ANEM AMB EL COR A LA MA

 

D'entrada un poema del llibre de Llorenç Gomis DÉU VOS GUARD I PASSI-HO-BÉ " Cançons de l'Ai al Cor ", per quan estiguem inquiets, dubitatius, angoixats, tristos, deprimits,,,, afegir una mica de poesia sempre ajudarà  a complementar els consells del metge de capçalera, psiquiatra, psicoleg, neuroleg, dels familiars, dels amics... ànims !!!!!!

CANÇO DEL VELLET VORA EL FOC

Passo l'hivern acompanyat

de noies rosses i morenes,

com un vailet entremaliat

corro a desfer les llargues trenes,

cullo un petó mig amagat.

Passo l'hivern ben abrigat

amb el record dels anys i els dies

quan era fort, quan era honrat

i veia llum a les masies,

quan era un jove enamorat.

Passo l'hivern vora del foc,

miro les flames que s'enyoren

del vent valent que llisca al roc

muntanya amunt on arbre foren,

miro les flames i no em moc.

Passo l'hivern amb els records

vells d'aquell temps quan era festa

cada diumenge i érem forts,

quan era groga la ginesta

quan eren vius els qui són morts.

Regiro el foc i miro lluny,

cap al camí, toco el meu pare,

la meva mà dins el seu puny

i veig el llamp com si fos ara

i sento el tro que lluny retruny.

I torno a viure i sóc vident

i veig el tall a antigues taules

i sento veus d'antiga gent

i reconec velles paraules

i em trobo fort i violent.

I si em barallo amb qualsevol

i crido molt i no m'amago

i no tinc por i res no em dol

i pago jo si fem pa i trago

sóc ben bé jo i em valc tot sol.

Passo l'hivern vora del foc,

sota la cendra veig la brasa

del foc d'ahir i com un joc

toco els topans antics de casa,

veig visions, miro i no em moc.

Passo l'hivern acompanyat

de noies rosses i morenes,

sóc un vailet entremaliat,

corro a desfer les llargues trenes,

cullo un petó mig amagat.

Les Pintades, terme de La Quadra de Mas Déu, municipi de Vallbona de les Monges.

Aqui vull deixar escrit que fa la meva familia de primers de juliol fins a la tornada del Santuari de Lourdes (França) el dia de sant Pere. Diran perquè aquest periode ?, perquè l'any va de gener a desembre, cert,  però a casa nostra les coses sempre van diferent, durant tot aquest llarg interval no parem, anem d'una cosa a l'altra i sempre pensan quina en farem, no podem estar parats, no tenim temps de pentinar el gat, no se com ens duren els amics, nosaltres no en jubilem mai cap. Fa anys que vaig de metge voluntari amb la peregrinació de l'Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes a Lourdes, la primera vegada tenia 19 anys, ens van animar els monjos de l'Abadia de Montserrat, sobretot el pare Abat Cassià Mª Just (epd) a tots els joves de la meva colla i així va ser i al costat del Josep Maria Cullell i Nadal, de'n Xavier Durà i Riera, de'n Manel Conesa (orfebre important, amb història de diverses lampades al cambril de la Mare de Déu de Montserrat, llegir el butlleti del Santuari nº 121 de gener-abril de 2022), de'n Xavier Valls (farmacèutic) (acs) , de´n Josep Santamaria i Rius, i molts d'altres com en Cesc Rovira.... de Mn. Francesc Xavier Puigrafegut anys avenir va ser secretari del bisbe de Vic monsenyor Josep Maria Guix i Ferreres, i per obediencia es va traslladar , Vic no li agradava, perquè era deixar tota una vida a Barcelona a la parròquia de Sant Francesc de Paula, ara inexistent. Mn. Puigrafegut era un home de l'Hospitalitat de Lourdes, estimava als malalts, havia sigut consiliari nostre; en una de les darreres cartes em va dir : vosaltres que entrareu al nou mil.leni, mireu de deixar un bon rastre i color d'evangeli. Així va ser la seva vida, ell sempre ho va practicar.

A casa portem l'agenda familiar entrellaçada amb la de Càritas , o sigui que me'n vaig d'una cosa a l'altra i puc dir que surt bastant be, als meus 75 anys he d' estar content. El dia de Sant Ramon de Penyafort, em van trucar des de l' Institut  Nacional d'Estadistica per preguntar-me si encara vivia a l'adreça on els consta o havia canviat ?? No se perquè, però coses que fan les institucions i a quin curs o taller estava inscrit ??li vaig contestar que en cap, no perquè em costés aprendre quelcom nou, que ben mirat a l'home li costa molt aprendre, però es que a la meva edat ja no vull fer més curriculum, diria que en tinc "massa" i mai m'ha servit per guanyar més diners, no, ha sigut  per servir millor els malalts que tenia encomanats, per tenir més expectatives de treball, per amor propi; en els ultims anys de la meva carrera, si que la Generalitat va instituir diferents graus de carrera professional i va asignar uns diners per a qui els cumplia, mai va ser cap regal, perquè els masters i altres cursos ja te'ls havies pagat tu, en aquells anys que el metge d'APD o també conegut per metge titular, tenia la obligació de residir al poble i atendre a la població mati, tarda i nit, diumenges i festius tot l'any i per anar de vacances et calia el vist i plau de l'alcalde de la població, cosa del tot engorrossa, la cosa no sempre tenia èxit. Be, per anar a fer una diplomatura a Bellvitge (Barcelona) , havies de deixar un metge substitut de 15 a 23 hores, a les tardes durant tot el curs, més gasolina, autopista, més el preu del master, o sigui un capital i després un altre master torna a buscar un metge per que el poble no notés que un servidor no hi era i vinga a pagar més hores de metge, o sigui un capital durant tot el curs..... i a part seguir pagant el master. Per exemple: un curs de Protecció de l'Entorn 1983 a Girona 20.000 pessetes, apart deixar un metge ......tot plegat un capital que mai vaig recuperar.  En quan a les DPO, per cobrar-les s'havia de cumplir un tant per cent no lluny del 100%.

Codonys (Cydonia oblonga), terme de Vallbona de les Monges.

No vull oblidar-me que a final de novembre sempre collim els codonys del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges, són plantes antiquissimes que no creixen més, es mantenen a una altura de uns dos metres i prou, no sempre fan fruit, enguany ni havia alguns, l'any passat va ser una gran collita i fem un codonyac bonissim, també m'agrada vigilar el gran server (Sorbus domestica), és un arbre que pot medir 14 metres d'altura, el nostre medeix uns 9 metres, està ben resguardat, fa fruits que es cullen al final de l' estiu, les serves necessiten una sobremaduració al cim de palla. El server és un arbre molt rústic i poc afectat per les malalties d'altres fruiters (cada vegada en tenim més com la Xil.lella de l'oliver, la vespeta de l'ametller ....), qui ho havia de dir fa tant sols 12 anys ?. Tradicionalment el server era present a la majoria dels trossos, en llocs frescals, practicament avui dia no se'n veuen ni pocs ni molts.

SORBUS DOMESTICA

 La serva és un fruit secundari, que avui dia pràcticament no es comercialitza, jo recordo que quan era petit a les golfes de casa sempre en teniam sobre un llit de palla i a mesura que anaven maduran les feiem servir de postres, com les figues seques, les panses o el codonyac i les nous, tot ben variat.

Aqui teniu una servera gegant ( Sorbus Domestica )

Estic escrivint aquest post el dia del baptisme del Senyor i avui acaba el Nadal i comença la setmana dels barbuts que sol ser la setmana més rigurosa de l'hivern: Sant Pau Ermità, Sant Maur Abat, Sant Antoni Abat.

Ara que s'acaba de fer fosc, fa un aire gelat i segons el temps aquesta nit serà una nit molt freda.

Seguin les estacions de l'any permeteu-me que em capbussi en la vida de pagès de Llorenç de Rocafort, sobretot i també la vida amb els fills, netes, joves, esposa, veins, amics i mai se sap qui més, per uns dies deixo la medicina, a Llorenç esporgant els olivers o fent llenya d'ametllers morts degut a la llarga sequera, acompanyat del vent de Serè pel matí o de la Marinada per la tarde, no recordo si sóc metge o no, és la pau d'aquesta terra de secà o sigui  d'aquest racó de món que són les meves arrels, dels meus avantpassats que van viure de ple la ex-baronia de Vallbona. El meu amic Josep Maria Boix Masramon (epd), Zum pels amics, em deia a les guardies que haviem fet junts al CAP Banyoles, " Els camins de l'Urgell, són camins d'eternitat ", quan vagis a Llorenç porta´m una foto d'alguna cabana, i així ho feia.

Des de primers de juliol, des que estic jubilat, començem l'estiueig a Sant Antoni de Calonge, la vida no es la mateixa que la que feien els senyors estiuejants de Barcelona a la fonda Selga d'Anglès (la Selva) sense anar vestit de blanc als matins amb barret inclòs; també hi havia estiuejants a la Fonda de Can Ramena de Les Planes d'Hostoles i a moltes cases de Sant Feliu de Pallerols tenien estiuejants de Girona capital de tota la vida. A les 10 h.  platja amb la umbrel.la, baixar una cerveza i unes patatetes i el llibre d'Eugeni Xammar " Seixanta anys d'anar pel món ", d'altres dies dona bo repassar algun capitul del llibre Ciutat petita i delicada de'n Jaume Ministral, el mestre que feia els dialegs de'n Capri (Dr. Caparrós) que molts de vosaltres recordeu, dinar, migdiada  i a les 17 hores cap a la Biblioteca Municipal a repassar la revista Serra d´Or des de l'any 1968, la revista El Ciervo des de l'any 1968. La revista Girona per mantenir una mica de cultura de la capital i provincia.  A l'hivern pujo a la biblioteca del Seminari de Girona, on trobo moltes revistes i llibres i una bona acollida per part del personal; malgrat el seu caracter anyoro a Mn. Josep Maria Marquès (epd), em deixava fer el que volia.

Fins i tot estan indicats els hostals com el de la Ceba

Com que els dimarts visitava a la tarde als matins pujava a la biblioteca del seminari, pensant trobar quelcom del  músic Francesc de Paula Brunet i Recasens, músic brillant de les Saleses de Barcelona, ell havia posat la música a la canço A collî olives, vaig trobar aquest llibre, que de jove l'havia vist a casa meva de Llorenç, però segur que amb el pas dels anys el van deixar a algun conegut i mai més va tornar; de totes maneres dins no vaig trobar la partitura de la cançó. Vaig començar investigant.

