FEINEJAR EN LLOC DE TREBALLAR A LLORENÇ DE ROCAFORT, BAIXA SEGARRA

Quan tenim un parell de dies lliures, a casa pensem en anar a Llorenç de Rocafort o de Vallbona (la Vall del Corb), el meu poble natal, poble medieval cent per cent, situat a dos Km del monestir de Vallbona de les Monges, ( la Catalunya Nova ) i com a cosa que ens honra he de dir que d'ença el temps del rei Pere III , fixeu-vos estem parlant de l'any 1380, l'Abadessa Saureneta d'Anglesola li comprà per 22.000 sous, la jurisdicció civil i criminal, alta i baixa, el mer i mixt imperi del tots els pobles de la baronia i vam ser independents dels propis reis de Catalunya fins la desamortització de Mendizabal, quasi res. Vallbona es constituïa en un domini senyorial , era el ple triomf del sistema feudal en les nostres terres; vam ésser afortunats de no està sota el domini del comtes de Guimerà.

Aquest oliver quan el vam plantar amb el meu pare, en Lluís i jo mateix tenia un any de vida, era l'any 2008, i amb tres vegades en vam plantar uns 250; ara ja medeixen uns dos metres d'altura,,ep! no tots, però estan guapissims, alguns els falta una mica de ferro.

Dit això, se que em repeteixo , però m'encanta, repassar sempre es bo. Be, cap a Llorenç amb el propòsit de collir olives a ma, amb la raspa, posant borrasses, però sense els bancs (escales), 

Foto de principis del segle passat, on poden veure una gentada en tan sols un oliver/olivera, no hi falta de res i on són presents els famosos bancs de collir olives, el padrí i a padrina, la mula, el gosset, el barriló amb vi, etc. Actualment aquesta foto no la podríem fer, en cap poble de l'Urgell, és una foto romàntica del tot.

que sempre s'havien fet servir, també tallar llucs de les soques dels olivers, que d'ençà la mort del pare i de molt abans que no se'n tallaven, de fer llenya de l'era, llenya que a poc a poc va portar el pare  (acs), amb una paciència infinita, cada capvespre per no tornar de buit el tractor tornava carregat la llenya dels ametllers morts,

Fixeu-vos amb el bonic color de dels troncs d'ametller, volia dir que s'acabaven de tallar, perquè amb el temps per aquest bonic color, es tornen grisos.

, o de troncs o rames primes d'esporgar els mateixos ametllers i també els olivers, el pare no deixava cap rama, tot cap a casa, servien per encendre el foc, fins i tot quan un ametller moria, (els olivers no moren) cavava una fossa al voltat de la soca cosa molt entretinguda i tallava arrel per arrel fins que cedia i cap a casa, en tenim un munt, cosa que vol dir molt d'esforç; actualment i des de fa uns anys, i dintre de molt poc no en tindrem perquè després de la esporgada ja  es trituren totes les rames al mateix camp (per cremar-les necessites demanar permís a l'ajuntament i complir una normativa molt complexa i sempre patin que els guardes forestals no et demanin la autorització preceptiva) , o sigui que cal guardar les seques pel dia que no en tinguem, i d'això no se quan temps passarà, però es important pensar en el futur. També encara que menys o molt poc, fa temps si podia trobar troncs de pi, carregats de teia, que li va regalar el seu amic Camilo de cal Martí (acs), quan es va cremar el teulat de casa seva.

Aquests troncs de pi, amb tanta zona resinosa al mig, haguessin aguantat encara tres-cents anys més, es tractarien de bigues de melis.La resina es molt bona per fer estelles i encendre el foc.

També a Llorenç cal anar a veure els trossos i fer-se una idea de com han quedat les finques després de les pluges  i de com creixen els sembrats.

Un bon forat, vist d'a prop impressiona molt, les grosses pedres s'apartaran però el marge no es farà .

Aquí teniu un marge de pedra seca caigut, degut als forts aiguats d'aquesta tardor, aquest està en un bancal de les Pintades terme de la Quadra de Mas Déu i que actualment ningú farà o refarà ; recordo de quan era petit amb el pare i el germà de la meva padrina es feien tots, només faltaria, si passaven dies, tothom era expert en l'ofici de col.locar pedres, ningú volia passar per deixat , perquè,  llavors als vespres a la creu de Llorenç .

Creu de terme de Llorenç de Rocafort, just al costat hi passa El Camino de Santiago que ve de Vallbona de les Monges.

(centre oficial de les reunions del homes) , tothom en parlava i no gaire be, criticar sempre ha sigut gratis. Mantenir l'honor requeria poca mandra i molt d'esforç, o sigui tothom circulava pel terme i els uns vigilaven als altres, si encara no havies començat a curronar , ni començat a cavar la vinya, si encara tenies de sembrar, si encara no estaves per esporgar els ametllers que fulanito de tal ja ha acabat, que si tens dos marges caiguts i encara t'ho estàs pensant, si les dones de casa teva encara han de començar a birbar (treure les males herbes dels sembrat) , si encara has de començar a segar, qui et portarà les garbes si tens una roda del carro trencada, en fi tot era sotmès a critica, fins i tot si encara havies de raure l'era pel batre, vosaltres no ho sabeu però l'era era coberta de boll durant l'hivern, perquè a la primavera no creixessin les males herbes o ni haguessin menys. Be, la gent de solucions te'n donava poques, ja t'espavilaràs !

Sempre que anem a casa per uns pocs dies, sempre hem de fer llenya ; que vol dir fer llenya ?, " dons agafar grans troncs i amb el moto serra fer-los més manejables per portar-los a casa i apilar-los en lloc sec i ventilat, més tard estaran preparats per  posar-los a la llar de foc ", cosa molt necessària per estar calents. 

A l'era amb el Dr. Miquel Fabré i un servidor.

En la mentalitat de tot pagès ja estava el portar llenya del tros cap a l'era o a casa el que tenia un corral al costat. Costum que durarà sempre; el fred fa córrer fins i tot el veí que no te cap tros de terra, però que necessita la llenya.

Darrera meu tinc d'ajudant la Doctora Reina Capdevila i en primer terme una gran mata de botja d'escombres ( Dorycnium pentaphyllum), al cap de tants anys l'era és un important botjar

Fa molts anys i en vida dels pares, ja fèiem el mateix, per escombrar els carrers o per escombrar l'era després de cada batuda o per la pròpia activitat de la vida diària d'una casa de pagès, tot menys la vivenda, per la qual cosa era necessari  fabricar escombres de botja , el pare manava anar pels camins del terme a trobar algunes botjes per a fer les escombres de l'any, no sempre era fàcil, perquè on tu en sabies una de l'any passat a l'arribar ja havia volat,  vinga a caminar més fins a completar la comanda feta pel pare.

Reina Capdevila, aquesta foto d'arxiu va en honor a tu, a veure si la propera visita en fem unes quantes. L'agraïment sempre serà pels nostres pares Sisquet e Isabel (acs).

Curiosament quan l'era va deixar de fer les seves funcions, degut als avenços tecnòlogics, es va començar a omplir de llenya com poden veure, o a fer-hi hort, o a plantar-hi algun ametller i algun fruiter, fins i tot una parra de moscatell bonissima, però si va passar a fer-se servir de lloc on fabricar les escombres que ara mateix estan veient. Cinc a l'any era el numero màgic, i tant la mare com el pare es donaven per satisfets. Tota la família innocent, mai va pensar que allí hi queien les llavors de la planta i així a base d'anys i més anys hem aconseguit sense ni volguer un botjar a casa, hi han coses que quasi són un "misteri". Ah! a l'era mai hi havia hagut cap arbre, sempre berenavem a l'ombra de la gran pallissa, el pare hi va plantar un lledoner fa molts anys i ara a l'estiu dona una bona ombra, on la nostra neboda Eli i els seus pares al mes d'agost hi van a passar alguna estona a la fresca de la marinada, de vegades massa fresca; els de Barcelona no ho entenen, però no ho podem canviar Llorenç de Rocafort o de Vallbona on l'aire és mot sec, fresc a l'estiu i fred a l'hivern.

Olives arbequines i la boira tant típica de l'Urgell

Aquesta instantània on en primer terme podem veure unes olives arbequines, i al costat olivers i tot rodejat d'una boira espessa; no tinc res en contra, perquè sóc fill d'un racó de món que la boira ja forma part del nostre ADN, els 6 dies d'estada a Llorens han sigut així de freds , boira pixanera del mati al vespre, silenci absolut i molta humitat als peus i a l'esquena, perquè si per qualsevol motiu movies una rama d'un oliver et queien centes de gotes que anaves acumulant al damunt.

Sense paraules, vostès mateixos.

Una foto val més que mil paraules. Vostès mateixos. L'Urgell és tot un món, jo ja tinc setanta anys i tot això més molt conegut, fins i tot d'oliver a oliver haver de passar pel damunt d'una fusta, per no carregar les borrasses de fang, la humitat s'acumula dia a dia i passar tot el dia al camp de vegades es fa carregós; evidentment que parlo més de temps passats que del present, perquè la collita gran d'olives es fa amb un vibrador que amb dos segons deixa l'oliver sense olives .....
Si que la nostra intenció era collir olives fins on arribéssim posant borrasses, però no ha estat possible per les inclemències del temps. Des del mes passat que vam collir a ma els més de dos-cents olivers d'onze anys, que vam plantar amb el meu pare, han caigut la mitat de les olives al terra, això que no hi han hagut glaçades; donç be, si podem collir uns quants kilos, tot això que no cauran al terra i els podrem portar al molí.

