UN MARGE DE PEDRA SECA DINS DE LA VILA

Amics, potser no te cap interés per ningú que no sigui de Llorens de Rocafort, però un marge de pedra seca es una obra d'art, sinó llegiu en Lluis Foix el nostre estimat periodista fill de Rocafort de Vallbona, ell te pàgines dedicades als marges i cabanes d'aquest racó de món, que es el nostre.
Tots sabeu de marges més que jo; però jo si he viscut de petit el que suposava caure un marge fos a on fos. Jo m'enrecordo que al fondo del Perdigó, al bell mig, cada pocs anys queia el mateix marge i mira que el pare i l'oncle Lliberato, germà de la padrina,  el desenrrunaven i el feien de bell nou, començant amb uns bons fonaments i de doble cara per donar-li més consistència i per si decàs torna a baixar robina pel fondo; la robina es molt propia dels fondos de l'Urgell i no es que baixi cada any Déu mos enguard, sinó molt de tant en tant, jo mateix no recordo l'últim any que vaig veure aquest espectacle de la natura.

Aquest marge segons el meu pare Sisquet Capdevila i Pons (a.c.s.) i el va fer el Pasqual del Silo, pare del Joan de cal Sebastià (a.c.s.) . Aquest marge impecablement fet i fet a consiencia perquè durés tota una vida, puja un pel inclinat de punta  a punta i com poden veure amb pedres escollides i està rematat amb la bonica barana del segle XX.

Pels qui no ho sapiguen, aguanta el freginal (farraginal) de cal Timoneda. Es tracta d'un bonic jar

di dins la vila. Un racó molt romantic, potser el més romantic, bonic, pensat i dissenyat per un expert en jardins, amb passadissos per donar un tomb sense enfangar-se si havia acabat de ploure, amb una glorieta allargada on poguer gaudir d'una certa frescor els mesos d'estiu sobretot pels matins encara que bufés el serè i poguer llegir La Vanguardia amb dos dies de retard,  per les tardes ja no calia perquè haviat arrivaba el vent de marinada, la qual cosa significa que s'ha acabat la calor del dia.

O sigui, que som d´un racó de món on l'aire és molt sec, fresc a l'estiu i fred a l'hivern, potser no s'entendrà però és així  .

Dins d'aquest recinte, sense anar més lluny hi havia un gran aljup, potser el més gran  del poble, que s'omplia de l'aigua de pluja, que baixava per la costa procedent de la Roca la Bassa, cami dels Omells de Na Gaia; època  en que abundaven els aljups al vessant de la montanya de Llorens; eren diposits que guardaven l'aigua de la pluja; aquesta no es podia perdre i calia guardar-la, era tot un tresor per nosaltres els fills de Llorens de Vallbona o de Rocafort.
Parlant de guardar l'aigua, el poble també tenia una bassa en comú, a dalt la Roca la Bassa, una gran bassa, on de petit recordo que la gent hi abeurave els animals, segons Piquer Jover , diu que aquesta aigua fins a principis del segle XX s'usà per a beure la població, abans de que moltes cases tinguessin cisterna.
 Al terme de Llorens, no tenim fonts i l´única que tenim no es del nostre terme. Si anem fondo amunt direcció cap a Rocallaura, trobem aigua abundant, com la que van trobar les monges fa 8 segles, les nombroses fonts del municipi de Vallbona, l'aigua del Balneari de Rocallaura,

avui dia en ple funcionament; un balneari únic, per qui vol fer salut és el lloc  ideal pel cos i per l'esperit,  amb la Font del LLobet a l'altre cantó de la carretera i que nosaltres hi anavem a dinar quan el poble de Llorens feia la peregrinació a la Marededéu del Tallat ( recordo que el propietari Sr. Vilanova ,l'envasava amb el nom  d'Agua de Rocallaura ) i després a  Rocallaura la Font Vella, font que mai s'ha quedat estroncada, segons puc llegir al llibre publicat per la familia Moix-Bergadà l' any 2008 a Rocallaura, familia molt estimada per nosaltres. La Sra. Francisca Bergadà i Sans, va ser la nostra mestra quan erem petits a Llorens de Vallbona.
Llegir article monografic meu en aquest bloc, sobre els aljups de Llorens.

Aquesta foto del nostre pare, portan un carretó carregat amb dos cabassos de llenya d'ametller, te el seu encant; diu molt del pare, perquè sempre ha tornat a casa de nit, quan ja tothom estava a casa, ell encara tardava una bona estona a arribar, això ho va fer sempre,  primer amb la mula i el carro, després amb el tractor i com poden veure també a peu des de més a prop, o sigui que aquest dia se li havia fet fosc i ja estaven les llums del poble enceses. Venia de l'era, a 200 metres de casa.

Sisquet Capdevila Pons, el petit de tres germans

En cap moment passava res, només que la mare patia al fer-se fosc, i no sentir el soroll del tractor ; ell retornava cap a casa sense cap mena de pressa, amb la seva cara de felicitat i sempre com si hagués sigut el millor dia del món . Mai va anyorar anar a passar un rato al local social.
Parlant de marges de pedra seca, els millors a dins del poble sempre han sigut els de la familia Català, , que estaven ben fets i han aguantat fins els nostres dies, excepte el de cami de cal Mano que fa anys que està caigut.

No voldria acabar sense posar-vos un link que us portarà a l'article Al poble estimat de Vallbona, 
que podreu llegir i disfrutar ; trobareu gent coneguda i estimada per vosaltres i que han deixat un bon rastre,  tant humà com ciutadà, ells van viure la vida en plenitud.

Per últim un entrañable récord pel nostre bon veí i millor  persona Francisco Català i Berenguer ( a.c.s.) , del qual guardem  records de tota mena, ell va estimar el seu poble i sempre va volguer que anés endavant i mai es va cansar de donar prestigi a la vila. Home amb una gran cultura , lector incansable i respectuós amb tothom i modèlic. La familia per ell ho era tot. Pagès avançat en el seu moment. Enòleg prestigiós, que tota la comarca consultava quan arribava la berema, els seus consells i bon criteri eren benvinguts, el seu prestigi arribava fins al terme de  Verdú, l'Espluga Calva i a tots els pobles de la ex-baronia de Vallbona.
 Sempre sabia resoldre dubtes sobre els escriptors de la provincia com en Valeri Serra i Boldú, J. Iglesias Guizard de Maldà o del poeta de Belluig Ramón Saladrigues i del seu amic l'historiador J. J. Piquer Jover i dels llibres publicats que parlessin de la Vall del Corb, sobretot de la història del monestir de Vallbona. En Francisco ens ha deixat un bon rastre, i sobretot el seu seny.

Pep