El present article és del Doctor Miquel Fabré , llicenciat en medicina i cirurgia per la Universitat Autònoma de Barcelona i ex-professor universiari, ara totalment dedicat a cuidar la seva familia i cuinar per ells i pels amics (domina la pasta italiana després d'haver viscut tres anys a Roma), quasi mai repeteix un menú, cosa dificil, altres tasques seves són, la música, el piano, la pintura, qualsevol tema li serveix per pensar, perquè ell d'entrada no es creu res. Home enamorat del monestir de Poblet des de molt jove, i li agrada passar de tant en tant uns dies la baixa Segarra, ara dit l'Urgell, on gaudeix de collir olives al novembre i batzacar ametlles ara al nostre troç El Perdigó o Les Pintades els dos situats en el terme municipal de Vallbona de les Monges; i també li agraden les mores igual que a la seva esposa, o sigui que Llorenç de Rocafort per ells es com estar al paradís terrenal, però de secà, malgrat els camins polsegosos ,i les dos fonts que trobem que per omplir un litre d'aigua perdriam a paciència. Ho consideren un be de Déu, encara que els dos siguin no creients.
Els ésser humans, Homo sapiens, nosaltres, tenim sentit i consciència certa de l’inefable. Sentim la presència d’allò que copsem, que percebem i vivim tot i saber-ho tan immaterial com real. Amb el coneixement de tot allò que no podem fer tangible ni explicable als sentits físics ni tampoc a la raó, però que tanmateix experimentem amb solidesa ben present, li hem volgut donar forma i nom.
Aquests munt de fenòmens que frueixen d’una experiència íntima, ben nostrada, li donem a voltes una vàlua externa, exterior al nostre tarannà íntim. Altres vegades, molt més recents i noves en la història del nostre grup zoològic, els hi conferim atributs i particularitats neurològiques centrades principalment en la Insula de Reil esquerra, cinquè lòbul de l’escorça cerebral.
Afirmem, els components de la nostra espècie, amb molta freqüència, vaja, sempre, que aquest és el nostre més exclusiu atribut que ens fa humans, el què ens distingeix i enalteix per sobre dels demés habitants del planeta Terra, a qui, a tots plegats els neguem impietosament aquesta pregona, subtil qualitat, la percepció, la vivència de l’incomprensible. Per això els volem sotmetre.
Massa vegades, però, hem pogut observar la consciència i l’angoixa de mort, la mort pròpia o aliena, passada o en proper avenir, que fou o que és a punt d’esdevenir. El sentiment de la mort en éssers no humans l’hem copsat massa vegades com per no abominar la nostra superba arrogància.
No podem atribuir-nos de cap manera honesta el notori privilegi singular de la consciència de l’inefable, el flaire, la seva intuïció, la percepció d’allò immaterial, ni la seva discussió, cavil·lació o reflexió, àdhuc ens atreviríem a dir la seva circumspecta meditació no només són nostres.
Si iniciem el present escrit amb aquestes afirmacions és perquè no ens podem atribuir tampoc la noció d’una divinitat, ni el sentit de la divinitat, ni l’experiència de l’inefable en exclusiva.
De fet només podem esmentar-nos a nosaltres mateixos, H. sapiens, ja sigui per referència directa, en l’experiència pròpia o bé contada, la glossada per altri. Només és amb nosaltres amb qui podem cavil·lar sobre aquesta percepció, aquesta sensació de presència i les seves discussions i debats.
Perquè només és entre nosaltres amb els qui ens podem arribar a comprendre, i no pas amb gaire fluïdesa ni desimboltura. En compte! Però, parem compte no ensopeguéssim amb les versàtils tanques de les molt diferents parles, que ens allunyen, i distancien, i no pas per ser parles distintes, no, sinó perquè són palesament diverses i esparses maneres d’entendre i explicar-se el món.
Hi ha encara un altre obstacle present en aquest concepte “entendre el món” que evidencia la parla i es formalitza amb molta més solidesa i constitueix la més infranquejable de les barreres amb què ens distanciem els grups dels ésser humans, ens referim als insuperables reixats culturals.
La cultura, aquesta immensa caterva de coneixements i maneres de fer tant diferents, mai trameses biològicament però que tanmateix estructuren la biologia personal i de grup. Exorbitància d’idees, visions i conceptes, estils de vida i modes d’actuar conforme l’estructura d’una pensa.
Enmig d’aquesta immensa, innombrable disbauxa de diversos pensaments que formulen actes, molts d’ells obligats, algú podria dir-nos què és la divinitat? Què és la divinitat?
