molt e que davant d'una calamarsada no hi havia temps de baixa a la vall a refugiar-se..

Penso que convé que us posi algun paisatge típicament urgellenc, per anar fent-se una idea de com es la realitat en aquest racó de món. Al contemplar la fotografia següent podem veure que els bocins conreats arriben molt amunt en els petits turons, o sigui que boscos i conreus estan entrellaçats, en cap cas hi han grans boscúries, ni grans conreus, tot està barrejat aquí a la Baixa Segarra o Urgell. A la Garrotxa on he fet de metge de poble, he tingut l'oportunitat d'anar de mas en mas i de veure grans boscúries, impensables amb la mentalitat de l'Urgell.

Aquest racó de món pertany a la conca hidrogràfica del riu Corb, el qual limita  pel nord amb la depressió del Sió ( Ribera del Sió); per l'est amb la Serra del Tallat (Conca de Barberà); pel sud amb la vall del Set (Garrigues) i per l'oest amb el pla d'Urgell (Pla d'Urgell). 

Ametller centenari, es l'únic que queda a la finca.

Aquest ametller florit, es el mes vell de la finca, o sigui centenari, ni havien tres més però a poc a poc s'han anat morin,semblava que havien de durar tota la vida.                 

                                           
Al veure aquestes fotografies no es pregunten com pot ser que el bosc arribi tant aprop de la finca ? Durant anys i mes anys la norma va ser apartar el bosc del conreu, i arrencar els arbustos que xupaven dels adobs que el pagesos hi tiraven, perjudicant els conreus. Abans em parlat dels arrabassaires oi ?, be actualment, degut ha que han quedat tants pocs boscos a l'Urgell, que no es pot tocar de la vora del tros, ni un reboll o roure (Quercus coccifera), ni les mates de romaní ( Rosmarionus Officinalis), ni cap pi (Pinus Sylvestris), ni l'aromàtic timó ( Thymus vulgaris) , ni cap Sàlvia ( Salvia Officinalis), ni cap Orenga ( Origanum vulgare), ni el Lligabosc ( Locinera implexa), etc... Un veí del meu poble, amb una màquina va remoure uns 10 metres de la vora del bosc, per  " millorar l'entorn " de la finca i li va costa una multa de 500 €.  El poc bosc està molt protegit.
El primer dia  d'estar a la finca, calia cremar la brosta (amb permís de l'Ajuntament de Vallbona de les Monges), que vaig tallar dels olivers en el mes de novembre, feina que no esperava, però que degut a una nevada amb neu carregada d'aigua, va pesar tant que van petar moltes rames gruixudes, i junt amb un fort vent, vam tenir la destrossa servida.  Les rames mortes no es poden deixar penjades a l'oliver o a l'ametller, fan molt mal efecte i donen sensació d'abandó i són troncs on crien les larves de les mosques que més endavant picaran les olives, s'han de cremar, parlo de les d'oliver.

Quan les xarxes socials, els xats, els watssaps, el twiter, ens atabalen continuament i no ens deixen temps d'adonar-nos de tot el que ens envolta i de disfrutar de lo senzill, puc dir que en aquesta vall dels Perdigons no tinc cobertura i el telèfon està en silenci sense demanar-li, un recorda més que mai aquella frase que jo vaig llegir en el capitul del Petit Príncep de'n Zum : " L'esencial és invissible als ulls. Només s'hi veu bé amb els ulls del cor ".

