Era una persona d'una gran cultura, empàtica, acollidora, elegant per damunt de tot, amb un "saboir faire" excepcional, que la feia única, e irrepetible, tenia l'atractiu personal de les persones que han viscut un món cultíssim i han viatjat fora de les nostres fronteres. Qui no la recorda com una bellíssima persona plena de bondat i senzillesa ?
 |
| Amb la Sra. Gloria Sacrest Recolons, el dia del meu comiat del poble de Les Planes d'Hostòles |
 |
| Casa de la Sra. Gloria Sacrest Recolons. |
Per ampliar i capir coneixaments sobre aquest gran industrial que el Sr. Frederic Rahola propieitari del Suplemento Literario Ilustrado " EL AUTONOMISTA ", mes d'octubre de 1911, parlava de les tres qualitats del Sr. Sacrest: actividad, rectitud i afabilidad: Sencillo y bondadoso.
La Sra. Gloria sempre recordava de jove les anades a la matança del porc al más del seu pare El Siubès; en aquell temps hi vivien masovers tot l'any i tenien cura de tota la propietat amb 230 hectàrees de bosc, quasi res. Feien una festassa.
Hi anaven tota la família i amistats, evidentment la matança la feien els masovers. També m'explicava que el seu pare era molt amic de l'escriptor Josep Pla i que quan anava a per Anglaterra o algun altre viatge per Europa se l' enduia; en Pla ho ha deixat escrit en el seu llibre Un petit món del pirineu, on explica abastament com era la persona del Sr. Pere Sacrest i de tota l'activitat tèxtil i de gran propietari de Barcelona i de la Garrotxa.
 |
| Mapa fet a Paris per P.Placide. Ingénieur geographique. 1792 |
La Sra. Gloria em va explicar que quan era jove va ser padrina de la Campana de Sant Martí del Canigó, amb l'assitencia del Bisbe de Perpinyà Monsenyor Juli Carsalade du Pont (1932), restabli l'ensenyament del Catecisme i la predicació en català. Organitzà els Jocs Florals del 1902; comprà les ruïnes de Sant Martí del Canigó i també adquirí Sant Miquel de Cuixà. Amb raó porta el titol de Bisbe dels Catalans.
L'Autonomista encapçalava la portada amb el titol LA CAMPANA DEL CANIGO, i la fotografia d'una Senyoreta Gloria Sacrest Recolons com a Reina de les festes del Canigó. En el maeix article li dedicaven diferents poemes com aquest :
MISSENYORA GLORIA SACREST
Missenyora Pavordesa,
glòria i carn feta ametller,
que teniu la cara encesa,
com mimosa pel febrer,
i sou Reina i Majorala,
de les valls del Canigó,
rutllant, excelsa gala,
vostre esguard fatilladó.
Be us escau ésser Publilla
de Griselda i Flordeneu
amb la gràcia que us abilla
i l'encís que rumbegeu.
Josep Mª de Puig Surós
En aquesta diada encara li van dedicar altres poemes fets pels senyors Carles Grandó, Mossèn Bartomeu Barceló i Carles .
Ah ! la campana que es va retornar, es deia LA MARTINA, que va estar desterrada durant un segle i mig a Olot.
La Sra. Gloria Sacrest era una persona molt amiga dels seus amics, gairebé cada cap de setmana, tenia hostes, la seva hospitalitat era molt gran, tots els seus amics se sentien com a casa, segons tantes vegades m'ho havien dit a mi. Eren rebuts amb la més gran cordialitat. Jo durant tants anys havia conegut al seu costat molta gent, entre altres a la seva institutriu, una bellisima persona, molt fina, super educada, tendra, s'interessava per tot, elegant, tenia pànic a les seves preguntes que en feia a la vora de la llar i davant de tots els convidats. calia anar en compta i ser asenyat en les explicacions, es deia Montserrat Garriga, era una persona meravellosa, catedràtica d'anglès i poseïa una gran cultura, segon em vaig assebentar el seu pare era adbocat, va ser un dels fundadors de Nestlé a Espanya.
A l'hivern de 1983 vaig coneixer als germans Mir, Carlos (alt) i en Pedro (baix) també d'una gran cultura, en Pedro parlava anglès, francès, italià, rus, i portuguès; aquests germans eren a més molt entesos en òpera i em música clàsica, també eren socis d'una important empresa tèxtil que és deia Viuda Tolrà, que feien els millors " popelines " per a camises d'España.
Per les festes de Nadal , després del concert que cada any digiria mossèn Frederic Pujol, a l'ésglesia parroquial de Les Planes d'Hòstoles, per motius de salut, vaig ser demanat per la Sra. Glòria per atendre al Sr. Joaquin Castella, que després d'un ingrés rapidíssim a una clínica particular de Barcelona fou èxitus abans de fi d'any, m'hagués agradat molt coneixel , se'l veia un home amb molta cultura i afable.
Un dissabte de tardor, la Maria, majordoma de la Sra. Sacrest, em va telefonar que la senyora em volia veure; i tant aviat com vaig poguer hi vaig anar; estava acompanyada de dos senyors era un banquer francès que és deia Thierry Vernes, propietari de la Banca Vernes de França , tant acaudalat com els germans Rotchild, acompanyat d'un altre senyor amic seu molt alt i més gras , que va morir fa uns 4 anys aproximadament es deia Guy Schuster, nebot del famós Cardenal Schuster. Amb gran sorpresa meva, el Senyor Thierry Vernes ens va convidar a la Sra. Glòria i a mi, a anar a passar un mes a la seva casa de Paris, que ho compartiriem amb uns 15 dies a l'altra casa que poseïa a Suïssa. Evidentment vaig dir que no; sempre m'ha sabut greu, però com diuen en castella " al hecho pecho ". Ara , 26 anys després hagués dit que sí.