Quina, quina és la cultura, quina és la pensa, quina civilització és creu capaç d’afirmar amb tota honestedat i en universalitat: Què és la divinitat? Qui ho sap respondre? (Quan demanem afirmar vol dir que es digui el què és i es pensa, no en el que ens convé que sigui dit que és i es pensi).
Per a cada pensament afermat, afermat com foment en el si d’una comunitat, la resposta pròpia a què és la divinitat, la seva resposta és sempre l’única, incontestable i, a més, és la verdadera. La veritable. Per a cada grup constituït i jerarquitzat, i mai no són permeses les dissensions.
Hi ha una coneguda entelèquia prou astuta, una argúcia, un sofisme garneu que ens vol respondre: La divinitat és un misteri. Un misteri. Gràcies, no només no ens val, no tan sols no ens satisfà. Ens podria arribar a fer mal. Perquè ens bandeja, ens exclou el pensament, el que sentim internament, ens anorrea amb un sol mot el sentiment de l’inefable. Simplement ens allunya del nostre jo més íntim, com que és un misteri no hi pensis més i fes el què et dic.
Sabem que en moltes, potser en totes les cultures arcaiques es concedeix un esperit, una ànima, un ‘inefable’ a tot, a qualsevol objecte o esdeveniment però no se’ls atorga la qualitat de divinitat. La deïtat és només per aquells fenòmens més generals i que regeixen els temps: el sol, el vent, el foc, la pluja, el mar! El cel i l’ordre dels seus estels... l’anhelat i etern més enllà que apaivaga la por.
Segurament, fruit de l’incert descrit, atorguem diferents categories i relacions als fenòmens de la Natura que ens aclaparen, i també a totes aquelles manifestacions de les nostres emocions (amor, bellesa, odi, tendresa, confiança...) tan difícils d’entendre segons la nostra comprensió i les hi disposem un lloc d’importància a cada una d’elles, i, això és cabdal, les personifiquem.
Potser és aquí on hi ha una tergiversació important de l’ordre més intern, més profund de la persona, la confusió dels sentits íntims de personificació de emocions connaturals, les pròpies, aquelles sensacions profundes d’espiritualitat, allò que sense poder-se mai explicar hom sent pregonament al marge de cap divinitat, la recerca de l’ineludible, que és del tot allunyada de cap creença i religió, i algun discurs aliè a la pròpia pensa que falsia i deforma el propi ser.
Lluny de cap religió, de cap dogma que ens dictin, de cap creença irrevocable, lluny de cap corpus religiós, doncs en la religió només s’hi pot trobar culpa, la religió és inducció de la culpa, la consciència de l’ésser miserable, la proposta de contrició, oferta de redempció segons el què es dicta, l’atorgament del perdó (no sempre, en segons quins casos), la religió és cànon, ordre, regla, llei, manament, imposició, dogma, ritus, jerarquia,categoria, condició, dòcil submissió... i mort.
Podria ser que aquesta categorització de religió molesti, o ofengui qualcú, no és en absolut la nostra pretensió, però no tenim constància de cap observança, cap ordre, cap religió, no en sabem de cap que doni ales i llibertat de pensament i que estimuli el propi albir, el propi vol intern.
L’intent de classificació, de categorització de les emocions i sensacions inexplicables, per intimes i pregones és transportat al mon dels déus... déus acabats de definir... desconeguts i tan a prop del caos i l’horror, (només l’Art pot organitzar el caos, però això és tot un altre negoci no pas tan allunyat del sentiment de l’inefable per bé que prou llunyà per tractar-lo un altre dia).
Així és que hom vol cerca de trobar relacions entre l’intern i l’incomprensible extern, en la solitud personal o en l’escalf de la colla. Tanmateix, des de la dissolució del grup íntim i de cohesió, des de l’abolició del clan, sempre ha aparegut qui sap que la sacralització d’un conjunt de principis ètics de conducta, respectes de convivència i cerimonials és una extraordinària font de poder.
També ho férem així per a totes les jerarquies divines, en totes les complicades mitologies pròpies de cada cultura, seguint un clavat calc dels rangs de les civilitzacions fetes pels humans amb les seves clares distribucions de poder i embellint-ho tot plegat de ritus prou estrafolaris.
Això, segurament, degué aparèixer fa uns sis mil o vuit mil anys abans de la nostra Era en certs indrets, coincidint amb el sedentarisme, la domesticació de diverses espècies, vegetals i animals (el mot ‘domesticació’ prové de domus, casa) en la Revolució Agrícola, amb la fi del clan, amb abandó del nomadisme, en l’invent de la ciutat i l’inici de la propietat de terres i bens.