Aquests camins tant solitaris, en Josep Maria Boix-Masramon, "Zum" pels amics, que era nebot del pare Maur Maria Boix , olim prior de l'abat Cassià Maria Just, a les guàrdies que junts havíem fet al CAP Banyoles, sempre em deia que aquest camins d'aquest racó de món, del terme de Sant Martí de Maldà, de Maldà, de Llorenç,i de  Vallbona de les Monges eren Camins d'eternitat; ho explica molt be en el seu llibre Kinneret, Allibereu els Salmistes !. Al final de la seva vida va escriure un llibre titulat La Bíblia dels nàufrags, que el va auto editar, us el recomano . Com a bons amics me'l va regalar i dedicar:
" Per en Josep Capdevila, metge del cos  i del cor, recercador sovint entre boires.Amb agraïment i amb esperança de vida plena " Gener de 2014.
Tot es tant solitari, que en dotze dies al camp només he trobat el Josep Maria de Cal Mano, que va passar pel costat on cremava la brosta dels olivers; va parar el tractor i va baixar a saludar-me: - salutacions cordials dels dos i relaxadament vam parlar de diferent temes de dia a dia de tots plegats i entre tant, em va dir que els diumenges sortia de casa i anava als seus trossos per veure com creixen els sembrats ! Admirable !!,: -però si ja els veus cada dia !, em respon :- el diumenge es contemplar, cosa diferent de  veure. El pare des de petit que després de missa, sinó era època de caça, marxava cap al tros del Perdigó, a veure com creixien els sembrats, ho tinc gravat al cap, igual que el Josep Maria; són les dos úniques persones que m'ho han dit, deu ser que es porta dins , la contemplació de la feina feta sempre m'ha agradat. El pare va ser molt feliç fent de pagès i al final de la seva vida, em va dir que si tornés a néixer escolliria el mateix ofici, el Josep Maria pensa el mateix. Per molts anys, val a dir que ambdós van encertat el seu ofici.
Be, vaig començar a esporgar ametllers pel pla del Perdigó, on hi ha una barreja d'olivers vells i de jovenets, apart dels ametllers històrics. Parlant amb en Josep Maria, deia notar  que els anys poleixen la sensació d'ignorància per part meva, que deu ni do de la que tinc, ja que sempre he fet d'ajudant dels pares en les collites d'ametlles i en la d'olives; dit això, arribem a la conclusió de que un ajudant mai es un pagès amb majúscules, cosa molt important i que ja no es pot donar, tots els oficis s'aprenent amb els anys. 

Tipic color de la fusta d'ametller, aquest estava mort.

L'ametller a diferencia de l'oliver es mort molt, i has de pensar que l'esporgada serà important, perquè entre d'altres feines s'han de tallar els ametllers morts. Cada any se'n moren una dotzena llarga. El pare sempre em deia que ell d'ametllers n'havia plantat més de dos mil en la seva vida i no era rentable perquè quan els tenies grans es morien. A més les grans sequeres com la d'enguany de mes de 5 mesos no han ajudat gens ni mica, han patit molt.
Tot caminant pel tros, vas veient els olivers petits que tenen 3 anys i que ja van estar plantats en un estiu de molta sequera.

Com aquest oliver, ni han quaranta més o menys i que estan protegits per un plàstic de 40 cm.perquè els conills o llebres o altres rosegadors no es mengin l'escorça de la tija i que ja te 3 anys, com poden veure tenen a més la protecció d'una canya americana, aquestes són més fortes i duren més, es fa per què sinó tinguessin protecció el propi vent i els porcs-senglars els arrasarien i quedarien tots trencats.

Oliver de tres anys, ha superat la gran sequera de 5 meos, sense una gota d'aigua

 
Aquests dies he conviscut entre ells i molts tenin el plàstic trencat o rossegat i calia novament protegir-los. Sorpresa, a dins del tub de plàstic hem trobat en la majoria un vesper sense vespes, clar degut al fred , que a l'estiu al tocar-los sortien les vespes i  llur  fiblada  es molt dolorosa i a més no moren com les abelles; molt de compta. Curiosament i personalment mai he vist mel en aquestes cel.les ???? 
Tot esporgant ametllers, he trobat el primer niu, que ben be no se de quin ocell es tracta.