No recordo quan va ser, però també un cap de setmana vaig coneixer a un amic del Sr. Tarradelllas que es deia Manuel Ortinez, una persona elegantíssima i amb molta finura, educació, vaja tot un gentelmen. Anys a venir va escriure el llibre Una vida entre burgesos, que ben mirat són les seves memòries.La Sra. Glòria me'l va presentar com un home d'esquerres.
No mès tard, vaig conèixer en Joan Casanellas i la seva esposa. El Sr. Casanellas va ser molt important dins Esquerre Republicana, va estar exiliat a Franca i Mèxic on tenia el Banc de la Propietat ; el règim franquista no el deixava tornar a España. També venia sovint per la casa dela Sra. Glòria el periodista Carles Sentís oncle de la guapa Silvia Casablancas, a la que el net de l'Aga Kan li va proposar en matrimoni i ella no va acceptar.
Una tardor, asseguts aprop d'una sauna que la Sra. Glòria tenia aprop de la capella, en mig del jardí, i que el seu pare l'havia convertida en una petita vivenda, molt coquetona i acollidora; vaig conèixer el joier Roca del passeig de Gràcia que és deia Rogelio, aquesta joieria més tard va ser venuda als joiers Tous de Manresa. Vull agraïr a l'amic CH.M.S l'ajut a fer memòria.
Trobant-me en el mas que tantes vegades n'havia sentit parlar a la gent de les Planes d'Hostòles i de Les Encies i a la propia Sra. Glòria Sacrest; ella recordava sovint que amb els seus pares anaven al mas Siubès a fer la matança del porc, deia que era una festassa per la seva familia i que el seu pare sempre portava convidats i passaven un dia esplèndid, disfrutaven de tot el que suposava la matança, de la llarga sobretaula, de l'entorn del mas, que puc dir que és únic i guardava tots aquests records en el seu cor de noia jove o joveníssima.
L'Autonomista encapçalava la portada amb el titol LA CAMPANA DEL CANIGO, i la fotografia d'una Senyoreta Gloria Sacrest Recolons com a Reina de les festes del Canigó. En el maeix article li dedicaven diferents poemes com aquest :
MISSENYORA GLORIA SACREST
Missenyora Pavordesa,
glòria i carn feta ametller,
que teniu la cara encesa,
com mimosa pel febrer,
i sou Reina i Majorala,
de les valls del Canigó,
rutllant, excelsa gala,
vostre esguard fatilladó.
Be us escau ésser Publilla
de Griselda i Flordeneu
amb la gràcia que us abilla
i l'encís que rumbegeu.
Josep Mª de Puig Surós
En aquesta diada encara li van dedicar altres poemes fets pels senyors Carles Grandó, Mossèn Bartomeu Barceló i Carles .
Ah ! la campana que es va retornar, es deia LA MARTINA, que va estar desterrada durant un segle i mig a Olot.
La Sra. Gloria Sacrest era una persona molt amiga dels seus amics, gairebé cada cap de setmana, tenia hostes, la seva hospitalitat era molt gran, tots els seus amics se sentien com a casa, segons tantes vegades m'ho havien dit a mi. Eren rebuts amb la més gran cordialitat. Jo durant tants anys havia conegut al seu costat molta gent, entre altres a la seva institutriu, una bellisima persona, molt fina, super educada, tendra, s'interessava per tot, elegant, tenia pànic a les seves preguntes que en feia a la vora de la llar i davant de tots els convidats. calia anar en compta i ser asenyat en les explicacions, es deia Montserrat Garriga, era una persona meravellosa, catedràtica d'anglès i poseïa una gran cultura, segon em vaig assebentar el seu pare era adbocat, va ser un dels fundadors de Nestlé a Espanya.
A l'hivern de 1983 vaig coneixer als germans Mir, Carlos (alt) i en Pedro (baix) també d'una gran cultura, en Pedro parlava anglès, francès, italià, rus, i portuguès; aquests germans eren a més molt entesos en òpera i em música clàsica, també eren socis d'una important empresa tèxtil que és deia Viuda Tolrà, que feien els millors " popelines " per a camises d'España.
Per les festes de Nadal , després del concert que cada any digiria mossèn Frederic Pujol, a l'ésglesia parroquial de Les Planes d'Hòstoles, per motius de salut, vaig ser demanat per la Sra. Glòria per atendre al Sr. Joaquin Castella, que després d'un ingrés rapidíssim a una clínica particular de Barcelona fou èxitus abans de fi d'any, m'hagués agradat molt coneixel , se'l veia un home amb molta cultura i afable.