Tot plegat és el començament de la propietat privada, de la divisió de classes i posicions socials i els distints i jerarquitzats exercicis del poder en els diversos membres de la comunitat. Llavors també es domestica l’espiritualitat que tan bon punt endreçada i duta a cleda, domesticada, serà la seva gestió una gran font de domini i autoritat. S’ha acabat el sentit propi, íntim, de l’inefable.
És dóna ordre i concert a l’Univers. El que s’ordena a la terra s’ordena a l’Olimp. La categoria dels déus, els seus poders i les seves potestats, les seves condicions, essències i castes són dictades per uns pocs escollits, els sacerdots, estirp molt potent i vigorosa en qualsevol cultura i no només perquè gestiona la por, no, sinó perquè se l’apropia, la forja, l’enfondeix, la apregona i li confereix nom i forma per cadascú i per a cada grup.
Aquesta poderosa nissaga sacerdotal fou particularment notable en la civilització més excepcional del nostre Occident, insòlita per ser de les primeres i sobretot per ser la més duradora, amb els seus més de quatre mil anys, l’Egipte fou un poble insòlit, que a redós de les crescudes del riu Nil, forní una cultura formidable, sempre amb el pensament i en la presència de la mort i la viva creença i visualització de l’altra vida plena i eterna, tostemps gestionada pels sacerdots en les seves distintes i notables influencies sobre els diferents déus del seu intricat panteó.
Sembla ser que el poder d’aquesta classe que es constituí de l’alta societat, els sacerdots, va preocupar molt un faraó en concret, Akhenaton, qui el segle XIV abans de la nostra Era els arrabassà tot el seu domini substituint el complex panteó pel senzill, planer, monoteisme, va canviar la capital i el temple i s’adorava tant sols a Aton. El déu Sol. El déu de la vida eterna.
No cal dir que l’únic hierofanta, el singular enviat i sacerdot d’aquesta nova, novíssima religió que només contemplava un déu i cap d’altre era ell mateix, Akhenaton, que significa l’estimat del sol.
Aquesta breu explicació de la història d’Akhenaton s’ha d’admetre que és volgudament simple, molt, potser massa simplificada, i que tot plegat fou molt més envitricollat i complex.
Lluites a sang pel poder, corrupcions, prevaricacions, traïcions i perversions. Morts i assassinats. Tanmateix l’adoració a Aton trabocà bastant tot l’Egipte i la seva quotidiana vida però només fou vigent amb Akhenaton. A la seva mort es restituí el politeisme i s’esborrà per sempre més Akhenaton de la història del antic Egipte. No se’n sabé res fins a la fi del S. XIX de la nostra Era.
Així i tot, la llavor d’aquell monoteisme, que esdevingué la font del poder, va germinar en mig de tantes i tant diverses cultures i civilitzacions d’arrels essencialment politeistes (sumeris, caldeus, hitites, cretencs, grecs...) politeistes com s’esdevenia de l’heretat de l’estructura animista del clan, però tot i ser rebutjades, les essències politeistes varen deixar petja en el imaginari monoteista.
Fou un noble de la cort d’Akhenaton, que hagué de fugir per les consegüents persecucions a la mort d’aquest faraó, qui es feu càrrec i cabdill d’una ètnia sotmesa a l’Egipte, els hebreus.
Aquest noble, de nom Moshe, o com el coneixem nosaltres Moisès, estudiós i devot del poder que pot inferir el monoteisme fou qui induí aquets conceptes a un poble captiu però molt cohesionat. Dictà i va instaurar la que anomenem llei mosaica. Aquesta concepció del monoteisme hebraic inspirada per un egipci es veu referenciada per manta autors de molt diverses disciplines.
Així doncs tenim que de la sagnant jugada per unificar i adjudicar-se tot el poder d’un faraó neix la primera (i única!) cultura monoteista, les altres doctrines monoteistes són derivades sectes del judaisme. El sentiment jueu no era gaire o bé no gens monoteista, serveixi d’exemple que així que Moisès els deixa una estona sols s’aboquen al culte d’un bou d’or.
El tremp monoteista dels jueus mai no ha estat monolític, de sempre que va haver-hi, hi ha infinitud de diferències, contrastos i discrepàncies. Corrents i glosses, exegesis antagòniques i discordants. Però la cohesió de l’ètnia, endogàmica, amb el ferm convenciment de ser ‘el poble escollit’ s’ha mostrat impertorbable, recolzada, a l’empara aixopluc del Llibre.
