QUAN LA FAMILIA POSAVA GAVADALS DE CONFIANÇA AMB EL METGE

Escric aquest post a punt de complir tres anys de la meva jubilació forçosa, vaja per  llei; per dir-me que s'havia acabat, m´ho van dir en una resolució de tres folis, només us poso el primer. Sempre he pensat que en altre temps havia de ser una persona important, per que m'haguessin de recordar un munt de lleis i articles que m'afectaven fins aquell moment; si hagués sabut que estava tant i tant protegit, potser alguna vegada hagués fet més el brètol i no ser tant babau, que mai ningú em demanava tant; altres ho van entendre en l'instant que van veure el seu nom publicat en el D.O.G o al B.O.E. Sincerament mai m'han agradat elsfuncionaris " vuelva usted mañana ", i per a ser metge de poble no vaig tenir cap més remei que fer oposicions i convertir.me en funcionari, encara que sempre he actuat com si no ho fos. En alguna excursió de metges jubilats ho hauré de preguntar quines tècniques/maneres/subterfugis, hi havien per fer 8 mesos de vacances cada any i treballar-ne 4, o com allargar els dies de lliure designació o que els Moscosos es multipliquessin sense despertar la alerta de l'CS. En fi lo passat ja ha passat i la vida continua.
 Ara ja fa tres anys que miro d'estar per la família cent per cent i d'avi molt més, la Mar s'ho mereix tot i amb ella al costat tots els ensurts fisícs, polítics, espirituals, i mundans són més suportables. El seu riure i somriure es transparent i ens encomana a tots, em transporta en altres temps aïmats de la meva memòria. 
Ara que no em mana ningú, be algú sempre et mana, ara si puc , dic sí a tot el que se'm demana, tant sigui la meva dona, els meus fills , els meus cunyats,nebots, veïns, l'Ajuntament,

 el col.legi públic de Cornellà del Terri, amb alguna xerrada sobre la circulació de la sang o 

sobre l'esquelet humà o a trobar dibuixos sobre l'aparell genital masculí i femení, o algun escrit per una revista sobre la tercera edat del Pla de l'Estany, o una xarla sobre "morir dignament a casa, o sobre com veig el Santuari de  Lourdes de quan jo era jove i ara de jubilat; en una paraula faig com els nuvis, que gairebé es diuen si a tot. 

Un servidor hagués treballat fins als setanta anys amb la mateixa il.lusió del meu primer dia, tot s'ha de dir va ser un cop fort, d'entrada pensava que estava de vacances i al cap de tres mesos em vaig adonar que jo no tornaria mai més, repeteixo un bon cop que ni fent un curs de Coaching per a jubilats es supera . Jo si recordo companys molt grandets de 70 anys treballant, sortint de nit i anant pels masos. Jo si recordo que vaig fer l'últim dia abans de ser metge. De bon matí em va telefonar el meu company  Josep Cánovas  em va dir " Pep, increïble però han sortit les paperetes de Història de la Medicina ", ara caldrà veure si hem tingut sort o no ; era la única que ens faltava a tots per poder donar per finalitzada la carrera que tant ens havia costat. Com a professor d'història de la Medicina Teniam al Catedràtic Dr. Felip Cid; després en parlaré. Vaig anar ràpid cap a recollir la papereta i em vaig sentir molt afortunat, posava Aprovat, (he de dir que els dos vam aprovar) no necessitava més, donç tots li teníem no por, sinó pànic al Dr. Cid, era un home retret, molt seriós i amb pinta d'home de llibres i intelectual, posat de pocs amics, la veritat es que per la llegenda que corria d'ell, practicament ningú se saltava les seves classes, tots el respectàvem més que no l'estimavem, així era. Ara em puc confessar, quan vaig haver aprovat la seva assignatura, vaig fer desapareixer el seu llibre, que m'ha dolgut tota la vida: ara visito llibreries per comprar-lo i no el trobo. Ho sento Dr. Cid. el vaig jutjar sense coneixe´l. Però un cop jubilat he descobert la seva grandesa com a metge, professor i com a poeta i escriptor. El temps i l'història que li va tocar viure no va ser gens fàcil. Un honor haver sigut alumne seu.
Gràcies al seu fill David que em va enviar el seu llibre titulat Obra poètica (1963-2006), Nova Carpeta, cosa que li agraeixo moltissim, gràcies a l'intervencio del meu estimat amic el pintor Benet Sarsanedas que viu i te l'estudi al poble de Darmos i a més gràcies a Antoni Clapés he arribat fins a ell, L'Anarquista Líric ", us recomano llegir el proleg de l'Obra poètica  feta per en Toni Clapés, he disfrutat molt perquè m'ha ajudat a conèixer de dalt a baix el que en altre temps fou el meu professor d'Història de la Medicina. També he disfrutat llegint : Vint poemes i un Càntic Desolat, Sonets del Zoo, i molts més...El Testament, que ara mateix us escric l'últim poema el XXIX : 

Sense notari ni testimonis

a la ciutat trenta-un de desembre,

dos mil, any del senyor amb minúscula,

he redactat aqueix testament,

aconsellat per crits i ferides.

Mentre espero impàvid el no-res,

signo amb la sang recent d'un poema.

 Un bon poeta Déu meu. Gràcies a la biblioteca de l'Ateneu Barcelonès que en sóc soci des que tenia 20 anys, vaig poguer llegir Memòries Inútils, que es el seu llibre de memòries tal com diu el seu títol, hom  gaudeix moltissim, moltes vivències, persones i llocs que també els he viscut jo, no tots ; he après molt, però el meu pobre català m'ha obligat a tenir tota l'estona al costat el Diccionari de la llengua catalana de la Enciclopèdia Catalana, el Dr. Cid, te un lèxic molt ric. Us adverteixo que es impossible comprar-lo, si el tenen companys seus de la Univeritat Autònoma de Barcelona, com el Dr. Marius Foz que fou professor nostre de Patologia General .

Sense deixar al professor Dr. Cid, ara es el moment de dir que l'any 2002 vaig comprar el llibre seu titulat  

Correspondència de Salvador Espriu. Editat per Perifèrics/ Debat, pel sol fet d'haver sigut professor meu i també vull fer palès perquè des de jovenet que he llegit i admirat a Salvador Espriu, encara l'admiro i em sabia de memòria el poema Assaig de Càntic en el temple :

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.                                   Us recomano les cinquanta-tres primeres pàgines, que versen Sobre l'Home i el Poeta, paraules proemials entorn de l'Epistolari.

El primer dia que vaig fer d'usuari, o sigui allò de provar de asseures a l'altre costat, ep ! es un llibre que al principi de la reforma de l'atenció primària era obligat llegir-lo, encara que no em fes falta o sí, penso que actualment encara el fan llegir als joves MIR, resultat, les coses es veuen molt diferents. 
Al asseurem a fora,i ja sense la bata blanca, a la que molts anys havia sigut la meva sala d'espera, em va remoure els racons de la memòria. El meu metge estava fent una llarga visita i em va donar temps de pensar la meva vida solitària de metge rural, vaig pensar en el decret 84/85 de Reforma de l'Atenció Primària i el seu desplegament, que ens va canviar la vida a tots, deixeu-me dir a millor, sense parlar de la baixada considerable de la nòmina als metges e infermeres d'APD que ens integràvem a una ABS.  Els problemes de convivència no van tardar en aparèixer al CAP ,al ser una comunitat tant nombrosa, discrepàncies serioses amb  directors, que algun d'ells m'havia augmentat l'angoixa seriament, directrius i mes directrius, protocols i més protocols a seguir, la direcció per objectius, les correccions farmacològiques sobre la teva despesa desviada (massa gastós, i tothom se'n assabentava) , sort que les alegries del dia a dia superaven les penes i el que més m'ha omplert a la vida es que vaig ensopegar una època en que el metge de capçalera encara era l'escalf de la familia, el metge ho era tot per aquella gent que vivien allunyats en masos, sempre eres benvingut fos l'hora que fos. M'estimaven i em mimaven; cosa que sempre més he agraït i al cap de trenta cinc anys per la Garrotxa encara ens dura el record de nits assegut vora la llar de foc, amb un cafè-cafè de colador per no adormir-me tot esperant que l' avi millorés  o fés un canvi en aquell edema agut de pulmó, que periodicament s'anaven repetint degut a la patologia cardíaca que patia.
Quan vaig acabar la carrera em vaig regalar a mi mateix el títol de Metge de Capçalera, era un títol que no existia, era una mica pompós, - i què ?  i ben cofoi que n'estava, és el que sempre havia volgut tenir.Tant a Girona capital com a tots cantons, sempre et preguntaven, quina especialitat tenia ? donç metge de capçalera una vegada més. El meu titol i el de tots els metges al acabar la carrera, només posava Licenciado en Medicina y Cirugia, sí , un cop arribat a metge , et llençaves a fer un examen de repàs de tot el que havies estudiat , se'n deia examen de Grau, si aprovaves, llavors s' afegia al títol amb l'expressió següent: ( Amb Grau d' Aprovat, Notable o d'Exel.lència), aquest últim, va ser el meu cas, sempre m'ha acompanyat i n'he estat molt cofoi. 
Aquest títol de Metge de Capçalera, en aquells anys no el donaven a cap facultat, anys avenir, em vaig treure el títol d'Especialista en Medicina Familiar i Comunitària; que servia per al mateix, però era més altisonant. Regirant una vegada més la memòria em venen a la ment paraules boniques que m'han dit els estudiants de medicina o talment metges amb el MIR a la butxaca tot esperant la plaça definitiva i vinguent al nostre centre per tal d'esbrinar que era això de l'Atenció Primària ? fins i tot havia tingut metges de rotatori enviats per la Facultat i fins i tot darrerament una jove estudiant de segon de medicina enviada per la Universitat de Girona, que es deia i encara es diu Mariona Teixidor i Camps, que ens va deixar testimoni escrit, només en reprodueixo un boçí i al peu de la lletra :

