ANEM AMB EL COR A LA MA

 

D'entrada un poema del llibre de Llorenç Gomis DÉU VOS GUARD I PASSI-HO-BÉ " Cançons de l'Ai al Cor ", per quan estiguem inquiets, dubitatius, angoixats, tristos, deprimits,,,, afegir una mica de poesia sempre ajudarà  a complementar els consells del metge de capçalera, psiquiatra, psicoleg, neuroleg, dels familiars, dels amics... ànims !!!!!!

CANÇO DEL VELLET VORA EL FOC

Passo l'hivern acompanyat

de noies rosses i morenes,

com un vailet entremaliat

corro a desfer les llargues trenes,

cullo un petó mig amagat.

Passo l'hivern ben abrigat

amb el record dels anys i els dies

quan era fort, quan era honrat

i veia llum a les masies,

quan era un jove enamorat.

Passo l'hivern vora del foc,

miro les flames que s'enyoren

del vent valent que llisca al roc

muntanya amunt on arbre foren,

miro les flames i no em moc.

Passo l'hivern amb els records

vells d'aquell temps quan era festa

cada diumenge i érem forts,

quan era groga la ginesta

quan eren vius els qui són morts.

Regiro el foc i miro lluny,

cap al camí, toco el meu pare,

la meva mà dins el seu puny

i veig el llamp com si fos ara

i sento el tro que lluny retruny.

I torno a viure i sóc vident

i veig el tall a antigues taules

i sento veus d'antiga gent

i reconec velles paraules

i em trobo fort i violent.

I si em barallo amb qualsevol

i crido molt i no m'amago

i no tinc por i res no em dol

i pago jo si fem pa i trago

sóc ben bé jo i em valc tot sol.

Passo l'hivern vora del foc,

sota la cendra veig la brasa

del foc d'ahir i com un joc

toco els topans antics de casa,

veig visions, miro i no em moc.

Passo l'hivern acompanyat

de noies rosses i morenes,

sóc un vailet entremaliat,

corro a desfer les llargues trenes,

cullo un petó mig amagat.

Les Pintades, terme de La Quadra de Mas Déu, municipi de Vallbona de les Monges.

Aqui vull deixar escrit que fa la meva familia de primers de juliol fins a la tornada del Santuari de Lourdes (França) el dia de sant Pere. Diran perquè aquest periode ?, perquè l'any va de gener a desembre, cert,  però a casa nostra les coses sempre van diferent, durant tot aquest llarg interval no parem, anem d'una cosa a l'altra i sempre pensan quina en farem, no podem estar parats, no tenim temps de pentinar el gat, no se com ens duren els amics, nosaltres no en jubilem mai cap. Fa anys que vaig de metge voluntari amb la peregrinació de l'Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes a Lourdes, la primera vegada tenia 19 anys, ens van animar els monjos de l'Abadia de Montserrat, sobretot el pare Abat Cassià Mª Just (epd) a tots els joves de la meva colla i així va ser i al costat del Josep Maria Cullell i Nadal, de'n Xavier Durà i Riera, de'n Manel Conesa (orfebre important, amb història de diverses lampades al cambril de la Mare de Déu de Montserrat, llegir el butlleti del Santuari nº 121 de gener-abril de 2022), de'n Xavier Valls (farmacèutic) (acs) , de´n Josep Santamaria i Rius, i molts d'altres com en Cesc Rovira.... de Mn. Francesc Xavier Puigrafegut anys avenir va ser secretari del bisbe de Vic monsenyor Josep Maria Guix i Ferreres, i per obediencia es va traslladar , Vic no li agradava, perquè era deixar tota una vida a Barcelona a la parròquia de Sant Francesc de Paula, ara inexistent. Mn. Puigrafegut era un home de l'Hospitalitat de Lourdes, estimava als malalts, havia sigut consiliari nostre; en una de les darreres cartes em va dir : vosaltres que entrareu al nou mil.leni, mireu de deixar un bon rastre i color d'evangeli. Així va ser la seva vida, ell sempre ho va practicar.

A casa portem l'agenda familiar entrellaçada amb la de Càritas , o sigui que me'n vaig d'una cosa a l'altra i puc dir que surt bastant be, als meus 75 anys he d' estar content. El dia de Sant Ramon de Penyafort, em van trucar des de l' Institut  Nacional d'Estadistica per preguntar-me si encara vivia a l'adreça on els consta o havia canviat ?? No se perquè, però coses que fan les institucions i a quin curs o taller estava inscrit ??li vaig contestar que en cap, no perquè em costés aprendre quelcom nou, que ben mirat a l'home li costa molt aprendre, però es que a la meva edat ja no vull fer més curriculum, diria que en tinc "massa" i mai m'ha servit per guanyar més diners, no, ha sigut  per servir millor els malalts que tenia encomanats, per tenir més expectatives de treball, per amor propi; en els ultims anys de la meva carrera, si que la Generalitat va instituir diferents graus de carrera professional i va asignar uns diners per a qui els cumplia, mai va ser cap regal, perquè els masters i altres cursos ja te'ls havies pagat tu, en aquells anys que el metge d'APD o també conegut per metge titular, tenia la obligació de residir al poble i atendre a la població mati, tarda i nit, diumenges i festius tot l'any i per anar de vacances et calia el vist i plau de l'alcalde de la població, cosa del tot engorrossa, la cosa no sempre tenia èxit. Be, per anar a fer una diplomatura a Bellvitge (Barcelona) , havies de deixar un metge substitut de 15 a 23 hores, a les tardes durant tot el curs, més gasolina, autopista, més el preu del master, o sigui un capital i després un altre master torna a buscar un metge per que el poble no notés que un servidor no hi era i vinga a pagar més hores de metge, o sigui un capital durant tot el curs..... i a part seguir pagant el master. Per exemple: un curs de Protecció de l'Entorn 1983 a Girona 20.000 pessetes, apart deixar un metge ......tot plegat un capital que mai vaig recuperar.  En quan a les DPO, per cobrar-les s'havia de cumplir un tant per cent no lluny del 100%.

Codonys (Cydonia oblonga), terme de Vallbona de les Monges.

No vull oblidar-me que a final de novembre sempre collim els codonys del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges, són plantes antiquissimes que no creixen més, es mantenen a una altura de uns dos metres i prou, no sempre fan fruit, enguany ni havia alguns, l'any passat va ser una gran collita i fem un codonyac bonissim, també m'agrada vigilar el gran server (Sorbus domestica), és un arbre que pot medir 14 metres d'altura, el nostre medeix uns 9 metres, està ben resguardat, fa fruits que es cullen al final de l' estiu, les serves necessiten una sobremaduració al cim de palla. El server és un arbre molt rústic i poc afectat per les malalties d'altres fruiters (cada vegada en tenim més com la Xil.lella de l'oliver, la vespeta de l'ametller ....), qui ho havia de dir fa tant sols 12 anys ?. Tradicionalment el server era present a la majoria dels trossos, en llocs frescals, practicament avui dia no se'n veuen ni pocs ni molts.

SORBUS DOMESTICA

 La serva és un fruit secundari, que avui dia pràcticament no es comercialitza, jo recordo que quan era petit a les golfes de casa sempre en teniam sobre un llit de palla i a mesura que anaven maduran les feiem servir de postres, com les figues seques, les panses o el codonyac i les nous, tot ben variat.

Aqui teniu una servera gegant ( Sorbus Domestica )

Estic escrivint aquest post el dia del baptisme del Senyor i avui acaba el Nadal i comença la setmana dels barbuts que sol ser la setmana més rigurosa de l'hivern: Sant Pau Ermità, Sant Maur Abat, Sant Antoni Abat.

Ara que s'acaba de fer fosc, fa un aire gelat i segons el temps aquesta nit serà una nit molt freda.

Seguin les estacions de l'any permeteu-me que em capbussi en la vida de pagès de Llorenç de Rocafort, sobretot i també la vida amb els fills, netes, joves, esposa, veins, amics i mai se sap qui més, per uns dies deixo la medicina, a Llorenç esporgant els olivers o fent llenya d'ametllers morts degut a la llarga sequera, acompanyat del vent de Serè pel matí o de la Marinada per la tarde, no recordo si sóc metge o no, és la pau d'aquesta terra de secà o sigui  d'aquest racó de món que són les meves arrels, dels meus avantpassats que van viure de ple la ex-baronia de Vallbona. El meu amic Josep Maria Boix Masramon (epd), Zum pels amics, em deia a les guardies que haviem fet junts al CAP Banyoles, " Els camins de l'Urgell, són camins d'eternitat ", quan vagis a Llorenç porta´m una foto d'alguna cabana, i així ho feia.

