FEINEJAR EN LLOC DE TREBALLAR A LLORENÇ DE ROCAFORT, BAIXA SEGARRA

Quan tenim un parell de dies lliures, a casa pensem en anar a Llorenç de Rocafort o de Vallbona (la Vall del Corb), el meu poble natal, poble medieval cent per cent, situat a dos Km del monestir de Vallbona de les Monges, ( la Catalunya Nova ) i com a cosa que ens honra he de dir que d'ença el temps del rei Pere III , fixeu-vos estem parlant de l'any 1380, l'Abadessa Saureneta d'Anglesola li comprà per 22.000 sous, la jurisdicció civil i criminal, alta i baixa, el mer i mixt imperi del tots els pobles de la baronia i vam ser independents dels propis reis de Catalunya fins la desamortització de Mendizabal, quasi res. Vallbona es constituïa en un domini senyorial , era el ple triomf del sistema feudal en les nostres terres; vam ésser afortunats de no està sota el domini del comtes de Guimerà.

Aquest oliver quan el vam plantar amb el meu pare, en Lluís i jo mateix tenia un any de vida, era l'any 2008, i amb tres vegades en vam plantar uns 250; ara ja medeixen uns dos metres d'altura,,ep! no tots, però estan guapissims, alguns els falta una mica de ferro.

Dit això, se que em repeteixo , però m'encanta, repassar sempre es bo. Be, cap a Llorenç amb el propòsit de collir olives a ma, amb la raspa, posant borrasses, però sense els bancs (escales), 

Foto de principis del segle passat, on poden veure una gentada en tan sols un oliver/olivera, no hi falta de res i on són presents els famosos bancs de collir olives, el padrí i a padrina, la mula, el gosset, el barriló amb vi, etc. Actualment aquesta foto no la podríem fer, en cap poble de l'Urgell, és una foto romàntica del tot.

que sempre s'havien fet servir, també tallar llucs de les soques dels olivers, que d'ençà la mort del pare i de molt abans que no se'n tallaven, de fer llenya de l'era, llenya que a poc a poc va portar el pare  (acs), amb una paciència infinita, cada capvespre per no tornar de buit el tractor tornava carregat la llenya dels ametllers morts,

Fixeu-vos amb el bonic color de dels troncs d'ametller, volia dir que s'acabaven de tallar, perquè amb el temps per aquest bonic color, es tornen grisos.

, o de troncs o rames primes d'esporgar els mateixos ametllers i també els olivers, el pare no deixava cap rama, tot cap a casa, servien per encendre el foc, fins i tot quan un ametller moria, (els olivers no moren) cavava una fossa al voltat de la soca cosa molt entretinguda i tallava arrel per arrel fins que cedia i cap a casa, en tenim un munt, cosa que vol dir molt d'esforç; actualment i des de fa uns anys, i dintre de molt poc no en tindrem perquè després de la esporgada ja  es trituren totes les rames al mateix camp (per cremar-les necessites demanar permís a l'ajuntament i complir una normativa molt complexa i sempre patin que els guardes forestals no et demanin la autorització preceptiva) , o sigui que cal guardar les seques pel dia que no en tinguem, i d'això no se quan temps passarà, però es important pensar en el futur. També encara que menys o molt poc, fa temps si podia trobar troncs de pi, carregats de teia, que li va regalar el seu amic Camilo de cal Martí (acs), quan es va cremar el teulat de casa seva.

Aquests troncs de pi, amb tanta zona resinosa al mig, haguessin aguantat encara tres-cents anys més, es tractarien de bigues de melis.La resina es molt bona per fer estelles i encendre el foc.

També a Llorenç cal anar a veure els trossos i fer-se una idea de com han quedat les finques després de les pluges  i de com creixen els sembrats.

Un bon forat, vist d'a prop impressiona molt, les grosses pedres s'apartaran però el marge no es farà .

Aquí teniu un marge de pedra seca caigut, degut als forts aiguats d'aquesta tardor, aquest està en un bancal de les Pintades terme de la Quadra de Mas Déu i que actualment ningú farà o refarà ; recordo de quan era petit amb el pare i el germà de la meva padrina es feien tots, només faltaria, si passaven dies, tothom era expert en l'ofici de col.locar pedres, ningú volia passar per deixat , perquè,  llavors als vespres a la creu de Llorenç .

Creu de terme de Llorenç de Rocafort, just al costat hi passa El Camino de Santiago que ve de Vallbona de les Monges.

(centre oficial de les reunions del homes) , tothom en parlava i no gaire be, criticar sempre ha sigut gratis. Mantenir l'honor requeria poca mandra i molt d'esforç, o sigui tothom circulava pel terme i els uns vigilaven als altres, si encara no havies començat a curronar , ni començat a cavar la vinya, si encara tenies de sembrar, si encara no estaves per esporgar els ametllers que fulanito de tal ja ha acabat, que si tens dos marges caiguts i encara t'ho estàs pensant, si les dones de casa teva encara han de començar a birbar (treure les males herbes dels sembrat) , si encara has de començar a segar, qui et portarà les garbes si tens una roda del carro trencada, en fi tot era sotmès a critica, fins i tot si encara havies de raure l'era pel batre, vosaltres no ho sabeu però l'era era coberta de boll durant l'hivern, perquè a la primavera no creixessin les males herbes o ni haguessin menys. Be, la gent de solucions te'n donava poques, ja t'espavilaràs !

Sempre que anem a casa per uns pocs dies, sempre hem de fer llenya ; que vol dir fer llenya ?, " dons agafar grans troncs i amb el moto serra fer-los més manejables per portar-los a casa i apilar-los en lloc sec i ventilat, més tard estaran preparats per  posar-los a la llar de foc ", cosa molt necessària per estar calents. 

A l'era amb el Dr. Miquel Fabré i un servidor.

En la mentalitat de tot pagès ja estava el portar llenya del tros cap a l'era o a casa el que tenia un corral al costat. Costum que durarà sempre; el fred fa córrer fins i tot el veí que no te cap tros de terra, però que necessita la llenya.

Darrera meu tinc d'ajudant la Doctora Reina Capdevila i en primer terme una gran mata de botja d'escombres ( Dorycnium pentaphyllum), al cap de tants anys l'era és un important botjar

Fa molts anys i en vida dels pares, ja fèiem el mateix, per escombrar els carrers o per escombrar l'era després de cada batuda o per la pròpia activitat de la vida diària d'una casa de pagès, tot menys la vivenda, per la qual cosa era necessari  fabricar escombres de botja , el pare manava anar pels camins del terme a trobar algunes botjes per a fer les escombres de l'any, no sempre era fàcil, perquè on tu en sabies una de l'any passat a l'arribar ja havia volat,  vinga a caminar més fins a completar la comanda feta pel pare.

Reina Capdevila, aquesta foto d'arxiu va en honor a tu, a veure si la propera visita en fem unes quantes. L'agraïment sempre serà pels nostres pares Sisquet e Isabel (acs).

Curiosament quan l'era va deixar de fer les seves funcions, degut als avenços tecnòlogics, es va començar a omplir de llenya com poden veure, o a fer-hi hort, o a plantar-hi algun ametller i algun fruiter, fins i tot una parra de moscatell bonissima, però si va passar a fer-se servir de lloc on fabricar les escombres que ara mateix estan veient. Cinc a l'any era el numero màgic, i tant la mare com el pare es donaven per satisfets. Tota la família innocent, mai va pensar que allí hi queien les llavors de la planta i així a base d'anys i més anys hem aconseguit sense ni volguer un botjar a casa, hi han coses que quasi són un "misteri". Ah! a l'era mai hi havia hagut cap arbre, sempre berenavem a l'ombra de la gran pallissa, el pare hi va plantar un lledoner fa molts anys i ara a l'estiu dona una bona ombra, on la nostra neboda Eli i els seus pares al mes d'agost hi van a passar alguna estona a la fresca de la marinada, de vegades massa fresca; els de Barcelona no ho entenen, però no ho podem canviar Llorenç de Rocafort o de Vallbona on l'aire és mot sec, fresc a l'estiu i fred a l'hivern.

Olives arbequines i la boira tant típica de l'Urgell

Aquesta instantània on en primer terme podem veure unes olives arbequines, i al costat olivers i tot rodejat d'una boira espessa; no tinc res en contra, perquè sóc fill d'un racó de món que la boira ja forma part del nostre ADN, els 6 dies d'estada a Llorens han sigut així de freds , boira pixanera del mati al vespre, silenci absolut i molta humitat als peus i a l'esquena, perquè si per qualsevol motiu movies una rama d'un oliver et queien centes de gotes que anaves acumulant al damunt.