Afegeix la llegenda

Aquí tenim uns bonic codonys, a la finca ni han més d'una dotzena, enguany els he podat tots, senzillamen perquè són històrics, o sigui que ja hi eren quan jo tenia 12 anys, o sigui que no són millorats genèticament. Ja veurem el resultat de la gran esporgada, fins i tot vaig trobar un niu a 15 cm. del terra, l'ocell que la fet es molt atrevit, perquè a  aquestes altures les serps es mengen tot el que troben. Pregunto pot ser el d'una Cadernera ?

Aixo ho fan amb els ous de les perdius, que fan el niu arran del terra i la serp s'empassa un ou rera un altre i es queda tant tranquil.la. Quan erem petits els propietaris del "coto de caça ", ens donaven un tant per serp morta, de cara a protegir els nius.

Cal notar que estem veient al costat del niu, una ametlla de l'any passat i noves flors d'enguany.

Aquí tenim una altra interessant troballa, un niu d'alt d'un ametller ! Segur que es tracta de la mateixa especie de sempre, perquè els ocells no varien d'arbre. Pregunto podria ser d'un Verdum ? tot són dubtes, potser ens ho podria contestar la nostra amiga Minerva Sallés, que d'ocells i les seves formes de vida en sap molt

Encara un altre niu , també trobat quasi a uns 25 cm del terra, ous de color verdosos, com m'agradaria saber de quin ocell es tracta i fent el niu tant baix, corrent gran perill; em pregunto podria ser de Merles ? Espero que algú entès en la matèria em contesti amb una mica de llum, que trist no entendre gens d'ornitologia ! ja em perdonareu .
Acabat el dia me'n porto cap a casa la llenya que he fet d'esporgar , sempre serà com un regal a la família, així podem encendre el foc sense patir.

La llenya sempre es benvinguda, aquests dies passats, sort en vam tenir de la llenya feta del nostre pare i avi, que n'ha deixat tonelades a l'era, i resulta que un veí d'un poble de les rodalies me la robava pensan que la llenya no era de ningú, que estava abandonada, quins pensaments tant il.lusos oi ?; aquest món es ben complet.
Al migdia sempre dino al tros i busco un recer ben assoleiat, encara que façi fred, el pare tota la vida ho va fer, ell solia dir que dinava a" l'Hostal del Sol ", li encantava, mai estava menys d'una hora, i deia - un treballador be es mereix una hora de descans.
A l'estar sol dino molt ràpid i després descanso i com que el silenci i la natura conviden a recordar, dons el primer record que mai he oblidat i que encara m'emociona, es que 