 " M'he adonat que el món de l'atenció primària és molt més interessant del que ens fan creure als estudiants. Tenim com a referència els hospitals, en canvi, el que primer utilitza la gent és el metge d'atenció primària i el seu equip. La gent explica les seves intimitats, i això, en un hospital no és tant freqüent. He conegut la part més humana de la medicina. Perquè al teu costat he pogut aprendre que a part de ser metge, primer ets humà.
He de confessar que la nit abans de començar les pràctiques em vaig adormir pensant en com seria la meva primera experiència dins d'aquest món i m'ha servit per veure que realment m'agradava allò que estava estudiant, perquè és molt diferent posar-se davant dels llibres que el dia a dia davant dels pacients.
També m'ha agradat molt la bona convivència entre vosaltres i que treballar en equip és bàsic ! M'ha soprès el que els pacients poden arribar a estimar el metge !
Els llibres són importants, però ho és molt més, una persona amb experiència. "  

Molt abans que la Mariona, pel nostre centre sanitari havien passat la Dra. Anna Bustins de tots coneguda i estimada, la Dra. Montse Figueras i Bajona, persona molt implicada amb els malalts, filles del poble la Dra. Rosa Coll i Jordà actualment Hematòleg del mateix tarannà bondadós i estudiós que  la Dra. Bustins, la Dra. Ester Oliva Poch, que ha fet l'especialitat de Radioterapia, il.lusionada com pocs sobre tota la medicina, la seva estada al nostre Centre Sanitari, va ser molt profitosa per nosaltres, deu ni do de la tendresa en que tractavent tots els malalts, quasi tots les havien vist jugar al carrer, estudiar , creixer i arribar academicament molt amunt a quedar admirats de que ja fossin metgesses, el temps passa volant. Ja que , jo les havia vist de petites al cole, a casa seva o pels carrers, anar a l'institut de Banyoles, també m' omplien el cor de goig, tenir-les al meu costat. Posats a recordar, us he de parlar d'un jove que el varem veure neixer i jugar amb l'àvia Montserrat Bosc i la seva tia Sussi Padrosa i saltar despullat per damunt del "tresillo " al sortir del bany,sempre se'l veia feliç, siguent la nineta dels ulls de la seva iaia,  aquest nen que es diu Joan Padrosa , va acabar la carrera de metge entre nosaltres, va estudiar de valent ,va fer l'exàmen del M.I.R i va treure tant bona nota que va poguer escollir Medicina Interna a l'Hospital Clínic de Barcelona, era el que ell volia. Enhorabona Dr. Padrosa !!!

 Però abans de tirar endavant vull explicar l'estada del Dr. Joan Padrosa entre nosaltres al Centre Sanitari de Cornellà del Terri, al seu poble.

En Joan Padrosa i Pulido, en el seu últim curs de medicina, ens va demanar consentiment per fer una estada al nostre Centre Sanitari de Cornellà del Terri, adscrit a l' Àrea Bàsica de Salut Banyoles. Amb el meu consentiment i el vist-i-plau de la que en altre temps fou la nostra directora Sra.Carme Grabuleda, en Joan va començar al nostre costat .

En Joan Padrosa, amb l'infermera Ingrid Quer i la metgessa Mónica Roca

 La seva estada va ser de tres setmanes completes, fent el mateix horari que el nostre equip d'Atenció Primària. Fent les mateixes tasques que nosaltres mateixos, posant´hi un gran interès en les activitats preventives de les malalties cròniques com la Diabetis, HTA, Obesitat, Tabac, Dislipemies, així com les tècniques que utilitzem per a dur a terme la consulta diària com electrocardiografia, valorant el que es un electro normal i el patològic amb les diferents variacions com HVE treballant els test de Cornell, Sokolov, Lewis, RS,tot tipus de  bloquejos, fibril·lació auricular aprenent a dosificar el Sintrom  fent les pautes corresponents. 
Valorant les espirometries, que en sabia molt, les dominava tant, que fins i tot jo mateix vaig afinar una mica més en el diagnòstic i valorant el que realmente tenia una MPOC, Asma, patrons restrictius , etc.

 fent la valoració dels peus diabètics. 

Buscant la Pressio arterial sistòlica de l'arteria braquial amb el doppler.

realització de l'index turmell/braç o index de Yao, que ens aporta molta informació del sistema arterial. 

Aqui explorant les arteries interdigitals dorsals

auscultació de l'aparell respiratori i cardíac, utilització del Doppler, acompanyant-me a fer domicilis pels masos , sortides d'urgencia a domicili, (un cas que podia haver acabat amb la mort o en una tetraplegia, gràcies a la Maria, en Joan i un servidor, va viure i surt de casa pel seus propis peus i podem parlar del que sigui,una alegria del dia a dia) o al carrer amb desfibrilador i equip d'oxigen, valoració i tractament de crisis d'angoixa, 

Aqui escoltant amb tota l'atenció i amb l'històrial del pacient obert.

coneixement total del programa ecap de l'ICS, treballar amb substàncies úniques i genèriques, he de dir que ell només treballava en genèrics, no coneixia cap marca comercial, ben diferent de quan nosaltres varem acabar, que era a l'inrevés. 

Als pocs dies d'estar amb nosaltres, la gent que no el coneixia, en parlava molt i be i jo més que content, els veïns de carrer encantats de la vida.

Aqui escoltant amb tota la seva empatia a la seva tia  i puc dir que molt assertiu. en el diagnòstic.

treballar el tabaquisme, elaboració d'informes de tota mena, derivació per via intranet de patologia urgent per tal de valorar càncer  de mama, de colon, SAOS, estudi de test per valorar Demències.

També el coneixement dels nostres programes de primària : ATDOM (atenció domiciliaria), SISDDAP ( estudi de demències), PISA cardiologia: insuficiència cardíaca avançada , estadi III, IV, PISA pneumologia: MPOC avançat, PCC (malaltia crònica avançada) , MACA: pronòstic de vida de 12-18 mesos, PADES ( malalts terminals a domicili ),  coneixement de la infermera  gestora de casos i també de la infermera clínica; contacte semanal amb la treballadora social i psicologa, ambdues residents al nostre centre un dia per setmana.

També revisions de resums d’articles científics en revistes d’alt impacte, així com estar al tanto del Butlleti de Farmaco-vigilància de Catalunya en aquest cas l’últim (enero-febrero 2014 ) tema COPALCHI.

L'alumne a sigut cuidadós en el seu vestit, una puntualitat exel.lent, fins i tot començant abans i acabant després de l'horari establert per l'ICS, en resum mai mirava el rellotge com els seus antecessors. Presentant un gran interès per aprendre i colaborar en totes les activitats. Veient en ell un home il.lusionat per la medicina, penso que ha encertat la seva professió. He de dir que ha arribat molt preparat de l'Hospital Clínic i jo personalment vaig aprendre molt veient-lo treballar i atenent als pacient amb tot el carinyo del món i  amb molta empatia per a tothom, però en especial per la gent gran. 
Aqui va la valoració de la seva estada entre  nosaltres per part de la nostra direcció del CAP.

Aquest certificat te dos pàgines, aquesta es la primera , la segona continua amb les mateixes bones notes.

Com poden llegir, les notes, fan honor a la dedicació de'n Joan i el seu aprenentatge; una valoraió completíssima.

 M'abelleix moltissim reproduïr el mail de'n Joan Padrosa:

Benvolgut doctor Capdevila,
Dius que he aconseguit començar a exercir al meu poble, però no ho he aconseguit jo, m'ho has permès tu. I t'ho agraeixo molt. T'agraeixo la confiança que m'has donat, el que m'ensenyes i com em sento de valorat. Sentir tot aquest suport m'ajuda a adonar-me que sé més del que em penso, que tinc ganes d'aprendre tant com pugui del molt que no sé i, sobretot, que m'encanta aquesta professió (o manera de viure).
Gràcies per l'oportunitat, fins demà,
Joan

I que dir d'aquest profund agraïment  ?

Joan, mil gràcies per aquestes boniques paraules que m'has dedicat, m'han arribat a l'ànima i són molt d'agraïr vinguent d'un company de professió. En Ciril Rozman de feliç memòria i que va ser un gran metge del teu hospital Clínic, va deixar escrit :  Només un home bo, pot ser un bon metge. ( Llegir La Contra del dilluns 11 d'abril de 2016 La Vanguardia: En Howard Gardner, neurocientifico, autor de la teoria de las inteligencias múltiples . Aprender es el único antídoto contra la vejez y yo lo tomo cada dia en Harvard con mis alumnos. ( Una mala persona no llega nunca a ser buen profesional )  . Tu ho ets, has heretat la bondat de casa teva, jo la disfruto des de fa 23 anys primer cuidant a l'àvia i després de la gran amistat amb el teu pare i tieta. Està garantit que ets ja un bon metge, només cal veuret treballar , com atents als pacient , les explicacións que dones i tota la teva iniciativa.
Per mantenir la ment fresca i aquesta il.lusió per diagnosticar malalties, l'ajuden molt el llegir cada dia, la música, sobretot el jazz i el rock, el cinema i anar a correr,
tot plegat li deixa la mentneta per a resoldre els complexos problemes mèdics.