Sense paraules, vostès mateixos.

Una foto val més que mil paraules. Vostès mateixos. L'Urgell és tot un món, jo ja tinc setanta anys i tot això més molt conegut, fins i tot d'oliver a oliver haver de passar pel damunt d'una fusta, per no carregar les borrasses de fang, la humitat s'acumula dia a dia i passar tot el dia al camp de vegades es fa carregós; evidentment que parlo més de temps passats que del present, perquè la collita gran d'olives es fa amb un vibrador que amb dos segons deixa l'oliver sense olives .....
Si que la nostra intenció era collir olives fins on arribéssim posant borrasses, però no ha estat possible per les inclemències del temps. Des del mes passat que vam collir a ma els més de dos-cents olivers d'onze anys, que vam plantar amb el meu pare, han caigut la mitat de les olives al terra, això que no hi han hagut glaçades; donç be, si podem collir uns quants kilos, tot això que no cauran al terra i els podrem portar al molí.

Al no poguer fer res més, vam optar per tallar llucs de les soques dels olivers, que feia anys (7) que no es tocaven, això vol dir que hi ha molta feina. El dissabte a la tarde vaig anar-hi amb el moto serra, mai ho havia fet, però era tanta la feinada que fer-ho amb l'aixada com el pare, ens resultaria impossible i amb la màquina si anava be, podia fer molta feina i així va ser, els llucs que tenen a la vista, que són una muntanya, són tots del mateix arbre, que consti que no són d'esporgar la copa, sinó tots nascuts a la soca. La nostra bona amiga Reina Capdevila, ja amb el sol amagat va volguer venir una hora al tros i ella sense ni dir-ho es va posar a  recollir tots els llucs tallats en dia anterior uns quaranta olivers i jo amb el moto serra a netejar-ne de nous. Les fulles d'oliver/olivera com totes les de la natura tenen una part abaxial que és la de sota i l'altra que es la superior que es diu feix. Donç dit això, la Reina és va adonar que quan és feia fosc la part abaxial era molt vistent, tot un espectacle de la natura, gràcies a la Reina me'n vaig adonar, cosa que sempre m'havia  passat per alt; hi han tantes coses que ens passen per alt a la vida.

Aquí, a primera vista en tenim un oliver que està per fer i al fons un de fet.
Pel poble hom sent repetir, no  paga la pena collir les olives perquè el preu va per terra, han baixat molt i molt, si perd diners. Que fas ?, tot plegat vol dir que el preu litre sortirà molt car, tot i que baixin els preus, sort que a casa no mirem els preus i ho fem pel carinyo i el lligam a les nostres arrels, que ens lliguen per sempre més. Els mateixos dubtes te la Mariona Rossell, que sempre es pregunta a quin preu li surt el litre d'oli de la seva finca de Calonge ? mai ho sabrà.
Una tasca que ja sabíem a l´anar a Llorens era vendre les ametlles del meu cunyat Josep Subirà, o sigui portar-les a Bellpuig, perquè el Magí ja feia temps que les guardava al seu magatzem. Be dit i fet vam quedar a la tarde del mateix dia 27 de desembre (festa de Sant Joan Baptista) , les carregaríem amb el meu remolc i  cap a Bellpuig. Sorpresa el Magí ja havia collit les meves, no ho esperàvem. Els 1193 kilos no els podíem portar amb el remolc, el Magí va oferir-nos de portar.los a la cooperativa de Guissona amb la seva furgoneta, cosa que li estem molt agraïts, i així  va ser, tots  cap a Preixana (Rendiment 22,8, Humitat 6,5, Preu 5,21 €.) 

Com podem veure, les ametlles han passat moltes hores a l'intemperie, molt seques no ho estan i a més les diferents classes estan barrejades, això baixarà el preu, però es el que hi ha, no donem per més.

La Reina Capdevila que és un bon partit i li encanta la docència a la universitat i enamorada de tot el que fa olor a natura i com no a pagesia, o sigui que en la curta estava entre nosaltres, gaudia de tot, el primer que va volguer fer es anar a la finca del Perdigó (terme municipal de Vallbona de les Monges) a collir uns kilos d'olives d'un oliver sevillano, l'únic del tros, 

perquè els altres són arbequines, el nostre pare les feia servir per posar-les en conserva per convidar als forasters, amics i parents quan venien de visita. 

Olives de l'oliver "sevillano", l' únic que tenim, un cop amanides a l'estil de la Tere, són bonissimes.

Aquí em teniu quasi de puntetes per aconseguir unes rames carregades d'olives, perquè les baixes ja les havíem collit fa un mes amb la Tere. 

Les mateixes olives, conservades pel meu pare, amb un petit branquilló de timó, de tot això nomé recordo que pel dijous sant al sortir dels oficis les canviava l'aigua i reduïa a la meitat la sal.

Una nota, cada vegada que tallava una rama, també queien centes de gotetes d'aigua acumulades de tants dies de boira, vaja un bonic espectacle encara que un servidor acabés xop i les altres també. L'ambient queda millor descrit a la foto que en el text. 
Una feina ineludible es la compra de l'oli per tot l'any, que ho portem fent tota la vida, clar les olives de casa les portem a la cooperativa de Sant Martí de Riucorb, bon oli.

El diumenge al meu poble es fa palès per la missa, sense la missa no s' entendria que fos festa, seria com un dia qualsevol. Ja fa dos mesos més ho menys que vam acomiadar a mossèn Joan Costa i ja l'anyorem. La Missa la va dir mossèn Joan que va arribar vestit amb un clergyman i un abric negre impecable, o sigui molt eclesiàstic,  érem cinc persones, al sortir de missa,  per la costa pujaven acompanyats per la meva dona, el meu amic Miquel Fabré i la Reina Capdevila els dos doctors i molt interessats per la restauració de la nostra església goticorenaixentista, 

a l'entrada els vaig ensenyar la primera tomba o sigui la més antiga de Llorenç dins l'església, que porta el cognom Capdevila i de l'any 1624 , tot un detall la Reina estava  cofoia amb la data històrica i amb el cognom gravat a la pedra, perquè ella també és diu Capdevila : 

com a experts en música el primer que vam fer va ser deixar-los tocar el carilló, cosa que els va encantar, poden veure la cara de felicitat en la foto. 

Reina Capdevila i Miquel Fabré  a l'església de Llorenç de Rocafort.

Ells tot sovint venen a Llorens, en Miquel des que tenia 16 anys, Llorens ja forma part de la seva vida, o sigui que els seguirem veien. Gràcies a en Ramon Moix per explicar l'església restaurada a la Reina, li va encantar.
El diumenge dia 29 de desembre un cop feta la feina vam anar amb el matrimoni Fabré, la Tere i jo cap a Poblet a gaudir del Cant de la Sibil.la pel grup Tornaveus; començant pel Laudeamus Virginem del Llibre Vermell de Montserrat, Cantico delle creature, Cant de la Sibil.la i unes cançons del Nadal com El Noi de la Mare. Mai havia estat a Poblet de nit, imposa del tot.

Monestir de Poblet amb boira cap a les 9 del vespre.

El dilluns per sorpresa va arribar el Dr. Toni Griera de Sant Cugat del Vallès amb el seu fill Victor amb la moto, que no se la marca però a la foto potser vostès li trobaran el nom, jo la trobo molt grossa, però no tinc res a dir, al Toni sempre li han encantat.

