dimarts, 24 de gener del 2012

NADAL I SANT ESTEVE AL PAIS DE LA BOIRA

Enguany com fa molts i molts anys hem passat el Nadal a Llorens amb els avis, ja grandets i que valoren molt que la seva familia, passi aquests dies tant entranayables al seu costat. Per altra banda he de dir que no ens costa gens ni mica aquest estar junts, els nostres fills els primers.  LLorens  per aquestes dades pot esta cobert de boira, boira espesa ,propia d'aquestes terres de la baixa Segarra i del Pla d'Urgell, o trobar-ho tot gebrat com les imatges que els posaré a continuació, no es fàcil de veure-ho, però es dona cada any; aquesta imatge de la creu es de l'any 2009 i les altres també; enguany per Nadal feia un bon sol amb una temperatura molt agradable. L'escriptor Sisco Pasqual Greoles, te un llibre que es titula El jardí de la Boira, us el recomano pels que es vulguin iniciar en un interessant passeig per les terres de la Baixa Segarra i l'Urgell. Altres llibres seus són: Pas de Pardal, Les Bigues mestres, Perfum d'alfàbrega...


Oi que aquest paisatge fa més Nadal ?, clar que si i ens encanta escoltar cançons de Nadal com " La cançó del Breçol )

Mentres Maria breçava y vestía
són ros y tendre Fillet que no dorm,
per que no plore, ni en terra s'anyore,
dolça li canta dolceta cançó,
No plores, nó, Manyaguet de la Mare,
no plores, nó, que jo canto d'amor.

Cada gronxada't daré una abraçada,
cada abraçada un besset amorós;
mes rosses trenes seràn tes cadenes,
niu y arcobeta les ales del cor.

¡ Que n'es de bella ta galta en poncella !
¡ Que'n són de dolços tos llavis en flor!
són una rosa que'ls meus han desclosa
sols per xuclarne la mel de l'amor.

Féuli, aurenetes, cançons d'amoretes;
feslí musica, gentil rossinyol;
si t'es poch fina ma falda de nina,
bàxen los Angels del Cel un breçol.

Sien ses ales glasser de tes gales,
síen sos braços coxins de ton còs;
jo per tos polsos ne etinch de més dolços,
pere embolcarte, les teles del cor.

Síen ta faxa, si'l Cel no te'n baxa,
quatre palletes de sèch poliol,
quatre palletes tot just floridetes
que't servirien de faxa y llençol.
                                                 (Mossèn Cinto Verdaguer)


El nostre pare cada any fa el pessebre, fa tants anys que no recordo quan va començar a fer-lo, comença sempre quan acaba la colllita d'olives i llavors es dedica en cos i ànima a fer el pessebre, a recollir diferents plantes: timó, romaní, rames de pi, d'alzina i roure,  de vegades amb glans,  fins i tot i posa petits nius que troba abandonats pel bosch, alguns,  fins i tot te ous, rames d'olivera amb olives, pa de mixó que curiosament segueix creixent un cop arrencat del seu lloc i posat en el pessebre. Sorprenent oi?


Quan arrivem a casa la vigilia de Nadal,sempre trobem el pessebre fet i visitar-lo es com un ritual, ho fem de cop tots plegats, sense que ningú ens ho digui, serà perquè el pare ja hi te acostumats. Les cançons de Nadal fan tota la companyia del món, el pare i te posat un CD, que a l'encendre la llum ja es posa en marxa i mira la música t'acompanya durant tota la visita, no seria el mateix sense ella.


El Nadal fa anys que el passem junts a Llorens, cel.lebrant la " Nochebuena " amb un exel.lent sopar que prepara la Tere . La Dolors, en Josep, la Eli, el padri i l'iaia ja ens tenen la casa ben guarnida fins i tot el pi i llavors la Tere i la Eli l'acaben d'adornar amb tota mena de figures enguany la Maria ens n' ha regalat unes fetes amb roba.


Després, obrim els regals que ens fem els uns als altres , i que a tots ens agrada. El pare ens fa un  carinyós i entranyable escrit un per un, sense deixar res per alt. Disfrutem d'estar junts, al caliu d'aquesta nit tant entranyable, amb la llar de foc ben encesa, sempre amb llenya d'ametller, es molt calorífica, fa la flama blavosa i no fa espurnes i si es possible a mitja nit veure la missa del Gall  del Vaticà. Un premi per l'esperit.; però hi han anys com enguany que els assumptes familiars s'allarguen, i llavors ens perdem la missa de Gall. Una llàstima..Sempre es pot veure en diferit a internet.


El dia de Nadal, anem tots a la missa del poble, el meu pare als seus 89 anys està molt orgullós dels seus i més que visquin amb ell la grandesa d'aquestes festes. El Nadal ens ha marcat per sempre més.

A BETHLEM
Anèm
a Bethlem,
a veure´l Messies:
anèm
a Bethlem,
y l'adorarèm.

Ses blanques manetes
petites com són,
sent tant petitetes
formaren lo món.

Ses galtes hermoses
són blanchs gessamins,
plantats entre roses,
per Angels divins.

Sos ulls que somriuen
y ploren d'amor,
jo no sé què diuen
que roben el cor.

Per qui vol besar hi
son llavi es de mel;
per qui vol entrar-hi
son cor es un cel.