Persona única per escoltar i compendre al pacient. No m' importaria que es quedés entre nosaltres. Li desitjo un feliç final de carrera, joiós, tranquil, dolç i molt esperançat, a la Universitat de Barcelona.

Refriogeri de comiat d'en Joan Padrosa.

Vaig estudiar a partir del tercer curs de medicina a la gran i superba  obra arquitectònica de Domenech i Montaner, al entrar per primer dia a l'Hospital de la Sta. Creu i Sant Pau, vaig veure que amb sort viuria en una illa de pau els propers 4 anys, un pabellons modernistes que no enfarfegaven i ni cansaven, eren un relax per la vista i per l´ànima i alhora els seus carrers convidaven a passejar-se amb algun company que no li anava del tot be el curs, o cercant algun estudiant de la colla de Sabadell perquè et deixessin els apunts de classe, cosa no fàcil, però gràcies a la Dra. Margarida Bosch  ( estudiant brillant ), mai em van faltar, cosa que sempre més li he tingut present i sempre he guardar el record i l'agraïment; compartint d'altres problemes personals o acadèmics o de vegades algún professor volia el meu parer de com veia les pràctiques, o senzillament matant alguna hora caminant i distrutant dels seus jardins,  o prenent algun cafè amb algun alumne de cursos superiors, que per altra banda anaven molt segurs per la vida. Jo puc dir que gràcies al Dr. Ramón Gefaell de la Peña, que em portava els apunt de mèdica , quirurgica , psiquiatria, dermatologia,farmacologia, etc... estava molt informat, i alhora em donaven seguretat.  

Hospital de la Sta. Creu i Sant Pau, per nosaltres que hi vam estudiar era Sant Pau a seques.

L'Hospital de Sant Pau sempre ha sigut el meu refugi acadèmic , i d'amistat que m'han durat tota la vida i encara em duren, allí he fet cursos de reciclatge amb Reumatologia amb el Professor Dr. Cesar Diaz Lopez, de dermatologia amb el Professor Dr. José Maria de Moragas, i amb el Professor i

 Director del departament de dermatologia Dr. Agustí Alomar,cursos de doctorat amb el professor Dr. Cabero, i el molt estimat Dr.Xavi Noguera, tot un crac de la Dermatologia. Recordo amb afecte que un any per la fira de Sant Lluc van venir a Olot els Drs. Noguera i Alomar amb les seves esposes i van quedar admirats de la pintura de'n Xavier Carbonell (epd) i de les escultures de la Rosa Serra.

Aquell matí a la sala d'espera estava ben sol, cosa infrequent del tot, però sempre falla algún pacient i ....
Em va venir a la memòria que fa molt anys em van enviar d'un dia per l'altre a fer una xerrada a l'auditori de l'ajuntament de Banyoles sobre el càncer de colon i com que no hi havia cap més metge que tingués temps per fer-ho vaig dir que si. Al arribar em van donar una gran benvinguda, un gran acolliment per part de qui organitzava la trobada i li vaig demanar des d'on faria la xerrada i em va dir, que allò era una taula rodona sobre el melanoma; que no li han donat la invitació ? donç no !. En resum no m'havia preparat res de res sobre el melanoma. Erem tres ponents. Després d'escoltar a la primera,que ho va fer molt be, ella em va passar la paraula a mi i vaig haver de parlar improvisant tota la xerrada de dalt a baix.Ànims que Déu t'agafi confessat.Quan vaig acabar tenia la sensació haver-me tret un pes del damunt, be o malament ja estava. L'oncòleg ens va donar una lliçó molt clarificadora sobre el melanoma. Cosa curiosa del tot, l'endemà els organitzadors van anar al meu superior a felicitar-lo per la meva xerrada, molt agraït, però no m'ho mereixia. 
Finalment el meu metge, em va cridar i em va demanar les probes que feien falta per pulir el diagnòstic que ja intuïem els dos. No hi ha res més bonic i tranquilitzador que dos metges es posin d'acord amb el diagnostic i camí a seguir.
Un cop sortit del Centre Sanitari, els records em van continuar acompanyant i vet aqui que em va apereixer a la ment el dia que vam tancar el centre per reformar-lo, calia fer un despatx per la llevadora, que no en tenia i haviam de fer equilibris per poguer treballar tots plegats.Alhora calia fer un mostrador i arxius pels historials clínics, un lloc perque la persona que acollis a la gent tingués un lloc digne i ergonomicament com cal, que fins aquell moment no en tenia.

 Ben pensat la vida dona moltes voltes, la Lourdes i jo vam començar a treballar a Cornellà ben sols, a la sala d'espera teniam un talonari de números blaus i un altre de color rosa i la gent mateixa s'anava agafan la tanda, en un racó de la sala teniam una taula on la gent deixava les cartilles plenes de cartons retallats de medicaments, que a hores perdudes, després de sopar les havies de fer, perquè l'endemà ja les reclamaven. Nosaltres érem els nostres secretaris, agafàvem els encàrrecs, agafàvem el telèfon, obriam i tancàvem portes,  fora de l'horari de consulta els meus fills i dona també es feien un tip de baixar a  atendre a  la gent que acudia malalta.Tot s'ha de dir, els metges e infermeres d'APD, fèiem horari permanent tot l'any i per les tardes, a fer cèdules d'habitabilitat, inspeccions de bars, cases de colònies, piscines, col.legis, locals esportius, etc...informes sobre activitats classificades, sempre ajudats del farmacèutic titular i del veterinari titular.

Al mig nostre tenim a la Carme Reixach que durant molt de temps va ser la nostra auxiliar administrativa i els nostres ulls a la sala d'espera. Ella va portar molt be la seva tasca. Al poc temps de tenir-lo acabat, ja el vam convertir en polivalent, serviria per la llevadora, per la pediatra, els temps estaven canviant.Tot s'ha de dir, no hi haviem posat aigua ni una pica, es va haver de fer a posteriori.
Van passar els anys i va ser necessari fer una gran ampliació, perquè el metge que venia sol un dia a la setmana, va passar a venir dos i amb infermera i calia fer miracles per aconseguir dos despatxos buits, ja per exemple un dia vaig haver de passar a la tarda, ja en feia un dia, llavors en feia dos; tot sigui per la bona marxa del centre. De cop, va  deixar de venir la pediatra Dra. Nadette Vinyamata, que per cert l' estimavem i encara l'estimem molt. 

Al parlar de la Nadette, em ve a la ment, l'afecte que ella tenia pels animals, llavors jo tenia un Scharpei que es deia Antoine, i ella l'acariciava sempre que es presentava l'ocasió, fins que un dia li va fer un dibuix que el va treure tal qual, vaja carregat de virtuts que no vull enumerar en aquest capvespre.

De la exel.lent ampliació, que es van tallar tots els arbres que podem veure fa un moment, jo personalment com molts altres persones, vaig volguer personalment deixar creier dos plançons que van sortir aprop de la pared dels veïns i mai els vaig deixar tallar, si podar-los, perquè s'anessin fent grans i així tindriam un testimoni dels arbres que en altre temps haviam tingut i que ens feien una gran ombra.

Disposant de dies lliures, vam aconseguir per part de l'Ajuntament que la Elisenda Turró (psicòleg) vingués  un dia a la setmana amb nosaltres.Amb el pas del temps vam adonar-nos que havia sigut una bona elecció. Al tenir a la vora la Vannesa (Treballadora Social)i la Elisenda, de cop van ser molt eficients , els informes i les consultes entre tots els professionals del centre, es despatxaven quasi al dia.

Junts vam viure la primera edició de L' Index Farmacològic, l'any 1980, que rapidament es va convertir en un llibre únic amb molt d'èxit, un llibre que va razionalitzar la prescripció médica i que pel seu tamany el podies portar a la butxaca de la bata. Mai anava de guardia sense endur-mel. Jo guardo totes les edicions. Pel mateix any va apareixer el llibre Mitjans de diagnòstic en la medicina primària. Paga la pena llegir la Presentació que fa el Catedràtic de Patologia i Clínica Mèdiques Dr. Ciril Rozman, sobre la importancia de que la medicina primària estigui més dotada i millor formada tant en el pre-grau com en el post-grau, perquè els metges pugin desenvolupar la seva vida i la dels seus pacients amb més mitjans i convençut que molts problemes es poden resoldre a la primària . Al Dr. Gol també li devem que sugeris una comissió Directiva per la redacció del present llibre.

Vaig escollir exercir la medicina a Girona, terra de la meva mare, o sigui que he viscut una vida apartar de Barcelona, però mai he vogut renunciar anar un cop al mes a la capital comptal, anar unes hores a l'Ateneu Barcelonès que en sóc soci des dels meus vint anys; és com casa meva, i la de molts.