Amb el Dr. Toni Griera, el seu fill Victor i un servidor

El Dr. Griera, no avisa mai, no truca mai, senzillament em coneix massa i coneix tots els meus passos, els meus vicis, els meus punts preferits, les meves debilitats, en una paraula pot trobar-me sense massa esforços a la plaça de Montserrat pel dia 27 d'abril o a Gata (Extremadura) durant el més d'agost o a Llorens de Rocafort a l'època de la collita d'olives, o trobar-nos a l'apartament de Sant Antoni de Calonge el mes de juliol, ja no dic més perquè no cal. Un bon metge, un bon amic i millor persona. El Victor està fet un home, era la primera vegada que venia a Llorens, després de dinar el que el Dr. Fabré va cuinar, per cert bonissim, el Victor em va fer l'honor d'acompanyar-me a donar una volta pel nostre poble, tot recordant la seva historia medieval que no es poca i està escrita a les llindes de les cases, la part més antiga està tancada al clos de la plaça i tant sols si accedia pel portal de cal Bergadà, anys més tard es va obrir la muralla per cal Damià. Li vaig fer adonar que les cases a la part baixa no tenien finestres, encara ni ha alguna important com cal Perejaume que no te cap finestra a la façana, tant sols te la porta principal i així era a tot el poble, modernament quasi totes les cases s'ha obert una finestra al costat del portal, per donar llum a alguna dependència. També li vaig comentar que hi havien cases que compartien una sola sortida a la plaça com cal Bori i cal Portumeu, que d'infants jugàvem a amagar-nos per ser una entra molt profunda i molt fosca. De totes maneres la majoria de les cases antigues es comunicaven, per arcades que om pot veure com la de l'entrada de la casa del Claudi i cal Saltó i pensem que a cal Bergada tenia una petita sortida a la plaça. En Victor emocionat de tot el que li explicava, em sembla que li va quedar clar l'exemple de poble medieval, poques cases i totes al voltant del castell, que en aquells anys era de la família Cardona; tambe´ va entendre que les finques o també dits trossos havien d'estar lluny del poble, no es podia tenir tot al voltant de la muralla , per aquest motiu molts trossos tenen una cabana , fet que a la Catalunya Vella no és dona, perquè la terra es troba al voltant del mas, i aquest serveix de refugi, en canvi a l'Urgell o a la baixa Segarra, la cabana al tros es converteix en un refugi per moments difícils, com

Cabana del Perdigó , terme municipal de Vallbona de les Monges.

davant d'un temporal  o d'una calamarsada, també si guardava la mula o el cavall perquè en èpoques que no havien de treballar al camp estiguessin a l'ombra, el pare i el seu oncle i un servidor mateix hi havíem fet la migdiada; la ventatge d'aquell temps era que davant mateix de la cabana hi havia un gros cirerer i sota la seva ombra i descansàvem i alhora i dinàvem. Es va morir fa uns 40 anys, actualment davant de la cabana hi està creixent un bonic lledoner i a 7 metres un noguer, que ajudarà a recuperar l'ombra tant necessària abans i en el futur, potser més necessària a partir d'ara davant de la crisi climàtica.
Cada estació de l'any, quan estic a Llorenç em porta records de la meva infantesa, el pare quan arribava del tros, es feia una torrada que hi rascava un  all i l'untava amb oli, tot seguit a l'entrada de casa es parava una gran borrassa i es posava un element que em deiem el porador d'olives, per on el pare hi tirava totes les olives que portavem del camp, i d'aquesta manera queien totes les fulles, brots, terrossos de terra, miquetes de fang, i alguna cosa més, tot queia per la borrassa avall; a cada costat de la borrassa hi estavem agenollats la mare i un servidor cadascú en el seu costat i vinga ben alerta perquè en cap cas quedessin elements que no fossin les olives, llavors calia ensacar_les i amb el carro les portavem al sindicat del poble on hi havia el molí per a molturar-les. Després com que la tarde es llarga el pare abans de sopar començava a resar el rosari, 

Llibre imprès a la Universitat de Cervera

dient : Ave Maria, gràtia plena, Dóminus tecum i la mare, la padrina, un servidor, la meva germana era molt petiteta contestavem : Benedicta tu in mulieribus et benedictus fructus ventris tui. i així anavem avançan, jo que era un nen, em mirava a la meva padrina i a la mama que com que anaven cansades, s'adormien, cops de cap, però dins meu pensava no es pot fer res; mentre estan el pare caminava per la sala amunt i avall i vinga els misteris que avui dilluns hem de contemplar son els de  Goig. De cop les lletanies dels sants, el pare s'ho sabia de memòria i realment no se com s'ho feia, potser ho havia après d'un llibret que voltava per casa nostra que i que ara el tenen a la vista titulat :Libre dels Miracles de Ntra. Senyora del Roser y del modo de dir lo rosari.

Llibre imprès a la Universitat de Cervera, fotografia treta de l'original de casa nostra.

Les lletanies es resaven en llatí, no enteniem res, però puc dir que ens ho creiem i el misteri continuava:
Turris ebúrnea : ora pro nobis, Domus áurea: ora pro nobis, Stella matutina, Agnus dei , qui tollis peccata mundi.....Ora pro nobis sancta  Dei Génetrix. Oremus : Gratiam tuam, quaésumus Domine. méntibus nostris infunde........ ( Recordo que al fer-se el dia més llarg deixavem de resar el rosari, i al seu lloc després de sopar es prenia la fresca amb tots els veins al carrer ). La padrina mirava la revista que estaven subscrits El Pan de los Pobres, o Molokai del padre Damian, a l'hivern estaven subscrits a La Vanguardia, (el meu padri les encuardernava totes, encara volten per casa, la tinta tenia un to verdós) a l'arribar el maig es donaven de baixa, també era motiu de lectura l'arrencar el full del dia del calendari, al darrera estava ple de sentències, que es llegien en veu alta. La mare Isabel Vila (a.c.s.) sempre resava alguna oració que havia sentit a la seva mare Caterina com : 
Sia vostra gran puresa
alabada eternament,
puix que un Déu Omnipotent
es complau en tal bellesa.

A vos, celestial Princesa,
Verge Sagrada Maria,
vos oferesc des d'aquest dia
l' ànima, la vida i el cor.

Mirau-me amb ulls plens d'amor;
No em deixeu, no, Mare mia !

Després tots a sopar a "tota pastilla" , tenia molta gana, recordo que la padrina es menjava un plat de sopes amb menta, i per la resta un pla de caldo amb fideus o pasta de lletres, dos cops a la setmana la padrina feia una truita de farina, bonissima, el pare sempre un plat d'escarola amb un gra d'all i algo més.
 I abans d'anar a domir, la mare em posava el ruc dins del llit (al mig i anava un plat de llauna ple de brases agafades de la llar), escalfava molt i calentó m'adormia com un angelet, previ encomanar-me a l'angel de la guarda. No em faltava res.

El famós ruc, te la forma dels llençols, 

Quantes histories em passen pel cap, i ni han moltes més, però deixem-ho per un altre dia; he de dir que sense els pares tot es diferent.

Mireu com resisteixen els Alhelís grocs ( Cheiranthus cherei L.)
Només és regen quan plou, són molt resistents a la sequera.

Li vaig ensenyar l' últim aljup que queda sencer a Llorens, encara que amb moltes pedres al fons i alguna rentadora o altres electrodomèstics; en Victor em diu que per l'interior del Marroc en va veure algun i es diuen igual; era l' únic sistema en les nostres terres per recollir aigua de pluja, a Llorens ni havia més, però fa 40 anys es varen enterrar tots, ja no feien falta, l'agricultura havia donat un tomb. Les flors grogues que esteu veien es diuen Alhelís grocs.

Aljup de Llorens de Rocafort

Be, amb el jove Victor vam acabar parlant de les eres i de les  pallisses i la seva situació tant llunyana de casa, a dins del poble no hi havia lloc, i es van haver de fer als límits del poble i moltes bastant lluny, temps era temps. Li va agradar que a les llindes de les cases hi figurés la data de construcció. Caminant pel poble és va adonar de que contades xemeneies treien fum, no vam trobar ningú  pels carrers, la boira ens feia companyia .

Vista del poble de Llorenç de Rocafort.

Encara que els Reis ja han passat, vull que tingueu aquest relat que no es meu, però que m'ha agradat molt:

Un cop vaig veure els Reis Mags. No eren tres, n'eren dos i eren els millors mags que he vist mai! Se les arreglaven perquè sempre hi hagués alguna cosa a les sabates, el mínim, el que fos. Encara que no tinguessin res, ells aconseguien que hi hagués el que per nosaltres era el tot.

Al tercer mai el vaig veure, però segur que estava cuidant els camells... Mai, mai oblidaré als dos reis mags que vaig veure. Segur que vosaltres també els vau veure i sabeu qui són i que eran més mags que reis. Si heu deixat de creure, si aquesta nit no poseu les sabates, ni la palla, ni l'aigua, acosteu-vos als vostres reis, doneu-los un petó al front (els que els teniu a prop) i els que no els teniu, sapigueu que des d'un cel preciós segueixen viatjant per seguir lliurant il·lusions i somriures ...

 Agrair-los  l'herència perquè ara molts de vosaltres us heu convertit en reis i en mags. I potser podeu deixar als vostres fills/es aquesta màgia que els convertiran en reis i en mags…. I potser, d'aquí  a uns anys, vosaltres rebreu el petó al front i així serà fins a la fi dels temps…

Feliç nit pels Reis d'avui, pels d'ahir i pels Reis del futur, perquè no hi ha millor regne que el màgic, ni millors Reis que vosaltres…

Feliç nit de reis amics i amigues!!

