UN NIU D'UN PICOT, D'UN " PICA-PINOS " , D'UN "PAJARO CARPINTERO"

Aquest hivern per primera vegada he pogut anar a Llorenç de Rocafort, les vegades que he volgut, cosa no sempre fàcil per temes familiars i d'altres que no venen al cas. 
Mai havia esporgat els ametllers del tros del Perdigó que hi ha un grapat tant a la part alta de la solana tocant al tros de Sant Miquel de la família de cal Gene o Giné, que es molt llarg i gran, la part de la solana de darrera la cabana fins tot el racó i tot l'obac, es la primera vegada que els esporgo en persona, no cal dir que el pare ho va fer tota la vida. Sempre em penediré d'haver desaprofitat les moltes ocasions que coneixer més a fons el món de la pagesia que el pare m'oferia de tant en tant, alhora repetia una i una altra vegada on eren les múltiples fites que ens separen dels veïns, jo no vaig parar massa atenció, perquè sempre tenia dins meu, que el pare el tindria tota la vida i si ell ho sabia ja en tenia prou, però la fi sempre arriba i tot el que no has capit, ja no li pots tornar a preguntar. Cal escoltar sempre a tothom però sobretot a les persones de casa i les més grans; la tradició oral no es pot perdre. 

Al arribar al tros, i veure aquests ametllers florits, aquesta explosió, aquest lluïment, aquest engalanament dels ametllers, vaig quedar astorat, em vaig sentir molt petit, molt poca cosa, davant de tanta bellesa, admirat que en la natura tot es cumpleix fil per randa, no pasa res per alt, tot es admirable, com que cada classe 'd'ametller floreix en temps diferent, com el primer color que surt a la natura es el groc i rapidament seguit del blanc, del lila, i així tota la gamma, com que en una mateixa finca els codonyers floreixin primer els de la part de la solana que de l'obac... tot va sucseint sense que l' home i pugui fer res, tot al seu temps, que ne's d'admirable la natura !! i els secles es repeteixen i sempre tornen acomençar.
Ben segur que els que viviu tot l'any aqui en aquest "jardí de la boira ", ja ho disfruteu de manera permanent i continua, una estació s'enganxa amb l'altra de la manera més natural del món; però pels que no tenim aquesta sort, ens meravellem una vegada més fins al punt de que jo em faig pesat, explicant el que es natural a Llorenç. Perdoneu, sóc així i ja a les portes dels 68 anys no puc canviar. 
El que us dic avui, ja us ho he dit moltes vegades, però com deia un gran mestre que vaig tenir a Maldà : repassar sempre és bo !!

Tros del Perdigó, la cabana al fons, es la part més de tota la finca, es el que en diem lo fondo. En primer terme un ametller florit.

També vaig esporgar tots els ametllers del tros de les Pintades, antic terme de la Quadra de Mas Déu, que havia sigut una granja medieval del monestir de Vallbona, i així encara figura els les escriptures de casa. En aquest punt he de donar les gràcies com sempre al meu estimat cunyat en Josep Subirà, que havent escoltat i vist com esporgava el Magí Amenós, em va aconsellar i ajudar a deixar tot aquest tros molt ben esporgat, ell, tot el que fa, ho fa a consciència i ho deixa inpecable. Mil gràcies Josep. 
Abans d'abandonar la part de la solana de Les Pintades, hem pogut albirar un pi ple de vesc " Viscum album ".

Quan vaig a l'altipla del Perdigó, sempre passo per Vallbona de les Monges, perquè tenen bocins de camí enquitranats i es millor pel cotxe i tot planejant fas cap a la part alta de la finca. Si vas per Llorenç, hi ha una llarga i forta pujada, que el Josep Ramon de cal Martí cuida molt be i manté els desguassos al dia, però perquè siguin efectius i l'aigua se'n vagi son molt alts i de vegades noto un fregadís a sota el Range-Rover i anant per Vallbona ho evito.
El dia vint-i-dos de febrer vaig trobar dos pelegrins que feien el Camí de Santiago o Camí de Sant Jaume, i aquest surt de Vallbona i ràpidament s'enfila amunt que cap a  la part alta, el que en diem el camí del Serradells , 

Aquesta fletxa groga, la trobarem cada 200 metres, fins davant de la catedral de Santiago de Compostela; no cal portar una guia.

tenen una bonica vista de la vall fins a les Creuetes ja en vista de Llorenç el meu poble, que el " Camino" passa silenciós pel mitg,es un poble medieval, no perdran ni deu minuts si entren a caminar per dins, veuran una vila que al cim de les portalades de les cases poden veure  esculpit l'any de fàbrica de la casa, el mil sis-cents i pico esta present en tres cases, i d'altres el mil set-cents setanta set i moltes de principis del  mil vuit-cents, la Creu de terme es la més altra de catalunya , be, baixant cap el fondo i recte cap a la solana, trobaran el  camí de Maldà indicat per les fletxes grogues, no te pèrdua; per un home que ha fet el Camino de Santiago/ Camí de Sant Jaume de Galicia es emocionant trobar-te amb pelegrins, que venien des de Tarragona, em van explicar que la primera etapa va des de Tarragona a Santes Creus, després de Santes Creus fins a Montblanc, i d' aquí cap a Vallbona de les Monges i després fins a Castell Nou de Seana......

Vallbona de Les Monges, vinguent de Llorenç de Rocafort.

Aquests dies d'esporgar he pogut gaudir o be des del tros o des de casa meva a Llorenç, dels tocs de les campanes del monestir, se senten amb molta claredat,de molts Km. de distància, encara que no totes,  són els tocs litúrgics, com Maitines, Laudes, ...... Vespres, Completes que el seu toc la gent de les contrades l'anomenen La Campana dels Perduts.

Lletra de mossèn Francisco Bergadà i Solà, que fou trenta anys capellà de les Monges.

