ELS RECORDS QUE M'AJUDEN EN EL CONFINAMENT

Des que el Gobierno de España va declarar l'estat d'alarma, durant aquestes 6 setmanes he sentit parlar molt del gran silenci que fins i tot arriba a molestar sobretot a les grans ciutats per l'absència de cotxes, podria estar d'acord, sinó fos que un servidor ja i està acostumat a les terres de casa nostra a Llorenç de Rocafort o al terme municipal de Vallbona de les Monges, totes es troben dins la Catalunya Nova,  que molts no n'han sentit a parlar gens ni mica o sigui mai. Si coneguessin la Vall del Corb sabrien que no hi han masos com a la Catalunya vella o humida, que n'està farçit, la gent viu al poble la qual cosa vol dir que al tros no trobes ni una ànima, de vegades al poble tampoc trobes ningú. Silenci al tros, silenci al poble, un silenci que per tots els habitans de Llorenç es viscut d'una manera natural, el silenci es la norma, encara que de cent en celis puguis escoltar la fressa d'un tractor o de la meva moto-serra. Silenci volgut es el que tant valora el Dr. Josep Maria Via una i una altra vegada a lo llarg dels seus interessants articles en el seu blog, que us el recomano. Aquest silenci entremig d'ametllers i olivers no em molesta i no és silenci perquè tota l'estona sents cantar els ocells i els veus aixecar el vol o caçar mosquits com les falcilles, o la fressa caracteristica del picot (Pájaro carpintero) quan obre un niu al tronc d'un ametller, li agrada aquest arbre, una meravella de la natura.

Poden veure un magnific niu d'un Picot, a loa finca del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges.

A partir del dia 14 de març un cop arribat a Cornellà del Terri, com tothom un cop tancat amb pany i clau dins de la llar, vaig de fer-me una idea del que tenia a les meves mans i que podia fer que feia temps que no feia.
Aquests dies de confinament a casa, m'han donat  per posar al dia la documentació necessaria per a la declaració de la renda, ordenar els meus llibres que s'amunteguen desordenats a les estanteries de l'estudi i tinguen veritables problemes a l'hora de decidir-me entre El món d'ahir, de Stefan Zweig, o continuar amb la lectura del llibre Seixanta anys d'anar pel món, d'Eugeni Xammar que vaig deixar a la  pàg 189 on parla : A mitjan 1917 Barcelona era una ciutat febrosa, vull dir contagiada per la febre de la guerra Europea o Mundial, a gust del lector. Barcelona era una ciutat agitada i pròspera, molt atenta a les trifulques de la política espanyola..... o començar a llegir el llibre que fa un any em va deixar el meu amic Dr. Jordi Turró i Goula, metge de capçalera, enamorat de quasi tot, culte i gran humanista, la novel.la es titula  Els germans Karamàzov, versió catalana per Joan Sales, ja veuen he de prendre decisions importants o acabar primer,  Evangelis , versió nova del grec per Joan F. Mira, de moment estic a mig llegir Si puede no vaya al médico, d' Antonio Sitges-Serra , camino de sorpresa en sorpresa, interessantissim el món que envolta a la medicina, no ho diriau mai, un dia en parlem o poden llegir el llibre, vostès també quedaran bocavats d'aquest món que tant estimem i que de vegades ens fa patir i pot decepcionar-nos, però jo l'estimo amb un desesperat dolor com diria l'Espriu. També he llegit articles que mai caduquen de la revista El Ciervo: com: La nova pobresa, Els límits de la solidaritat, Les cares de la desigualtat , i de la revista de Serra d' Or que durant vint anys hi vaig  estar subscrit, sobretot la vida del Cardenal Albareda fins a la seva mort i també l'història de Montserrat (1945) del mateix Dom Anselm Maria Albareda, el monografic sobre la mort de l'Abat Escarré fill de l'Arboç i d'altres, revista sempre tant interessant però imprecindible, si volies ser algú els darrers anys del franquisme.
Molta companyia en fan els epigrames de l'amic arquitecte Joan Bosch i Agustí que arriben per sorpresa en el meu gmail dia si dia també i que m'alegren el dia i ara el confinament, titolats : Enginy,Defallim,Imaginant,Vestit nou, Sotrac, Promoció, Acollonits, Observant, Embogir, Entortolligats, sota el " Nostre Guinyol ".

Rellegir els meus diaris escrits en llibretes dels anys 2007 al 2010, perque a partir d'aquest any vaig començar a escriure el meu Blog The Ladies of Vallbona , per recomanació dels meus fills, i que ja anem per 174 post editats i 11 en espera de publicació.
També estic llegint o guaitan els CD de fotografies que tinc, i en tinc molts, de les primeres fotos que vaig fer amb les seguents càmeras digitals :  DIGITAL STILL CAMERA. Cyber-short .DSC-P1 , de l'any 2000 SONY corporation, la càmera Digital IXUS 860IS CANON, era l'any 2005, anys a venir va caure una càmera molt millor que fins i tot feia i encara en fa de subacuàtiques, conecció GPS via satelit és la NIKON, COOLPIX AW100; les dos me les van regalar els fills, encara que un bon dia en Lluís, el meu fill petit,  em va dir - papa l´iPhone 6 les fa molt millor, no m'ho podia creure, tant cofoi que n'estava jo, però en els meus setanta anys he vist superar-ho tot, primer a casa quan era petit segaven amb la dalla, despres va venir l'agavelladora, després la màquina de batre que e deia Ajuria Victòria, feia molta feina, a continuació  la cosetxadora que en un dia fa tota la feina que a casa durava juny i juliol  em passa pel cap que els metges quan arribavem a un mas feiem bullir la xeringa per posar les inyeccions, tot un ritual, no cal dir les converses que sorgien vora la llar de foc, anys més tard van sortir les xeringues  d'un sol ús que les compravem al col.legi de metges de Barcelona no gens barates i així també tota la tecnologia, aquesta que us acabo de parlar. Tot plegat em porta a pensar amb la càmera fotografica que l'oncle Baldomer Capdevila i Pons va enviar des de Paris al meu pare,  dies abans de ésser detingut per la Gestapo i d'entrar al camp de concentració alemany de Mauthausen (Gusen) Austria, era una Kodak made in USA, EASTMAN, ROCHESTER, aquesta que tenen a continuació.

Tenia un defecte que els carrets eren de 24 fotos i fins que no s'havia acabat de tirar no es revelava, això volia dir que podies desesperar perquè podia tardar 8 mesos tranquil.lament. Recordo que el pare feia fotos a la gent que li demanava, en va fer moltes, a tot Llorenç si poguessin veure les caixetes de fotografies de cada familia segur que ni trobariem, alguna jove del poble que ara ja es grandeta venia sovint a que el pare ni fes, encara que si la volia per enviar-la a algun xicot que li feia tilin, no se com tenia paciència d'esperar, algun dia li hauré de preguntar. Ho deixo aquí.
Coses a fer i que es converteixen en una rutina, es llegir  La Vanguardia digital encara que un servidor n'estigui subscrit des de fa més de trenta anys, el nostre padrí Pep (a.c.s.), només n'estava subscrit a l'hivern que les nits són més llargues. Dels articles de La Vanguardia sempre busco el de'n Lluís Foix, home amb criteri i seny i que en sap molt de tot, en Marius Carol, en Mas de Xaxàs, l'Antoni Puigverd, Lola Garcia, Enric Juliana, Llatzer Moix, Pilar Rahola, Ignacio Gonzalez Faus sj , Marius Serra ...
Faig coses que no he fet en anys, com ordenar i guardar obres d'art de diferents artistes com de la nostra amiga Naoko Nakamoto que a la seva mort va deixar tot el seu llegat al Museo de Montserrat, en Josep Pujol i Ripoll, d'Àngel Planells, de'n Josep Perpiñà , de'n Benet Sarsanedas, Rosa Serra, Xavier Carbonell, de'n Josep Cruanyes, de l'Aguilar Moré, de'n M. Cuixart, entre d'altres.... 