Al no poguer fer res més, vam optar per tallar llucs de les soques dels olivers, que feia anys (7) que no es tocaven, això vol dir que hi ha molta feina. El dissabte a la tarde vaig anar-hi amb el moto serra, mai ho havia fet, però era tanta la feinada que fer-ho amb l'aixada com el pare, ens resultaria impossible i amb la màquina si anava be, podia fer molta feina i així va ser, els llucs que tenen a la vista, que són una muntanya, són tots del mateix arbre, que consti que no són d'esporgar la copa, sinó tots nascuts a la soca. La nostra bona amiga Reina Capdevila, ja amb el sol amagat va volguer venir una hora al tros i ella sense ni dir-ho es va posar a  recollir tots els llucs tallats en dia anterior uns quaranta olivers i jo amb el moto serra a netejar-ne de nous. Les fulles d'oliver/olivera com totes les de la natura tenen una part abaxial que és la de sota i l'altra que es la superior que es diu feix. Donç dit això, la Reina és va adonar que quan és feia fosc la part abaxial era molt vistent, tot un espectacle de la natura, gràcies a la Reina me'n vaig adonar, cosa que sempre m'havia  passat per alt; hi han tantes coses que ens passen per alt a la vida.

Aquí, a primera vista en tenim un oliver que està per fer i al fons un de fet.
Pel poble hom sent repetir, no  paga la pena collir les olives perquè el preu va per terra, han baixat molt i molt, si perd diners. Que fas ?, tot plegat vol dir que el preu litre sortirà molt car, tot i que baixin els preus, sort que a casa no mirem els preus i ho fem pel carinyo i el lligam a les nostres arrels, que ens lliguen per sempre més. Els mateixos dubtes te la Mariona Rossell, que sempre es pregunta a quin preu li surt el litre d'oli de la seva finca de Calonge ? mai ho sabrà.
Una tasca que ja sabíem a l´anar a Llorens era vendre les ametlles del meu cunyat Josep Subirà, o sigui portar-les a Bellpuig, perquè el Magí ja feia temps que les guardava al seu magatzem. Be dit i fet vam quedar a la tarde del mateix dia 27 de desembre (festa de Sant Joan Baptista) , les carregaríem amb el meu remolc i  cap a Bellpuig. Sorpresa el Magí ja havia collit les meves, no ho esperàvem. Els 1193 kilos no els podíem portar amb el remolc, el Magí va oferir-nos de portar.los a la cooperativa de Guissona amb la seva furgoneta, cosa que li estem molt agraïts, i així  va ser, tots  cap a Preixana (Rendiment 22,8, Humitat 6,5, Preu 5,21 €.) 

Com podem veure, les ametlles han passat moltes hores a l'intemperie, molt seques no ho estan i a més les diferents classes estan barrejades, això baixarà el preu, però es el que hi ha, no donem per més.

La Reina Capdevila que és un bon partit i li encanta la docència a la universitat i enamorada de tot el que fa olor a natura i com no a pagesia, o sigui que en la curta estava entre nosaltres, gaudia de tot, el primer que va volguer fer es anar a la finca del Perdigó (terme municipal de Vallbona de les Monges) a collir uns kilos d'olives d'un oliver sevillano, l'únic del tros, 

perquè els altres són arbequines, el nostre pare les feia servir per posar-les en conserva per convidar als forasters, amics i parents quan venien de visita. 

Olives de l'oliver "sevillano", l' únic que tenim, un cop amanides a l'estil de la Tere, són bonissimes.

Aquí em teniu quasi de puntetes per aconseguir unes rames carregades d'olives, perquè les baixes ja les havíem collit fa un mes amb la Tere. 

Les mateixes olives, conservades pel meu pare, amb un petit branquilló de timó, de tot això nomé recordo que pel dijous sant al sortir dels oficis les canviava l'aigua i reduïa a la meitat la sal.

Una nota, cada vegada que tallava una rama, també queien centes de gotetes d'aigua acumulades de tants dies de boira, vaja un bonic espectacle encara que un servidor acabés xop i les altres també. L'ambient queda millor descrit a la foto que en el text. 
Una feina ineludible es la compra de l'oli per tot l'any, que ho portem fent tota la vida, clar les olives de casa les portem a la cooperativa de Sant Martí de Riucorb, bon oli.

El diumenge al meu poble es fa palès per la missa, sense la missa no s' entendria que fos festa, seria com un dia qualsevol. Ja fa dos mesos més ho menys que vam acomiadar a mossèn Joan Costa i ja l'anyorem. La Missa la va dir mossèn Joan que va arribar vestit amb un clergyman i un abric negre impecable, o sigui molt eclesiàstic,  érem cinc persones, al sortir de missa,  per la costa pujaven acompanyats per la meva dona, el meu amic Miquel Fabré i la Reina Capdevila els dos doctors i molt interessats per la restauració de la nostra església goticorenaixentista, 

a l'entrada els vaig ensenyar la primera tomba o sigui la més antiga de Llorenç dins l'església, que porta el cognom Capdevila i de l'any 1624 , tot un detall la Reina estava  cofoia amb la data històrica i amb el cognom gravat a la pedra, perquè ella també és diu Capdevila : 

com a experts en música el primer que vam fer va ser deixar-los tocar el carilló, cosa que els va encantar, poden veure la cara de felicitat en la foto. 

Reina Capdevila i Miquel Fabré  a l'església de Llorenç de Rocafort.

Ells tot sovint venen a Llorens, en Miquel des que tenia 16 anys, Llorens ja forma part de la seva vida, o sigui que els seguirem veien. Gràcies a en Ramon Moix per explicar l'església restaurada a la Reina, li va encantar.
El diumenge dia 29 de desembre un cop feta la feina vam anar amb el matrimoni Fabré, la Tere i jo cap a Poblet a gaudir del Cant de la Sibil.la pel grup Tornaveus; començant pel Laudeamus Virginem del Llibre Vermell de Montserrat, Cantico delle creature, Cant de la Sibil.la i unes cançons del Nadal com El Noi de la Mare. Mai havia estat a Poblet de nit, imposa del tot.

Monestir de Poblet amb boira cap a les 9 del vespre.

El dilluns per sorpresa va arribar el Dr. Toni Griera de Sant Cugat del Vallès amb el seu fill Victor amb la moto, que no se la marca però a la foto potser vostès li trobaran el nom, jo la trobo molt grossa, però no tinc res a dir, al Toni sempre li han encantat.

Amb el Dr. Toni Griera, el seu fill Victor i un servidor

El Dr. Griera, no avisa mai, no truca mai, senzillament em coneix massa i coneix tots els meus passos, els meus vicis, els meus punts preferits, les meves debilitats, en una paraula pot trobar-me sense massa esforços a la plaça de Montserrat pel dia 27 d'abril o a Gata (Extremadura) durant el més d'agost o a Llorens de Rocafort a l'època de la collita d'olives, o trobar-nos a l'apartament de Sant Antoni de Calonge el mes de juliol, ja no dic més perquè no cal. Un bon metge, un bon amic i millor persona. El Victor està fet un home, era la primera vegada que venia a Llorens, després de dinar el que el Dr. Fabré va cuinar, per cert bonissim, el Victor em va fer l'honor d'acompanyar-me a donar una volta pel nostre poble, tot recordant la seva historia medieval que no es poca i està escrita a les llindes de les cases, la part més antiga està tancada al clos de la plaça i tant sols si accedia pel portal de cal Bergadà, anys més tard es va obrir la muralla per cal Damià. Li vaig fer adonar que les cases a la part baixa no tenien finestres, encara ni ha alguna important com cal Perejaume que no te cap finestra a la façana, tant sols te la porta principal i així era a tot el poble, modernament quasi totes les cases s'ha obert una finestra al costat del portal, per donar llum a alguna dependència. També li vaig comentar que hi havien cases que compartien una sola sortida a la plaça com cal Bori i cal Portumeu, que d'infants jugàvem a amagar-nos per ser una entra molt profunda i molt fosca. De totes maneres la majoria de les cases antigues es comunicaven, per arcades que om pot veure com la de l'entrada de la casa del Claudi i cal Saltó i pensem que a cal Bergada tenia una petita sortida a la plaça. En Victor emocionat de tot el que li explicava, em sembla que li va quedar clar l'exemple de poble medieval, poques cases i totes al voltant del castell, que en aquells anys era de la família Cardona; tambe´ va entendre que les finques o també dits trossos havien d'estar lluny del poble, no es podia tenir tot al voltant de la muralla , per aquest motiu molts trossos tenen una cabana , fet que a la Catalunya Vella no és dona, perquè la terra es troba al voltant del mas, i aquest serveix de refugi, en canvi a l'Urgell o a la baixa Segarra, la cabana al tros es converteix en un refugi per moments difícils, com

Cabana del Perdigó , terme municipal de Vallbona de les Monges.

davant d'un temporal  o d'una calamarsada, també si guardava la mula o el cavall perquè en èpoques que no havien de treballar al camp estiguessin a l'ombra, el pare i el seu oncle i un servidor mateix hi havíem fet la migdiada; la ventatge d'aquell temps era que davant mateix de la cabana hi havia un gros cirerer i sota la seva ombra i descansàvem i alhora i dinàvem. Es va morir fa uns 40 anys, actualment davant de la cabana hi està creixent un bonic lledoner i a 7 metres un noguer, que ajudarà a recuperar l'ombra tant necessària abans i en el futur, potser més necessària a partir d'ara davant de la crisi climàtica.
Cada estació de l'any, quan estic a Llorenç em porta records de la meva infantesa, el pare quan arribava del tros, es feia una torrada que hi rascava un  all i l'untava amb oli, tot seguit a l'entrada de casa es parava una gran borrassa i es posava un element que em deiem el porador d'olives, per on el pare hi tirava totes les olives que portavem del camp, i d'aquesta manera queien totes les fulles, brots, terrossos de terra, miquetes de fang, i alguna cosa més, tot queia per la borrassa avall; a cada costat de la borrassa hi estavem agenollats la mare i un servidor cadascú en el seu costat i vinga ben alerta perquè en cap cas quedessin elements que no fossin les olives, llavors calia ensacar_les i amb el carro les portavem al sindicat del poble on hi havia el molí per a molturar-les. Després com que la tarde es llarga el pare abans de sopar començava a resar el rosari, 

Llibre imprès a la Universitat de Cervera

dient : Ave Maria, gràtia plena, Dóminus tecum i la mare, la padrina, un servidor, la meva germana era molt petiteta contestavem : Benedicta tu in mulieribus et benedictus fructus ventris tui. i així anavem avançan, jo que era un nen, em mirava a la meva padrina i a la mama que com que anaven cansades, s'adormien, cops de cap, però dins meu pensava no es pot fer res; mentre estan el pare caminava per la sala amunt i avall i vinga els misteris que avui dilluns hem de contemplar son els de  Goig. De cop les lletanies dels sants, el pare s'ho sabia de memòria i realment no se com s'ho feia, potser ho havia après d'un llibret que voltava per casa nostra que i que ara el tenen a la vista titulat :Libre dels Miracles de Ntra. Senyora del Roser y del modo de dir lo rosari.