Tinc molts motius per estar content i a part de que la nostra neta Mar ha fet tres anys i està molt guapa i pregunta molt, aprent, no li passa res per alt, somriu molt i sempre te iniciatives per jugar, l'altre motiu es que a Llorenç aquests primers mesos del 2018 han plogut molt segons el Ramon Moix que medeix amb el pluviòmetre trobem al gener 50 litres, al febrer 40 litres, al març 60 litres i fins avui dia 11 d'abril 45 litres més . Déu ni dó !!!! Els sembrats fan molt de goig. També en sortiran beneficiats els ametllers i els olivers.
Tot anant cap el Perdigó vaig trobar els camps , ja plens d'herbes noves, una molt cridanera al mitg de flors blanques, es la Muscari botryoides es lila.

Era el dia vint de febrer, tenia permís per cremar, i tenia moltes rames d'oliver per cremar en un bancal molt estret, aprop del camí i no tenia clar que el tractor hi pogués passar amb la màquina de triturar. Però una vegada llegit el permís concedit per l'Ajuntament de Vallbona, 

Permís de l'Ajuntament de Vallbona de les Monges per cremar.

quasi et passen les ganes de cremar, set posen els pels de punta i que Déu t'agafi confessat i sobretot que no canvii l'aire, si et passa quelcom sempre seràs culpable tot i tinguen permís." Ja t'ho aviam dit ". L'aire canvia d'un moment a l'altre i compta !  molta prudència i seny i para de cremar si convé.

Cremant rames d' oliver a l'obac del Perdigó.

 Però amb seny i 10 garrafes d'aigua i cavant una bona zona al voltant del foc, em vaig omplir de valor i vinga, serà molt, això sí,  vigilant que les flames no fossin més altres de tres metres, cosa no sempre controlable. Ah !! i quan dones el foc per acabat no pots marxar del tros sense que hi quedi una brasa encesa, vaja et lliguen pels..... ara entenc perquè la gent crema tant poc.

En primer terme una argelaga florida i un bonic romaní i la verdor dels sembrats del fondo del Perdigó.

El dia començava fred,però amb molt bona pinta. A més en primer terme l'argelaga florida ( Tojo) i el romaní i un bon sol que ja apuntava, assegurava  un bon dia per recollir els troncs d'ametller escampats pels bancals, i com que portava el moto-serra per esporgar encara una mica més, mai s'acaba del tot. El tros te un gran altiplà ple d'ametllers i 30 olivers de tres anys i 12 de 90 anys més o menys i molt de bosc amb pins caiguts de l'ultim tifó que hi va passar ara farà uns  14 anys, caminar pel mitg de la serra es practicament impracticable degut als grans pins caiguts i que barren el pas al més pintat, em sap greu perquè impedeix buscar bolets al seu temps (mucoses , negrets , rovellons.... )
Vaig sortir de casa amb el remolc perquè sabia que tenia troncs d'ametller tallats d'uns mesos abans i calia portar-los cap a casa, a més tinguen a casa foc a terra, tot i la calefacció central, es necessari una ajuda per estar be a la gran sala.

Llenya d'ametller cap a casa.

A l' acabar de carregar aquests troncs d'ametller,vaig respirar una mica, perquè ja sóc gran i em canso; de cop i volta vaig sentir com un martileig molt insistent amb un període de un minut de descans, i torne-m'hi, semblava el soroll d'una ametrelladora i de cop vaig reconèixer que significava aquella fresa o soroll, com un " dejà vu ", de cop em vaig traslladar a quan tenia 13 anys, a la sort del Borràs, al fondo de Llorenç camí de Vallbona de les Monges,(sota l'hort de cala tia Agustina), tros que el pare, olim menava a cal Perejaume. Vaig tenir la sort de veure l'ocell, però no tenia prous coneixements per dir si es tractava d'un Picot garser petit (Dendrocopos minor), mitja o gros, o el picot Siríac,  o Dorsiblanc o Tridàctil o Negre, o  Verd ) Picus viridis),  o el Picot Cendrós (Picus canus). Em vaig afanyar per acostar-me cap o on sentia la fressa, però de cop com si l'ocell m'hagués vist i la feina de l'ocell es va acabar, esperant un millor moment. Vaig perdre el rastre i jo tenia altra feina per fer.
No us parlaré més del Picot, fins l'ultim dia de treball  al tros del Perdigó terme de Vallbona de les Monges. He estat  uns quants dies entre ametllers i caminant de punta a punta el tros vaig fer petits descobriments com que al costat d'un petit marge creixent junts una botja, una planta de timó que just comença a obrir-se i moltes argelagues, ara grogues 

Aquesta argelaga i romani han colonitat la finca, no hi han de ser, però la natura guanya el terreny que havia sigut seu.

i dintre d'uns dies trobarem la flor de sant Joan, aquesta al voltant d'una olivera, sembla que tinguin preferència per aquestes petites delicadeses. Jo en una altra part de la finca, o sigui al bancal de darrera de la cabana, he trobat en dos ocasions que just al costat de la soca de dos ametllers un bonic romaní que li fa molta companyia.

Al peu d'aquest jove ametller i creix ben generós un romaní, sense cap vergonya. L'hauria d'arrencar i no m'atreveixo, 

Aquests dies a part de treballar, m'he donat un tomb per tota la finca, que potser mai ho havia fet i si ho havia fet no m'enrecordava; he trobat un ametller empeltat de pruner al racó del Perdigó, però amb un petit disgust, la part d'ametller de l'arbre era mort, ara només ens queda esperar que surtin algunes prunes i valorar si s'ha salvat quelcom ???, en aquest racó de la finca hi he trobat codonyers ( Cydonia Oblonga) . Tot d'sa de dir als meus quasi 68 anys mai havia vist florir un codonyer, quines coses Déu meu? Que boniques que són les seves flors !!!!, com m'agradaria tenir mes fotos de com evolucionen i com seran dintre d'un mes.

Aquest codonyer es de l'Obac, menys hores de sol, i aquí n hi ha cap capullo obert.

 arbres antiquissims de la família de les Rosácees, tots tenen més de100 anys, el pare els va veure sempre plantats. Per primera vegada a la meva vida he presenciat la floració i per cert les flors son molt boniques, amb una particularitat que les que estan en la part de la solana, floreixen molt abans;

Codonyers de la Solana del Perdigó, com poden veure mot be, les flors estan ben obertes.