Era llavors un gran plaer anar a estudiar tot el cap de setmana i ho es encara ara, poguer disfrutar de la seva pau enmig del brogit de Barcelona, prendre una cerveza en mig del jardí romàntic amb un article de'n Foix , de'n Juliana o de l'Antoni Puigverd o llegint Un lloc entre els morts de Maria Aurèlia Campmany o qualsevol altre, tot plegat un premi per l'esperit. La patologia médica i quirúrgica s'estudiava a dalt a les grans sales, ben il.luminades i molt silencioses, veure estudiar als altres t'animava a no mouret de la cadira.

Puc dir sense massa vergonya, que realment sóc el soci desconegut, als  seixanta set anys ja no em coneix ningú d'aquells anys, els bibliotecaris estan jubilats, així com el personal d'oficines; Recordo que cada dia veia al Sr .Josep Maria Ainaud de Lasarte (epd)., ara quan hi vaig puc trobar a l'Ernest Maragall, ben acompanyat.

Recordo amb enyorança, anar els diumenges a donar un vol al mercat de sant Antoni, abans ni havia un altre que es deia mercat de Sta. Mònica que va tancar l'any 1967 (jo ja no el vaig conèixer) ,per la construcció del Metro Drassanes i  que es va traslladar  al carrer Diputació entre Aribau i Balmes,  darrera l'edifici de la Universitat. Encara que no tingués un duro sempre estalviava per poguer comprar algun llibre, de vegades trobaves, coses interessants, que de petit havia llegit, com  de J.Mª. Folch i Torres com per exemple  Les Formidables Aventures de Pere Fi, Biblioteca Patufet, per cinc pessetes, era l'any 1969,  quan l'any 1934 en valia 24, o sigui abans de la guerra española, impossible de comprar-lo a casa, els cèntims es necessitaven per altres coses. 
Tot es possible en un mercat de llibres, només és qüestió d'estar informat i conèixer els nostres gustos i ell nostres escriptors preferits i estar disposat a la sorpresa de que aparegui un  parell de llibres del que fou el gran periodista del Congrés dels Diputats, en LLuís Carandell: el meu fill Lluis me'n va trobar dos de molt bons, l'un Diccionario de la Españologia, i l'altre Celtiberia Show. Expendeduria : Lluis Carandell, Guadiana de Publicaciones 1970. Més viatges, més llibres, amb paciencia ens vam proposar trobar-ne més de'n Carandell, i em vam trobar com: Vivir en Madrid, Madrid al pie de la letra, Que pasa en Madrid.El Sow de sus señorias i Oriente Medio tiene la Palabra (19579. 
 En un viatge a Salamanca, sense buscar-lo en una llibreria de segona ma, vaig ensopegar amb un llibre d' ell, titulat El dia mas feliz de mi vida. Memorias. Espasa , Bolsillo, 2000 ( sis euros); us el recomano, el divertimento està assegurat, si no el trobeu, jo us deixo el meu.
En una visita al mercat el dia 10-4-2006, el meu fill petit va trobar com caigut del cel un altre llibre de'n Carandell, una guia de Barcelona que quan jo me la volia comprar l'any 1974, no tenia un duro i valia  400 ptas. ho porta gravat al darrera del llibre, titulat Guia Secreta de Barcelona. Ara va costar 4 €.
Tinc una bona noticia d'ell va viatjar a Las Hurdes i ho va deixar retratat en un llibre : Los pueblos mas bellos de España. També va escriure sobre el Camino de Santiago i sobre la Via de la Plata. Us poso aquesta fabulosa vista, perquè està molt aprop de l'Alberca , de la Peña de Francia i en resum de Bejar.

Desierto Cartujano de San José de las Batuecas

 Be, normalment tornava cap a casa sense un duro, però més content que un ginjol , el llibre sota el braç i ben apretat per no perdre'l, com un gran tresor i  a la tarda a fer alguna activitat gratuïta com anar a ballar sardanes a la plaça de Sant Jaume, 

Cuadre del pintor Xavier Nogués. Barcelona 1873-1941, museo de Montserrat.

un gran encert, m´ho passava d'allò més be i arribava a casa contentissim, guardo un exel.lent record de tota la gent que vaig conèixer, tots ells em van alegrar la meva juventud; si tenia set , lo millor era aigua de l'aixeta, per cert fresquíssima.
Posats a pensar activitats que no necessitaves cap dispendi, era anar a veure el dia del Corpus, l'Ou com Balla, des de molt jove sempre em va cridar l'atenció com es podia mantenir l'ou donant voltes al cim del raig d'aigua, el podiam veure al gran pati del Museo de Frederic Marès, com poden veure meravellós.

A la casa de l'Ardiaca, davant de la capella de Santa Llúcia de la catedral de Barcelona.

Al cim del sortidor es pot veure molt be , l'ou blanc com balla, també, al pati del palau Reial de Catalunya.

Arxiu de la Corona d'Aragó-Palau del Lloctinent.

i també al propi claustre de la catedral de Barcelona, degut a la cua que sempre hi ha no hi entrava.

El més fàcil era el de l'Ateneu Barcelonès que no tenia cap dificultat en entrar i en asseurem i veure'l una bona estona, enmig de ciutadans que quedaven bocabadats-admirats de l'Ou com Balla i de tot l'entorn dels jardins romàntics al carrer de la Canuda, vaja enmig de la ciutat.
Els records et porten d'un lloc a l'altre com la tramuntana, recordo que el nostre estimat professor d'Anatomia Humana, Dr. Josep Maria Domenech, al qual tota la nostra promoció li devem molt i ell ens assegurava que molts treuriem matricula d'honor i que seriem grans metges, aquest bon auguri d'èxit i esperança ens va empènyer a estudiar al màxim , no sols la seva assignatura sinó també les altres. 

Mai ho havia dit en públic, el doctor a classe ens deia molts noms de músculs, de libres, de metges del renaixement, amb llatí, cosa que m'encantava i a més em venia molt a gust utilitzar-los per impressionar el meu entorn pròxim que no els hi quedava, per exemple, De Humanis Corporis Fábrica de Andreas Vesalius, De Sedibus de Giambattista Morgagni, en René Théophile Laennec després de l'auscultació mediata, acaba amb la fabricació de l'estetoscopi,  Os Trigonum de Bardelebeu, Inermedium Cruris, Jacobus Winslow, Conducte de Hunter, Ad modulos Tridentes de Haler, Falopio, Villemin ,Poupart, Conducto de Hunter, Ganglio de Cloquet, Os Capitatum, Os Hamatum, Samuel Sömmerring, Rudolf Virtchow en la seva Cellularpathologie, Andrés Du Laurens ens va deixar tot un llibre sobre la curació de la Tisis : De mirabilis sanandi vi solis Galliaee Regibus Christianissimis divinitus concessa liber unus. Et de stromorum natura, differentiis, causis, curatione, quae fit arte et industria medica. El Rei de França Enric IV cura als tisis o escrofulosos, el rei cristià tenia la costum de tocar els malalts en les quatre festes de l'any, per Pasqua, Pentecotes, Tots  Sants i Nadal.  El dia abans el Rei acudia a Vespres perquè Déu li fos propici i faborable. L'endemà després de confesar-se humil i devotament, oia missa i combregava. Solien assistir el lloc uns dos mils malalts...." El Rei cura la Tisis ? Sí , el Rei cura la Tisis per gràcia Divina ".  " El Rei et toca i Déu te cura ".Sort  que de tota aquesta història ens ha quedat un gravat  de  l'obra de A. Laurens " De mirabili strumas sanandi vi, etc... 1609 ). Arco de Douglas, Pilares de Uskov, Septum transversum, Hiato de Larrey, Aditus ad Antrum, Triangulo de Petit, Triangulo de Grynfelt, Trigono Lumbosacro de Bochdalecki, etc...

Història de la Tuberculosi de J. y A. Oriol Anguera

Amb aquest dibuix podem alvirar el naixement de la auscultació. " El fill de la posada descubreix la percusió ".
De Thomas Sydenhan arrel de les seves Observationes medicae. Cosa del tot interessant, a sisè curs en l'assignatura d'historia de la medicina, el Dr. Cid, a la seva manera ens va tornar a parlar com si mai ho haguessim sentit  del Desedibus, de llibre De Humanis Corporis Fábrica de Andreas Vesalius, ....de la Clorosis.... un munt de fets i personatges històrics, que s'han de saber si no vols semblars un ignorant.
Les grans zones obagues de les Planes que als hiverns cap a les quatre de la tarda ja no tocava el sol i el glaç de les curves  de la carretera que anava a Olot, m'omplien de mandra de mourem de casa, fos una reunió d'alguna xerrada sobre un cas clínico anar a visitar algun galeria d'art o el sopar d'un laboratori. Un bon dia ens va arribar la noticia que venia a Olot el metge Jordi Gol i Gorina, una persona important , modèlica i estimada, de sempre, venia a explicar-nos com hauriem de fer per tirar endavant el decret 84/85 de  la Reforma de l'Atenció Primaria de salut, que tantes hores hi havia invertit ell mateix i la Dra. Elena Ris. Tot ho explicava convençut i clar avui dia diriem que " venia be el que els altres havien de saber "; era un bon venedor, era tant clarificador que no quedaven dubtes. No puc oblidar el seu llibre El Metge de Capçalera, en un nou sistema de sanitari. (G.A.P.S.). i també El Centre de salut integrat. Base d'un nou sistema sanitari.també del mateix grup (G.A.P.S.). Ambdós ens van obrir els ulls, a un nou món d'atenció a les persones, un món imparable. També els puc deixar els dos llibres. Encara un altre del G.A.P.S. TITULAT El Medi Ambient i la Salut, com a primer redactor hi figura en Josep Maria Antó i Boqué (metge) a qui tinc el gust de coneixer i apreciar.

