FEINEJAR EN LLOC DE TREBALLAR A LLORENÇ DE ROCAFORT, BAIXA SEGARRA

Quan tenim un parell de dies lliures, a casa pensem en anar a Llorenç de Rocafort o de Vallbona (la Vall del Corb), el meu poble natal, poble medieval cent per cent, situat a dos Km del monestir de Vallbona de les Monges, ( la Catalunya Nova ) i com a cosa que ens honra he de dir que d'ença el temps del rei Pere III , fixeu-vos estem parlant de l'any 1380, l'Abadessa Saureneta d'Anglesola li comprà per 22.000 sous, la jurisdicció civil i criminal, alta i baixa, el mer i mixt imperi del tots els pobles de la baronia i vam ser independents dels propis reis de Catalunya fins la desamortització de Mendizabal, quasi res. Vallbona es constituïa en un domini senyorial , era el ple triomf del sistema feudal en les nostres terres; vam ésser afortunats de no està sota el domini del comtes de Guimerà.

Aquest oliver quan el vam plantar amb el meu pare, en Lluís i jo mateix tenia un any de vida, era l'any 2008, i amb tres vegades en vam plantar uns 250; ara ja medeixen uns dos metres d'altura,,ep! no tots, però estan guapissims, alguns els falta una mica de ferro.

Dit això, se que em repeteixo , però m'encanta, repassar sempre es bo. Be, cap a Llorenç amb el propòsit de collir olives a ma, amb la raspa, posant borrasses, però sense els bancs (escales), 

Foto de principis del segle passat, on poden veure una gentada en tan sols un oliver/olivera, no hi falta de res i on són presents els famosos bancs de collir olives, el padrí i a padrina, la mula, el gosset, el barriló amb vi, etc. Actualment aquesta foto no la podríem fer, en cap poble de l'Urgell, és una foto romàntica del tot.

que sempre s'havien fet servir, també tallar llucs de les soques dels olivers, que d'ençà la mort del pare i de molt abans que no se'n tallaven, de fer llenya de l'era, llenya que a poc a poc va portar el pare  (acs), amb una paciència infinita, cada capvespre per no tornar de buit el tractor tornava carregat la llenya dels ametllers morts,

Fixeu-vos amb el bonic color de dels troncs d'ametller, volia dir que s'acabaven de tallar, perquè amb el temps per aquest bonic color, es tornen grisos.

, o de troncs o rames primes d'esporgar els mateixos ametllers i també els olivers, el pare no deixava cap rama, tot cap a casa, servien per encendre el foc, fins i tot quan un ametller moria, (els olivers no moren) cavava una fossa al voltat de la soca cosa molt entretinguda i tallava arrel per arrel fins que cedia i cap a casa, en tenim un munt, cosa que vol dir molt d'esforç; actualment i des de fa uns anys, i dintre de molt poc no en tindrem perquè després de la esporgada ja  es trituren totes les rames al mateix camp (per cremar-les necessites demanar permís a l'ajuntament i complir una normativa molt complexa i sempre patin que els guardes forestals no et demanin la autorització preceptiva) , o sigui que cal guardar les seques pel dia que no en tinguem, i d'això no se quan temps passarà, però es important pensar en el futur. També encara que menys o molt poc, fa temps si podia trobar troncs de pi, carregats de teia, que li va regalar el seu amic Camilo de cal Martí (acs), quan es va cremar el teulat de casa seva.

Aquests troncs de pi, amb tanta zona resinosa al mig, haguessin aguantat encara tres-cents anys més, es tractarien de bigues de melis.La resina es molt bona per fer estelles i encendre el foc.

També a Llorenç cal anar a veure els trossos i fer-se una idea de com han quedat les finques després de les pluges  i de com creixen els sembrats.

Un bon forat, vist d'a prop impressiona molt, les grosses pedres s'apartaran però el marge no es farà .

Aquí teniu un marge de pedra seca caigut, degut als forts aiguats d'aquesta tardor, aquest està en un bancal de les Pintades terme de la Quadra de Mas Déu i que actualment ningú farà o refarà ; recordo de quan era petit amb el pare i el germà de la meva padrina es feien tots, només faltaria, si passaven dies, tothom era expert en l'ofici de col.locar pedres, ningú volia passar per deixat , perquè,  llavors als vespres a la creu de Llorenç .

Creu de terme de Llorenç de Rocafort, just al costat hi passa El Camino de Santiago que ve de Vallbona de les Monges.

(centre oficial de les reunions del homes) , tothom en parlava i no gaire be, criticar sempre ha sigut gratis. Mantenir l'honor requeria poca mandra i molt d'esforç, o sigui tothom circulava pel terme i els uns vigilaven als altres, si encara no havies començat a curronar , ni començat a cavar la vinya, si encara tenies de sembrar, si encara no estaves per esporgar els ametllers que fulanito de tal ja ha acabat, que si tens dos marges caiguts i encara t'ho estàs pensant, si les dones de casa teva encara han de començar a birbar (treure les males herbes dels sembrat) , si encara has de començar a segar, qui et portarà les garbes si tens una roda del carro trencada, en fi tot era sotmès a critica, fins i tot si encara havies de raure l'era pel batre, vosaltres no ho sabeu però l'era era coberta de boll durant l'hivern, perquè a la primavera no creixessin les males herbes o ni haguessin menys. Be, la gent de solucions te'n donava poques, ja t'espavilaràs !

Sempre que anem a casa per uns pocs dies, sempre hem de fer llenya ; que vol dir fer llenya ?, " dons agafar grans troncs i amb el moto serra fer-los més manejables per portar-los a casa i apilar-los en lloc sec i ventilat, més tard estaran preparats per  posar-los a la llar de foc ", cosa molt necessària per estar calents. 

A l'era amb el Dr. Miquel Fabré i un servidor.