Des de primers de juliol, des que estic jubilat, començem l'estiueig a Sant Antoni de Calonge, la vida no es la mateixa que la que feien els senyors estiuejants de Barcelona a la fonda Selga d'Anglès (la Selva) sense anar vestit de blanc als matins amb barret inclòs; també hi havia estiuejants a la Fonda de Can Ramena de Les Planes d'Hostoles i a moltes cases de Sant Feliu de Pallerols tenien estiuejants de Girona capital de tota la vida. A les 10 h.  platja amb la umbrel.la, baixar una cerveza i unes patatetes i el llibre d'Eugeni Xammar " Seixanta anys d'anar pel món ", d'altres dies dona bo repassar algun capitul del llibre Ciutat petita i delicada de'n Jaume Ministral, el mestre que feia els dialegs de'n Capri (Dr. Caparrós) que molts de vosaltres recordeu, dinar, migdiada  i a les 17 hores cap a la Biblioteca Municipal a repassar la revista Serra d´Or des de l'any 1968, la revista El Ciervo des de l'any 1968. La revista Girona per mantenir una mica de cultura de la capital i provincia.  A l'hivern pujo a la biblioteca del Seminari de Girona, on trobo moltes revistes i llibres i una bona acollida per part del personal; malgrat el seu caracter anyoro a Mn. Josep Maria Marquès (epd), em deixava fer el que volia.

Fins i tot estan indicats els hostals com el de la Ceba

Com que els dimarts visitava a la tarde als matins pujava a la biblioteca del seminari, pensant trobar quelcom del  músic Francesc de Paula Brunet i Recasens, músic brillant de les Saleses de Barcelona, ell havia posat la música a la canço A collî olives, vaig trobar aquest llibre, que de jove l'havia vist a casa meva de Llorenç, però segur que amb el pas dels anys el van deixar a algun conegut i mai més va tornar; de totes maneres dins no vaig trobar la partitura de la cançó. Vaig començar investigant.

Que curiós , que i feia a Girona ?, després, pensant, pensant resulta que acabada  la guerra civil espanyola, el bisbe de Girona era el Dr. Josep Cartañà i Inglès, fill de Vilavert del Camp (Conca de Barberà) i amb això en tenim prou, cal dir que els dos germans Bergadà  i Solà van acabar siguent canonges de la Seu Tarragonina , i ben segur que a Tarrragona  s'havien de fer amics amb el futur bisbe de Girona, i li van regalar el llibre; quan el vaig trobar , estava nou , com si ningú l'hagués llegit (aqui va la foto).

 Quan torno de la biblioteca municipal de Sant Antoni, toca passeig fins a Torrevalentina i saludar a coneguts de sempre, un metge ja jubilat que a casa seva el van obligar a estudiar medicina per mantenir el prestigi de la dinastia, però el noi volia ser músic, un parell de dentistes de molta anomenada, un catòlic tradicionalista que segueix la liturgia de sant Pio X , dos radiolegs que no els passa res per alt , un infermer d'APD amb molta història , un reumatoleg experimentat, un hematoleg feliç com ell sol, un cardioleg cremat vol deixar l'ICS  i dos farmacèutics que no arriben als noranta convençuts de l'art de fer formules magistrals,  un metge jubilat que no vol que li parli de medicina i un parell  de mestres amb vocació que em recorden al Sr. Capell de Maldà i molts malalts antics, gent de Banyoles relacionades amb Càritas, i amb l'Hospitalitat de Lourdes, en fi que més que caminar practico les relacions humanes, cosa del tot recomanable. 

Ho he de dir, quan veig en una persona , la qualitat, la virtut de la bondat quan sempre es manté disposada a ajudar a qui ho necessita, quan és mostra compassiva i ressonant amb les persones que es troben en algun patiment per diferents circumstàncies i també quan manté una actitud amable, generosa, empàtica cap els altres i les seves cabòries, em deixa desarmat, li dono tota la meva amistat i una gran abraçada. 

D'aquesta manera, també podem exposar que qui no te bondat és aquell que és mesqui, egoista, qui veu a la resta de persones com enemics, és desconfiat, rancorós, insensible i es decanta més per l'odi que per fomentar l'amistat. La filosofia entèn el bé  com el valor que se li atorga a l'acció d'una persona. El be fomenta el desitjable a partir de l'empatia, la capacitat de sentir de ressonar amb el què un altre individu pot sentir, increible, eh ! Surrealista, quasi fantasmagòric.

Després del relax de juliol a primers d'agost ja estem instal.lats a l'alta Extremadura a la Sierra de Gata, d'on és filla la meva dona i alli al mig de la natura i acomanyat de més de cent fonts començem a fer coses com pintar totes les portes que donen al carrer, que no són poques, endreçar la casa després d'un any de tancada, saludar a la gent coneguda i un somriure al desconegut i sobretot els avis que saben llatí, començar a fer treballs manuals, llegir, escriure diariament i fer fotografies per posar al correu de cap de setmana (Urbi et Orbi) que fa 12 anys que el faig a la familia, dissenyar com serà  la decoració de la façana de casa pel Hollowenn i quines disfresses portaran les petites de casa ( cada any són diferents, repetir no es cosa que es contempli, cal buscar llums, màquina de fer fummmmm , ciris per tota la barana del jardí, buscar xuxes per més de 300 infants i joves per  cumplir amb  Truco o Trato i que no falti la llum dins la carbassa o les carbasses necessàries per aquesta nit, quantes ? mai se sap, però amb una es cumpleix. 

Seguir anotant les petites històries de milmanda que van passant per les llargues tardes d'agost a 37 graus a l'ombra, la migdiada es el temps més sileciós del dia, a mi m'agrada parlar amb tothom i cada dia després de descansar una mica surto a donar la volta pel poble, Gata te molts atractius, els Drs. Fabré i Griera ho saben molt be, també gaudim de dos rius on banyar-se.

A primers de setembre ja som a Catalunya i ens preparem per anar cap a Llorenç de Rocafort a batzacar les ametlles ( cal veure quines ametlles ens trobem, els dos ultims anys estem patim una gran sequera de mesos, cal fer comparació de les ametlles d'abans de la pandèmia amb les del 2024), no se si la cooperativa les voldrà ?. a més cada any es moren molts ametllers, no aguanten la sequera .

La melmelada de mores la fem des de fa més de 25 anys, abans quan arribavem a Llorenç per l'onze de setembre, en època dels meus pares, trobavem la nevera plena de mores,

 ara esta buida i cal que tota la familia surti tot el dia a recollir mores per tot el terme de casa, de Vallbona, de Rocallaura i fins i tot a Montblanquet. Caminem molt, puc equivocar-me perquè sóc un gran desconeixedor del nostre terme i dels pobles veïns, però amb 75 anys algo al costat del nostre pare i del Ramon Moix Marimon algo se d'algunes partides com: Roca-grossa, Albareda de Montesquiu,  l´Alzina, Coll-roig, Ferreginals, Planots, Perdigons, Serra-fosca, Astinclar, El Tallat,  La Creueta, etc... Collir mores enguany ?  són petites, molt fines, com mortes, com enganxades, costa arrencar-les de l'esbarzer és complicat si no ha plogut, s'han de buscar racons i raconets més frescals. 

Una vegada fets trenta-cinc pots, ho vam deixar, perquè no en teniam més, enguany ho hem donat per exel.lent, ha costat molt reunir tantes mores.  Cal dir que també hem fet melmelada d´Albercocs, de Prunes, i de Tomaquets verds... Per les festes del Nadal n'es l'obsequi principal. 

Com  que s'acosta la festa de Totsants cal començar a trencar molts kilos d'ametlles per tant de fer els famosos panellets que ja feien la meva padria i mare, més endevant la meva germana Dolors i actualment el nostre fill Lluis que com a hobby va fer dos cursos a l'escola Hoffman de Barcelona i tot es fa com " il Faut".

El trencar ametlles és laboriós, pacient i anònim, (ningú et felicitarà per haver fe la feina ben feta) però impressindible, un cop les ametlles trencades, cal escaldar-les, treure-lis la pell, posar-les al sol per què s'assequin, tot seguit passar-les pel molinet de la meva padrina, 

 de més de 140 anys d'antiguitat, funciona de manera manual, res pitjor que el turmix per fer ametlla ratllada, escalfa les ametlles i surt l'oli que porten, cosa indesitjable.

La formula per fer els panellets la tenim penjada a internet, perquè sempre surtin igual faci qui els faci, fora dubtes.