el pare a casa posava la sàrria a la mula, i vostès em diran que es la sàrria dons be és un recipient d'espart, d'un metre a vuit pams de llargària, que forma una bossa a cadascun dels extrems i serveix posat de traves damunt la mula per transportar estris necessàris pel camp; dons be el pare en un costat mi posava a mi i a l'altre el que fos i així marxavem cap al tros, bastant equilibrats, la mare solia venir més tard portan el menjaren una cistella amb unes carmanyoles. Ah ! a casa l' última sàrria va desapareixer fa uns trenta cinc anys.
Jo en aquesta mateixa cabana, ben arrasserat jugava amb pedretes a fer una planta d'una casa ben distribuïda d'habitacions per cada membre de la família, pels padrins que llavors viviem tots a casa, un estable per guardar la mula, un corral per les gallines, una estància pel porc/tocino, una altra per la cabra, animal necessari si volies tenir llet, en aquells anys de postguerra encara no en venien de pasteuritzada, en fi els pares mai em van porta un juguet de casa, jo m'entretenia amb qualsevol cosa i el dia anava passant fins a l'hora del dinar que la mare feia bullir un tupí amb aigua per fer una sopa de primer, menjar calent era important, el segon plat ja el portava fet. Quan he parlat que amb pedretes marcava el corral, on corrien les gallines, donç alli mateix també si guardavem la llenya que portavem del tros i s'amuntegava al bell mig i les gallines per pondre els ous, a part dels ponedors "clàsics " s'amagaven entre la llenya i de tant en tant era com una festa descobrir un racó amb vint ous, motiu d'una gran alegria.
Després tot recordant com que havia vist al pare parar trampes o rateres, per caçar algun conill, o alguna perdiu, dons les repassava i si en trobava algun d'enganxat cridava al pare. També en aquesta sobretaula al sol, vaig repassar el que feiem els diumenges per la tarda abans d'anar a ofici (resar el rosari a la parròquia), anavem al bosc  a " follar nius " , activitat que suposava pujar pel pi, molt amunt i agafar els ous del niu i baixar, la majoria de vegades, amb els pantalons plens de resina i trencants/esparracats o els ous també " Todo mi gozo en un pozo " i lo pitjor venia després, la bronca dels pares, que d'entrada ja quedaves castigat durant un mes sense sortir el diumenge per la tarda de casa, tant sols anar a rosari i prou. Els entreteniments es convertien en " juguets ". Cap nen tenia juguets, ens els feiem nosaltres mateixos amb qualsevol material que trobavem, com les varilles dels paraigues, les afilàvem i feiem fletxes que disparàvem amb un arc que ens feiem, per sort mai va passar res. Recordo que no hi havia cap nen que no tingués una fona que feiem amb una rama d'un arbre o una peça de ferro manipulada, en forma de " Y ", on lligàvem dos gomes de pneumàtic i un boci de cuiro i la feiem servir per tirar pedres i altres objectes i apuntar als pardals, Moixons, i altres animals petits, fins a fer-los caure morts al terra.També era motiu de distracció veure treballar un matalasser, un reparador de tenalles,amb grapes molt ben posades i quedava com nova, aquesta després de quasi cinquanta anys encara dura.

Aquesta tenalla es una joia. Eren temps de postguerra que s'adobava tot. Servia per guardar, oli, aigua i el pa de la setmana.

El ferrer de Maldà del qual no recordo el nom, si que quan anava a escola a Maldà sempre m'arreglava la bicicleta al moment, perquè era de fora; cada dos per tres, sempre el teniam a Llorenç, venia a soldar alguna canyeria de plom que s'havia foradat o s'havia d'allargar cap a l'esgolfa o cap al corral, en aquells anys no hi havien lampistes,fins i tot feia portes metàliques, de vegades amb massa franquícia... etc.

Una canella.

de posar una canella de segona ma, per soldar-la amb estany , usava un soldador com aquest:

 un afilador de ganivets (un esmolet), un home que ferrava els cascs dels animals de peu rodó, per mitjà de claus que aguantaven ben fixada la ferradura, feta a mida del casc de l'animal a casa nostra teniam una  mula, que el pare se l'estimava molt i es desfeia en cuidados, els cadiraires que posaven un cul nou de bova a les cadires, 
 

Disfruteu d'aquest cul de balca/bova/nea/nou que s'està fent

els cistellers, els xarlatans que venien a vendre mantes i parlant, parlant, entabanaven a la gent, per vendre'n més. Gent que adobaven calderes de coure, la matança del porc que era tot un espectacle i que reunia tota la família, veure fer la fossa per enterrar els morts, enfangar un paller amb argila, perquè les pluges no podrissin la palla, destinada a menjar per la mula, anar per les eres quan la clofolla de les ametlles era estesa per assecar-la per vendre-la a remenar per trobar ametlles caigudes, anar a agafar fruita dels trossos veïns fins que ens descobrien i deien allò que quasi et deixava sense respiració - ho direm al senyor mestre i al capellà o pitjor ho direm al teu pare !!;era anar de disgust en disgust.La disciplina era un pilar de la convivència del meu poble, i pobre de tu si no estaves a l'aguaït dels costums.
El repòs post-dinar, arribava a la seva fi, i no voldria  enllestir aquesta revisió nostàlgica de com jugàvem i matàvem el temps els nens del petit poble de Llorenç de Vallbona, sense dir que cada temporada tenia el seu joc, a les boles de vidre, jugant-he amb  patacons, a amagar,també a fer guerra entre nosaltres, a bitlles,al palet,tirar la baldufa, sempre teniem recursos, i això era un tresor, erem totalment auto suficients.