En la mentalitat de tot pagès ja estava el portar llenya del tros cap a l'era o a casa el que tenia un corral al costat. Costum que durarà sempre; el fred fa córrer fins i tot el veí que no te cap tros de terra, però que necessita la llenya.

Darrera meu tinc d'ajudant la Doctora Reina Capdevila i en primer terme una gran mata de botja d'escombres ( Dorycnium pentaphyllum), al cap de tants anys l'era és un important botjar

Fa molts anys i en vida dels pares, ja fèiem el mateix, per escombrar els carrers o per escombrar l'era després de cada batuda o per la pròpia activitat de la vida diària d'una casa de pagès, tot menys la vivenda, per la qual cosa era necessari  fabricar escombres de botja , el pare manava anar pels camins del terme a trobar algunes botjes per a fer les escombres de l'any, no sempre era fàcil, perquè on tu en sabies una de l'any passat a l'arribar ja havia volat,  vinga a caminar més fins a completar la comanda feta pel pare.

Reina Capdevila, aquesta foto d'arxiu va en honor a tu, a veure si la propera visita en fem unes quantes. L'agraïment sempre serà pels nostres pares Sisquet e Isabel (acs).

Curiosament quan l'era va deixar de fer les seves funcions, degut als avenços tecnòlogics, es va començar a omplir de llenya com poden veure, o a fer-hi hort, o a plantar-hi algun ametller i algun fruiter, fins i tot una parra de moscatell bonissima, però si va passar a fer-se servir de lloc on fabricar les escombres que ara mateix estan veient. Cinc a l'any era el numero màgic, i tant la mare com el pare es donaven per satisfets. Tota la família innocent, mai va pensar que allí hi queien les llavors de la planta i així a base d'anys i més anys hem aconseguit sense ni volguer un botjar a casa, hi han coses que quasi són un "misteri". Ah! a l'era mai hi havia hagut cap arbre, sempre berenavem a l'ombra de la gran pallissa, el pare hi va plantar un lledoner fa molts anys i ara a l'estiu dona una bona ombra, on la nostra neboda Eli i els seus pares al mes d'agost hi van a passar alguna estona a la fresca de la marinada, de vegades massa fresca; els de Barcelona no ho entenen, però no ho podem canviar Llorenç de Rocafort o de Vallbona on l'aire és mot sec, fresc a l'estiu i fred a l'hivern.

Olives arbequines i la boira tant típica de l'Urgell

Aquesta instantània on en primer terme podem veure unes olives arbequines, i al costat olivers i tot rodejat d'una boira espessa; no tinc res en contra, perquè sóc fill d'un racó de món que la boira ja forma part del nostre ADN, els 6 dies d'estada a Llorens han sigut així de freds , boira pixanera del mati al vespre, silenci absolut i molta humitat als peus i a l'esquena, perquè si per qualsevol motiu movies una rama d'un oliver et queien centes de gotes que anaves acumulant al damunt.

Sense paraules, vostès mateixos.

Una foto val més que mil paraules. Vostès mateixos. L'Urgell és tot un món, jo ja tinc setanta anys i tot això més molt conegut, fins i tot d'oliver a oliver haver de passar pel damunt d'una fusta, per no carregar les borrasses de fang, la humitat s'acumula dia a dia i passar tot el dia al camp de vegades es fa carregós; evidentment que parlo més de temps passats que del present, perquè la collita gran d'olives es fa amb un vibrador que amb dos segons deixa l'oliver sense olives .....
Si que la nostra intenció era collir olives fins on arribéssim posant borrasses, però no ha estat possible per les inclemències del temps. Des del mes passat que vam collir a ma els més de dos-cents olivers d'onze anys, que vam plantar amb el meu pare, han caigut la mitat de les olives al terra, això que no hi han hagut glaçades; donç be, si podem collir uns quants kilos, tot això que no cauran al terra i els podrem portar al molí.

Al no poguer fer res més, vam optar per tallar llucs de les soques dels olivers, que feia anys (7) que no es tocaven, això vol dir que hi ha molta feina. El dissabte a la tarde vaig anar-hi amb el moto serra, mai ho havia fet, però era tanta la feinada que fer-ho amb l'aixada com el pare, ens resultaria impossible i amb la màquina si anava be, podia fer molta feina i així va ser, els llucs que tenen a la vista, que són una muntanya, són tots del mateix arbre, que consti que no són d'esporgar la copa, sinó tots nascuts a la soca. La nostra bona amiga Reina Capdevila, ja amb el sol amagat va volguer venir una hora al tros i ella sense ni dir-ho es va posar a  recollir tots els llucs tallats en dia anterior uns quaranta olivers i jo amb el moto serra a netejar-ne de nous. Les fulles d'oliver/olivera com totes les de la natura tenen una part abaxial que és la de sota i l'altra que es la superior que es diu feix. Donç dit això, la Reina és va adonar que quan és feia fosc la part abaxial era molt vistent, tot un espectacle de la natura, gràcies a la Reina me'n vaig adonar, cosa que sempre m'havia  passat per alt; hi han tantes coses que ens passen per alt a la vida.

Aquí, a primera vista en tenim un oliver que està per fer i al fons un de fet.
Pel poble hom sent repetir, no  paga la pena collir les olives perquè el preu va per terra, han baixat molt i molt, si perd diners. Que fas ?, tot plegat vol dir que el preu litre sortirà molt car, tot i que baixin els preus, sort que a casa no mirem els preus i ho fem pel carinyo i el lligam a les nostres arrels, que ens lliguen per sempre més. Els mateixos dubtes te la Mariona Rossell, que sempre es pregunta a quin preu li surt el litre d'oli de la seva finca de Calonge ? mai ho sabrà.
Una tasca que ja sabíem a l´anar a Llorens era vendre les ametlles del meu cunyat Josep Subirà, o sigui portar-les a Bellpuig, perquè el Magí ja feia temps que les guardava al seu magatzem. Be dit i fet vam quedar a la tarde del mateix dia 27 de desembre (festa de Sant Joan Baptista) , les carregaríem amb el meu remolc i  cap a Bellpuig. Sorpresa el Magí ja havia collit les meves, no ho esperàvem. Els 1193 kilos no els podíem portar amb el remolc, el Magí va oferir-nos de portar.los a la cooperativa de Guissona amb la seva furgoneta, cosa que li estem molt agraïts, i així  va ser, tots  cap a Preixana (Rendiment 22,8, Humitat 6,5, Preu 5,21 €.) 