Anèm
a Bethlem
a veure'l Messiés;
anèm
a Bethlem,
y l'adorarèm.
                                                           (Mossèn Cinto Verdaguer)
Olives arbeqines , fixeu-vos quina gamma de colors tant bonica

El dia de Sant Esteve, vam anar amb el Lluís, el pare i jo a la Cooperativa de Sant Martí de Maldà a buscar l'oli que ha sortit de la collita 2011. La veritat es que ens feia molta il.lusió, tot i saber de la pobra collita d'enguany, on més del 50% de les olives havien caigut al terra, i clar la Denominació d'Origen no permet plegar-les. S'ha de respectar la normativa. Però la filosofia del pare es, fer " l'oli pel gasto "  com diuent al meu poble. Importantíssim per qualsevol família. No parlem de negoci, parlem d'algo més entranyable, algo que va lligat a la familia. Tots estem més que orgullosos de tenir a la cuina uns quants litres d'oli de casa. Recordan sempre, tot el sacrifici que comporta fer la collita a mig novembre, la majoria dels dies amb un temps advers, que pot anar de la  boira intensa i ploranera, a fred, vent, pluja, fang, en fi la climatologia es molt variablle a la tardor i al començar l'hivern.


El pare fent els tràmits administratius per la recollida de l'oli que ha sortit, de la collita 2011. Tots l'esperem en candeletes. Es el millor oli del món sens dubte. Un oli carregat d'història per tots costats. Aquestes oliveres han sigut testimonis de molts esdeveniments, tenen tants anys que moltes segur que van viure en directe, quan va començar l' època feudal als pobllets que configuraven la baronia de Vallbona, també van ser testimonis de quan Els tercios de Flandes caminaven per aquestes terres de l'Urgell camí  dels Paisos Baixos.   ( veure mapa del riu Corb del temps de l'abasessa Estefania de Piquer ) , uns camins de Rocafort, Nalec i Ciutadilla plens de soldats, o sigui molt frequentats, amb molta vida.

També testimonis de l'aplicació del Concili de Trento, amb totes les consequencies que tot això va portar a Vallbona i com no testimonis de molts pleits per l'ús de les aigues del riu Corb i les seves peixeres i molins, i moltes altres històries com les anades i vingudes del rector de Vallfogona al  monestir de Vallbona, etc.

Imatge molt segarreta, encara que estiguem a l'Urgell, molt aprop d´Omellls de Nagaia
 Enguany han sortit  pocs litres d'oli , però es el que hi ha i tots contents i disposats a  disfrutar-lo. El Dr. Fabré un gran entès en gastronomia ( escriiu en la Enciclopedia de gastronomia en " Dialogos de Besugos y Gorrinillos ", bon cuiner, bon metge i millor professor,  aprofita qualsevol moment per disfrutar d'aquest oli i ens explica com el fregits tenen més sabor amb aquest oli extra verge i també cru, un pa amb oli pot ser un esmorzar ideal. A casa seva quan arrivo amb oli, els seus fills i la seva esposa començen a llescar pa, només per gaudir-lo i saborejar-lo  sense més, sense cap acompanyant, pa amb oli  i prou tot recordan els temps de la collita i la cançó  A collî olives 


de Francesc P. Brunet Recasens. i  la lletra de Mossèn Ramón Bergadà i Sola fill de Llorens de Rocafort


El nostre oli regit per la Denominació D'origen Les Garrigues permet fins un grau d'acidesa. Però l'Oli Verge no  permet més de 0,5º i aquests  olis protegits per la  denomicació no sobrepassen els 0,2º d'acidesa.

 El fet d'agafar-lo tant aviat després d'acabar de molturar-lo es que te el gust molt afruitat i agrada molt al pal.ladar i a més el color es verdós molt bonic, que més tard el perd per passar a ser de color de l'or, també molt bonic a la vista i exel.lent al pal.ladar. Oli protector, poliinsaturat, augmenta les HDL.


Segur que aquest paisatge d'oliveres els agradarà, es molt de casa nostra. El periodista Lluís Foix anomena a aquests marges la catedral dels pobres. Quanta raó te, els nostres avantpassats i van deixar la pell fent-los i refent-los quan quien degut a les fortes pluges , que tot s'ha de dir són molt escasses.


Llorens de Rocafort o també dit de Vallbona, forma part de tots aquests  poblets que conformen la Vall del Corb, i dels seus trossos surt aquest oli tant i tant bo. Com podeu veure es un païs de secà, on les sequeres no són d'ara, enguany ha sigut tant forta que ens ha fet perdre més de mitja collita. Només ens queda confiar amb que la propera sigui una gran collita.

Collita 2011, escassa, degut a poques pluges que van caure.
La cançó de mossèn Ramón Bergadà , diu així : Són petites negres fines, són la joia de l'Urgell, les olives Arbequines fan un oli con d'or bell......... Però com vostès podem molt be observar, no es cert ! són d'una gran varietat de colors. Enguany pensavem que els veuriem, donada la gran sequera, però al final si hem disfrutat d'aquest ampli ventalls de colors.


 Llegint a mossèn Bergadà tot fa pensar que a lo millor era tradició collir les olives quan eren ben negres, pensant que l'oli era millor perquè eren madures oi que és possible ?


Espero que els agradi aquest racó de món. La Catalunya Nova te els seus encants. Un d'ells es aquest oli, la seva gent i els seus petits pobles medievals situats a dalt dels turons i a redós dels castells, com: Llorenç, Guimerà, Ciutadilla, Nalec, Rocafort, Maldà, Rocallaura, Omells de Na Gaia, Montblanquet, etc...Dono les gràcies a en Joan Nadal pel disseny de l'etiqueta.
Una abraçada per tots els seguidors del blog.

diumenge, 25 de desembre del 2011

TOTS SANTS AMB PANELLETS DE LLORENS DE VALLBONA

Amb quatre dies d'anticipació han arribat els panellets de la iaia Isabel i de la tieta Dolors. Des de molt petits que recordo que la meva àvia i la meva mare feient panellets, qualsevol activitat que alterés la vida diaria era com una mitja festa. A més a Llorens tothom ho feia, o sigui que no era res d'extraordinari que a casa en fessin. Segur que la meva àvia en va apendre de la seva mare i així es perd en el temps, com la majoria de reposteria com les  orelletes,


tant típiques de l'Urgell i la Baixa Segarra i el  pa de pessic de les mones de Pasqua, 




etc. Tampoc podem oblidar que a casa del meu padrí  eren flaquers, a més de fer bon pa, algo sabíen de tot això oi? Pensem que sí.