Llibre imprès a la Universitat de Cervera, fotografia treta de l'original de casa nostra.

Les lletanies es resaven en llatí, no enteniem res, però puc dir que ens ho creiem i el misteri continuava:
Turris ebúrnea : ora pro nobis, Domus áurea: ora pro nobis, Stella matutina, Agnus dei , qui tollis peccata mundi.....Ora pro nobis sancta  Dei Génetrix. Oremus : Gratiam tuam, quaésumus Domine. méntibus nostris infunde........ ( Recordo que al fer-se el dia més llarg deixavem de resar el rosari, i al seu lloc després de sopar es prenia la fresca amb tots els veins al carrer ). La padrina mirava la revista que estaven subscrits El Pan de los Pobres, o Molokai del padre Damian, a l'hivern estaven subscrits a La Vanguardia, (el meu padri les encuardernava totes, encara volten per casa, la tinta tenia un to verdós) a l'arribar el maig es donaven de baixa, també era motiu de lectura l'arrencar el full del dia del calendari, al darrera estava ple de sentències, que es llegien en veu alta. La mare Isabel Vila (a.c.s.) sempre resava alguna oració que havia sentit a la seva mare Caterina com : 
Sia vostra gran puresa
alabada eternament,
puix que un Déu Omnipotent
es complau en tal bellesa.

A vos, celestial Princesa,
Verge Sagrada Maria,
vos oferesc des d'aquest dia
l' ànima, la vida i el cor.

Mirau-me amb ulls plens d'amor;
No em deixeu, no, Mare mia !

Després tots a sopar a "tota pastilla" , tenia molta gana, recordo que la padrina es menjava un plat de sopes amb menta, i per la resta un pla de caldo amb fideus o pasta de lletres, dos cops a la setmana la padrina feia una truita de farina, bonissima, el pare sempre un plat d'escarola amb un gra d'all i algo més.
 I abans d'anar a domir, la mare em posava el ruc dins del llit (al mig i anava un plat de llauna ple de brases agafades de la llar), escalfava molt i calentó m'adormia com un angelet, previ encomanar-me a l'angel de la guarda. No em faltava res.

El famós ruc, te la forma dels llençols, 

Quantes histories em passen pel cap, i ni han moltes més, però deixem-ho per un altre dia; he de dir que sense els pares tot es diferent.

Mireu com resisteixen els Alhelís grocs ( Cheiranthus cherei L.)
Només és regen quan plou, són molt resistents a la sequera.

Li vaig ensenyar l' últim aljup que queda sencer a Llorens, encara que amb moltes pedres al fons i alguna rentadora o altres electrodomèstics; en Victor em diu que per l'interior del Marroc en va veure algun i es diuen igual; era l' únic sistema en les nostres terres per recollir aigua de pluja, a Llorens ni havia més, però fa 40 anys es varen enterrar tots, ja no feien falta, l'agricultura havia donat un tomb. Les flors grogues que esteu veien es diuen Alhelís grocs.

Aljup de Llorens de Rocafort

Be, amb el jove Victor vam acabar parlant de les eres i de les  pallisses i la seva situació tant llunyana de casa, a dins del poble no hi havia lloc, i es van haver de fer als límits del poble i moltes bastant lluny, temps era temps. Li va agradar que a les llindes de les cases hi figurés la data de construcció. Caminant pel poble és va adonar de que contades xemeneies treien fum, no vam trobar ningú  pels carrers, la boira ens feia companyia .

Vista del poble de Llorenç de Rocafort.

Encara que els Reis ja han passat, vull que tingueu aquest relat que no es meu, però que m'ha agradat molt:

Un cop vaig veure els Reis Mags. No eren tres, n'eren dos i eren els millors mags que he vist mai! Se les arreglaven perquè sempre hi hagués alguna cosa a les sabates, el mínim, el que fos. Encara que no tinguessin res, ells aconseguien que hi hagués el que per nosaltres era el tot.

Al tercer mai el vaig veure, però segur que estava cuidant els camells... Mai, mai oblidaré als dos reis mags que vaig veure. Segur que vosaltres també els vau veure i sabeu qui són i que eran més mags que reis. Si heu deixat de creure, si aquesta nit no poseu les sabates, ni la palla, ni l'aigua, acosteu-vos als vostres reis, doneu-los un petó al front (els que els teniu a prop) i els que no els teniu, sapigueu que des d'un cel preciós segueixen viatjant per seguir lliurant il·lusions i somriures ...

 Agrair-los  l'herència perquè ara molts de vosaltres us heu convertit en reis i en mags. I potser podeu deixar als vostres fills/es aquesta màgia que els convertiran en reis i en mags…. I potser, d'aquí  a uns anys, vosaltres rebreu el petó al front i així serà fins a la fi dels temps…

Feliç nit pels Reis d'avui, pels d'ahir i pels Reis del futur, perquè no hi ha millor regne que el màgic, ni millors Reis que vosaltres…

Feliç nit de reis amics i amigues!!

Oi que també el feu vostre ? Jo ja el vaig fer meu al mateix instant de rebre'l.
Una abraçada especial per la meva i nostra amiga Sílvia Bermudez, en cap cas te'm oblidat.

Pep

CODONYS OLOROSOS ALS PERDIGONS, TERME MUNICIPAL DE VALLBONA DE LES MONGES, JUST ABANS DE SANT ANDREU.

A les 9,30 del dia 27 de  novembre ja érem a Llorenç de Rocafort antiga baronia de Vallbona; hem passat per fora de Tàrrega, camí de Sant Martí de Malda, al passar a la vista de Verdú ens hem recordat de Sant Pere Claver (llegir article publicat a La Vanguardia , titulat Actualidad de san Pedro Claver de disset de novembre de dos mil dinou, autors: Francesc Torralba, Josep Miró i Ardèvol, Montserrat Serrallonga : Albert Batlle, Josep Maria Carbonell, Miriam Díez, Eugeni Gay, David Jou, Jordi López Camps, Margarita Mauri .
Verdú és a la Segarra. Vinga enfilem cami de la Portella,  molt abans ja em començat a veure les vinyes que perden les seves fulles que van de colors ocres, marronosos a vermells, un s'adona que encara que brilli el sol i estiguem a 11 graus, no hi ha cap dubte que estem a la tardor; a l'atravessar el fondo  per l'era del Sileta,  encara ens acompanyen els colors de les vinyes del Magí. Si no m'equivoco des de Tàrrega fins aquí he vist moltes hectàrees de vinyes que quan jo era petit no hi eren, deu ser millor negoci que l'oli, les ametlles .
A Llorenç, el serè bufava fred, i no hem trobat ningú, sols, ven sols, segur que els pagesos que són quatre i no m'equivoco, ja havien marxat a collir olives, encara que no tots, ni ha més d'un que encara esta sembrant , lo primer es lo primer i un parell estan currant les terres ja sembrades per què les terres quedin més compactades i el gra arreli millor. No revelo cap secret si algú de Llorenç encara ha de collir les ametlles, un servidor també encara les ha de collir, però ho tinc en bones mans, " que no cunda el pánico ", diuen que les ametlles que havien de caure, ja han caigut, la resta s'aguanta tot l'hivern a dalt dels arbres, ben mirat es un consol. Tornant a l'arribada al poble la única benvinguda ha sigut del gos de cal Timoneda.

Ens hem situat, la casa de la meva germana estava glaçada, freda freda, i lo primer anar a cal Portumeu o Bartomeu, a buscar llenya d'ametller i encendre el foc, el foc tant necessari per trobar-nos a gust, encara que el nostre  cunyat en Josep Sobirà ja ens havia deixat tot a punt, al donar la llum s'ha posat en solfa la caldera de la calefacció, sense cap preàmbul més, vam pensar que afortunats que som !.

Tot seguit cap a la pallissa , vostès han vist una pallissa de la baixa Segarra ? es un gran edifici buit per dintre, quan jo era petit només servia per posar-hi la palla que havia de servir de menjar a la mula, posteriorment al desapareixer l'antiga pagesia o dit d'una altra manera al mecanitzar-se l'agricutura, va convertir-se en un lloc de mals endreços. Dons a la pallissa a buscar el remolc, però abans de treure'l cap a fora,  l'he carregat de clofolla d'ametlla, que porta acumulant-se uns 15 anys i que a poc a poc vaig traguen i repartint-la pels fruiters al voltant de l'era (noguers, ametllers, la parra de moscatell, la pomera reineta,un perer i una altre pomer sense nom, dos figueres, una vulgar i l'altra de la gota de la mel, per cert bonissima, el lledoner que el va plantar el pare per tal de tenir ombra a l'era que no en tenia cap, va ser un encert, penso que la clofolla es un adob ecològic exel.lent), al carregar el remolc anava pensant que els pares tenien el do de l'esperança intacte, perquè ja molt grans,  van guardar molts kilos de clofolla, per una llarguissima temporada, vaja per una tirada llarga d'anys, meravellós, però ara jo he de fer a l'inrevés em toca a mi llançar-la perquè només es fa servir per cremar en l' estufa, barrejada amb la llenya, sempre va funcionar així anys i més anys, ara ja no cremem amb l' estufa, només a la llar de foc . Em queden molts viatges de clofolla, molts !!. A poc a poc ho aniré fent.