Oi que també el feu vostre ? Jo ja el vaig fer meu al mateix instant de rebre'l.
Una abraçada especial per la meva i nostra amiga Sílvia Bermudez, en cap cas te'm oblidat.

Pep

TEMPESTA D'ESTIU AMB TRONS I LLAMPS

Som afortunats, gràcies a la llarga tempesta del dia u de juliol de dos mil dotze, podem fer-nos una idea de com funcionava l'aljup de l'hort de Cal Gallo. Espero que a aquestes alçades d'estiu vostès ja hauran llegit l'article "Un hort, un racó, un aljup, una història en miniatura " segur que almenys ha sigut entretingut pels més grans, pels joves potser haurà estat envoltat de misteri o d'un desconeixament absolut. Be, potser que'ls hagi agradat ? ho celebro !, però segur que tots vostès hauran quedat amb un dubte, com s'omplia aquest aljup ?, clar, aquí no hi ha cap font , em de confiar sempre amb l'aigua caiguda del cel, estem a la terra de  cabanes i basses i cisternes i  cogulles. Donç be, aquest dia va arribar, i estic més que content de poguer-los oferir si més no, les imatges, que parlen per si soles, o lo que diu lo refrant " vale mas una imagen que mil palabras ". Els avanço que les fotos són modestes.

Com poden veure el cel era propi d'un fort temporal, en cap cas vull amagar-los que em vaig mullar i devalent, però el moment s'ho valia, calia fer les fotos i amb tota la voluntat del món, tampoc  podran veure grans dolls d'aigua entrant a l'aljup; si petits rajolins, que a mi em van portat a pensar amb  l'encant del meu país; tant la gent com la natura són austers. De mica en mica s'omple la pica.  Amb poca cosa en tenim prou, gairebé tot és petit a Llorens, fins i tot el terme es petit, però no podem canviar-ho.

Tant a Girona com a Lleida aquest últims dies de juny passaven veritable calor, les temperatures havien arribat a 36ºC i la cosa es feia molt feixuga per tothom, jo el primer.
Vam passar la tarda del divendres a Lleida a casa de la meva germana . Feia calor de veritat.  Al vespre a  l'arribar a Llorens, no vam trobar la desitjada i esperada i puntual marinada, no vam tenir sort, no corria ni un bri d'aire. Feia calor, però que hi farem. 

Només d'arribar al poble vam trobar el propietari de cal Damià que estava decoran la façana del carrer del Sol amb uns esplèndits dibuixos de personatges fent exercicis de gimnàstica de tota mena. Al veure' ls només vaig pensar que jo mai seria capaç de dibuixar tant be; ho deia fer, pujat a una llarga escala, que ocupava mig carrer, en quell moment l'artista no hi era. Vaig apartar l'escala i vaig passar la crysler.

A Llorens de Rocafort només es parla del cosetxar, donç degut a les fortes temperatures els sembrats estan al punt, daurats, ben daurats, vaja  torradissims, amb una baixa humitat i a qualsevol veí, ja voldria tenir-ho endressat,el refrant  ho recorda " no es pot dir blat , fins que es al sac i ben lligat ." Sóm al temps de les tempestes de tarda i amb possibilitat de que caigui alguna calamarsada o que baixi robina pel fondo, cosa dificil però possible. El pare en recorda una que va inundar tota la sort, ja era segat i agarberat, l'aigua va arrivar a la mitat de la garbera, clar tot ple de fang. Explica que van posar cada garba a la cabra de serrar la llenya i així amb molta paciència van serrar centes de garbes, aprofitant només la punta on hi havia el blat. Van salvar la collita del gra. 

Tothom vol portar el gra a casa o al magatzem, costi el que costi. Tenir el gra a la intemperie es un gran patiment, és angoixant, perquè tothom des de sempre te basarda a que es pugui posar foc i que es perdi tota la collita; a més el Google , des del divendres ja feia palès plujes i tempesta amb alguna calamarssada cap a la Conca de Barberà.

Sembrat d'espelta

 Tornant a la façana dibuixada de cal Damià i siguent atrevits, li vam preguntar a l'artista de l'obra, que no li quedava gens malament, resultat, era un expert i ens va confirmar que havia pintat en èpoques passades alguns absis d'església. Vaja sabia el que es feia, però jo, no sabia qui tenia davant. he de dir que no em costa saber, quan algú en sap. A més de les figures, el dissabte també hi havia escrit algunes frasses, amb lletra gairebé de caligrafia, per cert interessants, que no recordo. 

Cosetxant a la Sort de més amunt, cami de Vallbona de les Monges, cosetxadora del Magi de cal Martí, impresiona veure-la d'aprop.

Al veure treballar aquesta màquina, que lluny queda en el meu record aquells temps del volant i de la dalla i el lligar les garbes amb el fus, els vencills fets del mateix blat, tallat a primera hora del mati, quan era humit i perquè es mantingués fresc, es guardava sota un marge i mig tapat, lloc on tardava a tocar-hi el sol. 
Al pare recordo que sempre l'ajudava el germà de la meva àvia, l'oncle Lliberato (e.p.d.) , pel meu pare ho hagués fet tot, home molt treballador i molt serio alhora, no recordo veure'l  rient. Li agradava molt la caça amb fura, encara que estigués prohibit i més d'una vegada la parella de la Guardia Civil li havia trepitjat els talons. Algún mal rato va passar.

Encara recordo quan el pare va comprar la primera màquina de segar i agavellar de la casa Trepat, de Tàrrega. Deixava les garbes al terra, amb la mida exacta ,per només lligar-les; era un gran avenç (encara la guardem intacta tal qual va fer l' última sega, ara deu fer més de 46 anys; espera tancada a la pallissa que algú la restauri);  recordo que el pare anava assegut al damunt de la màquina no per comoditat, sinó per fer contrapès , més endavant va sortir una lligadora, que ja era el màxim, sortien les garbes lligades i mira només calia fer les garberes al tros. Recordo que quan les desfeiem per portar-les cap a l'era, a sota molt sovint hi trovabem seprs amagades.
El dissabte va donar per molt, fins i tot amb el pare, pel dematí vam anar a veure si una prunera ja tenia les prunes madures al Perdigó, a més d'ensofatar un noguer gegant, carregat de nous, també ens vam entretenir regant un altre noguer petit i un lledoner davant de la cabana, que esperem, que quan sigui gran, façi molta ombra, sempre hi podrem fer alguna berenada. Les ombres son molt escases a l'Urgell. Sempre s'agraeix trobar-ne alguna, molt més abans perquè tothom es quedava a dinar al camp; ara no cal que us digui que el que passa....
Passejant pel pla del Perdigó vam trobar un oliver que ja tenia olives molt petites i ja negres, vol dia que ja patia sed.

Tot s'ha de dir, és l'únic oliver que tenim que no és arbequí; és  " Sevillano " com l'anomena el meu pare. Vostès mateixos.

Sisquet Capdevila i Pons als 89 anys pujats a dalt del Noguer.

Tornant a la tempesta del dia u de juliol, he de dir-los que , va ser doble alegria, una perquè l'aigua convenia més que mai i l'altra perquè podriam ensenyar com s'omplia el petit l'aljup al nostre municipi , que encara i entra l'aigua i com poden veure la serva no se quants dies.

Tots podem veure un cert nivell d'aigua, fins i tot podriam  veure al fons de l'aljup, unes ones concentriques que fa l'aigua quan cau de la gran roca. 

La vista, des de fora de l'hortet , hom pot veure els dos grans solcs al damunt de roca. No cal dir que aquesta familia ho tenia com un tresor en mig d'unes terres secaneres.

Be, el dia va sortir rodó, fins i tot a més d'omplir-se l'aljup, també és van omplir a bessar les basses de cada oliver, que el pare feia unes 4 setmanes que els havia fet, per si ploia.
Estava content perquè va ploure amb força i de manera molt generosa, o sigui que aquest estiu ja no passaran set.
Vam acabar el diumenge anant a misa, parlant amb els pocs veïns que queden al poble i després vam anar a passar una estona a l'hort.

Sota aquest generós lledoner va transcorrer l'estona i els comentaris sobre com va l'hort enguany, que el pare com sempre el porta molt be i net. Ja fa dos setmanes que menja tomaquets.

La posta de sol ens va sorprendre a l'era, veient els arbres joves, que Déu ni do de lo que han crescut.