Que curiós , que i feia a Girona ?, després, pensant, pensant resulta que acabada  la guerra civil espanyola, el bisbe de Girona era el Dr. Josep Cartañà i Inglès, fill de Vilavert del Camp (Conca de Barberà) i amb això en tenim prou, cal dir que els dos germans Bergadà  i Solà van acabar siguent canonges de la Seu Tarragonina , i ben segur que a Tarrragona  s'havien de fer amics amb el futur bisbe de Girona, i li van regalar el llibre; quan el vaig trobar , estava nou , com si ningú l'hagués llegit (aqui va la foto).

 Quan torno de la biblioteca municipal de Sant Antoni, toca passeig fins a Torrevalentina i saludar a coneguts de sempre, un metge ja jubilat que a casa seva el van obligar a estudiar medicina per mantenir el prestigi de la dinastia, però el noi volia ser músic, un parell de dentistes de molta anomenada, un catòlic tradicionalista que segueix la liturgia de sant Pio X , dos radiolegs que no els passa res per alt , un infermer d'APD amb molta història , un reumatoleg experimentat, un hematoleg feliç com ell sol, un cardioleg cremat vol deixar l'ICS  i dos farmacèutics que no arriben als noranta convençuts de l'art de fer formules magistrals,  un metge jubilat que no vol que li parli de medicina i un parell  de mestres amb vocació que em recorden al Sr. Capell de Maldà i molts malalts antics, gent de Banyoles relacionades amb Càritas, i amb l'Hospitalitat de Lourdes, en fi que més que caminar practico les relacions humanes, cosa del tot recomanable. 

Ho he de dir, quan veig en una persona , la qualitat, la virtut de la bondat quan sempre es manté disposada a ajudar a qui ho necessita, quan és mostra compassiva i ressonant amb les persones que es troben en algun patiment per diferents circumstàncies i també quan manté una actitud amable, generosa, empàtica cap els altres i les seves cabòries, em deixa desarmat, li dono tota la meva amistat i una gran abraçada. 

D'aquesta manera, també podem exposar que qui no te bondat és aquell que és mesqui, egoista, qui veu a la resta de persones com enemics, és desconfiat, rancorós, insensible i es decanta més per l'odi que per fomentar l'amistat. La filosofia entèn el bé  com el valor que se li atorga a l'acció d'una persona. El be fomenta el desitjable a partir de l'empatia, la capacitat de sentir de ressonar amb el què un altre individu pot sentir, increible, eh ! Surrealista, quasi fantasmagòric.

Després del relax de juliol a primers d'agost ja estem instal.lats a l'alta Extremadura a la Sierra de Gata, d'on és filla la meva dona i alli al mig de la natura i acomanyat de més de cent fonts començem a fer coses com pintar totes les portes que donen al carrer, que no són poques, endreçar la casa després d'un any de tancada, saludar a la gent coneguda i un somriure al desconegut i sobretot els avis que saben llatí, començar a fer treballs manuals, llegir, escriure diariament i fer fotografies per posar al correu de cap de setmana (Urbi et Orbi) que fa 12 anys que el faig a la familia, dissenyar com serà  la decoració de la façana de casa pel Hollowenn i quines disfresses portaran les petites de casa ( cada any són diferents, repetir no es cosa que es contempli, cal buscar llums, màquina de fer fummmmm , ciris per tota la barana del jardí, buscar xuxes per més de 300 infants i joves per  cumplir amb  Truco o Trato i que no falti la llum dins la carbassa o les carbasses necessàries per aquesta nit, quantes ? mai se sap, però amb una es cumpleix. 

Seguir anotant les petites històries de milmanda que van passant per les llargues tardes d'agost a 37 graus a l'ombra, la migdiada es el temps més sileciós del dia, a mi m'agrada parlar amb tothom i cada dia després de descansar una mica surto a donar la volta pel poble, Gata te molts atractius, els Drs. Fabré i Griera ho saben molt be, també gaudim de dos rius on banyar-se.

A primers de setembre ja som a Catalunya i ens preparem per anar cap a Llorenç de Rocafort a batzacar les ametlles ( cal veure quines ametlles ens trobem, els dos ultims anys estem patim una gran sequera de mesos, cal fer comparació de les ametlles d'abans de la pandèmia amb les del 2024), no se si la cooperativa les voldrà ?. a més cada any es moren molts ametllers, no aguanten la sequera .

La melmelada de mores la fem des de fa més de 25 anys, abans quan arribavem a Llorenç per l'onze de setembre, en època dels meus pares, trobavem la nevera plena de mores,

 ara esta buida i cal que tota la familia surti tot el dia a recollir mores per tot el terme de casa, de Vallbona, de Rocallaura i fins i tot a Montblanquet. Caminem molt, puc equivocar-me perquè sóc un gran desconeixedor del nostre terme i dels pobles veïns, però amb 75 anys algo al costat del nostre pare i del Ramon Moix Marimon algo se d'algunes partides com: Roca-grossa, Albareda de Montesquiu,  l´Alzina, Coll-roig, Ferreginals, Planots, Perdigons, Serra-fosca, Astinclar, El Tallat,  La Creueta, etc... Collir mores enguany ?  són petites, molt fines, com mortes, com enganxades, costa arrencar-les de l'esbarzer és complicat si no ha plogut, s'han de buscar racons i raconets més frescals. 

Una vegada fets trenta-cinc pots, ho vam deixar, perquè no en teniam més, enguany ho hem donat per exel.lent, ha costat molt reunir tantes mores.  Cal dir que també hem fet melmelada d´Albercocs, de Prunes, i de Tomaquets verds... Per les festes del Nadal n'es l'obsequi principal. 

Com  que s'acosta la festa de Totsants cal començar a trencar molts kilos d'ametlles per tant de fer els famosos panellets que ja feien la meva padria i mare, més endevant la meva germana Dolors i actualment el nostre fill Lluis que com a hobby va fer dos cursos a l'escola Hoffman de Barcelona i tot es fa com " il Faut".

El trencar ametlles és laboriós, pacient i anònim, (ningú et felicitarà per haver fe la feina ben feta) però impressindible, un cop les ametlles trencades, cal escaldar-les, treure-lis la pell, posar-les al sol per què s'assequin, tot seguit passar-les pel molinet de la meva padrina, 

 de més de 140 anys d'antiguitat, funciona de manera manual, res pitjor que el turmix per fer ametlla ratllada, escalfa les ametlles i surt l'oli que porten, cosa indesitjable.

La formula per fer els panellets la tenim penjada a internet, perquè sempre surtin igual faci qui els faci, fora dubtes.

També fem Nuegaros (nous triturades + mel) i la pasta es posa entre obleas (pa d'àngel). Dolç que és fa a Gata per Nadal.

Ara que hem parlat de la mare, em ve a la memòria que el ieisme era el seu parlar i el vell parlar de la Garrotxa i que encara es present al Pla de l'Estany, tot i no ser normatiu, els vells el parlen:

El Ieisme, dialecte totalment desconegut a les terres de Ponent, els poso una petita mostra.

ullera  /uiera/

cella  /ceia/

ovella  /oveia/

pallasso  /paiaso/

ull   /ui/

ullal  /uial/

porcellana  /porceiana/

rellotge  /reiotge/

vell  /vei/

abella  /abeia/

vermell  /vermei/

palla  /paia/

estelles / esteies/

gall /gai/

fulla  /fuia/

full /fui/

al coll  /alcoi/

llavi  /iavi/

milla  /miya/

lluna  /iuna/

fonoll/fonoi/

abelles/abeies/

rostoll/rostoi/

genoll/junoi/

alls/ais/

polls/pois/

vull/vui/

podall/podai/

tall/ai/

dalla/daia/

cullera/cuira

Una masia, en ple parc volcànic de la Garrotxa

-El meu germà te el fel sobrexit i suara vol venir de visita.

-Vinc perquè sóc fluix d'orinar i la dona em fa venir.

-El diumenge a la tarda tinc dolors còlics, no vindrà d'alguna cosa mal curada ?

-El meu bailet te una ventrellada, hauria de fer-li una ullada.

- Tinc un brià, - ensenyi-me´l.

-La meva dona te un esquirro a la mamella i ella no ho sap.

- A casa tenim ronya.

- A la fleca diuen que aquest metge sap curar els cucs de les criaures.

- Senyor metge tinc molts sustos, puc prendre aigua de Calaguala ?, vostè mateix.

- Ahir ja cavien les primeres fuies al cim de l'herba.

- Guaita ! Suara poc s'ho pensaua pas la meva mare que podessim trobar el tràmec.

- Ara pla, guaita quin piló de cideres. No en vos pa cap ? Sí, unes miques.

- Quina llei de gust que té el greix que heu fet amb aquest tangí. Em fa venir basca !

- Havent endreçat el volant, els trebaiadors taiauen les branques a cops de podai.

- Després de tan que rivien, els hi feien mal els uis i no podien trebaiar.

- Poc s'ho crevia dingú que havessin gunyat el primer premit.

Una vegada fets els panellets, sempre fem un paquet per la meva germana de Lleida.

Passat Totsants, ara toca pensar en la decoració de l'arbre de Nadal i en avançar feina que serà de manualitats com cada any, i sempre diferent, guardem més de 10 paquets d'estrelles de tota mena, nanets del bosc amb una barba llarga de diferents paisos, casetes,de tota mena paquetets de colors, i altres peces fetes de password.....etc.

Enguany la meva dona ha fet un canvi radical amb el calendari d'Advent, en lloc de fer finestretes amb bossa a l'arbre, ha fet una caseta per cada dia del desembre fins a la vigilia del Nadal; casetes fetes d pasword, que senzillament han tingut poc exit, per part dels petits de casa, la sorpresa estava a dins.

Cada any des de fa molts, la familia Capdevila anem a passar una tarde a la Fira de Santa Llúcia de Barcelona, al pla de la catedral, passejar , mirar i mirar, saber a quin preu es venen els rams de vesc o muerdágo blanco (viscum album ) gaudir de la música nadalenca i de tot l'ambient, ben abrigats i sense pressa, fa anys que comprem les figures de la casa DECORARTE  J. FERNANDEZ a la Sra. Dolors Garcia Juanes i darrerament li hem comprat per telefon al 943333254, ens va assegurar que era l´últim any que han vingut a Barcelona.