Llorens de Vallbona com tots sabeu es a l'Urgell, forma part dels pobles que configuren la Vall del riu Corb.


 Els principals cultius són les olives, els cereals, la vinya i les ametlles ( llargueta o desmai, marcona, esperança i mollar), i aquestes com tots vostès saben són inprescindibles per fer uns  panellets com Déu mana.



Per l'Urgell encara estan amb les ametlles, es una activitat que no te pressa, no es fan malbé i a més és guarden molts anys enmagatzemades, tenir-les a casa es com tenir un xec al portador. Que curiós el final de la seva recol.lecció va lligada a  aquesta festa tant arrelada a casa nostra Tots Sants.



Tots Sants es l' u de novembre, se celebra la festa de totes les persones justes que ja es troben al cel i que formen part de l'ésglésia triomfant.( veure" Hem perdut l'Oremus "  de Salvador Alsius L'endemà se  celebra la festa dels fidels difunts.  Aquesta festa va lligada a la tradició gastronómica dels panellets.  A casa de petit recordo que resaven el rosari, no se si les tres parts, per les ànimes del purgatori. No es podia menjar cap panellet i cap castanya fins el dia abans del dia u. A més cada familia feia un ram de flors normalment eren crisantems, per portar al cementiri , per honrar als seus avantpassats, els pares sempre ho han fet i encara ho fan am els meus avis.
Festa encara estesa per tot arreu, Omnium Santorum,  no se si  litúrgicament, però si la tradició popular.


Com poden veure aquests són els panellets d'enguany. Tenen bon aspecte oi ? Puc dir que la meva germana i la mare mai han minvat la qualitat, si la forma, si la varietat (de cafè, codonyac, coco, pinyons, etc),  si, més cuïts o més crus, que surtin sempre igual es tot un mistèri; ens conformem amb la il.lusió  que hi posen. No recordo cap any que hagin sortit malament. Serà carinyo de fill o de germà ?
El qui parteix les ametlles, durant llargues hores i amb tota la paciència del món es el pare. Sempre ho ha fet, i encara ho fa a punt de cumplir el 89 anys. Es una feina que algú ha de fer, feina amagada i que no llueix gaire,  però imprescindible, sinó no es pot començar amb lo essencial que es fer la massa.

Marge de pedra seca amb un gran ametller que treu el cap.

El meu fill Lluís m'ha enviat una recepta de com fa ell els panellets, potser que us pugui ajudar el proper Tots Sants. 