Dos professors universitaris posats a batzacar ametlles durant unes 2 hores escasses, a finals de febrer, i molt propera la posta de sol. Tots ens ho vam passar d'allò més be; vam arribar al poble de llorens que les llums dels carrers ja estaven enceses.

A finals de febrer no es temps de batzacar ametlles,però vam rebre la visita d'una parella d'amics de tota la vida i després de dinar el dissabte els vaig proposar anar a collir ametlles, ja que al no estar els ametllers ben esporgats d'ença uns sis anys, vaig optar al setembre per no manar collir tot el tros, tinguen en compte també la gran sequera de quatre mesos i que em" costaria més el mall de l'enclusa " o sigui que moltes van quedar a dalt dels ametllers. 

Arrrossegant les borrasses amb la Reina

Els tres hi varem anar cap a les 17,30 h. una mica tard per ser a l'hivern, al tros més lluny de casa,  les Pintades terme de La Quadra de Mas Déu,segons consta en l'escriptura i amb dos borrasses, varem començar a colpejar els ametllers (batzacar) i la Reina , estava emocionada de la manera de caure tant fàcil i ràpida les ametlles, amb 4 cops teniam l'ametller fet i vinga a canviar borrasses, i nou ametller i així sense parar. ..
Mentre estant el seu espòs, en Miquel, va preferir collir-les una a una amb un cabàs ell sol, el va omplir, el veiem content i estava cofoi, perquè mai ho havia fet, ep ! la Reina tampoc, o sigui que tots emocionats perquè amb hora i mitja n'haviam fet dos sacs ben plens i un cabàs, la tarda avançava i el sol ja era post,abans que es fes fosc vam carregar els estris i contentissims de tornar cap a casa amb tantes ametlles fora de temporada, personalment també era la primera vegada de batzacar a la sortida de l'hivern. 

Al final del dia toa ensacar el fruït, estem contents, Déu ni do del queem fet.

Les vam compartir, els propers panellets estan assegurats, i també la reposteria d'ambdues famílies i les ametlles garapinyades que tant ens agraden, i fer ametlles torrades,per postres o senzillament per passar l'estona de tertúlia vora el foc. Be, resumint ens vam divertir i no haurem de comprar cap ametlla en tot l'any.
El diumenge varem anar a missa a l'antic pis de la senyora mestra, perquè l'esglesia parroquial està en restauració molt avançada, però i fa molt de fred.

L'ocell es un griu, que servia de braç a la llàntia barroca, que ben be es podria assemblar a la que mossen Gudiol te publicada al seu llibre Arqueologi Sagrada Catalana. Noteu que te dos politges, per a tirar de la llantia amunt i avall. Cal tenir present que la nostra església era molt fosca en el temps medieval.

El nostre mossèn es diu Joan Costa, era molt amic de'n Josep Maria Boix-Masramón, els dos van coincidir de monjos al monestir de Montserrat. L'evangeli anava sobre la Transfiguarció del Senyor i la discussió dels apòstols sobre allò " que volia dir la resurrecció dels morts ?.el seu sermó va ser molt senzill i entenedor i fins i tot els dos amics meus agnòstics purs, els va agradar. Un cop acabada la missa ens va convidar a visitar l'església i junts amb tota la colla hi varem anar, a mi em convenia perquè feia mol que no l'havia vist.

 Després de tants mesos de restauració, les arcades gòtiques, les capelles laterals autèntiques, i tot el que s'ha fet per eliminar els marbres del altars,ara es respira la senzillesa del Cister, es com si et trobessis dins del monestir de Vallbona, en la nostra esglesia no hi ha cap luxe en les mènsules, ni en les claus de volta, només en tenim una de decorada amb Santa Maria amb el nen Jesús als braços i a l'altra la Rosa de Jericó.