Vista de la Vall d'Hostoles, la vall de Cogolls, que puja fins a Les Medes i molt aprop del mas Ventós, avui dia molt ben restaurat, es un hotel rural de luxe amb restaurant i espai de sobres pel relax del cos i l'ànima, està situat en plena zona volcànica de la Garrotxa. Poden fer llargues excursions fins a Santa pau.
Nosaltres just sortir el decret, ens varem reunir a l'Ajuntament de les Planes d'Hostoles els metges d'Amer , de Sant Feliu de Pallerols i un servidor, junt amb el nostre alcalde i els alcaldes de Sant Feliu i el d'Amer, per tal de demanar a l'ICS una Àrea Bàsica de Salut formada pels tres pobles que estic parlant, per raons geogràfiques, de comunicacions, i de funcionamen sanitari del moment present. Junts ho varem signar i enviar a la Conselleria, que estaven fent la planificació per tot Catalunya.
El Dr. Jordi Gol, aquella nit venia a explicar-nos APS BLOC GENERAL, feia poc de la publicació del Decret 84/85.
Després em vaig traslladar a Cornellà del Terri, i cap a l'any 95, em va canviar la vida; va començar la nova vida de metge d'una Àrea Bàsica de Salut, amb tot el que això va comportar per a mi i per a la nostra població. Tota una aventura, no sense un gran esforç, sobretot per la colla de metges d' APD, que no veniem d'una Unitat Docent. Aqui va un document històric.

Seria l'any 1985, quan cap al tard, no d'amagat, perquè no hi havia cap motiu, però sí gairebé a les fosques van tocar el timbre de casa, al obrir eren els fills del pintor olotí Josep Pujol i Ripoll, venien per veure si aceptava ser el metge del seu pare, donç acabava de despatxar al seu metge de capçalera , el pintor mateix va proposar als seus fills que em diguessin si jo acceptava ser el seu metge.

Després de parlar-ne amb la Tere, l'endemà que varen tornar, vaig dir que sí i la relació va durar cinc anys, fins a la mort. El pintor Pujol era molt amic del President Terradellas, que es van conèixer a casa del Sr. Antoni Planagumà al poble d' Ibry sur Seine a la periferique de Paris els anys de la postguerra. 

Gravat de'n Josep Pujol i Ripoll d'on vivia a Ibry sur Seine, On va coneixer a en Josep Terradeslles . Era on vivia en Toni Planagumà. Aquest gravat, mai el va editar, per en Pujol, guarava la planxa ben embolicada en un calaix de la seva taula.

També tenia una amistad fortissima amb l'escriptor Josep Pla, del qual me'n parlarva sovint i en Pla també li dedicava llargs elogis en el seu llibre " Homenots ".
Honestament, he de dir que els pensaments d'una vida, se m'amuntegaven i entraven i sortien d'una manera molt ràpida. Tots els metges, sempre hem portat a l'esquena l'esperit de servei vers als altres, sigui allà on sigui, moltes vegades a lo llarg de la meva vida de metge d'A.P.D. he atès  a gent , amb lipotimies a les misses, caigudes per 

taquicardia o arritmia també a les esglesies i en plena Fira de L'All,i per la festa de la Mare de Déu del Carme, fa molts anys;  de molts llocs, o fent cua a La Caixa, o esperant ser atès a l'Ajuntament del poble, de cop una dona cau al terra, va ser un infart de miocardi, encara es viva. També en a  les escales de la catedral de Girona i a l'entrada en un concert, en diversos partits de futbol els diumenges a Cornellà, dos crisis epileptiques i un infart en un partit de solters contra casats, o la platja, en plena revetlla de sant Joan a Cornellà o a Sant Antoni de Calonge, en fi ho deixo.
Ens ha tocat viure entregats a l'altre, ja no dic el proïsme, sinó a la població de nit i de dia, com mana el jurament hipocràtic, tant a la capçalera del llit, com en la cuneta d'una carretera qualsevol, com un accident en plena autovia o a la pared de l'hort com poden veure a lo foto de dalt, eren dos, el Xicu, bellissima persona , bon veí i gran boletaire (e.p.d.) amb els guants a les mans, era el que treballava, el pacient no cal dir qui era, i l'altre un veí de Cornellà que es va apuntar a fer-nos companyia, en un moment delicat... o per deixar constància per l'història local. En aquest precis moment em recordo molt de la Maria, (epd) esposa de'n Xicu, que ens netejava tot el centre Sanitari durant molts anys. Sempre amb bon humor, bondat, simpatia i a més tot netissim. Una abraçada d'agraïment Maria.
He fet moltissimes visites d'avis asseguts al pedrís de casa asseguts al sol, o a l'eixida del mas, que m'encanten les eixides de la Garrotxa o del Pla de l'Estany, on les families solien passar-hi les hores d'oci repasant una vegada més els albums familiars, veien les persones absents i estimades i d'altres que els dol que hi siguin, perquè ja fa anys es van separar, o de prendre la fresca amb una llimonada a la ma o una ratafia pròpia del mas; Hi han eixides més fresques que d'altres  com les enlairades de Pujals dels Pagesos o dels Cavallers, del veïnat de la Beguda i moltes d'altres.
En aquest capvespre serè i clarissim, revisc com si fos abans d'ahir la última collita d'ametlles de casa nostra a Llorens de Rocafort o de Vallbona, com millor ens meni la nostra història. Els pares Sisquet e Isabel ambdós (a.c.s.). Aqui tenim tota la colla, qui ho havia de dir, que seria la útima batzacada d'ametlles de la familia. A Llorens encara es temps de recollida d'ametlles al tros dels Perdigons, aquell darrer anys van cotitzar-se molt, van anar cares. Enguany no sabem el preu, però segur que no ens farem rics. El qui fa la foto es el nostre cunyat Josep Subirà i Sala fill de Bellpuig d'Urgell. Gràcies Josep per la teva ajuda des de fa molts anys. 

L'exercici mèdic m'ha ompler la meva vida, les families confiaven a cegues amb el metge,( eren temps que en les cases o masos hi vivien tres generacions)  practicament ningú sortia del poble per anar a l'Hospital d'Olot o al de Girona pel seu compta, sempre amb el vist i plau del metge del poble, amb qui tenien posada tota la confiança.
M'abelleix moltissim posar també un record de la ultima collita d'olives, un munt de records ens inunden el cor.

Jo també vaig viure una vida confiant amb la meva familia de Cornellà,Tere, Oriol i Lluis, els pares (a.c.s.) i els estimadissims Eli, Josep i Dolors, al seu costat ens em fet grans i ens estimem, ep ! la Mar ens fa brillar els ulls amb la seva gràcia, els seus petons i abraçades plenes d' inocència.

Una abraçada a tots.  Només deixar palès que un munt de records s'han quedat arraconats i el balanç de les meves, relacions humanes,  històries, narracions, vivències,  i aventures són molt extenses, algún dia seguirem recordant wn aquest mateix Blog .

Avui es un gran dia per The Ladies of Vallbona.

Retall de La Vanguardia del dia 22 de novembre de 1998, d'una exposició de Sorolla a Barcelona.

Ah  ! Divendres la Fundació Hispanic Society of Amèrica va rebre el guardó Princesa d'Asturies, vaig escoltar els dos parlaments dels representants de la Hispanic i puc dir que em van agradar molt ; disfruteu-lo.

Pep.

PAPA, DISFRUTA DEL CANSAMENT

Ja tornem a ser a casa, s'ha acabat la cinquantadosena peregrinacio de l'Esperança a Lourdes organitzada per l'Hospitalitat de Girona i presidida pel nostre bisbe Dr. Francesc Pardo i Artigas.  Hem tornat amb les piles ben carregades, allí hem viscut, conviscut, compartit amb els malalts, companys brancadiers, infermeres, personal sanitari, mossèns i els inseparables pelegrins, que ells donen molta vida al nostre entorn i ajuden en el que cal, per exemple en formar el cor de  cantors en les funcions religioses, que es de vital importància per la litúrgia i per damunt de tot ens fan companyia , parlen amb els malalts i també amb nosaltres i a poc a poc van forman part de la nostra gran familia. Pelegrins us estimem molt!

Com m'agrada veure a la vora del Gabe amb  el seu soroll/fressa caracteristic/a i la seva velocitat, (perdoneu a l' Urgell, només tenim El Corb, i ens fa una mica bastant d'enveja), i sense volguer les estones son més plaents;  un malalt i dos pelegrins parlant dolçament, això ens omple de pau, o veure tres brancadiers amb dos malalts en una cafeteria prenent unes cerveses i explicant-se la vida i " miracles ", d'ençà la última vinguda a Lourdes; i també veure un grup important de joves asseguts sota els arbres del Accueil, tocant les  guitarres; o a primera hora del matí passant pels passadissos del Accueil donar-los els bons dies tot cantant, després de la pregaria de les set amb el bisbe i tot el personal de servei; tot ajuda a tenir un gran dia, que només de veure les seves cares, ja ho hauguren. Quan sento tocar les guitarres, sento al nostre estimat amic Cesc Rovira, la l'Enric de las Heras,  la Lali Valdivieso, i tants d'altres que tant em van ajudar a ser feliç. Mil gràcies a tots. La felicitat va començar per quelcom gratuid, amb poca cosa en teniam prou: Una cançó que recordo molt, i d'altres, però en poso un rosset, que cantava molt be, això que mai he sabut cantar:

Paff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s'avorria molt
i sortia a jugar.