Un dissabte de tardor, la Maria, majordoma de la Sra. Sacrest, em va telefonar que la senyora em volia veure; i tant aviat com vaig poguer hi vaig anar; estava acompanyada de dos senyors era un banquer francès que és deia Thierry Vernes, propietari de la Banca Vernes de França , tant acaudalat com els germans Rotchild, acompanyat d'un altre senyor amic seu molt alt i més gras , que va morir fa uns 4 anys aproximadament es deia Guy Schuster, nebot del famós Cardenal Schuster. Amb gran sorpresa meva, el Senyor Thierry Vernes ens va convidar a la Sra. Glòria i a mi, a anar a passar un mes a la seva casa de Paris, que ho compartiriem amb uns 15 dies a l'altra casa que poseïa a Suïssa. Evidentment vaig dir que no; sempre m'ha sabut greu, però com diuen en castella " al hecho pecho ". Ara , 26 anys després hagués dit que sí.
No recordo quan va ser, però també un cap de setmana vaig coneixer a un amic del Sr. Tarradelllas que es deia Manuel Ortinez, una persona elegantíssima i amb molta finura, educació, vaja tot un gentelmen. Anys a venir va escriure el llibre Una vida entre burgesos, que ben mirat són les seves memòries.La Sra. Glòria me'l va presentar com un home d'esquerres.
No mès tard, vaig conèixer en Joan Casanellas i la seva esposa. El Sr. Casanellas va ser molt important dins Esquerre Republicana, va estar exiliat a Franca i Mèxic on tenia el Banc de la Propietat ; el règim franquista no el deixava tornar a España. També venia sovint per la casa dela Sra. Glòria el periodista Carles Sentís oncle de la guapa Silvia Casablancas, a la que el net de l'Aga Kan li va proposar en matrimoni i ella no va acceptar.
Una tardor, asseguts aprop d'una sauna que la Sra. Glòria tenia aprop de la capella, en mig del jardí, i que el seu pare l'havia convertida en una petita vivenda, molt coquetona i acollidora; vaig conèixer el joier Roca del passeig de Gràcia que és deia Rogelio, aquesta joieria més tard va ser venuda als joiers Tous de Manresa. Vull agraïr a l'amic CH.M.S l'ajut a fer memòria.
Trobant-me en el mas que tantes vegades n'havia sentit parlar a la gent de les Planes d'Hostòles i de Les Encies i a la propia Sra. Glòria Sacrest; ella recordava sovint que amb els seus pares anaven al mas Siubès a fer la matança del porc, deia que era una festassa per la seva familia i que el seu pare sempre portava convidats i passaven un dia esplèndid, disfrutaven de tot el que suposava la matança, de la llarga sobretaula, de l'entorn del mas, que puc dir que és únic i guardava tots aquests records en el seu cor de noia jove o joveníssima.
Tornant al Siubés, només d'arribar m'esperava el meu amic en Benet Sarsanedas, pintor consolidat a Barcelona i que a tots els de casa ens te el cor robat per la seva pintura impressionista ens agrada molt, es tot un artista. El conec des que vaig ser metge d'Anglès, junt amb en Jaume Selga propietari de la Fonda del seu nom, de vegades, als vespres per trencar la rutina del dia anàvem a Rupit a sopar a casa seva, on la seva esposa sempre ens atenia amb la més gran cordialitat. Un altre dia us parlaré de la vida de la Fonda Selga , i de la Sra. Amparo mare de'n Jaume Selga, tot un món aquesta fonda, aquí vaig conèixer en Joan Palau i Pla (a.c.s)
(traducció del meu amic Ramón Gefaell: Tu que vens a compartir la nostra lluny rossa, benvingut (Hola), però si la vols compartir per molt de temps.....?....que amb el teu cor no aporta res del món...
.... el que diuen les gents)
Vam dinar en un menjador petitet reservat, que hi tocava el sol, i si estava d'allò més be. Vam fer un bon dinar, uns caragols de primera, bonissims. Vam parlar de moltes coses, vam parlar de la nostra amistat de 30 anys, quasi res. Vam parlar de la última exposició de pintura que va fer a Sant Cugat del Vallès, de la seva estada al seminari, del qual guarda molt bons records, en parla molt be, i te amics d'aquell temps en Valenti Miserachs, que es organista de Santa Maria la Maggiore, en Josep Rouaix, que no sabia que era capellà, si, havia estudiat català amb les seves famoses fitxes a la biblioteca pública ARUS del passeig de Sant Joan de Barcelona, ho recordo com si fos avui i el primer llibre que vaig llegir es diu Didac, Berta i la màquina de lliga boira, d'Emili Teixidor.
Vam continuar recordant les múltiples tardes al seu estudi del carrer d'Amargós de Barcelona i l'anada fa pocs dies amb el meu fill Lluís, que va quedà bocabadat quan li va regalar una obra seva i a més li va deixar escollir entre moltes, em va dir que un dia també ni regalaria una a l'Oriol, que estigui tranquil.
Vam continuar recordant les múltiples tardes al seu estudi del carrer d'Amargós de Barcelona i l'anada fa pocs dies amb el meu fill Lluís, que va quedà bocabadat quan li va regalar una obra seva i a més li va deixar escollir entre moltes, em va dir que un dia també ni regalaria una a l'Oriol, que estigui tranquil.
La vista que d'aqui es veu es esplèndida, espectacular, mai havia imaginat un campanar de Les Encies tant majestuós, i veure alla avall el poble de Les Planes i el Far i pel darrera es veu Granollers de Rocacorba i el propi Rocacorba. Un aire fresquet donava tot el romanticisme del món a aquell indret únic, el germà ens va convidar al dinar. Molt agraïts.