La escultora Rosa Serra al mig, en M. Cuixart, l'Arcadi Calzada, ÇXavier Carbonell, en Peré Solanilla, la resta n m'atreveixo.

tot ordenant m'han vingut a la ment les llargues hores de tertulia al seus estudis, els estudis dels artistes són llocs plens de curiositats, d'història de l'art i d'històries de persones començant pel propi artiste , lloc d'acolliment on es pot parlar de tot, i en qualsevol moment pot afegir-se pòtol que truqui a la porta , de vegades vells coneguts, però la caracteristica comunca es que estimem l'art.

Estudi de la Rosa Serra a Olot, on un multitud de persones em sigut acollides amb la més gran cordialitat.

Amb la Tere, que es la meva dona, parlem d'allò que em vist, d'allò que hem fet i del que fem cada dia com anar a l'hort de la nostra familia a les montanyes de Camós, i plantar les tomaqueres unes plenes i d'altres de Montserrat, les mongetes del ganxets, de mata baixa, i encara unes llargues de color lila, dels cogombres, dels carbassons que tant ens agraden, així com les oberginies i els pebrot grossos de color vermell, i anar pensant com puc omplir els metres quadrats d' hort que no faig servir, vigilar les carxofes que tenen mala pinta i que no tenen cap carxofa, tot en presència de la nostra neta mar, que s'ho mira des de fora de l'hort ( l'hort està vallat) i  sempre diu - avi ajudo ?, sempre vol ajudar, m'emociona, m'encanta mirar a la meva dona fent paswort, o punt de creu, o disfresses per la Mar, i també mascaretes de roba per ella i una per la seva nina o mantells de sobretaula, o punta al coixí que ella domina des de petita, o senzillament llegint llargues hores, cosa que jo sóc incapaç de tanta lectura; a petites dosis si que em veig capaç; ep ! llegeixo quasi tot el dia, però articles diferents i temes de medicina i sobretot escriure llargs correus als meus amics i no oblidar als meus companys metges jubilats més grans que jo i que estan sols . Aquests dies també he tret la pols de les meves estanteries de llibres, cosa que quasi mai faig i tot treient els llibres vaig descobrint noms que havia oblidat que els tenia, com Una vida entre burgesos. Memòries. Manuel Ortinez, que jo vaig coneixer a la casa de la Sra. Glòria Sacrest Recolons de Les Planes                    d'Hostoles, llargament explicat en l'article " Un dinar molt entgranyable al mas El Siubès de Les Planes d'Hostòles ".

de netejar la llar, d'ordenar les golfes, de fer la llista de la compra, de les penes i proesses que em viscut a la familia el darrer any i d'altres anys, de com vam viure els inicis de la democràcia, del pais que vam posar els peus per primera vegada, Roma, on ens agradaria tornar a trepitjar, per viure més intensament el món del Papa Alexandre VI, que ha deixat vestigis per tota la ciutat , com "il Passetto" que comunica el Vaticà amb castell Sant' Angelo, els murs Aurelians, ponte Milvio,  l'escut Borja al brocal del pou de Sant' Angelo, a Civita Castellana, com l' Apartament Borja, amb la torre Borja que només és pot veure des del cortile del Belvedere, m'encanten els cortiles com el de Sant Damaso, cortile del Pappagallo, Borgia, della Sentinella. L' Apartament Borja el formen entre d'altres la sala dels Pontifexs, la sala dels Misteris de la Fe, sala dels Sants, sala de les Arts Lliberals, sala del Credo, sala de les Sibil.les, ple de Pinturicchio.
Vinguen caminant de la via de la Conciliazione vam veure  un  vistós i gegant escut d'Alexandre VI de marbre de carrara incrustat al mur del castell Sant' Angelo,  del primer pais on vam anar junts de joves, Portugal, que el portem al cor i on vam ser molt feliços passant uns 4 anys les vacances a Santaren, parlem de les noves cares que hem conegut, dels núvols del cel de l'Urgell, de les tombades de verds dels seus sembrats, 

Una bona foto del Perdigó, on és fàcil observar els diferents colors del verd

tot el terme és una explosió de joia clorofílica, degut a les pluges, que sempre son esperades " A l'abril cada gota en val mil " i de les boles que fan els rebolls (agallas) en castellà, com li agrada el paisatge primaveral de Llorenç de Rocafort al meu fill Oriol , li encanta sortir a correr per aquest camins d'eternitat com els anomenava el meu amic Josep Maria Moix-Masramon (a.c.s.) en Zum pels amics, company de guardies al CAP Banyoles, te un llibre molt bonic que es titula KINNERET, Allibereu Els Salmistes (1988) Publiccions de l'Abadia de Montserrat i encara un altre La Biblia dels nàufrags (2013), editat poc abans del seu decés (a.c.s.).

Un reboll en primer terme i la cabana del Perdigó al fons

del bonic somriure de la nostra neta Mar, de llibres antics retrobats, com La força d'estimar de Martin Luther King (La mirada 1969) ... Quan en el nostre orgull espiritual ens vantem d'haver assolit el cim de l'excel.lència moral, Jesús adverteix: " Els publicans i les prostitutes us passen  al davant cap al regne de Déu " ... i també parla de .... quan deixem de correspondre a les necessitats dels desposseïts, el Mestre diu: " En la mesura en què ho vau fer a un d'aquests germans meus tan petits, a mi m'ho fereu ", impressionant oi ? fa pensar molt; aquest llibre La Força d'estimar, que tant be em va fer a les guardies interminables de la mili fent de sentinella en les garites de mala mort, de solitud i de fred, on el món exterior el miravem per una espitllera allargada, un món desconegut totalment i que un havia d'esforçar-se per a ésser feliç, malgrat la disort, ho vaig aconseguir, el servei als diminuits psiquics i amb mobilitat reduïda em va salvar els 16 mesos de mili lluny de casa, el meu amic Francesc de Marti i Sanahuja de Verdú ne's testimoni. Abans d'anar a dormir llegia els poemes del cubà Miquel Palomino amic de la Eulàlia Valdivieso i de'n Francesc de Marti, en Miguel va viure uns mesos a casa seva al carrer Fraternitat nº 40 del barri de Gràcia; però els poemes me'ls enviava la Lali a comtagotes. Aqui va un poema d'ell :