La Bíblia, un recull de tradicions orals, històries exemplars, lleis de conducta, contes i poemes, i llegendes molt sovint manllevades de les ètnies veïnes, refetes i traduïdes a mida, cercant sempre el monoteisme i esquivant el maniqueisme Persa, és una antologia caòtica, inconnexa, però que uns set-cents anys abans de la nostra Era fou fermada per escrit.
Els diferents documents es varen formalitzar per escrit en texts fixes i tancats per més d’unes tres dotzenes de diferents autors, segons es calcula per estils i dates, i aquests recull de llibres ha estat el pal de paller de la cultura mosaica. De fet és la seva terra promesa, el llibre, el seu estudi i interpretació, i ha aconseguit que, en el si d’una ètnia endogàmica, no s’hagin establert corrents enfrontats, irreconciliables i bel·ligerants ni a mort, ni a odi. Mai en el sí del mateix judaisme.
Ah! Però... i defora, i els gentils, és a dir els que no són fills d’una jueva... que no són jueus...
Un ciutadà romà, un gentil, no circumcidat, Saule de Tars, conegut més tard com Pau de Tars, feu una interpretació prou personal d’un personatge, un dels discrepants de les lectures ortodoxes dels llibres judaics a qui no va conèixer sinó per referències.
Pau instaurà una secta cismàtica del judaisme fomentada en el què va sentir dir d’aquest dissident hebreu que acollia a tots i també els gentils i, sobretot, acollia els esclaus, els serfs, els ilotes i a les dones, en rang inferior dels homes lliures, es clar! Però arrogats, integrats en el culte, en la seva predicació, i l’esperança de redempció i els albirs de la salvació! Acollia tothom que el reconegués com a déu i fill de déu, (no pas en les jerarquies ni categories, classes o distincions eclesials. Les dones integrades en la jerarquia sacerdotal! No! Mai! Ni els esclaus ni els eunucs).
Introduí, Pau, les seves epístoles i alguns texts nous al Llibre, que foren modulats i canonitzats tres segles més tard, en el concili d’Hipona. No sense haver de purgar abans diverses discòrdies, dissensions, heterodòxies dites heretgies. Heretgies que anaren apareixent regularment en els segles amb la mateixa regularitat que eren combatudes amb cruesa a sang i foc.
Uns sis segles després de Pau de Tars, molt al sud de la Mediterrània, en una recol·lecció prou sincrètica i arreplegada de ritus, mites, faules, fantasmes, manaments i preceptes de diverses tribus de ramaders de dromedaris algú, que s’erigí com a profeta, va presentar un llibre (dictat, segons s’ha d’afirmar, a risc de la pròpia vida si hom ho nega, per un arcàngel) que conformà una nova versió del monoteisme mosaic, molt més rotunda en el concepte d’un sol únic déu, que l’anterior cisma hebraic, en aquest nou cisma no hi ha ni sants quasi divins, ni triumvirats de persones divines empeltades d’humanes ni mares divines. Tampoc no hi ha dones.
Més propera al judaisme, aquesta nova secta, pel què fa a l’estricta coerció i constrenyiment a un sol únic déu verdader, a la veneració del seu profeta, i només a ell, a la inflexible ritualització de la vida quotidiana, a les molt severes prohibicions alimentàries (sense arribar als extrems maníacs de l’hebraisme) i a la submissió de classes socials i sexes, relegant absolutament les dones al no res, aquesta nova branca del monoteisme, molt més ferotge que no pas el judaisme primigeni pel seu tarannà més de conglutinació que no pas d’acollença, presenta discòrdies irreconciliables entre les diferents corrents d’interpretació, propietat i partició de poders i veritats que duen, encara ara, a cruentes guerres i matances del tot inimaginables, inaudites en el sí del què és el sentit d’un sol poble, que es comporta com ‘el poble escollit’.
Tanmateix aquell beat principi de l’acollença que feu prevaler l’escissió de Pau a l’Occident, l’acolliment, respon a l’atàvic deure del clan d’hospitalitat envers el nòmade, qui ha de prosseguir el seu camí i no restarà mai integrat en el sí d’aquella col·lectivitat closa.
Per tant, tampoc no és molt inherent ni al sentiment ni a la pensa pregona dels prosèlits de la segona escissió del judaisme ortodox proposada per Pau a l’ombra del què es deia que va dir un natzarè executat pels romans per apaivagar el neguit dels comandaments judaics.