Llenya d'ametller, que s'ha passat 10 anys morta al tros i 10 anys a l'intemperie a l'era. Està durissima al motoserra.

Tot seguit aprofitant que tenia el remolc enganxat al Ranger Rover, he fet llenya d'ametller que està a l'intemperie d'ençà més 10 anys i potser en portava 10 de morta al tros. 

Per tal de tenir-ne pel foc i no haver de tocar gens ni mica de la que tenim guardada, sota la volta medieval d'on el padrí , olim  tenia el gran pessebre. Tot s'ha de dir, o he trobat ningú les dos hores que estat a l'era, déu meu ? Vostès coneixen Girona ? de Girona era la meva mare, ho dic perquè he de parlar dels masos, per entendre la diferència entre la Catalunya vella i la Catalunya nova, aquesta conquerida als musulmans , es dona aquest nom a partir del segle XII, a als territoris conquerits per Ramon Berenguer IV. El viure en masos, significava que allí hi havia una certa pau, a la Catalunya Nova no hi han masos, la gent vivia i encara viu al voltant del castell del senyor feudal i les terres en cap cas podien estar enganxades a les muralles, sinó que cadascú les tenia en un lloc allunyat.

He portat la llenya cap a casa i després de dinar hem anat amb la Tere cap a Vallbona de les Monges, que també entre setmana no volta ningú, tant sols algun autocar que porta turistes al monestir.

Boletus Edulis

 i cap a la zona de Sant Miquel fins el pla del Perdigó on compartim veïnatge amb la família de cal Giné. Només d'arribar com que ha plogut bastant, hem entrat al bosc on el padrí li va dir al Lluís entra aquí i trobaràs rovellons i així va ser, nosaltres només hem trobat dos groguets que els esteu veient , cap rovelló ni cap negret, en aquest bosc de jove havia collit : .
Cama de perdiu, Peu de rata, Rossinyol, Moixernons, Múrgules, Fredolics o Negrets, Ou de reig, Pebrassos, Rovellons, et..
 Hem comprobat que les ametlles estan per batzacar, ja n'he parlat abans, el Magi no ha tingut temps, ho farà tant aviat com pugui, cap problema, lo seu també està per fer; em confesa que no li falta la feina, estem asseguts a la vora del foc no hi falta ningú, la família al " completo " si està molt be, agraeixo l'acolliment.

 Al setembre vaig veure de olives de l'oliver "sevillano" molt arrugades i seques,  són olives quatre vegades més grosses que les arbequines, que tant agraden als meus amics i al meu fill petit Luis. El pare, aquestes olives les posava en conserva i les feia servir per obsequiar acompanyat d'un vermut, als forasters, als parents i els  amics, que venien a casa. Ne'm collit dos galledes, perquè la Tere les ha de preparar i això porta molta feina. La Marta, la nostra jove, fa honor a aquestes olives i no pararia de menjar-ne, en Juan Balboa també no pararia. Des del setembre que estem gaudin els sis últims pots que van preparar el pare i la mare, son bonissimes i tenen cap a 8 anys.

Al pla del Perdigó mateix,  fa uns 5 anys amb el meu cunyat Josep vam plantar 40 olivers petits d'un any , no han crescut gaire, perque han passat tres anys de molta sequera i més en un altipla com aquest, tot és més complicat. Les olives arbequines tenen una gran varietat cromàtica, com vostès podran observar.

Després em anat al racó del Perdigó a veure si els codonyers que l'any passat vaig esporgar, de lluny estan es veien els arbres molt grocs, o sigui que si en tenien. Els hem collit, després hem baixat amb el Range Rover cap a la vall o també dit lo fondo on està la cabana, també un dels tres arbres estava carregat, els hem collit tots i vinga cap a Les Pintades pujada a la solana , on hem  trobat un pi caigut que interrumpia el camí, vaja com les pel.licules. Abans al baixar del pla del Perdigó m'hem trobat un altre de caigut, hem hagut d'assumir la feina de bon vei, i tallar amb el motosierra les rames del pi, i apartar-les, tot i que el tractor del Magi no podrà passar. Al tornar al Perdigó per recollir més codonys, ja hem vist els arbres de l'obac carregats i molt grossos, feia anys que els veia així de guapos i olorosos. Un cop a casa els hem pesat 25 kilos i en queden 20 més per un altre dia dels que anirem acollir olives.

Codonys del tros del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges, molt grans per un any de tanta sequera , són arbres antiquissims, només es reguen quan plou.

                                            

Be la Tere ja està pensant posar un cistell d'aquests codonys tant olorosos al menjador de Cornellà del Terri i amb la resta fer  codonyac " membrillo ", que tothom troba tant bo i a més és imprescindible per fer els panellets de casa nostra.

Demà començarem a collir olives del olivers que tenen 12 anys. Parlan de collir olives em ve a la memòria que els olivers que estaven al marge, calia parar el banderado, us poso una foto perquè us feu una idea :

Foto d'arxiu collita de 2011, els meus pares en feines propies de la vella pagesia, actualment tot o practicament tot es fa amb vibrador.

Recordo que la mare (acs) sempre li trobava pegues i havia de ser el pare qui acabava d'arreglar el banderado, que per cert era vital , perquè els olivers/oliveres a l' Urgell en la majoria de trossos/finques estan plantats als marges i si o si, s'ha de parar l'esmentat banderado per quan caiguint les olives , no es perdin al vei de sota o entre esbarcers i recollir-les valdria més el mall que l'enclusa; els fondos es guarden per sembrar els cereals.

Foto d'arxiu de la collita del 2012

El meu fill Lluis, va captar un lleuger somriure, sobre la protesta de la mare. De resultes d'aquest problema vaig fer fer al ferrer del poble uns ferros que no es torcessin al clavar-los al terra i es clavessin correctamen amb un cop de peu, d'una manera ben segura. Llàstima que tant sols els vam fer servir un parell de collites, després tot es va acabar de cop, ens queda el doç record de tot plegat.

L'esporti ja és una peça de museo, aquests són els ferros que cada borrassa en porta dos i es claven al terra, igualment porten dos cordes que es lliguen a l'arbre com es pot veure en la foto .

Només portava una hora collint olives, que passa el meu vei en Jaume amb el seu tractor i em diu que no m'esforçi massa perque han baixat de preu !! Déu meu, jo que em pensava fer-me ric !! sempre anem de rodes a Pilats, menys mal que en cap cas ho fem per fer-nos rics, sinó per mantenir el record i la tradició dels nostres pares, perquè si mirés el preu que surt cada litre d'oli m'esgarrigaria.

Enguany com l'any passat, vam decidir collir els olivers que el pare , el meu fill Lluís i un servidor vam decidir plantar l'any 2008. La majoria ja medeixen els 2 metres, estan esplendorosos, com més a l' obac millor, que curiós oi ? els més petits són els de la vall o del fondo com en diem a Llorenç; és millor terra, haurien de ser molt grans, donç no ni ha cap de 1,50 metres , tot i que l'any passat els vaig tirar un kilo d'adob a cada un.

Tot collint les olives, aprofitava per tallar les rames que s'enlairaven, o sigui he esporgat la majoria deixant-los arrodonis a l'alçada de les meves mans. Curiós cada any trobem algun que altre niu dins de l'oliver, clar sempre abandonat, aquest últim amb pinyols d'oliva netissims, un ocell molt endreçat, m'agradaria saber el seu nom.

M'emociona com quan erem petits i el pare ens els donava, clar sense ni ous ni els petits ocells, perquè a aquestes alçades de la tardor ja fa mesos que volen per a si mateixos. La companyia que em tingut durant dos dies han sigut els caçadors, que s'ho prenent amb constància com si els hi anés la vida, els tirs surten de les escopetes un darrera l'altre, espero que arribin a casa ben carregats de peces, sincerament no se si caçén tudons o ...... el pare era un bon caçador, però de barraca i caçava tudons, be una llarga història, un altre dia tindré més temps.

Tot recordan els meus pares, tot just fa 10 anys, no hi falta de res, fixeu-vos el gran banderado , domina tot l'interès de la foto i els dos bancs on estan pujats el pare i la mare. Aquesta fotografia és única , mostra de cop i volta l'importància del banderado a les terres de l'Urgell, abans baixa Segarra. Foto propietat d'en Lluís Capdevila, el nostre fill petit. 

D'aquesta mini collita d'olives em dol no haver pogut escoltar i parlar amb tots els pagesos que a poc a poc van arribant a la cooperativa de Sant Martí de Maldà i mentre espero parlo amb ells i m'entero de com va tot el tema relacionat amb l'oli, rendiment, si hi ha collita o no, si cauen o no, el preu, si encara cullent a ma, etc...

Jo em repeteixo com la natura, que periodicament va canviant d'estació, fins tornar a arribar a la tardor , penso que repassar sempre es bo, no us amoineu si ja ho heu llegit en altres posts, quan més gran em faig més tiro ma del passat i de la nostra història de casa i del poble., L'història ens aguanta i recordar es una obligació que tenim tots. A baix, al local social durant anys hi va haver una fotografia on es podia contemplar en que invertia el temps d'oci la gent del poble, a la dreta els homes i a l'esquerre les dones, tots amb la mateixa activitat, jugant a cartes i si a poc a poc anavem mirant les cares dels nostres estimats veïns que desgraciadament ja no hi són, recordarem tot un món que vam compartir, un món ric i ple d'anecdotes de tota mena.