També fem Nuegaros (nous triturades + mel) i la pasta es posa entre obleas (pa d'àngel). Dolç que és fa a Gata per Nadal.

Ara que hem parlat de la mare, em ve a la memòria que el ieisme era el seu parlar i el vell parlar de la Garrotxa i que encara es present al Pla de l'Estany, tot i no ser normatiu, els vells el parlen:

El Ieisme, dialecte totalment desconegut a les terres de Ponent, els poso una petita mostra.

ullera  /uiera/

cella  /ceia/

ovella  /oveia/

pallasso  /paiaso/

ull   /ui/

ullal  /uial/

porcellana  /porceiana/

rellotge  /reiotge/

vell  /vei/

abella  /abeia/

vermell  /vermei/

palla  /paia/

estelles / esteies/

gall /gai/

fulla  /fuia/

full /fui/

al coll  /alcoi/

llavi  /iavi/

milla  /miya/

lluna  /iuna/

fonoll/fonoi/

abelles/abeies/

rostoll/rostoi/

genoll/junoi/

alls/ais/

polls/pois/

vull/vui/

podall/podai/

tall/ai/

dalla/daia/

cullera/cuira

Una masia, en ple parc volcànic de la Garrotxa

-El meu germà te el fel sobrexit i suara vol venir de visita.

-Vinc perquè sóc fluix d'orinar i la dona em fa venir.

-El diumenge a la tarda tinc dolors còlics, no vindrà d'alguna cosa mal curada ?

-El meu bailet te una ventrellada, hauria de fer-li una ullada.

- Tinc un brià, - ensenyi-me´l.

-La meva dona te un esquirro a la mamella i ella no ho sap.

- A casa tenim ronya.

- A la fleca diuen que aquest metge sap curar els cucs de les criaures.

- Senyor metge tinc molts sustos, puc prendre aigua de Calaguala ?, vostè mateix.

- Ahir ja cavien les primeres fuies al cim de l'herba.

- Guaita ! Suara poc s'ho pensaua pas la meva mare que podessim trobar el tràmec.

- Ara pla, guaita quin piló de cideres. No en vos pa cap ? Sí, unes miques.

- Quina llei de gust que té el greix que heu fet amb aquest tangí. Em fa venir basca !

- Havent endreçat el volant, els trebaiadors taiauen les branques a cops de podai.

- Després de tan que rivien, els hi feien mal els uis i no podien trebaiar.

- Poc s'ho crevia dingú que havessin gunyat el primer premit.

Una vegada fets els panellets, sempre fem un paquet per la meva germana de Lleida.

Passat Totsants, ara toca pensar en la decoració de l'arbre de Nadal i en avançar feina que serà de manualitats com cada any, i sempre diferent, guardem més de 10 paquets d'estrelles de tota mena, nanets del bosc amb una barba llarga de diferents paisos, casetes,de tota mena paquetets de colors, i altres peces fetes de password.....etc.

Enguany la meva dona ha fet un canvi radical amb el calendari d'Advent, en lloc de fer finestretes amb bossa a l'arbre, ha fet una caseta per cada dia del desembre fins a la vigilia del Nadal; casetes fetes d pasword, que senzillament han tingut poc exit, per part dels petits de casa, la sorpresa estava a dins.

Cada any des de fa molts, la familia Capdevila anem a passar una tarde a la Fira de Santa Llúcia de Barcelona, al pla de la catedral, passejar , mirar i mirar, saber a quin preu es venen els rams de vesc o muerdágo blanco (viscum album ) gaudir de la música nadalenca i de tot l'ambient, ben abrigats i sense pressa, fa anys que comprem les figures de la casa DECORARTE  J. FERNANDEZ a la Sra. Dolors Garcia Juanes i darrerament li hem comprat per telefon al 943333254, ens va assegurar que era l´últim any que han vingut a Barcelona.

Cada any aprofitem que som al Portal de l'Àngel per comprar turrons de la casa Planelles Donat, de xixona, turró de trufa, de xocolate amb ametlles, de xocolate amb avellanes i de crema.

Vaig aprofitar per anar a veure l'exposició sobre Dones de Paraula

  

El llenguatge fet paraula constitueix una de les màximes expressions de les idees i del pensament humà. La paraula ha estat l'element clau per explicar la història a través de fonts diverses, escrites o be orals, i és un instrument fonamental per descriure i comprendre la realitat. 

Però el control de la paraula ha estat tradicionalment masculí : amb molt poques excepcions, han estat els homes els qui han governat imperis i estats i han exercit el control del relat;són els homes els qui apareixen als llibres d'història, a la majoria dels documents administratius o els que han escrit i prescrit la gran literatura. Tanmateix, és de la mare de qui n'aprenem el llenguatge, les paraules i la transmissió d'un ordre simbòlic; la paraula que ens permet comunicar, interpretar i que  és instrument de mediació.

L'objectiu de l'exposició és posar el focus en l´us de la paraula des d'un univers femeni, partint de l'època  moderna (segles XVI al XVIII), quan l´humanisme situa  la paraula com a pedra angular del coneixement, amb l'aparició de la impremta i el llibre modern, pereò també com a element fonamental en la construccó del subjece.

La paraula de les dones - reivindicada, transmesa, oculta, negada.- n´és el fil conductor: de la necessitat d'elaborar una genealogia d'autors  que esdevinguin referents i autoritats;  de vindicar la importancia de l'ordre  simbolic matern i fer visible l´ocultació i el descredit que tambe ha patit la paraula femenina des de l'història, la literatura i els relats biblics o mitològics.

Ara que hem parlat de Santa Llúcia he de dir que cada any d'ençà molts que l'Ajuntament de Sant Aniol de Finestres em convida a la missa de la festa de la patrona amb orquestra i a dinar al restaurant de cal Cabrit de Sant Esteve de Llemena, era l'any 1991 que vaig deixar de ser el metge titular d'aquests racons de l'alta Garrotxa, plens de cingleres i boscuries mai vistes a l'Urgell cal llegir el llibre de´n Josep de Costabella ( Odissea d'un olotí durant el domini marxista).

Ho he de dir cada any gaudeixo dels veins dels masos que jo visitava encara vius i del sermó que fa el mossèn, és únic, sempre de coses planeres com la vida mateixa, sempre toca de peus a terra, un queda enbadalit escoltant-lo, enguany ens ha dit que quan es va fer capellà volia salvar el món i als 80 anys llargs s'adona que ben just se salvarà ell, molt humil. És un capellà que és fa estimar vaja con Déu mana,  carregat de bondat, auster i exigent amb si mateix, no s'aparta de l'evangeli, és fa un més del poble, capellà mati, tarde i nit.

El pessebre el fem una mica grandet perquè qui capiga tothom, com el feia el meu pare, que els camins estaven molt transitats, com és el Belen Napolitano, que hi surten tots els gremis no del temps del Senyor sinó del segle XVIII a Nàpols, fins i tot un elefant precedit per una generosa famfarria van a adorar al nen Jesús, no s'estan de res. Puc dir que m'encanten els pessebres carregats  (barrocs) i transitats per molts pastors, soldats d'un lloc a l'altre, masies a tots els racons, rius amb els ponts, o salts d'aigua,  el palau d'Herodes el rei dolent, diferentes classes d'arbres, diferentes molses , varietat de bestiar, les piràmides d'Egypte de diferents tamanys, la fugida a Egypte, un parell de filadores a la vora del foc, llums tenues per tots els racons, els angels els justos, a diferència del Belen Napolitano, un estol d'angels alguns amb un encenser i vestits de dalt a baix, donant la màxima glòria a Déu. Sí m'agrada el bou i la vaca dins l'establia. 

El pessebre el fem junt amb la neta Mar que aviat farà deu anys i enguany s'ha incorporat la petita Duna d'un any i set mesos i ja ha col.locat els xais als prats on han de pasturar. La Mar ja ha après on van cada grup a la zona de la anunciació de l'àngel als pastors, les figures de la Cova, d'on surten els Reis Magcs, on posen la fugida a Egypte, on va el palau d'Herodes amb els seus soldats. La gent que va a adorar i porta un present pel Nen Jesús, sempre posem dos caganers i així la gent s'entreté bucant i la Mar s'ho passa pipa perquè ella si sap on estan amagats. Sempre que fem un pas al pessebre llegim la Biblia.

Dins el titol del llibre de 27 dibuixos de cadascun dels nets, aqui  va el del meu amic Dr. Ramon Gefaell de la Peña (E.P.D.) Molta gent no sap que hi ha un rei dolent.