Continuament et quedes meravellat. Ha sigut una bonica observació, el poguer comparar el fet al mateix dia  .
Ara amb la gran poda que vaig fer de tots ells, i la pluja que hem tingut fins el moment present, pot haver-hi una gran collita, es impossible fer tants codonaycs (membrillos) . Els codonyers són molt olorosos, són oriünds del Pròxim Orient i que van ser introduïts a Europa fa uns 3.000 anys, repeteixo, podem tenir sort.
Ja què, acabem de parlar dels Codonyers , en castellà "Membrillero", jo guardo un bonic record, de un mesón de Puente la Reina (Camino de Santiago), que ens hi varem quedar a dormir, i pels passadissos hi havia caixes,i coves, carregats de codonys .Tota la casa estava perfumada, exclusivament tota. 
Al fondo del Perdigó, ni vaig esporgar uns cinc de quasi centenaris i a la part obaga uns 12 més de molt antics, o sigui enguany amb la gran esporgada, i les  pluges en podem collir molts kilograms de codonys, haurem de guardar-nos temps per fer la confitura i el dolç de codonyac, també temps per fer la melmelada de mora, que tant be li surt a la Tere, o sigui que si Déu vol ens espera un setembre molt ocupat. 
Recordo que un any que estava dins la cabana pintant les bigues, va parar un cotxe , van baixar dos homes i van carregar 3 caixes plenes de codonys. Jo no vaig dir res, eren dos i un servidor no està tant fort per enfrontar-se a dos joves. Alabat sigui Déu !!
Vull dir que com a metge hem fet servir tota la vida el codonyac per les seves qualitats astringents.

Una bona mata de romaní a una zona del marge que no te gaire humitat.

Dir que el racó del Perdigó es la part més oblidada d'aquest tros, està molt aïllat, degut a un cami molt deficient, i si lo fàcil queda per fer, molt més aquest racó. 

Hi he trobat quatre ametllers gegants morts, caiguts al mitg de la parada i que impedeixen totalment que un tractor o el meu cotxe amb el remolc hi pogués transitar i donar una volta. No m'ha quedat més remei que serrar-los, per tenir pas i que tot es vegi més ordenat, encara que ningú se'n adoni ni serveixi de moment per a res.

Fixeu-vos amb el color d'aquesta llenya d'ametller, que igual fa sis anys que està morta i abandonada al mitg de la finca i que no s'ha fet malbé , el que vull dir que l'ametller aguanta molt l'intempèrie, es durissim al tallar-lo i no es podreix i al foc crema molt be, amb molt poder calorific.

Quan era petit recordo que a mitg camí de la muntanya hi havia un aiguamoll, aquests dies encara hi vaig trobar el clot on naixia l'aigua, que curiós al cap de cinquanta anys ??. A veure si amb tantes pluges li tornem a veure.
En la memòria recordo que també trobàvem un altre altre aiguamoll a la part alta del tros de ant Miquel de cal Giné, tros que menava el germà de la meva padrina.

D'esquerra a dreta: unes petites botges, una petita mata de  timó que just està florint i més aprop una planta de 

El quid de la qüestió era afilerar totes les rames que jo mateix havia fet durant quinze dies d' esporgar tants ametllers i que feien com 5 anys que ningú els havia arreglat gens ni mica, dons per motius que són prou evidents per la mort dels nostres estimats pares i jo encara exercir la medicina i no podia estar per tot.

Filera de rames d'oliver/olivera, resultat de esporgar-los, només en vaig fer uns 85 de grossos, la resta ho farem l'any vinent.

Tot estava deixat de la ma de Déu i tot estava escampat pel mitg del tros i calia ordenar-les per poguer enviar el tractor per triturar-les, feina necessària per què així pugui ser.

M'agrada posar-los aquest ametller que alhora guarda el fruit del setembre passat i que ja te flors noves, que seran el fruit d'enguany, si més no es bonic contemplar-ho.

En cap cas ja no m'oblidava de l'ocell que ja no em podia treure del cap.
Sempre mirant el tronc principal per si podia adivinar un niu de Picots o Pica-Pinos o " pajaro carpintero, però després d'esporgar-ne cap a quatre-cents entre els dos trossos, no en vaig veure cap, mala sort. Diria que podria ser més freqüent oi ?? donç no segur que aquest Picot deu fer també el niu en pins i d'altres arbres que desconec. Sí segons La Guia dels Ocells dels Països Catalans i d'Europa. Peterson.Mountfort-Hollon, també foraden pins aprop dels contreus , impressiona i crida l'atenció un fort " kri-kri-kri-kri-" tamborina i qui escolta queda absort per tanta feinada, fent el niu "

Una altre ametller, que trobem les ametlles de la collita pasada i les noves flors que esdevindran les noves ametlles.

Vaig alternant tot el que vaig trobant i que em meravella a mi, i que miro de que vostès també disfrutint de la natura i les seves curiositats que vaig trobant caminant per la finca.
Em costa molt per aquestes terres trobar algun niu de processionaria, cosa que a Girona en trobo moltissims, aquí n'he trobat un. Algú em dirà que n'hi han molts, jo no els trobo.

Quan un te el temps just , no està per anar a dinar a casa, i com que tota la vida vaig veure dinar el pare al tros arresserat al sol apoiat en una soca d'oliver o a la pared de qualsevol marge o de la cabana , un servidor fa el mateix; 