Al mostrador del bar m'he endut una grata sorpresa he vist propaganda de L'Hotel Can Garay de Les Planes d'Hostoles, jo vaig ser el metge dels pares d'aquest propietaris actuals, encara guardo una bonica carta d'ells, una joia d'avis, tot uns senyors, va ser un plaer ser el seu metge i amic.
i ara el revers de la única carta que em queda del matrimoni de Gan Garay de Les Planes d'Hostoles.
i ara el revers de la única carta que em queda del matrimoni de Gan Garay de Les Planes d'Hostoles.
Per acabar ens vam despedir amb els dos germans Sarsanedas.
De tornada cap a Cornellà del Terri vaig passar per Can Tura a saludar a en Pepe (Josep Serra i Plantés), el seu pare era fill de Mieras i la seva mare era filla de can Plantés de Falgons ; la seva esposa Nati filla del poble de Sant Aniol i també la seva germana Dolça convalescent de la seva malaltia. No podia passar de llarg, donç durant 8 anys em van mimar, quan els dilluns anava a passar visita a Sant Esteve de Llémena, que era on hi havia l'ajuntament de Sant Aniol i per la gent de Sant Aniol, els de Can Tura em deixàvem la taula quadrada que hi ha quan s'entra al bar a l'esquerre i que te el sostre ple de pernils. Aquí feia la consulta, venien de can Font, del Castell, el Clusells, Can Riera, Cal Sastre que feien d'Hostal, Can Plantés ( feien de barberia), Estanyol, La Faja, La Granada, El Llor (parents de cal Sastre) en Pere de Costabella, en Lluís de Gustins, Gustins era un petit veïnat amb una capella, Can Bosch aprop de can Font, Conques i el Subiràs .
Aqui va un retrat meu del primer any que vaig ser nomenat metge de Les Planes d'Hostòles i Sant Aniol de Finestres.
Segons m'havia explicat el pare del Pepe a Sant Aniol hi havia hagut 90 masos oberts; ara en deuen quedar 7 o 8. El vell Tura, sempre el recordo a la vora del foc i allí feiem les llargues xerrades sobre el que havia estat la seva vida. Encantador, donava bo d'escoltar.
Sempre voltava per Can Tura el Sr. Puigvert de Sant Feliu de Pallerols que era el propietari del mas el Castell, i tenia una fàbrica d'embotits a Sant Feliu de Pallarols, home fidel a les tardes a Can Tura, gran conversador i sabia un niu d'històries, estava molt orgullós dels seus fills. No puc passar per alt al Sr. Terri, la seva esposa i la seva filla que durant molts anys els caps de setmana eren assidus a Can Tura, fins i tot ajudaven al menjador a servir taula a en Pepe. El Sr. Terri era encantador, bon conversador i d'una gran bonhomia; feia unes construccions meravelloses amb cromets troquelats antiquíssims, el resultat eren uns " collages"del tot romàntics, com molt infantils, sempre molt bonics, a mi em transportava a records de la meva infància. Contemplant-los també si podia intuïr poesia, i més coses. El Sr. Terri a més sabia escriure i feia poemes com el que em va dedicar, el dia del meu comiat com a metge de Sant Aniol de Finestres. Em plau fer-lo públic i posar-vos-el, perquè vostès puguin gaudir de la finura d'aquest artista. Penso que estava afincat a Mataró.
També era present, mati, tarda i nit el Sr. Montaner propietari de la finca La Tayeda, S.A., on temps a venir es van fer tres perforacions de l' actual aigua de Sant Aniol de Finestres, que més tard el Sr. Montaner s'ho va vendre a l'adbocat Sr. Capdevila d'Olot i un altre soci , no se si el Sr. Feliu de Cendra.
En Josep Pla en parla llargament de la familia Tura, sobretot del vell Tura que deia que era un bon reclam per un restaurant, perquè era un gotós recalcitrant, això volia dir que es menjava be. Imprescindible llegir el seu llibre Un petit món del Pirineu. d'Edicions Destino. Obra completa. Volum XXVII. ; jo el vaig coneixer i tractar llargament, home acollidor, respectuós, recte, la seva paraula anava a missa, per damunt de tot, sabia escoltar i era generós com a marca de la casa (e.p.d). Tots es van alegrar molt de veurem i jo també, la generositat de'n Pepe no te límits amb propis i estranys, des de sempre; els seus pares ja eren així, mentre parlava amb ell, va regalar 6 gelats a uns nens que voltaven per fora de la casa.
Aqui va un retrat meu del primer any que vaig ser nomenat metge de Les Planes d'Hostòles i Sant Aniol de Finestres.
Segons m'havia explicat el pare del Pepe a Sant Aniol hi havia hagut 90 masos oberts; ara en deuen quedar 7 o 8. El vell Tura, sempre el recordo a la vora del foc i allí feiem les llargues xerrades sobre el que havia estat la seva vida. Encantador, donava bo d'escoltar.
 |
| Vista de Sant Aniol de Finestres feta l'any 1991 |
Sempre voltava per Can Tura el Sr. Puigvert de Sant Feliu de Pallerols que era el propietari del mas el Castell, i tenia una fàbrica d'embotits a Sant Feliu de Pallarols, home fidel a les tardes a Can Tura, gran conversador i sabia un niu d'històries, estava molt orgullós dels seus fills. No puc passar per alt al Sr. Terri, la seva esposa i la seva filla que durant molts anys els caps de setmana eren assidus a Can Tura, fins i tot ajudaven al menjador a servir taula a en Pepe. El Sr. Terri era encantador, bon conversador i d'una gran bonhomia; feia unes construccions meravelloses amb cromets troquelats antiquíssims, el resultat eren uns " collages"del tot romàntics, com molt infantils, sempre molt bonics, a mi em transportava a records de la meva infància. Contemplant-los també si podia intuïr poesia, i més coses. El Sr. Terri a més sabia escriure i feia poemes com el que em va dedicar, el dia del meu comiat com a metge de Sant Aniol de Finestres. Em plau fer-lo públic i posar-vos-el, perquè vostès puguin gaudir de la finura d'aquest artista. Penso que estava afincat a Mataró.