Com podem veure, les ametlles han passat moltes hores a l'intemperie, molt seques no ho estan i a més les diferents classes estan barrejades, això baixarà el preu, però es el que hi ha, no donem per més.

La Reina Capdevila que és un bon partit i li encanta la docència a la universitat i enamorada de tot el que fa olor a natura i com no a pagesia, o sigui que en la curta estava entre nosaltres, gaudia de tot, el primer que va volguer fer es anar a la finca del Perdigó (terme municipal de Vallbona de les Monges) a collir uns kilos d'olives d'un oliver sevillano, l'únic del tros, 

perquè els altres són arbequines, el nostre pare les feia servir per posar-les en conserva per convidar als forasters, amics i parents quan venien de visita. 

Olives de l'oliver "sevillano", l' únic que tenim, un cop amanides a l'estil de la Tere, són bonissimes.

Aquí em teniu quasi de puntetes per aconseguir unes rames carregades d'olives, perquè les baixes ja les havíem collit fa un mes amb la Tere. 

Les mateixes olives, conservades pel meu pare, amb un petit branquilló de timó, de tot això nomé recordo que pel dijous sant al sortir dels oficis les canviava l'aigua i reduïa a la meitat la sal.

Una nota, cada vegada que tallava una rama, també queien centes de gotetes d'aigua acumulades de tants dies de boira, vaja un bonic espectacle encara que un servidor acabés xop i les altres també. L'ambient queda millor descrit a la foto que en el text. 
Una feina ineludible es la compra de l'oli per tot l'any, que ho portem fent tota la vida, clar les olives de casa les portem a la cooperativa de Sant Martí de Riucorb, bon oli.

El diumenge al meu poble es fa palès per la missa, sense la missa no s' entendria que fos festa, seria com un dia qualsevol. Ja fa dos mesos més ho menys que vam acomiadar a mossèn Joan Costa i ja l'anyorem. La Missa la va dir mossèn Joan que va arribar vestit amb un clergyman i un abric negre impecable, o sigui molt eclesiàstic,  érem cinc persones, al sortir de missa,  per la costa pujaven acompanyats per la meva dona, el meu amic Miquel Fabré i la Reina Capdevila els dos doctors i molt interessats per la restauració de la nostra església goticorenaixentista, 

a l'entrada els vaig ensenyar la primera tomba o sigui la més antiga de Llorenç dins l'església, que porta el cognom Capdevila i de l'any 1624 , tot un detall la Reina estava  cofoia amb la data històrica i amb el cognom gravat a la pedra, perquè ella també és diu Capdevila : 

com a experts en música el primer que vam fer va ser deixar-los tocar el carilló, cosa que els va encantar, poden veure la cara de felicitat en la foto. 

Reina Capdevila i Miquel Fabré  a l'església de Llorenç de Rocafort.

Ells tot sovint venen a Llorens, en Miquel des que tenia 16 anys, Llorens ja forma part de la seva vida, o sigui que els seguirem veien. Gràcies a en Ramon Moix per explicar l'església restaurada a la Reina, li va encantar.
El diumenge dia 29 de desembre un cop feta la feina vam anar amb el matrimoni Fabré, la Tere i jo cap a Poblet a gaudir del Cant de la Sibil.la pel grup Tornaveus; començant pel Laudeamus Virginem del Llibre Vermell de Montserrat, Cantico delle creature, Cant de la Sibil.la i unes cançons del Nadal com El Noi de la Mare. Mai havia estat a Poblet de nit, imposa del tot.

Monestir de Poblet amb boira cap a les 9 del vespre.

El dilluns per sorpresa va arribar el Dr. Toni Griera de Sant Cugat del Vallès amb el seu fill Victor amb la moto, que no se la marca però a la foto potser vostès li trobaran el nom, jo la trobo molt grossa, però no tinc res a dir, al Toni sempre li han encantat.

Amb el Dr. Toni Griera, el seu fill Victor i un servidor

El Dr. Griera, no avisa mai, no truca mai, senzillament em coneix massa i coneix tots els meus passos, els meus vicis, els meus punts preferits, les meves debilitats, en una paraula pot trobar-me sense massa esforços a la plaça de Montserrat pel dia 27 d'abril o a Gata (Extremadura) durant el més d'agost o a Llorens de Rocafort a l'època de la collita d'olives, o trobar-nos a l'apartament de Sant Antoni de Calonge el mes de juliol, ja no dic més perquè no cal. Un bon metge, un bon amic i millor persona. El Victor està fet un home, era la primera vegada que venia a Llorens, després de dinar el que el Dr. Fabré va cuinar, per cert bonissim, el Victor em va fer l'honor d'acompanyar-me a donar una volta pel nostre poble, tot recordant la seva historia medieval que no es poca i està escrita a les llindes de les cases, la part més antiga està tancada al clos de la plaça i tant sols si accedia pel portal de cal Bergadà, anys més tard es va obrir la muralla per cal Damià. Li vaig fer adonar que les cases a la part baixa no tenien finestres, encara ni ha alguna important com cal Perejaume que no te cap finestra a la façana, tant sols te la porta principal i així era a tot el poble, modernament quasi totes les cases s'ha obert una finestra al costat del portal, per donar llum a alguna dependència. També li vaig comentar que hi havien cases que compartien una sola sortida a la plaça com cal Bori i cal Portumeu, que d'infants jugàvem a amagar-nos per ser una entra molt profunda i molt fosca. De totes maneres la majoria de les cases antigues es comunicaven, per arcades que om pot veure com la de l'entrada de la casa del Claudi i cal Saltó i pensem que a cal Bergada tenia una petita sortida a la plaça. En Victor emocionat de tot el que li explicava, em sembla que li va quedar clar l'exemple de poble medieval, poques cases i totes al voltant del castell, que en aquells anys era de la família Cardona; tambe´ va entendre que les finques o també dits trossos havien d'estar lluny del poble, no es podia tenir tot al voltant de la muralla , per aquest motiu molts trossos tenen una cabana , fet que a la Catalunya Vella no és dona, perquè la terra es troba al voltant del mas, i aquest serveix de refugi, en canvi a l'Urgell o a la baixa Segarra, la cabana al tros es converteix en un refugi per moments difícils, com