Després de quatre dies d'estar a Llorenç, puc dir i és cert que a Llorenç no és troba ningú caminant pel poble ni assegut a un pedrís prenent el sol , les poques families pageses que viuen al poble treballen i els que frequentem Llorenç hem d'anar al tanto a no ferir susceptibilitat en parlar del petit poble medieval, carregat d'historia i que tots ens estimem. Llorenç està buit, buit del tot, hi viuen quatre persones per no dir un numero exacte, o sigui que voltes pels carrers de poble no és troba ni una ànima en tot el dia i menys quan es fa fosc; acabarà a curt plaç a ser un poble despoblat, com tants en aquesta Catalunya rural, ja no hi som a temps, tots els poblets de les rodalies els passa el mateix. Encara que per les vacances s'omplen practicament totes les cases.

Local social de Llorenç de Rocafort, una realitat tant sols 9 anys enrera, una vida que dins la petitesa del nostre poble, moments com aquest que homes a la dreta i les dones a l'esquerra de la foto, eren viscuts quasi com una festa, on fa anys no hi ha cap botiga, ni cafè dels d'abans de cafè, copa i puro, ni barberia, ni forn de pastar, ni oficina de correus, ni capellà, ve mossèn Lluís que s'ocupa d'uns quants pobles.Al monestir de Vallbona puja un monjo de Poblet a dir la missa del diumwenge  les 12,30 hores Foto propietat de'n Lluis Capdevila.

Si amplieu aquesta foto, podreu veure clarament bastantes persones quasi totes desaparegudes i si feu un exercici de memòria, us portarà a recordar la vida de cada veí i veureu la bondat, la simpatia,l'alegria, la empatia, el confident en hores baixes, el company de fatigues, la dona que us ajudava portant-vos un caldo calent a casa quan estaveu malalts o sols, o aquell home que al passejar pels carrers sempre s'aturava a parlar encara que fos del temps, aquella dona que quan jugaveu a cartes es deixava guanyar i mai ho va dir, la dona que us va ensenyar a posar una cremallera a uns pantalons deu vegades i no se'n va sortir, l'home que alguna vegada us va regalar una escombra de botxa per escombrar el carrer, la dona que quan a l'hort hi havien oberginies us en donava, el que havia sigut alcalde i sense dir res havia fet molt pel poble, ep !! que no s'enfadi cap alcalde que tots els que us heu dedicat a donar uns anys de la vostra vida al servei del poble em mereixeu tota l'estima i respecte, també us recordareu quan un home de cada casa anava al comú per arreglar els camins o qualsevol tema municipal, aquell home tant acollidor i bon jan que a casa seva tothom si trobava be fins i tot els caçadors, aquella veina que escombrava el carrer fins  i tot el tros dels veïns, perquè fes goig, aquelles dones que amb tota l'alegria escombraven i endreçaven  l'l'esglesia sense res a canvi, en fi feu-ho així i arribareu a gaudir de la sort que em tingut a Llorenç amb els bons veins i que els que quedem siguem generosos i misericordiosos com ho vam ser els nostres avantpassats. Vosaltres podriau allargar aquesta munió de virtuts i bones costums dels nostres amics que ja no hi són.

Mentre els recordem seran vius, i a poc a poc us aniran venin records d'aquestes persones que van estimar la seva familia que ho va ser tot per a ells.

Espero tornar aviat a Llorenç, però passat Nadal. Ara els deixo per a la reflexió un preciós poema de Mario de Andrade (Sao Paulo 1893-1945) Poeta, novellista,assagista i musicòleg. Un dels fundadors del modernisme Brasiler :

“LA MEVA ÀNIMA TÉ PRESSA”

He comptat els meus anys i he descobert que tinc menys temps per viure d'aquí en endavant, que el que he viscut fins ara.
Em sento com aquella nena que va guanyar un paquet de dolços: Els primers els va menjar amb agrat, però, quan es va adonar que quedaven pocs, començar a assaborir-los profundament.
Ja no tinc temps per reunions interminables on els discuteixen estatuts, normes, procediments i reglaments interns, sabent que no s'aconseguirà res.
Ja no tinc temps per a soportar a persones absurdes que, malgrat la seva edat cronològica, no han crescut.
El meu temps és minsa com per a discutir títols.
Vull l'essència, la meva ànima té pressa...
Sense molts dolços en el paquet..
Vull viure al costat de gent humana, molt humana.
Que sàpiga riure, dels seus errors.
Que no s'envaneixi, amb els seus triomfs.
Que no es consideri electa, abans d'hora.
Que no fugi, de les seves responsabilitats.
Que defensi, la dignitat humana.
I que desitgi tan sols caminar al costat de la veritat i de la honradesa.
L'essencial és el que fa que la vida valgui la pena.
Vull envoltar-me de gent, que sàpiga tocar el cor de les persones...
Gent a qui els cops durs de la vida, els ha ensenyat a creixèr amb tocs suaus de l'anima.
Sí...tinc pressa...per viure amb la intensitat que només la maduresa pot donar.
Pretenc no desaprofitar cap part dels dolços que em queden...
Estic segura que seran més exquisits que els que fins ara he menjat.
La meva fita és arribar al final satisfeta i en pau amb els meus éssers estimats i amb la meva consciència.
Tenim dues vides i la segona comença quant te n'adones que només en tens una.

Text adaptat del Poema “Golosinas” de Mario de Andrade.

Mentre estan us felicito el Nadal a tots, seguidors del meu blog, amics que fa anys que no veig i d'altres em moro de veure'ls, parents d'aprop i de lluny, i veins. En aquestes dades de Nadal el missatge de Betlem arriba amb sensibilitat, estimació i humanitat. Són gràcies i virtuts que ens ajuden molt i ens donen felicitat. Bon Nadal i un Nou Any ple de bones vivències.

Pep

UN NIU D'UN PICOT, D'UN " PICA-PINOS " , D'UN "PAJARO CARPINTERO"

Aquest hivern per primera vegada he pogut anar a Llorenç de Rocafort, les vegades que he volgut, cosa no sempre fàcil per temes familiars i d'altres que no venen al cas. 
Mai havia esporgat els ametllers del tros del Perdigó que hi ha un grapat tant a la part alta de la solana tocant al tros de Sant Miquel de la família de cal Gene o Giné, que es molt llarg i gran, la part de la solana de darrera la cabana fins tot el racó i tot l'obac, es la primera vegada que els esporgo en persona, no cal dir que el pare ho va fer tota la vida. Sempre em penediré d'haver desaprofitat les moltes ocasions que coneixer més a fons el món de la pagesia que el pare m'oferia de tant en tant, alhora repetia una i una altra vegada on eren les múltiples fites que ens separen dels veïns, jo no vaig parar massa atenció, perquè sempre tenia dins meu, que el pare el tindria tota la vida i si ell ho sabia ja en tenia prou, però la fi sempre arriba i tot el que no has capit, ja no li pots tornar a preguntar. Cal escoltar sempre a tothom però sobretot a les persones de casa i les més grans; la tradició oral no es pot perdre. 

Al arribar al tros, i veure aquests ametllers florits, aquesta explosió, aquest lluïment, aquest engalanament dels ametllers, vaig quedar astorat, em vaig sentir molt petit, molt poca cosa, davant de tanta bellesa, admirat que en la natura tot es cumpleix fil per randa, no pasa res per alt, tot es admirable, com que cada classe 'd'ametller floreix en temps diferent, com el primer color que surt a la natura es el groc i rapidament seguit del blanc, del lila, i així tota la gamma, com que en una mateixa finca els codonyers floreixin primer els de la part de la solana que de l'obac... tot va sucseint sense que l' home i pugui fer res, tot al seu temps, que ne's d'admirable la natura !! i els secles es repeteixen i sempre tornen acomençar.
Ben segur que els que viviu tot l'any aqui en aquest "jardí de la boira ", ja ho disfruteu de manera permanent i continua, una estació s'enganxa amb l'altra de la manera més natural del món; però pels que no tenim aquesta sort, ens meravellem una vegada més fins al punt de que jo em faig pesat, explicant el que es natural a Llorenç. Perdoneu, sóc així i ja a les portes dels 68 anys no puc canviar. 
El que us dic avui, ja us ho he dit moltes vegades, però com deia un gran mestre que vaig tenir a Maldà : repassar sempre és bo !!

Tros del Perdigó, la cabana al fons, es la part més de tota la finca, es el que en diem lo fondo. En primer terme un ametller florit.

També vaig esporgar tots els ametllers del tros de les Pintades, antic terme de la Quadra de Mas Déu, que havia sigut una granja medieval del monestir de Vallbona, i així encara figura els les escriptures de casa. En aquest punt he de donar les gràcies com sempre al meu estimat cunyat en Josep Subirà, que havent escoltat i vist com esporgava el Magí Amenós, em va aconsellar i ajudar a deixar tot aquest tros molt ben esporgat, ell, tot el que fa, ho fa a consciència i ho deixa inpecable. Mil gràcies Josep. 
Abans d'abandonar la part de la solana de Les Pintades, hem pogut albirar un pi ple de vesc " Viscum album ".