ben mirat guanyes quasi una hora de feina, i mentre dines, mires, observes , descanses i penses com deia de ser de dura la vida en els segles passats, els delmes i primicies que els nostres avantpassats havien de pagar al monestir de Vallbona, quan era baronia i ells vassalls,  també penso en els últims anys amb els pares i ara seguin alguns consells dels veïns del meu poble com el Joan de cala Milia m'aconsella sobre com esporgar els ametllers i segueixo el seu criteri, el Jordi de cal Mora que m'explica amb un somriure els kilos d'olives que ha fet enguany, confiant només amb les seves mans i amb el seu vibrador manual,i està orgullós i a la vora del foc m'ofereix una ratafia que a la Carme li surt molt bona ;  del Josep Maria de cala Adelaida, un pagès com Déu mana,ja grandet, però que ho sap tot, ha sigut un gran treballador del tros, un home que el camp ha sigut la seva vida i en sap un niu, només cal escoltar-lo com matinava el dia que havia de crema les rames d'esporgar, encara era de nit i ja cremava i deixava de fer-ho a l'hora d'esmorzar, per si decàs ,feia servir el seny, no hi havia normativa, també vam parlar del molí d'oli de la Vila que estava al costat dels rentadors de la sèquia, que encara hi son;  del Francisco Català que sap molt d'aquest món de la pagesia, com el seu pare (a.c.s.), m'agrada parlar amb ell; l'altre dia m'explicava sobre la collita d'olives d'aquest hivern passat, i em  deia - mai n'havia collit tantes (olives) , però mai n'havia deixat tantes a dalt dels olivers !!! comentari que segur que no tornaré a sentir, molt interessant;  del Magí que se li nota molt que es un enamorat de la feina d'aquest racó de món,el treball li omple la vida, el seu germà en Josep Ramon ens trobem a be al pla del Perdigó on hi te una molt bonica plantació d'olivers molt joves, que rega amb gota-gota quan pot i els cosetxa amb una màquina molt grossa ; o el trobo  des de fa anys, el dia de la Vetlla de Santa Maria a Montserrat (26 d'abril),  del Ramon de Cal Giné que sempre em te al tanto dels litres d'aigua que ha caigut, meticulós en les medicions, això em tranquil.litza, des de petit que amb els pares sempre em parlat del temps, cosa important a l'Urgell,  del Josep Maria de cal Mano que també se li escapa el somriure quan et dona consells i el trobes amb el tractor blau per aquests camins de Déu , el Josep de cal Xepe, que també sent i se li nota que li agrada anar al tros i tornar tard al poble com feia el meu pare (epd),i cada any ens torna a donar consells de com podar les parres que tenim a l'era .
He tingut la sort de poguer compartir la il.lusió de les obres que han fet la Minerva Sallés i en David Miró, acompanyats de'n Joan i la Teo; entre tots ho han deixat molt bonic, ben restaurat i li dona un toc romàntic al l' unic carrer peatonal de Llorenç. Per molts anys a tots !!. 
També dona bo de trobar cami del cementiri a la Maria el Mano amb la Dolors de cal Giné fent el passeig diari, també algun dia he pogut trobar a la Marialba  de cal Timoneda, que sempre s'interessa per la meva familia i sempre em diu que tant troba a faltar el somriure de la mare Isabel (acs).
També trobo donant un tomb amb el seu gos a la Teo i al Joan de cala Milia, els dos em porten records del meu gos Antoine, que gracies a ell vaig caminar cada dia set Km, ell em va passejar a mi durant 15 anys, ara en fa tres que va morir, l'estimavem molt.
M'han quedat algunes persones per veure, potser perquè no hi són, o perquè arriben tard de treballar fora o perquè ja no poden sortir de casa. A tots una cordial salutació.
 Aquest dies a Llorenç hi havia un no parar de carregar aigua als dipòsits dels tractors i preguntant em van dir que era per matar les males herbes dels sembrats i també per ensofatar amb coure els olivers. Preguntar sempre aclareix dubtes.
 També em dona voltes de com continuarà tot això el dia que jo no hi siga ? Penso que la feina es farà potser millor amb els 8 tractors que hi han al poble. En fi Déu dirà, però a poc a poc tots anem marxant, espero que els meus fills amb el record dels seus avis, el seu exemple de cuidar els trossos i la meva petita dedicació, puguin seguir vigilant o fent o manant que es façin algunes feines perquè no tot quedi erm. Ben pensat que façin el que puguin . Amb el pas dels anys altres agafaran el relleu, ben mirat només som administradors de la terra durant una temporada i la història de les nostres hisendes (avantpassats),passarà a millor vida i amb pocs anys, suaument  caurà en l'oblit. Ep! en cap cas sóc pessimista, que quedi clar !

Tot descansant, em ve a la ment que al batzacar les ametlles, abans de posar les borrasses, el pare ens manava que pleguéssim les ametlles que hi haguessin al terra, després posar les borrasses i tapar les soques, després tots a batzacar i tornar a donar una volta per si alguna havia anat a parar a fora de les borrasses. Déu ni do !! El mateix recordo amb les olives, que primer es plegaven les que estaven al terra, després es posaven les borrasses, es posaven els bancs, es collien les bagues, que sempre van carregades d'olives, i es guardaven per les persones de la família que ja eren grandets i no podien pujar al banc.

Aquest foto es el banc, que en altre temps no molt llunya s'utilitzava per collir olives, a casa en teníem tres, encara que el pare sempre pujava dalt de l'oliver tot i tenir 88 anys, perquè el nen, que era jo, no caigués de l'arbre i no em trenqués cap os.

 Com ha canviat tot, ara les bagues no interessen per a res, al contrari, queden carregades d'olives, perquè el vibrador no transmet la força perquè caiguin. 

Moles italianes, propietat del moli de la família Català.

Ara es tallen totes al esporgar, cosa que he fet fa poquets dies, amb gran sentiment recordant als pares.

 No hi ha res  escrit, i caminant pel tros t'adones de feina que abans no l'havies vist i que aquell ametller mort cal tallar-lo perquè no molesti al tractor quan sembri el blat o l'ordi, que cal esporgar el grandiós noguer ( Jutglans regia) del mitg del fondo, perquè molesta a la cosetxadora quan es l'hora del batre.Si om vol collir nous s'ha d'ensofatar cada 15 dies a partir del mes de maig, cosa que no faig, el pare si que ho feia i per això sempre tenia nous per obsequiar-nos. Mai ho diriau, però en els temps presents, les nous se les mengen els porcs senglars, passen tota la colla dos vegades al dia i primer les xafen i després escolleixen l'aliment de dins, saben el que es fan.
El mateix ordre vaig seguir, a tot el tros de les Pintades, també vaig repassar uns 40 olivers joves, per tal d'esporgar-los una miqueta i de canviar-los les brides si era el cas, molts encara van lligats a les guies de ferro d'encofrar, per si decàs, ja les trauré algun dia, però es molt important que l'arbre creixi recte.