Cada any aprofitem que som al Portal de l'Àngel per comprar turrons de la casa Planelles Donat, de xixona, turró de trufa, de xocolate amb ametlles, de xocolate amb avellanes i de crema.

Vaig aprofitar per anar a veure l'exposició sobre Dones de Paraula

  

El llenguatge fet paraula constitueix una de les màximes expressions de les idees i del pensament humà. La paraula ha estat l'element clau per explicar la història a través de fonts diverses, escrites o be orals, i és un instrument fonamental per descriure i comprendre la realitat. 

Però el control de la paraula ha estat tradicionalment masculí : amb molt poques excepcions, han estat els homes els qui han governat imperis i estats i han exercit el control del relat;són els homes els qui apareixen als llibres d'història, a la majoria dels documents administratius o els que han escrit i prescrit la gran literatura. Tanmateix, és de la mare de qui n'aprenem el llenguatge, les paraules i la transmissió d'un ordre simbòlic; la paraula que ens permet comunicar, interpretar i que  és instrument de mediació.

L'objectiu de l'exposició és posar el focus en l´us de la paraula des d'un univers femeni, partint de l'època  moderna (segles XVI al XVIII), quan l´humanisme situa  la paraula com a pedra angular del coneixement, amb l'aparició de la impremta i el llibre modern, pereò també com a element fonamental en la construccó del subjece.

La paraula de les dones - reivindicada, transmesa, oculta, negada.- n´és el fil conductor: de la necessitat d'elaborar una genealogia d'autors  que esdevinguin referents i autoritats;  de vindicar la importancia de l'ordre  simbolic matern i fer visible l´ocultació i el descredit que tambe ha patit la paraula femenina des de l'història, la literatura i els relats biblics o mitològics.

Ara que hem parlat de Santa Llúcia he de dir que cada any d'ençà molts que l'Ajuntament de Sant Aniol de Finestres em convida a la missa de la festa de la patrona amb orquestra i a dinar al restaurant de cal Cabrit de Sant Esteve de Llemena, era l'any 1991 que vaig deixar de ser el metge titular d'aquests racons de l'alta Garrotxa, plens de cingleres i boscuries mai vistes a l'Urgell cal llegir el llibre de´n Josep de Costabella ( Odissea d'un olotí durant el domini marxista).

Ho he de dir cada any gaudeixo dels veins dels masos que jo visitava encara vius i del sermó que fa el mossèn, és únic, sempre de coses planeres com la vida mateixa, sempre toca de peus a terra, un queda enbadalit escoltant-lo, enguany ens ha dit que quan es va fer capellà volia salvar el món i als 80 anys llargs s'adona que ben just se salvarà ell, molt humil. És un capellà que és fa estimar vaja con Déu mana,  carregat de bondat, auster i exigent amb si mateix, no s'aparta de l'evangeli, és fa un més del poble, capellà mati, tarde i nit.

El pessebre el fem una mica grandet perquè qui capiga tothom, com el feia el meu pare, que els camins estaven molt transitats, com és el Belen Napolitano, que hi surten tots els gremis no del temps del Senyor sinó del segle XVIII a Nàpols, fins i tot un elefant precedit per una generosa famfarria van a adorar al nen Jesús, no s'estan de res. Puc dir que m'encanten els pessebres carregats  (barrocs) i transitats per molts pastors, soldats d'un lloc a l'altre, masies a tots els racons, rius amb els ponts, o salts d'aigua,  el palau d'Herodes el rei dolent, diferentes classes d'arbres, diferentes molses , varietat de bestiar, les piràmides d'Egypte de diferents tamanys, la fugida a Egypte, un parell de filadores a la vora del foc, llums tenues per tots els racons, els angels els justos, a diferència del Belen Napolitano, un estol d'angels alguns amb un encenser i vestits de dalt a baix, donant la màxima glòria a Déu. Sí m'agrada el bou i la vaca dins l'establia. 

El pessebre el fem junt amb la neta Mar que aviat farà deu anys i enguany s'ha incorporat la petita Duna d'un any i set mesos i ja ha col.locat els xais als prats on han de pasturar. La Mar ja ha après on van cada grup a la zona de la anunciació de l'àngel als pastors, les figures de la Cova, d'on surten els Reis Magcs, on posen la fugida a Egypte, on va el palau d'Herodes amb els seus soldats. La gent que va a adorar i porta un present pel Nen Jesús, sempre posem dos caganers i així la gent s'entreté bucant i la Mar s'ho passa pipa perquè ella si sap on estan amagats. Sempre que fem un pas al pessebre llegim la Biblia.

Dins el titol del llibre de 27 dibuixos de cadascun dels nets, aqui  va el del meu amic Dr. Ramon Gefaell de la Peña (E.P.D.) Molta gent no sap que hi ha un rei dolent.

Duran els dies  del 24 de desembre a l'endemà del dia 6, posem música nadalenca. No cremo encens, perquè a casa no els agrada, jo ho faria, ho vaig fer a totes les guardies de medicina al CAP BESALU, durant sis anys, i mai cap pacient es va queixar pel perfum, sabien segur quin metge estava de guardia encara que no em veiessin. Duran aquests dies repasem una vegada més ADMIRABILI SIGNUM del sant Pare Francesc.

He de dir que sempre hem tingut el pessebre fet fins a la festa de la Candelera , festa que se celebra el  dia 2 de febrer que és commemora la purificació de la Mare de Déu. Coincideix aquest fet amb la presentació del Nen Jesús al temple, quaranta dies després del seu naixement, segons prescrivia la llei de Moisés.Era allà el sacerdot Simeó qui, coneixent per inspiració divina qui era aquell infant, va dir : " Ara ja puc morir en pau perquè els meus ulls han vist el qui ha de ser el Salvador d'Israel!". Un dit popular molt conegut : Si per la Candelera plora, l´hivern és fora ; si per la Candelera riu, el fred  és viu. Encara que no estigui de moda tenir tant de temps el pessebre, li tindrem fins la Candelera, mai le desfet abans, accepto les critiques.

Passat els Reis desmontem tota la decoració de la façana i de l'interior de la llar, desfem l'arbre, i guardem els treballs manuals diferents cada any, en tenim un grapat ens agrada colec.cionar-los. Els nostres fills ho trobaran. Anys enrera també tenia decorada la sala d'espera de la meva consulta particulr.

Totes les històries familiars que no són poques, els meus fills les poden trobar a les meves multiples agendes de Càritas, la meva vida camina junt amb els sense sostre, els excluïts, els invisibles, els vulnerables, els que no són ningú als ulls d'aquest món. Són les mevers obres completes, no puc portar una agenda privada i a més una de Càritas, donç sóc president les 24 hores del dia i a més Càritas és l'art de compartir, de joves hi hauria d'haver una assignatura sobre el compartir, la vida aniria millor. Als escoltes ho ensenyen i a més treballen la estima de la natura, sinceritat, esforç, responsabilitat, compromís, austeritat i generositat, alegria, optimisme, participació en la vida colectiva..........

Cada any a mitg febrer anem a Llorenç a esporgar, arreglar algunes pedres caigudes, fer feina com tallar ametllers morts al tros o a l'era, amb l'ajuda del meu estimat company de promoció Dr. Griera.

Des de fa molts anys que amb la meva dona anem a passar el dia 26 i 27 d'abril a Montserrat, historicament em dormit a l'hotel Abat Cisneros, però no ens importa dormir a l'Alberg Abat Oliva o a les Cel.les Abat  Marcet, un servidor va dormir al mig de la plaça l'abril de 1997 que se celebrava Els 50 anys de l'entronització de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat. 

. Guardem habitació al més de novembre per si de cas. Ens agrada anar a les vespres solemnissimes de la Marededéu o sigui les primeres Vespres i tot seguit la prevetlla amb cançons del Llibre Vermell de Montserrat i finalment la gran Vetlla de la Marededéu :

- Laudeamus virginem mater est: et eius filius Iesus est.

- Los set gotxs recomptarem, et devotament xantant : Ave Maria     gracia plena Dominus tecum Virgo serena.

-Imperayritz de la ciutat joiosa, del paradis amb tot goig eternal

 neta de crims, de virtuts abundosa.

- Mariam Matrem Virginem attolite, Ihesum Christum extollite concorditer.

- Stella splendens in monte ut solis radium, miraculis serrato exaudi populum

- Salm 94, Invitació a lloar a Déu

- Càntic de Judit

- Càntic d'Anna, exultació dels humils en Déu

- Càntic d'Isaïes

- Cinc lectures entre mig

- Renovació de l'ofrena de l'oli de les llànties.

- Cant de comunió : El tot poderós obra en mi meravelles, al.leluia. El seu nom és sant.

- Visita espìritual a la Mare de Déu de Montserrat.

Coses de la vida, fa anys que asseguts a dins de la basílica trobem una parella de francesos d'occitània.

Al sortir de la Vetlla, sempre ballem un parell de sardanes i tot seguit baixem al self-service a menjar xocolate amb coca de Montserrat, tot esperant una nit molt curta, perquè amb la colla que porten l'oli de la llàntia de Cervera anem a la missa de l'Alba (7 del mati) al cambril de la Verge, normalment ens la diu el pare Juan Maria Mayol rector del santuari. En la foscor de mitja nit, impressiona escoltar la música d'una sardana.

Després un bon esmorzar amb coca de Montserrat i suc de taronja i un  cafè amb llet ben calentó i preparats per entrar a la basílica per la missa conventual de les 11, des de la pandèmia cal demanar un codi de barres.

Aqui va un bonic e interessant gravat de Montserrat fet per Alexandre de Laborde, en va fer molts de Montserrat i de totes les ermites. Aquesta imatge potser està feta des del Pas dels Francesos.

Al sortir novament podem ballar sardanes, la cobla se situa al costat de l'angle de l'antic claustre de Montserrat, es bonic veure l'escolania ballant sardanes amb el seu prefecte el pare Efrem de Montellà.

M'abelleix donar un repàs a les noticies del dos mil vint-i-quatre que toquen d'aprop la pobresa

La Síndica propose una Renda especifica per als nens vulnerables ( La Vanguardia 6-2-24).

La inflació provoca un augment de la pobreza i trenca la tendencia a la baixa ( La Vanguardia 27-2-24).

Pobreza invisible i estructural: els nens pobres d'avui, són els adults pobres del demà. ( La Vanguardia 1-3-24).

Solitud no desitjada  i dificultats econòmiques grans condicionants de la salud ( La Vanguardia 3-4-24).