Panallets
La base de los Panallets es el mazapán crudo. 
Durabilidad: 3 o 4 días, con huevo normal, con huevo pasterizado mas días.
Historia: 
Los Panellets son un dulce típico de Catalunya, Valéncia y Sas Illes que tradicionalmente se prepara en la festividad de la Castañada (el día de Todos los Santos,1 de noviembre).
Los panellets como tal datan delsiglo XIII, cuando se usaban como comida bendecida para compartir después de las celebraciones religiosas (panellets de San Marcos y panellets de la Santa Cruz). Se cree que tienen su origen en el norte de Europa, donde a consecuencia del intenso frío se hacía necesario un alimento rico en calorías para soportar mejor la larga noche de difuntos, pero seguramente proceden de la repostería árabe, dada su composición a base de almendras y la influencia de la cultura árabe.
Al ser una comida muy energética (como las castañas y los boniatos, también consumidos ese día) resultaban muy útiles para comer el Día de Todos los Santos o Día de Difuntos, en los que se tocaban a muertos en las campanas de las iglesias durante toda la noche, por lo que gran parte de la población hacía vigilia
Existen dos variantes de mazapán: 
  • El crudo: Con el que hacemos los Panallets
  • El Cocido: Podemos realizar el famoso turrón de yema, o los “Huesos de santo”
El mazapán también se divide por el porcentaje de almendra que lleve la masa, encontramos: 
  • Del 70% ( 70% almendra, 30 Azúcar) Se suele encontrar en bombonería.
  • Del 50 o 55%  es el porcentaje que usaremos en nuestra receta.
  • Del 30% se usa para moldear, figuritas.... al concentrar más porcentaje de azúcar será mas fácil la manipulación y se prolonga la conservación.
  • Del 25% no se suele encontrar. 
*Si añadimos potros productos a la masa de mazapán debemos compensarla. 
Si queremos hacer un mazapán que lleve mermelada debemos reducir la misma cantidad de azúcar que de mermelada. Por el contrario si añadimos coco quitaremos almendra y si añadimos pulpa de rebajaremos entre un 10% y un 20% de azúcar según composición.  
Ingredientes:
  • 250g Azúcar Dependiendo del azúcar variara el color, la textura y el sabor. 
  • 500g Almendra
  • 2 Huevos  Se puede modificar y solo poner claras de huevo
                    (En la parada “Ous de Calaf” de la Boqueria encontraremos  yemas  pasteurización)*1
                     Podemos intentar de añadir mas huevo, la textura mejora, pero si nos 
                     pasamos, arruinaremos la masa, se rompera. Además que con mayor     
                     cantidad de huevo  mas blando quedará la masa y mas difícil se ara 
                     trabajarla. 
  • Mezclar la almendra con el azúcar en un bol.
  • Añadir los huevos sin batir, remover con una espátula.
*En este punto si quisiéramos hacer Panallets de café. Añadiríamos cafe soluble en este momento. (5g aproximadamente) Disminuir 
  • Amasar hasta conseguir una masa homogénea sin calentar mucho la temperatura de la masa.
  • Firmar y reservar.
Panallets de piñones
  • Cortamos 150g de la masa de Panallets.
  • Hacemos un rulo de unos 20cm y lo seccionamos en diez piezas de unos 15g
  • Boleamos (se pueden llegar a bolear dos bolas a la vez con las manos, ganamos en tiempo)
  • Ponemos en un bol piñones y huevo batido, sin excedernos. ( Se puede llegar a poner un poco de glucosa) 
  • Cubrir las bolas de mazapán. ( Hay que ir rápido ya que en un espacio corto de tiempo los piñones no se pegaran ya que el huevo se va “endureciendo”, los piñones se pegaran entre si y no alrededor del mazapán)
*Que hacer con los piñones sobrantes, ya que están mezclados con huevo?
- Podemos congelarlos y usados mas adelante o podemos limpiarlos con agua, escurridos y secarlos al horno. 
Panallets de Almendras
  • El mismo procedimiento 
  • Solo debemos sustituir los piñones por almendra laminada. 
Panallets de Membrillo
  • Rellenar bolitas de mazapán con cubos de membrillo
  • Rociar con azúcar
Panallets con naranja y chocolate
  • Antes de empezar necesitaremos naranja confitada. Es conveniente dejar secar un poco la naranja encima de una rejilla. 
- Los Panallets de naranja se cuecen en el horno boca abajo para no secar demasiado la naranja. 
Panallets de mermelada de frambuesa. 
Ingredientes para la mermelada:
  • 500g frambuesa
  • 250g azúcar
  • 15g Pectina NH o 5g de limón. 
Antes de hornear podemos poner si nos apetece un poco de yema, muy poca con un pincel o un poco de azúcar lustre. 
Hornear todos los Panallets a 220º C dos minutos, dar la vuelta a la bandeja y dos minutos mas. 
Los Panallets los podemos congelar, eso si antes de pasar por el horno.
*1 La pasteurización, se aplica a los huevos frescos vapor de aire a unos 60-65º C durante dos o tres minutos. De este modo, se eliminan los gérmenes patógenos, como la salmonela, de huevos enteros, cascados y batidos, o bien separadas las claras de las yemas. Se comercializa líquido (entero, claras o yemas) y refrigerado, con un periodo de conservación que oscila entre 5 y 12 días.
La liofilización es un proceso que transforma el huevo fresco en huevo en polvo, al eliminar casi todo el agua de su composición. Tanto congelado como liofilizado (deshidratado), el huevo se conserva en perfecto estado durante un año si se mantienen en las condiciones de temperatura e higiene adecuadas.

ÀNIMES per Josep Mª de Sagarra
______________________________ 


Dia de Totsants, dia de Totsants,
dia de cel blau i terra daurada,
fred a les altures, vermellor en els plans,
plans envermellits de la pampolada.
Temps que el boscater
per collir bolets tot el dia es lloga: 
temps de les castanyes al castanyer,
temps de riera groga.
Última florida que embelleiix el prat,
caure de les fulles de l´àlber i el vern,
mort de la llagosta i de l'escarbat
quan damunt les tiges apunta l'hivern.
Vetlles allargades, matinades fredes,
temps de les caceres i dels paranyers,
d'atrapar baraques a les salzaredes,
amb els grata-palles i amb els civaders.


Dia de Totsants, per la carretera
Margarida se'n torna al seu casal;
va llampada una mica de coixera,
i duu negra la sarja del brial.
Amb el vel mitjà cara s'embolica:
és ja capvespre, apunta la frescor;
ve de rosari i de xerrar una mica
amb les germanes del senyor rector.
Tomba per la destra,
puja marges i passa corriols.
Margarida és germana de Silvestre,
viuen tots dos sols.


Fragment del poema Ànimes de Josep Mª de Sagarra.


Amb aquest escrit m'acomiado de tots vostès, aquestes són les meves vivencies, sobre aquesta festa tant de casa nostra i que tants bons records em porta i segur que a vostès també. Ben segur que hauria pogut buscar més records, però no em venen a la memòria, segur que més d'un dels que llegiu el Blog, podriau ampliar aquest escrit.
Siguin feliços i escoltin els pares i els avis, ells saben molt i ens em de refiar de la seva memòria; ja estan de tornada i les seves experiències seran profitoses per tots.
Bona nit.




dijous, 8 de desembre del 2011

UNA BELLESA INTERIOR, UN RELAX PER L'ANIMA I PEL COS. SANTA COLOMA DE QUERALT, BE VAL, UNA PLÀCIDA CAMINADA

Benvolguts amics, que als meus seixanta dos anys us parli de Santa Coloma de Queralt no te cap mèrit, donç la majoria de vostès ja fa anys que forma part de la seva vida. Jo no puc dir el mateix. Es la segona visita que faig a aquesta vila medieval on Dalmau de Queralt tenia el seus dominis i junt amb la seva muller , van  fer el regal més preuat a Sta. Coloma La Font de les Canelles,  es la segona vegada que quedo bocavadat per la seva bellesa  i potència, quanta aigua Déu meu, si la tinguessim al meu poble, seria de bon aprofitar, ep !! aqui segur que  també l'aprofiten pels safareig que hi han a tots els pobles i abeuradors d'animals i també pels horts, només faltaría, però penso mes encertadament que s'aprofita per a regar els horts, perquè lo d'abeurear animals ? ja no en queden i rentar la roba al safareig, ja ha passat a l'història fa molt anys, tant que he perdut el compta.