Cultiu i boscos estan a tocar, aquesta foto i l'anterior ens situen al cim d'un turó per no dir muntanyes que per aquestes terres de la Catalunya Nova no en tenim. Ametller històric de més de cent anys; a poc a poc  es van morint tots, no se perquè   han durat tant en una terra tant eixuta, 

Crida molt l'atenció veure el bosc tant aprop oi ?  Això és una realitat històrica a tota la baixa Segarra o ara dit l' Urgell, tenim tants pocs boscos que no es pot arrencar cap reboll o roure o pi o romaní (romer) plantatge, o be orenga o espígul, o un timó,o una salvia, o una alzina per petita que sigui i  que invadeix la finca, els nostres avant- passats van arrebassar molta part dels boscos per tal de fer-los terra de conrreu, dels resultat d'aquesta llarga "acció ", només van quedar petits boscos al cim dels turons.

Us poso unes fotos per que pugueu observar del que us parlo: 

Si arribava d'hora a casa anava a l'era amb el moto-serra a tallar llenya d'ametller que el pare (acs) la tenia amuntegada d' ençà més de 10 anys, per portar cap a casa i ordenar-la per no tenir-la a l' intempèrie i que algú sense volguer se la emporti, pensant que no es de ningú, cosa que ja m'ha passat massa vegades, i si algú ha deixat la llenya a la nostra era, es perquè es nostra, això de pensar que està a la bona de Déu o abandonada es pensar molt. A Llorenç a totes les eres o quasi totes estan plenes de muntanyes de llenya.

Em situo l'ultim dia d'afilerar rames i encara fer anar el moto-serra per l'obac del Perdigó, abans d'anar a fer una ullada a Les Pintades on els meus amics doctors i professors universitaris Fabré i Capdevila van batzacar ametlles el darrer dia d'hivern, cosa que els va omplir d'alegria de pau i d'encant, mai ho havien fet, la Reina Capdevila diu que aquesta terra es tota una meravella i les ametlles també.

Petita collita d'ametlles al mes de febrer 2018, o sigui ben be fora de temporada, 

Be, s' acaba l'article i encara no em parlat del Picot, donç be, al esporgar el darrer ametller de la tarda em vaig adonar que a sota la bifurcació hi havia un preciós forat rodó d'una família de Picots, la veritat no se de quin es tracta.

Els dos únics nius fets per un Picot, els dos estan fets en ametllers, curiositats de la vida ?, ja se que en fan en més tipus d'arbres, però un servidor no ha tingut tanta sort.

Oi que també hauriau estat contents vosaltres ?. Segur que sí, dons ara us el poso de més aprop, tot una bellesa de perfecció, de precisió i de saviesa en no equivocar-se de tronc. Ep ! greu error si l'ocell hagués escollit un de  més prim; va calcular molt be. El proper dia que hi torni cap a mig maig, miraré si treu el cap el Picot o la seva família si es que han nascut els petits.

Aquesta escorza d'ametller ja no l'oblidareu mai més oi ?

El tros del Perdigó està ple de Lledoners, en castellà ( Almez) Celtis australis. Des de molt petits que ens hem menjat el fruït, són dolços. Són arbres que els pagesos els fan servir per fer ombra,encara que de gegants com a Girona no en conec cap i per  fixar els marges , també tenen un valor diguem-ne ornamental i també per fer mànecs d'aixades o malls i el Lledoner d'Albarrasí, la seva fusta serveix per fer forcats, tartanes, i carros,... el de casa també per llenya pel foc a terra, encara que la gent de l'Urgell prefereix la llenya d'ametller i la d'oliver; les altres llenyes no estan en el seu pensament, com la del : pi, figuera, lledoner, tenen mala consideració com a llenya pel foc a terra.

No cal dir que es tracta de llenya d'oliver, ningú ho diria, però aquest oliver es centenari, fixeu-vos com està de consumit per dins.

Avui dia  , més que mai, s'han de fer grans esporgades, deixant l'oliver/olivera mig fotuda  o baldada, de lo molt tocada que la deixem, sembla que tardarà anys en recuperar-se, però al ser tant agraïda amb pocs mesos pot estar altra vegada en solfa i als tres anys donar les mateixes olives que abans de tocar-lo.

Llenya d'oliver per portar-la a casa per cremar-l a la llar de foc, o millor dit al foc a terra. Es ben be un tresor, que quan finalitza el dia la porto cap a casa amb el remolc.