Paff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s'avorria molt
i sortia a jugar.

Em tornat cap a casa, contents de veure que aquesta gran organització que es l'Hospitalitat de Lourdes de Girona, està alerta o en un  (stant-byte ) constant, per adonar-se sense perdua de temps de lo que el malalt necessita en qualsevol moment, sigui el que sigui. Dona bo, de mirar les cares pels passadissos dels brancadiers i les infermeres, cares alegres, que transmeten  el bon dia que Déu ens do , amb el seu somriure, mirada i manera de caminar; van disposats a tot, ajudar a rentar-se a vestir-se, a posar panyals als qui ho necessiten, a recordar la medicació i donar-la al que no ho controla, deixar mudats amb la seva credencial i el seu fular i la medalla de la diòcesi de Girona, i fins i tot el seu perfum, quan se'n van a esmorzar ja estan guapissims. A Lourdes temps no es igual a temps.

De bon mati, tots em sentit els cants i les paraules del bisbe, que no es deixa racó per adreçar una pregaria i unes paraules d'ànims a , malalts, infermeres, brancadiers, personal sanitari, en fi que a poc a poc ens anem posant al lloc millor per tal de mirar el més petit detall que pugui ajudar als nostres més necessitats. 
Sovint es bo entrar al menjador, perquè allí els trobem a tots i anar saludant als malalts que no havíem vist, per diferents motius : d'Aiguaviva, o de Tortellà, de Lloret, d'Olot, de l'Escala, de Tordera, de la Bisbal, de Biure, de Cornellà del Terri, de Vilademuls,  de Calonge, de Besalú, de Vilabertran, de Salt, Bescanó, d'Anglès, de Torroella de Montgrí, de la Canya, de Medinyà, de Vidreres, etc. El malalt s'emociona quan el saludas i li dius jo vaig estar de metge al seu poble fa molts anys, i això genera empatia i coneguts comuns, encara que allí et digui doctor , donç si que el recordo, però s'ha fet molt gran, valgam Déu te tots els cabells blancs  !! i es cert. També perque no dir-ho al menjador es fan moltes visites, més d'un  et diu: - doctor vol mirar-me els turmells, que penso que estan més inflats que ahir ???? i d'altres que no cal enumerar, la dedicació als altres es continua, així està escrit !
 Ep ! Això de passejar-se pel menjador, ho fa cada brancadier i infermera, parlar sobretot del malalt que tractes o portes, no explicar la nostra vida, pensar sempre que l'important es ell.
Per altra banda es un puntal de la Hospitalitat, acollir al malalt com si fos el mateix Crist !!! com no pot ser d'una altra manera.
Més d'una vegada el malalt m'ha dit , escolti aquestes són les meves vacances i les espero amb molta il.lusió. Aqui a Lourdes visc un trosset de cel a la terra.  Vostès mateixos, sense paraules.

Durant els dies que estem a Lourdes, ens dona temps de parlar molt, amb tothom que estigui allí; tothom te la seva per explicar, que si jo visc en un 6è pis i no tornaré a baixar al carrer fins la propera peregrinació. Un altra dona, si vull venir a Lourdes l'any vinent ja cal que estalvïi, deixaré d'anar a la perruqueria. Jo cuido els meus nets tot i l'edat que tinc, i si Déu vol i la salut m'acompanya tornaré a venir cap a Lourdes, sóc tant feliç aqui !! 
Pocs dies abans de començar la peregrinació vaig telefonar a dos brancadiers veterans, per  tal de saber si ens tornariem a trobar a Lourdes i els dos tot tristos em van comentar, que no vindrien, es trobaven envellits, cansats i cadascú amb la seva malaltia i als dos els feia algo que els companys brancadiers els haguessin de portar en un " xino ", quan ells sempre  (40 anys), havien ajudat en el trasllat, cuidar-los, que vol dir atendrels en el viatge i a Lourdes.
No és la primera vegada, però es repeteix, estimem, però no ens deixem estimar, després de tants anys d'anar a Lourdes, penso que  tots ens hi podem trobar; pot ser no es tant fàcil deixar-se estimar?
Jo,  seguin les instruccions de la nostra cap de l'equip mèdic, vaig acompanyar com a metge als pelegrins des de Girona fins al mateix santuari, de Lourdes,  un viatge molt dolç amb la Montse Agell responsable dels pelegrins. La Montse, si fa molt, dona tota mena d'explicacions, que es farà, activitats propies d'ells, hotels on estan, que poden fer en el temps lliure, en fi la Montse parla amb el cor, un cor que fa molts anys que estima Lourdes els seus pelegrins i els seus malalts. També deixa caure que s'espera d'ells, interessant; de moment comencem el sant Rosari que em convida a dir-lo a mitges; accepto sense pensar-m´ho, vinga i més anant cap a la casa de la Mare, tota pregaria paga la pena. 
Arribats a la missa de presentació a la Marededéu a la gruta, tot resplendeix, a més avui es la solemnitat del naixement de Sant Joan Baptista. Un cop començada la missa, comença a ploure, un xim-xim continu, els cants afloren meravellosament per la nostra coral sota la direcció del Sr. Lagares, que en sap molt i transmet entusiasme, i amb el mestre Cassú al armonium que en sap un niu, per això es considerat un mestre.  

Tot en tot ,estem a la glòria. Els brancadiers e infermeres no deixen de guaitar els malats i la gent jove reparteix, aigua fresca, un te, o bes a saber quina infusió calentona, la qüestió es que els malalts s'hidratin i apaguin la sed, perquè fa molta calor, a pesar de ploure i anar ben ennuvolat.

El bisbe ens emociona sempre que parla de la Marededéu, a més avui s'ha esplaiat amb la grandesa de Joan Baptista : Us ho asseguro : entre els nascuts de dona no hi ha ningú més gran que Joan, però el més petit en el Regne de Déu és més gran que ell.....
Un centurió tenia un servent que estava malalt .......

Arribats a l'hora de la comunió, mossèn Baburés demana quatre laics per donar la comunió als fidels. Aceptem , els quatre i vinga acompanyat d'una " umbrel.la blanca " ens  disposem a donar  " El Cos de Crist ". 

La veritat, erem molts i el bisbe disposava de pocs capellans per donar la comunió. L'endemà diumenge, van arribar tota una colla de mossèns per atendre els sagraments i la pastoral dels malalts.

Acabada la missa el bisbe donà un obsequi a tota la mainada que han vingut a Lourdes per primera vegada, enguany de Banyoles sols han estat trenta o tenta-dos, a més d'altres de les diferents delegacions de Girona. Els regala una medalla seva, que posa " Servir és estimar ". El Bisbe.   No tinc paraules, els joves van estar i encara estan contentissims.

Ep ! el dilluns després de la processó del Santissim, que no vam fer, perquè pensaven que plouria i es va suprimir el recorregut des de la Pradera i només es va fer per dins de la basílica, també ens va regalar la mateixa medalla a tot l'equip mèdic, cosa que ens va fer un gran honor i alhora una gran alegria, no esperàvem tant.

Sempre que podem fem una escapada al bureau de l'Equip Mèdic, per si convé i no deixar sol al company que atend i que fa urgències.  Gairebé sempre mentre hi han activitats, els professionals que solem trobar son el Dr. Turró i també el Dr. en Infermeria i Medicina en Jeroni Jurado d'Olot. En Jordi Turró te la virtut de fer-nos pensar i vinga qualsevol tema es pot exprimir fins a l'infinit i com que aquell dia no hi havia cap urgència ni pacient a qui atendre, i tot estava ordenat, vam sortir a parlar asseguts a l'entrada del bureau, de com havia evolucionat el món des de Galileu Galilei, Copernic, el Renaixement, la Revolució Francesa, la Terra el centre de l'univers, més tard el sol centre de l' univers, també va sortir en Freud, Sartre, etc, fins a arribar a que l'home es paraula i aquí ja hi vam ser. Jo des de primer curs i tota la carrera que vaig tenir com a company al Dr. Ramón Gefaell (a.c.s.) que era nebot del que en altre temps havia sigut catedràtic d'Estètica de la Universitat de Barcelona, que va presentar la dimissió quan el franquisme va fer fora els catedràtics:  en Garcia Calvo i l'Aranguren, va escriure aquella famosa frasse a la pissarra " Etica sine Estetica, apaga y vamonos ", em va venir com l'anell al dit llegir-los el poema de José Maria Valverde :
Als 17 anys Jose Mª Valverde va escriure  Oración por nosotros los poetas, i diu en nom de tots els poetes  " Tú no nos das el mundo para que lo gocemos/Tú nos lo entregas para que lo hagamos palabra " . Poeta es entonces, el que hace del mundo palabra.