Quan vaig a l'altipla del Perdigó, sempre passo per Vallbona de les Monges, perquè tenen bocins de camí enquitranats i es millor pel cotxe i tot planejant fas cap a la part alta de la finca. Si vas per Llorenç, hi ha una llarga i forta pujada, que el Josep Ramon de cal Martí cuida molt be i manté els desguassos al dia, però perquè siguin efectius i l'aigua se'n vagi son molt alts i de vegades noto un fregadís a sota el Range-Rover i anant per Vallbona ho evito.
El dia vint-i-dos de febrer vaig trobar dos pelegrins que feien el Camí de Santiago o Camí de Sant Jaume, i aquest surt de Vallbona i ràpidament s'enfila amunt que cap a  la part alta, el que en diem el camí del Serradells , 

Aquesta fletxa groga, la trobarem cada 200 metres, fins davant de la catedral de Santiago de Compostela; no cal portar una guia.

tenen una bonica vista de la vall fins a les Creuetes ja en vista de Llorenç el meu poble, que el " Camino" passa silenciós pel mitg,es un poble medieval, no perdran ni deu minuts si entren a caminar per dins, veuran una vila que al cim de les portalades de les cases poden veure  esculpit l'any de fàbrica de la casa, el mil sis-cents i pico esta present en tres cases, i d'altres el mil set-cents setanta set i moltes de principis del  mil vuit-cents, la Creu de terme es la més altra de catalunya , be, baixant cap el fondo i recte cap a la solana, trobaran el  camí de Maldà indicat per les fletxes grogues, no te pèrdua; per un home que ha fet el Camino de Santiago/ Camí de Sant Jaume de Galicia es emocionant trobar-te amb pelegrins, que venien des de Tarragona, em van explicar que la primera etapa va des de Tarragona a Santes Creus, després de Santes Creus fins a Montblanc, i d' aquí cap a Vallbona de les Monges i després fins a Castell Nou de Seana......

Vallbona de Les Monges, vinguent de Llorenç de Rocafort.

Aquests dies d'esporgar he pogut gaudir o be des del tros o des de casa meva a Llorenç, dels tocs de les campanes del monestir, se senten amb molta claredat,de molts Km. de distància, encara que no totes,  són els tocs litúrgics, com Maitines, Laudes, ...... Vespres, Completes que el seu toc la gent de les contrades l'anomenen La Campana dels Perduts.

Lletra de mossèn Francisco Bergadà i Solà, que fou trenta anys capellà de les Monges.

Tinc molts motius per estar content i a part de que la nostra neta Mar ha fet tres anys i està molt guapa i pregunta molt, aprent, no li passa res per alt, somriu molt i sempre te iniciatives per jugar, l'altre motiu es que a Llorenç aquests primers mesos del 2018 han plogut molt segons el Ramon Moix que medeix amb el pluviòmetre trobem al gener 50 litres, al febrer 40 litres, al març 60 litres i fins avui dia 11 d'abril 45 litres més . Déu ni dó !!!! Els sembrats fan molt de goig. També en sortiran beneficiats els ametllers i els olivers.
Tot anant cap el Perdigó vaig trobar els camps , ja plens d'herbes noves, una molt cridanera al mitg de flors blanques, es la Muscari botryoides es lila.

Era el dia vint de febrer, tenia permís per cremar, i tenia moltes rames d'oliver per cremar en un bancal molt estret, aprop del camí i no tenia clar que el tractor hi pogués passar amb la màquina de triturar. Però una vegada llegit el permís concedit per l'Ajuntament de Vallbona, 

Permís de l'Ajuntament de Vallbona de les Monges per cremar.

quasi et passen les ganes de cremar, set posen els pels de punta i que Déu t'agafi confessat i sobretot que no canvii l'aire, si et passa quelcom sempre seràs culpable tot i tinguen permís." Ja t'ho aviam dit ". L'aire canvia d'un moment a l'altre i compta !  molta prudència i seny i para de cremar si convé.

Cremant rames d' oliver a l'obac del Perdigó.

 Però amb seny i 10 garrafes d'aigua i cavant una bona zona al voltant del foc, em vaig omplir de valor i vinga, serà molt, això sí,  vigilant que les flames no fossin més altres de tres metres, cosa no sempre controlable. Ah !! i quan dones el foc per acabat no pots marxar del tros sense que hi quedi una brasa encesa, vaja et lliguen pels..... ara entenc perquè la gent crema tant poc.

En primer terme una argelaga florida i un bonic romaní i la verdor dels sembrats del fondo del Perdigó.

El dia començava fred,però amb molt bona pinta. A més en primer terme l'argelaga florida ( Tojo) i el romaní i un bon sol que ja apuntava, assegurava  un bon dia per recollir els troncs d'ametller escampats pels bancals, i com que portava el moto-serra per esporgar encara una mica més, mai s'acaba del tot. El tros te un gran altiplà ple d'ametllers i 30 olivers de tres anys i 12 de 90 anys més o menys i molt de bosc amb pins caiguts de l'ultim tifó que hi va passar ara farà uns  14 anys, caminar pel mitg de la serra es practicament impracticable degut als grans pins caiguts i que barren el pas al més pintat, em sap greu perquè impedeix buscar bolets al seu temps (mucoses , negrets , rovellons.... )
Vaig sortir de casa amb el remolc perquè sabia que tenia troncs d'ametller tallats d'uns mesos abans i calia portar-los cap a casa, a més tinguen a casa foc a terra, tot i la calefacció central, es necessari una ajuda per estar be a la gran sala.

Llenya d'ametller cap a casa.

A l' acabar de carregar aquests troncs d'ametller,vaig respirar una mica, perquè ja sóc gran i em canso; de cop i volta vaig sentir com un martileig molt insistent amb un període de un minut de descans, i torne-m'hi, semblava el soroll d'una ametrelladora i de cop vaig reconèixer que significava aquella fresa o soroll, com un " dejà vu ", de cop em vaig traslladar a quan tenia 13 anys, a la sort del Borràs, al fondo de Llorenç camí de Vallbona de les Monges,(sota l'hort de cala tia Agustina), tros que el pare, olim menava a cal Perejaume. Vaig tenir la sort de veure l'ocell, però no tenia prous coneixements per dir si es tractava d'un Picot garser petit (Dendrocopos minor), mitja o gros, o el picot Siríac,  o Dorsiblanc o Tridàctil o Negre, o  Verd ) Picus viridis),  o el Picot Cendrós (Picus canus). Em vaig afanyar per acostar-me cap o on sentia la fressa, però de cop com si l'ocell m'hagués vist i la feina de l'ocell es va acabar, esperant un millor moment. Vaig perdre el rastre i jo tenia altra feina per fer.
No us parlaré més del Picot, fins l'ultim dia de treball  al tros del Perdigó terme de Vallbona de les Monges. He estat  uns quants dies entre ametllers i caminant de punta a punta el tros vaig fer petits descobriments com que al costat d'un petit marge creixent junts una botja, una planta de timó que just comença a obrir-se i moltes argelagues, ara grogues 

Aquesta argelaga i romani han colonitat la finca, no hi han de ser, però la natura guanya el terreny que havia sigut seu.

i dintre d'uns dies trobarem la flor de sant Joan, aquesta al voltant d'una olivera, sembla que tinguin preferència per aquestes petites delicadeses. Jo en una altra part de la finca, o sigui al bancal de darrera de la cabana, he trobat en dos ocasions que just al costat de la soca de dos ametllers un bonic romaní que li fa molta companyia.

Al peu d'aquest jove ametller i creix ben generós un romaní, sense cap vergonya. L'hauria d'arrencar i no m'atreveixo, 

Aquests dies a part de treballar, m'he donat un tomb per tota la finca, que potser mai ho havia fet i si ho havia fet no m'enrecordava; he trobat un ametller empeltat de pruner al racó del Perdigó, però amb un petit disgust, la part d'ametller de l'arbre era mort, ara només ens queda esperar que surtin algunes prunes i valorar si s'ha salvat quelcom ???, en aquest racó de la finca hi he trobat codonyers ( Cydonia Oblonga) . Tot d'sa de dir als meus quasi 68 anys mai havia vist florir un codonyer, quines coses Déu meu? Que boniques que són les seves flors !!!!, com m'agradaria tenir mes fotos de com evolucionen i com seran dintre d'un mes.

Aquest codonyer es de l'Obac, menys hores de sol, i aquí n hi ha cap capullo obert.

 arbres antiquissims de la família de les Rosácees, tots tenen més de100 anys, el pare els va veure sempre plantats. Per primera vegada a la meva vida he presenciat la floració i per cert les flors son molt boniques, amb una particularitat que les que estan en la part de la solana, floreixen molt abans;

Codonyers de la Solana del Perdigó, com poden veure mot be, les flors estan ben obertes.

Continuament et quedes meravellat. Ha sigut una bonica observació, el poguer comparar el fet al mateix dia  .
Ara amb la gran poda que vaig fer de tots ells, i la pluja que hem tingut fins el moment present, pot haver-hi una gran collita, es impossible fer tants codonaycs (membrillos) . Els codonyers són molt olorosos, són oriünds del Pròxim Orient i que van ser introduïts a Europa fa uns 3.000 anys, repeteixo, podem tenir sort.
Ja què, acabem de parlar dels Codonyers , en castellà "Membrillero", jo guardo un bonic record, de un mesón de Puente la Reina (Camino de Santiago), que ens hi varem quedar a dormir, i pels passadissos hi havia caixes,i coves, carregats de codonys .Tota la casa estava perfumada, exclusivament tota. 
Al fondo del Perdigó, ni vaig esporgar uns cinc de quasi centenaris i a la part obaga uns 12 més de molt antics, o sigui enguany amb la gran esporgada, i les  pluges en podem collir molts kilograms de codonys, haurem de guardar-nos temps per fer la confitura i el dolç de codonyac, també temps per fer la melmelada de mora, que tant be li surt a la Tere, o sigui que si Déu vol ens espera un setembre molt ocupat. 
Recordo que un any que estava dins la cabana pintant les bigues, va parar un cotxe , van baixar dos homes i van carregar 3 caixes plenes de codonys. Jo no vaig dir res, eren dos i un servidor no està tant fort per enfrontar-se a dos joves. Alabat sigui Déu !!
Vull dir que com a metge hem fet servir tota la vida el codonyac per les seves qualitats astringents.

Una bona mata de romaní a una zona del marge que no te gaire humitat.

Dir que el racó del Perdigó es la part més oblidada d'aquest tros, està molt aïllat, degut a un cami molt deficient, i si lo fàcil queda per fer, molt més aquest racó. 

Hi he trobat quatre ametllers gegants morts, caiguts al mitg de la parada i que impedeixen totalment que un tractor o el meu cotxe amb el remolc hi pogués transitar i donar una volta. No m'ha quedat més remei que serrar-los, per tenir pas i que tot es vegi més ordenat, encara que ningú se'n adoni ni serveixi de moment per a res.