També tornar a llegir els poemes  de José Maria Valverde, molt aprop de Cristians pel socialisme i de la teoria de la Lliberació : 
" l'opció preferencial pels pobres ", del volgut Dr. Pau Viladiu " Mas allà del laurel ", i més poemes de Llorenç Gomis " Déu vos guard i passi-ho be ", i també la obra poètica de Felip Cid (1963-2006), professor meu a l'últim curs de medicina en l'assignatura d'Història de la Medicina, reconec que li tenia por, per la seva fama de molts suspensos, home molt serio i poc empàtic, quan vaig aprobar l'assignatura vaig llençar el llibre de text, però amb la prespectiva dels anys reconec que era un intelectual, un ilustrat, un savi no sols en la materia sinó fins i tot en l'art de la poesia, molt amic de Salvador Espriu, interessant fullejar el seu llibre Correspondència de Salvador Espriu (2002) per Perifèrics, un bonic relat les primeres 45 pàgines introductories, en cap llibre dels que jo he llegit havia vist una introducció tant extensa, també trobo interessantissim les seves Memòries inutils, editorial afers (2000), a hores d'ara puc dir que em dol haver llençat el seu llibre, a ratos entremitg de les oracions, pels amics i coneguts que ens han deixat, llegeixo per riure una mica  "La Création du Monde de Jean Effel. L'Homme et le roman d'Adam et Ève i no passaré gaires dies sense llegir el llibre que fa dies que tinc comprat" La sortida del laberint " de'n Lluís Duch.
Sense volguer correr, ja hem passat més de sis setmanes confinats entre quatre murs, i jo com tots els veïns, del meu costat donem voltes a la casa, que lluny queden les llargues passejades amb el meu gos Antoine que després de dinar anavem a caminar dos hores i mitja per la ruta de Soldados de Salamina i cap a la carretera de Can Quaranta, que la vaig veure restaurar totalment i el mas del mateix nom també i a poc a poc arribar a la creu de terme del poble de Palol de Revardit i tornar cap a Can Caselles passant per Can Batlle i pel costat de Can Colom, una ruta molt bonica i molt  solitaria, maxim que trobava de tant en tant era en Martinez de Palol amb el seu gos, bon pare i millor persona.
Mai havia tingut lliris plantats al petit jardí de casa nostra, en castellà (calas), tot s'ha de dir les vaig arrencar de l'hort que tenim a Gata, que com que hi passa un rec d'aigua tot l'any dons creixen sense parar i són de un metre d'alçada, una meravella i a dins de la part blanca que s'anomena Espata i creix el tronquet groc que s'anomena Espadice, que cap al maig li sortira aquesta pinya que estan veien en la foto, que ja grogueja i a dins hi van centes de llavors, una meravella.

Enguany al ser el primer any que dona calas, no les tallarem per posar en un gerro, les deixarem a veure que passa, m'encantaria que fes la pinya groguenca que estem veien. A Gata (Extremadura) es molt frequent a tots els horts, al haver-hi moltes fonts i tenir l'aigua necessaria per a tenir aquests lliris d'un metre d'alçada, mai vist.
També recordo els inicis de la Teologia de la Lliberació de Gustavo Gutiérrez, lacopció preferencial pels pobres i l'arribada de la Contracultura a Barcelona de la ma del jesuïta Salvador Guasch de grat record i de les colonies que vam fer a la rectoria de Gallifa on mossèn Dalmau n'era el rector, dormiam a l'esglesia als bancs, eren durs però també erem joves, dieta cent per cent vegetariana, molts passetjos pels camins, lectura, reflexions i parlar i a l'hora prendre cafè amb el ceramista Llorenç Artigues que erem veïns.
 Hem d’adaptar-nos a la incertesa. Qui més qui menys inicia un procés sense objectius clars...cada dia tenim noticies noves, fa sis setmanes la distància que calia guardar era d'un metre, dies després 1,5 m, després dos metres, i avui dia 28 d'Abril ens diuen millor 4 metres de distàcia. ?? , al principi el coronavirus afectava  a les vies respiratories (pneumonia), donant tos seca, febre, xafament, dificultat respiratòria, i amb el pas del temps, trobem un excés de resposata inmunitària que perjudica els alveols (tempesta de citoquines), els vasos es tornen permeables, es formen coalls, i fins i tot trombos i si s'actua tard i pot haver fallo multiorgànic i s'acaba intubat fins i tot varies setmanes,  els primers 10 dies de confinament es parlava de que l'omeprazol, l'ibuprofè, el lorazepam perjudicaven a les persones afectades pel virus, no ne'm tornat a sentir parlar, múltiples consells en els canvis en l'us de mascaretes, .....Tot canviarà, si més no les relacions humanes, ja no podrem abraçar-nos , ni donar-nos les mans per saludar i acomiadar, ni petons als fills , als nets, als germans, durant molts mesos,etc. La incertesa ens seguirà acompanyant molt de temps, practicament fins que tinguem una vacuna efectiva.  La desescalada no fa contents a ningú, la veritat si no hi posem responsabilitat personal, no ens ensortirem, el Gobierno no ens pot dir pas per pas tot el quepodem fer, aquest cap de setmana passat tots hem vist per la tele gups de persones amuntegades en parcs i avingudes de Barcelona i Madrid.
Avui La Vanguardia ha publicat aquesta noticia :

El Gobierno de EE.UU. prevé autorizar el antiviral remdesivir para el tratamiento de la Covid-19 después de que un ensayo clínico haya observado que acelera la curación de los pacientes, informó ayer The New York Times. Se trata del primer fármaco que demuestra eficacia contra el coronavirus SARS-CoV-2.

En el ensayo clínico, dirigido por el Instituto Nacional de Alergias y Enfermedades Infecciosas de EE.UU. (NIAID), el remdesivir ha acortado la duración de la enfermedad en un 31%, anunció Anthony Fauci, director del NIAID y asesor científico del presidente Donald Trump sobre el coronavirus.

Envejo Llorenç de Rocafort i els seus habitants perquè ningú els ha de dir que han de fer, ja són majors d'edat, cada dia surten al troç i no es troben, impossible contaminar i com a LLorenç a l'Urgell tenim molts poblets que no hi ha cap cas del Covid-19, molt afortunats, de moment no els molestarem.

Quedeu-vos a casa i cuideu-vos.

Pep

JA TENIM UN POEMA DE'N PALOMINO EN CATALA

Benvolguts amics, he de donar-me pressa en retirar la meva queixa del Blog. L'amic Quim Estivill s'ha afanyat per fer quelcom important, ha adaptat al català aquest poema d'en Miquel Palomino que es titula LA CASA , a més de dir la seva opinió sobre el contingut. Gràcies Quim per la teva valuosa aportació, Sincerament és la primera vegada que el llegeixo en català, mai m'ho hagués pensat, el vaig conèixer fent la mili i mira, l'he llegit i rellegit sempre en castellà durant quaranta anys. Es un canvi que t'agraeixo en lo que val. Aqui va la traducció i el que ell pensa del contingut del poema.

Ningú no viu aquí, la casa és vella.
Anyosa i resignada resisteix.
El seu plor trist ha conegut
l’aranya grisa i la pols que la cobreix.

Ningú resideix aquí. La casa és bona
i és bonic el jardí, avui descurat
perquè ningú li ha trobat la porta...
i la casa resta sola amb la seva pena.