Cabana del Perdigó , terme municipal de Vallbona de les Monges.

davant d'un temporal  o d'una calamarsada, també si guardava la mula o el cavall perquè en èpoques que no havien de treballar al camp estiguessin a l'ombra, el pare i el seu oncle i un servidor mateix hi havíem fet la migdiada; la ventatge d'aquell temps era que davant mateix de la cabana hi havia un gros cirerer i sota la seva ombra i descansàvem i alhora i dinàvem. Es va morir fa uns 40 anys, actualment davant de la cabana hi està creixent un bonic lledoner i a 7 metres un noguer, que ajudarà a recuperar l'ombra tant necessària abans i en el futur, potser més necessària a partir d'ara davant de la crisi climàtica.
Cada estació de l'any, quan estic a Llorenç em porta records de la meva infantesa, el pare quan arribava del tros, es feia una torrada que hi rascava un  all i l'untava amb oli, tot seguit a l'entrada de casa es parava una gran borrassa i es posava un element que em deiem el porador d'olives, per on el pare hi tirava totes les olives que portavem del camp, i d'aquesta manera queien totes les fulles, brots, terrossos de terra, miquetes de fang, i alguna cosa més, tot queia per la borrassa avall; a cada costat de la borrassa hi estavem agenollats la mare i un servidor cadascú en el seu costat i vinga ben alerta perquè en cap cas quedessin elements que no fossin les olives, llavors calia ensacar_les i amb el carro les portavem al sindicat del poble on hi havia el molí per a molturar-les. Després com que la tarde es llarga el pare abans de sopar començava a resar el rosari, 

Llibre imprès a la Universitat de Cervera

dient : Ave Maria, gràtia plena, Dóminus tecum i la mare, la padrina, un servidor, la meva germana era molt petiteta contestavem : Benedicta tu in mulieribus et benedictus fructus ventris tui. i així anavem avançan, jo que era un nen, em mirava a la meva padrina i a la mama que com que anaven cansades, s'adormien, cops de cap, però dins meu pensava no es pot fer res; mentre estan el pare caminava per la sala amunt i avall i vinga els misteris que avui dilluns hem de contemplar son els de  Goig. De cop les lletanies dels sants, el pare s'ho sabia de memòria i realment no se com s'ho feia, potser ho havia après d'un llibret que voltava per casa nostra que i que ara el tenen a la vista titulat :Libre dels Miracles de Ntra. Senyora del Roser y del modo de dir lo rosari.

Llibre imprès a la Universitat de Cervera, fotografia treta de l'original de casa nostra.

Les lletanies es resaven en llatí, no enteniem res, però puc dir que ens ho creiem i el misteri continuava:
Turris ebúrnea : ora pro nobis, Domus áurea: ora pro nobis, Stella matutina, Agnus dei , qui tollis peccata mundi.....Ora pro nobis sancta  Dei Génetrix. Oremus : Gratiam tuam, quaésumus Domine. méntibus nostris infunde........ ( Recordo que al fer-se el dia més llarg deixavem de resar el rosari, i al seu lloc després de sopar es prenia la fresca amb tots els veins al carrer ). La padrina mirava la revista que estaven subscrits El Pan de los Pobres, o Molokai del padre Damian, a l'hivern estaven subscrits a La Vanguardia, (el meu padri les encuardernava totes, encara volten per casa, la tinta tenia un to verdós) a l'arribar el maig es donaven de baixa, també era motiu de lectura l'arrencar el full del dia del calendari, al darrera estava ple de sentències, que es llegien en veu alta. La mare Isabel Vila (a.c.s.) sempre resava alguna oració que havia sentit a la seva mare Caterina com : 
Sia vostra gran puresa
alabada eternament,
puix que un Déu Omnipotent
es complau en tal bellesa.

A vos, celestial Princesa,
Verge Sagrada Maria,
vos oferesc des d'aquest dia
l' ànima, la vida i el cor.

Mirau-me amb ulls plens d'amor;
No em deixeu, no, Mare mia !

Després tots a sopar a "tota pastilla" , tenia molta gana, recordo que la padrina es menjava un plat de sopes amb menta, i per la resta un pla de caldo amb fideus o pasta de lletres, dos cops a la setmana la padrina feia una truita de farina, bonissima, el pare sempre un plat d'escarola amb un gra d'all i algo més.
 I abans d'anar a domir, la mare em posava el ruc dins del llit (al mig i anava un plat de llauna ple de brases agafades de la llar), escalfava molt i calentó m'adormia com un angelet, previ encomanar-me a l'angel de la guarda. No em faltava res.

El famós ruc, te la forma dels llençols, 

Quantes histories em passen pel cap, i ni han moltes més, però deixem-ho per un altre dia; he de dir que sense els pares tot es diferent.

Mireu com resisteixen els Alhelís grocs ( Cheiranthus cherei L.)
Només és regen quan plou, són molt resistents a la sequera.