Ayudar a les families contra la pobreza hereditaria ( La Vanguardia 7-4-24).

El monstre de la soledad. La teoria sueca del amor. Del director Erik Gandini. La Vanguardia 5-5-24.

Entitats socials alerten  de l'enquistament de la pobreza. El 24% de la poblacion no a consegueix evitar l'exclusió tot i la millora de la economia. La Vanguardia 4-5-24.

Trobo a faltar un compromís més radical de l'església amb els emigrants. L'arquebisbe de Tànger el frare franciscà Santiago Agrelo critica la indiferència social devant dels morts a les fronteres. " Molts cristians, religiosos, sacerdots, laics i bisbes tenen una visió excloent del migrant " . La Vanguardia 23-6-24.

Catalunya necessitarà 20.000 empleats més en residencies els proxims 10 anys. La patronal avisa de que no hi haurà suficients professionals per a cuidar a la gent gran. (La Vanguardia 18-X-24 ).

Aprop de 600 persones subsisteixen en assentaments i locals ocupats. L'Ajuntament de Barcelona contabilitza 125 menors en aquests espais. ( La Vanguardia 1-XI-24 ).

Veins del Baix Besós alerten sobre el nou barraquisme nòmada ( La Vanguardia 14-XI-24 ).

Cuatre  millons de persones viuen en la pobreza severa i uns altres 9,5 estan en risc. Un informe de Càritas apunta que la exclusió s'exten ja als pobles . ( La Vanguardia  4-XI-24 ).

La Vanguardia 27-XII-24 El sector social urgeix reprendre la Llei de mesures transitories per erradicar el Sensellarisme. D'acord entre la UAB, UB, Comunitat de Sant Egidi, Càritas, Assís Centre d'Acollida, Arrel Fundació, Sant Joan de Déu Serveis Socials.

Les primeres noticies del 2025 :

La Vanguardia 9-1-25: El 7% de la població viu en espais amb menys de 15 m2. per persona.

La Vanguardia 10-1-25 Full de ruta per treure de la POBRESA 2,3 milions de nens i adolescents. Ajuda Universal per fill. També 4000 MENORS MIGRANTS de les Canàries.

La Vanguardia, diumenge 2 de febrer de 2025: Què faríem sense vostès?
Carme Riera

La pregunta ens la fem molts de nosaltres quan pensem en les persones vingudes de fora que van arribar i continuen arribant a aquest país a la recerca de millors condicions de vida, una necessitat que des de fa milers d’anys ha impulsat la gent. Sense els vinguts de molt diversos llocs d’Europa, Amèrica, Àfrica o Àsia, principalment de Romania, Ucraïna, Colòmbia, Veneçuela, l’Equador, l’Argentina, el Perú, Cuba, el Marroc, Gàmbia, Senegal, la Xina o el Pakistan, molts seríem menys afortunats. Sí, sí, menys afortunats. La nostra vida quotidiana seria­ més complicada i més difícil.
Em pregunto sovint què faríem tots nosaltres, els 48.446.594 espanyols sense els 6.735.487 estrangers?, segons dades de l’INE de l’últim trimestre del 2024.
Qui cuidaria de la seva mare, benvolguda lectora? Qui recolliria els nens a l’escola, benvolgut lector? Qui li netejaria la casa? Qui li despatxaria el pa al forn del barri, la fruita a la verduleria propera? Qui li portaria la pizza a casa? Qui conduiria la furgoneta que transporta mercaderies necessàries, per exemple, productes farmacèutics? Qui li serviria el cafè al bar de la cantonada? Qui voldria fer el torn de nit en els anomenats comerços de 24 hores?

La Vanguardia 5-2-25 

 La vida en una habitació de desenes de milers de persones a Catalunya

Esade i Càritas alerten d’un mercat de relloguer que es regula fora de la llei.

Preciosa vista urgellenca

LaVanguardia 8-2-25 : España va be, però hi han més nens pobres: Barraquisme vertical, families que malviuen amuntegades en una habitació per 570 €.

Diari de Girona 20 de febrer de 2025: Un 28% d'atesos per Càritas no te ningú en qui confiar : Més d'una quarta part dels usuaris a Girona assegura que s'ha  "aïllat socialment" i que no te cap amic.

Per setmana santa, mai estem al mateix lloc, el 1972 a Vallbona de les Monges, el 1975 a Paris, alli vaig coneixer al cardenal Lustiger que va escriure un llibre molt interessant titulat La choix de Dieu.

 Abans del 1981 tots al monestir de Sant Cugat del Vallès, després a Gata, alta Extremadura a casa de la meva dona, al 2008 al monestir de Santo Domingo de Silos, que fan tots els oficis en llatí, no es distreuen gaire amb els turistes; moltes vetlles Pasquals a la catedral de Girona, on dona bo escoltar el cant del Pregó Pasqual en català per Mn. Baburés, però a mi m'agrada escoltar-lo en llatí, serà per haver sigut escolà en la meva infantesa, algunes setmanes santes a Llorenç i també els oficis a la catredral de Salamanca .

EXSULTET IAM  ANGELICA TURBA CAELORUM: EXSULTENT DIVINA MYSTERIA; ET PRO TANTI REGIS VICTORIA, TUBA INSONET SALUTARIS.

Pasada setmana Santa, estem a l'espera de la festa del Corpus , festivitat que s'escau el dijous en què s' acompleixen deu dies de la Pasqua Granada i perquè a Càritas publiquem la nostra memòria de l'any anterior i a més anem a passar el dia a Barcelona a fer el recorregut un any més de les institucions on fan l´ou com balla, la seguent foto és dels jardins de  l'Ateneu Barcelonés un servidor fa més de cinquanta anys que en sóc soci i he gaudit ampliament d'aquesta festa tant important per tots nosaltres.

A l'Ateneu mi he passat moltes hores estudiant, hi vaig fer la carrera, tancavent a les tantes de la matinada i obrien els caps de setmana.

L'ou com balla es una antiga tradició de Barcelona que data de l'any 1637. Podem veure l'Ou com balla a :

 La casa de l'Ardiaca on hi la l'Arxiu Historic de la ciutat de Barcelona. També el podem veure al Claustre de la Catedral de Barcelona, al Palau del Lloctinent on hi ha l'arxiu de la Corona d' Aragó, també en el romantic i meravellós pati del  Museo Marès, i al monestir de Pedralbes, als jardins de l'Ateneu Barcelonès i segur que a molts més indrets de la ciutat i provincia.

Be, durant tot l'any ajudem als fills cuidan les dos netes, la gran farà 10 anys i la petita en farà 2, les dos un tresor pels avis, és bonic veures creixer i creixen molt depressa.

A poc a poc arribarem al juny clausurarem els 14 projectes de la nostra Càritas, farem la declaració de la Renda i si Déu vol tornarem a anar a Lourdes a acompanyar els malalts i cuidar-los com a metge.

Be aquest any, la quaresma del 2025 comença quan es posi fi a la festa del Carnaval, el dimecres 5 de març, i s’allargarà fins al dissabte 19 d’abril. Així, del 18 al 21 d’abril és la Setmana Santa, comptant des del Dijous Sant fins al Dilluns de Pasqua. Aquest dia, el dilluns 21 d’abril, és el dia de la Mona a Catalunya.

Be, el dia de sant Joan, una vegada més marxem cap a Lourdes (Alts Pirineus), ho dic per si algú és pot apuntar.

Una abraçada

Pep

 

QUAN LA FAMILIA POSAVA GAVADALS DE CONFIANÇA AMB EL METGE

Escric aquest post a punt de complir tres anys de la meva jubilació forçosa, vaja per  llei; per dir-me que s'havia acabat, m´ho van dir en una resolució de tres folis, només us poso el primer. Sempre he pensat que en altre temps havia de ser una persona important, per que m'haguessin de recordar un munt de lleis i articles que m'afectaven fins aquell moment; si hagués sabut que estava tant i tant protegit, potser alguna vegada hagués fet més el brètol i no ser tant babau, que mai ningú em demanava tant; altres ho van entendre en l'instant que van veure el seu nom publicat en el D.O.G o al B.O.E. Sincerament mai m'han agradat elsfuncionaris " vuelva usted mañana ", i per a ser metge de poble no vaig tenir cap més remei que fer oposicions i convertir.me en funcionari, encara que sempre he actuat com si no ho fos. En alguna excursió de metges jubilats ho hauré de preguntar quines tècniques/maneres/subterfugis, hi havien per fer 8 mesos de vacances cada any i treballar-ne 4, o com allargar els dies de lliure designació o que els Moscosos es multipliquessin sense despertar la alerta de l'CS. En fi lo passat ja ha passat i la vida continua.
 Ara ja fa tres anys que miro d'estar per la família cent per cent i d'avi molt més, la Mar s'ho mereix tot i amb ella al costat tots els ensurts fisícs, polítics, espirituals, i mundans són més suportables. El seu riure i somriure es transparent i ens encomana a tots, em transporta en altres temps aïmats de la meva memòria. 
Ara que no em mana ningú, be algú sempre et mana, ara si puc , dic sí a tot el que se'm demana, tant sigui la meva dona, els meus fills , els meus cunyats,nebots, veïns, l'Ajuntament,

 el col.legi públic de Cornellà del Terri, amb alguna xerrada sobre la circulació de la sang o 

sobre l'esquelet humà o a trobar dibuixos sobre l'aparell genital masculí i femení, o algun escrit per una revista sobre la tercera edat del Pla de l'Estany, o una xarla sobre "morir dignament a casa, o sobre com veig el Santuari de  Lourdes de quan jo era jove i ara de jubilat; en una paraula faig com els nuvis, que gairebé es diuen si a tot. 