Em lliga perfectament amb el llibre homenatge al pare LLUIS DUCH de Montserrat " EMPARAULAR EL MÓN ".

ORACION POR NOSOTROS LOS POETAS :

Señor, ¿ qué nos darás en premio a los poetas ?

Mira, nada tenemos ni aún nuestra propia vida;

somos los mensajeros de algo que no entendemos,

Nuestro cuerpo lo quema una llama celeste;

si miramos, es sólo para verterlo en voz.

No podemos coger ni la flor de un vallado

para que sea nuestra y nada más que nuestra,

ni tendernos tranquilos en medio de las cosas,

sin pensar, a gozarlas en su presencia sólo.

Nunca sabremos cómo son de verdad las tardes,

libre de nuestra angustia su desnuda belleza;

jamás conoceremos lo que es una mujer

en sus profundos bosques donde hay que entrar callado.

Tú no nos das el mundo para que lo gocemos,

Tú nos lo entregas para que lo hagamos palabra.

Y después que la Tierra tiene voz por nosotros

nos quedamos sin ella, con sólo el alma grande ....

Y ves que por nosotros es sonora la vida.

Igual que por las piedras lo es el cristal del río.

Tú no has hecho tu obra para hundirla en silencio, 

en el silencio huyente de la gente afanosa;

para vivirla sólo, sin pararse a mirarla....

Por eso nos has puesto a un lado del camino

Con el único oficio de gritar asombrados.

En nosotros descansa la prisa de los hombres.

Porque sinó existieramos , , ¿ para que tantas cosas 

Inútiles y bellas como Dios ha creado,

tantos ocasos rojos, y tanto arbol sin fruta,

y tanta flor, y tanto pájaro vagabundo?

Solamente nosotros sentimos tu regalo

y te lo agradecemos en éxtasis de gritos.

Tú, sonries, Señor, sintiéndote pagado

con nuestro aplastamiento de  asombro y maravilla.

Esto que nos exalta sólo puede ser tuyo.

Sólo quien nos ha hecho puede asi desruirnos

en brazos de una llama tan cruel y magnífica.

... Tú que cuidas los pájaros que dicen tu mensaje,

guarda en la muerte nuestros cansados corazones;

dales paz, esa paz que en vida les negaste,

bórrales el doliente pensamiento sin tregua.

Tú nos darás en Ti el Todo que buscamos;

Nos darás a nosotros mismos, pues le tendremos

para nosotros solos, y no para cantarte.

                                        José Maria Valverde.

Be, puc dir que tots vam quedar bocabadats per la lectura d'aquest entranyable poema, segur que a vostès també els agradarà.

Tot seguit ja van anar arribant els malalts i demès personal per a sopar, vam quedar que ens trobarem algun dia per continuar parlant, però en la pau de Lourdes, ens han quedat molts de temes de filosofia al tinter, el Dr. Turró es un lince en aquest camp i el de la ètica i bioètica.

A Lourdes, tots anem carregats amb la motxilla ben plena, em refereixo a les persones, de la familia, coneguts, amics, algun que altre agnòstic que sabent que vinc a Lourdes d'ençà mesos, que em demanen doctor resi per mi a la Marededéu, resi pels dos fills que no tenen feina, resi per la meva soletad, resi perquè no perdi tant depressa la memòria, estic fent un alzheimer, i vet aqui que també els hem d'encomanar a la Verge Maria, resi perquè hi hagin més vocacions sacerdotals. Tot ho faré, falta que la Mare de Déu m'escolti !!

Als qui per la seva absència no ens han demanat res, com els meus pares els dos al cel siguin, els avis d'un costat i d'altre, dels oncles morts en la guerra civil i un mort en un camp de concentració i el gran  cremat a Mauthausen (Gusen), no puc deixar de resar per ells i també pels germans (bellissimes persones) de la meva mare d'Argelaguer, tots (e.p.d.). També reso per grans amics morts en plena juventud com Ramón Xifré, Ramón Bergadà, Dr. Ramón Gefaell  i la seva germana petita Pilar, i mossèn Pere-Lluís, El meu professor de bioquimica el Dr. Enric Concustell, que morí  tragicament d'un accident ferroviari ell i tot la seva familia encara que no em caigués gairé be, penso que en el seu interior no tot eren flors i violes. També del Dr. Suliguer, i per Josep Maria Boix-Masramón en "Zumm "tant anyorat, després de compartir moltes guardies al CAP Banyoles, enamorat de l´Urgell, li encantaven les cabanes dels nostres trossos. També per molts d'altres agnostics, però que van pel món amb bondat y em deixen la llibertat de resar per ells. També d'altres persones dels poblets de la Vall del Terri que no puc rebel.lar

Els amics són com els estels, no sempre els veus però saps que hi són. La vostra vida, de total dedicació als altres , ens honora, com veig també vosaltres amics brancadiers e infermeres, que no pareu, us admiro més encara, perquè em recordeu quan jo venia de brancadier als meus 18 o 19 anys, i admirava a tots els bancadiers grans,  que eren modèlics en apuntar-se a qualsevulla activitat i nosaltres anavem al seu darrera, com per exemple amb en F.X.Durà (a.c.s.), en Josep Santamaria, en Josep Maria Cullell i tant d'altres. Mil gràcies per tant d'exemple.

Alfred de Vigny té uns versos que no els he oblidat mai.

L'homme est un apprenti,            L'home és un aprenent,

la douleur est son maître.            el dolor és el seu mestre.

Et nul ne se connaît.                    I ningú no es coneix

Tant qu'il n'a pas souffert.           fins que no ha sofert.

Al sortir de l'Hotel Florida, veig una imatge auper tendra, el Dr. Jordi Turró , donant conversa molt animadament a una pelegrina/pelegrins que no veiem a la foto , segur que els posa al dia del sentit de Lourdes i d'altres dubtes que poden tenir i ben segur que ho fa en francès perquè ell domina varis idomes, ell disfruta donant consells practics i aclarint dubtes, es un gran humanista, nosaltres en tenim molta sort d'ell; caminar al seu costat es tenir com una assegurança.

Ens acompanya el nostre mossèn de Cornellà del Terri, mossèn Amic, que una setmana abans de marxar, ens fa regalar a tots els inscrits de Banyoles uns rosaris, i una creu. A Lourdes ell s'estava en el nostre hotel i sorpresa el dissabte pel migdia teniam a recepció el Full Parroquial del diumenge, de la nostra diòcesi de Girona. Com ens mima mossèn Amic,!!! tots l'estimem molt i li estem molt agraïts per tot el que fa per nosaltres a Lourdes i a les nostres parròquies del Pla de L'Estany, no se que fariem sense vostè. Ep ! a mossèn Marc Ferré sempre el tenim present en les nostres oracions, ell també es mereix tot.

Tota una delicadesa , molt propi d'ell que sempre es preocupa dels petits detalls que ens ajuden a ser feliços.
Moltes gràcies mossèn !!!!!!!!!

Poso aquesta foto perquè es molt ilustrativa de com es porta la Custòdia sota pali a Lourdes, aquesta foto correspont a l'any passat que portagonitzaven l'Hospitalitat d'Olot.

Una moments de grandesa es anar al darrera del Santissim en la prossessó Eucaristíca des de la Pradera fins a l'interior de la basílica Sant Pio X, un se sent molt petit, anar tanta estona contemplan el Sant dels Sants, i tota la gent que l'adora pel recorregut, de genolls al terra i inclinant el cap quasi fins a tocar el terra, quanta fe un pot veure i  viure. Em fa pensar en la cançó de Moustaki :
" Je ne sais pas où tu commences, tu ne sais pas où je finis " ( no se on comences, no saps on jo acabo ).
A l'arribar a la basílica de Sant Pio X, allí es fa quasi fosc i durant una bona estona s'adora al Santissim, amb la custodia al damunt l'altar, després es canta : Pange, lingua gloriosi corporis mysterium sanguini que pretiosi.....

Aquesta cerimonia em segueix posant la pell de gallina com quan era petit al poble de Llorens de Vallbona quan feia d'escolà, portava l'incenser i agenollats davant de Monument on reposava la custodia, i el poble cantava el  Tantum ergo Sacramentum, veneremur cernui ... el mossèn posava tres culleradetes d'incens e incensava la custodia, quan s´acabava es tancava el santissim al sagrari, jo d'amagat ni tirava una cullerada més, perquè m'encantava que tota l'esglesia estigués inundada de perfum i fent quasi una certa boira; coses d'infancia, molt inofensiu,  però que disfrutavem a la nostra manera. Si feies anar més depressa el pendol de l'incenser, mes fum i més perfum. Encara ara, és un plaer entrar en una església romànica o gòtica i que façi olor a incens.
Recordo que el diumenge dia 25 de juny que vam fer la missa internacional. El dia abans al Bureau des Constatations Médicales el Docteur Alessandro de Franciscis, em va encomanar que acompanyés al cos facultatiu (metges, infemeres, dentistes, farmacèutics, etc...) de les peregrinacions de Murcia i de Castellón de la Plana i Opera Romana,  a  "la procession Eucharistique, du podium de la Praire a la Basilique Saint Pie X." 

Així ho vam fer. A les 16,30 hores vaig començar a saludar al personal sanitari de totes les peregrinacions o sigui donant-los-hi la benvinguda a la processó. Vaig escollir per anar davant , o sigui darrera de la custodia i el pali,  dos metges de Murcia i dos de Castellón de la Plana, no en vaig trobar cap de la Opera Romana.