Ara actualment tots els ajuntaments, qui més qui menys han restaurat aquests safaretjos com un lloc a conservar, alli i passava mitja vida del poble i les dones si deixaven la pell rentant, penso que no era gens fàcil, a més el sabó per rentar la roba se'l feia cada familia, jo recordo que al corral de darrera casa, la padrina, la mare i el pare teniem un perol gran d'aram i l'omplien d'oli d'oliva que sobrava de fregir,  oli de tupina: ( lloc on es solia guardar confitat el porc. Conjunt  de trossos de carn de porc cuita i confitada en oli o llard), llardons, cansalada del porc, etc  i el posaven a bullir moltes hores amb sosa,  aquesta te aplicació detergent i blanquejant ; el residus quedaven a sota la pasta. Evidentment si es posava només oli verge nou i no s'aprofitava els olis vells, el sabó que sortia era una meravella.  La pasta del damunt havia de fer un granulat i la pasta com més blanca millor, sinó es donava, donç més foc i més hores de bullir.  per després deixar-lo arrefredar, per més tard partir-lo en múltiples pastilles  rectangulars de sabó, que amb aigua dolça (de pluja) feia molta espuma, donava bo . Aquest sabó tant es feia servir per rentar la roba com per rentar el cos i ensabonar els cabells, a més aquests quedaven molt brillants i molt sedosos.


Font de les Canelles a Sta. Coloma de Queralt
De tota la vida, sempre he agafat el camí més curt per anar d'un lloc a l'altre. Així d'ençà que l'Eix és va inagurar, vaig optar d'anar de Girona a Tàrrega  per aquest nou trajecte, que alhora em va portar a descobrir un mon interior que mai hagués albirat. Sí ,vaig descobrir Montfalcó Murallat, les Olugues, Estaràs, L'Aranyó,  Forejacs,  Malacara,  Moncortes de Segarra, Ossó de Sió,  Montpalau, Rocabertí, Santa Fe de Segarra, poble agregat  al municipi de Les Olugues, Sant Ramón (l'Escorial de la Segarra), Calaf on eren originaris la familia del Dr. Martí de Riquer, i que el seu avi, va creixer a la Torre de Bassols, es deia  Alexandre de Riquer va escriure entre d´altres lllibres Quan jo era noi, us el recomano.


A Calaf també si va fondre La Campana Grossa també coneguda al poble com La  Campana dels Perduts, del monestir  de Vallbona de les Monges, que se sent a més de disset  quilòmetres de distància, es diu : Maria Asumpte Beneta Barbara Orate pro novis...., Manada fer per la gran abadessa Mª Teresa de Riquer i de Sabater, la qual regí el cenobi durant 34 anys. La Campana fou fosa pels mestres Llohís i Atjutori de Calaf, l'any 1784 i  encara toca les hores litúrgiques al monestir després de tants anys.


Ara ,que portem 5 dies de boira intensa, que es molt fàcil perdres en aquest territori tant i tant solitari, sobretot pels de fora ( caçadors, excursionistes, buscadors de bolets, etc...quan a més de la presència de la boira,  es pont el sol, tot es complica; el so de la Campana es un consol i serveix per orientar-se i ens fa companyia .Tot s'ha de dir a la Catalunya Nova no hi han masies a qui trucar a la porta i preguntar.
També vaig passar i vaig entrar per primera vegada al poble d'Artés, on els pares de la meva estimada Mª Prat i tenien una casa. Després també vaig descobrir on vivia el meu gran amic Joan Palau i Pla, a Navarcles al costat de Manresa.


Alhora vaig contemplar la muntanya de Montserrat des d'un altre punt de vista que mai havia vist, tota la vida havia vist la montanya des de Martorell, ben diferent.
Abans de contiuar vull dir-vos els noms dels millors dibuixants i gravadors de França que Alexandre de Laborde havia contractat : a Langlois, a Legrand, a Dequevauviller, a Réville, a Malbeste, a Dutailly, a Lartigue i a quasi una vintena més, amb ell al davant.


Vaig descobrir que hi havia un petit poble que es diu Monistrolet, i un altre que es diu Rajadell amb un exel.lent restaurant que es diu Can Miliu.
Quan durant anys i panys haviem d'anar de Girona a Tarrega passant per Barcelona, anavem sense ni pensar-nos-ho directes a Tàrrega, mai o gairebé mai durant aquests anys haviem parat a Cervera, per visitar-la, si més no la Universitat que va manar construir Felip V i la resta de la vila medieval i el seu call jueu. Donç fins fa uns 10 anys ha sigut una gran desconeguda per mi. Ara la valoro com Déu mana. A més te una gran i exel.lent biblioteca que es diu Josep Finestres, molt ben atesa per la seva bibliotecaria i les seves ajudants . Segueixo. 
Mai m'havia passat pel cap anar des d'Igualada o des de La Panadella direcció a Santa Coloma de Queralt, coses de la vida, sóc comodo i raro, no hi ha cap més explicació , potser també es falta de curiositat, que també potser. Em sap greu, però ja està fet i ara només em queda recuperar el temps perdut i disfrutar de tanta bellesa d'aquest món interior i apartat de les principals vies.

Esglesia parroquial de  Sta. Coloma de Queralt.