Un servidor hagués treballat fins als setanta anys amb la mateixa il.lusió del meu primer dia, tot s'ha de dir va ser un cop fort, d'entrada pensava que estava de vacances i al cap de tres mesos em vaig adonar que jo no tornaria mai més, repeteixo un bon cop que ni fent un curs de Coaching per a jubilats es supera . Jo si recordo companys molt grandets de 70 anys treballant, sortint de nit i anant pels masos. Jo si recordo que vaig fer l'últim dia abans de ser metge. De bon matí em va telefonar el meu company  Josep Cánovas  em va dir " Pep, increïble però han sortit les paperetes de Història de la Medicina ", ara caldrà veure si hem tingut sort o no ; era la única que ens faltava a tots per poder donar per finalitzada la carrera que tant ens havia costat. Com a professor d'història de la Medicina Teniam al Catedràtic Dr. Felip Cid; després en parlaré. Vaig anar ràpid cap a recollir la papereta i em vaig sentir molt afortunat, posava Aprovat, (he de dir que els dos vam aprovar) no necessitava més, donç tots li teníem no por, sinó pànic al Dr. Cid, era un home retret, molt seriós i amb pinta d'home de llibres i intelectual, posat de pocs amics, la veritat es que per la llegenda que corria d'ell, practicament ningú se saltava les seves classes, tots el respectàvem més que no l'estimavem, així era. Ara em puc confessar, quan vaig haver aprovat la seva assignatura, vaig fer desapareixer el seu llibre, que m'ha dolgut tota la vida: ara visito llibreries per comprar-lo i no el trobo. Ho sento Dr. Cid. el vaig jutjar sense coneixe´l. Però un cop jubilat he descobert la seva grandesa com a metge, professor i com a poeta i escriptor. El temps i l'història que li va tocar viure no va ser gens fàcil. Un honor haver sigut alumne seu.
Gràcies al seu fill David que em va enviar el seu llibre titulat Obra poètica (1963-2006), Nova Carpeta, cosa que li agraeixo moltissim, gràcies a l'intervencio del meu estimat amic el pintor Benet Sarsanedas que viu i te l'estudi al poble de Darmos i a més gràcies a Antoni Clapés he arribat fins a ell, L'Anarquista Líric ", us recomano llegir el proleg de l'Obra poètica  feta per en Toni Clapés, he disfrutat molt perquè m'ha ajudat a conèixer de dalt a baix el que en altre temps fou el meu professor d'Història de la Medicina. També he disfrutat llegint : Vint poemes i un Càntic Desolat, Sonets del Zoo, i molts més...El Testament, que ara mateix us escric l'últim poema el XXIX : 

Sense notari ni testimonis

a la ciutat trenta-un de desembre,

dos mil, any del senyor amb minúscula,

he redactat aqueix testament,

aconsellat per crits i ferides.

Mentre espero impàvid el no-res,

signo amb la sang recent d'un poema.

 Un bon poeta Déu meu. Gràcies a la biblioteca de l'Ateneu Barcelonès que en sóc soci des que tenia 20 anys, vaig poguer llegir Memòries Inútils, que es el seu llibre de memòries tal com diu el seu títol, hom  gaudeix moltissim, moltes vivències, persones i llocs que també els he viscut jo, no tots ; he après molt, però el meu pobre català m'ha obligat a tenir tota l'estona al costat el Diccionari de la llengua catalana de la Enciclopèdia Catalana, el Dr. Cid, te un lèxic molt ric. Us adverteixo que es impossible comprar-lo, si el tenen companys seus de la Univeritat Autònoma de Barcelona, com el Dr. Marius Foz que fou professor nostre de Patologia General .

Sense deixar al professor Dr. Cid, ara es el moment de dir que l'any 2002 vaig comprar el llibre seu titulat  

Correspondència de Salvador Espriu. Editat per Perifèrics/ Debat, pel sol fet d'haver sigut professor meu i també vull fer palès perquè des de jovenet que he llegit i admirat a Salvador Espriu, encara l'admiro i em sabia de memòria el poema Assaig de Càntic en el temple :

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.                                   Us recomano les cinquanta-tres primeres pàgines, que versen Sobre l'Home i el Poeta, paraules proemials entorn de l'Epistolari.

El primer dia que vaig fer d'usuari, o sigui allò de provar de asseures a l'altre costat, ep ! es un llibre que al principi de la reforma de l'atenció primària era obligat llegir-lo, encara que no em fes falta o sí, penso que actualment encara el fan llegir als joves MIR, resultat, les coses es veuen molt diferents. 
Al asseurem a fora,i ja sense la bata blanca, a la que molts anys havia sigut la meva sala d'espera, em va remoure els racons de la memòria. El meu metge estava fent una llarga visita i em va donar temps de pensar la meva vida solitària de metge rural, vaig pensar en el decret 84/85 de Reforma de l'Atenció Primària i el seu desplegament, que ens va canviar la vida a tots, deixeu-me dir a millor, sense parlar de la baixada considerable de la nòmina als metges e infermeres d'APD que ens integràvem a una ABS.  Els problemes de convivència no van tardar en aparèixer al CAP ,al ser una comunitat tant nombrosa, discrepàncies serioses amb  directors, que algun d'ells m'havia augmentat l'angoixa seriament, directrius i mes directrius, protocols i més protocols a seguir, la direcció per objectius, les correccions farmacològiques sobre la teva despesa desviada (massa gastós, i tothom se'n assabentava) , sort que les alegries del dia a dia superaven les penes i el que més m'ha omplert a la vida es que vaig ensopegar una època en que el metge de capçalera encara era l'escalf de la familia, el metge ho era tot per aquella gent que vivien allunyats en masos, sempre eres benvingut fos l'hora que fos. M'estimaven i em mimaven; cosa que sempre més he agraït i al cap de trenta cinc anys per la Garrotxa encara ens dura el record de nits assegut vora la llar de foc, amb un cafè-cafè de colador per no adormir-me tot esperant que l' avi millorés  o fés un canvi en aquell edema agut de pulmó, que periodicament s'anaven repetint degut a la patologia cardíaca que patia.
Quan vaig acabar la carrera em vaig regalar a mi mateix el títol de Metge de Capçalera, era un títol que no existia, era una mica pompós, - i què ?  i ben cofoi que n'estava, és el que sempre havia volgut tenir.Tant a Girona capital com a tots cantons, sempre et preguntaven, quina especialitat tenia ? donç metge de capçalera una vegada més. El meu titol i el de tots els metges al acabar la carrera, només posava Licenciado en Medicina y Cirugia, sí , un cop arribat a metge , et llençaves a fer un examen de repàs de tot el que havies estudiat , se'n deia examen de Grau, si aprovaves, llavors s' afegia al títol amb l'expressió següent: ( Amb Grau d' Aprovat, Notable o d'Exel.lència), aquest últim, va ser el meu cas, sempre m'ha acompanyat i n'he estat molt cofoi. 
Aquest títol de Metge de Capçalera, en aquells anys no el donaven a cap facultat, anys avenir, em vaig treure el títol d'Especialista en Medicina Familiar i Comunitària; que servia per al mateix, però era més altisonant. Regirant una vegada més la memòria em venen a la ment paraules boniques que m'han dit els estudiants de medicina o talment metges amb el MIR a la butxaca tot esperant la plaça definitiva i vinguent al nostre centre per tal d'esbrinar que era això de l'Atenció Primària ? fins i tot havia tingut metges de rotatori enviats per la Facultat i fins i tot darrerament una jove estudiant de segon de medicina enviada per la Universitat de Girona, que es deia i encara es diu Mariona Teixidor i Camps, que ens va deixar testimoni escrit, només en reprodueixo un boçí i al peu de la lletra :

 " M'he adonat que el món de l'atenció primària és molt més interessant del que ens fan creure als estudiants. Tenim com a referència els hospitals, en canvi, el que primer utilitza la gent és el metge d'atenció primària i el seu equip. La gent explica les seves intimitats, i això, en un hospital no és tant freqüent. He conegut la part més humana de la medicina. Perquè al teu costat he pogut aprendre que a part de ser metge, primer ets humà.
He de confessar que la nit abans de començar les pràctiques em vaig adormir pensant en com seria la meva primera experiència dins d'aquest món i m'ha servit per veure que realment m'agradava allò que estava estudiant, perquè és molt diferent posar-se davant dels llibres que el dia a dia davant dels pacients.
També m'ha agradat molt la bona convivència entre vosaltres i que treballar en equip és bàsic ! M'ha soprès el que els pacients poden arribar a estimar el metge !
Els llibres són importants, però ho és molt més, una persona amb experiència. "  

Molt abans que la Mariona, pel nostre centre sanitari havien passat la Dra. Anna Bustins de tots coneguda i estimada, la Dra. Montse Figueras i Bajona, persona molt implicada amb els malalts, filles del poble la Dra. Rosa Coll i Jordà actualment Hematòleg del mateix tarannà bondadós i estudiós que  la Dra. Bustins, la Dra. Ester Oliva Poch, que ha fet l'especialitat de Radioterapia, il.lusionada com pocs sobre tota la medicina, la seva estada al nostre Centre Sanitari, va ser molt profitosa per nosaltres, deu ni do de la tendresa en que tractavent tots els malalts, quasi tots les havien vist jugar al carrer, estudiar , creixer i arribar academicament molt amunt a quedar admirats de que ja fossin metgesses, el temps passa volant. Ja que , jo les havia vist de petites al cole, a casa seva o pels carrers, anar a l'institut de Banyoles, també m' omplien el cor de goig, tenir-les al meu costat. Posats a recordar, us he de parlar d'un jove que el varem veure neixer i jugar amb l'àvia Montserrat Bosc i la seva tia Sussi Padrosa i saltar despullat per damunt del "tresillo " al sortir del bany,sempre se'l veia feliç, siguent la nineta dels ulls de la seva iaia,  aquest nen que es diu Joan Padrosa , va acabar la carrera de metge entre nosaltres, va estudiar de valent ,va fer l'exàmen del M.I.R i va treure tant bona nota que va poguer escollir Medicina Interna a l'Hospital Clínic de Barcelona, era el que ell volia. Enhorabona Dr. Padrosa !!!

 Però abans de tirar endavant vull explicar l'estada del Dr. Joan Padrosa entre nosaltres al Centre Sanitari de Cornellà del Terri, al seu poble.

En Joan Padrosa i Pulido, en el seu últim curs de medicina, ens va demanar consentiment per fer una estada al nostre Centre Sanitari de Cornellà del Terri, adscrit a l' Àrea Bàsica de Salut Banyoles. Amb el meu consentiment i el vist-i-plau de la que en altre temps fou la nostra directora Sra.Carme Grabuleda, en Joan va començar al nostre costat .

En Joan Padrosa, amb l'infermera Ingrid Quer i la metgessa Mónica Roca

 La seva estada va ser de tres setmanes completes, fent el mateix horari que el nostre equip d'Atenció Primària. Fent les mateixes tasques que nosaltres mateixos, posant´hi un gran interès en les activitats preventives de les malalties cròniques com la Diabetis, HTA, Obesitat, Tabac, Dislipemies, així com les tècniques que utilitzem per a dur a terme la consulta diària com electrocardiografia, valorant el que es un electro normal i el patològic amb les diferents variacions com HVE treballant els test de Cornell, Sokolov, Lewis, RS,tot tipus de  bloquejos, fibril·lació auricular aprenent a dosificar el Sintrom  fent les pautes corresponents. 
Valorant les espirometries, que en sabia molt, les dominava tant, que fins i tot jo mateix vaig afinar una mica més en el diagnòstic i valorant el que realmente tenia una MPOC, Asma, patrons restrictius , etc.

 fent la valoració dels peus diabètics. 