Em salvat una mènsula gòtica que sempre va estar darrera del broc de la cisterna de l'hort del rector.

Es l'església parroquial més antiga de la Ex-Baronia de Vallbona, totes les esglésies que depenien del Cister estaven dedicades a Sta.Maria a Llorenç al fris de la portalada ho deia ben clar. AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS. Any 1593.

A Bellpuig ne'm trobat una de la mateixa fàbrica, i hi posa :

" SINT OCULI TUI APERTI DOMINE SUPER DOMUM ISTAM DIE AC NOCTE (1583) "

"Que els teus ulls, Senyor, estiguin oberts  sobre aquesta casa, de dia i de nit " (1583). Bonica inscripció !!!! 

Aquesta es la portalada de la casa  de la Cort del Batlle de Bellpuig. 

Deu anys de diferencia amb la de Llorenç. Es troba davant de l'Ajuntament de Bellpuig, al carrer d'Homenatge a la Vellesa.

Tornem a l'església de Llorenç, les campanes són les originals, són una meravella, la campana grossa amida 55x64, te una inscripció en lletra gòtica que es tot un luxe, el text està summament decorat amb fullatges al voltant de les lletres, però tota en ella es fastuós.

A la part superior del templet posa " O MATER DEU " que traduït diu : O MARE DE DEU. La datació de la campana pot ser sobre la segona mitat del segle XVI.

Be totes les millores, estan quedant d'allò més be. Esperem que ben aviat puguem inaguar-la de bell nou.

Abans de visitar el monestir de Sant Bartomeu, vam anar a visitar el mausoleu de Ramon Foch III de Cardona-Anglesola a l'esglesia parroquial de Bellpuig, 

Raimundo Cardona qui regnum Napolitanum

praerogativa pene regia tenens,

gloriam sibi ex mansuetudine comparavit

Isabellla, uxor infelix, marito optimo fecit.

Gravat fet per jove Alexandre de Laborde, puc pujar un altre reaaule fet r,

Alexandre de Laborde escriu   El Viatge Pintoresc i Històric, el Principat:  "  Aquest mausoleu fet d'un bell marbre blanc, presenta un gran bloc d'arquitectura de trenta peus d'alçada. Al centre hi ha el sepulcre de Ramón Foch III de Cardona-Anglesola, sostingut per esfinxs i col.locat en un ninxol semicircular que aguanta l'estatua de l'heroi , ajagut i armat a l'antiga..... 
Bellpuig es un poble d'uns mil cent habitants, mal construït, i mal ordenat, però situat al mig de camps fèrtils i notable principalment per un monument molt bell del renaixement de les arts durant el segle XVI. Hom el veu a l'església del convent dels franciscans situada a mig quart de llegua del poble. Aquest convent quasi només te això de remarcable, encara que el seu claustre gòtic és curiós pels ornaments dels capitells i per la seva arquitectura: però aquesta mena d'obres són tant nombroses a Espanya que hom acaba per acostumar-s'hi i no fer atenció a una classe de belleses que excitarien la imaginació a un altre lloc. No passa igual amb el monument que em vist que es d'un treball superior a tots els que enclou la provincia."

Em plau posar-los la planxa del mateix mausoleu, feta per Aulestia

No vam tenir la sort que Alexandre de Laborde anés a Vallbona de les Monges.
Tot seguit varem anar a fer una visita al monestir franciscà de Sant Bartomeu de Bellpuig que està a l'entrada del poble.

Sostre de la Sala Capitular

Aquest sostre es únic, ple de filigranes que mai havia vist. També gaudeix d'una impressionanat col.lecció de plats de ceramica catalana, que es varen trobar fent excavacions al'esglesia parroquial de Bellpuig.

