divendres, 16 d’octubre de 2015

UN MARGE DE PEDRA SECA DINS DE LA VILA

Amics, potser no te cap interés per ningú que no sigui de Llorens de Rocafort, però un marge de pedra seca es una obra d'art, sinó llegiu en Lluis Foix el nostre estimat periodista fill de Rocafort de Vallbona, ell te pàgines dedicades als marges i cabanes d'aquest racó de món, que es el nostre.
Tots sabeu de marges més que jo; però jo si he viscut de petit el que suposava caure un marge fos a on fos. Jo m'enrecordo que al fondo del Perdigó, al bell mig, cada pocs anys queia el mateix marge i mira que el pare i l'oncle Lliberato, germà de la padrina,  el desenrrunaven i el feien de bell nou, començant amb uns bons fonaments i de doble cara per donar-li més consistència i per si decàs torna a baixar robina pel fondo; la robina es molt propia dels fondos de l'Urgell i no es que baixi cada any Déu mos enguard, sinó molt de tant en tant, jo mateix no recordo l'últim any que vaig veure aquest espectacle de la natura.


Aquest marge segons el meu pare Sisquet Capdevila i Pons (a.c.s.) i el va fer el Pasqual del Silo, pare del Joan de cal Sebastià (a.c.s.) . Aquest marge impecablement fet i fet a consiencia perquè durés tota una vida, puja un pel inclinat de punta  a punta i com poden veure amb pedres escollides i està rematat amb la bonica barana del segle XX.



Pels qui no ho sapiguen, aguanta el freginal (farraginal) de cal Timoneda. Es tracta d'un bonic jar


di dins la vila. Un racó molt romantic, potser el més romantic, bonic, pensat i dissenyat per un expert en jardins, amb passadissos per donar un tomb sense enfangar-se si havia acabat de ploure, amb una glorieta allargada on poguer gaudir d'una certa frescor els mesos d'estiu sobretot pels matins encara que bufés el serè i poguer llegir La Vanguardia amb dos dies de retard,  per les tardes ja no calia perquè haviat arrivaba el vent de marinada, la qual cosa significa que s'ha acabat la calor del dia.


O sigui, que som d´un racó de món on l'aire és molt sec, fresc a l'estiu i fred a l'hivern, potser no s'entendrà però és així  .


Dins d'aquest recinte, sense anar més lluny hi havia un gran aljup, potser el més gran  del poble, que s'omplia de l'aigua de pluja, que baixava per la costa procedent de la Roca la Bassa, cami dels Omells de Na Gaia; època  en que abundaven els aljups al vessant de la montanya de Llorens; eren diposits que guardaven l'aigua de la pluja; aquesta no es podia perdre i calia guardar-la, era tot un tresor per nosaltres els fills de Llorens de Vallbona o de Rocafort.
Parlant de guardar l'aigua, el poble també tenia una bassa en comú, a dalt la Roca la Bassa, una gran bassa, on de petit recordo que la gent hi abeurave els animals, segons Piquer Jover , diu que aquesta aigua fins a principis del segle XX s'usà per a beure la població, abans de que moltes cases tinguessin cisterna.
 Al terme de Llorens, no tenim fonts i l´única que tenim no es del nostre terme. Si anem fondo amunt direcció cap a Rocallaura, trobem aigua abundant, com la que van trobar les monges fa 8 segles, les nombroses fonts del municipi de Vallbona, l'aigua del Balneari de Rocallaura,


avui dia en ple funcionament; un balneari únic, per qui vol fer salut és el lloc  ideal pel cos i per l'esperit,  amb la Font del LLobet a l'altre cantó de la carretera i que nosaltres hi anavem a dinar quan el poble de Llorens feia la peregrinació a la Marededéu del Tallat ( recordo que el propietari Sr. Vilanova ,l'envasava amb el nom  d'Agua de Rocallaura ) i després a  Rocallaura la Font Vella, font que mai s'ha quedat estroncada, segons puc llegir al llibre publicat per la familia Moix-Bergadà l' any 2008 a Rocallaura, familia molt estimada per nosaltres. La Sra. Francisca Bergadà i Sans, va ser la nostra mestra quan erem petits a Llorens de Vallbona.
Llegir article monografic meu en aquest bloc, sobre els aljups de Llorens.



Aquesta foto del nostre pare, portan un carretó carregat amb dos cabassos de llenya d'ametller, te el seu encant; diu molt del pare, perquè sempre ha tornat a casa de nit, quan ja tothom estava a casa, ell encara tardava una bona estona a arribar, això ho va fer sempre,  primer amb la mula i el carro, després amb el tractor i com poden veure també a peu des de més a prop, o sigui que aquest dia se li havia fet fosc i ja estaven les llums del poble enceses. Venia de l'era, a 200 metres de casa.
Sisquet Capdevila Pons, el petit de tres germans
En cap moment passava res, només que la mare patia al fer-se fosc, i no sentir el soroll del tractor ; ell retornava cap a casa sense cap mena de pressa, amb la seva cara de felicitat i sempre com si hagués sigut el millor dia del món . Mai va anyorar anar a passar un rato al local social.
Parlant de marges de pedra seca, els millors a dins del poble sempre han sigut els de la familia Català, , que estaven ben fets i han aguantat fins els nostres dies, excepte el de cami de cal Mano que fa anys que està caigut.