Buscant la Pressio arterial sistòlica de l'arteria braquial amb el doppler.

realització de l'index turmell/braç o index de Yao, que ens aporta molta informació del sistema arterial. 

Aqui explorant les arteries interdigitals dorsals

auscultació de l'aparell respiratori i cardíac, utilització del Doppler, acompanyant-me a fer domicilis pels masos , sortides d'urgencia a domicili, (un cas que podia haver acabat amb la mort o en una tetraplegia, gràcies a la Maria, en Joan i un servidor, va viure i surt de casa pel seus propis peus i podem parlar del que sigui,una alegria del dia a dia) o al carrer amb desfibrilador i equip d'oxigen, valoració i tractament de crisis d'angoixa, 

Aqui escoltant amb tota l'atenció i amb l'històrial del pacient obert.

coneixement total del programa ecap de l'ICS, treballar amb substàncies úniques i genèriques, he de dir que ell només treballava en genèrics, no coneixia cap marca comercial, ben diferent de quan nosaltres varem acabar, que era a l'inrevés. 

Als pocs dies d'estar amb nosaltres, la gent que no el coneixia, en parlava molt i be i jo més que content, els veïns de carrer encantats de la vida.

Aqui escoltant amb tota la seva empatia a la seva tia  i puc dir que molt assertiu. en el diagnòstic.

treballar el tabaquisme, elaboració d'informes de tota mena, derivació per via intranet de patologia urgent per tal de valorar càncer  de mama, de colon, SAOS, estudi de test per valorar Demències.

També el coneixement dels nostres programes de primària : ATDOM (atenció domiciliaria), SISDDAP ( estudi de demències), PISA cardiologia: insuficiència cardíaca avançada , estadi III, IV, PISA pneumologia: MPOC avançat, PCC (malaltia crònica avançada) , MACA: pronòstic de vida de 12-18 mesos, PADES ( malalts terminals a domicili ),  coneixement de la infermera  gestora de casos i també de la infermera clínica; contacte semanal amb la treballadora social i psicologa, ambdues residents al nostre centre un dia per setmana.

També revisions de resums d’articles científics en revistes d’alt impacte, així com estar al tanto del Butlleti de Farmaco-vigilància de Catalunya en aquest cas l’últim (enero-febrero 2014 ) tema COPALCHI.

L'alumne a sigut cuidadós en el seu vestit, una puntualitat exel.lent, fins i tot començant abans i acabant després de l'horari establert per l'ICS, en resum mai mirava el rellotge com els seus antecessors. Presentant un gran interès per aprendre i colaborar en totes les activitats. Veient en ell un home il.lusionat per la medicina, penso que ha encertat la seva professió. He de dir que ha arribat molt preparat de l'Hospital Clínic i jo personalment vaig aprendre molt veient-lo treballar i atenent als pacient amb tot el carinyo del món i  amb molta empatia per a tothom, però en especial per la gent gran. 
Aqui va la valoració de la seva estada entre  nosaltres per part de la nostra direcció del CAP.

Aquest certificat te dos pàgines, aquesta es la primera , la segona continua amb les mateixes bones notes.

Com poden llegir, les notes, fan honor a la dedicació de'n Joan i el seu aprenentatge; una valoraió completíssima.

 M'abelleix moltissim reproduïr el mail de'n Joan Padrosa:

Benvolgut doctor Capdevila,
Dius que he aconseguit començar a exercir al meu poble, però no ho he aconseguit jo, m'ho has permès tu. I t'ho agraeixo molt. T'agraeixo la confiança que m'has donat, el que m'ensenyes i com em sento de valorat. Sentir tot aquest suport m'ajuda a adonar-me que sé més del que em penso, que tinc ganes d'aprendre tant com pugui del molt que no sé i, sobretot, que m'encanta aquesta professió (o manera de viure).
Gràcies per l'oportunitat, fins demà,
Joan

I que dir d'aquest profund agraïment  ?

Joan, mil gràcies per aquestes boniques paraules que m'has dedicat, m'han arribat a l'ànima i són molt d'agraïr vinguent d'un company de professió. En Ciril Rozman de feliç memòria i que va ser un gran metge del teu hospital Clínic, va deixar escrit :  Només un home bo, pot ser un bon metge. ( Llegir La Contra del dilluns 11 d'abril de 2016 La Vanguardia: En Howard Gardner, neurocientifico, autor de la teoria de las inteligencias múltiples . Aprender es el único antídoto contra la vejez y yo lo tomo cada dia en Harvard con mis alumnos. ( Una mala persona no llega nunca a ser buen profesional )  . Tu ho ets, has heretat la bondat de casa teva, jo la disfruto des de fa 23 anys primer cuidant a l'àvia i després de la gran amistat amb el teu pare i tieta. Està garantit que ets ja un bon metge, només cal veuret treballar , com atents als pacient , les explicacións que dones i tota la teva iniciativa.
Per mantenir la ment fresca i aquesta il.lusió per diagnosticar malalties, l'ajuden molt el llegir cada dia, la música, sobretot el jazz i el rock, el cinema i anar a correr,
tot plegat li deixa la mentneta per a resoldre els complexos problemes mèdics.

Persona única per escoltar i compendre al pacient. No m' importaria que es quedés entre nosaltres. Li desitjo un feliç final de carrera, joiós, tranquil, dolç i molt esperançat, a la Universitat de Barcelona.

Refriogeri de comiat d'en Joan Padrosa.

Vaig estudiar a partir del tercer curs de medicina a la gran i superba  obra arquitectònica de Domenech i Montaner, al entrar per primer dia a l'Hospital de la Sta. Creu i Sant Pau, vaig veure que amb sort viuria en una illa de pau els propers 4 anys, un pabellons modernistes que no enfarfegaven i ni cansaven, eren un relax per la vista i per l´ànima i alhora els seus carrers convidaven a passejar-se amb algun company que no li anava del tot be el curs, o cercant algun estudiant de la colla de Sabadell perquè et deixessin els apunts de classe, cosa no fàcil, però gràcies a la Dra. Margarida Bosch  ( estudiant brillant ), mai em van faltar, cosa que sempre més li he tingut present i sempre he guardar el record i l'agraïment; compartint d'altres problemes personals o acadèmics o de vegades algún professor volia el meu parer de com veia les pràctiques, o senzillament matant alguna hora caminant i distrutant dels seus jardins,  o prenent algun cafè amb algun alumne de cursos superiors, que per altra banda anaven molt segurs per la vida. Jo puc dir que gràcies al Dr. Ramón Gefaell de la Peña, que em portava els apunt de mèdica , quirurgica , psiquiatria, dermatologia,farmacologia, etc... estava molt informat, i alhora em donaven seguretat.  

Hospital de la Sta. Creu i Sant Pau, per nosaltres que hi vam estudiar era Sant Pau a seques.

L'Hospital de Sant Pau sempre ha sigut el meu refugi acadèmic , i d'amistat que m'han durat tota la vida i encara em duren, allí he fet cursos de reciclatge amb Reumatologia amb el Professor Dr. Cesar Diaz Lopez, de dermatologia amb el Professor Dr. José Maria de Moragas, i amb el Professor i

 Director del departament de dermatologia Dr. Agustí Alomar,cursos de doctorat amb el professor Dr. Cabero, i el molt estimat Dr.Xavi Noguera, tot un crac de la Dermatologia. Recordo amb afecte que un any per la fira de Sant Lluc van venir a Olot els Drs. Noguera i Alomar amb les seves esposes i van quedar admirats de la pintura de'n Xavier Carbonell (epd) i de les escultures de la Rosa Serra.

Aquell matí a la sala d'espera estava ben sol, cosa infrequent del tot, però sempre falla algún pacient i ....
Em va venir a la memòria que fa molt anys em van enviar d'un dia per l'altre a fer una xerrada a l'auditori de l'ajuntament de Banyoles sobre el càncer de colon i com que no hi havia cap més metge que tingués temps per fer-ho vaig dir que si. Al arribar em van donar una gran benvinguda, un gran acolliment per part de qui organitzava la trobada i li vaig demanar des d'on faria la xerrada i em va dir, que allò era una taula rodona sobre el melanoma; que no li han donat la invitació ? donç no !. En resum no m'havia preparat res de res sobre el melanoma. Erem tres ponents. Després d'escoltar a la primera,que ho va fer molt be, ella em va passar la paraula a mi i vaig haver de parlar improvisant tota la xerrada de dalt a baix.Ànims que Déu t'agafi confessat.Quan vaig acabar tenia la sensació haver-me tret un pes del damunt, be o malament ja estava. L'oncòleg ens va donar una lliçó molt clarificadora sobre el melanoma. Cosa curiosa del tot, l'endemà els organitzadors van anar al meu superior a felicitar-lo per la meva xerrada, molt agraït, però no m'ho mereixia. 
Finalment el meu metge, em va cridar i em va demanar les probes que feien falta per pulir el diagnòstic que ja intuïem els dos. No hi ha res més bonic i tranquilitzador que dos metges es posin d'acord amb el diagnostic i camí a seguir.
Un cop sortit del Centre Sanitari, els records em van continuar acompanyant i vet aqui que em va apereixer a la ment el dia que vam tancar el centre per reformar-lo, calia fer un despatx per la llevadora, que no en tenia i haviam de fer equilibris per poguer treballar tots plegats.Alhora calia fer un mostrador i arxius pels historials clínics, un lloc perque la persona que acollis a la gent tingués un lloc digne i ergonomicament com cal, que fins aquell moment no en tenia.