Duran els dies  del 24 de desembre a l'endemà del dia 6, posem música nadalenca. No cremo encens, perquè a casa no els agrada, jo ho faria, ho vaig fer a totes les guardies de medicina al CAP BESALU, durant sis anys, i mai cap pacient es va queixar pel perfum, sabien segur quin metge estava de guardia encara que no em veiessin. Duran aquests dies repasem una vegada més ADMIRABILI SIGNUM del sant Pare Francesc.

He de dir que sempre hem tingut el pessebre fet fins a la festa de la Candelera , festa que se celebra el  dia 2 de febrer que és commemora la purificació de la Mare de Déu. Coincideix aquest fet amb la presentació del Nen Jesús al temple, quaranta dies després del seu naixement, segons prescrivia la llei de Moisés.Era allà el sacerdot Simeó qui, coneixent per inspiració divina qui era aquell infant, va dir : " Ara ja puc morir en pau perquè els meus ulls han vist el qui ha de ser el Salvador d'Israel!". Un dit popular molt conegut : Si per la Candelera plora, l´hivern és fora ; si per la Candelera riu, el fred  és viu. Encara que no estigui de moda tenir tant de temps el pessebre, li tindrem fins la Candelera, mai le desfet abans, accepto les critiques.

Passat els Reis desmontem tota la decoració de la façana i de l'interior de la llar, desfem l'arbre, i guardem els treballs manuals diferents cada any, en tenim un grapat ens agrada colec.cionar-los. Els nostres fills ho trobaran. Anys enrera també tenia decorada la sala d'espera de la meva consulta particulr.

Totes les històries familiars que no són poques, els meus fills les poden trobar a les meves multiples agendes de Càritas, la meva vida camina junt amb els sense sostre, els excluïts, els invisibles, els vulnerables, els que no són ningú als ulls d'aquest món. Són les mevers obres completes, no puc portar una agenda privada i a més una de Càritas, donç sóc president les 24 hores del dia i a més Càritas és l'art de compartir, de joves hi hauria d'haver una assignatura sobre el compartir, la vida aniria millor. Als escoltes ho ensenyen i a més treballen la estima de la natura, sinceritat, esforç, responsabilitat, compromís, austeritat i generositat, alegria, optimisme, participació en la vida colectiva..........

Cada any a mitg febrer anem a Llorenç a esporgar, arreglar algunes pedres caigudes, fer feina com tallar ametllers morts al tros o a l'era, amb l'ajuda del meu estimat company de promoció Dr. Griera.

Des de fa molts anys que amb la meva dona anem a passar el dia 26 i 27 d'abril a Montserrat, historicament em dormit a l'hotel Abat Cisneros, però no ens importa dormir a l'Alberg Abat Oliva o a les Cel.les Abat  Marcet, un servidor va dormir al mig de la plaça l'abril de 1997 que se celebrava Els 50 anys de l'entronització de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat. 

. Guardem habitació al més de novembre per si de cas. Ens agrada anar a les vespres solemnissimes de la Marededéu o sigui les primeres Vespres i tot seguit la prevetlla amb cançons del Llibre Vermell de Montserrat i finalment la gran Vetlla de la Marededéu :

- Laudeamus virginem mater est: et eius filius Iesus est.

- Los set gotxs recomptarem, et devotament xantant : Ave Maria     gracia plena Dominus tecum Virgo serena.

-Imperayritz de la ciutat joiosa, del paradis amb tot goig eternal

 neta de crims, de virtuts abundosa.

- Mariam Matrem Virginem attolite, Ihesum Christum extollite concorditer.

- Stella splendens in monte ut solis radium, miraculis serrato exaudi populum

- Salm 94, Invitació a lloar a Déu

- Càntic de Judit

- Càntic d'Anna, exultació dels humils en Déu

- Càntic d'Isaïes

- Cinc lectures entre mig

- Renovació de l'ofrena de l'oli de les llànties.

- Cant de comunió : El tot poderós obra en mi meravelles, al.leluia. El seu nom és sant.

- Visita espìritual a la Mare de Déu de Montserrat.

Coses de la vida, fa anys que asseguts a dins de la basílica trobem una parella de francesos d'occitània.

Al sortir de la Vetlla, sempre ballem un parell de sardanes i tot seguit baixem al self-service a menjar xocolate amb coca de Montserrat, tot esperant una nit molt curta, perquè amb la colla que porten l'oli de la llàntia de Cervera anem a la missa de l'Alba (7 del mati) al cambril de la Verge, normalment ens la diu el pare Juan Maria Mayol rector del santuari. En la foscor de mitja nit, impressiona escoltar la música d'una sardana.

Després un bon esmorzar amb coca de Montserrat i suc de taronja i un  cafè amb llet ben calentó i preparats per entrar a la basílica per la missa conventual de les 11, des de la pandèmia cal demanar un codi de barres.

Aqui va un bonic e interessant gravat de Montserrat fet per Alexandre de Laborde, en va fer molts de Montserrat i de totes les ermites. Aquesta imatge potser està feta des del Pas dels Francesos.

Al sortir novament podem ballar sardanes, la cobla se situa al costat de l'angle de l'antic claustre de Montserrat, es bonic veure l'escolania ballant sardanes amb el seu prefecte el pare Efrem de Montellà.

M'abelleix donar un repàs a les noticies del dos mil vint-i-quatre que toquen d'aprop la pobresa

La Síndica propose una Renda especifica per als nens vulnerables ( La Vanguardia 6-2-24).

La inflació provoca un augment de la pobreza i trenca la tendencia a la baixa ( La Vanguardia 27-2-24).

Pobreza invisible i estructural: els nens pobres d'avui, són els adults pobres del demà. ( La Vanguardia 1-3-24).

Solitud no desitjada  i dificultats econòmiques grans condicionants de la salud ( La Vanguardia 3-4-24).

Ayudar a les families contra la pobreza hereditaria ( La Vanguardia 7-4-24).

El monstre de la soledad. La teoria sueca del amor. Del director Erik Gandini. La Vanguardia 5-5-24.

Entitats socials alerten  de l'enquistament de la pobreza. El 24% de la poblacion no a consegueix evitar l'exclusió tot i la millora de la economia. La Vanguardia 4-5-24.

Trobo a faltar un compromís més radical de l'església amb els emigrants. L'arquebisbe de Tànger el frare franciscà Santiago Agrelo critica la indiferència social devant dels morts a les fronteres. " Molts cristians, religiosos, sacerdots, laics i bisbes tenen una visió excloent del migrant " . La Vanguardia 23-6-24.

Catalunya necessitarà 20.000 empleats més en residencies els proxims 10 anys. La patronal avisa de que no hi haurà suficients professionals per a cuidar a la gent gran. (La Vanguardia 18-X-24 ).

Aprop de 600 persones subsisteixen en assentaments i locals ocupats. L'Ajuntament de Barcelona contabilitza 125 menors en aquests espais. ( La Vanguardia 1-XI-24 ).

Veins del Baix Besós alerten sobre el nou barraquisme nòmada ( La Vanguardia 14-XI-24 ).

Cuatre  millons de persones viuen en la pobreza severa i uns altres 9,5 estan en risc. Un informe de Càritas apunta que la exclusió s'exten ja als pobles . ( La Vanguardia  4-XI-24 ).

La Vanguardia 27-XII-24 El sector social urgeix reprendre la Llei de mesures transitories per erradicar el Sensellarisme. D'acord entre la UAB, UB, Comunitat de Sant Egidi, Càritas, Assís Centre d'Acollida, Arrel Fundació, Sant Joan de Déu Serveis Socials.

Les primeres noticies del 2025 :

La Vanguardia 9-1-25: El 7% de la població viu en espais amb menys de 15 m2. per persona.

La Vanguardia 10-1-25 Full de ruta per treure de la POBRESA 2,3 milions de nens i adolescents. Ajuda Universal per fill. També 4000 MENORS MIGRANTS de les Canàries.