 He de dir que és un bon o un inmillorable camí per anar a Vallbona de les Monges i Llorens. Un camí ple de bellesa, camps verds , amb els sembrats acabats de néixer. Inmensos camps. Com a curiositat no vaig veure oliveres en lloc, sí, als marges dels trossos, alguns ametllers ja grandets, però escassos. Després de Rocafort de Queralt tot canvia i disfrutarem de les vinyes, moltes vinyes, que ara a la tardor agafen un espectacular ventall de colors grocs, ocres,granatosos,marronosos;  més tard podrem tornar al tema.
Només d'entrar a la vila comtal, t'adones del seu passat gloriós i important. Ara pertany a la Conca de Barberà, jo la feia de la baixa Segarra però ? anys  enrera  va pertanyer a la Vegueria de Cervera, aquest mapa dona fe.

Aqui va aquest mapa fet a Paris per P. Placide, ingénieur geographique 1792. Santa Coloma de Queralt va pertanyer a la Vegueria de Cervera i més tard al " Corregimiento de Vilafranca " ; administrativament  correspon a Tarragona (Partit Judicial de Montblanch) , Bisbat de Vic .
Després de parar el cotxe i comprobar que ja no ploia, vaig contemplar ben sol, el lloc on rajen les 8 canelles de la font, no hi havia ningú més que jo . Ah ! sí, només uns senyors de neteja que em van avisar de que m'havia deixat les llums del cotxe obertes. Molt agraït. Contemplant les canelles com rajen, penso d'on pot sortir tanta aigua en un païs més haviat escàs, es un regal pels homes d'aquesta vila, un lloc per reposar l'ànima, romàntic per exel.lencia, dona pau i fins i tot hom pot passar l'estona llegint la premsa sense pressa, matar el temps, també és una bona opció en aquest indret., a més de llargues tertúlies que poden donar-se entre forasters,  amics de sempre i algun passavolant per no dir-li turista com jo, que en cap cas sóc un turista.
Potser que els 675 metres sobre el nivell del mar ajudin a tenir aquesta abundàcia d'aigua.
Al continuar caminant pel passeig de la Muralla vaig arribar al gran protal que dona a la plaça porxada, em va impressionar, per damunt de tot. vaig sentir el pes del món medieval de la vila, Déu ni do de lo important que debia ser aqueta vila. 

Portal del Sanou o de Cervera, majestuós , dona importància al conjunt medieval

La solitud de la vila era algo palpable, no voltava ningú a part d'aquest home que atravessava el portal i algú a dintre de les cuidades botigues compran sense cap mena de pressa i alhora parlant ben segur de com anava la salut, es curiós la salut ens interessa a tots, be,  segur que també parlaven o feien una mica safareig que es normal en un poble fins i tot al meu, penso que, on hi ha persones alli hi ha safareig. En un migdia que no hi ha massa personal per despatxar, dona per parlar sense fer mal a ningú, com: el meu marit aquesta setmana dorm demati i jo no puc fer soroll, el nen, tot el dia es fora de casa i quan surt de l'escola agafa el berenar amb una revolada i se'n va a jugar a la plaça  i l'avi passa desapercebut i gairebé se'n va tot el dia a la llar del jubilat o sota els porxos, no molesta pobre home. La dona li deu dir , jo quan tinc la feina feta de casa me'n vaig amb un grup de dones a passar l'estona, cussim, alguna fa pachword, una amiga sempre fa ganxet (tapetes) que després no sap a qui regalar-los, i una altra fa una banova de ganxet que ja porta 3 anys i es el cuento de mai acabar; també sense volguer es passa revista a les famílies del poble i com no de com és el sr. Rector nou i el Metge vell - pobre senyor Pepet, no se com s'ho feia abans, sempre anava a peu i mai deixava ningú per visitar, ara tot son presses per no arrivar enlloc, afegeix una dona que sembla que ja ho te tot fet. El que més m'impressiona de la compra a les botigues, es que ni la clienta ni la mestressa demostren cap mena de pressa, alli es va fent i quan s'acaba començem pel seguent i com diu el refrant " qui dies passa anys empeny " i així anar tirant fins a l'hora de tancar i a la tarda Déu dirà ? Ep ! tot això m'ho he inventat. Passa  a tots cantons fins i tot a Les Planes d'Hostòles (Garrotxa) , a Solsona i a Bellpuig ( el Pla d'Urgell). Anys enrera també haguessin parlat dels " quintos ", sobre si la quinta s'havia incorporat o no a files  ? el temps ho canvia tot.

Una meravella de pau i silenci, no vaig poguer saludar ningú , perquè a la plaça tornava a plovisquejar i mira, sol com un mussol, mirant la bonica vila comtal.


Em recorda les grans plaçes que si fan mercats, com la d'Amer, encara que molt més petita , la de Banyoles, també més petita, la de Sta. Pau, molt més petita, en fi una plaça es el centre de la vila i totes tenen el seu encant; encara podem trobar viles amb trossos de carrers porxats com a Besalú , Peratallada, es el centre de la vida social, on si fa de tot, ball, castellers, sardanes, jocs de tota mena, etc.