Li vaig ensenyar l' últim aljup que queda sencer a Llorens, encara que amb moltes pedres al fons i alguna rentadora o altres electrodomèstics; en Victor em diu que per l'interior del Marroc en va veure algun i es diuen igual; era l' únic sistema en les nostres terres per recollir aigua de pluja, a Llorens ni havia més, però fa 40 anys es varen enterrar tots, ja no feien falta, l'agricultura havia donat un tomb. Les flors grogues que esteu veien es diuen Alhelís grocs.

Aljup de Llorens de Rocafort

Be, amb el jove Victor vam acabar parlant de les eres i de les  pallisses i la seva situació tant llunyana de casa, a dins del poble no hi havia lloc, i es van haver de fer als límits del poble i moltes bastant lluny, temps era temps. Li va agradar que a les llindes de les cases hi figurés la data de construcció. Caminant pel poble és va adonar de que contades xemeneies treien fum, no vam trobar ningú  pels carrers, la boira ens feia companyia .

Vista del poble de Llorenç de Rocafort.

Encara que els Reis ja han passat, vull que tingueu aquest relat que no es meu, però que m'ha agradat molt:

Un cop vaig veure els Reis Mags. No eren tres, n'eren dos i eren els millors mags que he vist mai! Se les arreglaven perquè sempre hi hagués alguna cosa a les sabates, el mínim, el que fos. Encara que no tinguessin res, ells aconseguien que hi hagués el que per nosaltres era el tot.

Al tercer mai el vaig veure, però segur que estava cuidant els camells... Mai, mai oblidaré als dos reis mags que vaig veure. Segur que vosaltres també els vau veure i sabeu qui són i que eran més mags que reis. Si heu deixat de creure, si aquesta nit no poseu les sabates, ni la palla, ni l'aigua, acosteu-vos als vostres reis, doneu-los un petó al front (els que els teniu a prop) i els que no els teniu, sapigueu que des d'un cel preciós segueixen viatjant per seguir lliurant il·lusions i somriures ...

 Agrair-los  l'herència perquè ara molts de vosaltres us heu convertit en reis i en mags. I potser podeu deixar als vostres fills/es aquesta màgia que els convertiran en reis i en mags…. I potser, d'aquí  a uns anys, vosaltres rebreu el petó al front i així serà fins a la fi dels temps…

Feliç nit pels Reis d'avui, pels d'ahir i pels Reis del futur, perquè no hi ha millor regne que el màgic, ni millors Reis que vosaltres…

Feliç nit de reis amics i amigues!!

Oi que també el feu vostre ? Jo ja el vaig fer meu al mateix instant de rebre'l.
Una abraçada especial per la meva i nostra amiga Sílvia Bermudez, en cap cas te'm oblidat.

Pep

CARTA APOSTOLICA " ADMIRABILE SIGNUM " del Sant Pare Francesc, sobre el significat i el valor del Pessebre.

Pessebre fet pel nostre pare Sisquet Capdevila i Pons, sota una volta medieval, ben mirat n hi faltava de res, tenir 15 dies per fer-lo i gaudia enormement en fer-lo a poc a poc, i feia molt viatges al bosc a buscar tota mena de plantes i pedretes, a més a m´ñes i tenia música pròpia del Nadal.

M'abelleix moltissim , sobretot en aquests dies que a casa sempre hem fet el pessebre, primer el meu pare, que d'ençà que tinc memòria que li vaig veure fer, just quan acavaba la collita d'olives que solia ser cap el 5 o 6 de desembre, llavors s'oblidava de les feines de camp i se centrava exclusivament en buscar tots els tipus de molsa que es feia a Llorens de Rocafort i sempre de la seva finca o tros , algun reboll amb alguna bola, una rama de cirerer d'arbós, rames d'oliver arbequí això sí amb olives, alguna rama de pi amb alguna bola de vesc i la pinya correponent, i com no, mitja dotzena de nius que anava guardan a mesura que els trobava collint olives,

 enguany jo mateix n´he trobat un parell, aquest per massa gran l'hem rebutjat i aquest altre  per petit ja està posat al pessebre.

Aquest petit niu , es especial, perquè a part d'estar dins la copa d'un oliver, al damunt ´ñes d'un ocell que menja olives  i deixa el pinyol dins del niu, curiños oi ???? Algun dia sabrem de quin ocell és traca.

Aqui va la carta Apostòlica del Sant Pare, se que des del principi al final els agradarà, i els transportarà a la seva més tendra infància, a l'època que just en acabar l'escola totes les preces eren per fer el pessebre, no hi havia res més important a totes les cases.

Les festes del Nadal eren viscudes amb plenittud i no diguem anar a adorar al Nen Jesús tots els dies de Nadal, Sant Esteve, de fi d'any, del dia de Reis, etc.... Amb poc gairbé erem feliços, vaja ho erem.

CARTA APOSTÒLICA
Admirabile signum
DEL SANT PARE FRANCESC
SOBRE EL SIGNIFICAT I EL VALOR DEL PESSEBRE

1. El bell signe del pessebre, tan estimat pel poble cristià, causa sempre sorpresa i admiració. La representació de l'esdeveniment del naixement de Jesús equival a anunciar el misteri de l'encarnació del Fill de Déu amb senzillesa i alegria. El pessebre és com un Evangeli viu, que sorgeix de les pàgines de la Sagrada Escriptura. La contemplació de l'escena del Nadal ens convida a posar-nos espiritualment en camí, atrets per la humilitat d'Aquell que s'ha fet home per a trobar cada home. I descobrim que Ell ens estima fins al punt d'unir-se a nosaltres, perquè també nosaltres puguem unir-nos a Ell.