 Ben pensat la vida dona moltes voltes, la Lourdes i jo vam començar a treballar a Cornellà ben sols, a la sala d'espera teniam un talonari de números blaus i un altre de color rosa i la gent mateixa s'anava agafan la tanda, en un racó de la sala teniam una taula on la gent deixava les cartilles plenes de cartons retallats de medicaments, que a hores perdudes, després de sopar les havies de fer, perquè l'endemà ja les reclamaven. Nosaltres érem els nostres secretaris, agafàvem els encàrrecs, agafàvem el telèfon, obriam i tancàvem portes,  fora de l'horari de consulta els meus fills i dona també es feien un tip de baixar a  atendre a  la gent que acudia malalta.Tot s'ha de dir, els metges e infermeres d'APD, fèiem horari permanent tot l'any i per les tardes, a fer cèdules d'habitabilitat, inspeccions de bars, cases de colònies, piscines, col.legis, locals esportius, etc...informes sobre activitats classificades, sempre ajudats del farmacèutic titular i del veterinari titular.

Al mig nostre tenim a la Carme Reixach que durant molt de temps va ser la nostra auxiliar administrativa i els nostres ulls a la sala d'espera. Ella va portar molt be la seva tasca. Al poc temps de tenir-lo acabat, ja el vam convertir en polivalent, serviria per la llevadora, per la pediatra, els temps estaven canviant.Tot s'ha de dir, no hi haviem posat aigua ni una pica, es va haver de fer a posteriori.
Van passar els anys i va ser necessari fer una gran ampliació, perquè el metge que venia sol un dia a la setmana, va passar a venir dos i amb infermera i calia fer miracles per aconseguir dos despatxos buits, ja per exemple un dia vaig haver de passar a la tarda, ja en feia un dia, llavors en feia dos; tot sigui per la bona marxa del centre. De cop, va  deixar de venir la pediatra Dra. Nadette Vinyamata, que per cert l' estimavem i encara l'estimem molt. 

Al parlar de la Nadette, em ve a la ment, l'afecte que ella tenia pels animals, llavors jo tenia un Scharpei que es deia Antoine, i ella l'acariciava sempre que es presentava l'ocasió, fins que un dia li va fer un dibuix que el va treure tal qual, vaja carregat de virtuts que no vull enumerar en aquest capvespre.

De la exel.lent ampliació, que es van tallar tots els arbres que podem veure fa un moment, jo personalment com molts altres persones, vaig volguer personalment deixar creier dos plançons que van sortir aprop de la pared dels veïns i mai els vaig deixar tallar, si podar-los, perquè s'anessin fent grans i així tindriam un testimoni dels arbres que en altre temps haviam tingut i que ens feien una gran ombra.

Disposant de dies lliures, vam aconseguir per part de l'Ajuntament que la Elisenda Turró (psicòleg) vingués  un dia a la setmana amb nosaltres.Amb el pas del temps vam adonar-nos que havia sigut una bona elecció. Al tenir a la vora la Vannesa (Treballadora Social)i la Elisenda, de cop van ser molt eficients , els informes i les consultes entre tots els professionals del centre, es despatxaven quasi al dia.

Junts vam viure la primera edició de L' Index Farmacològic, l'any 1980, que rapidament es va convertir en un llibre únic amb molt d'èxit, un llibre que va razionalitzar la prescripció médica i que pel seu tamany el podies portar a la butxaca de la bata. Mai anava de guardia sense endur-mel. Jo guardo totes les edicions. Pel mateix any va apareixer el llibre Mitjans de diagnòstic en la medicina primària. Paga la pena llegir la Presentació que fa el Catedràtic de Patologia i Clínica Mèdiques Dr. Ciril Rozman, sobre la importancia de que la medicina primària estigui més dotada i millor formada tant en el pre-grau com en el post-grau, perquè els metges pugin desenvolupar la seva vida i la dels seus pacients amb més mitjans i convençut que molts problemes es poden resoldre a la primària . Al Dr. Gol també li devem que sugeris una comissió Directiva per la redacció del present llibre.

Vaig escollir exercir la medicina a Girona, terra de la meva mare, o sigui que he viscut una vida apartar de Barcelona, però mai he vogut renunciar anar un cop al mes a la capital comptal, anar unes hores a l'Ateneu Barcelonès que en sóc soci des dels meus vint anys; és com casa meva, i la de molts.

Era llavors un gran plaer anar a estudiar tot el cap de setmana i ho es encara ara, poguer disfrutar de la seva pau enmig del brogit de Barcelona, prendre una cerveza en mig del jardí romàntic amb un article de'n Foix , de'n Juliana o de l'Antoni Puigverd o llegint Un lloc entre els morts de Maria Aurèlia Campmany o qualsevol altre, tot plegat un premi per l'esperit. La patologia médica i quirúrgica s'estudiava a dalt a les grans sales, ben il.luminades i molt silencioses, veure estudiar als altres t'animava a no mouret de la cadira.

Puc dir sense massa vergonya, que realment sóc el soci desconegut, als  seixanta set anys ja no em coneix ningú d'aquells anys, els bibliotecaris estan jubilats, així com el personal d'oficines; Recordo que cada dia veia al Sr .Josep Maria Ainaud de Lasarte (epd)., ara quan hi vaig puc trobar a l'Ernest Maragall, ben acompanyat.

Recordo amb enyorança, anar els diumenges a donar un vol al mercat de sant Antoni, abans ni havia un altre que es deia mercat de Sta. Mònica que va tancar l'any 1967 (jo ja no el vaig conèixer) ,per la construcció del Metro Drassanes i  que es va traslladar  al carrer Diputació entre Aribau i Balmes,  darrera l'edifici de la Universitat. Encara que no tingués un duro sempre estalviava per poguer comprar algun llibre, de vegades trobaves, coses interessants, que de petit havia llegit, com  de J.Mª. Folch i Torres com per exemple  Les Formidables Aventures de Pere Fi, Biblioteca Patufet, per cinc pessetes, era l'any 1969,  quan l'any 1934 en valia 24, o sigui abans de la guerra española, impossible de comprar-lo a casa, els cèntims es necessitaven per altres coses. 
Tot es possible en un mercat de llibres, només és qüestió d'estar informat i conèixer els nostres gustos i ell nostres escriptors preferits i estar disposat a la sorpresa de que aparegui un  parell de llibres del que fou el gran periodista del Congrés dels Diputats, en LLuís Carandell: el meu fill Lluis me'n va trobar dos de molt bons, l'un Diccionario de la Españologia, i l'altre Celtiberia Show. Expendeduria : Lluis Carandell, Guadiana de Publicaciones 1970. Més viatges, més llibres, amb paciencia ens vam proposar trobar-ne més de'n Carandell, i em vam trobar com: Vivir en Madrid, Madrid al pie de la letra, Que pasa en Madrid.El Sow de sus señorias i Oriente Medio tiene la Palabra (19579. 
 En un viatge a Salamanca, sense buscar-lo en una llibreria de segona ma, vaig ensopegar amb un llibre d' ell, titulat El dia mas feliz de mi vida. Memorias. Espasa , Bolsillo, 2000 ( sis euros); us el recomano, el divertimento està assegurat, si no el trobeu, jo us deixo el meu.
En una visita al mercat el dia 10-4-2006, el meu fill petit va trobar com caigut del cel un altre llibre de'n Carandell, una guia de Barcelona que quan jo me la volia comprar l'any 1974, no tenia un duro i valia  400 ptas. ho porta gravat al darrera del llibre, titulat Guia Secreta de Barcelona. Ara va costar 4 €.
Tinc una bona noticia d'ell va viatjar a Las Hurdes i ho va deixar retratat en un llibre : Los pueblos mas bellos de España. També va escriure sobre el Camino de Santiago i sobre la Via de la Plata. Us poso aquesta fabulosa vista, perquè està molt aprop de l'Alberca , de la Peña de Francia i en resum de Bejar.

Desierto Cartujano de San José de las Batuecas

 Be, normalment tornava cap a casa sense un duro, però més content que un ginjol , el llibre sota el braç i ben apretat per no perdre'l, com un gran tresor i  a la tarda a fer alguna activitat gratuïta com anar a ballar sardanes a la plaça de Sant Jaume, 

Cuadre del pintor Xavier Nogués. Barcelona 1873-1941, museo de Montserrat.

un gran encert, m´ho passava d'allò més be i arribava a casa contentissim, guardo un exel.lent record de tota la gent que vaig conèixer, tots ells em van alegrar la meva juventud; si tenia set , lo millor era aigua de l'aixeta, per cert fresquíssima.
Posats a pensar activitats que no necessitaves cap dispendi, era anar a veure el dia del Corpus, l'Ou com Balla, des de molt jove sempre em va cridar l'atenció com es podia mantenir l'ou donant voltes al cim del raig d'aigua, el podiam veure al gran pati del Museo de Frederic Marès, com poden veure meravellós.

A la casa de l'Ardiaca, davant de la capella de Santa Llúcia de la catedral de Barcelona.

Al cim del sortidor es pot veure molt be , l'ou blanc com balla, també, al pati del palau Reial de Catalunya.

Arxiu de la Corona d'Aragó-Palau del Lloctinent.

i també al propi claustre de la catedral de Barcelona, degut a la cua que sempre hi ha no hi entrava.

El més fàcil era el de l'Ateneu Barcelonès que no tenia cap dificultat en entrar i en asseurem i veure'l una bona estona, enmig de ciutadans que quedaven bocabadats-admirats de l'Ou com Balla i de tot l'entorn dels jardins romàntics al carrer de la Canuda, vaja enmig de la ciutat.
Els records et porten d'un lloc a l'altre com la tramuntana, recordo que el nostre estimat professor d'Anatomia Humana, Dr. Josep Maria Domenech, al qual tota la nostra promoció li devem molt i ell ens assegurava que molts treuriem matricula d'honor i que seriem grans metges, aquest bon auguri d'èxit i esperança ens va empènyer a estudiar al màxim , no sols la seva assignatura sinó també les altres. 