Abans que tot ,tant  sols dir que servo una grata impressio de la Maria Pilar que es l'anima del monestir., ens va acollir correctissimament, ens va revisar d'edat de jubilats i la condició de professors en actiu de la Universitat i ens va donar la benvinguda i totes les explicacions possibles sobre les destrosses del monestir, durant la guerra del francès i durant la guerra civil española. Fins i tot va tancar les portes per poguer-nos acompanyar.

Una porta de quasi igual fàbrica es la de l'entrada al Palau Abacial de Vallbona de Les Monges, feta en temps de l'Abadessa Dorotea de Ferrer i de Lliure.

 Ens va dir que les visites són contades i que si volien algo ja tocarien el timbre. Està en la ruta del Cister, però està molt mal indicat, a més baixant de Belianes, el pis més al  de la residencia d'avis, no deixa veure el campanar, un motiu més per passa de llarg. Jo he passat de llarg durant 64 anys.

Porta actualment tapiada, però si imortant, feta duant l'abadiat de l' Abadessa Dorotea de Ferrer i de Lliure. Abadesa enterrada al bell mitg de cor amb una gran lauda sepucral.

Aqui va la porta de porta d'entrda al palau Abacial del monestir de Vallbona de les  Monges

Eren les 13 hores quan vam començar la visita i vam ser les uniques 4 visites del diumenge. Siguent una joia del gòtic tardà i siguent tot el monestir una caixa de bomboms, es una llàstima de lo poc que es coneix; no n'hi ha prou de fer un concert a l'estiu com a Vallbona, Poblet, Santes Creus i de fer casaments civils, a lo millor també entra  la gran sala gòtica de l'Abat Copons de Verdú ?, hauria d'estar anunciat a la carretera nacional, a l'autovia de Barcelona-Lleida i en tots els fulletons que donen a la recepció dels tres grans monestirs del Cister.

La gran galeria gòtica ens impressiona, així com els dos claustres i l'escala de pujar al campanar, d'on es divisa tota la ciutat de Bellpuig. Una meravella d'escala, una veritable obra d'ingenieria.

Mai hagués pensat que la l'història del monestir de Vallbona anés lligada amb tanta grandesa de la família del baró de Bellpuig i Virrei de Napols, la família Cervera, Anglesola i Cardona, tots emparentats. 

No sabia el gran curriculum de Ramón Folch III de Cardona-Anglesola, fins i tot estava en posessió del Toisó d'Or.

Vista general de Bellpuig

Des del campanar podem veure el terreny que era el veritable hort del convent, cm poden veure hi neix l'aigua, o sigui ple d'aiguamolls, que el feia únic per cultivar la vianda dels frares.
Vam acabar el diumenge  amb una gran parrillada a la brasa, que la va fer en Miquel, que hi posa els 5 sentits en cuinar.
Llorenç carregat d'història i com a poble es més antic que el de Vallbona i quan nosaltres ja teniam capellà Vallbona encara va tardar molts anys a tenir-ne, apart de tot això Llorenç llueix un espectacle de la naturaleza, tot esta vestit d'una gran bellesa, gracies a la espectaular floració dels ametllers.

Impressionant foografia amb Maldà al fons de la vall, i en primer pla una cistena medieval, amb dos rentadors enganxats al costat, evidententment la cisterna recollia noés aigua de pluja. Els ametllers estan ben florits.

En primer lloc tenen una cisterna medieval , a les afores del poble i al fons el poble de Maldà, amb el seu castell, que havia sigut de la familia d'Amat i de Sentmenat, autor del llibre Calaix de Sastre.
Els recomano la ruta del Cister amb el monestir de Sant Bartomeu de Bellpuig inclòs. Disfrutaran !!
Pep

Boibliografia:  Joan Yeguas i Gassó
El Convento de Bellpuig de R. Lacorte.C.M.
Viatge Pintoresc i Historic . El Principat. per Alexandre de Laborde
J.J. Piquer Jové..