Molt aviat no es pogué controlar l’aparició dels cismes i dissensions que exclouen a tot l’agosarat que no és obedient a la veritat dictada per aquell qui s’afirma l’il·luminat i coneixedor del ‘camí’ i ara ens trobem que hi ha congregacions i confraries que es diuen monoteistes a balquena, quina més rigorosa que l’altre i totes elles hereves i bastardes del primigeni monoteisme mosaic.
Tot i que es defineix com a confessió monoteista estricte, la secta que fundà Pau, té disfressat un dels politeismes més amplis, complexes i bigarrats que cap panteó ha presentat mai, amb infinitat de variants i covariants, amb l’arrogació i apropiació de totes les divinitats, festes, ritus i epifanies menors, o majors, sense cap renitència, aversió ni fàstic, sempre que siguin subjectes totes elles a les diferents cultures que hagin sigut adherides, de grat o per força, a la religió de Pau.
Aquesta que ara presentem és una qüestió de les més punyents i silenciades en l’allunyament de l’estreta cohesió del clan i les seves connexions íntimes tant d’individus com de les compartides interpretacions del món, dels sentiments, a la fi, dels indefinibles lligams i vincles d’un clan.
 |
| Un ametller que dona prunes i ametlles llarguetes. |
L’amalgama, el conglomerat de penses i fermes estructures tant socials, de grup, mentals, o espirituals en un temps evolutiu ínfim (vuit mil·lennis, a tot estirar?), l’heterogeneïtat forçada per la ‘ciutat’ duu a un batibull, a uns aliatges i guirigalls prou difícils de cohesionar i en voler-la fer coherent amb un pensament bastant únic, a l’Occident, s’ha embolicat més encara la troca i del què era ‘sent, prea i prega com t’és donat’ s’ha anat a un rigorós ‘creu el què jo et dic, i prou!’.
El monoteisme que prové de la voluntat d’aconseguir centralitzar el poder, i si pot ser absolut, millor, segueix manifestant els seus orígens i massa sovint, ara i al llarg de la història, en l’aplicació implacable de la fórmula de Montalembert: “Quan sóc feble us reclamo la llibertat en nom dels vostres principis, quan sóc fort us la nego en nom dels meus”.
El politeisme és fruit de l’inefable indefinit i borrós, i acomboia neguits. Prové, tan bon punt fou anihilat el clan com estructura i estructuració personal i de grup, de l’intent de fer suportables els fenòmens atemoridors que s’esdevenen a la Natura, al de fora i al de dins. La tronada i l’angoixa. La tempesta i la rialla. Tanmateix ha estat font d’espavilats que han sabut viure amb l’esquena dreta. Però també d’una manera de viure on hi caben certes dissidències. Hi caben molts déus.
En la base, en la naturalesa i profunditat de tots aquests enrevessats afers no hi ha Déu, ni déus, el què si que hi ha és l’íntim, l’innegable intransferible, l’inefable sentit i sentir d’una consciència inexplicable i, voldríem repetir el mot íntim, propi intern i pregon i intransferible de cadascú.
Hom s’ha oblidat de cercar-ho, sentir-ho i conrear-ho a dins seu. De fet no s’ha oblidat sinó que per a poder domesticar l’individu juntament amb vegetals i animals (agricultura i ramaderia) per a poder-se fer sedentari i domèstic, s’ha de domesticar també l’espiritualitat. S’ha fet oblidar, s’ha amagat, s’ha ocultat aquest propi sentit. S’ha fet deixar de banda i ha estat arrabassat per unes castes, uns subgrups dins del grup que hom anomena religiosos, sacerdots.
S’han fet mans i mànigues perquè oblidem, negligim el propi sentir de l’inefable, i que no ho cerquem mai més, que seguim a ulls clucs el que ens dicten en benefici del que en diem, credos, religions i fes.
Han estat precisament aquestes religions, credos i fes que ens han dut, amb aquesta domesticació a la pròpia misèria espiritual per l’abandó per part de l’individu del seu lliure conreu i ens han dut a cleda tot creant, inventant-se déus, i manaments i ritus com més estrambòtics millor, en aquell convenciment, a més, de, com hem dit més amunt, que sacralitzar conductes i maneres de fer en vers els altres confereix el poder, que és, a la fi, el propòsit de qualsevol religió:
Sotmetre al poder d’algun llest l’home domesticat en perdre el seu hàbitat natural, el clan1.
Miquel Fabre Maresme, estiu 2021
1 Grup social primigeni i genuí dels Pan i els Homo, que és caracteritza per ser un redol d’unes trenta a cinquanta persones, totes elles emparentades de sang o de tòtem i que conviuen tres o més generacions plegades.