La Vanguardia, diumenge 2 de febrer de 2025: Què faríem sense vostès?
Carme Riera

La pregunta ens la fem molts de nosaltres quan pensem en les persones vingudes de fora que van arribar i continuen arribant a aquest país a la recerca de millors condicions de vida, una necessitat que des de fa milers d’anys ha impulsat la gent. Sense els vinguts de molt diversos llocs d’Europa, Amèrica, Àfrica o Àsia, principalment de Romania, Ucraïna, Colòmbia, Veneçuela, l’Equador, l’Argentina, el Perú, Cuba, el Marroc, Gàmbia, Senegal, la Xina o el Pakistan, molts seríem menys afortunats. Sí, sí, menys afortunats. La nostra vida quotidiana seria­ més complicada i més difícil.
Em pregunto sovint què faríem tots nosaltres, els 48.446.594 espanyols sense els 6.735.487 estrangers?, segons dades de l’INE de l’últim trimestre del 2024.
Qui cuidaria de la seva mare, benvolguda lectora? Qui recolliria els nens a l’escola, benvolgut lector? Qui li netejaria la casa? Qui li despatxaria el pa al forn del barri, la fruita a la verduleria propera? Qui li portaria la pizza a casa? Qui conduiria la furgoneta que transporta mercaderies necessàries, per exemple, productes farmacèutics? Qui li serviria el cafè al bar de la cantonada? Qui voldria fer el torn de nit en els anomenats comerços de 24 hores?

La Vanguardia 5-2-25 

 La vida en una habitació de desenes de milers de persones a Catalunya

Esade i Càritas alerten d’un mercat de relloguer que es regula fora de la llei.

Preciosa vista urgellenca

LaVanguardia 8-2-25 : España va be, però hi han més nens pobres: Barraquisme vertical, families que malviuen amuntegades en una habitació per 570 €.

Diari de Girona 20 de febrer de 2025: Un 28% d'atesos per Càritas no te ningú en qui confiar : Més d'una quarta part dels usuaris a Girona assegura que s'ha  "aïllat socialment" i que no te cap amic.

Per setmana santa, mai estem al mateix lloc, el 1972 a Vallbona de les Monges, el 1975 a Paris, alli vaig coneixer al cardenal Lustiger que va escriure un llibre molt interessant titulat La choix de Dieu.

 Abans del 1981 tots al monestir de Sant Cugat del Vallès, després a Gata, alta Extremadura a casa de la meva dona, al 2008 al monestir de Santo Domingo de Silos, que fan tots els oficis en llatí, no es distreuen gaire amb els turistes; moltes vetlles Pasquals a la catedral de Girona, on dona bo escoltar el cant del Pregó Pasqual en català per Mn. Baburés, però a mi m'agrada escoltar-lo en llatí, serà per haver sigut escolà en la meva infantesa, algunes setmanes santes a Llorenç i també els oficis a la catredral de Salamanca .

EXSULTET IAM  ANGELICA TURBA CAELORUM: EXSULTENT DIVINA MYSTERIA; ET PRO TANTI REGIS VICTORIA, TUBA INSONET SALUTARIS.

Pasada setmana Santa, estem a l'espera de la festa del Corpus , festivitat que s'escau el dijous en què s' acompleixen deu dies de la Pasqua Granada i perquè a Càritas publiquem la nostra memòria de l'any anterior i a més anem a passar el dia a Barcelona a fer el recorregut un any més de les institucions on fan l´ou com balla, la seguent foto és dels jardins de  l'Ateneu Barcelonés un servidor fa més de cinquanta anys que en sóc soci i he gaudit ampliament d'aquesta festa tant important per tots nosaltres.

A l'Ateneu mi he passat moltes hores estudiant, hi vaig fer la carrera, tancavent a les tantes de la matinada i obrien els caps de setmana.

L'ou com balla es una antiga tradició de Barcelona que data de l'any 1637. Podem veure l'Ou com balla a :

 La casa de l'Ardiaca on hi la l'Arxiu Historic de la ciutat de Barcelona. També el podem veure al Claustre de la Catedral de Barcelona, al Palau del Lloctinent on hi ha l'arxiu de la Corona d' Aragó, també en el romantic i meravellós pati del  Museo Marès, i al monestir de Pedralbes, als jardins de l'Ateneu Barcelonès i segur que a molts més indrets de la ciutat i provincia.

Be, durant tot l'any ajudem als fills cuidan les dos netes, la gran farà 10 anys i la petita en farà 2, les dos un tresor pels avis, és bonic veures creixer i creixen molt depressa.

A poc a poc arribarem al juny clausurarem els 14 projectes de la nostra Càritas, farem la declaració de la Renda i si Déu vol tornarem a anar a Lourdes a acompanyar els malalts i cuidar-los com a metge.

Be aquest any, la quaresma del 2025 comença quan es posi fi a la festa del Carnaval, el dimecres 5 de març, i s’allargarà fins al dissabte 19 d’abril. Així, del 18 al 21 d’abril és la Setmana Santa, comptant des del Dijous Sant fins al Dilluns de Pasqua. Aquest dia, el dilluns 21 d’abril, és el dia de la Mona a Catalunya.

Be, el dia de sant Joan, una vegada més marxem cap a Lourdes (Alts Pirineus), ho dic per si algú és pot apuntar.

Una abraçada

Pep

 

PAPA, DISFRUTA DEL CANSAMENT

Ja tornem a ser a casa, s'ha acabat la cinquantadosena peregrinacio de l'Esperança a Lourdes organitzada per l'Hospitalitat de Girona i presidida pel nostre bisbe Dr. Francesc Pardo i Artigas.  Hem tornat amb les piles ben carregades, allí hem viscut, conviscut, compartit amb els malalts, companys brancadiers, infermeres, personal sanitari, mossèns i els inseparables pelegrins, que ells donen molta vida al nostre entorn i ajuden en el que cal, per exemple en formar el cor de  cantors en les funcions religioses, que es de vital importància per la litúrgia i per damunt de tot ens fan companyia , parlen amb els malalts i també amb nosaltres i a poc a poc van forman part de la nostra gran familia. Pelegrins us estimem molt!

Com m'agrada veure a la vora del Gabe amb  el seu soroll/fressa caracteristic/a i la seva velocitat, (perdoneu a l' Urgell, només tenim El Corb, i ens fa una mica bastant d'enveja), i sense volguer les estones son més plaents;  un malalt i dos pelegrins parlant dolçament, això ens omple de pau, o veure tres brancadiers amb dos malalts en una cafeteria prenent unes cerveses i explicant-se la vida i " miracles ", d'ençà la última vinguda a Lourdes; i també veure un grup important de joves asseguts sota els arbres del Accueil, tocant les  guitarres; o a primera hora del matí passant pels passadissos del Accueil donar-los els bons dies tot cantant, després de la pregaria de les set amb el bisbe i tot el personal de servei; tot ajuda a tenir un gran dia, que només de veure les seves cares, ja ho hauguren. Quan sento tocar les guitarres, sento al nostre estimat amic Cesc Rovira, la l'Enric de las Heras,  la Lali Valdivieso, i tants d'altres que tant em van ajudar a ser feliç. Mil gràcies a tots. La felicitat va començar per quelcom gratuid, amb poca cosa en teniam prou: Una cançó que recordo molt, i d'altres, però en poso un rosset, que cantava molt be, això que mai he sabut cantar:

Paff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s'avorria molt
i sortia a jugar.

Paff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s'avorria molt
i sortia a jugar.

Em tornat cap a casa, contents de veure que aquesta gran organització que es l'Hospitalitat de Lourdes de Girona, està alerta o en un  (stant-byte ) constant, per adonar-se sense perdua de temps de lo que el malalt necessita en qualsevol moment, sigui el que sigui. Dona bo, de mirar les cares pels passadissos dels brancadiers i les infermeres, cares alegres, que transmeten  el bon dia que Déu ens do , amb el seu somriure, mirada i manera de caminar; van disposats a tot, ajudar a rentar-se a vestir-se, a posar panyals als qui ho necessiten, a recordar la medicació i donar-la al que no ho controla, deixar mudats amb la seva credencial i el seu fular i la medalla de la diòcesi de Girona, i fins i tot el seu perfum, quan se'n van a esmorzar ja estan guapissims. A Lourdes temps no es igual a temps.