També era present, mati, tarda i nit el Sr. Montaner propietari de la finca La Tayeda, S.A., on temps a venir es van fer tres perforacions de l' actual aigua de Sant Aniol de Finestres, que més tard el Sr. Montaner s'ho va vendre a l'adbocat Sr. Capdevila d'Olot i un altre soci , no se si el Sr. Feliu de Cendra.
En Josep Pla en parla llargament de la familia Tura, sobretot del vell Tura que deia que era un bon reclam per un restaurant, perquè era un gotós recalcitrant, això volia dir que es menjava be. Imprescindible llegir el seu llibre Un petit món del Pirineu. d'Edicions Destino. Obra completa. Volum XXVII. ; jo el vaig coneixer i tractar llargament, home acollidor, respectuós, recte, la seva paraula anava a missa, per damunt de tot, sabia escoltar i era generós com a marca de la casa (e.p.d). Tots es van alegrar molt de veurem i jo també, la generositat de'n Pepe no te límits amb propis i estranys, des de sempre; els seus pares ja eren així, mentre parlava amb ell, va regalar 6 gelats a uns nens que voltaven per fora de la casa.
 |
| Gegants de Les Planes d'Hostòles: en Quel del Carro, Francesc Florentina, Pep Canova, Peric del Cos i Lluís Xiconic. |
Ara que estem contemplant la entranyable foto amb els gegants de les Planes, em ve molt de gust publicar un tarjetó anunciant una pel.licula que es projectava al cinema Caseta, Domingo 6 de Febrero de 1949 a las 4. La veritat es que us parlo d'una data en la qual jo encara no havia nascut, o sigui que tot el que us diré ho he sentit durant els llargs anys de ser metge de Les Planes d'Hòstoles.
La veritat es que no se com va venir a parar a les meves mans aquest tarjetó tant entranyable com anunciant la pel.licula El Hombre de Hierro. A la meva edad ja puc dir que s´c un fan de les pel.licules de l'oest.
Aquest cinema, mai el vaig veure funcionar, però si que me'n havien parlat. Havia sentit que el cine de la caseta l'havia portat en Miquel de cala Seca i la seva esposa Colometa, pot ser que no fos aquest any , però algo de cert deu tenir el que dic !. Després havia sentit parlar que el bar l'havia portat en Juan Usan (a.c.s.) amb les seves filles ( la Juanita, la Teresa, la Conxita i la Maria. A tota la familia vaig tenir el gust i l'honor de tractar. La Maria practicament no m'enrecordo.
Segur que aquell any 1949 tenir cinema al poble era impressionant i segur que va tenir molt d'èxit.
Tornant a parlar de Can Tura, en Pepe pels amics o Josep Serra Plantés també pels amics, coneguts i per hisenda. Al acomiadar-nos, em va dir que ens esperava a tota la familia a dinar un diumenge. Vaig marxar com sempre amb aigua de Sant Aniol , diferents guisats de la casa i una forta abraçada d'en Pepe.
Sempre tornarem, en aquesta casa de pagès que fa menjars. Aqui hi vaig coneixer molta gent no sols de la Garrotxa sinó de tota la província. Havia vist més d'una vegada enganxar un dinar amb el berenar i fins i tot la mateixa gent quedar-se a sopar.
M'oblidava d'una cosa, que es curiosa, al germà del Benet Sarsanedas el vaig conèixer a Can Tura, en Pepe me'l va presentar. Quines coses Déu meu ?
La veritat es que no se com va venir a parar a les meves mans aquest tarjetó tant entranyable com anunciant la pel.licula El Hombre de Hierro. A la meva edad ja puc dir que s´c un fan de les pel.licules de l'oest.
Aquest cinema, mai el vaig veure funcionar, però si que me'n havien parlat. Havia sentit que el cine de la caseta l'havia portat en Miquel de cala Seca i la seva esposa Colometa, pot ser que no fos aquest any , però algo de cert deu tenir el que dic !. Després havia sentit parlar que el bar l'havia portat en Juan Usan (a.c.s.) amb les seves filles ( la Juanita, la Teresa, la Conxita i la Maria. A tota la familia vaig tenir el gust i l'honor de tractar. La Maria practicament no m'enrecordo.
Segur que aquell any 1949 tenir cinema al poble era impressionant i segur que va tenir molt d'èxit.
Tornant a parlar de Can Tura, en Pepe pels amics o Josep Serra Plantés també pels amics, coneguts i per hisenda. Al acomiadar-nos, em va dir que ens esperava a tota la familia a dinar un diumenge. Vaig marxar com sempre amb aigua de Sant Aniol , diferents guisats de la casa i una forta abraçada d'en Pepe.
Sempre tornarem, en aquesta casa de pagès que fa menjars. Aqui hi vaig coneixer molta gent no sols de la Garrotxa sinó de tota la província. Havia vist més d'una vegada enganxar un dinar amb el berenar i fins i tot la mateixa gent quedar-se a sopar.