El dia 19 de febrer primer dia d'esporgar d'aquest any 2018. Abans d'anar al tros, necessitàvem llenya per encendre el foc , perquè la casa estava glaçada i primer vaig anar a l'era a fer llenya menuda per tal de facilitar una bona flamerada de cop, puc dir que ho vam aconseguir. 
Després de dinar vaig començar a esporgar per la solana de Les Pintades, cosa molt necessària perquè amb el meu cotxe i remolc he d'atravessar la parada del meu veí de Rocallaura,el fill del Jaume Moix de cal Mano i no m'agrada trepitjar si ha plogut o està molt tendre,o sigui que ho vam fer abans de ploure i ho vam aconseguir.
Al vespre d'aquest primer dia ja no m'aguantava i mitja tarde vaig prendre un Ibuprofè 400, per treuren el mal del cos, que em feia mal tot, sincerament amb tan poques hores,vaig quedar baldat, maxacat, cansat, esgotat, em feien mal les articulacions metacarpo-falàngiques proximals, mitges i distals, em feia mal la columna cervical sobretot les vertebres Atles i Axis, les lumbars més la musculatura esquerra, fins i tot  els foramens intervertebrals i les facetes interapofisaries, les articulacions coxofemorals, més l'esquere, l'articulació del genoll esquerre ( femoro-tibial ), per les quals ja em medico amb el preparat  Condrosan, dos al dia, les articulacions de les espatlles, humero-genoidal i l'esterno-clavicular,també em feien mal les fibres de GORDON-BRODIE,  fins i tot els músculs Bessons amb el tendó d'Aquiles bilateral, i per colmo també em feia mal un neurinoma de Morton que tinc entre els dits del peu esquerre, amb tota la clínica que descriuen els llibres com el Farreres o el Harrison, fa anys que hauria de buscar una sol.lució, però? ; podria continuar relatant més grups musculars adolorits, però en quedaré amb el múscul tibial posterior de la cama esquerre al costat de l' os fíbula , sense deixar de banda el malestar de la ungla encarnata del peu esquerre, que me la vaig operar l'octubre passat i no ha servit de res. 
Evidentment seguin aquella dita que diu ! el millor metge és un mateix " em vaig auto medicar , cosa que no s'ha de fer mai, sense permís del metge. Alternar l'Ibuprofè, paracetamol i algun nolotil d'amagat. Sense descuidar al vespre una bona dutxa d'aigua calenta, per relaxar la musculatura i millorar el dolor articular i la resta.
Tots vostès ja s'han fet una idea de com arribava a casa i llavors calia descarregar el remolc que cada dia portava ple de llenya d'ametller o d'oliver depenen  del tros, aquestes dos setmanes o més , he portat cada dia un remolc ple de llenya, i encara en falten, per acabar d'omplir espais buits de casa; a pagès tenir llenya a dins de casa es tot un tresor.
Honestament no he fet la feina que havia de fer, o volia fer, això només ho se jo. Sí, he deixat un rabassó al peu de cada oliver jovenet, per si plou es pugui omplir d'aigua i d'aquesta manera mimar els adults olivers , que tant han costat de pujar-los.
Be, m'he cansat molt, però he disfrutat com feia temps, m'he cansat molt, però he viscut molt, cosa que ningú m'ho pot treure i que potser cada vegada serà més dificil repetir-ho, no per falta de voluntat, sinó perquè el cos segueix el camí de la desfeta humana imparable, està escrit en el nostre ADN, l'home enmalalteix segur, ho he viscut en la meva vida de metge, primer dels altres i ara la meva. Ànims no puc maquillar res. 
 La Tere i jo a Llorenç no ens ha faltat res, em sigut feliços com feia temps. Hem gaudit del silenci, de la poca gent i de  com era el poble quan erem petits.
 L' església restaurada o quasi restaurada del tot ens acompanya  i la pura veritat es que es molt bonica, es respira Cister per cada racó, que ben mirat no podia ser molt diferent de la fàbrica del monestir de Vallbona.

Església parroquial de Llorenç de Rocafort

Gaudiu d'aquestes arcades, que ens transporten a plena edat mitjana, ens acosten a la família Cardona propietària d'inmenses terres des d'Anglesola, Bellpuig, Llorenç, etc. Llorenç va ser poble molt abans de Vallbona i també vam tenir capellà molt abans de Vallbona, ho sigui que sense demanar-ho hem sigut uns privilegiats i encara ho som.
 Penso que encara veurem la nostra l' església parroquial, a la ruta del Cister, que vindria molt be pujant de visitar el convent de Sant Bartomeu de Bellpuig o vinguen de visitar Verdú, poble medieval per exel.lencia i on va néixer sant Pere Claver; els dos camins han de passar per Llorenç abans de visitar el monestir femení més important de la Corona d'Aragó: Vallbona de les Monges. Seguirem parlant de pagesia i d'història, que ni ha per rato.
Tot està florit, però falta " la Colutea Arborescens" o espantallops, cami de les Pintades, quan jo era un nen, el pare cada dia, mentre duraba la plenitud dels fruits, al tornar cap a casa en tallava una rama al passar per la cabana de cal Perlo, jo l'esperava en candeletes; ja fa anys que ja no hi és ?, be, no ens quedarem sense.
Fins sempre,

Pep,

L'HOME DE DEU

Seguint amb la vida dels cristians dels segle XX o XXI, he d'afegir una vida més, he de parlar de l'escolapi Josep Maria Segura i Ferrer, que juntament amb la Pilar Valcarcel i uns nois deficients van començar a tirar endavant tot un projecte de vida comunitària a Vallbona de les Monges, sota el nom de L'OLIVERA. 

El poble de Vallbona de les Monges, al fons els terrenys de la Olivera. Foto feta des dels dipòsits de l'aigua municipal.

Jo ,vaig viure d' a prop l'entorn de la posada en marxa de L'Olivera, al ser fill de Llorenç de Vallbona , també haver compartit pis al carrer Llúria 126 al Centre de Catequesis de Joves, (C.C.Joves), amb la F.E.R.E al costat, sobre l'any 1972-73 i perquè el pare Segura ajudava en les tasques pastorals al rector de Vallbona i Llorenç mossèn Francisco Huguet (1969-1980), quan aquest estava absent.El pare Segura, va ser qui va fer les exèquies del germà de la meva padrina Dolors l'oncle Lliberato (Llibert Pons Capdevila), encara em recordo del sermó que li va fer : tot i no ser un home de missa, li va dedicar una gran lloança, me´n recordaré tota la vida.
El Dr. Pont i Gol li va encomanar les parròquies de Sant Martí de Maldà, El Vilet i Nalec, això va suposar un nou ingrés per a la comunitat, a part de que aquests pobles estaven atesos pastoralment. O sigui que el pare Segura va ser rector de poble.

Part alta del poble de Llorenç de Rocafort, a l'esquerre l' Abadia, on van viure el pare Segura, la Pilar i la resta de nois.
Al fons l'església parroquial, dedicada a Sta. Maria com posa en la façana AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS, es de l'any 1593. Portalada d'entrada, d'estil plenament Renaixentista i seguint les proporcions clàssiques. Actualment totalment restaurada, havent recuperat la senzillesa del Cister.

A Llorenç guardem a més un grat record de la presència del pare Josep Maria Segura, de la Pilar i dels nois que mentre s'espavilaven a fer una vivenda per tota la comunitat a Vallbona als terrenys on estan encara, cada vespre baixaven tots a dormir a l' Abadia (Rectoria) de Llorenç, o sigui que els pocs habitants que tenia i te Llorenç tots es coneixien, mai van tenir cap problema. Donaven vida al poble.

Foto feta des del principi de l'hort de les monges, just davant de l'ermita. Penso que va se l' única propietat que els va quedar despres  de la Desamortització de Mendizabal (1836-1837).