De bon mati, tots em sentit els cants i les paraules del bisbe, que no es deixa racó per adreçar una pregaria i unes paraules d'ànims a , malalts, infermeres, brancadiers, personal sanitari, en fi que a poc a poc ens anem posant al lloc millor per tal de mirar el més petit detall que pugui ajudar als nostres més necessitats. 
Sovint es bo entrar al menjador, perquè allí els trobem a tots i anar saludant als malalts que no havíem vist, per diferents motius : d'Aiguaviva, o de Tortellà, de Lloret, d'Olot, de l'Escala, de Tordera, de la Bisbal, de Biure, de Cornellà del Terri, de Vilademuls,  de Calonge, de Besalú, de Vilabertran, de Salt, Bescanó, d'Anglès, de Torroella de Montgrí, de la Canya, de Medinyà, de Vidreres, etc. El malalt s'emociona quan el saludas i li dius jo vaig estar de metge al seu poble fa molts anys, i això genera empatia i coneguts comuns, encara que allí et digui doctor , donç si que el recordo, però s'ha fet molt gran, valgam Déu te tots els cabells blancs  !! i es cert. També perque no dir-ho al menjador es fan moltes visites, més d'un  et diu: - doctor vol mirar-me els turmells, que penso que estan més inflats que ahir ???? i d'altres que no cal enumerar, la dedicació als altres es continua, així està escrit !
 Ep ! Això de passejar-se pel menjador, ho fa cada brancadier i infermera, parlar sobretot del malalt que tractes o portes, no explicar la nostra vida, pensar sempre que l'important es ell.
Per altra banda es un puntal de la Hospitalitat, acollir al malalt com si fos el mateix Crist !!! com no pot ser d'una altra manera.
Més d'una vegada el malalt m'ha dit , escolti aquestes són les meves vacances i les espero amb molta il.lusió. Aqui a Lourdes visc un trosset de cel a la terra.  Vostès mateixos, sense paraules.

Durant els dies que estem a Lourdes, ens dona temps de parlar molt, amb tothom que estigui allí; tothom te la seva per explicar, que si jo visc en un 6è pis i no tornaré a baixar al carrer fins la propera peregrinació. Un altra dona, si vull venir a Lourdes l'any vinent ja cal que estalvïi, deixaré d'anar a la perruqueria. Jo cuido els meus nets tot i l'edat que tinc, i si Déu vol i la salut m'acompanya tornaré a venir cap a Lourdes, sóc tant feliç aqui !! 
Pocs dies abans de començar la peregrinació vaig telefonar a dos brancadiers veterans, per  tal de saber si ens tornariem a trobar a Lourdes i els dos tot tristos em van comentar, que no vindrien, es trobaven envellits, cansats i cadascú amb la seva malaltia i als dos els feia algo que els companys brancadiers els haguessin de portar en un " xino ", quan ells sempre  (40 anys), havien ajudat en el trasllat, cuidar-los, que vol dir atendrels en el viatge i a Lourdes.
No és la primera vegada, però es repeteix, estimem, però no ens deixem estimar, després de tants anys d'anar a Lourdes, penso que  tots ens hi podem trobar; pot ser no es tant fàcil deixar-se estimar?
Jo,  seguin les instruccions de la nostra cap de l'equip mèdic, vaig acompanyar com a metge als pelegrins des de Girona fins al mateix santuari, de Lourdes,  un viatge molt dolç amb la Montse Agell responsable dels pelegrins. La Montse, si fa molt, dona tota mena d'explicacions, que es farà, activitats propies d'ells, hotels on estan, que poden fer en el temps lliure, en fi la Montse parla amb el cor, un cor que fa molts anys que estima Lourdes els seus pelegrins i els seus malalts. També deixa caure que s'espera d'ells, interessant; de moment comencem el sant Rosari que em convida a dir-lo a mitges; accepto sense pensar-m´ho, vinga i més anant cap a la casa de la Mare, tota pregaria paga la pena. 
Arribats a la missa de presentació a la Marededéu a la gruta, tot resplendeix, a més avui es la solemnitat del naixement de Sant Joan Baptista. Un cop començada la missa, comença a ploure, un xim-xim continu, els cants afloren meravellosament per la nostra coral sota la direcció del Sr. Lagares, que en sap molt i transmet entusiasme, i amb el mestre Cassú al armonium que en sap un niu, per això es considerat un mestre.  

Tot en tot ,estem a la glòria. Els brancadiers e infermeres no deixen de guaitar els malats i la gent jove reparteix, aigua fresca, un te, o bes a saber quina infusió calentona, la qüestió es que els malalts s'hidratin i apaguin la sed, perquè fa molta calor, a pesar de ploure i anar ben ennuvolat.

El bisbe ens emociona sempre que parla de la Marededéu, a més avui s'ha esplaiat amb la grandesa de Joan Baptista : Us ho asseguro : entre els nascuts de dona no hi ha ningú més gran que Joan, però el més petit en el Regne de Déu és més gran que ell.....
Un centurió tenia un servent que estava malalt .......

Arribats a l'hora de la comunió, mossèn Baburés demana quatre laics per donar la comunió als fidels. Aceptem , els quatre i vinga acompanyat d'una " umbrel.la blanca " ens  disposem a donar  " El Cos de Crist ". 

La veritat, erem molts i el bisbe disposava de pocs capellans per donar la comunió. L'endemà diumenge, van arribar tota una colla de mossèns per atendre els sagraments i la pastoral dels malalts.

Acabada la missa el bisbe donà un obsequi a tota la mainada que han vingut a Lourdes per primera vegada, enguany de Banyoles sols han estat trenta o tenta-dos, a més d'altres de les diferents delegacions de Girona. Els regala una medalla seva, que posa " Servir és estimar ". El Bisbe.   No tinc paraules, els joves van estar i encara estan contentissims.

Ep ! el dilluns després de la processó del Santissim, que no vam fer, perquè pensaven que plouria i es va suprimir el recorregut des de la Pradera i només es va fer per dins de la basílica, també ens va regalar la mateixa medalla a tot l'equip mèdic, cosa que ens va fer un gran honor i alhora una gran alegria, no esperàvem tant.

Sempre que podem fem una escapada al bureau de l'Equip Mèdic, per si convé i no deixar sol al company que atend i que fa urgències.  Gairebé sempre mentre hi han activitats, els professionals que solem trobar son el Dr. Turró i també el Dr. en Infermeria i Medicina en Jeroni Jurado d'Olot. En Jordi Turró te la virtut de fer-nos pensar i vinga qualsevol tema es pot exprimir fins a l'infinit i com que aquell dia no hi havia cap urgència ni pacient a qui atendre, i tot estava ordenat, vam sortir a parlar asseguts a l'entrada del bureau, de com havia evolucionat el món des de Galileu Galilei, Copernic, el Renaixement, la Revolució Francesa, la Terra el centre de l'univers, més tard el sol centre de l' univers, també va sortir en Freud, Sartre, etc, fins a arribar a que l'home es paraula i aquí ja hi vam ser. Jo des de primer curs i tota la carrera que vaig tenir com a company al Dr. Ramón Gefaell (a.c.s.) que era nebot del que en altre temps havia sigut catedràtic d'Estètica de la Universitat de Barcelona, que va presentar la dimissió quan el franquisme va fer fora els catedràtics:  en Garcia Calvo i l'Aranguren, va escriure aquella famosa frasse a la pissarra " Etica sine Estetica, apaga y vamonos ", em va venir com l'anell al dit llegir-los el poema de José Maria Valverde :
Als 17 anys Jose Mª Valverde va escriure  Oración por nosotros los poetas, i diu en nom de tots els poetes  " Tú no nos das el mundo para que lo gocemos/Tú nos lo entregas para que lo hagamos palabra " . Poeta es entonces, el que hace del mundo palabra.

Em lliga perfectament amb el llibre homenatge al pare LLUIS DUCH de Montserrat " EMPARAULAR EL MÓN ".

ORACION POR NOSOTROS LOS POETAS :

Señor, ¿ qué nos darás en premio a los poetas ?

Mira, nada tenemos ni aún nuestra propia vida;

somos los mensajeros de algo que no entendemos,

Nuestro cuerpo lo quema una llama celeste;

si miramos, es sólo para verterlo en voz.

No podemos coger ni la flor de un vallado

para que sea nuestra y nada más que nuestra,

ni tendernos tranquilos en medio de las cosas,

sin pensar, a gozarlas en su presencia sólo.

Nunca sabremos cómo son de verdad las tardes,

libre de nuestra angustia su desnuda belleza;

jamás conoceremos lo que es una mujer

en sus profundos bosques donde hay que entrar callado.

Tú no nos das el mundo para que lo gocemos,

Tú nos lo entregas para que lo hagamos palabra.

Y después que la Tierra tiene voz por nosotros

nos quedamos sin ella, con sólo el alma grande ....

Y ves que por nosotros es sonora la vida.

Igual que por las piedras lo es el cristal del río.

Tú no has hecho tu obra para hundirla en silencio, 

en el silencio huyente de la gente afanosa;

para vivirla sólo, sin pararse a mirarla....

Por eso nos has puesto a un lado del camino

Con el único oficio de gritar asombrados.

En nosotros descansa la prisa de los hombres.

Porque sinó existieramos , , ¿ para que tantas cosas 

Inútiles y bellas como Dios ha creado,

tantos ocasos rojos, y tanto arbol sin fruta,

y tanta flor, y tanto pájaro vagabundo?