La casa trista abriga una esperança
de redempció i fe entre els seus murs,
el seu cor espera entre les xarxes
de teranyines, amor ... i confiança.

Cada matí espera un pelegrí
Sense llar, per donar-se tota sencera.
Cada matí blau la casa espera
Un miracle d’amor pel camí.

I mor lentament, sense mirar-se
en els seus propis miralls interiors,
per por a desfer-se, i esfondrar-se.

I neixen i moren, dies, nits i flors,
i pel corriol no es veu ningú acostar-se:
La vella casa està morint d’amors. 


Quina tristor que transmet aquest poema! I potser té una clau, i la situació de la casa expressi també, poc o molt, la situació de qui escriu el poema. Qui sap.

No afeigeixo res al tema, vostès mateixos. Se que la Lali Vadivieso , la Rosaura Rosell i en Francesc de Marti de Tàrrega estaran contents. 
La resta de poemes  que queden són tant interessants com aquest. Pot ser tota una descoberta per tots vostès.
Pep.

EM DOL QUE NINGU, HAGI FET CAP COMENTARI SOBRE ELS POEMES DE'N MIGUEL PALOMINO

  Bona nit a tots els lectors del meu blog. Estem patín les altes temperatures d'aquest sequissím estiu. Tot es més intens al meu poble de Llorens , ja de per si sec. La falta de pluges pot ser que ens faci perdre la collita d'olives , ja tocada al passat més de maig on ja començaven ha haver-hi olives negres. Ara només penso en salvar les oliveres jovenetes plantades a finals d'abril de 2012. El camp necessita les pluges com més aviat millor. Fins i tot la marinada escaseja per les tardes.
El tema del present article , es que ningú ha fet cap comentari als múltiples poemes que he publicat en aquest mateix blog a l'article : " Vam ser feliços fins i tot a la mili ", del Miguel Palomino
Sincerament em dol, que ningú s'hagi atrevit a llegir-ne algun i enviar-me algun comentari, per senzill que sigui.

Poso aquests dos  La Casa i El viajero, escrits a Montserrat el dia 10 de setembre de 1971.

Llegiu-los a poc a poc i pot ser que us facin meditar una estona. En Miquel Palomino va morir molt jove, massa jove; va venir de Cuba per fer-se religiós,  coses de la vida, s'ho va deixar i la casa mare el va despatxar, o millor dit el va deixar a la deriva i més sol que la una. Més tard es  volgué fer monjo de Montserrat, però penso que el pare Abat d'aquells anys era el pare Cassià Maria Just un monjo just i sant , li va recomanar que s'ho penses be, el noi va viure món a la Barcelona de les Comunitats de Base, de la  Contracultura on els màxims activistes eren en Salvador Guasch i en Lluís Racionero, on encara ressonava l'esperit del Maig 1968 i on el PSUC estava present a les fàbriques, a les assossiacions de veïns , als barris i fins i tot a la Universitat, l'Assamblea de Catalunya era tota una autoritat moral, política i es jugaven la pell pel païs dia rera dia, el pare LLimona amb el seu tarannà que no se'n callava cap i donava testimoni d'honradesa ,on cents de Barcelonins no es perdien cap sermó seu dels diumenges,ep! jo també, en aquest ambient es va curtir i va patir en Palomino, només palesat en els seus poemes. Va trobar feina de dishokey en un bar a l'inici del carrer Major de Gràcia.
Va viure  a casa del germans Pilar (a.c.s.) i Francesc De Martí i Sanahuja, fills de Verdú, ells el van acollir com un més, el seu pis de Gràcia, era una onege, abans de que s'inventesin, alli si podien trobar gent perseguida pel franquisme o Déu sap amb quines dificultats (econòmiques, espirituals, d'amor, de solitud. La Pilar, anys a venir es va casar amb l'Oleguer Bellavista i Bou, home prou conegut per tothom fins i tot per en Martí Olivella ; i en Franscesc es feu amic meu, tot un tresor de bondat i honradesa, amb humor de canya xiula com tots els del poble de Sant Pere Claver. Home senzill, que estima molt la familia, generós amb tot Déu. i més aviat donat a resoldre els problemes dels altres abans que els seus. Li agrada que la gent del seu voltant siguin feliços; ell hi contribueix amb la seva manera de ser. La seva bonhomia ho contagia tot. Els veïns de Tàrrega són molt afortunats.
Llegeixin els dos poemes per no cansar-los, veuran la riquesa d'aquest poeta que tot i estar acompanyat, es trovaba d' allò més sol. Ve sol mai, la Lali Valdivieso era amiga d'ell  i l'escoltava molt sovint, sort en tenia. La Lali tenia l'esperit acollidor de la seva mare i germans, empapats de l'esperit del cister,  els estius a l'hostatgeria del monestir de Vallbona de les Monges, eren molt profitosos i perquè no dir-ho, una mica del tarannà del seu gran amic i  monjo de Montserrat el pare Miquel Estradé (a.c.s.), tenia la capacitat de fer sentir important al que estava al seu costat. Escoltava com si fos lo més important que pugues fer en aquell moment. Espero que aquesta jove, encara continui així ; i han valors que duren tota una vida.
Pel qui s'animin, queden molt poemes per llegir a la llum de la lluna o asseguts sota una palmera del desert de Sarrià o en un banc a la plaça de Sant Felip Neri, al jardi del museo Marés, o als jardins de l'Ateneo Barcelonès o al qualsevol placeta de Gràcia o del Poble Nou.
Una abraçada a tots i que plogui, jo ho espero i les oliveres també. Que acabeu de passar unes bones vacances. Avui els pobles de la Vall del riu Corb i de la Conca de Barberà han pujat a homenatjar a la Marededéu del Tallat. Els de casa també.
Pep.



                      

VAM SER FELIÇOS FINS I TOT A LA MILI

Quan dic vam ser feliços, em refereixo a un recluta de Verdú , que es diu Francesc  i jo. Verdú es la Segarra i va néixer Sant Pere Claver, una de les llegendes més daurades de la església catòlica; sempre m'ha agradat la vida d'aquest sant i el poble de Verdú. 

Vostès el coneixen ? es famós per la seva ceràmica, els seus sillons negres, i per l'afició a la música religiosa, fins fa poc cantaven un cop a l'any la missa HOC ES CORPUS MEUM de Perosi, que la varen estrenar en la visita pastoral de Monsenyor Vicente Enrique Tarancón, llavors  bisbe de Solsona, potser el bisbe més jove d'España . Verdú sempre ha sigut una font de exel.lents músics.

 A Verdú hi havia una orquestra ; la del Fill del Gabarró ; el meu pare m'explica que aquesta orquestra venia a tocar per la festa major de Llorens, increible ! venien a peu des de Verdú, amb els instruments a l'esquena. Segons els meu amic Francesc, explica que els Gabarrons eren bons músics, el millor es deia Tonet i un fill seu va arribar a ser un dels  Trompons de vares  de la orquestra Filarmònica de Londres. A Verdú el dia del Sant Crist els cantors,  canten la missa  HOC ES CORPUS MEUM , lo bo del cas, és que no assajen mai, tirent pel dret, començen  la missa sense més preambuls i curiosament, deu ni do, de lo be que els surt. Aquest poble Segarreta , que durant anys va estar , salvaguardat pes monjos del  monestir de Poblet , es  famós arreu de Catalunya per el museo de juguet; he de dir-vos que paga la pena.
 A casa, de molt petit, el meu pare em donava explicacions sobre els sillons de Verdú, que fan l'aigua molt fresca.