Amb aquesta Carta voldria encoratjar la bella tradició de les nostres famílies que en els dies previs al Nadal preparen el pessebre, com també el costum de posar-lo en els llocs de treball, a les escoles, als hospitals, a les presons, a les places... És realment un exercici de fantasia creativa, que utilitza els materials més dispars per a crear petites obres mestres plenes de bellesa. S'aprèn des d'infants: quan el pare i la mare, al costat dels avis, transmeten aquesta alegre tradició, que conté una rica espiritualitat popular. Espero que aquesta pràctica mai no s'afebleixi; és més, confio que, allí on hagués caigut en desús, sigui descoberta de nou i revitalitzada.

2. L'origen del pessebre troba confirmació abans de res en alguns detalls evangèlics del naixement de Jesús a Betlem. L'evangelista Lluc diu senzillament que Maria «va donar a llum el seu fill primogènit: ella el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se.» (2,7). Jesús va ser col·locat en un pessebre; paraula que procedeix del llatí: praesepium.

El Fill de Déu, en venir a aquest món, troba lloc on els animals mengen. El fenc es converteix en el primer llit per a Aquell que es revelarà com «el pa baixat del cel» (Jn 6,41). Un simbolisme que ja sant Agustí, juntament amb altres Pares, havia captat quan escrivia: «Posat en el pessebre, es va convertir en aliment per a nosaltres» (Serm. 189,4). En realitat, el pessebre conté diversos misteris de la vida de Jesús i ens els fa sentir propers a la nostra vida quotidiana.

Però tornem de nou a l'origen del pessebre tal com nosaltres l'entenem. Ens traslladem amb la ment a Greccio, a la vall de Rieti; allí sant Francesc es va aturar venint probablement de Roma, on el 29 de novembre de 1223 havia rebut del papa Honori III la confirmació de la seva Regla. Després del seu viatge a Terra Santa, aquelles grutes li recordaven d’una manera especial el paisatge de Betlem. I és possible que el Poverello quedés impressionat a Roma, pels mosaics de la Basílica de Santa Maria la Major que representen el naixement de Jesús, just al costat del lloc on es conservaven, segons una antiga tradició, les fustes del pessebre.

Les Fonts Franciscanes narren detalladament el que va succeir a Greccio. Quinze dies abans del Nadal, Francesc va cridar un home del lloc, anomenat Joan, i li va demanar que l'ajudés a complir un desig: «Desitjo celebrar la memòria del Nen que va néixer a Betlem i vull contemplar d'alguna manera amb els meus ulls el que va sofrir en la seva invalidesa de nen, com va ser reclinat en el pessebre i com va ser col·locat sobre el fenc entre el bou i l'ase»[1]. Tan aviat com ho va sentir, aquest home bo i fidel ràpidament va anar a preparar en el lloc assenyalat el que el sant li havia indicat. El 25 de desembre, van arribar a Greccio molts frares de diferents llocs, com també homes i dones de les granges de la comarca, portant flors i torxes per a il·luminar aquella nit santa. Quan va arribar Francesc, va trobar el pessebre amb el fenc, el bou i l'ase. Les persones que van arribar-hi en veure l'escena del Nadal van mostrar una alegria indescriptible, com mai abans no havien experimentat. Després el sacerdot, davant del Naixement, va celebrar solemnement l'Eucaristia, mostrant el vincle entre l'encarnació del Fill de Déu i l'Eucaristia. En aquella ocasió, a Greccio, no hi havia figures: el pessebre va ser realitzat i viscut per tots els presents[2].

Així neix la nostra tradició: tots al voltant de la cova i plens d'alegria, sense cap distància entre l'esdeveniment que s'acompleix i els qui participen en el misteri.

El primer biògraf de sant Francesc, Tomás de Celano, recorda que aquella nit es va afegir a l'escena senzilla i commovedora el do d'una visió meravellosa: un dels presents va veure posat al llit en el pessebre el mateix Nen Jesús. D'aquell pessebre del Nadal de 1223, «tots van tornar a les seves cases plens d'alegria»[3].

3. Sant Francesc va realitzar una gran obra d'evangelització amb la simplicitat d'aquell signe. El seu ensenyament ha penetrat en els cors dels cristians i roman fins als nostres dies com una manera genuïna de representar amb senzillesa la bellesa de la nostra fe. D'altra banda, el mateix lloc on es va realitzar el primer pessebre expressa i evoca aquests sentiments. Greccio s'ha convertit en un refugi per a l'ànima que s'amaga en la roca per a deixar-se embolcallar en el silenci.

Per què el pessebre suscita tanta sorpresa i ens commou? En primer lloc, perquè manifesta la tendresa de Déu. Ell, el Creador de l'univers, s'abaixa a la nostra petitesa. El do de la vida, sempre misteriós per a nosaltres, ens captiva encara més veient que Aquell que va néixer de Maria és la font i la protecció de cada vida. En Jesús, el Pare ens ha donat un germà que ve a buscar-nos quan estem desorientats i perdem el rumb; un amic fidel que sempre és a prop nostre; ens ha donat el seu Fill que ens perdona i ens aixeca del pecat.

La preparació del pessebre a les nostres cases ens ajuda a reviure la història que va succeir a Betlem. Naturalment, els evangelis són sempre la font que permet conèixer i meditar aquell esdeveniment; no obstant, la seva representació en el pessebre ens ajuda a imaginar les escenes, estimula els afectes, convida a sentir-nos implicats en la història de la salvació, contemporanis de l'esdeveniment que es fa viu i actual en els més diversos contextos històrics i culturals.

D’una manera particular, el pessebre és des del seu origen franciscà una invitació a “sentir”, a “tocar” la pobresa que el Fill de Déu va triar per a si mateix en la seva encarnació. I així, és implícitament una crida a seguir-lo en el camí de la humilitat, de la pobresa, de l'anorreament, que des de la cova de Betlem condueix fins a la Creu. És una crida a trobar-lo i servir-lo amb misericòrdia en els germans i germanes més necessitats (cf. Mt 25,31-46).