Hi ha un adagi propi del juliol que diu  " Qui no bat al juliol, no bat quan vol " Aquest més és donaven les  condicions meteorológiques adients: al matí bufava el vent de serè, bon sol durant el dia per torrar el gra i marinada a la tarda per a ventar i netejar la batuda.
No parlarem del temps de porta garbes dels trossos a les eres, perquè ja és història i no toca.
Com que el tema important és la tempesta, vull recorda el que feia l'avia, el pare i la mare, davant d'un temporal: treien un panet beneït a la romeria de la Mare de Déu del Tallat i també un tros de ciri o espelma que hagués estat  en el monument el dijous sant, i es deia aquesta oració enganxats als vidres de la finestra, he de dir-los que jo tenia por. Es resava el trisagi:

Sant LLuc, sant Marc, santa Creu, santa Bàrbara va pel camp, vestida de blanc, vestida de negre, Jesús que llampega. 
I així s'anava repetin fins que el temporal minvaba.

A Girona, ho resaven així:
Sant Pere de Roma,
Sant Pau de Narbona,
Sant Narcís de Girona,
Sant Cosme i Sant Damià
Gloriós sant Cebrià
Sant Lluc, sant Marc, santa Creu, santa Bàrbara no ens deixeu i si ens deixeu, deixeu-nos al cel al costat de Sant Miquel.
Com poden veure, cara terra fa sa guerra, però tots estavem per lo mateix. Que els sants ens ayudessin en moments difícils.
Disfrutin del present.
Avui és dia 9 de juliol i a Llorens de Rocafort encara queda gra per cosetxar.

Bibliografia : Calendari Folklòric de l'Urgell. De Valeri Serra i Boldú. Proleg de l'Excel.lentissim Sr. Dr. Joan Benlloch i Vivó, Bisbe d'Urgell i Princep sobirà de les Valls d'Andorra.  Bellpuig 10 de Desembre de 1914,

UN HORT, UN RACÓ, UN ALJUP, UNA HISTÒRIA EN MINIATURA

Per una persona,  que ha viatjat poquíssim, que mai ha travessat cap oceà , que tan sols ha  agafat un vaixell,  un parell de vegades a la vida , l' una per anar a Mallorca, i l'altre per passejar-se entre les illes  Canàries, dos viatges amb avió a Praga, un a Colònia i  Aquisgran , una anada amb tren a Paris,  per visitar els impressionistes que es trobaven al Musée Jeu de Paume, (actualment al Musée d' Orsay) , Notre Dame, La Cité, La Conciergerie, Les Invalides,Sacré coeur au cemitière de Montmartre , amb tot  els pintors, le Palais Chaillot, Le Sainte -Chapelle, La Sorbonne,  Le Palais Chaillot , Le Bois de Boulogne, Palais et  jardin u Luxembourg, Les jardin des Tuileries,  Saint Germain -des- Prés, que un cop conegut , jo mi hagués passat mitja vida passejant i badant la boca, és una meravella .

 Un altre viatge amb cotxe amb els fills per visitar la Bretanya de punta a punta,  anant tant sols d' auberge de jeunnesse , des de la Rochelle fins a Saint-Maló, passant per Nantes,  Vannes, Lorient, Quimper, Presqu,ile de Crozon, Lannion, Treguier, Dinan, Le Fort de  la Latte, Dinard,

Calvari de Tronoen

 Escapada a Paris per disfrutar tots plegats  dels impressionistes i una escapada al park Astèrix-Obèlix molt important per tots nosaltres ;

Tornant a Paris, va anar a visitar entre d'altres llocs el Palais de la Découverte ( Musée parisien des sciencies depuis 1937 ), allí vam disfrutar molt, com podeu veure tots provan certs experiments de física.
Sempre m'ha sabut greu marxar de Paris sense haver anat  a conèixer el Marché aux Puces, els encants parisiencs. a Saint -Ouen molt aprop del divuitè arrondissement.

Palais de la Découverte, mussé parisien des sciencies. En Lluís i la Cristina experimentant i nosaltres també.

Amb la Tere em fet viatges per España de nord a sud i  d'est a oest, d'un extrem a l'altre,  molts a Salamanca i a l'alta Extremadura (Gata) aprop de Ciudad Rodrigo, terra de la Tere i com que Portugal es al costat mateix , doncs també em fet estades a la costa de l'Atlàntic i ja està. També  coneixem batant la provincia de Càceres com el Valle del Jerte, Las Hurdes, La Vera, Plasencia i Cáceres capital tot una meravella i alhora patrimoni de la humanitat. La resta han estat viatges per la Catalunya Vella i la Nova, o sigui  que sense cap mena de vergonya he de dir que sóc molt localista, mitja vida he estat sedentari per obligació, gràcies a l'exercici de la medicina, aïllat no geogràficament, sinó per la Llei, gairebé un ermità. Dins de tot també he estat un nòmada  i us diria que he viatjat més a la vora del foc al caliu de les brases que d'una altra manera. A aquestes alçades de la vida, ja dono per fets la majoria de viatges i he après a disfrutar amb petites sortides sobretot per l'estimada Garrotxa ,el Pla de L'Estany i per la Baixa Segarra, ara l'Urgell, la meva pàtria. No puc oblidar les desenes de vegades que he viatjat al Monestir de Montserrat, tant a peu, com en aeri, en el cremallera i en cotxe particular. Montserrat, per mi ,  ha estat un referent important, sempre ha estat una gran finestra oberta al món.
 En aquests moments he de dir, que no em moro per viatjar, no em treu la son, i no tinc res previst per  fer, que no sigui anar alguns caps de setmana a Sant Antoni de Calonge, gaudir de la pau davant el mar, llargues passejades per l'immens passeig que arriba fins a la punta del port de Palamós, i  després de dinar pujar a peu fins al poble de Calonge, per un camí que transita enmig de camps d'oliveres i conreus de cereals i horts molt ben cuidats i algun dia d'estiu anar a passar una estona amb els amics monjos de Solius . També és cert que la lectura sempre ha ocupat un lloc important en la meva vida, primer per motius professionals i segon per plaer, encara que no sóc un gran lector de literatura, ho és molt més la meva esposa Tere, ella si llegeix molt, gairebé cada dia un parell d'hores. Ah ! mai he perdut les ganes d'anar i tornar de Llorens sempre que calgui, són les petites arrels que em lliguen per sempre. També en alguna foto podran veure exel.lents postes de sol.
Us he de dir que sempre he tingut motius familiars per no viatjar, que i farem, tot va com va a la vida, no em sap greu i a més no ho anyoro; no vull deixar de dir que quan podia viatjar llavors no tenia recursos o havia d'estudiar. No és pot tenir tot a la vida !!
 Tampoc, tinc res en contra de la gent que viatja, al contrari m'encanta que els altres viatgin com el meu amic Dr. M. Fabré, cal llegir els seus dos viatges a Roma, el primer Viatge a Roma, no te desaprofitament, poden passar un dissabte a la tarde molt divertit sense sortir de casa;  el segon titulat Retorn a Roma és un caminar pels estrets carrers de Roma que porten a la plaça Campidoglio, al carrer dei Giubbonari, sense deixar la plaça Campo dei Fiori, un passeig amb família .
Els meus fills han viatjat molt i quan poden encara ho fan, considero que sempre ha sigut important, es veuen les coses d'una altra manera;  disfruto que m'expliquin, com són les ciutats i els països que han vist, i la seva gent; també us he de dir que mai he llegit el llibre de'n Pessoa, que es titula  El libro del Desasosiego, en el qual es burla dels viatges i de la gent que viatja. Segons m'han explicat , ve a dir ,  perquè anar  a la costa de l'Adriàtic a veure una posta de sol, si les postes de sol són boniques en qualsevol lloc, fins i tot des d'una finestra de casa. Si, als anys 60 en plena contracultura, vaig llegir el llibre de On the road, de Jack Kerouac, també he llegit els llibres de l'Espinàs com viatge per la Segarra, pel Pirineu de Lleida, per Extremadura i com no el Viatge a l' Alcarria de Cela.