Silló negre, tant propi de Verdú.

 Els sillons negres, si tenen una taca blanca, " suent o transpiren " més  i no sabem per quina raó, l'aigua resulta fresquíssima. Potser que en algun video que he buscat de Verdú ens ho aclariran, però es cert, teniam aigua fresquissima de manera natural. Cal dir que tampoc no teniem nevera. Trenta cinc anys després d'apareixer la nevera, he vist amb els meus ulls, que  hom  hi posava  el silló perquè hi estigués més fresc, quines coses Déu meu !!.  El silló, tota una bonica història, fins i tot en teniam un al col.legi, a l'era, a la cabana del tros, i a la sacristia de l'església, que curiosament, al cap de 45 anys encara hi es, sembla que no pot ser.
La torre del castell medeix 24 m d'alçada i la seva circunferència també fa els mateixos m..
Al voltant del castell hi han dos cases privades i la resta es del tot  municipal.

Al fons poden veure el silló de ceramica negra de Verdú, per tal de poguer beure, l'escolà anava a la font a omplir-lo.

Verdú també es famós pel seu castell i la sala gòtica de l'abat Copons de Poblet (recent restaurada ). Verdú era propietat del monestir de Poblet; tot s'ha de dir, penso que en van tenir molta sort, varen quedar protegits dels comtes de Guimerà, que no eren massa bona companyia. 
Parlant de la sala de l'abat Copons, el meu amic Francesc li he sentit explicar que de petit en aquesta sala hi havia un teatre amb el seu escenari. També el castell tenia d'altres dependencies, en elles hi havia les oficines del sindicat. També explica que el castell tenia una cisterna ( en castellà algibe ) i per cert amb molt bona aigua. Al bar, quan la butxaca no donava per més, demanaven un vas d'aigua o un raig  d'aigua del silló , evidentment treta de la cisterna i era bona de collons, com que jo també tinc experiència amb aigua de cisterna o " aigua dolça ", de petit a Llorenç, en trovabem a cada cabana, i també a les basses i també a les cases i era boníssima.

Verdú sempre ha sigut un referent a la comarca, ha fet fira de bestiar.
Tornant a la mili, penso que hi vaig entrar per l'octubre de 1971  no n'estic segur , però si dir-vos que l'any 1972 estava guardant les portes al CIR  d'Alcalà d'Henares aprop del  poble de Meco.
 Només recordo, que  vaig pujar al tren, amb roba d'estiu, feia bon temps. Era pels primers d'octubre, sense pensar que aviat vindria el fred. Quines coses Déu meu???? I vaig  arribar al CIR i sense adornar-me'n , em vaig trobar a la Companyia 21, marcant el pas i fent instrucció, no sense passar per la entrega de l'uniforme complet amb calçat ,que eren unes botes, ah!  calia escollir be el número, perquè després ja no es podien canviar, eren per tota la mili, vaja una putada, a més no se perquè sempre havien de brillar, sinó castigat.
Si he de dir la veritat,  estava  bastant acollonit, allí tot anava ens serio i la cosa es podia complicar a qualsevol moment, tot eren ordres i més ordres, formar per anar a menjar, formar per passar llista mati i vespre, formar per anar a qualsevol lloc com a la barberia, a vacunar-se, a fer instrucció, per anar a fer les revisions mèdiques, etc...Sempre a les ordres dels oficials de torn, que de vegades s'havien de fer les coses que manavem per collons, sense més explicacions. 
 Estavem tant ocupats, tant anar de bolit tot el dia, feina a recordar una infinitat d'ordres,  estar pendent dels horaris exactes, de tenir tots els botons de llautó brillants i que no en faltés cap, i compta en oblidar-te del nom del sargent, de l'alferes, del tinent, del capità, del comandant, del tinent coronel, del coronel etc i reconeixer-los per les estrelles que portaven en el seu uniforme. , etc,... He de dir que la història de que els militars posaven Bromuro a l'aigua per evitar que els  soldats  penssessin amb  noies, sempre ha sigut mentida. Estàs tant i tant engoixat, pèr les bronques que et queient constantment, bronques que de vegades acavaben en castigs pel sol fet de no tenir el llit ben fet  o l'armari mal endreçat, o pel sol fet de no saludar militarment als oficials . Aclarit !

Guardia a la porta principal del CIR al febrer de 1972.

Amb mi va venir en Joan Mª Capdevila ,de cal Mora de Llorens ( a.c.s. ), curiosament ens va tocar la mateixa  llitera , (les lliteres eren de tres), i durant tres mesos vam ser companys de "fatiga" nit i dia. He de dir que em vaig sentir molt acompanyat, en un món molt " hostil ", ens explicavem les penes l'un a l'altre, si rebiem cartes de les nostres families ens les llegiem, en fi tot ho compartiem; si un no tenia segells l'altre  li'n deixava, si no teniem per menjar, donç compartiem el que a casa ens enviaven, si un tenia fil i agulla per cosir-se un boto, l'altre li'n deixava, fins i tot compaprtiem la xocolata quan en teniem.  Tot a mitjes, fins al final del campament. En Joan Maria després de fer la Instrucció se'n va anar  destinat a un quartel a Madrid, no recordo el nom i ja no ens vam veure més la resta de la mili. Els tres mesos de campament, va ser el millor company.  
He de dir que a les tardes quan tocaven " paseo ", els catalans no ens venia a visitar ningú, als de Madrid i Alcalà i Guadalajara els visitaven,els pares, germans, germanes," les novies " i perquè no dir-ho era una distracció per les tardes veure entrar tantes noies, encara que no vinguessin per un.
 Jo aprofitava el temps per escriure cartes pels  amics i pares i demès familia, fins i tot als meus amics monjos de Montserrat el germà Pius Tassies i al germà Andreu (a.c.s). Cada dia escrivia cinc cartes, apoiat a la llitera, perquè no teniem cap taula per escriure, i a més a fora feia fred, o sigui que dret i al.la a escriure. Hi havia una bona amiga que m'escrivia cada dia, la Lali Valdivieso, no fallava mai, aquesta noia sempre era una sorpresa, si acavaba el paper, continuava el seu escrit pel sobre, tant per davant com pel dors, i de vegades la gent de " Correos " li costava descubrir per qui anava digirida, sovint la Lali hi posava sorra d'Arenys a dins del sobre i clar al sacsejar-lo feia soroll i el capità de " correos ", s'amoïnava i em va amonestar més d'una vegada, que si continuava el " cachondeo " vetaria les cartes, o les retornaria totes. Tinc un testimoni d'aquests fets es en Josep Miralles de la Granadella (flaquer i pastisser)  que estava destinat  a Correos, i cada dia es feia un tip de riure amb les cartes tant sospitoses i divertides que arrivaben per mi . La correpondència de la Lali em recorda a Kerouac en la novela  " En el Camino ", aquest va escriure el que havia sigut la seva vida, en un rotllo de paper de teletip de quaranta metres, per  la seva segona esposa. Mai he sapigut si aquesta ho va entendre; una curiositat,  l'any 1951 en Jack no va trobar qui li publiqués el llibre; en canvi jo si llegia i entenia tot el que  la Lali  m'escrivia, encara que fos difícil seguir-la on acavaba una frase i on continuava, tot un art per iniciats en descifrar el misteri  de l'escriptura; ara li dono les gràcies de la gran companyia que em va fer, durant 18 mesos. Ep !  altres amics també ho van fer, com en Miquel Fabré !!  He de dir que els meus amics en Miralles, en Marti i d'altres la coneixien de sobres per la seva escritura dels sobres, llegir-los per fora no estava prohibit ! S'ho passaven be !
Rebia sense dir cap mentida unes cinc  cartes que calia respondre al dia, he de dir-vos que dret i apoiat a la llitera, encara que molt jove, les cames em feien mal. Recordo que  en una carta la Lali em deia si les seves amigues de Sant Vicents dels Horts en podien escriure, li vaig de que sí ! , el problema va ser meu, tant que em vaig quedar sense diners per la quantitat de segells que cada dia gastava, va ser la meva ruïna, ho dic en serio, es va acabar anar a la " cantina " a beure cerveses de la marca Mahou, que mai em va agradar , cubates, i algun " vinillo  " marca no t'hi fixis, i que em feia molta cremor d'estomac, etc, ja no dic sortir per les tardes cap als carrers d' Alacalà d'Henares de "paseo " fins a les vint-i-dos hores, hora de tornar per passar llista o retreta,  això ja ho considerava un luxe que no estava al meu abast.
La Lali en cada carta m'enviava poemes de'n Miguel Palomino. Us en poso uns quants perquè vegeu lo bon poeta que era aquest home, cubà de neixament:

Cal dir que des del principi del campament vaig optar per anar a missa els vespres i com que no venia ningú més, vaig construïr una bonica amistat al el pater " capellà castrense" un bon home, però se li notava  la part militar en les seves converses, semblava un home del sistema, tot s'ha de dir, si ell et podia fer un favor te'l feia.  L'ajudava a dir la missa fent d'escolà, feina que ja l'havia fet  a la meva parròquia de Llorens, amb  mossèn Daniel Barenys i Llauradó, que  tant be ens havia preparat.Volia que les respostes en llatí fossin perfectes, quan per exemple resavem  el Confiteor Deo o les respostes del començament de la missa, sobretot no dir tonteries en llatí.
Ara que he sortit a parlar del Pater, potser va ser ell qui em va col.locar a Jefatura d'Armament ?, sincerament no recordo qui va fer que jo em quedés al Campament una vegada acabada la Instrucció, un misteri  . Els anys esborren molta part de la memòria. No se que dir-vos.

Va passar el temps i un dia fred de gener, ple de boira, però no tant espessa com la de l'Urgell i mig a les fosques, caminant sol , ben abrigat, pels carrers del campament, vaig trobar el pater amb dos soldats al seu costat, no costava gaire de veure que eren reclutes . Jo acavaba de jurar bandera  i havia sigut destinat a Jefatura d'Armament, recordo que tenia un capità que era un analfabet, grosser, maleducat ( no parava de parlar malament dels catalans, explicava amb molt de gust com s'havien passat a  l'entrada dels nacionals a Barcelona, home sense cap interès, em tenia tots els caps de setmana fent tres-centes quinieles per un club de Madrid, que ell era el seu president. Era tant i tant grosser, mala persona i burleta,  que en aquest moments de redactar aquest escrit no puc recordar-me del seu nom, per molt que m'esforçi . No passa el mateix amb el comandant que es deia Alvaro Carnicero Tejerina, un home molt recte, amb dots de comandament,exigent, serio i sense ganes de molestar,  demanava les coses amb respecte, home instruit, i amb molta cultura. Fumava amb pipa i sempre mastegava xiclet. Parlava molt poc. El somriure molt mesurat, quasi mai.

Cada dia a les cinc de la tarda, el comandant i el capità marxaven amb autocar cap a Madrid i jo em quedava sol a la jefatura d'armament, tenia tot un petit casalot per mi; dormia a dins, o sigui a part de la tropa, feia vida totalment independent, no passava llista als matins i als vespres. Tenia llar de foc amb llenya abundant, i mira alli vaig tenir dos taules per continuar escrivint als meus amics, parents i coneguts, encara que assegut i podia fer torrades amb all i llegir vora del foc llargues hores ; era tant vella la construcció que de vegades no teniam llum electrica i encenia espelmes. No podia demanar res més.

Donç , un bon dia, tot passejant el Pater (capellà castrense) em va presentar als dos reclutes catalans i de LLeida, l'un en Francesc de Marti i l'altre no m'enrecordo, clar han passat quaranta anys.  El pater em va dir " llevate a estos dos paisanos tuyos y dejalos calentar en tu hogar ", estaran muy bien ! clar el capellà sabia lo ben situat que estava jo, entre cometes. Ens vam despedir i mes tard, aquell mateix vespre els vaig convidar a fer unes torrades de pa amb oli i taronges, perquè no tenia res més. Quan un no te res les taronges estan bonissimes, paraula !

 Tot menjant les torrades, en Francesc fill de Verdú, va dir que estava trist perquè un bon amic seu de Barcelona cubà  s'havia suicidat recentment; feia temps havia viscut al seu pis de Barcelona junt amb la seva germana Pilar (a.c.s.).  Rapidament em va venir a la memòria els poemes del Miguel Palomino que m'enviava la Lali i sense dir res en vaig agafar un a la guixeta i mentre menjaven les torrades el vaig començar a llegir a poc a poc, quan vaig acabar en Marti li queiden les llàgrimes, era el seu amic. Aqui va el poema:

Des de llavors ençà ens ferem companys inseparables, que un cop en Francesc va jurar bandera, va passar a assitent del coronel del CIR. Felicisimo Aguado Triguero. En una paraula es va quedar al mateix campament on m'havia quedat jo..
A partir d'aquell bon dia, vam compartir penes i treballs i bones estones i voluntariat a les tardes i el menjar que no teniem,( perquè diners per comprar-ne ,no en teniem i per menjar tres cops al dia l'haviem de buscar ); tampoc es ara el moment per explicar-ho, ben mirat es molt llarg,  vam viure l'un per l'altre, ho puc dir ben alt en pobresa franciscana encara que no s'ho creguin. I així va neixer aquesta, entranyable, llarga i  bonica amistat, que a l'anys 2012 encara dura. 
Com que en aquesta història tot el rato està present l'amic del Martí en Miguel Palomino, seguiré posant poemes que he anat troban de llavors ençà.

Recordo que la Jefatura d'Armament feia les pràctiques de tir a uns dos Km, del CIR a una base que antigament hi havia residit segons llegenda incrustada a la paret " Primer Esquadron Aéreo ", però només quedaven  els edificis buits del tot i abandonats. El nostre comandant hi mantenia allí dos soldats perquè vigilessin les instal.lacions i tinguessin les dianes al dia, o sigui posar pegats als forats fets per les bales i així sempre estaven preparats  perquè es  poguessin fer practiques de tir.