Em plau escriure una mica ,  molt poc, perquè a ell, en Josep Maria no li hagués agradat gens ni mica, que ningú li atribuís cap mèrit ni  lloança, per petita que fos, per això no afegiré res del que ja s' ha escrit d'ell en el llibre  "Se de qui m'he refiat ". Una vida dedicada als marginats. Editorial Claret.
Us recomano llegir el següent escric, entendreu moltes coses :

Aquest escrit, només explica la posta en marxa de l'Olivera, i les dificultats que es van trobant i que no van ser poques, el gran esforç de creixement que van suportar i sofrir tots  pegats i una gran acció de gràcies a tots els que des d'on sigui els van ajudar a tirar endavant el projecte de vida comunitària amb els deficients.

Només un detall: un diumenge d'estiu al sortir de missa a Llorenç de Vallbona, la meva mare (e.p.d.) al veure'l que anava tot tacat de dalt a baix, li va dir - pare Segura, si em deixa aquesta roba plena de taques, jo li rentaré i n'hi deixaré de neta del Sisquet (el meu pare) , i per la tarda ja estarà seca i planxada i el meu home li portarà tot caminant a Vallbona a la seva comunitat !. El pare Segura li va contestar - No gràcies ! - Isabel , no s'ho prengui malament, però els meus nois de l'Olivera també van tacats, tenim molts problemes per rentar la roba, jo no puc anar diferent que ells ! i amb un somriure es va acomiadar de la mare, tot agraint-li el gest.
La vida en comunitat deu ser com l'entenia el pare Segura, no tenir res com a propi i compartir-ho tot, fins i tot el anar ple de taques. 
Jo el considero un home de Déu.
Amb aquestes quatre ratlles no he afegit res del que era la norma de vida d'aquest home que ho va ser tot pels seus, endent pels seus els propis de l'Olivera i de les parròquies que tenia encomanades. 
L'Arquebisbe de Tarragona el Dr. Pont i Gol l'estimava molt. Els animo a Llegir el llibre escrit per un gran company seu en Josep Maria Farrés i Sabater " Se de qui m'he Refiat ", podran descobrir la santedat d'aquest escolapi, que va compartir la seva misericordia, la seva caritat, la seva fe,la seva il.lusió, la seva tendresa, els seus convenciments, la seva fortalesa que li venia d'Aquell que en Josep Maria es va refiar. Ell va cuidar la dels altres, no donant cap importància a la seva persona i salut, primer la comunitat. Em sembla que tot això respira evangeli per tots costats. Qui vulgui salvar la seva vida ...
Una gran admiració, un model a seguir i una pregaria per l'anima de'n Josep Maria Segura.Rector que fou de Sant Martí de Maldà i del Vilet per encàrrec del Dr. Pont i Gol fins a la mort.

Josep Maria, quan passo pel cami que porta cap a la Font dels Serradells, tinc present el que ens vas transmetre i practicar. El Senyor que et te al seu costat et mimi, com tu vas cuidar i mimar als més petits que et vas trobar pel camí de la vida.
Una abraçada ben càlida, el dimarts Sant, que en aquells anys d'abans del Concili Vaticà II, feiem el Salpàs per cada casa.
Bona Setmana Santa a tots.

Pep

PORTEM ELS OLIVERS I ELS AMETLLERS EN EL NOSTRE ADN

A lo millor ja n'esteu assabentats, de l'existència d'aquesta plaga mortal que es va escampant pel mediterrani, va començar al sur d'Itàlia i després les Balears com podem llegir en el seguent article.
Pels que hem crescut entremig d'olivers/oliveras i va la nostra vida, perquè aquesta bacteria la Xylella Fastidiosa no te tractament , i també afecta els ametllers ;  no vull continuar donant explicacions, perquè en aquest interessant article publicat avui dia de Sant Lluís i primer d'estiu no explica llargament.
La Vanguardia el dia 17/XI/15 ja va publicar un informe de l'Agencia Europea de Seguretat Alimentaria, que parlava d'aquesta bacteria :

El comité científico de salud vegetal de la Agencia Europea de Seguridad Alimentaria (EFSA, por las siglas en inglés) ha publicado (EFSA Journal 6 enero 2015) un informe en el que recomienda "la continuación e intensificación de la investigación y control del brote" de infección por  Xylella fastidiosa  detectado en Apulia, en el sureste de Italia. "Establecimiento y dispersión [de la Xylella fastidiosa] en la UE es muy probable; y las consecuencias se consideran importantes porque las pérdidas de rendimiento y otros daños serían altos y requieren medidas de control costosos", afirman los miembros de este comité científico.
La advertencia de los expertos de la EFSA es especialmente importante porque la X.fastidiosa amenaza a un gran número de plantas y cultivos, y porque el brote detectado en Apulia ha matado miles de olivos y demuestra que la amenaza se puede extender por todo el sur de Europa.
La desecación y muerte de olivos en Apulia fue detectada en 2010 pero hasta principios de 2014 no se publicó un estudio científico detallado en el que se confirmaba la presencia de X.fastidiosa en los árboles afectados. Según los autores del estudio publicado en Journal of Plants Phatology, se trataría del primer caso demostrado de invasión de esta bacteria en Europa.
El Parlamento Europeo aprobó el pasado mes de septiembre una resolución en la que se pide a la Comisión Europea la aprobación "de un programa de investigación y ayuda territorial adecuado, que incluya la futura rehabilitación de las zonas más afectadas" por la X.fastidiosa. Según el informe del Parlamento, hasta agosto del 2014, "la desecación rápida causada por la bacteria Xylella fastidiosa en los olivos de la región de Apulia ha afectado a 23.000 hectáreas, dañado 2.000 árboles y amenazado 600.000 olivos".
Una amenaza de grandes proporciones
Los expertos destacan que Xylella fastidiosa es una bacteria con un enorme potencial patógeno sobre gran número de plantas. Procedente de América, provoca varias enfermedades de importancia económica, principalmente en cultivos leñosos como olivos, viñas, cítricos, diversos frutales de hueso, café y ornamentales. El brote del sur de Italia afecta a olivos, almendros y adelfas.
Según informa EFSA (Autoridad Europea de Seguridad Alimentaria) el movimiento de plantas es la principal vía de entrada de esta bacteria, siendo la única vía para la propagación natural los insectos vectores, que pueden ser transportados por el viento a grandes distancias, principalmente cicadélidos y cercópidos, hemípteros chupadores que se alimentan del xilema.
La especificidad entre la bacteria y el vector suele ser muy baja, por lo que prácticamente cualquier especie de cicadélido o cercópido puede ser vector potencial de la bacteria. Los vectores, sin embargo, sólo actúan como dispersores eficientes a corta distancia. El principal riesgo de entrada de la bacteria en otros continentes es hoy en día el comercio y transporte de material vegetal infectado.
Primeras medidas de control
La principal medida de control fitosanitario debe ser extremar las precauciones en cuanto al comercio del material vegetal sensible y especialmente el procedente de zonas con presencia de la bacteria. Este material vegetal debe proceder siempre de productores oficialmente autorizados y con pasaporte fitosanitario en su caso. En estos momentos y por proximidad del foco detectado en Italia, debe cuidarse especialmente el origen y el estado fitosanitario de material vegetal sensible procedente de ese país. En cualquier caso, es fundamental comunicar inmediatamente a las autoridades de sanidad vegetal cualquier sospecha de la presencia de esta bacteria en Andalucía.
Una vez detectado un foco en el campo, los tratamientos químicos contra la bacteria o sus vectores no suelen ser efectivos. En estos casos es necesaria la eliminación de las plantas afectadas y la vegetación silvestre circundante que pueda actuar como hospedadora de la bacteria, así como establecer un programa de vigilancia en años sucesivos para intentar evitar el rebrote de la enfermedad.
Síntomas de la infección y daños en las plantas
La Xylella fastidiosa invade el xilema de la planta hospedadora. Su multiplicación en el interior de los vasos puede llevar a la obstrucción del flujo de savia bruta, principalmente agua y sales minerales. Los síntomas varían de unos hospedadores a otros. En algunos se corresponden con los síntomas típicos de estrés hídrico: marchitez o decaimiento generalizado y, en casos más agudos, la seca de hojas y ramas, y finalmente la muerte de toda la planta. En otros casos los síntomas se corresponden más a los provocados por ciertas deficiencias de minerales, como clorosis internervial o moteado en hojas.