Fins  i tot vaig descubrir aquesta casa important, rica en el seu temps, no se si senyorial, pero poc li falta, encara avui dia es fa mirar, allo que diuen " quien tuvo retuvo ". Caminant i girant a l'esquerre arrivem a l'església de Santa Maria de Belloc, impressionant, gòtica ella, les tres vegades l'he trobat tancada. Mala sort. Vaig passar per sota l'ar del Vicari, segons posa en un retòl


Un vilatà em va dir que que l'església datava de  l'any 1330, i que és gòtica, i que ha dins hi han els sepulcres de Pere IV de Queralt  i de donya Alamanda de Rocaberti, Déu ni do de la importancia històrica d'aquest personatges ben nobles per tots costats. Com que segueix ploguen tampoc ens estenem en més història. Un altre dia serà. Li dono les gràcies i m'acomiado d'ell.
Continuant caminant penso que vaig estar aprop de Call jueu, que també ni ha un a Conesa, que li escau com ni pintat. Sempre m'ha impressionat Conesa,


La visita va seguir amb la mateia solitud com la vaig començar. Sense ni com saber-ho em vaig trobar davant del pati d'armes del castell o palau de Dalmau de Queralt Virrey de Catalunya, un pati generós


De front, es el palau senyorial dels Queralt, encara que per aquell temps, tot era seu, un senyor era amo de tot i a més molts eren jurisdiccionals, o sigui que tot estava ben lligat, no se si aquest era el cas ?
Els instants que em vaig passar en aquest gran pati d'armes, tranquil per damunt de tot i em va venir a la memòria que al monestir de Vallbona vam tenir una abadessa que es deia Geralda de Queralt (1282-1294)  i que va ser abadessa durant 12 anys. Pertanyia al tronc dels Queralt de Santa Coloma de Queralt. 
Vallbona també va tenir altres abadesses de la vora de casa com: els Timor,  els Copons, els Aleny, els Anglesola, els Altarriba, els Guimerà, Els Riquer de Lleida o de Calaf, els Rubió , els Boixadors i de més  aprop no conec cap més.. Els Vilafranca ja procedien de Tarragona.


A totes les viles i fins i tot en pobles no massa grans hi havia l'hospital de pobres i eren ateses aquestes persones sense mitjans per curar-se de les seves malalties. L'hospital  fou fundat el 1327 per la confraria de la Santa Creu.
Com que era tard i a casa m'esperaven per dinar, vaig donar la visista per finalitzada amb el propòsit de tornar ben aviat i recorrer tota la vila a peu i sense presses.
Vaig agafar la carretera direcció cap a Rocafort de Queralt, passant per Les Piles, Biure de Gaià, Vallespinosa, Vallverd i aprop de Rocafort de Queralt vaig començar a veure moltes vinyes, ja amb els pampols canviats de color, colors propis de la tardor.


La vinya sempre m'ha agradat, et fa companyia quan esperem l'hivern amb el seus colors tant variats  que tots coneixeu.


Oi que sí?
En contemplar aquests paisatges tant romantics em ve a la memòria unes paraules del llibre  Aplech de Sonets  d'Alexandre de Riquer, que diu aixi:


La brema saturada
per les pluges d'agost,
forsudament prempsada
fa regalims de most.


Al veure aquests paisatges tant idílics, no m'estranyaria que el pintor Lluís Roura de Girona ja hagués vingut a pintar-los. Si estic segur, perquè n'he vist una impressionant litografia d'ell de Montblanch, una meravella pels sentits, Montblanch es molt aprop d'aqui, segur que en Lluís Roura coneix tots aquests indrets, a més a ell , el tema de les vinyes li encanta,  aqui en teniu una mostra , un oli seu, fet l'any 1977, però penso que es més cap al priorat, no ho puc assegurar, però que es tracta de vinyes si, vostès mateixos.

Oli del pintor gironí Lluís Roura, autor d'una extenssissima obra i home incanssable i millor persona.
Vaja com més ens acostem a Rocafort de Queralt, més present són les vinyes, abans i despres.

Rocafort de Queralt
Jo la primera vegada que hi vaig estar tenia 14 anys, i varem anar a jugar a butbol, Llorens contra el Rocafort de Queralt i varem anar, tot l'equip i simpatitzants al damunt de la  carreta del tractor de la familía Timoneda de Llorens, conduits per l'expert conductor en Salvador (e.p.d.) Vam perdre, desgracia que es va afegir a la intensa i freda marinada que va bufar tota la tarda. Aquest es l' únic record que tinc d'aquest poble que és  important per les seves bodegues de vi. Per seguir disfrutant de la vinya que millor que la CANÇÓ DE VEREMES de Josep Mª de Sagarra


Els ditets de la miyona
saben bellugar el falçó,
quan la vinya se n'adona
tota tremola  de por;
picapoll, pansa rodona,
vinet de la il.lusió.


Tot allò que el falçó trenca,
ho recull el cistelló;
ai, sarment escarladenca,
com t'esqueixen el mandó,
la garnatxa moradenca,
que és vi de molta dolçor !


Ai, la rabassa aclarida
t'hem sagnat de bo i millor!
Raïm, si al cep ets la vida,
al cup no et tenim un no.
Quina samal més farcida!
Quin trot més engrescador !


Vinya nostra veremada,
si et demanéssim perdó!
Quan siguis espampolada,
quan apreti la fredor
esperarem l'altra anyada,
amb el traguet del porró.


Deixan Conesa de costat, em vaig recordar que cada estiu hi veniem amb el pare a visitar al Sr. Duch, secretari que fou de l'Ajuntament de Vallbona de les Monges, una bellíssima persona, mai va defraudar ningú, les coses pel seu nom i tot clar, era una persona que sempre em va recordar al meu sogre Lino Martin que també fou secretari d'administració local, home molt recte amb tot i amb  tots, les coses només és podien fer be i prou. Recordo que la visita a Conesa es convertia en una festa, cel.lebrava que l'anessim aveure, feia mitja festa, s'al.legrava de que els meus pares Sisquet e Isabel l'anessim a visitar. Conesa es una meravella , tot el poble està amurallalt i també tenen un call jueu. Un poble bonic per visitar.
Camí cap a Rocallaura i Vallbona de les Monges vaig albirar dalt d'un turó el bonic poble de Forès, únic, aquest petit poble be val una visita qualsevol dia fins i tot un diumenge. Pels amants de la marinada, diria que es el millor  lloc .