Mai ho havia dit en públic, el doctor a classe ens deia molts noms de músculs, de libres, de metges del renaixement, amb llatí, cosa que m'encantava i a més em venia molt a gust utilitzar-los per impressionar el meu entorn pròxim que no els hi quedava, per exemple, De Humanis Corporis Fábrica de Andreas Vesalius, De Sedibus de Giambattista Morgagni, en René Théophile Laennec després de l'auscultació mediata, acaba amb la fabricació de l'estetoscopi,  Os Trigonum de Bardelebeu, Inermedium Cruris, Jacobus Winslow, Conducte de Hunter, Ad modulos Tridentes de Haler, Falopio, Villemin ,Poupart, Conducto de Hunter, Ganglio de Cloquet, Os Capitatum, Os Hamatum, Samuel Sömmerring, Rudolf Virtchow en la seva Cellularpathologie, Andrés Du Laurens ens va deixar tot un llibre sobre la curació de la Tisis : De mirabilis sanandi vi solis Galliaee Regibus Christianissimis divinitus concessa liber unus. Et de stromorum natura, differentiis, causis, curatione, quae fit arte et industria medica. El Rei de França Enric IV cura als tisis o escrofulosos, el rei cristià tenia la costum de tocar els malalts en les quatre festes de l'any, per Pasqua, Pentecotes, Tots  Sants i Nadal.  El dia abans el Rei acudia a Vespres perquè Déu li fos propici i faborable. L'endemà després de confesar-se humil i devotament, oia missa i combregava. Solien assistir el lloc uns dos mils malalts...." El Rei cura la Tisis ? Sí , el Rei cura la Tisis per gràcia Divina ".  " El Rei et toca i Déu te cura ".Sort  que de tota aquesta història ens ha quedat un gravat  de  l'obra de A. Laurens " De mirabili strumas sanandi vi, etc... 1609 ). Arco de Douglas, Pilares de Uskov, Septum transversum, Hiato de Larrey, Aditus ad Antrum, Triangulo de Petit, Triangulo de Grynfelt, Trigono Lumbosacro de Bochdalecki, etc...

Història de la Tuberculosi de J. y A. Oriol Anguera

Amb aquest dibuix podem alvirar el naixement de la auscultació. " El fill de la posada descubreix la percusió ".
De Thomas Sydenhan arrel de les seves Observationes medicae. Cosa del tot interessant, a sisè curs en l'assignatura d'historia de la medicina, el Dr. Cid, a la seva manera ens va tornar a parlar com si mai ho haguessim sentit  del Desedibus, de llibre De Humanis Corporis Fábrica de Andreas Vesalius, ....de la Clorosis.... un munt de fets i personatges històrics, que s'han de saber si no vols semblars un ignorant.
Les grans zones obagues de les Planes que als hiverns cap a les quatre de la tarda ja no tocava el sol i el glaç de les curves  de la carretera que anava a Olot, m'omplien de mandra de mourem de casa, fos una reunió d'alguna xerrada sobre un cas clínico anar a visitar algun galeria d'art o el sopar d'un laboratori. Un bon dia ens va arribar la noticia que venia a Olot el metge Jordi Gol i Gorina, una persona important , modèlica i estimada, de sempre, venia a explicar-nos com hauriem de fer per tirar endavant el decret 84/85 de  la Reforma de l'Atenció Primaria de salut, que tantes hores hi havia invertit ell mateix i la Dra. Elena Ris. Tot ho explicava convençut i clar avui dia diriem que " venia be el que els altres havien de saber "; era un bon venedor, era tant clarificador que no quedaven dubtes. No puc oblidar el seu llibre El Metge de Capçalera, en un nou sistema de sanitari. (G.A.P.S.). i també El Centre de salut integrat. Base d'un nou sistema sanitari.també del mateix grup (G.A.P.S.). Ambdós ens van obrir els ulls, a un nou món d'atenció a les persones, un món imparable. També els puc deixar els dos llibres. Encara un altre del G.A.P.S. TITULAT El Medi Ambient i la Salut, com a primer redactor hi figura en Josep Maria Antó i Boqué (metge) a qui tinc el gust de coneixer i apreciar.

Vista de la Vall d'Hostoles, la vall de Cogolls, que puja fins a Les Medes i molt aprop del mas Ventós, avui dia molt ben restaurat, es un hotel rural de luxe amb restaurant i espai de sobres pel relax del cos i l'ànima, està situat en plena zona volcànica de la Garrotxa. Poden fer llargues excursions fins a Santa pau.
Nosaltres just sortir el decret, ens varem reunir a l'Ajuntament de les Planes d'Hostoles els metges d'Amer , de Sant Feliu de Pallerols i un servidor, junt amb el nostre alcalde i els alcaldes de Sant Feliu i el d'Amer, per tal de demanar a l'ICS una Àrea Bàsica de Salut formada pels tres pobles que estic parlant, per raons geogràfiques, de comunicacions, i de funcionamen sanitari del moment present. Junts ho varem signar i enviar a la Conselleria, que estaven fent la planificació per tot Catalunya.
El Dr. Jordi Gol, aquella nit venia a explicar-nos APS BLOC GENERAL, feia poc de la publicació del Decret 84/85.
Després em vaig traslladar a Cornellà del Terri, i cap a l'any 95, em va canviar la vida; va començar la nova vida de metge d'una Àrea Bàsica de Salut, amb tot el que això va comportar per a mi i per a la nostra població. Tota una aventura, no sense un gran esforç, sobretot per la colla de metges d' APD, que no veniem d'una Unitat Docent. Aqui va un document històric.

Seria l'any 1985, quan cap al tard, no d'amagat, perquè no hi havia cap motiu, però sí gairebé a les fosques van tocar el timbre de casa, al obrir eren els fills del pintor olotí Josep Pujol i Ripoll, venien per veure si aceptava ser el metge del seu pare, donç acabava de despatxar al seu metge de capçalera , el pintor mateix va proposar als seus fills que em diguessin si jo acceptava ser el seu metge.

Després de parlar-ne amb la Tere, l'endemà que varen tornar, vaig dir que sí i la relació va durar cinc anys, fins a la mort. El pintor Pujol era molt amic del President Terradellas, que es van conèixer a casa del Sr. Antoni Planagumà al poble d' Ibry sur Seine a la periferique de Paris els anys de la postguerra. 

Gravat de'n Josep Pujol i Ripoll d'on vivia a Ibry sur Seine, On va coneixer a en Josep Terradeslles . Era on vivia en Toni Planagumà. Aquest gravat, mai el va editar, per en Pujol, guarava la planxa ben embolicada en un calaix de la seva taula.

També tenia una amistad fortissima amb l'escriptor Josep Pla, del qual me'n parlarva sovint i en Pla també li dedicava llargs elogis en el seu llibre " Homenots ".
Honestament, he de dir que els pensaments d'una vida, se m'amuntegaven i entraven i sortien d'una manera molt ràpida. Tots els metges, sempre hem portat a l'esquena l'esperit de servei vers als altres, sigui allà on sigui, moltes vegades a lo llarg de la meva vida de metge d'A.P.D. he atès  a gent , amb lipotimies a les misses, caigudes per 

taquicardia o arritmia també a les esglesies i en plena Fira de L'All,i per la festa de la Mare de Déu del Carme, fa molts anys;  de molts llocs, o fent cua a La Caixa, o esperant ser atès a l'Ajuntament del poble, de cop una dona cau al terra, va ser un infart de miocardi, encara es viva. També en a  les escales de la catedral de Girona i a l'entrada en un concert, en diversos partits de futbol els diumenges a Cornellà, dos crisis epileptiques i un infart en un partit de solters contra casats, o la platja, en plena revetlla de sant Joan a Cornellà o a Sant Antoni de Calonge, en fi ho deixo.
Ens ha tocat viure entregats a l'altre, ja no dic el proïsme, sinó a la població de nit i de dia, com mana el jurament hipocràtic, tant a la capçalera del llit, com en la cuneta d'una carretera qualsevol, com un accident en plena autovia o a la pared de l'hort com poden veure a lo foto de dalt, eren dos, el Xicu, bellissima persona , bon veí i gran boletaire (e.p.d.) amb els guants a les mans, era el que treballava, el pacient no cal dir qui era, i l'altre un veí de Cornellà que es va apuntar a fer-nos companyia, en un moment delicat... o per deixar constància per l'història local. En aquest precis moment em recordo molt de la Maria, (epd) esposa de'n Xicu, que ens netejava tot el centre Sanitari durant molts anys. Sempre amb bon humor, bondat, simpatia i a més tot netissim. Una abraçada d'agraïment Maria.
He fet moltissimes visites d'avis asseguts al pedrís de casa asseguts al sol, o a l'eixida del mas, que m'encanten les eixides de la Garrotxa o del Pla de l'Estany, on les families solien passar-hi les hores d'oci repasant una vegada més els albums familiars, veien les persones absents i estimades i d'altres que els dol que hi siguin, perquè ja fa anys es van separar, o de prendre la fresca amb una llimonada a la ma o una ratafia pròpia del mas; Hi han eixides més fresques que d'altres  com les enlairades de Pujals dels Pagesos o dels Cavallers, del veïnat de la Beguda i moltes d'altres.
En aquest capvespre serè i clarissim, revisc com si fos abans d'ahir la última collita d'ametlles de casa nostra a Llorens de Rocafort o de Vallbona, com millor ens meni la nostra història. Els pares Sisquet e Isabel ambdós (a.c.s.). Aqui tenim tota la colla, qui ho havia de dir, que seria la útima batzacada d'ametlles de la familia. A Llorens encara es temps de recollida d'ametlles al tros dels Perdigons, aquell darrer anys van cotitzar-se molt, van anar cares. Enguany no sabem el preu, però segur que no ens farem rics. El qui fa la foto es el nostre cunyat Josep Subirà i Sala fill de Bellpuig d'Urgell. Gràcies Josep per la teva ajuda des de fa molts anys. 

L'exercici mèdic m'ha ompler la meva vida, les families confiaven a cegues amb el metge,( eren temps que en les cases o masos hi vivien tres generacions)  practicament ningú sortia del poble per anar a l'Hospital d'Olot o al de Girona pel seu compta, sempre amb el vist i plau del metge del poble, amb qui tenien posada tota la confiança.
M'abelleix moltissim posar també un record de la ultima collita d'olives, un munt de records ens inunden el cor.

Jo també vaig viure una vida confiant amb la meva familia de Cornellà,Tere, Oriol i Lluis, els pares (a.c.s.) i els estimadissims Eli, Josep i Dolors, al seu costat ens em fet grans i ens estimem, ep ! la Mar ens fa brillar els ulls amb la seva gràcia, els seus petons i abraçades plenes d' inocència.

Una abraçada a tots.  Només deixar palès que un munt de records s'han quedat arraconats i el balanç de les meves, relacions humanes,  històries, narracions, vivències,  i aventures són molt extenses, algún dia seguirem recordant wn aquest mateix Blog .

Avui es un gran dia per The Ladies of Vallbona.

Retall de La Vanguardia del dia 22 de novembre de 1998, d'una exposició de Sorolla a Barcelona.

Ah  ! Divendres la Fundació Hispanic Society of Amèrica va rebre el guardó Princesa d'Asturies, vaig escoltar els dos parlaments dels representants de la Hispanic i puc dir que em van agradar molt ; disfruteu-lo.

Pep.