M'oblidava d'una cosa, que es curiosa, al germà del Benet Sarsanedas el vaig conèixer a Can Tura, en Pepe me'l va presentar. Quines coses Déu meu ?
Aquest es el xalet que tenia el Sr. Pere Sacrest Dusol a Les Planes d'Hostoles, en el qual vaig anar cada dissabte sense faltar-ne cap durant vuit anys, a visitar a la Sra. Gloria Sacrest Recolons i els seus convidats com el Sr. Joaquin Castella molt expert en música i membre del cercle del Liceu, que tenia un dels primers negocis de records pels turistes a Lloret de Mar.
No puc deixar de parlar del mas el Siubès, sense dir, que fa , molts anys a Can Tura de Sant Aniol de Finestres, en Pepe em va presentar al germà d'en Benet Sarsanedas, quan tot just que començava a restarurar el mas Siubès, donç aqui va una foto d'aquell moment.
En aquest mateix racó, fa 22 anys vaig deixar de passar visita a la gent de Sant Aniol de Finestres.
El president Pujol, en una visita oficial al Municipi de Sant Aniol de Finestres, en concret per inaguar les aigües de Sant Esteve de Llemena, deia ser l'any 1990. En Paco Malagrida com alcalde i l'acompanyaven en Joan Colomer, en Francesc Romeu, en Joaquim Batlle, en Miquel Pont, l'Angel Torrent, en Pere Oliveras i penso que també hi anarva en Jaume Boix i en Juan Varderi i no se si en Florenci Torrent ? podria ser que si, però els anys ho esborren tot.
El president Pujol, gran coneixador de la comarca, em feia preguntes que em posava en perill la meva memòria. Es va interessar per la salut de la gent d'aquell partit mèdic i tot seguit, em va prenguntà, si m'havia banyat al sallent del Molí dels Murris ? Be, honradament li vaig dir que no !, ell em va respondre ho haria de probar jo i la Marta quan eram joves hi feiem acampades.
Per cert que fa en Claudi de la Pruenca ? i els de Fontanils com estan ? i els de la Clota ? qui porta la fonda de les Encies ? Quantes fonts coneix d'aquesta contrada, nomes li vaig dir : Les Fontiques, la de les Encies, la de la Pruenca, Sant Pelegri , La Canova, la de la Clota; ell me'n va dir algunes més. Coneix la Barroca, can Terme , el Llapart ? Si les conec, em va dir vostè és un home afortunat; aquests indrets són un tresort. Jo de petit ja els coneixia tots.
Un plaer parlar amb aquest president, va demostrar un gran coneixament de la terra. Aquest home realment coneix el pais, de petit deia ser boi-scut segur.
Sempre estaré agraït a la familia del Pepe i la Nati (Can Tura). A l'acomiadar-me definitivament, en Pepe em va regalar un oli del gran artista Font Mateu, que és una bonica vista , del mas Can Tura , el qual jo tantes vegades havia vist i viscut. Puc dir que no hi falta res, del que jo vaig viure, tots i cadascuns dels elements que jo i vostès vam viure durant molts anys. En Pepe i la Nati i han posat el seu segell inconfundible i únic. Sant Aniol es maco, fins i tot amb plena tempesta, amb trons i llamps.
Encara un record més per la gent que visitva al bar de Can Tura : Recordo que venia en LLuis de Bustins, del Castell ( l´Antoni, en Miquel i la Rosita ), De Costabella , ( La Maria Torra, en Pere Torra i en Pere pare ) El mas era propietat del Dr.Candi Agusti i Trilla, fill d'Olot (1920), a Olot hi tenia una Clínica Odontològica AGUSTIN (MÉDICOS-DENTISTAS) del c/ Sant Rafel 19. que vivia al mas Castabella, sota el santuari de Sta. Maria de Finestres i es cuidava de Sant Aniol de Finestres com a metge d' A.P.D (1943). va morir l'any 1963 . La Nati de Can Tura se'n recorda molt be, perquè ella era petita i esva luxar els ossos del turmell i la varen pujar al mas Costabella i recordaque el Dr. Candi li va posar una férula. Ara el mas continua sent de la familia d'Olot.
Les Planes Hostòles, després va venir el Dr. Salvador Oliveras i Ayats, fill del mas Morató (Árgelaguer), poble de la meva mare Isabel Vila Gallostra (a.c.s.). va estar a Les Planes d'Hostoles tota la vida 42 anys. De la Talleda (Joan Serra i la Montserrat) de can Font els avis Narcis i Marina,Asumpcio,Joan i Jaume (ac..s.), Can Bassols, Can Sala en Miquel Batlle i l'Anna Massegur, a Can Tura recordo l'avi Andreu Serra, l'oncle Miquel la Maria Plantes Icart (a.c.s.) filla de Can Plantés de Falgons, la Nati, en Josep Serra ( en Pepe pels amics )Cal Satre en Joaquim Batlle i la Conxita Encesa, Cal Plantés (Barberia) en Joan Guardiola Saubi fill de Costabella, can Riera : en Tomas, la Maria i la Dolça tots (a.c.s.) i també vaig atendre cents de passavolants i forasters ,desconeguts o coneguts pels de Can Tura, allò era un ambient mig familiar o familiar per tots els que voltaven per can Tura i per la vall de La LLemnena, per cert molt petitona, i el que recordaré sempre son les tempestes assegut a Can Tura, al ser un home de secà, estimo tot el que està relacionat amb l'aigua, al meu poble de l'Urgell tot son cisternes i basses i algun pou però aquests son del segle passat. També em tenia el cor robat el petit traste que es deia ariet dissenyat pel ferrer Francesc Valenti de la plaça de Sant Esteve de Llemena per pujar aigua del riu cap a la casa , tant pel bestiar com per altres serveis. La seva particularitat residia en que no parava de pujar aigua i més aigua. L'Ariet, és un aparell que funciona a base d'un salt d'aigua, i que necessita vuit litres per a pujar-ne un.