No voldria acabar sense posar-vos un link que us portarà a l'article Al poble estimat de Vallbona, 
que podreu llegir i disfrutar ; trobareu gent coneguda i estimada per vosaltres i que han deixat un bon rastre,  tant humà com ciutadà, ells van viure la vida en plenitud.


Per últim un entrañable récord pel nostre bon veí i millor  persona Francisco Català i Berenguer ( a.c.s.) , del qual guardem  records de tota mena, ell va estimar el seu poble i sempre va volguer que anés endavant i mai es va cansar de donar prestigi a la vila. Home amb una gran cultura , lector incansable i respectuós amb tothom i modèlic. La familia per ell ho era tot. Pagès avançat en el seu moment. Enòleg prestigiós, que tota la comarca consultava quan arribava la berema, els seus consells i bon criteri eren benvinguts, el seu prestigi arribava fins al terme de  Verdú, l'Espluga Calva i a tots els pobles de la ex-baronia de Vallbona.
 Sempre sabia resoldre dubtes sobre els escriptors de la provincia com en Valeri Serra i Boldú, J. Iglesias Guizard de Maldà o del poeta de Belluig Ramón Saladrigues i del seu amic l'historiador J. J. Piquer Jover i dels llibres publicats que parlessin de la Vall del Corb, sobretot de la història del monestir de Vallbona. En Francisco ens ha deixat un bon rastre, i sobretot el seu seny.

Pep

2 comentaris:

  1. Josep moltes gràcies per recordar-te del meu germà Francisco, el Padrinet per a mi, les teves paraules amb el seu record ens han omplert d' emoció a tota la família. Era una persona molt valuosa i veure que hi ha algú que el reconeix ens ha omplert d' afecte, és ben veritat que estimava molt el poble i que va ajudar a què fos més còmode per a tothom.
    També m' ha agrada veure la tendresa amb que parles del teu pare i lo boniques que són les fotos que has posat.
    Una forta abraçada, una vegada més gràcies i em faré seguidora del teu blog, crec que m'ho passaré molt bé.

    Maria Pilar

    ResponElimina
  2. Bon dia Maria Pilar, la teva valoració del que he escrit del nostre benvolgut veí Francisco Català i Berenguer i segons puc llegir el teu Padrinet, es la meva recompensa. Sempre tinc present a Eli Wiesel, quan es pregunta que es recordar ? i es contesta a si mateix: "Es vivir en más de un mundo, impedir que el pasado se extinga, reclamar el porvenir para iluminarlo (....) es salvar seres desaparecidos, iluminar rostros y acontecimientos con una luz blanca y negra, es hacer que retroceda la arena que cubre la faz de las cosas, combatir el olvido, rechazar la Muerte " . Cita de
    Lluís Duch, monjo de l' Abadia de Montserrat, del seu llibre Un extraño en nuestra casa.
    Tots tenim l'obligació de recordar i jo miro i m'esforço per fer-ho i si llegeixes el meu blog, que per cert és molt extens i pesat, ho podràs comprovar; hi ha persones de tota mena i ofici, des d'ebenistes, mossens exemplars, restauradors, poetes, metges modèlics, pagesos, i molta pagesia, pintors, professors universitaris, gent que ha treballat la pedra seca, mestres de pobles que estaven contents que els alumnes aprenguéssim, monestirs, velles històries, noves històries, històries de Mirmanda, romeries, etc.
    Com pots veure aquí hi entrem tots un moment o altre, i molt fàcil recordar a persones tant completes com el Padrinet, que essent un home alt i molt apersonat, ple de bondat, però que no volia que es veiés, la tenia com amagada, li s'avia greu lluïr les seves virtuts, tampoc lluïda de tot el que sabia, només en certs moments ho deixava caure per aclarir, no per molestar a ningú.
    Ell sempre es va fer un més del poble i amb la seva actitud i cultura omplia el poble i donava prestigi que arribava molt lluny. Sempre en vaig sentir parlar be !!! La millor herencia per uns fills es deixar un bon nom, ell ho ha fet.
    Gràcies per tot el que dius del meu pare, ell també ens ha deixat un bon nom, cosa que a tota la familia ens omple de goig, Ep! la mare també .
    Llorens sempre serà un bon refugi pel nostre esperit i cos; les arrels una cosa tant petita que ens lliga per sempre més.
    Gràcies per fer-te seguidora del meu blog. No ho dic a ningú però posar-se davant d'una pantalla en blanc, no sempre és fàcil i escollir les fotos tampoc, però els records i les persones agraïdes com tu m'animen a continuar.
    Una abraçada ben càlida, més que agraït.
    Pep

    ResponElimina