Un bon dia, estan deguardia en una  garita del cuartel, em vaig adonar  que en un edifici nou de trinca i ben al costat del CIR, hi havia unes monges amb l'hàbit blanc i al cap d'una estona van arribar uns autocars plens de gents. Al baixar em vaig adonar que eren gent minusvàlida, no ho podria assegurar amb tota la certesa, però semblaven minusvàlids psiquics, o bordelains, potser també alguna persona anciana, no se. Això em va impactar motissim, em va deixar preocupat, donç els comptes no em sortien, molts minusvàlids i poques monges.
Una tarda, em vaig arreglar i tot xino-xano mi vaig acostar. Amb tota la cortesia del món i amb la més gran cordialitat em va rebre la mare superiora; dona molt com cal, i fent honor al seu hàbit de monja. 

Em va donar totes les explicacions del món, sobre el que elles feien amb els minusvàlids.  Jo, ràpidament em vaig adonar que aquelles pobres monges necessitaven ajuda com l'aire que respiraven. Sense dubtar-ho em vaig oferir per  anar-hi unes 3 hores cada tarda, per ajudar-les a parar la taula, donar sopar a les internes, i altres feines que fossin necessaries. Em van dir que si. I dit i fet. l'endemà vaig començar. Clar vaig haver de canviar de costums. Vaig suprimir la missa diaria, deixant només la del diumenge. L'atreviment em va costar un disgust, vaig rebre un serio advertiment d'aguns companys de  CIR. Em van dir que els pobres els tindria sempre !!!!!. Be, no  en vaig fer cas. El meu futur va estar encaminat a ayudar cada dia a aquelles monges i mira , alguns soldats companys del cuartel es van animar i em van demanar si podien venir amb mi a les tardes per ajudar a la comunitat de HH. Mercedarias de la Caridad en la Ctra. de Meco s/nº en Alcalà de Henares, Telefon 918893570.

A les dos setmanes d'anir-hi em va acompanyar el meu amic Francesc, i al cap d'una setmana més va venir dos soldats més i així es van anar multiplicant l'ajuda, de tal manera, que al poc temps no solsament paravem taula i donavem el sopar , sinó que fins i tot cada dia es dutxaven  4 o 5 internes. Al poc temps s'hi van afegir un grup de voluntàries d'Alcalà d'Henares, assumin tasques més delicades . En fi un bon grup de voluntaris entrava cada dia  al centre a treballar i així va continuar fins que jo em vaig llicenciar. Se que el grup va continuar assitin al centre molts mesos més, no se quants ? En Jaume Culleré també si va afegir.  Als dos anys posteriors hi ha referències escrites sobre aquest grups de soldats catalans que assitien al centre. Impressionant.

A aquestes alçades de l'article, us preguntareu on són les centes de cartes que vaig rebre , la majoria de la Lali Valdivieso i d'altres amics i parents ? Perquè estiguin tranquils, les vaig guardar totes, ben empaquetades fins a unes capses de detonadors de bombes de ma, unes bones capses . 

Al llicenciar-me les vaig portar cap a casa i les vaig deixar en un lloc segur, mira pel futur, a tots ens agrada  tornar a llegir una correspondencia de quan un tenia 20 anys ?. Donç mai més he pogut tornar-les a llegir. Un bon dia la mare, les va cremar, pensant que era lo millor per mi, perquè les cartes no perjudiquessin a la futura senyora Capdevila.

 Sempre m'ha sapigut greu, però no podem fer res. Sort que hi ha amics que poden afirmar que tenia una important i considerable correspondènvia.

La meva actitud altruista amb la comunitat de monges, impressionava als meus superiors, sobretot al meu tinent, que el tenia confós. Quan tota la companyia tenia d'anar a la cuina per un càstig, al desfilar el tinent m'agafava pel braç i em treia de la formació, dient-me - Capdevila tu no vas !! i quasi em moria de vergonya, perquè l'endemà tothom en parlava i em consideraven que era un endollat !!!.
De vegades també havia fet alguna guardia de cap de setmana d'algun soldat de Madrid, ell tenia una familia al costat i jo no, a mi tant em feia, també m'havia de quedar igual al quartel.  Donç aquest gest era interpretat pel tinent com algo excepcional i anava gunyant en consideració sense volguer. Quines coses Déu meu? vaig seguir estalviant-me més cuines nocturnes, que eren temudes, perquè tornaves a la compañia a les 4 de la matinada i el toc de diana era igual per a tots a les 8 del matí.

Recordo que  de tant en tant ens tocava un permis i sempre marxavem en autoestop cap a casa. Fins a Guadalajara anavem amb tren i després anavem a la carretera Nacional II i a fer autoestop, encara que era perillós perquè la Policia Militar vigilava i se t'enganxava et detenia i castigal cap al cos de guardia i que Déu t'agafi confessat..... Tranquils mai en van enganxat. De vegades haviem fet el camí junt amb en Francesc de Martí, recordo un "camionero " que ens va carregar i cosa curiosa els dos ens vam adormir. L'home es va cabrejar moltissim i ens va fer baixar del camión amb una bronca impressionant. Ens va dir - jo hos he recogido para que me hicierais compañia i los dos os habeis dormido !!!! Fuera. i ens vam quedar tirats a la carretera " compuestos y sin novia "; no cal que os digui l'emprenyada dels dos. Era més de  la mitja nit. Una bona hora per fer autoestop.

En Francesc recorda que un cop presentats, era en ple hivern , per les festes del Nadal. Jo com diu ell el vaig acollir a la Jefatura d'Armament, al costat de la llar de foc i recorda que només tenia  "chuscos" i taronges, moltes taronges. En Martí explica que un cop torrats al foc , els xuscos eren bonissims i a més amb taronges; l'oli i la sal estaven assegurats, en teniem molt. No teniem res més ni una puta xocolata o " xoris ". Res més, solament l'oli i la sal que abans us he dit. Estava tant bo que no necesitavem més. 
Van passar els dies i el meu comandant, al veurem espabilat, em va obligar a fer el curs de cabo i el dia setze de maig de mil noucents setanta dos vaig aprobar el curs i em varen promoure  a l'empleo de cabo de infanteria  en el CIR nº 2 , tot un curriculum, poca broma.