Llorens de Rocafort, viist per en Lluís Capdevila

Ara, ja grandet, em limito a conèixer els voltants de casa, cosa que no vaig fer de jove;  Llorens i les seves  rodalies , pobles de la Vall del Corb que com Belianes, Omells , Sant Martí de Maldà, el Vilet, Rocafort de Vallbona, Nalec, Guimerà. Vallgona de Riu Corb, Bellpuig, Verdú. L'Espluga Calva, Arbeca, Passanant, Forès. Mai he estat a L' Albi, Els Omellons, Vinaixa, Albayés, Cervià, Senant, Blancafort, La Pobla de Cèrvoles.
He de confessar-vos que si , que em faria molta il.lusió anar a Montserrat i pujar amb el funicular a Sant Joan , guaitar les ruïnes que queden de l' ermita de Sant Onofre i tot caminant pel cim arribar a Sant Jeroni i disfrutar de l'esplèndida vista que es veu segons l'amic Quim i tornar a Sant Joan a una bona hora. Al costat de'n Quim Estivill gran excursionista, que sense dir-ho massa,  ha caminat per tota Catalunya, jo sóc testimoni i una vegada el vaig acompanyar fins a l'ésglesia de Bestracà, alta Garrotxa, des d'on es contempla la vall d'Ormoier, per cert,  meravellosa . Serà tot un privilegi, fer aquesta excursió de les ermites de Montserrat, abans de que l'artrosi em deixi els genolls bloquejats i més adolorits.

Nalec,poble de la Vall del Corb, antigament pertanyia al bisbe de Vic

Tornant a Llorens, us he de parlar dels seus entranyables racons, que podríem dir que ja són història, quasi oblidats de la ma de Déu, però que perduren tossudament en el temps. El titol del present article ho diu tot " Un hort, un racó, un aljup, una història en miniatura "

Fixeu-vos, davant de la porta d'entrada a l'hortet, la natura hi ha fet creier un pi.

També , he de dir-los que és un hort de tarda, orientat a ponent, o sigui que el sol si pon cada dia, tot un luxe. No puc estar-me de dir-los que un hort així, ara i fa dos-cents anys sempre ha sigut un tresor a l'Urgell, la Baixa Segarra i a tot els llocs de baixa pluviositat. Hortet que alhora feia també la funció de jardí, un trosset per cada cosa, més auster impossible, amb poc en tenien prou.
Dissabte passat, veníem,  el pare, en Lluís i jo de fer una plantada de noranta oliveres molt jovenetes, d'un any de vida,  al tros de Les Pintades, terme de La Quadra de Mas Déu, antigament formava part de la baronia de Vallbona; les primeres 84 les vam plantar el mateix any  que va esclatar l'actual crisi, degut a la concessió de les hipoteques subprime als EE.UU, amb l'esfondrament de Wall Street i el crac del Lehman & Brothers. Amb el pare preferim plantar oliveres, cosa que  ens fa més feliços, que estar pendents dia si, dia també de les agències de qualificació com Standard & Poor's, Moody's i Fitch , que l'any 2008 no van saber anticipar-se a la crisi i alhora van ser responsables d' haver donat bona nota a empreses a punt de fer fallida. Vostès també difrutarien veien aquests petits arbres que en pocs anys ens donaran el millor oli del món. L'oli arbequí extra verge.

Olivera plantada l'any del crac del Lehman  & Brothers.

Tornant de la feina feta i convençuts de que ja creixeran com han crescut els plantats a l'any 2008, vam passar per un tros ple d'oliveres centenàries amb uns marges molt ben fets i conservats i tota la finca molt ben cuidada, se'n veuen molt poques pel terme, es de cal Cabalé, una casa de Llorens.

Aqui podem veure els tros de la Vinya del Cabalé, tros d'oliveres molt ben cuidat i netissím.

Passada aquesta finca tant bonica i en plena  costa La Pera, ens van trobar amb la cabana del mateix nom, refeta , segons el pare es totalment de volta, fa anys va caure la mitat de la façana i l'amo la va refer, a consciència, jo era petit, i mai més ha tornat a caure, aquí la tenen. El nostre territori n'està ple de cabanes, però la veritat que moltes amb el teulat enfonsat o en ruïnes. Actualment no són útils pel pagès, donç quan treballa amb el tractor, va dins d'una cabina i tant si plou, com si fa fred o fa un fort temporal sempre està protegit.

L'Urgell està farcit de cabanes com aquesta, que eren molt necesaries per aixoplugar-se de la pluja i de la calamarsa; també si posaven els animals per resguardar-los de les altes temperatures d'aquests indrets, que per cert són molt freds a l'hivern i frescos a l'estiu sobretot a les tardes quan arriba la marinada.

Be,  dit això, segueixo amb el tema de l'article, feia temps que volia fer un reportatge d'aquest bonic racó,  ple de records i de vida per la gent gran com el meu pare i també per mi de quan era Jovenet. Es tracta de L'hort del Gallo, al Cul-Roig del Gallo,  aquesta família,  també hi tenien la pallissa i l'era; anys més tard també i van fer una bassa per recollir aigua que baixava pel camí i d'aquesta manera no haver de pujar tant amunt per abeurar els animals;  ara aquesta bassa esta coberta de terra. També i han altres Cul-roig  com el de cal Puça, cal Mora i cal Bergadà, si continuem camí avall arrivarem als Comunsaris de cal Mora i ca l'Andreu amb una bonica i gran cabana amb bassa inclosa.

LLiris com a úniques plantes de jardí, autòctons, donç fa més de 100 anys que estan aquí. Els mateixos els he vist en diferents cabanes, com la cabana de cal Damià al Perdigó, amb una cisterna.

Pels que no ho saben, cal Gallo era la casa abans de cal Ton. L'amo es deia Pep Capdevila, que va tenir tres fills: en Ramón, en Sisco i la Maria casada al Vilet. El Sisco el Gallo que tenia botiga al poble, va tenir tres fills: el Pep. en Lluís i la Mercè.

El pare recorda molt be, que quan era jove, aquesta familia venia molt sovint, perquè la finca esta molt aprop del poble. Tal com he dit abans era un tros molt complet, amb l'era, la pallissa, l'hortet, amurallat com podran veure, i dins el seu aljup per recollir l'aigua de pluja , vostès mateixos podran veure els grans solcs picats  a la roca, formant com dos canals, en una roca del damunt de l'aljup, curiosament encara funcionen, quines coses Déu meu ?, hem trobat l'aljup humit, penso que és l'aljup més petit que he conegut al meu poble de Llorens i molt ben conservat, hi caben uns quants milers de litres d'aigua. El considero tot un tresor, per lo que va aportar en el seu moment, i per l'història que te i que malgrat tot ha arribat fins als nostres dies, O sigui, vulguem o no l'aljup s'omple d'aigua quan plou, quan descarrega durant hores.  Lo mateix passa , a una gran roca de fora de l'hortet, però també amb una gran canal feta pels picapedrers locals porta l'aigua a l'aljup, o sigui que s'aprofita al màxim. Es tot un exemple d'aquest país auster, i sever, i amb molt baixa pluviositat. Guardar l'aigua ja va amb l'ADN d'un Urgellenc-Segarreta. L'aigua es imprescindible per tothom, però més èr  aquesta terra tant seca i molt valorada per la gent del poble i també per nosaltres. Poca broma.

Poden veure els dos solcs llaurats a la roca que van de dalt a baix i de fora cap a dintre i l'aigua que recullen degoteja cap a l'aljup que està a sota.

Si han llegit l'article " l'aljup en àrab, és diu algup " a hores d'ara, ja estan familiaritzats sobre aquest grans dipòsits de recollida d'aigua que ancestralment es feien servir a la Baixa Segarra i que tan útils eren, per recollir la poca aigua que queia .

Fixem-nos amb l'aljup i la canal de pedra que li condueix l'aigua de l'altra roca. El que passa es que ara , la conducció està embussada entre pedres , terra i plantes seques; tanmateix tampoc ha de portar aigua , ningú la necessita.

Aljup prou gran, pel petit hortet d'aquesta família, que ben segur era tot un tresor, puc afirmar sense por d'equivocar-me que d'aigua n'havien de tenir de sobres, apart de regar l'hort i d' abeurar els animals.

Em pregunto qui de vostès no ha somiat mai en un racó com aquest ? Un hortet ple de romanticisme.

Després d'haver estat a la cartoixa de Valldemossa l'any 1976,  el que més em va cridar l'atenció va ser les cel.les dels monjos amb el seu hortet-jardí , en el qual cada cartoixà cultivaba herbes aromàtiques i hortalisses. Copiat del llibre d'Alexandre de Laborde " Le Voyage Pittoresque et Historique en Espagne ",  capitol: Retorn de Pollença a Palma ...... Hi ha trenta-tres religiosos; cadascun  té tres petites cambres per a allotjar-se i un jardí en el qual cultiva flors i hortalissa. Els forasters són ben rebuts al monestir; hom els allotja i els nodreix durant tres dies; per estatjar-los hi ha un edifici molt còmode. L'església i el claustre són molt bells; i hom en treu tot el que cal per vestir i menjar: blat, oli, vi, fruita, hortalissa, i pel que fa als draps, es fabriquen en el monestir. La renda d'aquests religiosos, sobrepassa de molt llurs necessitats i totes les despeses; també fan moltes almoines a les famílies pobres i són generosos amb els qui treballen a llur casa.  Al Desierto Carmelita de San José de las Batuecas (fundat el segle XVI)  aquesta petita vall al sud de la provincia de Salamanca, només si troba aquest monestir, cap més altra edificació. Aprop si troba la Peña de Francia, on hi ha un santuari i monestir de dominics: aquesta montanya  està a una alçada de 1000 m i si podem alvirar els pobles de Las Batuecas, , La Alberca Herguijuela, Madroñal, Sotoserrano, Monforte, Casas del Conde, Miranda ...