Ver más información facilitada por la Junta de Andalucía y la Generalitat de Catalunya.

La Vanguardia el 3 de febrer d'enguany ja anunciava " Baleares prohibe la salida de vegetales para plantar " El évola de los Olivos".

LaVanguardia no-reply@milibris.com mitjançant amazonses.com

13:40 (fa 14 minuts)

per a usuari

http://epaper.lavanguardia.com/share/article/313f9111-be4e-451a-8ccd-1c2c8f519686/c61e8c44-4b12-4d9b-ab36-02c7f67dc02b

La plaga mortal se expande

Temor en Baleares por los efectos de la bacteria 'Xylella fastidiosa', que obliga a talar los árboles

Los payeses de Baleares se preparan para hacer frente a uno de sus peores temores. Miles de árboles tendrán que ser talados. La propagación de la Xylella fastidiosa continúa imparable y los técnicos de la Unión Europea tienen claro que no hay otra solución para evitar que esta peligrosa plaga vegetal continúe su expansión por el archipiélago e incluso llegue a propagarse fuera de las islas. En Italia, la estricta normativa comunitaria obligó a arrancar más de dos millones de olivos afectados por el conocido como "ébola de los olivos". En Baleares, la bacteria se ha extendido con más fuerza y afecta también a almendros, cerezos y adelfas. De hecho, en pocos meses y tras la proliferación de casos positivos ya se han talado numerosos árboles, plantas y arbustos. Ahora, y tras una visita de un grupo de inspectores europeos, Govern y payeses no ocultan que la situación es mucho más grave de lo que parecía en un principio.
Aunque la delegación europea no emitirá un informe definitivo hasta dentro de unas semanas, las primeras impresiones no son buenas. Fuentes del ejecutivo autonómico reconocen las diferencias de criterio existentes para atajar la plaga. El Govern balear ha puesto en marcha un protocolo de contención. Es decir, se ha optado por intentar controlar la plaga y no erradicarla como exigen desde Bruselas En concreto, piden eliminar todos los árboles susceptibles de infección en un radio de 100 metros de un árbol ya infectado. Ello comportaría un impacto de grandes proporciones. Pese a las exigencias europeas, el Govern ha decretado el protocolo de contención durante un año en todo el archipiélago que ha sido declarado como zona afectada.
De momento, la plaga se concentra únicamente en Baleares, primera y única zona de España donde la bacteria ha sido localizada. Por eso, atendiendo a sus peculiares condiciones de insularidad, se ha extremado el control de importación y exportación vegetal en los puertos. No obstante, parece que los inspectores ya han comunicado su intención de dar un paso más, aun teniendo en cuenta que la tala masiva de árboles comportaría pérdidas millonarias para el sector primario.
En espera del pronunciamiento definitivo de la UE, la plaga avanza a un ritmo acelerado y cada día se detectan nuevos árboles infectados. El último, ayer mismo en la localidad de Sóller. Formentera es la única isla que, por el momento, parece haberse librado de la enfermedad.
En la actualidad no existe ningún tipo de tratamiento fitosanitario que permita erradicar esta bacteria. La única solución es arrancar el árbol y su posterior incineración. Una solución extrema que ha puesto en pie de guerra a los agricultores, que temen pérdidas millonarias si la plaga sigue ganando terreno al ritmo que lo ha hecho hasta la fecha. Así, tras el primer caso detectado hace ocho meses en un vivero de plantas ornamentales situado en Portocristo, la plaga se ha extendido hacia la zona central y sur de Mallorca. A su paso, además de los olivos, otras especies han dado positivo. Así, polígalas, acebuches y ciruelos han sido infectados. Además, la plaga ya se ha presentado en Eivissa y Menorca, aunque la incidencia es mucho menor. Aun así, la decisión final de la Unión Europea será de aplicación en el conjunto del archipiélago sin ningún tipo de excepción. Una circunstancia que podría alterar notablemente el paisaje natural de las islas.c

Bruselas pide eliminar los árboles que estén en un radio de cien metros de uno que ya esté infectado 

Aqui va tot el que hi ha i sabem, ànims ! i molta sort.

Pep