Forès i el parc eòlic de la serra del Tallat.
Em dol , acommiadar-me de vostès i no parlar més de la vinya, ara que mi trovaba tant a gust i ens endolcia el paisatge. Aviat arribarem a la carretera comarcal que va cap a Tàrrega. Els deixo  amb l'ultima fotografia de les vinyes


Quan veig aquestes vinyes recordo que quan era petit a casa en tenien; em ve a la memòria , que cada  any el pare i el germà de l'àvia sempre hi estaven al damunt amb feina molt variada i començava per podar la vinya, alguns dirant també esporgar-la ( nosaltres només esporguem els ametllers i els olivers ), la resta no m'en  recordo. A l'arribar a Llorens de Vallbona, ens abraçem i descarreguen el cotxe, i  amb gran al.legria començem a explicar-nos coses, sobre els nens, la Tere, la tia Mari, com ha anat el viatge i li explico tot el camí passant per Santa Coloma de Queralt , Rocafort de Queralt, Les Piles, etc i el que més m'ha cridat l'atenció han sigut les enormes vinyes, que encara en aquest mes d'octubre, els quedaven algunes pampes de colors ocres, grocs i colors torrats, vaja un expectacle per la vista. Li explico que forçant la memòria de quan era un noi, si em recordo de coses de la vinya i de la berema, però que sóc incapaç d'explicar-ho.
 El pare com em veu perdut em dona un cop de ma, tirant de la seva exel.lent memòria i pràctica.

Sisquet Capdevila Pons, el meu pare.
El meu pare Sisquet Capdevila i Pons, m’explica el que ell feia a la vinya i encara fa en els ceps que te a l’era i a la parada del costat de casa:
Quan broten els ceps a l’abril es diexen creixer uns deu cm. Quan som a primers de maig, és te que ensofrar , amb sofre amb pols. Quan ha passat uns deu dies més, ja es pot comenzar a espampar (treure les fulles o les pampes que em diem per aquí), perquè passi l’aire i el mildiu ni afecti el cep.
Se treu la pampa fins el primer raïm de la sermen. ( la brocada te dos sermens) i tot el que surt fora d’aquestes dos sermens,si no te cap raïm es treu. (Sempre ha de quedar la brocada i camelloll).
Un cop s’hagin tret les pampes ja es pot ensofrar amb sulfat de coure (pedra blava). Si queda temps, s’escavalla tots els que hi hagin a cada sermen. Sempre es deixa un caball.
Segona ensofrada, quan els grans del raïm ja són com a cigrons. Sempre evitar ensofrar al migdia, al fort del sol. Les pampes es treuen màxim tot el mes de juny, perquè maduri més be el raïm.
L’última esofatada a mig juliol. Fa anys es feia abans de batre, i a darrers de juliol, es mira els ceps, si tenen cendrós (el cendrós fa malbé els grans) i si en tenen fer una última esofrada i a esperar la Brema.El pare diu que potser que ara a les grans extensions de vinya es fa diferent .


Després de les grans extensions de vinya que he vist  vinguent cap a Llorens i de tot el que m'ha explicat el meu pare, sobre els cuidados que necessita la vinya, m'abelleix molt posar-vos  el poema de LA BREMA d' Alexandre de Riquer, del seu llibre Aplechs de Sonets: Les cullites i. Un Poema d'Amor:


LA BREMA

Les fresques cullidores alegres, enciseres,
a bell cop de falsó fan saltà´l gotim d'or,
y despullalt els ceps estesos a rengleres,
alsen totes alhora un càntich al Amor. 

Les grans panistres s'omplen, sobrixen les paneres,
la cullita promet generós esplendor:
el pa tou y'l bon vi fan l'hivern passador,
y enguany el vi madur fara les nits rialleres.

Els matxos, tots guarnits de plaques ben daurades,
carregan prop dels rengles fexugues rahimades,
y al sò dels picarols qu' escampen l' alegria,

van a buydà'en lo cup de la blanca masía
el fruyt qu' acurullava les roges portadores,
y fent sardana esclafen les joves funyadores.

He agafat els plànols de l pag web de l'Ajuntament  Sta. Coloma de Queralt , perquè ho tingueu més fàcil de consultar per si voleu visitar la vila, que ve val una diumenge al mati o qualsevol  festiu.


Pocs llocs ofereixen tant atractiu com Santa Coloma de Queralt. Ara recordo que de cals jueus, a més ,  ni han a  Conesa, Cervera, Tàrrega i més llocs....a Girona tenim un call jueu que és una meravella d'intimitat.


EL TRASCOLAR


Ja ha fermentat el most y van per trascolà:
abaix, al uix del cup, han posat les canelles,
y raja un doll de vi que fa goig de mirà.
Dels grans vixells ventruts y de les botes velles


s'exahala la fortor de quan van ensofrà,
y'l perfum de vi verge tret de vinyes novelles,
Espitragats els mossos, ab riure franch y sà,
omplenen sota'l raig mesures a parelles,


trasbalsen el gran cup cap al antich vixell,
saborejant sovint el dols del vi novell.
Y'l catau negre, rònech, dela vella masia,


s'anima, plè de vida, ab xiscles de follia,
el celler silenciós, que dormirà tot l'any,
s'ha desvetllat peer rebre la cullita d'enguany.
                                                                              Alexandre de Riquer del seu llibre Aplech de Sonets.