Restes de la Quadra del Mas Déu, fins fa pocs anys hi va viure un ermità. Aquestes bardisses que veuen, ere un petit hort, que al costat encara hi te una gran cisterna, amb aigua suficient per regar l'hort i pels animals quan ni havien i per les persones. Lloc melancòlic, degut a la gran solitud e història .

Puc dir que aquest hortet del Gallo, s'assembla moltissim al dels cartoixans i també em ve a la memòria l'hortet de dins el recinte de La Quadra de mas Déu, amb la seva cisterna de bellíssimes pedres, i alhora úniques, tot en miniatura sense excepció, però per els tres exemples són a mida de l'home, tots fets amb grans treballs, cap ha sigut fàcil de fer; aquí està el mèrit; la vida dels quals no existiria sense l'aprofitament de l'aigua del cel.
.

També hi afegiria l'hortet de l'ermita de Sant Benet de Montserrat ,que tant ben dibuixat va fer  el Conde de Laborde quan va passar per aquí i va publicar en el llibre LE VOYAGE PITTORESQUE ET HISTORIQUE EN ESPAGNE . Ep !, jo mai i he pogut arribar, igualment d'aquesta construcció no en quede més que les ruïnes, el lloc més aprop on he arribat es al Pla dels Ocells. Ho deixo, perquè no tinc perdó de Déu. També he vist a distància l'ermita de Sant Dimes, cada ermita tenia el seu hortet.

Aquesta planta es de la família de les Boraginàcies, el seu nom es: ECHIUM VULGARE,L. i el nom vulgar : VIPERINA , viu a la vora dels camins , llocs àrids, camps, indrets pedregosos i secs; antigament s'havia fet servir per a combatre les mossegades de les serps. A Llorens n'està ple.

L'hortet del Gallo.

Estem a la primavera i com diu la meva esposa Tere, el primer color que apareix és el groc, però per damunt de tot domina un escandalós to verd, amb gallarets vermells i les flors blanques i rosades dels ametllers, com molt be saben a tots els nostres trossos hi han ametllers.

Després de la pujada, uns moments de descans amb el pare.

En aquests moments de pau, amb tota la calma del món, en aquest indret melancòlic i alhora ple d'austeritat, asseguts a la pared que fa de muralla a l'hortet, recorda que quan era un noi cada mati sortien del poble entre 30 o 35 entre carros i carretons amb l'arreu, o sigui uns camins molt freqüentats.
Abans de continuar explicant-vos cap a on es dirigien els grups de persones cada mati, vull repassar les partides del terme de Llorens de Rocafort : Alsina, Astinclar, Cau-gros, Collada, Comametlla, Comapregona, Comuncluat, Comunsaris, Convidal, Creueta, Culroig, Devall de la bassa, Fondo, Forques, Mallola, Perdigó, Pla del tres, Serra-fosca, Solans, Tornellet, Tossal gros i Vinya.

    El pare explica que quan anaven a treballar a la partida de l'Alsina és trovaben amb els de cal Gené, els de cal Roig, un mitjé de cal Cantó, els del Puça, de cal Mano, uns del Vilet, vaja una gentada .

Fixeu-vos quina pica tant ben feta, els  quatre costats eren de pedra picada, i al cap dels anys encara esta en molt bones condicions. Aquí i tiraven l'aigua per abeurar la mula i demès animals, queda mig amagada, però te el seu romanticisme. El temps tot ho conserva, però hi posa la seva pàtina verdosa sobre les pedres.

A ambdues roques podem veure uns solcs, que estan fets per orientar l'aigua de pluja vers una canal que porta l'aigua fins a l'aljup de dins l'hort. Als pins que teniu davant hom hi podeu veure vesc en castellà muérdago.

Sobre aquesta roca també es pot veure un solc picat a la pedra que recull l'aigua i l'encamina cap una canal que la portarà a l'aljup i així tindrem més aigua.

El pare està molt satisfet, de com ha anat el dia i no te cap por de la tempesta que s'acosta, al contrari, pensa que l'aigua li vindrà be, a les oliveres plantades. Quan torna cap a casa sempre està satisfet, ha fet tot el que ha pogut i demà serà un altre dia. Ah ! per la seva tranquil.litat els diré que gairebé no va ploure, molt de núvol però res.

Quan anaven a treballar a la partida de la Comametlla,  es trobaven amb l'oncle Bori, la tia Rosalia i padrina del meu pare, els de cal Cots, els de cala Milia, de cal Puça, els de Puigros que portaven l'hisenda del Laureano la Quica, el Ton del Perlo, padrí del Domingo l'Elvira. l'oncle Ton. O sigui mai estaven sols; Llorens era formiguer.

Des d'aquí dalt és veu un gran panorama, la vista allarga fins el prepirineu i des d'aquí dalt el cel es bellíssim.

Quan anaven a treballar cap la partida del Cau- gros, trobaven els de la Salvadora de Vallbona que portaven el cau-grós del Timoneda, els de cal Gené i els de casa que menaven el cau-grós de cal Perejaume. O sigui que per on anaves i trobaves gent.

L'Urgell camins d'eternitat.

Els dies que tocava anar cap a la partida dels Perdigons, és trobaven els de cal Damià, els de cal Sardà de Vallbona, el Pasqualet dels Omells, el Laureano la Quica, els de l'era el Queret, lo Berengué de Vallbona.

En Lluís Capdevila, valorant la llum, cosa molt important per les fotos.

Des de dalt la inmensa roca el meu fill Lluís, va poguer fer tot aquest impressionant reportatge, li agraeixo molt la seva exel.lent predisposició, tindrem un record únic per nosaltres i per tothom que li agradi el paisatge auster, server, rocós, sec, ple de groc, impressionant, que com diu la meva dona

el groc, és el primer color que surt a la natura a la primavera .  Fins i tot un hort a la deriva, te el seu encant,  però que la natura cuida i preserva a la seva manera, podriam dir amb tot el carinyo, i  tendresa possibles i han crescut una gran varietat de plantes silvestres, no diferents de les que hi han a fora, com argelagues, pins amb vesc ( viscum album), esbarzers, roure-reboll, espigol, romaní, timó o farigola (Thymus vulgaris) , .fonoll, gallarets, i fins i tot unes petites violetes en un racó i com a element botànic més present són els lliris encara que no se si blancs o violetes, penso que no hi podien faltar com es ben veritat que es troben al costat de moltes cabanes en el nostre terme, com la de cal Damià que jo recordi al Perdigó, ara d'un altre propietari.  Segur que uns altres ulls hi trobarien més plantes, jo no sóc expert en botànica ni molt menys. Segurament que a mesura que passin els dies aniran apareixen o florin d'altres plantes.

Amb aquesta foto del pare, en Lluís i jo donem per acabat aquesta curta escapada a aquest entranyable racó, que a tots ens ha agradat molt i al pare li ha dut records d'infantesa i junts hem repassat la història de la família de cal Gallo. Pels núvols que surten a les fotos, l'amenaça de pluja és real i comença a fer alguna gota.
Mentre estem en aquest lloc, em ve a la memòria quan eren petits, veniam tota la colla a menjar-nos la mona de Pasqua. enmig d'aquestes roques gegants.
Tot seguit cap a casa perquè el pare volia que el portessim a visitar un vell amic a Vallbona. Al passar per la Roca la Bassa el Lluís es va quedar per fer alguna foto de Llorens i del fondo.

Camp d'ametllers al darrera  la Vila, per cert molt ben cuidat pel nostre pare .