4. M'agradaria ara repassar els diversos signes del pessebre per a comprendre el significat que comporten. En primer lloc, representem el context del cel estrellat en la foscor i el silenci de la nit. Ho fem així, no sols per fidelitat als relats evangèlics, sinó també pel significat que té. Pensem en quantes vegades la nit embolcalla les nostres vides. Doncs bé, fins i tot en aquests instants, Déu no ens deixa sols, sinó que es fa present per a respondre a les preguntes decisives sobre el sentit de la nostra existència: qui soc jo? D'on vinc? Per què vaig néixer en aquest moment? Per què estimo? Per què sofreixo? Per què moriré? Per a respondre aquestes preguntes, Déu es va fer home. La seva proximitat porta llum on hi ha foscor i il·lumina els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort (cf. Lc 1,79).

Mereixen també algun esment els paisatges que formen part del pessebre i que sovint representen les ruïnes de cases i palaus antics, que en alguns casos substitueixen la cova de Betlem i es converteixen en l'estada de la Sagrada Família. Aquestes ruïnes semblen estar inspirades en la Llegenda Àuria del dominic Jacopo da Varazze (segle XIII), on es narra una creença pagana segons la qual el temple de la Pau a Roma s'esfondraria quan una Verge donés a llum un fill. Aquestes ruïnes són sobretot el signe visible de la humanitat caiguda, de tot el que està en ruïnes, que està corromput i deprimit. Aquest escenari diu que Jesús és la novetat enmig d'un món vell, i que ha vingut a sanar i reconstruir, a retornar a la nostra vida i al món la seva esplendor original.

5. Quina emoció hauria d'acompanyar-nos mentre col·loquem en el pessebre les muntanyes, els rierols, les ovelles i els pastors! D'aquesta manera recordem, tal com havien anunciat els profetes, que tota la creació participa de la festa de la vinguda del Messies. Els àngels i l'estrella són el senyal que també nosaltres estem cridats a posar-nos en camí per a arribar a la cova i adorar el Senyor.

«Arribem-nos a Betlem a veure això que ha passat i que el Senyor ens ha fet saber». (Lc 2,15), diuen els pastors després de l'anunci fet pels àngels. És un ensenyament molt bell que es mostra en la senzillesa de la descripció. A diferència de tanta gent que pretén fer altres mil coses, els pastors es converteixen en els primers testimonis de l'essencial, és a dir, de la salvació que se'ls ofereix. Són els més humils i els més pobres els qui saben acollir l'esdeveniment de l'encarnació. A Déu que ve a la nostra trobada en el Nen Jesús, els pastors responen posant-se en camí cap a Ell, per a una trobada d'amor i d'agradable sorpresa. Aquesta trobada entre Déu i els seus fills, gràcies a Jesús, és el que dona vida precisament a la nostra religió i constitueix la seva singular bellesa, i resplendeix d'una manera particular en el pessebre.

6. Tenim el costum de posar en els nostres pessebres moltes figures simbòliques, sobretot, les de captaires i de gent que no coneixen una altra abundància que la del cor. Ells també són a prop del Nen Jesús per dret propi, sense que ningú pugui foragitar-los o allunyar-los d'un bressol tan improvisat que els pobres al seu voltant no desentonen en absolut. De fet, els pobres són els privilegiats d'aquest misteri i, sovint, aquells que són més capaços de reconèixer la presència de Déu enmig nostre.

Els pobres i els senzills en el Naixement recorden que Déu es fa home per a aquells que més senten la necessitat del seu amor i demanen la seva proximitat. Jesús, «mans i humil de cor» (Mt 11,29), va néixer pobre, va portar una vida senzilla per a ensenyar-nos a comprendre l'essencial i a viure d'això. Des del pessebre emergeix clarament el missatge que no podem deixar-nos enganyar per la riquesa i per tantes propostes efímeres de felicitat. El palau d'Herodes és al fons, tancat, sord a l'anunci d'alegria. En néixer en el pessebre, Déu mateix inicia l'única revolució veritable que dona esperança i dignitat als desheretats, als marginats: la revolució de l'amor, la revolució de la tendresa. Des del pessebre, Jesús proclama, amb humil poder, la crida a compartir amb els últims el camí cap a un món més humà i fratern, on ningú no en sigui exclòs ni marginat.

Amb freqüència als infants —però també als adults!— els encanta afegir altres figures al pessebre que semblen no tenir cap relació amb els relats evangèlics. I, no obstant això, aquesta imaginació pretén expressar que en aquest nou món inaugurat per Jesús hi ha espai per a tot el que és humà i per a tota criatura. Del pastor al ferrer, del forner als músics, de les dones que porten gerres d'aigua als nens que juguen..., tot això representa la santedat quotidiana, l'alegria de fer de manera extraordinària les coses de cada dia, quan Jesús comparteix amb nosaltres la seva vida divina.

7. A poc a poc, el pessebre ens porta a la cova, on trobem les figures de Maria i de Josep. Maria és una mare que contempla el seu fill i el mostra a tots els qui venen a visitar-lo. La seva imatge fa pensar en el gran misteri que ha embolcallat a aquesta jove quan Déu ha trucat a la porta del seu cor immaculat. Davant l'anunci de l'àngel, que li demanava que fos la mare de Déu, Maria va respondre amb obediència plena i total. Les seves paraules: «Heus aquí l'esclava del Senyor; faci's en mi segons la teva paraula» (Lc 1,38), són per a tots nosaltres el testimoniatge de l'abandó en la fe a la voluntat de Déu. Amb aquell “sí”, Maria es convertia en la mare del Fill de Déu sense perdre la seva virginitat, sinó que consagrant-la gràcies a Ell. Veiem en ella la Mare de Déu que no té el seu Fill només per a ella mateixa, sinó que demana a tots que obeeixin la seva paraula i la posin en pràctica (cf. Jn 2,5).

