L'HOME DE DEU

Seguint amb la vida dels cristians dels segle XX o XXI, he d'afegir una vida més, he de parlar de l'escolapi Josep Maria Segura i Ferrer, que juntament amb la Pilar Valcarcel i uns nois deficients van començar a tirar endavant tot un projecte de vida comunitària a Vallbona de les Monges, sota el nom de L'OLIVERA. 

El poble de Vallbona de les Monges, al fons els terrenys de la Olivera. Foto feta des dels dipòsits de l'aigua municipal.

Jo ,vaig viure d' a prop l'entorn de la posada en marxa de L'Olivera, al ser fill de Llorenç de Vallbona , també haver compartit pis al carrer Llúria 126 al Centre de Catequesis de Joves, (C.C.Joves), amb la F.E.R.E al costat, sobre l'any 1972-73 i perquè el pare Segura ajudava en les tasques pastorals al rector de Vallbona i Llorenç mossèn Francisco Huguet (1969-1980), quan aquest estava absent.El pare Segura, va ser qui va fer les exèquies del germà de la meva padrina Dolors l'oncle Lliberato (Llibert Pons Capdevila), encara em recordo del sermó que li va fer : tot i no ser un home de missa, li va dedicar una gran lloança, me´n recordaré tota la vida.
El Dr. Pont i Gol li va encomanar les parròquies de Sant Martí de Maldà, El Vilet i Nalec, això va suposar un nou ingrés per a la comunitat, a part de que aquests pobles estaven atesos pastoralment. O sigui que el pare Segura va ser rector de poble.

Part alta del poble de Llorenç de Rocafort, a l'esquerre l' Abadia, on van viure el pare Segura, la Pilar i la resta de nois.
Al fons l'església parroquial, dedicada a Sta. Maria com posa en la façana AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS, es de l'any 1593. Portalada d'entrada, d'estil plenament Renaixentista i seguint les proporcions clàssiques. Actualment totalment restaurada, havent recuperat la senzillesa del Cister.

A Llorenç guardem a més un grat record de la presència del pare Josep Maria Segura, de la Pilar i dels nois que mentre s'espavilaven a fer una vivenda per tota la comunitat a Vallbona als terrenys on estan encara, cada vespre baixaven tots a dormir a l' Abadia (Rectoria) de Llorenç, o sigui que els pocs habitants que tenia i te Llorenç tots es coneixien, mai van tenir cap problema. Donaven vida al poble.

Foto feta des del principi de l'hort de les monges, just davant de l'ermita. Penso que va se l' única propietat que els va quedar despres  de la Desamortització de Mendizabal (1836-1837).

Em plau escriure una mica ,  molt poc, perquè a ell, en Josep Maria no li hagués agradat gens ni mica, que ningú li atribuís cap mèrit ni  lloança, per petita que fos, per això no afegiré res del que ja s' ha escrit d'ell en el llibre  "Se de qui m'he refiat ". Una vida dedicada als marginats. Editorial Claret.
Us recomano llegir el següent escric, entendreu moltes coses :

Aquest escrit, només explica la posta en marxa de l'Olivera, i les dificultats que es van trobant i que no van ser poques, el gran esforç de creixement que van suportar i sofrir tots  pegats i una gran acció de gràcies a tots els que des d'on sigui els van ajudar a tirar endavant el projecte de vida comunitària amb els deficients.

Només un detall: un diumenge d'estiu al sortir de missa a Llorenç de Vallbona, la meva mare (e.p.d.) al veure'l que anava tot tacat de dalt a baix, li va dir - pare Segura, si em deixa aquesta roba plena de taques, jo li rentaré i n'hi deixaré de neta del Sisquet (el meu pare) , i per la tarda ja estarà seca i planxada i el meu home li portarà tot caminant a Vallbona a la seva comunitat !. El pare Segura li va contestar - No gràcies ! - Isabel , no s'ho prengui malament, però els meus nois de l'Olivera també van tacats, tenim molts problemes per rentar la roba, jo no puc anar diferent que ells ! i amb un somriure es va acomiadar de la mare, tot agraint-li el gest.
La vida en comunitat deu ser com l'entenia el pare Segura, no tenir res com a propi i compartir-ho tot, fins i tot el anar ple de taques. 
Jo el considero un home de Déu.
Amb aquestes quatre ratlles no he afegit res del que era la norma de vida d'aquest home que ho va ser tot pels seus, endent pels seus els propis de l'Olivera i de les parròquies que tenia encomanades. 
L'Arquebisbe de Tarragona el Dr. Pont i Gol l'estimava molt. Els animo a Llegir el llibre escrit per un gran company seu en Josep Maria Farrés i Sabater " Se de qui m'he Refiat ", podran descobrir la santedat d'aquest escolapi, que va compartir la seva misericordia, la seva caritat, la seva fe,la seva il.lusió, la seva tendresa, els seus convenciments, la seva fortalesa que li venia d'Aquell que en Josep Maria es va refiar. Ell va cuidar la dels altres, no donant cap importància a la seva persona i salut, primer la comunitat. Em sembla que tot això respira evangeli per tots costats. Qui vulgui salvar la seva vida ...
Una gran admiració, un model a seguir i una pregaria per l'anima de'n Josep Maria Segura.Rector que fou de Sant Martí de Maldà i del Vilet per encàrrec del Dr. Pont i Gol fins a la mort.

Josep Maria, quan passo pel cami que porta cap a la Font dels Serradells, tinc present el que ens vas transmetre i practicar. El Senyor que et te al seu costat et mimi, com tu vas cuidar i mimar als més petits que et vas trobar pel camí de la vida.
Una abraçada ben càlida, el dimarts Sant, que en aquells anys d'abans del Concili Vaticà II, feiem el Salpàs per cada casa.
Bona Setmana Santa a tots.

Pep