Solamente nosotros sentimos tu regalo

y te lo agradecemos en éxtasis de gritos.

Tú, sonries, Señor, sintiéndote pagado

con nuestro aplastamiento de  asombro y maravilla.

Esto que nos exalta sólo puede ser tuyo.

Sólo quien nos ha hecho puede asi desruirnos

en brazos de una llama tan cruel y magnífica.

... Tú que cuidas los pájaros que dicen tu mensaje,

guarda en la muerte nuestros cansados corazones;

dales paz, esa paz que en vida les negaste,

bórrales el doliente pensamiento sin tregua.

Tú nos darás en Ti el Todo que buscamos;

Nos darás a nosotros mismos, pues le tendremos

para nosotros solos, y no para cantarte.

                                        José Maria Valverde.

Be, puc dir que tots vam quedar bocabadats per la lectura d'aquest entranyable poema, segur que a vostès també els agradarà.

Tot seguit ja van anar arribant els malalts i demès personal per a sopar, vam quedar que ens trobarem algun dia per continuar parlant, però en la pau de Lourdes, ens han quedat molts de temes de filosofia al tinter, el Dr. Turró es un lince en aquest camp i el de la ètica i bioètica.

A Lourdes, tots anem carregats amb la motxilla ben plena, em refereixo a les persones, de la familia, coneguts, amics, algun que altre agnòstic que sabent que vinc a Lourdes d'ençà mesos, que em demanen doctor resi per mi a la Marededéu, resi pels dos fills que no tenen feina, resi per la meva soletad, resi perquè no perdi tant depressa la memòria, estic fent un alzheimer, i vet aqui que també els hem d'encomanar a la Verge Maria, resi perquè hi hagin més vocacions sacerdotals. Tot ho faré, falta que la Mare de Déu m'escolti !!

Als qui per la seva absència no ens han demanat res, com els meus pares els dos al cel siguin, els avis d'un costat i d'altre, dels oncles morts en la guerra civil i un mort en un camp de concentració i el gran  cremat a Mauthausen (Gusen), no puc deixar de resar per ells i també pels germans (bellissimes persones) de la meva mare d'Argelaguer, tots (e.p.d.). També reso per grans amics morts en plena juventud com Ramón Xifré, Ramón Bergadà, Dr. Ramón Gefaell  i la seva germana petita Pilar, i mossèn Pere-Lluís, El meu professor de bioquimica el Dr. Enric Concustell, que morí  tragicament d'un accident ferroviari ell i tot la seva familia encara que no em caigués gairé be, penso que en el seu interior no tot eren flors i violes. També del Dr. Suliguer, i per Josep Maria Boix-Masramón en "Zumm "tant anyorat, després de compartir moltes guardies al CAP Banyoles, enamorat de l´Urgell, li encantaven les cabanes dels nostres trossos. També per molts d'altres agnostics, però que van pel món amb bondat y em deixen la llibertat de resar per ells. També d'altres persones dels poblets de la Vall del Terri que no puc rebel.lar

Els amics són com els estels, no sempre els veus però saps que hi són. La vostra vida, de total dedicació als altres , ens honora, com veig també vosaltres amics brancadiers e infermeres, que no pareu, us admiro més encara, perquè em recordeu quan jo venia de brancadier als meus 18 o 19 anys, i admirava a tots els bancadiers grans,  que eren modèlics en apuntar-se a qualsevulla activitat i nosaltres anavem al seu darrera, com per exemple amb en F.X.Durà (a.c.s.), en Josep Santamaria, en Josep Maria Cullell i tant d'altres. Mil gràcies per tant d'exemple.

Alfred de Vigny té uns versos que no els he oblidat mai.

L'homme est un apprenti,            L'home és un aprenent,

la douleur est son maître.            el dolor és el seu mestre.

Et nul ne se connaît.                    I ningú no es coneix

Tant qu'il n'a pas souffert.           fins que no ha sofert.

Al sortir de l'Hotel Florida, veig una imatge auper tendra, el Dr. Jordi Turró , donant conversa molt animadament a una pelegrina/pelegrins que no veiem a la foto , segur que els posa al dia del sentit de Lourdes i d'altres dubtes que poden tenir i ben segur que ho fa en francès perquè ell domina varis idomes, ell disfruta donant consells practics i aclarint dubtes, es un gran humanista, nosaltres en tenim molta sort d'ell; caminar al seu costat es tenir com una assegurança.

Ens acompanya el nostre mossèn de Cornellà del Terri, mossèn Amic, que una setmana abans de marxar, ens fa regalar a tots els inscrits de Banyoles uns rosaris, i una creu. A Lourdes ell s'estava en el nostre hotel i sorpresa el dissabte pel migdia teniam a recepció el Full Parroquial del diumenge, de la nostra diòcesi de Girona. Com ens mima mossèn Amic,!!! tots l'estimem molt i li estem molt agraïts per tot el que fa per nosaltres a Lourdes i a les nostres parròquies del Pla de L'Estany, no se que fariem sense vostè. Ep ! a mossèn Marc Ferré sempre el tenim present en les nostres oracions, ell també es mereix tot.

Tota una delicadesa , molt propi d'ell que sempre es preocupa dels petits detalls que ens ajuden a ser feliços.
Moltes gràcies mossèn !!!!!!!!!

Poso aquesta foto perquè es molt ilustrativa de com es porta la Custòdia sota pali a Lourdes, aquesta foto correspont a l'any passat que portagonitzaven l'Hospitalitat d'Olot.

Una moments de grandesa es anar al darrera del Santissim en la prossessó Eucaristíca des de la Pradera fins a l'interior de la basílica Sant Pio X, un se sent molt petit, anar tanta estona contemplan el Sant dels Sants, i tota la gent que l'adora pel recorregut, de genolls al terra i inclinant el cap quasi fins a tocar el terra, quanta fe un pot veure i  viure. Em fa pensar en la cançó de Moustaki :
" Je ne sais pas où tu commences, tu ne sais pas où je finis " ( no se on comences, no saps on jo acabo ).
A l'arribar a la basílica de Sant Pio X, allí es fa quasi fosc i durant una bona estona s'adora al Santissim, amb la custodia al damunt l'altar, després es canta : Pange, lingua gloriosi corporis mysterium sanguini que pretiosi.....

Aquesta cerimonia em segueix posant la pell de gallina com quan era petit al poble de Llorens de Vallbona quan feia d'escolà, portava l'incenser i agenollats davant de Monument on reposava la custodia, i el poble cantava el  Tantum ergo Sacramentum, veneremur cernui ... el mossèn posava tres culleradetes d'incens e incensava la custodia, quan s´acabava es tancava el santissim al sagrari, jo d'amagat ni tirava una cullerada més, perquè m'encantava que tota l'esglesia estigués inundada de perfum i fent quasi una certa boira; coses d'infancia, molt inofensiu,  però que disfrutavem a la nostra manera. Si feies anar més depressa el pendol de l'incenser, mes fum i més perfum. Encara ara, és un plaer entrar en una església romànica o gòtica i que façi olor a incens.
Recordo que el diumenge dia 25 de juny que vam fer la missa internacional. El dia abans al Bureau des Constatations Médicales el Docteur Alessandro de Franciscis, em va encomanar que acompanyés al cos facultatiu (metges, infemeres, dentistes, farmacèutics, etc...) de les peregrinacions de Murcia i de Castellón de la Plana i Opera Romana,  a  "la procession Eucharistique, du podium de la Praire a la Basilique Saint Pie X." 

Així ho vam fer. A les 16,30 hores vaig començar a saludar al personal sanitari de totes les peregrinacions o sigui donant-los-hi la benvinguda a la processó. Vaig escollir per anar davant , o sigui darrera de la custodia i el pali,  dos metges de Murcia i dos de Castellón de la Plana, no en vaig trobar cap de la Opera Romana.