Al costat de Maria, en una actitud de protecció del Nen i de la seva mare, hi ha sant Josep. En general, es representa amb el bastó a la mà i, a vegades, també sostenint un llum. Sant Josep juga un paper molt important en la vida de Jesús i de Maria. Ell és el custodi que mai no es cansa de protegir la seva família. Quan Déu li va advertir de l'amenaça d'Herodes, no va dubtar a posar-se en camí i emigrar a Egipte (cf. Mt 2,13-15). I una vegada passat el perill, va portar la família de tornada a Natzaret, on va ser el primer educador de Jesús nen i adolescent. Josep portava en el seu cor el gran misteri que embolcallava a Jesús i Maria la seva esposa, i com a home just va confiar sempre en la voluntat de Déu i la va posar en pràctica.

8. El cor del pessebre comença a bategar quan, per Nadal, col·loquem la imatge del Nen Jesús. Déu es presenta així, en un nen, per a ser rebut als nostres braços. En la feblesa i en la fragilitat amaga el seu poder que tot ho crea i transforma. Sembla impossible, però és així: en Jesús, Déu ha estat un nen i en aquesta condició ha volgut revelar la grandesa del seu amor, que es manifesta en el somriure i en allargar les seves mans cap a tothom.

El naixement d'un nen suscita alegria i sorpresa, perquè ens posa davant el gran misteri de la vida. Veient brillar els ulls dels joves esposos davant el seu fill nounat, entenem els sentiments de Maria i Josep que, mirant el nen Jesús, percebien la presència de Déu en les seves vides.

«La Vida s'ha manifestat»(1Jn 1,2); així l'apòstol Joan resumeix el misteri de l'encarnació. El pessebre ens fa veure, ens fa tocar aquest esdeveniment únic i extraordinari que ha canviat el curs de la història, i a partir del qual també s'ordena la numeració dels anys, abans i després del naixement de Crist.

La manera d'actuar de Déu gairebé atordeix, perquè sembla impossible que Ell renunciï a la seva glòria per a fer-se home com nosaltres. Quina sorpresa veure Déu que assumeix els nostres propis comportaments: dorm, pren la llet de la seva mare, plora i juga com tots els nens. Com sempre, Déu desconcerta, és impredictible, contínuament va més enllà dels nostres esquemes. Així, doncs, el pessebre, mentre ens mostra Déu tal com ha vingut al món, ens convida a pensar en la nostra vida empeltada en la de Déu; ens convida a ser deixebles seus si volem aconseguir el sentit últim de la vida.

9. Quan s'acosta la festa de l'Epifania, es col·loquen en el Naixement les tres figures dels Reis Mags. Observant l'estrella, aquells savis i rics senyors d'Orient s'havien posat en camí cap a Betlem per a conèixer Jesús i oferir-li dons: or, encens i mirra. També aquests regals tenen un significat al·legòric: l'or honra la reialesa de Jesús; l'encens, la seva divinitat; la mirra, la seva santa humanitat que coneixerà la mort i la sepultura.

Contemplant aquesta escena en el pessebre, estem cridats a reflexionar sobre la responsabilitat que cada cristià té de ser evangelitzador. Cadascun de nosaltres es fa portador de la Bona Notícia amb aquells que troba, testimoniant amb accions concretes de misericòrdia l'alegria d'haver trobat Jesús i el seu amor.

Els Mags ensenyen que es pot començar des de molt lluny per a arribar a Crist. Són homes rics, savis estrangers, assedegats de l'infinit, que parteixen per a un llarg i perillós viatge que els porta fins a Betlem (cf. Mt 2,1-12). Una gran alegria els envaeix davant el Nen Rei. No es deixen escandalitzar per la pobresa de l'ambient; no dubten a posar-se de genolls i adorar-lo. Davant Ell comprenen que Déu, igual que regula amb sobirana saviesa el curs de les estrelles, guia el curs de la història, derrocant els poderosos i exaltant els humils. I certament, arribats al seu país, hauran comptat aquesta trobada sorprenent amb el Messies, inaugurant el viatge de l'Evangeli entre els no jueus.

10. Davant del pessebre, la ment espontàniament va a quan érem infants i esperàvem amb impaciència el temps per a començar a construir-lo. Aquests records ens porten a prendre novament consciència del gran do que se'ns ha donat en transmetre'ns la fe; i al mateix temps ens fan sentir el deure i l'alegria de transmetre als fills i als nets la mateixa experiència. No és important com es prepara el pessebre, pot ser sempre igual o modificar-se cada any; el que compta és que aquest parli a la nostra vida. En qualsevol lloc i de qualsevol manera, el pessebre parla de l'amor de Déu, el Déu que s'ha fet nen per a dir-nos com és a prop de tot ésser humà, sigui quina sigui la seva condició.

Benvolguts germans i germanes: el pessebre forma part del dolç i exigent procés de transmissió de la fe. Començant des de la infància i després en cada etapa de la vida, ens educa a contemplar Jesús, a sentir l'amor de Déu per nosaltres, a sentir i creure que Déu és amb nosaltres i que nosaltres estem amb Ell, tots fills i germans gràcies a aquell Nen Fill de Déu i de la Mare de Déu. I a sentir que en això hi ha la felicitat. Que a l'escola de sant Francesc obrim el cor a aquesta gràcia senzilla, deixem que de la sorpresa neixi una oració humil: el nostre “gràcies” a Déu, que ho ha volgut compartir tot amb nosaltres per a no deixar-nos mai sols.

Donat a Greccio, en el Santuari del Pessebre, 1 de desembre de 2019.

FRANCESC

Espero i desitjo que si ja la coneixien donç millor que millor, i sinó segun que han gaudit de tot el que diu el Sant Pare Francesc.

Una abfaçada i novament bon Nadal

Pep