Recordo anar a visitar a la casa de colònies Can Mitjana, plena de infants de provincies, també anava a visitar infants malalts a la casa de colònies La Rectoria de Sant Aniol de Finestres any 1988. Que per cert no tot eren flors i violes en la vida al camp; aquest any hi ha haver una brot de gastroenteritis, que em va dur molta feina, però que va tenir un final feliç, amb inmillorable informe dels serveis territorials de Sanitat. Parlant de Sanitat o salut pública encara recordo els analisis que feiem als pous de: Ca l'Anna, pou del Sr. Valentí, pou del taller de'n Jaume Boix, també el pou de Can Boix, pou de Can Creu, Ca l'Hosta, Cal Cabrit, el pou de Can Badruna o Vedruna ?... i d'altres que no em recordo, tots de Sant Estve de Llemena. Les discusions amb els propietaris eren freqüents, però amb bona voluntat sempre tiravem endavant.
L'any 1990 , o sigui l'any abans de marxar de metge cap a Cornellà del Terri el Sr. Montaner (a.c.s.) en va ensenyar els analisis de la tercera perforació de la Tayeda : Recordo que una analitica del laboratori OLIVER RODÉS , deia : " Se ha comprobado la ausencia de metales tòxicos y no se han observado indicios de posible contaminacion inorgánica ni orgánica " .
Vaig pensar que seria una aigua exel.lent pel consum humà. Aquesta aigua era tot un tresor i encara ho segueix sent, i la seva fama s'ha extès per arreu.
Anècdota molt especial:
Ahir tot visitant un pacient diabètic, al fer-li la exploració protocolaria: cor, vascular, tensió arterial, .... etc: al explorar-li la sensibilitat vibratòria, amb el diapasó que evidentment el vaig fer vibrar com Déu mana i a l'apoiar-lo a la última falange del dit gros del peu, li vaig - vosté que sent ? després de pensar-ho em contestà " UN LA SOSTINGUT " al veure la meva cara dubtosa afegi, be diguem que un " SI BEMOL ", i jo sense poguer aguantar més em vaig posar a riure, però no jo sol, sinó també la infermera , una jove metgesa que havia aprobat el MIR, o sigui que la millor anècdota del dia; quines coses Déu meu ?, jo amb menys em conformava. Quan me' n recordo ric sol.
Adéu-siau.
Pep.
No puc deixar de parlar del mas el Siubès, sense dir, que fa , molts anys a Can Tura de Sant Aniol de Finestres, en Pepe em va presentar al germà d'en Benet Sarsanedas, quan tot just que començava a restarurar el mas Siubès, donç aqui va una foto d'aquell moment.
En aquest mateix racó, fa 22 anys vaig deixar de passar visita a la gent de Sant Aniol de Finestres.
El president Pujol, en una visita oficial al Municipi de Sant Aniol de Finestres, en concret per inaguar les aigües de Sant Esteve de Llemena, deia ser l'any 1990. En Paco Malagrida com alcalde i l'acompanyaven en Joan Colomer, en Francesc Romeu, en Joaquim Batlle, en Miquel Pont, l'Angel Torrent, en Pere Oliveras i penso que també hi anarva en Jaume Boix i en Juan Varderi i no se si en Florenci Torrent ? podria ser que si, però els anys ho esborren tot.
El president Pujol, gran coneixador de la comarca, em feia preguntes que em posava en perill la meva memòria. Es va interessar per la salut de la gent d'aquell partit mèdic i tot seguit, em va prenguntà, si m'havia banyat al sallent del Molí dels Murris ? Be, honradament li vaig dir que no !, ell em va respondre ho haria de probar jo i la Marta quan eram joves hi feiem acampades.
Per cert que fa en Claudi de la Pruenca ? i els de Fontanils com estan ? i els de la Clota ? qui porta la fonda de les Encies ? Quantes fonts coneix d'aquesta contrada, nomes li vaig dir : Les Fontiques, la de les Encies, la de la Pruenca, Sant Pelegri , La Canova, la de la Clota; ell me'n va dir algunes més. Coneix la Barroca, can Terme , el Llapart ? Si les conec, em va dir vostè és un home afortunat; aquests indrets són un tresort. Jo de petit ja els coneixia tots.
Un plaer parlar amb aquest president, va demostrar un gran coneixament de la terra. Aquest home realment coneix el pais, de petit deia ser boi-scut segur.
Sempre estaré agraït a la familia del Pepe i la Nati (Can Tura). A l'acomiadar-me definitivament, en Pepe em va regalar un oli del gran artista Font Mateu, que és una bonica vista , del mas Can Tura , el qual jo tantes vegades havia vist i viscut. Puc dir que no hi falta res, del que jo vaig viure, tots i cadascuns dels elements que jo i vostès vam viure durant molts anys. En Pepe i la Nati i han posat el seu segell inconfundible i únic. Sant Aniol es maco, fins i tot amb plena tempesta, amb trons i llamps.