Només perquè es facin una idea del recorregut del Santissim sota pali, pels carrers i plaçes de Lourdes, fins a arribar a l'entrada de la basílica subterrània, on ja ens esperen tots els malalts d'ambdues pelegrinacions

I després dels cants propis de la litúrgia de la processó Eucaristica, que no paren en tot el recorregut i entre ells es canta en diferents llengües com en francès : C'est Jésus qui nous rassemble... i en español : Jesucristo nos reune, El es nuestro Salvador. Todos juntos como iglésia, somos cuerpo del Señor . Jesucristo nos reune El es nuestro Salvador. i axis caminant i cantant anem acompanyant al Santissim fins el moment de la benedicció dels malalts, que els metges tenim l'honor d'anar darrera seu tota la benedicció com molts , molt be han pogut veure a la foto anterior. La paraula es emocionant compartir la benedicció amb els malalts, va per tots, els que anem al darrera cada vegada que el Sr. Bisbe beneïx nosaltres ens fem el senyal de la creu.
A l´acabar la benedicció els vaig donar les gràcies a tots els metges, inermeres, farmaceutics, dentistes , directius de la seva Hospitalitat i a tot el  personal que ens van acompanyar i tot seguit el President de Murcia em va regalar la seva medalla, cosa que vaig agraïr moltissim.

Tot es molt emotiu, e vist molta gent plorar al darrera del Santissim, ep !! jo també.

Aquesta imatge val més que mil paraules, com poden veure aquestes quatre monges agenollades, veneren a la Marededéu de Lourdes, la distància no hi fa res; vaig quedar admirat de la llarga estona que van estar agenollades al damunt de l'asfalt, resant a la Verge, quanta tendresa i quanta fe !!!! Jo més d'una vegada també m'havia encomanat a la Verge des del mateix lloc, encara que menys estona; els metres no minven la conecció amb la Verge i el seu Fill. 

També et fa pessigolles a l'ànima veure un compay o companya resant o oferint lo millor d'ella a la Verge Coronada i un ram de flors; sense que ells et vegin, et recorda que tu no ho has fet perquè no tens temps o fins i tot a Lourdes vas de bòlit i no costa res, aquests detalls omplen la vida espiritual de cada persona; són aturades necessàries i que t'omplen de pau.
Ara estic anant d'una cosa a l'altra, perquè no m'agrada seguir tot el programa, si moments importants per tots nosaltres, per exemple el dissabte , després de la missa de presentació, vam anar tot el personal sanitari a presentar els nous companys metges, infermers, farmacètica al Dr. Alessandro de Franciscis que el le Médecin Permanent et Président du Bureau des Constatations Médicales i a la Sra. funcionaria que es la que ens inscriu, molt amablement i es ella qui ens recorda quan li debem del curs passat i alhora ens entrega la placa , diferent a cada  " estament " i posteriorment quan tot lliga ens ofereixen un piscolabis amb sucs de fruita de diferentes classes, galetes, cafè o cafè amb llet i el doctor De Franciscis confraternitza amb nosaltres, amb el seu atractiu italià i en francès, cosa que a ell li agrada i a nosaltres pla !

No em direu que els nens de la Farmacèutica Neus Domenech no hi donen un tot molt necessari al volant de tants acadèmics.

 Es tot un Genthelmen. 
Es ell qui cada any ens convida a resar a les 16 hores a la capella de Sant Cosme i Sant Damià i podem dir que acceptem amb tot el cor.
En la seva invitació posa " Venga numeroso ". i començem amb : le signe de la Croix, Mot d'accueil du president, Chant ; C'est jésus qui nous rassemble....
Lecture de l´Évangile, Meditation, Temps de Silence e Prière universelle.

I un any més em tingut la sort que ha sigut el nostre bisbe el Dr. Francesc Pardo qui ha presidit les pregaries i els cants. Ens omple de goig tot el que ens diu als equips sanitaris, en quan a " Servir es estimar ". Després ens fem una foto tots plegats, tots els que hem assistit, siguin d'on siguin, no se el motiu, però enguany només hem sigut el nostre grup.

Al sortir de la pregaria delpersonal sanitari a la sala sant Cosme i Snat Damià, amb el nostre bisbe i el Dr. de Franciscis-

A Lourdes tot passa volant, arribem plens d'alegria i contents de tornar compartir aquests dies a l'Accueil i en els hotels, jo cada any em toca amb la colla de Banyoles, persones alegres, somrients, servicials, ab bon rotllo del matí al vespre, a primera hora ja hi són a qualsevol hora també, a les pregaries de les set també, o sigui que el cansansi el deixen a casa i vinga, avui pot ser un gran dia.
Us confesaré un secret, jo em queixo molt sovint i diumenge dia 25 de juny a part de passar visita als malalts mati i vespre, de les activitats propies del diumenge, i d'acompanyar als sanitaris de Murcia i de Castellon de la Plana durant tota la processó  Eucharistique fins a la basílica subterrània i posterior benedicció amb la Custodia dels malalts, després vaig anar amb els nostres a la processó de les Torxes, fet que m'encanta i això d'anar resant el Rosari en diferents llengues es meravellós, com meravellosses son les cares dels malalts i pelegrins. 
Una cita segura es abans d'anar a dormir visitar a la Marededéu a la gruta, alli quasi a les fosques, diuen una misssa en francès. Allí trobes molts companys que fan el mateix, donar-li les gracies pel dia que s'està acavant. Quan em posava al llit a l'hotel Florida, eren cap a les 12,15 hores, el Dr. Turró dormia com un nen, vaig escriure un mail al meu fill petit, queixant-me del gran cansament i de mal d'esquena degut a l'hernia de L3 i sense tardar em va contestar : Pare, disfruta del cansament !!!!!, sense paraules, ho vaig complir, mai hagués esperat aquest consell. Mil gràcies Lluís.

Quan hi ha complicitat, quan estem en un moment de relax, mantinguent l'alerta per si decàs, podem arribar a parlar de tot, o simplement disfrutar de contemplar la nostra peregrinació i d'altres que no paren de passar. No digueu que tots plegats no fem una cara de pòtols místics que no padem amagar. l'Alex Gironell, en Pep Capdevila , la Mercè Pol i en Josep Maria Pagès. Ben segur que esperavem que anessin arrivan els brancadiers amb els xinos per a la foto oficial de la peregrinació. Dons be, vam arribar a parlar dels curanderos d'Olot sobretot de'n Caseca (e.p.d.) i de la manera de treballa de cadascun d'ells. Jo quan algú hi anava, l'escoltava el que volia dir-me, però no opinava.
Mentre anavem passant els minuts, se'ns va acostar una peregrina i ens va dir que tenir els peus cavus i si això podria tenir relació amb les neurones del cap ? Com que teniam un expert neuroleg vam deixar la iniciativa a ell, però deu ni do del suc que em vam treue. Pensem que algo de profit va treure la bona senyora, de la sabiduria del Dr. Gironell, però no del tot, es cosa dificil, i fer un diagnostic a la plaça de Lourdes, notser requereix algo més de silenci i intimitat.

Qui més qui menys tothom necessita portar aigua de Lourdes pels seus malalts que s'han quedat a casa, parents, coneguts i veïns, que ja l'esperen de totes totes. No us podeu imaginar l'alegria d'una ampolla d'aigua quan entres a una casa.

Aqui, tots estem carregant els autocars amb totes les maletes, cadires i acomiadaments necessaries. Aqui va l'adeu del Dr. Santiago Enrique Carbajo Martinez, que es pediatra de la Diocesi de Murcia, persona molt afable, entranyable i compromesa.
Se que em vaig comiadar de molts pocs companys de professió i de brancadiers e infermeres i molts d'altres. Perdoneu-me de cor. Em sap greu.

Momenets molt entranyables a Fondajau, lligant temes, no pot haver-hi cap error.

De tornada la junta em va donar una bona noticia, podràs tornar fins a  casa amb l'autocar nº 7 amb el Dr. Turró , la Dolors Lleall i Tulsà i en Ramón Bayona; i jo que fins el dia abans estava segur de tornar amb els pelegrins, autocar nº 17 .Un bon regal de tornada.

Son les 7,15 aproximadament del mati, tota la colla, esperant l'autobús per començar la peregrinació.

Al final , vaig fer de cap d'autocar de Banyoles a Cornellà, vaig tornar sans i estalvis a la Laura i a la Margarita Aumatell, varem baixar amb la plataforma, perfectament davant del bar El Capritx. Tots confiem tornar a Lourdes amb l'ajuda de Déu. Llàstima que un autocar dels nostres joves tornés a Banyoles cap a les quatre de la matinada, clar degut a tenir pana.
Com que ja era molt tard, no vaig poguer anar a veure a la meva neta i si ho vaig per l'endemà, l'havia anyorat molt i mira ara la podria abraçar i menjar-me-la a petons i junts disfrutar, per això va volguer baixar a l'hort a veure a l'avi, cosa que agraeixo moltissim. L'hort com poden veure està en bon estat i ha anat creixent, dona bo de veure'l.

Adéu-siau, al setembre ja us explicaré com ha anat l'hort i d'altres històries de la peregrinació.

Pep