Fixeu-vos amb el color d'aquesta llenya d'ametller, que igual fa sis anys que està morta i abandonada al mitg de la finca i que no s'ha fet malbé , el que vull dir que l'ametller aguanta molt l'intempèrie, es durissim al tallar-lo i no es podreix i al foc crema molt be, amb molt poder calorific.

Quan era petit recordo que a mitg camí de la muntanya hi havia un aiguamoll, aquests dies encara hi vaig trobar el clot on naixia l'aigua, que curiós al cap de cinquanta anys ??. A veure si amb tantes pluges li tornem a veure.
En la memòria recordo que també trobàvem un altre altre aiguamoll a la part alta del tros de ant Miquel de cal Giné, tros que menava el germà de la meva padrina.

D'esquerra a dreta: unes petites botges, una petita mata de  timó que just està florint i més aprop una planta de 

El quid de la qüestió era afilerar totes les rames que jo mateix havia fet durant quinze dies d' esporgar tants ametllers i que feien com 5 anys que ningú els havia arreglat gens ni mica, dons per motius que són prou evidents per la mort dels nostres estimats pares i jo encara exercir la medicina i no podia estar per tot.

Filera de rames d'oliver/olivera, resultat de esporgar-los, només en vaig fer uns 85 de grossos, la resta ho farem l'any vinent.

Tot estava deixat de la ma de Déu i tot estava escampat pel mitg del tros i calia ordenar-les per poguer enviar el tractor per triturar-les, feina necessària per què així pugui ser.

M'agrada posar-los aquest ametller que alhora guarda el fruit del setembre passat i que ja te flors noves, que seran el fruit d'enguany, si més no es bonic contemplar-ho.

En cap cas ja no m'oblidava de l'ocell que ja no em podia treure del cap.
Sempre mirant el tronc principal per si podia adivinar un niu de Picots o Pica-Pinos o " pajaro carpintero, però després d'esporgar-ne cap a quatre-cents entre els dos trossos, no en vaig veure cap, mala sort. Diria que podria ser més freqüent oi ?? donç no segur que aquest Picot deu fer també el niu en pins i d'altres arbres que desconec. Sí segons La Guia dels Ocells dels Països Catalans i d'Europa. Peterson.Mountfort-Hollon, també foraden pins aprop dels contreus , impressiona i crida l'atenció un fort " kri-kri-kri-kri-" tamborina i qui escolta queda absort per tanta feinada, fent el niu "

Una altre ametller, que trobem les ametlles de la collita pasada i les noves flors que esdevindran les noves ametlles.

Vaig alternant tot el que vaig trobant i que em meravella a mi, i que miro de que vostès també disfrutint de la natura i les seves curiositats que vaig trobant caminant per la finca.
Em costa molt per aquestes terres trobar algun niu de processionaria, cosa que a Girona en trobo moltissims, aquí n'he trobat un. Algú em dirà que n'hi han molts, jo no els trobo.

Quan un te el temps just , no està per anar a dinar a casa, i com que tota la vida vaig veure dinar el pare al tros arresserat al sol apoiat en una soca d'oliver o a la pared de qualsevol marge o de la cabana , un servidor fa el mateix; 

ben mirat guanyes quasi una hora de feina, i mentre dines, mires, observes , descanses i penses com deia de ser de dura la vida en els segles passats, els delmes i primicies que els nostres avantpassats havien de pagar al monestir de Vallbona, quan era baronia i ells vassalls,  també penso en els últims anys amb els pares i ara seguin alguns consells dels veïns del meu poble com el Joan de cala Milia m'aconsella sobre com esporgar els ametllers i segueixo el seu criteri, el Jordi de cal Mora que m'explica amb un somriure els kilos d'olives que ha fet enguany, confiant només amb les seves mans i amb el seu vibrador manual,i està orgullós i a la vora del foc m'ofereix una ratafia que a la Carme li surt molt bona ;  del Josep Maria de cala Adelaida, un pagès com Déu mana,ja grandet, però que ho sap tot, ha sigut un gran treballador del tros, un home que el camp ha sigut la seva vida i en sap un niu, només cal escoltar-lo com matinava el dia que havia de crema les rames d'esporgar, encara era de nit i ja cremava i deixava de fer-ho a l'hora d'esmorzar, per si decàs ,feia servir el seny, no hi havia normativa, també vam parlar del molí d'oli de la Vila que estava al costat dels rentadors de la sèquia, que encara hi son;  del Francisco Català que sap molt d'aquest món de la pagesia, com el seu pare (a.c.s.), m'agrada parlar amb ell; l'altre dia m'explicava sobre la collita d'olives d'aquest hivern passat, i em  deia - mai n'havia collit tantes (olives) , però mai n'havia deixat tantes a dalt dels olivers !!! comentari que segur que no tornaré a sentir, molt interessant;  del Magí que se li nota molt que es un enamorat de la feina d'aquest racó de món,el treball li omple la vida, el seu germà en Josep Ramon ens trobem a be al pla del Perdigó on hi te una molt bonica plantació d'olivers molt joves, que rega amb gota-gota quan pot i els cosetxa amb una màquina molt grossa ; o el trobo  des de fa anys, el dia de la Vetlla de Santa Maria a Montserrat (26 d'abril),  del Ramon de Cal Giné que sempre em te al tanto dels litres d'aigua que ha caigut, meticulós en les medicions, això em tranquil.litza, des de petit que amb els pares sempre em parlat del temps, cosa important a l'Urgell,  del Josep Maria de cal Mano que també se li escapa el somriure quan et dona consells i el trobes amb el tractor blau per aquests camins de Déu , el Josep de cal Xepe, que també sent i se li nota que li agrada anar al tros i tornar tard al poble com feia el meu pare (epd),i cada any ens torna a donar consells de com podar les parres que tenim a l'era .
He tingut la sort de poguer compartir la il.lusió de les obres que han fet la Minerva Sallés i en David Miró, acompanyats de'n Joan i la Teo; entre tots ho han deixat molt bonic, ben restaurat i li dona un toc romàntic al l' unic carrer peatonal de Llorenç. Per molts anys a tots !!. 
També dona bo de trobar cami del cementiri a la Maria el Mano amb la Dolors de cal Giné fent el passeig diari, també algun dia he pogut trobar a la Marialba  de cal Timoneda, que sempre s'interessa per la meva familia i sempre em diu que tant troba a faltar el somriure de la mare Isabel (acs).
També trobo donant un tomb amb el seu gos a la Teo i al Joan de cala Milia, els dos em porten records del meu gos Antoine, que gracies a ell vaig caminar cada dia set Km, ell em va passejar a mi durant 15 anys, ara en fa tres que va morir, l'estimavem molt.
M'han quedat algunes persones per veure, potser perquè no hi són, o perquè arriben tard de treballar fora o perquè ja no poden sortir de casa. A tots una cordial salutació.
 Aquest dies a Llorenç hi havia un no parar de carregar aigua als dipòsits dels tractors i preguntant em van dir que era per matar les males herbes dels sembrats i també per ensofatar amb coure els olivers. Preguntar sempre aclareix dubtes.
 També em dona voltes de com continuarà tot això el dia que jo no hi siga ? Penso que la feina es farà potser millor amb els 8 tractors que hi han al poble. En fi Déu dirà, però a poc a poc tots anem marxant, espero que els meus fills amb el record dels seus avis, el seu exemple de cuidar els trossos i la meva petita dedicació, puguin seguir vigilant o fent o manant que es façin algunes feines perquè no tot quedi erm. Ben pensat que façin el que puguin . Amb el pas dels anys altres agafaran el relleu, ben mirat només som administradors de la terra durant una temporada i la història de les nostres hisendes (avantpassats),passarà a millor vida i amb pocs anys, suaument  caurà en l'oblit. Ep! en cap cas sóc pessimista, que quedi clar !

Tot descansant, em ve a la ment que al batzacar les ametlles, abans de posar les borrasses, el pare ens manava que pleguéssim les ametlles que hi haguessin al terra, després posar les borrasses i tapar les soques, després tots a batzacar i tornar a donar una volta per si alguna havia anat a parar a fora de les borrasses. Déu ni do !! El mateix recordo amb les olives, que primer es plegaven les que estaven al terra, després es posaven les borrasses, es posaven els bancs, es collien les bagues, que sempre van carregades d'olives, i es guardaven per les persones de la família que ja eren grandets i no podien pujar al banc.

Aquest foto es el banc, que en altre temps no molt llunya s'utilitzava per collir olives, a casa en teníem tres, encara que el pare sempre pujava dalt de l'oliver tot i tenir 88 anys, perquè el nen, que era jo, no caigués de l'arbre i no em trenqués cap os.

 Com ha canviat tot, ara les bagues no interessen per a res, al contrari, queden carregades d'olives, perquè el vibrador no transmet la força perquè caiguin. 

Moles italianes, propietat del moli de la família Català.

Ara es tallen totes al esporgar, cosa que he fet fa poquets dies, amb gran sentiment recordant als pares.

 No hi ha res  escrit, i caminant pel tros t'adones de feina que abans no l'havies vist i que aquell ametller mort cal tallar-lo perquè no molesti al tractor quan sembri el blat o l'ordi, que cal esporgar el grandiós noguer ( Jutglans regia) del mitg del fondo, perquè molesta a la cosetxadora quan es l'hora del batre.Si om vol collir nous s'ha d'ensofatar cada 15 dies a partir del mes de maig, cosa que no faig, el pare si que ho feia i per això sempre tenia nous per obsequiar-nos. Mai ho diriau, però en els temps presents, les nous se les mengen els porcs senglars, passen tota la colla dos vegades al dia i primer les xafen i després escolleixen l'aliment de dins, saben el que es fan.
El mateix ordre vaig seguir, a tot el tros de les Pintades, també vaig repassar uns 40 olivers joves, per tal d'esporgar-los una miqueta i de canviar-los les brides si era el cas, molts encara van lligats a les guies de ferro d'encofrar, per si decàs, ja les trauré algun dia, però es molt important que l'arbre creixi recte.