Només perquè es facin una idea del recorregut del Santissim sota pali, pels carrers i plaçes de Lourdes, fins a arribar a l'entrada de la basílica subterrània, on ja ens esperen tots els malalts d'ambdues pelegrinacions

I després dels cants propis de la litúrgia de la processó Eucaristica, que no paren en tot el recorregut i entre ells es canta en diferents llengües com en francès : C'est Jésus qui nous rassemble... i en español : Jesucristo nos reune, El es nuestro Salvador. Todos juntos como iglésia, somos cuerpo del Señor . Jesucristo nos reune El es nuestro Salvador. i axis caminant i cantant anem acompanyant al Santissim fins el moment de la benedicció dels malalts, que els metges tenim l'honor d'anar darrera seu tota la benedicció com molts , molt be han pogut veure a la foto anterior. La paraula es emocionant compartir la benedicció amb els malalts, va per tots, els que anem al darrera cada vegada que el Sr. Bisbe beneïx nosaltres ens fem el senyal de la creu.
A l´acabar la benedicció els vaig donar les gràcies a tots els metges, inermeres, farmaceutics, dentistes , directius de la seva Hospitalitat i a tot el  personal que ens van acompanyar i tot seguit el President de Murcia em va regalar la seva medalla, cosa que vaig agraïr moltissim.

Tot es molt emotiu, e vist molta gent plorar al darrera del Santissim, ep !! jo també.

Aquesta imatge val més que mil paraules, com poden veure aquestes quatre monges agenollades, veneren a la Marededéu de Lourdes, la distància no hi fa res; vaig quedar admirat de la llarga estona que van estar agenollades al damunt de l'asfalt, resant a la Verge, quanta tendresa i quanta fe !!!! Jo més d'una vegada també m'havia encomanat a la Verge des del mateix lloc, encara que menys estona; els metres no minven la conecció amb la Verge i el seu Fill. 

També et fa pessigolles a l'ànima veure un compay o companya resant o oferint lo millor d'ella a la Verge Coronada i un ram de flors; sense que ells et vegin, et recorda que tu no ho has fet perquè no tens temps o fins i tot a Lourdes vas de bòlit i no costa res, aquests detalls omplen la vida espiritual de cada persona; són aturades necessàries i que t'omplen de pau.
Ara estic anant d'una cosa a l'altra, perquè no m'agrada seguir tot el programa, si moments importants per tots nosaltres, per exemple el dissabte , després de la missa de presentació, vam anar tot el personal sanitari a presentar els nous companys metges, infermers, farmacètica al Dr. Alessandro de Franciscis que el le Médecin Permanent et Président du Bureau des Constatations Médicales i a la Sra. funcionaria que es la que ens inscriu, molt amablement i es ella qui ens recorda quan li debem del curs passat i alhora ens entrega la placa , diferent a cada  " estament " i posteriorment quan tot lliga ens ofereixen un piscolabis amb sucs de fruita de diferentes classes, galetes, cafè o cafè amb llet i el doctor De Franciscis confraternitza amb nosaltres, amb el seu atractiu italià i en francès, cosa que a ell li agrada i a nosaltres pla !

No em direu que els nens de la Farmacèutica Neus Domenech no hi donen un tot molt necessari al volant de tants acadèmics.

 Es tot un Genthelmen. 
Es ell qui cada any ens convida a resar a les 16 hores a la capella de Sant Cosme i Sant Damià i podem dir que acceptem amb tot el cor.
En la seva invitació posa " Venga numeroso ". i començem amb : le signe de la Croix, Mot d'accueil du president, Chant ; C'est jésus qui nous rassemble....
Lecture de l´Évangile, Meditation, Temps de Silence e Prière universelle.

I un any més em tingut la sort que ha sigut el nostre bisbe el Dr. Francesc Pardo qui ha presidit les pregaries i els cants. Ens omple de goig tot el que ens diu als equips sanitaris, en quan a " Servir es estimar ". Després ens fem una foto tots plegats, tots els que hem assistit, siguin d'on siguin, no se el motiu, però enguany només hem sigut el nostre grup.

Al sortir de la pregaria delpersonal sanitari a la sala sant Cosme i Snat Damià, amb el nostre bisbe i el Dr. de Franciscis-

A Lourdes tot passa volant, arribem plens d'alegria i contents de tornar compartir aquests dies a l'Accueil i en els hotels, jo cada any em toca amb la colla de Banyoles, persones alegres, somrients, servicials, ab bon rotllo del matí al vespre, a primera hora ja hi són a qualsevol hora també, a les pregaries de les set també, o sigui que el cansansi el deixen a casa i vinga, avui pot ser un gran dia.
Us confesaré un secret, jo em queixo molt sovint i diumenge dia 25 de juny a part de passar visita als malalts mati i vespre, de les activitats propies del diumenge, i d'acompanyar als sanitaris de Murcia i de Castellon de la Plana durant tota la processó  Eucharistique fins a la basílica subterrània i posterior benedicció amb la Custodia dels malalts, després vaig anar amb els nostres a la processó de les Torxes, fet que m'encanta i això d'anar resant el Rosari en diferents llengues es meravellós, com meravellosses son les cares dels malalts i pelegrins. 
Una cita segura es abans d'anar a dormir visitar a la Marededéu a la gruta, alli quasi a les fosques, diuen una misssa en francès. Allí trobes molts companys que fan el mateix, donar-li les gracies pel dia que s'està acavant. Quan em posava al llit a l'hotel Florida, eren cap a les 12,15 hores, el Dr. Turró dormia com un nen, vaig escriure un mail al meu fill petit, queixant-me del gran cansament i de mal d'esquena degut a l'hernia de L3 i sense tardar em va contestar : Pare, disfruta del cansament !!!!!, sense paraules, ho vaig complir, mai hagués esperat aquest consell. Mil gràcies Lluís.

Quan hi ha complicitat, quan estem en un moment de relax, mantinguent l'alerta per si decàs, podem arribar a parlar de tot, o simplement disfrutar de contemplar la nostra peregrinació i d'altres que no paren de passar. No digueu que tots plegats no fem una cara de pòtols místics que no padem amagar. l'Alex Gironell, en Pep Capdevila , la Mercè Pol i en Josep Maria Pagès. Ben segur que esperavem que anessin arrivan els brancadiers amb els xinos per a la foto oficial de la peregrinació. Dons be, vam arribar a parlar dels curanderos d'Olot sobretot de'n Caseca (e.p.d.) i de la manera de treballa de cadascun d'ells. Jo quan algú hi anava, l'escoltava el que volia dir-me, però no opinava.
Mentre anavem passant els minuts, se'ns va acostar una peregrina i ens va dir que tenir els peus cavus i si això podria tenir relació amb les neurones del cap ? Com que teniam un expert neuroleg vam deixar la iniciativa a ell, però deu ni do del suc que em vam treue. Pensem que algo de profit va treure la bona senyora, de la sabiduria del Dr. Gironell, però no del tot, es cosa dificil, i fer un diagnostic a la plaça de Lourdes, notser requereix algo més de silenci i intimitat.

Qui més qui menys tothom necessita portar aigua de Lourdes pels seus malalts que s'han quedat a casa, parents, coneguts i veïns, que ja l'esperen de totes totes. No us podeu imaginar l'alegria d'una ampolla d'aigua quan entres a una casa.

Aqui, tots estem carregant els autocars amb totes les maletes, cadires i acomiadaments necessaries. Aqui va l'adeu del Dr. Santiago Enrique Carbajo Martinez, que es pediatra de la Diocesi de Murcia, persona molt afable, entranyable i compromesa.
Se que em vaig comiadar de molts pocs companys de professió i de brancadiers e infermeres i molts d'altres. Perdoneu-me de cor. Em sap greu.

Momenets molt entranyables a Fondajau, lligant temes, no pot haver-hi cap error.

De tornada la junta em va donar una bona noticia, podràs tornar fins a  casa amb l'autocar nº 7 amb el Dr. Turró , la Dolors Lleall i Tulsà i en Ramón Bayona; i jo que fins el dia abans estava segur de tornar amb els pelegrins, autocar nº 17 .Un bon regal de tornada.

Son les 7,15 aproximadament del mati, tota la colla, esperant l'autobús per començar la peregrinació.

Al final , vaig fer de cap d'autocar de Banyoles a Cornellà, vaig tornar sans i estalvis a la Laura i a la Margarita Aumatell, varem baixar amb la plataforma, perfectament davant del bar El Capritx. Tots confiem tornar a Lourdes amb l'ajuda de Déu. Llàstima que un autocar dels nostres joves tornés a Banyoles cap a les quatre de la matinada, clar degut a tenir pana.
Com que ja era molt tard, no vaig poguer anar a veure a la meva neta i si ho vaig per l'endemà, l'havia anyorat molt i mira ara la podria abraçar i menjar-me-la a petons i junts disfrutar, per això va volguer baixar a l'hort a veure a l'avi, cosa que agraeixo moltissim. L'hort com poden veure està en bon estat i ha anat creixent, dona bo de veure'l.

Adéu-siau, al setembre ja us explicaré com ha anat l'hort i d'altres històries de la peregrinació.

Pep