No és cap secret, més aviat és vox populii, que m'agrada anar a Vespres al monestir de Vallbona quan sóc a Llorens i sincerament hi vaig i m'agrada. Aquesta vegada com que el pare tenia intenció d'anar a passar una estona amb el seu estimat amic Josep Ayats , que recentment ha publicat un llibre titulat  Vivències d'un supervivent. El pare fa uns dies va acabar de llegir-lo i va quedar impressionat de lo molt que havia patit el seu amic i que tot hi haver passat molts dies fent marges de pedra seca a Vallbona, mai havia sortit el tema de la guerra civil i de les misèries de cadascún d'ells. Donç be un cop arreglats amb el Lluis vam marxar cap a Vallbona.

Vista del fondo de Llorenç, vist des de l'era de casa,  amb la bassa de cal Timoneda. Lluís Capdevila Martin.

Un cop a Vallbona varem deixar al pare a casa de Cal Manco i en Lluís i jo cap a vespres. Van trobar la porta de la entrada a l'església com tancada, només estava ajustada. A l'entrar totes les monges estaven al seu lloc , a l'altar hi havien dos ciris encesos. L'església estava en la penombra i només tènues lluns al cim de les monges al cor. Tot seguit la Mare abadessa Anna Mª Castellví entonà el Sigueu amb nosaltres Déu nostre.......... i al Gloria al Pare , la gran reverencia de les monges, m'omple de respecte i m'adono de la importància del moment"; avui dia no es frequent viure i respirar lo que es sagrat... abans quan jo feia d'escolà practicament tot ho era i la gent ho vivia;quan portavem el Viàtic a un malalt, la gent que es trovaba pel carrer s'agenollava e inclinava el cap al pas del Santíssim.   Continuen les vespres, només hi ha una parella al nostre costat, al ser dissabte n'esperava alguna més. De reull només veiem les dos mans de la priora Glòria Noguer a l'organ, de lluny se sent una veu molt educada i angelical , sens dubte es la de germana Clara i la de la Gloria ; les monges psalm rera psalm continuen alçance i asseient-se com la cosa més natural del món, sense mandra, mai van de bòlit.  La lectura de l'Evangeli per part de la Mare Abadesa i el cant del Magnificat, i el cant de la Salve Regina , dona tota la solemnitat a l'ofici de vespres del dissabte. El Magnificat el trobo algo gran, que em posa els pels de punta al cantar totes les generacions em diran benaurada... També, reso i canto  molt a gust El Benedictus a l'hora de Laudes.
Entre molts de psalms van cantar:


Les noces del  gran Rei  


Un bon auguri em surt del cor,
dedico al rei el meu poema,
la meva llengua és àgil com una ploma d'escrivà.
Ets el més bell de tots els home,
exhalen gràcia els teus llavis,
Déu t'ha beneït per sempre.
Cenyeix-te l'espasa, valent,
vesteix-te de festa, cavaller victoriós,
per defensar la veritat,
i la justicia dels indigents.
Seran terribles els trets del teu arc.
El teu braç gloriós, amb les fletxes agudes,
encertarà l'enemic, es rendiran els pobles,
cauran acovardits els enemics del rei.
Que el teu tron, oh Déu, desafiï els segles,
i el teu ceptre reial sigui un ceptre just,
tu que estimes la justicia i no la maldat.
Preferint-te als teus companys, oh déu,
el teu Déu t'ha ungit amb perfums de festa;
la pols de mirra i àloes t'impregna el vestit.
Dels palaus de vori t'alegren les arpes,
la princesa t'espera enjoiada,
l'esposa et ve a la dreta, vestida amb or d'Ofir.
Escolta, filla, estiguis atenta,
oblida el teu poble i la casa del teu pare;
el rei està corprès de la teva bellesa.
És el teu Senyor; fes-li homenatge.
La ciutat de Tir ve amb els seus regals,
els pobles més rics busquen el teu favor.
Arriba la princesa tota  radiant,
el seu vestit és de brocats d'or,
guarnida amb brodats és conduïda al rei.
Arriba amb el seguicii de donzelles amigues;
conduïdes entre cants de festa,
s' acosten al palau del rei.
En lloc dels teus pares tindràs els fills;
els nomenaràs governants per tot el país.
Vull fer perpètua  la memòria del teu nom.
Que els pobles et lloïn per sempre més.

I amb tota l'admiració del meu fill Lluís envers la comunitat i les pregàries, que acavaba de sentir i resar  es van acabar les vespres i amb una gran reverència al Santíssim van anar marxant les monges de dos. A ratos m'ha recordat la pel.licula El gran silencio, sobre la comunitat de cartoixans, són persones que han conseguit allo d'un altre món es possible. són austers i estan contents amb lo que tenen, ep !  les monges també, amb el somriure ho diuent tot, la seva pau es algo gran, poden comprovar-ho.
Estic content perquè era la primera vegada que el meu fill m'acompanyava a vespres; li agraeixo amb tota l'ànima.

Com podem veure les obres al monestir mai s'acaben, no em pregunto res, perquè segur que si es fà, es que la comunitat ho ha decidit i convé.

Al sortir de vespres, amb el meu fill van donar una volta pels voltants del monestir, miran les obres noves de l'hostatgeria, ja inagurada i la resta de la muralla de l'hort, que fins i tot i vam trobar un escut de l'abadesssa Blanca de Caldes o Calders, abadessa que va acabar la part gòtica del monestir.  La part de la vinya de l'Olivera, em va portar bons records sobretot del pare Josep Mª Segura, que amb tant de carinyo i entrega es va dedicar a pujar i consolidar la comunitat de l'Olivera. Si des del cel ho veu, ben segur que n'estarà ben orgullós. Llegir el llibre "Se de qui m'he refiat " escrit per en Josep Mª Farrés, bon amic del pare Segura, es un plaer, que t'ajuda a fer-te una idea de com va començar tot això de l'Olivera. Quan estavem cansats de voltar varen anar a recollir el pare i alhora vam saludar al matrimoni de cal Manco,  la Montserrat i en Josep.

Josep Ayats i Sisquet Capdevila, amics de sempre.

 Als tres sel's veia contents, el meu pare ja feia dies que s'ho esperava, després d'haver llegit el llibre que ha escrit en Josep.

La pallisa dela nostra era, construïda en temps de l'abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater.

Al tornar cap a Llorens, el pare al veure el sembrat de les Sorts, va estar content, era maco, podria ser que hi sortissim uns quants sacs de blat. En Lluís, li va oferir al pare un viatge per l'endemà  diumenge per tallar un centenar de canyes per l'hort, i així ho vam fer.
Tot tornant cap a Llorens encara ens resonen les veus delicades de la germana Clara i de la priora Gloria Noguer, de la mare abadesa  Anna Mª Casellví  i de les alltres monges com la de la Neus, que des de dalt al presbiteri le pogut veure prou be; tot es com un bàlsam de pau, prou necesari en aquests temps que corrent.

Una impressionant foto de'n Lluís Capdevila sobre lo fondo de Llorens i Maldanell. Sigui com sigui Llorens ja era un lloc privilegiat amb els Cardona i continua sent-ho.

A l'arribar a Cornellà, la Tere em tenia una sorpresa, m'havia tret un llibre de la bilbioteca : Vint-i-quatre hores de la vida d'un monjo. Pròleg de la Teresa Forcades, monja del monestir de Sant Benet de Montserrat. Helios. Viena Edicions. L'Autor del llibre es en Jean-Pierre Longeat. El millor regal.  Porto llegits el pròleg, la introducció, l'acollida, hi hagué un vespre i un matí, el cant dels salms, i la Lectio divina.  L' entrada no pot ser millor per a nosaltres, que una monja benedictina Teresa Forcades, ens introdueixi en la vida d'aquells que de Ora et Labora, han fet la divisa de la seva vida. Jo disfruto amb aquest llibre i vostès també ho faran.  En temps de crisi trobem gent que estima als germans, alhora l'únic camí per a arribar a Déu; ells es dediquen a buidar-se per dins, i quedar-se només en lo Esencial per fer camí. Tot un tresor, com que són pobres, i porten una carga molt lleugera, tenen més temps per ser. Amb tot el que està caiguent, potser el seu model sigui un bon refugi fins i tot per a no creients.
No vull acabar sense recordar uns adagis  sobre el mes de maig: Pel maig, cada dia un raig. Al maig, aixís com vaig. Pel maig, lo bon pagès, de llaurar deu estar llest. Abans també deien que los ous de gallina postos al maig se conserven durant molt temps.
M'agrada veure tot el terme verd, no hi puc fer més. Ep ! també m'agrada el meu país a totes les estacions de l'any.
Esperem que les collites siguin ben bones, que prouta falta fa.
Ànims.

Bibliografia : Calendari Folklòric d'Urgell de Valeri Serra i Boldú. Bellpuig 1914.
 Ànims i per molts anys.