Cultiu i boscos estan a tocar, aquesta foto i l'anterior ens situen al cim d'un turó per no dir muntanyes que per aquestes terres de la Catalunya Nova no en tenim. Ametller històric de més de cent anys; a poc a poc  es van morint tots, no se perquè   han durat tant en una terra tant eixuta, 

Crida molt l'atenció veure el bosc tant aprop oi ?  Això és una realitat històrica a tota la baixa Segarra o ara dit l' Urgell, tenim tants pocs boscos que no es pot arrencar cap reboll o roure o pi o romaní (romer) plantatge, o be orenga o espígul, o un timó,o una salvia, o una alzina per petita que sigui i  que invadeix la finca, els nostres avant- passats van arrebassar molta part dels boscos per tal de fer-los terra de conrreu, dels resultat d'aquesta llarga "acció ", només van quedar petits boscos al cim dels turons.

Us poso unes fotos per que pugueu observar del que us parlo: 

Si arribava d'hora a casa anava a l'era amb el moto-serra a tallar llenya d'ametller que el pare (acs) la tenia amuntegada d' ençà més de 10 anys, per portar cap a casa i ordenar-la per no tenir-la a l' intempèrie i que algú sense volguer se la emporti, pensant que no es de ningú, cosa que ja m'ha passat massa vegades, i si algú ha deixat la llenya a la nostra era, es perquè es nostra, això de pensar que està a la bona de Déu o abandonada es pensar molt. A Llorenç a totes les eres o quasi totes estan plenes de muntanyes de llenya.

Em situo l'ultim dia d'afilerar rames i encara fer anar el moto-serra per l'obac del Perdigó, abans d'anar a fer una ullada a Les Pintades on els meus amics doctors i professors universitaris Fabré i Capdevila van batzacar ametlles el darrer dia d'hivern, cosa que els va omplir d'alegria de pau i d'encant, mai ho havien fet, la Reina Capdevila diu que aquesta terra es tota una meravella i les ametlles també.

Petita collita d'ametlles al mes de febrer 2018, o sigui ben be fora de temporada, 

Be, s' acaba l'article i encara no em parlat del Picot, donç be, al esporgar el darrer ametller de la tarda em vaig adonar que a sota la bifurcació hi havia un preciós forat rodó d'una família de Picots, la veritat no se de quin es tracta.

Els dos únics nius fets per un Picot, els dos estan fets en ametllers, curiositats de la vida ?, ja se que en fan en més tipus d'arbres, però un servidor no ha tingut tanta sort.

Oi que també hauriau estat contents vosaltres ?. Segur que sí, dons ara us el poso de més aprop, tot una bellesa de perfecció, de precisió i de saviesa en no equivocar-se de tronc. Ep ! greu error si l'ocell hagués escollit un de  més prim; va calcular molt be. El proper dia que hi torni cap a mig maig, miraré si treu el cap el Picot o la seva família si es que han nascut els petits.

Aquesta escorza d'ametller ja no l'oblidareu mai més oi ?

El tros del Perdigó està ple de Lledoners, en castellà ( Almez) Celtis australis. Des de molt petits que ens hem menjat el fruït, són dolços. Són arbres que els pagesos els fan servir per fer ombra,encara que de gegants com a Girona no en conec cap i per  fixar els marges , també tenen un valor diguem-ne ornamental i també per fer mànecs d'aixades o malls i el Lledoner d'Albarrasí, la seva fusta serveix per fer forcats, tartanes, i carros,... el de casa també per llenya pel foc a terra, encara que la gent de l'Urgell prefereix la llenya d'ametller i la d'oliver; les altres llenyes no estan en el seu pensament, com la del : pi, figuera, lledoner, tenen mala consideració com a llenya pel foc a terra.

No cal dir que es tracta de llenya d'oliver, ningú ho diria, però aquest oliver es centenari, fixeu-vos com està de consumit per dins.

Avui dia  , més que mai, s'han de fer grans esporgades, deixant l'oliver/olivera mig fotuda  o baldada, de lo molt tocada que la deixem, sembla que tardarà anys en recuperar-se, però al ser tant agraïda amb pocs mesos pot estar altra vegada en solfa i als tres anys donar les mateixes olives que abans de tocar-lo.

Llenya d'oliver per portar-la a casa per cremar-l a la llar de foc, o millor dit al foc a terra. Es ben be un tresor, que quan finalitza el dia la porto cap a casa amb el remolc.

El dia 19 de febrer primer dia d'esporgar d'aquest any 2018. Abans d'anar al tros, necessitàvem llenya per encendre el foc , perquè la casa estava glaçada i primer vaig anar a l'era a fer llenya menuda per tal de facilitar una bona flamerada de cop, puc dir que ho vam aconseguir. 
Després de dinar vaig començar a esporgar per la solana de Les Pintades, cosa molt necessària perquè amb el meu cotxe i remolc he d'atravessar la parada del meu veí de Rocallaura,el fill del Jaume Moix de cal Mano i no m'agrada trepitjar si ha plogut o està molt tendre,o sigui que ho vam fer abans de ploure i ho vam aconseguir.
Al vespre d'aquest primer dia ja no m'aguantava i mitja tarde vaig prendre un Ibuprofè 400, per treuren el mal del cos, que em feia mal tot, sincerament amb tan poques hores,vaig quedar baldat, maxacat, cansat, esgotat, em feien mal les articulacions metacarpo-falàngiques proximals, mitges i distals, em feia mal la columna cervical sobretot les vertebres Atles i Axis, les lumbars més la musculatura esquerra, fins i tot  els foramens intervertebrals i les facetes interapofisaries, les articulacions coxofemorals, més l'esquere, l'articulació del genoll esquerre ( femoro-tibial ), per les quals ja em medico amb el preparat  Condrosan, dos al dia, les articulacions de les espatlles, humero-genoidal i l'esterno-clavicular,també em feien mal les fibres de GORDON-BRODIE,  fins i tot els músculs Bessons amb el tendó d'Aquiles bilateral, i per colmo també em feia mal un neurinoma de Morton que tinc entre els dits del peu esquerre, amb tota la clínica que descriuen els llibres com el Farreres o el Harrison, fa anys que hauria de buscar una sol.lució, però? ; podria continuar relatant més grups musculars adolorits, però en quedaré amb el múscul tibial posterior de la cama esquerre al costat de l' os fíbula , sense deixar de banda el malestar de la ungla encarnata del peu esquerre, que me la vaig operar l'octubre passat i no ha servit de res. 
Evidentment seguin aquella dita que diu ! el millor metge és un mateix " em vaig auto medicar , cosa que no s'ha de fer mai, sense permís del metge. Alternar l'Ibuprofè, paracetamol i algun nolotil d'amagat. Sense descuidar al vespre una bona dutxa d'aigua calenta, per relaxar la musculatura i millorar el dolor articular i la resta.
Tots vostès ja s'han fet una idea de com arribava a casa i llavors calia descarregar el remolc que cada dia portava ple de llenya d'ametller o d'oliver depenen  del tros, aquestes dos setmanes o més , he portat cada dia un remolc ple de llenya, i encara en falten, per acabar d'omplir espais buits de casa; a pagès tenir llenya a dins de casa es tot un tresor.
Honestament no he fet la feina que havia de fer, o volia fer, això només ho se jo. Sí, he deixat un rabassó al peu de cada oliver jovenet, per si plou es pugui omplir d'aigua i d'aquesta manera mimar els adults olivers , que tant han costat de pujar-los.
Be, m'he cansat molt, però he disfrutat com feia temps, m'he cansat molt, però he viscut molt, cosa que ningú m'ho pot treure i que potser cada vegada serà més dificil repetir-ho, no per falta de voluntat, sinó perquè el cos segueix el camí de la desfeta humana imparable, està escrit en el nostre ADN, l'home enmalalteix segur, ho he viscut en la meva vida de metge, primer dels altres i ara la meva. Ànims no puc maquillar res. 
 La Tere i jo a Llorenç no ens ha faltat res, em sigut feliços com feia temps. Hem gaudit del silenci, de la poca gent i de  com era el poble quan erem petits.
 L' església restaurada o quasi restaurada del tot ens acompanya  i la pura veritat es que es molt bonica, es respira Cister per cada racó, que ben mirat no podia ser molt diferent de la fàbrica del monestir de Vallbona.

Església parroquial de Llorenç de Rocafort

Gaudiu d'aquestes arcades, que ens transporten a plena edat mitjana, ens acosten a la família Cardona propietària d'inmenses terres des d'Anglesola, Bellpuig, Llorenç, etc. Llorenç va ser poble molt abans de Vallbona i també vam tenir capellà molt abans de Vallbona, ho sigui que sense demanar-ho hem sigut uns privilegiats i encara ho som.
 Penso que encara veurem la nostra l' església parroquial, a la ruta del Cister, que vindria molt be pujant de visitar el convent de Sant Bartomeu de Bellpuig o vinguen de visitar Verdú, poble medieval per exel.lencia i on va néixer sant Pere Claver; els dos camins han de passar per Llorenç abans de visitar el monestir femení més important de la Corona d'Aragó: Vallbona de les Monges. Seguirem parlant de pagesia i d'història, que ni ha per rato.
Tot està florit, però falta " la Colutea Arborescens" o espantallops, cami de les Pintades, quan jo era un nen, el pare cada dia, mentre duraba la plenitud dels fruits, al tornar cap a casa en tallava una rama al passar per la cabana de cal Perlo, jo l'esperava en candeletes; ja fa anys que ja no hi és ?, be, no ens quedarem sense.
Fins sempre,

Pep,