Tot s'ha de dir, cap al tard apareixia en Martí i t'invitava a sopar, i jo ingenuament aceptava i li deia a quina hora quedavem , ell em deia - a les 22 hores !! home una mica tard oi ? cap problema a les deu. Jo , que no tenia cap problema per anar a sopar amb la tropa als menjadors, donç voluntariament renunciava i mira a passar unes hores més de gana. 
A les deu en punt  apareixia a " mando " on estava el jefe de CIR, el coronel i allí trovaba tant tranquils en Martí, el Ventura en Tomàs que era el xofer del coronel i algun potul més, tots amb lels mans a la butxaca, i tant tranquils. Només de mirar-me'ls tant frescos em posava de mala llet, M'invitaven i curiosament sabien que no tenien res per oferir-me. Com podien invitar-me ? donç sí , els posaven la voluntat i Déu proveirà !!!. A aquelles hores no ens quedava cap més remei que anar a la cuina a robar carn, tomaquets, fruita, pa, ous, etc.... No us penseu que tot era tant fàcil, en absolut ! El sargent ens tenia més que coneguts i ens esperava, jo només de veure'l de lluny ja tremolava i si podia omplir el meu jersey de taronges o pomes  i un troç de pa, ja em donava per satisfet. I sempre em deia a mi mateix, aquesta es la última nit que m'enganxen !!  El problema encara no havia començat, quan arrivabem a Mando, calia fer el sopar, començant per una amanida per a 7 o 8 persones, truites per tota la colla o llom a la planxa, en fi que posan tot el carinyo del món, tardavem una bona estona preparant el menjar;  el sopar durava fins a les 2 de la matinada. Me oblidat del vi. Sí bebiem tot el que podiem, clar el que podiem robar !!!.  Déu sobretot !!. Teniem clar allò de " quien roba a un ladron tiene cien años de perdón "

Els dies tots eren iguals, a lels 9 arrivaba el capità i el comandant i vinga començaven a donar ordres i jo a cumplir-les, i rapidament desapareixien per anar a esmorzar al restaurant d'oficials i si tiraven 2 hores. Que ve vivien !!. A les 11 apareixia en Martí i sempre tenia la delicadesa d'invitar-me a esmorçar. La meva resposta sempre era la mateixa- - no tinc un duro!. i ell contestava - jo tampoc !, però jo no t'he preguntat si tens centims, sinó si vols esmorzar? . En fi , sempre li vaig aceptar la invitació i gràcies a algun angel caritatiu mai vam deixar d'esmorzar, sincerament i curiosament aquesta ànima caritativa, quaranta anys després continua  en l'anonimat ! El dinar sempre vaig anar al menjador de la tropa i mai vaig quedar amb gana, sempre sobrava menjar, donç molts soldats, anavem a la cantina pagant-se el dinar. De 4000 soldats, anavem a dinar uns 2000, evidentment sobrava menjar. Tornavem cap a la feina amb uns dos o tres " xuscos " amagats i algunes taronges, per això quan vaig coneixer a en Martí li vaig oferir pa sec, que torrat quedava prou be i taronges, era el meu tresor amagat. Amb molt poca cosa erem feliços, encara li podeu preguntar.
Us continuo posant poemes de'n Palomino, perquè els llegiem i rellegiem als vespres a la vora del foc.

El Comandant Cantero era molt amic del meu comandant i tenient destinats al Camp de Tir, uns seus amics de Bellver de Cerdanya, entre ells i havia un tal Pona que era de la Seu d'Urgell, molt espontani ell, llançat (de nit era capaç de conduir amb les lllums apagades), altruïsta  i sense por al ridicul i 4 soldats més que ara no recordo els noms, però ja em vindran a la memoria. Aquests estavem  "fora de control militar" perquè no passaven llista al CIR i gairebé sempre estaven de permis a casa seva. 

Quan estaven de permís, em tocava a mi subtituir-los, realment em feia una mica de por quedar-me sol enmig de tantes naus deshabitdes, però amb la companyia del gos que es deia Fernandez, es feia més planer. Ep!! jo també vaig estar llargues temporades sense passar llista, però de permisos menys que els amics de la Seu d'Urgell. Tampoc em queixo. Jo em trovaba a gust en qualsevol destí que el comandant ordenés. 

Vaig apendre que la felicitat depend d'un mateix i no dels altres. Vaig se feliç fins i tot dins d'una "garita "fent guardia a quatre graus sota cero, pelat de fred i amb mal de queixal. L'ajuda incondicional de l'amic de Martí va ser fonamental per passar la mili i guardar un record inesborrable. Amb data d'avui 42  anys després encara som amics !!! Tot una sort haver-lo trobat. Ep! continua igual d'altruista.

Recordo que quan jo em vaig llicenciar el 15 de gener de mil noucents setanta tres, que volia dir que no havies de tornar mai més, en Martí,encara es va quedar tres mesos més fent d'assistent del Coronel i continuar amb el seu taranna bonhomiós ajudant a tot Deú, siguent un bon company, i colocant a catalans pels diferents departaments,  perquè tinguessin una bona mili. D'això sempre m'enrecordaré
 Lo més important, és que  en Francesc de Martí i el  grup va continuar a les tardes anant a ayudar a les monges a parar la  taula, donar sopar i ajudar en el cuidado de les persones deficients mentals i bordelains ; les monges eren poques i la feina a grapats. La vocació imprecindible per tirar endavant una tasca tant altruïsta , penso que molt caritativa i sense mirar mai l'hora " La caritat no te hora ". Al cap dels anys me'n vaig enterar que un grapat de soldats encara continuava anant cada dia a ajudar a la bona marxa del centre.
No puc acabar sense fer menció a l'amic Martí Olivella que vas ser el primer objector de conciència, la seva valentia li va portar molts inconvenients que ell amb la seva fortaleza d'esperit i convenciment les va superar. He de dir que sempre l'he admirat i respectat al màxim.Se que si llegeix aquest article fins i tot pot no agradar-li, però he de dir a favor nostre, que jo mai em vaig plantejar fer objecció de conciència. Amb el meu amic Francesc vam fer el gran propòsit de girar la truita, dins l'adversitat vam procurar ser feliços, variant i la majoria de vegades i  capgirant el pensament dels nostres militars, trencant-los esquemes sobre la vida i els catalans. Vam gaudir de molta llibertat durant tota la mili i lo millor del cas es que erem ben vistos dins la nostra manera de ser. Tot s'ha de dir un bon dia , per cantar els segadors al damunt d'una taula de la cantina ens va costar anar a la presó 24 hores, cosa que encara ens va sortir prou be, els nostres superiors no s'ho acavaben de creure, ni jo tampoc d'haver-ho fet.

Acabo amb aquest mosaic , que els veïns del poble li han dedicat en honor del sant. En Pere Claver era fill de Verdú, el jove va sortir ben segarreta, dur  i tendre, humil  i tenaç, es feu jesuïta, tenia  vint-i-dos anys.Va morir entre esclaus a Cartagena d'Indies.


Puig lo cel us ha enviat
com un altre Xavier,
gloriós Pere Claver,
daunos vostra caritat.


En ton cel, Església santa,
quin sol brilla tant hermós !
sa llum pura i clarejanta,
¡ oh Claver, la llenceu vos !
¡ Gloria a Déu, que bondadós
aqueix astre'ns ha enviat:
Gloriós Pere Claver,
dàunos vostra caritat.

De la terra catalana
vos nasquereu en lo cor;
de familia cristiana,
tal es l'arbre tal la flor.
Tu ets, Verdú, lo gerro d'or
d'aqueix Lliri inmaculat.
Gloriós Pere Claver,
dàunos vostra caritat.

Son cor d'àngel veu Maria
y del seu amor l'omplí;
y dantlo a la Companyia;
- Fésmen, - diu, - un serafí;
per mirall se l'escullí
lo meu Fill crucificat, -
Gloriós Pere Claver,
dàunos vostra caritat.


                                                    Mossèn Cinto Verdaguer.
Sobre en Miquel Palomino (e.p.d.) queda una gran història per explicar, disfrutin dels seus poemes, són una meravella, n'hi han més. Aquests poemes que van ser el principi de la nostra amistat, encara  ens uneixen al cap de 40 anys.
Adéu-siau .