Encara un record més per la gent que visitva al bar de Can Tura : Recordo que venia en LLuis de Bustins, del Castell ( l´Antoni, en Miquel i la Rosita ), De Costabella , ( La Maria Torra, en Pere Torra i en Pere pare ) El mas era propietat del Dr.Candi Agusti i Trilla, fill d'Olot (1920), a Olot hi tenia una Clínica Odontològica AGUSTIN (MÉDICOS-DENTISTAS) del c/ Sant Rafel 19. que vivia al mas Castabella, sota el santuari de Sta. Maria de Finestres i es cuidava de Sant Aniol de Finestres com a metge d' A.P.D (1943). va morir l'any 1963 . La Nati de Can Tura se'n recorda molt be, perquè ella era petita i esva luxar els ossos del turmell i la varen pujar al mas Costabella i recordaque el Dr. Candi li va posar una férula. Ara el mas continua sent de la familia d'Olot.
Les Planes Hostòles, després va venir el Dr. Salvador Oliveras i Ayats, fill del mas Morató (Árgelaguer), poble de la meva mare Isabel Vila Gallostra (a.c.s.). va estar a Les Planes d'Hostoles tota la vida 42 anys. De la Talleda (Joan Serra i la Montserrat) de can Font els avis Narcis i Marina,Asumpcio,Joan i Jaume (ac..s.), Can Bassols, Can Sala en Miquel Batlle i l'Anna Massegur, a Can Tura recordo l'avi Andreu Serra, l'oncle Miquel la Maria Plantes Icart (a.c.s.) filla de Can Plantés de Falgons, la Nati, en Josep Serra ( en Pepe pels amics )Cal Satre en Joaquim Batlle i la Conxita Encesa, Cal Plantés (Barberia) en Joan Guardiola Saubi fill de Costabella, can Riera : en Tomas, la Maria i la Dolça tots (a.c.s.) i també vaig atendre cents de passavolants i forasters ,desconeguts o coneguts pels de Can Tura, allò era un ambient mig familiar o familiar per tots els que voltaven per can Tura i per la vall de La LLemnena, per cert molt petitona, i el que recordaré sempre son les tempestes assegut a Can Tura, al ser un home de secà, estimo tot el que està relacionat amb l'aigua, al meu poble de l'Urgell tot son cisternes i basses i algun pou però aquests son del segle passat. També em tenia el cor robat el petit traste que es deia ariet dissenyat pel ferrer Francesc Valenti de la plaça de Sant Esteve de Llemena per pujar aigua del riu cap a la casa , tant pel bestiar com per altres serveis. La seva particularitat residia en que no parava de pujar aigua i més aigua. L'Ariet, és un aparell que funciona a base d'un salt d'aigua, i que necessita vuit litres per a pujar-ne un.
Recordo anar a visitar a la casa de colònies Can Mitjana, plena de infants de provincies, també anava a visitar infants malalts a la casa de colònies La Rectoria de Sant Aniol de Finestres any 1988. Que per cert no tot eren flors i violes en la vida al camp; aquest any hi ha haver una brot de gastroenteritis, que em va dur molta feina, però que va tenir un final feliç, amb inmillorable informe dels serveis territorials de Sanitat. Parlant de Sanitat o salut pública encara recordo els analisis que feiem als pous de: Ca l'Anna, pou del Sr. Valentí, pou del taller de'n Jaume Boix, també el pou de Can Boix, pou de Can Creu, Ca l'Hosta, Cal Cabrit, el pou de Can Badruna o Vedruna ?... i d'altres que no em recordo, tots de Sant Estve de Llemena. Les discusions amb els propietaris eren freqüents, però amb bona voluntat sempre tiravem endavant.
L'any 1990 , o sigui l'any abans de marxar de metge cap a Cornellà del Terri el Sr. Montaner (a.c.s.) en va ensenyar els analisis de la tercera perforació de la Tayeda : Recordo que una analitica del laboratori OLIVER RODÉS , deia : " Se ha comprobado la ausencia de metales tòxicos y no se han observado indicios de posible contaminacion inorgánica ni orgánica " .
 |
| L'home que tragina el carretó carregat d'userda es l'oncle Miquel (a.c.s.) |
Vaig pensar que seria una aigua exel.lent pel consum humà. Aquesta aigua era tot un tresor i encara ho segueix sent, i la seva fama s'ha extès per arreu.
Anècdota molt especial:
Ahir tot visitant un pacient diabètic, al fer-li la exploració protocolaria: cor, vascular, tensió arterial, .... etc: al explorar-li la sensibilitat vibratòria, amb el diapasó que evidentment el vaig fer vibrar com Déu mana i a l'apoiar-lo a la última falange del dit gros del peu, li vaig - vosté que sent ? després de pensar-ho em contestà " UN LA SOSTINGUT " al veure la meva cara dubtosa afegi, be diguem que un " SI BEMOL ", i jo sense poguer aguantar més em vaig posar a riure, però no jo sol, sinó també la infermera , una jove metgesa que havia aprobat el MIR, o sigui que la millor anècdota del dia; quines coses Déu meu ?, jo amb menys em conformava. Quan me' n recordo ric sol.
Adéu-siau.
Pep.
